Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bisbat de Lleida. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bisbat de Lleida. Mostrar tots els missatges

20191210

[2060] Lo Setge de Lleida de l'11 de desembre

 L'11 de desembre de 2017.
Setge i espoli del Museu de Lleida.

Aquella freda matinada de tardor ja avançada, les tropes assetjants (espanyoles) amb l'ajut de mossos locals aconseguiren d'encerclar l'edifici cultural lleidatà, objectiu de les forces atacants del 155. Atès que els efectius assaltants eren molt nombrosos i arribaren acompanyats de suport aeri, no quedà altre remei que rendir la plaça, tot i l'esforçada resistència legal i judicial en aquell començament de segle XXI de les institucions democràtiques de la nostra lleidatana ciutat.
 L'11 de desembre de 2017.
Setge i espoli del Museu de Lleida.

Les imatges que ací mostrem són totes de públic domini i trobades en una senzilla cerca online. S'hi pot observar, un cop l'alba va posar llum sobre aquella acció de força amb nocturnitat i traïdoria, com les forces d'assalt encerclaren amb sa cavalleria tots els encontorns de l'edifici museístic, i com aquestes hosts anaven armades fins a les dents, atesa la perillositat de la missió que portaven encomanada. Perquè ja se sap: la cultura és una arma carregada de futur.
 L'11 de desembre de 2017.
Setge i espoli del Museu de Lleida.

La presa de control sobre l'objectiu assaltat, a causa dels alts i blancs murs amb què s'havia protegit, requerí tot un magne desplegament d'efectius i, aparentment també, gran elaboració tàctica i preparació logística, que inclogué vehicles reforçats, no pas blindats com diu alguna crònica, per al trasllat del botí conquerit.  
L'11 de desembre de 2017. 
Setge i espoli del Museu de Lleida.

Els agents civils que acompanyaven les forces ocupants portaren a terme el blindatge i protecció del botí, sota l'atònita mirada dels tècnics del museu resistent. Sembla que hi havia hagut una efectiva i secreta organització de l'escomesa, mentre que tot indica que el Museu i la ciutat feia anys que confiaven encara en certa resolució favorable de la justícia (espanyola), que l'acció sorpresa de l'escamot del 155 deixava en paper mullat.

 L'11 de desembre de 2017.
Setge i espoli del Museu de Lleida.

La impactant imatge de part del botí de 45 caixes que s'espolià en aquell setge de començament de segle XXI a la nostra ciutat. 

 L'11 de desembre de 2017.
Setge i espoli del Museu de Lleida.

Darreres hores de la ràtzia, dedicades amb gran afany i miraments a la càrrega dels materials rampinyats i posterior fugida.
 L'11 de desembre de 2017.
Setge i espoli del Museu de Lleida.

Uns quants lleidatans durant la nit i una més gran gernació en arribar les llums del dia, trist i decaigut, s'atansaren al teatre d'operacions, però no pogueren pas deturar aquella perversa acció, en forceig continuat amb els anomenats mossos locals, que deixaren anar cops de bastó algunes estones per dispersar aquells esforçats resistents concentrats a l'exterior.

Algunes informacions periodístiques expliquen que els mossos locals no pogueren fer altra cosa que seguir els mandats judicials i mantindre's neutrals. Ara, però, sabem del cert que sempre a la vida poden pendre's altres decisions i que la neutralitat davant la injustícia no és virginal, sinó presa de posició al costat de la infàmia.

 L'11 de desembre de 2017.
Setge i espoli del Museu de Lleida.

Una imatge de Paer en Cap de la ciutat que, segons els indicis, no s'assabentà de res fins que la bel·licosa acció hagué estat engegada, malgrat ésser persona dirigent -i influent, deien- d'una de les faccions del 155 -la més progressista i esquerranosa i tot, deien també.

