Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XVI. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XVI. Mostrar tots els missatges

20200824

[2202] Lo Delta de 1580

1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).

Des de la segona meitat del segle XVI i començ del XVII, els Antonelli foren una nissaga d'enginyers militars al servei de la corona espanyola. Portaren a terme la planificació de diverses obres de fortificació a Itàlia i a la península Ibèrica. També aixecaren plànols per al reconeixement i ordenació del territori, com aquest dels Alfacs, de manera que la tasca feta serví a nombrosos enginyers posteriors (enllaç).

Segons aquesta descripció, la badia rapitenca ja era formada a final del segle XVI, contràriament a la punta de la Banya, no definida encara. Alguns altres mapes de l'època, en canvi, no marcaven un delta tan avançat, perquè sovint eren còpies de mapes anteriors que no s'actualitzaven en tots els detalls. 

S'hi observen les canalitzacions d'aigua d'unes basses a les altres, fet que indica l'aprofitament agrícola de la part baixa del delta. Hi són també ben visibles les torres de guaita, esbarriades per tota la plana, ran de mar i a l'interior, com a mesura per a garantir una difícil defensa del territori. 

Més a l'interior al peu dels Ports, que a l'esquerra del tot marquen el límit de la plana deltaica, els conreus habituals eren oliveres i garrofers, de secà, segons que el dibuix deixa ben contrastat.

1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).

Detall de la badia dels Alfacs, un excel·lent port natural per a l'ancoratge dels vaixells, tal com s'hi veu dibuixat. Llavors, el delta era una plana sense pobles a partir d'Amposta. El mapa destaca per l'acoloriment contrastat entre l'ocre de la terra i el blau-lilós del mar. 
1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).

La serra dels Ports, al límit esquerre del mapa, traspassada per l'Ebre després de Tortosa. Al centre, Amposta era la població que en dominava tot el delta. La serra del Montsià al costat del mar també era una gran talaia de vigilància de tota la zona. La Ràpita llavors no era més que una sola torre de defensa a la banda meridional del delta, que controlava estratègicament l'entrada als Alfacs.
1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).

Dos pobles més apareixen al plànol geogràfic: el darrer de tots Ulldecona probablement, mentre que al peu dels Ports s'hi veu Santa Bàrbara o potser Mas de Barberans. En aquells temps, els pobles solien ser terra endins, a on hi havia els camps de conreu i a on la protecció dels atacs arribats per mar era més gran. Les costes, tret de les grans ciutats amb ports, solien ésser deshabitades, només amb petits nuclis de barris de pescadors d'ací i d'allà. 
1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).

Detall dels Alfacs, perfectament formats i amb un trabucador ben ample, a diferència dels temps que correm. La manca de pantans en el trajecte fluvial de l'Ebre (i dels seus afluents) assegurava no només el manteniment, sinó el creixement del Delta amb l'arribada constant de sediments. El problema actual del riu i del Delta no són, ei! a parer meu, els transvasaments, si són fets per donar aigua a gent i conreus, no a urbanitzacions i camps de golfs. Sinó els envasaments, que n'impedeixen la regeneració natural. Però encara no s'albira pas l'època en què la humanitat començarà a tombar els pantans. Que tot arribarà.
1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).
Per a la localització de tots aquests indrets del delta, veg. el bon treball del blog Port Fangós: 




20200118

[2077] «De Tàrrega a Cervera, una llegua sencera, i si fos mullada, compta-la per jornada», o pels temps de Carles V

1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia»,
Andrea Navagiero (Gallica).

Nomenat ambaixador de la Sereníssima República veneciana a la cort de l'emperador Carles V, aquest poeta i historiador renaixentista passà fugaçment pel nostre país en direcció a Espanya. La primera edició de les impressions del viatge foren publicades al 1563, «con la descrittione particolare delli luochi et costumi delli popoli de quelle provincie».
  
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Els temps de viatge ara fa cinc segles no eren pas immediats, com els volem ara, malacostumats com estem. La partida cap a la cort hispanogermànica de Carles V tingué lloc al 14 de juliol de 1524, i l'arribada a destinació s'allargaria per uns quants mesos. 

