Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guerra del Francès. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guerra del Francès. Mostrar tots els missatges

20200525

[2153] «Diario de Cervera», lo primer diari de Ponent (o quasi)

1808. «Diario de Cervera», núm. 28, de 14 d'agost.
En començar l'estiu de 1808, Napoleó va nomenar rei d'Espanya son germà Josep, mentre que Catalunya era incorporada com a territori tutelat al Primer Imperi Francès, decisió del gust i favor dels il·lustrats més afrancesats del nostre país. En canvi, la part més conservadora de les classes dirigents es decantaren pel bàndol espanyol i s'afegiren a la insurrecció general espanyola contra l'exèrcit francès. No en va, havia passat un segle des de la caiguda de Catalunya sota el poder borbònic (espanyol) i en aquells cent anys, la imposició, la prohibició i l'adoctrinament de la Nova Planta s'havien imposat, si us plau per força, fins al moll de l'os de la societat catalana. A la qual cosa s'hi sumaren els vents favorables al desenvolupament agrari del segle divuitesc, que enriquiren els propietaris i masovers d'arreu del país.

De seguida, doncs, que Napoleó I consumà el domini sobre la Península Ibèrica, aquestes classes dirigents s'apressen a enfrontar-s'hi i s'inicià la constitució de diverses Juntes locals i supremes de resistència. Una de les primeres armes de què disposaren, atès que en el camp militar la situació era de gran feblesa malgrat l'ajut de les tropes angleses, fou la generalització de la publicació de diaris, tant a les principals ciutats de la Catalunya incorporada al govern francès com a les principals ciutats del regne espanyol del rei Josep Bonaparte. Diaris, és clar, en llengua castellana, atesa la substitució lingüística perpetrada pels Borbons des de la Guerra de Successió, i que havia consolidat una diglòssia absoluta en la nostra societat, que foragitava la llengua dels usos formals i prestigiats, encara que fos pràcticament l'única que parlés i entengués tothom, tret d'aquelles classes socials benestants i dirigents, que havien accelerat una castellanització que, en segles anteriors, la nostra noblesa ja havia assumit.

És en aquest context que naixen els primers diaris a les nostres contrades ponentines: el «Diario de Cervera» (1808-10), car per mor de la Universitat borbònica allà s'hi disposava d'impremta i s'hi informava estudiants i professors provinents de tot Catalunya, que al seu torn esbarriaven les notícies als quatre cantons del país. També a Lleida s'hi creà el «Diario de la Ciudad de Lérida» (1808-09), que minvà amb la conquesta de la ciutat de part del mariscal Suchet (1810) i el consegüent pas a l'òrbita de l'Estat català agavatxat del Primer Imperi Francès.

Quin dels dos fou primer? Caldria esbrinar-ne la data exacta del núm. 1 de cadascun (cosa que deixarem a mans d'algun esforçat estudiós), però en tot cas no es portaren gaires dies o setmanes de diferència. Responien, a més, als mateixos objectius de resistència antinapoleònica i proespanyola. Per tant, ben bé podem dir que el primer diari, en castellà, de les nostres comarques foren en realitat aquests dos, ex aequo.

1808. «Diario de Cervera», núm. 29, de 17 d'agost.
La maquetació també fou ben similar, i molts dels altres periòdics nascuts en aquesta època també la seguiren: el títol del diari prenia el nom de la ciutat, i embolcallava l'escut de la vila. En aquest cas, amb el cérvol cerverí sobre la quadribarrada nacional, amb l'afegitó de la data completa. De vegades, s'hi introduí el santoral del dia, o la informació de la sortida i posta del sol. Ben important en aquells temps, car la il·luminació artificial (a base de ciris i més endavant quinqués) era cara i escassa, i la vida havia de transcórrer ben compassada amb la claror solar.

A continuació, sense cap altre pròleg, s'introdu
ïen les cròniques, totes referides sense excepció al desenvolupament de la revolta antifrancesa i als fets bèl·lics peninsulars i europeus, sempre des d'un marc mental de caràcter espanyol, de to nacionalista d'exacerbat i antinapoleònic furibund. Habitualment, amb un total de 4 pàgines. 
1936. «La premsa comarcal: Cervera», Joan Torrent,
dins «Curiositats», núm. 42, de 14 de novembre (UAB-ddb).

