 |
| 1791. Lleida, Plaça de Sant Joan. Gravat d'Enric Garsaball Espinet, conegut fotògraf lleidatà, dins d'una sèrie sobre la Lleida medieval i moderna publicada els diumenges al diari local La Mañana (1973), i que comptà amb l'assessorament històric del cronista oficial de la nostra ciutat, Josep Lladonosa i Pujol. Detall de la famosa Font de les Sirenes, de la qual no se'n conserva (o no se n'ha trobat fins avui) cap dibuix. La reproducció de Garsaball és feta a partir de notes històriques i tendències artístiques característiques de l'època. El resultat és espectacular: ens porta a l'ambient de la principal plaça ciutadana de final del s.XVIII i començament del XIX. Se non è vero, è ben trovato... |
 |
| 1791. Lleida, Plaça de Sant Joan. En plena febre de despotisme il·lustrat, la ciutat de Lleida visqué un dels escàndols més grans fins a aquell moment. Calia millorar la qualitat de vida de la població de totes passades i un dels objectius més peremptoris garantir l'abastament d'aigua i acostar-la com més millor a les cases per mitjà de monumentals fonts, situades estratègicament per carrers i places. El Marquès de Blondel havia fet construir el magne Dipòsit del Pla de l'Aigua al 1784, que s'omplia de l'aigua derivada del Canal de Pinyana. Un enorme edifici soterrat de 900 m. de planta sustentat per 25 pilans (pilars) i una capacitat exorbitant de 9 milions de litres d'aigua. El dipòsit abastirà per natural cinc fonts públiques: la de l'Ensenyança, la del Roser, la de la Catedral, la de Sant Francesc i la de Sant Joan. Anna Sàez explica els fets perfectament i graciosa a El Bisbe i les sirenes, «Diari Segre», suplement lectura, Lleida, 22-06-2008: «És una època complicada per als ciutadans: carrers oberts per soterrar tubs, pols tanta com se'n vulgui i, per descomptat, retards en les obres. Un còctel explosiu que acaba generant un cert descontent de la població. Dit en plata: la gent ja en comença a estar tipa de la modernitat de Blondel. Potser per esgarrapar una mica més de paciència, es promet que la font de la plaça de Sant Joan, la més cèntrica de Lleida, serà de les que fan època. Una font monumental que comptarà amb el vist-i-plau de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. «Es fa un projecte ambiciós que preveu instal·lar a la font, presidida pel déu Neptú, dues sirenes i dos dofins. Mai no es durà a terme. No s'han conservat plànols, ni dibuixos ni documentació d'aquesta primera proposta, però sembla que les dimensions eren excessivament generoses. Les autoritats no veien amb gaires bons ulls que la font entorpís tant el trànsit de la plaça, així que el lleidatà Josep Tarragó rep l'encàrrec de refer el projecte sense encarir-lo. El doctor Ferran Boneu, en el seu discurs d'ingrés a la Reial Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi, recull una acta de la Paeria de 1791, en què queda molt clar que «después de mirar con atención uno y otro plan y considerando que el último es mucho más hermoso y sencillo, que tendrá cuatro caras, sirviendo por lo mismo de mayor decoración a la principal plaza», es queden amb el de Tarragó, que no preveia dues, sinó quatre sirenes. I quines sirenes! «El 20 d'agost de 1791, quan s'instal·len aquests personatges mitològics a la font, el rector de l'església de Sant Joan, mossèn Manuel Bordalba, se'n fa creus. Aquelles figures que difícilment passaran desapercebudes, amb els seus dos metres ben bons, representaven «una mujer profana e indecente capaz de inspirar lascivia aún a los más cautos, siendo tales y tan abultados los pechos», segons li escriu al bisbe Torres aquell mateix dia. Potser era un home que s'esverava massa, perquè el bisbe, abans «de quitarlas o desfigurarlas», tal com li proposa Bordalba, envia un home de la seva confiança a veure si n'hi ha per a tant. «I sí, sembla que mossèn Bordalba no és que pequés de massa purità, sinó que la Font de les Sirenes es converteix en un monumental escàndol des del mateix dia de la seua inauguració. De fet, només dos dies després de la carta del rector de Sant Joan, és el propi Bisbe Torres qui escriu a Blondel per estirar-li les orelles perquè «las estatuas de la fuente de San Juan estaban sumamente lascivas y daban ocasión al escándalo...» |
