Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Balaguer. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Balaguer. Mostrar tots els missatges

20200626

[2170] Lo pont gòtic balaguerí de Sant Miquel, 1894

1893. Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Lluís M. Vidal (MDC). 

No sabem si fou per casualitat o perquè ja havia començat el rebombori sobre l'enderroc de l'arc del pont balaguerí, però el cas és que aquest pioner de la fotografia catalana es desplaçà aquell mes de maig a la capital històrica de l'Urgell per retratar-lo. Sabem que la vista fou presa el dia 27, amb de valenta llum solar, suposem que cap a migdia. Hi apreciem l'arc esquerdat, el ferm del pont, les tanques de pedra, el tallamar, i el carrer del pont, que menava fins a la ciutat, amb les velles muralles del Castell Formós a dalt.

A la vista dels esdeveniments i rebombori del maig de 1894, em queda el dubte de si la datació de la imatge l'any anterior és prou correcta. 
1893. Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Lluís M. Vidal (MDC). 

Detall del carrer del Pont, amb aquelles típiques cases estretes i portalades arrodonides, que s'obrien de bat a bat cap enfora. Els llençols pengen dels balcons per eixugar-se al sol. 


1893. Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Lluís M. Vidal (MDC). 

Detall del portal gòtic, amb la imatge de Sant Miquel al centre. Un gran plataner li feia la competència en alçària. 

1894. Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«El Diluvio», 22 de maig (ARCA).

Víctor Balaguer, el gran prohom dels historiadors de la Renaixença, aixecà la veu contra l'enderroc de l'arc. L'Acadèmia de la Història aprovà una petició de la Societat Artístico-Arqueològica de Barcelona en què s'oferien a reconstruir-lo de la pròpia butxaca, en cas que fos abatut.
1894. Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«El Diluvio», 29 de 
maig (ARCA).
El rebombori, a dins i fora de Balaguer, fou tan sonat que el gobernador civil (espanyol) de la província hagué de pendre cartes en l'assumpte per aturar les intencions de l'ajuntament balaguerí de «derribo de la hermosa e histórica puerta gótica de entrada a la ciudad».
1894. Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«El Diluvio», 30 de 
maig (ARCA).

Sembla que hi havia despreniments de pedres de la cornisa amb certa freqüència. El 24 de maig, en plena polèmica, «otra piedra desprendida» va caure «encima de una pobre mujer que atravesaba el puente» i «le causó lesiones tan graves que falleció a las pocas horas de haber sido trasladada al hospital».

Com sempre ocorre al nostre país, un cop passada la desgràcia, llavors tot són presses de part dels governants i fou ordenat el reconeixement tècnic del monument. S'hi afegí una bastida amb barana per tal d'impedir que tornés a haver-hi cap accident. Pels comentaris que llegim, l'opinió pública passà en quinze dies de considerar la bellesa de l'arcada per conservar-la, a veure'n la perillositat i decantar-se per l'enderroc.
1894. Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«El Diluvio», 13 d'agost 
(ARCA).

El Centre Excursionista de Catalunya reclamava els materials de l'enderroc per tal de reconstruir el portal gòtic balaguerí. Potser a l'agost encara no s'havia tombat, però poc se'n devia faltar. 
Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
La història resumida de l'enderroc del portal, aixecat a finals del segle XIV. El portal fortificava l'entrada per l'únic pont balaguerí durant molts segles, i una mica més enllà, el portal de Gerb protegia la ciutat pel nord. L'obertura de la carretera cap a Tremp els va sentenciar tots dos, car dificultaven el pas dels carruatges.
Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Ordenada finalment de demolició del portal, se'n guardaren les peces numerades de cara a una possible reconstrucció, com algunes associacions havien manifestat voler fer. Òbviament, el projecte no s'acomplí mai. Els detalls escultòrics foren emmagatzemats a l'ajuntament, que l'any 1913 en decidí la venda a un milionari americà que s'estava fent un palauet a Sitges.

