Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Agramunt. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Agramunt. Mostrar tots els missatges

20180713

[1859] Rellegint Guillem Viladot: «La cendra» o l'alienació interior

1980. «La Cendra», Guillem Viladot,
Col·lecció Nova Terra, Ed. Hogar del Libro, 2a edició.

Rependre un escriptor polifacètic, experimental i sorprenent com fou aquest agramuntí il·lustre (1922-1999), no és tasca fàcil. Hom pot sentir-se aclaparat per la nombrosa, variada i heterogènia producció literària d'aquest homenot de Ponent del segle XX.

Escriu Josep Miquel Garcia: «Viladot va deixar publicada una producció literària realment extensa, amb vint-i-cinc llibres de narrativa, amb obres de capçalera com Temps d’Estrena (1959), La Cendra (1972), Ricard (1977), Memorial de Na Nona (1983), Joana (1991), Carles (1994) o Ruth (2000)..., set contes infantils, dos llibres d’assaig, i, a més, les edicions de llibres de Poesia Visual, i la seva tasca d’articulista a Destino, la seva secció de la Finestra Induïda a El Correo Catalan, i els milers d’articles diaris a La Mañana, que va iniciar l’any 1988 i va mantenir fins uns dies abans del seu traspàs».


Com  ho farem, doncs? Doncs res millor que començar pel començament, per allà a on vaig trobar-lo per primer cop, amb poc més de vint anyets complerts. Per això poso en primer lloc la portada de la segona edició, la que reconec entre els plecs de la memòria, la que em descobrí el món clos i mortificat d'una postguerra que, més enllà d'oïdes del que en deien els pares i els oncles, no només havia estat de passar gana, sinó que també havia sigut anorreadora d'esperit, ànima i voluntat.

Així ho resumeix Josep Miquel Garcia: «
La Cendra és una novel·la que, ultra les seves qualitats literàries, té la d’agafar-nos per sorpresa. Amb la veu d’una noieta que no acaba d’entendre ben bé allò que conta, l’autor ens fa seguir les peripècies de la més gran tragèdia que ha viscut el nostre poble. Però no es tracta simplement d’acostar-nos a la guerra civil per fer-ne de cronista, l’autor ha anat més enllà. Ha traçat, amargament i, a vegades, amb uns elements que semblen pintorescos, la tragèdia de la frustració, de la repressió sexual, de l’autopunició que ha conformat els homes i sobretot les dones, educats sota el signe del penediment. Dins La Cendra el novel·lista s’ha atrevit a molt. S’ha atrevit a posar el dit a la plaga de la mesquina moral imposada per la por, a la terrible plaga de l’adaptació al medi ambient. Mai en la nostra literatura no s’havia parlat amb tanta tendresa, amb tanta lucidesa de la terrible renúncia a la felicitat, característica dels nostres temps». 

Avui que tothom esgrimeix el dret a ser feliç, que quan es pregunta al jovent què volen ser de grans, responen que sobretot feliços, que fins i tot el sistema educatiu preveu fer nens feliços més que no pas savis o crítics... saber que hi va haver una generació que va haver-hi de renunciar ens transporta als límits d'allò imaginable actualment, però que, tanmateix, fou cert i veritable. I res del que ha passat resta exempt de tornar a passar.

 Ho hem notat en la gent des del passat 1-O en una part de la nostra societat: tendència a l'autocensura, ressorgiment del sentiment de por per les idees, contenció en la manifestació de gestos comprometedors... Inicis i indicis de l'alienació interior que, com als temps retratats de La Cendra, deixa la persona reduïda a això: cendra i no res més. 
Potser les causes són diverses. Ara no és la religió (nacionalcatolicista), la que en comptes de servir l'home el vol destruir (Viladot dixit, i darrera ensenyança de la novel·la), però sí encara el mateix Estat (espanyol). De la mateixa manera que ens vàrem alliberar d'aquella ara toca acabar de desempallegar-se'n del tot, del seu Estat. 

1972. «La Cendra», Guillem Viladot,
Ed. Nova Terra, 1a edició.
1980. «La Cendra, una reedició important», Isidor Cònsul, AVUI, 21-11-1980.
«La Cendra... testimoni viu d'una història tràgica en un temps esperpèntic, o bé a l'inrevés». A qualsevol altre país, ja en tindríem la pel·li o la sèrie. Aquí, el nostre sector audiovisual és, amb honorables excepcions, un analfabet de la pròpia literatura i història.
1980. «La Cendra, una reedició important», Isidor Cònsul, AVUI, 21-11-80.
La reivindicació del crític bellputxenc de l'obra i de l'autor agramuntí. La Cendra fou la primera novel·la de gruix, més enllà de les narracions curtes publicades anteriorment, i a on va aconseguir una obra «ben portada, arrodonida i construïda amb ofici».

