Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Agramunt. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Agramunt. Mostrar tots els missatges

20181003

[1892] Els Mercedaris d'Agramunt

1906. Nostra Senyora de la Mercè, Agramunt (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
El convent mercedari d'Agramunt era a tocar de l'església parroquial a la part nord de la vila murallada, amb el temple a l'est i el convent a ponent. L'autor l'havia vist encara dempeus al 1904 i en fa una descripció arquitectònica de la façana abarrocada. Pel que fa a l'interior, «pocas palabras bastaran... el cual es del gusto del Renacimiento... Este templo observa puntualmente las líneas comunes de los del siglo XVIII y principios del XIX». Al retaule major, l'autor no hi dedica ni una paraula, «por rudimentario y feo».
1906. Nostra Senyora de la Mercè, Agramunt (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
La Marededéu de la Mercè era situada «en un balcón abierto en el muro... vestida de telas, la que tiene un esclavo de rodillas a cada lado». També fa la descripció del claustre, sense regularitat i que «no posee galerías más que en el piso bajo, y aun en unos lados de distinto orden que en otros».

Del carrer, se'n deia de la Mercè, i se'n diu encara, amb l'escut mercedari i la data de 1792. La porta d'ingrés a l'escala principal, també amb escut i la data de 1600. Al costat del convent, els mercedaris hi tenien l'hort, ja convertit en placeta, «y que poseía otra mayor junto a la villa y al soberbio pozo que se encuentra a su entrada», probablement referint-se a la Plaça del Pou, al costat del riu Sió. Ara fa poc més de cent anys, al convent exclaustrat hi havia les escoles públiques, i la petita comunitat hi continuava de lloguer: «hoy el templo continua abierto al culto, pero sólo se celebran allí dos fiestas, y éstas con novena, a saber, la de la titular i la de San Ramón».
Anys 2000. Espai Guinovart, Agramunt (l'Urgell).
El convent reformat de final del segle XVIII fou destruït a la Guerra Civil, i llavors s'hi aixecà el mercat municipal. 

«L'Espai Guinovart d'Agramunt està emplaçat en l'actual plaça del Mercat, on antigament hi havia un convent mercedari, que després va ser transformat en escola, i finalment enderrocat l'any 1930. L'organisme Regiones Devastadas va reconstruir alguns edificis d'Agramunt que havien estat afectats pels bombardejos de la Guerra Civil i va encarregar a l'arquitecte Pere Domènec Torres que construís un mercat allà on hi havia hagut el convent. Aquest mercat es va mantenir en actiu fins al seu declivi als anys 80, degut a la manca de funcionalitat i als nous usos comercials. L'any 1990 s'inicien les obres de reforma del mercat per a un nou projecte: l'Espai Guinovart d'Agramunt. L'any 1994 finalitzen les obres d'habilitació i el 2 de juliol del mateix any té lloc la inauguració de la seu de la Fundació Privada Espai Guinovart, amb una superfície total construïda de 650 m² i una superfície total ocupada de 580 m2» (viquipèdia).
Anys 1950. Agramunt (l'Urgell).
La plaça i edifici del mercat de postguerra.
«La primera notícia que hom té d'aquest convent data del 1312, el 1327 s'hi va celebrar un important Capítol General de l'orde mercedari on es van aprovar unes noves Constitucions. L’edifici, que es va conservar fins l'exclaustració, era producte de les profundes reformes portades a terme cap els segles XVII i XVIII. Es va abandonar el 1835 i el convent es va destinar a escola mentre que l'església va seguir amb les seves funcions. Tot plegat fou destruït el 1936 per tal d'aixecar el mercat municipal, actualment Espai Guinovart» (Monestirs de Catalunya).

20180921

[1888] Torrons d'Agramunt, menjar de la glòria

1930. Agramunt (l'Urgell).
Revista «Estampa», núm. 154, desembre.
A l'obrador dels torrons, ell amb el porgador triant les avellanes i ella batent les clares d'ou, a punt per fer la barreja a la caldera damunt del foc.

