[2712] La Lleida de la primera república, 1642

 

1642. Lleida, batalla de les forques.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135, 

de maig de 1969 (FPIEI).

La batalla entre les tropes del mariscal La Mothe, que dominava la ciutat amb les tropes franceses que mantenien la República catalana proclamada per Pau Claris l'any 1640, i que originaria la guerra dels Segadors contra la monarquia hispànica, contra l'exèrcit castellà del Marquès de Leganés (que encara té un carrer dedicat al Cappont, vergonya, cavallers!) que pretenia la presa de la ciutat, que no va arribar fins al setge de 1644. «Batalla campal», diu la llegenda, per tractar-se d'un enfrontament a camp obert, a l'esplanada entre lo Segre i los turons de la Bordeta. La data: 7 d'octubre.

La representació és un mosaic de rajoles ceràmiques del Museu Municipal Vicenç Ros de Martorell. Cal suposar que la peça encara hi és i s'hi exposa. No n'he pogut trobar la imatge real, amb les rajoles acolorides. En desconec, doncs, data real i autor.

1660. Lleida.

«Un cronista francès del 1660», Artemi Folc.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135, 

de maig de 1969 (FPIEI).

Breu descripció de la ciutat al pas del seguici gavatxo que retornava al 1659 de la cort (espanyola) per demanar la mà de la filla de Felip IV per a Lluís XIV de França, lo Rei Sol.

1660. Lleida.

«Un cronista francès del 1660», Artemi Folc.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135, 

de maig de 1969 (FPIEI).

Lo casori fou una altra de les derivades del Tractat dels Pirineus (1659), que va acabar amb la primera república i va iniciar lo desmembrament del país, amb la pèrdua de les comarques nord-catalanes. Lo matrimoni se celebrà a la coneguda Illa dels Faisans (1660) i «feu d'aquesta dama una desgraciadíssima reina francesa». L'illa es troba al mig de riu Bidasoa entre els municipis d'Irun i Hendaia, que actualment el regenten sis mesos cadascun, en una mena de condomini hispanofrancès. Lo casament, però, fou decisiu en el plet successori que per drets familiars en mala hora portà lo primer Borbó al tron.

«Diari del viatge a Espanya fet l'any 1659 amb ocasió del tractat de pau», de François Bertraut, s'edità a París al 1669. Inclou un apèndix amb dos tractadets, «molt breus i molt substanciosos». Al primer, s'hi redacta un viatge a Alacant i València, i al segon, lo retorn cap a França per Aragó i Catalunya, tots dos d'autor anònim. Lo principal personatge que encapçalà aquella legació diplomàtica fou lo mariscal duc de Gramont, que havia participat al setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors. 

1660. Lleida.

«Un cronista francès del 1660», Artemi Folc.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135, 

de maig de 1969 (FPIEI).

Lo dia 20 de març de 1660, lo cronista entra a Catalunya, a una llegua de Fraga, i fa nit a Lleida. Lo camí fins a Alcarràs, tot desèrtic; d'ençà d'Alcarràs, en canvi, li fou molt plaent «per causa de la vall que hi ha sempre a mà dreta i que s'assembla a un jardí, per la quantitat de recs i canals d'aigua de què està ple fins arribar a Lleida»: tota l'horta del baix Segre.

La Seu Vella, que llavors tenia a tocar lo palau del bisbe, li produeix admiració, especialment pel gran claustre. La ciutat no té fossat i unes muralles més aviat pobres, però la posició li confereix cert avantatge militar: no s'hi pot excavar per minar lo castell, o sia, la Seu, perquè és damunt la roca viva. 

Lleida era una de les ciutats de més bon viure de Catalunya abans de la guerra, però un cop passats los embats dels diversos setges, havia perdut molts habitants i mostrava molts edificis encara enrunats. S'hi esmenta també lo recinte fortificat de Gardeny, que reforça lo poder defensiu de la ciutat. 

L'endemà lo viatger parteix cap a Bellpuig, a tres llegües i a on pararà a dinar, pel vell pont de pedra que disposava d'una mitja lluna al cappont deshabitat. Travessa tota la plana urgellenca, poc conreada, perquè los poblets s'havien quedat despoblats. De Bellpuig, que començava a reviure, n'esmenta lo convent de Sant Bartomeu. En entrant a la Segarra, lo país començava a enturonar-se.

 

1642. Lleida, batalla de les forques.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135, 

de maig de 1969 (FPIEI).

