[2701] Lo vell castell-monestir alguairenc

1647. Lo castell d'Alguaire, lo Segrià, Catalunya.

«Plan du chasteau d'Alguire près l'Aide, en Catalogne, ainsy qu'il a esté fortiffié» (Gallica). Sébastien de Pontault de Beaulieu (ca. 1612 - 1674).

Plànol del desaparegut i magne castell alguairenc, dibuixat per aquest militar i enginyer francès, que s'havia recorregut tot lo país durant la Guerra dels Segadors per cartografiar-lo. Los murs s'aixecaven sobre lo mateix penya-segat, excepte per la part de l'altiplà, a on calgué erigir-hi un bon pany de baluards.

1647. Lo castell d'Alguaire, lo Segrià, Catalunya.

«Plan du chasteau d'Alguire près l'Aide, en Catalogne, ainsy qu'il a esté fortiffié» (Gallica). Sébastien de Pontault de Beaulieu (ca. 1612 - 1674).

Lo mapa no està orientat al nord, sinó a l'est. L'estreta punxa del penyal que en surt, de l'esplanada del castell, s'orienta de fet cap a l'est. Al segle XX, s'hi va instal·lar mirador i estàtua del Sagrat Cor. Era l'any 1967 i lo mossèn local «va pensar a canviar la creu que hi havia i que hi fiquessin un sagrat cor molt gran per protegir el poble de mals, plagues i tronades». O sia, superstició, en aquest cas, catòlica, que va imperar en la mentalitat occidental des de la caiguda de l'Imperi Romà. Ho he escrit en passat verbal, però encara hi ha molt de domini, massa, d'aquesta institució masclista i manipuladora en la societat actual. Desitgem que, més aviat que tard, sigui recanviat per un símbol laic i de llibertat.

1647. Lo castell d'Alguaire, lo Segrià, Catalunya.

«Plan du chasteau d'Alguire près l'Aide, en Catalogne, ainsy qu'il a esté fortiffié» (Gallica). Sébastien de Pontault de Beaulieu (ca. 1612 - 1674).

Del castell s'estenia un caminet estret fins a un petit fort quadrat per sobre mateix del poble, que s'hi veu esbossat amb quatre línies. És l'actual mirador, que tenia les cases als peus del lateral sud.

Joan Coromines, Onomasticon Cataloniae.

Les aparences d'una etimologia aràbiga són encertades, i vindria a significar lloc abrupte, escarpat, pedregós. En referència al castell, testimoniat cap al segle XI perquè lo poble nasqué posteriorment als peus del serrat.

1647. Lo castell d'Alguaire, lo Segrià, Catalunya.

«Plan du chasteau d'Alguire près l'Aide, en Catalogne, ainsy qu'il a esté fortiffié» (Gallica). Sébastien de Pontault de Beaulieu (ca. 1612 - 1674).

Detall del castell i la capella adjunta. Al segle XII, lo conjunt fou lo centre de la comanda hospitalera d'Alguaire, i a partir de 1250 «els hospitalers cediren la senyoria a les monges hospitaleres de la comanda de Cervera, que passaren a tenir el domini del terme fins al segle XIX. La fundació del convent fou aprovada per una butlla papal de l’any 1262, en la qual també li foren confirmades les possessions i s’establí que devien regir-se per la regla de sant Agustí. Fou a partir de llavors que realment el castell es convertí en un convent de monges santjoanistes governat per una priora. Segons J. Lladonosa, aquest castell convent devia integrar diversos àmbits, entre els quals hi havia una capella castral» (enciclopèdia.cat). Lo monestir femení més important del Bisbat lleidatà, juntament amb lo monestir reial de Sixena.

1647. Lo castell d'Alguaire, lo Segrià, Catalunya.

«Plan du chasteau d'Alguire près l'Aide, en Catalogne, ainsy qu'il a esté fortiffié» (Gallica). Sébastien de Pontault de Beaulieu (ca. 1612 - 1674).

Detall de la muralla del castell i del caminet que hi pujava des del poble.

1647. Lo castell d'Alguaire, lo Segrià, Catalunya.

«Plan du chasteau d'Alguire près l'Aide, en Catalogne, ainsy qu'il a esté fortiffié» (Gallica). Sébastien de Pontault de Beaulieu (ca. 1612 - 1674).

Detall de bastió de protecció alçat a la part occidental, a on finia l'altiplà. En aquesta part, a on l'esbalç no hi feia de protecció, calgueren defenses artificials. No foren suficients per aguantar los embats de la guerra siscentista, que forçà les monges a fugir-ne. Lo mal estat del recinte, des d'aleshores abandonat, en portà a un total enrunament durant los segles posteriors.

[159] Del Merli d'Alguaire

Quinalafem.blogspot.com 

[2411] «Aureliogrado» o el regne del terror a la Lleida de la postguerra

 

1975. Guillem Viladot: «Miedo en Aureliogrado»,

Revista «Destino», núm. 1884, de 9 d'octubre (ARCA).

Escrivia el nostre escriptor agramuntí a propòsit de l'insípid ambient cultural de la postguerra lleidatana en el moment del retorn de Leandre Cristòfol a la ciutat lleidatana. L'artista d'Os de Balaguer, segons Viladot, havia perdut els tocs àcrates de l'obra de joventut: «Este carácter insípido se acentuó en Cristófol al reintegrase a su vida artística en Lérida, y no tanto por el contexto represivo general como por el clima medieval que imperó inmediatamente en la capital del Segre, y del cual el obispo Aurelio del Pino fue su exponente más ilustre y reverenciado; tanto es así que Lérida se conocía popularmente con el sobrenombre de Aureliogrado». Viladot documenta una vox populi d'aquella nefasta postguerra: l'Aureliograd era el domini senyorial territorial d'un bisbe nefand que feia i desfeia a la seua voluntat. Una mena de topònim prou ben trobat, amb el sufix eslau -grad, que vol dir ciutat, sobre el model d'Stalingrad, de record profund per a la gent que visqué la guerra i primera postguerra.

