Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris BCN. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris BCN. Mostrar tots els missatges

20200611

[2162] L'Auca de l'«Auca del Senyor Esteve» rossinyolenca

1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.
(Ebook gratuït).

Quan naixia l'Estevet
no feia calor ni fred.


A la primera edició de la novel·la s'hi afegiren els 27 quadres de l'auca, que en resumeixen l'argument, acompanyats segons el model tradicional, dels corresponents rodolins (encara amb ortografia prefabriana). L'adaptació, deu anys després, de la  història al teatre comportà un exitàs per a l'autor, i convertí l'Estevet i el Ramonet en prototips de l'enfrontament generacional de tostemps, en el marc d'un país conservador i tradicional, com foren la Barcelona i la Catalunya botigueres d'abans de la guerra, i de després i d'ara. 
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

El pesen amb la romana
i l'amiden amb mitja cana. 
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Entre el trànsit comercial,
va a la pila baptismal.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Per celebrar el casament,
repinten l'establiment.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

L'Estevet té per juguetes
les capses de fils i vetes.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Li omplen de fideus el pap
i de números el cap.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Fa pedrades amb prudència
i va agafant experiència.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

El noi és tan comerciant
que la casa va endavant.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Veu l'Estevet una dona...
sí que l'havem feta bona.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

L'Estevet molt diligent
ja prepara el casament.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Es declara així com cal
al jardí del General.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Es casen a Sant Cugat
amb pau i tranquil·litat.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

És la senyora Tomasa
una dona de sa casa.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Per fer créixer la botiga
treballen com la formiga.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Van a fer una costellada
a la Muntanya Pelada.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

I els dona nostre Senyor
un fruit de benedicció.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

El bon Ramonet creixia
rodejat de merceria.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Li carreguen un moltó
per anar a la processó.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Per les idees del fill
'La Puntual' corre perill.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Mor el padrí de l'Esteve
i el ploren... a casa seva.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

'La Puntual' va fent-se amunt
pels consells d'aquest difunt.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.
(Ebook gratuït).

El nostre vetesifils
'honra' els càlculs mercantils.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Com que no té cap desgràcia
se compra una torre... a Gràcia.
 
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Amenaça a 'La Puntual'
un daltabaix molt formal.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Per no pensar en la tragèdia
van anar un dia a comèdia.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Aquell temporal esclata
i no queda ni una rata.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

I aquí s'acaba la història,
Nostre Senyor el tingui en glòria.







20200515

[2148] Nòtul·les del foot-ball català de fa més de cent anys, més

1902. Foot-ball català.
«Iris», de 22 de març, BCN (BDH).
Imatges del partit entre els equips barcelonins del FC.Barcelona i l'Hispània A.C. 
1902. Foot-ball català.
«Iris», de 22 de març, BCN (BDH).
S'hi fa constar que el pendent del camp i jugar a favor o en contra del sol podien marcar les diferències d'un partit. Entre altres jugadors forasters, hi trobem en Gamper, fundador del Barça, com bé tothom sap. No s'estalviaven tampoc les polèmiques, com si els gols s'havien fet amb la mà o no. El partit es jugà al «espléndido campo de juego» del conjunt blaugrana, amb pantalonets blancs, o sia, i si no m'erro, al camp de futbol del carrer Muntaner.
1902. Foot-ball català.
«Iris», de 22 de març, BCN (BDH).
FC. Barcelona - Hispània AC. al camp del carrer Muntaner.
1903. Foot-ball.
«La Correspondencia» (BDH).
1903. Foot-ball català.
«Calendari per al 1903», BCN (BDH).
La popularització del joc del futbol arribaria entre aquell 1902 i 1903, com ho recullen les cròniques periodístiques. No només del futbol, sinó de tots els altres esports arribats d'Anglaterra i Europa. Si abans era l'esport era cosa d'uns pocs, llavors era ja un fenomen arrelat i en creixement, amb el futbol al capdavant.
1903. Foot-ball català.
«La Ilustración artística», de 15 de juny, BCN (BDH).
Els equips del FC Barcelona, que, fundat al 1899, ja destacava com el principal equip a les competicions de la ciutat. S'hi constata que l'èxit no és només de practicants, sinó també de públic, que acut assíduament a contemplar-los. El Barça ja era aleshores el team «más antiguo de cuantos en esta ciudad existen».
1904. Foot-ball català.
«La Ilustració Catalana», de 31 de juliol, BCN (BDH).
Aquell inici de segle, ja s'hi comptaven més de 1.500 jugadors i 30 clubs només a la capital barcelonina, de manera que «per tots els xamfrans de l'Ensanche se veuen xicots jugant amb pilotes més o menys futbolístiques». I la Plaça de Catalunya convertida en un camp de futbol improvisat cada vesprada, amb nombrosos mariners anglesos que s'hi afegeixen a competir contra els locals.
1905. Foot-ball català.
«La Ilustració Catalana», de 24 de desembre, BCN (BDH).
La inauguració de la temporada just a la vigília de Nadal. S'hi testimonia el gran augment de l'afició al futbol i la bona qualitat d'alguns dels jugadors locals, «que poden ja posar-se al costat dels mestres estrangers». Els clubs comencen a agrupar-se per formar equips més potents. A la ciutat barcelonina, hi començaven a faltar camps de futbol. Cada diumenge se n'hi feien una quinzena de concurs (copa Moritz, Macaya, Torino), a més «dels partits lliures entre els clubs de poca importància o no inscrits».
1907. Foot-ball català.
«La Ilustració Catalana», de 10 de març, BCN (BDH).
Un partit 'decisiu' entre el FC Barcelona i un equip que s'anomenava X al camp del carrer Muntaner.
1907. Foot-ball català.
«Feminal», de 28 de juliol, BCN (BDH).
El paper atorgat als inicis de l'esport a la dona era estrictament el d'espectadora, una mena de cheerleader que premiava l'entusiasme i esforç del sportman. Aquest paper era acceptat de bon grat per les dones de l'alta societat, i s'aprofitava per lluir barrets, vestits i pentinats. Era la manera de pensar d'aquells temps, que en alguns dels nostres conveïns encara perdura.   
1909. Foot-ball català.
«La Ilustració Catalana», de 10 de gener, BCN (BDH).
Un matx entre el FC. Barcelona del carrer Muntaner, ben visible, amb un equip suís. Fins i tot els balcons eren plens de gent. 
2020. «The English Game», Netflix.
Justament aquestes setmanes de confinament hem pogut veure aquesta sèrie de mitja dotzena de capítols sobre els orígens del futbol. La producció resulta un pèl tòpica i amb una visió ensucrada d'una realitat que era tan i tan dura per a la classe treballadora. Malgrat tot, serveix per enllustrar-nos en els orígens del futbol, de l'anglès i original, i com la forta lluita de classes que la industrialització va comportar en aquell país, també es manifestà en un espectacle que de seguida fou gairebé de masses.

