Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ribagorça. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ribagorça. Mostrar tots els missatges

20190828

[2018] Lo Pont de Montanyana

1890. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
Foto: Frederic Bordas i Altarriba (MdC-AFCEC).

Vista de la plaça del poble, tota de terra, sense empedrar encara, dins l'antic nucli fortificat, del qual en veiem els portals.
1890. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
Foto: Frederic Bordas i Altarriba (MdC-AFCEC).

Detalls del petit poble ribagorçà, amb les antigues balconades de forja senzilla, alguna encara de fusta. 
1889. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (MdC-AFCEC).

El poble ajaçat al llarg de la Noguera Ribagorçana amb el vell pont de fusta penjant, apte per al pas de persones i bèsties.
1889. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (MdC-AFCEC).

Les velles cases del poble, llavors cases totes de pagès, quan ni pensaments hi havia que la carretera portaria el que n'hem dit progrés, i potser no ho és. S'afiguren bé els tirants que subjecten la palanca des dels pilans de cada costat.
1845. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

A mitjan segle XIX, fins i tot a l'autor del llibre li costà de castellanitzar el nom del poble, i hagué d'incloure en el títol el topònim popular i tradicional, Pont, descrita com a «aldea o barrio», en al·lusió als orígens, baixats de Montanyana al vell camí entre el Pirineu i la plana, i cap al Pallars, lloc que de temps enrere devia menester hostals i fondes per als traginers i viatgers, i lloc de control del pas del riu cap al Pallars. «Se encuentra este barrio en territorio de Catalunya, perteneciendo al de Aragón; aun más, hay casa que se halla en terreno respectivo a ambas provincias». Cosa gens estranya entre pobles d'història comuna i agermanada, però que per a l'autor era «por una de las irregularidades de nuestra división territorial», entenent ell espanyola quan diu «nuestra»

Les magnífiques campanes de la torre de l'església i dos esglésies més, «más antiquísimas y casi derruidas», li demostren la importància del lloc en temps passats. Una de les grans avingudes amb què de tant en tant la Ribagorçana obsequiava als seus riberencs se n'endugué els arxius de la casa de la vila, amb la casa i tot, és clar.

L'església parroquial és dedicada a Sant Ermengol, una reminiscència del domini medieval urgellenc del vescomte Arnau Mir de Tost, que considerà el poble primerenc de Montanyana, al voltant del castell, un lloc privilegiat per controlar l'avanç conqueridor cap al sud. Cap al segle XIV, el lloc passarà al comtat ribagorçà i s'iniciarà la relació jurisdiccional amb els hospitalers, a on hi hagué l'abadia del prior de la comanda de Siscar.


Res no diu l'article dels telers de llançols i draps ni de la farinera que hi hagué a la vila, per la qual cosa cal suposar que eren de data posterior a l'obra, i, per tant, de la segona meitat del segle XIX o començament del XX.
1845. Montanyana (la Ribagorça).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
La vila de Montanyana, dalt del tossal, disposava d'una seixantena de cases, «bastante incómodas cerca de las cuales se ven vestigios de haber existido murallas». S'hi referència a la pertinença a l'antic Orde de Sant Joan, i se n'esmenta el castell derruït. En aquells temps, hi habitaven 61 caps de casa, amb un total de 285 persones, a raó d'entre quatre i cinc per casa. Ara hi deu haver com a molt una vintena d'habitants. La força de la despoblació del Pirineu, no només el de dalt sinó des de les comarques de la terra més baixa ha estat mortal durant aquests darrers cent anys, durant els quals l'Estat i els poders els han xuclat la sang, això sí, en forma d'explotacions hidroelèctriques. 

Segons en Coromines, el topònim de la «vila i antic cap del municipi del Pont de Montanyana (Baixa Ribagorça), a la confluència dels barrancs de St. Joan i de St. Miquel, que formen el barranc de Montanyana, afluent per la dreta de la Noguera Ribagorçana», derivaria de MONTANIANA, vingut del nom propi MONTANIUS.
1915. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
La passarel·la a començament del segle XX.

1906. Montanyana.
«Anuario Riera», BCN.
1906. Montanyana.
«Anuario Riera», BCN.

Les dades municipals del poble de Montanyana, llavors de cap a 800 habitants, i de l'agregat de Pont de Montanyana, amb prop de 350. Ara l'agregat dona nom a tot el municipi. Hi veiem els noms dels governants municipals, inclòs el mossèn, l'únic castellà juntament amb el secretari i els mestres, els perpals de castellanització de la població en aquells temps. Hi veiem el nom dels botiguers [abacerías], dels ferrers, del metge. Hi havia tres fondes, farmàcia, escola de xiquets i xiquetes, molí d'oli i societat de reg. Tot això la modernor s'ho emportà i la globalització ho fa molt difícil de recuperar. Però no hem de deixar de lluitar.
Anys 1960-70. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
Vista del poble vell fortificat, i del pont de tirants, per damunt d'una Ribagorçana asfixiada pels pantans pirinencs. 
1937. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
Paper moneda de Montanyana, imprès a la impremta Figueres de Tàrrega. A través de Tremp, devia ésser la vila més propera que disposava d'impremta. L'ús de la llengua pròpia era -i encara és- prou difícil, després de segles de diglòssia, de menyspreu i de desdeny de part de les institucions oficials (espanyoles).


