Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Delta de l'Ebre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Delta de l'Ebre. Mostrar tots els missatges

20200824

[2202] Lo Delta de 1580

1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).

Des de la segona meitat del segle XVI i començ del XVII, els Antonelli foren una nissaga d'enginyers militars al servei de la corona espanyola. Portaren a terme la planificació de diverses obres de fortificació a Itàlia i a la península Ibèrica. També aixecaren plànols per al reconeixement i ordenació del territori, com aquest dels Alfacs, de manera que la tasca feta serví a nombrosos enginyers posteriors (enllaç).

Segons aquesta descripció, la badia rapitenca ja era formada a final del segle XVI, contràriament a la punta de la Banya, no definida encara. Alguns altres mapes de l'època, en canvi, no marcaven un delta tan avançat, perquè sovint eren còpies de mapes anteriors que no s'actualitzaven en tots els detalls. 

S'hi observen les canalitzacions d'aigua d'unes basses a les altres, fet que indica l'aprofitament agrícola de la part baixa del delta. Hi són també ben visibles les torres de guaita, esbarriades per tota la plana, ran de mar i a l'interior, com a mesura per a garantir una difícil defensa del territori. 

Més a l'interior al peu dels Ports, que a l'esquerra del tot marquen el límit de la plana deltaica, els conreus habituals eren oliveres i garrofers, de secà, segons que el dibuix deixa ben contrastat.

1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).

Detall de la badia dels Alfacs, un excel·lent port natural per a l'ancoratge dels vaixells, tal com s'hi veu dibuixat. Llavors, el delta era una plana sense pobles a partir d'Amposta. El mapa destaca per l'acoloriment contrastat entre l'ocre de la terra i el blau-lilós del mar. 
1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).

La serra dels Ports, al límit esquerre del mapa, traspassada per l'Ebre després de Tortosa. Al centre, Amposta era la població que en dominava tot el delta. La serra del Montsià al costat del mar també era una gran talaia de vigilància de tota la zona. La Ràpita llavors no era més que una sola torre de defensa a la banda meridional del delta, que controlava estratègicament l'entrada als Alfacs.
1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).

Dos pobles més apareixen al plànol geogràfic: el darrer de tots Ulldecona probablement, mentre que al peu dels Ports s'hi veu Santa Bàrbara o potser Mas de Barberans. En aquells temps, els pobles solien ser terra endins, a on hi havia els camps de conreu i a on la protecció dels atacs arribats per mar era més gran. Les costes, tret de les grans ciutats amb ports, solien ésser deshabitades, només amb petits nuclis de barris de pescadors d'ací i d'allà. 
1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).

Detall dels Alfacs, perfectament formats i amb un trabucador ben ample, a diferència dels temps que correm. La manca de pantans en el trajecte fluvial de l'Ebre (i dels seus afluents) assegurava no només el manteniment, sinó el creixement del Delta amb l'arribada constant de sediments. El problema actual del riu i del Delta no són, ei! a parer meu, els transvasaments, si són fets per donar aigua a gent i conreus, no a urbanitzacions i camps de golfs. Sinó els envasaments, que n'impedeixen la regeneració natural. Però encara no s'albira pas l'època en què la humanitat començarà a tombar els pantans. Que tot arribarà.
1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).
Per a la localització de tots aquests indrets del delta, veg. el bon treball del blog Port Fangós: 




20190816

[2014] Lo Delta, colors d'ahir


Anys 1970-80. Lo Delta de l'Ebre.
Vistes i paisatges del Delta ebrenc de fa quaranta anys, quan tot just començaven a arribar les primeres masses de turistes, quan encara s'hi servaven les formes de vida tradicionals i quan 'la cinquena província' ens era un país gairebé desconegut.  


Gerard Vergés, Distintes varietats d'olors, (Tortosa, 1931-2014).
Els versos del poeta ens rememoren un delta encara més antic que els de les imatges, de la miserable, desgraciada, infausta postguerra dictatorial (espanyola). Llavors el Delta, i tot el país, i tots els nostres països, vivien en aquella grisor atapeïda de la història. Després dels anys, molt a poc a poc, arribà la vida en color, que crèiem que obria les portes a la llibertat, personal i col·lectiva. Vist amb els anys, aquell color vivaç i ardent se'ns ha tornat apagat i neulós.

Per a nosaltres, llavors era antic tot allò que era en blanc i negre. Per a les generacions d'ara, també hi ha un cert color, aquell vell, difús i esmorteït color de la nostra infantesa, que ja també els fa bravada d'ahir.



































20190428

[1973] Lo Mont Caro pel barranc de Lloret i els escarrissons de Borosa

2019. Abril. Lo Mont Caro pel barranc de Lloret i els escarrissons de Borosa.
Malgrat la misèrrima llum que ens acompanya tot el matí i la forta ventada dalt de la cresta, aquesta és una ascensió impagable. La força tel·lúrica de la natura ens envolta a cada pas, amb formacions rocoses artísticament espectaculars i amb passos extraordinaris com els escarrissons (esgraons o escaletes), el coll de Morralets i el de Pallers, per encarar cresta amunt fins a les antenes. Avui no hi podem arribar, als 1.447 m. del cim, ja que el desagradable vent ens fa recular quan ja el tocàvem. Mireu si hi bufa, que les fites les han empegades amb ciment! El desnivell del recorregut és notori, ja que en pocs quilòmetres, uns set o vuit, pugem més de 1.200 metres que, amb els acumulats, en fan una sortida exigenteta de no menys de vuit horetes. Poca aigua, molta calor d'estiu, però vistes al Delta majestuoses, si la calitja o la broma us ho permet. En definitiva, una sortida de primera divisió, que res no fa envejar a les grans sortides del Pirineu. Perquè els Ports són tot un món apassionant per a l'excursionista. 

Una salutació al Josep, pescador de Sant Carles, que ens acompanya un bon tros i ens fa conèixer de primera mà els camins de la muntanya i les històries del mar.