Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lleida. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lleida. Mostrar tots els missatges

20200708

[2175] De Lleida, 1931

1931. Lleida.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
El pont modernista de ferro de la ciutat, vint anys després de la inauguració.
1931. Lleida.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
La pàgina dedicada pel diari a la ressenya de la ciutat.
1931. Lleida.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
«L'Horta lleidatana», del poeta Josep Estadella i Arnó. Cant a la bella ufanor de la nostra horta, quan la ciutat s'enorgullia de ser pagesa, fins i tot els qui no ho eren. Amb el pas del temps, l'horta i la vida pagesa han quedat arraconats, oblidats i foragitats de l'imaginari dels lleidatans, molts dels quals coneixen més bé Cambrils que no pas les partides de Fontanet o Granyena. El poema en fa el rosari: de la Mariola, Granyena i Butsènit a Grealó, La Plana (Les Planes), Fontanet, Rufea, Lípia (Llívia), Copa d'Or, Vallcalent, les Torres (de Sanui), Canet, la Vaquera, «i tota la llarga, formosa rastrera/ de belles partides que són un tresor».
1931. Lleida.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
El pont de Lleida ja tingué un paper decisiu per a la ciutat en l'època romana.
1931. Lleida.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
El meandre que el riu ha fet des de sempre davant de la ciutat ha comportat que les arcades d'aquest costat hagin sigut les que més hagin patit les avingudes al llarg dels segles. La reconstrucció parcial del pont trobà en les diferents èpoques el mateix i constant problema: la manca de diners de la Paeria.
1931. Lleida.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
El Sant Bolquer de Jesús, la relíquia més preuada de la Seu lleidatana, datada del 1297 quan el veí Arnau de Solsona en feu donació al bisbe de la ciutat. Se'n refà el periple: la peça arribà del regne de Tunis que l'havia rebut del de Babilònia com a regal. Guillermona era la dona del rei tunisià, filla d'Elisenda, la muller d'Arnau. El dia de Nadal era el dia per mostrar-lo als devots fidels, i fins existí la Confraria del Sant Bolquer, de gran importància durant segles. Examinada la peça, sembla que es tracta d'un teixit hebreu de molta antiguitat.

L'Església de Sant Joan el Vell, entre la plaça i la redola, fou seu municipal abans de disposar la municipalitat de casa pròpia. Bell temple romànic de la segona meitat del segle XII, era primitivament consagrat a Sant Esteve. Fou després transformada a l'estil gòtic, cap al segle XIV.
1931. Lleida.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
Anuncis del Garatge Sport, dedicat a l'automòbil durant dècades de la vida lleidatana. 
1931. Montserrat.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
La Sala del Restaurant del monestir montserratí.
1931. Lleida.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
En acabades les obres de 1372, s'advocà a Sant Joan Baptista. A la portalada hi hagué sis grans figures, que els lleidatans identificaven amb els reis i patges. L'església fou tombada al 1869 «per ordre d'un ajuntament més revolucionari que culte, i que tenia de batlle el metge Carles Mostany».

El poema de Magí Morera i Galícia, «L'Aula del llorer», clou l'article dedicat a la ciutat.

L'anunci de Casa Pifarré, una de les clàssiques botigues lleidatanes del segle XX.
1931. Lleida.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
Els anuncis de la Pensió Mundial, a la plaça Sant Joan, encara existent, i del més elegant, «casa de primer ordre», Hotel Palace, de Ramon Terrés, amb calefacció, aigua corrent, bany, ascensor i garatge.
1931. Lleida.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
En aquell any, ja hi havia la llavors batejada de poc Avinguda de la República. Esperem de recuperar-la ben aviat, oi?

20200628

[2171] L'Exposició Agrícola lleidatana de 1928

1928. Lleida. Exposició agrícola.
«La Veu de Catalunya», de 7 d'octubre (ARCA).
L'estand de la Confederació Sindical Hidrològica de l'Ebre, al xalet dels Camps Elisis.
1928. Lleida. Exposició Agrícola.
«La Veu de Catalunya», de 7 d'octubre (ARCA).
La pàgina del diari dedicada a la nostra ciutat.
1928. Lleida. Exposició Agrícola.
«La Veu de Catalunya», de 7 d'octubre (ARCA).
Les necessitats socials i econòmiques de les nostres comarques, moltes de les quals avui encara perduren, obren aquesta pàgina sobre la Lleida que s'esperava del segle XX a les portes de l'Exposició Agrícola d'aquell any als Camps Elisis. Sengles articles de Manuel Florensa i Romà Sol sobre els Canals d'Aragó i Catalunya, i d'Urgell completen el reportatge.