Viladot deixa documentat, a banda de la pèrdua de repris artístic de Leandre Cristòfol, la doble dictadura sota la qual vivia la ciutat: la del dictador espanyol i la de bisbe de la diòcesi. «En este ambiente teocrático —dentro del cual cosas tan menudas como una candidatura de junta de colegio profesional había de pasar por el Obispado— Cristòfol fue acongojándose... El fantasma nacido de la caza de brujas se apoderó de nuestro escultor». 

Els baixos relleus dits dels Crucificats de l'escultor «son pura anécdota de un Aureliogrado de pesadilla». Fins i tot al meu pare, pagès garriguenc empeltat a l'horta segrianenca, li havia sentit comentaris paorosos sobre aquest personatge, que fou bisbe de Lleida entre 1947-67, vint anys d'autèntic regne del terror episcopal. Fou enterrat a la Catedral Nova, ja en temps de Vaticà II, al qual va combatre fins a la fi. Potser també fora hora, a l'Església catalana, de fer memòria i neteja: el nazionalcatolicismo no hauria de tindre lloc als temples. Ep, però això només és opinió d'un descregut com servidor. 

 

Servidor no ho va viure. Les noves generacions farien bé de recordar-se'n. A més a més, Viladot retrata la (precària) vida editorial lleidatana d'aquells anys tardofranquistes: «en la actualidad, a pesar de tener Lérida notables escritores... no contamos con ningún régimen editorial normal puesto que al margen de la Editorial Urgell..., de las aisladas salidas de Urriza y de Pau Guimet..., tan solo el editor Camps lanza libros de importancia...»

1947. Lleida. Rebuda episcopal.

«Forja, órgano de la A.C. Diocesana», núm. 46, d'octubre (FPIEI). 

La rebuda «apoteòsica» de la ciutat derrotada al nou bisbe nazionalcatolicista (espanyol), amb tota la feixistada local celebrant el nou règim, segons recollí la revista lleidatana de la «Acción Católica». Un cop va dir-me una persona sense estudis però prou llegida que cada país té el seu percentatge de botiflers, i que de costum això va directament relacionat amb la necessitat de guanyar-se el pa de cada dia. 

 

1972. Lleida. Enterrament episcopal.

El bisbe de Lleida, que no pas lleidatà, fou sebollit a la Catedral Nova lleidatana. Senyor espiritual i terrenal durant els seus vint anys de regnat caudillista, mai tan ben dit.

[1975] La patrona de Lleida des del 1948

[2391] Una Borbona a les colònies: Lleida, 1860, més

 

1860. Lleida, Charles Clifford (BNE).

L'arc votiu d'espanyolitat eterna promesa pels dirigents lleidatans del moment a la reina borbona (espanyola) Isabel II en la seua visita a la ciutat, a on hi arribaria amb el primer viatge d'inauguració del ferrocarril des de Barcelona. És clar que si calia prometre-ho i reafirmar-ho és perquè aquesta cosa del «Siempre españoles», a Lleida, no la tenien (ni la tindran) gens clara... 

El cas és que aquest arc de cartró pedra fou aixecat a l'esplanada del baluard del Carme, encara existent, més enllà dels murs del qual s'hi havia fet la primera estació del tren (al mateix lloc que l'actual). A la fotografia, una de les quatre primeres imatges que Clifford (fotògraf del seguici reial) va fer de la ciutat, s'hi observa ben afilerada tota la rastellera de plataners que formà el primitiu passeig, del qual es convingué de dir-ne de Fernando, en honor al seu pare i època, cap als anys 15 a 20 d'aquell segle, en què el passeig es formà, després que els afrancesats lleidatans en comencessin a parlar al 1811. 

Com que la comitiva arribà de nit, els plataners de Fernando foren engarlandats amb gras fanals blancs de llum incasdencent, diria que a l'estil dels venecians. La Paeria (i la Diputació) no hi estalviaren ni un ral.

1860. Gaietà Cornet i Mas, Visita de la Reina Isabel II a Lleida,

«Diario de Barcelona», núm. 280, 6 octubre (ARCA).

Una visita reial era sempre font d'expectació, encara que no fos exageradament excessiva com la retrata l'autor barceloní. Gaietà Cornet fou un d'aquells primers homes de la Renaixença, a cavall entre la redescoberta cultural de la pròpia nació catalana i l'acceptació del marc ideològic del nacionalisme espanyol vuitcentista. Llavors els fums favorables de les màquines de vapor propiciaren la conformació d'una ideologia burgesa que confiava en el progrés (l'enriquiment) amb el favor de la cort. Després de la Primera República (espanyola), res ja no fora igual. 

1860. Gaietà Cornet i Mas, Visita de la Reina Isabel II a Lleida,

«Diario de Barcelona», núm. 280, 6 octubre (ARCA).

