Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Villanueva. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Villanueva. Mostrar tots els missatges

20190606

[1988] Lo monestir ribagorçà de Santa Maria d'Alaó

1890. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça).
Foto: Frederic Bordas i Altarriba (AFCEC-MdC).
Una de les imatges més antigues d'aquesta abadia benedictina ribagorçana, amb tot el gran valor documental malgrat el lleu desenfocament de la vista. L'exclaustració l'havia portat a l'espoli, però en esdevindre parròquia de Soperia l'any 1874 en passar a la diòcesi lleidatana (i fins al 1999), s'aconseguí d'aturar aquest abandó.
1890. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça).
Foto: Frederic Bordas i Altarriba (AFCEC-MdC).
Detalls dels absis de l'edifici romànic del segle XII i del campanar afegit en temps posteriors. Aquell segle XII fou època de gran expansió del cenobi, probablement fundat en època visigòtica segons sa primera advocació a Sant Pere.
1850. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Sopeira (la Ribagorça).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Breu resum de la història d'aquest monestir benedictí ribagorçà, amb dates i noms claus de sa vida monàstica, que la història posterior acabarà d'aclarir i ordenar. 
1850. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Sopeira (la Ribagorça).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
L'establiment monacal fou refundat al segle IX sota l'orde benedictí al bisbat d'Urgell. El nom de monestir «de la O» només és mala segmentació fonètica d'Alaó (entès «de la O»), «no como dicen vulgarmente, porque el estrecho barranco donde corre la Noguera de Ribagorça forma la figura de una O, que si esto valiera, mejor debería llamarse de la L».
1905 ca. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça).
Foto d'autor desconegut (AFCEC-MdC).
La imponent fàbrica romànica del monestir ribagorçà, aixecat a tocar de la Noguera, just al començament meridional del congost del Pas d'Escales, porta d'accés al Pirineu. Aquest control i cura estratègics del pas hagué de fornir grans ingressos al cenobi en aquells reculats temps medievals. 
1905 ca. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça).
Foto d'autor desconegut (AFCEC-MdC).
Detall de la decoració dels absis. El rellotge del campanar degué haver-s'hi afegit a partir de sa conversió en església parroquial, cap al darrer quart del segle XIX.
1850. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Sopeira (la Ribagorça).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
A mitjan segle XIX, l'arxiu havia estat traslladat, potser també espoliat. Com que l'església romànica feia tasques de parroquial, l'autor la va trobar «blanqueada y desfigurada con adornos de mal gusto».
1905 ca. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça).
Foto d'autor desconegut (AFCEC-MdC).
Una preciosa vista frontal, en què apreciem la majestuositat de la factura de la nau i l'antiga espadanya romànica integrada en la factura del campanar modern. 
1905 ca. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça).
Foto d'autor desconegut (AFCEC-MdC).
Detalls arquitectònics de l'edifici exclaustrat, amb teulada de pissarra refegida de teula. Qui sap si el personatge assegut al pedrís, al costat de la mula, n'era el fotògraf.

