Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris BCN. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris BCN. Mostrar tots els missatges

20200306

[2097] Els frens: de la boca als peus

1930 ca. BCN. Carrer de la Freneria.
El vell racó del carrer de la Freneria a la cantonada amb l'absis de la catedral. Avui les cases són totes refetes. 
Fre, frenar, refrenar, desenfrenar.
El DCVB defineix l'estri com a instrument de ferro al qual es lliguen les regnes, que servien per menar els animals, car el ferro, col·locat a la boca del cavall o mula, estirava o afluixava donant a entendre a l'animal que calia arriar o parar. 

En Coromines testimonia la forma arcaica fren en doc. de 1252 i ja sense la -n final, que sempre reapareix en plurals i derivats, en abundància des de l'EM. «En uns annals de València del segle XV ens conten com anaven a llogar els millors freners del famós gremi barceloní», al carrer de la Freneria a tocar de la catedral. «En molts llocs, però, no distingeixen entre el fre i l'embocadura o mòs, p.ex. a la Vall de Cardós».

A banda del genèric cotxe, que no és poca cosa, no gaires altres mots dels arreus de les bèsties passaren als vehicles (auto)mòbils. Ben curiosament, però, els frens, que s'usaven per refrenar, sofrenar, afrenar o enfrenar, és a dir, per aturar amb diferents graus d'intensitat la velocitat o envestida dels cavalls i mules, col·locats a la boca dels animals, passaren a designar també el dispositiu d'aturada dels vehicles, activat amb el peu, tot i que en un primer moment els frens dels cotxes s'estiraven amb una palanca de mà, com també han conservat els automòbils, fins que l'electrònica ha substituït les antigues palanques refrenadores per un infame botó.

El verb frenar apareix cap al 1900, «manca encara a Labèrnia, 1888», escriu Coromines, «ço que prova que... ni l'un ni l'altre s'heretaren del ll. FRENARE, sinó que són formacions noves que reemplaçaren els tradicionals  [verbs], com es comprova pel fet que encara avui el mot bàsic és desenfrenar-se, desenfrenat (derivat de desenfrenar), per més que modernament s'hi hagi anat establint una distinció semàntica i estilística». El mot tradicional desenfrenar(-se) ha passat, doncs, a tindre un significat més figurat, per als excessos del cos o l'esperit, mentre que els tècnics frenar, desfrenar, s'han mantingut per al significat tradicional d'aturar. 

Curiós trajecte, a la fi, el que ha fet el mot fre: de tindre'l a la boca a posar-nos-el sota els peus.
2018. BCN. Carrer de la Freneria, Joaquim Francés.
La Freneria era el carrer que agrupava el gremi dels freners, els menestrals que treballaven el ferro per tal de fer-ne frens per als animals, cavalls o mules. Situat al bell mig de la ciutat gòtica, ben bé darrere de la catedral, es tractà d'un dels gremis més influents de la ciutat des de temps reculats, al segle XIII. La fama dels freners barcelonins s'escampà per tot el país i, és clar, serviren la nostra reialesa i noblesa medievals. 
Anys 60. BCN. Carrer de la Freneria.
L'estret carrer medieval és perpendicular a la Torre del Rellotge de la catedral de la ciutat, i proporciona la coneguda i bella imatge del campanar que s'eleva en la perspectiva de les altes parets del carrer. 
1888. BCN. Carrer de la Freneria.
«La Ilustració Catalana», 15 de juliol (BDH).
Un preciós gravat de J. Pellicer-Montseny del carrer dels freners el dia de diumenge de rams, quan grans i xics, de bona casa, acudien a la catedral amb les rames d'aulivera. 
1888. BCN. Carrer de la Freneria.
«La Ilustració Catalana», 15 de juliol (BDH).
Detall de l'ambient al voltant de la catedral en el dia de Rams, amb vigilància policial inclosa. La vista lateral de la Torre del Rellotge és privilegiada des del carrer dels antics freners. 
2018. Frens. 
«Ermengolari», 7 febrer, «La Manyana».
En Rajoy es creia poder menar el poder judicial, amb les regnes estirant del fre. Però la judicatura d'aquest Estat (espanyol) s'ha convertit en un cavall desbocat, sense fre, des que el Borbó els atià l'A por ellos (nosaltres) al discurs del 3-O.