El breu resum sobre el canal més a ponent de les comarques ponentines, que amb l'aigua de l'Éssera i del pantà de Barassona, llavors en construcció al límit occidental de la Baixa Ribagorça, posa de relleu la importància de l'aigua per al futur de les nostres comarques. Amb l'impuls agrícola, no es dubtava que «Lleida serà dintre pocs anys una ciutat de més de cent mil habitants». L'ensulsiada de la guerra va retardar aquell ascens fulgurant del primer terç del segle XX.
1928. Lleida.
«La Veu de Catalunya», de 7 d'octubre (ARCA).
Un repàs dels intents històrics de la construcció del Canal d'Urgell, des dels temps de Carles I al segle XVI. La concessionària se'n quedava el novè de les collites. El trànsit de vagons d'alfals a les estacions de Tàrrega, Borges i Mollerussa havia augmentat entre 1910-20 de manera inconcebible. Això després de vèncer uns primers anys de reg desoladors, quan l'entollamenta de les aigües arruïnava els conreus i expandia el paludisme. «Vençuts els contratemps d'aquelles dècades heroiques, l'aigua fecundant transformà l'estepa en jardí, i feu d'aquella terra pobra i mísera de 1850, la rica i cobejada que avui tots coneixem». Llavors hi havia a Lleida la campanya per a la construcció del subcanal, que arribaria als anys republicans. La Confederación Sindical  Hidrográfica de l'Ebro s'encarregava de l'impuls tècnic dels projectes. Passats cent anys, aquesta regulació tècnica que ostenta com a organisme del govern (espanyol) es veu del tot supeditada a les directius polítiques (espanyoles), que n'impedeixen la participació del nostre Parlament en la presa de decisions. És el país que, de moment, tenim dins d'aquell Estat, a la recerca de millors temps republicans.
1928. Lleida.
«La Veu de Catalunya», de 7 d'octubre (ARCA).
La sucursal de Ferran del Banc de Catalunya.


20200617

[2165] Com lo Rosari de l'Aurora


1908. Lo Rosari de l'Aurora,
dins Joan Moreira, «Quan lo pare no té pa...», Tortosa, 1934.

Una de les devocions catòliques, apostòliques i romanes més persistents des de la Contrareforma del segle XVI fins al segle XX, fou el Rosari de l'Aurora, consistent en el res del rosari en processó pels carrers del poble al moment de l'albada, a primeríssima hora del matí.

D'origen dominic, i, doncs, d'intencions absolutament adoctrinadores, les confraries del Roser l'anaren estenent per tot el país. En uns pobles i ciutats en què no hi havia pas llums al carrer, el pas d'aquesta processó amb el primer fil de llum solia oferir ressons ultramundans que penetraven a les cases. En el silenci d'aquella hora, els cants, lletanies i músiques sacres arribaven a sota dels llençols de cada llit. No solien pas ser diaris, sinó en dates assenyalades, o els primers diumenges de mes, o durant septenaris o novenaris... sobretot en pobles grans i ciutats.

El cas és que l'oposició a la molestíssima tradició que trencava el son dels veïns fou una de les primeres manifestacions anticlericals que esquerranosos i republicans practicarien des de mitjans del segle XIX. Al 1868, any de la primera revolució republicana, aquests intents d'impedir la processó i desbaratar els rosaris derivaren en disturbis i batalles campals entre els feligresos i opositors. Per això, quan qualsevol fet, acte o trobada no acaba com cal, en diem que acaba com el rosari de l'aurora...



1910. Lo Rosari de l'Aurora, Lleida.
«El Poble Català», de 25 d'octubre (ARCA).

El periodista barceloní del diari, que va fer nit a la nostra ciutat, es desperta així una matinada de diumenge 23 d'octubre: «heus aquí que encara és ben fosc, que un estrèpit de músiques desatendades ressona en el carreró estret. Són dos quarts de cinc i passa el rosari de l'aurora amb el seu deliciós segell característic. El cronista no ha vist res tan sobiranament còmic com aquella corrua de gent que té el nas vermell de la fresca de la matinada i que va cantant avemaries...» Llavors no hi havia canvi d'hora, per això és tan matí. Els dies d'hivern, amb la boira plana pixanera, passar el rosari de l'aurora havia de suposar un autèntic acte de fe, només compensat per l'oratget dels matinets d'estiu, que revifaven d'aquelles nits xafogoses de canícula.

