Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vallverdú/Sirera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vallverdú/Sirera. Mostrar tots els missatges

20200430

[2136] Rellegint «El nostre home a l'Havana», o aspiradores per míssils

1984. «El nostre home a l'Havana», Graham Greene.
Diari «AVUI», juliol-agost (AdG).
ENLLAÇ AL TEXT

A l'estiu d'aquells anys 80, el primer diari nostre de la post-postguerra i primer de l'època històrica del règim (espanyol) del 78, publicava als estius, en fulletó diari, una novel·la, se suposa que per entretindre els lectors sense fer-los pensar gaire en aquelles caloroses migdiades estiuenques. A casa nostra, però, eren dies d'anar a collir, tasca sobretot familiar en aquells temps. Arribats del tros, mentre esperàvem l'hora de dinar, la lectura del capítol diari era una refrescant tradició, al costat de la cervesa amb graciosa (a temporades fèiem aigua amb sidral), i una de les millors hores del dia.

Sovint, les novel·les triades eren de gènere detectivesc. Com donant a entendre que, entremig d'aquelles calors, aquestes narracions eren lleugeres, no calia que ens fessin pensar i se'ns feien agradoses de llegir. Certament, sempre s'ha tingut la novel·la detectivesca, policíaca, espiesca, negra, com un subgènere minoritzat, tot i que per nombre de vendes i títols deu estar a l'alçada, o més i tot, que altres novel·les de temàtiques  considerades més serioses. Però si una cosa aprèn el lector amb els anys, és que no hi ha subgèneres millors o pitjors malgrat la dèria classificadora (a la qual contribuïm per necessitats pedagògiques els profes), sinó bones o no tan bones obres. 
1981. «El nostre home a l'Havana», Graham Greene.
Diari «AVUI», de 17 de novembre (AdG).
De la ploma traductora de Josep Vallverdú, arribava a la nostra llengua després de gairebé un quart de segle de la publicació de l'obra original al 1958, la novel·la d'espies més 'divertida' del gran escriptor anglès. Era la setena obra que se'n traduïa: l'eclosió de la seua carrera durant la postguerra, per al nostre país plena de dolor profund i repressió ferotge, no afavorí una arribada més a temps d'un dels eterns candidats al Premi Nobel. L'obra era traduïda de l'any 1970, però no fou publicada fins onze anys després.

Si bé el to sempre és ferm i formal, esperable en una trama espiesca a l'ús, el contrast amb el plantejament, les situacions i la intenció no deixa lloc a dubtes: en plena guerra freda, fent ell mateix d'espia al servei de Sa Majestat (britànica), s'hi fa una còmica befa dels serveis secrets, anglesos i de tot arreu per extensió, i del zel sense sentit, i de sa increïble credulitat, i dels informants desinformats, i d'espies que són gent de carrer, i d'imatges mal descodificades, i tota mena de situacions sense solta en un ofici, el de l'espionatge, tan secret i tan sensible per a l'equilibri geopolític i la pau del món mundial.

L'acció transcorre durant l'últim any de l'era dictatorial de Batista, que funcionava a la pràctica com un estat més dels EUA sense cap dels seus avantatges. Fidel Castro i cia. entrarien a l'Havana l'any següent. Greene coneixia bé aquella Cuba proamericana on havia viscut algun temps, i també flirtejà amb la Cuba castrista. Amic personal de Fidel i de Gabriel Garcia Márquez, hi rodaria el film de la novel·la només dos mesos després del canvi de règim cubà aquell 1959.
1981. «El nostre home a l'Havana», Graham Greene.
Diari «AVUI», de 19 de desembre (AdG).
L'esplèndida col·lecció «Biblioteca A tot vent», d'Edicions Proa. 
1981. «El nostre home a l'Havana», Graham Greene.
Trad. de Josep Vallverdú, «Bibliteca A tot vent», 195, Ed.Proa.
La característica edició carabassa amb la coberta. A partir dels anys 80 comença la incorporació del gruix de l'obra de Greene, fins aleshores bàsicament només disponible o en llengua original o a través de la llengua oficial del Estado. Les traduccions primerenques d'«El fons de la qüestió» (1967) de Pau Romeva, i la d'«El poder i la glòria» (1965) de Ramon Folch i Camarasa, de l'any 1965, n'obriren el camí en els anys foscos.
1959. «Our man in Havana»
de Carol Reed i protagonitzada per Alec Guinness.
1992. «El nostre home a l'Havana», Graham Greene.
Diari «AVUI», de 8 de setembre (AdG).
La pel·li de la novel·la fou molt primerenca, filmada pocs mesos després de la publicació. En aquella Catalunya sotmesa, doncs, arribà molt més abans als cinemes que a les llibreries. I en la llengua, és clar, del nostre benvolent Estat. Ah, i en blanc i negre. La protagonitzà Alec Guiness, que amb els anys, es convertiria en l'espia preferit de tantes pel·lícules del gènere. 

La comicitat que presenta la trama de la novel·la té una certa explicació històrica: els serveis secrets sortien d'una guerra mundial que va decantar-se per la intervenció decisiva d'en Garbo i de la informació falsa amb què va enganyar la Gestapo sobre la data i el lloc del Dia D. Des d'aleshores, l'engany i la desinformació foren pràctica habitual de l'ofici. De manera que discriminar el gra de la palla es feu un objectiu gairebé impossible. Quan la informació procedia, però, dels naturals del lloc, saltaven totes les alarmes i la confiança dels serveis secrets en aquestes fonts era desmesurada. Per cert que Greene i el nostre Josep Pujol es varen conèixer a la Lisboa de la guerra mundial. 