S'hi van desgranant les vivències d'una adolescent ingènua, la Filo, des del 1936 fins poc després del 39. Vivències enormes com la revolució, la guerra i la primeríssima postguerra davant la senzillesa d'un esperit que no ho acaba d'entendre ben bé tot, «i per això mateix amb una dimensió tràgica més profunda».

La segona edició recupera els passatges retocat pel censor (espanyol) de torn, com ara en diversos punts dels sermons del capellà integrista, mossèn Raül, o en altres aspectes que deixaven l'Església (espanyola) de manera prou galdosa.

O bé especialment el darrer paràgraf, en què l'excelsa metàfora final havia quedat prou grisa, com encendrada. «El joc amb el mot 'victòria', tan freqüent en la terminologia franquista, és la clau d'una magnífica al·legoria»:

Tota una victòria riquíssima m'amara el cos i l'ànima. Lliure! Jo, que ho era de naixença, jo que ho havia deixat de ser per raó d'una victòria, ara m'acabava d'alliberar en Candi. Mentre ell resta damunt meu amorosament derrotat... sóc una dona lliure! No tornaré mai més a ser cendra!
1973. «La Cendra, último libro de Viladot», E.P.,  Diario de Lérida, 27-11-73.
Entrevista amb l'autor, poc després de l'aparició de la primera edició de la novel·la. Se'n fa un resum bibliogràfic de la producció, i s'hi escriu, com aquell qui no vol la cosa, que «además, y por razones completamente ajenas al escritor, cabría citar otras dos novelas largas aun inéditas». És interessant de veure com l'autor es considera un estilista de la llengua, en el sentit que «los libros han de atraer desde el primer folio, pero hacerlo, y perdone la inmodestia, con calidad». Afegeix: «Eso, que quedó tan claro en 'Temps d'estrena' y los libros que le siguieron, no fue reconocido por la sapientísima crítica». Viladot sense embulls.

Lobjectiu de La Cendra segons l'autor: denunciar una forma d'alienació religiosa. «Declarar que la religión no puede ser una contradicción humana. Sentar con claridad que la religión está para servir al hombre, no para destruirlo». Tal com fou destruïda la Filo, «una chica profundamente humana que una acción religiosa equivocada deforma hacia vertientes hoy inauditas, pero que tuvieron por desgracia mucha vigencia en la postguerra».
1973. «La Cendra, de Guillem Viladot», La Vanguardia, 25-01-73.
Elogi de l'autor com a gran novel·lista («novelista de fuste, gran psicólogo... alta cualidad de observador»), i de l'obra com a «narración... de una elocuencia tan trista com ejemplar, para que no se incida en la repetición de lo que es la base del argumento».

En destaca la construcció del personatge de Mossèn Raül, sens dubte una autèntica icona d'aquells temps de gana i estraperlo franquistes.
1973. «La Cendra, de Guillem Viladot», La Vanguardia, 15-02-73.
Les cròniques del temps, encara al tardofranquisme, miren de ser prou cautes en l'expressió sense amagar el sentit del que es vol dir.

L'autor ha aconseguit de «poner el dedo en la llagade la moral mezquina que el miedo impone en una sociedad viciada... hipócrita concepción de un mundo tarado». Els personatges són extrets de la mateixa realitat del temps de la guerra i postguerra, «y no pueden sustraerse al medio ambiente en el que se desenvolvían».

En aquest sentit, La Cendra és una autèntica mostra de novel·la naturalista en ple segle XX: «La figura de mossèn Raül es el compendio de una època y de una mentalidad». Només hi afegirem: espanyoles de (gairebé) sempre, salvant les distàncies que imposa el temps a cada moment.   
1987. «La Cendra», Guillem Viladot,
Col·lecció Club de butxaca, 54, 3a edició.
1992. Guillem Viladot, l'escriptor del mes d'octubre. 

20170224

[1645] Resum d'història agramuntina

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

L'Agramunt del darrer terç del segle XIX, amb els conreus envoltant l'antiga vila closa i el campanar despuntant per damunt de les teulades. A la dreta, un esvelt campanar resta dempeus, probablement el de l'antic convent de franciscans, gairebé ja del tot enrunat.

