Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tarragona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tarragona. Mostrar tots els missatges

20170903

[1764] La Tarragona de Laborde

1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Plànol de la ciutat just al començament del segle XIX, llavors encara tancada en les antigues muralles romanes i medievals, i arraulida dalt del turó, allunyada del port i del mar.
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
L'emplaçament de més d'una cinquantena dels principals edificis llocs de la ciutat.
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
La vella ciutat romana i medieval envoltada dels baluards dels segles de l'Edat Moderna que en reforçaven la fortificació per terra davant l'amenaça de les armes d'artilleria. Pel costat de mar, l'alçada de l'esblaç ja actuava d'element dissuassori. La ciutat vella mantingué en general la geometria urbana dels segles de dominació romana.


1806. Tarragona, Alexandre Laborde.
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
La Catedral, amb l'entrada (5) i les escales que baixen a la Plaça de les Cols, centre neuràlgic, social i econòmic de la ciutat durant segles, just a l'inici del carrer Major. També dita de la Quartera, perquè s'hi feia el mercat del gra, d'hortalíssia i d'aviram. Crec que no se li ha respectat el nom popular i antic, i ara se'n diu de Santiago Rusiñol, cosa que no entendré mai. Al gran modernista, no li podien haver trobat un altre lloc també digne i adient i que no calgués perdre la memòria i continuïtat històriques que ens aporta el nomenclàtor? Aquest no és un problema aïllat, sinó que es repeteix milers de vegades a tots els pobles i ciutats del país. Una autèntica aberració. Caldrà esperar temps en què tots plegats esdevinguem més lleials, orgullosos i gelosos de la pròpia tradició per tal de recuperar-los.

Al darrere de la Catedral, el palau episcopal (2) i el convent dels Carmelites descalços (3). La porta de Sant Antoni (38) i el portal exterior de la muralla que l'obria al camp (39) entre els diferents bastions fortificats.

Fora muralla i damunt del penya-segat, per allà on probablement degué de transitar la Via Augusta, s'hi aixecà en temps imperial el gran Amfiteatre de la ciutat (40), ocupat durant segles pel convent del Miracles, però a on encara s'hi resseguien les restes de les antigues graderies sustentades sobre arcs. En aquell tombant del segle XVIII al XIX, l'edifici era «caserne pour les galériens qui travaillent dans le port».
1806. Tarragona, Alexandre Laborde.

1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
La Plaça de la Font a l'emplaçament de l'antic circ romà. El convent dels dominics (10) passarà amb la desamortització a seu de l'Ajuntament i Diputació, cosa que comportà una gran remodelació i agençament de la plaça, molt degradada durant segles amb corrals i com a lloc de fires de bestiar. Aquesta reconversió urbanística la convertirà de nou en un dels centres de la vida política i social tarragonina.

S'hi observen les Portes de Sant Francesc (34), Santa Clara (36) i Sant Simó (37), que abans de les fortificacions directes donaven ja als camins fora muralla. A l'extrem meridional, a tocar dels antics murs, afilerats tots al llarg del mateix carrer els edificis del convent de Sant Francesc (11), que donava nom a la porta, el Col·legi episcopal, l'Hospital, i els convents de Sant Agustí i Santa Clara.
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Entre la ciutat emmurallada i el barri portuari crescut a redós del port, encara tot horts i trossos de conreu. El barri marítim era protegit per un petit fort elevat, dit Fort Reial (41). 
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
El port tarragoní, reforçat pel gran moll rectilini. El barri de pescadors tenia la seua Plaça del Peix, rectangular, darrere el bastió fortificat que defensava la platja (44). Allà mateix hi hagué el convent dels Caputxins (47), ben a prop de l'actual Tàrraco Arena.

20170901

[1763] La Tarragona de Bodenehr

1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
«Gabriel Bodenehr va néixer a Augsburg, segons uns biògrafs el 1664 i segons uns altres el 1673, i va morir també a Augsburg, segons uns el 1758 i segons altres el 1765. Fou un editor, cartògraf i gravador alemany.

«Fou conegut pels seus plànols i vistes de nombroses ciutats alemanyes, com la col·lecció de plànols i vistes de Passau (publicat el 1710, amb el títol de Grundriss der Stätte Passau, Innstatt und Ilzstatt, per Johann Stridbeck, el Jove). De totes maneres, el seu treball més conegut és l’Atlas Curieux, publicat per primera vegada el 1704.