Una breu ressenya de les publicacions periòdiques de la capital segarrenca, una de les ciutats cap de Corregimiento i única universitària de la Catalunya del segle XVIII i primera meitat del XIX. 
1936. «La premsa comarcal: Cervera», Joan Torrent,
dins «Curiositats», núm. 42, de 14 de novembre (UAB-ddb).

Des del 1808, data d'aquest primer diari i fins a la fi del segle dinovesc, una onzena de capçaleres foren impreses a la ciutat, totes en castellà i majorment setmanals. 
1809. «Diario de Cervera», núm. 29, de 29 d'octubre.
Dins «La premsa comarcal: Cervera», Joan Torrent,
a «Curiositats», núm. 42, de 14 de novembre, 1936 (UAB-ddb).

S'hi reprodueix la portada del núm. 29 del «Diario de Cervera», de 29 d'octubre de 1809. La capçalera segueix el model però amb variacions, com l'escut heràldic, i alguna altra informació (santoral i horari solar). Òbviament, si disposem del núm. 29 de 1808 i del núm. 29 de 1809, se'n dedueix que la publicació havia iniciat una segona època. 

A més, aquest número ací mostrat, inclou el discurs del rei d'Anglaterra al Parlament britànic de data 21 de juny, que segons s'hi diu, fou falsificat per Napoleó a la versió francesa. El cas significatiu n'és la reproducció a doble columna en format bilingüe anglès-castellà. No ens equivocarem de gaire si afirmem que es degué tractar d'un dels primers textos en anglès publicats a Catalunya. La dependència dels afrancesats de l'Imperi Francès fou total, però la dependència dels espanyolitzats de l'ajut del Regne britànic tant o més decisiva, i se n'havien de publicar les paraules del rei i en anglès i tot.
1936. «La premsa comarcal: Cervera», Joan Torrent,
dins «Curiositats», núm. 42, de 14 de novembre (UAB-ddb).