Greene encara aportà una premonició: com si fossin míssils, els plànols d'una aspiradora serveixen al protagonista per aportar dades a l'MI6 i traure's d'aquesta manera un bon sobresou, que la filla és molt malgastadora. Amb això, s'avança a la immediata i real crisi dels míssils cubana amb què el president Kennedy toparia tot just tres anys després.


Aquesta simplicitat en la motivació del treball de l'espia, que no es basava en cap ideal ni ideologia, sinó en la natural i planera necessitat de cobrir les despeses familiars, fou una altra de les grans aportacions de l'obra. En un món inflamat, com sempre, d'ultranacionalismes (estatals) i proclames pro- i anti- blocs, la defensa de les raons de l'home senzill esdevé una arma contra la manipulació. A mi, em recorda la riota que es recull en les nostres velles rondalles, en les quals un advocat o procurador vol enganyar un pobre i ruc pagès, que es presta al joc fent-se l'ingenu, però que acaba essent ell qui enganya a l'enganyador. Ep, i la novel·la l'escrivia un espia, suposadament o almenys fins feia poc, en actiu!


La versió catalana de la pel·li fou passada per TV3 al 1992. No crec que n'existís cap d'anterior. Són els petits inconvenients d'una cultura sotmesa i minoritzada, oi?




20200425

[2131] Rellegint Miquel Pueyo: encara «Ni blancs ni negres, però...?»

1992. Miquel Pueyo.
Diari «AVUI», de 27 de desembre (AdG).
Retrat del nostre actual Paer en Cap, aleshores un jove intel·lectual, professor universitari i d'incipient carrera política. 
1984. Miquel Pueyo, «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols?»,
Col·lecció «Llibres a l'abast», núm. 189, Ed. 62 (Academia.edu).
Un jove Miquel Pueyo que llavors començava la seua carrera professional com a docent, va veure guardonat aquest treball, que significà el tancament de la qüestió del 'leridanismo' i l'impuls de la capitalitat lleidatana de les comarques de Ponent. Els joves agafaven el relleu a les aportacions dels més bregats, Vallverdú, Lladonosa, Porta, Farreny, Miquel, Sistach, i tutti quanti, que havien obert el contraatac als intents del règim franquista (espanyol) de despenjar el territori de la resta de Catalunya i annexionar-lo al Valle del Ebro... Un parell d'anys abans, i mentre un servidor feia el COU, vàrem tindre'l com a substitut al Màrius, en una de les primeres feines com a professor, i devia tindre poc més de mitja dotzena d'anys més que nosaltres, els alumnes. Després el retrobàrem al Roser. Jove, vital i amb les idees clares, esdevingué per a molts de nosaltres, un referent de compromís amb la llengua i el país.

Mirat amb perspectiva, després dels anys, tot sembla que hagi tingut un fil, des d'aquells anys primerencs fins i aquella recerca de l'ànima col·lectiva i nacional dels lleidatans, fins ara que ha esdevingut el nostre Paer en Cap, oi?
1984. Miquel Pueyo, «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols?»,
Col·lecció «Llibres a l'abast», núm. 189, Ed. 62 (Academia.edu).
La breu ressenya biogràfica de l'aleshores jove autor a la contraportada. La col·lecció «Llibres a l'abast» funcionà en aquells anys com una autèntica estructura d'Estat, amb publicacions d'autors nacionals i internacionals de prestigi sobre temes molt diversos de ciències socials, literatura, filosofia, etc. Havia estat inaugurada al 1962 per «Nosaltres, els valencians», de Joan Fuster, i al 1964 s'hi publicà el best-seller de la col·lecció, «Els altres catalans», de Francesc Candel.
1984. Miquel Pueyo, «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols?»,
Diari «AVUI», de 9 de desembre (AdG).
La composició d'un jurat realment de prestigi per al VII Premi Xarxa d'Assaig, amb què fou premiada l'obra. La remuneració, prou interessant en aquells temps en què un quart de quilo (250.000 pta) eren encara molts diners. 
1984. Miquel Pueyo, «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols?»,
Col·lecció «Llibres a l'abast», núm. 189, Ed. 62 (Academia.edu).
Josep Vallverdú en signava el pròleg. Ell mateix des dels anys 60 havia estat un dels primers a denunciar «les persones que dirigiren la vida social i cultural de Lleida en els primers anys de postguerra i que instal·laren una mediocritat uniformada», i que Miquel Pueyo acabà de retratar en el seu assaig. Llavors, començada la transició al règim (espanyol) del 78, només algunes ments clarividents s'adonaren de «la parcial supervivència encara avui» (mitjans dels anys 80!) d'aquelles nocives actituds espanyolistes i feixistoides. Avui, gairebé quaranta anys després, ho sabem ja tothom del cert: ni a Catalunya ni a Lleida, els vells ressorts del règim dictatorial han desaparegut, només s'han ciutadanitzat, i continuen la seua croada alienadora i espanyolitzant, ara ja no geogràfica però sí nazionalsocial.

