Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ribagorça. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ribagorça. Mostrar tots els missatges

20180531

[1842] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: el Pont de Suert i adéu al camí (xix)

1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 21 de maig.
«Las obras hidroeléctricas de estos montes no están de más... Lo que sí está de más es el gratuito desprecio que la técnica, a veces, tiene por otros valores...» Per al novel·lista espanyol, «técnica y estética no son nociones excluyentes, sino complementarias, y que, por estas breñas y por estos andurriales, la técnica y la estética, que marchan divorciadas, hubieran podido caminar acordes...» Si això ja era ben evident a l'observador sagaç de fa seixanta anys, no es poden dir les destrosses i atemptats que des d'aleshores i fins avui s'hi han fet al Pirineu. Una ferida que encara sagna i que hauríem de començar a embenar. No tot s'hi val en nom del 'progrés', ja que aquest nom sovint només amaga especulació urbanística i explotació desaforada dels recursos naturals.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de maig.
Esmorzar de l'ínclit viatger a cal Tòfol del Pont de Suert.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de maig.
El Pont de Suert oferia a l'autor «al primer golpe... aires de explotación petrolera».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de maig.
«El Pont de Suert es pueblo próspero y que va para arriba: en seis años multiplicó por seis sus quinientos habitantes... Sobre el Pont de Suert descargó una nube de cordobeses de Baena, llegados en busca de trabajo». La imatge mostra les velles porxades dels carrers del poble.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de maig.
En aquell moment d'àlgida arribada d'immigrants andalusos al Pont de Suert, «las cartas llegan sin más señas que Nueva Baena (Lérida) y sin expresión de que es un arrabal del Pont de Suert». La nòmia de comerços i oficis liberals del poble en aquells temps fa goig de llegir. Sense oblidar-se que hi havia ja un banc i dos caixes d'estalvis! La foto és per al poble de Viuet.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 31 de maig.
El poble nou, la Nueva Baena, amb els monòtons blocs que albergaven la població immigrada.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 31 de maig.
El «Pont de Suert, como todos los pueblos enriquecidos muy deprisa, creció... sin mayor orden ni concierto, un poco tumultuariamente».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 31 de maig.
La vista de la nova i moderna església era obligada: «el interior de la iglesia del Pont de Suert tiene una amable ilumnación que invita al recogimiento y a la oración». Insisteix en la reflexió sobre els mals del ràpid creixement: «Lo que distingue a una ciudad de un campamento no es el número de sus habitantes... sino la permanencia y el ritmo de las formas de vida de esa población y de sus instituciones». La bombolla immobiliària de començament del segle XXI acceptaria ben bé aquestes mateixes paraules. 
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 31 de maig.
El viatger espera que la fi de les obres no comporti la ruïna de la població, sinó que sàpiga superar aquest 'monocultiu' que suposaven les obres hidroelèctriques. «El viajero desea que, para entonces, Pont de Suert, robusto y prepotente, tenga abiertas las mil propicias sendas de la fortuna». El coneixement de la vila l'otingué d'un cicerone local, en Llorenç Costa i Canudes, un d'aquells homes que «gozan enseñando el campo que los vio nacer o el paisaje en que viven».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
La ruta ciutadana pel poble inclogué la coneixença del notari Goday, «truchómano, truchófilo y truchólogo que sabe de truchas más que nadie».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
Una preciosa imatge del pantà d'Escales amb l'aigua baixa: s'hi veuen, amb l'escriptor palplantat al mig, l'antic pont i les runes del vell monestir de Santa Maria de Lavaix.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
Dos imatges més del monestir, ara amb les aigües altes. A l'autor, les restes que sobresurten li semblaren com la carcassa d'un vell navili naufragat contra la costa.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
«El desfiladero y la venta de Burrugat, con sus recuerdos de la arriería y el contrabando, se ahogaron ya para siempre sin remisión». El monestir de Lavaix data del 771, tercer any del regnat de Carlemany!
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
Diversos dels companys de l'autor caminaire en aquesta aventura, que veiem a la dreta de la imatge.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
En Cela i l'Espinàs, dos camins que es creuaren al Pirineu lleidatà de fa cinquanta anys, i que acabaren les passes a les pàgines literàries de sengles llibres.