La premsa cerverina esdevindrà generalitzada a la darrera època del segle XIX, amb vuit capçaleres en castellà. L'ús de la llengua del país no arribaria fins al tombant del segle vintè. D'aleshores i fins a l'esclat de la guerra, en aquell primer terç de segle, n'hi hagué 14. En fou el primer el titulat «El Jo», sense més dades, i al 1903 hi trobarem «La Veu de la Segarra», publicació quinzenal del Centre Regionalista de Cervera. Fins al 1909, no en trobem un altre, el setmanari catòlic «Pàtria», la «Fulla Parroquial» al 1917, i «Lo Sindicat», portaveu del Sindicat Agrícol de Cervera i sa Comarca, al 1919. No és fins a la meitat dels anys 20, quan s'accelerarà la publicació en català a la capital segarrenca, ara en farà, doncs, cent anys.  
1808. «Diario de Cervera», núm. 27, de 12 d'agost (XAC).
Com s'aprecia per la numeració, en aquells inicis el diari no fou ben bé diari, sinó que se n'imprimia número nou cada dos o tres dies. Si agafem aquesta referència, això faria recular el primer número cap a mitjan mes de juny, potser al maig i tot si volguéssim estirar la regularitat de publicació a tres dies de tant en tant. Com sigui que el de Lleida, té al núm. 16 data de 31 de juliol, i fent-hi càlculs similars, gosaria afirmar que el diari cerverí fou el primer (en castellà) publicat a les nostres comarques ponentines. 
1808. «Diario de Cervera».
A «Prensa, guerra y revolución. Los periódicos españoles durante la Guerra de la Independencia», d'Alberto Gil Novales (2009), s'hi parla d'un doble recompte d'exemplars: l'un de 44 núms. i l'altre de 121, entre 1808-10, i que potser tenen relació amb una primera i una segona èpoques que es podria deduir de les capçaleres.
1809. «Diario de Cervera», núm. 13, de 3 d'abril (XAC).
Sembla clar que aquell març de 1809, el diari recomençà una segona numeració.
1808. «Diario de Cervera», núm. 30, de 19 d'agost (XAC).
En canvi, sembla que l'orientació de l'escut cerverí, determinat pel cérvol encarat a dreta o esquerra, fou aleatori. A la numeració del primer any, apareix majorment encarat a dreta, tot i que amb excepcions. Podrien ser degudes a la maquetació manual del full d'impremta, segons que es treballava a l'època. Els dos escuts no són simètrics, però. Potser depengué del simple gust d'un parell de maquetadors... qui lo sa?
1809. «Diario de Cervera», núm. 23, de 13 d'abril (XAC).
En aquell mes d'abril, sembla que es procedí a l'estabilització de l'orientació de l'escut de la capçalera. Diria que aquest format variat ja es mantingué sempre així fins al 1810.
1810. «Diario de Cervera», núm. 98, de 17 d'abril (XAC).
Darrer número que consta a l'Arxiu Comarcal de la Segarra. Aprofito per felicitar la tasca de tots aquests arxius, que darrerament estan posant a l'abast de tothom materials històrics de consulta i de premsa realment importants. Endavant!
1808. «Diario de Cervera» (XAC).
Diversos núms. del primer any. Sovint, el diari es limitava a reproduir fil per randa exemplars de diaris o gazetes d'altres ciutats: de Saragossa, de Lleida, de Manresa o de València. Del «Diario de Lérida», un cop la ciutat fou presa per Suchet, la impremta cerverina n'imprimí diversos números. 
1808. «Diario de Cervera», núm. 69, de 14 de desembre (XAC).
La relació entre pàtria i religió, origen del nazionalcatolicisme espanyol, remunta ben bé fins a aquesta època. Diu que «todos debemos servirnos y ayudarnos como si hubiéramos nacido en un mismo pueblo», cosa que implica que érem vistos com a poble diferent. Aquest exemplar dedicava quatre o cinc pàgines a l'adoctrinamiento espanyolista dels lectors, en format pregunta-resposta. Així és com, sense organismes de govern propi, escapçats des del 1716, i amb una constant acció legal, jurídica i propagandística, el nostre poble anava sucumbint a la pressió espanyolitzadora, que alguns -encara avui- creuen que ens va caure del cel per la 'gracia de Dios'.
1808. «Diario de Cervera», núm. 70, de 16 de desembre (XAC).
Relació de les forces militars del «exército de Cataluña», que sobrepassaven els trenta mil efectius, «sin contar la caballería ni divisiones inglesas». En aquells moments, la Junta Suprema de Catalunya va convocar els Terços de Miquelets catalans, que al corregiment de Lleida preveien uns 4.000 voluntaris i uns 40.000 a tot el Principat, que sembla que no s'arribaren a assolir. De bon començament, aquests homes, en part provinents dels Miquelets de la Guerra Gran (1793-95), hi ingressaren amb vestimenta civil. 
1808. «Diario de Cervera».
«Lo pla de Lleida en guerra» (enllaç).
Probablement publicat en algun número dels exemplars de desembre d'aquell any, més enllà del dia 15, s'hi reproduïa la crida a les aportacions econòmiques per dotar de vestimenta als soldats d'aquest «exército de Cataluña», que «quieran hacer los buenos patricios... quedando asegurados que los que hagan este rasgo de patriotismo llegarán a noticia del Cuerpo soberano nacional que nos gobierna, quien cuidará de su remuneración quando veamos restituido en el trono a nuestro adorado Fernando VII». Després de llegir el to d'inflamat espanyolisme de l'escrit, no fa falta afegir-hi gran cosa més, oi?
1808. «Diario de Cervera».
«Lo pla de Lleida en guerra» (enllaç).
Crida a l'allistament de capellans i cirurgians per als Terços de Miquelets Catalans, a raó de 12 rals de velló de sou. 
1809. «Diario de Cervera».
«Lo pla de Lleida en guerra» (enllaç).
Full d'allistament als Terços de Miquelets catalans al corregiment de Lleida, que degué adjuntar-se a la publicació lleidatana i potser també a la cerverina. Els catalans, al projecte espanyol, sempre hi són benvinguts i considerats, amb la condició que abjurin de ser... catalans per esdevindre... «Valientes Catalanes, defensores de la Patria» (espanyola). Això encara avui ho saben (i ho practiquen) els directors generals i presidents de bancs i grans empreses del nostre masegat país. 