S'hi relata com l'equip del Blackburn, del nord industrial, aconsegueix de vèncer per primer cop la copa futbolística de la FA-Football Association, amb gran rivalitat amb l'equip dels aristòcrates dandies etonians, que dominaven el joc al terreny i als despatxos fins al moment. La data de 1883 és considerada, per això, com l'any de la democratització del futbol.

El preu a pagar en fou la professionalització de l'esport, o sia, cobrar per jugar. Els equips formats per jugadors de les fàbriques tèxtils del nord no podien tindre, per cansament, per manca de temps, per necessitats econòmiques, etc. la mateixa preparació ni nivell que aquells senyorets que s'inventaren l'esport per exercitar-se físicament en sa vida ociosa i de plaers. Per això, els propietaris d'algunes d'aquestes fàbriques tiraren pel dret i començaren a fitxar jugadors d'altres pobles, bons jugadors que apujaven el nivell esportiu de l'equip. Com en Fergus Suter, provinent de Glasgow i que acabà jugant a Darren i Blackburn a canvi de diners. Se'l considera el primer jugador de futbol professional de la història.

La sèrie té l'encert de mostrar-nos el món del futbol en els anys de construcció. Però a la fi és una ficció que en aquest cas adapta trossos de la història a la seua conveniència. Així ho llegim a la Wikipedia anglesa (enllaç), que refà la realitat dels fets respecte dels oferts a la sèrie. Si la veieu, que val la pena per fer-se'n una idea cabal del foot-ball d'aquells anys, quan aquí ni se'n coneixia el nom com aquell qui diu, després cal llegir l'article per afinar en el desenvolupament dels fets.

20200513

[2147] Nòtul·les del foot-ball català de fa més de cent anys

1900. Foot-ball català.
«Iris», de 3  de març, BCN (BDH).
Equips de futbol al camp del velòdrom de la Bonanova barcelonina. Els jugadors de tots dos clubs hi surten retratats tots barrejats, a l'esquerra els del Club Català i el FC. Barcelona, i a la dreta els del Club Català amb els del Club Escocès de Sant Andreu. Malgrat la competitivitat, en aquells orígens hi hagué una germanor i un punt d'honor que s'acabarien oblidant. 
1868. Foot-ball català.
«El Panorama», de 30 d'abril, València (BDH).
Una de les primeres referència al foot-ball a les nostres terres, que en recull la popularitat de l'esport a la Gran Bretanya, sobretot a la temporada hivernal, amb gent de totes les classes i edats que hi juguen o que el segueixen. El foot-ball rugby ja era jugat des d'abans de la meitat de segle. Les normes bàsiques sorgiren del col·legi de Rugby al 1848, d'on el nom. Tot just al 1863 s'hi havia constituït la FA-Football Association, que fou la primera (i encara actual) associació anglesa del futbol de peu, a les normes de la qual no es permetia ja l'ús de les mans en el joc. Per als estrangers no era pas fàcil als inicis de distingir-los només per les cròniques periodístiques. A tot Europa continental, la confusió entre el futbol i el rugby fou habitual en aquells primers i fins a la penúltima dècada del segle XIX.

