Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lleida. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lleida. Mostrar tots els missatges

20180218

[1805] Lleida, Sant Miquel de 1970, més

1970. Lleida. Canyeret i Plaça Sant Joan.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Les vistes de la ciutat baixa, les tradicionals durant segles, amb la Plaça Sant Joan, amb l'església neogòtica del XIX en primer terme, sota els carrerons del Canyeret, avui ja desapareguts per deixar pas a la urbanització del magne edifici serpentejant dels Jutjats, amb torre d'ascensor inclosa. Més enllà, el riu i el gran xoperal de Cappont, allà on s'inicià als anys 80 l'Aplec del Caragol. La canalització i la posterior urbanització del Cappont, llavors gairebé encara inexistent, s'emportarien també per sempre aquesta panoràmica.
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Vista a la Suda des del costat del pont llevadís d'accés al darrer recinte fortificat del turó. Actualment, després de continuades intervencions de recuperació arquitectònica, l'aparença del monument és espectacularment bella, lluny dels signes de decrepitud en què els segles i l'exèrcit borbònic (espanyol) hi deixaren.
1970. Lleida. Porxos de Dalt, Plaça Paeria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

A falta encara de la zona alta comercial de la ciutat, el carrer Major, fins al Carme i la Magdalena per un costat, i fins a Sant Antoni de l'altre, que marcaven els límits de la ciutat de costat a costat de muralla, ha estat l'eix ciutadà durant més de mil anys, i probablement també de temps més antics. Agafat de la maneta de ma mare, el travessàvem rabents d'una botiga a una altra, amb parada obligada al Baratillo, perquè calia fer tots els encàrrecs en un matí i tornar a agafar el cotxe de línia per tornar al poble. Llavors només es venia a Lleida, un cop cada mes o dos. A la dreta, un esquitx del tendal del «Triunfo», el cafè més cèntric de la ciutat, amb permís de l'«Alcázar», a l'altre cap dels porxos. Els noms franquistes recorden la força que arribà a tindre la dictadura espanyola a la nostra ciutat, amb la col·laboració de les elits econòmiques locals. En aquells anys 70, les senyorasses de tots aquels dirigents (em resisteixo a dir-los polítics, per no tacar-ne el nom) que s'hi asseien a tothora, matí i tarda, a fer-hi la xocolata eren la versió més avançada del paper de la dona en aquella societat societat oficial i espanyolista. La meua mara i jo, en passar sense mirar-les, només sentíem l'olor del beuratge calent.
1970. Lleida. El Piló del General.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Dos de les empremtes del despotisme il·lustrat a la ciutat, de l'època del seu màxim exponent, el Governador Blondel: un balcó treballat de l'Hospital d'orfes, després reconvertit en Palau de la Diputació, i del Piló del General, allà on s'hi fixaven els bans i edictes, i on s'hi procedia a lligar els condemnats per a exposició a la vergonya pública. Finida aquesta funció, un bust del mateix Marquès presideix el pas apressat dels vianants.
1970. Lleida. Plaça Paeria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

El 'banc del si-no-fos' oficial de la ciutat, abans que els centres de dia i les residències acabessin amb aquest costum dels nostres padrins. El pedrís, doncs, ha perdut la seua funció primordial.
1970. Lleida. L'antic Hospital de Santa Maria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

El Pati gòtic de l'antic Hospital, llavors seu de l'IEI i del Museu arqueològic, iniciat per voluntat de la solitària reina Maria, que tingué son espòs, el rei Alfons IV el Magnànim a Nàpols durant la major part del seu regnat.
1970. Lleida. L'antic Hospital de Santa Maria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Una estela funerària ocupava el lloc de la font que hi existí des de començament del segle XIX, traslladada a l'exterior, a tocar de la cantonada del Casal de la Joventut Republicana, a l'Avinguda de Blondel.
1970. Lleida. L'antic Hospital de Santa Maria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Fins a finals dels 80, encara es podia pujar en cotxe per davant de la Catedral i l'Hopital i carrer la Palma amunt, fins a la placeta de l'antiga biblioteca provincial. Allà hi aparcava el 4L amb què anava a l'Estudi General. Una porteta comunicava la biblioteca amb el claustre del Roser. Ara, l'antic ús estudiantil de l'edifici, com a institut al llarg del segle XIX i part del XX, i com a Universitat des de la recuperació de l'Estudi General lleidatà, ha quedat soterrat per la cessió a l'empresa estatal (espanyola) dels 'Paradores'. D'ús ciutadà a ús turístic, vet aquí l'empremta d'un alcalde que es diu a si mateix socialista. Això sí, unionista com el que més a les darreres manifestacionetes ultres d'aquests darrers mesos a la ciutat.
1970. Lleida. L'antic Hospital de Santa Maria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Els antics models d'automòbils aparcats davant l'entrada de l'edifici medieval. A ulls dels joves, aquests cotxes són tan 'medievals' com les pedres.
1970. Lleida. L'antic Hospital de Santa Maria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Dos de les peces del museu arqueològic, que es traslladarà al nou equipament del Museu de Lleida quan serà el moment. La falcata o espasa ibera i el vell elm podien ben bé haver pertangut a Indíbil o Mandoni (si no fossin del jaciment ibèric de la Pedreta de Balaguer).
1970. Lleida.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