1984. Miquel Pueyo, «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols?»,
Col·lecció «Llibres a l'abast», núm. 189, Ed. 62 (Academia.edu).
Teniu el llibre a l'abast per a lectura completa a l'enllaç que donem.
L'estructura temàtica de l'assaig: l'abast (II) centrat en els temps del franquisme i l'àmbit lleidatà, la Lleida capital del Ponent català (III), la repressió espanyola de postguerra (IV), les aberracions del leridanismo (V), les institucions culturals d'aquells temps amb el «Caliu Ilerdenc» i l'IEI al capdavant (VI), la disgregació de Lleida cap al Valle del Ebro (VII).

El títol jugava amb la frase feta tradicional ni blanc ni negre, és a dir, ni una cosa ni una altra, en referència a una Lleida entre catalana i aragonesa, per tal de voler dir que sempre española, segons visió d'aquells dirigents de la Lleida sota dictadura franquista.
1984. Miquel Pueyo, «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols?»,
«IV. Autoritarisme, repressió i cultura», pp. 76-80.
Col·lecció «Llibres a l'abast», núm. 189, Ed. 62 (Academia.edu).
El capítol dedicat a la repressió franquista (espanyola) a la nostra ciutat, una època de «retorn dels aspectes més reaccionaris i irracionalistes de la vida social i política d'Espanya del segle anterior: les fórmules totalitàries, les ingerències militars i eclesiàstiques en la societat civil, el centralisme més asfixiant...»
1984. Miquel Pueyo, «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols?»,
«IV. Autoritarisme, repressió i cultura», pp. 76-80.
Col·lecció «Llibres a l'abast», núm. 189, Ed. 62 (Academia.edu).
Una persecució nacional de gran abast, tot amanit amb «la repressió cultural, la falsificació de la realitat, la difusió desvergonyida d'una ideologia cavernícola, la misèria moral d'una cultura encotillada o simplement suprimida, quan la seva llengua d'expressió no era la de l'Estat». En aquesta nova ensulsiada social i cultural, hi prengueren també part, per força, «organismes i personalitats... que la seva funció principal era... la mateixa d'un gos en una establia: ni fer ni deixar fer». 
1984. Miquel Pueyo, «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols?»,
«IV. Autoritarisme, repressió i cultura», pp. 76-80.
Col·lecció «Llibres a l'abast», núm. 189, Ed. 62 (Academia.edu).
El col·laboracionisme d'una part de la classe dirigent local en aquesta tasca desnacionalitzadora és fenomen universal i ben estudiat arreu. A Lleida, «la nova classe dominant va estructurar-se a l'entorn dels administradors i funcionaris enviats per governar la província, de les autoritats eclesiàstiques, i d'una crosta autòctona d'arribistes, petits burgesos i, fins i tot, trànsfugues de l'antic electoralisme caciquista i de la Lliga». La llista de personalitats i institucions que en aquella Lleida morta es dedicaren a fomentar «l'allunyament [de Lleida] de les supervivències de la catalanitat cultural i fins i tot administrativa» serà desgranada pel treball en els dos documentats capítol següents.

A la Lleida dels vuitanta del segle XX, encara pervivia en llocs de cert ressò social «més d'un lleidatà amb una significació cultural democràtica i catalana [que] envermelliria si... es retraguessin avui alguns textos seus de fa quinze o vint anys». Trenta anys més passats, alguns dels fills d'aquests surten desvergonyidament dels quarters d'hivern, sota la protecció de les estructures del (seu) Estat (des de la corona al poder judicial i policial) per tornar a embrutar l'essència nacionalment catalana no ja només de la nostra ciutat, sinó de Catalunya sencera. Ull viu, doncs! 
1983. Miquel Pueyo, «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols?»,
Diari «AVUI», de 11 de desembre (AdG).
L'elenc de premis de la Nit de Santa Llúcia d'Òmnium Cultural, amb Jaume Cabré com a Premi Sant Jordi de novel·la. Eren temps que a Argentina, l'esquerra arribava al poder i volia acabar amb la impunitat dels responsables del règim dictatorial viscut, derogant la llei que els amnistiava. A l'Estat (espanyol), ben a l'inrevés, passat de poc l'intent de cop d'Estat, es preparava la recentralització i s'assentaven les bases del pacte no escrit entre els poders de l'Estado (Corona, classe polític, casta econòmica, poder judicial) al servei de l'España eterna.
1984. Miquel Pueyo, «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols?»,
Diari «AVUI», de 13 d'abril (AdG).
La presentació de l'edició l'obra guanyadora a la mítica Sala Europa del carrer Ballester, amb un col·loqui amb Ernest Lluch, Josep Vallverdú i Josep M. Figueres. Després hi degué haver gintònics a pleret, costums d'època...
1984. Miquel Pueyo, «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols?»,
Diari «AVUI», de 9 de maig (AdG).
Una obra d'autor i tema lleidatà entre les més venudes del país aquella primavera. Cosa inaudita en la nostra història cultural i literària, crec. A Lleida, les dades arribaven de la coneguda Llibreria Guimet, als porxos de dalt de la Paeria.
1984. Miquel Pueyo, «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols?»,
Diari «AVUI», de 17 de maig (AdG).
Presentació al Cercle Comarcal Lleidatà de Barcelona, amb els mateixos tertulians que a Lleida. Pueyo hi reconeix la influència de mètode de Joan Fuster: «recordar els intents despersonalitzadors i potenciar els homes que els han contrarestat».