Anys 1960-70. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
Vista de l'antiga passarel·la de fusta. Sense pilans, s'estalviaven els disgustos que, més sovint del que ara poguéssim pensar, la força de l'aigua del riu els hauria desencadenat. No ho sé pas del cert, però el primer arc de pedra sembla indicar l'existència antiga d'un gran pont de pedra, abatut per la Ribagorçana.
Anys 1960-70. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
Vista del poble des del tossal, a on veiem el modern barri de la carretera, que ressegueix el traç del riu.
Anys 1960-70. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
Una altra perspectiva del poble i del carrer, de serveis als automobilistes, que es va anar creant al llarg de la carretera N-230.
Anys 1960-70. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
La vella carretera dels anys dels Seats 850 o 1500. Les famoses coques de cabell d'àngel o de crema de Casa Isidro i de Casa Pallàs, i la fonda Llarc, tenen fama gairebé ancestral entre els usuaris de la carretera fins avui. 



20190609

[1989] Lo Cossant d'Alaó

1905 ca. Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça).
Foto d'autor desconegut (AFCEC_MdC).

Imatge del cos incorrupte de l'abat siscentista d'Alaó, a la cripta del monestir en un taüt de fusta, abans que fos col·locat rere una vidriera. Història i llegenda s'entremesclen en aquesta característica contalla popular, que mostra el jou de l'Església sobre l'imaginari col·lectiu durant segles entre la gent senzilla del poble, que perdurà fins al temps dels nostres padrins, sobretot en els pobles de muntanya, de vida tradicional i més allunyats de les capitals i les noves idees.

Domingo Latràs va nàixer a Torres de Alcanadre (Osca) cap a l’any 1620. Va prendre el nom de Benet Latràs i va ser frare benedictí del Monestir de Santa Maria d’Alaó o de la O, i posteriorment va ser-ne abat des de l’any 1669 fins al 1682. El 26 d'agost de 1669 li va ser concedit l’abadiat, del qual en va prendre possessió el 12 de desembre i el 26 del mateix mes es va celebrar l'acte d’homenatge, mitjançant el qual tots els propietaris de les terres pertanyents al cenobi van retre fidelitat al nou abat Benet Latràs.

L’abat Benet Latràs va ser senyor de Llastarri, baró de Miralles. Formava part de les Corts d’Aragó. Va crear el priorat de Nostra Senyora de les Neus dels Masos de Tamúrcia. Sanejà l’economia del monestir i va protegir la Confraria de Sant Esteve de Sopeira. Va fer que hi hagués un vicari per a Sopeira. Com abat d’Alaó encara tenia possessions en molts pobles de la comarca: Betesa, Ovís, Santa Eulàlia, Els Molins, Santorens, Aulet, Torogó, Cornudella, Areny, Miralles, Llastarri, Senyiu, Noals, Castanesa, la quadra de Marquet, la quadra de Torrelabat… entre d’altres.

Va morir a Saragossa el 16 de juny de 1682 i va ser enterrat a la basílica de San Pablo. Al segle XVIII va ser traslladat al Monestir d’Alaó. Es conservava incorrupte en una urna, del 1929, en la cripta que hi ha davall del presbiteri, fins a la guerra de 1936, quan va ser cremat a la foguera amb altres peces d’art com els retaules barrocs i moltes imatges de fusta de l’església del monestir. Padrines de Sopeira en van guardar cendres de la seva crema (Glòria Francino, tempsdefranja.org, 3 de gener de 2019).
2019. Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça).
Aquestes festes nadalenques la canalla i joves de Sopeira van representar la llegenda del Cossant, en l’acte de la benvinguda als Reis d’Orient. La celebració va començar amb una xocolatada, acompanyada de coca, i després s'escenificà la llegenda. 
«Conta la llegenda que el Cossant era un abat del convent de Santa Maria d’Alaó del segle XVII, que també era diputat a les corts d’Aragó, i des de l’administració li van donar cent duros per a arreglar el Pas d’Escales, i ell, com que hi havia molta fam, els va donar als pobres. I quan li van demanar què n’havia fet d’aquells diners, i ell va respondre que els havia repartit als pobres, el van condemnar a mort a Saragossa. I allí va ser enterrat a la basílica de San Pablo fins que al cap d’uns anys el van traslladar al seu convent de Sopeira.

«Com que el seu cos es va conservar sense descompondre’s, la gent li va començar a dir el Cos Sant, en una sola paraula el Cossant. El van posar a la cripta en un fèretre de fusta, fins que l’any 1929 li van fer una urna de vidre on es conservava, vestit amb el seu hàbit i la mitra d’abat. Quan la gent passava davant la finestreta espitllera de la cripta, li resava, deixant uns cèntims per a arreglar el camí i el pont de pedra.

