[2739] La Casa Mensa lleidatana o la casa del General o lo Teatre Principal

 

1949. La Casa Mensa lleidatana o la casa del governador o lo Teatre Principal.

Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).

Vista del gran edifici senyorial de la Casa Mensa, als perxis o porxos de dalt de la Plaça Paeria, abans que s'hi fes lo teatre, amb pisos habitats, la bugada estesa al balcó i les persianes típiques passades per damunt la barana. En primer terme, l'anomenat Pilar del General, a on des de temps antics s'hi fixaven los edictes i bans. Alguns l'identifiquen com a dels governadors (generals) i altres com a de la Diputació del General o Generalitat. 

1949. La Casa Mensa lleidatana o la casa del governador o lo Teatre Principal.

«La Casa Mensa, la estancia del General», Manuel Cases Lamolla.

Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).

Vista del gran edifici senyorial de la Casa Mensa, als perxis o porxos de dalt de la Plaça Paeria, durant l'enderroc parcial i la reforma que s'hi efectuà per l'arquitecte que signa l'article, per a la construcció del nou Teatre Principal de la ciutat. L'edifici tenia los fonaments en l'Edat Mitjana i en conservava un vell arc gòtic. Les estances havien sigut adapatades al segle XVIII per fer de residència del governador, amb amplis salons «que sin duda cobijaron señaladas escenas de la vida de nuestra capital». Lo Blondel hi tingué, segons l'autor, la residència oficial seua en aquells anys de les primeres grans transformacions de la Lleida moderna. 

1949. La Casa Mensa lleidatana o la casa del governador o lo Teatre Principal.

«La Casa Mensa, la estancia del General», Manuel Cases Lamolla.

Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).

Plànol de les estances de la casa, en què saló principal i sales donaven als finestrals de la plaça Paeria. En conjunt, feien uns cent metres quadrats, a on s'hi degueren fer recepcions i reunions amb autoritats i pròcers lleidatans, que marcaren aquell present i l'esdevenidor de la ciutat. 

1949. La Casa Mensa lleidatana o la casa del governador o lo Teatre Principal.

«La Casa Mensa, la estancia del General», Manuel Cases Lamolla.

Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).

S'hi haurien pogut tractar temes i obres com la construcció del gran dipòsit municipal, la pavimentació del carrer Major, la necessitat d'una fonda moderna a la plaça Sant Lluís, la distribució de les aigües i l'emplaçament de les primeres fonts de la ciutat, la reglamentació del pati de les comèdies, l'obertura de la primera banqueta i de la canalització del riu amb lo cegament del primer ull,... Ençà del temps del mariscal, s'hi visqueren los embats a Lleida de la Guerra del Francès. 

1949. La Casa Mensa lleidatana o la casa del governador o lo Teatre Principal.

«La Casa Mensa, la estancia del General», Manuel Cases Lamolla.

Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).

Los porxos de dalt i l'entrada a la casa, amb un cos de guàrdia en època del governador.

1891. La Casa Mensa lleidatana 

«Diario de Lérida», de 10 de gener (FPIEI).

Ús com a gabinet mèdic a la dècada final del segle XIX. La casa degué ser fragmentada en diferents pisos. Lo metge era al segon de l'escala dreta. 

1899. La Casa Mensa lleidatana 

«Diario de Lérida», de 25 de novembre (FPIEI).

A final d'aquell segle XIX, un quiosc hi era adossat, i se'n demanava que fos traslladat. No sé si per aquesta causa, i durant tot lo segle XX i crec que fins als anys 80, lo quiosc s'emplaçà sota lo primer dels porxos de baix, davant de la casa d'Humbert Torres, paer en cap en aquells anys 20, i a on al 1910 hi nasqué lo nostre ínclit poeta Màrius Torres. Al quiosc, la mare m'hi comprava, quan veníem a Lleida des d'Alcoletge amb lo cotxe de línia, un TBO, i anyets després s'hi podia trobar una gran desplegamenta de portades de destape, amb una colla de badocs admirant-les. 

