Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lleida. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lleida. Mostrar tots els missatges

20201007

[2210] La persecució lingüística a Lleida, 1900

1921. Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. 
Cartell de Josep Obiols.
L'auge de la consciència nacional a la fi del segle XIX comportà el desig de recuperació del lloc principal de la llengua del país dins d'un Estat (espanyol) que només reconeixia la seua llengua espanyola com a llengua oficial i de l'educació. Aquest impuls quallà en la fundació d'aquesta associació al 1898, sota el paraigua de la Unió Catalanista (1891), impulsora de les Bases de Manresa (1892). El fundador en fou el pedagog Francesc Flos i Calcat, que havia creat una de les primeres escoles (si no la primera) amb ensenyament en català al 1898, el col·legi Sant Jordi al carrer Sant Honorat de la capital del país.

1900. Lleida. Enric Arderiu, «Carta Desclosa»,
«La comarca de Lleyda», d'1 d'abril (Sol-Torres).
Defensa de la llengua catalana a l'escola en aquesta carta oberta d'aquest mestre i arxiver, que també participà en altres projectes de reconstrucció nacional a Lleida, com ara el Centre Excursionista, la celebració dels Jocs Florals, l'Associació Cultural Catalanista o l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. A la tardor d'aquell mateix any fou represaliat per les autoritats educatives (espanyoles) a l'exili professional, amb un trasllat forçós a Huelva (Espanya), sense permís per tornar a exercir al nostre país, després de la sonada manifestació fluvial catalanista pel riu Segre a l'octubre. Al Gobierno Civil a Lleida, doncs, ja en tenien la mosca al nas, de l'Arderiu, després d'aquesta carta pública del mes d'abril.

La carta denuncia l'ordre publicada al BOP provincial de l'administració (espanyola) a la Lleida d'aquell inici just de segle XX, per mitjà de la qual es recordava als mestres l'obligació de l'ús únic del castellà a l'escola, amb l'avís de les penes i càstigs corresponents als mestres infractors. Recorda l'autor que aquesta ordre va contra «l'ús constant de la llengua catalana en los centres de primera ensenyança», deixant testimoni, doncs, d'un mètode de treball escolar que passava per «la necessitat racional i pedagògica» de fer-la anar per a l'educació dels infants, fins i tot per poder ensenyar-los el castellà, com de manera obligatòria estava establert. 

1900. Lleida. Enric Arderiu, «Carta Desclosa»,
«La comarca de Lleyda», d'1 d'abril (Sol-Torres).
Denuncia que la «Junta Provincial de Instrucción Pública» confon la finalitat de la llei d'educació de 1857 que establia l'ensenyament del castellà, amb els mitjans per obtindre tal resultat: haver-ho de fer també en castellà i no pas en català, com era costum fins al moment. Cosa que permetia, segons la voluntat i discreció del mestre, instruir els infants en els rudiments de la nostra llengua nacional, bandejada de l'ensenyament. Recrimina que l'ordre «havia de tenir en compte que aquesta costum ha estat de sempre i que les costums de segles constitueixen un dret que no convé fer desaparèixer d'una manera violenta».

Hi afegeix raonaments pedagògics i senyala que en l'ensenyança de l'idioma estranger, «exigiria d'una part que s'establissin analogies i diferències entre la llengua natural i la que s'imposa». De l'altra, que de la llengua natural també «se'n fes un estudi detingut... per a tenir una base ferma en què apoyar los successius coneixements lingüístics». Es buscava, així, l'escletxa per a l'ensenyament de la llengua, malgrat les lleis (espanyoles) prohibitives, que passaven a persecutòries en mans dels representants de l'Estat (espanyol) a Lleida.

Conclou l'Enric Arderiu: «d'aquesta manera s'enteraria aquí tothom de les diferències i semblances entre la llengua de Cervantes i la parla dels Llull i dels Ausiàs March». Però com diu la padrina, ja pots xiular, ja, que si el ruc no vol beure... 


1900. Lleida. «Boletín Oficial de la Provincia de Lérida»,
de 30 de març (Dip.Lleida, BOP històric).
La instrucció governativa provincial comença dient que té coneixement que alguns i algunes mestres fan ús de la llengua catalana «preteriendo, por no decir proscribiendo, el idioma castellano, que bien pudiera llamarse español, como la Academia afirma», i això sense adonar-se que no es podia pas fer perdre una llengua que la gent no parlava, com era el cas, i que era l'Estat (espanyol) qui intentava fer-la apendre als xiquets i xiquetes si us plau per força!

