Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pagesia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pagesia. Mostrar tots els missatges

20200821

[2201] «Concili o rebel·lia?» (Contra el latifundi de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida», més)

1966. «¿Concilio o rebeldía? Los latifundios clericales de Lérida»
Ed. Nova Terra.
Els quatre mossens represaliats s'explicaren en aquest llibre en espanyol. Màxim Casasnovas (mossèn d'Almatret), Manuel Domingo (mossèn de Soses), Josep Marco (mossèn de Calladrons, la Franja), i Llàtzer Brià (mossèn d'Albatàrrec) aixecaren la veu contra el bisbat de D. Aurelio del Pino i contra una Església als quals, agombolats per les estructures polítiques dictatorials (espanyoles), els costava acceptar els manaments del nou Concili. Heus-ne ací un breu resum dels fets (ara.cat):
«Capellans al rescat dels parcers
«El 1965 el capellà Manuel Domingo queda astorat quan un pagès de Soses, contrariat perquè un sacerdot propietari l’ha obligat a arrencar uns arbres de la finca que conrea, entra a l’església i se n’emporta la dona. El mateix any els sacerdots beneficiats neguen l’existència del contracte del 1935 i els volen tornar a vendre les terres per 400 milions de pessetes (uns 62 milions d’euros actuals), una quantitat desorbitada que fa enfurismar els pagesos. Pels pobles apareixen fulls de versos amb frases com 
“Canteu, senyors canonges i rics beneficiats, canteu la hipocresia amb nom de santedat” i “Ofici de pobre teniu, opulència de rics viviu”. 

«El mossèn d’Albatàrrec, Llàtzer Brià, jugava al bar a botifarra quan un veí, irritat, li fa saber que té una còpia del contracte, que provava que els beneficiats enganyaven. Davant d’aquesta evidència, Brià no es queda de braços plegats.

«Amarats pels aires renovadors del Concili Vaticà II, Manuel Domingo i Llàtzer Brià, juntament amb els capellans Màxim Casasnoves i Josep Marco, analitzen les causes sobre per què la gent és poc religiosa. Ho atribueixen a la prepotència amb què els sacerdots i canonges de les terres tracten els seus parcers i els abusos a què els sotmeten. I faran un acte que, en aquell context de la dictadura, és heroic i temerari. Redactada per Brià i Casasnovas, i signada per tots quatre, el 25 de juliol del 1966 fan pública una carta en què denuncien els sacerdots beneficiats. A l’escrit, a més de concretar els quantiosos guanys que els proporcionen les terres, detallen un diabòlic pla d’aquests sacerdots. Si els parcers es negaven a comprar-los les terres, els beneficiats les hipotecarien per 400 milions, no pagarien les quotes i, en ser insolvents, el banc se les quedaria i els pagesos serien desnonats. Envien unes 200 cartes a mitjans de comunicació d’aquí i de l’estranger.
«Per assegurar l’èxit de la tramesa i que no les interceptin, el capellà Llàtzer Brià diposita les cartes de nit en bústies de diferents oficines de correus dels pobles. També n’envien una còpia al nunci apostòlic, a Madrid. Confabulats amb el capellà-conductor, el mateix bisbe duu la carta, sense saber-ho, amagada al cotxe que el porta de visita a la Nunciatura. L’acusació esclata definitivament quan Correo Catalán, Destino, Tele/eXpres, El Noticiero Universal i Pueblo publiquen l’escrit. Alguns diaris envien corresponsals a cobrir la informació. L’agència France Press difon la notícia, Le Monde se’n fa ressò diversos dies i, fins i tot el Diario de Lérida, pertanyent al bisbat, es veu obligat a publicar part de la carta.
 «Òbviament, les conseqüències de tot aquest rebombori no es fan esperar gens. Nomenen un tribunal eclesiàstic per jutjar els quatre capellans per dos delictes greus; el Citroën 2 CV dels capellans és seguit de prop pel 2 CV de la Guàrdia Civil, i el bisbe amenaça mossèn Domingo d’afusellar-lo per comunista. Els forcen a retractar-se públicament o a abandonar el sacerdoci. La pressió que reben a Lleida és tan brutal que demanaran el trasllat al bisbat de Barcelona, però els quatre capellans continuen ferms amb les seves conviccions. Escriuen el llibre ¿Concilio o rebeldía? Los latifundios clericales de Lérida, un demolidor relat acusador amb detallada informació econòmica i contractual de les finques. Publicat l’octubre del 1966 per l’editorial catòlica Nova Terra, se’n van fer diverses edicions i va causar un impacte terrible a l’Església».
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«ABC», 28 de setembre.

Esclatada la polèmica pública en ple estiu, amb la publicació el dia de Sant Jaume de la carta dels quatre capellans travessers, hi hagué corredisses i nervis en els rengles episcopals, sempre sense voler assumir cap pacte amb els pagesos, sabedors com eren que el règim els anava a favor per principis. Aquest nerviosisme fou corroborat dos mesos després, quan la gravetat de l'assumpte es confirmava: els colons es reunien amb el 'Ministro' a Lleida, en la visita a la Fira de Sant Miquel per explicar-li de primera mà la situació patida en pròpia pell. És curiós comprovar com saberen jugar bé amb les cartes del mateix règim dictatorial (espanyol), i per començar es constituïren en associació segons la legislació franquista del moment, és a dir, coma «Grupo de Colonización 7.693», de manera que adquirien visibilitat i legalitat.