Edifici

«Del conjunt monàstic, tan sols se’n conserva l’església i algunes dependències tardanes a la banda oest: la porta d’entrada al recinte monacal, la sala capitular i el recinte del claustre. L’església, situada al sector sud del conjunt, és de planta basilical de tres naus amb els corresponents absis semicirculars a l’est, més gran el central que els laterals. Al centre de cada absis s’obre una finestra de doble esqueixada. Altres set finestres del mateix tipus s’obren a la façana sud, mentre que a la façana oest hi ha un finestral de di­mensions més grans, esqueixada recta i ornamentat per un fris escacat. 
«El conjunt de les façanes apareix de­corat amb un fris continu d’arcuacions cegues coronades per un fris escacat, mentre que parelles de lesenes es disposen als extrems dels absis tancant les sèries d’arcades. La porta principal s’obre a la façana sud amb un arc de mig punt, emmarcat per un fris escacat centrat per un crismó, i una arquivolta motllurada, suportada per columnes. Al mur nord hi ha una altra porta, paredada, d’arc de mig punt que comunicava el temple amb el claustre. A l’angle nord-oest, sobre el primer tram de la nau, s’alça un campanar de torre, que és posterior al conjunt de l’església. Una volta de canó reforçada per tres arcs torals cobreix la nau central, mentre que les laterals tenen voltes d’aresta, amb arcs torals i formers adossats als murs del perímetre. Els pilars que suporten els arcs i les voltes són d’estructura complexa i no presenten una forma única, si bé el tipus bàsic consisteix en un nucli quadrat al qual s’adossen els pilars que suporten els arcs. L’ús d’una columna monolítica que alterna amb els pilars compostos no és un fet gaire freqüent, encara que el podem trobar a la catedral de Jaca (Aragó) o a Sant Cristòfol de Lluçars. Tots els capitells tenen relleus esculpits de tipus vegetal i zoomòrfic, amb uns repertoris força simples que denoten un estil tardà de la ­primera meitat del s. XIII. La factura és similar a la de conjunts com Lluçars, Tolba o Montanyana. 
«El presbiteri conserva un paviment romànic excepcional, obrat en opus sectile, que s’allarga fins al primer pilar de la nau. Presenta una sanefa de quadrats, col·locats en diagonal, que combina peces vermelles i blanques, i envolta un plafó format per tres rengles de cercles o rodes que alternen peces vermelles i blanques sobre fons negre. Un plafó, situat al sector sud, té una figura de peix molt estilitzada realitzada en marbre negre. El paviment de les naus és de còdols, amb decoració geomètrica. L’absis central s’eleva, al presbiteri, cinc graons per sobre del paviment de la nau, i allotja una cripta que n’ocupa tot l’àmbit. S’hi accedeix per unes escales laterals des de les dues absidioles. És una petita sala rectangular coronada pel mur semicircular de l’absis i coberta amb una volta de canó molt deformada que arrenca directament del paviment. 
«Al centre del mur semicircular s’obre una finestra d’esqueixada simple, mentre que al mur oest hi ha tres finestres d’una esqueixada que perforen els graons d’accés al presbiteri i permeten la comunicació visual entre la cripta i la nau central. Els murs són arrebossats i tenen diverses creus pintades de color vermell, a més d’una inscripció al centre de la volta que commemora la consagració de l’altar el 1123, any en què també es van consagrar les esglésies de Taüll. L’edifici constitueix un exemple excepcional de l’evolució dels llenguatges arquitectònics llombards en l’arquitectura catalana, tot i que es manté fidel als principis bàsics, alguns de força arcaïtzants i fora del seu context. Per tot plegat, cal emplaçar-lo dins el s. XII. 
Història
«La gran importància del monestir consisteix en la nombrosa documentació que se’n coneix, gràcies a la recopilació que els monjos alaonesos van fer de tota la documentació en un cartoral, i al fet que s’hagi conservat fins als nostres dies. D’altra banda, fora d’aquest notable cartoral, l’arxiu d’Alaó no conserva antigues memòries, i això fa difícil reconstruir-ne la història a partir del s. XII. Probablement, el primer establiment monàstic situat a Alaó fou anterior a l’època visigòtica i era dedicat a sant Pere. Per un precepte del comte Bigó de Tolosa (806-814) se sap que la cel·la d’Alaó fou encomanada al prevere Grisògon. Els seus successors van dur a terme una política sistemàtica d’adquisicions, tant per compres com per donacions, per incrementar el patrimoni del monestir a banda i banda de la Noguera Ribagorçana. 