L'escultura de Sant Miquel, els dos àngels i els dos escuts urgellencs, doncs, se n'anaren cap a la costa per 6.650 pta de l'època. Amb el pas del segle XX, el Sant Miquel original fou substituït per una còpia, a caua de la degradació de la pedra i el perill per als turistes sitgetans. Una segona còpia en fou feta i traslladada a Balaguer, a on tornà a presidir des del 1977 l'entrada del pont, també refet de nou en nou després de la guerra. Escultura i pont, com a vells amics, s'hi retrobaren a la fi. Sembla una d'aquelles difícils històries d'amor o amistat, però de final d'alguna manera feliç, sota les marques del pas del temps. 


Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).

Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Clixé de J. de Romero i de G.



20200624

[2169] L'agitat any balaguerí de 1894

1894 ca. Lo pont de Sant Miquel,
Balaguer (la Noguera d'Urgell).

Vista del vell pont medieval balaguerí, que desapareixeria a la guerra del segle XX. El portal fou desmuntat pedra a pedra l'any 1894 per causa del mal estat en què es trobava. El detall de la fotografia ens permet d'apreciar-ne l'amplada, les baranes de pedra, els tallamars i els elements escultòrics de la façana. L'arcàngel protegia l'entrada a la ciutat, amb dos angelets al costat i dos escaquers urgellencs a banda i banda. S'hi veuen bé les esquerdes del monument. Exèrcits de totes les nacions i pagesos i pageses balaguerins de totes les generacions hi passaren durant segles.
1894. Lo pont de Sant Miquel i la fira de bestiar,
Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«La Campana de Gràcia», 24 de maig (ARCA).

Aquell any 1894 fou un any mogut a la ciutat urgellenca. El descontentament amb l'alcalde, d'arrels carlines, s'hi posà de manifest amb motiu de la fira de bestiar del 15 de maig. Des de la municipalitat s'exigí als firaires i visitants el pagament d'una taxa per creuar el pont: «tenim aquí un pont (que ja podria ser d'or) i com per passar-lo s'exigeix lo pago de 5 cèntims per persona i 5 pta per cada cent caps de bestiar, els principals  ganaders manifestaren que si no se'ls eximia d'un pago tan gravós no acudirien a la fira».

En aquella data, doncs, encara hi havia portaler o burot al pont balaguerí, encarregat de cobrar pel pas de mercaderia. Es feia habitualment en règim d'arrendament anual, que l'ajuntament corresponent adjudicava al millor postor en subhasta.

Els comerços de la ciutat acordaren de pagar al burot del pont balaguerí 100 duros com a indemnització a canvi del pas franc dels ramaders i firaires, quantitat que s'havia de reunir entre els comerços i fondes de la ciutat, els més afectats per la mesura de l'alcalde. Se'n reuniren 90! Però l'ajuntament es negà a posar-hi els deu que hi faltaven.

L'arrendatari dels drets del pont sembla que s'hi conformà. Arribat el dia de la fira, una parella de guardias civiles i els serenos de la ciutat muntaven guàrdia a l'entrada del pont per cobrar les taxes ordenades per la municipalitat. L'ajuntament no havia passat per les tendes a recollir els 90 duros convinguts amb el burot. Sembla que d'aquesta feta molts ramaders i firaires juraren i perjuraren de no tornar a Balaguer, «a on acaben de ser objecte d'una tan asquerosa gallinada».
1894. L'impost de consums,
Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«La Campana de Gràcia», 10 de febrer (ARCA).
La mala relació de l'alcalde i els veïns venien ja d'alguns mesos enrere. En començar aquell any ja hi havia hagut una gran saragata, per mor de la pujada de l'impost de consums. Creat a mitjan segle XIX per l'Estat (espanyol) per al finançament dels municipis, aquest impost fou objecte de gran controvèrsia durant anys i anys (i fins ben entrat el segle XX), suprimit pels governs progressistes, novament recuperat pels conservadors. S'aplicava sobre els articles de primera necessitat, com ara la carn, el sabó, el vi i l'oli, entre altres, fet que feia repercutir molt directament la pressió fiscal sobre cadascun dels habitants de pobles i ciutats. Per petita que fos la puja, les classes més humils en patien de seguida les conseqüències.