El retorn de Gregori Biosca de l'exili aquells primers anys 60s, referent de la lluita dels colons durant la República, renovà la força dels pagesos per tornar a moure les reclamacions sobre la propietat de la terra, sobre una reforma agrària que la guerra havia impedit al 1936, i dotava el moviment d'un rerefons social, soterrat i clandestí, però no per això menys real en el desigual tauler d'escacs del moment.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«La Vanguardia española», 16 de setembre.

Reconeixement de la representativitat jurídica del sindicat dels parcers, un passet més a favor del reconeixement dels drets dels pagesos. 
2016. «Algunes dades sobre la Unió Laïcal de Beneficiats de la Santa Església Catedral de Lleida»,
Josep Varela i Serra, «Shikar. Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, pàg. 113-120.

Al 1964, ja hi havia hagut un primer document de 40 capellans de la diòcesi reclamant la solució del conflicte. Fou el tret de sortida de totes les lluites que seguiren fins als anys 70, i a Montagut, propietat directa dels canonges catedralicis fins ben entrats els 80.

Entre els pagesos no tot era unitat, hi hagué diferents visions de la situació, i com sol ocórrer en aquests casos, una certa part de colons i famílies, se sentiren forçades i obligades per la disciplina i decisions imposades pels capdavanters, tot i que, sovint també per temor, no gosaren abandonar el grup sindicat. La soterrada unitat d'acció política psuquera no temptava pas a tothom. Aquells qui se n'anaren apartant, com la mitja dotzena de colons de Grealó, potser vuit o deu, majorment del poble d'Artesa de Lleida, sofriren algunes represàlies per haver negociat directament amb els representants dels beneficiats catedralicis i haver-los comprat finalment la terra. En aquells anys, també va córrer la veu que algun d'aquests advocats intermediaris dels beneficiats se n'anà a fer les Amèriques amb els diners dels primers pagaments aportats per aquests colons, i que aquests, havent accedit a l'escriptura de propietat, no hagueren de fer els pagaments pendents, fet que agreujà l'enfrontament intern entre els pagesos mateixos.  


1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«La Vanguadia Española», 25 de setembre.

La recepció tingué lloc al 'Salón del Trono del Gobierno Civil', des d'on es cuinava la repressió i control sociopolític de la societat llediatana de la postguerra. El president del grup de 830 parcers era en Pere Arnalot, i entre tots menaven 3.380 ha, de les quals 600 de secà i la resta de rec, «lo que da de promedio de dos a cuatro hectáreas por familia en cultivos de cereales», això sí, segons el periodista, «deficientemente cultivadas».


Amagat rere nota d'agència, aquest periodista escombra a favor dels beneficiats, els quals al mes de març de 1966, (com)moguts per les orientacions del nou concili (o sia, espantats dels vents de renovació eclesial), varen proposar de nou la venda als parcers, obviant el primer contracte de compra-venda de 1935. Certament, el Concili Vaticà II creà grans pors i desorientació entre la classe dirigent secular i eclesiàstica (espanyoles). Abans que la cosa anés més enllà, volgueren fer l'agost sense fer soroll, però els vents se'ls acabaren girant en contra. L'associacionisme i gran determinació dels colons feu efecte en els mandataris locals i provincials. Tot i tractar-se de temes de naturalesa ben allunyada, encara no feia un any, al novembre de 1965, els pagesos urgellencs, constituïts en Comunitat General de Regants, havien derrotat el règim en aconseguir la propietat dels Canals d'Urgell. 


Bufaven mals aires per als terratinents catedralicis, que anaven demorant i donant tombs al pacte per veure com podien salvar els mobles, és a dir, els preus. La polèmica saltà de la Lleida provinciana del moment a la premsa nacional (espanyola). La denúncia dels quatre mossens acabà de popularitzar la lluita pagesa, i aquella tardor semblava ja ben clar que calia tornar la terra a qui la treballava: «el Ministro rogó a los colonos que cuando fuesen propietarios de estas tierras obtuvieran de ellas un máximo rendimiento». Semblava que només calia, doncs, acordar-ne el preu. 
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«ABC», 23 d'agost.

La nota no era de la «Unión Laical de Beneficiados», sinó del grup sindical dels pagesos, constituït en assemblea el 29 de maig d'aquell any, on s'expressen el desig de comprar les terres a justipreu i l'agraïment als quatre capellans signants de la carta pastoral, «que consideramos inspirada en sus sentimientos cristianos y apostólicos y en hechos que reconocemos ajustados a la realidad», però sempre amb to i maneres adequades a les directrius del règim. Fet que no deixa de sorprendre, atès el fons republicà i pseudocomunista dels seus dirigents històrics.

1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«La Vanguardia española», 23 d'agost.

La nota del «Grupo Sindical de Colonización de acceso a la propiedad de los colonos de la Unión Laical de Beneficiados de Lérida», nom complet de l'agrupació de parcers en la terminologia del régimen dictatorial (espanyol), al diari barceloní. La incidència pública de la qüestió era innegable, i la publicació en grans diaris espanyols del moment de la nota de l'associació pagesa, un signe positiu sobre l'objectiu de la seua lluita per la possessió de la terra que treballaven des de generacions.  
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«ABC», 8 de setembre.

