Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CEC. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CEC. Mostrar tots els missatges

20170213

[1636] Del congost de l'Hostal Roig o Pas Nou a les pedreres del Montsec de Rúbies

1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.

Travessa del Montsec per Meià, pel pas de l'Hostal Roig, també conegut com del Pas Nou. En tartana d'Artesa de Segre fins a Santa Maria de Meià, tres hores. Les dos poblacions estigueren emmurallades en temps reculats. Vilanova sofrí granys danys per causa de la guerra dita dels set anys en la primera carlinada de 1833. 

«Vilanova celebra, per l'11 de novembre, una molt renombrada fira de perdius, on s'hi apleguen gran nombre d'exemplars de tota mena, presentant-s'hi compradors de tots indrets de Catalunya, uns per revendre-les a fi de servir de reclam, altres per a repoblar la caça de vedats i boscos». Afegeix Carreras: «La celebració d'aquesta original fira ha donat per resultat que, en los pobles d'aquells volts, los pagesos se dediquessin a una avicultura especial, la cria de perdius domèstiques... es procuren tots los ous de perdiu que poden i los fan covar per les lloques [gallines]. Quan ja són grosses, acostumen a portar diàriament al bosc lo gabial on estan recloses, i allí les deixen en llibertat, seguint a la dona que les cuida, igual que si fossin gallines». Però quan creixen, ja no segueixen i se'ls escapen, per això és «que acostumen a vendre-les totes en la fira de Vilanova».
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.
El Montsec era també feu de les aus de caça, com ara el duc. Les històries populars recollides per l'autor són realment delicioses. 

«A Vilanova de Meià criden l'atenció de l'excursionista dos creus de terme: un a l'entrada de la població, tenint lo fust renovat, i l'altra a la sortida, si bé... només ne queda el fust. A Santa Maria, i davant del que fou priorat benedictí, existeix altra completa creu de terme, hermós exemplar del Renaixement».
1922. Santa Maria de Meià (la Noguera d'Urgell).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

La creu de terme renaixentista, 1611, de davant del monestir.
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.
«La gran església del priorat és avui parròquia del poble de Santa Maria; en canvi, l'antiga església parroquial, petita i pobra, fa de cases consistorials». Refereix l'autor el descobriment d'unes pedreres de marbre al Montsec, aquell mateix 1897, que es provaven d'explotar.

Diverses fortificacions s'esglaonaven pel territori de l'antic priorat de Meià, com ara la Torre de l'Espinalt, «a tres quarts d'hora de Santa Maria, vers los Terradets i donant vista a la Vall d'Àger»; los Castellets, prop de les runes de l'antiga ermita de Sant Mamert [o Mamet], «torres de defensa i guaita, essent possible que la mateixa capella de Sant Mamert fos continuadora d'altra de dites torres ventatjosament situada dalt d'aquell cim, com sol succeir amb tantes capelles similars».
1890 ca. La pedrera de Meià (la Noguera d'Urgell).
Foto: Lluis M. Vidal (1842-1922) (MdC-AFCEC).

Vista d'una casa en què es treballava la pedra marmòria de la pedrera de la Cabroa a la falda del Montsec, a Santa Maria de Meià. S'hi aprecien, arropenjats a la paret, els grans blocs, que eren transportats per avall en carro, aparcat davant la casa.
1890 ca. La pedrera de Meià (la Noguera d'Urgell).
Foto: Lluis M. Vidal (1842-1922) (MdC-AFCEC).

Vistes de la pedrera de marbre del Montsec, amb els blocs entallats, les casetes de treball, i el Montsec de Rúbies omnipresent.
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.
Al peu de la muntanya de Sant Mamet, s'estén la Vall d'Eriet, «on verdegen hermosos conreus pertanyents a tres o quatre pagesies que a son entorn s'oviren [s'albiren]». Allà «hi hagué en altre temps un bastant regular castell, molt ben situat en les roques que formen lo cim de la muntanya... La principal causa de son total enrunament està en una masia amb nombroses dependències que s'ha alçat a son peu», aprofitant les mateixes pedres de l'antiga petita fortificació. Encara hi havia visibles els fonaments de la rodona torre de l'homenatge. «Al finalisar lo segle XIII i començar lo XIV, era conegut per castell de Meià», mentre que del poble se'n digué, per això mateix, Santa Maria de Castelló de Meià, pertanyent a la família dels Alemany, que acabà per lligam matrimonial sota domini del castell de Mur pallarès, a l'altra banda del Montsec.
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.
«Lo camí que de Meià va al Pallars atravessant lo Montsec pel lloc anomenat lo Pas Nou i Hostal Roig, abans de construir-se la carretera del pas de Comiols, sigué molt freqüentat». Aquell mateix any havia estat objecte de reparació gràcies a la donació d'un ric hisendat local. 