«Formà part d’una nissaga de gravadors establerts a Augsburg, ja que el seu pare Johann Georg Bodenehr (1631-1704) fou gravador, així com els seus germans Moritz (1665-1749) i Georg Conrad (1673-1710), i el seu propi fill Gabriel II Bodenehr (1705-1792)» (gelonchviladegut).
1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
«Tarragona ist eine shöne ertz-Bischaffliche Stade in Catalonien am Mittellandischen Meer gelangen, hat eine Hohe Schul An. 1572, vom Cardinal Caspar Cervantes gestifftet. Es giebet eien feien Handelalhier und siehet man viel alte Sachen, und ist der Tempel zu Kaisers Tiberis zeiten erbauet worden». 

Tarragona és una bonica ciutat arquebisbal a Catalunya a la vora de la Mediterrània. Té Universitat des del 1572, promoguda pel cardenal Gaspar Cervantes. Hi ha molt comerç i hom hi pot veure restes molt antigues, com el temple que fou aixecat en temps de l'emperador Tiberi.
1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
La Porta de Sant Antoni (A). Santa Tecla, l'església arquebisbal (B). El Palau de l'arquebisbe (C). El castell (D). Els Carmelites (E). La Torre de les municions (F). Santa Clara (G), La Torre de la Universitat (H). Els jesuïtes (I). 

«La ciutat de Tarragona, amb gairebé 5.000 habitants, era una de les més importants de la Catalunya de principi del segle XVIII, gràcies, sobretot, a l’activitat del seu port. A més, des de 1572, com reflecteix el text que inclou el gravat, era una de les ciutats catalanes que impartien estudis universitaris. Tarragona va caure en poder dels austriacistes a mitjan octubre de 1705, gràcies a l’acció del coronel Joan Nebot des de l’interior i a l’arribada de la flota aliada. De fet, durant pràcticament tota la guerra de Successió la ciutat va restar en poder de Carles III, ja que no fou fins al juny de 1713, arran de la signatura del Conveni de l’Hospitalet –amb el qual els aliats van pactar amb els borbònics la retirada de les tropes– que Tarragona fou lliurada a Felip V sense pràcticament resistència.

«El gravat mostra una vista de Tarragona presa des de la riba dreta del riu, amb el pont del Francolí en primer terme. Entre els edificis assenyalats, destaca la catedral i alguns convents, com el dels carmelites descalços o el de Santa Clara. Tot i que l’autor va pretendre representar, molt probablement, l’arribada de la flota aliada el 1705, en realitat va copiar un gravat fet per Adam Pérelle sobre el setge de Tarragona de 1644, publicat en el llibre Les glorieuses conquêtes de Louis le Grand, de Sébastian de Pontault de Beaulieu. Entre les poques diferències, destaca el canvi del francès per l’alemany i, sobretot, el fet que Bodenehr va eliminar la inscripció “l’armée françoise”, que figurava sobre els vaixells situats davant del port
» (gelonchviladegut).
1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
Vista del moll i del fanal del port, del tot fortificat i amb artilleria. En primer terme, el riu Francolí amb el pont de pedra medieval de sis ulls.
1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
La part alta de la ciutat, amb uns figurants, pot ser soldats, que guaiten sobre la ciutat ajaguda del turó al mar. Els figurants i la presència imponent del garrofer a l'esquerra del gravat, li donen una profunditat de camp espectacular, gairebé fa la sensació d'una imatge 3D moderna.
1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
La catedral de la ciutat, amb el palau de l'arquebisbe a tocar. S'observen ben bé les fortificacions modernes d'aquells darrers segles XVII i XVIII.
1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
La muralla disposava d'altes torres, que protegien les portes d'accés, com la que baixava fins al pont del Francolí. La Torre del Col·legi disposava d'artilleria i tot.
1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
Un imponent pont permetia de creuar el Francolí via Augusta avall. Segons Joan Coromines, l'etimologia del riu remet a un nom propi d'origen germànic FRANK- amb el sufix hipocorístic -LIN, que és molt freqüent el terres pirinenques. «Primer fou el nom d'un territori entorn de les fonts, com passa també amb molts dels altres noms fluvials provinents de noms propis... (Gaià, Ricardell, Freser, Ges, etc.)».
1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
Alguns vianants i camperols retornen cap a la ciutat. A la vora de riu, farcit de canyissars, vells molins enrunats, potser des de la darrera Guerra dels Segadors.
1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
A la desembocadura del port hi naixerà el barri del Xerallo, i el riu serà desviat per encabir-hi nous molls de descàrrega. Tres-cents anys enrere era un paratge natural, i el port només s'estenia als peus dels murs de la ciutat, granment fortificats des de l'alçada del Balcó del Mediterrani, si més no. 