20191217

[2063] Dels Aumellons garriguencs al 1812

Segle XIX. Els Aumellons (els Omellons, les Garrigues).
Segell municipal de l'ajuntament, en què hi ha, és clar, tres ametllons o ametlles tendres. Es tracta d'un escut parlant, que són aquells en què el dibuix deriva del significat propi del nom. Encara que aquest procés ha estat un recurs molt popular en l'heràldica municipal del segle XIX, sovint no concorda amb les antigues armes dels termes o senyories. En el cas d'aquest poblet garriguenc, a més, la pronúncia popular en Au- n'acabà amagant la veritable etimologia, que no prové pas d'aumetlla, sinó que es tracta, Coromines dixit, d'un diminutiu d'omell, que al seu torn ens remet a om. Per tant, més aviat hi hauria hagut d'haver tres arbres i no pas tres fruits. Però així de fàcil és que la gent, en un moment determinat de la història, s'oblidi de l'antic sentit del mot per donar-n'hi un de nou, en aquesta ocasió per la gran similitud i freqüència d'ús del mot aumelló en aquelles terres omellonenques. 
1812. Els Aumellons (els Omellons, les Garrigues).
Diari «El Conciso» de Cadis, de 4 de novembre (BDH).
El cas és que aquest petit poble garriguenc, que viurà una gran bufada demogràfica des de l'inici d'aquell segle XIX, és un dels nostres primers pobles a l'hora de veure'l escrit, per primer cop, en un periòdic a l'albada de la premsa històrica al nostre país. Potser d'ací uns anys en buscarem els primers que foren citats a internet, o retratats al facebook o a l'instagram.

Els Aumellons foren, doncs, un dels primers topònims ponentins citats a la premsa mundial. No pas a la nostra premsa nacional, que cap al 1812, poca promiscuïtat oferia encara, sinó a la del nostre (estimat, o no) Estat veí (espanyol), sota les urpes del qual vivíem aleshores. Tot i que això no anà ben bé així, atès que entre 1810-14 bona part del territori de Catalunya emergí com un Estat independent sota la capa d'en Napoleó. Episodi poc divulgat en la nostra historiografia nacional(ista) per tal com 1) la interpretació de la guerra del Francès com a guerra de la Independència (espanyola) ha estat predominant, gràcies a la força historiogràfica espanyola, 2) la creació d'un Estat d'òrbita gavatxa tampoc no fou del gust dels nostres historiadors renaixenços, formats dins aquests mites historiogràfics espanyols i recelosos per això mateix de tot afrancesament, i 3) la poca incidència real i històrica d'aquest Estat català pronapoleònic que visqué en armes durant tota la curta durada que tingué.

Fos com fos, mentre a Espanya s'hi vivia la revolta patriòtica d'ànima liberal i s'hi promulgava la Constitució de Cadis (1812), bona part de Catalunya en restava al marge, sota (pseudo)domini gavatxo. La Guerra del Francès també fou una (altra) guerra civil entre nosaltres, o entre la nostra classe dirigent, migpartida entre (a)francesats i (a)espanyolitzats durant aquell primer gran i punyent embat de la crisi de l'Antic Règim al nostre país. 

Un dels episodis d'aquella guerra ens trasllada als Omellons de 1812, al dia 1 d'octubre, quan un batalló de l'exèrcit reialista, sota comandament i finaçament del general pallarès Eroles (del baró d'Eroles n'haurem de parlar un altre dia), amb 800 efectius d'infanteria i 60 de cavalleria (la meitat de son batalló), partiren de Reus cap als topants dels Omellons, a on arribaren a les 3 de la tarda de l'endemà, en una marxa de 40 a 50 quilòmetres, en part feta de nit amb tota seguretat. Allà se n'hi anaren a topar amb una partida de ronda de la guarnició bonapartista de Lleida, de 500 homes. La capital ponentina era dominada pel governador francès Henriot des de la presa de la ciutat al sagnant setge de 1810. 

La cruesa de les guerres (de tots els temps i també d'aquell temps) se'ns fa perceptible amb una sola frase: «Todos fueron pasados a cuchillo menos 150 que mandó reservar el general para contener los excesos del gobernador Henriot», al qual se li comunicà la desfeta gavatxa per mitjà d'«un sargento gravemente herido que le envió». Acte d'una impietat més enllà de la nostra benpensant sensibilitat actual. Els presoners foren conduïts al port de Salou on els embarcaren, en destinació a algun camp de concentració per tal d'intercanviar-los per altres soldats captius per l'enemic o com a eina de xantatge davant de les autoritats militars (franceses) del nostre amagrit Estat català. 

