Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Corbins. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Corbins. Mostrar tots els missatges

20190219

[1949] Els perills de les rentadores al Segre

1860. Lleida, Charles Clifford. 
A la primera fotografia lleidatana de la història, a banda de la nostra estimada Seu Vella, llavors ocupada com a caserna pels militars (espanyols) des del 1707, hi apareixen unes involuntàries i anònimes protagonistes, que converteixen la imatge en una autèntica joia etnogràfica: les rentadores al riu. Unes quantes dones hi fan safareig, separades de dos en dos per fer safareig també en sentit figurat i que l'estona fos més passadora, i allunyades una mica les unes de les altres perquè l'aigua no els arribés tèrbola a les de més avall. 

Si ens hi fixem bé, les siluetes de les dones apareixen mogudes a la fotografia, perquè estaven en moviment, i la tecnologia d'aquells primers enginys fotogràfics encara patia. Al darrere, s'hi veu ben bé un tros del baluard del Carme, i l'albereda que connectava amb la recentíssima estació de ferrocarril, i que amb el temps es convertiria en Rambla de Ferran.
1864. Lleida, una rentadora cau al riu.
«El Monitor de Lérida», núm.18, de 3 de març.

Potser tothom es pensa que la feina de rentadora al Segre, ja que a Lleida -que recordi ara mateix- no hi havia rentadors públics i calia baixar (o fer baixar la minyona) sempre al riu, era una feina sense perills, a banda del mal d'esquena, les mans gelades, tallades i arrugades per l'aigua, el dolor al braç de tan picar amb la pala i etc. Però ves per on, el gran perill era... caure a l'aigua! Això ocorregué al matí del 29 de febrer (any de traspàs), quan «estando lavando la ropa, una joven se cayó al Segre: la corriente la arrastraba con fuerza, pero afortunadamente...» A les èpoques que el riu baixava embravit, com ara al març per causa del desgel, no s'hi valia a badar, i menys si no se sabia nadar, cosa més que normal per als temps que corrien. Dos militars del batalló que s'aquarterava a la Seu s'hi van ensopegar i, heroicament, varen llançar-se a la salvació de la noia, el nom de la qual no importa al periodista, però sí el nom dels soldadets, elevats a la categoria d'herois.

En aquella meitat del segle XIX, si un 'monitor' no era pas una pantalla d'ordinador, què significava? Doncs el qui avisa els altres, els adverteix o amonesta, el qui portava les 'notícies', doncs,
Segle XVI. Sebastiano del Piombo, «Il martirio di Santa Agata». 
Com a bona rentadora, la noia ja es devia haver encomanat a Santa Àgueda, Àgata em popular lleidatà, patrona de les dones, però especialment de les bugaderes, no em pregunteu per què. Tothom ho repeteix però ningú no ho explica, i com que ja no hi ha bugaderes per preguntar-los-ho ni ho podem preguntar a les rentadores actuals (mecàniques), doncs haurem d'esperar que algú ens ho descobreixi algun dia. 
1871. Lo riu Segre, Lleida.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 

Detall del Segre entre el pont del ferrocarril i el Pont Vell. A l'estiu, els perills de caure i ofegar-se es reduïen proporcionalment a la reducció del cabal per l'estiatge.
Anys 1910. Lo riu Segre, Lleida.
Foto: Josep Brangulí i Soler (1879-1945) (ANC).

Una dona, tota de rigorós negre i mocador al cap, atacona la roba damunt la pedra a la voreta de l'aigua, a l'altre marge del riu. No una, sinó dos panistres grandetes de roba per rentar, portava!
Anys 1900. Lo riu Segre, Lleida.
Les dones fent bugada a l'areny de sota el Pont Vell.
Anys 1950. Lo riu Segre, Lleida.
Rentadores al marge fluvial de Cappont, i al seu davant el Montepio recent aixecat amb la nova banqueta de postguerra encara per construir. Només hi havia fet el terraplè de l'ampliació, però encara no el mur.
Anys 1950. La Noguera Ribagorçana, Corbins.
Foto: Ramon Borràs (1914-1970).