La màxima autoritat local fou esbroncada pels nostres defensors allà concentrats. Ja hi havia hagut algun altre antecedent d'aquest art de mirar cap a una altra banda del nostre Paer en Cap a l'1 d'Octubre d'aquell mateix any, quan mentre les forces de l'ordre (espanyoles) estomacaven els seus conciutadans a les portes dels col·legis electorals, ell va fer i va dir com si res no passés.


 D'aquestes fetes, el catalanista d'antany havia passat a botifler per obra i gràcia de ses pròpies accions i decisions. S'explica i pot llegir-se a la premsa de passats uns mesos, que suplicà cert càrrec a un altre lleidatà -de Sort, col·lega seu i ministre- per poder-se allunyar de la ciutat i viure un exili daurat, tot deixant un gendre seu al capdavant de la governadoria (espanyola) a Lleida. No confongueu, però, aquest exili amb el dels exiliats de Waterloo. 
 L'11 de desembre de 2017.
Setge i espoli del Museu de Lleida.

Els defensors lleidatans agraeixen als concentrats el suport i caliu que aquella amarga matinada reberen des de l'exterior.

 L'11 de desembre de 2017.
Setge i espoli del Museu de Lleida.

El setge i espoli del Museu passarà als annals històrics de la nostra ciutat com un dels fets més vergonyosos, infamants i ignominiosos de l'Estat (espanyol), en abús del seu poder. Dit això, també vull fer constar que servidor considerà en aquells temps un error la gestió essencialista que es feu d'aquelles peces des de les nostres institucions. No ho dic ni amb rencor ni com a acusació ni, encara menys, com a justificació de la ràtzia bel·licosa (espanyola) d'aquella matinada de l'11 de desembre.

Ho dic perquè em sembla -ei, és una opinió personal i pròpia- que s'actuà amb paternalisme respecte dels antics pobles i habitants de les parròquies perdudes del nostre mil·lenari bisbat, i que -ei, a mi m'ho sembla, però potser m'erro- que comportà tractar-los com a persones i poblacions alienes i foranes, quan eren i esperem que tornin a ser part integrant del nostre Ponent, encara que estiguin sota altra administració territorial. Aquest meu judici particular, el podeu llegir més per extens a l'enllaç que clou aquesta empostada.

Per acabar, vull fer esment del dolor emocional que aquest espoli causà en els lleidatans, de ben segur que no a tots, és clar, i l'agraïment a tots els resistents. Dit això, fem constar que, ara que s'acaba l'any, podrem tornar a pendre consciència de l'espoli major de 16.000.000.000 € que cada any s'emporten les ràtzies fiscals (espanyoles) de les nostres butxaques, de totes, fins i tot dels qui no se n'adonen o no se'n volen adonar. 



20190822

[2016] La Lleida dinovesca als ulls d'un viatger anglès

1872. Lleida.
 «Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive). 

La gran vista del pont de pedra medieval que donava entrada única a la ciutat, sota les aleshores millors cases que hi havia, les de la façana fluvial, i sempre als peus de la Seu, llavors tapiada, envaïda i destinada a castell de domini militar (espanyol) sobre la població.

De fet, caldria precisar que la vista és només de mig pont de pedra, atès que l'altra meitat, la de part de la ciutat, que és a on la força de l'aigua impulsada pel meandre picava més fortament, havia estat abatuda per la gran avinguda del 1866. El pont s'havia refet de fusta sobre un parell de grans pilans petris.
 1872. Lleida.
 «Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive). 

És clar, la ciutat és descoberta per l'anglès viatger només d'entrar per l'oest de Catalunya. Sis hores en tren per la via de Tardienta, «without a tree or a shrub or sympton of vegetation, but barren, malaria-stricken swamps, riven here and there  into deep crevasses... seeming alike forsaken by God and man». La impressió, realment, no era gaire, gens agradable, més aviat prou galdosa. 
 1872. Lleida.
 «Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive). 

