Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aneto. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aneto. Mostrar tots els missatges

20190418

[1969] Dels Cabellut i dels Sayó, de Benasc

1850-1930. «Les Cabellud et les Sayó à Vénasque»,
«Pyrénées», núm. 208, 2001 (Gallica).

Una preciosa aquarel·la amb vistes al Port de Benasc (Jouas, 1897) des de la banda occitana, amb el Pic de Salvaguarda, també dita Tuc de Cabellut (2.738 m) en honor d'aquells primers hostalers. 
Una preciosa aquarel·la amb vistes al Port de Benasc (Jouas, 1897) des de la banda occitana, amb el Pic de Salvaguarda, també dita Tuc de Cabellut (2.738 m) en honor d'aquells primers hostalers. 
1850-1930. «Les Cabellud et les Sayó à Vénasque»,
«Pyrénées», núm. 208, 2001 (Gallica).

Article que repassa les dos famílies de guies de muntanya més conegudes de Benasc al segle XIX, als inicis del pirineisme. A Benasc, «dernier village de la vallée de l'Essera qui commande l'accès aux Monts Maudits et aux Posets», totes dos famílies «ont tenu une 'fonda'... où l'on trouvait bien autre chose que ce qu'on y apportait; toutes deux ont géré un refuge pour faciliter l'accès des Monts Maudits».

Els homes Cabellud o Cabellut («ce patronyme s'écrivait aussi Cabellut également nom de maison dans la region»), eren pare i fill, Francisco i Paco. La família de la seua dona provenia d'una gran casa de Grist, però no queda clar si ell era de l'un o de l'altre costat del majestuós congost del Ru. A Benasc, casa seua «s'élève tout contre le pont sur l'Essera à l'entrée sud du village», en aquell segle XIX en què el camí de ferradura remuntava per la riba dreta del riu i el poble tot just s'estenia al nord d'aquesta vella passera.
2001. «Les Cabellud et les Sayó à Vénasque»,
«Pyrénées», núm. 208 (Gallica).
1850-1930. «Les Cabellud et les Sayó à Vénasque»,
«Pyrénées», núm. 208, 2001 (Gallica).

 Com que la casa tocava al riu, sembla que la família podia dedicar-se a l'adoberia, abans que fossin hostalers. Al 1965, en Francisco va aconseguir una concessió de terreny per bastir i explotar un alberg de muntanya, a 2.300 m. d'altitud, al costat sud del Port de Benasc. «Il construisit donc une cabane qu'il remania au cours des ans et qui fut une véritable auberge d'altitude autour de laquelle il planta des cyprès pour que les touristes puissent s'asseoir et consommer à l'ombre». Actualment, els xiprers no hi són pas, ni tampoc els hi he vist en cap imatge antiga. «Durant quelques années, le portrait de Francisco, réalisé par un touriste, le comte de Bark, s'étalait sur l'un dels murs», sembla que cap als primers anys del segle XX.

Se'n digué la Casa Cabellut o bé Cabana de Benasc o del Salvaguarda. Fou la primera que acollí els excursionistes, viatjants i marxants, carabiners o contrabandistes que arribaven pel Port de Benasc des de França o se n'hi anaven. S'hi instal·lava un cop la neu ho permetia i cobrava per la pernocta i els menjars. Segons que es pot llegir ací i allà en les ressenyes dels famosos pirineistes que hi feren nit, que la teca era prou bona i els llits, de gran qualitat, fins i tot «élastiques... importés de Paris (1892)», de ben segur de contraban també.

Gairebé davant per davant, als peus del massís de les Maleïdes, a l'altra banda de l'Éssera, els primers pirineistes s'havien acostumat a fer nit en l'abric de la Renclusa, una mena de paret que els feia de recer natural, «les guides et porteurs y allumaient du feu avec les pins à crochets poussant tout autour». Allà mateix, s'hi acabà fent una primitiva cabana, que en Sebastià Mora guardà amb sa filla Teresa durant una trentena d'anys, fins que al 1907 la concessió passà al matrimoni Josep Sayó i sa dona Trinitat. Am l'impuls de Juli Soler i Santaló i del CEC, s'hi aixecaria ben aviat el gran refugi de les Maleïdes, amb anys de concessió per a la mateixa família Sayó. Primer, la mort de Soler al 1914, i després la desgràcia de Sayó al 1916 dalt del Pont de Mahoma, pocs dies abans de la inauguració, el deixarien a mans del seu gendre...
1850-1930. «Les Cabellud et les Sayó à Vénasque»,
«Pyrénées», núm. 208, 2001 (Gallica).