«El monestir era dins el territori de la diòcesi d’Urgell, i en l’acta de consagració de la catedral (829) consta ja com a Santa Maria, nom que devia rebre en entrar a formar part del bisbat. Al final del mateix s. IX va passar al nou bisbat de Pallars. L’abadiat de Frugell (855-874) se situa en la sèrie de grans abats que van aconseguir fer d’Alaó el monestir més important dels Pirineus Centrals. Va obtenir dels senyors diversos privilegis, entre els quals destaquen la llibertat per a elegir abat i el d’immunitat, que van iniciar un llarg període de gran vitalitat. 
«L’abadiat d’Altemir (936-962) marca una nova etapa en l’evolució de la comunitat alaonesa. En aquest període s’introdueix la reforma monàstica benedictina i, alhora, es fa l’erecció del bisbat de Roda, esdeveniment que indica la intervenció de l’arquebisbe de Narbona, ben directa en l’elecció de l’abat Oriolf. L’època més brillant del monestir alaonès va lligada al govern de l’abat Oriolf (968-977). Amb la protecció a càrrec del comte Unifred I Bernat de Ribagorça, tenen lloc el renovellament espiritual de la comunitat i la construcció d’una nova basílica, fets que comporten la consolidació de la posició hegemònica del monestir a la Ribagorça. 
«Però aquesta etapa també significa un pas enrere en la pretesa independència monàstica, ja que l’elecció de l’abat tornava a correspondre als comtes de Ribagorça, i la consagració, al bisbe de Roda. Al s. XI s’obre un període de crisi. D’una banda va decréixer l’interès dels comtes pels afers alaonesos, al mateix temps que s’iniciava l’ocàs del llinatge ribagorçà, i, de l’altra, hi hagué una mala gestió del patrimoni per l’adveniment de clergues i laics al govern alaonès. Davant d’aquesta situació, i amb el matrimoni de la comtessa Major de Ribagorça amb el comte Ramon III de Pallars Jussà, el monestir es va decantar cap al Pallars. 
«A partir del 1050 destaca el progressiu afermament a la Ribagorça de la dinastia pamplonesa, la qual porta una nova mentalitat i una nova manera de fer política. Els nous sobirans, acostumats a disposar dels béns eclesiàstics, es van considerar protectors nats i guardians de la disciplina monàstica; per això el 1068 el rei Sanç Ramírez lliurava l’abadia i totes les seves pertinences a Sant Vicenç i la supeditava al bisbat de Roda. A causa del procés de decadència i secularització, al final del s. XI el bisbe Ramon Dalmau de Roda va reorganitzar el cenobi, tot imposant el restabliment de l’orde monàstic segons el model cluniacenc que predominava al país, i va nomenar abat Bernat Adelm (1078-1114), monjo de Sant Victorià d’Assan. 
«Els s. XII i XIII van constituir una època d’apogeu en l’orde benedictí, i el monestir no en va ser cap excepció. La renovació espiritual va anar seguida de la recuperació material. Els bisbes de Roda no tan sols es preocupaven de la consolidació del patrimoni d’Alaó, sinó que també afavorien l’expansió pel territori fronterer. Al final del s. XII, però, ja s’observen els primers símptomes de debilitat i s’iniciaria una nova etapa de decadència que culminaria amb l’arribada dels abats comendataris. L’abadia d’Alaó pertanyia a la Congregació Claustral Tarraconense i Cesaraugustana (fundada el 1336) i, per tant, els seus abats eren convocats a la Província Tarraconense. També assistien a les corts d’Aragó per l’estament eclesiàstic, i a les de Catalunya pel braç senyorial com a barons de Miralles. Eren també membres del Consell Reial, nomenats pel rei Pere III juntament amb els de San Juan de la Peña i Sant Victorià d’Assan. Van ser membres de la Diputació General d’Aragó fins al final del s. XVII. 
«La comunitat va disminuir fortament als darrers segles de la seva existència, però es va mantenir viva fins a l’exclaustració del 1835. Després s’inicià la ruïna dels edificis a causa de l’abandonament i l’espoliació. Una part, en especial l’església, es va salvar a partir del 1874, any en què esdevenia parròquia de Sopeira. El 1931 el monestir fou declarat monument nacional» (enciclopèdia.cat).
1917. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça).
Foto: Ignasi Canals i Tarrats (AFCEC-MdC).
La part posterior del monestir, a on hi hagué el claustre monacal.
1920 ca. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça).
Foto: Ricardo del Arco y Garay (DARA).
Els masovers que vivien al convent ara fa cent anys, convenientment col·locats pel retratista en la composició. 

