Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Senyera Reial. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Senyera Reial. Mostrar tots els missatges

20200319

[2103] L'estètica de l'ocàs cavalleresc

1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).

El rei Alfons IV el Magnànim, de Catalunya i Aragó, amb tota sa grandesa i majestat. No obre pas les figures de l'armorial, però amb tots els honors li concedim aquesta dignitat per la bellesa i emoció de veure'l esplendorosament abillat amb les nostres armes nacionals (quadri)barrades de gules sobre or.

El Gran Armorial eqüestre del Toisó d'Or és un manuscrit il·luminat que dibuixa els membres d'aquest orde cavalleresc, i que té data de cap a mitjan segle XV. Presenta una setantena de 
reis, ducs, arquebisbes i altres senyors nobiliaris amb tota l'esplendor de les armes i armadures, sense escut però amb cimera i espasa al puny, sempre a cavall, a tota pàgina i amb les capes dels prínceps i les gualdrapes dels animals ornades a tot color amb els corresponents senyals heràldics.


El conjunt resulta d'una fastuositat suprema, demostració fefaent de l'ostentació i luxe cavallerescos en la tardor de l'Edat Mitjana, com en digué l'historiador Johan Huizinga a començament del segle XX, per explicar que el moment de màxim esplendor en les manifestacions socials cavalleresques coincideix amb el punt d'inflexió cap al seu ocàs. El món medieval es transformava per l'embat pregon i indeturable de l'humanisme burgès, però les velles classes dirigents feudals s'aferraven a la simbologia dels vells temps, com a testimoni del seu antic poder i funció socials i com una de les poques herències que servaran durant la nova Edat Moderna i fins a la fi de l'Antic Règim. A partir del Renaixement, els senyals heràldics esdevindran marca de les arrels familiars, car els exèrcits desenvoluparan la propia simbologia militar, lligada ja a un territori (estatal) més que no pas a una casa nobiliària.


Aquest dies, a l'Estat (espanyol) ha passat un fet semblant: no sabem què fer-ne del virus de la corona (de fet, en tenim dos, de coronavirus, i tots dos més forts a la seua capital), i per això a cada frase hi fan ostentació d'España. L'excés de simbologia amb què es tapa sa decadència immensa, sense oblidar el fuera autonomías. Mira, en això, estarem d'acord, perquè a nosaltres, l'autonomia que ens cal és la de Portugal, que deia aquell. 
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).

Detall del rei català, Alfons IV, que visqué bona part del seu regnat a la cort (pre)renaixentista de Nàpols. Les representacions eqüestres de tot l'armorial són d'una gran vivor i plasticitat, amb les figures dels cavallers ben estilitzades (atenció a la cintureta que mostren), i la cavalleria plena de gràcia, agilitat i dinamisme.
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).

Detall esplendorós del reial cavall, amb les gualdrapes quadribarrades per totes bandes, igual que la camisa, les mànigues i la capa voleiant al vent. La temible cimera dels reis del Casal de Barcelona, dita també de Drac pennat o alat. Usada des de Pere III el Cerimoniós, esdevingué hereditària i senyal de majestat del rei català.

La corona era plena de pedres precioses i sobre l'elm penjava una mantellina d'atzur sobre la qual es representava la creu d'argent de l'Aragó antic. El cap del drac, daurat, es dreçava sobre la corona, per mitjà d'un coll com d'esvelt de cigne, acompanyat de dues gran ales als costats, la boca oberta, els ullals punxents i la llengua llarga desafiant.
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
L'Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic (Heiliges Römisches Reich), amb l'àguila de sable imperial d'un sol cap sobre or.

En aquesta tardor de l'Edat Mitjana, diversos regnes europeus volgueren destacar en la pompositat i opulència cavalleresca i es llançaren a una cursa per crear diverses Ordes de Cavalleria. Es tractava de recuperar els antics ideals cavallerescos, tan ben descrits per Ramon Llull, i posats en pràctica pels ordes militars medievals. Així doncs, es van afilerar els ordres de la Garrotera a Anglaterra (1348), el de Sant Miquel a França (1469) i el del Toisó d'Or (1430), creat per Felip el Bo (1396-1467), príncep de Borgonya i Brabant, amb l'esperança d'alliberar de nou els Sants Llocs. El nom comportava ja una referència, clàssica, a un fet excepcional, com la recerca del toisó o velló d'or de part de Jàson i els argonautes.