L'arribada d'un nou esport que els francesos hi practicaven i que anomenaven esquí, també aportà clientela a la fonda. A més, allà hi llogava cavalls o rucs, i hi cobrava peatge, potser el primer de tot el Pirineu, per ascendir al cim del Salvaguarda per la sendera que ell mateix hi feu traçar. Tenia concessió per cobrar 1 franc per ascensió i per ascendent, atès que gairebé la totalitat d'excursionistes eren gavatxos. Fou bon amic d'en Russell, el gran pirineista, que hi feu nombroses estades, a Casa Cabellut. És prou versemblant que hi tingués alguns tocinos pasturant, car al 1905 un pirineista francès escriu que «des cochons faméliques rodant près de la Casa Cabellut lui avaient mangé des chaussures de marche»!
1900 ca. Francisco Cabellut.
Lluïa de gran, una llarga barba blanca. Descrit al 1897 com a «vieux, maigre et vouté, mal rasé ridé, borgne, cepedant jovial», i es feia entendre amb els turistes amb un francès rudimentari ple de mots benasquesos (que l'autor confòn amb l'aragonès).
1850-1932. «Les Cabellud et les Sayó à Vénasque»,
«Pyrénées», núm. 208, 2001 (Gallica).

El fill, dit Paco, començà de jove a ajudar-lo a portar l'alberg i en continuà l'ofici. Casat amb Ramona Castany de Saünc, tingueres sis fills. Quatre acabaren lluny de la vall, i dos de les filles regentaren la fonda oberta a baix al poble, a Benasc, des del tombant del segle i que després de la guerra fou venuda. Actualment, l'edifici encara existeix, habilitat com una casa d'apartaments turístics. Gran coneixedor dels encontorns, en Paco feu de guia muntanyenc i fou gran aficionat a la caça de l'isard. L'obertura de la carretera a la vall l'any 1909 implicà la lenta disminució del trànsit pedestre pel port, i sense ningú que l'hagués de succeir en l'ofici, «le propiétaire n'entretint plus la bâtisse, peu a peu elle tomba en ruines». Mort amb 70 anys, l'any 1932, la Casa Cabellut del Port de Benasc ja restava desatesa, potser des d'alguns anys abans. 
1850-1932. «Les Cabellud et les Sayó à Vénasque»,
«Pyrénées», núm. 208, 2001 (Gallica).

Dalt, la Casa Cabellut al Port de Benasc. A sota, la primera cabana de la Renclusa.
1850-1932. «Les Cabellud et les Sayó à Vénasque»,
«Pyrénées», núm. 208, 2001 (Gallica).

L'article dedica una pàgina a les dones de l'altra gran família de guies i fondistes benasquesos, els Sayó-Abadias. En Josep Sayó, o Pepe de Llausia, fou el propietari de la fonda més antiga de la vall, registrada ja al 1872. Amb sa filla Teresa, regentà també des del 1907 la cabana de la Renclusa, als peus de l'Aneto. Mort per un mal llamp al 1916, la vídua Trinitat en continuà l'explotació, tant de la fonda del poble com de la cabana de muntanya. Cada estiu hi pujava a obrir-la i menar-la, i encara ho feu al 1942, centenari de la primera ascensió al gegant pirinenc. Durant una colla d'anys, als estius, sa filla Teresita portava la fonda de baix, i amb la neta, dita Pepita, se'n pujaven a la Renclusa. 
1850-1932. «Les Cabellud et les Sayó à Vénasque»,
«Pyrénées», núm. 208, 2001 (Gallica).