La batalla campal entre tots dos exèrcits, davant per davant lo pont fortificat de Lleida. Al costat del turó de la Seu, també s'hi aprecia lo de Gardeny.

1642. Lleida, batalla de les forques.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135, 

de maig de 1969 (FPIEI).

Lo plafó ceràmic devia fer-se aquella mateixa mitat del segle XVII, car a inicis del següent, la nova guerra colpia el país. A primera línia, los personatges principals, amb lo mariscal francès, pistola en mà, desarma l'espanyol, que deixa caura l'espasa. Com a símbol del resultat final de l'enfrontament bèl·lic. 

1642. Lleida, batalla de les forques.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135, 

de maig de 1969 (FPIEI).

[2571] La Batalla de les Forques al Cappont lleidatà, Guerra dels Segadors, 1642

Quinalafem.blogspot.com

[2710] Lleida 1888-94: pioners de l'electricitat a Lleida

 

Anys 1910-20. Lo llum elèctric a Lleida.
La il·luminació nocturna del pont vell modernista, en una preciosa imatge captada de sota l'Arc del Pont, porta d'entrada secular a la ciutat, llavors encara no presidida pels nostres estimats cabdills ilergetes. 

1900 ca. Lleida, Pont Vell.
El pont abans de la riuada de 1907, amb l'alt pal metàl·lic que distribuïa el cablejat just en començar la banqueta de Blondel. 

1911-12 ca. Lleida, Pont Vell.
Els artístics fanals modernistes de llum elèctrica del pont nou de ferro de 1911. Llavors, l'edifici de l'Hotel Palace encara es trobava en obres.
 

1964. Lo llum elèctric a Lleida.

Josep Lladonosa i Pujol, «Los primeros instaladores de eléctricos en Lérida (1890-1912)»,

 «La Mañana», de 23 de març (XAC).
Article que revisa la instal·lació de les primeres companyies elèctriques a la nostra ciutat. Després de segles amb llums d'oli i candeles, durant molt de temps només amb la poqueta llum dels altarets que hi havia als carrers, Lleida estrenà nova llum, primer del gas (al 1862), encabat de l'electricitat, cap al 1893, per mor de l'Eusebi Botines, «hojalatero-lampista» del carrer Cavallers, i de son oncle lo Gaió.

Un antecedent destacat fou lo dels tallers Safonts, a la Rambla de Ferran i dedicats a la maquinària agrícola (premses, bombes d'aigua, màquines de serrar...), que va anunciar-se com a instal·lador elèctric als programes de la festa major i als diaris locals. A Catalunya l'electricitat com a força motriu industrial s'encetà al 1874 i s'accelerà des de l'Expo de 1888. Sembla que lo Josep Safonts s'hi interessà a partir de la visita a l'exposició barcelonina i començà algunes provatures particulars, potser aprofitant l'aigua del Noguerola, que li passava a prop del taller. 

En aquell mateix temps, lo Botines i lo Llorenç banquer instal·laren una petita central en un molí sobre la secla de Pinyana, entre Torrefarrera i Rosselló. Una línia de fils portava el corrent elèctric fins a la capital, i a l'avinguda Blondel, en uns coberts, s'hi col·locaren los transformadors. Era la primera empresa de producció i distribució d'electricitat a la ciutat, la Societat Elèctrica de Lleida.Al 1896, era presidida per Marià de Gomar, aristòcrata i terratinent, i altres destacats propietaris i peixos grossos lleidatans. A banda d'il·luminar alguns carrers cèntrics, s'instal·la fluid en oficines d'organismes oficials.

Los Botines foren també coneguts per ser los promotors, juntament amb l'empresari Frederic Mulet, impulsor de la Joventut Republicana, de la instal·lació del primer cinematògraf a la ciutat, als baixos de la casa de Domènec Serra, al carrer Major, que anomenaren Cine Moderno, després traslladat a la Casa Xammar. Més endevant, impulsaren lo cinema Portfoliograf i Granados, i lo Victòria. 

L'exemple dels Botines fou seguit per altres llauners, «pues eran ellos los que servían al público, de lámparas, quinqués, acetilenos, candiles y tanto utensilio de uso común para la iluminación de los hogares de antaño». Entre aquests altres, destacaren Bonaventura Baiget a la plaça de la Llibertat, Josep Alvarez al carrer de la Paloma, i lo senyor Qui al barri de la Magdalena. 

1887. Lo llum elèctric a Lleida.

«Diario de Lérida», de 31 de desembre (FPIEI).