20200214

[2088] Un dia de cada dia a la BCN burgesa de 1848

1848. BCN. Primer ferrocarril a Catalunya.
La inauguració del carril de ferro de BCN a Mataró marcava el signe dels nous temps a la BCN de mitjan segle dinovesc. La famosa línia costanera aportava un toc de modernitat definitiu a una Catalunya en la via ràpida de la industrialització. Fou construïda per damunt dels estrets arenals de la costa maresmenca, terra que llavors no tenia valor agrícola, car no es volgueren fer malbé les bones terres de conreu al peu de la serra ni xafar polls dels peus dels propietaris i terratinents. Al contrari, ara trobaven valor en aquells jornals de terra sorrenca on no hi creixia res.

Als anys 60 del segle XX, es repetí aquesta curiosa paradoxa en molts pobles de la costa amb l'arribada del turisme de masses. Els primers grans apartaments i segones residències es construirien a tocar de la platja, en aquelles terres salabroses i tan improductives que els avis havien deixat no pas als hereus, sinó als cabalers. De manera que els fills desnonats de la part principal del pastís hereditari de les cases (pre)potents es feren rics, i els sacrosants hereus s'hagueren de conformar amb el conreu de vinyes, garrofers i aulivers, d'escassa rendabilitat. És clar que els camins del senyor (i de la vida) són inescrutables. 
1848. Un dia de cada dia a la BCN de 1848.
«Diario de Barcelona», 19 de febrer (ARCA).

En aquella meitat de segle XIX, mig Europa estava farcida de bullangues, que convivien amb l'anar fent de cada dia. Fins i tot en dissabte, que en aquells temps era un dia laborable més de la setmana, perquè cal recordar que el Creador només va descansar al setè? Fins fa quatre dies, doncs, d'això dels caps de setmana ni se'n coneixia l'existència. La secularització de la nostra societat ha anat paral·lela a l'extensió de la setmana de cinc dies laborals. Ara ja s'està parlant de començar a implantar la de quatre: serà el cop de gràcia a la divisió del temps des dels temps bíblics, la laïcització definitiva i sense retorn, que ja n'és hora, de la nostra societat, que aparcarà el fet religiós en l'àmbit de la tradició cultural.

La informació del temps i de la sortida i posta del sol a primera plana donava al diari una pàtina de modernor i exactitud científiques, que suposadament també s'havien d'estendre a la resta de notícies. El sant de dia comentat a primera plana denotava la preeminència del pensament religiós, i la llista dels comandaments militars (espanyols) de la «plaza», tot just encetar la segona pàgina, explicava d'arrel la situació política. Però entre totes dos, s'hi colava la informació dels espectacles: del Teatre Principal de la Rambla, i del Gran Teatre del Liceu, també a la Rambla, recentment inaugurat feia menys d'un anyet. Però no ens confonguem: no es tractava d'informació cultural, sinó de «sociedad», i més exactament de bona societat, de la societat dirigent de la ciutat, de la classe social que s'apropiava el regiment civil i que, és clar, llegia «el Brusi», i els dissabtes s'havia de mudar per anar a lluir i figurar entre els de la seua estofa. Què devien entendre aquells nou-rics aburgesats de la tragèdia humana i eterna d'Èdip? Sort que en acabat, encara oferien un ball «por doce parejas», per tal d'endolcir el dolorós regust del clàssic i poder parlar, en sortir, de la bellesa de les danses contemplades.

Al Liceu, l'entrada general a 3 rals, i a «la cazuela», o sigui, al galliner, només 2. Per cert, el preu del diari era de quatre quartos, gairebé mig ral. Preus que no eren a l'abast dels més modestos i poc afortunats de la societat. Els quartos eren la moneda fraccionària dels rals, i eren tan freqüents que, en la parla popular, el mot quartos arribà a ésser sinònim de calés, diners. Després vingué el mot cèntims, també molt estès entre les nostres padrines. Els mots, i gairebé com els qui els vam sentir de petits, ja s'han quedat antiquats.
1848. Un dia de cada dia a la BCN de 1848.
«Diario de Barcelona», 19 de febrer (ARCA).