20180519

[1839] Visalibons ribagorçana

Visalibons, la Ribagorça. 
(paisajesviajados.com).
L'església parroquial de Santa Maria, d'estil romànic originàriament, tot i que treballada en diferents èpoques. Actualment és un poblet que forma part del municipi de Tor-la-Ribera, emplaçat al SE del ferreny massís del Turbó i que no arriba a la quinzena d'habitants. 

Visalibons, la Ribagorça. 
(carlosbravosuarez.blogspot.com).
L'església romànica fou consagrada al 1060, segle XI, i al seu voltant s'hi ha arraulit el poblet durant mil anys. 

1845. Visalibons (la Ribagorça).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
El poblet va formar part del Bisbat de Lleida durant un mil·lenni i fins al 1999, any en què fou arrancat de les seues arrels eclesiàstiques. «Situado en la vértice de un cerro [turó] i situado entre barrancos», però amb clima saludable. Disposava de vuit cases i ja al segle XIX la parròquia depenia de la de Vilacarle. 

«Los vecinos se surten para beber y demás usos domésticos de las aguas de una fuente que hay inmediata a la población». Terme confinat amb els de Rallui, Beranui, Vilacarle i Tot-la-Ribera, «extendiéndose un cuarto de hora en todas direcciones», entenent que el temps era mesurat a peu.

«El terreno es pedregoso y de mala calidad; aunque cruzado por los dos barrancos... no le prestan beneficio alguno, y la parte no cultivada carece de bosques... solo se hallan algunas yerbas de pasto». Sembla que això del bosc no era sant de la devoció dels veïns, que es s'acontentaven «con la plantación de árboles que las ordenanzas prescriben».

Llavors el poble tenia 5 veïns en cinc cases habitades, a raó de 4 per casa de mitjana, feien els 20 habitants que hi havia censats en aquells temps a mitjan de segle XIX. La duresa de la vida tradicional en aquelles latituds n'era determinant.
Visalibons, la Ribagorça (viquipèdia).
L'ermita de Sant Sadurní (o Sant Serni), enturonada a 1.163 metres s.n.m., als afores de la vila i restaurada en aquests darrers decennis.
1989. Parlars de transició ribagorçans.
J. Montclús i A. Quintana (mapa sencer: viquimèdia).

La frontera lingüística a la Ribagorça no és seca ni abrupta, sinó de lenta transició a partir de la vall mitjana i baixa de l'Isàvena, amb un parlar que comença a empeltar-se dels parlars aragonesos de les valls més occidentals.
1997. Joan Coromines, Onomasticon Cataloniae.
Explica el nostre savi etimòleg que Visalibons és un topònim compost del llatí VILA, vileta o mas, «que en el parlar arcaic i en la toponímia d'aquesta zona canviava la -LL-  originària [doble ele] en -z- (s sonora)». Pel que fa al segon element, dels dos llogarets homònims, derivaven dels noms propis LUPO (llatí) o bé HILDIBON (germànic). Per tant, els llogarrets agafaren el nom dels propietaris en època hispano-romana. 
Visalibons, la Ribagorça.
La colonització lingüística pretesa d'alguns dels nostres veïns carpetovetònics no hauria de fer-nos oblidar que la correcta grafia dels topònims s'ha d'adequar a les normes etimològiques i evolutives de la mil·lenària llengua de la terra.

20180508

[1836] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: la vall de Sant Nicolau boïnenca (xvii)

1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 3 de maig.
Des de Caldes i el luxós xalet de la Farga a la vall de Sant Nicolau: «El río de Sant Nicolau viene del Portarró de Espot, en la poética i fría linde entre el Pallars i el Ribagorza: los dos viejos condados campesinos. Por la ribera de Sant Nicolau, los madereros y los electricista suben sus 'jeeps', herramienta que camina brincando como saltamontes, pero con la que puede llegarse a todas partes».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 3 de maig.
La Noguera de Tor a Caldes de Boí. «El vallecito de Sant Nicolau marcha al borde del terreno, que dicen Solana de Boí: al principio es angosto y com prisionero, pero después se abre de golpe para mostrar un paisaje bellísimo y dilatado. En la borda d'en Pei, una moza ordeña la vaca cenicienta». El viatge fa cap a l'estany de Llebreta.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 3 de maig.
Amb el xofer benavarrès del jeep, que li diu que «en mi pueblo hablamos catalán, pero somos aragoneses». La foto mostra la Capella del Sant Esperit al pla d'Aigüestortes.