Allò que acabava de fer aquell rosari lleidatà tan còmic era que les avemaries les cantaven... «horroritzeu-vos: seguint el compàs d'una americana voluptuosa que ve tocant la murga». Acaba el cronista: «Un bell esperit de tradicional fanatisme passa pels carrerons sota el somriure irònic de la lluna».

Ara tots fem escarafall davant l'integrisme d'altres latituds. Però no recordem que no fa pas tant, nosaltres també en venim, de l'integrisme religiós i del fanatisme pietós, sovint ple d'hipocresia. Esperem que aquestes pràctiques desapareguin sota la llum de millors temps. Però l'ànima humana sempre necessita escapatòries... 
1885. Lo Rosari de l'Aurora, Lleida.
«La Campana de Gràcia», de 2 d'octubre (ARCA).
Destaca que a Barcelona ja es va acabar la processó de l'aurora, «el dia que el públic empipat perquè no el deixaven dormir va dir prou», mentre que a Lleida i Tarragona encara passava pels carrers. Sembla que a Lleida es mantingué fins ben entrat el segle XX. Ara mateix, però, no sé si amb el 'nazionalcatolicismo' de postguerra se'n recuperà algun temps la tradició. 

Segle XIX. Lo Rosari de l'Aurora.
Un gravat de fulletó dinovesc en què s'hi representa la batussa entre creients i descreguts a cops de puny i de bastó, els uns per passar i els altres per impedir-ho la processó del rosari de l'aurora.....
1886. Lo Rosari de l'Aurora, Lleida.
«El Perro, peridicucho guasón», de 24 de gener (FPIEI).
Com el seu nom ja indica, un diari humorístic no podia pendre's les coses de missa seriosament. Posa en evidència el pare jesuïta que els adoctrinava, que demanava llibertat de culte als països protestants, però que quan va arribar aquí amb la República (espanyola) de 1868, llavors se'n queixava.

En l'article, que com era freqüent en aquella premsa s'hi copia un altre diari, s'hi testimonia, segons aquest «El Diario de Lérida», com els lleidatans mostraven «verdadera devoción al Santísimo Rosario por la puntualidad y piadoso recogimiento con que sus devotos asisten al de la Aurora...» Això sí que tenia valor: «...no obstante la intensidad del frío que se deja sentir por las mañanas». Se feien passar el fred de les albades de gener amb càntics i lletanies a la seua Marededeu. Per als creients era una tradició santa, útil i recomanable. Això em fa pensar en aquesta primavera confinada, que no hem tingut ni misses ni processos invocant la benvolença de la divinitat. Ningú no els ha trobat a faltar. De fet, Església i Corona han sigut les dos institucions més inútils en la lluita contra la pandèmia, oi?

En una d'aquelles processons matineres, a la Plaça de la Sal, un veí se les tenia a grans crits i mots gruixuts contra els i les processionàries, sense respecte ni a la imatge de la Verge, per a disgust del cronista, i demana la intercessió, no pas de la santa icona, sinó de les autoritats terrenals municipals, perquè aturin aquest ultratge.

La crònica deixa la citació de l'altre diari, i reconeix la mala educació del veí empipat. Però es pregunta si els catòlics s'adonaven que ells també conculcaven el descans i els drets individuals dels veïns. Demana que les autoritats intervinguin, sí, per evitar mals majors, però que prohibeixin el pas del rosari.

 1886. Lo Rosari de l'Aurora, Lleida.
«El Perro, peridicucho guasón», de 24 de gener (FPIEI).
S'hi demana una religiositat menys ostentatòria i més interior, i que no es confongui el sentiment d'uns amb el de tota la ciutat, atès que «es notorio y probadísimo que no acude al Rosario ni una centésima parte de vecinos, estando los restantes a aquellas horas entregados al descanso».

La Paeria havia recollit el dret al descans dels veïns a les migdiades d'estiu, en prohibir als venedors ambulants de pregonar a crits orxata i refrescos. Doncs els catòlics del rosari, igualment que els orxaters, encara que a diferent hora, també exemplificaven aquestes grans molèsties als conciutadans, i amb l'agreujant d'importunar a les hores consagrades al son de cada dia. I si ja hi ha temples per resar, per què cal resar «al aire libre y a horas intempestivas...» amb un «espectáculo innecesario e impropio de nuestros tiempos»?


1909. Lo Rosari de l'Aurora, Balaguer.
«El freno del caciquismo», de 25 de juny (FPIEI).
Testimoni del rosari a la ciutat comtal urgellenca, fa poc més de cent anys, durant una trobada de la carlinada a la ciutat. «Aquellas trompetas y tambores... rompen con su diana que empapa los oídos». El rosari no era pas discret: de fet, una de les missions més importants per la qual es feia, si no la principal, era donar la llauna al veïnat per dir-los, ep, som aquí, el gran germà (religiós) us sotja.