L'article destaca com a altres monuments dignes de l'admiració del turista, la capella gòtica de Sant Jaume del carrer Major, la façana plateresca de l'Església de la Sang de l'antic convent de Sant Antoni, i el retaule de l'altar major de Sant Llorenç.

La capella de la cantonada del carrer Major amb el de Cavallers, és un antiquíssim lloc de culte, prèviament dedicat a la Mare de Déu de les Neus, a l'època sarraïna de la ciutat, quan el lloc era part del barri cristià. El tragí ciutadà per davant d'aquesta mil·lenària cantonada lleidatana ha estat incessant de d'aquells reculats temps.

1970. Lleida. Portalada del Convent dels hospitalers de Sant Antoni.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Façana renaixentista (segle XVI) de l'Oratori de la Sang, antiga església del convent dels hospitalers de Sant Antoni de Vienne, adquirida a començament del segle XIX per la Congregació de la Puríssima Sant.
1970. Lleida. Retaule de Sant Llorenç.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Detall de l'altar de Sant Llorenç, que ens conta la vida del sant en dotze escenes esculpides.
1970. Lleida. Sant Llorenç.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

L'església de Sant Llorenç «merece comentario aparte, no solo por lo especialísimo de su arquitectura... sino por el derroche de riqueza escultórica que suponen sus cuatro asombrosos retablos», del segle XIV.
1970. Lleida. Sant Llorenç.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

El campanar ja fou restaurat després de la guerra a força de braços de presoners de guerra republicans. El repàs de la pedra marcada per la història i el temps, també arribaria fa algunes dècades als murs de la nau i a l'entorn urbanístic del barri. 
1970. Lleida. La Porta del Lleó i la Font de les Piques.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

La portalada de la muralla del turó lleidatà de la Seu Vella, aixecada per l'exèrcit francès al 1812, i un detall de la font de les Piques, del segle XVIII.
1970. Lleida. La Porta del Lleó.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Detall de la Porta del Lleó lleidatana.
1970. Lleida. Sant Llorenç.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Detall de la Font de les Piques, amb unes xiques figurants que ens marquen la moda del moment. La font, de cap al 1735, era a tocar de la Porta de Boters a l'antiga muralla, traslladada a la cantonada entre Sant Llorenç i el carrer la Palma probablement en l'època blondeliana, a final d'aquell segle. 


20180215

[1804] Lleida, Sant Miquel de 1970


1970. Lleida. Avinguda Blondel.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 
La darrera banqueta ampliada amb tota sa esplendor.
El Mercat de Sant Lluís, la Gota de Llet... han desaparegut per deixar pas a un dels 'pelotassos' urbanístics més desgraciats de la història de la ciutat. Un desproporcionat bloc de pisos, amb l'estació d'autobusos al pati interior. El 'Montepío' deixava de ser el rei de Blondel, però mantindrà sempre la sua elegant fesomia. Al darrere, trau el nas l'altre gran edifici sindical, dit del 'Ducados', que esperem veure properament enderrocat.

Ben aviat, el nou pont dels instituts obrirà la primera variant per al trànsit de la N-II, que deixarà de passa per l'interior de la ciutat, després de dos mil anys amb la primera calçada romana. Al final de l'Avinguda de Madrid, s'hi veuen les dos torres de cartró que feien de porta d'entrada a les Firetes, llavors emplaçades al descampat que hi havia entre el pont de la Universitat i el de l'Institut, cap dels dos encara fet. 

