Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CEC. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CEC. Mostrar tots els missatges

20170625

[1729] Per la Fraga de fa més de cent anys

1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
Les dones amb el càntir al cap baixen al riu a buscar l'aigua.
1908. Fraga, el Baix Cinca, Bisbat de Lleida (1149-1999), 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, núm. 42-43.
El viatge en tartana de Lleida cap a Fraga, «per la carretera reial, sols se troba Alcarràs». Al cap de son terme, hi ha el «pedró, molló o fita que assenyala on comença Aragó. És al mig d'un pla lo lloc convencionalment escollit per fer-hi passar aquest límit arbitrari». El substrat sarraí del territori és comentat per l'autor, i també l'«escabrositat, la sequedat i feréstec passatge» pel terme, «que fa basarda atravessar-la de dies. La carretera s'endinsa en una llarga trinxera que a vegades fa l'efecte de túnel, plena de revoltes, des d'on no es veu més que parets. Allí el vent hi regolfa totes les estacions de l'any».

S'hi esmenta «lo pas de Llitera», per on es travessa la serra que després del dit Fondo de Llitera, anys després amb un túnel a la carretera, ja es decanta cap a la vessant del Cinca.   
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
Detall de les dones, típicament abillades amb la faldeta dels dies de cada dia. La imatge fa honor a la Fraga antiga, ben costeruda per tot arreu. Sempre a buscar aigua amb dos càntirs, l'un al cap i l'altre sota el braç.
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
«La població de Fraga s'anà constituint en les altures que voregen lo Cinca, per manera que quedés indemne de les avingudes del riu. Com sos carrers presenten grans davallants i les construccions són velles i típiques, mostren sovint mogudes siluetes, de veritable atracció artística». 
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
Al capdamunt de la vila, «en la part sobirana de la població, enlaira sa feixuga silueta la vella Suda o fortalesa sarraïna», on s'hi empresonà Carles d'Aragó, Príncep de Viana, al 1461, «per ordre de son pare Joan II».

«La Suda... està en la part antiga o emmurallada, damunt del Passeig del Cegonyer o Cigonyer, comprenent la parròquia actual i la vella església de Sant Miquel, avui abandonada».
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
Detall dels capitells treballats de Sant Pere de Fraga, romànics, i que en la imatge de l'esquerra representa la lluita de l'home amb el drac.
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
«En la Casa de la Ciutat conserven cert aparell que suposen ésser la tradicional maça de Fraga, utilitzada per clavar los pilots del pont vell. Fantasiosament diuen que, quan pegava al fons del Cinca, alçava pols dintre l'aigua».
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
El campanar de Sant Pere, aixecat en dos períodes diferents. 
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
Detalls de la base i de la punxa del campanar. La foto és signada del fotògraf barceloní Thomas, mentre que al final de l'article s'assegura que són d'en Juli Soler.
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
«Lo campanar té quatre sostres: los dos inferiors, gòtics de pedra de fil, contrasten amb los dos sobirans, platerescs, de rajola... típics del reialme aragonès». Destaca l'autor els grans casalicis de la vila vella, «veritables casals, amb escuts per les portes, però tan derrotades, que semblen perenne mostra d'una caiguda grandesa».
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
«Allí on no té valor lo palm de terra, s'hi han edificat cases de cinc i sis estatges, altura a vegades motivada per lo desnivell del lloc».

«Son gran passeig o esbarjo és lo del Cegonyer o Cigonyer, al mig de la part nova. Lo nom li pervé d'una torre quadrada a on hi solien niar les cigonyes».