Torronaire, torronera,
a cada ull tens un estel
i als llavis una cirera
que tapa un potet de mel.

1930. Agramunt (l'Urgell).
Revista «Estampa», núm. 154, desembre.
L'autor de l'article troba referència dels torrons de mel d'Agramunt en un tractat de 1847, «Tratado completo y práctio de Confitería y Pastelería», amb la recepta corresponent, cosa que testimonia que ja eren coneguts i apreciats. L'avellana era del Camp de Tarragona i la mel, això sí, del Montsec. A vegades, també amb ametlla. 
A Agramunt tot l'any
fan torrons les noies,
torrons d'Agramunt,
menjar de la glòria:
no hi ha res tan fi
ni dolçor tan bona. 

El sistema d'elaboració era el tradicional: amb paciència i bona mà. Mel a la perola i que bulli, després remena que remenaràs durant dos hores i mitja, apagar el foc i temperar per afegir-hi unes quantes clares d'ou ben batudes. Afegides a la caldera, tornar a posar-hi foc ben viu i remenar dues hores més! Fins que s'obtenia una pasta prou espesseïda per afegir-hi l'avellana. De seguida, abuidar la barreja sobre la taula per tallar les peces, rodones però també quadrades, al pes, empaquetar-les i llestes per vendre! 


1930. Agramunt (l'Urgell).
Revista «Estampa», núm. 154, desembre.
La confecció de les 'coques', els típics torrons rodons (i quadrats) de mel i avellanes agramuntins.

Dels rovells no se'n feia res en el procés d'elaboració dels dolços, però eren aprofitats per fer bons berenars per a la canalla i els gran, amb uns granets de sal i per sucar-hi pa...

La crònica era de l'escriptor tarragoní Lluís Bartran i Pijoan (1891-1959), de fortes conviccions catalanistes i catòliques, redactor a La Veu de Catalunya, fundador del Borinot, però que la guerra portà al col·laboracionisme amb el feixisme (espanyol).

1930. Agramunt (l'Urgell).
Revista «Estampa», núm. 154, desembre.
Remenar durant dos hores i mitja a foc lent el gran perol o caldera amb la dolça pasta.
La recepta dels torrons de mel i avellanes ja és present al manuscrit del segle XIV, Llibre de totes maneres de confits, aplegat dins el Llibre del Sent Soví. Cosa que testimonia que eren prou coneguts i populars arreu de les terres catalanes:

«Per fer torrons d’avellanes torrades amb mel i fer-ne tauletes, pendràs les avellanes i les torraràs; quan siguin torrades les faràs ben netes amb un troç de vidre i que siguin ben netes. Després pendràs la mel, tanta com n’hauràs de menester, en la proporció d’una lliura de mel per cada lliura d’avellanes, la posaràs al foc amb poc foc i la remenaràs bé, després la treuràs del foc i hi afegiràs un blanc d’ou (clara d’ou batuda a punt de neu) per lliura de mel, quan la mel sigui tèbia, i llavors ho remenaràs fortament una llarga estona. Ho tornaràs al foc i que cogui fins que sigui cuita, remenant sempre amb poc foc.

Per conèixer quan la mel és cuita és explicat al capítol de la pinyonada. (Per conèxer quan la mel és cuita, agafaràs la mel i la posaràs en una escudella d’aigua freda i aquella mel que hi hauràs posat s’ha de trencar com a vidre; així mateix n’hi ha alguns que la masteguen amb les dents, i si s’empega a les dents no és cuita, però si és cuita no s’hi empegarà, sinó que es trencarà com a vidre). Cuita la mel la treuràs del foc, agafaràs les avellanes les hi afegiràs i ho mesclaràs bé. després ho estendràs tot i en faràs tauletes de calent en calent de la mida que vulguis».

1930. Agramunt (l'Urgell).
Revista «Estampa», núm. 154, desembre.
Una de les fàbriques de torrons de la vila, que algun agramuntí-na podrà entretindre's a explicar-nos quina és.

