Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pagesia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pagesia. Mostrar tots els missatges

20180710

[1858] Figues seques de Fraga, «La Pilarica»

Anys 1920. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).

La infància de l'estimada poetessa nostra Joana Raspall va passar entre figues, si més no durant les estades que la família feia a Fraga als estius, a la casa dita de l'Hostal de Camilo. El seu pare Bonaventura regentava una empresa de compra-venda de fruites i verdures, heretada de son sogre Pau Juanola, establerta a Sant Feliu de Llobregat, d'on era originària la família, però amb 'sucursal' directa a Fraga des de començament de segle, a on preparaven les figues segues per vendre a Saragossa, Barcelona i també a França i tot. 
1912. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).

Una meravellosa foto de les encaixonadores a la gran sala de les golfes de l'Hostal de Camilo a on treballaven. Segon a la dreta, Pau Juanola, amb uns gran bigotis d'estil gavatxo, fruit del seu exili a França durant 40 anys, atès que no volgué fer el servei militar obligatori a l'Estat (espanyol). En retornar emprengué el negoci de la fruita, que heretà el seu gendre Bonaventura, pare de Joana Raspall. 
1912. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).

Detall de les encaixonadores, totes ben mudades per a l'ocació, amb monyo tradicional, faldeta i manto, assegudes darrere els taulells a on encaixonaven, és a dir, posaven les figues a les caixes, preparades per a traure-les a la venda. Dos xiquetes les ensenyen, mentre que el xiquet del mig és en Lluís, el germà gran de la Joana. També hi apreciem la bàscula a on es pesaven els cabassos de figues, amb Bonaventura Raspall dret al costat. Sembla que els homes vestien pantalons i americana de vellut, tot i que la teulada de teula damunt del canyís no devia d'ésser pas gaire frescal durant les hores de més bat de sol. 
Anys 1920. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).

Full de propaganda en francès de la marca de figues 'La Pilarica', sempre amb menció de la sucursal Figues de Fraga. Servien als mercats figues del temps i figues seques. La data de 1886 assenyala l'inici de l'empresa al retorn de Pau Juanola de l'exili francès.
Anys 1920. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).

Una capçalera de carta, en francès, del negoci de figues 'La Pilarica', molt apreciades a França per fer pastisseria: «Fornisseur des principals Confiseurs de l'Étranger». Mai no s'oblidava d'imprimir, a l'esquerra, els premis de qualitat rebuts a la fira de París de 1907, orgull de la casa.
Anys 1920. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).

Un albarà de comanda de figues, en pessetes i cèntims. El propietari sempre remarcava que era el «Gendre Successeur» de l'«Ancienne Maison Juanola» i escrivia el cognom Respall. No hi trobem el català en l'ús dels documents comercials, però la filla de la casa, la Joana, en farà poemes tendres, nets i clars, per a goig dels lectors fins als seus cent anys. 
1912. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).

Un altre magnífic retrat de les encaixonadores de figues de la casa Raspall, probablement davant l'Hostal de Camilo, que la família llogava per passar-hi llargues temporades. L'edifici ja és desaparegut, i després de la guerra s'hie feu la farinera Arnau. S'emplaçava al costat de la plaça de Sant Salvador.


1912. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).

Esplèndid detall de les encaixonadores amb el vestit, pentinat i arracades, tot ben típic fragatí.
1912. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).

A l'esquerra, el bigotut Pau Juanola i el gendre successor, Bonaventura Raspall, amb els encarregats fragatins de la sucursal i altre dones, totes ben abillades de fragatines, potser més encarregades del servei de l'hostal. 
1912. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).

La voluntat de retratar els treballadors denota, a banda d'un cert parternalisme propi de l'època, una relació estreta i propera entre amos i treballadors.
Anys 1920. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).

Etiqueta de la marca 'La Pilarica', amb seu a Sant Feliu de Llobregat, poble originari de la família, ací ja amb el cognom Raspall.

Anys 1920. Figues seques de Fraga.
Imatge d'un assecador de figues d'ara fa cent anys, amb els canyissos tots estirats al sol, plens de figues. Els amples barrets eren imprescindibles sota el sol estiuenc. Atenció a les llarguíssimes escales, de fins a quinze o més graons! Hi havia figueres molt grans, potser fins i tot centenàries.


