Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Canal de Pinyana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Canal de Pinyana. Mostrar tots els missatges

20180815

[1875] Un projecte de ferrocarril per la Noguera Ribagorçana, 1845 (ii)

1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

La ruta d'exploració que va fer aquest enginyer francès per la Ribagorçana volia comprovar les possibilitats de construir un ferrocarril que baixant de Tolosa comuniqués directament amb Catalunya i l'Aragó. Un projecte visionari, tant que fins i tot encara avui, més de cent cinquanta anys després, ningú no ha gosat a parlar-ne més.

El viatge a peu i amb cavall de l'enginyer Harlé, arribat a Arenys, havia salvat ja les dificultats dels camins engorjats de les Escales, però encara havia de descobrir les que l'esperaven. En el seu pensament planificava aquí la bifurcació del futur ferrocarril: l'una línia direcció Saragossa, via Barbastre, i l'altra avall direcció Lleida. Aquesta segona segueix bona part del traçat de l'actual carretera de Vielha. D'Arenys al Pont de Montanyana, al llarg de la Terreta, el camí no presenta obstacles: «la vallée est assez commode des deux côtés». Un cop al Pont, hi observa el pont, que òbviament li dona nom: «Le village Montagnana possède un pont de bois qui se traîne à fleur d'eau à côté des coulées et des piles ruinées de deux anciens ponts». O sigui, com a mínim, el pont de fusta era el tercer, després dels altres dos de pedra, destruïts per guerres i avingudes.

Just en sortint del Pont de Montanyana al camí li tocava de creuar el Montsec. Escriu l'autor: «En aval de Pont de Montaynana, la Noguera entre dans una suite de congosts qui se prolongue près d'Andaní, á la Casa de Lérida, prise d'eau d'un long canal d'irrigation», que no és altre que el Canal de Pinyana, amb tres estrets principals, que anomena de Montgai, de Fet i de Tragó. Aquell primer és als peus del castell de Girbeta, on hi ha l'ermita de la Marededéu del Congost i que continua per Mont-rebei. El segon, ja passat Mont-rebei, al peu de les Conclues on s'hi precipiten els espadats de la Serra de Savinós. El tercer, passada l'actual presa, arribant a Tragó. Els dos primers són actualment coberts per les aigües embassades del gran pantà de Canelles, i el darrer per la cua del de Santa Anna. A l'altre cap d'aquest pantà, poc més avall del peu de la presa, hi ha la derivació d'aigua cap al Canal de Pinyana.

El canal de Pinyana és el més antic dels regadius comunitaris en actiu existents avui en dia a Catalunya. Els seus orígens es remunten a la reconquesta, quan el comte Ramon Berenguer IV dóna a la vila d’Almenar la carta de població, document del 1147, conservat fins avui i que es coneix amb el nom de La pell d’Almenar. Dins dels drets atorgats, hi ha l’ús de l’aigua del Noguera Ribagorçana per regar les terres del terme. Aquesta sèquia d’Almenar inicial serà allargada al segle XII per Pere Cavasèquies i controlada a partir de l’any 1213 per la Paeria, que n’esdevindrà propietària. Al segle XV la captació d’aigües es trasllada a l’emplaçament actual, al paratge conegut com Pinyana, d’on el canal prendrà el nom, mitjançant un assut i un túnel excavat a la roca per protegir el principi del canal de les riuades.
Del pas pel congost de Mont-rebei, l'autor en recorda «que j'ai grimpé sur la paroi de la gauche par des retraites, des encorbellements des rochers, tantôt me hissant rapidement, puis, au-delà, forcé de redescendre, et je suis parvenu a une grotte spacieuse où se rencontrent, outre les stalactites et stalagmites ordinaires des cristaux de chaux carbonaté». És la cova Colomera, a la qual s'havia d'ascendir no com ara des del camí actual, sinó trescant pel penya-segat, atès que cap dels senders, ni l'actual de dalt ni el més antic de baix eren excavats. 


Tot plegat, la conclusió de l'enginyer no podia ésser altra: «il faut que la route, comme le chemin, cherche une autre direction».
Anys 1960. El Pont de Montanyana, la Ribagorça. 
Vista del pont, o més aviat palanca, poc més o menys com devia d'ésser un segle enrere. Actualment, el pont de fusta encara subsisteix, i s'aprecien les runes dels antics pilans de pedra dels ponts anteriors. A la sortida de la vila, però, el pont de la carretera permet als vehicles de creuar el riu, majorment per arribar-se al pàrquing de Mont-rebei nord.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Barrancs, «ravins». Aquesta és la definició feta per l'enginyer del terreny per on calia desviar la ruta per evitar els impenetrables congostos del Montsec a la Baixa Ribagorça: «Il est fortement tourmenté, coupé en chaque point, sourtout jusqu'à Viacamp par des profonds ravins».