Aquell 1894, l'alcalde balaguerí decretà una pujada del 25% del preu de vi, que passà de vendre's de 0,40 cèntims de pesseta a 0,50 el càntir. Sembla que la municipalitat fou intransigent en el cobrament de la nova taxa. La breu crònica no és gens precisa en la descripció de les protestes que aquest abús comportà, però afirma que «sense la cordura d'algunes persones que van assosegar los ànimos, s'hauria registrat a Balaguer un dia de dol». La popularitat del senyor alcalde, és clar, per terra i més avall i tot. 
1894. L'impost de consums (la Noguera d'Urgell).«El Diluvio», 13 d'agost (ARCA).
És probable que les protestes s'anessin revifant en diversos moments de l'any. A l'agost, s'hi produí un «conato de motín... por la cuestión de consumos, siendo apredreado el pregonero municipal por un gran grupo de hombres y mujeres que daba gritos contra este impuesto y su arrendatario» quan es diposaven a cobrar amb interessos «los derechos afectos a la vendimia»Calgué la intervenció de la força pública perquè els ànims es calmessin, però l'endemà es reproduïren les protestes. El gobernador civil (espanyol) hi hagué d'enviar reforços policials, i s'hi acumularen fins a 40 guardias civiles pel que pogués passar. Lo Quel del Navió fou detingut com a capitost del motí ciutadà. Potser caldria que l'ajuntament actual li dediqués un carrer, per tan àrdua defensa dels drets dels balaguerins-es.
1894. L'impost de consums, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«El Diluvio», 31 de desembre (ARCA).

Aquell esvalotat any balaguerí de la darrera dècada del segle XIX acabaria amb un incident, curiós als ulls actuals, al cotxe de línia (a cavalls, encara) que pujava cap a Artesa. El cotxe i els cavalls s'hi presentaren sense passatgers ni cotxers. No era un robatori, però. Sinó un cas de riure: en arribar el cotxe-correu a Cubells, aprofitant que tothom en baixà per estirar les cames, els cavalls decidiren de no esperar que tornessin a pujar (tan cansats havien arribat de les costes cubellenques), i «emprendieron vertiginosa carrera, viéndose obligados los pasajeros a seguir el viaje a pié». També hi aniríem ara a peu, oi?

20200617

[2165] Com lo Rosari de l'Aurora


1908. Lo Rosari de l'Aurora,
dins Joan Moreira, «Quan lo pare no té pa...», Tortosa, 1934.

Una de les devocions catòliques, apostòliques i romanes més persistents des de la Contrareforma del segle XVI fins al segle XX, fou el Rosari de l'Aurora, consistent en el res del rosari en processó pels carrers del poble al moment de l'albada, a primeríssima hora del matí.

D'origen dominic, i, doncs, d'intencions absolutament adoctrinadores, les confraries del Roser l'anaren estenent per tot el país. En uns pobles i ciutats en què no hi havia pas llums al carrer, el pas d'aquesta processó amb el primer fil de llum solia oferir ressons ultramundans que penetraven a les cases. En el silenci d'aquella hora, els cants, lletanies i músiques sacres arribaven a sota dels llençols de cada llit. No solien pas ser diaris, sinó en dates assenyalades, o els primers diumenges de mes, o durant septenaris o novenaris... sobretot en pobles grans i ciutats.

El cas és que l'oposició a la molestíssima tradició que trencava el son dels veïns fou una de les primeres manifestacions anticlericals que esquerranosos i republicans practicarien des de mitjans del segle XIX. Al 1868, any de la primera revolució republicana, aquests intents d'impedir la processó i desbaratar els rosaris derivaren en disturbis i batalles campals entre els feligresos i opositors. Per això, quan qualsevol fet, acte o trobada no acaba com cal, en diem que acaba com el rosari de l'aurora...



