Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Canal de Pinyana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Canal de Pinyana. Mostrar tots els missatges

20161030

[1554] L'Alguaire «obrera»: la fàbrica de plomes d'escriure

1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

Sala de tallar, emmotllar, marcar, calar i fer punt a les plomes, de la «fàbrica de plomes d'escriure dels senyors J. Serra i Companyia», que hi hagué a la vila fa poc més de cent anys. Llavors encara sense intenció, però l'article sobre les dones treballadores alguairenques es publicà un 8 de març. El nom de la revista barcelonina presentava ortografia prefabriana. 
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

Detalls de la sala on treballaven les dones, assegudes davant dels taulells amb les eines adequades a cada tasca. La fàbrica era única a terres peninsulars en aquest producte. L'operació de calat consistia a fer-hi «foradets o calats que serveixen tant per a alleugerir de pes la ploma com perquè les puntes... siguin més elàstiques».
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

La geografia industrial de l'Alt Segrià: «des de les planes d'Algerri s'entrelluquen clapes d'edificacions grandioses. Per la part d'Orient, la punta de la grandiosa xemeneia de la Sucrera de Menàrguens; al migdia i ponent, les edificacions variades de les fàbriques d'Alguaire i Alfarràs». Aquest floriment d'edificacions industrials «no obeeix a un capritxo, sinó als innombrables aprofitaments d'aigua dels Canal de Pinyana». La vista de la gran colònia de filatures de la Mata de Pinyana (1901) degué de fer-li gran impressió.

S'hi fa el llistat de fàbriques que vora aquest canal es trobaven de Lleida a Alfarràs. Potser podríem resumir-ho dient que el Canal de Pinyana fou el petit Llobregat lleidatà. La carretera transversal de Tàrrega a Tamarit per Balaguer, amb el pont sobre la Noguera Ribagorçana a Alfarràs, llavors s'estava construint i era vista com una via de comunicació imprescindible per al desenvolupament econòmic de la zona. 
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

«Una obrera», diu el peu de foto. La incipient industrialització de les comarques de Ponent  abans de la guerra, no fou mai ni intensa ni general, i caldrà esperar al desarrollismo franquista dels 60s i 70s per començar a parlar-ne seriosament. 
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

Les plomes passaven dos cops pel forn, on arribaven al roig-blanc. La primera per donar-los mal·leabilitat de manera que no es trenquessin en emmotllar-les, i la segona per trempar-les, o sia, per donar-los per mitjà de la calor i refredament subsegüent un punt de duresa i elasticitat definitius.
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

En aquest cas, després d'extraure-les del forn, «es tiren les plomes dins d'un dipòsit d'oli... Aquesta operació és la més difícil i arriscada, ja que d'esguerrar-se el tremp, queden inutilitzades les plomes; sols la molta pràctica pot evitar que es facin esguerros». També hi havia tota una tècnica per tal que l'oli no se sobreescalfés. 
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

La polimentació de les plomes era una de les darreres tasques del procés: «Al sortir de l'oli, les plomes són negres i brutes, plenes de grassa i convé netejar-les fent-les bullir en un lleixiu de sosa; fora d'aquest bany es barregen amb sílex o sorra dures, i es fiquen dins dels bombos polimentadors als que s'imprimeix un moviment de rotació».
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

El pas del tremp fort al tremp dolç era del tot imprescincible, perquè «amb lo tremp fort de quan surten de l'oli se trenca l'acer amb la mateixa facilitat del vidre, per això es deu rebaixar lo tremp per a obtenir aquella elasticitat necessària perquè a l'apretar la ploma a l'escriure se separin les dues puntes i s'ajuntin al deixar d'apretar», procés que es feia mitjançant la calor d'una estufa fins que se n'aconseguia el canvi de color indicatiu. 
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

Operació d'esmolat de les puntes de la ploma. S'hi veuen les dones amb els típics mocadors de coll de llana damunt les espatlles.
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

El darrer pas del procés de fabricació: la sala de triar i empaquetar per posar el producte a la venda. 
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

Diferents fases en la fabricació de les plomes, que finalment s'acolorien daurades, blaves o negres, i s'envernissaven per posar-les al mercat.

No he trobat cap altra informació sobre la fàbrica dels Senyors Serra d'Alguaire, tot i que potser n'existeix algun treball de recerca fet, per saber-ne la durada i les causes de la desaparició.