Atès que el xoc bèl·lic tingué com a protagonistes dos exèrcits, cal pensar que tingué lloc en alguna part del terme on l'una tropa emboscà l'altra o a on s'hi encararen obertament (a cuchillo, o sia, amb baioneta calada al fusell, com a les pel·lícules però de veritat), i que el poblet garriguenc no sofrí grans desgràcies. Res no s'hi diu en la notícia de les baixes de l'exèrcit vencedor, però de ben segur que des del moment mateix d'acabada la batalla, els omellencs hagueren de respondre, si us plau per força, a les necessitats dels ferits i de manutenció de persones i cavalls dels supervivents, ferits o no, presoners o no. Per poca estona, per sort, ja que el dia 3 ja tornaven a ser a la costa, segons la crònica periodística, que el dia 4 ja era publicada... a més de mil quilòmetres de distància. Tot un prodigi de rapidesa comunicativa en aquells temps de fa dos-cents anys, a base de correus a cavall, substituïts de posta en posta.  
1812. Els Aumellons (els Omellons, les Garrigues).
Diari «El Conciso» de Cadis, de 4 de novembre (BDH).
Aquest fou un dels primers periòdics del nostre Estat veí, de tendència liberal nascut a l'ombra de la llibertat de premsa que els vents de les corts de Cadis portaren en aquells anys d'implosió de l'Antic Règim. Es publicà entre 1810-14 i recollí d'una banda les deliberacions dels ponents constitucionalistes, entre els quals també una bona colla de catalans (una altra mostra del nostre propi drama civil), i, de l'altra, els avatars de la guerra contra les tropes napoleòniques a tota la península, també dels que se sofriren en terres d'aquell esprimatxat Estat català afrancesat que s'havia constituït i a on s'hi començaren a publicar els diaris en francès i català, com sembla que s'esdevingué al primer diari lleidatà després de l'ocupació francocatalana de la ciutat de Lleida al 1810.
Guerra del Francès (1808- 1814).
Una representació moderna d'un episodi bèl·lic de la Guerra del Francès, que recull aquell enfrontament civil entre les tropes franceses amb la bandera catalana i les tropes reialistes (espanyoles) amb gorra frígia abarretinada. Les dos ànimes del país migpartides durant la pertorbació i capgirament socials que significaria la transformació, a batzegades, de l'Antic Règim al nostre país.

1815. Els Omellons, les Garrigues.
«Diario de Barcelona», de 2 d'abril (ARCA).

Si suara vèiem com el poblet garriguenc encapçalava els honors d'ésser un dels nostres primers pobles esmentats als orígens de la premsa escrita, no gaire temps després, una segona notícia va portar altre cop els Omellons a les planes dels diaris, en perdre's a Barcelona uns documents de l'omellonenc Pere Joan Aixalà, hisendat de la localitat o potser un cabaler que feia negocis a la capital, aneu a saber! Devien ser papers ben interessants, atès que se n'oferia tres duros, tres!, de recompensa. La raó a on s'adreça a l'afortunat que pogués trobar-los, al carrer barceloní de la Vidrieria, era regentada per un italià i allà s'hi importava pasta napolitana. La qüestió és quins negocis podia tindre aquest omellonenc amb aquell napolità?

El diumenge de Quasimodo és el de vuitada de Pasqua. Arribà a esdevindre nom propi: el més famós i conegut en fou el de l'esguerrat protagonista de Nostra Senyora de París d'en Víctor Hugo. L'origen del nom rau en l'antífona o tornada del psalm de l'entrada a la missa d'aquell diumenge, que comença amb l'expressió llatina Quasimodo geniti infantes, com infants recents nascuts.