Per matrimoni de Maria de Borgonya, néta per línia paterna de Felip III el Bo, amb l'arxiduc Maximilià I d'Habsburg, l'Orde restà vinculat a la Casa d'Àustria, que des de Carles V passaria a dependre dels Àustries hispànics.
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
Detalls de de la cimera de l'Emperador germànic, amb una rica corona de pedres precioses amb l'àguila negra imperial amb les ales desplegades al capdamunt. L'Emperador agafa l'espasa amb totes dos mans, amb la camisa, mànigues i capa unflades pel vent. Fou el títol més prestigiós d'entre els monarques de l'Europa medieval, que es proclamava hereu del regne de l'emperador Carlemany, al segle IX, que al seu torn invocava el llegat del propi Imperi Romà i de l'Església romana al costat del Papa. Per aquest motiu, té el privilegi d'encapçalar en primer lloc el manuscrit.
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
L'Arquebisbe de Colònia, com a primer dels Set Prínceps Electors germànics, tres d'eclesiàstics i quatre de nobiliaris. 
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
Com que el personatge no porta cimera a l'elm, s'acompanya de la mitra episcopal portada per un angelet. L'Arquebisbe de Colònia era arxicanceller de l'Imperi pel regne de Germània.
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
L'Arquebisbe de Magúncia, el segon eclesiàstic dels Set Electors del Sacre Imperi, amb les armes sobre el ric mantell d'ermini. Era l'arxicanceller pel regne d'Itàlia. El títol d'Emperador no fou vitalici, i podia recaure en qualsevol gran príncep europeu. D'on, la responsabilitat i transcendència d'ésser membre elector del Sacre Col·legi.

1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
Detalls de la figura eqüestre de l'Arquebisbe de Magúncia, amb l'angelet que l'acompanya portant-li la mitra arquebisbal, i un exòtic elm pla arrodonit, una mica d'estil oriental. L'obertura de la gualdrapa al pas del cavall deixa entreveure que el ric mantell d'ermini.
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
Tercer i darrer eclesiàstic dels Set Electors, l'Arquebisbe de Trier (Tréveris), amb la creu de Sant Jordi a les armes de la camisa i mantell, de la senyera, i de la gualdrapa del cavall. Com en els altres dos casos anteriors, es fa acompanyar de la mitra arquebisbal portada per un angelet.
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
Detall de l'Arquebisbe de Trier. L'elm és ric però gens espectacular. Fou l'arxicanceller imperial pel regne de Gàl·lia.

1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
Segueixen els electors nobiliaris del col·legi, el primer dels quals és el Duc de Saxònia, gran mariscal de l'Imperi, amb els colors tradicionals del seu escut, 
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
Detalls del Duc de Saxònia, amb la genollera ricament ornada i l'estrep daurat.
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
Un dels principals prínceps germànics fou el del Marcgraviat de Brandenburg (Markgrafschaft Brandenburg). Un marcgravi era senyor d'un territori de frontera, de les primitives fronteres orientals de l'Imperi germànic. L'àguila de gules sobre camper argentat de les armes denoten la importància i el rang del marquès.
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
L'elm ricament ornat de pedreria, però sense cimera, també fa honor a la seua dignitat, tot i que no fou un dels Set Electors del Sacre Col·legi de l'Imperi Romanogermànic. L'anònim artista obrí la gualdrapa per deixar voleiar al vent el roig lluent de l'interior.
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
El Duc de Baviera era el segon dels quatre Electors civils del Sacre Imperi, representat amb les armes seculars de figures romboïdals obliqües d'atzur i argent. 
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
El Duc bavarès, amb elm encimerat, compost per dues banyes amb els colors de ses armes, i una merla negra de bec rogenc al mig. La imatge del príncep amb el braç creuat que passa l'espasa per darrere el cap és d'una suprema plasticitat. 
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
Les armes del Duc de Brabant: un lleó d'or sobre camper de sable. El ducat fou un enclavament secular del Sacre Imperi al cor dels Països Baixos.
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
Una de les famoses cimeres decorades amb plomes de paó reial, sempre espectaculars i vistosíssimes. Les gualdrapes obertes deixen entreveure el cavall blanc tacat que muntava.
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
El Duc de Suàbia, el tercer dels quatre electors nobiliaris dels Set Electors del Sacre Imperi Romanogermànic, amb unes armes característiques de rombes de gules extremament obliquats sobre argent. 
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
L'elegant figura del Duc de Suàbia, amb els braços alçats al cap i totes dos mans servant l'espasa, uns magnífics esperons daurats i l'esplèndid cavall blanc. 
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
L'espectacular cimera de plomes de cua de paó reial del Duc d'Àustria, amb la secular faixa d'argent sobre gules.
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
El cavall blanc pigat contrasta amb la lluentor del roig de la gualdrapa. La visió que s'oferia amb aquestes viseres tan tancades i reixades no devia d'ésser pas l'òptima en camp de batalla, i ben just per bornejar en lliça de camp clos. 