Al rosari de Balaguer d'aquell dia, i gràcies als arribats a l'aplec, hi hagué més concurrència que els quatre fanàtics habituals: «se observa el paso del rosario de la Aurora algo nutrido de aquella gente que hacía contraste con la falta de número de los de la ciudad».


1908. Lo Rosari de l'Aurora,
dins Joan Moreira, «Quan lo pare no té pa...», Tortosa, 1934.
Rosari amb música amb parada davant l'altaret a la Marededeu, a l'estil del segle XIX.


1816. «Modo de resar lo Rosari de Maria Santíssima», Lleida.
Edició de Bonaventura Coromines (Fons Sol-Torres).
El res del rosari, fos o no el de l'Aurora, fou una de les principals cerimònies d'afirmació de fe religiosa. A cada parròquia s'hi ajuntaven els més practicants més extrems, i així capellans i mossens conformaven la cohort o cercle de confiança més proactiu per a les tasques que convingués. No només eren quatre velletes, com havíem vist de petits, sinó els parroquians més radicalitzats i predisposats.


Segle XX. Lo Rosari de l'Aurora, Montserrat.




20200614

[2164] Si un matí d'hivern lleidatà... de 1934

1934. La Lleida de cada dia.
Revista «Camins», núm. 2 (Sol-Torres, UdL).

La banqueta de Blondel, lloc de passeig al solet hivernal, amb permís de la boira, en un dia de cada dia d'aquells anys 20 i 30 del segle XX.
1934. La Lleida de cada dia.
Revista «Camins», núm. 2 (Sol-Torres, UdL).

Lo mercat de la plaça de Sant Joan, a on s'hi podia comprar tota mena d'aviram o conills, que les pageses portaven en cistells de vímet, i que llavors es mataven a les cases. Els qui tenim una certa edat encara ho recordem: conill penjat a la barana del terrat, cop de ganivet al coll, la sang al tassó, espellar la bestieta, obrir-la en canal i netejar, especejar-la i a la cassola. Tot feina de la mare, que ens cridava perquè li aguantéssim les orelles, perquè la sang ragés directa al bol. Sang de conill o sang de corder fregida amb salsa de tomata, un dels plats més habituals de la meua infantesa...
1934. La Lleida de cada dia.
Revista «Camins», núm. 2 (Sol-Torres, UdL).

L'espera del sou de cada dia... No és d'ara que els temporers arribats a la ciutat, majorment subsaharians, pidolen feina. La vida, per als nostres padrins cent anys enrere, era molt i molt dura. 
El matí era també hora d'espera al sol, a tocar de l'Arc del Pont. Homes de tota edat, però majorment joves, «són els nostres sense feina. Aquests homes esperen pacients una eventual contracta de treball, sigui el que sigui. Per a tot serveixen». Hi observem el tendal del petit quiosquet de begudes que els manté calentons, «amb la copeta de dolç aniset o el roig vinet del país». Una visió assuaujada de les rigorositats de la vida a l'escalafó més baix de la societat.
1934. La Lleida de cada dia.
Revista «Camins», núm. 2 (Sol-Torres, UdL).
Un banc del 'si no fos' improvisat, amb vistes al Segre, a les bigues apilades dels magatzems de fusta propers als jardinets de la Plaça Macià (al començament de l'Av. del Segre actual).
1934. La Lleida de cada dia.
Revista «Camins», núm. 2 (Sol-Torres, UdL).
El periodista i el fotògraf han quedat a les nou del matí a la cantonada del Cafè Suís amb Cavallers per retratar el batec de les hores d'un matí hivernal a la ciutat. La nit ha sigut gelada, cal tapar-se «amb el cap gairebé colgat sota el coll de l'abric».
Les primeres hores són les de mercat: per a les mestresses, per als fondistes, que cerquen la minestra del dia, i per a les pageses «de mocador al cap i faldilles amples», i tots els altres paradistes habituals, com ara fruiters de carretó o petits marxants, també els 'gorristes' i els cantaires i tot. Allà s'hi podia retratar un petit quadre de la Lleida més popular.
1934. La Lleida de cada dia.
Revista «Camins», núm. 2 (Sol-Torres, UdL).
Els passejos per Blondel eren un clàssic, fins als jardins a tocar del Cinema Vinyes, entre onze i dues, «els lleidatans podem gaudir unes hores esplèndides en dies de sol hivernal». Allà pujaven i baixaven els oficinistes i funcionaris, les dides i mainaderes amb els infantons, els festejadors de les modistetes, els dependents de les botigues... Tot el «conjunt escaient a una ciutat capital de província», amb el rerefons del murmuri de l'aigua del Segre i dels clàxons i botzines dels automòbils, «que passen furients». En resum, «hores de flirt, de carícies magnètiques que es creuen, de sacietat visual». N'hi ha que s'ho miraven ben assegudes des de les cadires plenes de davant la Paeria, espectadors del ritme i batec ciutadans.
1934. La Lleida de cada dia.
Revista «Camins», núm. 2 (Sol-Torres, UdL).
Per Blondel, pel carrer Major... «mirades que s'entrecreuen pessigadores, somriures de boques vermelles del llapis, ulls àvids llampurnejant sota l'arc perfecte d'unes celles finíssimes, cabelleres ondulants i vaporoses que prenen tonalitats d'or sota el llum dels arcs elèctrics». La descripció del periodista, signe dels temps, és només d'elles, pas d'ells. És l'hora de sortida d'«aquells eixams de noies que pertanyen al molt nodrit ram de l'agulla». És clar, llavors la producció de roba, com el mercat de queviures, era de quilòmetre zero, i no deslocalitzada a Bangladesh o la Xina, oi?
Vicent Chalons, reporter (lèxic acurat, fabrià, sense gaires escletxes per als lleidatanismes, tret d'un sisquere), i Ramon, fotògraf, signen aquesta visió de les hores lleidatanes d'un matí d'hivern, fins que el rellotge de la Seu toca les dos.



