Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vallverdú/Sirera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vallverdú/Sirera. Mostrar tots els missatges

20190902

[2020] «Viatge entorn de Lleida», rellegint Josep Vallverdú

1972. «Viatge entorn de Lleida», Josep Vallverdú.
Biblioteca Selecta, núm. 457.
Edició amb la meravellosa fotografia de la ciutat fumejant boirosa a la coberta, obra de Ton Sirera.

1972. «Viatge entorn de Lleida», Josep Vallverdú.
Biblioteca Selecta, núm. 457.

«Avui, la Biblioteca Selecta incorpora un llibre pensat i escrit des de ponent, el qual constitueix una novetat pel seu mateix tema i, alhora, un estímul per al lector. Les “Terres de Lleida” han estat de sempre, per al lector de Barcelona i de l’Àrea Metropolitana, per a l’home de comarques orientals, quelcom llunyà, estimat però un xic desconegut, terres de pas. És possible que la muntanya al nord de Lleida sigui més coneguda per les belleses turístiques.

Però certament, serà nova per a molts la perspectiva que aquest volum ofereix, de les comarques més veïnes a la ciutat de Lleida, Segrià, Noguera, Urgell, Garrigues i una part administrativament aragonesa. Aquestes comarques són, al mateix temps, les més vives, per irradiació i influència directa de la capital de ponent, de totes les comarques occidentals».
1972. «Viatge entorn de Lleida», Josep Vallverdú.
Biblioteca Selecta, núm. 457.

Aprofitant el rebuf de les «Proses», aquest nou llibre resultava un autèntic manual i elegant guia per a la reconeixença de la identitat ponentina per als camacos d'aleshores. Diria que en fora molt recomanable la reedició per als tabarnícoles d'avui. 
1970. Lo Baratillo lleidatà, Foto de Ton Sirera.
«Destino», núm. 1712, 25 de juliol (ARCA).

La magnífica fotografia de la performance d'aires pop del carrer Major de la nostra infantesa. 
1970. «Lérida y su meniciclo catalán», Josep Vallverdú.
«Destino», núm. 1712, 25 de juliol (ARCA).

La croada ponentina d'aquell 1970 (a punt de fer els cinquanta anys) del nostre Homenot garriguenc també s'aprofità de l'altaveu d'aquesta revista barcelonina, que passava per una de les més liberals, obertes i progres del règim (espanyol) del moment. L'autor hi fa, en dos pàgines, el resum periodístic essencial del Ponent català, del missatge que les quasipremiades «Proses» (finalista del premi Josep Pla d'aquell any) recollien literàriament.

El primer paràgraf conté la descripció geogràfica del Ponent, de l'hemicicle de la ciutat lleidatana, compost per comarques de llengua i cultura catalanes d'administració catalana o aragonesa. Però aquest altre «anfiteatro de influencia, hacia el Oeste, comarcas administrativamente aragonesas de habla catalana, a las que nos referiremos en otra ocasión...» restà fora de l'escrit, no fos cas que el régimen se sentís ofès. Aquesta renúncia al Ponent gran, efectiva i evident des de l'autonomismo oficial que vindria, va ser-hi notòria des del bell començament. És a dir, que el concepte de Ponent va nàixer amb la pota coixa.

La primera realitat ponentina es basava en els mercats comarcals. A més de Lleida, els mercats dels dissabtes balaguerins, el dilluns targarins i els dimecres mollerussencs eren -són encara- prou arrelats, acompanyats potser amb no tant abast però també forta tradició pels d'Artesa de Segre, Agramunt, les Borges Blanques i Bellpuig. Encara que, segons l'autor, el concepte de mercat comarcal fix ha sigut superat amb l'arribada massiva de l'automòbil i el vincle més estret dels pobles amb les ciutats grans». Passats els anys, però, aquests mercats no s'han pas arronsats, sinó que continuen formant un dels nervis del Ponent.

La capitalitat lleidatana s'afermava amb l'arribada diària de 62 cotxes de línia i aviat s'hi faria la primera estació d'autobusos, i encara actual. Aquesta connectivitat feia que, com així ha estat amb tantes botigues dels pobles, ja no tingués sentit conservar una merceria a menys de 20 km. de la capital.

Les vies de comunicació amb què s'articulava el Ponent mostraven dos realitats: la del nus de carreteres i cruïlla de camins que és Lleida, entre l'est i l'oest, i entre la plana i el Pirineu, i l'antiquada xarxa de ferrocarril. I malgrat la novetat del TGV, així continua la cosa: la major part de la xarxa ferroviària lleidatana, cinquanta anys després, és tercermundista. Ni tan sols hem pogut crear unes rodalies que aprofitin les tres línies convencionals existents. Sí, tenim alta velocitat a preus gens barats, però la baixa velocitat de la resta de vies és dinovesca i exasperant.

Cinquanta anys enrere, l'agricultura era pal de paller econòmic de Ponent. No som terra de masos i masies, sinó de pobles i poblets, la majoria d'origen medieval i revifats a partir del segle XVIII. Fins a l'arribada del segle XX es dedicaren a l'hortalíssia, el cereal, la vinya, l'ametller i l'auliver: «El-Azeitun» era el nom sarraí del Segrià i la Llitera. Però l'arribada del fruiter aquells anys 60, el quasimonocultiu s'imposà fins avui al costat del farratge (aufals principalment). La vinya ha reculat de valent, mentre que l'ametller torna a revifar amb força amb els regs assistits. Té un clar avantatge de cara als novells pagesos: tot el procés es fa assegut dins la cabina del tractor!
1970. «Lérida y su meniciclo catalán», Josep Vallverdú.
«Destino», núm. 1712, 25 de juliol (ARCA).