20151126

[1223] Noguera Ribagorçana: de Corbins a Canelles

1973. Corbins. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
La Noguera Ribagorçana entre Corbins i l'aiguabarreig amb el Segre. «Aigües impetuoses, alliberades ja de la servitud del quilovat».
1973. Corbins. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Vistes de Corbins (el Segrià). «Aquest és un dels rius llargs del país: 130 km», vint menys que la Pallaresa i lluny dels 220 sicorians. «És impossible de fer el curs de la Noguera Ribagorçana en cotxe de faisó lineal. Hom el deixa a Corbins, al seu quasi aiguabarreig amb el Segre i no el retroba fins a Alfarràs, on el torna a perdre, per tal com el salt de Santa Anna obliga la carretera a desviar-se cap a Benavarri. Així entre la Llitera i la Ribagorça el viatger automobilístic sabrà que després de l'embassament de Santa Anna hi ha el de Canelles, i que la cua d'aquest pantà el duria fins al Pont de Montanyana, on ara ha d'arribar després d'un interminable rosari entregirat de pujades i baixades per l'aspra, càlida i olorosa terra de la Baixa Ribagorça».
1973. Albesa. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Placa d'un antic molí, avui convertit en productora de pinsos, a Albesa. La sèquia, com totes les del terme, deriva de les aigües de la Noguera Ribagorçana». Anota amb perspicàcia l'escriptor garriguenc: «En arribar al Segrià, la Noguera Ribagorçana ha passat a desdibuixar-se. Tant? Potser sí, perquè el fenomen, al Segrià, és que no podem parlar del riu en tant que entitat central. Aquí el riu és quelcom aprofitat i són els derivats els qui tenen més importància que el mateix cabal principal. Per exemple, entre Alfarràs i Corbins cap pagès no viu de cara al riu, sinó d'esquena: és la sèquia allò que a ell li importa, el canalet per a regadiu... Antigues sèquies derivades del riu han existit de segles, i el mateix canal de Pinyana, excel·lent obra dels inicis de la Reconquesta...»
1973. Albesa. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«A la frontera entre la truita i el barb, a les terres segrianenques d'Albesa, els vailets i algun adult aprofitat pesquen per procediments neolítics: bastonada i cop de roc, en tolles laterals del riu». En aquells temps, ja es «parla de construir el canal que uniria la Ribagorçana amb el Segre des de d'altura d'Alfarràs, aproximadament, amb la qual cosa entrarien en regadiu pobles del vessant meridional de la Serra Llarga, com Algerri, i Castelló de Farfanya, avui predominantment secaners».
1973. Albesa. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Pont nou d'Albesa, sobre la Noguera Ribagorçana. El cabal irregular del riu, determinat pel tancament o l'obertura de les preses hidroelèctriques, deixa al descobert codinars immensos».
1973. Albesa. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detalls del nou pont, després que l'exèrcit republicà fes volar l'antic en la seua retirada davant les hordes feixistes espanyoles.
1973. Benavent de Lleida. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El rec més viu de tot el Segrià, la sèquia de Pinyana, al terme de Benavent de Lleida. És un antic canal -derivat de la Ribagorçana- que, regatge a part, forneix l'aigua a Lleida». Ara també a molts altres municipis de la comarca, fins i tot de l'altra riba del riu, l'esquerra, com Alcoletge, que ha deixat d'abastir-se del seu tradicional proveïdor, el canal d'Urgell. Coses de la enginyeria moderna! «El canal de Pinyana rep aquest nom perquè arrenca de la partida de Pinyana, exactament municipi de Castellonroi, pren les aigües de la Ribagorçana i fa els seus quaranta o quaranta-cinc quilòmetres de recorregut pel Segrià. Travessa les possiblement més antigues terres explotades de la comarca».
1973. Pantà de Santa Anna. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Al fons, les comportes del darrer pantà ribagorçà, i en primer terme el canal regulador, que desguassa en un impressionant tub de ferro per sota del qual passa la N-340. «A la dreta de la serra de Sant Miquel s'estén l'embassament de Santa Anna, que ha sepultat Tragó de Noguera i bon plec de caserius que vegetaven prop de riu, per cotes poc més altes que el llit. Dues poblacions tenim a est i a oest, no pas allunyades de la massa d'aigua: l'una a la riba esquerra, on les ones en llepen les cases, és el Boix. L'altra, a la riba dreta, allunyada, però interessant, és Valldellou».
1973. Pantà de Santa Anna. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«La resclosa és situada entre dos penyals... com si els enginyers no poguessin sostreure's a la influència del factor natural... el Monderes i el tossal de Sant Salvador, però que semblen més altes pel fet de trobar-se, aquestes exactament, on s'acaba el paisatge ondulat i comencen les planes; volem dir amb això que després del pantà de Santa Anna la Noguera Ribagorçana serà ja un riu de plana, on l'horitzontalitat dels perfils paisatgístics només serà trencada per la presència dels característics tossals tabulars del Segrià».
1973. Ermita de Santa Anna. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Ermita de Santa Anna, avui coberta per les aigües del pantà del mateix nom, on la Noguera enllaça amb el Segrià. Fotografia documental, monument ja desaparegut sota l'aigua».
1973. Ermita de Santa Anna. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detalls de l'ermita romànica i del preciós campanar de cadireta que lluïa als quatre vents.
1973. Pantà de Canelles. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El séc aprofitat per la presa de Canelles, una de les més espectaculars de tota la Ribagorçana. Al fons, el riu Guart. Darrera els morrots de la dreta, baixa la Ribagorçana... Aquesta enorme presa està muntada sobre un terreny poc consistent -o almenys poc consistent per a la pressió de tants milions de quilos d'aigua...- De forma que l'ENHER ha de farcir de ciment, mitjançant un sistema d'injectors, la muntanya, per tal de solidificar les terres i les roques, fent una massa compacta on hi ha les fenedures internes. L'obra de consolidació és una sagnia impressionant».