Arribat a la ciutat, les sensacions del viatger milloren, atès que «itself is glouriously picturesque, a huge mass of purple rock, three hundred feet high, being crowned by fortifications containing the old cathedral, which its tall tower and long line of cloister arches rising of the very edge of the precipice». L'estret espai entre turó i riu, allà hi ha la vila. Des del Segre, la vista tradicional de la ciutat és corprenedora, «one of those views which artists love», decorat amb un vell molí i la pedra groguenca del mig-pont petri que restava.

L'estada a la Fonda de Sant Lluís, a la plaça del mateix nom, més o menys a l'actual estació d'autobusos, és considerada prou plaent, «clean and comfortable, and possessing a delightful terrace overhangin the river»
1882. La Fonda de Sant Lluís, Lleida.
Emplaçada cap al final de la plaça, en arribant al vell carrer de Sant Antoni. Ja disposava de servei de llançadora de carruatge «per anar i vindre de l'Estació a l'arribada dels trens» a l'altra punta de la ciutat. D'allà en sortia «tots los dies... lo cotxe-correu per a Fraga». Sembla que, segons els testimonis dels viatgers, l'anunci feia mèrit a allò que prometia. 
 1872. Lleida.
 «Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive). 

El viatger es dirigeix a visitar la Seu pels costeruts carrers de la ciutat, que semblaven cascades per causa de la torrencial pluja que hi acabava de caure. No li fou fàcil, atès el permís que les autoritats militars ocupants (espanyoles) havien de concedir per poder entrar a la caserna-castell. Ara, la confessió del visitant estranger és clara: aquesta visita «declares to be alone worth all the journey form England»!

El claustre, «among the most beatiful in Europe», i això que els arcs, interns i externs, havien estat tots tapiats i eren pràcticament invisibles: «but cut up for barrack purposes» s'exclama. La boira li privà de veure l'horta als peus de la ciutat i l'horitzó de la plana lleidatana. Sobre el Segre, perillós riu quan era gelat, es fa ressò de la vella llegenda de la fi de Salomé.


En definitiva, un gran elogi de la ciutat monumental, sense que res se'ns digui en la fugissera visita d'aquest gentelman sobre carrers, cases ni gent lleidatana d'aquell XIX.
 1872. Lleida.
 «Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive). 

La majestuositat de la Seu Vella sobre la filera de cases de la banqueta d'aleshores, molt estreta en son primer tros, en la part que ara és la Rambla de Francesc Macià. No hi veiem el campanar de Sant Joan, que encara era dempeus en aquell temps. L'urc de vella catedral es mantingué intacte, malgrat tanta infàmia de submissió casernària. 
1872. Lleida.
 «Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive). 
El gravat és ple de gent, que passeja per l'areny o dalt del pont. L'afegit de fusta permetia el pas de persones, animals i carros sense que en calgués fer un de nou. Al fons, l'arc o porta setcentista de la ciutat, la que ha perdurat fins avui.
1872. Lleida.
«Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive).

Detalls del vell pont de pedra medieval, que als pilans del mig hi tenia la caseta dels burots o duaners que cobraven el peatge d'ús del pont i entrada a la ciutat. Sembla que no donava ni per arreglar-lo.
1872. «Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive).
Com era general en aquell temps, la ciutat i el país sencer érem barrejats, dissolts i adulterats dins d'Spain. Alguna cosa hem avançat, si més no.