Detalls de la Casa Cabellut a les primeres dècades del segle XX. Al fons, la cantina de l'explotació minera que hi hagué. Les mules lligades a la paret, esperant els turistes per llogar-se. Al fons, hi veiem les dames tot passejant.
Anys 1900. Casa Cabellut, el Port de Benasc.
Una vista de la part posterior amb les dos finestretes, i sempre la corrua de mules 'aparcades'. Els turistes, majorment francesos, eren assidus a la travessa estiuenca del port per tal de gaudir de la imponent visió de les Maleïdes .
Anys 1900. Casa Cabellut, el Port de Benasc.
Una gran vista de l'alberg muntanyenc, amb les glaceres de les Maleïdes per decorat. Desconec els dos figurants enfilats a la teulada per a l'artística foto. L'un potser és un dels Cabellut, l'altre potser un pirineista famós, qui ho sap!
Anys 1900. Casa Cabellut, el Port de Benasc.
El pas pel port de Benasc, una autèntica audàcia.

Anys 1900. Casa Cabellut, el Port de Benasc.
Vistes hivernals de la Casa Cabellut, ben coberta de neu fins a la fumera.
Anys 1900. Casa Cabellut, el Port de Benasc.
Més vistes de la Casa Cabellut. A l'una s'hi veu el sender que enfila cap al port. A l'altra, una colla de caçadors que hi feren posada.
Anys 1900. Casa Cabellut, el Port de Benasc.
El replà dit de la Penya Blanca, al vessant benasquès, amb l'establiment dels Cabellut a l'esquerra. 
Anys 2000. Casa Cabellut, el Port de Benasc.
Un croquis molt il·lustratiu de la ruta des de baix a l'Hospital fins a la cabana i el Portilló de Benás
2019. Els primes refugis pirinencs (Guayente).
«Los pioneros benasqueses en la construcción de refuguios de alta montaña»,
Revista «Guayente», 112, gener, Saünc (la Vall de Benasc, la Ribagorça).

Esplèndid article sobre els dos primers refugis als rodals de les Maleïdes al segle XIX, el d'en Cabellut (1867) a la plleta del Portilló i el d'en Pedron (1870), a la plleta de l'Ancllusa, a mans de Sayó des del 1907.

20170604

[1718] Cent anys de la Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma (1917)

1917. Cim de l'Aneto, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre, 1976.
Fotografia: Ignasi Canals i Tarrats.

Imatge dels portadors de la creu d'homenatge al desaparegut guia benasquès, Josep Sayó. S'hi veu el seu gendre i guia també, Antònio Abadias (1886-1967) duent la creu per instal·lar-la al cim. Si el sogre fou el primer gran guia del país a l'Aneto, gran amic d'en Juli Soler i Santaló en el moment de construir el refugi del CEC a la Renclusa, el gendre fóra conegut com «el Lleó de l'Aneto», atès que -segons que es deia- hi havia pujat més de 200 vegades. Fou ell qui es feu càrrec del refugi després de la tràgica mort d'en Sayó la mateixa setmana de la inauguració, al 27 de juliol de 1916. En record de tots dos, el segon Pic Occidental de la Maladeta (3.211 m) es coneix com a Pic Sayó, i un cim al SW del Pic de la Maladeta porta el nom d'Abadias (3.271 m).
1976. Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre.

Per comunicació de l'Ignasi Canals i Tarrats (1896-1986), «un dels nou esforçats pioners que l'any 1917, concretament el 27 d'agost, pujaren la creu de ferro forjat fins al Pont de Mahoma, o Mahomet, com llavors era anomenat...», l'article en denuncia la desaparició en aquells anys 70s del segle passat, «símbol que, amb tant d'amor i esforç, es carregaren a coll des de la Renclusa fins a dipositar-la entre el rocam d'aquella cresta dentada». Potser caigué per les tempestes «o per mà intencionada, però penso que caldria posar-la altra vegada al seu lloc. Jo ja tinc 80 anys i no tinc capacitat per a fer-ho com ho vaig fer 57 anys enrere amb Mossèn Jaume Oliveras, Lluís Vallet, Lluís Goytisolo, Isidre i Ramir Puig, Pau Figueras, Antònio Abadias i el guia Daniel». Més endavant s'aclareix que aquest era el guia benasquès Antònio Lobera.

