Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Balaguer. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Balaguer. Mostrar tots els missatges

20200301

[2095] Lo setge de Balaguer durant la primera República, 1645, més

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Les restes del castell andalusí, després cristià, molt malmès en l'assalt a la ciutat de les tropes de Ferran d'Antequera per sufocar les pretensions dinàstiques de Jaume d'Urgell, que passaria a ser 'el Dissortat'. Amb sa dissort, a començament del segle XV, s'extingiria la casa comtal barcelonina i, de propina, el vell castell balaguerí. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Detalls de la trama urbana, més recreada que realista. L'església de la qual en veiem el campanar per sobre de l'horitzó de les teulades, ha de ser la de Sant Salvador, que feu les funcions de parròquia de la ciutat des del segle XIV i fins que Santa Maria la Major li prengué la categoria, cap a mitjan o final del segle XVI. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
L'entrada a la ciutat pel vell pont de pedra medieval, amb els potents tallamars que l'adornaven i reforçaven. La gran portalada era més una torre fortificada de temps medievals que protegia l'accés a dins la vila, a on les mateixes cases feien de muralla, i a on l'estret espai del cingle als peus del castell ja protegia l'entrada de manera natural. S'hi aprecia bé el camí que pujava cap al pla del castell. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
El magne convent dels Dominics, ben assentat al bell mig de les fortificacions abaluardades que protegien l'entrada al pont, sembla que amb fossat ple d'aigua i tot. La perspectiva amb què l'edifici gòtic és retratat potser resulta desviada, però ens en mostra la fàbrica amb tota sa esplendor. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Els gavatxos es referien a l'orde mendicant de Sant Domènec de Guzman com a 'jacobins', perquè el convent parisenc era al costat de l'església de Sant Jacques (Sant Jaume). Quan, passats els segles, arribarà la revolució francesa, als absolutistes i reialistes, partidaris de combatre la revolta llibertària, s'hi reuniran, adquiriran també el sobrenom de jacobins. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
El convent del Sant Crist a l'antic pla d'Almatà, la vella ciutat alta andalusina. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Al pla d'Almatà, la destrucció de masos i granges fou total. La semblança de totes les masies, fa suposar que més aviat fou un detall de taller que no pas un apunt de la realitat, que volia indicar la gran devastació dels voltants de la ciutat. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
La destrucció dels masos i cases de l'horta balaguerina per les operacions bèl·liques és patent en el gravat. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Henri de Lorena, comte d'Harcourt, general gavatxo al capdavant del setge de Balaguer, contempla la ciutat acabada de conquerir a les tropes castellanes, envoltades des del juliol, després de la derrota a la batalla de Sant Llorenç de Montgai del 22 de juny, i rendides a mitjan octubre. Aquell mateix any, havia estat designat virrei de Catalunya, càrrec que ostentà fins al 1647, en suport de la Primera República catalana.

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).

L'impressor del gravat, enginyer i geògraf reial de Lluís XIV. Els dibuixos eren presos del natural pels militars desplaçats amb l'exèrcit a les campanyes bèl·liques, però eren acabats al taller de l'impressor reial, a on se'ls donava un traç similar i un estil compartit. D'entrada, el realisme de les imatges és prou gran, encara que en els detalls pot ben bé ser que, des del taller parisenc, no se'n recordés l'autenticitat, si no havien quedat prou ben reflectits en els esborranys. En conjunt, el treball de Nicolas Cochin i de Beaulieu ens ofereix un meravellós retrat de la Balaguer dissetesca, de la qual no gaire lluny en l'horitzó en farà quatre-cents anys!

20200227

[2094] Lo setge de Balaguer durant la primera República, 1645


1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Un extraordinari gravat ens mostra la Balaguer del temps de la Guerra dels Segadors, una de les places militars més importants a l'entrada de Catalunya per ponent. La ciutat, asseguda a la falda del castell i l'església, i allargassada al costat de Segre, havia estat fortament murallada i abaluardada per totes bandes, amb forts bastions al cappont de Sant Domènec i a la part occidental de la ciutat, més plana i fàcilment accessible.


1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Balaguer en temps de la primera República catalana, o sia, durant la Guerra dels Segadors. Una sensacional finestra a la Balaguer de fa quatre-cents anys, gràcies als enginyers gavatxos que aixecaren imatges de tot el país durant les campanyes militars que menaren en ajut (i domini) de la nostra primera república, la qual havent perdut son president, Pau Claris, tot just encetada, i els seus valedors a la cort francesa, el cardenal Richelieu (1644) i el rei Lluís XIII (1645), veurà afeblida sa posició entre els dos Estats gegants que se la disputaren, i acabarà derrotada i migpartida després del Tractat dels Pirineus (1659).