1930. Agramunt (l'Urgell).
Revista «Estampa», núm. 154, desembre.


20180918

[1887] Agramunt, 1913

1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Foto: Ceferí Rocafort.
La part septentrional de la comarca de l'Urgell presenta, des de l'arribada de l'aigua del canal, un aspecte molt diferent a la meridional, del tot segarrenca per territori i segarreta per tarannà. L'entrada al poble de la carretera de Tàrrega a Artesa presentava aquesta idíl·lica imatge, un cop superades les muralles medievals, amb els trossos i horts tapiats, que deixaven el camí emmarcat entre parets.

1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Foto: Ceferí Rocafort.
Detalls de la població, ben batuda pel sol i amb les grans galeries obertes de les cases, que em tenen el cor robat. A l'horitzó, a més del ferreny campanar gòtic quadrat, encara subsistia el campanar del convent exclaustrat de Sant Bonaventura, dalt del turó. 
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

La vila tenia més de sis-cents edificis per a una població de vora 2.500 persones, inclosos els agregats, ara fa cent anys, i que ha doblat en un segle. La vila era més aviat modesta al segle XIV, amb encara no 70 focs, que devien comptar unes quatre o cinc-centes persones, capaces d'aixecar aquella impressionant portalada romànica de la parròquia. 
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

El segell consistorial de l'època de restauració borbònica, sempre en obligat castellà.
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

«Té una bona plaça amb porxos, a on se fan los mercats los diumenges. Igualment són porticats bona part dels carrers... La casa de la vila, en la mateixa plaça en què se desplega l'hermosíssima portada de l'església, és seriosa i ben apropiada a la fi per al qual fou construïda».

1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

L'antic castell (23) presidia la vila des de la banda oest de la muralla antiga; a la banda oposada, la nova plaça de Mercadal (2), darrere l'església, amb sa plaça Major. El pou que fornia d'aigua la vila i sa plaça (3), a l'entrada meridional de la vila, se'n convertí en un dels punts neuràlgics.
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Detalls dels carrers de la vila al plànol d'ara fa poc més de cent anys. 
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

«A la banda de baix de la vila hi ha una gran font [la plaça del Pou] i un gran pont de pedra amb dues arcades s'estén damunt el Sió, que s'ha de passar tot pujant de Tàrrega». A més de safarejos públics, ja hi havia llum elèctrica, portada des de Mafet. La vila gaudia de nombrosos serveis, com ara sis col·legis!, notaria, i la Guardia Civil, d'ocupació espanyola, és clar. 


Anys 1930. Torronaires d'Agramunt a Barcelona.
«La indústria més coneguda és la dels torrons d'avellana i mel. Se pot dir que no hi ha fira a la província per mica important que siga, que no s'hi vegin los simpàtics torronaires, com no se descuiden tampoc de baixar a Barcelona des de Sant Tomàs a Reis, lluint per les Rambles l'airosa barretina musca perquè conste clarament la legítima procedència del seu acreditat article».
2017. Torronaires d'Agramunt amb la barretina musca.
En el marc de la Fira del Torró i la Xocolata a la Pedra d'Agramunt, celebrada aquest passat cap de setmana, els menestrals torronaires van fer entrega del títol de Torronaire d'Honor 2017 al Sr. Emili Vicens. L'acte fou presidit pels menestrals torronaires, l'alcalde d'Agramunt, Bernat Solé i la directora de la Fira, Fàtima Puig, i altres autoritats.
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Un breu resum històric. 
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

 La meravellosa portalada romànica de l'església de Santa Maria. Els xiquets ens fixen les magnes proporcions de l'obra. «Les dues estàtues que figuren a banda i banda, estaven abans dintre de l'església i al costat d'un sepulcre del Salvador. Com que res no tenen a veure amb la portalada descrita, aquesta guanyaria molt si fossen retirades del lloc que ocupen, retornant-les al punt d'a on havien sortit».
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Monedes encunyades a la vila.
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Descripció de la fàbrica de l'església. «Les dues portes que donen ingrés al temple, per si soles ja se fan creditores d'una detinguda visita, puix constitueixen hermosíssimes pàgines de l'art romànic en la seua darrera manifestació, especialment la portalada principal».
1913. Lo Pilar d'Almenara (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Foto: Marià Gené.
La gran torre rodona d'Almenara, talaia i mirador de tota la plana urgellenca, amb els seus gairebé 15 metres d'alçada per 7 de diàmetre.