La mecanització del camp ponentí era -ho és encara- superba. Aquells anys 1970 ja hi havia més de 20.000 tractors matriculats de tota mena i condició, amb els corresponents trastes necessaris per enganxar-s'hi: segadores, ensulfatadores i etc.

La riquesa aportada per l'aigua per mitjà dels canals ponentins tenia el premi d'una agricultura voraç. Sumant tots els quilòmetres de canal a Ponent (al Ponent petit, sense la Llitera i el Baix Cinca): 147 dels d'Urgell, 27 del de Seròs, 56 del d'Aragó i Catalunya, Pinyana amb 55, fan una suma de 275.

S'oblidà d'afegir-hi els 95 del subcanal o canal auxiliar d'Urgell, els de les sèquies principals del Canal d'Urgell, les velles sèquies de Fontanet i de Torres, i gairebé passats cinquanta anys, ara hi hem de sumar els 85 del nou canal Segarra-Garrigues. Si a més, hi afegim els quilòmetres aragonesos del Canal d'Aragó i Catalunya (78) i els 48 de sa principal derivació, el Canal de Saidí, doncs el resultat és exorbitant: cap als 700 km. de canals de reg! Gràcies a l'aigua del Pirineu, del Segre al Cinca, passant per les Nogueres i l'Éssera.

Els 90 milions de quilos de fruita ponentina, del sector Lleida-Fraga, d'aquells anys 70 s'han multiplicat exponencialment. Alhora, els petits pagesos han desaparegut. Ja només queden empresaris agrícoles, grans empresaris terratinents o terraarrendataris, i aquell que no fa o no s'acosta al milió de quilos cada any, doncs ja s'ho pot anar pensant.


Pel que fa a la indústria, Vallverdú assenyalava la indústria de filats (a Pinyana) i de paper com a destacades fa cinquanta anys. Simplement han desaparegut. Les teuleries, les que s'han reconvertit, encara aguanten, després de mil anys de tradició terrissaira ponentina. «Toda la actividad industrial, empero, no logra desfigurar el paisaje leridano, que continua siendo agrícola ciento por ciento». Actualment, però, amb l'empoligonada que hem fet a tots els pobles, sobretot els de la N-II, però no només, aquesta afirmació ja no pot ésser tinguda per bona. Fira de Lleida i altres ens econòmics donen bona fe del canvi industrial de les terres lleidatanes.


1970. «Lérida y su meniciclo catalán», Josep Vallverdú.
«Destino», núm. 1712, 25 de juliol (ARCA).

Finalment, la gent. La majoria de la població ja no és pagesa, com en aquell temps encara. Tot i que aclareix que «es un tipo de payés evolucionado, que viste bien, que posee comunmente confort en la vivienda; con todo hay fuertes diferencias, y se hallan en vecindad los extremos, de la mezquindad al despilfarro». Va oblidar-se d'escriure que molts d'aquests pagesos acabarien tenint apartament a la Costa Daurada i cotxe de marca luxosa. Amb tot, l'espècie va en minva, fins i tot als pobles. No fa gaire comptava que al carrer dels meus pares a Alcoletge només n'hi queden 3 de pagesos, quan en temps de ma infantesa, pràcticament ho érem a cada casa.

Certament, és veritat que la riquesa aportada per l'aigua a l'Urgell i fins al Baix Segrià no havia estat digerida, amb certs excessos exhibicionistes: maquinària, coberts i magatzems, cases tombades i renovades, apartaments i vacances, cotxes per a tota la família... És el «empacho de abundancia que vino con el canal», allò que algú anomenà la «Texas» de Catalunya.

Les comarques ponentines de secà, les que ara regarà el Segarra-Garrigues, no han gaudit de tanta abundor, i han estat terres d'emigració. Això sí, «unos y otros son honrados, elementales, poco dados a los circumloquios, huyen del tufo literario, aman la política, y están dolidos del olvido en que -según ellos- la 'otra' Cataluña, la oriental, les tiene».

Acaba l'escriptor garriguenc amb una crida a no abaixar la guàrdia. A la necessària visió de futur: «porque aquí hay fuerza primaria, hay salud étnica, hay vivacidad. Falta la base cultural, la planificación total de los recursos». El mite de Texas ha anat passant, Lleida i tot el Ponent han anat evolucionant materialment, la Universitat hi ha aportat instrucció, i som molt diferents de fa 50 anys, certament. Ens costa reinvindicar-nos, no tenim ni de lluny la personalitat ebrenca p.ex., tot i que darrerament, hi ha hagut algunes iniciatives populars que han tingut repercussió, com Lo diccionari lleidatà, o Lo Pardal Roquer amb la cançó 'Sóc de l'Oest', o l'èxit de les piulades del Sr. Postu o de les tonades del Pau de Ponts.
1972. Vegueria de Ponent.
(Font: Racó Català).
Si proveu de trobar la vegueria de Ponent per internet o en alguna publicació suareu de valent. L'abandó de les comarques de la Franja de part de les institucions, culturals i polítiques, ha estat clamorós i el signe més evident del triomf del mapa mental del Estado de las autonomías del règim del 78, i del nostre fracàs. 

Ens definim com a lleidatans, com gent de poble, del país de la boira, però encara no ens reconeixem ben bé tal com a gent de Ponent. Ben a l'inrevés: tot fa pensar que la direcció que ha emprès Lleida és la de superar el Ponent vallverdunià i acceptar la província, suma de plana i Pirineu, com a nucli d'influència i hemicicle de capitalitat.