La modernor sempre és bona consellera per al màrqueting: l'electricitat no arribava a Lleida, però lo conegut gabinet oftalmològic de Soler i Arrugaeta ja venia tractaments amb electricitat per a afeccions oculars i paràlisis d'extremitats i reumatoides. 

1905. Lo llum elèctric a Lleida. 

Tallers Safonts, Lleida.

Ubicat a Rambla Ferran 30, en les dècades del tombant del XIX al XX, s'anunciava com a empresa de transport i distribució d'energia elèctrica a grans i petites distàncies, i com a instal·lador d'enllumenat elèctric per als pobles. 

1915 ca. Lleida, Hotel Palace.
La lluent façana modernista del Palace, davant la banqueta del Segre. A la cantonada del pont, un dels pals de distribució del cablejat elèctric de la ciutat, ple de xicres de porcellana que redirigien els filats, ben visibles (no els confongueu amb les ratlles del mata-segells).

1998. Lleida. L'arribada del llum elèctric.
Vidal Vidal, «La ciutat de l'oblit», Ed. Pagès.
L'arribada del llum elèctric a la nostra capital ponentina tingué un nom propi destacat: Emilio de la Cuadra, un militar (espanyol) destacat a la guarnició de la Seu Vella lleidatana. Molt entusiasmat amb aquest nou avenç tecnològic, després d'informar-se'n ací i allà (p.ex. a l'Exposició Universal barcelonina de 1888), decideix posar-s'hi a la nostra ciutat. La primera empresa, a raó de 500 pta per acció (quantitat gens menyspreable al moment) no té gens d'èxit, però ell persisteix. Després d'una arenga pública als Camps Elisis, arribarà l'empenta definitiva a la «Sociedad Eléctrica de Lérida», primera companyia elèctrica de la nostra història, propietat majoritària de Marià de Gomar (wikipedia), antiga família aristocràtica lleidatana. 

La central productora s'instal·larà a Torrefarrera, la mà d'obra vindrà de la mà del cubà Pedro Rosuero, que havia treballat en l'electrificació de la ciutat de Saragossa, i els primers filats s'estenien al 1892: «Lleida serà la tercera ciutat de tot l'Estat il·luminada per electricitat». No us perdeu, molt descriptiu i vivaç, el passatge de Vidal Vidal en què recull el dia de la inauguració: a les envistes del segle XX, Lleida tocava la xispa de la modernor!

La trajectòria professional de De la Cuadra no s'aturà, però, a Lleida ciutat. A final de segle, ja era a Barcelona perseguint un altre dels seus somnis: fer anar l'electricitat per fer moure vehicles. Al 1898 es ven la seua participació a l'empresa elèctrica lleidatana i es trasllada a Barcelona, a on la «Compañía General Española de Coches Automóviles E. de la Cuadra, Sociedad en Comandita», produirà els primers autos mòvils de la península, elèctrics és clar (viquipèdia).
Per alimentar el tradicional esperit derrotista dels lleidatans, resultà que el rendiment de la xarxa elèctrica no fou mai prou normalitzat, i aviat la sornegueria popular retratà la situació:
Ja tenim a Lleida l'electricitat,
que sembla el rellotge de ca la Ciutat.

Anys 1900-10. Lo llum elèctric a Lleida.
La futura Av. de Catalunya, davant del convent de Sant Antoni, amb les torres metàl·liques que portaven la línia elèctrica cap al centre ciutat.

Anys 1910-20. Lleida, Carrer Cavallers.

Els fanals de paret decoratius a la cantonada de Cavallers amb Blondel.

1998. Lleida. L'arribada del llum elèctric.
Vidal Vidal, «La ciutat de l'oblit», Ed. Pagès.
El subministrament no anava a l'hora, vaja. Els alts-i-baixos de la intensitat del corrent eren constants, i les queixes, freqüents. Calgué sempre anar reforçant la xarxa, sobretot per alimentar els carrers del pont enllà, com ara Ferran i Magdalena, plens de petits tallers, indústries i magatzems. 

Al 1898, cinc o sis anys després d'encesa la primera bombeta, ja es feien assemblees de soferts consumidors als Camps Elisis, els diaris locals n'anaven plens de la incompetència de l'empresa elèctrica i aviat s'intentà una nova aventura empresarial per fer-li la competència, dita Companyia Catalana d'Electricitat de Lleida. Serà la Canadenca, però, la companyia que acabarà instal·lant-se a la ciutat i a tota la província, juntament amb l'EEC, Energia Elèctrica de Catalunya, que controlaran en règim oligopolístic la producció i el consum elèctric al nostre país des del 1915 en endavant (i, per mitjà del camuflatge dels seus successors i del suport politicoeconòmic de l'Estat espanyol, gairebé fins avui). 

