Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ribagorça. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ribagorça. Mostrar tots els missatges

20250928

[2707] La Vall de Boí de 1888 i los primers tauristes

 

1920 ca. La Vall de Boí. 
Foto: Josep Pascual i Vila (MdC-AFCEC).
La imponent natura ribagorçana.

1885. Lleida.
«Butlletí de l'Associació Excursionista Ilerdanesa» (FPIEI).
Lo primer número del butlletí de la primera entitat excursionista de Lleida, a la dècada dels 80 del segle XIX, moment de conformació i assentament de la Renaixença lleidatana. Los grans prohoms de la ciutat, funcionaris i militars (espanyols) a banda, formaren part d'aquella junta directiva inaugural, presidida pel destacat historiador i cronista de la ciutat, Josep Pleyan, i pel metge Camil Castells (germà de la Dra. Castells) i per l'advocat Xavier Vinyes (pare del músic Ricard Vinyes), com a vicepresidents. En feia de secretari Frederic Renyé, advocat.
No trobo referència a altres números de la revista.
Derivaren l'adjectiu ilerdanesa per batejar l'associació. Quan als anys 70 del segle XX, se reanomenà l'IEI, hauria sigut preciós que se n'hagués recuperat aquesta adjectivació, com a homenatge.

«Als membres d’aquesta associació els unien uns sentiments catalanistes i una inquietud cultural que no tenien cabuda en els partits polítics de l’època... des de la mateixa associació, es pretenia constituir més una acadèmia d’estudiosos que un grup d’afeccionats, cosa que queda reflectida en els mateixos estatuts. Dins l’Associació convivien en harmonia l’excursionisme erudit i l’excursionisme pintoresc. A més a més, també cal assenyalar la diversitat d’ideologies polítiques que es mantingué durant el temps de vida de l’Associació Excursionista Ilerdanesa i que tingué continuïtat en el Centre Excursionista de Lleida [1906]. La mort de J. Pleyan el 1891 suposà un període d’aturada del moviment excursionista a Lleida. F. Renyé entrà de ple en la política, en detriment de l’activitat excursionista. Tot i això, els fonaments ja estaven posats».
«Enric Arderiu i l'excursionisme lleidatà»,
Josep Pujol i Ballesté, Centre d'Estudis Mascançà, Anuari 3, 2012 (enllaç).

1885. La Vall de Boí, la Ribagorça.
Camil Castells i Ballespí, «La Vall de Boí».
«Butlletí de l'Associació Excursionista Ilerdanesa» (FPIEI).
Ressenya de Camil Castells d'una excursió a aquesta desconeguda vall pirinenca en aquells anys de descoberta del nostre patrimoni natural. Feia una cinquantena d'anys aprox. que la llei de creació de les províncies (espanyoles) havia adjudicat lo Pirineu occidental (pallarès, ribagorçà i aranès) a la de Lleida, juntament amb les comarques del pla. Fins a Boí, s'hi havien d'invertir trenta hores de trajecte. Si s'hi havien de fer camins i carreteres, també es parlava d'un ferrocarril, calia conèixer ben bé aquelles desconegudes i precioses valls. 
Tenia lo poble de Boí una trentena de cases, amb lluentes teulades de pissarra, i cap als 140 habitants. Lo camí per acostar-se a l'antic comtat d'Erill era més que dolent, però la descoberta del paisatge natural pagava l'esforç.