20170609

[1721] El primer llibre de registre al cim de l'Aneto (1915-1920)

1973. Revista «Muntanya», núm. 670, desembre.
Dibuix: Nuet Badia.
El pic de Salvaguàrdia i el trau del Port de Benasc des de la Rencllusa.
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
El CEC guarda «com un veritable tresor» els primers llibres de registre de l'Aneto i, en especial, el primer de tots. «En els seus fulls es contenen les impressions de tota una generació d'home, coneguts els uns, desconeguts la majoria, per als qual en un moment determinat l'ascensió a l'Aneto representà el fet més important de llurs vides». Sentencia el comentari de l'autor, i ens hi afegim: «Ara, en llegir les seves anotacions, ens adonem que foren els progenitors de tota una escola i d'un estil dins l'excursionisme, que malgrat l'evolució, les tècniques i els equips actuals, ens és molt difícil de superar».

El costum de posar llibres al cim de l'Aneto, que s'hi omplien pels qui feien el cim i es recanviaven quan estaven tots escrits, perdurà fins al 1967, quan ja no se n'hi posà cap més. Quan enlloc de servir per testimoniar l'assoliment d'una fita important en la vida del muntanyenc signant, passaren a ésser «testimoni gràfic d'una tara humana que els mateixos signants certifiquen» i eren omplerts de «porqueries», calgué suprimir-los, ja que no mereixien «compartir un lloc al costat dels altres llibres curulls de dades històriques, de poesia i de sentiment, on signaven figures que ens cal venerar».

El primer llibre de registre a l'Aneto hi fou dipositat «exactament a les onze del matí del dia onze d'agost de l'any 1915 pels socis del centre Santiago Perdigó i Juli Barloque».
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
Abans, però, del llibre del CEC, «els francesos ja feia anys que n'hi tenien un». Això, segons l'autor, «demostra també l'assiduïtat amb què era visitat el cim pels francesos, les facilitats d'accés dels quals pel Port de Benasc, procedents de Luishon, eren superiors a les dels nostres excursionistes» fins a la construcció del refugi del CEC a la Renclusa, inaugurat al 1916.

El primer aparell cinematogràfic que pujà al cim del nostre gegant ribagorçà ho feu al 27 d'agost de 1916, poc després de la desgràcia ocorreguda al Pont de Mahoma pocs dies abans de la inauguració del refugi. L'operador de la màquina filmà, a més de les esplèndides vistes, és clar, el llibre que hi havia dipositat des de l'any anterior. 
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
«A les onze del matí del dia onze del mes d'agost de l'any 1915 fou dipositat dalt d'aquest cim d'Aneto el primer llibre del Centre Excursionista de Catalunya, que fou portat de Barcelona i dipositat en el propi cim pels socis Santiago Perdigó i Juli Barloque, acompanyat pels guies Josep Sayó  i Daniel Mora de Benasc».
1915. Refugi de la Renclusa, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Foto: Santiago Perdigó i Díaz-Caneja (AFCEC-MDC).
L'ascensió de Perdigó i Barloque, amb els guies Sayó i Mora, amb el primer llibre de registre del CEC a l'Aneto a la motxilla.
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
«La cabana sota la balma existent al lloc anomenat la Renclusa permetia, amb molt bona voluntat, de fer-hi nit i comptar, això sí, amb l'escalf d'una bona sopa fumejant. La família Sayó feia que els que s'hi aplegaven oblidessin les incomoditats a força de netedat, d'amabilitat i de servei, però això no podia resoldre les estretors i el primitivisme d'aquell aixopluc sota les roques balmades».

La construcció del nou refugi feu que l'afluència de muntanyencs anés creixent i passés a ésser, en el temps d'estiu, un fet diari. Això transformà també la vida dels guies, que passaren de fer ascensions ocasionals a disposar d'un ofici o, almenys, mitjà de vida durant la temporada. 
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
Josep Sayó, de renom 'Pepe', o també 'Pepe, el de Llausia', el primer dels guies de l'Aneto i protagonista malaurat del drama de l'estiu de 1916. «Ocupava la cabana de la Renclusa des del 1907, on es trobava un bon i cordial acolliment». La seua indestructible amistat amb Juli Soler el portà a acceptar de fer de guarda i masover del nou refugi de CEC per trenta anys. La desgràcia d'aquell estiu li impedí de començar la seua nova tasca. Fou considerat el primer i millor dels guies del seu temps. Mossèn Oliveras escrigué: 