20190612

[1990] L'antic fort del Coll de Balaguer

1809. «Plano y alzado del Coll de Balaguer», Josep Massanés (BVBP),
 L'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
La planta i l'alçat del fort del Coll de Balaguer a l'època de la Guerra del Francès, en què resultaria danyat després de diversos atacs i contraatacs, en el que fora l'inici de sa decadència com a post militar. 
1809. «Plano y alzado del Coll de Balaguer», Josep Massanés (BVBP),
 L'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
El petit fort, apte per a una guarnició de destacament, amb l'ampliació projectada per a la instal·lació d'una bateria artillera sobre la carretera que pujava de la deserta plana d'Alfama. 
1809. «Plano y alzado del Coll de Balaguer», Josep Massanés (BVBP),
 L'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
L'altra meitat de l'allargassat mapa, amb el perfil de les famoses corbes empedrades de la banda meridional del port. 
1809. «Plano y alzado del Coll de Balaguer», Josep Massanés (BVBP),
 L'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
Les llaçades del camí, aixecat en pedra al segle XVIII, de molt més ben transitar que en l'època de la Via Augusta. Probablement, la nova carretera es feu sobre l'antiga calçada romana. Quan s'arribava a dalt del coll, hom s'hi topava un post de guàrdia de la soldadesca destacada al fort.
1809. «Plano y alzado del Coll de Balaguer», Josep Massanés (BVBP),
 L'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
L'explicació tècnica de la necessitat d'esbarriar algunes bateries per cobrir flancs del vessant que quedaven parapetats del foc que es pogués obrir des del fort. És molt il·lustratiu el relleu presentat: del tot pedregós i despullat d'arbres, només amb algun pi ací i allà, batut pels fortíssims vents de la zona.


20190130

[1939] Lleida, setge (acolorit) de 1810

1810. Lleida. Setge del mariscal Suchet.
Làmina acolorida del setge a la nostra ciutat del mariscal gavatxo Louis G. Suchet a la primavera d'aquell any durant l'anomenada Guerra del Francès. No en tinc la font ni cap altra de més resolució, però m'agrada de compartir-la perquè és d'una gran bellesa, amb la ciutat arremolinada sota el turó, el Segre meandrejant per l'horta, Gardeny sobre els espadats i la Seu Vella, tot i que ja militaritzada pels espanyols des de 1707, presidint la plana lleidatana. 
1810. Lleida. Setge del mariscal Suchet.
Actualment ja no ens en fem la idea, però el turó de Gardeny sempre fou un fortalesa que imposava pel gran esbalç que hi havia des del castell fins al riu. En primer terme, les hortes de Fontanet i l'esplanada de Cappont. Destaquen les dos torres noves de la Catedral Nova, recent construïda entre 1760-80, i el pont, llavors de feia poc només amb sis arcs, atès que la construcció de la banqueta de part del governador (espanyol), el Marquès de Blondel, a final del segle XVIII, s'havia menjat l'últim ull davant de la porta d'entrada o Arc del Pont. 
1810. Lleida. Setge del mariscal Suchet.
Malgrat la poca qualitat de la imatge, s'aprecien bé el conjunt fortificat de Gardeny i el detall de la part més occidental de la ciutat, encara tancada en les muralles medievals. A mig aire del turó de la Seu, s'aprecia una gran església, potser la de Sant Llorenç, atès que la vella església de Sant Andreu havia resultat molt danyada arran del setge borbònic (espanyol) de 1707.
1810. Lleida. Setge del mariscal Suchet.
El camí de Barcelona a l'arribar a les portes del pont, que tenia al cap un gran edifici per al cos de guàrdia i per al cobrament del pas de mercaderies. Es veu com a elevat sobre el pla, de manera que potser així no s'inundava tan fàcilment en èpoques, sovintejades, de desbordament del Segre. 

La vella torre gòtica de l'església de Sant Joan encara hi és ben identificable. L'amuntegament de la trama urbana de la vella ciutat medieval al peu del turó de la Seu encara perdurava. S'hi aprecia bé la primitiva muralla que baixava de dalt del turó fins a l'antiga Porta Ferrissa, a la Plaça de la Sal, aviat superava pel creixement cap a llevant del carrer Major i dels carrers del Carme i Magdalena. Des d'aquest darrer, un caminoi, existent fins als anys 60s del segle passat, permetia de pujar des de la ciutat a la Seu per aquest costat de la ciutat. 