La campanya turística de la Diputació, l'Ara Lleida, ens ha retornat a la visió provincial, altre cop oblidant les comarques de la Franja, i barrejant el Pirineu amb la Plana, fet que no negarem que té el seu rerefons històric: no hem d'oblidar que el nostre dialecte nasqué a les muntanyes urgellenques i amb el Segre baixà cap a la plana, i que els territoris pallarès i ribagorçà no han tingut ni tenen altra sortida que la plana lleidatana.

Després de cinquanta anys de ses «Proses», potser podríem rependre la reflexió d'en Vallverdú sobre el nostre Ponent per aquest cantó, pel de la necessitat de definir definitivament quina és la nostra demarcació geogràfica i territorial, quina ha de ser la nostra petita pàtria, per poder sumar i tindre veu i vot en l'engranatge de la visió nacional i republicana que volem. 



20190813

[2013] Rellegint les «Proses de Ponent» de Josep Vallverdú, més

1980. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent».
«Amb solta i sense volta», Joan Barceló, «AVUI», 13 de gener (Arxiu de Girona).
Una entrevista breu amb el nostre malaguanyat poeta de Menàrguens sobre la seua literatura, on ell mateix classifica l'obra literària feta: «els llibres que en dic de comarques (geografia i país) i les narracions per a la canalla». I hi comentava les característiques de son estil: «sempre tinc en compte el plasticisme als meus textos: sóc un guionista nat de cinema i televisió... A dotze anys ja escrivia narracions i revistes que m'il·lustrava jo mateix».
1978. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent».
 «Diario de Lérida», 3 de març (AML).
Aquella dècada dels 70 convertiria Josep Vallverdú en el nostre gran escriptor  de referència per encarar el final de segle XX, tot i que l'adscripció que la crítica en feu dins l'apartat de la literatura juvenil semblava que deixava un dels nostres millors escriptors en una segona fila permanent.
1980. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent».
«El manxol de Puiggròs», Guillem Viladot, «AVUI», 10 de febrer (Arxiu de Girona).
 «D'uns dies ençà, en Pep Vallverdú ha esdevingut 'El manxol de Puiggròs'. L'analogia cervantina derivava del fet que «treballant en feines agropecuàries relliscà i es fragmentà l'extrem baix del radi. I ara només pot escriure amb una mà». A màquina, és clar, que és com es feia abans de les pantalles d'ordinadors. 

L'altre homenot nostre, l'agramuntí, confessava: «Sovint, quan sóc davant d'en Pep Vallverdú, em quedo tallat. Vaig tan ple de coses que el pap se'm sobta i tinc una mena de digestió literàrio-camperola... el que em passa és que em trobo davant d'un home que sempre he considerat un mestre».
1983. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent».
«L'obra de Josep Vallverdú», Ramon Miró, «AVUI», 14 de desembre (Arxiu de Girona).
L'obra de Vallverdú anava creixent any rere any i cap als seixanta anys començaven els llibres més de confessió personal, de mirada enrere, a vegades més clara a vegades més boirosa. 
1983. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent».
«Les terres de Ponent com a tema», Isidor Cònsul, «AVUI», 2 de juliol (Arxiu de Girona).
El silenci dels cenacles literaris amb Vallverdú «s'explica per la seva dedicació a la narrativa infantil i juvenil. Justament per aquest motiu, un autor que ha assolit un considerable i específic prestigi internacional no ha tingut, entre nosaltres, el ressò que es mereix i caldria». El canvi social i urbanístic imparable d'aquells anys feia revalorar les obres vallverdunianes: «per potenciar el component costumista... un costumisme sense nostàlgies, resultat d'una observació alhora penetrant i perspicaç, que el transcurs dels anys ha accentuat». 

