Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vall de Boí. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vall de Boí. Mostrar tots els missatges

20170515

[1703] Els Pirineus de l'Espinàs, de mar a mar (iii): l'Alt Pirineu de Lleida

1960. «Els Pirineus de mar a mar. III. L'Alt Pirineu de Lleida».
«Destino», núm. 1.202, 20 d'agost (BdC).

«El Flamicell tiene un genio más vivo, porque es más joven y ha nacido de padres altivos, de padres que tienen tres mil metros de estatura. el Noguera lleva una agua más resignada, tal vez porque ha contado ya muchas piedras cuando llega a la Pobla, tal vez porque las truchas que la remontan le han contado la muerte de los ríos».

«Sort, cabeza de partido, capital del Pallars Sobirà, esconde tras su animada fachada, que da a la carretera, sus calles antiguas y los restos del castillo de los Condes de Pallars. Porque este es un país medieval y heroico, tierra de hombres que tenían 'braç de ferro i cor lleial', según el exacto y magnífico verso de Milà i Fontanals». Eren temps en què la cultura havia d'aflorar entre línies, dissimuladament, entre els textos en la lengua (obligatòria) del Estado (franquista i espanyol).
1960. «Els Pirineus de mar a mar. III. L'Alt Pirineu de Lleida».
«Destino», núm. 1.202, 20 d'agost (BdC).
L'Estret dels Collegats, el congost a on comença el Pallars Sobirà.
1960. «Els Pirineus de mar a mar. III. L'Alt Pirineu de Lleida».
«Destino», núm. 1.202, 20 d'agost (BdC).
La vila de Rialp, amb els porxos medievals del carrer del Mig. Sí, encara aguanten, tot i que les cases hagin estat agençades.  
1960. «Els Pirineus de mar a mar. III. L'Alt Pirineu de Lleida».
«Destino», núm. 1.202, 20 d'agost (BdC).
La Pica d'Estats, a la Vall Ferrera, el cim del Pirineu de la Catalunya Sud.
1960. «Els Pirineus de mar a mar. III. L'Alt Pirineu de Lleida».
«Destino», núm. 1.202, 20 d'agost (BdC).
Montgarri, a la Vall d'Aran: una llar de foc enrunada dins una casa abandonada.
1960. «Els Pirineus de mar a mar. III. L'Alt Pirineu de Lleida».
«Destino», núm. 1.202, 20 d'agost (BdC).
Després de la guerra, la despoblació de Montgarri fou galopant. La imatge mostra una de les darreres persones a marxar-ne, amb les portes barrades i els panys tancats.

1960. «Els Pirineus de mar a mar. III. L'Alt Pirineu de Lleida».
«Destino», núm. 1.202, 20 d'agost (BdC).
La llegenda dels Encantats de Sant Maurici: 
«Existen varias leyendas sobre 'Els encantats', pero la que ha hecho mayor fortuna es la siguiente: los habitantes del valle de Espot se hallaban reunidos en romeria ante la ermita de Sant Maurici cuando dos cazadores, renunciando a los actos religiosos, emprendieron la ascensión a la montaña que se alzaba a la orilla del lago, si duda en busca de 'isards'. El sacerdote, ante tal impiedad, invocó al cielo y estalló un trueno, y la montaña pareció cuartearse en la oscuridad. Pasado el terrible momento, la muchedumbre volvió los ojos hacia los cazadores que habían coronado la cumbre, y los vió convertidos en roca, separados por la hendidura abierta por el rayo».

L'entrada a la Vall d'Aran per la Bonaigua, quan encara no existien pistes d'esquí, i els contrastos entre l'Aran i el Pallars: 
«Desde el balcón del puerto de la Bonaigua vemos el alto Valle de Arán, que empieza a fluir a nuestros piés, y al fondo el macizo de la Maladeta, nevado. En seguida se advierte que estamos ante un país muy distinto del que acabamos de dejar a nuestra espalda. El Pallars es un país de sol, el Valle de Arán un país de niebla; El Pallars es heroico, el Valle de Arán dulce; el Pallars mineral, el Aran vegetal; El Pallars palpita, el Aran respira; el Pallars es viril, el Arán femenino».
1960. «Els Pirineus de mar a mar. III. L'Alt Pirineu de Lleida».
«Destino», núm. 1.202, 20 d'agost (BdC).
L'Espinàs fa record dels versos verdaguerians:

Noguera per Alós,
tot joguinós;
Garona per l'Aran,
tot rondinant.
1960. «Els Pirineus de mar a mar. III. L'Alt Pirineu de Lleida».
«Destino», núm. 1.202, 20 d'agost (BdC).
Un curiós rellotge de sol en una façana d'un poble pirinenc.