1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Saltem, doncs, la ruta per Itàlia i retrobem els viatgers ja a la mar, camí de Còrsega. Un altre dels perills de l'època, les travesses marineres amb temporal a la mar. En arribant a port, encara calia saber distingir els senyals que es rebien des de la costa, atès que, per tal de robar els vaixells, hi havia malfactors que els portaven al naufragi. I és que a totes les èpoques hi ha qui se les empesca totes. Salvats els esculls del viatge, mai tan ben dit, la nau del seguici de l'ambaixador venecià arribà al port de Palamós passada la Pasqua de 1524, exactament al 24 d'abril, la vigília de Sant Marc, patró dels venecians.

Per als venecians i europeus d'aquells temps, i també encara per a molts dels nostres temps, l'arribada al nostre país, suposava l'arribada a Espanya. Fa cinc-cents anys, el terme era encara més geogràfic que polític, atès que la Corona d'Aragó era llavors, i fins al 1707, sobirana de la de Castella, i Catalunya, com els altres estats, es regia per ses pròpies institucions de govern.
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

La ruta de Palamós cap al Cap i Casal català, passant per la Roca en entrant al Vallès, llavors sense peatge, suposem...
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

L'1 de maig arribaren a Barcelona, la qual trobà molt ben mediterràniament enjardinada, amb bons edificis de pedra i no pas de tova com als pobles. Les Drassanes li cridaren d'atenció com a edifici, però ja no hi veié cap nau, car eren fetes anar com a arsenal i polvorí. Sempre escassa de cereal, una de les eternes preocupacions del consell de la ciutat, però pròdiga en fruita.

Sorprengué l'ambaixador venecià que la nostra capital disposés d'un gran banc, similar als Montes italians, i que fos tan proveït de diner. Probablement es refereix a la Taula de Canvi barcelonina, fundada al 1401 (el primer banc d'Europa). Una de ses atribucions era controlar els prestadors, i quan n'identificaven un amb males pràctiques, li trencaven el taulell a cops de maça. Per la qual cosa, els viatgers italians que ho contemplaven varen fer popular per tot el continent l'expressió 'banca rota' quan un negoci queia en fallida.

També fa esment de l'autogovern del país, amb tres cònsols (de la Generalitat) i dels privilegis de la nació, que troba exagerats: tota l'Europa moderna es va construir sobre el poder absolut dels monarques i governants, i sempre els va fer -i els fa encara- nosa el dret al propi govern i llibertats de les nacions sense Estat, o sia, sense exèrcit. 
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Es quedà parat del dret que tenien a establir-se a la ciutat els criminals arribats de fora, sempre que es mantingués i aportés provisió al municipi. S'escandalitza tant dels drets propis, que els arribà a qualificat de llicències en lloc de llibertats. I tot perquè es feia pagar als dirigents i adinerats que posaven a la ciutat, fins i tot al mateix Emperador!

Aprofita el traductor divuitesc (espanyol) per criticar el federalisme i aspiracions a la independència renascudes a Barcelona i a tot el país aquell segle XIX, i les demandes de la burgesia catalana de taxar amb aranzels proteccionistes la producció industrial que vinguda de fora els fes la competència. Cosa que s'enfrontava als desitjos lliurecanvistes de l'aristocràcia terratinent (espanyola).
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Esmenta el convent de monges no observants, i que per això es podien casar, de les Jonqueres, de l'orde de Santiago. També, és clar, no es podia deixar de citar la muntanya de Montjuïc, omnipresent al costat de la ciutat en aquells segles. L'estada a la capital catalana es perllongà fins al 12 de maig, data en què, renovades les cavalleries i provisions, emprengueren camí cap a ponent pel camí ral de Molins i Sant Andreu, lloc a on calia passar el Llobregat per barca. L'endemà, dia 13, ja eren arribats a Martorell, per travessar el pont (del Diable) just a la confluència de l'Anoia amb el Llobregat. 
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

La vista de la majestuosa muntanya de Montserrat també era obligada. El dia 14 ja enfilaven per Santa Maria del Camí avall, i el dia 15 passaren per Cervera i Tàrrega, ja a les nostres comarques ponentines. S'hi fa cita d'un proverbi d'aquells temps que en el text original s'hi escriu en castellà: «De Tàrrega a Cervera, una legua entera; y si fuese mojada, cuéntala por jornada», per dir que no eren pas tan a prop les dos ciutats com la gent creia, i els camins no gaire apariats, perquè, si havia plogut, s'hi feia molt dificultós de passar-hi.