«Tal procedimiento... no tan solo es ilegal, sinó que origina perjuicios de difícil remedio...», sobretot perquè els aprenents són espanyols. Tant se val si la llengua seua i del país és una altra, oi? És la famosa unidad de destino que s'imposa sobre les colònies, part de les quals, per cert, l'Estat (espanyol) acabava de perdre al 1898. Probablement per això mateix, s'hi redobla l'esforç dominador sobre les catalanes. 

Aquest ús de la llengua del país per ensenyar als infants del país la llengua del país veí a què obligaven -i obliguen encara- les lleis del nostre Estat (espanyol) veí, era molt més freqüent en les escoles dels pobles. S'argumenta que si no aprenen bé l'espanyol des de l'escola elemental «resultan inhabilitados para emprender estudios superiores en los establecimientos docentes de España, con la consecuencia lamentable que inteligencias en que pudieran fertilizar las diversas ramas del saber humano, individuos que pudieran ser útiles a la ciencia... permanezacan sumidos... en la oscuridad que prestan las tapias de la villa y de la aldea...», etc. i etc. A sobre que prohibien la llengua del país, encara volien estigmatitzar-ne els parlants, per rucs i pobletans. El típic argumentari supremacista de la metròpoli respecte a les nacions minoritzades i colonitzades a tot el món. En resum: què feu, rucs, que no voleu ser com nosaltres? I no poden pair que la resposta, un cop i un altre, sigui: -No, (des)gràcies!

Finalment, es traspassa als alcaldes la responsabilitat de vigilar el compliment de la normativa. En cas de detectar mestres infractors, cal denunciar-ho immediatament al Gobierno Civil (espanyol) a Lleida per tal com des d'ací s'hi instruirà el corresponent expedient administratiu «para hacerles efectiva la responsabilidad consiguiente  por desobediencia». O sia, de prohibició a persecució en aquells anys de regència de la restauració monàrquica borbònica al nostre estimat Estat veí. 

1900. Unió Catalanista.
Segells de contribució a la causa nacional.





 

20200906

[2205] Ullada a l'església de Sant Joan lleidatana

Segle XIX. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013. 
La coneguda imatge del campanar, pocs anys abans que l'edifici medieval fos enderrocat. Les cases amb les típiques galeries obertes al sol, amb els llançols per eixugar i les persianes de corda mig amunt mig avall, són els del carrer Major vistos per darrere, o sia, la part de muntanya de la Rambla de Ferran, que llavors començaria a desenvolupar-se.
Segle XIX. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013.
La planta romànica de l'església antiga.
Segle XIX. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013.
La irregular distribució de la plaça de Sant Joan, abans de l'enderroc i alineament més rectangular que se'n derivà i que coneixem avui. 

Segles XIV-XV. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013.
Un excel·lent treball del nostre doctor en història de l'art, que repassa la desafortunada història de l'església, la més important de la ciutat en temps medievals i posteriors (descomptant la Seu, és clar), i que la nova concepció urbanística de la ciutat s'emportà, tan bon punt volgué començar a créixer un cop alliberada de les antigues muralles. Probablement consagrada sobre la mesquita de la Lleida baixa musulmana, a tocar de riu, fou construïda amb cànons romànics, però les reformes de mitjan segle XIV li donaren els aires gòtics i el campanar, una de les fites visuals de la silueta urbana de Lleida fins al 1868.

L'església fou un dels focus culturals de la Lleida dels darrers segles medievals. Hi destacà la Càtedra de l'Alba, una activitat d'adoctrinament pública i popular, en què s'hi dissertava i il·lustrava els concurrents sobre les Sagrades Escriptures en la llengua del poble i amb finançament de la Paeria, i a la qual s'hi solia convidar destacats religiosos, com ara Francesc Eiximenis.

Segles XVI-XVII. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013.
Vistes cinccentista i siscentista del campanar de Sant Joan, en els preciosos gravats de Wyngaerde (1563) i Baldi (1669) que són autèntiques finestres per viatjar en el temps a la Lleida de fa cinc-cents anys. De mitjan segle XVI a mitjan segle XVII, desaparegué l'incipient barri de Cappont, la Seu començava a fortificar-se a costa del barri de la Suda, que els Borbons rematarien al 1707, les cases del carrer major fortificaven la ciutat davant el riu, el pont de pedra sobre el Segre aguantava ferreny. Després de la Guerra dels Segadors, una gran forca presidia l'accés a la ciutat, avís per a veïns i forasters.  
Segle XIX. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013.
Vistes dinovesques de l'església, amb la bella portalada romànica que s'obria al lateral. L'alçat de Parcerisas (1835) es deixa veure com era la plaça amb l'església al fons; els de Bayne (1865) i el de Pleyan (1877, probablement anterior, perquè l'església era ja tombada), ens mostren la portalada romànica, els finestrals gòtics i el campanar. 
Segles XVIII-XIX. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013.
Una recreació de Josep Subirats Samora de la Font de les Sirenes que presidí la plaça des de l'època de Blondel i en començant el segle XIX, de curta vida per ofensa a la moral pública, segons l'autoritat episcopal de la ciutat: les canelles d'aigua rajaven directament de les grans popes de les sirenes!
Segle XIX. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013.
La revolució liberal de 1868 va fer servir la reordenació urbanística de la plaça per exemplificar les intencions del nou règim, i en poc més de sis mesos poca cosa restà de l'antiga església medieval. 
Segle XX. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica», Albert Velasco, 2013.
Només una part de l'absis romangué dempeus però colgada. A la planta aixecada al 1975 de la plaça, s'hi observa prou bé la situació antiga respecte de la moderna.