Els murs dels baluards defensius de la ciutat moderna són visibles fins a la punxa que feia el baluard del Carme, que de ben poca cosa serví en els dos darrers setges, de 1707 i 1810, per a on s'efectuaren les bretxes de la muralla per a l'entrada a la cruenta conquesta de la ciutat, just a l'altra banda del foc de suport de Gardeny.
1810. Lleida. Setge del mariscal Suchet.
Detall del pont vell, únic de la ciutat fins al del ferrocarril del 1860. Al cap del pont, un gran edifici duaner formava aquesta imatge inusual del pont després de la modernització de la ciutat, a partir del darrer terç del segle XIX.
1810. Lleida. Setge del mariscal Suchet.
La Seu i la Suda, portentoses damunt la ciutat. El baluard del Carme tancava la ciutat per llevant, i la silueta de l'església gòtica de la Magdalena amb son esvelt campanar d'agulla cloïa la trama urbana. 
1810. Lleida. Setge del mariscal Suchet.
L'església de la Magdalena no pogué resistir els estralls de la bretxa que l'exèrcit francès operà per aquesta banda de la ciutat, i hagué d'ésser enrunada dos anys després. A la banda dreta del riu, només hi havia pardinyes, les runes d'antics masos i els camps de l'antic convent del Carme. Com escriu Coromines, l'etimologia de 'pardina', PARIETINAE, 'parets ruïnoses', remet sempre a «paratges que han quedat abandonats, i pròxims a corrals, pletes o masos».

20170305

[1652] La Lleida assetjada de 1810

1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Plànol de les posicions de l'exèrcit francès en el setge de maig de 1810. A la panòplia hi veiem l'escut dels regnes hispànics sota dominació napoleònica. Al peu, la informació sobre el gravat: «Levé et dessiné par Pedemonte, Capitaine au Corps de Génie Miliataire».
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
La ciutat i la plana del voltant son dibuixats en aquest plànol de manera inusual, atès que és un plànol invertit, mirant al sud.  
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
La llegenda senyala amb majúscules els noms dels baluards; les xifres àrabs indiquen les nits de treball en la construcció de les trinxeres, mentre que les romanes indiquen les bateries artilleres. «Les lignes ponctuées indiquent la marche des colonnes d'attaque le soir de l'assaut».
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
El llistat d'oficials comandants i de forces de les armades assetjant i de la guarnició. O francesos o espanyols, cap amb els cognoms de la gent del país en aquells temps, disputat entre la dominació colonial dels uns i dels altres. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Calendari del setge, des del 12 d'abril, data d'arribada de l'exèrcit del Mariscal Suchet davant de Lleida, fins a la vigília de l'assalt: «Le 12, l'Artillerie renouvelle son feu avec 32 pièces, distribués en 8 Batterirs de la manière suivante...» Se'n detalla el nombre i la localització.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Durant la nit del 12 al 13, «le Général en chef fait escalader les deux Redoutes de San Fernando et du Pilar, défendues par 400 hommes et par 4 pièces de canon». Això eren els reductes de Gardeny.

Arriba el dia de l'assalt: «Le 13, au soir, le Général en chef fait donner l'assaut aux deux Brèches du Bastion du Carmen on pénètre dans la grande rue et dans l'avancée du Carmen, malgré les feu des pièces placées sur le Pont, on force la Barrière a, ce  qui facilite l'enlevement des Coupures b, et donne une nouvell entrée dans la Ville, dont la Garnison se retire au Chateau, et par suite des dispositiions de Général en chef, les habitans sont forcés de s'y réfugier pêle-mêle avec elle».

El dia 14 continua el bombardeig del castell, fins que s'és rendit: «il est obligé de capituler, la Garnison se rend Prisonnière de Guerre, celle du Fort Garden suit son exemple». Dins la plaça lleidatana hi havia 133 peces de canó i 9.000 homes de tropa. La pressió militar sobre la població, espanyola a dins i gavatxa a fora muralla, devia d'ésser insofrible. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
El Segre que corre cap a la dreta i els plans de la Vilanoveta de la Bordeta, llavors tot parcel·lat de camps de conreu. Els tres camins que en sortien eren els d'Albatàrrec (riu avall), de Montblanc i de Barcelona. Riu amunt, hi havia el camí de Granyena. A la sortida del bastió de Cappont, el monestir dels trinitaris abandonat. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Els turons de Gardeny, amb l'antiga fortificació militar templera de cara a Lleida. A banda del castell principal, dos reductes vigilaven de cara al camí de Fraga. Més al sud, a la dreta del mapa, l'altiplà de la Caparrella, anomenat Serra de Cannelín, que no trobo documentada amb aquest nom enlloc més. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall del castell de Gardeny, amb les diferents línies de fortificació i els reductes de Sant Ferran i del Pilar.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
El bastió del Carme, per on començarà l'assalt definitiu a la ciutat. Hi veiem l'església del Carme al costat de la muralla del riu, i l'antiga església gòtica de la Magdalena, al costat de la porta del mateix nom. Camí enllà, una creu de terme assenyalava la proximitat de la ciutat. Després del setge, l'edifici quedà tan danyat que hagué d'ésser enderrocat al 1812. Lleida va perdre una de les esglésies més característiques de la ciutat des dels temps de la conquesta. 