20200613

[2163] L'aplec catalanista a les barques del Tòfol al 1910

1910. L'Aplec republicà de Lleida.
«El Poble Català», de 25 d'octubre (ARCA).

La notícia de l'aplec patriòtic a la portada del diari barceloní. 
1930. «Les barques del Tòfol», Justo Almela Company.
El paratge a on hi hagué el pas de barca, vist en direcció riu avall, ben a prop del Tossal de Pedrós, que destaca al fons.
1910. L'Aplec republicà de Lleida.
«El Poble Català», de 25 d'octubre (ARCA).

El gran aplec de la Unió Catalanista comptà amb més de deu mil assistents, vinguts dels quatre racons del país: «de cada província de Catalunya hi compareixen representacions amb les seves banderes... l'aplec se celebra davant d'aqueixa representació corporal i simbòlica que fortifica en els cors el sentiment de la unitat nacional». La comitiva barcelonina fou encapçalada per en Vallès i Ribot i Pere Coromines. Parteixen a les dos de la tarda des de l'estació de ferrocarril per a un interminable viatge de set hores fins a Lleida per la via de Manresa: «les parades llargues les aprofitem per estirar les cames». S'apropen a la destinació: «A Tàrrega, puja al tren el patriarca dels republicans de Lleida, don Manuel Pereña». Són quarts de nou, ja ben fosc, quan «el tren fa trepidar el pont sobre el Segre. Ja som a Lleida!» L'arribada a l'estació es fa entre una gran gentada.

El sopar als diputats es feu a l'edifici de Blondel de la Joventut Republicana lleidatana. Ple de gom a gom, i a on «catorze senyeres desplegades pregonen catalanisme i llibertat». El gobernador civil (espanyol) sembla que permetrà el míting, però això sí, «vol que les banderes no es duguin desplegades pel carrer ni a la festa a les barques d'en Tòfol». Quan no es deixin exhibir els símbols nacionals d'un país, sempre és senyal de país ocupat. Bé ho sap el Tribunal Supremo (espanyol), que n'acaba de dictar (a ple segle XXI) una sentència restrictiva, oi?

Arriba la diada de diumenge, 23 d'octubre, que s'inicià als Camps Elisis, a on s'hi farà el míting matinal. «Ens extasia la bellesa del passeig, del bellíssim passeig de Lleida ombrejat per l'altívola brancada dels plàtans», i també poden contemplar els més de dos-cents civils, vol dir, agents de la Guardia Civil (espanyola), que «estan muts, quiets, amb consciència del ridícul que fan». Altre cop, amb similituds amb la situació actual, més de cent anys després. Qui no recorda el vaixell del piolins al port de Barcelona a l'octubre de 2017? Doncs aquell any 1910, a Lleida, «el dia abans al Seminari van fer festa perquè van allotjar-s'hi qui ho sap quants civils i no podia fer-s'hi classe».