A les portes del cinquantenari de l'obra, més que mai apareix destacada com el pal de paller a partir del qual es forjà la identitat de la Lleida finisecular, i la relectura té un regust, almenys per a mi, de retorn a la senzillesa de la terra de la nostra infància, i a la dissecció dels principals desafiaments, alguns dels quals encara vigents, de la nostra ciutat gran, és a dir, no només com a Lleida closa i sola, sinó com a gran capital oberta i radiant del Ponent català.
1998. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent».
«La lluita contra l'oblit», Joan Triadú, «AVUI», 14 de maig (Arxiu de Girona).
La persistència, tenacitat i esforç de l'obra vallverduniana, igual que la del vell pagès de nostres terres, acabà tenint recompensa. Finalment, els cenacles de la capital nacional se n'acabaren fent ressò. Aquell any 2000, l'homenot de les Garrigues fora encimbellat al Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Escriu en Triadú sobre l'obra assagística: «l'obra de Vallverdú és una mirada humanista sobre la condició humana en general amb una aplicació expressa a Lleida, però també sense fragmentar amb un localisme excessiu el conjunt de Catalunya». Vet-ací un dels mals de la nostra intelligentsia nacional: la por al terròs. La falta d'una capitalitat estatal per la Barcelona nacional ha fet que des d'allà només es mirin i remirin el melic, amb la por constant d'ésser considerats massa locals, rurals, floklòrics..., i això ha portat a on som avui: una gran ciutat cosmopolita de febles arrels nacionals, que té la Catalunya interior com el seu pati de lleure i vacances. 
1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent».
Edicions Destino.
La prosa vallderduniana dedicada a la nostra capital ponentina. «A Lleida, són la Seu Vella i el riu els qui en defineixen la silueta... La ciutat ha romàs amb l'estampa que tenia, tan repintada com vulgueu, per la banda del riu vora el pont: s'ha eixamplat per darrere el tossal de la Seu... són ciutats que no han passat el riu, sinó que se n'han allunyat». Allò que era cert per a aquella primera gran embranzida urbanística de la postguerra, va deixar de ser-ho cap a finals de segle passat i començament de l'actual.
1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent».
Edicions Destino.
«Lleida és una ciutat sense detalls de tradició, detalls urbans: a penes un arc, a penes portals nobles, a penes escuts...», cosa ja esplanada per Josep Lladonosa i que té a veure amb «el martelleig que cada guerra ha sotmès Lleida».
1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent».
Edicions Destino.
«El casc antic ens diuen els documents que era solemne, i tenia cases sòlides, avui malauradament perdudes. Aquesta muntanya, aspra i pelada, i amb restes de barbacanes i forts, contenia el rovell de l'ou de la ciutat medieval i, en part, renaixentista». Ja en temps de guerra contra el rei Joan II, el setge de la ciutat li costà l'afectació de quatre-centes cases.
1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent».
Edicions Destino.
La Guerra dels Segadors li comportà a la ciutat una altra operació d'estètica, amb tres setges més en un espai de vint anys. «Tot el barri superior de la ciutat restà destruït, la Seu Vella separada de la ciutat, situada ara a baix, mentre també eren arrasats tot de pobles que havien crescut a l'horta». Però encara mancava l'assalt del 1707, de la Guerra de Successió: «els habitants de la ciutat només eren 300 després de l'assalt filipista. A la Catedral, s'hi instal·laren soldats, que hi romandrien 250 anys, fins als nostres dies». La conseqüència d'aquesta derrota fou socialment molt dura: la classe dirigent emigrada i exiliada, «Lleida resta reduïda a la menestralia i a la pagesia».

Però encara al 1810, la guerra contra Napoleó hi deixà un altre setge. La voladura del polvorí de la Seu danyà la catedral i destruí més de 90 cases. Sorgeix el barri pobre del Canyeret, i «aquesta Lleida entra al segle XIX afeblida, sense universitat, amb la Catedral profanada i oblidada -'lo Castell' en comença a dir la gent-».
1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent».
Edicions Destino.
Al segle XIX s'inicia l'«emigració sostinguda cap a llevant», cap a la Catalunya que s'industrialitza. «Aturada i pintoresca, Lleida espera ja el segle XX».
1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent».
Edicions Destino.
«Quan el lleidatà vol expressar enyorament, abans que l'evocació de l'aire concret dels carrers, de la gràcia de la llum o el moviment humà, abans fins i tot que el riu, es refereix a la Catedral, primordialment al campanar».
1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent».
Edicions Destino.
L'evocació de les 'torres' de l'horta lleidatana esteses als quatre punts cardinals més enllà de la ciutat. «Els burgesos i comerciants benestants de Lleida es feien bastir també torres. Però aquestes eren la caseta i l'hortet del diumenge, de les caragolades i les amanides, de la minsa, pretensiosa avinguda i el minúscul porxo».
1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent».
Edicions Destino.
Enllà «d'aquesta evocadora bohèmia comença un altre tipus de conreu, el modern, asèptic, rígid, quadriculat, netíssim: els fruiters d'avui, la pera llimonera, la blanquilla, la canyella, la poms Starky, la Golden, la Bellesa de Roma, els presseguers... Menuts motocultors i motocavadores estosseguen bancals endins». 
1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent».
Edicions Destino.
En aquell temps, però ja no pas ara, a Lleida «no hi ha cinturó industrial, manca la línia de fàbriques de l'entrada». Els polígons de llavors ençà, primer lentament, després massa de pressa, no han parat d'envoltar-la. Ja no queda cap fàbrica ni artesanal dins la ciutat. La darrera, potser la de les pastes Virgínia, s'ha venut i tancat aquest 2019!
1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent».
Edicions Destino.
La costa de la Magdalena, que des d'aquest carrer s'enfilava al Canyeret també és ja història. Molt ha canviat, certament, la ciutat des que fa 50 anys l'homenot i mestre Vallverdú la va radiografiar per retornar-li el pols, lluny del leridanismo espanyolista que l'ofegava. D'aleshores ençà, a la plana ponentina, s'ha aturat l'emigració, s'hi ha creat riquesa i els fills dels pagesos hi hem pogut trobar formació i feina. Però no n'hi ha hagut prou: la creixença material ha d'anar acompanyada d'una renovació espiritual i cultural, d'un moviment de reconeixement de la terra, la tradició i del dialecte sense prejudicis ni vergonyes. Perquè enriquits, pròspers i sense passar gana, no hem sabut reconèixer les penúries dels lleidatans que ens han precedit ni les dels que van haver de marxar. Més aviat tot al contrari, les hem volgudes amagades i oblidades, com si no haguessin existit, ofegades en les mariscades a les platges de la Costa Daurada. 