1913. La Casa Mensa lleidatana 

«Diario de Lérida», de 10 de juliol (FPIEI).

Hi hagué a la façana, sota los perxes, una fornícula dedicada a Sant Cristòfol, molt concorreguda durant la diada seua. 

1958. La Casa Mensa lleidatana 

«Diario de Lérida», de 10 de juliol (FPIEI).

«El general Blondel y la Casa Mensa», Manuel Cases Lamolla.

 Aquell any s'inaugurà lo bust del mariscal al vell Pilar del General, amb placa, en castellà obligat, inclosa. Lo mateix arquitecte en fa una nova ressenya, i hi destaca que lo vell edifici medieval devia aixecar-s'hi del segle XIII al XIV.

Al Pilar del General, a mes de fixar-s'hi edictes, s'hi feien algunes execucions i càstigs, cosa per la qual també se conegué com la Picota, amb los reus encadenats i argollats. 

La façana n'ha sofert diverses i importants intervencions des del segle XVIII i en feren desaparèixer alguns arcs originals per engrandir-los per al pas de carros i carrosses a l'interior, lluny de la vista de la plebs, segons costum de les classes manaires d'aquells temps. 

Recorda l'autor que hi visqueren los generals borbònics Lovigny, i després lo Blondel, i en menciona el «proyecto de hacer desaparecer los corrales y huertos de la calle Mayor y plaza de la Paeria para construir la famosa banqueta». 

1958. La Casa Mensa lleidatana 

«Diario de Lérida», de 10 de juliol (FPIEI).

«El general Blondel y la Casa Mensa», Manuel Cases Lamolla.

 Bust a la memòria del borbònic Marquès de Blondel, impulsor de la Lleida moderna. Encara s'hi pot veure en l'actualitat. 

Durant la riuada de 1856, l'aigua del Segre arribà a la Plaça Paeria i als mateixos peus de la Casa Mensa als porxos de Dalt. 

1961. La Casa Mensa lleidatana. 

2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.

(traduccció i reedició de la traducció de l'original de 1961).

Josep Lladonosa explica que al seu parer la Casa del General fou l'edifici que a Lleida representava la Diputació del General o Generalitat. 

Al llarg dels segles XV i XVI, la Generalitat aixecà a les ciutats mes importants de Catalunya la seu de la principal institució del país, sobretot per al regiment dels impostos. En alguns casos es coneixien com a casa de la Bolla o la Botja, que era l'impost aplicat als teixidors. Es un acord dels diputats del General de l'any 1596, s'hi estableix que després de les construccions del segle anterior «faeren edificar una bella casa en cada una de les ciutats de Leyda, Tortosa, Tarragona y Gerona y en la vila de Cervera, ahont tenien solament botigues de poc respecte».

Després del 1707, l'edifici era enrunat i se volgué reedificat com a casa amb pisos. 

1961. La Casa Mensa lleidatana. 

2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.

La Casa del General, recreació històrica de Sebastià Tamarit, solerassenc i professor de l'institut Màrius Torres al tombant del XX al XXI, bon amic del meu pare amb qui se portaven un mes de diferència d'edat (dibuix aclarit amb GoogleGemini). Lo botiga és una sabateria que hi havia, a on compràvem les botes d'hivern que portava, que havia de dur plantilles, servidor. Te regalaven una piloteta de goma que botava com un dimoni, i això me feu aconformar d'haver de dur aquelles ditxoses botes.

1961. La Casa Mensa lleidatana. 

2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.

(traduccció i reedició de la traducció de l'original de 1961).

L'adquisició per la família Mensa, originària de Valls, degué produir-se ja al segle XIX, probablement després de la gavatxada. La família Mensa fou una de les més adinerades de la ciutat. Eren comerciants i foren capdavanters en la defensa de la causa carlina. Com a catòlics recalcitrants, promogueren la construcció de l'Acadèmia Mariana.

1961. La Casa Mensa lleidatana. 

2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.