«Per ço era guia per excel·lència. En ell l'ésser guia no era un ofici, era una afició: semblava un propietari que mostrava orgullosament els seus dominis».
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
Altres guies reconeguts de fa cent anys a l'Anero foren en Daniel Mora, Antònio Abadias, Antònio Lobera, Josep Mora, Josep Delmàs, Ramon Cereza i Paco Cabellud, tots ells benasquesos. Aquest darrer «tenia una cabana al vessant espanyol del Port de Benasc on s'allotjaven la major part dels excursionistes procedents de França. Acostumava a anar sol amb els seus clients i no és gaire freqüent el seu nom en aquest primer llibre».

L'altre gran guia de l'Aneto fou el gendre d'en Sayó, l'Antònio Abadias, conegut amb el sobrenom del 'Lleó de l'Aneto'. La diglòssia i minorització lingüística que (de part de l'Estat) sofrien en aquells temps, i que perdurà al llarg del segle XX, els parlants del benasquès, feia que habitualment escrivís en espanyol. Però de manera ocasional, les anotacions al llibre de registre deixaven entreveure la llengua mil·lenària del país parlada per tota aquella colla de guies benasquesos. 
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
Durant la Gran Guerra, del 1914 al 1918, passaren pel cim de l'Aneto muntanyencs de diverses nacionalitats europees, enfrontades en aquella cruenta contesa bèl·lica. El refugi de la Renclusa fou un espai de neutralitat i no s'hi registrà mai cap incident.
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
«La professió de guia no era sempre un treball agradable», segons caràcters dels clients i circumstàncies de l'ascensió. Això sí, «eren gent feta a totes les inclemències del temps, i que difícilment s'impressionava pels fenòmens atmosfèrics».

1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
Juli Soler i Santaló, ànima del refugi de la Renclusa, i gran coneixedor de les Maleïdes. «Les seves prolongades estades a la precària cabana sota la balma de la Renclusa, que ell anomenava humorísticament 'Vil·la Maladeta', van apressar sens dubte la seva fi», és a dir, foren causa de la malaltia que patí. 
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
Antònio Abadias fou l'administrador de la Renclusa des de la inauguració del refugi al 1916, atesa la desgràcia de son sogre. «Va ser un veritable amic de tots els excursionistes que el tractaren. La seva personalitat, la seva cultura i decisió en van fer un autèntic guia de muntanya».
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
Escrit d'elogi a Josep Sayó en aquell primer llibre de registre. 
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
Mossèn Jaume Oliveres pujà per primer cop a l'Aneto al 1906 pel cantó de Vallhiverna. Una anotació seua ens fa avinent que no sempre tots els excursionistes que feien el cim deixaven anotacions als llibres: de vegades, els primers muntanyencs de la temporada hi ascendien quan encara estava el cim cobert de neu i no el podien extraure i escriure-hi.
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
La primera versió d'«Els llamps de la Maleïda», de Mn. Jaume Oliveras, fou escrita molt resumidament al primer llibre de registre al 31 de juliol. Aquell mal dia de juliol de 1916, l'electricitat dels llamps impregnà tot el Pont de Mahoma, i Josep Sayó i l'alemany Adolf Blass hi foren abatuts. 
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
«Quatre dies després i quan la tempesta minvà, tornà [Mn. Oliveras] a pujar al cim de l'Aneto acompanyat d'alguns guies i alguns joves de Benasc» per tal de rescatar i baixar fins a la Renclusa els cadàvers dels malaguanyats muntanyencs. «El 27 d'agost de 1917, un any després d'aquest accident, hi tornà a pujar per beneir la creu que es col·locà en el lloc on moriren en Sayó i en Blass». En total, Mn. Oliveras ascendí en 30 ocasions al cim de l'Aneto. La darrera, amb 72 anys, al 1949. 
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
L'escrit del 31 de juliol de 1916 en pujar a recollir els cadàvers dels muntanyencs fulminats pel llamp al Pont de Mahoma.
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
El primer llibre s'estigué al cim de l'Aneto per cinc anys i hi signaren els més il·lustres pioners del nostre pirineisme. 
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
L'escrit de l'ascensió per a la col·locació de la creu en honor dels difunts, al 1917: «Beneïda i col·locada la creu amb la imatge de nostre Redemptor l'hem adorada tots els firmants resant després devotament per nostre inoblidables companya, lo que preguem que facin també tots els que pugin aquest cim».
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
El President del CAF al 1920, Edouard J. Abadié, fou l'encarregat de baixar aquell primer llibre ja completat.
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
El darrer full que clou el primer llibre de registre, amb una darrera anotació de cessió d'Antònio Abadias al CEC. 