Així doncs, aquesta primera referència no és clar si és més rugbística que futbolística. Però si jutgem per la descripció del joc, a on «los jugadores se juntan, se amontonan, se pisan y atropellan», potser més aviat es tractava del rugby, tot i que al començament el futbol també era molt o bàsicament de contacte físic, molt lluny de la finezza cruyffista de més d'un segle després.

El joc (tant l'un com l'altre) serà vist i interpretat com una lluita entre dos bàndols, una mena de guerra ordenada o civilitzada, sense morts però d'exercici violent. Potser aquesta en fou una de les raons de la seua popularització, sumada al fet que els espectadors també juguen a partir de la identificació acèrrima amb un dels dos contendents.

Els jugadors, d'un col·legi a un altre (universitari), es desafien a un partit en una esplanada, i se n'hi reuneixen entre quinze i vint per cadascun dels equips (rugby), que porten samarretes amb colors identificatius propis. La pilota «es un fuerte globo de cautchuc, cubierto con una envoltura de cuero»
1892. Foot-ball català.
«La Dinastía», de 24 de desembre, BCN (BDH).
El futbol arribà a Barcelona per la colònia anglesa i europea, i entre altres espais com ara gimnasos, també a través del Reial Club de Regates. Més que com a espectacle, a l'inici era considerat més aviat com un desafiament físic i entrenament complet. Sobretot, del personal de la classe benestant, que estaven reposats i volien exercitar-se. La internacionalització de la ciutat a partir de l'Exposició de 1888 no degué ser aliena a aquesta porta d'entrada del nou esport a Catalunya. 
1893. Foot-ball català.
«La Dinastía», de 9 de març, BCN (BDH).
L'organització dels primers partits era a càrrec de joves de la colònia anglesa a la capital catalana, a l'esplanada de l'hipòdrom, amb la cooperació d'altres sportmen locals. «La animación a este juego va en auge», i amb una col·laboració que de seguida en multiplicà la incidència, igual que en els tornejos dels borns medievals: «el elemento femenino ha dado realce a estas partidas, acudiendo a presenciarlas e interesandose en las muchas peripecias» dels partits. Aquesta en degué esdevindre una altra de les bones raons de la popularització: l'exhibició del jovent mascle de la nostra espècie davant de les fembres. Un element tan vell com la mateixa humanitat.