20180624

[1851] Les Col·legiates d'Urgell i Pallars

1850. Col·legiata de Castellbò (l'Alt Urgell ).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
A tres hores, a ritme de traginer, de la Seu d'Urgell, de gran factura arquitectònica i bon arxiu, «donde se hallan muchos instrumentos pertenecientes al antiguo monasterio de Santa Cecília, sito en el valle de Elins, junto a la villa de Pallarols, cuyas rentas se adjudicaron en gran parte a la dotación de esta colegial».
1850. Col·legiata de Castellbò (l'Alt Urgell ).
Vista i planta de la col·legiata, d'origen romànic, de gran desenvolupament gòtic, i amb forta aparença de castell. 
1850. Col·legiata d'Organyà (l'Alt Urgell ).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime 
Villanueva.
Una altra col·legiata urgellenca, aquesta a cinc hores (de les d'abans) de la Seu. Més aviat es tractava d'un priorat, unit al bisbat. «Su iglesia, a excepciçon de la portada, es obra del siglo XI, construida en tiempo de San Ermengol, obispo de Urgel». Aquell mateix segle, l'església fou ocupada durant seixanta anys «por un mal clérigo llamado Adalbertino, con su largo concubinato y disolución consiguiente y otros males que allí se cuentan... Especialmente se menciona un incendio que acabó con las escrituras antiguas y códices de la iglesia», fins que fou jutjat i penjat per les autoritats civils i eclesiàstiques veïnes
(cap a l'any 1090), com p.ex. el prior del proper monestir de Sant Andreu de Tres Ponts.
1850. Col·legiata d'Organyà (l'Alt Urgell ).
En aquesta col·legiata s'hi trobaren al 1904 els documents escrits en la nostra llengua més antics de què disposem fins al moment: fragments d'uns sermons de quaresma, que el rector considerà que ja podia deixar-se'ls redactats per a l'any següent. Des del segle IX, la prèdica de l'homilia a les esglésies ja era autoritzada de fer-la en la llengua del poble, car si no era així, els fidels ja no entenien res. Prova, doncs, que ja en aquell reculat segle el llatí parlat o vulgar, ja havia deixat de ser llatí per esdevindre llengua romànica, en aquest cas catalana. 

«Si tu es lo Fill de Déu, di a les pedres que es tornen pa e manja'n. E Nostre Sènyer respòs ad el [ell] e dix: Non solo pane... No viu [h]om solament de pa, mas de les paraules de Déu viu [h]om...» Les temptacions del dimoni a Jesús durant l'estada al desert.
1850. Col·legiata de Gerri (el Pallars Sobirà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
«En el real monasterio de Santa Maria de Gerri no hallé tantas riquezas como me había prometido, y cuya sola esperanza pudo hacerme atropellar por tantas incomodidades de aquel viage, que jamás se borrará de mi memoria». Les condicions d'accés al Pirineu eren encara molt severs a mitjan segle XIX. Del riu al costat del qual s'aixecà el monestir, se'n deia la Noguera de Pallars, després evolucionat a la Noguera Pallaresa. «Casa de grande antigüedad, matriz de otras muchas; pero donde el furor de las guerras de sucesión hizo daños irreparables en la parte diplomática». Perquè quan l'autor parla de riqueses no es refereix a tresors d'or i plata, sinó d'un valor encara més gran: parla dels documents de l'arxiu.  