En els dies previs a l'anunciada arribada de la reina espanyola, a la ciutat s'hi feren febrils preparatius: «pues aquí como en esa [Barcelona] todo el mundo no se ocupa de otra cosa más que de levantar arcos de triunfo, de enramar calles, y adornar casas». Sembla que s'hi aixecaren tres arcs, «dos de ellos son una protesta y una petición: una protesta de fidelidad y una petición de libertad». El mot 'protesta', com podem deduir, hi és usat en el sentit de manifestació, proclama, exhibició. La 'libertad' era demanada en sentit urbanístic: «porque es preciso saber que Lérida gime todavía bajo el férreo yugo de una fortificación nada beneficiosa para el país». Calia tombar les muralles, modernitzar la ciutat, que encara no disposava, p.ex., d'enllumenat de gas. Fins i tot, per arribar a la nova estació des del passeig de Fernando, dins al baluard, «solicitó la Municipalidad de Lérida la abertura de un boquete al estremo del citado paseo».

En aquest cap del passeig de Ferran, s'hi aixecà un dels arcs de triomf. Però no ben bé al trau que s'havia fet a la muralla, ja que a la ciutat «no se le ha permitido levantar en el citado boquete el arco triunfal tal como había acordado construirlo el Excmo. Ayuntamiento». Se'n fa la descripció i el recull de les frases votives. De l'obertura se'n digué Puerta del Príncipe Alfonso, i s'hi rememora el setge de Suchet en aquest mateix indret de feia cinquanta anys. A l'altre cap del passeig, «inmediato al puente» s'hi feu l'arc que tenim immortalitzat en la imatge de Clifford.  

El tercer arc s'alçà al carrer de la Palma, «junto a la puerta lateral de la Santa Iglesia», i fou obra de la guarnició militar (espanyola) a la ciutat. Amb referència als magnes tapissos lleidatans: «las paredes exteriores de la Catedral se han cubierto por este lado con antiguos pero preciosos tapices, que por sus figuras parecen ser de la edad media», en referència als vint tapissos flamencs del capítol catedralici lleidatà (dels quals avui se'n conserven encara quinze), datats del segle XVI, amb escenes mitològiques i d'història sacra.  

Diu l'autor que arribava tanta gent a la ciutat que els trens anaven de gom a gom, fins i tot amb alguns atrevits damunt la màquina! Vint diligències esperaven per traslladar a Saragossa «la numerosa servidumbre de Palacio», que ja no hi havia més via fèrria: s'estava construint el tram fins a la capital aragonesa, que s'inaugurà a finals del 1861.

1860. Gaietà Cornet i Mas, Visita de la Reina Isabel II a Lleida,

«Diario de Barcelona», núm. 280, 6 octubre (ARCA).

A l'entrada del tren expedicionari a la província (dia 5 d'octubre), a l'estació de Sant Guim de la Rabassa, nucli  pertanyent al de Freixenet, també s'hi feu un altre arc triomfal. El de la Diputació. No en va durant els inicis del regnat d'aquesta Borbona, durant la regència de sa mare, se'n va fer la distribució i aprovació, a partir d'alguns projectes anteriors impulsats pels liberals (espanyols). Els nous límits provincials despertaren l'adhesió de burgesia i intel·lectualitat catalanes a la metròpoli central. A Lleida, Pleyan de Porta en fou un fervent defensor, de la unió del pla i la muntanya. 

Va posar-se un guaita o sentinella dalt dels merlets del campanar de la Seu Vella per tal que en pic s'albirés el tren reial, s'engeguessin les vint-i-una salves honorífiques de benvinguda. Potser disparaven alternativament des del "Castell" i des de Gardeny. Això era per avisar la població perquè s'apressés ja a l'estació i a la rebuda. Quan la reina (espanyola) posà el peu a terra, vint-i-una canonades més! L'estació, diu que estava «elegantemente adornada por la Empresa».

La Paeria i altres ajuntaments convidats sortiren en comitiva, precedits «de los gigantes, danzas del país, vestidos con elegante y sencillo gusto, y banda de música municipal», els paers, entenc. No passaren per l'Arc del Pont, sinó que revoltaren per la plaça de Sant Francesc i banqueta (carretera) avall cap al passeig de Fernando (amb un arc triomfal al cap que tocava la ciutat) i la «puerta nueva del Príncipe Alfonso», oberta a la muralla per a l'ocasió. Sempre escortats, a banda i banda, per la militarada de l'aquarterament lleidatà. 

La banqueta era plena de penons, estendards, escuts i banderes... espanyoles. Davant de les «Casas Provinciales de Beneficiencia», que eren a Ferran, a l'edifici de la Diputació, hi feren un entarimat per exposar-hi els xiquets i xiquetes acollits, perquè saludessin S.M., que es veu que lluïa el sobrenom de «Madre de los Desvalidos». En l'itinerari de tornada, de la Plaça Sant Francesc continuaren carrer Major avall fins a l'Hospital i la Catedral. Allà, entrada sota pal·li als dominis eclesials amb tota la parafarnàlia associada. En sortir, la feren pujar pel carrer la Palma, passant per sota l'arc triomfal aixecat pels regiments militars a la ciutat, fins a l'allotjament reial: el palau episcopal, llavors al carrer Tallada. Sense dubte, el millor estatge de tota Lleida (això sí: amb despeses pagades per la corporació provincial). Com li van fer suar la cansalada a l'altesa reial, no sabia amb qui se les havia, que som de Lleida!  