(Cliqueu damunt les imatges per veure-les amb més resolució). 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Santa Maria la gòtica balaguerina, sempre dominant la ciutat des de son turó. La pujada de cada diumenge a les cerimònies no devia ser fàcil. Sembla que al tram final del camí hi havia escales i tot. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Detalls de l'església de Santa Maria amb el campanar. Hi destaca un gran penell acabat en forma de gall. Suposem que fidel a la realitat, encara que també hagués pogut ser afegit en el treball de taller que s'efectuava sobre els apunts presos del natural, previ a la publicació, i que buscaven l'embelliment del quadre. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Detalls del barri acrescut a redós de Santa Maria, a la 'part alta' de la ciutat siscentista, i que restava separada del castell i del Sant Crist per un fondo barranc. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Detalls del sistema defensiu a la muralla occidental, a la Porta de Lleida i del camí de Castelló de Farfanya. S'hi aprecia el pont davant la torre del portal, i una palissada de fusta per reforçar-ne la protecció. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
La representació de la ciutat és més simulada que real en els detalls de les cases i la distribució de carrers. Certament, entre les cases i el riu hi hagué un desnivell, que és el de l'actual banqueta. Però la plaça Mercadal, p. ex., no hi és inclosa, quan sabem per altres gravats d'aquells temps que ja era oberta des de temps medievals més reculats. 



20200218

[2090] Lo setge de Balaguer al febrer de 1711

1711. Plànol del Setge de Balaguer (REBAE).
«Plano del Asedio o Ataque de la Ciudad de Lérida, 1713».

Amb aquest nom, de nul·la base històrica, es troba catalogat el plànol de Balaguer en aquesta xarxa (espanyola) d'arxius. Com bé és sabut, la caiguda de Lleida en mans borbòniques francoespanyoles es produí al 1707. Com que Balaguer fou presa al 1711, aquesta és la data amb què obro el peu de foto. No hi ha tota la ciutat dibuixada, sinó només la part més occidental i de l'altra banda del Segre, i serveix per senyalar-hi la disposició de les bateries d'artilleria que degueren ajudar a la presa de la ciutat entre el 19 i el 27 de febrer d'aquell any. 
1711. Plànol del Setge de Balaguer (REBAE).
«Plano del Asedio o Ataque de la Ciudad de Lérida, 1713».

La part a tocar de la muralla de ponent de la ciutat a on hi havia la Porta de Lleida fou la part més castigada, probablement per obrir-hi una bretxa que permetés el pas de la tropa assaltant. Seguint l'estratègia militar amb què operaren els exèrcits borbònics francès i espanyol en els diferents setges en aquells anys de guerra contra Catalunya, l'atac a la ciutat es produí pel costat més desprotegit, lluny de l'abast dels canons del Castell Formós, costat que a més era pla i sense desnivells, cosa que facilitava l'envestida.  
1711. Plànol del Setge de Balaguer (REBAE).
«Plano del Asedio o Ataque de la Ciudad de Lérida, 1713».

Detall de les posicions artilleres atacants, que obrien foc des de l'altra banda de l'ample Segre, perfectament coberts i allunyats de tot perill. Per allargar la curvatura del tret van aixecar-s'hi un parell de talussos entre el camí i la vora del riu. S'hi distingeixen set peces d'artilleria, que devien poder arribar a disparar cap a 50 bales per hora. Un càstig insofrible de totes totes. 
1711. Plànol del Setge de Balaguer (REBAE).
«Plano del Asedio o Ataque de la Ciudad de Lérida, 1713».

Als afores de la ciutat, el convent de Sant Francesc, com era usual des de l'Edat Mitjana, que per tal d'atendre pobres, pàries i malalts, s'havien emplaçat lluny de la 'bona gent' de les ciutats. Actualment, el lloc ha quedat ja integrat a la trama urbana de la ciutat.
El camí de Lleida que entrava a la muralla, ho feia per un pont de fusta, potser llevadís i tot, objecte dels trets d'artilleria, els quals podien arribar bastant més amunt i tot, fins dalt al baluard. Dins la ciutat, s'hi senyala el convent dels carmelites descalços, que tenia església a tocar del carrer del Barrinou, si no m'erro, i disposava a més d'un gran claustre. Actualment, crec que l'ubicaríem al solar a on s'hi ha aixecat l'Arxiu Comarcal, al carrer de Sant Josep, sota l'advocació del qual hi hagué aquesta església carmelitana, llavors de recent creació. Dalt del turó, la silueta de l'església gòtica de Santa Maria presidint la ciutat. 
1981. Església de Sant Josep, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Arxiu Gavín del Monestir de les Avellanes (monestirs.cat). 