20190503

[1975] La patrona de Lleida des del 1948

1948. La Marededéu de l'Acadèmia, patrona de Lleida.
«Todo para María», octubre (Sol-Torres, UdL).

Portada de la revista de l'Acadèmia Mariana, corresponent al mes en què, en els temps més ominosos i nefands del franquisme (espanyol i local), es commemorà l'entronització de la Marededéu de l'Acadèmia com a patrona de la ciutat de part de la Santa Seu vaticana, després d'una campanya de 'fervoroses' peticions. La festivitat de la patrona restà fixada al dia 2 d'octubre. L'advocació mariana fou una de les vies per on el nacionalcatolicismo penetrà fins al moll de l'os de la societat, especialment de les dones, i que va aconseguir de destruir de soca-rel tota la modernitat de costums i actituds de les dones republicanes. Per a la nostra generació ha sigut molt evident el canvi de mentalitat que mostraren les nostres mares, aplacades sota el jou constant (catolicoespanyolista) del sotmetiment a l'home, de la culpa, de la interdicció i l'expiació, respecte de la força, del coratge i del determini lliurepensadors de les nostres àvies republicanes.
1948. La Marededéu de l'Acadèmia, patrona de Lleida.
«Todo para María», octubre (Sol-Torres, UdL).

Aquell dissabte 16 d'octubre, ara en fa poc més de setanta anys, tingué lloc la festa de celebració d'aquesta elevació patronal, «una demostración sin precedentes de la devoción de la ciudad a su nueva celestial Patrona». Tancaren oficines i botigues i tothom a la professó [processó], que aconduí la imatge fins a la Catedral. Tota la parafarnàlia més oficialista i rància conformava el seguici processional: la Guàrdia Urbana muntada obrint la marxa, el Signífer i Heralds a continuació, els Seminaristes i la Schola Cantorum, que interpretava l'himne a la Marededéu.
1948. La Marededéu de l'Acadèmia, patrona de Lleida.
«Todo para María», octubre (Sol-Torres, UdL).

La imatge mostra el pas de la Marededéu, portada a espatlles de membres de la Guàrdia Urbana, amb els dirigents de l'Acadèmia escortant-los amb les atxes, darrere dels quals venien els concelebrants, amb el malvat i infame bisbe Aurelio del Pino al capdavant, llavors recentment arribat justet feia un anyet al capdavant de la diòcesi lleidatana (1947-1967), i les autoritats militars i civils filofranquistes per completar la presidència.
1948. La Marededéu de l'Acadèmia, patrona de Lleida.
«Todo para María», octubre (Sol-Torres, UdL).

El (deshonrós) Paer en Cap de la nostra ciutat era en Víctor Hellín i Sol, alcalde entre 1943 i 1952, exalumne del Liceu Escolar!, però actiu membre de la Falange des del cop militar del 1936 contra la República. «Condemnat a 30 anys de presó, el gener de 1939 aconseguí fugir del camp on es trobava retingut als Omells de na Gaia, l'UrgellAquest empresonament li valgué la condició d'ex-cautivo, camisa vieja i bones relacions entre els cercles franquistes i falangistes, que li permeté assolir càrrecs cada vegada més importants. Falangista pragmàtic, fou successivament secretari local, inspector provincial, delegat provincial de transports i conseller nacional de l'Organización Juvenil Española de la FET y de las JONS i arribà a conseller nacional de l'Organización Sindical Española» (viquipèdia). No fa falta dir res més, oi?

La imatge mostra el Bisbe sortint per la porta posterior de Sant Llorenç, que llavors tornava a oficiar d'església catedralícia (fins al 1952), perquè la Catedral Nova encara s'estava refent dels estralls de la guerra.
1948. La Marededéu de l'Acadèmia, patrona de Lleida.
«Todo para María», octubre (Sol-Torres, UdL).

La disposició de les autoridades rere la imatge de la Verge, al carrer Acadèmia. El text detalla el recorregut processional «en medio de las aclamaciondes del vecindario y de los cánticos de los seminaristas», fins a l'arribada a l'altar major de l'església-catedral de Sant Llorenç (catedral temporalment, igual que durant l'exclaustració de la Seu Vella al 1707 de part de l'exèrcit borbònic espanyol i fins a la construcció de la nova).   
1948. La Marededéu de l'Acadèmia, patrona de Lleida.
«Todo para María», octubre (Sol-Torres, UdL).

La cerimònia de presentació a la Catedral del Breu Pontifici tingué també tota la pompositat nacionalcatolicista que els temps exigien, exalçada en els discursos solemnes. 
1948. La Marededéu de l'Acadèmia, patrona de Lleida.
«Todo para María», octubre (Sol-Torres, UdL).