1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 3 de maig.
«El viajero, que cree en la relación que debe exisitir entre la arquitectura y su paisaje, piensa que la capilla del Sant Esperit... está de más donde está: cuando se olvida que la arquitectura es también paisaje y se construye en abstracto se produce el divorcio que engendra el desbarajuste y su secuela la falta de armonía. La arquitectura... es arte de convicciones, no de opiniones, y la capilla del Sant Esperit es el resultado de una opinión, en ningún caso de una convicción, como el romànico por ejemplo». 

20180506

[1835] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: primeres passes ribagorçanes (xvi)

1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 18 d'abril.
Pas cap a la Ribagorça, amb el teló de fons de les Maleïdes, no per la carretera a tocar de la Noguera, sinó que «el viajero, para olvidar su soledad, busca la soledad del camino que, por la orilla contraria, salta al barranco del Hospital, a la sombra del Tuc Comtessa i del verdinegro bosque que lo adorna».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 18 d'abril.
Nit a la cabana del barranc del Besiberri. Al dematí,  «cuando vio arder la primera llamita y pudo desayunar de pitillo de picadura, que es de mucho alimento, el viajero pensó que el nuevo día señalaba los augurios, si no felices, sí al menos no tan agobiadores». Geni i figura. 
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'abril.
Repàs a les poblacions que històricament han format part de l'antic comtat ribagorçà. Afegeix l'autor a peu de pàgina un extens i demolidor comentari sobre el canvi de llengua (del català propi i original a l'espanyol imposat i oficial) que varen sofrir aquestes viles i pobles ribagorçans: «en el texto van citados (los pueblos que caen en tierras de Huesca) por su denominación oficial, aunque el viajero se reserve el derecho de suponer que esta denominación venga a resultar, con frecuencia, disparatada. Son los siguientes; Aguilaniu, que significa nido de águilas, condujo al falsamente castellanizado Aguinaliu, que nada quiere decir. Arén es traducción al oído, u onomatopeya, de Arenys de Noguera, tal como lo dejaron ya va listo. En Benavarre, la variante es puramente ortográfica. Calladrons, Casserres, el Güell, Montanui, Norill i Purroi, se convirtieron, también de oído y no del todo afinado, en Caladrones, Caserras (se le añadió del Castillo), Güell, Montanuy, Noril y Purroy (se le añadió de la Solana); Gavassa, con uve i doble s, es topónimo que deriva probablemente del radical prerromano gab, frecuente en la grafía pirenaica e italiana, va con b y con una sola a, gabasa es sinónimo de bagasa (Diccionario de la Real Academia Española), y bagasa, com perdón sea dicho, vale por ramera... El viajero se permite sospechar que el pueblo perdió con el cambio de ortografía: aún puede, se se propone, desandar lo andado, que nunca es tarde si la dicha es buena. A Llasquarre se le descabalgó la l de la ll inicial y se le cambió la q por c. A Lliterà se le quitó el acento y se tradujo por Litera. Lluçà, nombre que viene del latín Lucina, se convirtió en Luzás por la misma razón que Pilçà paró en Pilzán. Les Paüls hasta Laspaúles. Queixigar, que pudo quedar en quejigal, terreno poblado de quejidos, pasó a Cajigar, que viene a ser lo mismo. Y a San Orencio, mártir oscense con cuyo nombre bautizaron sus paisanos del Ribagorza al pueblo de Sant Orenc, se le perdió la memoria -y el respeto- con la forma oficial Santoréns».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 26 d'abril.
«En el valle del Besiberri no habita el hombre, que viven el rebeco y el pájaro, el manso árbol y el agua en libertad, la yerba montesina y la flor silvestre, la náyade de las fuentes y el burlón trasgo que se agazapa, igual que un ciempiés risueño, debajo de las piedras... no hay una sola casa... el viajero, entre cascadas rumorosas, flores bellísimas y abetos de color gris tierno, empieza a andar, de cara al sol que nace... con el ánimo reconfortado por el silencio y su disfrute en paz y buen sosiego». Posteriorment, la ducha sota les aigües clares i fredes, que tallaven com navalles d'afaitar, la reacció de l'autor no fou tan reconfortant.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 26 d'abril.
L'hotel del Balneari de Caldes de Boí, ben antigament un hospital, hostatgeria, de muntanya.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 26 d'abril.
Elogi a les truites pescades al Llac Gran del Besiberri o Biciberri, i fregides amb aromàtiques herbes. Per postres, se'n va fotre, amb perdó, una altra de crua: «el pescado crudo, si está fresquísimo, es pura delicia del gusto».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 26 d'abril.
La Font del Cànem, a Caldes de Boí.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 26 d'abril.
«El valle de Boí queda al otro lado de los montes de Biciberri i del Comoloformo y coincide con la cuenca del Noguera de Tor; donde se dice valle de Boí puede entenderse, sin caer en el despropósito, señorío de Erill. Al viejo señorío de Erill, con sus barones y guerreros, literarios y solitarios, se lo merendaron una buena mañana del siglo XI, los condes Pallars, que eran los poderosos».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 26 d'abril.
Els agrestos paisatges de la capçalera boïnenca de la Noguera de Tor, que «corre por los más agresivos paisajes del Pirineo».