1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.

20170529

[1713] Gardeny, de fort militar a racó de bruixes i bruixots

1908. Gardeny, Lleida, 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
«Lleida, la capital eclesiàstica de no poc territori aragonès». 
Excursió, passant per Lleida, de l'historiador amb el fotògraf Juli Soler per les terres de la Catalunya aragonesa: «ço és, una gran porció territorial que fins al 1300 sigué part integrant del territori de nostre del Principat».
1908. Gardeny, Lleida, 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
Clixé: Thomas.
L'esplanada davant l'església de Santa Maria de Gardeny, amb sa portalada romànica. Un petit edifici amb garita de guàrdia (per a la soldadesca espanyola ocupant) es veu adossat al castell.
1908. Gardeny, Lleida, 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
«Lleida, la reina de la Catalunya occidental, la ciutat de les sèquies i les hortes, rica en monuments medievals i en records sarraïns, exerceix extraordinària atracció al turista que per primera vegada la visita». Destaquen la silueta de la Seu Vella, «anys ha convertida, per la ignorància artística de nostres governants, en mansió militar».

També s'hi fa referència a les avingudes devastadores del Segre, «sempre fecunditzant, i destructor a estones», les hortes i Gardeny. A més de la fortalesa, hi destaquen «un més ample prat, proper a aquella, extens i alterós, a on hi pasturaven llur bestiar los priors de Gardeny».

Segons l'autor, que devia recollir la llegenda d'algun seu col·lega lleidatà, la solitud del lloc va fer que als segles XVI i XVII, «los qui es fingien bruixots i bruixes i simulaven la cort de Belcebub i s'entregaven a barroeres disbauxes, l'escolliren per punt de cita, on feien sos pactes amb lo dimoni, tramant-hi crims i delictes, que prous vegades donaren per resultat vessaments de sang i copioses llàgrimes». Devien d'ésser les mateixes bruixes i bruixots que campaven pel Pont del Boc al Sot de Fontanet.
1908. Gardeny, Lleida, 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
Més enllà del passat romà i sarraí del puig de Gardeny, l'autor se centra en sa història a partir de la conquesta de part de Ramon Berenguer IV, que l'entregà al famós Orde del Temple, «i, a l'extingir-se aquesta, lo posseí l'altre Orde militar de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem, però no immediatament», ja que durant 3 anys, de 1314 al 1317, restà en mans reials.
1908. Gardeny, Lleida, 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
Clixé: Juli Soler i Santaló.
L'interior de la nau de l'església de Gardeny, partida en dos pisos. La imatge mostra el dormitori dels soldadets sota la volta gòtica. 
1908. Gardeny, Lleida, 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
Encara tingué part activa i pes específic militar durant la Guerra dels Segadors, que perdria posteriorment en desplaçar-se els setges a la part oriental de la ciutat, al baluard del Carme, molt planer i més fàcil d'expugnar, com malauradament es demostrà al 1707 i al 1810.