Anys 1950. Figues seques de Fraga.
Un assecador al costat de les figueres. Els canyissos tenen uns petits rocs perquè el vent no se'ls emporti, i les figues totes estesetes les unes al costat de les altres. Si collir era feina d'homes per tal com s'havien d'enfilar a les altes branques de les figueres, l'estesa dels fruits era tasca encarregada a les dones. 


Anys 1950. Figues seques de Fraga.
L'estampa acolorida té un encant d'època especial. Els vestits tradicionals comencen a deixar pas a les noves vestimentes dels temps.
Anys 1960. Figues seques de Fraga.
La vestimenta dels pagesos ja ha canviat, però el sistema d'assecar les figues continuava essent ancestral.


20180708

[1857] D'Artesa de Lleida a Alguaire, la història d'un molí fariner maleït

«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016
 (enllaç).

La façana (posterior) del nou edifici del Sindicat agrícola de Sant Isidre, aixecat al carrer Sant Ramon que tot just s'iniciava, davant mateix del magne edifici de les escoles municipals (1917) llavors recentment inaugurat per la Mancomunitat de Catalunya.

L'autora de l'article ens descobreix una fascinant i tràgica història, digna de figurar en totes les antologies de la nostra pròpia i intransferible crònica negra rural. 
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016
(enllaç).
«L'Emili era un home avançat al seu temps, de pensament conservador i convicció catòlica», molt actiu en la vida política i cultural de l'Artesa de Lleida de començament de segle XX: fundador d'Associació Cultural La Primavera (1912), regidor municipal (1915), i soci fundador del Sindicat Agrari de Sant Isidre (1917). D'una família terratinent i benestant, res no feia preveure el tomb radical que s'esdevindria en la vida d'una persona d'ordre i capdavantera en els afers col·lectius de la vila. 
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016.

Retrat personal i familiar d'Emili Morera i Bosch, president del Sindicat Agrícola de Sant Isidre d'Artesa de Lleida (1917-1922).
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
La bona marxa del Sindicat artesenc va començar a trontollar cap al 1920. Les lluites de poder i les discrepàncies polítiques sobre l'enfocament de la societat cooperativa en foren la causa. Només després de cinc anys de vida, al 1922, el sindicat artesenc es dissolgué. Diuen les cobles populars:


Lo Sindicat d'Artesa
fa molt temps que va malament.
Si voleu saber de qui és la culpa:
és del Secretari i el President.


«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
Una imatge de l'interior del Sindicat agrícola d'Artesa de Lleida cap al 1920.


«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
A la subhasta del béns del Sindicat, l'Emili Morera s'adjudicà la maquinària del molí fariner que el Sindicat havia impulsat i font de totes les disputes, decidit a fer-lo funcionar ara com a propietari particular. Els detalls de les lluites internes del sindicat i de la convenient adjudicació de part del patrimoni al seu expresident, només resten ja a l'arbitri del parer i l'opinió. 

Propietari de les màquines de moldre, doncs, s'alià amb «un parent seu, Camil Solsona i Pellicé, que tenia propietats a Alguaire i era el propietari de la Central Elèctrica d'aquest poble». La maquinària del molí artesenc es traslladaria, doncs, a l'altre cap de la comarca de la'ltre cantó de riu, a on hi començaria a moldre aquell mateix juny de 1922. Sembla que la propietat li fou transferida per por a posteriors reclamacions dels antics socis, i que només de manera privada tots dos socis se'n reconeixien l'autèntica titularitat. Ací començà la desgràcia.

Sense que el document privat de reconeixement de titularitat en favor d'Emili Morera aparegués mai, el nou molí fou subhastat al 1927, i, oh ironies de la vida, adjudicat al seu (ex)soci Camil. Si només feia cinc anys, ell havia estat un beneficiari de la desfeta del sindicat, ara la ruïna de l'economia familiar, per causa del procés judicial, era absoluta. 
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
L'Emili Morera no va defallir en la lluita judicial i, pel seu compte, sense recursos per pagar advocats, aconseguí una restitució del molí. Que no va durar pas gaire, atès que el seu exsoci també va presentar batalla, que va portar l'Emili a la presó durant dos mesos al desembre d'aquell 1927. Un any més tard, hi tornaria per un seu primer escrit de denúncia de «la corrupció de la justícia i la vulneració dels drets dels ciutadans als jutjats», atès que havia estat tancat sense «vista pública per poder aportar proves, informes i defensar-se». Se li arribà a oferir la llibertat a canvi d'abandonar la reclamació, a la qual cosa s'hi negà per sentir-se'n injuriat, menyspreat i deshonorat.