Potser era inevitable que, freudianement parlant, haguéssim de matar el pare, però ara que ja el tenim gairebé oblidat, potser fora hora que els lleidatans i lleidatanes, no només els de la cinquena ciutat de Catalunya, sinó els de tota la plana ponentina amb tots els seus petits i grans pobles -de Cervera a Fraga-, sabéssim fer les paus amb el passat i, envigorits sobre les mil·lenàries arrels, encarar aquest segle XXI, ja ben mossat, sabent actuar global sense avergonyir-nos de pensar local.
1994. Josep Vallverdú, «Proses de Ponent».
Editorial Barcanova.
Després de l'edició del 86 a Edicions el Mall, Barcanova tragué al mercat escolar aquesta nova edició l'any 94, a cura d'en Josep Borrell, àmpliament comentada i elaborada. Només que, de tant mastegada de notes i comentaris per als joves lectors, (em) va resultar il·legible. Prova, a més, de la degradació acadèmica indeturable fins avui del sistema educatiu en temps de màxima inversió econòmica, darrerament amagada sota la necessitat de l'aprenetatge emocional i tecnològic dels xics i xiques. Com si el llegir hagués de fer perdre l'escriure: que els déus ens salvin un dia o altre, que de moment no en fa pinta, dels 'pseudopedagogs'!


20190810

[2012] Rellegint les «Proses de Ponent» de Josep Vallverdú

1970. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent».
Edicions Destino.
La primera edició d'un dels grans llibres vallverdunians, o si voleu, dels més influents i decisius per a la conformació de la Lleida contemporània del darrer tram del segle XX, després que la ventada feixista (espanyola) havia volgut segregar la consciència nacional dels lleidatans per mitjà del 'leridanismo', una doctrina sociopolítica creada ad hoc per a explotar els greuges i aïllament que com a perifèria teníem amb la capital barcelonina i per incorporar-nos al 'Valle del Ebro' com a espanyols amb tots els ets i uts, desnacionalitzats i folkloritzats fins al moll de l'os. 

La conjunció d'una colla d'homes i alguna dona de la terra, d'homenots i donotes en el sentit planià del mot (Farreny, Lladonosa, Sistac, Viladot, Sirera, Cristòfol, Miquel, Gabernet, Porta i molts altres), feu que la resposta intel·lectual, i social i tot, fos contundent, que es desemmascaressin els confabuladors (el president de la Diputació, José M. de Porcioles i sequaços, alguns dels quals, com sempre passa en les dictadures, de la mateixa terra, com ara en Sangenís, Montaña, Areny...), i que s'obrís la porta d'entrada de Lleida i les seues comarques a la plena ciutadania catalana (Lleida, problema i realitat, 1967, en fou el primer esglaó).


La creació del terme Ponent, terme geogràfic que no deixa dubtes de la nostra adscripció geopolítica, ens reingressà definitivament dins el conjunt nacional. Definitivament? Darrerament, una colla de 'ciutadanos' tornen a empènyer per la nostra desnacionalització a través de l'espanyolització indissimulada. Per tant, ull viu!, a cada generació ens pertocarà sempre lidiar amb el percentatge corresponent de botiflerada fins que no arribi l'alliberament nacional republicà definitiu.
La meua lectura de les proses ponentines vallverdunianes fou d'adolescent. Un joveníssim Miquel Pueyo, avui primer Paer en Cap republicà del segle XXI, les havia posades de lectura obligatòria a l'assignatura de Llengua a l'institut, al «Màrius». Ell mateix reblaria el clau contra el «leridanismo» l'any 1984, amb el premiat assaig: «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols». També una bona relectura per als temps que corren. Devíem ser cap a l'any 81 o 82, i els seus alumnes érem a punt de fer 18 anys. Per a alguns, la lectura vallverduniana significà la descoberta intel·lectual de la nostra consciència social, geogràfica i nacional a través d'un llibre senzill, fluent, sense pretensions excessives. L'any vinent acomplirem el cinquantenari de l'obra: mig segle dona per fer balanç de com hem afermat aquesta consciència o com és encara prima i necessitada de suport. 
1970. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent».
Edicions Destino.
«El meu naufragi és terra endins, cap a ponent. Sortosament, aquí tenim grans rius i, aleshores, tant se val que llanci la garrafa al Cinca, com al Segre, o a qualsevulla de les Nogueres». El Ponent català, entès culturalment, lingüísticament, socialment i dins el conjunt nacional abasta totes les comarques del pla, tant se val si sota administració provincial d'ací o d'allà. Aquest principi d'incloure les comarques de la Franja (de la Noguera Ribagorçana, de part del Cinca, fins de part de l'Isàvena i de part de l'Éssera) en l'àmbit de la nostra petita pàtria no sé si ara el té clar gaira gent a Lleida mateix. Més aviat crec que hem renunciat com a ciutat a ésser la capital d'una gran regió ponentina, per esdevindre el centre d'una comarca, certament molt poblada, però que no pot explicar-se per ella mateixa sense l'aportació històrica i actual de totes les de son voltant. Massa sovint, encara, massa lleidatans-es són desconeixedors de la gent i maneres de viure i de fer dels nostres pobles i poblets, i més interessats a passejar per Cambrils i Salou que no pas tastar les vívides i populars festes majors que els envolten per tots quatre cantons ponentins. 
1970. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent».
Edicions Destino.
Els textos del llibre se centraran sobretot en les nostres comarques ponentines, «aquest sector tan allunyat d'unes realitats que molts prenen per generalitzadores, perquè Barcelona les ha divulgades tradicionalment, i que podem circumscriure al culturalisme, l'industrialisme, la marina i l'agrarisme de masia i aprisió. Res d'això no predomina a la terra ferma, i els dos darrers conceptes hi manquen totalment».