Després de la guerra, Lleida passà de 40.000 a 25.000 habitants, prova de la magnitud del daltabaix històric. La dimissió de la burgesia (local i catalana) en favors del funcionariat arribat d'Espanya per al regiment de la cosa pública, acabaria d'ensorrar ciutat i país. Repassat el passat, sembla improbable un nou intent de disgregació de Lleida com a part constituent de Catalunya. La vertebració com a comunitat envigorida de les comarques del Ponent podia servir, segons Pueyo, com a «pont entre el Principat, la Franja de Ponent i el País Valencià, un pont que no s'ha aprofitat gaire i que ara encara és més difícil de passar perquè les fronteres que delimita l'actual Estat de les autonomies són molt més estrictes que durant el franquisme». El temps ha donat la raó a les paraules al nostre actual Paer en Cap, qui des de l'actual responsabilitat haurà de provar de refer algun dels pilans d'aquest pont. Si el coronavirus ho permet i amb permís (o potser no) del virus de la corona.
1992. Miquel Pueyo, «Llengües en contacte de la comunitat lingüística catalana»,
«Ciència i docència de la lingüística», Josep Bargalló
Diari «AVUI», de 27 de desembre (AdG).
Una important contribució de Pueyo als estudis sociolingüístics, en una ressenya de la mà de l'actual H. Conseller d'Educació. També amb bona visió de la situació, s'hi argumentava que calia deixar-se d'històries i baralles improductives (sobre el nom de la llengua), i guanyar la batalla de l'ús. Cosa que encara estem lluny d'aconseguir. 
1989. Isidor Cònsul, «Lletres de Ponent»,
Diari «AVUI», de 20 d'agost (AdG).
Alguns dels paladins de la primera reconstrucció cultural en clau nacional a la Lleida subjugada de la postguerra,en una foto dels anys 50.
1989. Isidor Cònsul, «Lletres de Ponent»,
Diari «AVUI», de 20 d'agost (AdG).
Encara que fos article de ple mes d'agost, tota una pàgina dedicada a la renaixença cultural i literària lleidatanes en un diari d'abast nacional era un èxit. Durant aquells anys 80, s'anaren deixant enrere mentalitats acomplexades, i el sorgiment de noves empreses culturals fou constant. El desaparegut crític bellputxenc en fa un bon repàs al llarg de l'article. Tot començà amb la recuperació de l'Estudi General al 1968, llavor de l'impuls intel·lectual local dels 70 i 80, i amb l'asssaig (1983) de Miquel Pueyo, que tancà el debat absurd i estèril dels decennis passats, i obrí, per això mateix, la porta al futur.
1989. Isidor Cònsul, «Lletres de Ponent»,
Diari «AVUI», de 20 d'agost (AdG).
Seguiren la creació del premi d'assaig Josep Vallverdú  (1984), la col·lecció «Autors de Ponent» (1986-87) de Llibres del Mall, la refundació de l'IEI també amb Pueyo al capdavant, i les iniciatives editorials sorgides a la pròpia ciutat (Dilagro, «La Banqueta» de la Paeria de Jaume Magre, regidor). Potser hi afegiria la renovació del periodisme local, amb el diari «Segre», amb totes ses mancances, però manifestament millorat amb els anys i amb l'adopció de l'edició catalana (1997) i tot el seu grup televisiu.
Dertament, la nòmina d'escriptors locals de gran volada no ha parat d'augmentar des de llavors, mentre que la influència de la UdL ha basculat més cap a la banda econòmica que cap a la cultural. Però, i és opinió personal, s'ha perdut aquella xispa iniciàtica de l'època disco ponentina, tenyida pel pas dels anys amb la pàtina de l'acomodament, la funcionarització i el viure bé, i la reproducció a escala local de les capelletes culturals a l'estil barceloní. Ei, potser m'erro. 
1989. «Aproximació a una literatura perifèrica», David Castillo.
Diari «AVUI», de 20 d'agost (AdG).
La màgia literària dels «Bot de Pernes», la col·lecció «Les Telúries» de la valencina Ed.3i4, foren altres reivindicacions literàries ponentines. Acabarem amb la definició vallverduniana: «L'escriptor de Ponent és sempre una mica, no diré detonant, però sí brillant, enlluentit i enèrgic». Que sigui per molts anys!


 

20190902

[2020] «Viatge entorn de Lleida», rellegint Josep Vallverdú

1972. «Viatge entorn de Lleida», Josep Vallverdú.
Biblioteca Selecta, núm. 457.
Edició amb la meravellosa fotografia de la ciutat fumejant boirosa a la coberta, obra de Ton Sirera.

1972. «Viatge entorn de Lleida», Josep Vallverdú.
Biblioteca Selecta, núm. 457.

«Avui, la Biblioteca Selecta incorpora un llibre pensat i escrit des de ponent, el qual constitueix una novetat pel seu mateix tema i, alhora, un estímul per al lector. Les “Terres de Lleida” han estat de sempre, per al lector de Barcelona i de l’Àrea Metropolitana, per a l’home de comarques orientals, quelcom llunyà, estimat però un xic desconegut, terres de pas. És possible que la muntanya al nord de Lleida sigui més coneguda per les belleses turístiques.

Però certament, serà nova per a molts la perspectiva que aquest volum ofereix, de les comarques més veïnes a la ciutat de Lleida, Segrià, Noguera, Urgell, Garrigues i una part administrativament aragonesa. Aquestes comarques són, al mateix temps, les més vives, per irradiació i influència directa de la capital de ponent, de totes les comarques occidentals».
1972. «Viatge entorn de Lleida», Josep Vallverdú.
Biblioteca Selecta, núm. 457.