En el magnífic web de Monestirs de Catalunya, s'hi explica l'atzarosa història del monestir carmelità de la ciutat, que passà a parròquia de Sant Josep al segle XIX, i arribà a fer de caserna de la Guardia Civil (espanyola) i tot. L'any 1996 se'n va esfondrar la coberta i es va optar per l'enderrocament complet.
1920 ca. Església de Sant Josep, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Arxiu Gavín del Monestir de les Avellanes (monestirs.cat). 

L'interior de l'església abans de la guerra, moment en què segurament resultà danyada en els moments inicials de descontrol revolucionari que es desfermaren per oposar-se a l'Alzamiento Nacional franquista o cop d'estat contra el govern constitucional republicà. L'església era de senzilla factura neoclàssica. 
1711. Plànol del Setge de Balaguer (REBAE).
«Plano del Asedio o Ataque de la Ciudad de Lérida, 1713».

El pont balaguerí, el vell pont de pedra medieval de vuit arcades, amb els pilans acabats en tallamars per combatre l'embat dels troncs i l'aigua desbocats durant les rubinades anuals que durant segles es patien. Al centre, la caseta del burot, diguem-ne la duana o peatge per tal d'entrar mercaderies a l'interior de la ciutat murallada. Al cap dret del pont, i donant gran magnanimitat a l'entrada al recinte de la ciutat, s'hi aixecava un gran arc, als peus del serrat on jeien les restes dels antics murs del Castell Formós, ja en aquell temps molt deteriorat.


El cappont fortament fortificat al voltant de vell convent dominicà protegia l'accés al pont. 


20200105

[2071] Pel Montsec, Àger i Balaguer al 1685

1894 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
Foto: Francesc Rúbies i Berenguer (Arxiu Comarcal de la Noguera).

Bella i admirable vista de la banqueta balaguerina nevada, amb el Segre i el vell pont de pedra medieval al fons, i la boira plana i gebradora per tot arreu. En Francesc Rúbies fou director de diverses publicacions periòdiques balaguerines a l'entrant del segle XX, com ara «La Falç» (1912-16). Li devem aquest agraïment per una imatge tan preciosa en temps en què no era tècnicament fàcil de captar vistes i paisatges amb aquelles pioneres màquines de retratar. La refulgència i lluïssor blanquinolenques que la neu devia donar al panorama degué afavorir-lo en la tasca fotogràfica. 
1685 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
(
BDH).
Per baixar de Tremp a Balaguer calia encaminar-ser riu Noguera Pallaresa avall. El riu és anomenat ja amb aquest nom compost, i fins a Xércoles i Llimiana, i Sant Esteve de la Sarga, topònim mal comprès pel militar, a l'altre costat. Com que no hi havia pas pels Terradets, calia, doncs, empendre des d'aquest poble direcció sud per tal de creuar el Montsec pel coll d'Ares, i baixar fins a Àger, «situada en un alto en medio de la Vall». La vila era fortificada de «muralla muy fuerte con sus torres a la antigua y tenía un castillo o roca muy bueno». La vall d'Àger abraçava de Noguera a Noguera, o sia, de la Pallaresa a la Ribagorçana. Cereal, farratge, vi i ramaderia en feien un bon i productiu territori.  
1685 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH).
En sortint d'Àger, cal encarar el coll dit de la Torre de Sant Pere, ensorrada ja en aquell temps. D'allà, calia seguir per Fontdepou, les Avellanes i Gerp per presentar-se davant Balaguer, «cercada de murallas con torres cuadradas a la antigua».

1894 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
Foto: Francesc Rúbies i Berenguer (Arxiu Comarcal de la Noguera).

No pas gaire devia haver canviat la ciutat a la meitat del segle XIX. Potser només l'esplèndid mur de la banqueta s'havia afegit al panorama uns quants decennis abans per protegir-se de les avingudes constants del riu. S'hi havien plantat arbres i tot, potser oms o freixes. El portal del pont, dit de Sant Miquel, encara era palplantada al cap del pont de la marge dreta (i la podem veure entre les branques dels arbres), des d'on s'accedia al camí que portava fins a les primeres cases o al que pujava cap al castell i l'església per damunt la vila.