S'il·luminà la ciutat durant tota la nit, carres i places, edificis públics i privats (els qui s'ho podien permetre), tal com es feia des de segles enrere en les visites de reis, «y a las afueras de la puerta de Boteros, a la hora que S.M. se digne señalar, se dispararà una brillante y vistosa colección de fuegos artificiales» del pirotècnic establert a Barcelona, Mr. Grinier, amb la banda municipal amenitzant la vetllada amb valsos vienesos. Des de la part posterior del palau episcopal, la reina degué gaudir de l'espectable. 

1913. Lo Palau del Bisbe, carrer Tallada, Lleida. 

La façana principal del palau episcopal al carrer Tallada. El palau fora assaltat per la turba anticlerical al 36 i fou enderrocat després de la guerra pel seu mal estat.

Anys 1940. Carrer de Boters, Lleida.

Fins a mitjan segle XX encara es conservà una torre de la vella muralla de Boters, la que tancava les possessions episcopals. En quedà el que avui és encara el carrer del Bisbe. A la dreta, veiem la cantonada de l'actual Biblioteca Pública, llavors Casa de Maternitat, amb el campanar de Sant Llorenç que sobresurt per darrere.

Al centre hi apreciem el tancat dels horts i jardins episcopals, amb l'antiga i enorme capella de Sant Crist Trobat (1702), les galeries del casalici o palauet del Senyor de la Tallada que havien passat a residència del senyor bisbe (crec que cap al 1738, en època del bisbe Galindo) i a on s'hostatjà la reina Isabel, i els finestrals del Col·legi de Poblet a la ciutat. 

1860. Gaietà Cornet i Mas, Visita de la Reina Isabel II a Lleida,

«Diario de Barcelona», núm. 280, 6 octubre (ARCA).

L'endemà al matí, i segons l'hora a què S.M. tingués la vènia de llevar-se, hi hauria «besamanos» general, amb un detall: «un gran número de señoritas jóvenes, de las famílias más notables de la ciudad,... tendran la honra de presentar a S.M., si se digna aceptar esta ligera muestra de las producciones del país, una colección de frutos de nuestro fértil suelo, ya que la corta estanca de S.M. en esta capital no ha permitido organizar una exposición agrícola».  Després, visita als establiments de beneficència (segons que el programa preveia) i partida cap a Saragossa. Per la Porta de Sant Antoni, i amb 21 canonades més!

La crònica redactada per l'autor el dia de l'arribada de S.M. descriu com les autoritats l'esperaven a l'estació, que quedà llavors mateix inaugurada. Era tota ornada amb atxes de cera, i totes les andanes des del nou pont del ferrocarril, que també s'inaugurà amb aquell viatge. 

Al més dels paers, hi havia els «profesores del Instituto de segunda enseñanza». Llavors, un institut d'educació era tota una institució prestigiosa, que encara no tenia vint anys d'existència. Els alumnes, de primària i secundària, també formaven, amb banderoles i pancartes amb lemes d'adhesió espanyolista, redactades amb l'espanyol que els ensenyaven als xiquets lleidatans, que la llengua dels xiquets era prohibida a les aules. La banda municipal no devia parar de bufar. L'arribada règia tingué lloc a les 7 de la tarda, que a l'octubre ja és ben fosc. Per això calien les atxes i ciris (negoci aleshores prou florent), per veure-s'hi una mica. 

La Reina pujà a una luxosa carretel·la de sis cavalls, literalment. La comitiva era precedida dels gegantons de la ciutat, «secretamente restaurados», el ball de bastons «cuyo traje sumamente elegante ha gustado mucho», i la moixiganga «cuyos individuos han estrenado traje nuevo de Rigoletos, que son muy vistosos», o sia una comparsa de joves disfressats de Rigoletto (i altres personatges de l'argument), el bufó de la cort i pare venjatiu, amb raó, de l'òpera verdiniana sobre una novel·leta de Víctor Hugo. S'estrenà a la 'Fenice' veneciana al 1851 i al Liceu dos anys encabat. A Lleida, la coneixien i en disfressaven la moixiganga nou anys més tard. 

Sabem, per les dades del blog de Xavier Güell (entrada: «Lleida, 1860», enllaç), estudiós de la cultura popular, que hi hagué encàrrec municipal per a 40 vestits, 24 bastoners i 16 moixiganguers, a 155 rals cadascun. Les monges de l'Ensenyança n'agençaren de franc els cèrcols amb què s'acompanyava la comparsa de Rigolettos. Dedueix que els vestits de la moixiganga devien ser d'època, del segle XVI, que és el segle en què transcorre el drama musical.

 La resta del seguici no va poder compondre's per l'excés i amuntegament de la gent «que se ha agolpado fuera de las murallas», entre el baluard del Carme i l'estació del ferrocarril, i «los demás han llegado como han podido a la Catedral que se hallaba iluminada interior y exteriormente». Ai las, quants cops de colze no degueren rebre i donar els nostres locals arribistes per fer-s'hi un lloc!

La situació preeminent del tron reial dins la catedral «hacía perder una gran parte del efecto del altar mayor». El Te Deum fou presidit no només pel bisbe lleidatà, sinó per l'arquebisbe tarragoní i tot!

1860. Gaietà Cornet i Mas, Visita de la Reina Isabel II a Lleida,

«Diario de Barcelona», núm. 280, 6 octubre (ARCA).

El passeig de Boters s'il·luminà a la veneciana, és a dir, «por miles de faroles de colores». Eren llums incandescents elèctrics, alimentats amb alguna mena de dinamo. Potser la primera vegada que es veien a la ciutat. 