«Diuen els més grans que, al costat del camí anant cap a Escales, hi havia unes passes marcades a la roca, que eren les passes del Cossant. També deien que pujava sacs de gra cap al Pont de Suert, perquè poguessin fer farina, ja que hi havia molta pobresa.

«El seu cos es va conservar fins a la guerra del 1936, en què el van cremar a la foguera, on també van cremar tots els retaules barrocs i sants que pertanyien al Monestir d’Alaó. L’home que va agafar el Cossant, el va increpar amb aquestes paraules: —Si és sant com diuen, fes-n’hi ara de miraglles! I acte seguit el van cremar. Algunes padrines de Sopeira en van guardar les cenres, d’aquesta foguera.

«Una altra llegenda prou coneguda del Cossant é la dels traginers que puiavan mercaderies: vi, gra, fruita al Pirineu. Els traginers que passavan aquell matí eran dos homes treballadors amb els seus matxos i eugues carregats. En arribar a la finestreta de la cripta, un d'ells li va dir: —Déu vos guard, Cossant! Desitjau-mos que trobem bé el camí fins arribar a casa.

«I allavons li va deixar uns cèntims d’almoina i va resar una oració: —Pare nostre, que esteu al cel… En canvi, el seu company, un home burlleta, li va començar a dir paraulotes i renecs i a burlla’s d’ell: —Què hi fas astí, jaent, Cossant? Vos vinre amb natres, que et donarem un trago… ? Ha, ha, ha… Al punt d’arribar al pont de pedra, els matxos del segon traginer no volevan passar el pont. I ell els cridava: —Arri, matxos! Que no tenim tot lo dia… El seu company, en vere que els seus animals no volevan passar, li va dir: —Això ti passa perquè t’has burllat del Cossant! Ja pots tornar al convent i demana-li perdó.

«El segon traginer, protestant i amb el cap baix, va retrocedir fins a l’indret de l’espitllera de la cripta i es va agenollar, dient: —Perdonau-mi, Cossant! Us hai ofés, ho sentixco molt, però deixau que els meus matxos puguen arribar amb la càrrega al seu destí. I es va posar a resar, tot empenedit: —Pare nostre, que esteu al cel… Quan va tornar al pont romànic, després de demanar perdó al Cossant, els seus matxos van seguir el camí com altres vegades fins arribar als pobles del Pirineu».


20190606

[1988] Lo monestir ribagorçà de Santa Maria d'Alaó

1890. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça).
Foto: Frederic Bordas i Altarriba (AFCEC-MdC).
Una de les imatges més antigues d'aquesta abadia benedictina ribagorçana, amb tot el gran valor documental malgrat el lleu desenfocament de la vista. L'exclaustració l'havia portat a l'espoli, però en esdevindre parròquia de Soperia l'any 1874 en passar a la diòcesi lleidatana (i fins al 1999), s'aconseguí d'aturar aquest abandó.
1890. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça).
Foto: Frederic Bordas i Altarriba (AFCEC-MdC).
Detalls dels absis de l'edifici romànic del segle XII i del campanar afegit en temps posteriors. Aquell segle XII fou època de gran expansió del cenobi, probablement fundat en època visigòtica segons sa primera advocació a Sant Pere.
1850. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Sopeira (la Ribagorça).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Breu resum de la història d'aquest monestir benedictí ribagorçà, amb dates i noms claus de sa vida monàstica, que la història posterior acabarà d'aclarir i ordenar. 
1850. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Sopeira (la Ribagorça).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
L'establiment monacal fou refundat al segle IX sota l'orde benedictí al bisbat d'Urgell. El nom de monestir «de la O» només és mala segmentació fonètica d'Alaó (entès «de la O»), «no como dicen vulgarmente, porque el estrecho barranco donde corre la Noguera de Ribagorça forma la figura de una O, que si esto valiera, mejor debería llamarse de la L».
1905 ca. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça).
Foto d'autor desconegut (AFCEC-MdC).
La imponent fàbrica romànica del monestir ribagorçà, aixecat a tocar de la Noguera, just al començament meridional del congost del Pas d'Escales, porta d'accés al Pirineu. Aquest control i cura estratègics del pas hagué de fornir grans ingressos al cenobi en aquells reculats temps medievals. 
1905 ca. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça).
Foto d'autor desconegut (AFCEC-MdC).
Detall de la decoració dels absis. El rellotge del campanar degué haver-s'hi afegit a partir de sa conversió en església parroquial, cap al darrer quart del segle XIX.
1850. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Sopeira (la Ribagorça).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
A mitjan segle XIX, l'arxiu havia estat traslladat, potser també espoliat. Com que l'església romànica feia tasques de parroquial, l'autor la va trobar «blanqueada y desfigurada con adornos de mal gusto».
1905 ca. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça).
Foto d'autor desconegut (AFCEC-MdC).
Una preciosa vista frontal, en què apreciem la majestuositat de la factura de la nau i l'antiga espadanya romànica integrada en la factura del campanar modern. 
1905 ca. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça).
Foto d'autor desconegut (AFCEC-MdC).
Detalls arquitectònics de l'edifici exclaustrat, amb teulada de pissarra refegida de teula. Qui sap si el personatge assegut al pedrís, al costat de la mula, n'era el fotògraf.