Magnífica i esfereïdora descripció de la pujada cap al Congost del Pas Nou: «Tot seguit que se surt de Vilanova, s'enlaira el camí i los regadius i conreus li donen atractívol aspecte. No tarda en canviar, tornant-se feréstec i solitari. Grans massissos de roca i altíssimes cingleres l'envolten. En aquestes s'hi obres profundes cavitats, de fondària i extensió variables, algunes notabilíssimes... En alguns indrets lo camí passa tan encaixonat pel fons del barranc, fa tan sobtades revoltes i les cingleres s'encreuen damunt d'ell com si fossin un sol massís, que al caminant li produeix la il·lusió que no passa més enllà».

La masia de l'Hostal Roig presideix l'entrada al congost per la banda pallaresa, «amb bons conreus dalt del replà que forma el coll o pas del Montsec... La masia fa d'hostal i s'hi solen deturar tots los traginers que fan aquella via. Allí dalt s'hi celebra una notable fira de bestiar lo 29 de setembre».
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.
«Dominant la collada, dalt d'una altura o rocar, unes quantes parets denoten la presència d'antic castell... amb runes d'una romànica capella que els d'Hostal Roig anomenen de Santa Anna». Escriu l'historiador, recollint la versió dels pagesos de la contrada, que pertangué a l'antic poble de Montllobar, «que un jorn s'alçà en aquells conreus».

A Vilanova no volgueren que sobre aquesta ruta s'hi fes la nova carretera d'Artesa a Tremp,  «per por que, quan fos acabada, hi sovintegés lo pas de les tropes en temps de disturbis i amb tal motiu se vegessin subjectes als subsegüents allotjaments, que tant temen los pobles». Per aquesta causa, l'Hostal Roig i el Pas Nou quedaren apartats de les noves rutes de tràfec comercial i humà entre el Pallars i el Mig Segre, que es traslladaren cap a Comiols.

20170211

[1635] Lo Sant Crist de Mur

1920. Església de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Imatge del Sant Crist de Mur, venerat en tots els pobles de la contrada, al qual feien processó rogativa de pluja. 
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.

«Dalt d'alterós cim proper a la sortida del Noguera Pallaresa pel congost nomenat los Terradets, se conserva l'antic monestir de Mur, construcció romànica del segle XI, i junt a ell les runes de l'antic castell».

Des de dalt del castell s'hi domina «lo Pallars Jussà i bona part de la cordillera [serralada] pirinenca, sobretot pujant a Miravet, una masia a un quart del castell. No sols ben distintament se veuen les muntanyes Maleïdes i li Pica d'Estats... Bé es pot dir que més de mig Pirineu se descobreix des de Mur».
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.

«L'església de Mur té un Sant Crist molt venerat dels pobles de son entorn. Tots ells hi acudiren, en lo present 1897, en demanda de pluja, sense la qual corrien gran perill de tornar-se a perdre uns sembrats que fins aleshores s'havien presentat molt bonics. Lo benefici de la pluja arribà el dia 2 de maig, salvant-se de moment les collites. Lo 7 de maig alguns pobles anaren en professó [processó] a Mur en acció de gràcies, més la verdadera festa o aplec s'organisà aquest any pel 15 de maig». 