Aprofitant el rebuf de les «Proses», aquest nou llibre resultava un autèntic manual i elegant guia per a la reconeixença de la identitat ponentina per als camacos d'aleshores. Diria que en fora molt recomanable la reedició per als tabarnícoles d'avui. 
1970. Lo Baratillo lleidatà, Foto de Ton Sirera.
«Destino», núm. 1712, 25 de juliol (ARCA).

La magnífica fotografia de la performance d'aires pop del carrer Major de la nostra infantesa. 
1970. «Lérida y su meniciclo catalán», Josep Vallverdú.
«Destino», núm. 1712, 25 de juliol (ARCA).

La croada ponentina d'aquell 1970 (a punt de fer els cinquanta anys) del nostre Homenot garriguenc també s'aprofità de l'altaveu d'aquesta revista barcelonina, que passava per una de les més liberals, obertes i progres del règim (espanyol) del moment. L'autor hi fa, en dos pàgines, el resum periodístic essencial del Ponent català, del missatge que les quasipremiades «Proses» (finalista del premi Josep Pla d'aquell any) recollien literàriament.

El primer paràgraf conté la descripció geogràfica del Ponent, de l'hemicicle de la ciutat lleidatana, compost per comarques de llengua i cultura catalanes d'administració catalana o aragonesa. Però aquest altre «anfiteatro de influencia, hacia el Oeste, comarcas administrativamente aragonesas de habla catalana, a las que nos referiremos en otra ocasión...» restà fora de l'escrit, no fos cas que el régimen se sentís ofès. Aquesta renúncia al Ponent gran, efectiva i evident des de l'autonomismo oficial que vindria, va ser-hi notòria des del bell començament. És a dir, que el concepte de Ponent va nàixer amb la pota coixa.

La primera realitat ponentina es basava en els mercats comarcals. A més de Lleida, els mercats dels dissabtes balaguerins, el dilluns targarins i els dimecres mollerussencs eren -són encara- prou arrelats, acompanyats potser amb no tant abast però també forta tradició pels d'Artesa de Segre, Agramunt, les Borges Blanques i Bellpuig. Encara que, segons l'autor, el concepte de mercat comarcal fix ha sigut superat amb l'arribada massiva de l'automòbil i el vincle més estret dels pobles amb les ciutats grans». Passats els anys, però, aquests mercats no s'han pas arronsats, sinó que continuen formant un dels nervis del Ponent.

La capitalitat lleidatana s'afermava amb l'arribada diària de 62 cotxes de línia i aviat s'hi faria la primera estació d'autobusos, i encara actual. Aquesta connectivitat feia que, com així ha estat amb tantes botigues dels pobles, ja no tingués sentit conservar una merceria a menys de 20 km. de la capital.

Les vies de comunicació amb què s'articulava el Ponent mostraven dos realitats: la del nus de carreteres i cruïlla de camins que és Lleida, entre l'est i l'oest, i entre la plana i el Pirineu, i l'antiquada xarxa de ferrocarril. I malgrat la novetat del TGV, així continua la cosa: la major part de la xarxa ferroviària lleidatana, cinquanta anys després, és tercermundista. Ni tan sols hem pogut crear unes rodalies que aprofitin les tres línies convencionals existents. Sí, tenim alta velocitat a preus gens barats, però la baixa velocitat de la resta de vies és dinovesca i exasperant.

Cinquanta anys enrere, l'agricultura era pal de paller econòmic de Ponent. No som terra de masos i masies, sinó de pobles i poblets, la majoria d'origen medieval i revifats a partir del segle XVIII. Fins a l'arribada del segle XX es dedicaren a l'hortalíssia, el cereal, la vinya, l'ametller i l'auliver: «El-Azeitun» era el nom sarraí del Segrià i la Llitera. Però l'arribada del fruiter aquells anys 60, el quasimonocultiu s'imposà fins avui al costat del farratge (aufals principalment). La vinya ha reculat de valent, mentre que l'ametller torna a revifar amb força amb els regs assistits. Té un clar avantatge de cara als novells pagesos: tot el procés es fa assegut dins la cabina del tractor!
1970. «Lérida y su meniciclo catalán», Josep Vallverdú.
«Destino», núm. 1712, 25 de juliol (ARCA).

La mecanització del camp ponentí era -ho és encara- superba. Aquells anys 1970 ja hi havia més de 20.000 tractors matriculats de tota mena i condició, amb els corresponents trastes necessaris per enganxar-s'hi: segadores, ensulfatadores i etc.

La riquesa aportada per l'aigua per mitjà dels canals ponentins tenia el premi d'una agricultura voraç. Sumant tots els quilòmetres de canal a Ponent (al Ponent petit, sense la Llitera i el Baix Cinca): 147 dels d'Urgell, 27 del de Seròs, 56 del d'Aragó i Catalunya, Pinyana amb 55, fan una suma de 275.

S'oblidà d'afegir-hi els 95 del subcanal o canal auxiliar d'Urgell, els de les sèquies principals del Canal d'Urgell, les velles sèquies de Fontanet i de Torres, i gairebé passats cinquanta anys, ara hi hem de sumar els 85 del nou canal Segarra-Garrigues. Si a més, hi afegim els quilòmetres aragonesos del Canal d'Aragó i Catalunya (78) i els 48 de sa principal derivació, el Canal de Saidí, doncs el resultat és exorbitant: cap als 700 km. de canals de reg! Gràcies a l'aigua del Pirineu, del Segre al Cinca, passant per les Nogueres i l'Éssera.

