Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Balaguer. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Balaguer. Mostrar tots els missatges

20170410

[1675] Lo Pont Vell de guerra i postguerra

1938. Lo Pont Vell, Lleida.
El Pont Vell derruït per la voladura en la retirada republicana, vist des de l'areny de la marge esquerra, rere una filada defensiva de filferro, que protegia les trinxeres republicanes, que de tota manera no aguantarien gaires setmanes. Recordo com en una conferència, en Víctor Torres, germà de poeta, i aleshores combatent, referia la tristesa del moment de mirar des de la trinxera de Cappont cap a la ciutat, i veure la casa pairal, al costat de l'Arc del Pont, tancada i barrada, en zona ja ocupada pels feixistes.
1938. Lo Pont Vell, Lleida.
Detalls de la Paeria, a Blondel, i de la Seu Vella dalt del turó des de la filferrada. 
1938. Lo Pont Vell, Lleida.
En primer terme, l'estrep del Pont Vell destruït ran de banqueta, amb la característica estructura metàl·lica del pont modernista sobre les aigües del Segre.
1938. Lo Pont Vell, Lleida.
Una barricada al Pont Vell, feta amb les llambordes del carrer, per protegir el pas a la Paeria.
1938. Lo Pont Vell, Lleida.
El primer ull del costat de la ciutat fou del tot enfonsat per l'explosió. La imatge és probable que fos presa des d'una finestra de l'Hotel Pal·las.
1938. Lo Pont Vell, Lleida.
La resta del pont, tot i que no n'estic segur del tot, fou ja enderrocat pels ocupants, abans de procedir a la instal·lació del pont de fusta provisional i per permetre'n la posterior reconstrucció durant la postguerra. 
1938. Lo Pont Vell, Lleida.
Els pontoners de l'exèrcit ocupant construïren un primer pont de barques per comunicar les dos marges del Segre. Aquest pontet era situat aigües amunt del pont enderrocat, abans d'arribar al pont del tren. Al fons, s'hi veu la Rambla de Ferran, darrere l'esplanada de la Plaça Cabrinetty, anys després dita «de la Pau» per les autoritats franquistes. Volien dir de la seua «pau», o sigui, victòria, persecució i submissió per les armes (espanyoles) de la Catalunya demòcrata i republicana.
1938. Lo Pont Vell, Lleida.
Primer amb barques i després amb estructura de fusta. 
La ràpida habilitació d'un pas del riu fou estratègica per a l'exèrcit ocupant (espanyol).
1939. Lo Pont Vell, Lleida.
Imatge del Pont Vell de la ciutat lleidatana tot destruït per voladura (1938) en la retirada republicana per tal de barrar el pas a l'avanç de la barbàrie feixista (espanyola). Al costat dels pilars dels pont derruït, s'hi condicionà un pont de fusta provisional.
1939. Lo Pont Vell, Lleida.
Les cases de la Rambla, al darrere, totes deshabitades, sense els llançols blancs al sol i al vent d'altre temps. Dalt, la Seu Vella mostra son pitjor aspecte aquarterat. Els arcs tapiats tenen finestres a dos nivells, corresponents als dos pisos en què fou dividida la Seu després de l'ocupació borbònica (espanyola) de 1707.
1940. Lo Pont Vell, Lleida.
La construcció del pont provisional de fusta, ja acabat, al costat de l'enderrocat, fou obra del nou règim feixista que ocupà Catalunya, un cop perduda la guerra. 
1940. Lo Pont Vell, Lleida.
Una imatge de les tasques de construcció del pont de fusta provisional, per davant mateix dels pilans del pont enderrocat. S'hi observa l'habilitació d'un pas de carro per permetre el transport de materials des de la banqueta fins als nous pilans (pilars, en lleidatà).
1940. Lo Pont Vell, Lleida.
Vista completa del pont provisional ja completament fet i amb trànsit.
Anys 1940-44. Lo Pont Vell, Lleida.
Gegants i capgrossos, potser per Sant Anastasi, davant del pont provisional de postguerra. Els gegants eren Marc Antoni i Cleòpatra, amb nous vestits. Encara no havien començat les obres del nou Pont Vell.
1940. Lo Pont Vell, Lleida.
«Destino», núm. 137, 2 de març (MdC-BdC).
Revista «Destino», 2 de març, la revista barcelonina dels ocupants i col·laboracionistes, en la primera postguerra. En la foto, s'hi observa amb detall el peu de formigó dels pilans i l'estructura de fusta de tot el pont.
1940. Lo Pont Vell, Lleida.
«Destino», núm. 137, 2 de març (MdC-BdC).
Detall dels pilans i de l'estructura de fusta. El pont fou reconstruït en 19 dies.
1940. Lo Pont Vell, Lleida.
Construcció del nou pont de la ciutat, començat per la banda de Cappont.
1940. Lo Pont Vell, Lleida.
Detall de la construcció del nou pont, amb el pont provisional de fusta a la banda de dalt.
1944. Lo Pont Vell, Lleida.
Una foto de «La Vanguardia española» mostra ka construcció de l'actual pont, d'una llargada de 150 m, amb tres pilars i quatre arcades, les centrals de 50 i les laterals de 25 cadascuna. Entre altres, participà en el seu disseny l'enginyer lleidatà Victorià Muñoz i Oms (Lleida, 1900 - Barcelona, 2000), qui fóra el principal responsable de la pantanització de la Noguera Ribagorçana de part de l'ENHER en aquella postguerra. 