El primer judici eclesiàstic contra els quatre capellans «procesados por el delito de difamación grave contra el obispo, los canónigos y los beneficiados de la Unión Laical» hagué de ser anul·lat i refet «con sacerdotes ajenos al Cabildo catedralicio». Una nova mostra de la impopularitat de la posició del Bisbat. El diari de la capital del «Estado» (espanyol) feia un resum dels fets d'aquell any, des del febrer-març fins al setembre, ben favorable en el to als interessos dels pagesos, i fins i tot recollint les mostres d'agraïment dels quatre mossens davant dels molts suports rebuts des de sa carta pastoral publicada al dia de Sant Jaume. En poc més d'un mes ja eren processats per Don Aurelio, el bisbe nacionalcatolista (espanyol) de la dura, fanàtica i repressiva postguerra «leridana»
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«ABC», 23 d'octubre.

La solució de compromís per als capellans represaliats del bisbe en fou el desterrament cap a la diòcesi de Barcelona, a on havien de passar més desapercebuts. Mossèn Domingo de Soses, però, es quedà a la parròquia local. Aquella tardor els colons oferien 120 M de pta per les terres (no 12 com s'escriu al text), davant els 400 amb què els beneficiats les havien taxat a començament d'any.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«Diario de Lérida», 23 d'octubre.

Figurava que havien estat ells mateixos els qui reclamaven el trasllat. Prova que la justícia episcopal no havia pogut ésser gaire severa amb els mossens jutjats, i que la posició dels pagesos havia guanyat el que ara en diríem el relat de la lluita compartida per la reforma agrària... dins el «régimen».
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«Diario de Lérida», 8 d'octubre.

La ressenya del 'proceso' d'aquell 1966 a les pàgines del diari de referència del règim a Catalunya. L'aposta per l'acord des dels àmbits polítics franquistes espanyolistes era prou clara. Semblava que s'acostava la victòria dels pagesos.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».«Diario de Lérida», 28 d'octubre.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».«ABC», 27 d'octubre.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«ABC», 5 de novembre.

Del règim mateix s'impulsà la negociació entre Grup Sindical de pagesos i «Unión Laical de Beneficiados». Les postures inicials foren: 390 MPta demanats contra 126 MPta oferts.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».«Diario de Lérida», 4 de novembre.
Entre els membres de la comissió tècnica, que inicià les reunions al 3 de novembre de 1966, hi havia de part dels parcers l'advocat i historiador Josep Benet, cerverí d'origen i destacat lluitador antifranquista, i l'Ernest Lluch, economista i també actiu antifranquista. De part dels beneficiats, l'advocat lleidatà Simeó Miquel i el secretari de l'Institut de Sant Isidre, Francesc Boldú, i tots sota la presidència mediadora d'una gran personalitat laica, exiliada a Suïssa, amic personal de Pau VI, Ramon Sugranyes de Franch, expresident de Pax Romana, associació d'àmbit mundial que aplegava intel·lectuals catòlics d'arreu per a la difusió del missatge cristià.

Només calia concertar el preu d'oferta amb el de la demanda, i la cosa es volia ràpida, resolta en un parell de mesos. Tant a tocar es veia la solució, o això semblava a meitat d'aquella tardor del 66.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«Diaro de Lérida», 20 de novembre.

En Ramon Sugranyes de Franch exercia de professor a la Universitat catòlica de Friburg, Suïssa, i havia participat directament a Roma, pocs anys abans, en els treballs conciliars. Sembla que allà, al Vaticà, el president de la comissió i els representants dels uns i dels altres, Simeó i Benet, assentaren les bases del pacte que havia de solucionar l'accés a la propietat de les terres.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».«La Vanguardia española», 4 de novembre.
La notícia de l'inici dels treballs de la comissió a la premsa del règim barcelonina. Aquell procés lleidatà acaparà ara i adés l'atenció continuada de l'opinió pública.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«ABC», 20 d'octubre.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«La Vanguardia española», 20 d'octubre.

Al moment de començar les negociacions, però, aparegué de manera sorprenent una tercera part en el conflicte: els hereus dels primers beneficiats, socis constituents de la dita «Unión Laical», unes dos dotzenes de terratinents de diversa mena: grans propietaris, aristòcrates, eclesiàstics i ajuntaments i tot! La llista de noms, càrrecs i títols fa esgarrifar.

Reclamaven els seus drets com a patrons de la «Unión» i propietaris «de dos tercios de beneficio», sense el consentiment dels quals no es podia fer la venda i que no havien estat fins aleshores consultats. Ells eren els laics, que justificaven el nom de laical de l'associació, en oposició als beneficiats canonges catedralicis. La seua aparició en escena confirmava la imminència de la venda i les ganes del règim de traure's aquesta patata calenta de sobre. També indicava que els canonges catedralicis s'havien apropiat dels drets de la «Unión», quan només eren propietaris directes d'una part de les terres, les de Montagut.

Curiosament, o no, quan arribà la solució, havent de passar encara mesos i mesos fins a la primavera de 1969, les úniques terres que romangueren encara en propietat eclesiàstica foren aquestes de Montagut. Allà el problema s'hi dilatà uns anys.

Però aquestes són figues del següent paner, que es mereixen capítol a part. També val la pena de dedicar un capítol als estira-i-arronsa haguts i per haver al llarg de 1968-69 entre les parts, i als embolics que s'esdevingueren entre els parcers i els seus mateixos advocats, en Benet i en Lluch, que foren despatxats i tornats a llogar en qüestions de mesos.