Edifici

«Del conjunt monàstic, tan sols se’n conserva l’església i algunes dependències tardanes a la banda oest: la porta d’entrada al recinte monacal, la sala capitular i el recinte del claustre. L’església, situada al sector sud del conjunt, és de planta basilical de tres naus amb els corresponents absis semicirculars a l’est, més gran el central que els laterals. Al centre de cada absis s’obre una finestra de doble esqueixada. Altres set finestres del mateix tipus s’obren a la façana sud, mentre que a la façana oest hi ha un finestral de di­mensions més grans, esqueixada recta i ornamentat per un fris escacat. 
«El conjunt de les façanes apareix de­corat amb un fris continu d’arcuacions cegues coronades per un fris escacat, mentre que parelles de lesenes es disposen als extrems dels absis tancant les sèries d’arcades. La porta principal s’obre a la façana sud amb un arc de mig punt, emmarcat per un fris escacat centrat per un crismó, i una arquivolta motllurada, suportada per columnes. Al mur nord hi ha una altra porta, paredada, d’arc de mig punt que comunicava el temple amb el claustre. A l’angle nord-oest, sobre el primer tram de la nau, s’alça un campanar de torre, que és posterior al conjunt de l’església. Una volta de canó reforçada per tres arcs torals cobreix la nau central, mentre que les laterals tenen voltes d’aresta, amb arcs torals i formers adossats als murs del perímetre. Els pilars que suporten els arcs i les voltes són d’estructura complexa i no presenten una forma única, si bé el tipus bàsic consisteix en un nucli quadrat al qual s’adossen els pilars que suporten els arcs. L’ús d’una columna monolítica que alterna amb els pilars compostos no és un fet gaire freqüent, encara que el podem trobar a la catedral de Jaca (Aragó) o a Sant Cristòfol de Lluçars. Tots els capitells tenen relleus esculpits de tipus vegetal i zoomòrfic, amb uns repertoris força simples que denoten un estil tardà de la ­primera meitat del s. XIII. La factura és similar a la de conjunts com Lluçars, Tolba o Montanyana. 
«El presbiteri conserva un paviment romànic excepcional, obrat en opus sectile, que s’allarga fins al primer pilar de la nau. Presenta una sanefa de quadrats, col·locats en diagonal, que combina peces vermelles i blanques, i envolta un plafó format per tres rengles de cercles o rodes que alternen peces vermelles i blanques sobre fons negre. Un plafó, situat al sector sud, té una figura de peix molt estilitzada realitzada en marbre negre. El paviment de les naus és de còdols, amb decoració geomètrica. L’absis central s’eleva, al presbiteri, cinc graons per sobre del paviment de la nau, i allotja una cripta que n’ocupa tot l’àmbit. S’hi accedeix per unes escales laterals des de les dues absidioles. És una petita sala rectangular coronada pel mur semicircular de l’absis i coberta amb una volta de canó molt deformada que arrenca directament del paviment. 
«Al centre del mur semicircular s’obre una finestra d’esqueixada simple, mentre que al mur oest hi ha tres finestres d’una esqueixada que perforen els graons d’accés al presbiteri i permeten la comunicació visual entre la cripta i la nau central. Els murs són arrebossats i tenen diverses creus pintades de color vermell, a més d’una inscripció al centre de la volta que commemora la consagració de l’altar el 1123, any en què també es van consagrar les esglésies de Taüll. L’edifici constitueix un exemple excepcional de l’evolució dels llenguatges arquitectònics llombards en l’arquitectura catalana, tot i que es manté fidel als principis bàsics, alguns de força arcaïtzants i fora del seu context. Per tot plegat, cal emplaçar-lo dins el s. XII. 
Història
«La gran importància del monestir consisteix en la nombrosa documentació que se’n coneix, gràcies a la recopilació que els monjos alaonesos van fer de tota la documentació en un cartoral, i al fet que s’hagi conservat fins als nostres dies. D’altra banda, fora d’aquest notable cartoral, l’arxiu d’Alaó no conserva antigues memòries, i això fa difícil reconstruir-ne la història a partir del s. XII. Probablement, el primer establiment monàstic situat a Alaó fou anterior a l’època visigòtica i era dedicat a sant Pere. Per un precepte del comte Bigó de Tolosa (806-814) se sap que la cel·la d’Alaó fou encomanada al prevere Grisògon. Els seus successors van dur a terme una política sistemàtica d’adquisicions, tant per compres com per donacions, per incrementar el patrimoni del monestir a banda i banda de la Noguera Ribagorçana. 