Una bella imatge de la finalment plàcida Noguera Ribagorçana poc abans de morir al Segre. Allà les dones corbinenques hi havien anat durant segles a rentar la robar bruta.
Anys 1950. La Noguera Ribagorçana, Corbins.
Foto: Ramon Borràs (1914-1970).

Sempre aplanades cara a l'aigua, genolls a terra sobre les pedres, afilerades al costadet de l'aigua, amb els còvins [coves] de vímet tradicionals, a on portaven la rentada. El sabó, majorment, era sabó fet a casa, amb greixos i olis sobrers, que flotava sobre l'aigua.


Algunes dones les veiem totes vestides de negre, per causa de portar dol, com era costum. Aquestes dones, de petits, les vèiem molt i molt grans, com a padrines de molta edat. Ara m'adono que moltes no eren tan grans, sinó que la roba negra i el mocador al cap les feien veure molt envellides. Actualment passa al revés: les padrines ja no porten dol, i semblen més joves que no pas les joves de fa cinquanta o seixanta anys que vestien de dol.
Santa Àgata o Àgueda. 
Representació medieval del dolorós martiri de la santa siciliana, patrona de les rentadores i bugaderes. Sempre se n'havia dit, popularment, Àgata, Sant'Àdia en popular lleidatà, però aquests darrers anys s'ha imposat la forma culta, Àgueda. Explica el nostre prominent folklorista Joan Amades, que aquesta feia, «segons la vella consuetud, era exercida com a ofici per les dones més lletges i les fadrines entrades en anys i gairebé velles. El dia d'avui rentaven, com de costum, agenollades i amb la roba aixecada, ensenyant tot allò que tenien. Per als homes resultava perillós passar per la vora dels rentadors, puix els empaitaven i se'ls feien seus. Si el que arreplegaven els era simpàtic el forçaven a passar una estona amb elles, i si no els n'era, li treien les calces i àdhuc altra roba fins a deixar-lo sense camisa» («Costumari popular, febrer i març», 1950-56).


[82] Del safareig al facebook

20170216

[1637] La plana lleidatana, teatre d'operacions de Cèsar i Pompeu

1806. La plana lleidatana i el baix Segre.
Alexandre Laborde, «Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Mapa del Segre i de la plana lleidatana, des de la desembocadura de la Ribagorçana a Corbins fins a l'aiguabarreig amb el Cinca. El dibuix estava fet per indicar les campanyes de Juli Cèsar a Ilerda sobre el terreny.

1806. La plana lleidatana i el baix Segre.
Alexandre Laborde, «Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Un resum de la història de la ciutat que comença abans de l'arribada dels romans. Segons alguns autors, atès que la ciutat era la capital del territori ilergeta, «Lérida étoit également connu sous le nom d'Athanagia, et fut la même ville dont Scipion s'empara après avoir battu Hannon, géneral carthaginois... Il est certain que Tite Live nomme Athanagia la première ville des ilergetes».

«Lorsque Lerida eut passé  sous la domination des Romains, elle attira l'attention de ses nouveaux maîtres per la beauté de sa situation et la fertilité de son sol; ils y établirent une de leurs colonies , et lui donnerent le titre de municipe». I acaba al setge de 1707, prenent-se la llibertat de considerar-nos «obstinats en la revolta». 
1806. La campanya de Juli Cèsar a Ilerda.
Alexandre Laborde, «Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
1806. La campanya de Juli Cèsar a Ilerda.
Alexandre Laborde, «Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
1806. La campanya de Juli Cèsar a Ilerda.
Alexandre Laborde, «Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
1806. La campanya de Juli Cèsar a Ilerda.
Alexandre Laborde, «Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
1806. La plana lleidatana i el baix Segre.
Alexandre Laborde, «Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
A banda de la disposició de les legions de Cèsar i Pompeu a l'any 50 aC, el mapa de Laborde ens presenta, de manera prou fidedigna, la distribució geogràfica de la plana al voltant de Lleida i fins al Baix Segre. En canvi, la toponímia apareix molt tergiversada en alguns casos, i també l'emplaçament d'alguns dels pobles. 