Les roderes dels carros al fang del carrer, gelades i amb la neu, devien relliscar de valent. Sembla que ja hi havia una mica de vorera, que feia el trànsit a peu més fàcil, net i segur. 
1685 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH).
Algunes de les cases eren «en unas cañadas a lo alto de la colina donde antiguamente havía un castillo... a la parte que mira al Segre y llanos de la Plana de Urgel». Allà dalt, a més, «en este alto estava hecho un fuerte al castillo, está un convento de monjas y la casa de recreo del Obispo de la Seu d'Urgell. Este convento y casa son muy virutosos», o sigui, destacats com a edificis. És clar que es tracta de l'antiga fàbrica del Sant Crist balaguerí.

Se'n destaca el vell pont de pedra i la sèquia que «pasa arrimada a las murallas y casas del arrabal de dicha ciudad y dicha cequia sale del río Noguera Pallaresa y da agua a los molinos de la ciudad, como también... se riegan todos aquellos huertos y campos». Òbviament, ja no es tractava de la Noguera, sinó del Segre, a on la Pallaresa havia desguassat riu amunt, al congost del Mu de Camarasa. 
1685 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH).
«Fueron el año 16 demolidas partes de las murallas de dicha ciudad y fuerte», anota l'aleshores mestre de camp militar al servei de la corona (espanyola). Aquest rang era inferior al de general però podia arribar a comandar un terç. No sabem els motius d'aquella demolició, però potser tingueren a veure amb la construcció dels nous bastions a ponent, amb baluards més preparats per als atacs d'artilleria. El fort o castell, sense cap gran senyor per ocupar-se'n, devia trobar-se prou arruïnat. 
1894 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
Foto: Francesc Rúbies i Berenguer (Arxiu Comarcal de la Noguera).

El magnífic antic pont medieval balaguerí, tal com durant molts segles fou vist pels habitants de la ciutat i pels forasters, i desaparegut durant la darrera guerra al 1938.
1930 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
El sòlid, ferreny i petri pont balaguerí d'abans de la guerra, amb Santa Maria al fons. Els potents tallamars de què feia ostentació i que li donaven un aspecte molt medieval, ajudaven a parar els cops dels troncs durant les avingudes del riu, tant o més fortes que a Lleida, i que mai se'l varen endur.


20190915

[2024] Lo primer auto lleidatà, de Lleida a Balaguer passant per Alcoletge

1900. Lo primer automòbil lleidatà.
«La Publicidad», 31 de març (ARCA).

S'escriu en aquesta nota de premsa al diari barceloní que al divendres dia 30 de març d'aquell començament de segle XX, tingueren lloc «las pruebas  particulares de los carruajes automoviles en el trayecto de nuestra ciudad a Balaguer, con éxito felicísimo». És a dir, s'hi feu una exhibició de funcionament entre les nostres dos ciutats ponentines. Sembla que en escriure en plural hi hauria hagut d'haver dos cotxes, però la notícia només fa esment de l'automòbil núm. 2. Hem d'entendre que vol dir el cotxe de matrícula de Lleida núm. 2? 


Des de la Rambla de Ferran, a 2/4 de 12 del matí, se'n feu la sortida. D'allà per Cabrinety cap al Pont Vell, aquell tenia la meitat de la part de ciutat de fusta i l'altra meitat de part de Cappont, de pedra, com antigament. Llavors de Cabrinety al Pont hi havia una estreta banqueta: «Excusado es decir que la Rambla, Banqueta i balcones de la carretera hallábanse atestados de gente, presenciando el magestuoso pase del elegante carruaje que, especialmente al atravesar el puente, oferecía magnífica vista». L'expectació era màxima i la majoria de la gent que hi acudia, era la primera vegada que veien passar un cotxe. El primer o segon en la història de la ciutat, i que inaugurava de fet una nova època.

El propietari n'era en Miquel Agelet i Gosé. Si les dades que en trobo no em confonen, provenia, com els cognoms indiquen, de famílies lleidatanes il·lustres, com se sol dir. És a dir, acabalades i de la classe social que es creia i exercia classe dirigent. Nascut al 1871, tenia 29 anys l'any que es proposà aquest rally automobilístic fins a Balaguer. Gendre de Josep Sol, Paer en Cap en diverses ocasions i diputat a Madrid en aquell final del XIX i començament del XX. Després d'estudiar a l'institut de Lleida, a Saragossa i a Barcelona hi feu estudis universitaris, i guanyà plaça de funcionari al cos d'arxivers, bibliotecaris i arqueòlegs de l'Estat (espanyol). Entre els anys 1925-29, arribà a director de l'Arxiu de la Corona d'Aragó de Barcelona i, després, passà a dirigir la Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Sembla que morí a la nostra ciutat, un cop retirat, al 1949 (Qui era qui a l'escola de Bibliotecàries, UB, 2016).