1913. Lo Pilar d'Almenara (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Foto: Marià Gené.
Detalls de la torre, amb l'entrada molt elevada del nivell de terra. 
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

El desaparegut convent de Sant Bonaventura, de començament de segle XVII. 
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Segell del «Real Juzgado de Agramunt», de convulsa història a partir de la Constitució (espanyola) de Cadis, 1812, i al llarg de la primera meitat d'aquell segles.


20180723

[1864] L'Agramunt del segle XIX al XX

1904. Agramunt (l'Urgell).
Foto: Antoni Bartomeus i Casanoves (1856-1935) (AFCEC-MdC).

Vista general de la vila agramuntina just a començament de segle XX.
1904. Agramunt (l'Urgell).
Foto: Antoni Bartomeus i Casanoves (1856-1935) (AFCEC-MdC).

Detalls de la vista, amb presa sud-est, no gaire lluny de l'antic portal de Balaguer.
1845. Agramunt (l'Urgell).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Cent anys enrere i més i tot, a ritme de carreter, gairebé calia mig dia (10 hores) per anar fins a Lleida, un dia sencer (26 hores, fetes fent nit d'hostal pel camí) fins a la capital del país, i gairebé també dos jornades de camí fins a la capital episcopal urgellenca. D'Agramunt ja se sap: «excesivamente frio en invierno y calorsos en estio», però sa, això sí, tot i que «los charquinales que durante la última estación quedan en el rio y la falta de policía urbana, ocasionan de vez en cuando algunas calenturas tercianarias».

Al nucli urbà antic hi havia gairebé 500 cases. Des de ben aviat al segle XIX, Agramunt havia començat a desbordar les muralles per la plaça del Mercadal, «en la cual en 29 de marzo del corriente año de 1845, por una asociación de vecinos propietarios, se ha dado principio a la apertura de un pozo artesiano, bajo la dirección de M. Fabra de Perpiñán: en el día hay taladrados más de 300 palmos... la sociedad está resuelta a seguir la obra con empeño, y todo el Urgel en la espectativa, pues si la comenzada operación surte el efecto deseado, las dilatada llanuras de aquel país, tan áridas en la actualidad, quedarán acaso dentro de pocos a´ños transformadas en un vergel delicioso». I així fou, però no per obra de pous, sinó de la construcció del canal.
1845. Agramunt (l'Urgell).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
A més de l'ajuntament, s'hi destaca l'hospital, amb metge i apotecari, l'escola amb més de 100 xiquets, i fins i tot una càtedra de llatinitat (més o menys una escola secundària) amb una dotzena d'alumnes. S'hi fa notar, al costat de l'antic convent, el «grandioso pozo abundante de aguas potables, balndas al paladar, que se extraen elevándolas por medio de bombas para surtido del vecindario». Les bombes d'extracció en aquella data devien de ser a força d'animal.

El passeig a la vora del Sió arbrat d'àlbers en alguns trams «casi rodea al pueblo y permanece sin el cuidado que requiere por su natural amenidad y por ser punto de reunión y de recreo». El pont medieval sobre el riu era de dos arcs: avui només n'hi veiem un, car l'altre resta pràcticament enterrat.

Se'n destaca la mala conservació dels camins que s'entrecreuen a la població, punt de pas de Barcelona a la Vall d'Aran i de Lleida a la Seu d'Urgell, camins «que se encuentran en el más lastimoso estado, y casi impracticables para los carruajes».

Després de la llista de productes agrícoles que s'hi produïen i que s'hi comerciaven, de la caça que s'hi feia, i de l'apunt de la celebració de dos mercats setmanals a la vila, s'hi anota que arribava als 520 veïns, és a dir, 2680 habitants, doblats en l'actualitat. 