Als anys 2000, la Paeria li va dedicar una part del Camí de Picos, de l'antiga N-II fins a la Bordeta. La dedicatòria de carrers a personatges no polítics però sí lligats a la llarga nit de la dictadura (espanyola), haurà d'ésser sens dubte revisada en un futur de plenes llibertats i ètica inequívocament democràtica. Sense negar-ne la vàlua professional, no podem exalçar aquells qui col·laboraren, de paraula, obra o omissió, amb les atrocitats i la repressió sanguinària dels ocupants (cosa que s'ha tolerat excessivament en els anys dits de la 'transició', que més que una transició democràtica, ara sabem que fou una transició del poder des del franquisme originari al franquisme dels fills).

Les obres del pont van durar gairebé quatre anys, i fou inaugurat poc abans de la festa major de 1944.
Anys 1940. Lo Pont Vell, Lleida.
El nou Pont Vell de Lleida, ja refet.
1938. Lo Pont Vell, Balaguer.
El ferreny pont de pedra medieval que donava pas a la ciutat sobre el Segre, també tot derruït per la voladura de les tropes republicanes en retirada. A dalt, la fumerada sobre la ciutat durant els bombardejos del maig de 1938.
1938. El Pont de Ferro, Flix.
El pont de ferro sobre l'Ebre, reconstruït pels republicans per a l'ofensiva, però que seguiria la fi dels altres.
1938. Lo Pont de l'Estat, Tortosa.
El Pont de l'Estat sobre l'Ebre a Tortosa, també volat.
1940. Solsona.
«Destino», núm. 137, 2 de març (MdC-BdC).

Un pont provisional a la carretera de Solsona a Manresa. 
1940. Navarcles.
«Destino», núm. 137, 2 de març (MdC-BdC).

L'ull central derruït del pont de Navarcles (el Bages).
1940. Camprodon.
«Destino», núm. 137, 2 de març (MdC-BdC).

El pont del Carbur, a Camprodon, ja refet pel nou govern (espanyol) ocupant.
1940. Lascellas (el Somontano, l'Aragó).
«Destino», núm. 137, 2 de març (MdC-BdC).

El Pont d'Àrbex, sostingut per aquest gran arc parabòlic en construcció. Els presoners de guerra republicans treballaren forçosament en l'obra.
1940. L'exili republicà.
«Destino», núm. 133, 3 de febrer (MdC-BdC).

Parla el peu de foto, en to feixistoide del règim, «de aquella vergonzosa huída que sembró de miseria las carreteras de Gerona y del mediodía francés». Nosaltres només hi sabem veure la dignitat del vençut, però no agenollat. Ni encara menys espanyolitzat ni col·laboracionista, que aquesta sí que fou la vergonyosa via de supervivència triada per bona part de l'alta burgesia i dels terratinents.

20161211

[1592] Una ressenya de Catalunya al mapa de Vrients, 1605

1605. «La descripció de Catalunya de fra Francesc Diago»,
edició d'Ernerst Moliné i Brasés, 1909.
L'any 1605 s'imprimí a Anvers el mapa de Catalunya de Joan Baptista Vrients, considerat el primer mapa imprès del nostre país, fet per encàrrec dels diputats de la Generalitat. El mapa portà per títol Cataloniae Novissima et Accurata Descriptio: «lo mapa, que està conscientment acolorit a mà, és detalladíssim, deixa bastant ben marcat lo sistema hidrogràfic o fluvial i senyala l'orogràfic amb petites muntanyes isolades de les que n'hi ha gran escampada. Tots los noms i indicacions geogràfiques estan escrits en català; només hem sapigut trobar lo castellà en la demarcació de les fronteres de la terra, o sia, la francesa, l'aragonesa i la valenciana».
1605. «La descripció de Catalunya de fra Francesc Diago»,
edició d'Ernerst Moliné i Brasés, 1909.
«Té especial importància aquesta descripció per vàries raons. Per lo fet d'acompanyar lo primer (o un dels primers) mapes catalans impresos, per l'abundància de notícies geogràfiques i pintoresques, i per ésser obra casi desconeguda de l'insigne historiador valencià Fra Francesc Diago, de l'Orde de Predicadors».
1605. «La descripció de Catalunya de fra Francesc Diago»,
edició d'Ernerst Moliné i Brasés, 1909.
Pare Francesc Diago, historiador (Viver, Alt Palància, aprox. 1560 — València, 1615):