O sigui que «aquest volum descriu, valora, ensuma, divulga i discuteix fragmentàriament unes terres ponentines i la seva gent» i la manera que un ponentí té de veure la resta de la nació. Això que sembla tan simple i senzill, doncs gairebé no ho havíem fet o pogut fer gairebé mai des de 1707, només amb l'excepció dels anys republicans del segle XX.
1970. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent».
Edicions Destino.
«Un predomini d'ambientació camperola discernible en les planes que segueixen és explicable per la pesant realitat de l'agricultura en les terres ponentines i l'escassa amenitat de la vida social i les seves manifestacions en els àmbits ciutadans». Afegeix: «voldria donar testimoni del peculiar ritme de la vida en comarques occidentals, bàsicament agrícoles, ritme servit pel paisatge, la climatologia, per la incorporació de l'home als atuells generalitzadors, pel canvi generacional, per la presència de la dona, la incipient industrialització, el desvetllament cultural, tot inserit dins un marc històric i social que n'ha fet la Catalunya Nova».

Ara, rellegint i assaborint les proses de Vallverdú després de quaranta anys que ho fes per primer cop, també he de deixar constància de la principal manca, del llibre i de la societat lleidatana d'aquestes darreres dècades. I com a estudiant de filologia primer, i com a professor de secundària després, me'n faig autocrítica per la part que em toca: l'únic que no vam saber, potser encara no en sabem, fou reivindicar el nostre dialecte. Trobar un subestàndard que ens permetés, dins la unitat de la llengua, una expressió més directa i pròpia de la nostra manera de parlar. És obvi que durant aquestes dècades no hem tingut grans mitjans de comunicació, però cada cop en tenim més i publiquem molt, i no som capaços de trobar la nostra veu, sotmesos encara a la vergonya de què diran (a Barcelona). Darrerament, ho hem fet visible a tall de 'postureig', però cal que passem de la folklorització a l'oficialització plena del nostre dialecte, escrit i oral, amb ses variants pròpies, morfològiques i de vocabulari. Feina, doncs, per a la propera generació. 
1971. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent».
«Carta oberta i bonhomiosa a l'escriptor català en Josep Vallverdú, autor de 'Proses de Ponent'»,
Guillem Viladot, «Diario de Lérida», 20 de gener (AML).

Una carta «de tu a tu, d'amic a amic, de finalista a finalista, d'escriptor a escriptor, d'intel·lectual a intel·lectual», a on l'homenot agramuntí felicita l'homenot garriguenc pel llibre, elogiat pel mateix Pedrolo com a «molt més important que qualsevol novel·la». Un llibre de què Viladot en destaca el «seu emmarcament històric i social d'on emergeix l'home de les nostres terres amb tot el ritme de la seva aspror i de la seva apassionada existència». Efectivament, al jove que jo era llavors, les proses em permeteren d'adonar-me que no veníem del no-res, que la vida de pares, mares, padrins i padrines nostres, una vida dura, tenaç, obstinada, tossuda, ens havia afaiçonat. Perquè nosaltres veníem d'un silenci des del fons dels segles, i aquella realitat per primer cop era digna d'ésser escrita i publicada i pensada.

En Viladot destaca la prosa titulada «El riu més llarg de Catalunya» com la més essencial de tot el recull. Així és: el riu que ha conformat secularment el nostre dialecte. Perquè les comarques de la plana ho són perquè hi ha al damunt la muntanya, perquè històricament, demogràficament i en molts adverbis en -ment han begut i beuen de les comarques pirinenques occidentals. Per això la idea de la província triomfà ja en l'època de la Renaixença i els nostres prohoms en foren els primers defensors.

La carta vilodiana s'acaba amb la reflexió que el llibre havia de servir al jovent d'aleshores per pensar-se. Així fou en el meu cas. Perquè com diu l'agramuntí, «és que el teu llibre fa pensar».
1972. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent».
«Lérida y el espíritu», J.A. Rosell Pujol, «Diario de Lérida», 4 d'agost (AML).
Les «Proses de Ponent» foren obra finalista del Premi Josep Pla 1970 (que guanyà Teresa Pàmies amb «Testament a Praga»). Moltes veus afirmaren que hauria hagut d'ésser-ne guanyadora: semblà que una obra de temàtica ponentina no tenia ganxo editorial a Catalunya, mentre que l'obra de la balaguerina exiliada tocava un afer molt més general. Escriu l'autor: «A Vallverdú los leeridanos le debemos, por lo menos, el habernos hecho pensar sobre nosostros mismos».

A la imatge, el Pont Vell de la postguerra, quan encara feia de carretera de Barcelona, per Blondel, potser ja no pel carrer Acadèmia i ja per la nova Av. de Madrid. Ben just aquell començament d'anys 70 es feu la variant cap al pont dels instituts. I a la marge esquerra, el frondós xoperal a on naixeria en pocs anys l'Aplec del Caragol. 

1972. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent».
«Lérida a vista de hombre: Josep Vallverdú», J.A. Rosell Pujol, «Diario de Lérida», 26 d'octubre (AML).
Entrevista a l'escriptor garriguenc, però nascut a Lleida, al carrer del Carme davant per davant del balcó del Serraller. Apunta una de les mancances de la Lleida desmobilitzada del final de la dictadura: «No nos conocemos. Antes, aunque solo fuera por tender la ropa en las terrazas, las familias se intercambiaban relaciones». Defensa la necessitat de pensar-nos, perquè si Barcelona ens oblida «acaso la culpa esté en un cincuenta por ciento repartida». Les associacions culturals nascudes en començant un període que, il·lusos llavors, crèiem de democràcia i llibertat, hi va posar cert remei juntament amb la recuperació de l'Estudi General, esdevingut Universitat amb els anys. Afegeix que «creo que una ciudad de ciento veinticinco mil habitantes, que poseeremos en breve, debe tener una Orquesta Municipal, un Teatro, una vida cultural intensa...» Bona part del full de ruta vallderdunià i de la seua generació d'intel·lectuals lleidatans s'ha acabat fent realitat. 