Els 90 milions de quilos de fruita ponentina, del sector Lleida-Fraga, d'aquells anys 70 s'han multiplicat exponencialment. Alhora, els petits pagesos han desaparegut. Ja només queden empresaris agrícoles, grans empresaris terratinents o terraarrendataris, i aquell que no fa o no s'acosta al milió de quilos cada any, doncs ja s'ho pot anar pensant.


Pel que fa a la indústria, Vallverdú assenyalava la indústria de filats (a Pinyana) i de paper com a destacades fa cinquanta anys. Simplement han desaparegut. Les teuleries, les que s'han reconvertit, encara aguanten, després de mil anys de tradició terrissaira ponentina. «Toda la actividad industrial, empero, no logra desfigurar el paisaje leridano, que continua siendo agrícola ciento por ciento». Actualment, però, amb l'empoligonada que hem fet a tots els pobles, sobretot els de la N-II, però no només, aquesta afirmació ja no pot ésser tinguda per bona. Fira de Lleida i altres ens econòmics donen bona fe del canvi industrial de les terres lleidatanes.


1970. «Lérida y su meniciclo catalán», Josep Vallverdú.
«Destino», núm. 1712, 25 de juliol (ARCA).

Finalment, la gent. La majoria de la població ja no és pagesa, com en aquell temps encara. Tot i que aclareix que «es un tipo de payés evolucionado, que viste bien, que posee comunmente confort en la vivienda; con todo hay fuertes diferencias, y se hallan en vecindad los extremos, de la mezquindad al despilfarro». Va oblidar-se d'escriure que molts d'aquests pagesos acabarien tenint apartament a la Costa Daurada i cotxe de marca luxosa. Amb tot, l'espècie va en minva, fins i tot als pobles. No fa gaire comptava que al carrer dels meus pares a Alcoletge només n'hi queden 3 de pagesos, quan en temps de ma infantesa, pràcticament ho érem a cada casa.

Certament, és veritat que la riquesa aportada per l'aigua a l'Urgell i fins al Baix Segrià no havia estat digerida, amb certs excessos exhibicionistes: maquinària, coberts i magatzems, cases tombades i renovades, apartaments i vacances, cotxes per a tota la família... És el «empacho de abundancia que vino con el canal», allò que algú anomenà la «Texas» de Catalunya.

Les comarques ponentines de secà, les que ara regarà el Segarra-Garrigues, no han gaudit de tanta abundor, i han estat terres d'emigració. Això sí, «unos y otros son honrados, elementales, poco dados a los circumloquios, huyen del tufo literario, aman la política, y están dolidos del olvido en que -según ellos- la 'otra' Cataluña, la oriental, les tiene».

Acaba l'escriptor garriguenc amb una crida a no abaixar la guàrdia. A la necessària visió de futur: «porque aquí hay fuerza primaria, hay salud étnica, hay vivacidad. Falta la base cultural, la planificación total de los recursos». El mite de Texas ha anat passant, Lleida i tot el Ponent han anat evolucionant materialment, la Universitat hi ha aportat instrucció, i som molt diferents de fa 50 anys, certament. Ens costa reinvindicar-nos, no tenim ni de lluny la personalitat ebrenca p.ex., tot i que darrerament, hi ha hagut algunes iniciatives populars que han tingut repercussió, com Lo diccionari lleidatà, o Lo Pardal Roquer amb la cançó 'Sóc de l'Oest', o l'èxit de les piulades del Sr. Postu o de les tonades del Pau de Ponts.
1972. Vegueria de Ponent.
(Font: Racó Català).
Si proveu de trobar la vegueria de Ponent per internet o en alguna publicació suareu de valent. L'abandó de les comarques de la Franja de part de les institucions, culturals i polítiques, ha estat clamorós i el signe més evident del triomf del mapa mental del Estado de las autonomías del règim del 78, i del nostre fracàs. 

Ens definim com a lleidatans, com gent de poble, del país de la boira, però encara no ens reconeixem ben bé tal com a gent de Ponent. Ben a l'inrevés: tot fa pensar que la direcció que ha emprès Lleida és la de superar el Ponent vallverdunià i acceptar la província, suma de plana i Pirineu, com a nucli d'influència i hemicicle de capitalitat.


La campanya turística de la Diputació, l'Ara Lleida, ens ha retornat a la visió provincial, altre cop oblidant les comarques de la Franja, i barrejant el Pirineu amb la Plana, fet que no negarem que té el seu rerefons històric: no hem d'oblidar que el nostre dialecte nasqué a les muntanyes urgellenques i amb el Segre baixà cap a la plana, i que els territoris pallarès i ribagorçà no han tingut ni tenen altra sortida que la plana lleidatana.

Després de cinquanta anys de ses «Proses», potser podríem rependre la reflexió d'en Vallverdú sobre el nostre Ponent per aquest cantó, pel de la necessitat de definir definitivament quina és la nostra demarcació geogràfica i territorial, quina ha de ser la nostra petita pàtria, per poder sumar i tindre veu i vot en l'engranatge de la visió nacional i republicana que volem. 