(traduccció i reedició de la traducció de l'original de 1961).

Diu lo nostre ínclit cronista de la ciutat, que lo toc gòtic li prové de les reformes que la família Mensa hi feu seguint la moda romàntica i historicista d'aquell segle XIX. 

1961. La Casa Mensa lleidatana. 

2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.

 La Casa del General i los perxes sobirans o de Dalt, recreació històrica de Miquel Roig i Nadal. 

1989. «Vestigis de l'antiga Generalitat local a Lleida», Francesc Esteve i Peredreu.

«Ressò de Ponent», núm. 73, p.15 (AML).

Segons Lladonosa, lo governador Blondel mai no hi residí, sinó que ho feia en un palauet de la plaça Sant Joan i lo nom no hi fa referència, malgrat la llarga tradició. L'esquetx artístic podria ser del mateix autor de l'article. 

1961. La Casa Mensa lleidatana. 

2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.

 Lo Carrer del General, dibuix de Lluís Perelló. Lo carreró puja pel lateral de la Casa Mensa, just a tocar del Pilar. La paret esquerra actualment correspon al Teatre Principal, que penosament se troba tancat. 

1952. La Casa Mensa i lo Teatre Principal de Lleida.

«La Hoja del Lunes», de 28 d'abril (FPIEI).

 Cartellera cinematogràfica de la ciutat al mateix mes que s'havia inaugurat lo Teatre Principal. 

1952. La Casa Mensa i lo Teatre Principal de Lleida.

«La Mañana», de 4 de gener (XAC).

 La inauguració del nou teatre lleidatà en plena postguerra lleidatana.

1952. La Casa Mensa i lo Teatre Principal de Lleida.

«La Mañana», de 4 de gener (XAC).

Tretze finques unides a la Casa Mensa per ubicar lo nou teatre lleidatà. Per la porta principal s'accedia a la platea i al primer amfiteatre, mentre que al segon i galliner o galeria calia entrar-hi pel carrer del General. Se'n destaca la decoració interior, la bona visibilitat i millor acústica. Lo mestre Millet dirigí l'òpera del dia inaugural.

Llàstima de la poca qualitat de les imatges de l'interior. 

1952. La Casa Mensa i lo Teatre Principal de Lleida.

«La Mañana», de 4 de gener (XAC).

Recreació d'imatges de Casa Mensa i Teatre Principal, 

per mitjà de Google Gemini.

1951. Inauguració del Teatre Principal (almanacatmusical).

Al 29 de desembre, l'Orquestra Filharmònica de Barcelona inaugurava lo Teatre Principal de Lleida, amb la representaciço de l'òpera Byron en Venècia del polític i botifler lledatà Eduard Aunós, dirigida pel mestre Millet. 

1951. Construcció del Teatre Principal (viquipèdia).

Preciosa imatge de les obres del teatre. 

2024. Lo Teatre Principal de Lleida (Segre).

Als anys 90 del darrer segle, hi va haver negociacions per a la compra de l'equipament cultural per part de la Paeria. Molts padrins d'ara hi vam portar los fills al cicles de teatre matinals i dominicals del Cavall Fort. Si l'haguéssem comprat, mos n'hauríem estalviat molts de diners, que no mos hauria calgut ni fer la llotja ni los gratacels que mos colaran, que n'hi ha que no pararan fins a destrossar lo nostre skyline, que les comissions deuen ser suculentes, oi?

[2498] Lo túnel sota la Seu Vella mai no foradat (fins ara)

 

[2738] Lo sou dels mestres, 1896

 

1896. Escoles de Lleida i comarques.

«Nomenclator Escolar», de Rufino Carpena.

Recull de les escoles de pobles, viles i ciutats, amb les principals particularitats de cadascuna per tal que los mestres, en acabant lo Magisteri, poguessen demanar plaça a consciència. L'obra abastava totes les províncies del Estado.