El viatger es dirigeix cap a Tolba, passa per les ruïnes del fort de Fals, destruït per l'exèrcit gavatxo durant la guerra del Francès, i s'acosta a Benavarri. 

Anys 1950. Tolba, la Baixa Ribagorça.
L'entrada a la població, potser no gaire diferent a la d'algunes decennis enrere.


Anys 2000. Castell de Falç, les Segarres baixes, la Baixa Ribagoça.
Les runes del castell després de la destrucció durant la Guerra del Francés. El castell fou propietat al segle XI d'Arnau Mir de Tost, que el llegà a la seua filla Letgarda i al seu net Guerau.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

El viatger segueix ruta evitant revoltar a Benavarri i baixant pel dret a Calladrons, «misérable hameau», cap al port de Saganta, «découvrons davant nous Purroy sur une grande hauteur et, derrière, revoyons la Serra del Congost de Montgai» o de Mont-rebei, i sempre dret, Llitera avall, fins a Castellonroi. Mentre que la futura N-230 baixarà de Saganta un pèl més a l'oest. Durant tot aquest trajecte cal superar les rieres i barrancs, com el de Queixigar, i sovint amb dificultats, fet que proporciona ofici a certes gents dels país: «où les voleurs, fort communs dans le pays, attendent les voyageurs». Els lladres, amagats, esperaven els forasters en aquests passos. «Ils nous ont laissé passé saints et saufs».

Al cap del terme de Castellonroi, l'engiyer visita la Casa de Lleida, és a dir, la presa antiga del Canal de Pinyana, que surt del darrer congost del Montsec «par un petit souterrain», un túnel de segles enrere per evitar la destrossa de la presa durant les grans avingudes del riu. A la banda esquerra, la presa del canalet d'Ivars. «Ces barrages sont composés de fascinages et d'enrochements. Tous les ouvrages du canal de Lérida [Canal de Pinyana] que nous avons examinés sont bien construits et entretenus par un syndicat». Explorant congost endins, «nous avons découvert, à notre grand étonnement, une pile bien bâtie en pierre de taille, dominée par des rochers élevés, reste d'un ancien pontdont nous n'avons pas deviner l'utilité».


1915. Congost de Pinyana, el Montsec.Una espectacular vista del darrer congost de la Ribagorçana, a l'extrem meridional de la Llitera abans d'arribar a la plana segrianenca, encara sense que les aigües del pantà de Santa Anna el cobrissin. A baix, la presa del canal de Pinyana, que té els seus orígens al segle XII, per la visió de Pere Raimon de Sassala, que passaria a la història amb el sobrenom de Pere Cavasèquies. Al fons de la imatge, la Noguera Ribagorçana, sempre prou cabalosa, segueix ara ja meandrejant cap a la plana i cap a la desembocadura de Corbins. 
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

A Alfarràs, el gran vell pont de pedra de tres ulls permet el pas a l'altra banda del riu. Per Torrefarrera, l'autor arribar a Lleida, «après huit heures de marche soutenue depuis Saganta».

La plana del Segrià se li apareix al viatger com un oasi després del desert: «un véritable jardin arrosée par des saignées ingé nieusement destribuées, plantés de vignes, de figuiers et nous apparaissant comme un oasis après le desert inculte que nous venons de traverser».

Lleida, «ville d'environ 15.000 habitants entourée de murailles et flanquée de deux chateaux-forts»: la Seu i Gardeny, «sans industrie, sans commerce, avec salle d'spectacle», i és clar, el gran «pont à sept arches inégales». A mitjan segle XIX, la nostra ciutat apareixia als forasters com una ciutat closa, i no només per les muralles.
1900 ca. El Pont Vell de Lleida.
L'enginyer Harlé, a meitat del segle XIX, encara el veié amb tots els set arcs complets, abans que les riuades dels anys 1860 destruïssin l'antic pont, que hagué de ser reparat amb una espectacular passera de fusta.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

L'enginyer francès, amb escorta de la Guardia Civil (espanyola) gentilesa del governador lleidatà fins a Monçó, s'hi troba amb l'enginyer Joan Girona, amb qui tenen interessants converses tècniques sobre l'estat de les vies de comunicació de Lleida cap a Barcelona, Tarragona i Saragossa. «Girone vient d'y construire à Fraga, sur la Cinca, un pont suspendu avec péage».
1849. Fraga.
El pont penjant de peatge inaugurat aquell any i que les riuades del Cinca, com tots els altres ponts precedents, van acabar tombant.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Les conclusions de l'enginyer Harlé sobre la ruta de ferrocarril fins a Lleida són diàfanes. Atès que la ciutat ja estarà comunicada més fàcilment amb Barcelona i Tarragona, el cost d'una línia ferroviària des de Tolosa per la Ribagoçana no pagava la pena: «La route de Toulouse a Lérida ne répond pas à un besoin present et la dépense est hors de mésure avec l'utilité à en espérer. C'est vers Saragosse que la route doit être dirigée au plus curt vers Balbastro». Els costos econòmics derivats dels obstacles naturals, doncs, van dictar sentència.