L'autor comenta el paper històric i comercial d'Agramunt a la seua comarca, i n'apunta la necessitat d'un jutjat. La importància de la vila és inapel·lable: «esto es tan cierto como que en todas las guerras ya civiles, ya con estrangeros, ha sido Agramunt el centro de las operaciones militares, el depósito de efectos de guerra y boca y el punto donde por la naturaleza de los edificions, han estado gefes de graduación, cuadros de tropa, heridos y enfermos». La interessant estadística del nombre de jutjats per pobles deixava la província de Lleida a la mitjana d'1 per cada 133, lluny de l'1 per 38 de Barcelona, i prova de la petitesa dels nostres municipis. Petició que, com és notori, no va prosperar.
1845. Agramunt (l'Urgell).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Comentari sobre l'etimologia del topònim, que Madoz explica com un pleonasme o repetició en dos llengües diferents del mateix terme, fet freqüent en la toponímia: ACRA-  del grec i MONS del llatí, en el sentit de muntanya. Però la improbabilitat de la influència gregal, fa molt més assenyada l'etimologia llatina, consignada per Coromines, de 'mont (en el sentit ampliat de castell) agre', o sigui, aspre, abrupte, sobre el qual s'hi aixecà el castell urgellenc del segle XII: «de la solidesa i brau aspecte de la posició, vista per ulls militars i estrategs, ens dona prova l'eloqüent dibuix que en el segle XVII n'envià el gran Beaulieu a Lluís XIV».

Uns breus apunts històrics medievals i moderns acaben amb la curiosa informació que «muchos de sus vecinos fueron víctimas en 1818, de resultas de una epidemia, producida, según la opinión de algunos, por los vapores malignos, que exhalaban las aguas encharcadas del riachuelo Sió».
1892. Agramunt (l'Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

La façana de l'església, en una de les imatges més antigues de la població.
1892. Agramunt (l'Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Detalls de la façana romànica, amb la canallera asseguda a les escales per contrastar amb la proporció grandiosa de la portalada. Llavors dos espandanyetes sobreafegides acompanyaven l'esvelt campanar medieval. 
1892. Agramunt (l'Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

La portalada romànica lateral de l'església de Santa Maria.
1900 ca. Agramunt (l'Urgell).
Foto: autor desconegut (AFCEC-MdC).

Un agramuntí a la porta de l'església fa sobresortir les magnes proporcions dels arcs romànics. Les dos grans estàtues, més antigament dins l'església al sepulcre del Salvador, semblen menudes en la immensitat del bosc de columnes.
1904. Agramunt (l'Urgell).
Foto: Antoni Bartomeus i Casanoves (1856-1935) (AFCEC-MdC).

La magna portalada romànica des d'un angle de l'antiga plaça.
1904. Agramunt (l'Urgell).
Foto: Antoni Bartomeus i Casanoves (1856-1935) (AFCEC-MdC).

La plaça del Mercadal, construïda fora muralla a partir del 1804.
1904. Agramunt (l'Urgell).
Foto: Antoni Bartomeus i Casanoves (1856-1935) (AFCEC-MdC).

L'expectació dels pagesos i la canalla davant el retratista, i els carros aparcats davant els porxos, protegits amb persiana del potent sol de la plana urgellenca.
1904. Agramunt (l'Urgell).
Foto: Antoni Bartomeus i Casanoves (1856-1935) (AFCEC-MdC).

Una dona amb davantal i monyo tocat pel costat de l'església. Altres dones, amb cadires al carrer davant de casa, potser fent rotlle un diumenge a la tarda.
1911 ca. Agramunt (l'Urgell).
Foto: Joan Comabella (1856-1935) (AFCEC-MdC).

La irresistible temptació del retrat de la façana de l'església agramuntina.
1911 ca. Agramunt (l'Urgell).
Foto: Joan Comabella (1856-1935) (AFCEC-MdC).

Detalls de la façana de l'església.
Farmàcia del Dr. Comabella a Barcelona («La Exposición», 1897).
Revista Descobrir (2014), enllaç.