Hi constava lo nom del municipi, si s'hi arribava amb tren, vehicle o camí de ferradura, los pagaments (que entenc que volia dir la fiabilitat de cobrar regularment a final de mes), l'estat dels locals de l'escola, los habitants de la localitat, lo total d'escoles (per saber si hi fores sol o acompanyat), la retribució i l'estació de ferrocarril més propera. 

1896. Escoles de Lleida i comarques.

«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.

En aquell final de segle, la província lleidatana constava de mes de tres-cents ajuntaments, que actualment s'han reduït un centenar, cap a 232.

1896. Escoles de Lleida i comarques.

«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.

La qualitat dels pagaments i l'estat dels locals escolars se baremaven amb b-r-m, o sia, bo, regular i malament. En aquesta primera pàgina hi veiem que a Lleida s'hi cobrava puntualment encara que les intal·lacions escolars tenien deficiències. Al meu poble, Alcoletge, hi havia problemes de tresoreria i los locals, als baixos de l'ajuntament vell, eren en mal estat. Jo hi vaig fer fins a cinquè, que després de la guerra, l'hagueren d'arreglar, l'escola. Hi havia los cursos de parvulets i lo de cinquè, que los altres los traslladaren ja entre mitat dels seixanta i final de la dècada a les escoles noves, que encara són reconeixibles dins de totes les ampliacions que s'hi han anat fent, que ara lo poble, malauradament, ja passa dels tres mil cinc-cents habitants.  Sembla que Arbeca era de les pitjors. En aquests casos, mestres homes i mestres dones anaven molt estrets, que s'acabà per encunyar la dita de passar més gana que lo mestre de l'escola. Havien de passar amb lo que los hi duien los veïns, ara un conill adés un pollastre, ara un pa rodó ara un cabàs de verdura, llenya per l'hivern i tot lo que poguessin arroplegar.  

Esperem que lo govern actual, que se fan dir de tothom, que jo no m'hi veig enlloc, no mos vulgui deixar com llavors. Molts lectors direu que quantes vacances i tota la rècula habitual de comentaris, que ja m'agradaria veure-us-hi, a dins l'aula, amb trenta adolescents. Ep, adolescents dels d'ara, pas de quan ho éreu vosaltres, que us/mos posàvem drets i callats al primer crit, que ara no va així, eh?

Los inspectors te diuen que facis projectes i situacions d'aprenentatge, com si això fos la solució màgica, que si ho fos ara mateix ja tothom los aplicaria i oli amb un llum i vinga amunt, resultats pisa! La cosa, però, no és pas així d'automàtica... que la dificultat rau en allò de què ningú no vol parlar: l'actitud molt estesa entre l'alumnat que no cal esforçar-se, que lo món gira al meu voltant, que tot ho puc trobar amb un clic i que lo que és vell de tres segons, doncs ja no m'interessa. 

Enlloc d'entrenar-los amb hàbit escolar persistent i exigent, esforç i exercitació constant dels coneixements, los premiem amb preeminècia de valoració de sentiments seus per sobre de raciocini i sabers, amb sortides escolars inacabables (moltes de les quals, avui en dia, les podríem veure a la pantalla-pissarra que hi tenim, a les aules, i amb molt millor aprofitament i cost i sense que faltessin la mitat dels alumnes), amb extraescolars infinites, que deures no però aquestes sí, que tenen alta consideració (ni que calgui entrenar fins a les deu de la nit, que quan has arribat a casa i dutxat i sopat ja te'n vas a més de les 11 i cap a mitjanit per anar-se'n a dormir), i algun altres despropòsits del sistema educatiu nascut i derivat de la primera reforma, la de l'ESO. 

Fora socialment molt conscienciador del problema que hi ha dins les aules, si alguns periodistes valents poguessin fer-ne un 30 minuts, un reportatge de les condicions reals en què treballem, dels comportaments intolerables que s'han d'acabar aguantant, de la bomba atòmica que susposa per al professorat que, a la fi del curs, calgui aprovar a gairebé tothom independenment del rendiment i comportament mostrats, que quan a nosaltres mos obliguen a tancar los ulls a la veritat i fabricar Satisfactoris (que allò del Suficient ja no existeix!), la societat que en resulta és una desferra en mans del capitalisme extrem que vivim a tothora. Creieu de debò que això s'arregla amb bonisme?

