[2672] De Tortosa i la ribera de l'Ebre, 1902 (iii)

 

1902 ca. Horta de Sant Joan (la Terra Alta).

La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis. (foto Simó).

1902.  La pesca de la saboga, la Ribera de l'Ebre, Cels Gomis.

'Ribera de Ebro', «Hojas Selectas», núm. 1, pàg. 998-1008 (HDH).

L'espectacle de la pesca amb salabre en aquells temps, amb les famílies dels pescadors a l'ombra dels arbres, i amb una bona fregitel·la de saboga quan lo peix és abundant. Llavors, també podia veure's algun esturió (de tres metres i mig de llarg i tot) que remuntava riu amunt perseguint alguna saboga. 

1902 ca. Tivissa (la Ribera d'Ebre).

La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis. (foto Simó).

1902.  La Fontcalda i Tivissa, la Ribera de l'Ebre, Cels Gomis.

«Hojas Selectas», núm. 1, pàg. 998-1008 (HDH).

La rosada florida dels baladres al llarg de certes parts de la ribera ebrenca era tot un altre espectacle natural. S'hi fa també una breu referència al santuari de la Marededeu de la Fontcalda, amb aigües calentes per tractar la icterícia o grogor.  

S'hi van enumerant diverses viles o a la vora o properes al riu, com ara Tivissa, llavors famosa per les ametlles, i que actualment ho és per les cireres. Encara hi era en ús l'ús de la barretina musca. 

1902 ca. Les Roques del pas de Sant Blai, Tivissa (la Ribera d'Ebre).

La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis (foto Simó).

Tivissans amb barretina musca.

1902. Los Masos de Mora d'Ebre (la Ribera d'Ebre).

La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis.

Les dificultats per al pas del ferrocarril per les riberes de l'Ebre foren manifestes en aquells temps. La futura Mora d'Ebre, llavors eren quatre cases anomenades los Masos de Mora. Lo tràfec de mercaderies amb l'Aragó passava per Garcia, a on hi havia magatzems de vi, gra, oli i altres productes destinats al port tarragoní. La construcció de la carretera amb lo Baix Aragó portà tot aquest comerç fins a Mora, però a la banda dels Masos, que cresqueren de manera exponencial, i aviat se constituí amb municipi propi. 

1902 ca. Los Masos de Mora o Mora la Nova (la Ribera d'Ebre).

La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis (foto Audouard).

Lo pati de carruatges és l'esplanada que avui anomenaríem pàrquing.

1902. La navegació fluvial a l'Ebre, Mora d'Ebre,

La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis.

Lo trànsit fluvial era ben potent en aquells darrers decennis del segle XIX. Les rescloses facilitaven lo pas de l'assut. De tota manera, ja anava de baixa. L'obertura del tren va retornar a Mora, tot i les dificultats de no disposar encara de pont. Calia travessar lo riu per mitjà de dos barcasses acoblades, però només quan lo riu baixa amb aigües tranquil·les.

1902. Garcia (la Ribera d'Ebre).

La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis. 

(foto Audouard).

Lo túnel del ferrocarril al Pas de l'Ase. 

1902 ca. Lo Pas de l'Ase (la Ribera d'Ebre).

La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis (foto Simó).

1902. Flix (la Ribera d'Ebre).

La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis. 

(foto Simó).

Les envistes del castell arruïnat de Flix i la barcassa plena de llauradors a punta de dia.

1902 ca. Lo pas de barca d'Ascó (la Ribera d'Ebre).

La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis (foto Simó).

1902. Lo Pas de l'Ase (la Ribera d'Ebre).

La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis. 

Lo pas pel Pas era ben perillós: la sendera era estreta i relliscosa, i al llarg del camí hi havia tot de creus de fusta i branques, que recordaven algun ésser estimat que s'hi havia estimbat. Servien com de senyalització del perill. Amb la construcció del tren, cap al 1890, varen desaparèixer. 

En aquells temps, el primer congost aigua avall d'Ascó era conegut com lo Pas de l'Ortiga, nom que s'ha perdut. Avui tot és Pas de l'Ase. Davant per davant d'Ascó, a l'altre costat del riu, enllà de l'actual nuclear, lo poble de Vinebre era conegut pel vi blanc de missa. La Torre de l'Espanyol, una mica més amunt i a l'interior. 

1902 ca. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).

La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis (foto Simó).

1902 ca. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).

La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis (foto Simó).

1902. Lo Pas de l'Ase (la Ribera d'Ebre).

La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis. 

A l'entrada del gran meandre o colze que forma la península a on hi havia lo poble vell, hi hagué una sínia gran (horitzontal, diria) per a elevar l'aigua per al reg. També a Mequinensa n'hi hagué un parell, de rodes per a elevació d'aigua. Solien fer un xerric continu, que durant la nit se sentia des de ben lluny. 