«Prengué l’hàbit dominicà a València el 1578, i fou lector de teologia al convent de Santa Caterina de Barcelona i prior (1603) de Sant Onofre de València. Fou nomenat cronista de la Corona d’Aragó el 1615. Publicà Historia de la provincia de Aragón de la orden de los predicadores (1599), Historia de los victoriosísimos antiguos condes de Barcelona (1603), la més important de les seves obres, en què aportà molts documents inèdits, entre els quals la lletra de Carles el Calb als barcelonins, del 877; arriba fins el 1603, però des de la mort de Ramon Berenguer IV (1162) es redueix a una història episcopal, llevat de quan fa referència a Ramon de Penyafort i a l’orde de la Mercè. Escriví també la Descripción de Cataluña annexa al mapa de Joan B.Vrints del 1605, l’episcopologi de Girona (1601) i les biografies de Vicent Ferrer (1600; 1611), Ramon de Penyafort (1601), Luis de Granada (1605), Pere de Luxemburg (1605), Humbert de Romans (1607) i els Anales del Reino de Valencia (primer volum, 1613), la continuació dels quals deixà, en morir, molt avançada. N'han estat publicats, en 1936-46, uns Apuntamientos para continuar los Anales del Reino de Valencia desde el rey Pedro III hasta Felipe II. Tot i les seves notables qualitats i major esperit crític que els seus contemporanis, donà entrada al fals Dextre en la historiografia catalana. Representa l’entroncament de l’escola històrica valenciana amb la del Principat» (enciclopèdia.cat).
1605. «La descripció de Catalunya de fra Francesc Diago»,
edició d'Ernerst Moliné i Brasés, 1909.
El primer mapa imprès de Catalunya, obra de Jan Baptist Vrients (Anvers 1552-1612), gravador i editor flamenc (escrit també Vrints, o més llatinitzat Vrintius, Vrientius), al qual la Generalitat de Catalunya encarregarà dos treballs: un mapa mural de sis fulls, i un altre que s'incorporà a diverses edicions del Theatrum Orbis Terrarum, juntament amb la Descripción de Cataluña, del pare F. Diago, també per encàrrec del nostre govern.
1605. «La descripció de Catalunya de fra Francesc Diago»,
edició d'Ernerst Moliné i Brasés, 1909.
«En aquella data Fra Francesc Diago era un dels frares més distingits del Convent de Predicadors de Santa Caterina» de Barcelona. Se li encarregà la redacció d'aquest treball «per lo preu de seixanta lliures, incloses totes les despeses inherents al seu treball. Podria ésser que aquest es reduís a traduir-lo del llatí, suposant que ja el tingués escrit abans».

Sembla que cap al juliol de 1604 s'enviaren cap a Anvers, llavors sota govern espanyol als Països Baixos del sud per a l'estampació conjunta amb el mapa. L'any següent la Generalitat expedia 150 lliures per 50 còpies del mapa, «les quals per ordre del consistori ha fetes tallar i estampar en Anvers».

1605. «La descripció de Catalunya de fra Francesc Diago»,
edició d'Ernerst Moliné i Brasés, 1909.
La Descripció comença amb l'enumeració dels límits geogràfics del país. Al nord, la frontera se situa «al lago de Salses y el castillo del mismo nombre, hecho allí por el emperador Carlos Quinto, contra el muy fuerte castillo de Leucata...»
1605. «La descripció de Catalunya de fra Francesc Diago»,
edició d'Ernerst Moliné i Brasés, 1909.
Sobre el clima: «Tiene en el verano el aire por todo bueno, y en el invierno templado, mayormente hacia la mar en su parte austral». L'abundància d'aigua, segons l'autor, «porque tiene tantos chorros y ríos la Cataluña, que se contan d'ellos poco menos de cinquenta que pasan por ella, y estan todos muy abundantes de pescado: unos pequeños, otros mayores, unos medianos, otros famosos».