1896. Escoles de Lleida i comarques.

«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.

Lo sou dels mestres de primeres lletres era fixat per llei: 250 pta pels mestres d'escoles grans i setanta-cinc menys a les petites; a les mestres, sempre 125!

Això eren los complements que ajuntaments (no poques vegades pagats per les famílies) que s'afegien al sou estatal: 825 i 625 pta per escoles grans i petites. Sous i complements s'havien acabat fixant per evitar abusos, i lo text reclamava: «¡qué fácil sería á un Ministro de Fomento asimilar esta parte integrante de haber al sueldo fijo y legal, aun cuando no tuviese otro fin que un corto y justo aumento en nuestros derechos pasivos!». 

Ep, les xifres se refereixen al sou anual i en molts pobles los mesos d'estiu no s'hi cobraven, que les famílies no hi aportaven o l'ajuntament anava més que just i los hi retallava, i no tan sols l'estiu, sinó que als darrers mesos del pressupost municipal, quan ja s'havia esgotat i les arques de l'ajuntament eren buides, se quedaven directament sense res o no gran cosa. Que los calia llogar-se o fer repassets a xiquets de famílies que se rascaven la butxaca.

La dada és torbadora:
«PAGOS.—¡Lástima que tan digna provincia sea una de las que mayores sumas debe á sus profesores de primera enseñanza pública! Según los últimos datos estadísticos suministrados por la Gaceta de Madrid, debe la friolera de 514.058 pesetas».

1896. Escoles de Lleida i comarques.

«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.

Habitualment, hi havia dos escoles, xiquets i xiquetes, a la majoria de pobles, o només una, de xiquets (pas mixta!), en les més petites. A Lleida, 10. Sobten dades com que Àger en disposava de 6, o quatre a Anya, Bellmunt, Bellvís, Navés, les Avellanes o Tragó de Noguera. O moltes amb 3, com Sant Antolí, l'Aranyó o Barruera, cosa que mos indica lo tomb demogràfic que lo segle XX va portar al país, que la ruralia s'ha abuidat fins gairebé la desaparició. 

1896. Escoles de Lleida i comarques.

«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.

Les viles grans que consten amb poques aules, com Solsona o Tàrrega o la Seu, que hi figuren amb 3 escoles o Balaguer amb 4, vol dir estatals. Que calia afegir-hi les religioses, molt presents i arrelades, i potser potser alguna de laica, que a Lleida ciutat entre unes i altres n'hi devia haver mitja dotzena més. Lo famós Liceu Escolar lleidatà, lo que fora bombardejat al 1937 pels feixistes espanyols, iniciaria activitats al 1906.

1896. Escoles de Lleida i comarques.

«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.

Les escoles dels pobles hi són llistades per partits judicials, i la numeració hi torna a 1, de manera que podem saber la totalitat de cada territori: 18 a la Vall d'Aran, 39 a Tremp, 36 a Sort, 27 a Solsona, 46 a la Seu d'Urgell, 42 a Cervera, 49 a Balaguer, 65 a Lleida.

1896. Escoles de Lleida i comarques.

«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.

Detalls particulars de cada poble, com p.e.x que a Norís no n'hi havia, d'escola, que servidor, que ha fet lo vell camí de bast d'Alins fins a Tor, no m'estranya!

Lo resum final: de tres-cents mil habitants de la província, un terç eren considerades persones lletrades; la mitat, analfabetes, i la resta infants menors de 7 anyets. 

