Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Agramunt. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Agramunt. Mostrar tots els missatges

20180721

[1863] L'Agramunt republicana del segle XX

Anys 1930. Agramunt, vista general.
Edició Llibreria Pera.

Una esplèndida panoràmica de la vila urgellenca obria aquesta col·lecció de postals.
Anys 1930. Agramunt, fotografies artístiques.
Edició Llibreria Pera.

La portada de l'àlbum desplegable, amb 15 vistes. El magatzem de paper de la fàbrica de sacs de cal Pera era ben conegut a Agramunt. Crec que al lloc on s'alçava ara hi ha un bloc de pisos, el de l'oficina de la Caixa. Sembla, doncs, que també disposaren llibreria, la qual s'encarregà de l'edició d'aquestes magnífiques imatges, que ara ens permeten el salt en el temps al passat agramuntí. En desconeixem l'autor.
Anys 1930. Agramunt, Passeig del Sió.
Edició Llibreria Pera.

El Passeig del Sió, lloc d'esbarjo i reunió del moment, tot envoltat de plataners a banda i banda. Encara avui, quan veig alguna d'aquestes carreteres, cada cop més escassíssimes, penso que si després de tallar els portentosos arbres per eixamplar la calçada, els haguessin tornat a plantar a una distància raonable de seguretat, ara ja tornaríem a tindre unes carreteres més que precioses. Però no, i d'això se'ns obliga a dir-ne 'progrés'. 
Anys 1930. Agramunt, Carrers de Fermín Galan i de Sió.
Edició Llibreria Pera.

La imatge ens mostra els típics porxos del carrer de la Sabateria de Baix, que continuava cap al carrer de Sió. L'expectació generada pel retratista fou destacable. En un dels pilars, s'hi llegeix un SÍ en un cartell empegat, potser el del referèmdum de l'Estatut republicà, de l'agost de 1931. Això potser ens dataria amb prou exactitud el moment d'aquest esplèndid reportatge gràfic. També criden l'atenció els cartells de les botigues, penjats a l'antiga, i molt més elegants i sostenibles que la proliferació dels nostres temps de llums i neons de tota mena i mida a les façanes dels carrers comercials.

El capità Fermín Galan, de l'exèrcit (espanyol), fou un dels participants a la Sanjuanada, o cop frustrat contra el règim del dictador (espanyol) Primo de Rivera, l'any 1926. Això li valgué el reconeixement en moltes viles i ciutats duran l'època de la II República. 
Anys 1930. Agramunt, Plaça del 14 d'abril.
Edició Llibreria Pera.

La republicana plaça del 14 d'abril, a l'actual encreuament entre els carrers dels Estudis Nous i Sabateria de Baix. 
Anys 1930. Agramunt, Plaça del Mercadal.
Edició Llibreria Pera.

La gran plaça porxada del Mercadal, rebatejada de Francesc Macià, primer gran espai dissenyat fora muralla a començament del segle XIX, inici, doncs, de l'Agramunt contemporània.
Anys 1930. Agramunt, Plaça del Pou.
Edició Llibreria Pera.

La Plaça del Pou, una altra de les places creades just fora muralla, amb la parada de l'auto de línia i l'antiga benzinera.
Anys 1930. Agramunt, Plaça del Pou.
Edició Llibreria Pera.

La Plaça del Pou des de dalt, amb la magna font neoclàssica, i una paradeta de venda de torrons tradicionals, al costat de la parada del cotxe de línia i de la fonda on s'hostatjaven els viatgers.
Anys 1930. Agramunt, l'Església.
Edició Llibreria Pera.

La façana romànica, joia de la gran església agramuntina.
Anys 1930. Agramunt, Plaça de la República i Casa de la Vila.
Edició Llibreria Pera.

L'edifici de l'ajuntament, a la plaça de la República, amb la primera font.  
Anys 1930. Agramunt, Carrer d'en Guimerà.
Edició Llibreria Pera.

Carrer de Guimerà, amb el cafè, la seu d'ERC abanderada i la vella carretera. 
Anys 1930. Agramunt, Banqueta del Canal d'Urgell.
Edició Llibreria Pera.

La preciosa banqueta del canal d'Urgell a Agramunt, l'una vista al pas pels safareigs i l'altra després del Pont de Ferro. 
2018. Banqueta del Canal d'Urgell, Agramunt.Darrera tala d'arbres del Canal. Mori el mal govern!
Anys 1930. Agramunt, Pont de Ferro.
Edició Llibreria Pera.