1910. Lo Rosari de l'Aurora, Lleida.
«El Poble Català», de 25 d'octubre (ARCA).

El periodista barceloní del diari, que va fer nit a la nostra ciutat, es desperta així una matinada de diumenge 23 d'octubre: «heus aquí que encara és ben fosc, que un estrèpit de músiques desatendades ressona en el carreró estret. Són dos quarts de cinc i passa el rosari de l'aurora amb el seu deliciós segell característic. El cronista no ha vist res tan sobiranament còmic com aquella corrua de gent que té el nas vermell de la fresca de la matinada i que va cantant avemaries...» Llavors no hi havia canvi d'hora, per això és tan matí. Els dies d'hivern, amb la boira plana pixanera, passar el rosari de l'aurora havia de suposar un autèntic acte de fe, només compensat per l'oratget dels matinets d'estiu, que revifaven d'aquelles nits xafogoses de canícula.

Allò que acabava de fer aquell rosari lleidatà tan còmic era que les avemaries les cantaven... «horroritzeu-vos: seguint el compàs d'una americana voluptuosa que ve tocant la murga». Acaba el cronista: «Un bell esperit de tradicional fanatisme passa pels carrerons sota el somriure irònic de la lluna».

Ara tots fem escarafall davant l'integrisme d'altres latituds. Però no recordem que no fa pas tant, nosaltres també en venim, de l'integrisme religiós i del fanatisme pietós, sovint ple d'hipocresia. Esperem que aquestes pràctiques desapareguin sota la llum de millors temps. Però l'ànima humana sempre necessita escapatòries... 
1885. Lo Rosari de l'Aurora, Lleida.
«La Campana de Gràcia», de 2 d'octubre (ARCA).
Destaca que a Barcelona ja es va acabar la processó de l'aurora, «el dia que el públic empipat perquè no el deixaven dormir va dir prou», mentre que a Lleida i Tarragona encara passava pels carrers. Sembla que a Lleida es mantingué fins ben entrat el segle XX. Ara mateix, però, no sé si amb el 'nazionalcatolicismo' de postguerra se'n recuperà algun temps la tradició. 

Segle XIX. Lo Rosari de l'Aurora.
Un gravat de fulletó dinovesc en què s'hi representa la batussa entre creients i descreguts a cops de puny i de bastó, els uns per passar i els altres per impedir-ho la processó del rosari de l'aurora.....
1886. Lo Rosari de l'Aurora, Lleida.
«El Perro, peridicucho guasón», de 24 de gener (FPIEI).
Com el seu nom ja indica, un diari humorístic no podia pendre's les coses de missa seriosament. Posa en evidència el pare jesuïta que els adoctrinava, que demanava llibertat de culte als països protestants, però que quan va arribar aquí amb la República (espanyola) de 1868, llavors se'n queixava.

En l'article, que com era freqüent en aquella premsa s'hi copia un altre diari, s'hi testimonia, segons aquest «El Diario de Lérida», com els lleidatans mostraven «verdadera devoción al Santísimo Rosario por la puntualidad y piadoso recogimiento con que sus devotos asisten al de la Aurora...» Això sí que tenia valor: «...no obstante la intensidad del frío que se deja sentir por las mañanas». Se feien passar el fred de les albades de gener amb càntics i lletanies a la seua Marededeu. Per als creients era una tradició santa, útil i recomanable. Això em fa pensar en aquesta primavera confinada, que no hem tingut ni misses ni processos invocant la benvolença de la divinitat. Ningú no els ha trobat a faltar. De fet, Església i Corona han sigut les dos institucions més inútils en la lluita contra la pandèmia, oi?