 |
| 1791. Lleida, Plaça de Sant Joan. Detall de la vella església de Sant Joan, enderrocada al 1868 per tal de portar a terme un pla de reforma urbanística de la ciutat. Aquest pla havia estat encarregat a Josep Fontseré i Mestre l'any 1863 per la Paeria, sota la influència reformadora del Pla Cerdà barceloní de 1859. El projecte preveia envoltar la ciutat de passejos enjardinats seguint el perímetre de les velles muralles que s'anaven enderrocant des del 1860, a partir dels quals creixerien els ensantxes de la ciutat, i la realineació geomètrica i regular dels vells carrers interiors per convertir-los en vies rectes i quadriculades. Per portar-lo a terme, calia enderrocar tot allò que fes nosa, com ara la Paeria o l'Hospital de Santa Maria, segons que s'arribà a preveure. És clar que aquest urbanisme visionari comportava un cost inassumible, i els paers només autoritzaren la reforma de la Plaça de Sant Joan, amb l'enderroc de la vella església romànica del segle XII, que paradoxalment Fontseré no havia gosat de tombar. S'aprofità l'oportunitat, sempre confusa, d'un canvi de règim, amb l'arribada de la Gloriosa (espanyola) de 1868 per tal de perpetrar un dels pelotassos més grans de la nostra història urbana. Un cop realineada la plaça i desapareguda la vella església, s'encomanà a Julio Saracíbar de refer una nova basílica en una espai absolutament rectangular. |
 |
| 1791. Lleida, Plaça de Sant Joan. El déu pagà Neptú presidí durant quinze anys la Plaça Sant Joan, amb permís del ferreny campanar. Que fos pagà no comportà cap escàndol, mentre que les seues xiques amb cua de peix foren considerades l'esca del pecat de part de la casta sacerdotal de la ciutat, que començà la seua particular croada contra la depravació dels costums i la moral públiques. |
 |
| 1791. Lleida, Plaça de Sant Joan. Detall de les quatre generoses sirenes que deixaven brollar l'aigua dels pits, i de Neptú, trident en mà, al capdamunt del monument, en una típica manifestació classicista segons la moda del moment. Continua explicant-nos l'Anna Sàez que «el bisbe està més que enfadat. Una cosa són sirenes i l'altra 'unas imágenes de una mujer provocativa y disoluta en una postura de lo más indecente'... El bisbe no vol excuses i li deixa caure al corregidor que 'el Santo Tribunal de la Inquisición prohíbe a los artífices que tallen o hagan estatuas lascivas bajo pena de Excomunión Mayor'... Queda clar que allò que havia provocat les ires de la diòcesi no és la meitat corresponent a la cua de peix, sinó la de més amunt del melic». El nostre Marquès reformista hagué d'empescar-se-les per justificar el classicisme de la magna font i en resposta a les cartes del Bisbe, justifica que «d'imatges com aquella se'n poden veure a Madrid, a Roma, a Florència o a Bellpuig. El magnífic mausoleu renaixentista del duc de Cardona que avui es pot veure a l'església parroquial d'aquesta població del pla de Lleida inclou sirenes que, en la versó de Blondel, 'encima mismo del altar donde se dice la misa los pechos de las sirenas casi tocan el cáliz'... El corregidor de Lleida ja no sabia què inventar-se per acabar amb aquell malson. Ni Ulisses havia patit tant amb les sirenes... Però Torres no es deixa convèncer fàcilment i mou fils fins a aconseguir que el rei Carles IV hi digui la seva. A través del primer ministre Floridablanca, el monarca contesta que dubta que aquella obra que tant incomoda al bisbe hagi estat aprovada per la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. I val a dir que Boneu assegura haver remenat cel i terra sense aconseguir cap prova de què un tribunal