Segle XXI. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica», Albert Velasco, 2013.
Les excavacions del pàrquing que hi ha sota la plaça, descobriren les runes de l'absis, i es decidí de conservar-les i fer-les visitables.
Segle XXI. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica», Albert Velasco, 2013.
Els estudis més actuals posen al descobert la reutilització de capitells de Sant Joan, guardats al Museu Arqueològic de la ciutat des de l'enderroc de l'església, per a la moderna restauració de la Seu Vella, un cop s'aconseguí de traure'n les tropes militars (espanyoles) que s'hi aquarteraren des del 1707. Tothom donà per descomptat que aquelles peces majestuoses pertanyien a la catedral vella, i ningú pensà que poguessin pervindre de la desapareguda església de Sant Joan: un simple detall que ens en diu molt sobre la riquesa arquitectònica de l'edifici del segle XII-XIV i de la parròquia a qui servia: nobles, burgesos i menestrals enriquits, la classe dirigent lleidatana durant segles. Carles V, en l'estada que feu a la ciutat al gener de 1519, i segons explica Pleyan als seus «Apuntes», posà a casa de mossèn (cavaller) Perot Pou situada en aquesta històrica plaça lleidatana.
Segle XXI. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica», Albert Velasco, 2013.





20200829

[2203] Les primeres vacunes catalanes del Dr. Morlans d'Alfés, 1798

1802. Cartell satíric contra el vaccí.
Les reticències al nou mètode científic foren costoses de combatre a tot arreu. Les figures mostren caràcters vacums, atès que el vaccí provenia de la pigota de les vaques.

1798. Vacunes a Alfés (el Segrià).
«Carta de Lérida sobre la inoculación de las viruelas»,
«Semanario de Agricultura i Artes», núm. 55, de 18 de gener (BDH).
En aquesta publicació periòdica (espanyola) de final del set-cents, època de despotisme il·lustrat, s'hi inclou un article sobre la inoculació de la pigota o verola per a coneixement de mossens i capellans. Car el títol complet de la revista deia «...dirigido a los párrocos», que llavors a tots quatre cantons de la geografia eren legió. 

S'hi explica que a Lleida en aquells mesos hi començava a haver passa de pigota, «unas nuevas viruelas malignas, que no podían menos de asustar a un gran número de familias». Cada dia entre l'agost i l'octubre de l'any 1797 se n'enterraven una quinzena de morts. De Lleida, la malaltia s'estengué als pobles veïns, Artesa de Lleida, Bell-lloc i fins a les Borges, «y la mortaldad era con proporción del mismo modo que en Lérida».

Les conseqüències de la passa als pobles eren, doncs, tremebundes, com ara a Montblanc, a on s'hagueren de fer les acostumades i d'escàs valor rogatives públiques, «horrorizados de tan curel azote que ha despoblado de niños aquella villa, y dexado a muchos con deformidades para toda su vida», i oh pecat mortal!, «a otros con ocasión de ser infieles a la ley santa del matrimonio»

L'anònim autor de l'article (és probable que un dels editors mateixos) afegeix en nota a peu de pàgina que bo és que es facin pregàries, però també bo fora que «el pueblo de Montblanc pidiese... le libre a él, al Principado de Cataluña...de médicos cerriles e ignorantes, más funestos a la humanidad que las tempestades, los terremotos y las pestes, tanto por lo que hacen como por lo que estorban hacer». Era clara, doncs, l'orientació de la publicació, impulsada des del govern (espanyol) i amb aquesta curiosa barreja d'agricultura i arts, que arribà als tres mil exemplars de difusió entre les elits d'aquell Estat (espanyol), d'estructures i mentalitat encara pròpiament feudals.  

A Europa tot just feia dos anys que a Anglaterra, el metge Edward Jenner havia experimentat el vaccí contra la malaltia, després d'observar que una pastoreta del poble no l'agafava perquè ja havia passat la verola de les vaques. Efectivament, els grangers no es posaven malalts durant les passes de pigota, i d'ací el metge britànic n'extragué les mostres per a la vaccinació humana, que per sempre més passaria a dir-se vaccí (cast. vacuna), en referència al ramat vacum.