En una d'aquelles processons matineres, a la Plaça de la Sal, un veí se les tenia a grans crits i mots gruixuts contra els i les processionàries, sense respecte ni a la imatge de la Verge, per a disgust del cronista, i demana la intercessió, no pas de la santa icona, sinó de les autoritats terrenals municipals, perquè aturin aquest ultratge.

La crònica deixa la citació de l'altre diari, i reconeix la mala educació del veí empipat. Però es pregunta si els catòlics s'adonaven que ells també conculcaven el descans i els drets individuals dels veïns. Demana que les autoritats intervinguin, sí, per evitar mals majors, però que prohibeixin el pas del rosari.

 1886. Lo Rosari de l'Aurora, Lleida.
«El Perro, peridicucho guasón», de 24 de gener (FPIEI).
S'hi demana una religiositat menys ostentatòria i més interior, i que no es confongui el sentiment d'uns amb el de tota la ciutat, atès que «es notorio y probadísimo que no acude al Rosario ni una centésima parte de vecinos, estando los restantes a aquellas horas entregados al descanso».

La Paeria havia recollit el dret al descans dels veïns a les migdiades d'estiu, en prohibir als venedors ambulants de pregonar a crits orxata i refrescos. Doncs els catòlics del rosari, igualment que els orxaters, encara que a diferent hora, també exemplificaven aquestes grans molèsties als conciutadans, i amb l'agreujant d'importunar a les hores consagrades al son de cada dia. I si ja hi ha temples per resar, per què cal resar «al aire libre y a horas intempestivas...» amb un «espectáculo innecesario e impropio de nuestros tiempos»?


1909. Lo Rosari de l'Aurora, Balaguer.
«El freno del caciquismo», de 25 de juny (FPIEI).
Testimoni del rosari a la ciutat comtal urgellenca, fa poc més de cent anys, durant una trobada de la carlinada a la ciutat. «Aquellas trompetas y tambores... rompen con su diana que empapa los oídos». El rosari no era pas discret: de fet, una de les missions més importants per la qual es feia, si no la principal, era donar la llauna al veïnat per dir-los, ep, som aquí, el gran germà (religiós) us sotja.

Al rosari de Balaguer d'aquell dia, i gràcies als arribats a l'aplec, hi hagué més concurrència que els quatre fanàtics habituals: «se observa el paso del rosario de la Aurora algo nutrido de aquella gente que hacía contraste con la falta de número de los de la ciudad».


1908. Lo Rosari de l'Aurora,
dins Joan Moreira, «Quan lo pare no té pa...», Tortosa, 1934.
Rosari amb música amb parada davant l'altaret a la Marededeu, a l'estil del segle XIX.


1816. «Modo de resar lo Rosari de Maria Santíssima», Lleida.
Edició de Bonaventura Coromines (Fons Sol-Torres).
El res del rosari, fos o no el de l'Aurora, fou una de les principals cerimònies d'afirmació de fe religiosa. A cada parròquia s'hi ajuntaven els més practicants més extrems, i així capellans i mossens conformaven la cohort o cercle de confiança més proactiu per a les tasques que convingués. No només eren quatre velletes, com havíem vist de petits, sinó els parroquians més radicalitzats i predisposats.


Segle XX. Lo Rosari de l'Aurora, Montserrat.




20200601

[2156] L'òmnibus Lleida-Balaguer, lo primer cotxe de línia lleidatà

1900. L'òmnibus Lleida-Balaguer, «Automóviles de Lérida».
Un dels òmnibus de la primera línia de transport de passatges de les nostres comarques ponentines, de la marca francesa De Dion-Bouton.
1900. L'òmnibus Lleida-Balaguer, «Automóviles de Lérida».
«La Pallaresa», de 10 de maig (Sol-torres, UdL).

Notícia de la inauguració del servei d'òmnibus entre Lleida i Balaguer, aquella vigília de la festa major lleidatana just a l'inici del segle XX. A mitja tarda, s'apleguen totes les autoritats «al patio donde se encuentra instalada la cochera», fora el pont, atès que «en los alrededores y especialmente en el hermoso paseo de los Campos, la concurrencia de espectadores era brillante y numerosísima».