A continuació, un Te Deum  per cloure l'acte. L'endemà, missa de comunió a les 8 del matí a Sant Llorenç, i després missa pontifical. Altre cop totes les autoridades a primera fila, quin estrès! I encara una altra processó: la de retorn de la imatge a l'Acadèmia, el «Palacio de María». Altre cop, doncs, prietas las filas, tots a formar i a complir, ai si te'n descuidessis! Ara fins i tot els serenos («Cuerpo de la Vigilancia Nocturna»), a torns amb la Urbana, participaren en el trasllat del pas de la Marededéu.
1948. La Marededéu de l'Acadèmia, patrona de Lleida.
«Todo para María», octubre (Sol-Torres, UdL).

Vista des d'una de les finestres de l'Acadèmia de l'acte de «besamanos» de les autoridades al senyor Bisbe al final de la processó. També s'hi identifiquen les banderes de totes les associacions religioses de la ciutat, que eren els qui tancaven el seguici processional, amb la gentada que s'hi congregà, entre la qual «las niñas de los colegios nacionales y de los colegios de religiosas y mujeres de las asociaciones religiosas». La música, és clar, la hi posaven els militars (espanyols), llavors encara aquarterats a la Seu Vella.
1948. La Marededéu de l'Acadèmia, patrona de Lleida.
«Todo para María», octubre (Sol-Torres, UdL).
 

La processó de retorn seguí un traç diferent del camí d'anada, anant a retombar fins a la Paeria i plaça de Sant Joan pel carrer Major.
1948. La Marededéu de l'Acadèmia, patrona de Lleida.
«Todo para María», octubre (Sol-Torres, UdL).

Finalment, la imatge santa fou col·locada a l'oratori de la «Pontificia y Real Academia Bibliogáfico-Mariana». Els actes commemoratius continuaren, però, a la tarda, amb el certamen literari anual, celebrat al «Salón de Actos de la Cámara de la Propiedad Urbana, que se encontraba en aquella hora repleto de distinguido público». Aquell any, les composicions anares dedicades a la Marededéu del poble (espanyol) d'on el 'señor Obispo' era originari.

Encara avui en dia, no és fàcil que els bisbes catalans siguin nacionals, i tot i que es procura que siguin catalanoparlants, l'Estat (espanyol), de comú acord amb el Vaticà, controlen i procuren que 
en diòcesis grans no s'elevi gaire sovint a tal dignitat els bons i doctes homes de la terra. Sembla que aquests no poden arribar-hi ni manar, i això que els filofeixistoides pontifiquen que els supremacistes som nosaltres!


20181207

[1917] Sixena, pregària per la pluja, 1929

1929. Reial Monestir de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).
Revista «Lleida», núm. 96. Foto: P. Batalla.

Retrat de grup dels excursionistes lleidatans que aquell any van atansar-se a conèixer els confins del nostre mil·lenari bisbat.
1929. Reial Monestir de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).
Revista «Lleida», núm. 96.

«A la ratlla de les terres d'Aragó on va fonent-se i diluint-se la parla catalana per a convertir-se en castellanna, entre Sarinyena i Ontinyena, a les vores del riu Alcanadre, més enllà del Cinca, en plena soledat del camp, lluny de tot contacte mundà...» Un poètic començament de la ressenya d'aquesta visita al monestir romànic, fundat al dia de Sant Jordi de 1188 (no pas abans com diu el text) «per una darma reial malaurada que escollí aquest solitari lloc per a refugi i consol de cors desanganyats i adolorits per les trifulgues de la vida». 

S'esmenta el particular tractament de les monges santjoanistes, que eren tractades de 'donya' i no pas de sor, germana ni mare, pel fet que solien ésser totes de bona nissaga en aquells medievals temps. Restaven en aquell any una vintena de professes, tres de lleidatanes, en un recinte monacal que n'havia arribat a acollir ben bé cent.