J.C. Alayó i F.X. Barca (UPC),
«De la electricidad al gas. La implantación de las fábricas de gas en Lleida en 1951 y en Tarragona en 1953»,
(enllaç).
La primera central hidroelèctrica de la província de Lleida fou la del molí paperer de Torrefarrera al canal de Pinyana, a on la Sociedad Eléctrica de Lérida generava la llum que abastia la capital.

1888. Lo llum elèctric a Lleida.
«Els inicis de l'electricitat a Lleida», de Marc Sans i Andrés Pla.
«Shikar. Revista del Centre d’Estudis Comarcals del Segrià». núm. 7, 2020 (enllaç).
Un altre dels antecedents del llum elèctric a la nostra ciutat vingué de la iniciativa del cafeter Ramon Baqué, propietari del Cafè d'Europa. Cafeter, a les nostres comarques, vol dir que mena un cafè, pas que el conrea. Tenia una turbina al mateix riu Segre, i, a més d'emprar-la per al seu establiment, s'oferí per cedir corrent de franc per uns tres o quatre fanals a la plaça Paeria, que li negava la concessió per vendre'n a establiments veïns i l'obligava a vendre'n los excedents a la municipalitat. Si aquesta inciativa va ser portada a bon fi i tingué continuïtat, cosa que l'article no aclareix, vol dir que l'arribada del llum elèctric a Lleida cal datar-la del 1888.
 

1894. Lo llum elèctric a Lleida.
«El Correo español», de 26 d'abril (HDH).
Una curiosa notícia de successos: el robatori de 35 pta. al tartaner del director gerent de la Sociedad Eléctrica de Lérida, senyor Emilio de la Cuadra, «a las puertas de Lérida y en camino de tanto tránsito», quan tornava de la fàbrica de llum de Torrefarrera.

J.C. Alayó i F.X. Barca (UPC),
«De la electricidad al gas. La implantación de las fábricas de gas en Lleida en 1951 y en Tarragona en 1953», (enllaç).
Les primeres fàbriques de llum catalanes, entre les quals la de Torrefarrera, que no era a la fàbrica de teixits, a on sí que s'hi instal·là una línia però cap als anys 20, sinó al salt del Pinyana.

1894. Lo llum elèctric a Lleida.

2010. «Diccionari biogràfic de les Terres de Lleida» (UdL).

L'empresari lleidatà Emili Botines i lo banquer Llorens foren los socis capitalistes de la Sociedad Eléctrica de Torrefarrera, que tindria Emilio de la Cuadra com a primer gerent. Només pocs anys després, al 1898, aquest se'n vendria la seua part per anar-se'n a BCN a on hi crearia la fàbrica automobilística amb el nom seu, que al 1904 esdevindria la Hispano-Suissa.

1898. Lo llum elèctric a Lleida.
«La Publicidad», de 6 d'abril (MdC).

L'enginyer de l'empresa elèctrica, Lluís Morea i Galícia, també plegà aquell 1898 per assuimir responsabilitats empresarials a Alemanya. Desconec la relació familiar d'aquest Lluís amb els ínclits Magí i Jaume. Pels cognoms, sembla que en fora un germà, però no apareix al llistat de sis germans que podem consultar en articles i enciclopèdies.

1896. Lo llum elèctric a Lleida.
«La Publicidad», de 6 d'octubre (MdC).

Què ocorria amb la producció d'electricitat quan l'aigua de Pinyana escassejava per la sequera? Doncs calia engegar-hi la màquina de vapor.

Anys 1910-20. Lleida. Fàbrica d'electricitat.
La fàbrica de llum de la Canadenca, de generació tèrmica, a la banqueta de l'actual Av. del Segre, prop de l'estació i del pont del ferrocarril. Provisional, a l'espera de l'arribada del corrent del salt de Seròs i dels salts del Pirineu lleidatà.