Dalt del turó, veiem la silueta de la Seu Vella amb el claustre, i del castell de la Suda, envoltats de baluards defensius per totes bandes. Davant del baluard del Carme, s'observen bé les trinxeres parapetades que en forma de ziga-zaga anaven avançant cap a la muralla i que finalment permetrien l'assalt. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Tota la ciutat als peus de la Seu i allargassada al llarg del Segre. La precisió dels plànols militars napoleònics era exquisida. Podem veure-hi els principals carrers i la silueta dels grans edificis i illes de cases de dins la ciutat emmurallada. A Boters, hi veiem la Porta Nova, i molt a prop els horts del Bisbe i el nou palau episcopal, que calgué aixecar a partir de 1707 per causa de l'ocupació militar (espanyola) de la Seu Vella. S'aprecia també la Catedral Nova, aixecada pel mateix motiu al llarg del segle XVIII, i la Porta de Sant Antoni.

També podem observar-hi el detall del convent i claustre del Roser o dels dominics, tristament cèlebre per l'holocaust que les tropes borbòniques hi causaren un segle abans, emplaçat a la costa del carrer Cavallers, que llavors no tenia sortida directa al riu.

Fora muralla, el molí fariner i la gran bassa d'aigua que hi havia al torrent que  baixava de la Mariola, aprox. a on després s'hi aixecaria l'edifici de l'Escorxador. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall de la banda nord-oest de la muralla i del turó de la Seu, amb el barri de Sant Martí, antic burg universitari lleidatà, també arrasat pels Borbons com a càstig a la ciutat conquerida, amb el gran pla dels Gramàtics, que recordava l'emplaçament dels antics palauets i escoles universitàries. A tocar de la porta de la muralla, hi veiem la silueta de l'església romànica de Sant Martí.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Als afores de Sant Martí, s'hi trobava un gran molí d'oli. Als peus del turó de la Seu, l'esplanada del futur Camp de Mart lleidatà, tota despoblada. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
El riu Segre amb el vell pont de pedra medieval i el cap de pont fortificat. Ja feia un parell de segles llargs que no hi havia població civil, per causa de les inundacions sovintejades. En canvi, el baluard militar defensiu era ben potent. L'Arc del Pont ja tenia l'actual característica disposició en semicercle, després de la remodelació neoclàssica que s'hi féu al llarg del segle XVIII. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall del camí de Sant Ruf, que tenia un molí fariner ben a prop. Una mica més endavant, arribant a la ciutat, la «Poste de la Croix», amb la creu de terme de Sant Ruf.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall del tossal de l'actual polígon dels Frares, amb el camí d'Alcoletge (i Balalguer) als peus, paral·lel a la sèquia de Fontanet. S'hi veu bé, com els conreus són a la marge dreta, que era la que es regava per irrigació natural. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall de l'ermita de Granyena (afrancesat com a «Graigniana»), amb els enormes graverars i arenys del riu en arribant a la Mitjana. La informació escrita aclareix que la comunicació entre l'una i l'altra banda del riu es feia per dos «bacs» o passeres, «situés a 2.000 metres environ au dessus de ce point», és a dir, entre Corbins i Alcoletge.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall del Molí de Cervià, a la sèquia de Fontanet, al camí de Granyena, just davant de la Mitjana, llavors en estat autènticament natural, sense la presa de Pardinyes. S'aprecia bé el camí de Granyena empegadet al riu, i el curs de la sèquia de Fontanet, que mantenint la corba de nivell s'enfilava cap al molí de la Bordeta o de Vilanoveta.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
La sèquia de Fontanet anava discorrent sense perdre nivell fins al pla de Vilanoveta, on hi hagué un petit agrupament de cases, probablement fondes, a la cruïlla entre el camí ral de Barcelona i el de Tarragona. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
 Encara una mica més avall del pla de Vilanoveta, a l'alçada de l'actual Bordeta, la sèquia de Fontanet derivava aigua cap al molí de Vilanoveta, al camí de Montblanc.