«Durant molts anys, Jenner va sentir comentaris sobre munyidors, que deien que d'alguna manera aquests quedaven protegits de la verola humana, després d'haver patit la verola bovina; una malaltia molt més lleu. Reflexionant sobre això, Jenner va concloure que aquesta malaltia de les vaques, protegia a la persona que la patís de contraure la verola humana en un futur. Per poder contrastar aquesta hipòtesi, va posar en pràctica l'antic sistema oriental de la inoculació usant limfa de munyidors afectats per la verola bovina. Aquesta mesura preventiva salvà la vida, des de 1796, a moltes persones contagiades de verola. 

«Aquest sistema oriental el va aplicar, el 14 de maig de 1796, a un nen de 8 anys, James Philips, amb pus agafat d’una lesió de les mans d'un munyidor contagiat per verola bovina. Amb això, el nen va desenvolupar una febre lleu, recuperant-se amb pocs dies. Uns mesos després, Jenner va posar a prova la seva teoria (que el fet de passar la verola bovina et protegia de patir la verola humana), posant en contacte, a James Philips, amb material contaminat amb verola humana, per veure si aquest desenvolupava la malaltia. L'infant no va desenvolupar la malaltia, validant així la seva hipòtesi. Els resultats d'aquestes observacions van ser comentats per Jenner al seu llibre: An inquiry into the causes and effects of the variola vaccine (1798). Gràcies a aquest petit llibre i a l’esforç de Jenner, la vacunació es va divulgar i aplicar immediatament arreu del món». enllaç

A Catalunya, aquells darrers anys del segle XVIII havia circulat alguna memòria contrària a la inoculació, i això feia retraure'n l'experimentació. Es considera als llibres que al desembre de 1800 «el doctor Francesc Piguillem —metge de Puigcerdà (Cerdanya)— inoculava les primeres vacunes contra la verola de la història mèdica de la península Ibèrica. Segons les fonts documentals, els receptors d'aquesta primera vacunació van ser quatre nens de Puigcerdà, i la matèria vaccínica que se'ls va inocular havia estat enviada, a petició del Dr. Piguillem, des de París. Onze dies després, en comprovar que aquells nens només havien desenvolupat petits símptomes, va inocular amb èxit sis nens més, també de Puigcerdà. La vacunació del Dr. Piguillem seria el primer pas per erradicar la malaltia de la verola a Catalunya» (enllaç).

El cas és, però, que al poble d'Alfés aquell any 1798 d'epidèmia verolosa que tan devastadora recorria els pobles del nostre ponent, el metge N. Morlans, amb el suport l'autoritat espiritual del poble, van recórrer al mètode de la inoculació. Ben crític devia ser l'índex de mortalitat infantil, que s'atreviren al que encara no feia ningú a les nostres latituds. Pel que deduïm de l'article, el Dr. Morlans vivia al mateix poble, i feu l'experiment amb dos dels fills seus. La novetat causà tant de rebombori que la gent «tomaban al niño que andaba por las calles, les desnudaban el brazo, haciendo mofa, y graduando de demencia la inoculación». Creure per veure, com Sant Tomàs, els resultats exitosos farien canviar el parer dels aufesins, «y de resultas se inocularon como unos quarenta en dos o tres días, y... todos se liberaron sin que ninguno quedase con la más mínima deformidad»
1798. Vacunes a Alfés (el Segrià).
«Carta de Lérida sobre la inoculación de las viruelas»,
«Semanario de Agricultura i Artes», núm. 55, de 18 de gener (BDH).
S'afegeix a l'escrit que les crítiques desfermades per aquesta primera vaccinació massiva a Catalunya entre metges i capellans aconseguiren de suspendre la inoculació per uns quants dies. A la represa del procediment, una setantena (de xiquets, principalment) foren vacunats, amb resultat de sis morts. Cosa a la qual s'agafaren encara més els detractors «para desacreditar y desterrar la inoculación que se iba propagando en otros pueblos». Sembla, doncs, que alguns altres metges d'altres pobles del Segrià i les Garrigues (descomptant l'entusiasme de l'escrit) degueren seguir el camí obert pel Dr. Morlans. 
1798. Vacunes a Alfés (el Segrià).
«Carta de Lérida sobre la inoculación de las viruelas»,
«Semanario de Agricultura i Artes», núm. 55, de 18 de gener (BDH).
La gran quantitat de vaccinats, a més, fa indicar la procedència local de la vacuna. No sabem si coneixia els escrits del Dr. Jenner. A l'Estat (espanyol) se seguien de prop les publicacions de l'eclesiàstic andalús José Celestino Mutis.
1798. Vacunes a Alfés (el Segrià).
«Carta de Lérida sobre la inoculación de las viruelas»,
«Semanario de Agricultura i Artes», núm. 55, de 18 de gener (BDH).
L'article acaba amb la ressenya de certes experiències europees de confinament per tal d'apartar els verolosos i evitar amb aquest aïllament l'expansió de la malaltia, que tants de milers de morts solia causar allà a on se n'aixecava un brot. «Impedir la comunicación mediata o inmediata entre los sanos y los virolentos, es el medio más seguro de evitar el contagio»Curioses semblances amb el model de confinament Covid de 2020, oi?
1800. Cartell sobre el vaccí.
Un gravat parisenc mostra com una senyora vella proveeix el pus per al vaccí d'un petit xiquet. L'un doctor és a punt d'introduir el líquid al braç del nen, mentre l'altre l'entreté amb un ninotet articulat. 
1799. Vacunes a la Granja d'Escarp.
«Mercurio de España», tom II, de maig (
BDH).
La primavera de l'any següent al de les primeres vaccinacions a Alfés, la pigota encara rodava, i al poble de la Granja d'Escarp el Dr. Antoni Roman, metge local i del monestir d'Escarp, aconseguia de convèncer els veïns per a la inoculació dels xiquets. L'èxit dels primers casos feu que les vacunacions arribessin a 138, «y todos igualmente tuvieron un éxito feliz».