Però hi ha mancat un vector: la confiança en la força transformadora del jovent que pujaria ja sense la dictadura (espanyola) a sobre, a través de la formació universitària, de l'Estudi General recuperat primer i de la UdL que el succeiria. I sí, molt del jovent, nois i noies, que en altres temps s'haurien vist abocats al terròs, van/vam tindre l'oportunitat d'allunyar-nos-en, de guanyar-vos la vida com a bons menestrals. Però, ai las, els signes hedonistes dels temps van fer de molts de nosaltres homes i dones afuncionariats o amb professions liberals de bons ingressos, que s'ocuparien més de la hisenda pròpia que de la del comú. Darrerament, potser també això està evolucionant, i tenim un jovent més compromès amb els valors, amb l'acció sociopolítica, amb la lluita pel medi, per la igualdat de la dona, per la república. Esperem, doncs, que sa força transformadora es noti socialment i nacional.
 Vallverdú adverteix que veu arribar un gran desenvolupament econòmic (així va ser), que si no s'acompanya del corresponent desenvolupament espiritual pot produir un efecte catastròfic. En una bona part això, a Lleida ciutat, ha estat així: mostres de nou ric arreu. La butxaca ha crescut molt més de pressa que els valors i que el sentiment de capitalitat d'un gran ponent català fins bens endins l'Aragó, i no s'ha sabut articular una capitalitat social i cultural amb els pobles més enllà de l'administrativa o oficial, i ben just, i potser sovint només per àmbits d'oficialitat, amb els pobles de les comarques administrativament d'aquí. La gent dels pobles sí que venen a Lleida, però a la inversa encara costa molt, massa, en excés.


És clar que a tocar dels cinquanta anys de les proses, caldria repensar alguns dels angles i premisses. Mig segle no passa en va. Fora el millor homenatge a les proses vallverdunianes: que trobéssim la manera de redescriure'ns, redefinir-nos, repensar-nos com a lleidatans i ponentins enmig dels embats de llibertat republicana que anhelem. Recordo la manifestació del 3-O del 2017 des de Balmes fins a la Paeria: un autèntic riu ponentí, de ciutat i de pobles, amb els tractors al capdavant, empenyen com un sol cor, o també la gentada que omplí la canalització per la mani de l'11-S del 2016: el Ponent lleidatà existeix. Cal que tothom hi creguem i que es pugui dir: els lleidatans, els ponentins, fan coses.
2010. «Cuina i rebost de les Proses de Ponent», Josep Vallverdú.
Enllaç al blog (ací) del nostre Homenot, en què rememora el temps en què escrigué el llibre per a la reedició en la celebració del 40è aniversari de la publicació. Ara que de seguida arribarem al 50è, hauríem d'anar no només rellegint les Proses vallverdunianes, sinó repensant-les per explicat com volem que sigui el nostre Ponent republicà.
2010. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent».
Portada de la reedició del 40è aniversari, amb algunes proses més completes de com aparegueren en la primera edició.

«Encara hi ha un factor de confecció, a les Proses, que és molt personal i no puc transmetre’l verbalment amb tota la seva intensitat, i és la consciència que en mi creixia d’estar fent una obra que em sortia de dins, una crònica que era una confessió i un vessament. Podia aparèixer als ulls de molts lectors com un reportatge a estones líric, d’altres pintoresc, descriptiu, de la meitat occidental de les terres catalanes. Ho era, i una part de la gràcia li venia de la prosa deseixida de molts dels seus capítols, el fraseig desimbolt i àgil, ressaca positiva de la confecció paral.lela, més periodística, de Catalunya Visió. Jo hi posava, tanmateix, un entusiasme de neòfit, d’algú que, enfonsant les arrels novament a la seva terra, feia més robusta la carcanada del llibre: jo em declarava militant del Ponent, testimoniava que m’hi havia reincorporat, adult, jo que n’havia sortit adolescent. Que hi estava en disponibilitat des del modest lloc d’escriptor, d’ensenyant, de testimoni sempre a punt de declarar, un testimoni innegablement apassionat i reivindicatiu.
«És un compromís que, sortosament, no ha defallit en aquests quaranta anys».
«Cuina i rebost de les Proses de Ponent», Josep Vallverdú.Enllaç al blog (ací).




20180718

[1862] Lleida, 1970, «esperant l'endemà»

1970. «La triple proyección de Lérida», Josep Vallverdú. 
Foto: Ton Sirera. Revista «Destino», núm. 1700, maig.
Tres imatges ponentines de Ton Sirera: Montoliu, Golmés i Agramunt: la terra, la força, la pedra.
1970. «La triple proyección de Lérida», Josep Vallverdú. 
Foto: Ton Sirera. Revista «Destino», núm. 1700, maig.
La defensa de la reconnexió de les comarques lleidatanes amb la resta de Catalunya fou un dels eixos dels (pocs però rellevants) intel·lectuals lleidatans del tardofranquisme (espanyol). S'acabava de sortir d'una dècada de pressió del leridanismo per tal d'espanyolitzar per la via del desmembrament territorial. Cosa que es portaria a terme, en l'àmbit episcopal, durant els anys dits de la «recuperació de la democràcia» (espanyola): la pervivència del franquisme fou tal que el nostre bisbat mil·lenari fou severament esquarterat (1999).