Moltes antigues esglésies tenien com a patrons titulars sants barons, és a dir, homes. A Gerri era dedicada a Sant Vicent màrtir. Però la invenció del culte marià per part de l'Església Catòlica, adoptat al segle V, però fortament impulsat al segle XI per combatre els senyors feudals, competidors directes en la possessió de terres per matrimonis consecutius de conveniència. Entre altres efectes, el triomf sobre el control de la virginitat de la dona, per mitjà de l'exemple de Maria, augmentaria les devocions femenines (aristocràtiques) als monestirs i, com a conseqüència, les donacions territorials a l'Església. La consagració de la nova església al 1149, ja portaria, doncs, l'advocació a la Mare de Déu.
1850. Col·legiata de Gerri (el Pallars Sobirà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
A manca de documents, l'autor s'entreté en «la rareza de la bóveda de las dos naves laterales». Durant aquella estada, tampoc no va veure «en ella ni en otra parte del monasterio ningún sepulcro de los Condes de Pallars, y eso que comunmente es llamado Panteón de dichos Príncipes». 
1850. Col·legiata de Gerri (el Pallars Sobirà).
1850. Col·legiata de Gerri (el Pallars Sobirà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
L'abaciologi de la Col·legiata pallaresa. Davant del monestir, a l'altra banda del riu, l'autor s'adona, és clar, de les eres salines: «Mas en eso poco trabajan los vecinos en beneficiar un manantial de agua salada que allí mismo les naces, y que es todo su trigo y vio y aceite. Cógense anunalmente de quince a veinte mil cargas de sal», que deixaven a la hisenda reial (espanyola) quaranta mil duros anuals. 
1850. Col·legiata de Tremp (el Pallars Jussà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
La primera sorpresa de la Conca al visitant fou el conreu de vinya: «país de abundante y de buen vino». De l'església col·legiata de la vila, se'n diu que la fàbrica del temple actual és del segle XIV. Tampoc no hi troba memòria que hi fossin enterrats els antics comtes pallaresos.
1850. Col·legiata de Tremp (el Pallars Jussà).
L'església actual és del segle XVI i el campanar del 1909, que substituí l'antiga cadireta romànica. S'hi conserva la talla gòtica de fusta, de cap a dos metres d'alçada, de la Mare de Déu de Vall de Flors, patrona de la ciutat.
1850. Col·legiata de Mur (el Pallars Jussà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
A tres hores de Tremp, «en la cresta de un monte... subí desde la villa de Guardia una hora de rapidísima cuesta, en cuya cima se halla un castillo árabe bien conservado en las paredes exteriores, que después sirvió de foraleza a qlos señores de este monte». Del monestir, en restaven «los claustritos con algunas memorias sepulcrales... La iglesia se conserva bien», i amb un petit però ben ordenat arxiu. Entre altres precaucions, un dels mantenidors havia manat de fer això: «Quitó los pliegues y dobleces con que se suele atormentar a los pergaminos y proporcionar a los ratones que supulten en sus entrañas lineas enteras del cuerpo de las escrituras». Com? Doncs enlloc de plegats, deixar-los fortament enrotllats, de manera que «aquellas sabandijas coman en todo caso las estremidades blancas de los diplomas».
1850. Col·legiata de Mur (el Pallars Jussà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Al moment de la consagració al 1069, l'església es dedicà a Santa Maria, Sant Pere i Sant Esteve, «que serían los tres altares que entonces habría en ella». L'autor hi observa un sepulcre d'un dels comtes de Pallars, «de piedra común... donde por una abertura se ven varias calaveras».
1850. Col·legiata de Mur (el Pallars Jussà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
El monestir de Sant Miquel als Terradets pertangué a la canònica de Mur, del qual ja no en resten ni les restes. 
1850. Col·legiata de Mur (el Pallars Jussà). 
1850. Col·legiata de Mur (el Pallars Jussà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
De Mur l'autor baixa fins a Sant Esteve de la Sarga, el mossèn de la qual encara conservava la denominació d'abat. Li calia travessar el «alto monte de» Montsec en direcció a Àger pel camí del coll d'Ares.

20161008

[1535] Viatge dinovesc a Santa Maria de Gerri

Anys 1920-30. Monestir de Santa Maria, Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
1850. Monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
«En el real Monasterio de Santa Maria de Gerri no hallé tantas riquezas como me había prometido, y cuya sola esperanza pudo hacerme atropellar por tantas incomodidades de aquel viage». Arribar fins a Gerri, doncs, tota una aventura per al viatge de mitjan segle XIX. El setge borbònic francoespanyol a la vila, amb la crema i saqueig consegüents, va danyar irremeiablement la documentació històrica del monestir. La primera advocació era de Sant Vicent màrtir, ja als reculats temps del segle VIII. 