«El monestir era dins el territori de la diòcesi d’Urgell, i en l’acta de consagració de la catedral (829) consta ja com a Santa Maria, nom que devia rebre en entrar a formar part del bisbat. Al final del mateix s. IX va passar al nou bisbat de Pallars. L’abadiat de Frugell (855-874) se situa en la sèrie de grans abats que van aconseguir fer d’Alaó el monestir més important dels Pirineus Centrals. Va obtenir dels senyors diversos privilegis, entre els quals destaquen la llibertat per a elegir abat i el d’immunitat, que van iniciar un llarg període de gran vitalitat. 
«L’abadiat d’Altemir (936-962) marca una nova etapa en l’evolució de la comunitat alaonesa. En aquest període s’introdueix la reforma monàstica benedictina i, alhora, es fa l’erecció del bisbat de Roda, esdeveniment que indica la intervenció de l’arquebisbe de Narbona, ben directa en l’elecció de l’abat Oriolf. L’època més brillant del monestir alaonès va lligada al govern de l’abat Oriolf (968-977). Amb la protecció a càrrec del comte Unifred I Bernat de Ribagorça, tenen lloc el renovellament espiritual de la comunitat i la construcció d’una nova basílica, fets que comporten la consolidació de la posició hegemònica del monestir a la Ribagorça. 
«Però aquesta etapa també significa un pas enrere en la pretesa independència monàstica, ja que l’elecció de l’abat tornava a correspondre als comtes de Ribagorça, i la consagració, al bisbe de Roda. Al s. XI s’obre un període de crisi. D’una banda va decréixer l’interès dels comtes pels afers alaonesos, al mateix temps que s’iniciava l’ocàs del llinatge ribagorçà, i, de l’altra, hi hagué una mala gestió del patrimoni per l’adveniment de clergues i laics al govern alaonès. Davant d’aquesta situació, i amb el matrimoni de la comtessa Major de Ribagorça amb el comte Ramon III de Pallars Jussà, el monestir es va decantar cap al Pallars. 
«A partir del 1050 destaca el progressiu afermament a la Ribagorça de la dinastia pamplonesa, la qual porta una nova mentalitat i una nova manera de fer política. Els nous sobirans, acostumats a disposar dels béns eclesiàstics, es van considerar protectors nats i guardians de la disciplina monàstica; per això el 1068 el rei Sanç Ramírez lliurava l’abadia i totes les seves pertinences a Sant Vicenç i la supeditava al bisbat de Roda. A causa del procés de decadència i secularització, al final del s. XI el bisbe Ramon Dalmau de Roda va reorganitzar el cenobi, tot imposant el restabliment de l’orde monàstic segons el model cluniacenc que predominava al país, i va nomenar abat Bernat Adelm (1078-1114), monjo de Sant Victorià d’Assan. 
«Els s. XII i XIII van constituir una època d’apogeu en l’orde benedictí, i el monestir no en va ser cap excepció. La renovació espiritual va anar seguida de la recuperació material. Els bisbes de Roda no tan sols es preocupaven de la consolidació del patrimoni d’Alaó, sinó que també afavorien l’expansió pel territori fronterer. Al final del s. XII, però, ja s’observen els primers símptomes de debilitat i s’iniciaria una nova etapa de decadència que culminaria amb l’arribada dels abats comendataris. L’abadia d’Alaó pertanyia a la Congregació Claustral Tarraconense i Cesaraugustana (fundada el 1336) i, per tant, els seus abats eren convocats a la Província Tarraconense. També assistien a les corts d’Aragó per l’estament eclesiàstic, i a les de Catalunya pel braç senyorial com a barons de Miralles. Eren també membres del Consell Reial, nomenats pel rei Pere III juntament amb els de San Juan de la Peña i Sant Victorià d’Assan. Van ser membres de la Diputació General d’Aragó fins al final del s. XVII. 
«La comunitat va disminuir fortament als darrers segles de la seva existència, però es va mantenir viva fins a l’exclaustració del 1835. Després s’inicià la ruïna dels edificis a causa de l’abandonament i l’espoliació. Una part, en especial l’església, es va salvar a partir del 1874, any en què esdevenia parròquia de Sopeira. El 1931 el monestir fou declarat monument nacional» (enciclopèdia.cat).
1917. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça).
Foto: Ignasi Canals i Tarrats (AFCEC-MdC).
La part posterior del monestir, a on hi hagué el claustre monacal.
1920 ca. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça).
Foto: Ricardo del Arco y Garay (DARA).
Els masovers que vivien al convent ara fa cent anys, convenientment col·locats pel retratista en la composició. 

20180903

[1881] El monstruós llop de les neus (rondalla ribagorçana)

1924. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro. Ilustración Católica», núm. 24, 12 de juny.

Els vells porxos del carrer Major, avui encara porxat.
1924. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro. Ilustración Católica», núm. 24, 12 de juny.
1924. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro. Ilustración Católica», núm. 24, 12 de juny.