1885. La Vall de Boí, la Ribagorça.
Camil Castells i Ballespí, «La Vall de Boí».
«Butlletí de l'Associació Excursionista Ilerdanesa» (FPIEI).
A cavall de matxos forçuts i resseguint la Ribagorçana van recorrent lo camí. Poca traça de vida humana i molta de ramats que peixen sobre lo verd inacabable del terreny. Troben un rabadà preocupat per les petjades d'un os, també una farga, «completament fumada en son interior», a l'indret dit de les Cabanasses, «lo punt a on esmorzen los tauristes», mentre lo ferrer los inspecciona les ferradures de les cavalleries. 
A finals del segle XIX, començà a arribar lo mot anglès tourist per definir la nova realitat dels viatgers. Coromines lo troba documentat per primer cop al 1905 al diccionari de Bulbena. Lo mot recollit per Camil Castells, taurista, pot ben bé ser una de les primeres veus de recepció del mot a la nostra llengua. 
Deixen la Ribagorçana per començar a pujar cap a Barruera «per camins plens de trossos de pissarra, estrets, serpentejant, i des d'a on se pot percebre una casi continua remor promoguda per la caiguda dels mentats trossos al fondo dels barrancs». Los prats de sègol i los horts reben los viatgers al peu del petit poble, descrit en la senzillesa de les cases i del campanar romànic. En destaca «unes petites però fortes reixes que es noten en totes les cases,... per deslliurar-se dels llops que de nit entren al poble» a ensumar-hi alguna coseta per endrapar. 

1885. La Vall de Boí, la Ribagorça.
Camil Castells i Ballespí, «La Vall de Boí».
«Butlletí de l'Associació Excursionista Ilerdanesa» (FPIEI).
De Barruera fins a Caldes, lo viatge continua a peu per camins «que no poden lo nom de tals merèixer» per tal com riberes que «amb la pluja se tornen intransitables, convertint-se en corrents d'aigua que per travessar-les reclamen i tenen establertes palanques de llargs avets i troncs atravessats sobre els mateixos». L'herbassar de boix «de retorçudes i grossíssimes rames», o les roques despreses fan encara més intransitable lo pas. L'exuberància de la natura és admirable, «tal en si és la decoració en mig de la qual es destaca l'edifici termal més ric potser de la terra». A la vora del riu de Tor, lo petit santuari de la Verge de Caldes i tocant «s'hi veu l'establiment de les casi miraculoses aigües, fet de pedra del país, amb cobertes de pissarra». La façana principal mostrava 29 petites i quadrades finestres, «suficients per albergar cent vint persones de les que van a buscar curació a ses dolències».
L'administració de l'establiment ja no era de la Consòrica del bisbat urgellenc, sinó de la Diputació, que en destinava els beneficis a la Casa de Misericòrdia lleidatana. L'estat de conservació no semblava gaire adequat. Amunt del balneari, la natura els ofereix un espectacle aterridor, amb los arbre tombats per les allaus i calcinats d'incendis, «ajaguts no pocs per lo pes de les centúries, gegants casi tots ells, alguns de més de dotze metres de circumferència i altura fabulosa». Truites i cabres, pesca i caça, eren bases del comerç local. 

1888. Lo balneari de Caldes de Boí.
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreres (1842-1922) (MdC-AFCEC).
Imatge presa a l'agost d'aquell any, sens dubte la primera d'aquest indret del Pirineu ribagorçà. S'hi aprecia lo camí delimitat amb marges de pedra que hi portava, i una palanca sobre la Noguera de Tor.

1885. La Vall de Boí, la Ribagorça.
Camil Castells i Ballespí, «La Vall de Boí».
«Butlletí de l'Associació Excursionista Ilerdanesa» (FPIEI).
Lo poble de Boí era a una hora de camí del balneari. Hi havia diverses fonts «d'aigües clorurades, ferruginoses i sulfuroses. N'hi ha una de gelada i de calentíssima», i en cita el nom d'unes quantes. L'autor fineix l'article reclamant reformes de millora per a l'establiment dels banys, «anteriors a la invasió dels moros». Com a metge, en coneixia la necessitat i utilitat.

Lo butlletí recull los objectius i projectes de la nova Associació Excursionista Ilerdanesa, amb un ampli ventall d'interessos. S'hi recull que «s'ha començat a construir en un dels salons de l'Associació [al segon pis del núm. 1 del carrer Acadèmia lleidatà], la selecta Biblioteca i Museu que... se proposa fundar amb llibres i objectes artístics i arqueològics referents a Catalunya, i lo gabinet d'Història Natural que ha d'enriquir-se amb exemplars especialment de la província», i, finalment, se demana als socis que revisin les «argolfes» per descobrir-hi los trastes vells i antigalles que poden fer favor a tal objectiu museístic. 