1960. «Els Pirineus de mar a mar. III. L'Alt Pirineu de Lleida».
«Destino», núm. 1.202, 20 d'agost (BdC).
La venerable església de Bossòst, aixecada, segons la tradició, per guardar el Sant Crist que hi havia arribat aigües amunt. Hi aparegué un fuster, que li feu la creu, i desaparegué.

1960. «Els Pirineus de mar a mar. III. L'Alt Pirineu de Lleida».
«Destino», núm. 1.202, 20 d'agost (BdC).
La moderna església del Pont de Suert, obra de l'arquitecte Torroja Mijares.
1960. «Els Pirineus de mar a mar. III. L'Alt Pirineu de Lleida».
«Destino», núm. 1.202, 20 d'agost (BdC).
«El túnel de Viella es una obra considerable. Mide 5.800 m de longitud, con una pendiente del 5% en su mayor parte; cerca de la boca sur, cambio de rasante, y empezamos a descender (3 por ciento). En el punto central hay un teléfono. A la salida tomamos contacto con una nueva comarca, el Alto Ribagorza, y andamos junto a un nuevo río, el Noguera Ribagorzana, que sirve aproximadamente de frontera oficial entre Cataluña y Aragón».
1960. «Els Pirineus de mar a mar. III. L'Alt Pirineu de Lleida».
«Destino», núm. 1.202, 20 d'agost (BdC).
L'Estany de Llebreta, a la ribera de Sant Nicolau, al parc d'Aigües Tortes.
1960. «Els Pirineus de mar a mar. III. L'Alt Pirineu de Lleida».
«Destino», núm. 1.202, 20 d'agost (BdC).
L'autor en un dels ponts de fusta del parc.
1960. «Els Pirineus de mar a mar. III. L'Alt Pirineu de Lleida».
«Destino», núm. 1.202, 20 d'agost (BdC).
Una imatge del sobri romànic de Sant Joan de Boí, llavors en reconstrucció.

20160806

[1488] Un racó de la Vall de Boí: els Estanys del Pessó, Tuc dels Carants i Pic Roi

2016. Els Estanys del Pessó, Tuc dels Carants i Pic Roi (la Vall de Boí). 
La primera sortida del GEST belianenc amb l'estiu ja ben entrat: quan arriba la Mare de Déu del Carme, la canícula ja guaita a la cantonada. Agafem un dia esplèndid, amb algun nuvolet que enllaganya el sol a estonetes, la calor es fa notar però és tolerable. La llum radiant i esplendent, segons com enlluernadora i tot. Només la xafogor de l'estona que pugem per dins el bosc es fa feixuga i pesant.

Aquest racó de la Vall de Boí, 
més enllà de les pistes d'esquí, és poc transitat i a tocar del port de Rus, tradicional via de contacte de la Vall Fosca amb la Ribagorça. Els dos estanyets del Pessó, el d'Avall i el d'Amunt (2.500 m.), acompanyats dels cims veïns, conformen idíl·liques postals. Pessó és el nom que al Pirineu rebien els munts de garbes apilats als prats (que s'assemblaven als mugrons), que per similitud s'encomanà als noms dels cims i d'aquests als llacs de l'entorn. Algunes pales mostren la terra rogenca, i això és el que vol dir Pic Roi, roig, en terminació sense palatal, típica dels dialectes pirinencs. En canvi, Carants (2.791 m.) és un mot molt antic i vellet, segons Coromines, preromà d'arrel sorotàptica de l'època de l'edat del Bronze, cap a 1.500 anys aC, i voldria dir barranc: «mot de la Ribagorça, Pallars i Segre mitjà que té el sentit de canaleta o barranquet pendent i rocós per on sol saltar l'aigua». 

Una excursió amb tots els ingredients d'una bona sortida familiar: de seguida hi endevinareu el sopar i les copes compartides del vespre anterior, la pujada pel bosc frondós. l'herbei tou dels prats sota els peus, alguns rocs per saltironejar ací i allà, els rierols d'aigua clara, les vistes obertes al nord des de dalt dels cims, 
el bany d'aigua frescal (o freda, segons parers), la teca compartida a l'hora de dinar, el vi reconfortant, el caferet amb les aromes safranenques, i les converses incessants, entre altres delícies dels sentits i per a l'esperit. Us hi animeu?
2016. Els Estanys del Pessó, Tuc dels Carants i Pic Roi (la Vall de Boí).