1899. Lo llum elèctric a Lleida.
«El Pallaresa», 12 de gener (FPEI).
Anunci de subscripció pública d'accions de la Compañía Catalana de Electricidad de Lérida, que havia de competir amb la Sociedad Eléctrica de Lérida de Gomà i De la Cuadra, tot aprofitant el gran descontentament davant del servei ofert. Entre els membres de la comissió Romà Sol, Antoni Abadal o Francesc Fontanals. El pagament per les subscripcions accionarials es feia en establiments comercials directament, com ara la Libreria Sol i Benet. 

1907. Lo llum elèctric a Lleida.
«La Comarca de Lleyda», 7 de juliol(FPEI). 
Queixa sobre la poca il·luminació de la «hermosa rambla de Fernando» a la premsa local. També sembla que faltava llum a la Rambla d'Aragó i la banqueta. S'estava a l'espera de posar en funcionament un nou motor de generació, «que diuen que rebaixarà el preu el fluid». S'hi demana l'ampliació de la potència de les bombetes i la instal·lació de més fanals.

Anys 1910-20. Lo llum elèctric a Lleida.
El carrer Major travessat pels cables elèctrics de banda a banda. També s'hi poden distingir aquells antics plafons amb bombeta nua que feien de fanals de paret i que en molts carrers i molts pobles persistirien fins ben entrada la postguerra.

Anys 1920. Lo llum elèctric a Lleida.
La vella i estreta banqueta, ja en obres d'ampliació. En primer terme, un gran pal de la línia elèctrica.

1894. Lo llum elèctric a Lleida.
«El Imparcial», de 2 de febrer (HDH).
La inauguració de la primera central hidroelèctrica lleidatana, al Canal de Pinyana, era imminent: la Sociedad Eléctrica d'Emilio de la Cuadra.

1894. Lo llum elèctric a Lleida.
«La Vanguardia», de 30 d'agost (LV).
L'any d'instal·lació de l'enllumenat elèctric la ciutat va romandre a les fosques tres cops. Se denunciava que era tan deficient, que cada dia hi havia incidències. Com a Rodalies del segle XXI, vaja. 
La incidència reportada parlava d'un electrocutat, lo Peleret de Juneda, sota un arc fotovoltaic dels Camps Elisis, quan hi passava per dirigir-se a l'Hostal del Roig de Cappont. Els qui acudiren a auxiliar-lo sofriren fortes descàrregues, i lo primer de tots, un caporal guardiacivil, «sufrió una sacudida tan violenta que le hizo caer desplomado a algunos pasos de distancia», i resultà greument ferit.
S'incendià lo fil elèctric que creuava pel pont, cosa que fou tot un espectacle que espaordí los lleidatans. Se'n derivaren peticions a la Socidad Eléctrica per a la millora del servei.

1894. Lo llum elèctric a Lleida.
«El Heraldo de Madrid», de 29 d'agost (HDH).
Sembla que la identitat del difunt no era gaire clara, si comparem les notícies.

1894. Lo llum elèctric a Lleida.

«La Vanguardia», de 13 d'agost (LV).
Quinze dies abans ja hi havia hagut tall del llum per causa d'una tempesta amb aparell elèctric que deixà un llamp caigut a la mateixa fàbrica de la Sociedad Eléctrica de Torrefarrera. Degué tractar-se d'una tempesta fortíssima, car provocà també la mort de dos persones, a Corbins i Sudanell.

1896. Lo llum elèctric a Lleida.
«La Dinastía», de 5 de juny (HDH).
Lo bisbe de Vic, de visita a la diòcesi lleidatana, fou aconduït a visitar la fàbrica de fils al canal de Pinyana a Roselló, i la fàbrica elèctrica de Torrefarrera, dos de les empreses que marcaven la moderno econòmica lleidatana del moment. 

1904. Lo llum elèctric a Lleida.
«La Veu del Segre», de 24 de desembre (FPEI).
Los problemes de subministrament de Sociedad Eléctrica eren constants. Aquell any també fou lo de la instal·lació del telèfon a la ciutat, que tingué la primera centraleta a la plaça de la Llibertat, o sia, l'actual de Sant Francesc. Després d'anys de governs autoproclamats d'esquerres de diversa mena a Lleida, encara no n'hem recuperat lo nom!

1964. Lleida de nit.
La il·luminació del pont vell i de la banqueta del Segre a mitjan del segle XX.

[2156] L'òmnibus Lleida-Balaguer, lo primer cotxe de línia lleidatà

[2366] L'antic Cafè (i cinema) d'Europa lleidatà

Quinalafem.blogspot.com  

[2709] Lo gas a Lleida, 1862

 

1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»,

Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).

Los fanals de gas a la façana de la Paeria.

