[2288] Pobles de Ponent, 1642

 

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).

Mapa de la meitat sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.

La ciutat de Lleida al costat del Segre, en aquest mapa del sud de Catalunya datat a l'època de la Guerra dels Segadors, a mitjan segle XVII. Cosa que el converteix en un dels mapes més antics conservats del nostre país. No es tracta, però, d'un mapa elaborat ni editat. Com s'aprecia prou bé, més aviat és un croquis o esbós, fet a mà, sense polits ni acabats. El primer mapa de Catalunya publicat es troba al Theatrum Orbis Terrarum, d'Abraham Orteliusm, en l'edició llatina de 1603. Portava per títol, Catalonice Principatus Novissima et Accurata Descriptio, i a continuació: Antverpice: excudebat Joannes Baptista Vrints, que fou un conegut editor d'Anvers que l'any 1601, després de la mort d'Ortelius al 1598, adquirí els coures i els drets de publicació del Theatrum (Montserrat Galera, L'evolució de la cartografia de Catalunya durant els segles XVII i XVIII, dins «Treballs de la Societat Catalana de Geografia», 1991, p. 27-46, enllaç). Aquell segle XVII dels nostres primers mapes individualitzats se n'editaren 38 més i al segle XVIII, 28, sense comptar-hi les variants. Les conteses bèl·liques que hi hagué a partir de 1640 i fins a l'11-S, foren el gran alimentador d'aquestes impressions. Potser el mapa present, com que no en fou, d'imprès, no hi és comptat. Només devia tractar-se d'apunts de camp, per passar a net, diguem-ho així, en alguns dels tallers d'impressió parisencs. 

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).

Mapa de la meitat sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.

Hi destaquen els topònims catalans dels pobles prou reconeixibles, per bé que a vegades una mica corromputs (la capital lleidatana amb el nom castellà, com en devien dir a França) o no del tot ben emplaçats, i la indicació dels focs d'alguns dels petits pobles indicats. Si comptem entre 5 i 6 persones per llar, doncs trobarem una aproximació a la població real. A l'altra banda de Lleida, tenim la Vilanovella (Vilanoveta), o Alcoletge, amb mot molt corromput. Rufea tenia 25 focs i Albatàrrec, 60. Riu avall, perquè el mapa és orientat amb el Sud a dalt, Montoliu amb 15 i Sodanell (Sudanell) amb 50. Sunyer, Alfés o Vinfaro, aquest darrer despoblat al XVIII, s'hi citen però sense el cens. 

El topònim d'Alcoletge hi apareix especialment desfigurat, potser com Lo Coligiette. En canvi, amb ortografia ben fonètica, Alzalamús (Els Alamús) i Belloc (Bell-lloc), s'hi transcriuen en perfecte lleidatà.  

Si en lloc d'imaginar-nos-el penjat, ens l'imaginem sobre una taula, l'orientació del mapa pren tot el sentit: des del seu costat de la taula, al septentrió, els gavatxos expandien la visió per avall, Pirineus enllà.

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).

Mapa de la meitat sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.

Riu amunt, hi trobem el desguàs de la Ribagorçana, amb Corbins i Torre-serona. Per la banda esquerra del Segre, Vilanova de la Barca (45 focs) i Térmens, fins a Balaguer, a on s'hi destaca el santuari del Sant Crist, llavors de gran fama, després que Felip IV al 1622 en presidís el trasllat de la figura a l'altar major, per passar a ser-ne titular. A la banda dreta, Torredelameu (Torrelameu), encara amb la preposició interposada, i Menàrguens i Albesa, amb la partida de Camporrells.

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).

Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.

A les vores de la Ribagorçana, als plans noguerencs, hi veiem emplaçats Tartareu, Algerri, Castelló de Farfanya. Gerb (20) a la voreta de Balaguer. Als plans segrianencs, Valldellou, Alfarràs (40), Almenar, La Portella (35), Alguaire. 

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).

Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.