20180503

[1834] Sant Vicent del Mestre d'Estopanyà

1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Tremp daurat amb pa d'or sobre fusta procedent de l'església parroquial de Sant Salvador d'aquesta localitat ribagorçana. S'atribueix a un encara no prou identificat Mestre d'Estopanyà, probablement d'origen italià, establert a Catalunya i Aragó cap al segon terç del segle XIV. Des del 1932 és conservat a Barcelona, actualment al MNAC, des que fou venut per l'ajuntament del poble al col·leccionista i empresari del ram del sucre, Lluís Plandiura, que fou a més polític de tendències sempre unionistes i monàrquic, diputat del Partit Liberal (espanyol) al 1923 durant el règim pseudodemocràtic de la restauració borbònica, antirepublicà i afecte al règim franquista (espanyol) durant i després de la guerra.

Sembla que l'Ajuntament, mancat de diners, optà per la venda d'aquesta joia de la pintura gòtica, davant la necessitat de restauració del campanar després que un llamp el deixés en mal estat. 
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Com és característic dels retaules hagiogràfics gòtics, les diferents tauletes expliquen de forma dibuixada i ben visual la vida i miracles d'algun sant o santa. En aquest cas, el martiri de Sant Vicent (dit Vicenç en els dialectes orientals, motiu pel qual apareix amb aquest títol impropi en els llibres i ressenyes d'art).