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La prosa romanticoide de l'historiador Frederic Renyé, sempre directa i emocional. D'Agramunt diu que «porta en sa fesomia lo segell massa marcat de l'Edat Mitjana».
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Un detall més acostat de la imatge. Destaquen les tàpies que circumdaven horts i trossos, i una filera d'arbrer al camí d'entrada a la vila. Podria ben bé tractar-se de la primera fotografia de la vila.

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Les etimologies populars de Pleyan, en una època en què els estudis etimològics eren a les beceroles. 

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
«Lo lliri de bosc o flor de lis ve de ser originària la casa francesa dels prínceps de Bearn d'Agramunt».

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
La ciutat «en centúries passades s'estenia per la part de sol ponent seguint lo riu Sió i a l'ombra del castell; mes a conseqüència de sitis [setges] que ha sofert en diferents èpoques, han desaparegut totes les cases d'aquella banda». S'hi explica la llegenda de la Roca de la Delfina, que remetria a l'època d'ocupació sarraïna de la vila. «La roca realment existeix a un quart de la vila, al marge del camí que va a Montclar, en lo siti [lloc] que aqueix creua lo Rec Salat».

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Sempre amb aquesta vena d'exaltació llegendària i romàntica, explica l'autor que al peu de les muralles d'Agramunt nasqué el crit de guerra dels catalans abans de la batalla: «Des d'aquell dia Sant Jordi ha estat lo crit de guerra amb què los catalans han vençut sempre als enemics de sa nacionalitat».
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
L'any 1070, Ermengol d'Urgell integra la vila al seu comtat. A aquell segle es remet tambá la llegenda del descobriment de la Mare de Déu dels Socors, trobada per uns pastorets rere d'uns esbarzers. 

«De tots los Ermengols rebé igual confirmació en la possessió de sos antics usos i privilegis, guardant encara avui sos arxius les franqueses que li atorgaren, deslliurant-la de les traves que entorpiren la indústria, lo comerç i la civilització d'altres poblacions. No és estrany, doncs, que fos fidel a la Casa d'Urgell fins i tot en la desgràcia». 
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Juntament amb Balaguer, tingué des del segle XIII privilegi per encunyar moneda, els diners agrimontesos. En una s'hi llegeix en llatí: Pere per la gràcia de Déu  Comte d'Agramunt i d'Urgell
La vila romangué fidel a Jaume d'Urgell el Dissortat després del parlament de Casp.
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Transcriu Pleyan uns bocins de la capitulació de la vila al 1413 en defensa del dissortat reial pretendent urgellenc davant del capità general de Catalunya, Guerau Alemany de Cervelló.
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
La pertinença de la vila a la corona reial... 

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
...que no fou respectada pel rei Alfons, que en féu donació a son germà Joan al 1417. Aquest, al 1452, i ja com a rei de Navarra, empenyorà la vila al comte de Pallars per la quantitat de 5.000 florins. «Los il·lustres comtes de Pallars foren en endavant los senyors d'Agramunt. Tothom sap l'amor d'aqueixa casa envers Catalunya, sostenint el Príncep de Viana i negant-se després a reconèixer Ferran II com a rei legítim. Tocà a Agramunt altra vegada ser sostenidora de la causa catalana; però vençut Hug Roger de Pallars, confiscats tots sos béns, fou tornada a la corona reial...» (1488).
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
«En la famosa Guerra dels Segadors en temps de Felip IV, fou de les poblacions que més se sacrificaren pel triomf de les armes catalanes. Com a cap de vegueria, organitzà un cos de voluntaris pagat a ses expenses».

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
«Per atendre les necessitat de la Guerra [dels Segadors] encunyà moneda a l'igual d'altres ciutats i viles. Los exemplars són molt escassos... ACRIMONI, 1643...» L'autor buscà per casa de la vila «lo motlle de fer moneda, però per més que he rebuscat, no he pogut trobar-lo i dubto que existesca».
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Un cos de torrelloners o sapadors pagat pel municipi i «manats pel cabo [caporal] Toni Joan Berenguer» fou posat a disposició del comte de Harcourt al 1646. Els annals de la vila donen fe d'una plaga de llagosta al 1666, «tornant a reaparèixer durant los tres anys següents». Després de la Guerra de Successió, Agramunt perdé la vegueria arran de la Nova Planta borbònica (espanyola).

Transcriu l'autor la tornada d'una cançó popular que solia cantar-se a les nostres contrades al retorn dels soldats al servei dels reis del nou casal (espanyol), com ara Carles IV:
«Pobres miquelets,
que són bé de plànyer:

los han promès molt
I no els han dat gaire».