Fos com fos, acabats els estudis sembla que l'home fou el segon lleidatà que, enamorat del progrés que obria el nou segle, es comprà un automòbil. Així ho escriu també Vidal Vidal en la magna obra La ciutat de l'oblit, que identifica els cotxes automòbils més primerencs de Lleida:

L-1, de Joan Pallisó (1902).
L-2, de Miquel Agelet i Besa, Hispano-Suïssa descapotable.
L-3, de Victorià Muñoz, un dels pioners de la fotografia lleidatana.
L-4, de Màrius Sol, jove Paer en Cap entre 1909-11.L-5, de Tonet Vilalta.

Com que la notícia del diari anomena com a propietari en Miquel Agelet i Gosé, cal concloure que la identificació d'aquest Agelet amb el nobiliari Comte de Vinatesa, no era de font fidedigna. A més, de seguida, un altre membre de la família, en Màrius Sol, cunyat de Miquel Agelet i Gosé, esdevindrà també propietari d'un vehicle. És del tot probable que el número 2 que la notícia del diari adjudica al vehicle del jove arxiver fos, en efecte, el número de la matrícula. A la línia de sortida, entre els passatgers, hi havia dos germans Sol, en Màrius (futur conductor de l'L-4) i en Romà, a més del mecànic, un metge i alguns amics de l'empresa. Per tant, no es tractava d'un automòbil petit, sinó d'una mena de cotxe llarg d'unes quantes places, i descapotable si fem cas a la informació recollida per Vidal i si encara es tractava del mateix vehicle. Si era de set o vuit places, té cert sentit l'afirmació del periodista quan parla d'elegant auto i magnífica presència. Si només era de 5, doncs hi hagueren d'anar molt apretadets. 

La notícia no ens parla de la marca del vehicle, que la font de Vidal descriu com un Hispano Suiza, la fabricació dels quals no s'inicià fins al 1904, quatre anys després de la notícia. Però resulta que aquesta nova marca catalana d'automòbils tenia els antecedents relacionats amb Lleida, a través d'Emilio de la Cuadra, sueca i militar (espanyol) establert a Lleida, promotor del salt elèctric de Torrefarrera per a l'electrificació de la ciutat, a qui ben bé podien haver conegut, de ben segur coneixien, els nostres primers automobilistes lleidatans. Pot ser també probable que s'identifiqués com a Hispano Suiza un 'carruatge' dels que es fabricaren amb anterioritat, sota la marca De la Cuadra, que havia estat el nucli originari de la Fábrica Hispano-Suiza de Automóviles barcelonina de 1902, que acabaria com a Hispano Suiza al 1904. A més, l'empresa de De la Cuadra sempre anomenà els seus vehicles com a carruatges, tal com fa el periodista.

No s'hi escriu res tampoc sobre el tipus de motor, però al 1900, els vehicles de De la Cuadra ja incorporaven tots motors d'explosió, després del fracàs dels models elèctrics que havia construït a finals del XIX. Motiu pel qual havia decidit contractar un segon enginyer suís, de nom Mark Birkigt i de 21 anys, procedent de Ginebra. Ben aviat, dissenyaren els primers motors monocilíndrics de 4,5 CV i bicilíndrics de 7,5 CV de benzina que al 1900 es produïren a Catalunya. Disposaven, a més, de quatre rodes amb les dos davanteres direccionals, embragatge, canvi de 3 marxes i transmissió per cadena. La suspensió era de ballesta. Les unitats eren molt comptades, potser no arribaren ni a mitja dotzena. Tot sembla indicar, però, que una d'aquestes, i de motor gran, si fem cas de l'elevat passatge de l'excursió a Balaguer, fou comprada per aquest lleidatà, Miquel Agelet i Gosé, pioner de l'automobilisme. Pensem que a la capital del nostre estimat Reino, el primer cotxe que hi circulà ho feu només dos anys abans, al 1898, i allà, amb molt més trànsit, havia de donar prioritat als cavalls, i l'hagueren d'importar de París. A Barcelona, ja feia deu anys que s'hi circulava amb automoció, i al 1898 s'hi inaugurà el primer concessionari oficial per a la venda de cotxes.