Segre amunt de Balaguer, hi veiem la desembocadura de la Pallaresa al congost del Mu, i el castell d'Alòs. Camarasa (200), molt mal grafiat, però poble gran, i fins a Artesa (44). Altres topònims que hi llegim són, al sud, Cubells, La Donzell (20), Butsènit (20), etc. Al nord, Vernet, Alentorn, Gàrzola, i fins al M:Magastre o Montmagastre, sempre ben visible. 

Buade (Buada) o Villanove (Vilanova) em fan pensar que algun dels informants podia ben bé ser lleidatà, i que la e oberta final fos grafiada amb lògica amb una e. Les dos Vilanoves devien ser la mateixa, perquè sembla que Santa Maria de Meià és un pelet més avall. Les dues eles de la grafia eren pronunciades com una sola en francès, que en alguns topònims s'hi escapa la grafia afrancesada, també amb ou per u.

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).

Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.

Arribant al límit nord-oriental del mapa, que recordem és invertit, remuntem fins a Ponts, Gualter, Miralpeix, Tiurana (40) i Basella (7).

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).

Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.

Si tornem a la banda dreta del mapa, als límits occidentals de Ponent, de Lleida cap al Baix Cinca, hi veiem les Torres de Sanui 24), Montagut (40), Vilanovella o Vilanova d'Alpicat (50), Almacelles, Rafals. Altres, però molt desplaçats geogràficament, semblen Alcarràs, Torres. 

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).

Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.

A tocar del Cinca, les últimes poblacions, potser aleshores encara catalanoparlants, almenys fins al Cinca. Saidí (que encara ho és), Osso o bé Ossó, Bellver i fins a Binacet. 

Alcolea ja al marge dret del riu. Més amunt, encara Albalat, Ripoll, Alfàntega, ja al Cinca Mitjà.

Amunt d'Almacelles, Gimenells i Minorquet (Milporquet).

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).

Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.

Fragment de la zona de Ponent del mapa, que fa 82 x 65 cm. al complet.

[1286] Efemèrides lleidatanes i primer llibre imprès a la ciutat

[1655] Catalunya i Aragó: un mapa siscentesc invertit

1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Un preciós mapa invertit (amb el sud a dalt) atribuït a aquest cartògraf flamenc, tot i que les dates no lliguen, ja que visqué en l'època imperial de Felip II, i el mapa fou publicat dins «Théatre géographique de France contenant les cartes particulières de ses provinces & pays adjacens», París, P. Mariette, 1650, amb data de 1641, en plena Guerra dels Segadors. 

1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de Leucata, a la nostra frontera septentrional, amb el castell de Salses ben marcat. La topografia és bastant acurada al català, prova de la precisió amb què treballaven els tallers cartogràfics flamencs, sovint de primera mà i no pas de còpia en còpia. El massís del Canigó també és ben apreciable. 

1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall del Canigó i de les fonts del Segre a la Cerdanya. A la dreta, detall de les valls andorranes i de la Vallferrera, i fins a la Seu d'Urgell.

1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall del Cap de Creus i la gran badia de Roses, i tota la Costa Brava.

1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de la costa central, amb la capital «Barcelona olim Barcino», i el «Llobregat Rio olim Rubricatus flumen». Hi veiem també una curiosa i bonica rosa dels vents simplificada en una circumferència.

1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
La costa meridional catalana, fins al Delta, amb detall de la Costa Daurada del Coll de Balaguer i «Espitalet» (Hospitalet de l'Infant) a Tarragona i Tamarit. Llavors no interessaven les platges, sinó les sinuositats, els petits ports naturals i les puntes, com p.ex. la del Torn o la de Falcolnera al Cap de Salou.

1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall del Delta ebrenc siscentista, de Tortosa a Amposta. S'hi aprecia l'emplaçament de la Torre defensiva de Sant Joan allà on arribava la punta del delta d'aquell segle. 