Els focs es dispararen a les onze tocades. Aquell primer dia anà tot prou bé, excepte una cosa: la pols del carrer Major, que no era pas enrajolada, sinó de terra, i que degué ser arranjada de clots. La terra no prou atapida formà una immensa polseguerada: sempre podrem dir que els lleidatans li vam fer empassar pols a la mateixa reina d'Espanya! 

[1772] Una Borbona a les colònies: Lleida, 1860

[2380] Vistes de Lleida, 1903

1903. Lleida. El Seminari Conciliar, actual rectorat de la UdL.

«La Hormiga de Oro», de 9 de maig (BDH).

El magne edifici del Seminari Conciliar, aixecat al 1894, gairebé solitari a l'altra banda de Boters, entremig les hortes, amb algunes torres ací i allà. La imatge podria haver sigut presa des de dalt del campanar de Sant Llorenç, ja que la perspectiva sembla aèria, i no hi podia haver cap altre lloc adequat en aquells temps. Darrere el Seminari, un parell d'altes fumeres de molins d'oli o fàbriques de licors.

1903. Lleida. El Seminari Conciliar, actual rectorat de la UdL.

«La Hormiga de Oro», de 9 de maig (BDH).

Detall del grandiós edifici del Seminari, que marcava la potència episcopal del moment. L'edifici fou restaurat als inicis dels 80 com a seu del vell Estudi General recuperat, convertit ben aviat en UdL. Si ens hi fixem prou, veurem com entre els jardins destaca una monumental font (diria que font més que estàtua), de la qual s'alça una alta creu de ferro sense altres ornaments. La Lleida de Boters enllà no arribaria fins ben entrada la segona meitat de segle.

1903. Lleida. El Seminari Conciliar, actual rectorat de la UdL.

«La Hormiga de Oro», de 9 de maig (BDH).

El bisbe Messeguer assegut a la cadira episcopal lleidatana. Són imatges d'una altra època, però també d'una altra concepció del món, que fa tremolar només de pensar-hi. Durant la quinzena d'anys que fou bisbe de la ciutat, al tombant del segle XIX al XX, enter 1889 i 1905, feu aixecar l'edifici del Seminari, recuperà Sant Martí per al culte, intercedí -no només amb parenostres i avemaries- per a donar una empenta al Canal d'Aragó i Catalunya, i impulsà la creació del Museu Diocesà de Lleida, que s'instal·là en aquell magne edifici. Fou creat a semblança del bisbe Morgades a la diòcesi de Vic, només tres anys després (1893), amb la intenció de salvaguardar el vast patrimoni d'art religiós d'arreu del domini episcopal, compartit amb les comarques germanes de la Franja i una mica més enllà (i de l'antic bisbat de Roda d'Isàvena) des de feia nou-cents anys. Moltes de les peces foren comprades, d'altres donades de mans particulars, a on havien anat a parar després de successives desamortitzacions.

Però davant la justícia (espanyola) del règim del 78, hereva directa del poder judicial franquista, tot ha sigut paper mullat. Tant el bisbat (1999) com la col·lecció artística seran trossejats i espoliats per l'Estat (espanyol) i traslladat del territori episcopal propi (parròquies i capital del bisbat) a territori espanyol i de bisbat barbastrenc, que mai no hi havia tingut jurisdicció. El fet fou perpetrat durant la nit del setge de Lleida d'11 de novembre de 2017.

1903. Lleida. El Seminari Conciliar, actual rectorat de la UdL.

«La Hormiga de Oro», de 9 de maig (BDH).

1903. Lleida. El Seminari Conciliar, actual rectorat de la UdL.

«La Hormiga de Oro», de 9 de maig (BDH).

La façana de la Catedral Nova en començant el segle XX.

1903. Lleida. El Seminari Conciliar, actual rectorat de la UdL.

«La Hormiga de Oro», de 9 de maig (BDH).

La vella catedral lleidatana, militaritzada des del 1707 pels nous dominadors borbònics (espanyols) del nostre país.

1903. Lleida. El Seminari Conciliar, actual rectorat de la UdL.

«La Hormiga de Oro», de 9 de maig (BDH).

Detalls del quarter militar de la Seu.

1903. Lleida. El Seminari Conciliar, actual rectorat de la UdL.

«La Hormiga de Oro», de 9 de maig (BDH).

L'escut episcopal del bisbe Messeguer, amb les quatre barres en un dels quarters.

1903. Lleida. El Seminari Conciliar, actual rectorat de la UdL.

«La Hormiga de Oro», de 9 de maig (BDH).

Se'n destaquen els 92 m de façana per 74 m de lateral. Els dos claustres servien l'un per al seminari menor, «donde estan los gramáticos y filósofos» i el major, «que ocupan los teólogos»... Millor no ocupar-nos ací de la qualitat de tals ensenyaments. Això sí, ja se n'anomena la «espaciosa iglesia», allà a on s'hi feu el bar del rectoral actual, a més de gran sala d'actes i dos oratoris. En parlant de la història de la ciutat i capellans, sempre surt el nom del Papa Calixt III, alumne de l'Estudi General al seu temps, i també Sant Vicent Ferrer o Sant Josep de Calassanç. S'hi fa esment de l'assistència del bisbe lleidatà Antoni Agustí al Concili de Trento cinccentista. Esdevingué arquebisbe de Tarragona i tot. La seua família era originària de Fraga.

1903. Lleida. El Seminari Conciliar, actual rectorat de la UdL.

«La Hormiga de Oro», de 9 de maig (BDH).

La imatge de la Immaculada en un dels claustres del Seminari.