Els camins de muntanya eren plens de fidels, provinents de la Guàrdia, Moror, Alsina, el Meüll, Puigverd, Puigcercós i Palau de Noguera. «És costum que cada casa d'aquestos pobles envia a dita processó almenys un individu de la família». Les noies joves hi anaven vestides de blanc, però en un dels pobles, per causa de dol, vestiren de negre en aquella ocasió. Arribats per ordre consuetudinari, començaren els cants i oficis religiosos, i durant tot el dia romangueren «en la plataforma de Mur. Acabades les cerimònies religioses de la tarda, partiren los pobles formant una sola processó, disseminant-se al peu de les parets del castell».
1920. Església de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Interior de l'església de Mur, amb l'altar preconciliar amb el Sant Crist. La trona de prèdiques, a l'esquerra. 
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.
Un dels presents a la processó com a capellà d'una de les parròquies, fou Mn. Josep Condó i Sambeat, «qui, com a pàrroco de Moror, presidí la processó d'aquest poble, i a qui fou encomanat lo sermó en l'ofici, deixant molt complascuda la nombrosa concurrència que l'escoltà». Mn. Condó (1867-1919) era el celebrat poeta aranès del moment.
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.
Excurs històric al segle XVIII, encara sota l'Antic Règim, sobre la jurisdicció del pabordat de Mur, entre el paborde i rector de la Guàrdia, i el bisbe d'Urgell. Els pabordes eren els administradors dels béns d'una comunitat religiosa, monestir o catedral. «En aquell temps encara persistia la pretensió dels pabordes d'exercir jurisdicció en lo territori de Mur». Al 1716 ja li havien tancat la porta als nassos al bisbe. Al 1735, el bisbe d'Urgell s'hi tornà amb una excomunicació, i a més amb un ús del pamflet acusatori imprès com a arma llancívola entre tots dos oponents. En castellà, però. Prova de la inexorable castellanització promoguda per la nova planta dels Borbons (espanyols).

1920. Església de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Detalls de l'altar del Sant Crist de Mur, ara fa cap als cent anys.
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.
L'argumentari del paborde i capellà de la Guàrdia es basà en el fet que el «Pabordat de Mur se trovava situat extra limites de la diòcesi d'Urgell, confinant amb lo Bisbat de Lleida, Priorat de Meià, Arxiprestat d'Àger, Abadiat de Lavaix i Ordre de Sant Joan de Jerusalem». El contraargument de la diòcesi es remuntà fins al segle XI, època de fundació del monestir. 
1938. Castell de Mur.
Bitllet municipal de Tremp amb la imatge del Castell de Mur.
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.
La desestimació dels drets del paborde el portà a reclamar als tribunals civils aquell 1735, i fou causa d'un nou opuscle episcopal. La qüestió restà, així, «més enredada, per quant no és lícit, ans està prohibit, als eclesiàstics, recórrer als tribunals seglars contra els procediments incoats pels tribunals eclesiàstics, a no ésser en cas de violència manifesta». El litigi que cridà l'atenció de Carreras i Candi resta sense final: «Sentim no poder donar la fi d'aital controvèrsia, que tant donà que parlar, en lo segle XVIII, en tot lo Pallars Jussà». Probablement, aquest plet fóra la fi de la jurisdicció del Pabordat de Mur.
1870 ca. Goigs al Sant Crist de Mur (el Pallars Jussà) (Sol-Tores, UdL).
Edició dinovesca dels goigs al Sant Crist de Mur, de veneració molt popular a tota la Conca de Tremp, especialment per les rogatives que en processó li feien des dels pobles en temps de sequera:

Si de pluja la escassés
los nostres fruits amenaça,
de Vós lograrà el pagés
que l'aigua no sigui escassa:
Si amb cor llímpio i fervor
Vos invoca el pabordat.

Puix sou Nostre Redemptor
i tan Vos havem costat,
Misericòrdia, Senyor,
Perdoneu-nos tot pecat.

20170210

[1634] Excursió a la Isona de final del segle XIX

1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, setembre, núm. 32 (ddd.UAB).

Quan el Vèrtex de l'època no era només d'esport, sinó de patrimoni, història, arquitectura, cultura popular... Era de tot allò que un caminaire podia trobar-se en la ruta de sa descoberta del país. El Vèrtex actual, una joia de revista, ha perdut amb el pas dels decennis aquella visió humanista i cultural, per convertir-se en una gran revista esportiva, només. Segurament, l'excursionisme també: massa federats i practicants no saben per on caminen, i no és que estiguin perduts. L'excursionisme no hauria d'ésser només un afer entre el jo interior i el propi cos, sinó entre aquests i la terra que trepitja (ei, potser m'erro).