20200818

[2199] Contra el latifundi de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida». Lluites compartides per la terra, anys 60

1968. «Justícia per als colons de les terres lleidatanes», Jaume Roca.
«Nous Horitzons», 13, primer trimestre.

La revista del PSUC s'havia iniciat a l'exili mexicà al 1960, però a partir del núm. 9 s'imprimia a França. Més endavant, clandestinament a dins del país, fins a la seua legalització al 1977 de part de l'Estat (espanyol).
1968. «Justícia per als colons de les terres lleidatanes», Jaume Roca.
«Nous Horitzons», 13, primer trimestre.

L'article fa un repàs del conflicte entre els beneficiats de la catedral lleidatana, o propietaris latifundistes, i els parcers i arrendataris que els menaven les terres, just en el moment que s'havia solucionat, per esgotament gairebé, part de la lluita per la propietat de la terra. La posició de partida és clara: a Catalunya també era necessària una reforma agrària, «car el mite que la terra que la terra està molt més repartida a Catalunya és més aparent que real. Allò que sens dubte està més repartit és el treball de la terra». I recorda que als camps del país, llavors, «hi ha més de 100.000 famílies d'arrendataris i parcers que treballen i suen la terra dels altres».
1968. «Justícia per als colons de les terres lleidatanes», Jaume Roca.
«Nous Horitzons», 13, primer trimestre.

La «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida» era l'agrupació dels propietaris latifundistes de les terres incautades a l'Església en la desamortització de Mendizábal al 1841. Disset propietaris hi recorregueren i, a la fi, guanyaren el dret a ésser de nou propietaris per considerar els tribunals dinovescos que aquestes terres no eren propietat directa de l'Església, sinó d'usdefruit propi. Al 1843, doncs, els foren retornades més de 3.300 ha. repartides entre els termes de Lleida, la Bordeta, Artesa de Lleida, Aspa, Puigverd de Lleida, Juneda, els Alamús, Alcoletge, Alfés, Albatàrrec i Montoliu. L'arribada de l'aigua del Canal d'Urgell a aquestes terres, les feren molt productives i, per tant, els guanys dels terratinents es multiplicaren sumptuosament.

Al 1930 havia estat creada la «Unió de Colons de les comarques de Lleida» per oposar-se sindicadament als propietaris de la «Unión Laical» en la pretensió de «transformar les 'llicències de colons' en contractes d'arrendament, intent que tenia per objectiu de fer perdre als colons tots els drets sobre les millores i transformacions de les finques treballades, en molts casos, per generacions consecutives d'una mateixa família». La pugna s'allargà per cinc anys, amb moments de gran tensió, amb manifestació de pagesos davant del jutjat de Lleida d'aquells anys, que acabà reconeixent «que es tractava d'un 'problema social'».


Els guanys dels terratinents se situaven entre la 6a i 8a part dels preus de les collites (uns sis o set milions de pta de renda total anual per als 17 beneficiats terratinents [sobre 40.000€]). Però els nous aires dels temps, als anys 60s, feren repensar els propietaris, que entengueren que calia aprofitar «la posició de força de què ara disposen amb l'aparell estatal i jurídic del règim, per a vendre les terres en unes condicions òptimes de preu». Les primeres ofertes rondaren... els 400 milions de pessetes! [cap als 2,5 M€ que al canvi d'aquells temps eren una barbaritat, i encara ho són ara!].
1968. «Justícia per als colons de les terres lleidatanes», Jaume Roca.
«Nous Horitzons», 13, primer trimestre.

S'aconseguí una taula de discussió per a la venda de les terres, però els preus que n'establia l'informa tècnic del representant de la Generalitat republicana, es decantava «massa del costat dels interessos de la 'Unión Laical'» i en valorava abusivament el preu. Diu l'autor: «no podem oblidar que el propi Macià era un gran terratinent».

A final de juliol de 1935, després que l'any anterior el Parlament aprovés la nova Llei de Contractes de Conreus, se'n signà «el contracte de venda per un preu total d'un milió de pessetes [6.000€] a pagar en 10 anys». Els dos primers terminis, de 200.000 pta. foren pagats pels parcers als propietaris, però a partir del 1938, amb l'arribada a la plana lleidatana de les hordes feixistes (espanyoles) per causa de la guerra, el contracte es convertí en paper mullat i el caciquisme local es convertí en ferm aliat dels usurpadors de la legalitat republicana. 

Anys 1940. «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
Rebuts de pagament dels 'delmes' que els parcers satisfeien anualment als terratinents al terme de Grealó. El triomf del franquisme (espanyol i local) afermà novament la propietat dels vells terratinents i els diners de compra ja satisfets pels parcers durant dos anys mai no foren retornats. Per a ells, aquell primer contracte de compra en temps de la República «no és lletra morta... moralment el consideren un contracte legal i que només la dictadura franquista ha impedit que avui fossin propietaris, a condicions raonables, de les terres que treballen».
1968. «Justícia per als colons de les terres lleidatanes», Jaume Roca.
«Nous Horitzons», 13, primer trimestre.