El temple romànic actual és obra del segle XII, consagrat al 1149, el mateix any de la conquesta compartida de Lleida de part dels comtes barceloní i urgellenc, amb presència de l'arquebisbe de Tarragona, el bisbe d'Urgell, el de Barcelona, el de Vic, el de Saragossa, el de Lleida i el de Girona, i el comte Artal III de Pallars. 
1850. Monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
«No vi en ella ni en otra parte del monasterio ningún sepulcro de los Condes de Pallars, y eso que comunmente es llamado Panteón de dichos Príncipes, y que en la citada escritura del año 969 veras que el Conde Raimundo dice que sus padres estaban enterrados allí y aun indica que él imitaria su ejemplo... Los que construyeron el templo actual a principios del siglo XII, debían ser poco sensibles a la memoria de sus benechores y al interés con que la historia mira la conservación de estos monumentos».

Entre les relíquies, una ròtula del genoll del sant màrtir, i no pas cap os del braç. Agraeix als frares l'acollida durant sa estada al cenobi, cap a finals del segle XVIII: «de su corto archivo me aproveché cuanto permitió la franqueza de los monges, que nunca podré agradecer bien, mayormente estando ausente su abad».

L'autor hi va poder veure còpies del segle X d'escriptures del segle VIII, com la d'una que refereix la donació d'un personatge dit Spanella, que després s'hi féu monjo i arribà a abat al 818, i que, doncs, no devia d'ésser un qualsevol: «llámase a si mismo pariente de Carlomagno».
1850. Monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Catàleg dels abats del monestir des de final del segle VIII fins a l'excluastració.
1850. Monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Catàleg dels abats del monestir des de final del segle VIII fins a l'exclaustració.
1850. Monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Catàleg dels abats del monestir des de final del segle VIII fins a l'exclaustració. La feina dels gerriencs, «beneficiar un manantial de agua salada que allí mismo les nace, y que es todo su trigo y vino y aceite. Cógense anualmente de quince a veinte mil cargas de sal», que deixaven en impostos a l'erari de Sa Majestat (espanyola) quaranta mil duros. El gust artístic de l'autor sura a partir del comentari sobre l'església romànica de Sant Feliu màrtir, a dins al poble: «a donde a pesar de su aspereza y poco comercio no dejó de penetrar el mal gusto de escultura del siglo XVII en los pésimos altares, que hacen un horrible contraste con la sencillísima escultura del siglo XII».

20160430

[1396] Esglésies i convents de la Lleida medieval

1851. Lleida, «Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones, Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
«...hasta el siblo XIV no hubo en Lérida otra iglesia bautismal que la Catedral, en la cual únicamente podían celebrarse las bodas, para obligar con ello a los feligreses a acudir a la matriz, a lo menos en estos actos, ya que la asistencia ordinaria les era incómoda por su localidad». D'on, doncs, la importància de la Porta dels Fillols i de la Porta de les Núvies. La situació de la catedral dalt del turó sempre fou un inconvenient per als lleidatans que havien de suar per atansar-s'hi, o bé pujant pel camí als peus de la llengua de serp, o bé pel camí que s'hi enfilava des del carrer Magdalena. 

Fins al 1602 ni hi hagué pica baptismal a Sant Joan, i l'única que tingué la ciutat baixa encara a mitjan segle XIX. Villanueva fa referència també a les altres parròquies de la ciutat, algunes desaparegudes, com la de Sant Martí i Sant Andreu. Per sort, de la primera n'ha perdurat l'església que estava «pegada a los muros a la parte del poniente». De la segona, «solo se conservan algunas paredes» i actualment ja res de res. «Esta es la parroquia de la antigua Universidad, en que se celebraron tantos congresos respetables».