Beneïts els automòbils pel mateix bisbe lleidatà! Tanta era la sensació de festa gran. S'hi escriu en plural, o sia que almenys n'hi degué haver dos, d'òmnibus. De seguida, «maniobraron... de un modo perfecto, pasando a la carretera de Barcelona, donde fueron ocupados por las autoridades y demás invitados». Aquest viatge inaugural arribà fins a les Tres Carreteres, «donde se dió la vuelta en redondo de un modo magistral, que mereció elogios unánimes y hasta aplausos». Els dos xofers, anomenats «maquinistas» foren en Baldomer Delciós i en Llorenç Saura.

Després, un berenar-sopar al Cafè dels Camps Elisis per a autoritats i premsa. L'empresari de la companyia «Automóviles de Lérida» fou Miquel Agelet i Gosé, de família prou benestant i propietari d'un Hispano-Suïssa, matrícula L-2, que es passejà per la nostra ciutat en aquell tombant de segle XIX al XX. Sembla que havia dedicat en fundar l'empresa un «importante capital a la aplicación de un invento nuevo». Tot just feia mes i mig, cap a final de març, havia fet un primer trajecte automobilístic des de Lleida a Balaguer, fet que despertà la curiositat i interès de nombrosíssims espectadors al llarg de la ruta.
1900. L'òmnibus Lleida-Balaguer, «Automóviles de Lérida».
No sabem si es tracta de la foto del dia de la inauguració, però sí que hi veiem els dos maquinistes, els dos fogoners (l'un al sostre), i potser el Sr. Agelet dempeus al capdavant de l'artefacte a vapor que assolia una velocitat de 15 km/h. Funcionaven a vapor, com la gran xemeneia d'escapament delata prou clarament. Aquest motor davanter disposava d'uns 25-30 CV de força, que necessitaven, com als trens, d'un maquinista i d'un fogoner. Feien uns sis metres i mig de llarg per dos i mig d'ample, amb llandes d'acer i tot. Eren, doncs, vehicles de gran solidesa i robustesa, amb la cabina a la meitat posterior, a on hi devien cabre cap a dotzena i mitja de passatgers.

Igual que els trens, havien de menester punts de reposició d'aigua i carbó. Solien portar-ne un centenar de quilos, i en consumien uns dos per quilòmetre. De sobres, doncs, per arribar a la capital urgellenca. Tot i tractar-se d'un vehicle pesant, sabem per la crònica que maniobrava amb lleugeresa, que no tenia problema amb les costes (com la que hi havia i hi ha fins al cementiri), i que no feia la sorollada d'un tren, però sí el xiulet, que congregava curiosos i espantava les cavalleries. Amb el pes que devia fer, i si el camí de carretera era entollat o enfangat, segur que deixava unes trilles ben fondes.

Avui s'acaba de llançar el coet de Tesla amb tots els avenços tecnològics i elogis inacabables. Però aquells pioners amb les andròmines que menaven bé es mereixen també la nostra admiració, oi?
1900. L'òmnibus Lleida-Balaguer, «Automóviles de Lérida».
«La Pallaresa», de 6 de setembre (Sol-torres, UdL).