Arribada la «Parte Econòmica» del diari ens sobten els anuncis barrejats de notícia o a l'inrevés que s'hi escriuen, i que són els que m'han fet pensar que ens transmeten el pols de la societat barcelonina burgesa d'aquells temps.

Els llibres anunciats eren sempre en castellà, única llengua oficial, que segons un «campechano» monarca (espanyol) del segle XX, «nunca fue lengua de imposición». Deu ser per això, que no se'n deixava ensenyar cap més a l'escola. Ni parlar-ne cap altra sense càstig. S'hi ofereix una magna col·lecció d'obres de la literatura universal, profusament il·lustrades de làmines al boix. Pensem que eren per a la bona societat, i no tenien pas intenció de llegir-les, sinó només de col·leccionar-les a les estanteries de les llibreries del despatx del senyor de la casa, que aleshores era peça imprescindible per anar-hi a fumar després del dinar.
1848. Un dia de cada dia a la BCN de 1848.
«Diario de Barcelona», 19 de febrer (ARCA).

La compra de carbó, i de llenya, era essencial per a les cases bones de la ciutat, i es feia directament dels vaixells arribats a port. Després calia fer-ne el trasllat amb carro i el buidatge a la carbonera, sempre pala en mà, amb treball físic dels criats de la casa, o de l'empresa del traginer.

Un avís molt important: l'arribada a la ciutat d'un retratista francès, que «tiene la satisfacción de participar a los ilustrados barceloneses su llegada y establecimiento en esta capital». Perquè la fotografia encara era havia de madurar, i la immortalitat burgesa raïa en el pinzell i els olis de l'artista, encara com al segle XVII flamenc. El trasllat de la raó comercial també era important, no fos cas que la clientela es perdés. El pintor que ho anunciava al diari no devia pas ésser poca cosa. Em fa l'efecte que entre retratista i pintor hi havia la diferència que marca la distància que va d'un pinzell a una brotxa de paret.

La informació immobiliària no hi podia faltar, i s'hi deixa constància de la venda de «una hermosa posesión a dos horas de distancia de esta ciudad y por la parte del Llobregat». Amb tota probabilitat, una torre d'estiueig, quan el riu encara mostrava als naturals ses plaents platges serpentines que immortalitzà en sos versos. El preu de la hipoteca se situava sobre les 50.000 lliures, que eren de veritat molts quartos.

Molt curiosa és la notícia següent, gairebé d'app de cites actual: una senyora -això diu l'oferta- vol invertir 800 lliures -poca broma- en un «piso decente para matrimonio, ya sea dentro de la ciudad o en la Barceloneta». Però no a Gràcia, Sarrià o Sant Andreu, que eren municipis als afores i muralla enllà, que tot just començava a parlar-se d'enderrocar-les. No sé si cal suposar que ja era casada, potser no, perquè és ella qui el busca i no el marit. Sembla que encara estigui per merèixer o, millor encara, era una vídua que sortia del dol...

L'anunci del professor d'aritmètica i «cambios y tenedurías de libros», és a dir, formació comptable, és també destacable, car presumeix «que su método de enseñanza es preferible a todos». Està molt bé això de la confiança del mestre en els propis mètodes pedagògics. Al revés d'avui, que tothom ens diu com ho hem de fer i a callar!

Les cases d'hostes, versió dinovesca de l'Airbnb eren a l'ordre del dia. Ací trobem una senyora amb minyona que ofereix «sala y alcoba muy bien amueblada para caballero de carácter, a quién cuidará si gusta de la asistencia». No cal que tingueu mals pensaments, segurament hi havia bona intenció... econòmica, per ajudar-se a pagar la renda. Però si l'assistència arribava a agradar massa... qui-sap-lo!

La bona carn de la ciutat era de «buey fresca», però sense neveres, al mercat de Sant Josep, i al costat de la parada dels coloms. Més vendes: de local comercial «con armarios y cristales» o d'una tartana valenciana. 
1848. Un dia de cada dia a la BCN de 1848.
«Diario de Barcelona», 19 de febrer (ARCA).