De molins fariners muntats sobre dos barcasses  acoblades, n'hi hagué uns quants al llarg del riu. L'aigua que hi passava entre les branques era la que movia la pedra, dins una caseta de fusta a la qual s'hi arribava des de la vora per una passarel·la de fusta. En començant lo segle XX, aquests molins ja eren gairebé desapareguts.

Riu amunt de Flix, Riba-roja i Faió. Entre aquestes dos poblacions, l'antic i desaparegut lloc de Berrús.  

1902 ca. Flix (la Ribera d'Ebre).

La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis (foto Simó).

1902. Faió (lo Matarranya).

La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis. 

Lo pont del tren atreia l'atenció del visitant en arribar a Faió. La catalanitat lingüística és testimoniada per la canalla de la vila. 

1902 ca. Faió (lo Matarranya).

La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis. 

L'estació havia canviat l'economia del poble, per ser la més propera als pobles del Segre i Cinca. Lo poble vell tenia grans desnivells, de manera que hi havia cases de quatre pisos, i tant lo de dalt com lo de baix sortien a nivell del carrer respectiu. Com també passava a Fraga, de manera que s'hi podia veure un tossino o una somera que hi treien lo cap, per la finestra de l'esgolfa.

1902 ca. Pont dell ferrocarril sobre lo riu Matarranya.

La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis (foto Audouard).

1902. Faió (lo Matarranya).

La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis. 

S'hi comenta lo curiós remolí de l'aigua que, al pedret de la desembocadura del Matarranya a l'Ebre, feia que el corrent de l'afluent anés riu amunt i les embarcacions anaven amunt en lloc d'avall. D'allà per amunt, començava la zona més minera. 

1902 ca. Pont dell ferrocarril sobre lo riu Matarranya.

La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis (foto Simó).

La Mequinensa com encara en temps de la infantesa de Jesús Moncada, abans del pantà de Riba-roja.

1902. Mequinensa (lo Baix Cinca).

La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis. 

La vila de Mequinensa, a l'aiguabarreig de tres rius, havia sigut centre comercial destacat, però amb les línies fèrries lluny, havia minvat la seua riquesa. S'hi confirma la catalanitat lingüística dels habitants. 

A començament del segle XX, llims i fangs no tenien preses retentives dels sediments del Delta. 

[2671] De Tortosa i la ribera de l'Ebre, 1902 (ii)

Quinalafem.blogspot.com

[1982] Meandres i congostos ponentins

1933. Fraga (el Baix Cinca).
Revista «Algo», BCN, núm. 198, 27 de maig.
Una vista històrica de luxe de la Fraga d'abans de la guerra (del segle passat), amb el Cinca tot majestuós, l'antic pont de ferro que fou volat durant aquella contesa, i dos fragatines, amb mocador, monyo i faldeta llavant, com diuen en fragatí i en valencià, la roba al riu.

El verb llavar, del llatí LAVARE, amb el significat de rentar, el trobem usat en la llengua antiga, des de Llull a Bernat Metge i Joanot Martorell. Com explica el nostre savi etimòleg Joan Coromines, cap al segle XV «el verb llavar estava en definitiva decadència en totes les branques orientals de la llengua... a causa de la identificació de les vocals a, e, abans de l'accent, que duia a l'equívoc intolerable entre llavar i llevar, i per tant el català central i comú el substituí per rentar, però als dialectes occidentals pogueren mantenir-lo. I encara que en el Principat perdé terreny pertot, s'ha mantingut viu i intacte fins avui en el País Valencià, i també sobrevisqué a les comarques més occidentals del Nord i fins avui, a Ribagorça, etc» (DECLC). 

1933. Fraga (el Baix Cinca).
Revista «Algo», BCN, núm. 198, 27 de maig.
Detall del Cinca sota la vella Fraga, amb l'esvelt campanar de Sant Pere presidint la ribera fragatina. La carcassa del vell pont de ferro, després de segles de pont de fusta, es distingeix ben bé sobre l'aigua del riu. 

1933. El Matarranya.
Revista «Algo», BCN, núm. 198, 27 de maig.
La desembocadura del riu, per dir-ne d'alguna manera, Matarranya a l'Ebre. Un filet d'aigua que hi desguassa just al meandre, a la riba dreta (Foto: Reparaz).

1933. L'Entremont (la Llitera).
Revista «Algo», BCN, núm. 198, 27 de maig.
Detall del Cinca sortint del Baix Sobrarb per entre la muralla del congost de l'Entremont, amb un rai tradicional aviat riu avall.

1933. Els Collegats (el Pallars Jussà).
Revista «Algo», BCN, núm. 198, 27 de maig.
Detall del congost murallat que separa els Pallars, obra i gràcia de la Noguera Pallaresa.