20140325

[666] Parlament de Catalunya, segle XV

1495. Constitucions Catalanes.
Detall de l'escut nacional a l'edició d'aquell final del segle XV de les Constitucions Catalanes.
1495. Constitucions Catalanes (incunable ACA inc. 49).
El Parlament de Catalunya, llavors reunit a les Corts de Barcelona de 1283, va promulgar la primera constitució nacional, que tindria successives edicions fins a la darrera, aprovada durant el regnat de Carles III l'Arxiduc l'any 1705. El recull o compilació de les constitucions, juntament amb altres còdexs legals, com p.ex. els Usatges, s'inicià amb Ferran I, després de les Corts de Barcelona de 1413. El seu nét Ferran II en farà un nou recull després de les Corts de Barcelona de 1493, que es divulgarà en aquesta edició de 1495, que incorpora a la portada una magnífica representació bellament acolorida d'aquella sessió.
1495. Constitucions Catalanes.
Detall de Ferran II el Catòlic assegut al tron entre dos escuts de la Casa Reial catalana i un domàs blau marí brodat amb flors al fons.
1495. Constitucions Catalanes.
Detall de Ferran II de Catalunya i Aragó, anomenat el Catòlic.
1495. Constitucions Catalanes.
Ferran II presidint les Corts catalanes a Barcelona, amb l'espasa a la falda, com a símbol de senyoratge i majestat.
1495. Constitucions Catalanes.
Detall del rei d'armes o herald reial.
1495. Constitucions Catalanes.
Els diversos braços del Parlament convocats en sessió. L'autor de la miniatura va trobar una manera senzilla però efectiva de superar la perspectiva que no sabia dibuixar. Potser el personatge central sigui el President de la Generalitat, Joan de Peralta.
1495. Constitucions Catalanes.
Detall d'aquells parlamentaris catalans del segle XV, amb totes les seues pompes com a ostentació de poder. Potser també a causa del fred del monestir de Santa Anna, prop del Portal de l'Àngel.
1495. Constitucions Catalanes.
Els parlamentaris de l'època asseguts en un autèntic i senzill escó. Tots representats amb dobles i bones capes, no se'n pot distingir la pertinença al braç nobiliari, eclesiàstic o burgès.
1495. Constitucions Catalanes.
Detall, potser pres del natural, del calcer de ses senyories de l'època per sota de les capes i del banc on eren asseguts.
1495. Constitucions Catalanes.
Detall de la solució donada per l'autor a la posició frontal: les mans creuades damunt la falda.
1495. Constitucions Catalanes.
Detall d'alguns dels prohoms catalans assistents a aquelles Corts, amb llargs cabells i casquet. Aquestes Corts han passat a la història per la introducció del sistema d'insaculació per a l'elecció dels diputats. En primer lloc, calia que cada braç o estament fes una selecció de noms proposats, que després eren introduïts en un sac i, finalment, extrets a l'atzar els nominats. Amb aquest estratagema, el rei s'assegurava influència directa sobre els noms proposats i, per tant, la seua fidelitat posterior, de manera que coartava el dret constitucional de veto que tenia el Parlament. Era ja, doncs, una avançada de l'absolutisme monàrquic que arribarà a tot Europa, i que deixarà definitivament enrere el primus inter pares medieval.