1970. Lleida. Avinguda Blondel.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Detall de la banqueta i de l'Avinguda de Madrid, amb el trànsit de camions i cotxes segons els models de l'època. Aquell any, a casa nostra, els meus pares varen comprar el primer cotxe de la nostra història familiar, l'R-4, L-65315. Va aguantar vint-i-set anys. Val a dir, que els primers anys només sortia de passeig els diumenges, i tota la resta de la setmana restava ben tapadet amb mantes al magatzem de casa. Eren aquells temps en què es començava a sortir de la misèria, després d'una dura dictadura, valgui la redundància, a la qual crèiem veure el final.

'Vanguard' era una marca de televisors, una altra de les més recents incorporacions a les cases d'aquells anys. En blanc i negre, sigui dit per a les generacions digitals. El color no arribaria fins al mundial de futbol de l'Argentina, a casa nostra.


El bosc de fanals de l'avinguda i de la balustrada es canviarien per altres models més moderns després de la reurbanització que s'hi farà un cop acabat el pàrquing soterrat durant els anys 80.

1970. Lleida. El Carrer Major.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Detall del Pont Vell, a punt de perdre el monopoli sobre el Segre, infestat de Seat 600 de tots colors. L'arribada del color semblava que acabaria amb la negror del franquisme (espanyol). Només ara sabem que fora un miratge. Com es deia en el castellà (imposat ofcialment i immigrat socialment) de l'època, van continuar (i continuen) remenant les cireres «los mismos perros con distintos collares».

«Por ese otro río urbano que es la calle Mayor, eje comercial, obligado paseo de las gentes de Lérida, late a todas horas el pulso firme y vivo de una ciudad que sabe ser cordial con quien se acerca a ella». Llavors érem tan sols un poble gran.
1970. Lleida. El Pont Vell.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Una de les tradicionals vistes de la ciutat, des de la marge esquerra del riu, llavors amb el xoperal, amb enquadrament del Pont Vell, reconstruït després de la guerra, i de la Seu Vella, ja sense convertida en monument, sense la militarada que s'hi instal·là després de l'ocupació borbònica de 1707.

«El Pla de Lleida ve pasar a estos hombres en armas... y sigue trabajando. Lérida campesina y labradora le coge siempre de camino al invasor, baje este de los Pirineos o llegue embarcado hasta la orilla del Mediterráneo». L'oblit dels invasors (espanyols) de l'oest, en aquesta publicació, era del tot volgut. Rere el «gesto heroico» d'Indíbil i Mandoni, «la ciudad se recoge en un aire sosegado tras ellos». Era l'atontament vital després de trenta anys ja de repressió (espanyola), de la qual subreptíciament la ciutat tractava d'alliberar-se. 
1970. Lleida. L'Arc del Pont.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

La Seu Vella «parece inclinarse sobre este rincón que aún trasciende a buen reposo provinciano, a ese sosiego de vivir que amenazan los vehículos de todas clases». El trànsit de l'aleshores encara N-II per dins la ciutat confluïa tot a l'entrada de l'antiga porta principal de la ciutat, a l'inici de la Rambla per un costat i Blondel a l'altre, allà on un guàrdia urbà, dalt d'una peanya de trànsit típica de l'època, tractava de posar-hi ordre a cop de xiulet i de braços amunt i avall. Per a la nostra estimada metròpoli colonial, no érem gran cosa més que uns assossegats provincians, tot i que aquella dècada acabàvem de resistir l'intent del règim dictatorial d'integrar-nos a l'Aragó, per mitjà de la doctrina política que es conegué amb el nom de «leridanismo».
1970. Lleida. L'Arc del Pont.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

La Seu Vella, encara en fase de restauració, presidint sempre la ciutat. L'arc del Pont era en aquell any encara l'únic punt d'accés a la ciutat, i el bullici de vianants i de trànsit s'hi concentrava a tothora, amb cotxes i persones creuant-se en totes les direccions imaginables.
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Sí, «en cinco siglos, Lérida levantó dos catedrales», però per obra i gràcia de la repressió borbònica a partir del segle XVIII. I mentre aixecàvem la Catedral Nova, el cadastre de Patiño, que apujà a Catalunya les contribucions fins a un 600%, anava configurant, a més a més, la mamella de què viurà la nostra estimada metròpoli colonial (espanyola) fins als actuals temps d'en Montoro (ministre espanyol d'Hisenda). 
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