«La población más próxima es Pont de Suert; villorrio humilde, anticuado y desconocido, o poco menos, del gran turismo. Los vecinos, gentes sencillas y de costumbres primitivas, raras veces bajan a la ciudad, y muy pocas suben a los picos de las montañas que les rodean». 
1924. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro. Ilustración Católica», núm. 24, 12 de juny.

La rondalla parla d'una mena de bèstia de les neus, un gran llop, que deixa ses petjades a la blancor de la neu de les glaceres, però que ningú no ha vist. La bèstia monstruosa no hi capigué a l'Arca de Noè, i la darrera parella d'aquesta espècie rapinyaire, a l'arribada del diluvi universal, es refugià a les altes muntanyes de Sopeira. Però com que l'aigua pujava més i més, calgué que l'un pugés al llom de l'altre, i d'aquesta manera se'n salvà el de dalt. En descobrir Noè que havia subsistit pregà al seu Déu que l'espècie pogués viure sobre la terra. Per això, els habitants de la muntanya no miren de matar-lo, sinó que en fugen, «temerosos de caer en sus garras fatales».

La llegenda sorgí de l'explicació fantàstica d'un fet de la vida quotidiana, com era la desaparició dels animals dels ramats. Quan en desapareixia un del corral o del ramat, s'hi resignaven, i el consideraven una mena de sacrifici a l'animal antediluvià, senyalat per Déu per viure fins a la consumació dels segles. 


El text ve signat de l'escriptor Pere Maurí i Ribas, i les fotografies del reportatge són signades per Garriga. Potser que es tracti de l'engiyer barceloní Rafel Garriga (1896-1969), que als anys 20 del segle XX tingué una empresa fotogràfica a la capital catalana.
1924. Sopeira, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro. Ilustración Católica», núm. 24, 12 de juny.

El bonic pont medieval d'un ull aigua avall de Sopeira sobre la Noguera Ribagorçana, a la part septentrional de la Terreta ribagorçana. 
1924. Sopeira, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro. Ilustración Católica», núm. 24, 12 de juny.

Les altes muntanyes de Sopeira, al congost de les Escales.
1924. Glacera de Corones, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro. Ilustración Católica», núm. 24, 12 de juny.

La glacera de Corones, a les Maleïdes.

20180815

[1875] Un projecte de ferrocarril per la Noguera Ribagorçana, 1845 (ii)

1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

La ruta d'exploració que va fer aquest enginyer francès per la Ribagorçana volia comprovar les possibilitats de construir un ferrocarril que baixant de Tolosa comuniqués directament amb Catalunya i l'Aragó. Un projecte visionari, tant que fins i tot encara avui, més de cent cinquanta anys després, ningú no ha gosat a parlar-ne més.

El viatge a peu i amb cavall de l'enginyer Harlé, arribat a Arenys, havia salvat ja les dificultats dels camins engorjats de les Escales, però encara havia de descobrir les que l'esperaven. En el seu pensament planificava aquí la bifurcació del futur ferrocarril: l'una línia direcció Saragossa, via Barbastre, i l'altra avall direcció Lleida. Aquesta segona segueix bona part del traçat de l'actual carretera de Vielha. D'Arenys al Pont de Montanyana, al llarg de la Terreta, el camí no presenta obstacles: «la vallée est assez commode des deux côtés». Un cop al Pont, hi observa el pont, que òbviament li dona nom: «Le village Montagnana possède un pont de bois qui se traîne à fleur d'eau à côté des coulées et des piles ruinées de deux anciens ponts». O sigui, com a mínim, el pont de fusta era el tercer, després dels altres dos de pedra, destruïts per guerres i avingudes.

Just en sortint del Pont de Montanyana al camí li tocava de creuar el Montsec. Escriu l'autor: «En aval de Pont de Montaynana, la Noguera entre dans una suite de congosts qui se prolongue près d'Andaní, á la Casa de Lérida, prise d'eau d'un long canal d'irrigation», que no és altre que el Canal de Pinyana, amb tres estrets principals, que anomena de Montgai, de Fet i de Tragó. Aquell primer és als peus del castell de Girbeta, on hi ha l'ermita de la Marededéu del Congost i que continua per Mont-rebei. El segon, ja passat Mont-rebei, al peu de les Conclues on s'hi precipiten els espadats de la Serra de Savinós. El tercer, passada l'actual presa, arribant a Tragó. Els dos primers són actualment coberts per les aigües embassades del gran pantà de Canelles, i el darrer per la cua del de Santa Anna. A l'altre cap d'aquest pantà, poc més avall del peu de la presa, hi ha la derivació d'aigua cap al Canal de Pinyana.