Sant Vicent Màrtir, com és a bastament conegut a València, fou un diaca del segle III, nascut a Osca i mort a la ciutat del Túria al 304, víctima d'una de les nombroses persecucions de seguidors de la nova fe cristiana decretades per l'emperador romà Dioclecià. Al 303 tingué lloc la darrera onada de captura i arrest de cristians, la més forta de totes, tot just només deu anys abans de l'Edicte de Milà (313) de l'emperador Constantí, que consagrà la llibertat de culte i el retorn dels bens confiscats als cristians. 
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Sant Vicent fou originari de la ciutat aragonesa d'Osca, i arribà a fer de diaca al servei del bisbe Valeri de Saragossa. A les primeres taules apareix com a estudiant que, presentat al bisbe (potser al costat de son pare i sa mare), entra al seu servei amb la imposició de mans d'aquest primer grau en l'orde sacerdotal. Damunt les tauletes, apareixen el nom de la ciutat nadiua del màrtir, Osca, i de la ciutat on serà nomenat diaca, Saragossa (Çaragoça).
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Un cop detingut, és presentat davant de Publi Dacià, prefecte romà d'Hispània i martell d'heretges cristians al llarg de tota la península. La seua vida és poc coneguda, i probablement molt distorsionada per la llegenda, però la seua fama degué d'ésser tan gran, que és citat com a perseguidor dels sants Just i Pastor d'Alcalà, o dels sants Cugat, Sever i Eulàlia de Barcelona. En la imatge, bisbe i diaca són portats davant la presència del prefecte romà, que apareix amb les cames creuades, en un acte considerat com a signe de poder. 
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Ja empresonats són portats a València. En el detall de la pintura, s'hi aprecien les cadenes, i la representació aproximada que al segle XIV es tenia dels romans de feia deu segles. 
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
A l'arribada a la capital valenciana, que té el nom escrit damunt les dos taules, VALE-NCIA, són novament conduïts davant l'autoritat romana, potser el mateix Dacià (atesa la mateixa abillamenta rogenca i llarga barba trenada), que dictarà sentència del cas. 
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
El bisbe saragossà serà desposseït de càrrec i bens, i condemnat a l'exili, a la població d'Enat, al Somontano de Barbastre, a tocar de Lo Grau, al peu del riu Cinca, al costadet d'allà a on el gurú de la secta de l'Obra hi aixecaria, segles a vindre, el santuari de Torreciutat. És ben visible a la taula, el riu Cinca als peus del poblet, idealitzat com una ciutat emmurallada i tot. 
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Els vius colors dels soldats romans i, en general, de les vestimentes de tots els personatges, havien d'impactar per força els analfabets i pobres fidels de les majestuoses esglésies gòtiques. De segur que els cridava l'atenció, i els ulls se n'hi anaven sense voler. I a cada cop que això passava, revivien el sofriment del sant i havien de prendre patró del seu sacrifici, conformitat i perseverança en la fe autèntica mentre vivim en aquesta vall de llàgrimes passatgera, que era com la vida i l'existència els era indefugiblement presentada.

Les taules representen dos dels martiris aplicats al sant: l'esquarterament dels membres a l'aspa de fusta, i el rostit a la brasa, damunt les graelles, tal i com també fou martiritzat Sant Llorenç, un altre diaca de la Tarraconense que la tradició situa nat a Osca. Probablement les històries del martiri contades de tots dos es creuaren en algun moment, i per això la brasa també apareix entre les diferents tortures aplicades a Sant Vicent a València. 
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Detall de Sant Vicent lligat a l'aspa de fusta, a punt d'ésser desmembrat en presència del seu perseguidor, el prefecte Dacià. 


1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Detall del foc viu i del fum que desprèn sota la graella, amb Vicent sense braços. Un esclau atia les brases amb un bufador tradicional.
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Finalment, i davant la miraculosa resistència de la víctima al turment del llit de claus, el sant és reclòs. El retaule no explica el final de la història: com després d'haver mort a la masmorra on fou tancat, el llançaren a un abocador, com els corbs impediren que les feres el devoressin, com fou finalment enterrat, i com ses relíquies foren traslladades a Lisboa.
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
La part superior és acabada amb tres taules triangulars, que representen Maria i un grup de dones amb Jesús ressuscitat i un àngel a l'un costat, i la Maria Magdalena a l'altre, en la coneguda escena del tema Noli me tangere (No em toquis, deixa'm anar), paraules que Jesús digué a Maria Magdalena després de la Resurrecció.
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
L'escena central i superior és dedicada a la Crucifixió de Jesús. En el detall, destaca la figura beatífica de sa mare als peus, i la sang abundant que brolla de mans, peus i costat. 
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Als peus de la figura central de la composició, els dos comitents de l'obra, és a dir, les persones que n'efecturen l'encàrrec i en pagaren les hores de treball de l'anònim artista. Els estudis no els han pogut identificar. Fins i tot durant la darrera restauració de final de segle XX, es considerà l'opció de suprimir-los o almenys esborrar-ne els escuts heràldics inconeguts, i potser afegits posteriorment. Es tracta, això sí, d'un religiós i d'un cavaller. 
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
La gran figura central del sant, amb robes elegants segons sa condició de diaca, i acompanyat per una ploma i un llibre sagrat, senyal característica dels martiritzats per la fe.

La festivitat del sant se celebra al 22 de gener, i és que 
Per Sant Vicent, se'n va la boira i ve el vent!