L'arribada té lloc «en el moment d'una festa solemne demanant que plogués», i les donyes eren «al cor totes als seus seients presidides per l'abadessa i tocades amb els seus hàbits arcaics i peculiars d de l'orde». Salms i pregàries a so solemne d'harmònium perquè «l'aigua caigués sobre les terres». El capellà del monestir, mossèn Montull, feu de cicerone dels excursionistes durant la visita.
1929. Reial Monestir de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).
Revista «Lleida», núm. 96.

Durant tot el matí van passant per les diverses dependències i fins a l'hora de dinar, «en el mateix refectori del monestir, ple d'ambient medieval...», amb les donyes compartint la sobretaula, «parlant de coses de la vida del convent i de la de fora». No s'esmenta que reconeguessin la tomba de la fundadora (Sança, muller d'Alfons I) ni de son fill el rei Pere I el Catòlic, net de Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó.
1929. Monestir de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).
Revista «Lleida», núm. 96. Foto: A. Reñé.

Racó del pati interior amb la creu al mig, «tancat per les parets del cenobi, de l'hostatgeria, de les quadres i del temple», amb els visitants admirant el conjunt monumental. Sembla que fins i tot era possible de pujar fins a la teulada per contemplar-ne la factura arquitectònica des del peu de l'espadanya
1929. Monestir de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).
Revista «Lleida», núm. 96. Foto: A. Reñé.

L'obligada foto de grup a la magnífica portalada romànica arquivoltada del monestir.

20160707

[1464] Els límits del Bisbat de Lleida gran

1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Detall dels territoris d'administració aragonesa dins del Bisbat de Lleida.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
El territori de color groc marca el territori del Bisbat de Lleida d'administració aragonesa. El de color blau-cel, el del nou Bisbat de Barbastre, i el de color rosat, el del Bisbat d'Osca. El mapa està orientat amb el Ponent a la part superior amb el Pirineu a la banda dreta del mapa.

Al 1573 i per escissió principal del Bisbat d'Osca, va ésser creat el Bisbat de Barbastre, que ja aleshores rascà dels territoris més septentrionals del bisbat lleidatà, tot i que els seus primers orígens es remunten al segle XII en breu coexistència amb l'antic Bisbat de Roda.

La seqüència va anar així: el Bisbat de Roda d'Isàvena fou creat al 956 per Ramon II de Ribagorça amb la voluntat d'afirmar-se davant els poderosos bisbat i comtat d'Urgell. Des de l'època de Lluís el Pietós (814), el Bisbat d'Urgell havia estat la jurisdicció eclesiàstica fins als límits occidentals de la vall de Benasc. Fins a les valls als peus del Posets-Llardana, que com explica Joan Coromines, deriva d'ILERDANA, i marcava així, de Benasc fins a la confluència del Segre-Cinca-Ebre, l'antic territori geogràfic dels ilergetes. El Comtat de Pallars també ho havia intentat, de disposar del domini del poder espiritual per mitjà d'un bisbat propi, però no hi havia reeixit. Cap a l'any 1000, el vescomte d'Àger, Arnau Mir, ho tornava a intentar amb el reforçament i independència de la comunitat religiosa de la Col·legiata d'Àger.

El Bisbat de Roda afegí al 1101 els territoris del Bisbat de Barbastre. Però al moment de la conquesta de Lleida al 1149 per Ramon Berenguer IV, aquest bisbat de Roda-Barbastre fou desmembrat. El de Roda va conservar el títol i capítol catedralicis però fou annexat al de Lleida. Durant segles, tothom volia ésser canonge de la seu lleidatana, perquè era un bisbat de rendes doblades, de Lleida i Roda. El de Barbastre passà a mans del d'Osca fins al 1563, quan la pressió protestant dels hugonots francesos aconsellà la creació de diòcesis més petites i àgils que taponessin l'expansió dels protestantots cap a la península, que començava l'ominosa època de la Contrareforma catòlica. És l'època en què també fou creat el Bisbat de Solsona (1593), amb territoris del Bisbat de la Seu, del de Vic i del de Lleida.