La recuperació del monument havia començat lentament feia 20 anys, quan la militarada abandonà l'un turó per traslladar-se a l'altre, al de Gardeny. La pell del 'castell', tal com els lleidatans l'anomenaven (avui potser ja no tant), parlava diàfanament de les cicatrius deixades pels esdeveniments històrics durant tants segles. 
1970. Lleida. La Catedral Nova.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

La nova catedral tindria l'avantatge d'ésser a la part baixa de la ciutat, però en canvi no gaudiria de gaire perspectiva urbana, en situar-se davant del carrer de l'antic Hospital de Santa Maria. Durant el segle passat, l'enderrocament de les cases adjacents a l'Hospital encara li ha proporcionat una certa visibilitat. Fins i tot, en algun moment, les autoritats s'havien proposat de tombar l'Hospital per fer-hi una gran plaça. Els tapissos renaixentistes de la Seu Vella, traslladats a la nova catedral, se salvaren de la crema del temple que els anarquistes radicals perpetraren al 1936. 
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Els anys d'esplendor de la Seu Vella foren arruïnats per l'ocupació borbònica de la catedral, de la ciutat i del país.
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

La portalada romànica d'accés al temple, entrada principal fins a la construcció del claustre. A sota, vista del cimbori, nexe d'unió de la nau central amb els creuers.
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Detall de la portalada romànica treballada amb motius geomètrics. A l'interior de la nau, la buidor ens recorda, encara avui, amb més força el dolor per la conversió del temple en caserna militar.
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

El magnífic claustre de l'antiga catedral lleidatana.
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Detall dels arcs gòtics recuperats, després que haguessin romàs tapiats durant més de dos-cents anys. Un dels claustres més grans d'Europa, amb la particularitat dels cinc arcs oberts a l'exterior, a les vistes de la ciutat, del riu i de l'horta lleidatana.
1970. Lleida.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Vista de la ciutat i de la Seu Vella des de l'altre turó, el de Gardeny, llavors encara ocupat de militars (espanyols).
1970. Lleida.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

En primer terme, el petit cimbori de l'església de l'Acadèmia Mariana, Enllà, els grans blocs de pisos que començaven a substituir, i el procés ha estat imparable, l'antiga muralla de Sant Antoni, a l'Avinguda de Catalunya, 
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

«Los recios muros de la fortaleza de la Zuda son visibles desde muy lejos, a pesar de las explosiones que por dos veces -1812 y 1936- sacudieron su estructura».


[516] Lleida 60s by night

20180210

[1802] Panderos de Ponent

1917. «Segarrenques»,
Josep Iglésias i Guizard (Barcelona, 1873 - 1932),

A. Artís, impressor, BCN.
Casat a Maldà, on residí la resta de sa vida, l'autor barceloní publicà el seu primer llibre de poemes com a recull de les poesies premiades en les diferents edicions dels Jocs Florals de Barcelona i Lleida, potser també alguna altra ciutat, a què es presentà. La temàtica, el to i la forma populars de les poesies d'Iglésias l'atansen a les produccions anònimes de cançons de pandero o de corrandes que encara eren vives en la memòria i en el dia a dia festiu de la gent de la terra. Una poesia simple i senzilla, que de ben segur no formarà mai part de cap antologia de la literatura, però que sap transmetre per via poètica la manera de ser i de viure dels nostres padrins de fa cent anys.
Anys 1900. Pandero quadrat.
Les cançons de pandero, associades a les confraries del Roser, foren molt populars a tot el país fins a començament del segle XX. Josep Iglésias i Guizard, en el seu recull de «Segarrenques», descriu aquest arrelat costum a la vall del Corb de l'Urgell segarreta (locarranquer):
Lo pandero de les mosses
Englantina d'Or i Argent als Jocs Florals de Lleida, 1902 
És un pandero quadrat
que atrau totes les mirades;
les mosses li han regalat
cintetes per pentinat,
cascavells per arracades. 
És el rei del casament
i del bateig l'alegria,
és simbòlic instrument
que reflecta el pensament
i el cor de la pagesia. 
És honesta diversió
i del terrer costum bella:
de les mosses il·lusió
quan refilen la cançó
que a voltes les aparella. 
Feliç i rumbós mortal
guardador de festes grosses...
no saps la festa el que val
si no has vist la principal
del pandero de les mosses.  
Imagina't al voltant
d'una taula ben guarnida
com per una festa gran,
un públic que tot menjant
espera amb ànsia una crida.  
Quan remor se sent a fora
de cascavells i crits,
la impaciència a tots devora,
i és senyal que ha arribat l'hora
de repartir-ne els confits.  
Abans d'entrar amatent
l'aixerida majorala
amb veu clara i estrident
com una ratxa de vent,
prega l'entrada a la Sala.  
Escolteu amb quin encís
amb quin garbo i quin salero
se surten del compromís
les mosses, pregant permís
per entrar amb el pandero.  
'Llacència vos demanem
per a poder-ne cantar
si per la Verge una almoina
a les mosses voleu dar'.  
I s'obren de bat a bat
les portes, per donar arreu
entrada de molt bon grat
a la gaia majestat
de tot aquell bé de Déu.  
La majorala casada,
amb la Verge del Roser
de roses engalanada,
és la que va a l'avançada
és la que n'entra primer.  
Les majorales donzelles
amb el pandero fan via
semblant boniques poncelles,
i és clar, quan entren elles
també n'entra l'alegria. 
I tots junts, formant rodona,
fent el pandero d'orquesta
i la Verge amb sa corona
de galindoia patrona
comença l'hermosa festa.