«Los templers, al construir la fortalesa de Gardeny, li donaren la forma cúbica, cuidant de no rompre, amb cap torre sobresortint, la seva feixuga silueta». L'església n'estava separada, bé que dintre del recinte fortificat. Castell i església eren migpartits per un sostre per tal de donar hostatge a la tropa militar del nostre estimat país veí ocupant.
1908. Gardeny, Lleida, 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
«En la part lateral, altra porta secundària comunicava la iglésia amb un espaiós pati que envoltava el castell». Més tard, canvià la funció del fortí: «En lo segle XVI, a les presons de Gardeny eren tancats los inculpats de delictes comuns i s'hi instruïen processament judicials, fins dels crims comesos en llocs apartats però de jurisdicció de l'Orde dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem». Per exemple, un procés contra una bruixa de Torrefarrera, instruït al 1550. En definitiva, una autèntica casa dels horrors. Els crits de les captives i d'altres reus, encara deuen ressonar entre els seus gruixuts murs. 
1908. Gardeny, Lleida, 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
Clixé: Juli Soler i Santaló.
La molt austera porta romànica lateral. Una gran fumera s'aixecava de l'església, d'un foc que devia servir per escalfar els soldadets durant les fredes i boiroses nits hivernals lleidatanes.

20170213

[1636] Del congost de l'Hostal Roig o Pas Nou a les pedreres del Montsec de Rúbies

1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.

Travessa del Montsec per Meià, pel pas de l'Hostal Roig, també conegut com del Pas Nou. En tartana d'Artesa de Segre fins a Santa Maria de Meià, tres hores. Les dos poblacions estigueren emmurallades en temps reculats. Vilanova sofrí granys danys per causa de la guerra dita dels set anys en la primera carlinada de 1833. 

«Vilanova celebra, per l'11 de novembre, una molt renombrada fira de perdius, on s'hi apleguen gran nombre d'exemplars de tota mena, presentant-s'hi compradors de tots indrets de Catalunya, uns per revendre-les a fi de servir de reclam, altres per a repoblar la caça de vedats i boscos». Afegeix Carreras: «La celebració d'aquesta original fira ha donat per resultat que, en los pobles d'aquells volts, los pagesos se dediquessin a una avicultura especial, la cria de perdius domèstiques... es procuren tots los ous de perdiu que poden i los fan covar per les lloques [gallines]. Quan ja són grosses, acostumen a portar diàriament al bosc lo gabial on estan recloses, i allí les deixen en llibertat, seguint a la dona que les cuida, igual que si fossin gallines». Però quan creixen, ja no segueixen i se'ls escapen, per això és «que acostumen a vendre-les totes en la fira de Vilanova».
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.
El Montsec era també feu de les aus de caça, com ara el duc. Les històries populars recollides per l'autor són realment delicioses. 

«A Vilanova de Meià criden l'atenció de l'excursionista dos creus de terme: un a l'entrada de la població, tenint lo fust renovat, i l'altra a la sortida, si bé... només ne queda el fust. A Santa Maria, i davant del que fou priorat benedictí, existeix altra completa creu de terme, hermós exemplar del Renaixement».
1922. Santa Maria de Meià (la Noguera d'Urgell).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

La creu de terme renaixentista, 1611, de davant del monestir.
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.
«La gran església del priorat és avui parròquia del poble de Santa Maria; en canvi, l'antiga església parroquial, petita i pobra, fa de cases consistorials». Refereix l'autor el descobriment d'unes pedreres de marbre al Montsec, aquell mateix 1897, que es provaven d'explotar.

Diverses fortificacions s'esglaonaven pel territori de l'antic priorat de Meià, com ara la Torre de l'Espinalt, «a tres quarts d'hora de Santa Maria, vers los Terradets i donant vista a la Vall d'Àger»; los Castellets, prop de les runes de l'antiga ermita de Sant Mamert [o Mamet], «torres de defensa i guaita, essent possible que la mateixa capella de Sant Mamert fos continuadora d'altra de dites torres ventatjosament situada dalt d'aquell cim, com sol succeir amb tantes capelles similars».
1890 ca. La pedrera de Meià (la Noguera d'Urgell).
Foto: Lluis M. Vidal (1842-1922) (MdC-AFCEC).