artístic hagués autoritzat l'obra. «... No hi ha constància que la severa Acadèmia aprovés cap projecte similar al de la Font de les Sirenes de Lleida... Sigui com sigui, la font que tanta polseguera havia aixecat, es desmantella el 1841. El bisbe Jeroni Maria de Torres no pot assaborir el moment pel qual tant havia lluitat. Mor molts anys abans, el 1816. De tota manera, la font es treu de Sant Joan perquè fa nosa. La ciutat ja ha arribat als 16.000 habitants i s'ha d'alleugerir una mica el centre, perquè cada dia hi transiten més carros». «El 1848 l'arquitecte Agapito Lamarca guanya el concurs per instal·lar-la al que avui és l'avinguda Catalunya. Lleida ha crescut cap a l'antic portal de Sant Antoni, i en aquest nou eixample de fora les muralles, els carrers són prou amples per acollir la font de la discòrdia. Així és com “el cos petri de les mamelludes sirenes” en paraules de Vidal Vidal, es trasllada a aquesta Lleida moderna. No consta que hi hagués cap polèmica. Els ciutadans ja s'hi havien acostumat. Potser massa i tot. Les sirenes ja no són motiu de debat i, sense massa miraments, pocs anys després es trossegen sense pietat i s'aprofita la pedra per cimentar alguna casa nova de l'avinguda Catalunya... Ni una foto, ni una il·lustració. Ni un projecte. Res. No ha quedat cap document gràfic de l'escàndol monumental». |
 |
| 1791. Lleida, Plaça de Sant Joan. Detall ampliat del peu de la font, amb les esforçades sirenes que sostenien el monument, mentre proveïen d'aigua per als habitants de la ciutat. Les dones anaven a omplir-hi els càntirs. No hi ha constància que durant aquells anys es detectés un augment de personal masculí en ajut de les dones respectives. |
 |
| 1791. Lleida, Plaça de Sant Joan. En Garsaball dibuixà els figurants del gravat atrafegats en els quefers quotidians, com si l'espectacle de la font no anés amb ells. De ben segur, però, que cada dia uns o altres badocs, s'hi encantaven per tal de valorar la justesa de les reclamacions eclesiàstiques, que de ben segur foren defensades des de les trones de les esglésies de la ciutat, o bé l'encert artístic del mestre d'obres local que reféu el projecte original. |
 |
| 1791. Lleida, Plaça de Sant Joan. Escenes quotidianes a la vella plaça al voltant de la nova font. |
 |
| 1839. Lleida, Plaça de Sant Joan. Gravat de Parcerisa Boada a «Recuerdos i bellezas de España». En aquella data, la font ja feia molts anys que havia estat traslladada a l'eixample de Sant Antoni, i llavors ja potser desapareguda i tot. |
 |
| 1839. Lleida, Plaça de Sant Joan. Detall de l'església i de la plaça vuitcentistes. |
 |
1882. Lleida, Plaça de Sant Joan.
Gravat de l'església romànica dins la Guia de Pleyan i de Porta.
|
 |
| 1880 ca. Lleida, Plaça de Sant Joan. Gravat de la revista «Lleida», núm. 60, de 25 de novembre de 1927, que reprodueix l'antiga plaça, anterior a l'enderroc de l'església. No n'estic segur que a la plaça hi hagués hagut en algun moment l'Almodí medieval de la ciutat, o edifici municipal on es guardava i es venia el gra, primer instal·lat a la Panera (d'on el seu nom) i després a l'edifici de la Bladeria, a l'actual plaça de l'Almodí Vell, a tocar de la Catedral Nova. |
 |
| 1900 ca. Lleida, Plaça de Sant Joan. Fotografia de la plaça a l'inici la passat segle amb la nova església neogòtica. |
 |
| 1900 ca. Lleida, Plaça de Sant Joan. Detalls de la plaça, amb vistes a la Seu Vella, llavors sempre amb la vista dels blancs arcs tapiats per l'exèrcit ocupant espanyol. |
 |
| 1920 ca. Lleida, Plaça de Sant Joan. La nova església neogòtica havia d'aixecar dos grans torres a cada costat, però per manca de pressupost, quedaria per sempre més així d'escapçada. |
 |
| 1920 ca. Lleida, Plaça de Sant Joan. Després de la guerra, arribaria la reordenació de l'entrada de la plaça, amb la desaparició del carrer Estereries, a la cantonada de la plaça, i l'eixamplament de la connexió amb la Plaça de la Sal. |