1903. Lleida. El Seminari Conciliar, actual rectorat de la UdL.

«La Hormiga de Oro», de 9 de maig (BDH).

Detall del peu i de la imatge santa, l'única dona al pensament dels capellans... o no.

[1838] Més vistes lleidatanes del Dr. Morelló

[2201] «Concili o rebel·lia?» (Contra el latifundi de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida», més)

1966. «¿Concilio o rebeldía? Los latifundios clericales de Lérida», 
Ed. Nova Terra.
Els quatre mossens represaliats s'explicaren en aquest llibre en espanyol. Màxim Casasnovas (mossèn d'Almatret), Manuel Domingo (mossèn de Soses), Josep Marco (mossèn de Calladrons, la Franja), i Llàtzer Brià (mossèn d'Albatàrrec) aixecaren la veu contra el bisbat de D. Aurelio del Pino i contra una Església als quals, agombolats per les estructures polítiques dictatorials (espanyoles), els costava acceptar els manaments del nou Concili. Heus-ne ací un breu resum dels fets (ara.cat):

«Capellans al rescat dels parcers
«El 1965 el capellà Manuel Domingo queda astorat quan un pagès de Soses, contrariat perquè un sacerdot propietari l’ha obligat a arrencar uns arbres de la finca que conrea, entra a l’església i se n’emporta la dona. El mateix any els sacerdots beneficiats neguen l’existència del contracte del 1935 i els volen tornar a vendre les terres per 400 milions de pessetes (uns 62 milions d’euros actuals), una quantitat desorbitada que fa enfurismar els pagesos. Pels pobles apareixen fulls de versos amb frases com 

“Canteu, senyors canonges i rics beneficiats, canteu la hipocresia amb nom de santedat” i “Ofici de pobre teniu, opulència de rics viviu”. 

«El mossèn d’Albatàrrec, Llàtzer Brià, jugava al bar a botifarra quan un veí, irritat, li fa saber que té una còpia del contracte, que provava que els beneficiats enganyaven. Davant d’aquesta evidència, Brià no es queda de braços plegats.

«Amarats pels aires renovadors del Concili Vaticà II, Manuel Domingo i Llàtzer Brià, juntament amb els capellans Màxim Casasnoves i Josep Marco, analitzen les causes sobre per què la gent és poc religiosa. Ho atribueixen a la prepotència amb què els sacerdots i canonges de les terres tracten els seus parcers i els abusos a què els sotmeten. I faran un acte que, en aquell context de la dictadura, és heroic i temerari. Redactada per Brià i Casasnovas, i signada per tots quatre, el 25 de juliol del 1966 fan pública una carta en què denuncien els sacerdots beneficiats. A l’escrit, a més de concretar els quantiosos guanys que els proporcionen les terres, detallen un diabòlic pla d’aquests sacerdots. Si els parcers es negaven a comprar-los les terres, els beneficiats les hipotecarien per 400 milions, no pagarien les quotes i, en ser insolvents, el banc se les quedaria i els pagesos serien desnonats. Envien unes 200 cartes a mitjans de comunicació d’aquí i de l’estranger.

«Per assegurar l’èxit de la tramesa i que no les interceptin, el capellà Llàtzer Brià diposita les cartes de nit en bústies de diferents oficines de correus dels pobles. També n’envien una còpia al nunci apostòlic, a Madrid. Confabulats amb el capellà-conductor, el mateix bisbe duu la carta, sense saber-ho, amagada al cotxe que el porta de visita a la Nunciatura. L’acusació esclata definitivament quan Correo Catalán, Destino, Tele/eXpres, El Noticiero Universal i Pueblo publiquen l’escrit. Alguns diaris envien corresponsals a cobrir la informació. L’agència France Press difon la notícia, Le Monde se’n fa ressò diversos dies i, fins i tot el Diario de Lérida, pertanyent al bisbat, es veu obligat a publicar part de la carta.

 «Òbviament, les conseqüències de tot aquest rebombori no es fan esperar gens. Nomenen un tribunal eclesiàstic per jutjar els quatre capellans per dos delictes greus; el Citroën 2 CV dels capellans és seguit de prop pel 2 CV de la Guàrdia Civil, i el bisbe amenaça mossèn Domingo d’afusellar-lo per comunista. Els forcen a retractar-se públicament o a abandonar el sacerdoci. La pressió que reben a Lleida és tan brutal que demanaran el trasllat al bisbat de Barcelona, però els quatre capellans continuen ferms amb les seves conviccions. Escriuen el llibre ¿Concilio o rebeldía? Los latifundios clericales de Lérida, un demolidor relat acusador amb detallada informació econòmica i contractual de les finques. Publicat l’octubre del 1966 per l’editorial catòlica Nova Terra, se’n van fer diverses edicions i va causar un impacte terrible a l’Església».

1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«ABC», 28 de setembre.
Esclatada la polèmica pública en ple estiu, amb la publicació el dia de Sant Jaume de la carta dels quatre capellans travessers, hi hagué corredisses i nervis en els rengles episcopals, sempre sense voler assumir cap pacte amb els pagesos, sabedors com eren que el règim els anava a favor per principis. Aquest nerviosisme fou corroborat dos mesos després, quan la gravetat de l'assumpte es confirmava: els colons es reunien amb el 'Ministro' a Lleida, en la visita a la Fira de Sant Miquel per explicar-li de primera mà la situació patida en pròpia pell. És curiós comprovar com saberen jugar bé amb les cartes del mateix règim dictatorial (espanyol), i per començar es constituïren en associació segons la legislació franquista del moment, és a dir, coma «Grupo de Colonización 7.693», de manera que adquirien visibilitat i legalitat.