El viatger deixa Lleida direcció Almacelles i per la plana de Tamarit enfila cap a Montsó, «sur la rive gauche de la Cinca dans une embrasure de la berge qui livre passage à un ravin, est une ville importante protégée par un fort élevé sur le redresement du côteau qui la domine et d'un territoire fertile en vignes, oliviers et mûriers». Vi, oli i moreres.
Anys 1930. Montsó, Cincà Mitjà, l'Aragó.
Vista del castell de Montsó des de l'entrada per l'anomenat pont nou.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

El Cinca a Montsó tenia un gran pont, derruït després de la Guerra del Francès. El viatger es dirigeix cap a Barbastre.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

De Barbastre, se'n destaca la fertilitat de l'horta, la catedral i «un grand commerce surtout de marchandises de contrebande». Com a enginyer, prefereix aquesta població a la de Graus com a lloc sobre el qual pivotar una hipotètica ruta ferroviària que arribaria des d'Arenys, i encarar-la cap a Saragossa.

1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Es reprèn la ruta des d'Arenys, ara deixant la Ribagorçana i en direcció Barbastre, fins al poble de Queixigar, «situé à l'origine même de la gorge qui nous conduit a la rivière de la Havana», curiós nom donat al riu Isàvena. 
Anys 1950. El pont de Graus, la Ribagorça.
El vell pont de cinc arcs sobre l'Isàvena a Graus. La força de les avingudes d'aigua ja l'havia deixat marcat, tot i ésser de pedra i ben fornit.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

La ruta arriba a les envistes de l'Isàvena mitjà: Roda, Lasquarri, Capella i, finalment, Graus a la desembocadura a l'Éssera. De Queixigar fins a Graus, cinc hores de marxa. Hi entren «sur un beau pont à cinq arches; elle en possède en aval un autre à deux arches dont une hardie en plein cintre». D'allà, Éssera avall fins a Castro. Allà un altre congost «très étroit évasé sur la rive droite et débouchant sur la Cinca», el congost d'Òlvena.
Anys 1950-60. El pont d'avall de Graus.
El pont de tres ulls en sortint del poble, aigua avall, amb l'aigua de la cua del pantà de Barasona, construït al 1932.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

El riu Cinca, des que rep l'Éssera en avall, «divague beaucoup, ronge ses bords, et a la fonte des neiges roule un volume d'eau énorme». De Graus a Barbastre, s'empraven cinc horetes de camí. 
Anys 1920. El congost d'Òlvena, el Somontano, l'Aragó.
Vista del congost amb la casa de presa d'aigua del Canal d'Aragó i Catalunya, abans que el riu desemboqui a l'Éssera. A l'esquerra, el camí de bast que resseguia el riu i travessava el congost.

20170816

[1753] Els Borbons, derrotats a Almenar al 1710

1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Plànol de la batalla d'Almenar durant la Guerra de Successió, a les acaballes del juliol de 1710, en què les tropes del pretendent Arxiduc Carles foragitaren les del pretendent Borbó. Segurament, tots dos reis no es veieren ni la cara per les caloroses planes del Segrià regat per la Ribagorçana. Els seus generalassos ja s'encarregaven de tot, estratègia inclosa. Les tropes dels Borbons, espanyol i francès, provinents de l'Estany d'Ivars a on havien acampat, creuaren el Segre amb dos ponts de barques, l'un a Granyena i l'altre a Alcoletge, per situar-se ja a la banda dreta de la Ribagorçana i pujar de dret cap a Almenar.

La desfeta de les terres de conreu per on passaven aquests grans exèrcits era terrible. Hem de pensar que de quinze a vint mil homes en marxa per banda, molt bona part d'ells a cavall, deixaven arrasada una gran extensió de terres, tan se val si estaven conreades com si no.
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
El plànol es mostra dibuixat invertit, és a dir, amb el Nord a la part de baix i el Sud, amb el camí que pujava de Lleida, a dalt del dibuix. Amb un parell de dies, l'exèrcit borbònic es presenta a les envistes d'Almenar, però ha fet tard: els aliats ja han ocupat el castell elevat de la població i els marges de l'altiplà amb artilleria i tot, fet que els dona clar avantatge.