Belopozo fou la magnífica italianització del topònim de Bellpuig que a Navagiero se li escaigué de proposar. Llàstima que s'equivoqués, perquè només que hagués preguntat una miqueta als naturals del país, li haurien explicat que puig no és pas pou, oi?
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Per al petit poblet, aleshores, que era Mollerusa, s'atreveix l'autor a proposar-la com a Mogliarussa. L'amic Luciano, d'Orvieto, ja m'ho digué, durant un Comènius que férem fa anyets, que li sonava a moglie russa, o sia, dona russa. Fet i dit, el dia 16, arribada a la capital de la Terra Ferma, quatre dies després d'haver sortit de Barcelona. Aquesta era l'alta velocitat de fa cinc segles, i paciència! (que avui tots, o gairebé, hem perdut).

A la nostra capital ponentina, l'autor no s'hi fixà en gran cosa, i només hi projectà les imatges de les lectures fetes de Cèsar. L'endemà ja eren a Alcarràs i Fraga, a on, és clar, els calgué travessar el llarg pont de fusta plantat a cops de maça. 


20191018

[2040] La Vall de Benasc del Cinc-cents

1584. Mapa cinccentista de la Vall de Benasc.
La llarga vall de l'Alt Éssera, des de la sortida septentrional del congost del Ru fins a l'Hospital, al peu del pas del Portilló de Benasc, tot revoltant les grans Maleïdes, que no s'hi dibuixen. 

1584. Mapa cinccentista de la Vall de Benasc.
Dos ponts, de pedra probablement, per a tota la vall fins a Benasc (30 cases, 150 hab.) i Cerler (12, 60 hab.), que vivien, és clar, sense pensaments del futur turístic que les faria grans, famoses, no sé si millors, al darrer terç del segle XX, al cap de cinc-cents anys. Però deixem aquesta conversa per a una altra ocasió. 
1584. Mapa cinccentista de la Vall de Benasc.
Detall del pas del Portilló de Benasc, perfectament dibuixat amb totes les ziga-zagues que, encara avui, els senderistes podem resseguir. S'hi destaques els dos hospitalets o refugi de passants, el de Benasc, probablement ja en la segona de les ubicacions que tingué, i l'Hospitalet de Banhères, en terra occitana, llavors no pas encara Hospice de France, pompós nom a més llaor i glòria del xovinisme gavatxo.

Als plans, ja hi havia una «Torre de los Baños», probablement un punt de guaita militar per dominar un dels passos més freqüentats de la frontera pirinenca. 
1584. Mapa cinccentista de la Vall de Benasc.
Detall de la part baixa de la vall, amb els poblets i la indicació de les cases o llars. Cap a ponent, el port de Saünc cap a les valls aragoneses de Plan. Cap altre pont és dibuixat a l'Éssera. Castilló de Sos (18 cases, 90 ha.), Sesué (20, 100 hab.), Vilanova (30, 150 hab.) i Gia (50, 200 hab.) n'eren els pobles més destacats.
1584. Mapa de la Val d'Aran i de la Vall de Benasc (PARES).
La vista general del mapa de les dos valls pirinenques, unides o separades, segons l'època de l'any, pel Còth deth Hòro, o Coll del Forat.

20191006

[2036] Canterbury, segle XVI

1588. Canterbury (Anglaterra).
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
La bella catedral gòtica de Canterbury, capital religiosa del Regne Unit a causa d'ésser arquebisbal del líder espiritual de l'Església Anglicana, després de la reina, i, per tant, la segona capital cristiana de l'Europa occidental, després de Roma. Al segle XII, hi fou mort Thomas Becket, l'arquebisbe, a mans dels homes del rei, que volia limitar el seu poder eclesiàstic. Així hi començaren les peregrinacions, que Chaucer aprofità al segle XIV per inspirar-s'hi com a marc narratiu per a la seua seixantena de contes. 
1588. Canterbury (Anglaterra).
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
Els mapes de Braun sempre eren dibuixats amb figures del lloc i temps corresponents. A banda d'il·lustrar-ne els costums, l'acció tenia el propòsit amagat de fer inservibles els mapes als otomans, la religió dels quals els prohibia qualsevol representació humana. 