S'hi esmenten testimonis orals d'algunes altres tragèdies ocorregudes al mític gegant del Pirineu, com la d'en Barrau, dit «Pierrine», al 1824, fuster i guia de Luishon. L'onze d'agost d'aquell any (aviat, doncs, en farà dos-cents), «acompanyat de dos joves estudiants, caigué al fons d'una de les esquerdes de la gran gelera, on desaparegué per sempre més».
1917. Cim de l'Aneto, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre, 1976.Fotografia: Ignasi Canals i Tarrats.

Fotografia d'aquell 1917, amb el grup de 9 «entusiastes muntanyencs, que sens dubte podríem incloure en l'élite dels peoners del nostre excursionisme, d'aquells que ens descobriren els itineraris i les rutes d'ascensió als pics del massís», retratats amb tres turistes (dos dones i un home amb salacot) davant l'ermita de la Mare de Déu de les Neus. Aquell 1976 només restaven vius L'Igansi Canals i en Ramir Puig.
1976. Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre.
S'hi explica la missa de remembrança, la pujada i col·locació de la creu, la benedicció i el bes de respecte que hi feren els muntanyencs, «en especial Antònio Abadias. Al llarg de la seva vida, el 'León del Aneto', com després se l'anomenaria, passaria pel seu costat centenars de vegades...»
1917. Cim de l'Aneto, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre, 1976.
Fotografia: Ignasi Canals i Tarrats.

La fotografia commemorativa d'aquella ascensió, al costat de la gran fita de pedra que coronava l'Aneto ara fa cent anys. Dalt de tot, el Lleó de l'Aneto, gendre d'en Sayó.
1976. Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre.

La desaparició de la creu fou alertada per la secció de Banheres de Bigorre del CAF, «alhora que donava també notícia del seu retrobament a la cresta de Llosàs». La creu no havia estat cimentada a la roca: «Tan sols va ser introduïda profundament en una escletxa, falcant-la, després, amb alguns còdols. Malgrat això, restà sòlidament fixada». Molts muntanyencs la feien anar per agafar-s'hi per superar «per aquell cantó, el cantellut Pont de Mahoma».
1917. Cim de l'Aneto, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre, 1976.
Fotografia: Ignasi Canals i Tarrats.

Detall de la Creu d'en Sayó ja col·locada al Pas o Pont de Mahoma, en recordança dels quatre muntanyencs morts un any abans en aquell mateix lloc. Al fons, el gran pedró del cim de l'Aneto.
1976. Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre.

El trasllat de la creu hagué d'ésser, per tant, un acte de vandalisme, fet que provocà «la justificada indignació» del món pirineista. «Actualment la creu està dipositada a la llar dels Sayó, a Benasc... Hi serà restaurada i hi restarà presentada al respecte dels muntanyencs dignes d'aquest nom». L'articulista, però, demana al CEC la restitució del símbol al seu lloc original: «Altrament, seria com condemnar a l'oblit tot l'esforç, tot el braó i tot el sacrifici d'uns homes que ens deixaren un llegat d'exemplaritat, d'honestedat esportiva, de coneixements, d'ideals i de realitzacions...»
1973. La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma.
La creu encara visible pocs anys abans a la cresta dentelluda del Pas de Mahoma.
1916. Refugi de la Renclusa, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Placa amb els versos verdaguerians («Canigó», 1888) en lloança de les majestuoses Maleïdes, que restà per col·locar al cim després de la tragèdia prèvia a la inauguració, i es guardà al refugi, on s'hi pot contemplar:

«Quins crits més horrorosos degué llançar la terra
infantant en ses jòvens anyades eixa serra!
Que jorns de pernabatre, que nits de gemegar:
per traure a la llum pura del sol eixes muntanyes,
del centre de sos cràters, del fons de ses entranyes,
com ones de la mar!»
1916. Refugi de la Renclusa, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
El primer gran guia de l'Aneto, el benasquès Josep Sayó, amb un gran piolet-bastó a la mà, davant el refugi ja acabat, però encara per inaugurar. Probablement, la fotografia és d'aquell estiu en què s'havia d'obrir i la malastrugança se li emportà la vida dalt del Pont de Mahoma.
1910-1913. Refugi de la Renclusa, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Foto: Juli Soler i Santaló (AFCEC-MDC).
En Sayó, a l'esquerra, i altres guies benasquesos. Ajagut a terra, el mateix fotògraf i impulsor del refugi del CEC a la Renclusa ribagorçana. Un parell d'isards abatuts amb aquelles primitives carrabines, que donarien menjar als treballadors del refugi en un d'aquells estius de labors constructives.
1915. Refugi de la Renclusa, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Foto: Santiago Perdigó i Díaz-Caneja (AFCEC-MDC).
En Sayó espiant en una de les enormes esquerdes de la glacera de l'Aneto en una ascensió al mes d'agost. Amb la reducció de la gelera, també han anat desapareixent aquests pregons forats entre el gel mil·lenari.
1915. Refugi de la Renclusa, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Foto: Santiago Perdigó i Díaz-Caneja (AFCEC-MDC).
Una altra imatge de la mateixa ascensió, amb en Sayó al capdavant i Juli Barloque i el fotògraf encordats a continuació.
1927. La Fonda Sayó, Benasc, la Ribagorça.
Foto: Albert Oliveras i Folc (AFCEC-MDC).
Un grup d'excursionistes no identificats a la porta de la famosa fonda benasquesa, autèntic camp base de l'època per als muntanyencs que ascendien a l'Aneto.

20161208

[1589] El «testament» de Juli Soler i Santaló, 1914

1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Discurs a la sessió de comiat a l'il·lustres excursionista celebrada al CEC al 26 de juny.
Anys 1920. Xalet-refugi de la Renclusa, CEC (la Ribagorça).
1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
«Les primeres excursions obeint a una idea i un ordre determinats les féu amb el distingit amic D. Francesc Carreras i Candi, i altres companys, per les comarques de les Guilleries i Collsacabra, des de 1893 a 1899, de resultes de les quals havia ja ingressat en el Centre Excursionista».

1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
També en companyia de Carreras i Candi, «emprengueren darrerament una sèrie d'interessantíssimes excursions a la línia d'Aragó i Catalunya, des d'Osca als Pirineus i Fraga com a límit meridional».
Anys 1920. Xalet-refugi de la Renclusa, CEC (la Ribagorça).
1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
L'any 1901 va llegir al CEC la ressenya d'una ascensió a la Pica d'Estats. Del Pallars a la Vall d'Aran per Aigüestortes les recorregué amb l'autor d'aquest mateix article, que en refereix alguna anècdota per subratllar-ne el caràcter, d'aquest «excursionista i decidit explorador del Pirineu».

De seguida fou integrat a les tasques directives del CEC i encàrrecs diversos de col·laboracions fotogràfiques i escrites per al Butlletí. «Podem dir que... ell donava el to a la revista, contribuint-hi amb la seva valuosa col·lecció fotogràfica, il·lustrant ressenyes dels companys, o bé les pròpies, la lectura de les quals amb tanta delectació escoltàvem».

1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
«L'any 1906 donà a l'estampa la notable Guia monogràfica de la Vall d'Aran, i, amb posterioritat, establí, amb les seves despeses, una estació meteorològica a Viella, que ha anat funcionant fins ara». Aquest llibre d'ara fa 110 anys, marcà la incorporació definitiva de la vall a la tradició excursionista catalana.

En conseqüència, «el gran afecte que portava a aquella allunyada comarca li fou correspost nomenant-lo fill adoptiu de la Vall tots els ajuntaments reunits a la Casa comunal de Viella».  

Era Val d'Aran a D. Juli Soler.
Es representant des pobles aranesi, admirats dera vosta obra e bastament agrahits pera vosta Guia de la Vall d'Aran, respetuosament vus ufreixen et mudest distintiu de consderarvus cum a hill dera nosta estimada terra. Es firmes e sellus que seguissen vus testimonien era unanimitat der acort pres en Viella a na de Seteme de mil naucents set»

1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
«Les seves campanyes pel Pirineu aragonès, del qual era Soler un entusiasta admirador, li havien proporcionat carinyoses amistats en la regió germana nostra, que ell va saber aprofitar per a solucionar satisfactòriament la construcció del xalet-refugi de la Renclusa, al peu de la Maladeta». 