La resposta del 'sistema' fou decretar-ne l'internament a Sant Boi al 1930, al cèlebre manicomi d'aquella vila. El cas semblava dat i beneït. La família, plena de necessitats i enfonsada moralment, res no hi pogué fer. Però quatre anys després, ja en plena República, cinc metges del centre decretaren que l'internat no patia de cap malaltia mental, i l'Audiència lleidatana hagué de deixar sense efecte l'internament.

La llibertat no fou suficient per a l'Emili, que continuà demanant la restitució de la farinera d'Alguaire, i el president de l'Audiència de Lleida, «va demanar una segona declaració de demència que el portà novament al psiquiàtric». Amb l'esclat de la guerra al 1936, els metges del psiquiàtric de Sant Boi li proporcionen el retorn amb la família, llavors instal·lada a Lleida. L'Emili recomençà la lluita per la restitució dels bens, i aconseguí un acord amb el seu exsoci gràcies a la mediació de Modest Torres, amic comú. La restitució fou generosa, molt més enllà del reconeixement dels drets de Morera sobre la farinera.

«Als pocs dies d'haver signat el mencionat document van assassinar el Camil Solsona i Pellicé. Corrien temps convulsos i la restitució de la propietat va durar ben poc perquè el Comitè Revolucionari d'Alguaire, en el procés de col·lectivització de les terres del poble, s'apoderà de la finca El Coscollar i també de la farinera».

Però encara més, la guerra arribada a la fi, «el Tinent Coronel de la Guàrdia Civil que va constituir l'Ajuntament d'Alguaire li va donar l'autorització per ocupar la farinera que els rojos havien deixat abandonada, després de la seua fugida per l'arribada dels Nacionals». De pel·lícula, oi? Les vides, la malícia i, potser, la vendetta personals dels querellants i els violents afers socials i col·lectius d'aquell temps van entrecreuar-se per formar una mescla tan explosiva com la mateixa guerra, amb assassinat inclòs en el serial. 
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
En començar el règim franquista de postguerra només havien 18 anys des del tancament del sindicat artesenc i una infinitat de tràngols i trifulques personals i col·lectives. Quan semblava que la roda de la fortuna, i de la guerra, havia girat a favor de l'Emili Morera, i treballava amb afany per a la posada a punt del molí, un nou (i rocambolesc) actor entrà en escena: en Francesc Fontané, germà del difunt mossèn Joan, que se'n reclamava hereu d'una compra del molí feta per aquest sacerdot anys enrere en vida de Camil Solsona. Novament, la roda de la fortuna tornava a girar-se-li en contra: «Es quedà en la més absoluta misèria, sense casa, sense treball, sense pa i sense poder pagar els deutes». 

Sense instàncies judicials a on recórrer, començà una campanya d'exposició pública del seu cas, i «va començar a escriure uns fulls titulats 'La Voz de la Justicia', on criticava i posava en dubte la imparcialitat de la justícia. Citava amb noms i cognoms els advocats, jutges i magistrats que hi estaven involucrats. Aquests fulls els repartia periòdicament pels carrers de Lleida». El nou règim polític no li ho permeté: tornà a la presó moltes altres vegades i, finalment, tornà incapacitat al manicomi de Sant Boi.

Durant més de 30 anys, l'obsessió per la defensa dels seus bens, drets i honor, «li comportà 22 processos, 13 empresonaments i 13 reclusions al psiquiàtric... L'any 1960, quan tenia 72 anys, vell, cansat, humiliat i sense forces, el van recloure al convent dels Pares Jesuïtes de la Plaça de Catalunya de Lleida, on cuidava l'hort de la comunitat».
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
Text a màquina d'escriure d'un full de 'La Voz de la Justicia', d'Emili Morera, «licenciado de la Prisión y expulsado del Manicomio», diu ell mateix en l'encapçalament.