La primera ciutat romana (segle I ne) havia decaigut en els segles posteriors, fins que a la baixa Edat Mitjana tornà a revifar-se. S'encerclà amb una perfecta muralla circular, a bona part de la qual el riu Stour s'hi derivava perquè li fes de fossat.  
1588. Canterbury (Anglaterra).
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
Detalls dels escuts anglès i de la ciutat, apel·lada Cantuarbury en llatí medieval. La trama urbana no era del tot plena, i sovint les illes de cases mantenien horts interiors, fet que la devia fer molt més sanejada i habitable que les altres ciutats del seu temps, en què sovint els carrers i les cases s'amuntegaven dins la muralla sense cap concessió urbanística a places i jardins.
1588. Canterbury (Anglaterra).
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
«Urbs fertilis simae Angliae celebris Archiepiscopatus sede commendata».
1588. Canterbury (Anglaterra).
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
Retrat dels canterburians del Cinc-cents, en plena època elisabetiana i shakeaperiana.
1588. Canterbury (Anglaterra).
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
El castell que guardava la porta principal de la ciutat. Probablement la torre hi degué funcionar com a torre de presó. Un braç del riu era desviat cap a l'est al peu de la muralla per reforçar-la amb el fossat.
1588. Canterbury (Anglaterra).
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
A la part occidental, un altre braç del riu hi entrava per sota la muralla. S'hi aprecien molt bé els diversos ponts que ajudaven a creuar-lo. La ciutat havia arribat a tindre cap a 10.000 ànimes abans de la Pesta Negra de 1348, reduïdes a un terç després de la passa mortal. Al 1504 es va donar per acabada la construcció de la catedral, quan es va coronar la torre de la campana Bell Harry, després de 400 anys de començada. La demografia de la ciutat es refeu a poc a poc, però amb la dissolució dels monestirs decretada a mitjan segle XVI per Enric VIII tornà a perdre nombrosos habitants, frares i monges foragitats de ses comunitats religioses. La capella de sant Thomas Becket fou desfeta, les imatges del sant prohibides per la Corona a tot el país, el tresor i joies catedralicis traslladats a la Torre de Londres, i el pelegrinatge finit.

Només al segle XVII, l'arribada de centenars de refugiats religiosos francòfons protestants hugonots, fugits de persecució al continent, va permetre la lenta recuperació demogràfica i econòmica de la ciutat. 
1588. Canterbury (Anglaterra).
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
Detall del riu Stour, que rega el sud-est d'Anglaterra, en el seu pas desviat intramurs.
1588. Canterbury (Anglaterra).
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
Detalls de la trama urbana, molt poc atapeïda, a la qual cosa hi ajudà la destrucció d'edificis que comportà la supressió dels monestirs de 1540. 

El net i clar traç del dibuix dels artistes de l'editor Braun i l'acoloriment dels verds camps i les rogenques teulades donen a tota la composició una extraordinària bellesa. Fins i tot, sembla que alguns camps són més grocs que verds, com assenyalant que potser eren de terra i no de gespa. Les blavoses teulades de zenc dels edificis religiosos acaben de donar l'atractiu acoloriment del plànol als ulls de l'espectador, que malgrat els segles transcorreguts se sent transportat al brogit d'aquells carrers. Això és l'únic que ens hi cal afegir, car cap activitat humana no hi és representada ni en els camps ni en els carrers ni al riu. Ple de molins a sa riba, si ens hi fixem. 

20190727

[2006] Lo gran Mausoleu del Gran Capità cinccentista bellputxenc

1918. El Mausoleu de Bellpuig d'Urgell.
Revista «La Esfera», núm. 250, 12 d'octubre (BNE).

Imatge del sepulcre honorífic del gran almirall cinccentista bellputxenc, emplaçat a l'església parroquial des de l'exclaustració de 1835 i després d'haver sofert durant la Guerra del Francès l'espoli que perpetraren les tropes gavatxes del Convent de Sant Bartomeu, lloc original del mausoleu i construït per a aquest propòsit. 
1918. El Mausoleu de Bellpuig d'Urgell.
Revista «La Esfera», núm. 250, 12 d'octubre.