Ara direu: ospa, amb això sí que hem avaçat, que no es pot negar. Però la quantitat d'analfabets funcionals és actualment desoladora. No parlem que no sàpiguen escriure o llegir com a facultat mecànica de descodificar lletres, faltes d'ortografia a part, sinó que no seran capaços d'entendre, processar, aplicar textos i escrits i números de/per la vida real: des de interessos de préstecs a factures de la llum, de la nòmina a un prospecte de medecina, un testament o un article periodístic, diaris esportius a part (i ja no me poso amb la desigualtat català amb castellà). Que si parléssim de textos més elaborats de divulgació literària o científica, res de res. 

Que per això se llancen a mans de vídeos i videuets d'influencers i manipuladors que floreixen a les xarxes, que lo cervell nostre fa com l'aigua, quan no pot fluir busca un altre desguàs. 

[2434] Sobre la tortura de la P muda (simplifiquem l'ortografia!)

[2736] Entrada reial a Lleida, 1644

 

1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.

«Perspectiva de la parte del castillo y muralla de la ciudad de Lerida que el Duque de Anguien con las armas de Francia ententó atacar como stá», «Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.

(Arxiu Militar d'Estocolm).

La Seu Vella, llavors única, als temps de Felip IV de Castella.

1644. Segona entrada a Lleida de Felip IV.

«Cronicón leridano», de 15 de gener, 1875 (FPIEI).

Article de Pleian de Porta a la revista lleidatana, subtitulada de les ciències, les arts, literatura i història local sobre l'entrada del rei d'Aragó Felip III, de Castella IV, poc després del setge de vuitanta dies (des del 12 de maig fins al 30 de juliol) Lleida en què les tropes castellanes aconseguiren guanyar la plaça. Lo seu regnat destacà per la saviesa dels consells del Comte-Duc d'Olivares per fotre'ns als súbdits catalans, valencians i balears, i per abandonar lo nord del nostre país al rei francés amb lo tractat dels Pirineus del 1659. 

Lo relat és tret del Llibre Cerimonial de la ciutat i mostra, amb les paraules d'aquells temps, com se rebia l'autoritat reial. Passat lo setge, ambaixada a Fraga per regraciar sa magestat, formada de quatre prohoms del consell de la ciutat, un donzell, un ciutadà honrat, un mercader i un pagés, que lo van raspallar tant, que lo rei decidí de fer-hi visita aquella mateixa setmana. S'inspiraren amb los preparatiu de la primera visita que hi fer lo dit Felip al 1626, que gairebé ja en feia vint anys. 

1644. Segona entrada a Lleida de Felip IV de Castella.

«Cronicón leridano», de 15 de gener, 1875 (FPIEI).

Los paers lo van a trobar al monestir de sant Hilari. Havent-li besat les mans, «assegurant a Vtra. Magestat esser una de les ciutats més afectes que té en sos regnes i monarquia» (ai, recollons!), confirmen que lo rei entrarà sota pali a la ciutat entre cinc i sis del vespre, evitant la calorada d'aquella migdiada d'agost. Entraria per lo portal dels Infants Òrfens i pujaria fins a la Seu. Lo pali fora de seda, amb serrells de domàs vermell amb flocadures d'or, o sia, los nostres colors nacionals, amb les armes o escut de la ciutat. 

Cal destacar la gran pulcritud sintàctica de la llengua emprada, molt mes similar a l'actual que no pas a la medieval, si deixem de banda, és clar, alguns castellanismes i ortografia. La prova es que podem llegir el text amb fluïdesa sense entrebancs. 

1644. Segona entrada a Lleida de Felip IV.

«Cronicón leridano», de 1 de febrer, 1875 (FPIEI).

Lo privilegi de portar lo pali recaigué sobre los paers, cavallers i ciutadans, mentre que lo palafrè a altres ciutadans, notaris i mercaders. L'abreviatura Mº designava mossens, o sia, cavallers, mentre que Mr se referia a mestre, menestrals d'estatus reconegut. Arribant al portal, sa magestat pujà en un cavall ben guarnit amb lo qual entrà sota lo pali.