«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016
 (enllaç).

La perseverança en la persecució dels propis drets dona a la versió del desafortunat Emili Morera el benefici del dubte en aquest llarg plet que li ocupà més de mitja vida. Però la defensa del patrimoni era un valor primordial i fonamental en la societat catalana i rural del segle XX, sobretot entre les classes hisendades, i totes les argúcies, influències i contactes personals, de classe i polítiques hi eren benvingudes, fossin roges o blaves o del color de cada moment. 

El cas malgastà tota una vida, desfeu tota una família i deixà un assassinat al darrere, tot sota l'ombra de l'entramat polític i judicial de la primera i segona dictadures (espanyoles), amb el sotrac cívic i comunitari de la guerra entremig. La maldat i perfídia de negocis tèrbols, la defensa a ultrança de l'honor, la recerca turbulenta d'una justícia escapadissa, l'ominosa revenja encoberta, i moltes més actituds humanes, no sempre bondadoses i caritatives, es barregen en aquesta llarga història de l'Emili i el Camil, aquesta al pla segrianenc. A la muntanya, a Tor, ben aviat una altra li pendria el relleu...



20180705

[1856] Lo Sindicat d'Artesa de Lleida compra una màquina de batre, 1919

1919. Sindicat Agrícola de Sant Isidre, d'Artesa de Lleida.
«Agricultura, Revista Agrícola Catalana», núm. 18, 20 de setembre (ddd.uab).
Una meravellosa finestra a un temps desaparegut. La imatge és d'una immensa vàlua etnogràfica, amb els pallers ben arrodonits després de batre les garbes a l'era, propietat del mateix sindicat: «El Sindicat tenia un molí d'oli, un molí fariner, un local social de reunions i d'esbarjo, una era de 4 ha. per trillar les garbes dels cereals, uns corrals destinats a la cria i recria d'animals» («Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor, «Shikar, Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016).
1919. Sindicat Agrícola de Sant Isidre, d'Artesa de Lleida.
«Agricultura, Revista Agrícola Catalana», núm. 18, 20 de setembre (ddd.uab).
Les garbes arribaven a una alçada considerable. Hi havia pagesos que n'eren virtuosos, ben apilades damunt el carro, catric-catroc, del tros cap a l'era. Allà es descarregaven, i esperaven el torn d'ésser esteses per tal que, en el sistema tradicional, la mula i el trill separessin el gra de la palla, amb els homes i dones, que l'acabaven de ventar amb les forques i d'arerar amb els porgadors. Però al sindicat artesenc d'aquell tombant d'anys 20 del segle passat, ara farà tot just cent anys, les tasques de batre s'havien modernitzat.
1919. Sindicat Agrícola de Sant Isidre, d'Artesa de Lleida.
«Agricultura, Revista Agrícola Catalana», núm. 18, 20 de setembre (ddd.uab).
El Sindicat feu un gran esforç de modernització agrària i de cooperativisme, en la línia de la forta tradició associativa heretada del socialisme utòpic del segle XIX, amb nova empenta, il·lusòria però potser calladament viva en l'imaginari col·lectiu, de triomfants ressons bolxevics des de 1917... El treball cooperatiu va fpermetre que aquell anys «els socis del Sindicat d'Artesa de Lleida poden envantar-se d'haver venut totes les olives de la seva collita a un promig de 19 pessetes quartera, que no pot dir-ho així cap propietari que s'hagi tingut de defensar tot sol». 

L'ànima del Sindicat fou l'Emili Morera (1888-1969), que rondava la trentena. Així li reconegueren els veïns per mitjà del cançoner popular (cfa. Josefina París i Mor, 2016):


Al Sindicat d’Artesa
hi ha un home de molt talent.
Si voleu saber qui és aquest home,
és el nostre president.