1861. El llum de gas Lleida.

«La Época», 21 de gener.

La posada en marxa de la Paeria de l'enllumenat de gas, a partir del plec de condicions aprovat aquell gener. 

1861. El llum de gas Lleida.
«La Época», de 7 de setembre (HDH).
Anunci de la contracta del servei de part de la Paeria.

1861. El llum de gas Lleida.
«Correspondencia de España», d'11 de maig (HDH).
El dia del patró de la festa major, el corresponsal lleidatà del diari, feia arribar a la capital «del Estado» la provinciana notícia sobre els esforços de la ciutat del Paer Fuster per modernitzar-se, i cita entre les millores la imminent instal·lació dels llums de gas.

1859. El llum de gas Lleida.
«El Alba Leridana», de 5 d'octubre (FPEI).

S'hi saluda la redacció dels plànols per a la primera fàbrica de gas a Lleida, que se situà a l'eixample de Sant Antoni, o sia, carrer Acadèmia avall, aprox a on actualment hi ha la benzinera.

1998. Lleida. Lo seny del lladre.
Vidal Vidal, «La ciutat de l'oblit», Ed. Pagès. Lleida.

1998. El llum de gas Lleida.
Vidal Vidal, «La ciutat de l'oblit», Ed. Pagès. Lleida.
«El seny del lladre» era el toc de campana que marcava la vida de Lleida tots els vespres de l'any  fins que als tombants del segle XIX al XX, es feu la llum, primer de gas (1862) i després elèctrica (1893), a la nostra ciutat. La inauguració del llum de gas als carrers més cèntrics de la vella Lleida, la va fer l'Alcalde Fuster, «encarregat d'encendre el primer fanal, plantat a la plaça de Sant Joan, enmig dels aplaudiments de la multitud i dels acords d'una banda de música». Els fanals, però, es tancaven set dies al mes, els que coincidien amb el pleniluni (tres dies abans i tres després): «calia estalviar i per aquelles dates la llum de la lluna ja feia el fet». L'incendi de la fàbrica de gas cap a final de la dècada dels 90 del XIX, conjugat amb l'arribada del llum elèctric, van sentenciar aquells primers fanals de gas que havien portat la llum a la foscor de la nit lleidatana.

1877. El llum de gas Lleida.

«El alumbrado por gas», Manuel Perenya.

«Revista de Lérida», de 26 d'agost (FPEI).

La satisfacció per l'enllumenat de gas deixarà pas a les reclamacions d'un millor servei per part de l'empresa concessionària, fet que es repetirà quan s'encetarà l'enllumenat elèctric, trenta-dos anys després. Los abusos de la companyia eren constants i començaren a provocar la indignació dels lleidatans. 

1883. El llum de gas Lleida.
«Lo Garbell», d'11 de novembre (FPEI).

Sembla que lo servei a la zona de la fàbrica de gas no era gens bo.

El llum de gas Lleida.
J.C. Alayó i F.X. Barca (UPC),
«De la electricidad al gas. La implantación de las fábricas de gas en Lleida en 1951 y en Tarragona en 1953» (enllaç).
Introducció a l'article esmentat en què es resumeixen els principals moments de la instal·lació del gas a la capital de Ponent. Los primers plecs de condicions foren establerts per la Paeria durant el 1861. Tres socis terrassencs, que des de 1859 gestionaven l'enllumenat per gas de Terrassa, es presentaren al concurs municipal. La primera fàbrica s'inaugurava l'any següent cap a la zona dels actuals carrers Alcalde Costa i Acadèmia, llavors zona de magatzems i fàbriques. Com a curiositat del contracte, s'hi establien cinc nits en què la ciutat havia d'estar especialment il·luminada: la Nit de Nadal, nit de celebració i Missa del Gall, i quatre nits de Carnestoltes, per evitar mals majors. Aquell 1892, Lleida disposava de 90 fanals de pal i 124 de paret, «por el paseo» de Ferran i «hasta el fielato y el portillo», és a dir, fins a l'Arc del Pont i fins a la caseta del burot del Pont Vell. 

 

1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida: viaje por la ciudad, al objeto de conocer su historia, tradiciones y costumbres, estudiar sus monumentos, y facilitar al viajero cuantas noticias respecto a administración, industria y comercio puedan convenirle en la misma», 

Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).

Los fanals de gas a la façana de la Paeria.

[2644] L'arribada del gas a Lleida, 1862

Quinalafem.blogspot.com