El teatre del Camps Elisis era del tot ple. El diari parla de 3.000 persones aplegades, entre dins i fora. Deixa la ressenya dels discursos per a l'endemà i continua amb la crònica de l'aplec. Cap a les tres de la tarda, i amb un sol lluminós, comença a davallar la primera barca Segre avall. Entre les dos ribes contemplen la ciutat, i avall avall. Deixada ja enrere, s'hi troben, segons explicaven els barquers, «petits salts d'aigua que s'aprofiten per a les mànegues de pescar i tres pals que aguanten una xarxa en la qual se precipiten els peixos arrossegats per la rapidesa de l'aigua». Finalment, s'acosten al lloc de les barques d'en Tòfol. Durant tot el camí, «una filera inacabable de gent camina per la vora del riu» que fan voleiar els mocadors al pas de les barques en què anaven els diputats. Atenció: «De tant en tant, un tricorni sorgeix damunt de la ribera i resta incommovible davant d'aquella gernació immensa que ni el veu, malgrat la seva arrogant positura». 
1910. L'Aplec republicà de Lleida.
«El Poble Català», de 25 d'octubre (ARCA).

«Davant mateix de les Barques del Tòfol, tot el poble d'Albatàrrec espera als expedicionaris... Aquell racó deliciós de ribera està cobert per una gentada imposanta». Amb tanta concurrència, alguna incidència havia d'ocórrer: «Una barca ha estat més d'una hora encallada. La que duia an en Pere Coromines ha passat un veritable calvari en el viatge: la duien dos barquers improvisats i anava a mercè de la corrent. A l'apropar-se a les mànegues n'ha envestit una, i no podent desviar-se ha passat per dessota d'ella, amb greu perill de fer morir de mala mort als tripulants». Després d'alguns remolins més, el barquer va acabar a l'aigua però amb la barca estàlvia. 

La cobla entona una sardana i la gent surt a ballar. El Cor d'Albatàrrec també hi refila. Així va passant la tarda de germanor fins a l'hora de la tornada cap a Lleida en una llarga filerada per la carretera. A les 10 de la nit, la festa de la bandera, amb els discursos al  Casal de la Joventut Republicana lleidatana acaramullat de gent. El primer orador fou Humbert Torres, en representació de l'associació republicana de la nostra ciutat. El seguiren altres polítics catalans, com en Pere Coromines, en Francesc Layret, en Jaume Carner... de tots els quals el diari en transcriu les paraules dites. Discursos de forta emotivitat, acompanyats de fortes ovacions dels assistents. 
1910. L'Aplec republicà de Lleida.
«El Poble Català», de 25 d'octubre (ARCA).

L'article es cloïa amb la llarga llista d'entitats catalanes adscrites a l'aplec. Podem comprovar-hi, doncs, la implantació d'associacions republicanes a les nostres comarques en aquell començament de segle XX. 
1910. L'Aplec republicà de Lleida.
«La Publicidad», de 24 d'octubre (ARCA).

«Lérida Republicana... El diputado Macià asiste al Aplec, siendo aclamado». Així comença la crònica resumida de l'aplec en aquest diari, que parlava del Teatre del Camps Elisis ple, a l'inici de la jornada, i més de 2.000 persones a l'exterior. «Todos los discursos, vibrantes i elocuentes, han despertado entusiasmo... El acto ha durado dos horas y media». A les tres, quarts de quatre, barques Segre avall: «La merienda se ha verificado en las Barques del Tòfol, en el río Segre, asistiendo más de 6.000 personas, una banda de música i los coros de Lleida, Albesa i Albatàrrec». Els del poble s'havien amuntegat a l'altre costat del riu, «cantando mujeres y niños 'La Marsellesa'. Igual entusiasmo ha despertado la presencia del diputado Macià en el aplec».

S'hi destaca el civisme de les manifestacions, davant de les prevencions del governador provincial (espanyol). L'ordre i tranquil·litat posaren (també aquests darrers anys ho hem tornat a comprovar) en evidència les mesures de vigilància establertes, «resultando innecesarias las excesivas precauciones adoptadas por el gobernador, que ha concentrado en Lérida numerosas fuerzas de la guardia civil, dejando abandonada la vigilancia de muchos pueblos».

A la rentrada a la ciutat, pel carrer Sant Antoni i cap al casal republicà, s'hi comptaren cap als 10.000 assistents. «La animación es por todas partes extraordinaria. La multitud, satisfecha del éxito obtenido, exterioriza su contento cantando por la calles y aplaudiendo a los diputados de la Izquierda Catalana». Vaja, si fa no fa, com la jornada que vam poder viure a la ciutat durant l'11 de Setembre de 2016, quan més de 60.000 manifestants ens vam reunir a la canalització del Segre. Quin ambientàs, oi?