Altres parròquies desaparegudes: la de Sant Salvador, la de Sant Gil, «arruinada en las guerras del Príncipe Carlos de Viana hacia el 1461», la de Sant Vicent, i la de Sant Pau, de la qual diu l'autor que «solo sé que sonaba cerca de lo que llamaban Mercadal».
1851. Lleida, «Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones, Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
«De las existentes la principal es la de Sant Joan, llamada ya desde la conquista Sancti Johannis de Platea. Dice el vulgo (que tambien es justo oirle alguna vez) que aquí fue el sepulcro de Herodias, muerta en esta ciudad bailando sobre el yelo [gel] que cubría el Segre». Herodías, de fet, fou la mare de Salomé, la ballarina.

La inscripció «lemosina» de la consagració de Sant Joan, «en una tabla de jaspe [jaspi] que anda suelta en su archivo», deia: 

«En l'any de Nostre Senyor 1372, frare Ramon de Colum de l'Orde dels Frares Menors, per la gràcia de Déu bisbe de Terenisa (f. Tremecen [Algèria]) sagrà aquesta església lo tercer dimecres aprés Aparici (Epifania) e eren en aquell any obre en  P. Emeric, girúgic [quirúgic, cirurgià], i el Brg. (Berenguer) Fillol, especier».

Sobre Sant Llorenç: «iglesia de tres naves y la principal sin disputa del siglo XII. El altar mayor de madera y talla del XV. Algo anteriores son otros dos entallados en piedra. Las naves colaterales son del siglo XIV».

Descripció de la desapareguda església de la Magdalena: «conocida ya por tal en 1168... cuya iglesia no contiene cosa notable sino es el altar de mayor de piedra lleno de relieves historiados alusivos a la vida de su titular... Otros hay de madera del siglo XVI de buen gusto». Això vol dir que l'autor xativenc Jaume Villanueva (1765- Londres, 1824) va passar per Lleida abans del 1812, quan l'església fou enderrocada. 

Es fa ressò de la confraria de llauradors del Sant Esperit, ja documentada al segle XIV, i que donava nom a la porta de la muralla que entrava a la ciutat per aquesta part, al peu del turó de la Seu Vella. 
1851. Lleida, «Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones, Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Sant Esperit també era del nom de l'Hospital que hi hagué en aquest barri de la Magdalena, on la confraria hi mantenia un llit, destinat a «recoger pobres y expósitos». Altres hospitals de la ciutat foren el de Pere Moliner, el de Santa Magdalena, el de Sant Llàtzer, el de la Trinitat, el de Sant Martí, «y otros pequeños, que se reunieron despues al general, fundado en 1454, como consta por una lápida que hay en la entrada de él». Es refereix a la fundació de l'antic Hospital de Santa Maria, actual seu de l'IEI. 

Se n'explica que «consérvase todavía en buen estado aquel edificio, que es gracioso y sencillo... Sábese que el arquitecto se llamaba Andreu Pi... entiendo que su conclusión no se verificó hasta principios del siglo XVI, y pontificado de Don Jaime Conchillos, cuyas armas se ven en varias partes de aquel edificio; y acaso esto será causa de la sencillez y poca hojarasca de su extructura gótica». Continua: «...en el patio se construyó en 1802 una fuente a expensas del actual Obispo...»
1851. Lleida, «Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones, Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Dels antics monestir de la ciutat ja despareguts «el más célebre es el de canónigos reglares de San Agustín, conocido con el nombre de San Rufo [Sant Ruf], por ser los que lo fundaron  individuos de la casa de este nombre en la Provenza. Por ser Conde de aquella provincia Ramon Berenguer, Conde de Barcelona, y sumamente afecto a aquella casa, los heredó aquí luego que conquistó la ciudad, dándoles terreno donde fundar, a media hora de distancia de ella, hacia el Norte...» 

L'èxit de la regla de Sant Ruf a Lleida fou tan gran en aquell segle XII, tombant del XIII, que se'ls concedí dret de construir nova església, de tindre cementiri propi, «como se aumentase mucho la devoción a esta casa, y muchos legos, y aun mugeres, se ofreciesen a Dios en canónigos». Tant que les oblacions hagueren d'ésser fortament limitades per l'arquebisbe de Tarragona, per les pressions de la resta d'ordes religiosos i del capítol catedralici de la ciutat.