N'és la primera cantada
per vostè, senyor Rector,
que el rabadà no disposa
sense permís del pastor,
que el rabadà no disposa,
senyor Rector l'estimat,
sense llacència de l'amo,
que és el pastor del ramat. 
 
Nineta dels ullets blaus,
no estiguis tan afligida...
tu rai que n'ets pubilleta
i et pots donar bona vida!
 
Agulletes tinc al cor
que em fan coïssor tot lo dia;
sabeu qui les ha clavades?
l'hereuet de la masia. 
 
Birbadores som d'angúnies
de tristesa i mals humors,
i birbem un cor de penes
com birbem l'herba d'un tros. 
 
Tinc un pebroter molt guapo
que agafa una porca a l'hort
per'xò so aficionada
a donar-ne tants pebrots;
per'xò soc aficionada,
donzellets que em feu l'aleta,
a donar-vos una part
de la meua collideta. 
 
De cançons i cançonetes
en sé més que no en voldreu
prò si no traieu la plata
ja us dic que no les haureu.
 
Donzellet de can Faiol
no l'hauràs a la Mercè,
no perquè no siguis guapo
sinó perquè ets cabaler!
Si vols tenir pau amb Déu
no et deixis mai els rosaris
porta a les mans una aixada
i al pit uns escapularis;
porta a les mans una aixada,
cava amb bona voluntat
i tindràs collita plena
de joia i tranquil·litat. 
 
Pubill de can Galindo,
tu sí que l'has feta grossa!
te n'has endut la pubilla
de més garbo i de més... bossa.
 
Quan jo sàpiga que et cases...
saps lo que et regalaré?
Quatre llàgrimes amargues
i el cor que m'has fet malbé.
 
M'han dit que enguany te casaves
si és veritat ço que m'han dit...
no tiris més amoretes,
si formal compromís tens,
que la paraula d'un home
no se l'ha d'emportar el vent.
 
En el pla n'hi tinc mig cor;
i l'altre mig a la muntanya
amb un ull miro a l'Urgell
i amb l'altre ull a la Segarra.
 
Quan la festa ja s'apura
i ja és plena la safata
de dolços, llaminadura,
ametlles i confitura
i de centimets i plata,
les majorales llançant
el seu cant, sempre estrident,
van cofoies desfilant
miradetes endreçant
a son gemat instrument...
que és un pandero quadrat
que atrau totes les mirades
i a qui les mosses han dat
cintetes per pentinat
cascavells per arrecades!

1907. «Cançons de Pandero», Valeri Serra i Boldú. 
De les cançons de pandero Valeri Serra i Boldú ens diu: “He recollit les que queden perquè no se'n perdi la mena”. I ens fa saber que foren recollides a Torrelameu, Cubells, Artesa de Segre, Baldomar, Butsènit, Bellmunt, Castellserà, Térmens i Miralcamp. I també ens explica que algunes de les cançons foren arreplegades de dones velles que, en la seva joventut, havien sigut majorales i les havien cantat en pobles on després s’havia perdut la costum de cantar cançons de pandero (Estanislau Tomàs Morera).