Sobre Isona, escriu l'ínclit geògraf: «Emplaçada al mig d'una regió agrícola a l'extrem de la vasta Conca de Tremp, té a son entorn molts bons conreus, tal vegada los millors de la Conca. Per dos diferents portells podia donar sortida a les seves produccions: pel camí d'Abella de la Conca se comunicava amb Organyà, i pel coll de Comiols amb Artesa de Segre». L'adobament dels camps es feia per mitjà de boïcs, una mena de feixos de llenya i brossa coberts de terra, als quals es prenia foc perquè se solsissin sense flama per escampar després la terra i cendres tot barrejat com a femada.

1920. Isona (la Conca de Tremp, el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (BdC-MdC).

El vell campanar de l'església, en una placa estereoscòpica de vidre, amb l'ombra del retratista inclosa.
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, setembre, núm. 32.

«A Isona, com en quasi tota la Conca, la propietat està molt fraccionada. Quasi no hi ha pagès que no posseesca algun camp o vinyes, herència dels seus passats. Encara que emigri en busca de treball, ho conserva i transmet a sos fills. No pot tenir afició a vendre, per lo poc que allí val la terra». Per aquesta poca transmissió patrimonial, els plets escassegen molt  a raó d'un a l'any per cadascun dels tres advocats que hi havia a Tremp.

L'emigració, a final del segle XIX, era el principal problema de la Conca. A Isona, al 1897, «se'ns ha assegurat passaren de mil los qui n'eren fora». Per Isona hi passava l'antic camí de Comiols, d'Artesa de Segre a Tremp. La construcció de la nova carretera la deixà fora del circuit: «los enginyers, al traçar-la pel cantó oposat a la vall d'Isona, ocasionaren evident perjudici a sos habitants». Ells mateixos començaren a construir-se un enllaç amb la nova via, però en deixar-la a mans del govern («gobierno»), «los mateixos isonesos s'han convençut que passaran molts anys abans de veure-la prosseguida per l'administració pública».
1920. Isona (la Conca de Tremp, el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (BdC-MdC).

Detall del campanar amb l'espadanya. S'hi aprecia bé, també en el detall de les cases, la pedra emprada. Al peu de la imatge, la canalla, disposada pel retratista perquè sortissin a l'angle de l'enquadrament.
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, setembre, núm. 32.

L'administració (espanyola, llavors) no sols no s'hi ajudava, sinó que a més hi posava la pota fins al fons, com en l'incident recollit per l'autor de principi d'aquell any: «Lo governador civil [espanyol] volgué que es complissin les prescripcions relatives a mides dels carruatges, càrregues que poden portar, etc., puix que allí el reglament de carruatges era lletra morta. Un dia la Guardia Civil rebé l'ordre de no permetre circular-ne cap que no reunís les condicions prescrites. En conseqüència, les comunicacions quedaren sobtadament interrompudes».

Destaca també l'autor l'apreciada pedra blanca de les construccions del lloc, amb la qual ja al segle XI s'aixecà el castell de Llordà: «es fama que aital pedra flonja, com més temps està exposada a l'acció de l'aire, més s'endureix i es millora en sa qualitat».
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, setembre, núm. 32.

Reflexió de l'autor sobre la conservació i tracte del patrimoni històric en son temps, tant a muntanya com a la capital. Desitja que les làpides d'origen romà recollides pel municipi i col·locades al passeig i de la font puguin conservar-se, «a no ésser que la mainada impunement les fes servir de punt de mira per exercitar-se en l'art de tirar pedres, a què tanta afició sempre ha tingut».
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, setembre, núm. 32.

L'any 1895 s'enderrocà a Isona un dels antics portals medievals de la vila.



1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, setembre, núm. 32.