Lo Sindicat d’Artesa
és un conjunt que tots estimem
perquè tenim un home
que fa les coses de molt talent.
1919. Sindicat Agrícola de Sant Isidre, d'Artesa de Lleida.
«Agricultura, Revista Agrícola Catalana», núm. 18, 20 de setembre (ddd.uab).
Una altra impagable imatge que ens retorna a les nostres arrels més pregones: les garbes descarregades en primer terme, els pals dels carros que feien d'alces per servar les garbes durant el trajecte, i una gran esplanada de pallers ja formats, amb el poble i el campanar al fons. 
1919. Sindicat Agrícola de Sant Isidre, d'Artesa de Lleida.
«Agricultura, Revista Agrícola Catalana», núm. 18, 20 de setembre (ddd.uab).
Detall del campanar artesenc presidint l'eral de batre del sindicat a l'altra banda de la carreterra a la vora dreta del qual hi havia el poble. Cent anys després, la carretera es pot ben dir que separa el poble en dos. 
1919. Sindicat Agrícola de Sant Isidre, d'Artesa de Lleida.
«Agricultura, Revista Agrícola Catalana», núm. 18, 20 de setembre (ddd.uab).
Eren anys d'efervescència cooperativa, tot al llarg de la plana urgellenca i les Garrigues. En Cèsar Martinell, el celebrat arquitecte modernista de la nostra ruralia, gairebé no donava a l'abast. El Sindicat d'Artesa de Lleida li havia també encarregat un projecte de granja mancomunada, que s'arribà a dibuixar però no mai a materialitzar. 

En canvi, el Sindicat decidí de comprar una màquina de batre «amb un seny molt elogiable, a l'objecte de no contraure un deute que el podia causar extorsió». A més, es quedaren amb el dret de batre el cereal de diversos pobles veïns, cereal que la societat del Canal d'Urgell recollia en delme com a paga per al reg, «i d'aquesta manera dels guanys, si no en paguen enguany mateix el cost de la màquina, no se'n faltarà gaire».
1919. Sindicat Agrícola de Sant Isidre, d'Artesa de Lleida.
«Agricultura, Revista Agrícola Catalana», núm. 18, 20 de setembre (ddd.uab).
L'estenall o estesa de pallers en els terrenys del sindicat, amb la recent estrenada màquina de batre en funcionament. Unes corretges de cuir la feien anar, a partir de la força d'un motor elèctric tancat en una caseta construïda per a guardar-l'hi. 
1919. Sindicat Agrícola de Sant Isidre, d'Artesa de Lleida.
«Agricultura, Revista Agrícola Catalana», núm. 18, 20 de setembre (ddd.uab).
S'aprecien bé els pals de la llum que hi arriben, i els mossos en plena tasca d'embotir garbes a la màquina per la pard de dalt. Al fons, els finestrals inconfusible de la nova escola del poble, un edifici singular aixecat per la Mancomunitat tot just feia un o dos anys. L'escola inaugurà el carrer Sant Ramon, que no s'acabarà d'omplir fins a final del segle. Llavors, l'escola hi era un edifici solitari, i tal com es veu en la imatge, allà on s'acabava l'edifici, s'acabava el poble. 
1919. Sindicat Agrícola de Sant Isidre, d'Artesa de Lleida.
«Agricultura, Revista Agrícola Catalana», núm. 18, 20 de setembre (ddd.uab).
Una altra vista de la tasca de batre mecanitzada, amb els mossos d'Artesa a peu de màquina, i a dalt de tot. La màquina recollia el gra amb alguna mena de cinta per transportar-lo potser també dins la caseta per tal d'ensacar-lo o traure'l a granel. 
1919. Sindicat Agrícola de Sant Isidre, d'Artesa de Lleida.
«Agricultura, Revista Agrícola Catalana», núm. 18, 20 de setembre (ddd.uab).
Detall de la moderna màquina de fa cent anys que s'engolia les garbes per la part superior, per escopir-ne el gra per sota.
1919. Sindicat Agrícola de Sant Isidre, d'Artesa de Lleida.
«Agricultura, Revista Agrícola Catalana», núm. 18, 20 de setembre (ddd.uab).
La maquinària es deixava ben tapada d'una borrassa per evitar-li les humides ruades o rosades estiuenques durant les nits urgellenques. 
1919. «Agricultura, Revista Agrícola Catalana», núm. 18, 20 de setembre (ddd.uab).
Batre a l'era.
Sistema tradicional, bàsicament inalterat des de fa 5.000 anys. 

Màquines de batre.
La modernització del camp entre començament i mitjan segle XX. Màquines similars a les d'Artesa, però en aquest cas, ja mogudes per la força dels tractors i, per tant, una mica més posteriors.