Les majorales de la Confraria del Roser, en festes importants, religioses o socials, feien captes per a la seva confraria i cantaven les cançons de pandero. Les lletres de les cançons les componien les cantadores i de vegades ho feien per encàrrec dels organitzadors de la festa. Vegem-ne una mostra:
Per a una Festa Major:
Festa Major d’alegria
que avui es fa en aquest lloc;
festa major d’alegria,
la Mare de Déu d’Agost.

Per al comiat d’una núvia:
Adéu portes i parets;
de tots m’he de despedir,
també del pare i la mare,
lo que més pena em da a mí.

Adéu-siau pare i mare,
són paraules de tristor,
si en res vos en so agraviada
jo us en demano perdó.

Per a reafirmar un prometatge:
Gran cuidado la gent tenen,
jovenet, de jo i de vós.
Gran cuidado la gent tenen
de si ens casarem tots dos.

Gran cuidado la gent tenen;
no els en caldria tenir;
si la vostra amor és ferma,
la meva veu’se-la aquí.

Compliments a persones distingides:
Senyores, a aquest senyor
què li podríem donar?
La ciutat de Barcelona
si fos al nostre manar.

La ciutat de Barcelona,
senyores, no fora res;
Com és tan noble persona
mereixeria molt més.

Per a un dinar de casament:
Quina taula tan parada,
estovalles de satí,
les culleres són de plata,
les forquilles d’or del fi.


En obsequi a una noia:
Què fareu quan sigueu gran,
que tindreu el compliment,
que ara, que sou joveneta
ja enamoreu a la gent?

Què fareu quan sereu gran
a l'edat de vint-i-un any?
Fareu caure els fadrinets
com els moixonets al ram.

A un matrimoni:
Amb la cara li conec
a aquest noble cavaller,
amb la cara li conec,
té bonica la muller.

Amb la cara li conec
i amb el posat de la rova.
Amb la cara li conec
que té bonica la dona.


De vegades es feia referència als difunts:
Germà meu, fulleta d’alba,
alceu’s que darem un tomb;
mirarem qui falta a taula,
que em sembla que tots no hi som;

les persones que ací falten
són persones de gros preu;
falten el pare i la mare:
són a la glòria del Cel.


Una sessió de pandero podia durar de 4 o 5 hores. I sovint acabava amb una cançó de comiat:
Cantarem la despedida,
que d’aquí mo n’anirem.
Felicito al senyor Alcalde
i a tot l’Ajuntament.

Que d’aquí mo n’anirem,
que d’aquí mo n’hem d’anar.
Déu nos do salut i vida:
l’any que ve hi poguem tornar.
1965. Maldà. Llegat verdaguerià.
«La Vanguardia española», 28 d'octubre.