Vista d'una casa en què es treballava la pedra marmòria de la pedrera de la Cabroa a la falda del Montsec, a Santa Maria de Meià. S'hi aprecien, arropenjats a la paret, els grans blocs, que eren transportats per avall en carro, aparcat davant la casa.
1890 ca. La pedrera de Meià (la Noguera d'Urgell).
Foto: Lluis M. Vidal (1842-1922) (MdC-AFCEC).

Vistes de la pedrera de marbre del Montsec, amb els blocs entallats, les casetes de treball, i el Montsec de Rúbies omnipresent.
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.
Al peu de la muntanya de Sant Mamet, s'estén la Vall d'Eriet, «on verdegen hermosos conreus pertanyents a tres o quatre pagesies que a son entorn s'oviren [s'albiren]». Allà «hi hagué en altre temps un bastant regular castell, molt ben situat en les roques que formen lo cim de la muntanya... La principal causa de son total enrunament està en una masia amb nombroses dependències que s'ha alçat a son peu», aprofitant les mateixes pedres de l'antiga petita fortificació. Encara hi havia visibles els fonaments de la rodona torre de l'homenatge. «Al finalisar lo segle XIII i començar lo XIV, era conegut per castell de Meià», mentre que del poble se'n digué, per això mateix, Santa Maria de Castelló de Meià, pertanyent a la família dels Alemany, que acabà per lligam matrimonial sota domini del castell de Mur pallarès, a l'altra banda del Montsec.
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.
«Lo camí que de Meià va al Pallars atravessant lo Montsec pel lloc anomenat lo Pas Nou i Hostal Roig, abans de construir-se la carretera del pas de Comiols, sigué molt freqüentat». Aquell mateix any havia estat objecte de reparació gràcies a la donació d'un ric hisendat local. 

Magnífica i esfereïdora descripció de la pujada cap al Congost del Pas Nou: «Tot seguit que se surt de Vilanova, s'enlaira el camí i los regadius i conreus li donen atractívol aspecte. No tarda en canviar, tornant-se feréstec i solitari. Grans massissos de roca i altíssimes cingleres l'envolten. En aquestes s'hi obres profundes cavitats, de fondària i extensió variables, algunes notabilíssimes... En alguns indrets lo camí passa tan encaixonat pel fons del barranc, fa tan sobtades revoltes i les cingleres s'encreuen damunt d'ell com si fossin un sol massís, que al caminant li produeix la il·lusió que no passa més enllà».

La masia de l'Hostal Roig presideix l'entrada al congost per la banda pallaresa, «amb bons conreus dalt del replà que forma el coll o pas del Montsec... La masia fa d'hostal i s'hi solen deturar tots los traginers que fan aquella via. Allí dalt s'hi celebra una notable fira de bestiar lo 29 de setembre».
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.
«Dominant la collada, dalt d'una altura o rocar, unes quantes parets denoten la presència d'antic castell... amb runes d'una romànica capella que els d'Hostal Roig anomenen de Santa Anna». Escriu l'historiador, recollint la versió dels pagesos de la contrada, que pertangué a l'antic poble de Montllobar, «que un jorn s'alçà en aquells conreus».

A Vilanova no volgueren que sobre aquesta ruta s'hi fes la nova carretera d'Artesa a Tremp,  «per por que, quan fos acabada, hi sovintegés lo pas de les tropes en temps de disturbis i amb tal motiu se vegessin subjectes als subsegüents allotjaments, que tant temen los pobles». Per aquesta causa, l'Hostal Roig i el Pas Nou quedaren apartats de les noves rutes de tràfec comercial i humà entre el Pallars i el Mig Segre, que es traslladaren cap a Comiols.