Detall jacent del guerrer, sense l'espasa ornamentada que l'acompanyava, i que fou sostreta en aquella contesa bèl·lica de principis del segle XIX. L'obra ha estat estudiada i descrita profusament en aquests darrers anys, i compta amb una extensa bibliografia d'estudis. Cent anys enrere, però, tot just ens trobàvem en el procés de redescobriment d'aquest magnífic arc de triomf funerari renaixentista. 
1895. El Mausoleu de Bellpuig d'Urgell.
Diari «La Dinastía», de 21 de novembre (BNE).
La nota de premsa resumeix la «Excursión artística de los catalanistas de Lérida a la villa de Bellpuig», la primera que l'Associació Catalanista de Lleida feia fora vila amb caràcter de científico-artística al diumenge 17 d'aquell mes de novembre. Gràcies al ferrocarril, els 36 lleidatans es desplaçaren a la vila urgellenca, a on després «de la comida que fue espléndida, servida en la fonda nueva a cargo de Josep Bonàs Martilau», feren la visita del «casi derruido convento de Padres Franciscanos y sus hermosos claustros». Entre els intregrants de l'expedició, hi havia el director del diari lleidatà «El Pallaresa», Romà Gil i Mestre. Tot seguit, la comitiva s'acostà a l'església per tal d'apreciar el Mausoleu, «rica joya arquitectónica, la más preciada puede que guarda Cataluña», escriu el corresponsal amb vella prosa castellana.

Allà a l'església, un conegut advocat lleidatà, Simó Pontí, «ejecutó en el órgano la bonita marcha triunfal de don Juan II, que tanto gusta a todos los catalanistas». La visita conclogué a la casa de la vila, i en companyia del senyor Alcalde , la banda de música «y un buen golpe de gente del pueblo, de todas clases y condiciones, con hachones, menudeando fuertes y nutrido vivas a Cataluña», s'encaminaren cap a l'estació per al viatge de retorn.
1918. El Mausoleu de Bellpuig d'Urgell.
Revista «La Esfera», núm. 250, 12 d'octubre.

Ara fa cent anys es produïa el redescobriment d'una de les nostres grans obres renaixentistes, com és el Mausoleu del duc Ramon Folc III de Cardona-Anglesola i Requesens, virrei de Sicília i Nàpols en començant el segle XVI, fill il·legítim, segons algunes veus, del rei Ferran II. L'interès per aquesta peça magnífica portà al seu reconeixement com a «monumento nacional» (espanyol) al 1925.

Les gestes del militar per terres italianes foren molt celebrades en el seu temps: «Mereció i alcanzó por sus gloriosas campañas de mar y tierra el sobrenombre de Gran Capitán, que solo antes de él y en la misma época habíase otorgada a Gonzalo de Córdoba». La vídua i son fill decidiren de rendir-li homenatge pòstum amb l'encàrrec d'una obra digna de la fama de son pare, mort al 1522. L'encàrrec el rebé un celebrat artista italià, Giovanni Marigliano da Nola, el qual invertí mitja dotzena d'anys en la construcció del sepulcre marmori, traslladat a peces en vaixell fins a Salou, i d'allà en carruatges fins a la vila urgellenca. 

Finalment, al 1531 es feu realitat la voluntat del difunt d'ésser sebollit a la seua vila natal, en un convent de nova construcció que deixà encomanat per encàrrec testamentari amb plànols dibuixats a Itàlia segons el gust del moment. La vídua, Elisabet de Requesens, en presidí la cerimònia al 10 de març d'aquell any i lliurà l'«arca que contenía los restos de su esposo a Joan Baró, fiel servidor de los duques de Bellpuig», després de «testificar éste que era realmente el cuerpo de su señor el yacente, con ricas vestiduras y sosteniendo bajo sus manos la espada que el pontífica Julio II le regalara al ser elegido general de la Santa Liga el año 1510».
1918. El Mausoleu de Bellpuig d'Urgell.
Revista «La Esfera», núm. 250, 12 d'octubre.