20190813

[2013] Rellegint les «Proses de Ponent» de Josep Vallverdú, més

1980. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent».
«Amb solta i sense volta», Joan Barceló, «AVUI», 13 de gener (Arxiu de Girona).
Una entrevista breu amb el nostre malaguanyat poeta de Menàrguens sobre la seua literatura, on ell mateix classifica l'obra literària feta: «els llibres que en dic de comarques (geografia i país) i les narracions per a la canalla». I hi comentava les característiques de son estil: «sempre tinc en compte el plasticisme als meus textos: sóc un guionista nat de cinema i televisió... A dotze anys ja escrivia narracions i revistes que m'il·lustrava jo mateix».
1978. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent».
 «Diario de Lérida», 3 de març (AML).
Aquella dècada dels 70 convertiria Josep Vallverdú en el nostre gran escriptor  de referència per encarar el final de segle XX, tot i que l'adscripció que la crítica en feu dins l'apartat de la literatura juvenil semblava que deixava un dels nostres millors escriptors en una segona fila permanent.
1980. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent».
«El manxol de Puiggròs», Guillem Viladot, «AVUI», 10 de febrer (Arxiu de Girona).
 «D'uns dies ençà, en Pep Vallverdú ha esdevingut 'El manxol de Puiggròs'. L'analogia cervantina derivava del fet que «treballant en feines agropecuàries relliscà i es fragmentà l'extrem baix del radi. I ara només pot escriure amb una mà». A màquina, és clar, que és com es feia abans de les pantalles d'ordinadors. 

L'altre homenot nostre, l'agramuntí, confessava: «Sovint, quan sóc davant d'en Pep Vallverdú, em quedo tallat. Vaig tan ple de coses que el pap se'm sobta i tinc una mena de digestió literàrio-camperola... el que em passa és que em trobo davant d'un home que sempre he considerat un mestre».
1983. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent».
«L'obra de Josep Vallverdú», Ramon Miró, «AVUI», 14 de desembre (Arxiu de Girona).
L'obra de Vallverdú anava creixent any rere any i cap als seixanta anys començaven els llibres més de confessió personal, de mirada enrere, a vegades més clara a vegades més boirosa. 
1983. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent».
«Les terres de Ponent com a tema», Isidor Cònsul, «AVUI», 2 de juliol (Arxiu de Girona).
El silenci dels cenacles literaris amb Vallverdú «s'explica per la seva dedicació a la narrativa infantil i juvenil. Justament per aquest motiu, un autor que ha assolit un considerable i específic prestigi internacional no ha tingut, entre nosaltres, el ressò que es mereix i caldria». El canvi social i urbanístic imparable d'aquells anys feia revalorar les obres vallverdunianes: «per potenciar el component costumista... un costumisme sense nostàlgies, resultat d'una observació alhora penetrant i perspicaç, que el transcurs dels anys ha accentuat». 

A les portes del cinquantenari de l'obra, més que mai apareix destacada com el pal de paller a partir del qual es forjà la identitat de la Lleida finisecular, i la relectura té un regust, almenys per a mi, de retorn a la senzillesa de la terra de la nostra infància, i a la dissecció dels principals desafiaments, alguns dels quals encara vigents, de la nostra ciutat gran, és a dir, no només com a Lleida closa i sola, sinó com a gran capital oberta i radiant del Ponent català.
1998. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent».
«La lluita contra l'oblit», Joan Triadú, «AVUI», 14 de maig (Arxiu de Girona).
La persistència, tenacitat i esforç de l'obra vallverduniana, igual que la del vell pagès de nostres terres, acabà tenint recompensa. Finalment, els cenacles de la capital nacional se n'acabaren fent ressò. Aquell any 2000, l'homenot de les Garrigues fora encimbellat al Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Escriu en Triadú sobre l'obra assagística: «l'obra de Vallverdú és una mirada humanista sobre la condició humana en general amb una aplicació expressa a Lleida, però també sense fragmentar amb un localisme excessiu el conjunt de Catalunya». Vet-ací un dels mals de la nostra intelligentsia nacional: la por al terròs. La falta d'una capitalitat estatal per la Barcelona nacional ha fet que des d'allà només es mirin i remirin el melic, amb la por constant d'ésser considerats massa locals, rurals, floklòrics..., i això ha portat a on som avui: una gran ciutat cosmopolita de febles arrels nacionals, que té la Catalunya interior com el seu pati de lleure i vacances. 
1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent».
Edicions Destino.
La prosa vallderduniana dedicada a la nostra capital ponentina. «A Lleida, són la Seu Vella i el riu els qui en defineixen la silueta... La ciutat ha romàs amb l'estampa que tenia, tan repintada com vulgueu, per la banda del riu vora el pont: s'ha eixamplat per darrere el tossal de la Seu... són ciutats que no han passat el riu, sinó que se n'han allunyat». Allò que era cert per a aquella primera gran embranzida urbanística de la postguerra, va deixar de ser-ho cap a finals de segle passat i començament de l'actual.
1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent».
Edicions Destino.
«Lleida és una ciutat sense detalls de tradició, detalls urbans: a penes un arc, a penes portals nobles, a penes escuts...», cosa ja esplanada per Josep Lladonosa i que té a veure amb «el martelleig que cada guerra ha sotmès Lleida».
1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent».
Edicions Destino.
«El casc antic ens diuen els documents que era solemne, i tenia cases sòlides, avui malauradament perdudes. Aquesta muntanya, aspra i pelada, i amb restes de barbacanes i forts, contenia el rovell de l'ou de la ciutat medieval i, en part, renaixentista». Ja en temps de guerra contra el rei Joan II, el setge de la ciutat li costà l'afectació de quatre-centes cases.
1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent».
Edicions Destino.
La Guerra dels Segadors li comportà a la ciutat una altra operació d'estètica, amb tres setges més en un espai de vint anys. «Tot el barri superior de la ciutat restà destruït, la Seu Vella separada de la ciutat, situada ara a baix, mentre també eren arrasats tot de pobles que havien crescut a l'horta». Però encara mancava l'assalt del 1707, de la Guerra de Successió: «els habitants de la ciutat només eren 300 després de l'assalt filipista. A la Catedral, s'hi instal·laren soldats, que hi romandrien 250 anys, fins als nostres dies». La conseqüència d'aquesta derrota fou socialment molt dura: la classe dirigent emigrada i exiliada, «Lleida resta reduïda a la menestralia i a la pagesia».