Dels vestigis dels templers de Gardeny, després hospitalers, «quedan... la iglesia y dormitorio, bien conservados, pero reducidos a almacenes de artillería» per l'exèrcit ocupant espanyol des de 1707.
1851. Lleida, «Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones, Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Descarta que els templers regissin la primitiva església de la Suda, abans de la construcció de la Seu Vella, però en canvi creu possible que haguessin disposat d'una altra casa «o priorato en la partida llamada de la Pardinas Bajas [Pardinyes Baixes], donde hoy posee una huerta, con su casa, el Gran Prior de Catalunya, y donde me aseguran algunos testigos oculares haberse hallado algunos sepulcros».

La resta de «conventos de religiosos, fundados todos durante el siglo XIII y principios del XIV, tenían su situación fuera de los muros de la ciudad. Y con la continuación de guerras fueron sucesivamente destruidos y arruinados, e introducidos en la ciudad, donde ahora están». Cita els setges de Joan II del segle XV i de la Guerra dels Segadors del segle XVII, com els dos moments de màxima destrucció. D'aquesta darrera guerra en diu «guerras con Francia en tiempo de Felipe IV», quan en realitat foren guerres contra la dominació castellanoespanyola, amb l'ajut fallit dels gavatxos a la I República Catalana, la de Pau Claris, president de la Generalitat.

El Convent dels Trinitaris, a començament del segle XIX «está pobrísimo... y es el único que conserva su situación a la otra parte del Segre», a Cappont.
1851. Lleida, «Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones, Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Despatxa breument les referències al Convent del Carme i el dels pares agustins. En canvi, «a una hora rio abajo de esta ciudad hay un santuario de mucha devoción y concurso de toda Catalunya i Aragón, llamado de Nuestra Señora de Bucenich (Butsènit), construido en el término de una aldea, y aarruinada, dicha Rufea». Documentat ja al 1300, quan «N.Buzenich, valenciano, fundó un beneficio para conservación y culto de esta ermita... Acaso el fundador era descendiente de alguno de los que se hallaron en la conquista de Valencia, heredado en esta partida, donde es tradición que se halló la imagen de nuestra Señora, que no tiene visos de grande antigüedad».

Crescuda la devoció, fou consagrada pel Bisbe auxiliar del Cardenal Bisbe de Lleida Lluís Joan del Milà, com diu una pedra solta que l'autor hi llegí: 

«A 21 del mes de setembre, dia de Sant Mateu apòstol, de l'any 1485... fonc consagrada la present església de la Verge Maria de Buzènich per lo reverent Bisbe Fra Vicent Trilles, Bisbe Geropol, essent obres de dita església los honorable mossèn Lluís Ventosa, capellà del Comte, i mossèn Antoni Sopeira, paborde i rector de Sant Llorenç, i present Nicolau... mercader, i Joan... de Rufea... Andreu». 

La grafia Buzènic, amb la z, probablement, intentava recollir la pronúncia tz del topònim, tal i com ens ha pervingut oralment fins als segles actuals. 
1851. Lleida, «Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones, Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
L'ermita era freqüentada pels que patien mal d'ull: «Yo no sé cual será la virtud de una chinita [pedreta] que aplican a los ojos de los ciegos, y otros afligidos en ellos, que acuden allí implorando la mediación de nuestra Señora. Pero  sé que es preciosa la cajita de boj [boix] en que se guarda, adornada con relieves de gladiadores desnudos, y otras figuras labradas con primor e inteligencia». La tapa ornada amb arabescos i una Cleòpatra nua, «recostada en la aptitud de los áspides», obra plenament renaixentista i datada del segle XVI.

Sobre la pronúcia, sí que antigament era acabada en -k, com recull Coromines, tot i que ja alguns informants es corregien en -t final. Sobre l'etimologia, «sembla, doncs, clar que tot plegat ve d'un nom de persona morisc. Sens dubte un dels innombrables formats amb (A)bu-»