Els fets esdevinguts i l'estira-i-arronsa entre propietaris i pagesos des del 1966 són resumits succintament en l'article. En primer lloc, se cita la «Carta dels 4 capellans», que en consciència decidiren denunciar les pretensions dels terratinents: Màxim Casasnovas (37 anys) i rector d'Almatret, Manuel Domingo (36 anys) que ho era de Soses, José Marco Capdevilla (35 anys) i capellà de Calladrons (la Baixa Ribagorça), i Llàtzer Brià i Perau i mossèn de Massalcoreig. Els aires del nou concili topaven directament i frontalment contra les estructures del règim a la terres lleidatanes, en aquest cas a la zona del Baix Segre, a on hi existia una situació semblant i a on hi tenien terres uns altres beneficiats, en aquest cas no persones laiques, sinó els mateixos Canonges de la Catedral de Lleida, que hi posseïen més de 4.500 ha. a la finca dita de Montagut. La carta provava amb dades concretes «que l'existència a Espanya de dues esglésies, la dels rics i la dels pobres, té profundes arrels materials i és el producte d'interessos profans».

L'oposició dels joves capellans al costat del poble i contra la jerarquia eclesiàstica feu retorçar les estructures del règim i de l'Església d'aquell 1966 i anys posteriors. «La carta fou un veritable crit d'alerta que portà el problema al carrer. Tot el poble en discutí i tot el poble n'aplaudí el coratge».
1968. «Justícia per als colons de les terres lleidatanes», Jaume Roca.
«Nous Horitzons», 13, primer trimestre.

La resposta dels beneficiats fou un brut contraatac: hipotecar les terres [a Banca Catalana], declarar-se insolvents, les terres passar a propietat del banc si els colons no abonaven els 400 quilos de calés. Un joc brut que «els propis banquers... no s'atreviren a portar-ho a execució car sabien que anaven a provocar un mullader de conseqüències imprevisibles».

Davant d'aquesta situació, els colons se sindicaren, d'acord amb les estrictes normes de l'ominosa època, i el 27 d'octubre de 1966 constituïren el «Grupo Sindical de Colonización» núm. 7.693, amb mandat per tractar la comprar de les terres. Una setmana després es constituïa una comissió de treball mixta, amb representants dels uns i dels altres, per redactar un informe de situació i explorar vies de solució. L'advocat dels latifundistes, en Simeó Miquel, sembla que donava llargues i al març del 67 els parcers retiren els seus tècnics de la comissió. La resposta dels beneficiats tornà a ésser amenaçadora en el sentit que proposava demanar a l'Estat (espanyol) la concentració parcel·lària per redistribuir-la «de manera cristiana i equitativa» entre els pagesos. La clau de volta era provocar la divisió entre grans i petits parcers «per tal de trencar llur unitat i poder millor fer pagar, a uns i altres, al més car possible, la part comprada». 
1968. «Justícia per als colons de les terres lleidatanes», Jaume Roca.
«Nous Horitzons», 13, primer trimestre.

L'Estat (espanyol) se'n rentà les mans i preferí no embolicar-se en l'enrevessat conflicte. Però d'entre els 700 parcers del sindicat, unes quantes famílies acceptaren de tractar directament amb els advocats dels beneficiats, i en conseqüència foren expulsats del «Grupo Sindical de Colonización». La propaganda dels interessos dels terratinents arribà a la premsa local i a la barcelonina, rematada amb una «Carta-Oferta» adreçada a cada colon per al traspàs de les terres. El preu total ja havia baixat a 150 milions pta. i s'oferien facilitats de crèdit per al pagament.

La Junta Rectora del sindicat era formada per 40 membres en representació democràtica de cadascun dels pobles afectats. «Ni les maniobres del Sr. Simeó Miquel Peguera, ni les amenaces i coaccions del delegat sindical verticalista [franquista], ni les detencions, per fer por, en plena nit de 16 membres de la Junta el 13 de desembre passat [1967] -deixats anar el mateix dia davant la indignada protesta dels colons i de la població- no han reeixit a trencar ni afeblir llur unitat».
1968. «Justícia per als colons de les terres lleidatanes», Jaume Roca.
«Nous Horitzons», 13, primer trimestre.

A aquelles alçades, el conflicte dels pagesos amb els beneficiats, als termes de l'est de Lleida, i amb dels canonges catedralicis al Baix Segre era ja de domini públic a tot Catalunya. Fins i tot el Vaticà en fou assabentat, per mitjà de carta al Papa Pau VI al mes d'octubre de 1967 i rèpliques a la premsa a cada anunci que els beneficiats hi havien fet. De manera que aquells mesos s'entaulà una guerra dialèctica per veure de guanyar el relat. Els colons volien fer una compra col·lectiva i a preu raonable.

Al moment de l'escrit, a la primavera de 1968, continuava encara aquesta lluita dels advocats dels beneficiats per vendre directament les terres als colons, mentre que aquests es mostren segurs en la seua unitat i objectiu de compra col·lectiva
1968. «Justícia per als colons de les terres lleidatanes», Jaume Roca.
«Nous Horitzons», 13, primer trimestre.