Però encara al 1810, la guerra contra Napoleó hi deixà un altre setge. La voladura del polvorí de la Seu danyà la catedral i destruí més de 90 cases. Sorgeix el barri pobre del Canyeret, i «aquesta Lleida entra al segle XIX afeblida, sense universitat, amb la Catedral profanada i oblidada -'lo Castell' en comença a dir la gent-».
1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent».
Edicions Destino.
Al segle XIX s'inicia l'«emigració sostinguda cap a llevant», cap a la Catalunya que s'industrialitza. «Aturada i pintoresca, Lleida espera ja el segle XX».
1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent».
Edicions Destino.
«Quan el lleidatà vol expressar enyorament, abans que l'evocació de l'aire concret dels carrers, de la gràcia de la llum o el moviment humà, abans fins i tot que el riu, es refereix a la Catedral, primordialment al campanar».
1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent».
Edicions Destino.
L'evocació de les 'torres' de l'horta lleidatana esteses als quatre punts cardinals més enllà de la ciutat. «Els burgesos i comerciants benestants de Lleida es feien bastir també torres. Però aquestes eren la caseta i l'hortet del diumenge, de les caragolades i les amanides, de la minsa, pretensiosa avinguda i el minúscul porxo».
1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent».
Edicions Destino.
Enllà «d'aquesta evocadora bohèmia comença un altre tipus de conreu, el modern, asèptic, rígid, quadriculat, netíssim: els fruiters d'avui, la pera llimonera, la blanquilla, la canyella, la poms Starky, la Golden, la Bellesa de Roma, els presseguers... Menuts motocultors i motocavadores estosseguen bancals endins». 
1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent».
Edicions Destino.
En aquell temps, però ja no pas ara, a Lleida «no hi ha cinturó industrial, manca la línia de fàbriques de l'entrada». Els polígons de llavors ençà, primer lentament, després massa de pressa, no han parat d'envoltar-la. Ja no queda cap fàbrica ni artesanal dins la ciutat. La darrera, potser la de les pastes Virgínia, s'ha venut i tancat aquest 2019!
1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent».
Edicions Destino.
La costa de la Magdalena, que des d'aquest carrer s'enfilava al Canyeret també és ja història. Molt ha canviat, certament, la ciutat des que fa 50 anys l'homenot i mestre Vallverdú la va radiografiar per retornar-li el pols, lluny del leridanismo espanyolista que l'ofegava. D'aleshores ençà, a la plana ponentina, s'ha aturat l'emigració, s'hi ha creat riquesa i els fills dels pagesos hi hem pogut trobar formació i feina. Però no n'hi ha hagut prou: la creixença material ha d'anar acompanyada d'una renovació espiritual i cultural, d'un moviment de reconeixement de la terra, la tradició i del dialecte sense prejudicis ni vergonyes. Perquè enriquits, pròspers i sense passar gana, no hem sabut reconèixer les penúries dels lleidatans que ens han precedit ni les dels que van haver de marxar. Més aviat tot al contrari, les hem volgudes amagades i oblidades, com si no haguessin existit, ofegades en les mariscades a les platges de la Costa Daurada. 

Potser era inevitable que, freudianement parlant, haguéssim de matar el pare, però ara que ja el tenim gairebé oblidat, potser fora hora que els lleidatans i lleidatanes, no només els de la cinquena ciutat de Catalunya, sinó els de tota la plana ponentina amb tots els seus petits i grans pobles -de Cervera a Fraga-, sabéssim fer les paus amb el passat i, envigorits sobre les mil·lenàries arrels, encarar aquest segle XXI, ja ben mossat, sabent actuar global sense avergonyir-nos de pensar local.
1994. Josep Vallverdú, «Proses de Ponent».
Editorial Barcanova.
Després de l'edició del 86 a Edicions el Mall, Barcanova tragué al mercat escolar aquesta nova edició l'any 94, a cura d'en Josep Borrell, àmpliament comentada i elaborada. Només que, de tant mastegada de notes i comentaris per als joves lectors, (em) va resultar il·legible. Prova, a més, de la degradació acadèmica indeturable fins avui del sistema educatiu en temps de màxima inversió econòmica, darrerament amagada sota la necessitat de l'aprenetatge emocional i tecnològic dels xics i xiques. Com si el llegir hagués de fer perdre l'escriure: que els déus ens salvin un dia o altre, que de moment no en fa pinta, dels 'pseudopedagogs'!