Lloguers d'una finca amb jardí i aljub, o sigui, sense problemes d'abastiment d'aigua, o d'un piano de cua, o d'una altra sala i alcova, en un tercer -sense ascensor, òbviament- a la plaça de l'Oli, «para alquilar a un señor solo o a dos amigos».

S'acaba aquest nostre breu divertimento sobre el pols de la ciutat burgesa a través de ses ofertes i demandes, amb el comentari de la darrera informació de la secció: el ball de màscares del Carnestoltes que s'acostava, al Saló de la Llotja, això sí, «a beneficio de los pobres de la Casa de Caridad», perquè ballem, festegem i forniquem, però amb l'esperit tranquil. El saló serà «ricamente adornado», i el ball durarà rigorosament de 9 de la nit a 2 del matí. S'hi podia arribar amb mitja hora d'antelació i l'entrada fora de 4 rals per disfressa. Amb moneda que no s'hagi de pesar! Perquè si no, s'hi feien llargues cues.

Acabaré amb un refrany de ma padrina, que feia: que bé que es viu quan es viu bé. O amb el parafraseig d'en Gaspar Hernàndez: l'ofici de viure bé. 
1848. Un dia de cada dia a la BCN de 1848.
Una tartana valenciana, que era carro lleuger, per a passeig o desplaçaments sense càrrega, i que es venia aquell any al carrer de Santa Anna, al Cafè del Jardí 18, entrada per la Rambla dels Estudis. Una entretinguda ressenya de molts delss cafès barcelonins del segle XIX, la trobareu a 
Els cafès a la Barcelona del XIX, enllaç, dins el ben recomanable blog Cuina del 19
 

20200118

[2077] «De Tàrrega a Cervera, una llegua sencera, i si fos mullada, compta-la per jornada», o pels temps de Carles V

1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia»,
Andrea Navagiero (Gallica).

Nomenat ambaixador de la Sereníssima República veneciana a la cort de l'emperador Carles V, aquest poeta i historiador renaixentista passà fugaçment pel nostre país en direcció a Espanya. La primera edició de les impressions del viatge foren publicades al 1563, «con la descrittione particolare delli luochi et costumi delli popoli de quelle provincie».
  
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Els temps de viatge ara fa cinc segles no eren pas immediats, com els volem ara, malacostumats com estem. La partida cap a la cort hispanogermànica de Carles V tingué lloc al 14 de juliol de 1524, i l'arribada a destinació s'allargaria per uns quants mesos. 

1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Saltem, doncs, la ruta per Itàlia i retrobem els viatgers ja a la mar, camí de Còrsega. Un altre dels perills de l'època, les travesses marineres amb temporal a la mar. En arribant a port, encara calia saber distingir els senyals que es rebien des de la costa, atès que, per tal de robar els vaixells, hi havia malfactors que els portaven al naufragi. I és que a totes les èpoques hi ha qui se les empesca totes. Salvats els esculls del viatge, mai tan ben dit, la nau del seguici de l'ambaixador venecià arribà al port de Palamós passada la Pasqua de 1524, exactament al 24 d'abril, la vigília de Sant Marc, patró dels venecians.

Per als venecians i europeus d'aquells temps, i també encara per a molts dels nostres temps, l'arribada al nostre país, suposava l'arribada a Espanya. Fa cinc-cents anys, el terme era encara més geogràfic que polític, atès que la Corona d'Aragó era llavors, i fins al 1707, sobirana de la de Castella, i Catalunya, com els altres estats, es regia per ses pròpies institucions de govern.
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

La ruta de Palamós cap al Cap i Casal català, passant per la Roca en entrant al Vallès, llavors sense peatge, suposem...
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

L'1 de maig arribaren a Barcelona, la qual trobà molt ben mediterràniament enjardinada, amb bons edificis de pedra i no pas de tova com als pobles. Les Drassanes li cridaren d'atenció com a edifici, però ja no hi veié cap nau, car eren fetes anar com a arsenal i polvorí. Sempre escassa de cereal, una de les eternes preocupacions del consell de la ciutat, però pròdiga en fruita.