La fotografia de Joan Comabella pot remetre's a la nissaga d'orígens urgellencs:
«El 1874, Felip Comabella i Guimet, nascut a Montargull (Artesa de Segre, Lleida) el 13 de maig de 1841, es llicencià en farmàcia i s’establí en els baixos de la casa en qüestió. Felip Comabella era un farmacèutic de renom com ho prova el fet que hagués aconseguit una medalla d’or en l’Exposició d’Ambers (Bèlgica) del 1885 per algun dels productes que va presentar i que el 1895 fou nomenat membre de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona, a més era comendador i cavaller de la Reial Orde d’Isabel la Catòlica. Estava casat amb Concepció Maluquer Porta. Felip Comabella va morir a Barcelona el 9 de maig del 1901.

«El seu fill, Joan Comabella i Maluquer, es va doctorar en farmàcia el 1897 i també era llicenciat en Ciències Biològiques. Es va casar amb una altra Maluquer, Josefina Maluquer Anzizu, filla d’Eduard Maluquer, antic president de la Diputació (1886-90), diputat a Corts i senador. El 1904 decidí reformar la farmàcia i va encarregar el disseny a l’arquitecte Guillem Busquets Vautravens, arquitecte autor d’altres farmàcies modernistes de la ciutat».
1911 ca. Agramunt (l'Urgell).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (AFCEC-MdC).

Detall de portalada romànica amb la Mare de Déu, l'anunciació a l'un costat -crec- i l'adoració a l'altre.
1911 ca. Agramunt (l'Urgell).
Foto: autor desconegut (AFCEC-MdC).
Detall de l'elefant de decoració als capitells romànics, en foto sense autor, però per l'estil i datació probablement també del cèlebre Juli Soler i Santaló.

«En el pla de les qualitats o continguts simbòlics que se li han atribuït, cal manifestar que en cap moment se l'ha relacionat amb el mal; totes les qualitats que se li atribueixen són positives, com les virtuts de la temprança o la benignitat, que tot princep ha de posseir. És símbol de fortalesa o de la força inexpugnable, quan transporta el castell al llom. Se li atribueix també el do de saber prendre sempre la direcció justa, així com els dons de la saviesa i la castedat. Un simbolisme força interessant és el del bateig, pel fet de parir la femella a l'aigua. També se l'ha considerat símbol de Maria, com a vencedor del drac o la serp. En els bestiaris medievals, a més, la parella adreçada al Paradís per engendrar s'ha vist com a prefiguració d'Adam i Eva abans de caure en el pecat i perdre llur castedat; la castedat, fou ja remarcada per autors antics. Valors positius, molts d'ells, presos en consideració pel món àrab». L'elefant, un motiu 'exòtic' en la portalada de Cubells, Francesc Fité (enllaç).
1911 ca. Agramunt (l'Urgell).
Foto: autor desconegut (AFCEC-MdC).
Detall dels capitells romànics amb motius vegetals i al·legòrics.
1914. Agramunt (l'Urgell).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (AFCEC-MdC).

Les sitges de la plaça de l'església en una imatge de format especial per captar tota l'esveltesa del campanar.
1914. Agramunt (l'Urgell).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (AFCEC-MdC).

Detall de les sitges, llavors potser ja fora d'ús.
2014. Agramunt (Lleida.com).
Retrobament de les sitges durant les obres de remodelació de la plaça, un segle després de la fotografia de Gallardo.
1914. Agramunt (l'Urgell).
Foto: Joan Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Els absis de l'església. El carrer sense empedrar i les rodes de carro repenjades a la mateixa paret de l'edifici. 
1914. Agramunt (l'Urgell).
Foto: Joan Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

La magna i colossal portalada romànica.
1914. Agramunt (l'Urgell).
Foto: Joan Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

El mercat a la plaça de l'església. A l'esquerra, una parada de gorres i boines.
1914. Agramunt (l'Urgell).
Foto: Joan Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Una altra imatge del mercat agramuntí de fa més de cent anys.
1914. Agramunt (l'Urgell).
Foto: Joan Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Detall d'estris i personatges del mercat bisetmanal agramuntí. Càntirs, covis de vímet, senalles, teles per fer-se els vestits a casa la modista...