Finalment, l'autor fa esment dels vestigis del castell de Llordà, a dos hores d'Isona: «És dels del segle XI més ben conservats que havem vist». La part inferior del recinte, a on hi hagué l'església, ja era enrunat, però el recinte superior «s'aguanta tan ferm i tan bé, que el primer i segon pis serveixen per tancar-hi ramats de bestiar en les hores de calor o temps de pluja».«Pels pobles on passem tinc costum de demanar als pagesos si hi han trobat xavos o monedes velles. Al llogaret de Galliner, «preguntant-li a un d'ells [pagesos] si cavant n'havia trobada cap, respongué que era tan pobre aquell terme, que no creia fàcil s'hi hagués perdut mai cap moneda. Contestació tan apropiada nos feu riure molt».
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, setembre, núm. 32.

Altres cops la resposta dels llogarrencs sobre troballes numismàtiques ha tingut resultats sorprenents, com una moneda siscentesca de Graus trobada a Salàs, o la que aquest autor trobà a Conques.
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, setembre, núm. 32.

Descripció de la moneda trobada a Conques, del segle XVII, d'encunyació local per causa «de les guerres catalanes de Felip III (IV de Castella), en quin temps la importància de la vila de Conques no seria menor que la de Graus, Escaló, Pobla de Segur, etc., si havem de creure lo que afirma el diccionari de Pasqual Madoz».

20161208

[1589] El «testament» de Juli Soler i Santaló, 1914

1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Discurs a la sessió de comiat a l'il·lustres excursionista celebrada al CEC al 26 de juny.
Anys 1920. Xalet-refugi de la Renclusa, CEC (la Ribagorça).
1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
«Les primeres excursions obeint a una idea i un ordre determinats les féu amb el distingit amic D. Francesc Carreras i Candi, i altres companys, per les comarques de les Guilleries i Collsacabra, des de 1893 a 1899, de resultes de les quals havia ja ingressat en el Centre Excursionista».

1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
També en companyia de Carreras i Candi, «emprengueren darrerament una sèrie d'interessantíssimes excursions a la línia d'Aragó i Catalunya, des d'Osca als Pirineus i Fraga com a límit meridional».
Anys 1920. Xalet-refugi de la Renclusa, CEC (la Ribagorça).
1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
L'any 1901 va llegir al CEC la ressenya d'una ascensió a la Pica d'Estats. Del Pallars a la Vall d'Aran per Aigüestortes les recorregué amb l'autor d'aquest mateix article, que en refereix alguna anècdota per subratllar-ne el caràcter, d'aquest «excursionista i decidit explorador del Pirineu».

De seguida fou integrat a les tasques directives del CEC i encàrrecs diversos de col·laboracions fotogràfiques i escrites per al Butlletí. «Podem dir que... ell donava el to a la revista, contribuint-hi amb la seva valuosa col·lecció fotogràfica, il·lustrant ressenyes dels companys, o bé les pròpies, la lectura de les quals amb tanta delectació escoltàvem».

1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
«L'any 1906 donà a l'estampa la notable Guia monogràfica de la Vall d'Aran, i, amb posterioritat, establí, amb les seves despeses, una estació meteorològica a Viella, que ha anat funcionant fins ara». Aquest llibre d'ara fa 110 anys, marcà la incorporació definitiva de la vall a la tradició excursionista catalana.

En conseqüència, «el gran afecte que portava a aquella allunyada comarca li fou correspost nomenant-lo fill adoptiu de la Vall tots els ajuntaments reunits a la Casa comunal de Viella».  

Era Val d'Aran a D. Juli Soler.
Es representant des pobles aranesi, admirats dera vosta obra e bastament agrahits pera vosta Guia de la Vall d'Aran, respetuosament vus ufreixen et mudest distintiu de consderarvus cum a hill dera nosta estimada terra. Es firmes e sellus que seguissen vus testimonien era unanimitat der acort pres en Viella a na de Seteme de mil naucents set»

1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
«Les seves campanyes pel Pirineu aragonès, del qual era Soler un entusiasta admirador, li havien proporcionat carinyoses amistats en la regió germana nostra, que ell va saber aprofitar per a solucionar satisfactòriament la construcció del xalet-refugi de la Renclusa, al peu de la Maladeta». 