Entre altres detalls, les legions de Cèsar creuaren el Segre entre Alcoletge (Collegiata) i Corbins, i instal·laren campaments als peus de Gardeny i l'esplanada de cappont davant del pont vell. 
1806. La plana lleidatana i el baix Segre.
Alexandre Laborde, «Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
El Baix Segre fins als altiplans d'Aspa.
1806. La plana lleidatana i el baix Segre.
Alexandre Laborde, «Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Bona part de la plana lleidatana des de la capital fins a Sidamon.
1806. La plana lleidatana i el baix Segre.
Alexandre Laborde, «Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Detall del Segre fins a Alcoletge i Corbins. A l'esquerra, la sèquia de Pinyana baixa de nord a sud, i s'hi veuen derivacions que desguassen al Segre. La de Lleida apareix empalmada amb el Noguerola, que desguassa al nord dels murs de la ciutat. Òbviament, això referia un estat de coses de l'època del dibuixant, just al tombant del segle XVII al XVIII.

20151126

[1223] Noguera Ribagorçana: de Corbins a Canelles

1973. Corbins. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
La Noguera Ribagorçana entre Corbins i l'aiguabarreig amb el Segre. «Aigües impetuoses, alliberades ja de la servitud del quilovat».
1973. Corbins. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Vistes de Corbins (el Segrià). «Aquest és un dels rius llargs del país: 130 km», vint menys que la Pallaresa i lluny dels 220 sicorians. «És impossible de fer el curs de la Noguera Ribagorçana en cotxe de faisó lineal. Hom el deixa a Corbins, al seu quasi aiguabarreig amb el Segre i no el retroba fins a Alfarràs, on el torna a perdre, per tal com el salt de Santa Anna obliga la carretera a desviar-se cap a Benavarri. Així entre la Llitera i la Ribagorça el viatger automobilístic sabrà que després de l'embassament de Santa Anna hi ha el de Canelles, i que la cua d'aquest pantà el duria fins al Pont de Montanyana, on ara ha d'arribar després d'un interminable rosari entregirat de pujades i baixades per l'aspra, càlida i olorosa terra de la Baixa Ribagorça».
1973. Albesa. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Placa d'un antic molí, avui convertit en productora de pinsos, a Albesa. La sèquia, com totes les del terme, deriva de les aigües de la Noguera Ribagorçana». Anota amb perspicàcia l'escriptor garriguenc: «En arribar al Segrià, la Noguera Ribagorçana ha passat a desdibuixar-se. Tant? Potser sí, perquè el fenomen, al Segrià, és que no podem parlar del riu en tant que entitat central. Aquí el riu és quelcom aprofitat i són els derivats els qui tenen més importància que el mateix cabal principal. Per exemple, entre Alfarràs i Corbins cap pagès no viu de cara al riu, sinó d'esquena: és la sèquia allò que a ell li importa, el canalet per a regadiu... Antigues sèquies derivades del riu han existit de segles, i el mateix canal de Pinyana, excel·lent obra dels inicis de la Reconquesta...»
1973. Albesa. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«A la frontera entre la truita i el barb, a les terres segrianenques d'Albesa, els vailets i algun adult aprofitat pesquen per procediments neolítics: bastonada i cop de roc, en tolles laterals del riu». En aquells temps, ja es «parla de construir el canal que uniria la Ribagorçana amb el Segre des de d'altura d'Alfarràs, aproximadament, amb la qual cosa entrarien en regadiu pobles del vessant meridional de la Serra Llarga, com Algerri, i Castelló de Farfanya, avui predominantment secaners».
1973. Albesa. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Pont nou d'Albesa, sobre la Noguera Ribagorçana. El cabal irregular del riu, determinat pel tancament o l'obertura de les preses hidroelèctriques, deixa al descobert codinars immensos».
1973. Albesa. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detalls del nou pont, després que l'exèrcit republicà fes volar l'antic en la seua retirada davant les hordes feixistes espanyoles.
1973. Benavent de Lleida. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El rec més viu de tot el Segrià, la sèquia de Pinyana, al terme de Benavent de Lleida. És un antic canal -derivat de la Ribagorçana- que, regatge a part, forneix l'aigua a Lleida». Ara també a molts altres municipis de la comarca, fins i tot de l'altra riba del riu, l'esquerra, com Alcoletge, que ha deixat d'abastir-se del seu tradicional proveïdor, el canal d'Urgell. Coses de la enginyeria moderna! «El canal de Pinyana rep aquest nom perquè arrenca de la partida de Pinyana, exactament municipi de Castellonroi, pren les aigües de la Ribagorçana i fa els seus quaranta o quaranta-cinc quilòmetres de recorregut pel Segrià. Travessa les possiblement més antigues terres explotades de la comarca».
1973. Pantà de Santa Anna. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Al fons, les comportes del darrer pantà ribagorçà, i en primer terme el canal regulador, que desguassa en un impressionant tub de ferro per sota del qual passa la N-340. «A la dreta de la serra de Sant Miquel s'estén l'embassament de Santa Anna, que ha sepultat Tragó de Noguera i bon plec de caserius que vegetaven prop de riu, per cotes poc més altes que el llit. Dues poblacions tenim a est i a oest, no pas allunyades de la massa d'aigua: l'una a la riba esquerra, on les ones en llepen les cases, és el Boix. L'altra, a la riba dreta, allunyada, però interessant, és Valldellou».
1973. Pantà de Santa Anna. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«La resclosa és situada entre dos penyals... com si els enginyers no poguessin sostreure's a la influència del factor natural... el Monderes i el tossal de Sant Salvador, però que semblen més altes pel fet de trobar-se, aquestes exactament, on s'acaba el paisatge ondulat i comencen les planes; volem dir amb això que després del pantà de Santa Anna la Noguera Ribagorçana serà ja un riu de plana, on l'horitzontalitat dels perfils paisatgístics només serà trencada per la presència dels característics tossals tabulars del Segrià».
1973. Ermita de Santa Anna. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Ermita de Santa Anna, avui coberta per les aigües del pantà del mateix nom, on la Noguera enllaça amb el Segrià. Fotografia documental, monument ja desaparegut sota l'aigua».
1973. Ermita de Santa Anna. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detalls de l'ermita romànica i del preciós campanar de cadireta que lluïa als quatre vents.
1973. Pantà de Canelles. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El séc aprofitat per la presa de Canelles, una de les més espectaculars de tota la Ribagorçana. Al fons, el riu Guart. Darrera els morrots de la dreta, baixa la Ribagorçana... Aquesta enorme presa està muntada sobre un terreny poc consistent -o almenys poc consistent per a la pressió de tants milions de quilos d'aigua...- De forma que l'ENHER ha de farcir de ciment, mitjançant un sistema d'injectors, la muntanya, per tal de solidificar les terres i les roques, fent una massa compacta on hi ha les fenedures internes. L'obra de consolidació és una sagnia impressionant».