«Mirem avall. A la presa del sobreeixidor hi ha el gran regle graduat amb cotes; la màxima, mai atesa, és la dels 507: en els moments òptims, de més gran confiança de l'empresa constructora, ha arribat a permetre's la 466. És a dir, que ens trobem amb un volum possible, donada l'amplada i la longitud de l'embassament; volum, però, que per ara no arriba a probable, i que encara és imprevisible quan arribarà a factual».
1973. Pantà de Canelles. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«La Baixa Ribagorça presenta aquesta brolla pobra, oferint-la amplíssimes extensions. A primer terme, la Ribagorçana; al fons, el riu Guart, formant l'un i l'altre el pantà de Canelles», ensota del congost de Fet. 
1973. Blancafort. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Blancafort, a la Noguera Ribagorçana. Poble totalment abandonat, en espera de les aigües de l'embassament de Canelles, si mai aquest arriba a omplir-se. Al fons, l'impressionant congost del Fet»
1973. Blancafort. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Blancafort té exactament al darrera el congost del Fet... és una altra meravella de la naturalesa. L'esforç d'aquests rius pirinencs per arribar a la plana hauria de ser correspost amb visites agraïdes de la gent de la plana per tot el seu curs».
1973. Congost de Fet. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Poc més avall de Mont-rebei, a l'altura del poblat de Fet, comença el congost d'aquest nom, sinuosa i pelada incisió en la roca per on discorre la Noguera Ribagorçana...»

20151007

[1177] La Lleida de la conquesta i medieval

1851. Lleida, carta CVII de Jaime Villanueva dins
«Viage literario a las iglesias de España» (BDH).

Capítol dedicat a l'església lleidatana en l'obra d'aquest frare i erudit dominic xativí escrita en la llengua culta peninsular de l'època, i situada dins el paraigua mental espanyol, segons el pensament polític d'aquells segles passats, que la Renaixença estava ja a punt per rompre. La història la fa començar amb Ramon Berenguer IV: «Aunque las armas de los Condes de Barcelona habían adelantado mucho sus conquistas hacia el mediodía, llegando a conquistar Tortosa a fines del año 1148, quedaba sin embargo atrás la gran fortaleza de Lérida, que siempre habían defendido los Moros con tenacidad. Varias veces habían intentado nuestros Príncipes batis a Lérida y Fraga...»
1851. Lleida, carta CVII de Jaime Villanueva dins
«Viage literario a las iglesias de España» (BDH).

Ramon Berenguer IV es disposà a la conquesta de Lleida, i «sitióla muy de propósito antes de la mitad del año 1149, asentando sus reales en una pequeña colina llamada Puig de Gardeny, nombre que ya tenía entonces, y que con esta ocasión se hizo famoso».
1851. Lleida, carta CVII de Jaime Villanueva dins
«Viage literario a las iglesias de España» (BDH).

La rendició del rei moro de la ciutat lleidatana «parece que fue por capitulación y concordia, en la qual quedó a dicho alcaide la posesión de algunos lugares en feudo de dicho conde don Ramon». Amb la capitulació, caigueren també els castells de Xalamera, Saidí, Escarp, Seròs, Carratalà (llavors encara sense metàtesi, Calaterrà), Aitona i altres. Destacà en l'expedició «por su valor y gastos el conde de Urgel Ermengol VI».
1851. Lleida, carta CVII de Jaime Villanueva dins
«Viage literario a las iglesias de España» (BDH).

Sobre les primitives armes de la ciutat, «tres flores de lirio», que en algunes de les monedes pugeses «ya se puso una parte del lirio grabado sobre un escudito de las barras de Cataluña, semejante al que se ve en la portada de la casa de Ayuntamiento». Trobem els lliris en els segells medievals de la Cort o tribunal de justícia de la ciutat, en el segell espiscopal, en el del Capítol catedralici: «Esta uniformidad da motivo para creer que se eligió esta divisa en alusión al nombre de Lérida», o sigui, una falsa etimologia popular.
Segle XV. Pugesa de Lleida.
1851. Lleida, carta CVII de Jaime Villanueva dins
«Viage literario a las iglesias de España» (BDH).