L'obra d'enginyeria del Pont de Ferro del Canal d'Urgell per sobre del Sió.
Anys 1930. Agramunt, el rentadors o safarejos.
Edició Llibreria Pera.

Els grandiosos rentadors, amb basses per rentar i esbandir, i amb la font i l'abeurador d'animals al darrere, a tocar de la banqueta del canal. 

20180713

[1859] Rellegint Guillem Viladot: «La cendra» o l'alienació interior

1980. «La Cendra», Guillem Viladot,
Col·lecció Nova Terra, Ed. Hogar del Libro, 2a edició.

Rependre un escriptor polifacètic, experimental i sorprenent com fou aquest agramuntí il·lustre (1922-1999), no és tasca fàcil. Hom pot sentir-se aclaparat per la nombrosa, variada i heterogènia producció literària d'aquest homenot de Ponent del segle XX.

Escriu Josep Miquel Garcia: «Viladot va deixar publicada una producció literària realment extensa, amb vint-i-cinc llibres de narrativa, amb obres de capçalera com Temps d’Estrena (1959), La Cendra (1972), Ricard (1977), Memorial de Na Nona (1983), Joana (1991), Carles (1994) o Ruth (2000)..., set contes infantils, dos llibres d’assaig, i, a més, les edicions de llibres de Poesia Visual, i la seva tasca d’articulista a Destino, la seva secció de la Finestra Induïda a El Correo Catalan, i els milers d’articles diaris a La Mañana, que va iniciar l’any 1988 i va mantenir fins uns dies abans del seu traspàs».


Com  ho farem, doncs? Doncs res millor que començar pel començament, per allà a on vaig trobar-lo per primer cop, amb poc més de vint anyets complerts. Per això poso en primer lloc la portada de la segona edició, la que reconec entre els plecs de la memòria, la que em descobrí el món clos i mortificat d'una postguerra que, més enllà d'oïdes del que en deien els pares i els oncles, no només havia estat de passar gana, sinó que també havia sigut anorreadora d'esperit, ànima i voluntat.

Així ho resumeix Josep Miquel Garcia: «
La Cendra és una novel·la que, ultra les seves qualitats literàries, té la d’agafar-nos per sorpresa. Amb la veu d’una noieta que no acaba d’entendre ben bé allò que conta, l’autor ens fa seguir les peripècies de la més gran tragèdia que ha viscut el nostre poble. Però no es tracta simplement d’acostar-nos a la guerra civil per fer-ne de cronista, l’autor ha anat més enllà. Ha traçat, amargament i, a vegades, amb uns elements que semblen pintorescos, la tragèdia de la frustració, de la repressió sexual, de l’autopunició que ha conformat els homes i sobretot les dones, educats sota el signe del penediment. Dins La Cendra el novel·lista s’ha atrevit a molt. S’ha atrevit a posar el dit a la plaga de la mesquina moral imposada per la por, a la terrible plaga de l’adaptació al medi ambient. Mai en la nostra literatura no s’havia parlat amb tanta tendresa, amb tanta lucidesa de la terrible renúncia a la felicitat, característica dels nostres temps». 

Avui que tothom esgrimeix el dret a ser feliç, que quan es pregunta al jovent què volen ser de grans, responen que sobretot feliços, que fins i tot el sistema educatiu preveu fer nens feliços més que no pas savis o crítics... saber que hi va haver una generació que va haver-hi de renunciar ens transporta als límits d'allò imaginable actualment, però que, tanmateix, fou cert i veritable. I res del que ha passat resta exempt de tornar a passar.

 Ho hem notat en la gent des del passat 1-O en una part de la nostra societat: tendència a l'autocensura, ressorgiment del sentiment de por per les idees, contenció en la manifestació de gestos comprometedors... Inicis i indicis de l'alienació interior que, com als temps retratats de La Cendra, deixa la persona reduïda a això: cendra i no res més. 
Potser les causes són diverses. Ara no és la religió (nacionalcatolicista), la que en comptes de servir l'home el vol destruir (Viladot dixit, i darrera ensenyança de la novel·la), però sí encara el mateix Estat (espanyol). De la mateixa manera que ens vàrem alliberar d'aquella ara toca acabar de desempallegar-se'n del tot, del seu Estat. 