«Mirem avall. A la presa del sobreeixidor hi ha el gran regle graduat amb cotes; la màxima, mai atesa, és la dels 507: en els moments òptims, de més gran confiança de l'empresa constructora, ha arribat a permetre's la 466. És a dir, que ens trobem amb un volum possible, donada l'amplada i la longitud de l'embassament; volum, però, que per ara no arriba a probable, i que encara és imprevisible quan arribarà a factual».
1973. Pantà de Canelles. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«La Baixa Ribagorça presenta aquesta brolla pobra, oferint-la amplíssimes extensions. A primer terme, la Ribagorçana; al fons, el riu Guart, formant l'un i l'altre el pantà de Canelles», ensota del congost de Fet. 
1973. Blancafort. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Blancafort, a la Noguera Ribagorçana. Poble totalment abandonat, en espera de les aigües de l'embassament de Canelles, si mai aquest arriba a omplir-se. Al fons, l'impressionant congost del Fet»
1973. Blancafort. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Blancafort té exactament al darrera el congost del Fet... és una altra meravella de la naturalesa. L'esforç d'aquests rius pirinencs per arribar a la plana hauria de ser correspost amb visites agraïdes de la gent de la plana per tot el seu curs».
1973. Congost de Fet. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Poc més avall de Mont-rebei, a l'altura del poblat de Fet, comença el congost d'aquest nom, sinuosa i pelada incisió en la roca per on discorre la Noguera Ribagorçana...»