El canal de Pinyana és el més antic dels regadius comunitaris en actiu existents avui en dia a Catalunya. Els seus orígens es remunten a la reconquesta, quan el comte Ramon Berenguer IV dóna a la vila d’Almenar la carta de població, document del 1147, conservat fins avui i que es coneix amb el nom de La pell d’Almenar. Dins dels drets atorgats, hi ha l’ús de l’aigua del Noguera Ribagorçana per regar les terres del terme. Aquesta sèquia d’Almenar inicial serà allargada al segle XII per Pere Cavasèquies i controlada a partir de l’any 1213 per la Paeria, que n’esdevindrà propietària. Al segle XV la captació d’aigües es trasllada a l’emplaçament actual, al paratge conegut com Pinyana, d’on el canal prendrà el nom, mitjançant un assut i un túnel excavat a la roca per protegir el principi del canal de les riuades.
Del pas pel congost de Mont-rebei, l'autor en recorda «que j'ai grimpé sur la paroi de la gauche par des retraites, des encorbellements des rochers, tantôt me hissant rapidement, puis, au-delà, forcé de redescendre, et je suis parvenu a une grotte spacieuse où se rencontrent, outre les stalactites et stalagmites ordinaires des cristaux de chaux carbonaté». És la cova Colomera, a la qual s'havia d'ascendir no com ara des del camí actual, sinó trescant pel penya-segat, atès que cap dels senders, ni l'actual de dalt ni el més antic de baix eren excavats. 


Tot plegat, la conclusió de l'enginyer no podia ésser altra: «il faut que la route, comme le chemin, cherche une autre direction».
Anys 1960. El Pont de Montanyana, la Ribagorça. 
Vista del pont, o més aviat palanca, poc més o menys com devia d'ésser un segle enrere. Actualment, el pont de fusta encara subsisteix, i s'aprecien les runes dels antics pilans de pedra dels ponts anteriors. A la sortida de la vila, però, el pont de la carretera permet als vehicles de creuar el riu, majorment per arribar-se al pàrquing de Mont-rebei nord.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Barrancs, «ravins». Aquesta és la definició feta per l'enginyer del terreny per on calia desviar la ruta per evitar els impenetrables congostos del Montsec a la Baixa Ribagorça: «Il est fortement tourmenté, coupé en chaque point, sourtout jusqu'à Viacamp par des profonds ravins».

El viatger es dirigeix cap a Tolba, passa per les ruïnes del fort de Fals, destruït per l'exèrcit gavatxo durant la guerra del Francès, i s'acosta a Benavarri. 

Anys 1950. Tolba, la Baixa Ribagorça.
L'entrada a la població, potser no gaire diferent a la d'algunes decennis enrere.


Anys 2000. Castell de Falç, les Segarres baixes, la Baixa Ribagoça.
Les runes del castell després de la destrucció durant la Guerra del Francés. El castell fou propietat al segle XI d'Arnau Mir de Tost, que el llegà a la seua filla Letgarda i al seu net Guerau.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

El viatger segueix ruta evitant revoltar a Benavarri i baixant pel dret a Calladrons, «misérable hameau», cap al port de Saganta, «découvrons davant nous Purroy sur une grande hauteur et, derrière, revoyons la Serra del Congost de Montgai» o de Mont-rebei, i sempre dret, Llitera avall, fins a Castellonroi. Mentre que la futura N-230 baixarà de Saganta un pèl més a l'oest. Durant tot aquest trajecte cal superar les rieres i barrancs, com el de Queixigar, i sovint amb dificultats, fet que proporciona ofici a certes gents dels país: «où les voleurs, fort communs dans le pays, attendent les voyageurs». Els lladres, amagats, esperaven els forasters en aquests passos. «Ils nous ont laissé passé saints et saufs».

Al cap del terme de Castellonroi, l'engiyer visita la Casa de Lleida, és a dir, la presa antiga del Canal de Pinyana, que surt del darrer congost del Montsec «par un petit souterrain», un túnel de segles enrere per evitar la destrossa de la presa durant les grans avingudes del riu. A la banda esquerra, la presa del canalet d'Ivars. «Ces barrages sont composés de fascinages et d'enrochements. Tous les ouvrages du canal de Lérida [Canal de Pinyana] que nous avons examinés sont bien construits et entretenus par un syndicat». Explorant congost endins, «nous avons découvert, à notre grand étonnement, une pile bien bâtie en pierre de taille, dominée par des rochers élevés, reste d'un ancien pontdont nous n'avons pas deviner l'utilité».


1915. Congost de Pinyana, el Montsec.Una espectacular vista del darrer congost de la Ribagorçana, a l'extrem meridional de la Llitera abans d'arribar a la plana segrianenca, encara sense que les aigües del pantà de Santa Anna el cobrissin. A baix, la presa del canal de Pinyana, que té els seus orígens al segle XII, per la visió de Pere Raimon de Sassala, que passaria a la història amb el sobrenom de Pere Cavasèquies. Al fons de la imatge, la Noguera Ribagorçana, sempre prou cabalosa, segueix ara ja meandrejant cap a la plana i cap a la desembocadura de Corbins. 
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

A Alfarràs, el gran vell pont de pedra de tres ulls permet el pas a l'altra banda del riu. Per Torrefarrera, l'autor arribar a Lleida, «après huit heures de marche soutenue depuis Saganta».