Detall de les armes heràldiques del duc bellputxenc. A l'esquerra, les armes del casal de Folc de Cardona, amb les barres nacionals quarterades a l'esquerra amb els tres cards i a la dreta amb les flors de lis napolitanes. A la meitat destra, les armes dels Anglesola, les barres de sable (negre) sobre fons daurat, ací presentades totes rectes i no pas vibrades, com p. ex. a l'actual escut de la vila.
Segle XVI.
El duc Ramon Folc III de Cardona-Anglesola.
Retrat del noble condotiero i senyor de la guerra català. Imatge de la Viquipèdia, a on, per cert, hi tenim dos entrades diferents per al Mausoleu, i deu ser dels pocs casos que hi tenen entrada doblada! 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sepulcre_de_Ramon_Folc_de_Cardona-Anglesola
https://ca.wikipedia.org/wiki/Sepulcre_de_Ramon_Folch_de_Cardona


1918. El Mausoleu de Bellpuig d'Urgell.
Revista «La Esfera», núm. 250, 12 d'octubre.

La intenció d'homenatjar la vida i gestes del difunt pare i espòs, per tal de perllongar el seu record i sa fama a la posteritat, es fan evidents amb la recreació de les batalles terrestres i marítimes més decisives en què participà.
1918. El Mausoleu de Bellpuig d'Urgell.
Revista «La Esfera», núm. 250, 12 d'octubre.

Al 1841, l'estudiós Pau Piferrer deixà constància del mal estat de conservació de la peça en un convent ja desamortitzat i de la necessitat de sa conservació. L'ajuntament de la vila decidí aleshores costejar-ne el trasllat a l'església parroquial: «más de un año se invirtió en las obras de demonte y reconstrucción».
1895. El Mausoleu de Bellpuig.
Diari «El Liberal», de 2 de novembre (BNH). 
La visita del periodista Enrique Trompeta, molt conegut en els cercles capitalins (espanyols) posava en relleu el redescobriment que molt lentament es feia del Mausoleu de Ramon Folc III. Segons ell mateix, hi fou convidat per «varios vecinos influyentes de la muy noble y muy importante y muy antigua villa de Bellpuig». Així doncs, en tartana des de Tàrrega, arribà el visitant un dia d'estiu, pel camí que «enlaza con un hermosísimo paseo, túnel enrejado de ramas de corpulentos y esbeltísimos troncos, y se detiene ante la majestad del antiguo palacio señorial». O sigui, un passeig, probablement de plataners, ombrivolíssim, que s'endinsava fins al cor del poble, descrit en la seua pobra imatge: «sus calles, desniveladas; sus casas, desiguales; de la desigualdad anacrónica que forman lo vieja desnidado y lo nuevo desatendido, ofrecen pobrísimo aspecto».

Farà estada a la Posada o Fonda Nova, i després de rebut per les forces vives de la vila, es dirigirà a contemplar el Mausoleu dalt l'església parroquial: «Es el Sepuulcro de Cardona de una grandiosidad que subyuga el espíritu más acostumbrado a la admiración de las obras grandiosas».
1895. El Mausoleu de Bellpuig.
Diari «El Liberal», de 2 de novembre (BNH). 
Sobre el convent, descriu que «la obra destructora del tiempo ha respetado las amplias galerias y las esbeltas columnas del claustro, pero no fue tan respetuosa cieramente con el sepulcro del famos virrey de Sicilia», cosa per la qual se n'inicià el trasllat a l'església al 1841. L'autor es queixa de la manca de diners per al manteniment de les obres artístiques. En el cas bellputxenc, es permet opinar que entre els uns i els altres «han extenuado con sus errores las arcas municipales, hasta el punto de que comenzadas las obras de construcción de una casa Ayuntamiento, han sido suspendidas en uno de estos años últimos por falta de dinero»

També afegeix que el poble vivia afectat d'altres mals, com ara la llarga sequera i el tancament del mercat francès: «cuando existía el mercado francés para nuestros vinos, Bellpuig exportaba diariamente tres trenes. Hoy ha desaparecido todo eso». La conclusió de la visita del periodista i home de ciutat (i de la capital del Reino a sobre) no pogué ésser més luctuosa: «Aquí hay mucha miseria»

El retorn per tren cap a Tàrrega fou accidentat: una gran tempesta li impedí arribar a l'estació i s'hagué de refugiar a casa «del acaudalado fabricante D. Francisco Candela», des de la casa del qual, entre les gotes de pluja que colpejaven la finestra, veia passar el tren de càrrega cap a Barcelona: «Era el tren de mercancías... de las épocas de miseria y angustia de los honrados y laboriosos hijos de Bellpuig», rebla en sa antiquada prosa castellana d'esperit colonialista.