1918. La Vall de Boí, la Ribagorça.
Foto: Arnau Izard i Llonc (1895-1993) (MdC-AFCEC).
Les antigues morrenes glacials i los salts d'aigua al cap de la vall. L'embassament de Cavallers i l'empatanamenta turística del segle XX l'han ferida però encara no morta. Un altre desenvolupament que no sigui únicament basat amb lo PIB és possible, a muntanya i també a la plana. Ho provem?


[2583] Viatgem a la Vall de Boí del segle XVIII


Quinalafem.blogspot.com  

20250906

[2702] Ciutats catalanes al mapa de Darnius al segle XVIII

 

1726. Ciutats del mapa del Comte de Darnius.
 «Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena... conde de Darnius...» (Gallica).
Lo mapa de Catalunya de 1726, obra del comte de Darnius, Oleguer de Taverner i d'Ardena, és un document de gran valor que reflecteix no només una representació geogràfica, sinó també un testimoni polític i militar. Creat per encàrrec reial poc després de la Guerra de Successió per un dels nostres botiflers més destacats, la finalitat n'era principalment estratègica: detallava amb una precisió inèdita la xarxa de camins i les fortificacions de les ciutats importants per a la defensa del territori. Visualment, lo mapa destaca per la sumptuosa cartel·la dedicada al monarca Felip V, un clar gest d'adhesió al nou poder borbònic. A més del mapa general del Principat, inclou plànols detallats de places fortes com Lleida, Roses, Cardona o Castellciutat, tot evidenciant-ne l'orientació bèl·lica i de dominació de la nostra terra que buscava lo malnascut Borbó. Los plànols de viles i ciutats són col·locats als quatre cantons del mapa.

1726. Ciutats del mapa del Comte de Darnius: Areny de Noguera (la Ribagorça).
 «Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena... conde de Darnius...» (Gallica).
Lo petit poble ribagorçà d'Areny, que guardava l'entrada pel sud al congost d'Escales, a Sopeira, pas cap a la Vall d'Aran. Lo plànol mostra la petita vila als peus del castell, actualment enrunat. En canvi, quan pugem per la N-230 cap a Vielha, sol ser lloc de paradeta cafè als bars i restaurants de vora la benzinera.

1726. Ciutats del mapa del Comte de Darnius: Barcelona.
 «Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena... conde de Darnius...» (Gallica).
La BCN emmurallada setcentista, amb la Ciutadella ja aixecada sobre el barri de Ribera i el fort Pienc (F) que protegia la platja oriental de la futura Barceloneta. La llengenda detalla totes les portes de la ciutat.

1726. Ciutats del mapa del Comte de Darnius: Benasc (la Ribagorça).
 «Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena... conde de Darnius...» (Gallica).
Lo petit plànol de la vila de Benasc és encabit en vertical al mapa. L'orientació al nord ens deixa veure la vila setcentista sota el castell. 

1726. Ciutats del mapa del Comte de Darnius: Berga.
 «Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena... conde de Darnius...» (Gallica).
Lo castell sobre la capital berguedana. S'hi observen també los camps de conreu i algun jardí.

1726. Ciutats del mapa del Comte de Darnius: Barcelona.
 «Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena... conde de Darnius...» (Gallica).
Descripció que fa l'autor del mapa, en lo castellà oficial imposat des del Decret borbònic de Nova Planta. 

1726. Ciutats del mapa del Comte de Darnius: Cardona.
 «Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena... conde de Darnius...» (Gallica).
La ciutat de Cardona després de la Guerra de Successió, amb la ubicació de la muntanya de sal.

1726. Ciutats del mapa del Comte de Darnius: Castellciutat, la Seu d'Urgell.
 «Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena... conde de Darnius...» (Gallica).
Les fortificacions i torres defensives de Castellciutat per damunt de la Valira.

1726. Ciutats del mapa del Comte de Darnius: Girona.
 «Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena... conde de Darnius...» (Gallica).
La ciutat gironina, envoltada de muralles i migpartida per l'Onyar, que desguassa al Ter al nord de la ciutat.