Habitualment, hi degué haver un trajecte d'anada al matí i tornada a la tarda, en totes dos direccions. En el cas de festes i fires, el servei s'arribava a doblar. El servei de línia va tindre continuïtat, però no sé si sempre amb la mateixa empresa: feia més gran el territori, en permetre que els uns passessin tot el dia a l'altre poble per visitar-hi familiars, per fer gestions o compres. Imagineu-vos el vehicle, tornant de mercat de Balaguer, amb els farcells, caixes o aviram i conills engabiats... De tota manera, els vehicles de vapor sí que van desaparèixer ben aviat, tot i que en el cas de «Automóviles de Lérida» no sabem ben bé quan. Potser els van amortitzar durant set o vuit anys... Haurem d'esperar a trobar-ne alguna notícia documental.
1900. Los «cotxes de línia» a Ponent.
«La Energía eléctrica», núm. 11 (BDH).
Cap a l'estiu d'aquell any ja es parlava de la línia de Lleida a Tremp. Sembla que el rendiment de la inversió amb vehicles comprats a fora rondava el 6%. Mentre que amb els vehicles del país, llavors només hi havia -crec- els fabricats a Barcelona per De la Cuadra, els beneficis es podien doblar.
1906. Automòbils Dion-Bouton.
«Los Deportes», núm. 431, de 24 de novembre (ARCA).

La marca francesa fou una de les principals marques automobilístiques a l'Europa d'aquells anys. 
1908. Los «cotxes de línia» a Ponent.
«La Publicidad», de 6 d'agost (ARCA).

A la primera dècada del segle XX, s'iniciaren les primeres rutes dels cotxes de línia a les nostres comarques. A més de la de Lleida a Balaguer, ben aviat hi hagué de la Lleida a Tremp, de Calaf (a on parava el tren de la línia a Barcelona) a la Seu, i probablement alguna altra. A poc a poc, s'anaren estenent, cap a Fraga i Mequinensa, cap a Montsó i Graus... 
1911. Los «cotxes de línia» a Ponent.
«Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración»
núm. 1 (BDH).
A la plana dedicada a Lleida, s'hi enumeren els serveis de cotxes de línia existents aquell any a les nostres comarques: De Lleida a Balaguer, Artesa i Ponts.
De Lleida a Seròs i Fraga.
De Calaf a la Seu d'Urgell.
De Tàrrega a Balaguer i Esterri, per Tremp i Sort.
De Lleida a la Seu d'Urgell (bisetmanal i directe).
De Lleida a Almenar, per Torrefarrera, Rosselló i Alguaire, tartana d'Almenar a Alfarràs (diari).
S'hi comptaven, a tota la demarcació provincial, prop de 600 km de carreteres estatals i un centenar de provincials.

1910. Los «cotxes de línia» a Ponent.«La Correspondencia de España», de 10 de desembre (BDH).
La prestació del servei d'automòbils no resultava fàcil en aquells temps. L'estat de les carreteres, sobretot quan s'acostava el temps hivernal i durant les plujoses primaveres, no devia pas ser tan bo com l'actual. I als nostres dies, ens en queixem constantment! Llavors calia recórrer als vells serveis dels cotxes de cavalls, de cavalls de veritat.
1930. Los «cotxes de línia» a Ponent.
Un òmnibus, matrícula L-468, de la línia de Barbastre. Ben aviat també, aquests vehicles abandonaren el carbó. N'hi hagué algun prototip d'elèctric, però finalment foren els vehicles de benzina els que s'acabarien imposant, ja en la primera dècada del segle. 
1913. Los «cotxes de línia» a Ponent.
«La Publicidad», de 8 de juny (ARCA).
Projecte de línia a Sarroca, Llardecans i Maials.
Encara durant els anys 80 i primers 90, tot just en fa trenta o quaranta, els serveis regulars de línia eren imprescindibles als nostres pobles. Sense cotxe de línia, servidor no hauria pogut anar a estudiar a Lleida, al final dels 70. Llavors el feia servir tothom. Normalment, hi havia anada al matí, cap a quarts de nou. A migdia, entre la una i les tres, vinguda i retorn a Lleida, i al vespre, cap a les 19h, el darrer. Això a Alcoletge, el meu poble de petit.