20170813

[1751] A les envistes de Tarragona, 1800

1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
La torre dels Escipions a les envistes de la ciutat, baixant per l'antiga Via Augusta romana.
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Una parella sembla que festegi sota la mirada de les estàtues dels germans generals romans. Un apunt molt simbòlic del dibuixant: les velles grandeses passen a ésser simple i senzilla quotidianitat per a les noves generacions.
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Passat l'Hostal de la Figuereta, ja més avall de Torredembarra, els viatgers topen amb el monument funerari. L'emoció els corprèn enmig de la pineda, de les onades batent a la roca, sota la llum pàl·lida de la lluna... amb els dos vells generals vigilant des de la columna. 
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Una altra vista de la torre romana, al peu del camí august, amb la ciutat de Tarragona ja gairebé al tombar. Una vista avui impagable, o més ben dit, que ha pagat el preu del «progrés».
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
El campanar de la catedral tarragonina per damunt l'hortizó de cases i palaus de la ciutat encara emmurallada i tancada dalt del turó. 
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
SIBI PERPETUO REMANERE... Però no hi ha res que duri cent anys, que deia la padrina, ni que et diguis Escipió. 
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Una urna de pedra trobada al monument i son contingut.
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Envistes de Tarragona davant el blau mediterrani des de la Via Augusta.
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Esplèndida imatge de la ciutat enturonada, que podien contemplar els traginers des del camí.
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
El tràfec viari no devia ésser tan gran com el de la N-340 moderna, però l'autor va voler deixar-ne constància. El molló assenyala la distància fins a la capital de la metròpoli borbònica, només faltaria...

20161211

[1592] Una ressenya de Catalunya al mapa de Vrients, 1605

1605. «La descripció de Catalunya de fra Francesc Diago»,
edició d'Ernerst Moliné i Brasés, 1909.
L'any 1605 s'imprimí a Anvers el mapa de Catalunya de Joan Baptista Vrients, considerat el primer mapa imprès del nostre país, fet per encàrrec dels diputats de la Generalitat. El mapa portà per títol Cataloniae Novissima et Accurata Descriptio: «lo mapa, que està conscientment acolorit a mà, és detalladíssim, deixa bastant ben marcat lo sistema hidrogràfic o fluvial i senyala l'orogràfic amb petites muntanyes isolades de les que n'hi ha gran escampada. Tots los noms i indicacions geogràfiques estan escrits en català; només hem sapigut trobar lo castellà en la demarcació de les fronteres de la terra, o sia, la francesa, l'aragonesa i la valenciana».
1605. «La descripció de Catalunya de fra Francesc Diago»,
edició d'Ernerst Moliné i Brasés, 1909.
«Té especial importància aquesta descripció per vàries raons. Per lo fet d'acompanyar lo primer (o un dels primers) mapes catalans impresos, per l'abundància de notícies geogràfiques i pintoresques, i per ésser obra casi desconeguda de l'insigne historiador valencià Fra Francesc Diago, de l'Orde de Predicadors».
1605. «La descripció de Catalunya de fra Francesc Diago»,
edició d'Ernerst Moliné i Brasés, 1909.
Pare Francesc Diago, historiador (Viver, Alt Palància, aprox. 1560 — València, 1615):