El retorn de Gregori Biosca de l'exili aquells primers anys 60s, referent de la lluita dels colons durant la República, renovà la força dels pagesos per tornar a moure les reclamacions sobre la propietat de la terra, sobre una reforma agrària que la guerra havia impedit al 1936, i dotava el moviment d'un rerefons social, soterrat i clandestí, però no per això menys real en el desigual tauler d'escacs del moment.

1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«La Vanguardia española», 16 de setembre.
Reconeixement de la representativitat jurídica del sindicat dels parcers, un passet més a favor del reconeixement dels drets dels pagesos. 

2016. «Algunes dades sobre la Unió Laïcal de Beneficiats de la Santa Església Catedral de Lleida»,
Josep Varela i Serra, «Shikar. Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, pàg. 113-120.
Al 1964, ja hi havia hagut un primer document de 40 capellans de la diòcesi reclamant la solució del conflicte. Fou el tret de sortida de totes les lluites que seguiren fins als anys 70, i a Montagut, propietat directa dels canonges catedralicis fins ben entrats els 80.

Entre els pagesos no tot era unitat, hi hagué diferents visions de la situació, i com sol ocórrer en aquests casos, una certa part de colons i famílies, se sentiren forçades i obligades per la disciplina i decisions imposades pels capdavanters, tot i que, sovint també per temor, no gosaren abandonar el grup sindicat. La soterrada unitat d'acció política psuquera no temptava pas a tothom. Aquells qui se n'anaren apartant, com la mitja dotzena de colons de Grealó, potser vuit o deu, majorment del poble d'Artesa de Lleida, sofriren algunes represàlies per haver negociat directament amb els representants dels beneficiats catedralicis i haver-los comprat finalment la terra. En aquells anys, també va córrer la veu que algun d'aquests advocats intermediaris dels beneficiats se n'anà a fer les Amèriques amb els diners dels primers pagaments aportats per aquests colons, i que aquests, havent accedit a l'escriptura de propietat, no hagueren de fer els pagaments pendents, fet que agreujà l'enfrontament intern entre els pagesos mateixos.  

1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«La Vanguadia Española», 25 de setembre.
La recepció tingué lloc al 'Salón del Trono del Gobierno Civil', des d'on es cuinava la repressió i control sociopolític de la societat llediatana de la postguerra. El president del grup de 830 parcers era en Pere Arnalot, i entre tots menaven 3.380 ha, de les quals 600 de secà i la resta de rec, «lo que da de promedio de dos a cuatro hectáreas por familia en cultivos de cereales», això sí, segons el periodista, «deficientemente cultivadas».

Amagat rere nota d'agència, aquest periodista escombra a favor dels beneficiats, els quals al mes de març de 1966, (com)moguts per les orientacions del nou concili (o sia, espantats dels vents de renovació eclesial), varen proposar de nou la venda als parcers, obviant el primer contracte de compra-venda de 1935. Certament, el Concili Vaticà II creà grans pors i desorientació entre la classe dirigent secular i eclesiàstica (espanyoles). Abans que la cosa anés més enllà, volgueren fer l'agost sense fer soroll, però els vents se'ls acabaren girant en contra. L'associacionisme i gran determinació dels colons feu efecte en els mandataris locals i provincials. Tot i tractar-se de temes de naturalesa ben allunyada, encara no feia un any, al novembre de 1965, els pagesos urgellencs, constituïts en Comunitat General de Regants, havien derrotat el règim en aconseguir la propietat dels Canals d'Urgell. 

Bufaven mals aires per als terratinents catedralicis, que anaven demorant i donant tombs al pacte per veure com podien salvar els mobles, és a dir, els preus. La polèmica saltà de la Lleida provinciana del moment a la premsa nacional (espanyola). La denúncia dels quatre mossens acabà de popularitzar la lluita pagesa, i aquella tardor semblava ja ben clar que calia tornar la terra a qui la treballava: «el Ministro rogó a los colonos que cuando fuesen propietarios de estas tierras obtuvieran de ellas un máximo rendimiento». Semblava que només calia, doncs, acordar-ne el preu. 

1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«ABC», 23 d'agost.
La nota no era de la «Unión Laical de Beneficiados», sinó del grup sindical dels pagesos, constituït en assemblea el 29 de maig d'aquell any, on s'expressen el desig de comprar les terres a justipreu i l'agraïment als quatre capellans signants de la carta pastoral, «que consideramos inspirada en sus sentimientos cristianos y apostólicos y en hechos que reconocemos ajustados a la realidad», però sempre amb to i maneres adequades a les directrius del règim. Fet que no deixa de sorprendre, atès el fons republicà i pseudocomunista dels seus dirigents històrics.

1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«La Vanguardia española», 23 d'agost.
La nota del «Grupo Sindical de Colonización de acceso a la propiedad de los colonos de la Unión Laical de Beneficiados de Lérida», nom complet de l'agrupació de parcers en la terminologia del régimen dictatorial (espanyol), al diari barceloní. La incidència pública de la qüestió era innegable, i la publicació en grans diaris espanyols del moment de la nota de l'associació pagesa, un signe positiu sobre l'objectiu de la seua lluita per la possessió de la terra que treballaven des de generacions.  