1972. «La Cendra», Guillem Viladot,
Ed. Nova Terra, 1a edició.
1980. «La Cendra, una reedició important», Isidor Cònsul, AVUI, 21-11-1980.
«La Cendra... testimoni viu d'una història tràgica en un temps esperpèntic, o bé a l'inrevés». A qualsevol altre país, ja en tindríem la pel·li o la sèrie. Aquí, el nostre sector audiovisual és, amb honorables excepcions, un analfabet de la pròpia literatura i història.
1980. «La Cendra, una reedició important», Isidor Cònsul, AVUI, 21-11-80.
La reivindicació del crític bellputxenc de l'obra i de l'autor agramuntí. La Cendra fou la primera novel·la de gruix, més enllà de les narracions curtes publicades anteriorment, i a on va aconseguir una obra «ben portada, arrodonida i construïda amb ofici».

S'hi van desgranant les vivències d'una adolescent ingènua, la Filo, des del 1936 fins poc després del 39. Vivències enormes com la revolució, la guerra i la primeríssima postguerra davant la senzillesa d'un esperit que no ho acaba d'entendre ben bé tot, «i per això mateix amb una dimensió tràgica més profunda».

La segona edició recupera els passatges retocat pel censor (espanyol) de torn, com ara en diversos punts dels sermons del capellà integrista, mossèn Raül, o en altres aspectes que deixaven l'Església (espanyola) de manera prou galdosa.

O bé especialment el darrer paràgraf, en què l'excelsa metàfora final havia quedat prou grisa, com encendrada. «El joc amb el mot 'victòria', tan freqüent en la terminologia franquista, és la clau d'una magnífica al·legoria»:

Tota una victòria riquíssima m'amara el cos i l'ànima. Lliure! Jo, que ho era de naixença, jo que ho havia deixat de ser per raó d'una victòria, ara m'acabava d'alliberar en Candi. Mentre ell resta damunt meu amorosament derrotat... sóc una dona lliure! No tornaré mai més a ser cendra!
1973. «La Cendra, último libro de Viladot», E.P.,  Diario de Lérida, 27-11-73.
Entrevista amb l'autor, poc després de l'aparició de la primera edició de la novel·la. Se'n fa un resum bibliogràfic de la producció, i s'hi escriu, com aquell qui no vol la cosa, que «además, y por razones completamente ajenas al escritor, cabría citar otras dos novelas largas aun inéditas». És interessant de veure com l'autor es considera un estilista de la llengua, en el sentit que «los libros han de atraer desde el primer folio, pero hacerlo, y perdone la inmodestia, con calidad». Afegeix: «Eso, que quedó tan claro en 'Temps d'estrena' y los libros que le siguieron, no fue reconocido por la sapientísima crítica». Viladot sense embulls.

Lobjectiu de La Cendra segons l'autor: denunciar una forma d'alienació religiosa. «Declarar que la religión no puede ser una contradicción humana. Sentar con claridad que la religión está para servir al hombre, no para destruirlo». Tal com fou destruïda la Filo, «una chica profundamente humana que una acción religiosa equivocada deforma hacia vertientes hoy inauditas, pero que tuvieron por desgracia mucha vigencia en la postguerra».
1973. «La Cendra, de Guillem Viladot», La Vanguardia, 25-01-73.
Elogi de l'autor com a gran novel·lista («novelista de fuste, gran psicólogo... alta cualidad de observador»), i de l'obra com a «narración... de una elocuencia tan trista com ejemplar, para que no se incida en la repetición de lo que es la base del argumento».

En destaca la construcció del personatge de Mossèn Raül, sens dubte una autèntica icona d'aquells temps de gana i estraperlo franquistes.
1973. «La Cendra, de Guillem Viladot», La Vanguardia, 15-02-73.
Les cròniques del temps, encara al tardofranquisme, miren de ser prou cautes en l'expressió sense amagar el sentit del que es vol dir.

L'autor ha aconseguit de «poner el dedo en la llagade la moral mezquina que el miedo impone en una sociedad viciada... hipócrita concepción de un mundo tarado». Els personatges són extrets de la mateixa realitat del temps de la guerra i postguerra, «y no pueden sustraerse al medio ambiente en el que se desenvolvían».