L'escriptori i tots els altres objectes de Jacint Verdaguer que Josep Iglésias i Guizard comprà, guardà i exposà a la casa pairal del poble urgellenc on va casar-se i establir-se. Alguns dels objectes llistats al pròleg de l'edició de les Corrandes Segarrenques de 1925 desaparegueren amb la guerra. Em aquells anys, les peces del poeta maldanenc foren traslladades al museu verdaguerià de Vil·la Joana a Collserola per donació de sa filla Ramona.
1933. «La Dolorosa», Ventura Gassol.
Escena de la representació al Teatre Romea
(«L'Escena Catalana», 1933).
El 1928, Ventura Gassol –escriptor i poeta de la Selva del Camp que arribaria a conseller de Cultura de la Generalitat– va estrenar La Dolorosa, una obra de teatre, en vers, ambientada al segle XVIII a Ulldemolins. En ella apareixen les majorales del Roser, tocant i cantant amb el pandero. Ventura Gassol emprà materials tradicionals aplegats a Ulldemolins –on havia fet estada amb Higini Anglès– i en algunes poblacions veïnes de les Garrigues. L’obra es va estrenar al Teatre Romea de Barcelona l’11 de maig de 1928 i es va representar aviat a la mateixa població, el 13 de setembre de 1930.
2015. «El Pandero de les mosses a Ponent», 
Esther G. Llop, Revista «Sikhar», 2.
«La capta de les majorales de la confraria del Roser cantant amb el pandero quadrat als bateigs, casaments i altres festes importants era una activitat mol arrelada als pobles de Ponent, on encara en queden rastres de memòria oral».
2015. «El Pandero de les mosses a Ponent», 
Esther G. Llop, Revista «Sikhar», 2.
Les cantades de pandero es feren sempre a Ponent «en el marc de les activitats de la confraria del Roser, que existia pràcticament a tots els pobles. Dues majorales del Roser, una de soltera i una de casada, els dies de festa grossa acudien amb el pandero i la bacina de la Mare de Déu a totes les cases que les demanaven per cantar». El preu per cançoneta era d'entre 5 i 10 cèntims.
2015. «El Pandero de les mosses a Ponent», 
Esther G. Llop, Revista «Sikhar», 2.
El pandero o tambor de Boix, d'època barroca, conservat al Museu de Lleida, «amb la imatge de la Mare de Déu del Roser. Sembla que, en abandonar-s'hi les cantades, el rector va traslladar el tambor de Boix cap a Tragó de Noguera, per substituir el que s'havia cremat durant la guerra, on encara hi van fer cantades fins a mitjans de la dècada de 1940».
2015. «El Pandero de les mosses a Ponent», 
Esther G. Llop, Revista «Sikhar», 2.
Després de la primera cançó per a la Mare de Déu, arribaven les cançons per a cadascun dels presents: els nuvis, els familiars, el senyor Rector, els casats, els fadrins, els vidus... sempre amb intenció laudatòria amb algun innocent pessic d'ironia, especialment entre el joc amorós dels festejadors. Les majorales amb major repertori tenien una gran consideració popular. Valeri Serra aconseguí publica la tonada de tres cançons l'any 1925, recollides a Torrelameu, Rosselló i Cubells.
2015. «El Pandero de les mosses a Ponent», 
Esther G. Llop, Revista «Sikhar», 2.
«A principis dels anys 70, Enric Farreny feia el doctorat a la facultat de Filologia de la UAB sota la direcció del professor Josep Romeu i Figueras», i feu alguns enregistraments en casset d'algunes de les cantadores que entrevistà com a informants. Esbrinà que les majorales exercien el càrrec durant un any i es recanviaven en alguna festivitat gran del poble. També explicà part del que Valeri Serra, per causa de la moral de la seua època, callà: que també es cantaven cançons a cafès per a públic masculí. «A Tragó de Noguera -ara sota les aigües de l'embassament de Santa Anna- recordaven que els enginyers de la Canadenca sempre demanaven les cantadores».
2015. «El Pandero de les mosses a Ponent», 
Esther G. Llop, Revista «Sikhar», 2.
El text conservat del Baró de Maldà, de final del segle XVIII, sobre el soroll eixordador que feien les majorales quan el rebien a l'arribada als pobles, mostra un desfasament de costums entre els pobles i la capital, fins al punt que afirma que «se les podia pagar perquè no cantessen, per lo que aixordaven a home tanta turba de tiples plegats, ruido de cascavells i tum tum de pandero que les minyones usaven»
2015. «El Pandero de les mosses a Ponent», 
Esther G. Llop, Revista «Sikhar», 2.
És coneguda també la prohibició del bisbe de Solsona de fer servir panderos a les priores de les confraries, per l'excés de sensualitat en l'espectacle, de manera que no es dona «los diners per amor de Déu o de Maria Santíssima, sinó per lo amor i gust que tenen de veure i oir a les minyones». Testimonis escrits remeten les cantades al començament del segle XVI. 
2015. «El Pandero de les mosses a Ponent», 
Esther G. Llop, Revista «Sikhar», 2.
De les lamentacions per la pèrdua de la tradició a la moderna renovació moderna del gènere com a espectacle etnicocultural en aquestes darreres dècades, a inicis del segle XXI.
2015. «El Pandero de les mosses a Ponent», 
Esther G. Llop, Revista «Sikhar», 2.
Bibliografia sobre les cançons de pandero (veg. text original).


En record de la Dolors Sistac i Sanvicén (1922-2018), en agraïment per les llargues xarrades a casa seua, amb vistes a la Seu Vella lleidatana, com a jurats del Premi Enric Farreny de poesia juvenil, i d'on sorgí el definitiu impuls per a les seues memòries, memòries de tot un segle vint lleidatà amb ulls de dona.