La plana del Segrià se li apareix al viatger com un oasi després del desert: «un véritable jardin arrosée par des saignées ingé nieusement destribuées, plantés de vignes, de figuiers et nous apparaissant comme un oasis après le desert inculte que nous venons de traverser».

Lleida, «ville d'environ 15.000 habitants entourée de murailles et flanquée de deux chateaux-forts»: la Seu i Gardeny, «sans industrie, sans commerce, avec salle d'spectacle», i és clar, el gran «pont à sept arches inégales». A mitjan segle XIX, la nostra ciutat apareixia als forasters com una ciutat closa, i no només per les muralles.
1900 ca. El Pont Vell de Lleida.
L'enginyer Harlé, a meitat del segle XIX, encara el veié amb tots els set arcs complets, abans que les riuades dels anys 1860 destruïssin l'antic pont, que hagué de ser reparat amb una espectacular passera de fusta.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

L'enginyer francès, amb escorta de la Guardia Civil (espanyola) gentilesa del governador lleidatà fins a Monçó, s'hi troba amb l'enginyer Joan Girona, amb qui tenen interessants converses tècniques sobre l'estat de les vies de comunicació de Lleida cap a Barcelona, Tarragona i Saragossa. «Girone vient d'y construire à Fraga, sur la Cinca, un pont suspendu avec péage».
1849. Fraga.
El pont penjant de peatge inaugurat aquell any i que les riuades del Cinca, com tots els altres ponts precedents, van acabar tombant.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Les conclusions de l'enginyer Harlé sobre la ruta de ferrocarril fins a Lleida són diàfanes. Atès que la ciutat ja estarà comunicada més fàcilment amb Barcelona i Tarragona, el cost d'una línia ferroviària des de Tolosa per la Ribagoçana no pagava la pena: «La route de Toulouse a Lérida ne répond pas à un besoin present et la dépense est hors de mésure avec l'utilité à en espérer. C'est vers Saragosse que la route doit être dirigée au plus curt vers Balbastro». Els costos econòmics derivats dels obstacles naturals, doncs, van dictar sentència.

El viatger deixa Lleida direcció Almacelles i per la plana de Tamarit enfila cap a Montsó, «sur la rive gauche de la Cinca dans une embrasure de la berge qui livre passage à un ravin, est une ville importante protégée par un fort élevé sur le redresement du côteau qui la domine et d'un territoire fertile en vignes, oliviers et mûriers». Vi, oli i moreres.
Anys 1930. Montsó, Cincà Mitjà, l'Aragó.
Vista del castell de Montsó des de l'entrada per l'anomenat pont nou.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

El Cinca a Montsó tenia un gran pont, derruït després de la Guerra del Francès. El viatger es dirigeix cap a Barbastre.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

De Barbastre, se'n destaca la fertilitat de l'horta, la catedral i «un grand commerce surtout de marchandises de contrebande». Com a enginyer, prefereix aquesta població a la de Graus com a lloc sobre el qual pivotar una hipotètica ruta ferroviària que arribaria des d'Arenys, i encarar-la cap a Saragossa.

1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Es reprèn la ruta des d'Arenys, ara deixant la Ribagorçana i en direcció Barbastre, fins al poble de Queixigar, «situé à l'origine même de la gorge qui nous conduit a la rivière de la Havana», curiós nom donat al riu Isàvena. 
Anys 1950. El pont de Graus, la Ribagorça.
El vell pont de cinc arcs sobre l'Isàvena a Graus. La força de les avingudes d'aigua ja l'havia deixat marcat, tot i ésser de pedra i ben fornit.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

La ruta arriba a les envistes de l'Isàvena mitjà: Roda, Lasquarri, Capella i, finalment, Graus a la desembocadura a l'Éssera. De Queixigar fins a Graus, cinc hores de marxa. Hi entren «sur un beau pont à cinq arches; elle en possède en aval un autre à deux arches dont une hardie en plein cintre». D'allà, Éssera avall fins a Castro. Allà un altre congost «très étroit évasé sur la rive droite et débouchant sur la Cinca», el congost d'Òlvena.
Anys 1950-60. El pont d'avall de Graus.
El pont de tres ulls en sortint del poble, aigua avall, amb l'aigua de la cua del pantà de Barasona, construït al 1932.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

El riu Cinca, des que rep l'Éssera en avall, «divague beaucoup, ronge ses bords, et a la fonte des neiges roule un volume d'eau énorme». De Graus a Barbastre, s'empraven cinc horetes de camí. 
Anys 1920. El congost d'Òlvena, el Somontano, l'Aragó.
Vista del congost amb la casa de presa d'aigua del Canal d'Aragó i Catalunya, abans que el riu desemboqui a l'Éssera. A l'esquerra, el camí de bast que resseguia el riu i travessava el congost.