En aquest sentit, La Cendra és una autèntica mostra de novel·la naturalista en ple segle XX: «La figura de mossèn Raül es el compendio de una època y de una mentalidad». Només hi afegirem: espanyoles de (gairebé) sempre, salvant les distàncies que imposa el temps a cada moment.   
1987. «La Cendra», Guillem Viladot,
Col·lecció Club de butxaca, 54, 3a edició.
1992. Guillem Viladot, l'escriptor del mes d'octubre. 

20170224

[1645] Resum d'història agramuntina

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

L'Agramunt del darrer terç del segle XIX, amb els conreus envoltant l'antiga vila closa i el campanar despuntant per damunt de les teulades. A la dreta, un esvelt campanar resta dempeus, probablement el de l'antic convent de franciscans, gairebé ja del tot enrunat.

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La prosa romanticoide de l'historiador Frederic Renyé, sempre directa i emocional. D'Agramunt diu que «porta en sa fesomia lo segell massa marcat de l'Edat Mitjana».
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Un detall més acostat de la imatge. Destaquen les tàpies que circumdaven horts i trossos, i una filera d'arbrer al camí d'entrada a la vila. Podria ben bé tractar-se de la primera fotografia de la vila.

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Les etimologies populars de Pleyan, en una època en què els estudis etimològics eren a les beceroles. 

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
«Lo lliri de bosc o flor de lis ve de ser originària la casa francesa dels prínceps de Bearn d'Agramunt».

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
La ciutat «en centúries passades s'estenia per la part de sol ponent seguint lo riu Sió i a l'ombra del castell; mes a conseqüència de sitis [setges] que ha sofert en diferents èpoques, han desaparegut totes les cases d'aquella banda». S'hi explica la llegenda de la Roca de la Delfina, que remetria a l'època d'ocupació sarraïna de la vila. «La roca realment existeix a un quart de la vila, al marge del camí que va a Montclar, en lo siti [lloc] que aqueix creua lo Rec Salat».

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Sempre amb aquesta vena d'exaltació llegendària i romàntica, explica l'autor que al peu de les muralles d'Agramunt nasqué el crit de guerra dels catalans abans de la batalla: «Des d'aquell dia Sant Jordi ha estat lo crit de guerra amb què los catalans han vençut sempre als enemics de sa nacionalitat».
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
L'any 1070, Ermengol d'Urgell integra la vila al seu comtat. A aquell segle es remet tambá la llegenda del descobriment de la Mare de Déu dels Socors, trobada per uns pastorets rere d'uns esbarzers. 

«De tots los Ermengols rebé igual confirmació en la possessió de sos antics usos i privilegis, guardant encara avui sos arxius les franqueses que li atorgaren, deslliurant-la de les traves que entorpiren la indústria, lo comerç i la civilització d'altres poblacions. No és estrany, doncs, que fos fidel a la Casa d'Urgell fins i tot en la desgràcia». 
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Juntament amb Balaguer, tingué des del segle XIII privilegi per encunyar moneda, els diners agrimontesos. En una s'hi llegeix en llatí: Pere per la gràcia de Déu  Comte d'Agramunt i d'Urgell
La vila romangué fidel a Jaume d'Urgell el Dissortat després del parlament de Casp.
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Transcriu Pleyan uns bocins de la capitulació de la vila al 1413 en defensa del dissortat reial pretendent urgellenc davant del capità general de Catalunya, Guerau Alemany de Cervelló.
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
La pertinença de la vila a la corona reial... 

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
...que no fou respectada pel rei Alfons, que en féu donació a son germà Joan al 1417. Aquest, al 1452, i ja com a rei de Navarra, empenyorà la vila al comte de Pallars per la quantitat de 5.000 florins. «Los il·lustres comtes de Pallars foren en endavant los senyors d'Agramunt. Tothom sap l'amor d'aqueixa casa envers Catalunya, sostenint el Príncep de Viana i negant-se després a reconèixer Ferran II com a rei legítim. Tocà a Agramunt altra vegada ser sostenidora de la causa catalana; però vençut Hug Roger de Pallars, confiscats tots sos béns, fou tornada a la corona reial...» (1488).
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
«En la famosa Guerra dels Segadors en temps de Felip IV, fou de les poblacions que més se sacrificaren pel triomf de les armes catalanes. Com a cap de vegueria, organitzà un cos de voluntaris pagat a ses expenses».