«Prengué l’hàbit dominicà a València el 1578, i fou lector de teologia al convent de Santa Caterina de Barcelona i prior (1603) de Sant Onofre de València. Fou nomenat cronista de la Corona d’Aragó el 1615. Publicà Historia de la provincia de Aragón de la orden de los predicadores (1599), Historia de los victoriosísimos antiguos condes de Barcelona (1603), la més important de les seves obres, en què aportà molts documents inèdits, entre els quals la lletra de Carles el Calb als barcelonins, del 877; arriba fins el 1603, però des de la mort de Ramon Berenguer IV (1162) es redueix a una història episcopal, llevat de quan fa referència a Ramon de Penyafort i a l’orde de la Mercè. Escriví també la Descripción de Cataluña annexa al mapa de Joan B.Vrints del 1605, l’episcopologi de Girona (1601) i les biografies de Vicent Ferrer (1600; 1611), Ramon de Penyafort (1601), Luis de Granada (1605), Pere de Luxemburg (1605), Humbert de Romans (1607) i els Anales del Reino de Valencia (primer volum, 1613), la continuació dels quals deixà, en morir, molt avançada. N'han estat publicats, en 1936-46, uns Apuntamientos para continuar los Anales del Reino de Valencia desde el rey Pedro III hasta Felipe II. Tot i les seves notables qualitats i major esperit crític que els seus contemporanis, donà entrada al fals Dextre en la historiografia catalana. Representa l’entroncament de l’escola històrica valenciana amb la del Principat» (enciclopèdia.cat).
1605. «La descripció de Catalunya de fra Francesc Diago»,
edició d'Ernerst Moliné i Brasés, 1909.
El primer mapa imprès de Catalunya, obra de Jan Baptist Vrients (Anvers 1552-1612), gravador i editor flamenc (escrit també Vrints, o més llatinitzat Vrintius, Vrientius), al qual la Generalitat de Catalunya encarregarà dos treballs: un mapa mural de sis fulls, i un altre que s'incorporà a diverses edicions del Theatrum Orbis Terrarum, juntament amb la Descripción de Cataluña, del pare F. Diago, també per encàrrec del nostre govern.
1605. «La descripció de Catalunya de fra Francesc Diago»,
edició d'Ernerst Moliné i Brasés, 1909.
«En aquella data Fra Francesc Diago era un dels frares més distingits del Convent de Predicadors de Santa Caterina» de Barcelona. Se li encarregà la redacció d'aquest treball «per lo preu de seixanta lliures, incloses totes les despeses inherents al seu treball. Podria ésser que aquest es reduís a traduir-lo del llatí, suposant que ja el tingués escrit abans».

Sembla que cap al juliol de 1604 s'enviaren cap a Anvers, llavors sota govern espanyol als Països Baixos del sud per a l'estampació conjunta amb el mapa. L'any següent la Generalitat expedia 150 lliures per 50 còpies del mapa, «les quals per ordre del consistori ha fetes tallar i estampar en Anvers».

1605. «La descripció de Catalunya de fra Francesc Diago»,
edició d'Ernerst Moliné i Brasés, 1909.
La Descripció comença amb l'enumeració dels límits geogràfics del país. Al nord, la frontera se situa «al lago de Salses y el castillo del mismo nombre, hecho allí por el emperador Carlos Quinto, contra el muy fuerte castillo de Leucata...»
1605. «La descripció de Catalunya de fra Francesc Diago»,
edició d'Ernerst Moliné i Brasés, 1909.
Sobre el clima: «Tiene en el verano el aire por todo bueno, y en el invierno templado, mayormente hacia la mar en su parte austral». L'abundància d'aigua, segons l'autor, «porque tiene tantos chorros y ríos la Cataluña, que se contan d'ellos poco menos de cinquenta que pasan por ella, y estan todos muy abundantes de pescado: unos pequeños, otros mayores, unos medianos, otros famosos».

«No le faltan minas de oro, plata y de otros metales, de que hacense los pedacillos del mejr oro y plata, que llevan consigo el Segre y otros ríos de Cataluña, arrancándolos de las tierras por do pasan con sus avenidas».
1605. «La descripció de Catalunya de fra Francesc Diago»,
edició d'Ernerst Moliné i Brasés, 1909.
«...ni puedo dejar de decir en loor de la Cataluña, que esta provincia puede hacer y armar de todo punto galeras con todas sus jarcias y aparejos, sin tener que menester de cosa alguna de fuera. Y puedese comprender esta abundancia de Cataluña de todas las cosas por las tantas casas y lindos edificios que hay en los llanos, montes, collados y bosques. De manera que toda la Cataluña paresce una sola ciudad».