Com bé sap tothom a aquestes alçades de segle XXI, Espanya mai no compleix ses promeses. 
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Al 1877, la vila constava de gairebé 2.500 persones, amb escola de pàrvuls i dues més per a nois i noies. Els antics convents, dels franciscans i de mercedaris, enrunats. Això sí: «lo Mercadal, de construcció del present segle i casi terminat, és sens dubte la millor i més airosa plaça que hi ha a la província». L'esment de l'aleshores nou pont de ferro del Canal d'Urgell sobre el Sió, denota que ja contemporàniament s'era conscient de la singularitat del modern aqüeducte.

Malgrat la visió romanticoide de la història, els prohoms de la Renaixença començaven a manejar documentació per basar en fets les seues explicacions. Som a les portes de la història moderna.

20140527

[736] Dos monuments urgellencs al vuit-cents

1881. Agramunt, l'Urgell.
Revista «Ilustració Catalana» [sic] (BDH).
La façana de l'església romànica del segle XIII.
1881. Agramunt, l'Urgell.
Revista «Ilustració Catalana» [sic].
Detall de l'espectacular portalada romànica de vuit arquivoltes, animada a les escales amb un parell de figures.
1881. Agramunt, l'Urgell.
Revista «Ilustració Catalana» [sic].
Detall del campanar i de l'espadanya damunt la rosassa, que sembla una flor o potser una roda de la vida.
1888. Agramunt, l'Urgell.
Revista «Ilustració Catalana» [sic].
Il·lustració d'Antoni Utrillo de la façana nord de l'església, amb una altra esplèndida portalada romànica, que apareix tapiada, feta d'arquivoltes decorades amb motius geomètrics.
1888. Agramunt, l'Urgell.
Revista «Ilustració Catalana» [sic].
Detall de les arquivoltes, totes amb diferents motius geomètrics.
1888. Agramunt, l'Urgell.
Revista «Ilustració Catalana» [sic].
Detall del peu de la portalada romànica de la façana nord.
1881. Bellpuig, l'Urgell.
Revista «Ilustració Catalana» [sic].
Les columnes helicoïdals o salomòniques del claustre del Convent de Sant Bartomeu, del segle XVI, on s'erigí el mausoleu de Ramon Folc IV de Cardona-Anglesola, virrei de Sicília i Nàpols, baró de Bellpuig.
1881. Bellpuig, l'Urgell.
Revista «Ilustració Catalana» [sic].
Detall dels arcs del pis superior
. L'edifici fou encarregat al 1507 pel mateix baró bellputxenc, resident a Itàlia, amb la intenció d'ubicar-hi un mausoleu per al seu descans etern, que recordés la seua vida i gestes en forma d'arc de triomf classicitzant.
1881. Bellpuig, l'Urgell.
Revista «Ilustració Catalana» [sic].
Detall de les hèlixs que continuen el moviment de les columnes de l'una a l'altra per mitjà de l'arc.
1889. Bellpuig, l'Urgell.
Revista «Ilustració Catalana» [sic].
Dibuixos d'Antoni Utrillo d'un dels dos claustres del Convent de Sant Bartomeu.
1889. Bellpuig, l'Urgell.
Revista «Ilustració Catalana» [sic].
Detall de les celebrades columnes renaixentistes de la primera galeria.
1889. Bellpuig, l'Urgell.
Revista «Ilustració Catalana» [sic].
Detall de la font i del dibuixant a l'ombra d'un dels arcs.


20140216

[621] L'Urgell, del rec al secà

1968.  Mollerussa, el Pla d'Urgell.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Tres noies, com als contes, travessen el carrer. Dos joves, cavallers muntats en moderns cavalls, les tenen ullades. La faula és sempre la mateixa». I a Mollerussa es repetí i repetí fins a la sacietat quan, deu anys després, s'inaugurà la discoteca del Big-Ben: la barreja de pobles que va fer aparellant fadrins i fadrines de la plana urgellenca va forjar un dels canvis socials més importants del Ponent de l'últim quart del segle XX.
1968.  Mollerussa, el Pla d'Urgell.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Aquesta església  de planta basilical, italianitzant, és moderna: fou feta després de la guerra i els mollerussencs la van emplaça al peu de la carretera general.» Travessar la població per la N-II s'anà convertint en un marturi: un carrer estret per a una marea de vehicles pesants van fer un combinat horrorós durant tres dècades, fins que va arribar l'autovia i es van eixamplar els embuts que formaven les cases dels antics carrers.
1968.  Golmés, el Pla d'Urgell.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Aquesta es la plaça major de Golmés, poble de l'Urgell més pla, amb una part nova tota inflada i rutilant i aquesta part vella i conservadora, un xic menestral. La foto és presa... a l'hora de dinar, sota una temperatura d'uns quaranta graus, que explica l'absència de persones i animals de l'escenari». Doncs, amb les adossades de començament de segle XXI i els polígons industrials, ara Golmés més inflada que mai.
1968.  Golmés, el Pla d'Urgell.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Golmés figurà, en els temps encara no gaire llunyans de pietat popular, com un poble constantment dedicat al culte de la Mare de Déu de les Sogues, una de les patrones de l'Urgell, a la qual cantaven en demanda d'aigua:

De les aigües tresorera
Déu vos volgué destinar,
per promptament remediar 
el sedent que en vós espera;
tothom està consternat,
lo llanto un rec formaria:
aigua envieu-nos, Maria,
en esta gran sequedat».
1968.  La Guàrdia de Tornabous, l'Urgell.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Aquests pobles petits de l'Urgell regat, allunyats de les grans poblacions, són els que us donen més sorpreses. Hi ha cèntims i hi ha empenta. I hi ha els immigrants, que també són un fenomen...» Llavors es tractava de l'emigració meridional espanyola, que arribà als pobles de la Catalunya profunda, amb maneres de fer i de viure tan diferents... que amb les dècades i els matrimonis mixtos s'han anat igualant: ara fem sopar de nochebuena i dinar de Nadal.
1968.  La Guàrdia de Tornabous, l'Urgell.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«La separació entre el poble nou... i el poble antic l'estableix un portal refet, traspassat el qual trobem aquesta església, mostra humil, literalment obra, d'arquitectura religiosa, amb campanar de cadireta i a la pedra-clau una data: 1619».
1968.  Tàrrega, l'Urgell.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Aquesta és una placeta noble, amb una arquitectura sòbria, massissa, i aquell lirisme de la llum que només es pot apreciar a les places petites...» 
1968.  Tàrrega, l'Urgell.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
Al costat de la plaça, «s'esbadella aquest entrellat de carrers on, ja al segle XIII, habitaven molts jueus, que determinaren bona part de l'empenta comercial de la Tàrrega antiga». 
1968. Verdú, l'Urgell.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«A Verdú acaben de dir la missa de dotze, i les escorrialles del jovent que n'ha sortit fan via lentament per desembocar al sector modern i fer el tomb abans de dinar. Alguna faran fins i tot l'aperitiu al cafè del castell: cafè gòtic que, com que no és a Perpinyà, no té tanta fama...»
1968. Verdú, l'Urgell.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
Detall de l'església de Verdú.
1968. Verdú, l'Urgell.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Aquest és el cinema de Verdú, emplaçat als baixos d'una gran casa que fou senyorial... La plaça major té diversos edificis sostinguts per porxos o arquitravat». S'hi observen els pòsters de les pel·lícules, i també el quadres de cartró amb escenes, que es penjaven a fora per fer-ne la propaganda. Temps de programa doble als cinemes de poble, quins records...
1968. Verdú, l'Urgell.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
L'home del carret hi ha muntat la paradeta: «caramels, cacauets, patates fregides, panís en palometes, xiclets, regalèssia... A la dreta, un galleda petita que deu contenir xufles en remull».
1968. Agramunt, l'Urgell.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«El prestigiós temps romànic d'Agramunt, peça venerable i que els anys havien esmolat, desarestant-ne els detalls i rosegant els carreus. Avui dia està sotmès a una restauració lenta i minuciosa».
1968. Agramunt, l'Urgell.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«La part més important d'aquesta església és la portada, dins el més ric estil del segle XIII, quan la robustesa del romànic començava a agilitzar-se i estilitzar-se en columnetes i filigranes diverses. Fent joc amb aquest abotzinament -observem que la portada no té timpà- hi ha la porta cisellada magistralment.»
1968. Ciutadilla, l'Urgell.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«L'alterós castell de Ciutadilla, avui en perillosa ruïna per la seva part nord, vist des de la banda de migjorn-llevant. Al fons, oberta cap al nord, s'estén la plana urgellenca, encara secanera... Els marquesos de Ciutadilla, que tenien jurisdicció total sobre la vila, bastiren la gran torre d'estructura quadrada. Part de dins del poble encara poden veure's alguns casals d'època gòtico-renaixentista molt remarcables.»
1968. Ciutadilla, l'Urgell.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Aquest de Ciutadilla és un poble límit dins l'Urgell. La constitució de la terra, el conreu, l'hàbitat i els costums, el caràcter de la gent, tot el tipifica com una població segarrenca, com la majoria de les de la vall del riu [Corb]... Urgell o Segarra?...»