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
«Per atendre les necessitat de la Guerra [dels Segadors] encunyà moneda a l'igual d'altres ciutats i viles. Los exemplars són molt escassos... ACRIMONI, 1643...» L'autor buscà per casa de la vila «lo motlle de fer moneda, però per més que he rebuscat, no he pogut trobar-lo i dubto que existesca».
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Un cos de torrelloners o sapadors pagat pel municipi i «manats pel cabo [caporal] Toni Joan Berenguer» fou posat a disposició del comte de Harcourt al 1646. Els annals de la vila donen fe d'una plaga de llagosta al 1666, «tornant a reaparèixer durant los tres anys següents». Després de la Guerra de Successió, Agramunt perdé la vegueria arran de la Nova Planta borbònica (espanyola).

Transcriu l'autor la tornada d'una cançó popular que solia cantar-se a les nostres contrades al retorn dels soldats al servei dels reis del nou casal (espanyol), com ara Carles IV:
«Pobres miquelets,
que són bé de plànyer:

los han promès molt
I no els han dat gaire».

Com bé sap tothom a aquestes alçades de segle XXI, Espanya mai no compleix ses promeses. 
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Al 1877, la vila constava de gairebé 2.500 persones, amb escola de pàrvuls i dues més per a nois i noies. Els antics convents, dels franciscans i de mercedaris, enrunats. Això sí: «lo Mercadal, de construcció del present segle i casi terminat, és sens dubte la millor i més airosa plaça que hi ha a la província». L'esment de l'aleshores nou pont de ferro del Canal d'Urgell sobre el Sió, denota que ja contemporàniament s'era conscient de la singularitat del modern aqüeducte.

Malgrat la visió romanticoide de la història, els prohoms de la Renaixença començaven a manejar documentació per basar en fets les seues explicacions. Som a les portes de la història moderna.

20140527

[736] Dos monuments urgellencs al vuit-cents

1881. Agramunt, l'Urgell.
Revista «Ilustració Catalana» [sic] (BDH).
La façana de l'església romànica del segle XIII.
1881. Agramunt, l'Urgell.
Revista «Ilustració Catalana» [sic].
Detall de l'espectacular portalada romànica de vuit arquivoltes, animada a les escales amb un parell de figures.
1881. Agramunt, l'Urgell.
Revista «Ilustració Catalana» [sic].
Detall del campanar i de l'espadanya damunt la rosassa, que sembla una flor o potser una roda de la vida.
1888. Agramunt, l'Urgell.
Revista «Ilustració Catalana» [sic].
Il·lustració d'Antoni Utrillo de la façana nord de l'església, amb una altra esplèndida portalada romànica, que apareix tapiada, feta d'arquivoltes decorades amb motius geomètrics.
1888. Agramunt, l'Urgell.
Revista «Ilustració Catalana» [sic].
Detall de les arquivoltes, totes amb diferents motius geomètrics.
1888. Agramunt, l'Urgell.
Revista «Ilustració Catalana» [sic].
Detall del peu de la portalada romànica de la façana nord.
1881. Bellpuig, l'Urgell.
Revista «Ilustració Catalana» [sic].
Les columnes helicoïdals o salomòniques del claustre del Convent de Sant Bartomeu, del segle XVI, on s'erigí el mausoleu de Ramon Folc IV de Cardona-Anglesola, virrei de Sicília i Nàpols, baró de Bellpuig.
1881. Bellpuig, l'Urgell.
Revista «Ilustració Catalana» [sic].
Detall dels arcs del pis superior
. L'edifici fou encarregat al 1507 pel mateix baró bellputxenc, resident a Itàlia, amb la intenció d'ubicar-hi un mausoleu per al seu descans etern, que recordés la seua vida i gestes en forma d'arc de triomf classicitzant.
1881. Bellpuig, l'Urgell.
Revista «Ilustració Catalana» [sic].
Detall de les hèlixs que continuen el moviment de les columnes de l'una a l'altra per mitjà de l'arc.
1889. Bellpuig, l'Urgell.
Revista «Ilustració Catalana» [sic].
Dibuixos d'Antoni Utrillo d'un dels dos claustres del Convent de Sant Bartomeu.
1889. Bellpuig, l'Urgell.
Revista «Ilustració Catalana» [sic].
Detall de les celebrades columnes renaixentistes de la primera galeria.
1889. Bellpuig, l'Urgell.
Revista «Ilustració Catalana» [sic].
Detall de la font i del dibuixant a l'ombra d'un dels arcs.