Se citen com a llocs emblemàtics, el monestir benedictí de Sant Miquel del Fai, «sobre cuyo techo corre un mediano rio, que los naturales llaman Tanes»; el Canigó, que «causa espanto en el condado de Rossillón... que así se llama por la canez o blancura de las nieves, de que de invierno y de verano siempre está cubierto»; la muntanya de Sal de Cardona, «que es muy sana y de divesos colores, por el reflesso del sol». Amb tot, «no se puede olvidar la montaña de Montserrrat, que está lejos de Barcelona siete leguas hacia poniente».


1605. «La descripció de Catalunya de fra Francesc Diago»,
edició d'Ernerst Moliné i Brasés, 1909.
Descripció de Montserrat i altres llocs singulars, com les fonts d'aigües caldes. 
1605. «La descripció de Catalunya de fra Francesc Diago»,
edició d'Ernerst Moliné i Brasés, 1909.
Breu ressenya de les principals ciutats del país, com Tortosa, Tarragona, Vilafranca. La primera, al costat de la desembocadura de l'Ebre, «que aquí se navega mucho, y que tiene mucho muy buen y grande pescado de la mar. Salmones, los quales habiendo gustado una vez el agua dulce, pocas veces vuelven a la mar»

De Tarragona, «de muy linda vista», seu metropolitana dels bisbats catalans, i centre del gran camp tarragoní, «y al cabo d'el quedan los Montes de Pradell, en los quales está el muy fuerte castillo de Siurana... y el monasterio de Olmet [Poblet], adonde están las sepulturas de les Reyes de Aragón».
1605. «La descripció de Catalunya de fra Francesc Diago»,
edició d'Ernerst Moliné i Brasés, 1909.
La descripció de Barcelona, on «hay en ella muchas cosas para veer», com per exemple «el muelle, que es de tanta lindeza, aunque no está acabado, que puede servir para puerto seguro de naves y galeras»; i d'Egara [Terrassa], Manresa i Vic.  
1605. «La descripció de Catalunya de fra Francesc Diago»,
edició d'Ernerst Moliné i Brasés, 1909.
Girona, Empúries, Roda, i Cotlliure, aquesta «sobre la mar allende del muy seguro puerto de Venus, hoy llamado Port-vendres».

1605. «La descripció de Catalunya de fra Francesc Diago»,
edició d'Ernerst Moliné i Brasés, 1909.
Les ciutats rosselloneses d'Elna i Perpinyà, el Conflent, ple de fargues per treballar el ferro, i Sant Miquel de Cuixà. A la Cerdanya, s'hi esmenten Llívia i Puigcerdà.

1605. «La descripció de Catalunya de fra Francesc Diago»,
edició d'Ernerst Moliné i Brasés, 1909.
De les terres occidentals, se'n fa esment de la Seu d'Urgell: «queda entre muy altos montes, llenos de viñas en un valle harto fértil a la orilla setentrional del Segre», i de Tremp al Pallars. De Balaguer, «linda y alegre villa de los ilergetes, puesta a la raíz de un alto monte, en la cumbre del qual en otro tiempo había un fortíssimo castillo». Sobre la Plana d'Urgell, que «aunque no se riegue, abunda todavía de muy buen trigo» i nombroses viles: Cervera, Tàrrega, Bellpuig i Agramunt, entre altres.

«Lérida está cerca un gran monte y queda poco lejos del río Segre, que allí va muy crescido por muchos otros ríos». Al turó de la Suda, de la Seu i del palau episcopal, se'n destaca el claustre: «En la misma iglesia hay una muy linda galería o patio de piedra, por cuyas grandes y anchas ventanas descúbrese la Ciudad, puesta a la cuesta del monte, el río y su larga orilla. En esta ciudad hay muy buen estudio de todas las ciencias». Sobre l'horitzó del baix Segre, Aitona i Mequinensa, «puesta en un rincón del Segre, adonde entra en el Ebro».
1605. JB. Vrients, 
«Cataloniae Principatus Novissima et Accurata Descriptio» (ICC).
Lleida i rodalies. 
1605. JB. Vrients, 
«Cataloniae Principatus Novissima et Accurata Descriptio» (ICC).