Amb símptomes de la malaltia però sense vacunar varen restar 7o persones, de les quals en morien 16 «y 4 quedaron con vicios incurables en los ojos». Aquests malalts només es tractaven amb aigua natural amb alguns grans de sulfat de potassa, que dispensava el cirurgià del monestir. La barreja «llegó a hacerse tan vulgar que las mugeres la practicaban por sí mismas»

A poc a poc, i amb l'evidència innegable de l'èxit del vaccí contra la pigota, s'imposaria el criteri mèdic de les vacunacions fins a fer-se, amb el pas del temps, gairebé universal. Aquests darrers anys han sorgit petits col·lectius de pares i mares que reneguen del procediment i, de tant en tant, se'n parla a la premsa. Un altre problema per als dirigents: cal que se'ls hi obligui, a la vaccinació del que convingui, o cal que es respecti el dret a escollir? A l'Estat (espanyol) del règim del 78 no hi haurà dilema: els jutges del Suprem, que ho manifassegen tot, ja diran a súbdits espanyols i altres pobres habitants de les colònies com nosaltres allò que hem de fer, oi?

1800. Comitè del vaccí, París.
Les resistències al vaccí entre els professionals mèdics foren habituals en aquell traspàs del segle XVIII a XIX. En aquest gravat, set contra un únic defensor del nou procediment mèdic.



20200821

[2201] «Concili o rebel·lia?» (Contra el latifundi de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida», més)

1966. «¿Concilio o rebeldía? Los latifundios clericales de Lérida»
Ed. Nova Terra.
Els quatre mossens represaliats s'explicaren en aquest llibre en espanyol. Màxim Casasnovas (mossèn d'Almatret), Manuel Domingo (mossèn de Soses), Josep Marco (mossèn de Calladrons, la Franja), i Llàtzer Brià (mossèn d'Albatàrrec) aixecaren la veu contra el bisbat de D. Aurelio del Pino i contra una Església als quals, agombolats per les estructures polítiques dictatorials (espanyoles), els costava acceptar els manaments del nou Concili. Heus-ne ací un breu resum dels fets (ara.cat):
«Capellans al rescat dels parcers
«El 1965 el capellà Manuel Domingo queda astorat quan un pagès de Soses, contrariat perquè un sacerdot propietari l’ha obligat a arrencar uns arbres de la finca que conrea, entra a l’església i se n’emporta la dona. El mateix any els sacerdots beneficiats neguen l’existència del contracte del 1935 i els volen tornar a vendre les terres per 400 milions de pessetes (uns 62 milions d’euros actuals), una quantitat desorbitada que fa enfurismar els pagesos. Pels pobles apareixen fulls de versos amb frases com 
“Canteu, senyors canonges i rics beneficiats, canteu la hipocresia amb nom de santedat” i “Ofici de pobre teniu, opulència de rics viviu”. 

«El mossèn d’Albatàrrec, Llàtzer Brià, jugava al bar a botifarra quan un veí, irritat, li fa saber que té una còpia del contracte, que provava que els beneficiats enganyaven. Davant d’aquesta evidència, Brià no es queda de braços plegats.