1914. «Diario de Huesca», 6 de maig. 
Article dedicat al recent decés de Juli Soler en què s'hi exalça sa figura, l'estima per la muntanya altaragonesa i l'ajuda que rebé des d'Osca i Benasc per poder fer realitat el projecte del refugi de la Renclusa, «el cual se construye sin subvenciones del Estado ni de la provincia». Encara una altra iniciativa estroncada: «También tenia en cartera proponer al Gobierno convertir en parque natural el Valle de Ordesa, encerrando en él toda la fauna de los Pirineos».
Anys 1920. Xalet-refugi de la Renclusa, CEC (la Ribagorça).
1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
L'empenta de Juli Soler com a impulsor del refugi de la Renclusa. A més, «com a complement d'aquesta obra tenia la idea d'obrir a la penya viva, prop del cim d'Aneto, una cova que servís d'abric per a qualsevol imprevist contratemps que sobrevingués als excursionistes que s'encaminessin al pic més enlairat del Pirineu, completant el conjunt amb un record que podia consistir en un pedró dedicat a Mn. Cinto, perpetuant en aquell mateix lloc el cant que l'immortal poeta dedicà a la Muntanya Maleïda».
1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
La darrera ascensió de Juli Soler a un cim del Pirineu, el Posets-Llardana i per la muntanya de Grist, a mig setembre, relatada per ell mateix per carta: «No ens escapàrem de la tronada, que ens deixà, amb el guia, ben xops, pernoctant en el covatxo de Llardaneta, amb prou feines aixopluc, sense foc i amb un fred més que regular. Fou una de les nits més dures que he passat en mes campanyes».
1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Les disposicions sobre la Renclusa deixades pel propi Juli Soler, que preveia d'acabar-ne el refugi l'estiu següent: «Per poc que el temps hi ajudi, el propvinent estiu podran, tots els que en aquell lloc acudeixin, contemplar amb íntima i patriòtica satisfacció com s'aixeca la nova obra, donant fer de vida de l'excursionisme català i palesa mostra, al davant de l'excursionisme mundial, de la nostra intensa acció de cultura».
1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
La construcció del refugi (2.225 metres d'altitud) es féu sense cap mena d'angúnia econòmica per a l'entitat excursionista. «Aquest èxit és degut a la situació especialíssima, tal vegada única en tots els Pirineus, en lloc lògicament explotable, i que permet suposar l'obtenir-hi, si no un lucre, almenys un prudent reintegre de l'interès del capital, perquè pugui sostenir-se l'arrendador [en Josep Sayol] i per fer front als irremeiables desperfectes i avaries».

1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Defensa de la necessitat d'un abric encara a més altitud per protegir l'excursionista que tresca per les més altes crestes de les terribles tempestes de les alçades: «Fins al bon temps (juliol i agost) pot perillar la seva vida, capolat per aquelles imponents pedregades carregades d'electricitat, o bé pels inaguantables bufaruts [ventades]». 

«És de necessitat, per això, oferir a l'excursionista que després d'utilitzar el refugi vulgui assolit qualque indret de la zona alta de la muntanya, que és la més atractívola, un lloc d'abric...on pugui aixoplugar-se... i fins que li pugui servir d'asil en cas d'una inesperada indisposició o accident. Una cova oberta a la penya, i tapada amb una petita porta de ferro, de capacitat suficient per allotjar qualques persones, és l'única construcció pràcticament possible a fer allí, i que serà ben suficient per al fi que es desitja».

Aconseguits els permisos dels ministeris espanyols corresponents, Juli Soler especifica el lloc exacte de construcció d'aquest recer a la roca viva: al Coll de Corones, a 3.170 metres d'altitud, «distant quatre hores curtes del refugi de la Renclusa i a uns quaranta minuts del cim del pic d'Aneto,... s'obrirà en els espadats al SE de la bretxa una cova d'uns 12 metres cúbics de capacitat (2 metres x 3 íd. x 2 íd.). La seva obertura es trobarà orientada vers el migdia ponent (Vallhibierna-Cregüeña), orientació que permetrà que sigui ben assolellada fins a la posta, conservant així tota l'escalfor i sequedat possibles».