1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detalls de l'interior meridional de la terra aragonesa, amb Terol i les serralades veïnes, i amb el gran llac de Gallocanta ben visible.

1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de Saragossa i Osca. 

1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
El Pirineu aragonès i de totes ses valls des del confins navarresos fins a la Vall d'Aran. 

1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de la Vall d'Aran, inserida erròniament dins territori aragonès. La Bonaigua fa de frontera natural amb els primers pobles pallaresos, Sorp i Son. 

1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall dels cursos mitjans de les Nogueres.

1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall del curs mitjà del Segre, de la Seu d'Urgell a Balaguer i Lleida.

1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de la plana lleidatana. La topografia és bastant acatalanada, excepte el nom de la capital de la Terra Ferma, que ja començava a circular en castellà en els cercles oficials de la cort (espanyola).

1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de la Franja de Ponent, territori dels bisbat de Lleida fins a Sixena.

1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de «Gallica Flavia nunc Fraga», ara Fraga. A dalt, tota la part septentrional del Matarranya històric fins a Maella i Valljunquera.

1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Les Garrigues, la Conca, el Priorat, la Ribera d'Ebre, la Terra Alta.

1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
La part septentrional del País Valencià, des de Vinaròs, Benicarló i Peníscola fins a Orpesa. 

[1484] Detalls cartogràfics de Blaeu

[1464] Els límits del Bisbat de Lleida gran

1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe», 

Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Detall dels territoris d'administració aragonesa dins del Bisbat de Lleida.

1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe», 
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
El territori de color groc marca el territori del Bisbat de Lleida d'administració aragonesa. El de color blau-cel, el del nou Bisbat de Barbastre, i el de color rosat, el del Bisbat d'Osca. El mapa està orientat amb el Ponent a la part superior amb el Pirineu a la banda dreta del mapa.

Al 1573 i per escissió principal del Bisbat d'Osca, va ésser creat el Bisbat de Barbastre, que ja aleshores rascà dels territoris més septentrionals del bisbat lleidatà, tot i que els seus primers orígens es remunten al segle XII en breu coexistència amb l'antic Bisbat de Roda.

La seqüència va anar així: el Bisbat de Roda d'Isàvena fou creat al 956 per Ramon II de Ribagorça amb la voluntat d'afirmar-se davant els poderosos bisbat i comtat d'Urgell. Des de l'època de Lluís el Pietós (814), el Bisbat d'Urgell havia estat la jurisdicció eclesiàstica fins als límits occidentals de la vall de Benasc. Fins a les valls als peus del Posets-Llardana, que com explica Joan Coromines, deriva d'ILERDANA, i marcava així, de Benasc fins a la confluència del Segre-Cinca-Ebre, l'antic territori geogràfic dels ilergetes. El Comtat de Pallars també ho havia intentat, de disposar del domini del poder espiritual per mitjà d'un bisbat propi, però no hi havia reeixit. Cap a l'any 1000, el vescomte d'Àger, Arnau Mir, ho tornava a intentar amb el reforçament i independència de la comunitat religiosa de la Col·legiata d'Àger.

El Bisbat de Roda afegí al 1101 els territoris del Bisbat de Barbastre. Però al moment de la conquesta de Lleida al 1149 per Ramon Berenguer IV, aquest bisbat de Roda-Barbastre fou desmembrat. El de Roda va conservar el títol i capítol catedralicis però fou annexat al de Lleida. Durant segles, tothom volia ésser canonge de la seu lleidatana, perquè era un bisbat de rendes doblades, de Lleida i Roda. El de Barbastre passà a mans del d'Osca fins al 1563, quan la pressió protestant dels hugonots francesos aconsellà la creació de diòcesis més petites i àgils que taponessin l'expansió dels protestantots cap a la península, que començava l'ominosa època de la Contrareforma catòlica. És l'època en què també fou creat el Bisbat de Solsona (1593), amb territoris del Bisbat de la Seu, del de Vic i del de Lleida.