Després, i com que tots ens vàrem tornar uns nou-rics, vàrem deixar d'agafar el cotxe de línia, i ja des de finals del 90 i durant aquest començament de segle XXI, aquestes línies han viscut de la subvenció pública, usades majorment per temporers, situació que encara perdura. Ara volem anar i tornar a la nostra hora, res d'haver-nos d'esperar fins a l'hora del cotxe de línia. En canvi, abans, aquestes estones en què calia passar l'estona fins a l'hora ens van servir als joves de poble com nosaltres per fer la descoberta real de la capital, des de les boleres fins al Senglar (només els iniciats poden saber què era), i aquí ho deixo...



20200301

[2095] Lo setge de Balaguer durant la primera República, 1645, més

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Les restes del castell andalusí, després cristià, molt malmès en l'assalt a la ciutat de les tropes de Ferran d'Antequera per sufocar les pretensions dinàstiques de Jaume d'Urgell, que passaria a ser 'el Dissortat'. Amb sa dissort, a començament del segle XV, s'extingiria la casa comtal barcelonina i, de propina, el vell castell balaguerí. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Detalls de la trama urbana, més recreada que realista. L'església de la qual en veiem el campanar per sobre de l'horitzó de les teulades, ha de ser la de Sant Salvador, que feu les funcions de parròquia de la ciutat des del segle XIV i fins que Santa Maria la Major li prengué la categoria, cap a mitjan o final del segle XVI. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
L'entrada a la ciutat pel vell pont de pedra medieval, amb els potents tallamars que l'adornaven i reforçaven. La gran portalada era més una torre fortificada de temps medievals que protegia l'accés a dins la vila, a on les mateixes cases feien de muralla, i a on l'estret espai del cingle als peus del castell ja protegia l'entrada de manera natural. S'hi aprecia bé el camí que pujava cap al pla del castell. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
El magne convent dels Dominics, ben assentat al bell mig de les fortificacions abaluardades que protegien l'entrada al pont, sembla que amb fossat ple d'aigua i tot. La perspectiva amb què l'edifici gòtic és retratat potser resulta desviada, però ens en mostra la fàbrica amb tota sa esplendor. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Els gavatxos es referien a l'orde mendicant de Sant Domènec de Guzman com a 'jacobins', perquè el convent parisenc era al costat de l'església de Sant Jacques (Sant Jaume). Quan, passats els segles, arribarà la revolució francesa, als absolutistes i reialistes, partidaris de combatre la revolta llibertària, s'hi reuniran, adquiriran també el sobrenom de jacobins. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
El convent del Sant Crist a l'antic pla d'Almatà, la vella ciutat alta andalusina. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Al pla d'Almatà, la destrucció de masos i granges fou total. La semblança de totes les masies, fa suposar que més aviat fou un detall de taller que no pas un apunt de la realitat, que volia indicar la gran devastació dels voltants de la ciutat. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
La destrucció dels masos i cases de l'horta balaguerina per les operacions bèl·liques és patent en el gravat. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Henri de Lorena, comte d'Harcourt, general gavatxo al capdavant del setge de Balaguer, contempla la ciutat acabada de conquerir a les tropes castellanes, envoltades des del juliol, després de la derrota a la batalla de Sant Llorenç de Montgai del 22 de juny, i rendides a mitjan octubre. Aquell mateix any, havia estat designat virrei de Catalunya, càrrec que ostentà fins al 1647, en suport de la Primera República catalana.

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).

L'impressor del gravat, enginyer i geògraf reial de Lluís XIV. Els dibuixos eren presos del natural pels militars desplaçats amb l'exèrcit a les campanyes bèl·liques, però eren acabats al taller de l'impressor reial, a on se'ls donava un traç similar i un estil compartit. D'entrada, el realisme de les imatges és prou gran, encara que en els detalls pot ben bé ser que, des del taller parisenc, no se'n recordés l'autenticitat, si no havien quedat prou ben reflectits en els esborranys. En conjunt, el treball de Nicolas Cochin i de Beaulieu ens ofereix un meravellós retrat de la Balaguer dissetesca, de la qual no gaire lluny en l'horitzó en farà quatre-cents anys!