La creació del nou bisbat barbastrenc al segle XVI comportà la primera gran pèrdua territorial del Bisbat de Lleida-Roda, amb el traspàs de tot l'arxiprestat de la vall de Benasc i de la capçalera de l'Isàvena fins a Graus. Les pretensions de recuperació territorial foren constants entre els dos bisbats veïns, però les fronteres eclesiàstiques es mantindrien inalterades per cinc-cents anys més. Amb la victòria militar franquista espanyola, un dels pilars de la repressió i persecució nacionalcatolicista es basà en el desmembrament del Bisbat de Lleida: primer, a l'any 1956, amb el pas de les parròquies catalanoparlants de Faió i Mequinensa a l'arxidiòcesi de Saragossa. Com a premi de consolació, el bisbat lleidatà rebé la parròquia de Maials, aleshores límit septentrional del bisbat de Tortosa.

El segon cop arribà amb l'autoanomenada època de recuperació democràtica espanyola, dita així democràtica, tot i que cap franquista -que se sàpiga- fou jutjat o empresonat en el traspàs de règim. Més aviat tot al contrari, els joves cadells fills del franquisme coparen tots els nuclis del poder polític i econòmic, i s'apoderaren (i saquejaren) a pleret un Estat espanyol convertit en cortijo particular dels factòtums de la llotja del Bernabeu i de la monarquia juancarlista. En aquest estat de coses, al setembre de 1995, 84 parròquies de la Ribagorça, la Llitera i del Baix Cinca, moltes més de les de l'antic Bisbat de Roda, i per fer-ho coincidir amb els límits autonòmics, foren disgregades del Bisbat de Lleida després de gairebé 950 anys de convivència i unió. Al juny de 1998, hi passarien les darreres 27 parròquies.

Tota la dreta espanyolista, tot el socialisme espanyolista, tota l'església espanyolista amb l'Opus al capdavant maquinaren una amputació no tan sols de la part castellanoparlant del bisbat lleidatà, sinó i sobretot dels pobles de la Franja, que es veien incorporats a una diòcesi monolingüe i d'obediència centralista (espanyola).

Per extensió, s'inicià la croada de les peces d'art que el Bisbat de Lleida havia comprat i salvat de la destrucció en els darrers cent o cent cinquanta anys. La reclamació de l'art per part del bisbat de Barbastre i del Govern de l'Aragó fou concebut com un causus belli i com una hàbil estratègia de cohesió de les parròquies disgregades, administrativament aragoneses, amb el nou Bisbat.

Des Barcelona estant, i més tristament, també de Lleida estant, no hem sabut compendre que el problema no és ni l'art ni les parròquies, sinó Barbastre i l'espanyolisme recalcitrant. Ja ho he escrit en altres llocs, i ho torno a escriure ací: les peces d'art no han d'anar al Museu de Barbastre, han de tornar a les esglésies i monestirs dels nostres (ex)pobles de Bisbat, els uns germans de llengua i cultura, els altres germans de geografia i història. Durant mil anys hem conviscut amb ells, i per ells el Bisbat va comprar i salvar moltes de les obres. Ara, si hi ha condicions de seguretat i conservació, és hora que l'art torni als pobles, als feligresos i veïns dels nostres mil·lenaris pobles germans de Bisbat, perquè els pobles de la Franja (de Faió i Mequinensa fins a Les Viles del Turbó i Veri) i de més enllà (de Candasnos a Sixena, Berbegal, La Perdiguera o Montsó) són de l'Aragó, però també són part de la nostra història compartida, només espoliada i trencada als anys 90 per la casta politicoreligiosa espanyola, història de la qual n'hem de servar l'orgull i la memòria.