La política monetària, amb les apreciacions i depreciacions de la moneda o la pujada i baixada de sa cotització, ja era present a la societat medieval. Els paers en aquesta ocasió (1371) no van voler devaluar-la: «et alguns tindrien per be que així com se donen sis pugeses per un diner jaquès, que es donassen VIII pugeses». Gairebé un terç de devaluació! Escriu Villanueva que els paers no accediren «a este proyecto, que sin duda hubiera desacreditado más aquella moneda. Lo que hizo fue quitar de la circulación y encerrar en un arca quinientas libras jaquesas, con que la carestía del dinero las hiciese más apreciables».
1851. Lleida, carta CVII de Jaime Villanueva dins
«Viage literario a las iglesias de España» (BDH).

Sobre l'ús de la moneda pita o picta, i d'una altra anomenada pacífic, que «parece que debía ser de gran valor».
1851. Lleida, carta CVII de Jaime Villanueva dins
«Viage literario a las iglesias de España» (BDH).

Notícia d'«una moneda que suena frecuentemente en escrituras de los siglos XII i XIII, en que singularmente los censos se mandan pagar en moneda de pan y vino»
1851. Lleida, carta CVII de Jaime Villanueva dins
«Viage literario a las iglesias de España» (BDH).
Ús i correspondència dels sous barcelonins a la Lleida medieval. I una altra «libertad» que «tuvo esta ciudad, que fue la de gobernarse por su legislación municipal, escogida y entresacada de la romana, gótica y barcelonesa. Hízolo así desde el tiempo de su conquista: mas no se escribieron sus leyes hasta pasados 78 años de ella, esto es, en el de 1228, en que Guillermo Botet las compiló».
1851. Lleida, carta CVII de Jaime Villanueva dins
«Viage literario a las iglesias de España» (BDH).
«Un punto curioso se me ofrece ahora, y es la dependencia o sea respeto con que la ciudad de Valencia miró a esta de Lérida, en razón de haber sido los naturales de este país o los primeros que asaltaron aquella ciudad o los que más contribuyeron a su población».
1851. Lleida, carta CVII de Jaime Villanueva dins
«Viage literario a las iglesias de España» (BDH).
La falta de documentació sobre la influència lleidatana sobre les armes i els pesos que Lleida hauria donat a València, i dels censos que aquesta hauria pagat. 
1851. Lleida, carta CVII de Jaime Villanueva dins
«Viage literario a las iglesias de España» (BDH).
«Finalmente, lo del censo y su quitación y la acequia construida con aquella suma, es ignorancia de las antigüedades de Lérida... Es cierto que muchos años antes de conquistarse Valencia, ni de nacer su conquistador, estaba ya corriente la principal y más costosa acequia de riego, que llaman de Segrià, cuya compra, hecha por los de Lérida, confirmó ya en 1213 el Rey don Pedro II de Aragón  [Pere I el Gran]». La sèquia de Pinyana.
1851. Lleida, carta CVII de Jaime Villanueva dins
«Viage literario a las iglesias de España» (BDH).
El privilegi reial de Pere I, de 28 de maig de 1213, «confirmó la compra que el común de Lérida hizo de la acequia, 'quod transit per Segrianum', a Pere Raimon de Cavassèquia por precio de mil morabatines, desde cuyo tiempo estuvo a cargo de la ciudad este manantial de beneficiencia pública, a quien debe esta llanura toda su fertilidad y hermosura. Nada sé de su antigüedad, pero tengo por imposible que a lo menos los Árabes no tuviesen abierto este conducto desde el río Noguera, como está ahora. Y acaso será obra suya el corte de una peña en la misma presa...»
1851. Lleida, carta CVII de Jaime Villanueva dins
«Viage literario a las iglesias de España» (BDH).
«Por levante y mediodía todavía ha adquirido alguna extensión en nuestros días, que antes no tenía, con la calzada que construyó el Marqués de Blondel, gobernador de esta ciudad, con la cual ha retirado un poco la corriente del Segre, que batía en las mismas casas. Algunas de estas había a la otra parte del puente, que hoy no existen». Fins a l'Alcalde Fuster, cap al 1860, no començaria l'expansió lleidatana pel Cappont. 

En la nota de peu de pàgina, cita l'autor 40 llogarets de domini lleidatà despoblats o desapareguts des dels segles XIV i XV, a saber: Carratalà, Cugullada, Cisquella, Gebut, Gimenells, Gisperta, Grealó, Matxerri, Malpartit, Margalef, Masroig, Melons, Moredilla [anomenat Mesedilla], Montagut, Palau de l'Horta, Raïmat, Remolins, Rufea, Sucs, Tarragó, Torre-ribera, Triquells, Vallmanya, Vilanova del Pont, Vila-solana, Vinfaro, Vinatesa, i alguns altres a l'Aragó.