«Amarats pels aires renovadors del Concili Vaticà II, Manuel Domingo i Llàtzer Brià, juntament amb els capellans Màxim Casasnoves i Josep Marco, analitzen les causes sobre per què la gent és poc religiosa. Ho atribueixen a la prepotència amb què els sacerdots i canonges de les terres tracten els seus parcers i els abusos a què els sotmeten. I faran un acte que, en aquell context de la dictadura, és heroic i temerari. Redactada per Brià i Casasnovas, i signada per tots quatre, el 25 de juliol del 1966 fan pública una carta en què denuncien els sacerdots beneficiats. A l’escrit, a més de concretar els quantiosos guanys que els proporcionen les terres, detallen un diabòlic pla d’aquests sacerdots. Si els parcers es negaven a comprar-los les terres, els beneficiats les hipotecarien per 400 milions, no pagarien les quotes i, en ser insolvents, el banc se les quedaria i els pagesos serien desnonats. Envien unes 200 cartes a mitjans de comunicació d’aquí i de l’estranger.
«Per assegurar l’èxit de la tramesa i que no les interceptin, el capellà Llàtzer Brià diposita les cartes de nit en bústies de diferents oficines de correus dels pobles. També n’envien una còpia al nunci apostòlic, a Madrid. Confabulats amb el capellà-conductor, el mateix bisbe duu la carta, sense saber-ho, amagada al cotxe que el porta de visita a la Nunciatura. L’acusació esclata definitivament quan Correo Catalán, Destino, Tele/eXpres, El Noticiero Universal i Pueblo publiquen l’escrit. Alguns diaris envien corresponsals a cobrir la informació. L’agència France Press difon la notícia, Le Monde se’n fa ressò diversos dies i, fins i tot el Diario de Lérida, pertanyent al bisbat, es veu obligat a publicar part de la carta.
 «Òbviament, les conseqüències de tot aquest rebombori no es fan esperar gens. Nomenen un tribunal eclesiàstic per jutjar els quatre capellans per dos delictes greus; el Citroën 2 CV dels capellans és seguit de prop pel 2 CV de la Guàrdia Civil, i el bisbe amenaça mossèn Domingo d’afusellar-lo per comunista. Els forcen a retractar-se públicament o a abandonar el sacerdoci. La pressió que reben a Lleida és tan brutal que demanaran el trasllat al bisbat de Barcelona, però els quatre capellans continuen ferms amb les seves conviccions. Escriuen el llibre ¿Concilio o rebeldía? Los latifundios clericales de Lérida, un demolidor relat acusador amb detallada informació econòmica i contractual de les finques. Publicat l’octubre del 1966 per l’editorial catòlica Nova Terra, se’n van fer diverses edicions i va causar un impacte terrible a l’Església».
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«ABC», 28 de setembre.

Esclatada la polèmica pública en ple estiu, amb la publicació el dia de Sant Jaume de la carta dels quatre capellans travessers, hi hagué corredisses i nervis en els rengles episcopals, sempre sense voler assumir cap pacte amb els pagesos, sabedors com eren que el règim els anava a favor per principis. Aquest nerviosisme fou corroborat dos mesos després, quan la gravetat de l'assumpte es confirmava: els colons es reunien amb el 'Ministro' a Lleida, en la visita a la Fira de Sant Miquel per explicar-li de primera mà la situació patida en pròpia pell. És curiós comprovar com saberen jugar bé amb les cartes del mateix règim dictatorial (espanyol), i per començar es constituïren en associació segons la legislació franquista del moment, és a dir, coma «Grupo de Colonización 7.693», de manera que adquirien visibilitat i legalitat.


El retorn de Gregori Biosca de l'exili aquells primers anys 60s, referent de la lluita dels colons durant la República, renovà la força dels pagesos per tornar a moure les reclamacions sobre la propietat de la terra, sobre una reforma agrària que la guerra havia impedit al 1936, i dotava el moviment d'un rerefons social, soterrat i clandestí, però no per això menys real en el desigual tauler d'escacs del moment.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«La Vanguardia española», 16 de setembre.

Reconeixement de la representativitat jurídica del sindicat dels parcers, un passet més a favor del reconeixement dels drets dels pagesos. 
2016. «Algunes dades sobre la Unió Laïcal de Beneficiats de la Santa Església Catedral de Lleida»,
Josep Varela i Serra, «Shikar. Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, pàg. 113-120.

Al 1964, ja hi havia hagut un primer document de 40 capellans de la diòcesi reclamant la solució del conflicte. Fou el tret de sortida de totes les lluites que seguiren fins als anys 70, i a Montagut, propietat directa dels canonges catedralicis fins ben entrats els 80.