1726. Ciutats del mapa del Comte de Darnius: Hostalric, la Selva.
 «Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena... conde de Darnius...» (Gallica).
La fortalesa d'Hostalric i la vila allargassada sobre la vall de la Tordera.

1726. Ciutats del mapa del Comte de Darnius. Roses, l'Empordà.
 «Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena... conde de Darnius...» (Gallica).
La ciutadella de Roses i lo petit poblet de pescadors.


Quinalafem.blogspot.com  

20241130

[2627] «De les fonts del Mulleres a les planes de Corbins», lo Poema del Ribagorça

 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», novembre (FPIEI).
Aquesta breu epopeia sobre la Noguera Ribagorçana fou publicada llavors per primer cop, i fou l'homenatge poètica de l'autor a la seua terra nadiua. Lo poema és una oda al riu Noguera Ribagorçana i a la natura de la comarca de la Ribagorça, consta de sis parts, precedides per 24 versos heptasíl·labs introductoris. Combina versos d'art major i quartets, amb referències geogràfiques, religioses i del món clàssic.
Ressegueix lo curs del riu Noguera Ribagorçana des del naixement a les fonts del Mulleres fins a la unió amb lo Segre a Corbins. No només descriu la geografia, sinó que també incorpora elements de la història i la cultura mil·lenària d'aquesta terra, com les falles de Casós i llegendes com la del Cos Sant de Sopeira. Mossèn Anton Navarro, nascut a Vilaller, va ser un poeta reconegut de la seva època, guanyant nombrosos premis literaris i sent proclamat Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de Barcelona del 1922. Morí assassinat durant la repressió anarcoide que provocà l'aixecament franquista del 36. 
La publicació lleidatana va acompanyar lo text amb il·lustracions del dibuixant D'Ivori, pseudònim de Joan Vila i Pujol (1890-1947), destacat il·lustrador barceloní durant els anys 1920. Va formar part d'un grup d'artistes polifacètics que van destacar en la il·lustració durant el període noucentista, amb figures com J. Obiols, Xavier Nogués, Lata (o Labarta), Opisso i Junceda.

Los versos introductoris enceten lo text amb heptasíl·labs de marcat i ràpid ritme, com les mateixes cantaires aigües ribagorçanes, que esperen recuperar temps de glòria futura:
«Des de les fonts de Mulleres
a les planes de Corbins,
rodolant entre cingleres, 
alegrant els vells camins
les aigües del Ribagorça 
van cantant una cançó
que és el símbol de llur força
i la veu d'un llarg dolor
que és la santa profecia
de la glòria del futur,
esperança i alegria,
oració, plany i conjur».

Lo primer cant és dedicat a Sant Valeri, poderós castell 
«a les gemades planes/
d'Aneto i de Senet», 
baluard en la defensa del país contra l'enemic sarraí. La narració històrica i la magna descripció del feréstec paratge natural pirinenc presidit pel Besiberri exigeixen lo pas al narratiu decasíl·lab amb cesura.  

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
De la Ribagorça, lo culte a Sant Valeri s'expandí cap al Baix Cinca amb la conquesta de Ramon Berenguer IV al segle XII. Una ermita dedicada al sant baró (segons lo catòlic parer) fou aixecada al terme de Vilella de Cinca sobre les restes d'un antic mausoleu romà, a l'antic nucli de Daimús, desaparegut cap al segle XV. L'Almenara de Daimús era emprada sota domini sarraí com a talaia de guaita per vigilar les incursions cristianes. 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Descripció de la coneguda cascada que lo riu fa al terme de Senet, amb referència a les antigues mines de plom i zenc d'Estet, Cierco i Forcat. Allò lo riu pot escoltar 
«el càntic dels minaires 
que en la tenebra van furgant».