1933. Mequinensa (el Baix Cinca).
Revista «Algo», BCN, núm. 198, 27 de maig.
Detall d'un gran rai, ja a les més manses aigües de l'Ebre.

1933. Mequinensa (el Baix Cinca).
Revista «Algo», BCN, núm. 198, 27 de maig.
L'aiguabarreig del Segre amb l'Ebre als peus de la vella vila de Mequinensa, encara sense ponts, i encara tota sencereta, sense l'empantanegada que l'enfonsà sota les aigües. Eren temps, doncs, que pagesos, miners, barquers sorneguejaven batalletes al Cafè de la Granota. 

[1340] Napoleó tenia cent soldats... també a Lleida, Mequinensa i Tortosa

[1942] L'hegemonia de les dones per Santa Àgata o Àgueda

5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Gravat en una estampeta o goigs de la santa, amb la crua representació del martiri a què fou sotmesa al segle III, en temps de la dominació romana a l'illa de Sicília.

Segons ens aclareix el DCVB: 

«Nom propi de dona. Lo castell de sanct Agata [a Menorca], Muntaner Cròn. 75. Etimologia: pres del nom propi gr.-llatí Agăthē (

5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
«Segons el martirologi, li van arrencar els pits amb unes tenalles... Per aquesta raó, arreu del món cristià hom la té per advocada de les dones en general i molt especialment de les que crien. D'aquí que se la invoqui contra el mal de pits, per l'escassesa de llet, per afavorir la lactació dels infants... Hom la té també per advocada contra els incendis». La capella reial de Barcelona en porta el nom gràcies a la donació que hi feu Martí l'Humà de la pedra damunt de la qual va sofrir martiri... i tacada de sang i tot. Ves quina troballa no feu el nostre rei! Els panellets en forma de pit femení s'oferien a les dones per tal que tinguessin una lactació sense dolor. «Les dones se'ls menjaven sucats amb llet, cregudes que els augmentaria l'efluvi lacti quan criarien i que les guardaria de mal de pits».

 

1900 ca. Capella de Santa Àgueda, BCN.
La capella reial dels reis de la nostra Corona catalanoaragonesa, exclaustrada al segle XIX i convertida en museu.

5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
El dia de Sant'Àdia, un dels noms populars amb què era coneguda en alguns pobles de la plana lleidatana, les dones manaven. Un dia a l'any, i la resta a creure, i així durant segles. A Seròs, sembla que hi havia festa grossa, amb balls i corrandes al voltant d'una foguera davant l'Esglési: «La tonada tenia aire de jota», quan encara no se n'havia perdut la tradició a les nostres comarques.

A la Granja d'Escarp, «era l'únic dia que les dones anaven al cafè i convidaven a beure els homes, que havien d'acceptar si us plau per força. Sembla que a tot arreu hi havia festa desenfrenada, amb borratxeres, facècies extravagants, i «destacava d'una manera molt acusada una acció baronívola per tal de poder fer i lluir el paper d'home».

5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Representació en uns gojos populars de la santa i màrtir amb els pits en una safata. Com que havia estat invocada des de sempre per les dones pel mal de pit, ara modernament se la considera més tècnicament l'advocada de les malaltes de càncer de mama.

5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
A Miralsot, tocant a Fraga, sembla que agafaren el costum de passar pel poble tocant el tabal. La paleta que usava la tabalera acabava «amb una cabota de forma estranya i intencionada, a la qual la gent donava un sentit eròtic maliciós». La festa no devia agrada al senyor rector que va clausurar la festa apujant el preu del sermó. «Feien pastar una gran quantitat de coques que elles mateixes subhastaven» i que servien per requerir el ball a un home. A Mequinensa anaven encara més fortes i es vestien d'homes «i es lliuraven a jocs i entreteniments propis del sexe fort; els homes no hi podien intervenir».

5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Els tradicionals panets de la santa, a imitació de les popes o mamelles extirpades per martiri. 

5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
També a Juncosa es vestien d'homenots, i ventaven les campanes, i voltaven pels carrers fent gresca, i anaven a la taverna on «pagaven el beure als homes i bevien i fumaven sense mirar prim». A Sudanell, els punxaven amb agulles si s'acostaven a sa vora. A Soses esforriaven els homes i només els músics «podien viure a la vora de les dones el dia d'avui», i segons la veu popular, els feien tocar d'esquena perquè no les veiessin ballar. A Sunyer també ballaven jotes i a Aitona manaven les serventes i minyones. En els pobles on es feia una comissió per controlar la festa, la majorala solia ésser l'alcaldessa, o sia, la dona de l'alcalde (o bé la filla o la germana), el qual li deixava a la dona la vara i insígnies durant un  dia.