Entre els pagesos no tot era unitat, hi hagué diferents visions de la situació, i com sol ocórrer en aquests casos, una certa part de colons i famílies, se sentiren forçades i obligades per la disciplina i decisions imposades pels capdavanters, tot i que, sovint també per temor, no gosaren abandonar el grup sindicat. La soterrada unitat d'acció política psuquera no temptava pas a tothom. Aquells qui se n'anaren apartant, com la mitja dotzena de colons de Grealó, potser vuit o deu, majorment del poble d'Artesa de Lleida, sofriren algunes represàlies per haver negociat directament amb els representants dels beneficiats catedralicis i haver-los comprat finalment la terra. En aquells anys, també va córrer la veu que algun d'aquests advocats intermediaris dels beneficiats se n'anà a fer les Amèriques amb els diners dels primers pagaments aportats per aquests colons, i que aquests, havent accedit a l'escriptura de propietat, no hagueren de fer els pagaments pendents, fet que agreujà l'enfrontament intern entre els pagesos mateixos.  


1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«La Vanguadia Española», 25 de setembre.

La recepció tingué lloc al 'Salón del Trono del Gobierno Civil', des d'on es cuinava la repressió i control sociopolític de la societat llediatana de la postguerra. El president del grup de 830 parcers era en Pere Arnalot, i entre tots menaven 3.380 ha, de les quals 600 de secà i la resta de rec, «lo que da de promedio de dos a cuatro hectáreas por familia en cultivos de cereales», això sí, segons el periodista, «deficientemente cultivadas».


Amagat rere nota d'agència, aquest periodista escombra a favor dels beneficiats, els quals al mes de març de 1966, (com)moguts per les orientacions del nou concili (o sia, espantats dels vents de renovació eclesial), varen proposar de nou la venda als parcers, obviant el primer contracte de compra-venda de 1935. Certament, el Concili Vaticà II creà grans pors i desorientació entre la classe dirigent secular i eclesiàstica (espanyoles). Abans que la cosa anés més enllà, volgueren fer l'agost sense fer soroll, però els vents se'ls acabaren girant en contra. L'associacionisme i gran determinació dels colons feu efecte en els mandataris locals i provincials. Tot i tractar-se de temes de naturalesa ben allunyada, encara no feia un any, al novembre de 1965, els pagesos urgellencs, constituïts en Comunitat General de Regants, havien derrotat el règim en aconseguir la propietat dels Canals d'Urgell. 


Bufaven mals aires per als terratinents catedralicis, que anaven demorant i donant tombs al pacte per veure com podien salvar els mobles, és a dir, els preus. La polèmica saltà de la Lleida provinciana del moment a la premsa nacional (espanyola). La denúncia dels quatre mossens acabà de popularitzar la lluita pagesa, i aquella tardor semblava ja ben clar que calia tornar la terra a qui la treballava: «el Ministro rogó a los colonos que cuando fuesen propietarios de estas tierras obtuvieran de ellas un máximo rendimiento». Semblava que només calia, doncs, acordar-ne el preu. 
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«ABC», 23 d'agost.

La nota no era de la «Unión Laical de Beneficiados», sinó del grup sindical dels pagesos, constituït en assemblea el 29 de maig d'aquell any, on s'expressen el desig de comprar les terres a justipreu i l'agraïment als quatre capellans signants de la carta pastoral, «que consideramos inspirada en sus sentimientos cristianos y apostólicos y en hechos que reconocemos ajustados a la realidad», però sempre amb to i maneres adequades a les directrius del règim. Fet que no deixa de sorprendre, atès el fons republicà i pseudocomunista dels seus dirigents històrics.

1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«La Vanguardia española», 23 d'agost.

La nota del «Grupo Sindical de Colonización de acceso a la propiedad de los colonos de la Unión Laical de Beneficiados de Lérida», nom complet de l'agrupació de parcers en la terminologia del régimen dictatorial (espanyol), al diari barceloní. La incidència pública de la qüestió era innegable, i la publicació en grans diaris espanyols del moment de la nota de l'associació pagesa, un signe positiu sobre l'objectiu de la seua lluita per la possessió de la terra que treballaven des de generacions.  
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«ABC», 8 de setembre.

El primer judici eclesiàstic contra els quatre capellans «procesados por el delito de difamación grave contra el obispo, los canónigos y los beneficiados de la Unión Laical» hagué de ser anul·lat i refet «con sacerdotes ajenos al Cabildo catedralicio». Una nova mostra de la impopularitat de la posició del Bisbat. El diari de la capital del «Estado» (espanyol) feia un resum dels fets d'aquell any, des del febrer-març fins al setembre, ben favorable en el to als interessos dels pagesos, i fins i tot recollint les mostres d'agraïment dels quatre mossens davant dels molts suports rebuts des de sa carta pastoral publicada al dia de Sant Jaume. En poc més d'un mes ja eren processats per Don Aurelio, el bisbe nacionalcatolista (espanyol) de la dura, fanàtica i repressiva postguerra «leridana»
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«ABC», 23 d'octubre.