Com que venien del monestir de Sant Hilari, al camí de Montsó, van baixar fins al portal de la Madalena o dels Infants Òrfens, directes cap a la plaça de Sant Joan, carrer Major fins a l'Almodí, i d'allí pujant pel carrer Jusseu i de Mn. Ventosa (carrer de la Palma amunt), entraren al districte universitari i per la Creu del Degà pujaren fins a la Seu. Encara no hi havia arribat la Borbonada, a Lleida, que no fora fins al V de Felip, i lo barri no havia estat destruït per ordre del nou tirà.

Lo rei descavalcà davant la porta dels Fillols i entrà a la catedral, amb la parafarnàlia requerida, cants i adoracions habituals. Baixaren pel mateix recorregut fins a Sant Joan, a on faria posada, a casa de Joan de Queralt, antic palau del Senyor de la Granadella, que hi entrà a cavall. Per ser tard, se manaren encendre les nombroses atxes ja preparades. 

1644. Segona entrada a Lleida de Felip IV.

«Cronicón leridano», de 15 de febrer, 1875 (FPIEI).

Les estrenes que la Paeria donava als membres del seguici reial (alabarders, lacais, porters, oficials de palau i altres, que rebien de les ciutats a on lo rei entrava) no havien sigut tingudes en comte, i se consultaren los llibres, i se determinà que només n'hi havia obligació en la primera entrada d'un rei (que se cita ara al 1632). De tota manera, acordaren de repartir-los cinquanta lliures, i com que la Paeria només tenia monedes de cinc rals, les hagué de bescanviar per monedes de vuit. 

L'endemà hi hagué audiència a la sala gran del palauet, que era l'antiga quadra, que donava al costat del Segre. Li lliuraren un memorial sobre l'escassessa de moneda i queviures, recent passat lo setge de la ciutat. Com que per aquesta mateixa raó no s'havia fet processó de Corpus, se determinà de fer-la llavors, amb presència reial. Les discussions per ocupar los seients preeminents i los dubtes de com fer-ho, que també hi havien d'encabir los grandes dels seguici reial, dibuixen prou bé lo provincianisme dels nostres pobres dirigents. Aquest cop lo rei pujà fins a la Porta dels Fillols amb carrossa i los tres paers l'hi reberen (lo quart era difunt), i a la vora seua lo portaren fins a la capella de l'altar major. 

1644. Segona entrada a Lleida de Felip IV.

«Cronicón leridano», de 1 de març, 1875 (FPIEI).

En resum: que la processó se feu per dins la catedral i lo claustre. L'endemà, dia de la Marededeu d'Agost, pregaren los prohom locals al rei que no partís, cosa a què ell accedí, estimo lo que me desís y aunque tenia determinado partime manyana lo he suspendido por algunos dias. Que queda prou clar al relat que la llengua del rei i de la cort no era pas la llengua de la terra. 

Una setmana mes, a càrrec de les arques de la ciutat, s'hi estigué, i al diumenge 21 volgué jurar a la Catedral, aquella mateixa tarda, los privilegis de la ciutat, com al 1632 ho feu al convent dels Agustins. Los Paers, vinga córrer a recollir prohoms i cavallers, que a mitja tarda tots devien ser a fer la migdiada. 

1644. Segona entrada a Lleida de Felip IV.

«Cronicón leridano», de 15 de març, 1875 (FPIEI).

S'hi descriu lo jurament dels privilegis, llegits pel notari i escrivà major de la Paeria, Jerònim Felip Renina, i com lo rei confirmà, en castellà: assí lo juro. A punt de partir, lo rei concedí emprèstit per comprar gra (dos mil cafissos de blat i cinc-cents d'ordi) i permís per encunyar moneda (castellana), tal com li havia demanat la ciutat amb son memorial. La ciutat correspongué amb la paga per tres mesos de dos-cents homes armats per a la primera campanya del rei a Catalunya contra los francesos, que representaven los interessos de la Generalitat de Catalunya. Ai, pobres Països nostres!, entre los uns veïns i los altres, la casa desmanegada. 

[1591] Lleida, setge de la Guerra dels Segadors, 1644