1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«ABC», 8 de setembre.
El primer judici eclesiàstic contra els quatre capellans «procesados por el delito de difamación grave contra el obispo, los canónigos y los beneficiados de la Unión Laical» hagué de ser anul·lat i refet «con sacerdotes ajenos al Cabildo catedralicio». Una nova mostra de la impopularitat de la posició del Bisbat. El diari de la capital del «Estado» (espanyol) feia un resum dels fets d'aquell any, des del febrer-març fins al setembre, ben favorable en el to als interessos dels pagesos, i fins i tot recollint les mostres d'agraïment dels quatre mossens davant dels molts suports rebuts des de sa carta pastoral publicada al dia de Sant Jaume. En poc més d'un mes ja eren processats per Don Aurelio, el bisbe nacionalcatolista (espanyol) de la dura, fanàtica i repressiva postguerra «leridana». 

1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«ABC», 23 d'octubre.
La solució de compromís per als capellans represaliats del bisbe en fou el desterrament cap a la diòcesi de Barcelona, a on havien de passar més desapercebuts. Mossèn Domingo de Soses, però, es quedà a la parròquia local. Aquella tardor els colons oferien 120 M de pta per les terres (no 12 com s'escriu al text), davant els 400 amb què els beneficiats les havien taxat a començament d'any.

1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«Diario de Lérida», 23 d'octubre.
Figurava que havien estat ells mateixos els qui reclamaven el trasllat. Prova que la justícia episcopal no havia pogut ésser gaire severa amb els mossens jutjats, i que la posició dels pagesos havia guanyat el que ara en diríem el relat de la lluita compartida per la reforma agrària... dins el «régimen».

1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«Diario de Lérida», 8 d'octubre.
La ressenya del 'proceso' d'aquell 1966 a les pàgines del diari de referència del règim a Catalunya. L'aposta per l'acord des dels àmbits polítics franquistes espanyolistes era prou clara. Semblava que s'acostava la victòria dels pagesos.

1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».«Diario de Lérida», 28 d'octubre.

1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».«ABC», 27 d'octubre.

1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«ABC», 5 de novembre.
Del règim mateix s'impulsà la negociació entre Grup Sindical de pagesos i «Unión Laical de Beneficiados». Les postures inicials foren: 390 MPta demanats contra 126 MPta oferts.

1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».«Diario de Lérida», 4 de novembre.

Entre els membres de la comissió tècnica, que inicià les reunions al 3 de novembre de 1966, hi havia de part dels parcers l'advocat i historiador Josep Benet, cerverí d'origen i destacat lluitador antifranquista, i l'Ernest Lluch, economista i també actiu antifranquista. De part dels beneficiats, l'advocat lleidatà Simeó Miquel i el secretari de l'Institut de Sant Isidre, Francesc Boldú, i tots sota la presidència mediadora d'una gran personalitat laica, exiliada a Suïssa, amic personal de Pau VI, Ramon Sugranyes de Franch, expresident de Pax Romana, associació d'àmbit mundial que aplegava intel·lectuals catòlics d'arreu per a la difusió del missatge cristià.

Només calia concertar el preu d'oferta amb el de la demanda, i la cosa es volia ràpida, resolta en un parell de mesos. Tant a tocar es veia la solució, o això semblava a meitat d'aquella tardor del 66.

1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«Diaro de Lérida», 20 de novembre.
En Ramon Sugranyes de Franch exercia de professor a la Universitat catòlica de Friburg, Suïssa, i havia participat directament a Roma, pocs anys abans, en els treballs conciliars. Sembla que allà, al Vaticà, el president de la comissió i els representants dels uns i dels altres, Simeó i Benet, assentaren les bases del pacte que havia de solucionar l'accés a la propietat de les terres.

1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».«La Vanguardia española», 4 de novembre.

La notícia de l'inici dels treballs de la comissió a la premsa del règim barcelonina. Aquell procés lleidatà acaparà ara i adés l'atenció continuada de l'opinió pública.

1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«ABC», 20 d'octubre.

1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«La Vanguardia española», 20 d'octubre.
Al moment de començar les negociacions, però, aparegué de manera sorprenent una tercera part en el conflicte: els hereus dels primers beneficiats, socis constituents de la dita «Unión Laical», unes dos dotzenes de terratinents de diversa mena: grans propietaris, aristòcrates, eclesiàstics i ajuntaments i tot! La llista de noms, càrrecs i títols fa esgarrifar.

Reclamaven els seus drets com a patrons de la «Unión» i propietaris «de dos tercios de beneficio», sense el consentiment dels quals no es podia fer la venda i que no havien estat fins aleshores consultats. Ells eren els laics, que justificaven el nom de laical de l'associació, en oposició als beneficiats canonges catedralicis. La seua aparició en escena confirmava la imminència de la venda i les ganes del règim de traure's aquesta patata calenta de sobre. També indicava que els canonges catedralicis s'havien apropiat dels drets de la «Unión», quan només eren propietaris directes d'una part de les terres, les de Montagut.

Curiosament, o no, quan arribà la solució, havent de passar encara mesos i mesos fins a la primavera de 1969, les úniques terres que romangueren encara en propietat eclesiàstica foren aquestes de Montagut. Allà el problema s'hi dilatà uns anys.

Però aquestes són figues del següent paner, que es mereixen capítol a part. També val la pena de dedicar un capítol als estira-i-arronsa haguts i per haver al llarg de 1968-69 entre les parts, i als embolics que s'esdevingueren entre els parcers i els seus mateixos advocats, en Benet i en Lluch, que foren despatxats i tornats a llogar en qüestions de mesos.

[2199] Contra el latifundi de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida». Lluites compartides per la terra, anys 60