Sorprengué l'ambaixador venecià que la nostra capital disposés d'un gran banc, similar als Montes italians, i que fos tan proveït de diner. Probablement es refereix a la Taula de Canvi barcelonina, fundada al 1401 (el primer banc d'Europa). Una de ses atribucions era controlar els prestadors, i quan n'identificaven un amb males pràctiques, li trencaven el taulell a cops de maça. Per la qual cosa, els viatgers italians que ho contemplaven varen fer popular per tot el continent l'expressió 'banca rota' quan un negoci queia en fallida.

També fa esment de l'autogovern del país, amb tres cònsols (de la Generalitat) i dels privilegis de la nació, que troba exagerats: tota l'Europa moderna es va construir sobre el poder absolut dels monarques i governants, i sempre els va fer -i els fa encara- nosa el dret al propi govern i llibertats de les nacions sense Estat, o sia, sense exèrcit. 
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Es quedà parat del dret que tenien a establir-se a la ciutat els criminals arribats de fora, sempre que es mantingués i aportés provisió al municipi. S'escandalitza tant dels drets propis, que els arribà a qualificat de llicències en lloc de llibertats. I tot perquè es feia pagar als dirigents i adinerats que posaven a la ciutat, fins i tot al mateix Emperador!

Aprofita el traductor divuitesc (espanyol) per criticar el federalisme i aspiracions a la independència renascudes a Barcelona i a tot el país aquell segle XIX, i les demandes de la burgesia catalana de taxar amb aranzels proteccionistes la producció industrial que vinguda de fora els fes la competència. Cosa que s'enfrontava als desitjos lliurecanvistes de l'aristocràcia terratinent (espanyola).
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Esmenta el convent de monges no observants, i que per això es podien casar, de les Jonqueres, de l'orde de Santiago. També, és clar, no es podia deixar de citar la muntanya de Montjuïc, omnipresent al costat de la ciutat en aquells segles. L'estada a la capital catalana es perllongà fins al 12 de maig, data en què, renovades les cavalleries i provisions, emprengueren camí cap a ponent pel camí ral de Molins i Sant Andreu, lloc a on calia passar el Llobregat per barca. L'endemà, dia 13, ja eren arribats a Martorell, per travessar el pont (del Diable) just a la confluència de l'Anoia amb el Llobregat. 
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

La vista de la majestuosa muntanya de Montserrat també era obligada. El dia 14 ja enfilaven per Santa Maria del Camí avall, i el dia 15 passaren per Cervera i Tàrrega, ja a les nostres comarques ponentines. S'hi fa cita d'un proverbi d'aquells temps que en el text original s'hi escriu en castellà: «De Tàrrega a Cervera, una legua entera; y si fuese mojada, cuéntala por jornada», per dir que no eren pas tan a prop les dos ciutats com la gent creia, i els camins no gaire apariats, perquè, si havia plogut, s'hi feia molt dificultós de passar-hi.

Belopozo fou la magnífica italianització del topònim de Bellpuig que a Navagiero se li escaigué de proposar. Llàstima que s'equivoqués, perquè només que hagués preguntat una miqueta als naturals del país, li haurien explicat que puig no és pas pou, oi?
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Per al petit poblet, aleshores, que era Mollerusa, s'atreveix l'autor a proposar-la com a Mogliarussa. L'amic Luciano, d'Orvieto, ja m'ho digué, durant un Comènius que férem fa anyets, que li sonava a moglie russa, o sia, dona russa. Fet i dit, el dia 16, arribada a la capital de la Terra Ferma, quatre dies després d'haver sortit de Barcelona. Aquesta era l'alta velocitat de fa cinc segles, i paciència! (que avui tots, o gairebé, hem perdut).

A la nostra capital ponentina, l'autor no s'hi fixà en gran cosa, i només hi projectà les imatges de les lectures fetes de Cèsar. L'endemà ja eren a Alcarràs i Fraga, a on, és clar, els calgué travessar el llarg pont de fusta plantat a cops de maça. 