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Al tercer cant, lo riu abandona de la vall de Barravés per acostar-se a Vilaller. L'autor reprèn lo tema historicollegendari de la conquesta, cristiana és clar, de manera que escombra sempre cap a la seua catòlica casa. Les cites de Benasc, Vilaller, del Ru, Benavarri, i després les referències a les muntanyes de Castanesa, lo Comadelo, lo Carós, coll de Sarreres conformen la geografia natural i històrica de la Ribagorçana: un antic i comú territori comtal, avui maltractat per les divisions administratives espanyoles. La terra dels ilergets, com en diu Coromines en l'etimologia del Llardana (<ILERDANA<ILER(GE)TANA). 
Les falles ancestrals no falten a la descripció del capellà, 
«el gran riu de foc... 
seguint la cursa del fallaire ardit». 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Imitant en tot moment l'estil verdaguerià, s'hi insereix una balada pastoral, però no pas episcopal en aquest cas, sinó del vell lloc comú literari del senyor que acaba rendit als encants de la pastora: 
«el rei galant la fa regina
del seu reialme i se l'endú»
...tot ben bucòlic i socialment i falsa igualitari. Visió social pròpia de l'Església fins als mossens rojos postconciliars dels anys 60 i 70 del segle XX. 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
La cascada de Senet.

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Al cant quart, lo riu abandona lo Pirineu i enceta son curs mitjà, a partir de Sopeira i l'antic i feréstec pas d'Escales, avui colgat sota les aigües del pantà. La ribagorçana vall de Boí a l'un costat i l'altre del riu Tor és repassada, fins que les aigües acaben a la Noguera. És clar que és catòlica vall: de la Marededeu de Caldes als campanars romànics, patrimoni de la Humanitat, segons l'autor 
«tresor de l'art i cristiana fe»
Després ja les aigües cap al Pont de Suert i Cellers, l'antic poble ribagorçà (no el confongueu pas amb lo pallarès, al costat de l'altra Noguera) i d'allà fins a les Escales, a on lo riu feia precisament això, una sèrie de salts escalats, ara colgats sota les aigües. Un cop superat lo congost, lo riu s'obre a Sopeira, a on un altre monestir, d'Alaó, en controlava i cobrava l'estratègic pas: 
«l'antic cenobi de la O encantat»,
 amb referència inclosa al Cos Sant o Cossant, la llegenda del cos incorrupte de l'abat siscentista.
1929. Sopeira, la Ribagorça.
«Àlbum Meravella. Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol. II.
«i és cada gorg una tenebra densa
i en cada cova hi ha un monstre udolant.
Així l'infern es dibuixà en la pensa,
divinitzada i fèrvida, del Dant».

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Al Cant cinquè, lo riu s'estavella contra lo Montsec, l'últim obstacle per guanyar la plana ilergetana a la qual s'aboquen la Ribagorça i la Ribagorçana a través dels congostos de Tragó, avui també sota les aigües de l'embassament de Santa Anna: 
«Aquí terra i aigües són viu espectacle
 i remor eterna del cant infinit»,
 viva imatge de la immensa creació.

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Lo poema de la Ribagorçana es tanca amb un darrer cant de Glòria, de consumació del trajecte natural i històric i geogràfic ribagorçà: 
«Amb les aigües del Segre i Pallaresa, 
ha barrejat sa escuma fecundant, 
i veu al fons una ciutat estesa 
i un campanar gegant»
Lleida, hereua de «la vella Ilerda... bruna de sols i vents».

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
En aquesta terra baixa, a on regna la deessa Ceres, lo riu s'adreça a la ciutat lleidatana per implorar-li la intercessió per a un futur renovat, lluny d'aquell aleshores present agònic i abandonat dels nous temps. Poc podia pensar l'autor que un parell de decennis després, los pantans de l'ENHER acabarien de ferir la Ribagorça amb una riquesa passatgera mentre los beneficis els cobrarien (els cobren encara) lluny de la terra, que ha vist emigrar la gent, tancar portes i porticons de cases, escoles, botigues i serveis. Només la natura l'aguanta per moments, a costa de deixar-se trepitjar pel turista nou-ric.
Com a la balada de la pastora, l'autor desitja «el bes d'un rei», un príncep que desperti la bella dorment. Òbviament, metàfora de temps millors. Que només poden ser republicans, oi?

Per a una edició pròpiament literària i estudi com cal del text, veg. l'estudi de Xavier Macià (2003, repositori UdL). Amb il·lustracions de Víctor P. Pallarès.