El raonament de les millores fetes en les terres pels parcers, que pagaven, segons ells amb escreix, aquell milió pta que el contracte de venda republicà havia establert, interromput per la «reimplantació del domini semifeudal per part dels beneficiats després de la victòria militar del franquisme, que fou... la victòria política i econòmica de les oligarquies, latifundistes i grans terratinents, únics guanyadors de la guerra». Així de simple. El nou preu, doncs, havia d'ésser just i raonable. 
«El 1935 els sacerdots anomenats beneficiats accepten vendre les terres als pagesos i signen un contracte de venda per poc més d’un milió de pessetes (6.000 euros d’aleshores). L’any següent, els canonges fan el mateix amb els parcers de Montagut. El pare de Francesc Bullich, un parcer ja jubilat, va negociar amb els canonges la compra de les 2.000 hectàrees per un milió de pessetes, i en van avançar 200.000 en el moment de signar l’acord. El pare sempre li explicava que els canonges estaven molt nerviosos i feien temps, fins que va saber per què. Van rebre una trucada telefònica que els confirmava l’inici de la rebel·lió feixista. Era el vespre del 18 de juliol del 1936. Els canonges van agafar els diners i van desaparèixer. El contracte no es va signar i els diners es van esfumar» (Quatre capellans contra el caciquisme de l’església, Salvador Giné, 29-05-2016).
1968. «Carta oberta a l'opinió pública i als organismes interessats en la solució del problema de les terres propietat dels senyors beneficiats de la Catedral»,
Junta Recotra del «Grupo Sindical de Colonización 7.693».
«Nous Horitzons», 13, primer trimestre.

La carta xifra en 70 milions pta el preu de justicompra. Que entre 700 colons, feia una mitjana de 100.000 pta, comptant que ja se n'havien abonat 200.000 en els anys republicans. D'aquell milió de preu de venda primer, se'n descomptaven les millores fetes durant anys pels parcers (regs, renovació cultius, etc), que també havien augmentat els rendiments dels propietaris. Els raonaments dels pagesos foren tan assenyats i justos, que no tingueren més oposició que l'entossudiment dels beneficiats a fer encara més beneficis. L'acord cauria de madur aquell 1968 i el preu final rondaria els 88 milions pta, segons que consta en algunes altres fonts. Només quedà pendent de resoldre el conflicte dels parcers de Montagut amb els Canonges, que arribaria als anys 80, després d'una altra sonada lluita pagesa compartida per la propietat de la terra. 
Anys 1960. Butsènit, Lleida.
Foto Ventura Margó. 

La Torre Callariba, de Pere Rosselló Casol, de la partida de Butsènit a on al 1966 alguns colons i el PSUC buscaren unitat d'acció per tal de fer pública la lluita i portar-la al carrer. 
«Memòria històrica. latifundi clerical. La lluita per la terra»Ventura Margó (2 de febrer de 2018, enllaç): 
«Així, el pagès i militant del PSUC Pere Rosselló Casol (Callarriba) va entrar en contacte amb la gent del grup de colons i va concertar una entrevista amb els masovers de la Unió Laïcal de Beneficiats i amb membres de la direcció del PSUC. El lloc de trobada va ser una torre de la partida de Butsènit. Els colons hi van ser representats pels seus dos líders: Gregori Biosca, pagès d’Albatàrrec, president i fundador del grup, i Celestí Regué, pagès de la Bordeta. Per part del PSUC hi havia Pere Rosselló i Ventura Margó. La xerrada va durar tot un llarg matí d’un diumenge. Les primeres paraules dels dos representants de les forces vives van ser que desconeixien la història dels dos latifundis clericals de les terres de Lleida i esperaven que se’ls hi expliqués. Va ser Gregori Biosca qui va començar la narració: 'El latifundi clerical propietat de la Unió Laïcal de Beneficiats, de 3.340 ha i compost per 830 famílies. Aquelles terres ermes i salabroses, havien estat donades pels senyors feudals a l’església en segles passats, i sols l’esforç dels colons les havia convertit en fèrtils'.

«L’any 1930, els colons es van organitzar en un grup i el 1935, sota la República, els capellans van acceptar, de mala gana, vendre-les -era una vergonya que al segle XX continuessin existint latifundis clericals propis d’un feudalisme desfasat. Davant del notari, senyor Peña, es va formalitzar el contracte de compromís. Per part dels capellans va firmar mossèn Jaume Pelegrí, i per part dels colons, Gregori Biosca. El preu estipulat va ser d’un milió de pessetes. Durant el primer any, els colons en pagarien dues-centes mil i la resta s’abonaria en deu anys” . 
«El Gregori s’havia exiliat a França per por de ser empresonat per haver estat el cap d’aquella lluita al voltant de la propietat de les terres de l’Església. Al tornar de l’exili es va assabentar de la negativa dels capellans a respectar l’acord. El Biosca ens va fer aquest resum d’aquella història, que molt bé podria omplir mitja dotzena de llibres. Ara bé, si busquem a l’Enciclopèdia Catalana el nom 'Biosca, Gregori', principal artífex de la lluita per la terra a Catalunya, hi trobem 'Biosca, Gustau', jugador del Barça. Els dos representants del colons van demanar als membres del PSUC si se’ls podia donar un cop de mà en la defensa de la seva causa. La resposta va ser que sols un escàndol públic podia fer afluixar la prepotència de la cúpula de l’episcopat. Es tractava, doncs, de recollir el màxim de signatures de gent que fos coneguda a Lleida i província i d’enviar-les al Vaticà, dirigides al papa de Roma, junt amb una carta en què s’expliquessin els fets. La rèplica dels dos colons va ser que ja n’havien enviat unes quantes sense resposta. Llavors, se’ls va assegurar que, si tot sortia bé, aquesta vegada sí que tindrien notícies del Vaticà. Els obrers de la rama general membres del PSUC –el sector més ben organitzat en aquell moment– es van posar a la feina i van ser el motor ajudant els colons a la recollida de prop 4.000 signatures que, una vegada empaquetades, serien certificades a Correus de Barcelona per temor que la censura de Lleida les intervingués. Alhora, es van posar d’acord amb el periodista Figueruelo, d’El Noticiero Universal de Barcelona, que tenia contacte amb els corresponsals de la BBC de Londres i Ràdio París. Quan el paquet es va haver certificat, es van fer còpies del rebut de Correus amb la consigna que totes les agències de notícies d’Europa es fessin ressò de l’escrit i de les signatures.
«L’operació va ser un èxit. Com s’havia pretès, no havia passat un mes des de l’escàndol que el nunci representant del Vaticà a Madrid va enviar una carta als colons en què els convidava a anar a la capital per discutir el problema. El PSUC es va posar en contacte amb els colons i els va aconsellar que s’enroquessin en un punt, el respecte del document de compravenda del 1935, i que no fessin cas de les promeses, ja que sols pretenien parar el rebombori. Aquella lluita va durar anys de sacrifici i detencions abans no es van convertir en propietaris de les terres. Mort Gregori Biosca, Celestí Regué va passar a ser el principal líder del grup de colons, la unitat del qual encara avui perdura a pesar dels anys que fa que són els titulars de la terra».