20191009

[2037] La Nacional II al segle XIX: de camí a carretera


1840 ca. La Nacional II al segle XIX.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
(BVM).

El traçat de la N-II, quan encara no tenia aquest nom, la gran carretera que uneix el mar amb la Terra Ferma catalana, i d'allà cap a Espanya, transformada en carretera (de terra) a mitjan segle XIX, ço és, ben esplanada i eixamplada, per facilitar el trànsit de carros i carruatges. L'obra corresponia a l'Estat en aquell període de domini espanyol sobre la terra nostra, i remunta al camí immemorial cap al ponent ibèric (Caesaraugusta) de la calçada romana que travessava tot Catalunya per la Panadella.

La llegenda del mapa explicava el color groc per al nou traçat, que en alguns punts adreçava el vell camí ja de temps existent. A més, s'hi marcaven els límits dels termes municipals de tots els pobles per on havia de transcórrer. Els ponts per sota dels quals baixava aigua tot l'any eren pintats de blau-verd, i aquells que es farien sobre rius i barrancs que s'eixugaven bona part de l'any es dibuixaren sense color.

La llarga història de la calçada, camí i carretera, ara també desdoblada en autovia, és paral·lela al desenvolupament econòmic del país. També a la història política, car el tram català d'aquesta via estatal, fou el darrer on aquell Estat invertí a final del segle XX per convertir-la en A2, tot i tractar-se del tram més poblat i econòmicament més viable i necessari de tots. És lo que té ser colònia.

Recordo un any, quan era profe a Tàrrega, que vaig passar a buscar a l'ínclit professor Sebastià Serrano pel seu poble, Bellvís, per a una inauguració del curs al setembre. Llavors acabàvem d'estrenar l'A2 i ens congratulàvem de l'obra. Li vaig dir: amb aquesta facilitat d'anar amunt i avall, ara sí que s'ha fet realitat la Catalunya-ciutat dels noucentistes, oi, professor? Es va quedar rumiant un instant i em respongué: és cert, però no és d'asfalt sinó d'esperit que cal reomplir el país.
1840 ca. La Nacional II al segle XIX.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Detall dels tres plecs. Com s'hi pot ben veure, l'orientació geogràfica és invertida, amb l'orient a l'esquerra i a la dreta el ponent, als límits de l'Aragó. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX a la sortida de BCN.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

La carretera en sortint de les muralles de Barcelona. S'hi observa com el nou traçat tallava pel dret i en lloc d'encarar cap a l'Hospitalet i Cornellà  per la Bordeta, trencava ja a la Creu Coberta en direcció a Esplugues, Sant Just i Sant Feliu, a on es retrobava amb el camí ral, que prosseguia Llobregat amunt.
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: el Pont de Molins de Rei.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

El Llobregat era creuat entre Molins i Pallejà per un grandiós pont originari de l'època del rei (espanyol) Carles III, l'únic al darrer tram del riu en sortir de Montserrat. El pont tenia quinze arcades, però de manera sorprenent només se n'hi dibuixen dotze, potser per falta d'espai. El canvi de color a les tres arcades finals podria ben bé indicar aquest tall. 
Segle XVIII. El Pont de les Quinze Arcades, de Molins de Rei.
La forta riuada de 1971 se l'emportà avall, i ja fou refet de nou en nou. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Martorell.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).
Pel marge dret del riu amunt, la carretera arribava a la cruïlla del pont del Diable, travessava Martorell i abandonava el Llobregat, tot retallant el vell camí passant més al sud (a la part de dalt del mapa) per encarar cap al Bruc. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: el Bruc.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

El pas pel Bruc ha sigut el gran obstacle de la carretera durant segles, llavors travessat més al sud, per Capellades, a diferència de la carretera del segle XX ençà. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: La Panadella.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

La Panadella, la partió de Catalunya, allà on comença el Ponent.
La Nacional II a la Panadella.
(Imatges sobre rodes, enllaç). 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Cervera.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

La Panadella, la partió de Catalunya, allà on comença el Ponent. El vell camí passava pel poble de Montmeneu, però ja el nou desviarà un poc més al sud i d'allà avall fins a les planes segarrenques. A Cervera, el nou traçat evitarà el pas per dalt la ciutat i retallarà també per sota de la Curullada, més a prop sempre de l'Ondara, que no creuarà fins passat Tàrrega, al pont de Vilagrassa. 