Segle XV-XVI. Martiri de Santa Àgata o Àgueda,  
Giovanni Pietro da Cemmo (Esine, Brescia).

5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
A Bot (la Terra Alta), el tercer dia de la festa major de Sant Blai coincidia amb la festa de les dones, i «les fadrines pagaven els músics, i eren elles les qui treien a ballar els fadrins», jotes naturalment. «L'Àgata més vella del poble o la de més categoria social trencava la dansa amb lo sinyó retó [rector]. El sacerdot es limitava a simular-ho, sense que arribés pròpiament a ballar». Qui ho sap de debò, però!

Segle XVI-XVII. Martiri de Santa Àgata o Àgueda, 
Bernardo Castello (Gènova).

5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
Sembla que, per qüestions rituals, antigament els bruixots de la tribu dirigien la festa i el ball. «La dansa, llavors, no tenia el caient eròtic que va prendre en temps relativament moderns». Voleu dir que no el va tindre sempre aquest caient?

Segle XVI. Martiri de Santa Àgata o Àgueda,
Niccolò Circignani 'Pomarancio', Santo Stefano Rotondo, Roma.

5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
«A Tortosa era perillós per als homes passar per la vora de l'Ebre vers l'indret on rentaven les bugaderes». Pobre del qui atrapaven! Aquestes rentadores es veu que eren terribles, i aquell dia rentaven ajupides com sempre però amb les robes enlaire per ensenyar tot ço que podien! Escriu l'autor que era «feina que, segons vella consuetud, era exercida com a ofici per les dones més lletges i per les fadrines entrades en anys i gairebé velles».

Segle XV. Martiri de Santa Àgata o Àgueda, 
Sano di Pietro (Siena).

5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
El dia d'aquesta santa és el temps de plantar l'alfàbrega:

Per Santa Àgueda
planta l'alfàbrega.
Dama polida,
ja la té eixida.

A la majoria dels pobles lleidatans, avui les femelles deixaven sa condició a banda: «Moltes dones no deixaven res endegat el dia abans, per tal que el marit s'hagués de posar a la cuina i hagués de fer tots els menesters casolans. Les del braç més arromangat obligaven llurs marits a escombrar el portal o el carrer a l'hora més compromesa i en què més gent podia veure'ls». Riu-te'n de la Lisístrata: sembla que a la nostra plana lleidatana, anaven més fortes que arreu, i que la igualtat de gènere s'aconseguirà, doncs, quan sigui Santa Àgueda cada dia de l'any.

5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.

5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
L'illa de les dones era el perill més gran dels homes de la mar en un dia com aquest. «Les dones, així que algun home cau a la seva illa, se'l mengen a moixaines i afalacs, no el deixen ni de nit ni de dia. Els pocs mariners a qui la desventura ha fet anar a parar a aquesta illa, al cap d'una setmana ja han estat morts». Perquè tot i trobar-se al paradís, tots els excessos fan mal!

A Prat de Comte, a la Terra Alta, es diu que «l'any en què la puput canti primer que el cucut, les dones governaran i manaran».

5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56. 
Altres advocacions de la màrtir siciliana es feien contra els incendis i els perills del foc, contra les riuades i inundacions. També se la feu patrona dels campaners. La llegenda medieval de la vida i martiri de la santa noia deia que «Àgata havia consagrat la seva virginitat a Déu i va rebutjar les propostes amoroses d'un prefecte romà, Quincià. Aquest, com a revenja, la va perseguir i la va condemnar per cristiana. Es va negar a fer sacrificis als ídols pagans, fent servir arguments filosòfics i racionals; davant d'això, Quincià la va fer torturar: el turment va consistir a tallar-li les dues mamelles. Sant Pere, però, se li aparegué després a la presó i la va guarir de les ferides. Després de diversos interrogatoris i turments, va ser condemnada a morir: va ser posada nua sobre un llit de carbó roent. Llavors es va desfermar un terratrèmol que va fer caure un mur sobre els consellers de Quincià i un amic seu que li havia dit que torturessin Àgata. La noia va morir a la presó» (viquipèdia).

5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Calaceit (el Matarranya)
Els passtissets de Santa Àgata.

5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
A Siracusa, els han reinventat en forma de dolços pastissets, cosa que a nosaltres ens costa molt de fer des que hem girat l'esquena a la tradició. «M'exalta el nou i m'enamora el vell», deia el poeta Foix, però de fet la modernor que a tothora volem lluir en aquest començament de segle XXI fa que la segona part del vers s'hagi convertit en 'm'avergonyeix el vell' (excepcions a banda, que sempre n'hi ha, i segurament més de les que crec). Aquesta cassata o cassatelle s'anomena minne o minnuzze, nom dialectal sicilià de les popes.

[1802] Panderos de Ponent