S'hi recull l'accident d'un automòbil arribat de París amb 14 passatgers per assistir a l'aplec, amb algun ferit. A les 10 de la nit, els discursos de la festa de la bandera al casal republicà de la ciutat, col·lapsat de gentada per tots cantons, tancaven la jornada d'afirmació nacional republicana. Tota la ciutat anava plena dels càntics de 'La Marsellesa'.
1910. L'Aplec republicà de Lleida.
«El Poble Català», de 24 d'octubre (ARCA).

Aquest dia ja s'hi avançava al diari l'èxit enorme de l'aplec, amb més de 6.000 participants a les Barques del Tòfol, i més de 10.000 a la desfilada pel carrer Sant Antoni al vespre. En aquesta crònica, coses de la premsa de l'època, l'automòbil accidentat no venia de París, sinó de Ponts. El telegrama del gobernador al seu ministre (espanyol) rebaixava substancialment el nombre d'assistents. Igual que fa cada any, passats més de cent, la Guàrdia Urbana de Barcelona i la Delegación del Gobierno, oi?
1910. L'Aplec republicà de Lleida.
«El Diluvio», de 25 d'octubre (ARCA).

Llarga crònica del diari barceloní. No cal dir que amb això ja es reconeix la filiació política del diari, republicà i anticlerical. En canvi, a l'hemeroteca de 'La Vanguardia' no hi hem trobat (o no l'hem sabuda trobar) la crònica d'una tan magna manifestació cívica i política a la Lleida de fa més de cent anys.

La Unió Federal Nacionalista Republicana, amb l'ajut organitzatiu i logístic de la Joventut Republicana de Lleida, amb el senyor Perenya al capdavant, foren els convocants d'aquella gran trobada patriòtica, de gran ressò a les nostres comarques. 
1910. L'Aplec republicà de Lleida.
«El Diluvio», de 25 d'octubre (ARCA).

La crònica del periodista intenta de reflectir l'emotivitat d'aquella trobada de la UFNR: «en todos los semblantes ve la convicción de los ideales sustentados... prometiéndose días felices por el lógico final del despertar de nuestro pueblo». Passats cent anys, encara no ens hem tret tota la son del damunt, però anem avançant. Recull la crònica un bon resum dels discursos del matí i del vespre. Al matí, «El teatro de los Campos Elíseos se llenó mucho antes de la hora anunciada», i en Josep Estadella, de la nostra JRL, obrí els torns dels oradors. 
1910. L'Aplec republicà de Lleida.
«El Diluvio», de 25 d'octubre (ARCA).

Altres oradors republicans foren l'Agustí Nogués, l'Albert Quitana, en Francesc Layret i en Laureà Miró.
1910. L'Aplec republicà de Lleida.
«El Diluvio», de 25 d'octubre (ARCA).

Encara més parlaments: d'en Salvatella, d'en Josep Llari, d'en Pere Coromines, de Jaume Carner, d'en Josep M. Vallès i Ribot, tots amb discursos de gran profunditat regeneracionista de l'Estat (espanyol) per mitjà del nacionalisme i republicanisme catalans. Ara sabem, passat un segle, que aquest autonomista o federalista, és camí infructuós, i no pas per falta d'insistència nostra. Ho testimonià fa anys en Josep Pla, persona d'ordre i seny: res no s'assembla més a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres. 

1910. L'Aplec republicà de Lleida.
«El Diluvio», de 25 d'octubre (ARCA).

Dels Camps Elisis, la gentada se'n tornà cap a Lleida pel pont, que mostrava «un imponente aspecto» Desfilaron más de 3.000 personas, todas ellas concurrentes al mítin. Los estandartes fueron conducidos, plegadoa, al local de la Juventud Republicana y colocados en el ampli salón de actos». El gobernador (espanyol) n'havia prohibit la mostra pública. Hi havia banderes de nombroses agrupacions republicanes de tot Catalunya, entre les quals nombrosos pobles de la plana lleidatana.
1910. L'Aplec republicà de Lleida.
«El Diluvio», de 25 d'octubre (ARCA).

La crònica de l'aplec a les Barques del Tòfol, paratge deliciós. Les rotllanes de la gent hi berenaven entre músiques de la cobla i cants dels cors aplegats. La festa acabà de matinada, després de l'acte d'homenatge a la bandera del vespres al casal republicà de la ciutat, amb nous parlaments, «habiendo terminado la fiesta entrada la madrugada». La nota la donà aquell gobernador (espanyol): «era tal la 'mieditis'... que se concentró en Lérida más de 200 guardia civiles de los que usualmente guarneces esta ciudad». Probablement, alguns també foren condecorats, com els piolins ataconadors de l'1-O, oi?