Hem d'estar orgullosos d'haver salvat els frescos de Sixena i encara més de retornar-los-hi perquè hi llueixin, com bé podrien lluir els originals també a Taüll, patrimoni de la humanitat. L'objectiu no ha d'ésser la defensa d'un centenar de peces d'art, sinó la reintegració territorial de la diòcesi lleidatana: l'antic territori dels ilergetes, de l'Ebre al Pirineu. Però malauradament l'antic territori de la vella cultura ilergeta, unificat sota el bisbat lleidatà des de l'Edat Mitjana, ha deixat d'ésser una realitat tel·lúrica i s'ha convertit en una entelèquia històrica. Podrem mai pensar a recuperar aquesta antiga pertinença sociogeogràfica (amb molts pobles germans de llengua i cultura) ni que hagin de passar 500 anys més? Fins a tal punt les fronteres autonòmiques, hereves de les provincials franquistes, s'han apoderat del nostre pensament?
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Detalls meridional i septentrional de les diòcesis. S'aprecia com, bàsicament la diòcesi barbastrenca fou creada amb jurisdicció sobre les valls pirinenques de Vió, Bielsa, Puértolas, Gistau, i Benasc, per tal de controlar i impermeabilitzar la frontera. Els territoris de terra baixa, arribaven fins a les envistes de Montsó seguint el curs alt del Cinca, fins al Grado Éssera avall i fins al curs mitjà de l'Isàvena poc abans de La Pobla de Roda. Les poblacions de les capçaleres de l'Éssera i de l'Isàvena havien pertangut al bisbat de Lleida des del 1149. 
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Els límits meridionals del Bisbat de Lleida a la frontera de l'Ebre: Faió i Mequinensa.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»,
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
La frontera administrativa existent des del mateix segle de la conquesta no fou mai ni frontera lingüística ni eclesiàstica. D'això darrer, ara ja n'és. La propera pèrdua serà la de la llengua mil·lenària dels pobles de la Franja i els límits provincials passaran també a ésser-ne els lingüístics? Doncs cal pensar i actuar de manera diferent del que ho hem estat fent aquests darrers trenta o quaranta anys. Ei, potser m'equivoco. 
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Els pobles del Cinca i de l'Alcanadre més enllà de Saidí, límit lingüístic occidental.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Els pobles de la Franja, com Castellonroi, Camporrells, Estopanyà o Benavarri, sempre havien pertangut al bisbat lleidatà. I més enllà i tot, com ara Binéfar.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
La frontera occidental del bisbat se situava a Sixena, panteó de la casa reial barcelonina, amb el sepulcre de Pere I el Catòlic i de sa mare la reina Sança, i als límits del desert dels Monegres, a Candasnos i fins a Peñalba. 
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
La frontera de les diòcesis a la desembocadura de l'Éssera al Cinca, poc més avall del Grado i de Graus, respectivament.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
L'Éssera, la ribera del qual havia estat territori de la diòcesi lleidatana fins a la capçalera, llavors feia de frontera episcopal fins a Campo, i fins poc més avall d'Ovarra pel que fa a l'Isàvena. Entremig de totes dues valls, el territori del voltant del Turbó fins a Veri restava dins la diòcesi originària, la lleidatana i catalanoparlant.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
La ribera de la Noguera Ribagorçana sempre s'havia mantingut dins la diòcesi originària de Lleida-Roda, amb la vall de Barrabés fins als límits de la Vall d'Aran, d'adscripció episcopal a Comenge fins al 1803, que passà al d'Urgell. La línia vermella marca el límit territorial entre l'Aragó i Catalunya, però no pas el límit del bisbat lleidatà.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»,
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Ribagorçana avall, Soperia i el Monestir d'Alaó sempre en dominis episcopals lleidatans. El poble avui abandonat de Castaner de les Olles al pantà d'Escales, el podem apreciar al mapa siscentista, i també el Pont de Montanyana, a cavall del riu. 
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»,
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Els cartutxos informatius del mapa.