La creació del nou bisbat barbastrenc al segle XVI comportà la primera gran pèrdua territorial del Bisbat de Lleida-Roda, amb el traspàs de tot l'arxiprestat de la vall de Benasc i de la capçalera de l'Isàvena fins a Graus. Les pretensions de recuperació territorial foren constants entre els dos bisbats veïns, però les fronteres eclesiàstiques es mantindrien inalterades per cinc-cents anys més. Amb la victòria militar franquista espanyola, un dels pilars de la repressió i persecució nacionalcatolicista es basà en el desmembrament del Bisbat de Lleida: primer, a l'any 1956, amb el pas de les parròquies catalanoparlants de Faió i Mequinensa a l'arxidiòcesi de Saragossa. Com a premi de consolació, el bisbat lleidatà rebé la parròquia de Maials, aleshores límit septentrional del bisbat de Tortosa.

El segon cop arribà amb l'autoanomenada època de recuperació democràtica espanyola, dita així democràtica, tot i que cap franquista -que se sàpiga- fou jutjat o empresonat en el traspàs de règim. Més aviat tot al contrari, els joves cadells fills del franquisme coparen tots els nuclis del poder polític i econòmic, i s'apoderaren (i saquejaren) a pleret un Estat espanyol convertit en cortijo particular dels factòtums de la llotja del Bernabeu i de la monarquia juancarlista. En aquest estat de coses, al setembre de 1995, 84 parròquies de la Ribagorça, la Llitera i del Baix Cinca, moltes més de les de l'antic Bisbat de Roda, i per fer-ho coincidir amb els límits autonòmics, foren disgregades del Bisbat de Lleida després de gairebé 950 anys de convivència i unió. Al juny de 1998, hi passarien les darreres 27 parròquies.

Tota la dreta espanyolista, tot el socialisme espanyolista, tota l'església espanyolista amb l'Opus al capdavant maquinaren una amputació no tan sols de la part castellanoparlant del bisbat lleidatà, sinó i sobretot dels pobles de la Franja, que es veien incorporats a una diòcesi monolingüe i d'obediència centralista (espanyola).

Per extensió, s'inicià la croada de les peces d'art que el Bisbat de Lleida havia comprat i salvat de la destrucció en els darrers cent o cent cinquanta anys. La reclamació de l'art per part del bisbat de Barbastre i del Govern de l'Aragó fou concebut com un causus belli i com una hàbil estratègia de cohesió de les parròquies disgregades, administrativament aragoneses, amb el nou Bisbat.

Des Barcelona estant, i més tristament, també de Lleida estant, no hem sabut compendre que el problema no és ni l'art ni les parròquies, sinó Barbastre i l'espanyolisme recalcitrant. Ja ho he escrit en altres llocs, i ho torno a escriure ací: les peces d'art no han d'anar al Museu de Barbastre, han de tornar a les esglésies i monestirs dels nostres (ex)pobles de Bisbat, els uns germans de llengua i cultura, els altres germans de geografia i història. Durant mil anys hem conviscut amb ells, i per ells el Bisbat va comprar i salvar moltes de les obres. Ara, si hi ha condicions de seguretat i conservació, és hora que l'art torni als pobles, als feligresos i veïns dels nostres mil·lenaris pobles germans de Bisbat, perquè els pobles de la Franja (de Faió i Mequinensa fins a Les Viles del Turbó i Veri) i de més enllà (de Candasnos a Sixena, Berbegal, La Perdiguera o Montsó) són de l'Aragó, però també són part de la nostra història compartida, només espoliada i trencada als anys 90 per la casta politicoreligiosa espanyola, història de la qual n'hem de servar l'orgull i la memòria.