S'hi demana explícitament que el futbol s'expandeixi i propagui per viles i ciutats catalanes a causa dels saludables beneficis que comporta per al desenvolupament del jovent. Però només dels nois, pel que hi llegim. A les noies no els calia: els textos, és clar, reflecteixen el pensament del seu temps.
1893. Foot-ball català.
«La Dinastía», d'11 de març, BCN (BDH).
Anunci del 'joc de pilota anglès', entre jugadors de Barcelona amb els del veí poble de Sant Martí.
1893. Foot-ball català.
«La Dinastía», de 16 de març, BCN (BDH).
L'hipòdrom, situat als afores de la ciutat i calia organitzar-hi el desplaçament dels aficionats. I aficionades. Com eren de 'bona' casa, no hi podien anar de qualsevol manera. Des del portal de la Pau, al peu del monument a Colom, en sortia el servei de carruatges especial per a l'ocasió. No s'hi anomenen els equips que s'hi enfrontaven, però sembla que aquell hivern n'havien fet una competició, i aquell diumenge se'n faria el darrer partit, que havia aixecat gran expectació. Aquesta suma d'esport per als jugadors i espectacle per al públic començava a quallar en un còctel que esdevindrà imbatible a mesura que avanci el segle XX. I ben encetat el XXI, encara en perdura la corda...
S. XIX-XX. Foot-ball català. L'Hipòdrom de Can Tunis, BCN.
Vistes de l'hipòdrom, amb tribuna per a 2.500 persones. Era fet des de finals dels 80 per a les curses de cavalls, però acabà essent el primer gran estadi de la ciutat: per al futbol, per al rugby, per al primer vol d'aviació a motor (1910)... Perdurà poc o molt fins a l'arribada de la guerra. Era emplaçat al peu de Montjuïc, però a la banda meridional, cap al final de l'actual passeig de la Zona Franca (enciclopèdia).
1894. Foot-ball català.
«La Vanguardia», de 26 d'octubre, BCN (LV).
A l'arribada de la següent tardor, es reprèn aquella competició. Havia deixat bon regust. Sobretot, era jugada pels anglesos residents a la capital del nostre país. Potser no tots els partits es jugaven a l'esplanada central de l'hipòdrom de Can Tunis. Probablement només els més importants. Perquè com llegim a la notícia, el terreny de joc «es uno de los campos que existen frente al Hipódromo».
1895. Foot-ball.
«El Heraldo de Madrid», Madrid (BDH).
Sembla que a la capital del Reino veí nostre la violència del futbol anglès d'aquella temporada, amb 23 morts (no sabem si al camp o les grades), 47 cames o braços trencats i 27 ferits més, servia per salvaguardar la seua fiesta nacional taurina.
1895. Foot-ball.
«El Heraldo de Madrid», de 15 d'abril, Madrid (BDH).
Informació sobre un dels primers partits de futbol femenins jugats al Londres d'aquell temps, plena de comentaris que avui foren del tot inapropiats de cara a les dones, malgrat que no són pas inusuals ara que el futbol femení ocupa certa quota de pantalla informativa. Sobre aquesta visibilització informativa de l'esport femení, sí que vull dir-hi la meua: hauria de comportar per força i per lògica la disminució del temps dedicat a l'esport masculí. Ja em sembla un abús a la intel·ligència dedicar una part dels telenotícies a l'esport i no a la literatura posem per cas, que ara encara n'hàgim d'augmentar el temps.  Oh, però això és el que passa i així construïm el país de demà! 
1895. Foot-ball català.
«La Dinastía», de 9 de maig, BCN (BDH).
A poc a poc, la popularització del futbol faria que es propagués per altres espais esportius de la ciutat, com al velòdrom de Sant Gervasi. Una de les primeres denominacions al castellà del nom de l'esport fou la curiosa traducció literal de «juego de pelota a pié».
1896. Foot-ball català.
«La Ilustración artística», de 25 d'abril, BCN (BDH).
La confusió terminològica entre el futbol i el futbol rugby era encara present en la premsa de les acaballes del segle XIX. 
1899. Foot-ball català.
«La Veu de Catalunya», d'11 de juny, BCN (ARCA).
Notícia sobre la perillositat del joc... a Anglaterra, a on el futbol sempre ha sigut més físic que altra cosa. Fractures de tíbia, d'húmer, de clavícula, de la ròtula del genoll... Amb el futbol, de seguida calgué desenvolupar paral·lelament la traumatologia mèdica.
1900. Foot-ball català.
«Iris», de 3  de març, BCN (BDH).
El camp de futbol del velòdrom de Sant Gervasi a la Bonanova. S'hi veu ben bé la pista de velocitat ciclista darrere el terreny de joc central. I més enllà, les torres d'estiueig de la burgesia barcelonina que llavors poblaven els encontorns. A dins al camp, el Club Català es defensava dels atacs del Club Escocès, que guanyà per 5-0. 
1900. Foot-ball català.
«Iris», de 3  de març, BCN (BDH).
Les informacions periodístiques sobre el futbol comencen a fer-se àmplies a diaris i revistes, i també se n'hi inclouen imatges. «El sport en si es algo violento, a no dudar, pero es preciso reconocer que constituye un ejercicio que ha de influir grandemente ne la formación o inclinación del carácter, siendo en pequeña escala un trasunto de la lucha por la vida, representada por la pelota, de manera que la cosa tiene su filosofía». Altres clubs barcelonins del moment foren el Club Català o el Club Escocès, aquest de Sant Andreu, i format com el seu nom indica de jugadors forasters. 
1900. Foot-ball català.
«Iris», de 3  de març, BCN (BDH).
Fa cent anys hom creia en les virtuts formatives del futbol per al jovent del país. Allò tan antic de mens sana in corpore sano. Passats cents anys, i ja en fa molts, tot allò referit a la ment s'ha abandonat. Ara el futbol, fins i tot el de base, és gestionat com un negoci i com una escala per arribar a tocar-ne un pessic, com més gran millor. 


1900. Foot-ball català.
«Iris», de 3  de març, BCN (BDH).
Diversos moments del partit, en unes de les primeres fotografies futbolístiques de la premsa. 
1900. Foot-ball català.
«La Dinastía», de 28 de desembre, BCN (BDH).
A poc a poc, just en aquell tombant de segle del XIX al XX, els jugadors es van associant en clubs, com ara l'Hispània A.C., la Societat Esportiva Santanac, o el Cluà H.A. Les fusions, desaparicions i refundacions eren a l'ordre del dia. Només alguns pocs d'aquells inicis, i que tots sabem, han aconseguit de perdurar amb el temps. Potser ara veurem com el coronavirus n'escombra alguns dels històrics.