20200605

[2158] Un dels primers col·legis universitaris europeus a l'Estudi General del segle XIV

Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm. 4, abril de 1934 (UdL). 

«És... aquesta institució universitària... un col·legi tipus residència d'estudiants pobres becaris agregat a l'Estudi General de Lleida. Aquest col·legi, fundat al segle XIV, fou el primer d'aquest tipus que trobem per terres de la península Ibèrica». Per tant també, un dels més antics de tot Europa. Fundat pel clergue benavarrès Domingo Ponç, que arribà a capellà del rei Pere III el Cerimoniós. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm. 4, abril de 1934 (UdL). 

El col·legi fundat pel canonge de la catedral de Lleida, després ardiaca de la catedral de Barcelona, disposà d'edifici propi i acollia fins a nou «estudiants pobres d'honesta vida o conversació» destinats a la carrera eclesiàstica. El col·legi fou actiu durant els segles de vida de l'Estudi General lleidatà, primera institució universitària dels nostres països a l'Edat Mitjana. No és fins al segle XVI que apareix l'expressió «lo col·legi nou» contraposada a «lo col·legi vell» de Domingo Ponç. El nou col·legi fou aquell que fundà el bisbe Despuig a mitjan segle XVI. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm. 4, abril de 1934 (UdL). 

El col·legi era ubicat en plena Horta de Lleida, a la vora de la «secla de Torres», entre les partides de Fontanet i Copa d'Or, ben a prop del marge dret de la Femosa i de l'esquerre del riu. Se n'ha dit des de sempre «Torre dels Col·legials», en una finca d'uns trenta jornals de terra, al bell mig de la ubèrrima horta lleidatana. Amb les rendes d'aquesta important finca, si atenem a la gran parcel·lació de l'horta, es mantenien col·legi i becats.  Per a l'autor de l'article, la Torre dels Col·legials existent encara als anys 30 del segle XX era la mateixa que la històrica torre del segle XIV. Dita també Torre del Cabiscol, atès que el canonge Ponç ostentà aquest càrrec a la Seu lleidatana, o sia, responsable dels cants litúrgics de la catedral. 

Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm 4, abril de 1934 (UdL). 

La designació de vacants es feia per convocatòria del Prior del col·legi, que havia de comunicar-ho a la Paeria, que es reservava el dret de triar un dels becaris. Per donar-hi pública notícia, calia que aquest edicte fos «fixat a la porta de la Paeria per tal de donar publicitat a la vacant i convocar els estudiants que volguessin concursar la beca i fer acte de presència a la Paeria per a ésser tinguts com a aspirants». I així ho feia el nunci o agutzil de la Paeria, que enganxava el text a la porta amb unes gotes de lacre.

Al perdre's la Universitat lleidatana, i totes les altres catalanes, per causa de la tempesta borbònica (espanyola) que sobrevingué al país des de 1707 en endavant, el col·legi continuà la tasca assistencial a la nova Universitat cerverina. 


Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm 4, abril de 1934 (UdL). 

Reproducció del segell del col·legi, de començament del segle XVII, en llengua catalana.
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm 4, abril de 1934 (UdL). 

Descripció del segell del col·legi. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm 4, abril de 1934 (UdL). 

Vista lateral de la casa de l'Horta lleidatana a on s'havia ubicat el col·legi. Probablement, era el lloc d'esbarjo i treball dels becaris, potser hi passaven l'estiu i tot treballant. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»

Albert Velasco (2008). 
La reproducció de Garsaball del barri universitari de la Suda, amb la gran escalinata que pujava dreta fins a la Porta dels Apòstols. Un dels carrers més preuats de la Lleida medieval. Ben bé al peu del carrer, a la cantonada de la plaça de la Roqueta, s'hi fundà el col·legi al 1372. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»

Albert Velasco (2008). 
Detall ampliat del col·legi, emplaçat al rovell de l'ou del barri de la Suda. Certament, la plaça de becari devia ser una de les més sol·licitades a la Lleida dels segles de l'Estudi General. Aquest fou durant segles, fins a l'ensulsiada de 1707, la seu principal del col·legi. La torre de l'horta lleidatana pogué pertànyer als masovers o hostatjar els col·legials per a ajut en labors agrícoles durant el temps de l'estiu. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,

 Albert Velasco (2008). 
L'escut de Domènec Ponç. Per als detalls de la vida i fets del prohom ribagorçà, és d'imprescindible consulta aquest article de Velasco.