Hem d'estar orgullosos d'haver salvat els frescos de Sixena i encara més de retornar-los-hi perquè hi llueixin, com bé podrien lluir els originals també a Taüll, patrimoni de la humanitat. L'objectiu no ha d'ésser la defensa d'un centenar de peces d'art, sinó la reintegració territorial de la diòcesi lleidatana: l'antic territori dels ilergetes, de l'Ebre al Pirineu. Però malauradament l'antic territori de la vella cultura ilergeta, unificat sota el bisbat lleidatà des de l'Edat Mitjana, ha deixat d'ésser una realitat tel·lúrica i s'ha convertit en una entelèquia històrica. Podrem mai pensar a recuperar aquesta antiga pertinença sociogeogràfica (amb molts pobles germans de llengua i cultura) ni que hagin de passar 500 anys més? Fins a tal punt les fronteres autonòmiques, hereves de les provincials franquistes, s'han apoderat del nostre pensament?

1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe», 
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.

Detalls meridional i septentrional de les diòcesis. S'aprecia com, bàsicament la diòcesi barbastrenca fou creada amb jurisdicció sobre les valls pirinenques de Vió, Bielsa, Puértolas, Gistau, i Benasc, per tal de controlar i impermeabilitzar la frontera. Els territoris de terra baixa, arribaven fins a les envistes de Montsó seguint el curs alt del Cinca, fins al Grado Éssera avall i fins al curs mitjà de l'Isàvena poc abans de La Pobla de Roda. Les poblacions de les capçaleres de l'Éssera i de l'Isàvena havien pertangut al bisbat de Lleida des del 1149. 

1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe», 
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.

Els límits meridionals del Bisbat de Lleida a la frontera de l'Ebre: Faió i Mequinensa.

1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»,
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.

La frontera administrativa existent des del mateix segle de la conquesta no fou mai ni frontera lingüística ni eclesiàstica. D'això darrer, ara ja n'és. La propera pèrdua serà la de la llengua mil·lenària dels pobles de la Franja i els límits provincials passaran també a ésser-ne els lingüístics? Doncs cal pensar i actuar de manera diferent del que ho hem estat fent aquests darrers trenta o quaranta anys. Ei, potser m'equivoco. 

1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe», 
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.

Els pobles del Cinca i de l'Alcanadre més enllà de Saidí, límit lingüístic occidental.

1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe», 
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.

Els pobles de la Franja, com Castellonroi, Camporrells, Estopanyà o Benavarri, sempre havien pertangut al bisbat lleidatà. I més enllà i tot, com ara Binéfar.

1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe», 
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.

La frontera occidental del bisbat se situava a Sixena, panteó de la casa reial barcelonina, amb el sepulcre de Pere I el Catòlic i de sa mare la reina Sança, i als límits del desert dels Monegres, a Candasnos i fins a Peñalba. 

1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe», 
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.

La frontera de les diòcesis a la desembocadura de l'Éssera al Cinca, poc més avall del Grado i de Graus, respectivament.

1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe», 
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.

L'Éssera, la ribera del qual havia estat territori de la diòcesi lleidatana fins a la capçalera, llavors feia de frontera episcopal fins a Campo, i fins poc més avall d'Ovarra pel que fa a l'Isàvena. Entremig de totes dues valls, el territori del voltant del Turbó fins a Veri restava dins la diòcesi originària, la lleidatana i catalanoparlant.

1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe», 
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.

La ribera de la Noguera Ribagorçana sempre s'havia mantingut dins la diòcesi originària de Lleida-Roda, amb la vall de Barrabés fins als límits de la Vall d'Aran, d'adscripció episcopal a Comenge fins al 1803, que passà al d'Urgell. La línia vermella marca el límit territorial entre l'Aragó i Catalunya, però no pas el límit del bisbat lleidatà.

1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»,
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.

Ribagorçana avall, Soperia i el Monestir d'Alaó sempre en dominis episcopals lleidatans. El poble avui abandonat de Castaner de les Olles al pantà d'Escales, el podem apreciar al mapa siscentista, i també el Pont de Montanyana, a cavall del riu. 

1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»,
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.

Els cartutxos informatius del mapa.

[920] La Sixena del Bisbat de Lleida, més