1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Juli Soler també demana la senyalització de les rutes d'ascens, tasca que ja començava a fer-se en zones alpines, amb pals i targes de ferro, «collades directament a la penya i en els indrets ben visibles, on constarà la direcció, la cota d'altitud, distància a l'origen, etc». Caldria així mateix, segons l'il·lustre excursionista, vetllar per la bona conservació de les «montjoies, o petits munts de pedres de què els guies i excursionistes es valen allí per anar segurs en la llur marxa». 

Encara un darrer encàrrec per a la posteritat excursionista:
«I ara, suposant a l'excursionista satisfet i orgullós en ple domini del pic d'Aneto, el més alterós dels Pirineus... allí, en aquell enlairat lloc, se li presentarà davant del seu admirat esguard... en el mateix ras que forma el cim, bo i amagat en el munt de llambordes, un llibre o quadern en blanc on pot inscriure el seu nom i les impressions que li siguin suggerides. L'existència d'aquest quadern és deguda a la iniciativa de l'empresa del Casino de Bagnères de Luchon, iniciativa ben laudable...», però que cal substituir per un quadern català.

1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Per això, l'excursionista «si és de la terra... sens dubte que sentirà esclatar en son ànima, com a expressió patriòtica, la necessitat que les cobertes del susdit portin, d'aquí endavant, gravada la gloriosa senyera de l'excursionisme català».

Finalment, en Juli Soler proposa als «consocis, i als bons catalans aimants de les glòries pàtries, la idea de perpetuar en el més alt cim dels Pirineus, el cim d'Aneto, la memòria del que fou en vida un dels més il·lustres companys de pelegrinatge en aquells indrets desolats, ensems que el seu cantor immortal, el nostre Mn. Cinto Verdaguer; d'aquell que dedicà un dels cants de son grandiós poema Canigó a les Muntanyes Maleïdes, visió genial, superba expressió d'aquells espectacles ja mai superats; d'aquell que, amb sa inspiració sens parió, ens fa sentir la grandiositat de la llegenda cabdal i, com ningú, l'aspra fredor de les geleres, el caòtic aspecte dels roquissers per entremig dels quals treuen llurs capets descolorits les humils floretes glacials...»

Per fer-ho, caldria la col·locació d'una «artística placa de bronze, collada en el munt de llambordes que formen la fita termenal», com a «modest pagament del gran deute que l'excursionisme català té amb son excels company, glòria de la nostra pàtria i cantor de les Muntanyes Maleïdes». 

1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
El 'testament' de Juli Soler als seus consocis excursionistes acaba amb una crida a portar a terme aquest modest però emotiu «pla d'intervenció cultural i patriòtica a les Muntanyes Maleïdes», de manera que esdevingui «una bella mostra, als ulls de l'excursionisme mundial, de lo que és capaç de fer l'excursionisme de la nostra terra».

1914. «En homenatge a en Juli Soler i Santaló», Joan Danés,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
S'hi ressenya la inauguració als estanyols de Cadí, al cor del Canigó, de la primera tenda de campanya adquirida pel CEC. «Bé sembla cosa de poca importància... i, no obstant, aquella tenda representava per a en Soler una victòria, la consecució d'un ideal: el d'avesar els nostres excursionistes a la vida de campanya..., a la vida... prenyada de molèsties, certament, però reblerta d'emocions de record immarcessible». 

1914. «En homenatge a en Juli Soler i Santaló», Joan Danès,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Es recorden diversos altres moments en companyia del Juli Soler excursionista. Un dels més colpidors: «una trista sort que tingué: la de descobrir les despulles dels dos nuvis, sortits en mala hora de Viella, torbaren la mort en un dels ports de la Vall d'Aran, embolcallats per la neu que el torb furiosament arremolinava».

1914. «En homenatge a en Juli Soler i Santaló», Joan Danès,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Els fets del difunt Juli Soler: el seu exemple, els clixés fotogràfics, «testimoni eloqüent de les belleses de la nostra pàtria»;... el refugi de la Renclusa, «monument de pedra que ell mateix... s'havia començat a edificar;... en fi, sos notabilíssims escrits, per medi dels quals els vinents confirmaran la nostra opinió que son nom ha de figurar al costat o per sobre dels més famosos exploradors pirinencs».
Anys 1960-70. Xalet-refugi de la Renclusa, CEC (la Ribagorça).