1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
La tarda és ja avançada i els felipistes volen esperar a l'endemà per atacar, quan ja hauran arribat els reforços provinents de Lleida, caiguda i capturada ja al 1707. Però el general Stanhope decideix, agosaradament i per sorpresa, l'atac contra l'enemic, que li reportarà la una contundent i clara victòria.
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall del petit poblet d'Alfarràs, entre la sèquia medieval de Pinyana i la Noguera Pallaresa. Dos ponts s'assenyalen sobre el riu, més un altre sobre el braç esquerre de la Ribagorçana que feia un meandre i deixava un gran areny al mig. S'aprecien també alguns masos i les terres de conreu i de bosc. Un braç de desguàs comunicava el canal amb el riu passada la vila. Devia ajudar en les grans avingudes del riu al congost de Pinyana, quan la presa -òbviament- no existia encara i les aigües baixaven enfurismades tot sovint.
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Disposició dels batallons dels nostres aliats dalt de l'altiplà d'Almenar, aprox, fins allà a on acaba la recent inaugurada i curta autovia A-14. Mentre que els batallons dels enemics espanyol i francès pujaven per baix a l'horta fins a l'alçada d'Almenar.
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall de la vila d'Almenar, amb l'església i petita fortificació dalt del turó, i les cases del poble atrapades entre els batallons de soldats. Probablement, se n'havien anat tots als masos dels afores només de sentir que s'amania una batalla. La representació dels pobles és molt aproximada. La vila d'Almenar se situa ben bé al peu del turó fortificat del castell i l'església. L'autor anglès devia treballar amb testimonis de la batalla sobre un mapa del país, amb els importants detalls de rius i sèquies, tossals i ponts, però no tenia gaire idea de com eren disposats els pobles.
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Un gran detall de l'autor, el molí fariner sobre el canal de Pinyana davant d'Almenar. S'hi veu ben bé la roda de la sínia i tot. 
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Setze esquadrons dels nostres aliats es planten davant els vuitanta dels espanyols i francesos. Aquest primer atac fou tan sorprenent, per la inferioritat i l'hora avançada de la tarda, que aconseguí el trencament de les línies borbòniques. 
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall de les terres segrianenques entre Almenar, Alguaire i la Portella, emplaçades entre el «Great Channel of Lerida», el canal de Pinyana, i la Noguera Ribagorçana.
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall esplèndid de la Torre de Santa Maria, una de les antigues torres o masos fortificats medievals existents. L'antiga torre ja tenia altres edificis al voltant, dels diferents masovers, i des d'allà conreaven les productives terres dels voltants. 
1732 «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall d'un altre molí hidràulic en un braç derivat de la sèquia de Pinyana, a on d'aigua, mai no n'ha faltat (almenys fins a la construcció dels pantans moderns, amb altres fins crematístics més enllà de l'agricultura).
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall de les poblacions d'Aubesa i la Portella, connectades per l'històric pont que hi ha hagut sempre en aquest punt de la Ribagorçana, i on segons la llegenda el comte Ermengol d'Urgell va perdre la vista castigat per la Mare de Déu, en voler apoderar-se del Merli d'Alguaire faltant a sa promesa.
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall de la petita vila d'Alguaire, en la qual no s'hi dibuixa el castell santjoanista de què disposà, probablement molt afectat des de la darrera Guerra dels Segadors.

«L’estiu de 1710 l’exèrcit aliat va llançar una ofensiva important en direcció a l’Aragó i Castella, la qual va permetre al rei Carles III ocupar Madrid, per segona vegada al llarg de la guerra de Successió. Aquesta ofensiva va tenir com a punt de partida la batalla d’Almenar, el 27 de juliol de 1710, on els aliats, comandats pels generals Guido von Starhemberg i James Stanhope, van derrotar els borbònics, dirigits pel marquès de Villadarias i pel mateix Felip V. Tot i que no fou una gran victòria, almenys pel que fa al nombre de baixes infringides a l’enemic, la batalla d’Almenar va servir per aixecar la moral dels aliats. De fet, fou el preludi d’un enfrontament molt més important –que va tenir lloc prop de Saragossa unes setmanes després–, del qual els borbònics, aquest cop sí, sortiren completament derrotats. En qualsevol cas, l’avantatge aconseguit pels aliats no serví de gran cosa, ja que a final de 1710 l’exèrcit francoespanyol va aconseguir recuperar el terreny perdut a les batalles de Brihuega i de Villaviciosa, que van deixar definitivament Catalunya a mans de Felip V.