20200401

[2112] L'Exposició agrícola de Lleida de 1928, més

1928. Lleida. Exposició Agrícola i Concurs de Tractors.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 15 de novembre (BDH).
Ressenya del concurs de maquinària agrícola «y material sanitario del campo», que la Confedración Hidrogràfica del Ebro va organitzar a Lleida, set anys després de la primera fira de la Mancomunitat al 1921. La mancomunitat provincial havia sigut prohibida i censurada al 1924 per mor del primer cop d'Estat del segle XX al nostre Estat (veí), i que, com l'altre que també vindrà al 1936, tingué com a objectiu la persecució de les nostres llibertats, llengua i cultura. La Confederación sembla que tingué prou habilitat, cosa que diu prou sobre el seu interès sincer de modernització del camp (cosa que ara, convertida en una màquina burocràtica, no podem dir), per convertir-se en la continuadora de la tasca iniciada a començament d'aquells anys 20 del segle XX. 
1928. Lleida. Exposició Agrícola i Concurs de Tractors.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 15 de novembre (BDH).
Sembla que el format fou molt semblant a la fira i concurs del 1921, amb les proves del concurs en les grans finques als afores de la ciutat.
1928. Lleida. Exposició Agrícola i Concurs de Tractors.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 15 de novembre (BDH).

Un dels estands de la fira, de l'empresa Fustes Sarradell, amb la maquinària exposada, i un apunt de la moda femenina lleidatana.
1928. Lleida. Exposició Agrícola i Concurs de Tractors.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 15 de novembre (BDH).

Es comenta a l'article la situació provocada durant els primers decennis de reg a la Plana d'Urgell: la infecció palúdica que provocaren les aigües de reg entollades, fins que no s'hi feren els desaiguos corresponents a les finques. 

L'exposició es dividí en aquestes seccions:
1. Maquinària agrícola general: tractors i camions de transport. 
2. Maquinària i productes de la indústria per a usos agrícoles i pecuaris (p.ex. els adobs, una altra de les novetats de l'agricultura moderna). 
3. Material per a l'elevació d'aigua. Al voltant d'una gran piscina, més de cent bombes funcionaven per mostrar el rendiment als potencials compradors (que no eren gaires en aquells temps). 
4. Maquinària de moviments de terra i drenatges. 
5. Sanitat del camp i higiene rural.

1928. Lleida. Exposició Agrícola i Concurs de Tractors.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 15 de novembre (BDH).

Aquí veiem el detall de l'estand de maquinària de Joan Vilà. Hi sobresurten els alts plataners dels Camps Elisis.
1928. Lleida. Exposició Agrícola i Concurs de Tractors.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 15 de novembre (BDH).

Una vista de l'estand de la Confederación a dins del xalet, se'n veuen els finestrals.

1928. Lleida. Exposició Agrícola i Concurs de Tractors.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 15 de novembre (BDH).

Vista del pont de fusta que travessava la gran piscina col·locada al mig dels Camps Elisis per a la demostració de les bombes d'elevació d'aigua. 
1928. Lleida. Exposició Agrícola i Concurs de Tractors.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 15 de novembre (BDH).

L'estadística de l'exposició fou: 
109 expositors, 280 estands, cap als 80.000 visitants 
i uns 2 milions de pta, una petita fortuna, en vendes. 

20200331

[2111] L'exposició agrícola de 1921 a Lleida, més

1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 7 d'agost (BDH).

Un tractor Oil-Pull de 20 CV, a les proves d'eficiència de llaurada fetes a la finca Raventós de Raïmat. Els tractors s'havien començat a comercialitzar a Europa durant el darrer quart del segle XIX, i just a l'obrir aquella dècada d'inicis dels anys 20, ara en fa cent anys, començaven a fer-se veure a Catalunya. Una altra cosa és qui se'ls pogués comprar. Potser per això, les demostracions ja es feien a les finques dels grans terratinents.
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 7 d'agost (BDH).

De l'1 al 10 d'abril d'aquell any s'havia celebrat aquesta primera fira moderna lleidatana, «el paso más importante dado en el camino de la generalización de la máquina en la agricultura catalana». Però, de fet, aquesta generalització de la maquinària no arribaria fins 40 anys després, cap als anys 60.  Sense l'ensulsiada de la guerra, aquesta mecanització del nostre camp potser hauria arribat vint anyets abans. 
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Liberal», de 7 de gener (BDH).