Al llarg del traçat hi trobem Vergós, Cervera prou ben perfilada, la Curullada, Granyanella i nombrosos masos prop del riu i la vella carretera, algun dels quals devia fer les tasques de fonda i hostal.
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Tàrrega.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Detall de la carretera al seu pas per Tàrrega i per damunt del riu Ondara, que deixarà tot just abans de Vilagrassa per empendre camí cap a la bassa d'Anglesola. S'aprecia bé com la nova carretera endreça les torteres del vell camí. A Tàrrega, s'hi assenyala la capella dalt del tossal de Sant Eloi. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX. Bellpuig.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Detall de Bellpuig, per a on la carretera entrava a la vila. Amb el segle XX entrat, vingué que es tallà pel dret, tal com ja feia un dels vells camins, que «se han formao los biajeros [viatgers] para evitarse el lodo», o sigui, que l'altre camí vell devia tindre alguna raconada, a la sortida del poble, que el riu Corb inundava d'aigua i el feia intransitable. Efectivament, tot aquest tram fins a Golmés és una seqüència de dos llargues rectes, excepte al gual que travessa pel Corb, allà a on ara hi ha l'entrada de l'autovia de Castellnou.  
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Mollerussa.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Per alguna cosa se'n diu Plana d'Urgell, cosa que permeté que la carretera pogués dibuixar-se ben recta, com s'ha mantingut fins avui. El dibuix la situà fora de Mollerussa, però la realitat ens diu que hi passà per dins, penosament les dos o tres darreres dècades per l'excés de trànsit, fins a començament dels 90, quan s'hi inaugurà el tram de l'A-2. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Lleida.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Detall de la carretera des dels Alamús i Moredilla fins a Lleida. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Lleida.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

L'antiga arribada a Lleida es feia més per dalt, gairebé a l'alçada dels actuals Mangraners, i es baixava cap a la ciutat pel 'Mesón de Perales'. Lleida hi apareix tota encerclada de les velles muralles, el Cappont encara no hi existeix. La N-II travessava el Pont Vell (i únic), passava per sota l'Arc del Pont, portal principal de la ciutat, i torcia esquerra avall pels carrers Major i Sant Antoni, per sortir fora muralla per aquesta porta occidental de la ciutat. Allà encara calia que la carretera travessés el torrent que baixava de la Mariola, i pels peus de Gardeny encarava cap a Fraga. 

A la cruïlla del camí de Butsènit, se n'apartava i no hi baixava, es mantenia per dalt, i anava marxant més o menys paral·lel a la sèquia de Pinyana pel son costat dret. Com encara.
1964. La Nacional II a Lleida.
La recta de la carretera a les envistes de la nostra ciutat, a l'alçada de l'antiga fàbrica de la Cros, just abans del cementiri. Veiem com al fons, torcia cap a la dreta, al vell 'Hotel Condes de Urgel', encarava per l'avinguda de les Garrigues, a mig fer encara, per entrar pel Pont Vell, seguir per Blondel i pujar fins al carrer Acadèmia per sortir de la ciutat. Cap a final d'aquella dècada s'obriria l'Av. de Madrid i a començament de la següent s'hi faria la circumval·lació i el nou pont dels instituts. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Detall de la carretera fins al terme de Soses, al límit de la ratlla de l'Aragó allà a la Serra Pedregosa, tota dreta en contrast amb els tombs que des d'Alcarràs feia el tram darrer de la 'secla' de Pinyana.
La carretera Nacional II.
He estat remenant la xarxa una estona a la cerca d'un antic punt quilomètric, un d'aquells mollons de pedra amb la caputxa roja i el número del quilòmetre. Llàstima, m'hagués plagut tantíssim poder acabar amb aquella imatge, encara típica de la Nacional II de la nostra infantesa, quan amb l'R-4 de casa ens n'anàvem fins a Barcelona.