La sensació de desnonament de Lleida respecte de la resta del país ja venia del 1938. Conquerida per les armes un any abans del col·lapse republicà, la dominació social i psicològica del franquisme (espanyol) aliat amb el caciquisme local fou molt poderosa a les nostres comarques. La industrialització de Barcelona primer, i després l'engegada turística de la Catalunya litoral varen deixar Lleida i comarques en una posició secundària, tancades en el seu propi cercle. Josep Vallverdú reclamava amb força el trencament d'aquesta dinàmica: «Más bien parece que la gran ciudad de poniente haya caído en un narcisismo letárgico... en un círculo cerrado, en una economía asimismo circular, no expansiva, y en una cultura provinciana».

No estic pas gens segur que això s'hagi superat 50 anys després, malgrat els avenços comunicatius, urbanístics i industrials. Potser és la pesada herència de la Catalunya Nova: «Es el programa que desde hace muchísimos siglos Lérida y sus tierras tienen como inflexible: pierden a sus hombres, que emigran, a sus estudiantes, que se instalan fuera del círculo leridano de influencia». Ni tan sols institucions com la UdL, massa funcionaritzada i poc incisiva espiritualment sobre el seu territori propi, han aconseguit acabar amb aquesta fuga de capital humà, l'autèntic valor afegit de què disposem. Per no parlar de la quantitat de mossos d'esquadra ponentins esbarriats arreu del país, per posar un altre exemple recent. 


Aquell mateix 1970, Josep Vallverdú publicava ses belles Proses de Ponent. S'intentava una cohesió social i territorial amb un nom geogràfic que ens posicionava respecte de Catalunya, ja no cap al Valle del Ebro (espanyol). És cert que algunes iniciatives empresarials o a vegades per trobar algun sinònim periodístic de Lleida, parlen i ens defineixen com a «Ponent». 

Però en l'aspecte institucional, acadèmic o legal, la repercussió del nom ha estat nul·la. Lleida ciutat no vol renunciar a ser ella sola la capital de la Terra Ferma que escrivia Ramon Muntaner, però amb això anul·la la força col·lectiva de totes les nostres comarques ponentines i pirinenques. Oi tant més des que Lleida, capital comercial i administrativa, ha renegat de la pagesia (prefereix Cambrils i Salou, sens dubte) i s'ha erigit en feu del 155: una altra herència del franquisme (espanyol) que ens costa encara de pair. També és cert que el tancament en el si del consells comarcals ha allunyat les comarques de la capital lleidatana. És ben curiós que l'única institució que creu en el territori, Pirineu Occidental i plana de Ponent, sigui... la Diputació provincial. D'orígens espanyols, però forjada en l'imaginari per la Renaixença local, ha resistit el pas del temps i dels règims.
Aquests darrers dies la multinacional IKEA ha anunciat l'obertura d'un centre de paqueteria a Lleida, per recollir les comandes fetes on-line a la botiga de... Saragossa! Una petita mostra de leridanismo al segle XXI. Esperem que no passi d'aquí la cosa.

També és cert, com diu l'autor, que des de la capital del país mai no hi hagut projecte engrescador per a les comarques lleidatanes. El famós reequilibri territorial s'ha limitat a inversions, però no a repensar-nos conjuntament. Només som l'Ara Lleida per a bona part de tabernícoles i resta de catalans. Ara no som gran cosa mes que un conseller-a d'agricultura a (gairebé) cada govern, igual que durant el franquisme el Pirineu només fou pantans i més pantans per a la producció hidroelèctrica.

Cinquanta anys després, convé encara repensar Lleida. Perquè se n'adonin a la capital del país, primer hem de repensar-nos nosaltres mateixos. Polítics i intel·lectuals, cercles econòmics i culturals tenen molta feina a fer en aquesta direcció, però el més calent encara és a l'aigüera.


Potser inconscientment però amb una força popular prou destacable va en aquesta direcció l'auge que darrerament ha mostrat el postureig lleidatà tot cantant als quatre vents:



M'he criat entre pagesos i carrinclons,
homes que s'aferren a les seves tradicions,
gent de terra, gent de foc,
en una frontera on la mentida no hi té lloc
on es creuen els camins dels odis i els rancors
i els destins de les nacions.

Sóc de l'oest de Catalunya
la terra on es pon el sol
més enllà de les muntanyes
entre valls i els aiguamolls.


On la botifarra encara es fa de ceba i sang
i la bota plena fa el camí del vianant
per indrets de terra i fang,
on el blau del cel és tot el què tenim de mar,
penjat en l'horitzó un estel brillarà
enmig de la nit si el cel és clar.

Sóc de l'oest de Catalunya
la terra on es pon el sol
més enllà de les muntanyes
entre valls i els aiguamolls.


Regadius, hortes i terra de secà
pluja quan Déu vol i tempesta sobre el pla
i la boira cobrint la vall,
històries contades a la vora de la llar
quan la nit és llarga i les hores cal matar
esperant l'endemà.

Sóc de l'oest de Catalunya
la terra on es pon el sol
més enllà de les muntanyes
entre valls i els aiguamolls.
1970. «La triple proyección de Lérida», Josep Vallverdú. 
Foto: Ton Sirera. Revista «Destino», núm. 1700, maig.
Montoliu de Lleida. 
1970. «La triple proyección de Lérida», Josep Vallverdú. 
Foto: Ton Sirera. Revista «Destino», núm. 1700, maig.
Golmés. 
1970. «La triple proyección de Lérida», Josep Vallverdú. 
Foto: Ton Sirera. Revista «Destino», núm. 1700, maig.
Agramunt.