«No le faltan minas de oro, plata y de otros metales, de que hacense los pedacillos del mejr oro y plata, que llevan consigo el Segre y otros ríos de Cataluña, arrancándolos de las tierras por do pasan con sus avenidas».
1605. «La descripció de Catalunya de fra Francesc Diago»,
edició d'Ernerst Moliné i Brasés, 1909.
«...ni puedo dejar de decir en loor de la Cataluña, que esta provincia puede hacer y armar de todo punto galeras con todas sus jarcias y aparejos, sin tener que menester de cosa alguna de fuera. Y puedese comprender esta abundancia de Cataluña de todas las cosas por las tantas casas y lindos edificios que hay en los llanos, montes, collados y bosques. De manera que toda la Cataluña paresce una sola ciudad».

Se citen com a llocs emblemàtics, el monestir benedictí de Sant Miquel del Fai, «sobre cuyo techo corre un mediano rio, que los naturales llaman Tanes»; el Canigó, que «causa espanto en el condado de Rossillón... que así se llama por la canez o blancura de las nieves, de que de invierno y de verano siempre está cubierto»; la muntanya de Sal de Cardona, «que es muy sana y de divesos colores, por el reflesso del sol». Amb tot, «no se puede olvidar la montaña de Montserrrat, que está lejos de Barcelona siete leguas hacia poniente».


1605. «La descripció de Catalunya de fra Francesc Diago»,
edició d'Ernerst Moliné i Brasés, 1909.
Descripció de Montserrat i altres llocs singulars, com les fonts d'aigües caldes. 
1605. «La descripció de Catalunya de fra Francesc Diago»,
edició d'Ernerst Moliné i Brasés, 1909.
Breu ressenya de les principals ciutats del país, com Tortosa, Tarragona, Vilafranca. La primera, al costat de la desembocadura de l'Ebre, «que aquí se navega mucho, y que tiene mucho muy buen y grande pescado de la mar. Salmones, los quales habiendo gustado una vez el agua dulce, pocas veces vuelven a la mar»

De Tarragona, «de muy linda vista», seu metropolitana dels bisbats catalans, i centre del gran camp tarragoní, «y al cabo d'el quedan los Montes de Pradell, en los quales está el muy fuerte castillo de Siurana... y el monasterio de Olmet [Poblet], adonde están las sepulturas de les Reyes de Aragón».
1605. «La descripció de Catalunya de fra Francesc Diago»,
edició d'Ernerst Moliné i Brasés, 1909.
La descripció de Barcelona, on «hay en ella muchas cosas para veer», com per exemple «el muelle, que es de tanta lindeza, aunque no está acabado, que puede servir para puerto seguro de naves y galeras»; i d'Egara [Terrassa], Manresa i Vic.  
1605. «La descripció de Catalunya de fra Francesc Diago»,
edició d'Ernerst Moliné i Brasés, 1909.
Girona, Empúries, Roda, i Cotlliure, aquesta «sobre la mar allende del muy seguro puerto de Venus, hoy llamado Port-vendres».

1605. «La descripció de Catalunya de fra Francesc Diago»,
edició d'Ernerst Moliné i Brasés, 1909.
Les ciutats rosselloneses d'Elna i Perpinyà, el Conflent, ple de fargues per treballar el ferro, i Sant Miquel de Cuixà. A la Cerdanya, s'hi esmenten Llívia i Puigcerdà.

1605. «La descripció de Catalunya de fra Francesc Diago»,
edició d'Ernerst Moliné i Brasés, 1909.
De les terres occidentals, se'n fa esment de la Seu d'Urgell: «queda entre muy altos montes, llenos de viñas en un valle harto fértil a la orilla setentrional del Segre», i de Tremp al Pallars. De Balaguer, «linda y alegre villa de los ilergetes, puesta a la raíz de un alto monte, en la cumbre del qual en otro tiempo había un fortíssimo castillo». Sobre la Plana d'Urgell, que «aunque no se riegue, abunda todavía de muy buen trigo» i nombroses viles: Cervera, Tàrrega, Bellpuig i Agramunt, entre altres.

«Lérida está cerca un gran monte y queda poco lejos del río Segre, que allí va muy crescido por muchos otros ríos». Al turó de la Suda, de la Seu i del palau episcopal, se'n destaca el claustre: «En la misma iglesia hay una muy linda galería o patio de piedra, por cuyas grandes y anchas ventanas descúbrese la Ciudad, puesta a la cuesta del monte, el río y su larga orilla. En esta ciudad hay muy buen estudio de todas las ciencias». Sobre l'horitzó del baix Segre, Aitona i Mequinensa, «puesta en un rincón del Segre, adonde entra en el Ebro».
1605. JB. Vrients, 
«Cataloniae Principatus Novissima et Accurata Descriptio» (ICC).
Lleida i rodalies. 
1605. JB. Vrients, 
«Cataloniae Principatus Novissima et Accurata Descriptio» (ICC).