«El mapa, obra d’Isaac Basire (1704-1768), va aparèixer publicat el 1732 en la segona edició de History of England, de Nicolas Tindal» (gelonchviladegut.com).

20161030

[1554] L'Alguaire «obrera»: la fàbrica de plomes d'escriure

1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

Sala de tallar, emmotllar, marcar, calar i fer punt a les plomes, de la «fàbrica de plomes d'escriure dels senyors J. Serra i Companyia», que hi hagué a la vila fa poc més de cent anys. Llavors encara sense intenció, però l'article sobre les dones treballadores alguairenques es publicà un 8 de març. El nom de la revista barcelonina presentava ortografia prefabriana. 
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

Detalls de la sala on treballaven les dones, assegudes davant dels taulells amb les eines adequades a cada tasca. La fàbrica era única a terres peninsulars en aquest producte. L'operació de calat consistia a fer-hi «foradets o calats que serveixen tant per a alleugerir de pes la ploma com perquè les puntes... siguin més elàstiques».
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

La geografia industrial de l'Alt Segrià: «des de les planes d'Algerri s'entrelluquen clapes d'edificacions grandioses. Per la part d'Orient, la punta de la grandiosa xemeneia de la Sucrera de Menàrguens; al migdia i ponent, les edificacions variades de les fàbriques d'Alguaire i Alfarràs». Aquest floriment d'edificacions industrials «no obeeix a un capritxo, sinó als innombrables aprofitaments d'aigua dels Canal de Pinyana». La vista de la gran colònia de filatures de la Mata de Pinyana (1901) degué de fer-li gran impressió.

S'hi fa el llistat de fàbriques que vora aquest canal es trobaven de Lleida a Alfarràs. Potser podríem resumir-ho dient que el Canal de Pinyana fou el petit Llobregat lleidatà. La carretera transversal de Tàrrega a Tamarit per Balaguer, amb el pont sobre la Noguera Ribagorçana a Alfarràs, llavors s'estava construint i era vista com una via de comunicació imprescindible per al desenvolupament econòmic de la zona. 
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

«Una obrera», diu el peu de foto. La incipient industrialització de les comarques de Ponent  abans de la guerra, no fou mai ni intensa ni general, i caldrà esperar al desarrollismo franquista dels 60s i 70s per començar a parlar-ne seriosament. 
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

Les plomes passaven dos cops pel forn, on arribaven al roig-blanc. La primera per donar-los mal·leabilitat de manera que no es trenquessin en emmotllar-les, i la segona per trempar-les, o sia, per donar-los per mitjà de la calor i refredament subsegüent un punt de duresa i elasticitat definitius.
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

En aquest cas, després d'extraure-les del forn, «es tiren les plomes dins d'un dipòsit d'oli... Aquesta operació és la més difícil i arriscada, ja que d'esguerrar-se el tremp, queden inutilitzades les plomes; sols la molta pràctica pot evitar que es facin esguerros». També hi havia tota una tècnica per tal que l'oli no se sobreescalfés. 
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

La polimentació de les plomes era una de les darreres tasques del procés: «Al sortir de l'oli, les plomes són negres i brutes, plenes de grassa i convé netejar-les fent-les bullir en un lleixiu de sosa; fora d'aquest bany es barregen amb sílex o sorra dures, i es fiquen dins dels bombos polimentadors als que s'imprimeix un moviment de rotació».
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

El pas del tremp fort al tremp dolç era del tot imprescincible, perquè «amb lo tremp fort de quan surten de l'oli se trenca l'acer amb la mateixa facilitat del vidre, per això es deu rebaixar lo tremp per a obtenir aquella elasticitat necessària perquè a l'apretar la ploma a l'escriure se separin les dues puntes i s'ajuntin al deixar d'apretar», procés que es feia mitjançant la calor d'una estufa fins que se n'aconseguia el canvi de color indicatiu. 
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

Operació d'esmolat de les puntes de la ploma. S'hi veuen les dones amb els típics mocadors de coll de llana damunt les espatlles.
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

El darrer pas del procés de fabricació: la sala de triar i empaquetar per posar el producte a la venda. 
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

Diferents fases en la fabricació de les plomes, que finalment s'acolorien daurades, blaves o negres, i s'envernissaven per posar-les al mercat.

No he trobat cap altra informació sobre la fàbrica dels Senyors Serra d'Alguaire, tot i que potser n'existeix algun treball de recerca fet, per saber-ne la durada i les causes de la desaparició.