1914. «Diario de Huesca», 6 de maig. 
Article dedicat al recent decés de Juli Soler en què s'hi exalça sa figura, l'estima per la muntanya altaragonesa i l'ajuda que rebé des d'Osca i Benasc per poder fer realitat el projecte del refugi de la Renclusa, «el cual se construye sin subvenciones del Estado ni de la provincia». Encara una altra iniciativa estroncada: «También tenia en cartera proponer al Gobierno convertir en parque natural el Valle de Ordesa, encerrando en él toda la fauna de los Pirineos».
Anys 1920. Xalet-refugi de la Renclusa, CEC (la Ribagorça).
1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
L'empenta de Juli Soler com a impulsor del refugi de la Renclusa. A més, «com a complement d'aquesta obra tenia la idea d'obrir a la penya viva, prop del cim d'Aneto, una cova que servís d'abric per a qualsevol imprevist contratemps que sobrevingués als excursionistes que s'encaminessin al pic més enlairat del Pirineu, completant el conjunt amb un record que podia consistir en un pedró dedicat a Mn. Cinto, perpetuant en aquell mateix lloc el cant que l'immortal poeta dedicà a la Muntanya Maleïda».
1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
La darrera ascensió de Juli Soler a un cim del Pirineu, el Posets-Llardana i per la muntanya de Grist, a mig setembre, relatada per ell mateix per carta: «No ens escapàrem de la tronada, que ens deixà, amb el guia, ben xops, pernoctant en el covatxo de Llardaneta, amb prou feines aixopluc, sense foc i amb un fred més que regular. Fou una de les nits més dures que he passat en mes campanyes».
1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Les disposicions sobre la Renclusa deixades pel propi Juli Soler, que preveia d'acabar-ne el refugi l'estiu següent: «Per poc que el temps hi ajudi, el propvinent estiu podran, tots els que en aquell lloc acudeixin, contemplar amb íntima i patriòtica satisfacció com s'aixeca la nova obra, donant fer de vida de l'excursionisme català i palesa mostra, al davant de l'excursionisme mundial, de la nostra intensa acció de cultura».
1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
La construcció del refugi (2.225 metres d'altitud) es féu sense cap mena d'angúnia econòmica per a l'entitat excursionista. «Aquest èxit és degut a la situació especialíssima, tal vegada única en tots els Pirineus, en lloc lògicament explotable, i que permet suposar l'obtenir-hi, si no un lucre, almenys un prudent reintegre de l'interès del capital, perquè pugui sostenir-se l'arrendador [en Josep Sayol] i per fer front als irremeiables desperfectes i avaries».

1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Defensa de la necessitat d'un abric encara a més altitud per protegir l'excursionista que tresca per les més altes crestes de les terribles tempestes de les alçades: «Fins al bon temps (juliol i agost) pot perillar la seva vida, capolat per aquelles imponents pedregades carregades d'electricitat, o bé pels inaguantables bufaruts [ventades]». 

«És de necessitat, per això, oferir a l'excursionista que després d'utilitzar el refugi vulgui assolit qualque indret de la zona alta de la muntanya, que és la més atractívola, un lloc d'abric...on pugui aixoplugar-se... i fins que li pugui servir d'asil en cas d'una inesperada indisposició o accident. Una cova oberta a la penya, i tapada amb una petita porta de ferro, de capacitat suficient per allotjar qualques persones, és l'única construcció pràcticament possible a fer allí, i que serà ben suficient per al fi que es desitja».

Aconseguits els permisos dels ministeris espanyols corresponents, Juli Soler especifica el lloc exacte de construcció d'aquest recer a la roca viva: al Coll de Corones, a 3.170 metres d'altitud, «distant quatre hores curtes del refugi de la Renclusa i a uns quaranta minuts del cim del pic d'Aneto,... s'obrirà en els espadats al SE de la bretxa una cova d'uns 12 metres cúbics de capacitat (2 metres x 3 íd. x 2 íd.). La seva obertura es trobarà orientada vers el migdia ponent (Vallhibierna-Cregüeña), orientació que permetrà que sigui ben assolellada fins a la posta, conservant així tota l'escalfor i sequedat possibles».