Notícia de l'exposició a la premsa de la nostra estimada capital de l'Estat veí. A més dels tractors, també s'hi convocava els industrials de combustibles, lubrificants i elements accessoris.
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Financiero», de 4 de febrer (BDH).

Una altra notícia a la premsa financera del concurs i exposició lleidatanes, on es comenta la ubicació de les finques a on s'hi farien les proves.
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Sol», de 15 de gener (BDH).

S'hi escriu que la tria de Lleida es feu per la potencialitat compradora, però també per la proximitat amb les comarques agrícoles aragoneses. S'hi descriu que la nostra província tenia 1.250.000 ha, de les quals 152.000 improductives i més de 200.000 de regables. A banda dels conreus, s'hi citen la importància de les fàbriques de conserves d'hortalisses i fruites, de dessecació de fruita, de sucre, de derivats lactis, i les forestals del Pirineu.
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 7 d'agost (BDH).

L'article fa una consideració molt important a favor d'una previsible mecanització: com que es van creant nombrosos sindicats de pagesia, les màquines que no pugui comprar un pagès, les podria adquirir el sindicat. No coneixia l'autor el geni del nostre pagès i com costa de compartir. Quan arribarà la mecanització de debò, i fins ara (tret d'honorables excepcions), cada pagès s'ha comprat son tractor i les eines corresponents (segadores, ansofatadores, carretes, etc), en una cursa sens fi per veure qui la té més grossa que el veí, la màquina. A més, hem d'ansofatar tots alhora, segar tots alhora, sembrar tots alhora... i si pot ser en diumenge per passar-hi abans que ningú. 
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 7 d'agost (BDH).

Tractor Saunderson 25 CV. Una bona expectació, però potser amb tants membres del jurat com de terratinents, potencials compradors. 
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 7 d'agost (BDH).

Tractor Tourand-Latil, 35 CV. Els tractoristes eren llavors com els pilots de fórmula 1 d'avui, al volant dels enginys mecànics més avançats.
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 7 d'agost (BDH).

L'article dedica nombroses pàgines a la descripció tècnica i comentari dels resultats obtinguts pels diferents tractors a les proves que se'ls proposaren. 
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 7 d'agost (BDH).

Tractor W.D., 25 CV, amb roda d'oruga.
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 7 d'agost (BDH).

Tractor Titan-Deering, 20 CV.
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 7 d'agost (BDH).

Motoarada Excelsior, 40 CV. Tractor i arada tot en un. Quin gran monstre mecànic! Al darrere veiem els pavellons i plataners dels Camps Elisis.
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 7 d'agost (BDH).

Detall de la majestuosa motoarada exposada. 
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 7 d'agost (BDH).

Tractor Cletarc, 20 CV, d'oruga. De tanc, en diu el peu de foto.
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 7 d'agost (BDH).

Tractor Austin, 25 CV, en plena acció a Raïmat.
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 7 d'agost (BDH).

Una de les taules amb els detalls tècnics. S'hi presentaren a concurs 18 marques. 
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 7 d'agost (BDH).

Un tractor de la cèlebre marca Fordson, 25 CV. Ja portaven el motor tapat, de manera que indicaven el camí estètic de tots els que vindrien posteriorment.
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 7 d'agost (BDH).

Tractor Hècules, 30 CV
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 7 d'agost (BDH).

Tractor Fiat, 25 CV
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 7 d'agost (BDH).

Tractor Agro, 12 CV, més de tipus motocultor.
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 7 d'agost (BDH).

Tractor Glasgow, 27 CV, amb 4 rodes tractores.
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 7 d'agost (BDH).

La lectura de les dades proporcionades pel jurat era en aquells temps molt discutida. La metodologia i criteris de les proves no era compartida per tothom, i se solien denunciar a la premsa, com en aquest article, les mancances de tot el procés. 
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 7 d'agost (BDH).

Tractor Renault, 18 CV, d'oruga. 
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 7 d'agost (BDH).

Tractor Automotive, 24 CV, que es menava com sempre s'havia fet amb el parell de mules o bous, per mitjà d'unes regnes de cuiro, en lloc de volant. Potser volien fer-se més propers a l'hàbit dels compradors, però qui es voldria comprar una màquina que s'assemblés a llaurar com una mula? 
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 7 d'agost (BDH).

Tractor International, 16 CV.
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 7 d'agost (BDH).

Tractor Case, 27 CV.
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 7 d'agost (BDH).

Tractor Somua, 35 CV passant la fresa o fresadora.
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Progreso Agrícola y Pecuario», de 7 d'agost (BDH).

Tractor Hart-Parr, 30 CV, amb unes bones reus, trisolc, o sia, de tres peces per fer tres solcs alhora.
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«El Sol», de 15 de gener (BDH).

Detall del reglament del concurs de tractors. El ressò de la convocatòria feta per l'Institut de Mecànica Aplicada Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya a la premsa d'aquell any, fa palès l'interès que despertà i la modernor que significava.  
1921. Lleida. Exposició Agrícola de la Mancomunitat de Catalunya.
«Nuevo Mundo» (BDH).

La participació al concurs de Lleida i els resultats obtinguts en les proves de rendiment es convertiren en un bon reclam de promoció.