La solució de compromís per als capellans represaliats del bisbe en fou el desterrament cap a la diòcesi de Barcelona, a on havien de passar més desapercebuts. Mossèn Domingo de Soses, però, es quedà a la parròquia local. Aquella tardor els colons oferien 120 M de pta per les terres (no 12 com s'escriu al text), davant els 400 amb què els beneficiats les havien taxat a començament d'any.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«Diario de Lérida», 23 d'octubre.

Figurava que havien estat ells mateixos els qui reclamaven el trasllat. Prova que la justícia episcopal no havia pogut ésser gaire severa amb els mossens jutjats, i que la posició dels pagesos havia guanyat el que ara en diríem el relat de la lluita compartida per la reforma agrària... dins el «régimen».
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«Diario de Lérida», 8 d'octubre.

La ressenya del 'proceso' d'aquell 1966 a les pàgines del diari de referència del règim a Catalunya. L'aposta per l'acord des dels àmbits polítics franquistes espanyolistes era prou clara. Semblava que s'acostava la victòria dels pagesos.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».«Diario de Lérida», 28 d'octubre.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».«ABC», 27 d'octubre.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«ABC», 5 de novembre.

Del règim mateix s'impulsà la negociació entre Grup Sindical de pagesos i «Unión Laical de Beneficiados». Les postures inicials foren: 390 MPta demanats contra 126 MPta oferts.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».«Diario de Lérida», 4 de novembre.
Entre els membres de la comissió tècnica, que inicià les reunions al 3 de novembre de 1966, hi havia de part dels parcers l'advocat i historiador Josep Benet, cerverí d'origen i destacat lluitador antifranquista, i l'Ernest Lluch, economista i també actiu antifranquista. De part dels beneficiats, l'advocat lleidatà Simeó Miquel i el secretari de l'Institut de Sant Isidre, Francesc Boldú, i tots sota la presidència mediadora d'una gran personalitat laica, exiliada a Suïssa, amic personal de Pau VI, Ramon Sugranyes de Franch, expresident de Pax Romana, associació d'àmbit mundial que aplegava intel·lectuals catòlics d'arreu per a la difusió del missatge cristià.

Només calia concertar el preu d'oferta amb el de la demanda, i la cosa es volia ràpida, resolta en un parell de mesos. Tant a tocar es veia la solució, o això semblava a meitat d'aquella tardor del 66.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«Diaro de Lérida», 20 de novembre.

En Ramon Sugranyes de Franch exercia de professor a la Universitat catòlica de Friburg, Suïssa, i havia participat directament a Roma, pocs anys abans, en els treballs conciliars. Sembla que allà, al Vaticà, el president de la comissió i els representants dels uns i dels altres, Simeó i Benet, assentaren les bases del pacte que havia de solucionar l'accés a la propietat de les terres.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».«La Vanguardia española», 4 de novembre.
La notícia de l'inici dels treballs de la comissió a la premsa del règim barcelonina. Aquell procés lleidatà acaparà ara i adés l'atenció continuada de l'opinió pública.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«ABC», 20 d'octubre.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«La Vanguardia española», 20 d'octubre.

Al moment de començar les negociacions, però, aparegué de manera sorprenent una tercera part en el conflicte: els hereus dels primers beneficiats, socis constituents de la dita «Unión Laical», unes dos dotzenes de terratinents de diversa mena: grans propietaris, aristòcrates, eclesiàstics i ajuntaments i tot! La llista de noms, càrrecs i títols fa esgarrifar.

Reclamaven els seus drets com a patrons de la «Unión» i propietaris «de dos tercios de beneficio», sense el consentiment dels quals no es podia fer la venda i que no havien estat fins aleshores consultats. Ells eren els laics, que justificaven el nom de laical de l'associació, en oposició als beneficiats canonges catedralicis. La seua aparició en escena confirmava la imminència de la venda i les ganes del règim de traure's aquesta patata calenta de sobre. També indicava que els canonges catedralicis s'havien apropiat dels drets de la «Unión», quan només eren propietaris directes d'una part de les terres, les de Montagut.

Curiosament, o no, quan arribà la solució, havent de passar encara mesos i mesos fins a la primavera de 1969, les úniques terres que romangueren encara en propietat eclesiàstica foren aquestes de Montagut. Allà el problema s'hi dilatà uns anys.

Però aquestes són figues del següent paner, que es mereixen capítol a part. També val la pena de dedicar un capítol als estira-i-arronsa haguts i per haver al llarg de 1968-69 entre les parts, i als embolics que s'esdevingueren entre els parcers i els seus mateixos advocats, en Benet i en Lluch, que foren despatxats i tornats a llogar en qüestions de mesos.