1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Juli Soler també demana la senyalització de les rutes d'ascens, tasca que ja començava a fer-se en zones alpines, amb pals i targes de ferro, «collades directament a la penya i en els indrets ben visibles, on constarà la direcció, la cota d'altitud, distància a l'origen, etc». Caldria així mateix, segons l'il·lustre excursionista, vetllar per la bona conservació de les «montjoies, o petits munts de pedres de què els guies i excursionistes es valen allí per anar segurs en la llur marxa». 

Encara un darrer encàrrec per a la posteritat excursionista:
«I ara, suposant a l'excursionista satisfet i orgullós en ple domini del pic d'Aneto, el més alterós dels Pirineus... allí, en aquell enlairat lloc, se li presentarà davant del seu admirat esguard... en el mateix ras que forma el cim, bo i amagat en el munt de llambordes, un llibre o quadern en blanc on pot inscriure el seu nom i les impressions que li siguin suggerides. L'existència d'aquest quadern és deguda a la iniciativa de l'empresa del Casino de Bagnères de Luchon, iniciativa ben laudable...», però que cal substituir per un quadern català.

1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Per això, l'excursionista «si és de la terra... sens dubte que sentirà esclatar en son ànima, com a expressió patriòtica, la necessitat que les cobertes del susdit portin, d'aquí endavant, gravada la gloriosa senyera de l'excursionisme català».

Finalment, en Juli Soler proposa als «consocis, i als bons catalans aimants de les glòries pàtries, la idea de perpetuar en el més alt cim dels Pirineus, el cim d'Aneto, la memòria del que fou en vida un dels més il·lustres companys de pelegrinatge en aquells indrets desolats, ensems que el seu cantor immortal, el nostre Mn. Cinto Verdaguer; d'aquell que dedicà un dels cants de son grandiós poema Canigó a les Muntanyes Maleïdes, visió genial, superba expressió d'aquells espectacles ja mai superats; d'aquell que, amb sa inspiració sens parió, ens fa sentir la grandiositat de la llegenda cabdal i, com ningú, l'aspra fredor de les geleres, el caòtic aspecte dels roquissers per entremig dels quals treuen llurs capets descolorits les humils floretes glacials...»

Per fer-ho, caldria la col·locació d'una «artística placa de bronze, collada en el munt de llambordes que formen la fita termenal», com a «modest pagament del gran deute que l'excursionisme català té amb son excels company, glòria de la nostra pàtria i cantor de les Muntanyes Maleïdes». 

1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
El 'testament' de Juli Soler als seus consocis excursionistes acaba amb una crida a portar a terme aquest modest però emotiu «pla d'intervenció cultural i patriòtica a les Muntanyes Maleïdes», de manera que esdevingui «una bella mostra, als ulls de l'excursionisme mundial, de lo que és capaç de fer l'excursionisme de la nostra terra».

1914. «En homenatge a en Juli Soler i Santaló», Joan Danés,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
S'hi ressenya la inauguració als estanyols de Cadí, al cor del Canigó, de la primera tenda de campanya adquirida pel CEC. «Bé sembla cosa de poca importància... i, no obstant, aquella tenda representava per a en Soler una victòria, la consecució d'un ideal: el d'avesar els nostres excursionistes a la vida de campanya..., a la vida... prenyada de molèsties, certament, però reblerta d'emocions de record immarcessible». 

1914. «En homenatge a en Juli Soler i Santaló», Joan Danès,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Es recorden diversos altres moments en companyia del Juli Soler excursionista. Un dels més colpidors: «una trista sort que tingué: la de descobrir les despulles dels dos nuvis, sortits en mala hora de Viella, torbaren la mort en un dels ports de la Vall d'Aran, embolcallats per la neu que el torb furiosament arremolinava».

1914. «En homenatge a en Juli Soler i Santaló», Joan Danès,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Els fets del difunt Juli Soler: el seu exemple, els clixés fotogràfics, «testimoni eloqüent de les belleses de la nostra pàtria»;... el refugi de la Renclusa, «monument de pedra que ell mateix... s'havia començat a edificar;... en fi, sos notabilíssims escrits, per medi dels quals els vinents confirmaran la nostra opinió que son nom ha de figurar al costat o per sobre dels més famosos exploradors pirinencs».
Anys 1960-70. Xalet-refugi de la Renclusa, CEC (la Ribagorça).