20120312

[113] Leyda (Lleida), 1375

Res no puc afegir sobre la més preciosa obra de la cartografia catalana de tostemps: l'esplèndid Atles Cresques (1375), excepte que no us sàpiga greu de mirar-lo i remirar-lo un i altre camí. Amb ell, podem guaitar a la Lleida del segle XIV: sí, és clar, els mapes són els ulls de la història, però com més endarrere anem, aquests ulls menys hi veuen, a vegades només un simple puntet. Però cal notar i valorar que no era freqüent en els portolans de l'època veure-hi altres ciutats que no fossin les costaneres. Sens dubte, aquesta mena de torre-castell que representa Lleida en aquest Atles és una de les primeres aparicions cartogràfiques de la nostra ciutat. No n'hi deu haver gaires de més d'antigues. Hi apareix amb la grafia medieval habitual: «Leyda». Atès que en llatí no hi havia palatals, les llengües romàniques no sabien com grafiar-les, fins que s'imposà la moda de doblar-les (ll, ly, lh, gl...) segons les tradicions que cada llengua romànica anirà generant. La representació del diftong amb ey serà persistent fins ben entrat el segle XX. Va costar déu i ajut d'acostumar-se a l'ortografia fabriana: el topònim Lleyda tingué una tradició pròpia molt arrelada durant llargs segles.

Pot semblar que la manca de rigorositat en l'emplaçament exacte de Lleida i Fraga desmereix el treball de l'autor; en canvi, se n'ha de deduir d'aquesta representació el simbolisme just: a la Catalunya interior, a la Terra Ferma, Lleida n'és la capital, com bé va escriure Ramon Muntaner pocs anys abans: «Barcelona és cap de Catalunya en la Marina; e en la Terra Ferma, Lleida». Lleida i Fraga dominen el pas al Pirineu guardant els seus rius respectius, Mequinença és punt primordial per al control de l'Ebre, i Jaca, al Pirineu, i Saragossa, guardant son riu, són els caps de l'Aragó.

1375. Atles Cresques. 
Detall de la costa catalana, amb els Pirineus acolorits de verd, l'Ebre, el Segre i el Cinca, i també la Garona pintats de blau, i les ciutats de Lleida i Fraga, ben emplaçades al costat dels respectius rius (fotos: BNF, Gallica).
1375. Atles Cresques. 
Girat del revés, per llegir millor els topònims costaners: Tortosa, Tarragona i Barcelona. Damunt de Lleida, es llegeix «Ebre», i damunt de Fraga, «Aragó».
1375. Atles Cresques. 
Detall de la representació de Lleida i Fraga. Les ciutats es representen amb aquesta mena de torre fortificada amb campanar.
1375. Atles Cresques. 
Detall de Mequinença, presidint l'aiguabarreig. A l'esquerra, aigües amunt, Saragossa El delta, ben repintat de roig.
1375. Atles Cresques. 
Detall de la senyera reial quarterada amb la creu de Sant Jordi, bandera de la ciutat de Barcelona i per extensió de tot el Principat en les representacions cartogràfiques durant segles.


1375. Atles Cresques. 
Detall de les Illes, amb la senyera reial pròpia: quarterada amb el castell sobre fons del blau marí mediterrani. El regne privatiu de Mallorca fou reincorporat als territoris reials el 1343.
1375. Atles Cresques. 
Detall de la senyera reial sense blau a València. La seyera reial bibarrada fou usada freqüentment enlloc de la quadribarrada per una simple qüestió de dimensions i espai. Curiosament, per aquells irònics atzars capriciosos de la història, serà adaptada com a bandera pel nostre estimat estat veí al segle XIX.
1375. Atles Cresques. 
Detall de Granada, sota bandera sarraïna.
1375. Atles Cresques. 
Detall de París, representada tres cops, amb la senyera reial plena de flors de lis daurades sobre camp d'atzur.
1375. Atles Cresques. 
Detall de Londres i la senyera reial anglesa trilleonada d'or sobre camp de gules.
1375. Atles Cresques. 
Detall de Sicília, amb la quadribarrada quarterada amb les àguiles imperials.