Crec que és innegable que l'empremta que De la Cuadra deixà entre el jovent lleidatà, feu que la nostra ciutat fos una de les primeres a lluir cotxes automòbils a tota la Península Ibèrica.

De Lleida a Balaguer.
En sortint de Lleida, el carruatge automòbil descapotat d'en Miquel Agelet i Gosé, pren direcció a Balaguer per la carretera d'Alcoletge, la futura C-1313, ara C-13. Arribats a la cruïlla del meu poble, hi feu parada ja que «gran número de curiosos lo esperaban en la carretera». De ben segur, el primer cotxe que van veure la majoria dels alcoletgencs de 1900. També a Vilanova de la Barca i a Térmens, l'expectació fou gran. A la costa per pujar fins a Vilanova, després de la recta del Molí de la Nora, «subió a gran velocidad», i el cotxe respongué molt bé durant tot el matí, malgrat «la humedad de la lluvia de toda la mañana». L'arribada a Balaguer fou triomfal, amb una gran gentada aplegada al cap del pont, al convent de Sant Domènec. A la tornada, oferiren un passeig a les autoritats balaguerines fins a la cruïlla de les quatre carreteres, que pogueren admirar «las comodidades que el carruaje ofrece y la seguridad de su marcha». A la recta, s'assoliren velocitats de fins a 18 km/h!

Arribant a Lleida, a la baixada del cementiri (davant del Lamolla), se'n provaren els frens: «deteniéndose en el acto a más de la mitad de la cuesta». Tot un dia molt feliç. Amb tantes proves, se m'acut ara que potser es tractava de populartizar i exhibir aquest cotxe automòbil per tal de provar de posar en marxa un servei de línia entre les dos ciutats, com el mateix De la Cuadra faria aquell estiu a la fira de Tremp. I potser aquest carruatge núm. 2 no era ben bé igual a la matrícula L-2. Però si no fou el primer a passejar-se pels carrers de la ciutat i les carreteres de Ponent, doncs ben bé podem dir que fou el segon.

1902. Lo primer automòbil lleidatà.
Joan Pellisó, automòbil marca De la Cuadra.

Si l'any 1900, al diari «La Publicidad» es parlava del cotxe núm. 2, és obvi que ja hi corria pels nostres carrers el cotxer núm. 1. Aquest consta com a tal al 1902, propietat de l'empresari i electricista Joan Pallisó. Per la imatge que deixà per a la posteritat, amb la dona i els pares (o sogres!) al darrere, sembla també un De la Cuadra dels primers. La descripció de «caixó roig» encaixa amb el model que es fabricà a partir de 1900. Se'n feren molt poquets, entre dos i quatre o cinc, segons les fonts. Entre tan pocs, dos foren adquirits ja aquell 1900 per dos acabalats lleidatans? No sembla gaire probable. La incògnita del primer auto lleidatà continua irresolta. Com a tècnic elèctric no és estrany creure que Pallisó conegués i s'hagués relacionat amb De la Cuadra durant els seus anys a la nostra ciutat i li acabés comprant un d'aquests models: la imatge sembla ratificar-ho de totes totes. Però és molt just que ho fes abans de final de 1900 o començament de 1901, perquè estaven en fabricació. A l'entrada de la Viquipèdia sobre la marca catalana La Cuadra, s'hi cita que en fou un dels primers compradors i que era el de motor gran de 7 CV.

D'altra banda, si el model de Miquel Agelet i Gosé tenia les mateixes mides, no sabem pas com s'hi pogueren encabir els almenys sis o set personatges citats en la notícia periodística. Per tant, potser hàgim de concloure que el model d'en Miquel era dels anteriors, quan De la Cuadra fabricava carruatges elèctrics (fracassats) o d'explosió. Llavors per què portava ja el núm. 2 al març de 1900? Tindria sentit una matrícula 2 amb un model d'Hispano Suiza cap al 1903 com a molt estirar. Posar totes les (poques) informacions disponibles sobre el primer auto lleidatà és, de moment, un puzle que no acaba d'encaixar. Per què, a més, no hem d'oblidar l'auto d'en Victoriano Muñoz i Ferrer, un Ford comprat a París i que sembla que arribà a Lleida també cap als volts de 1900.



1899. Model Òmnibus de De la Cuadra.
Aquest model d'òmnibus sí que tenia capacitat per a nombrosos passatgers, a partir de 10, amb 25 kg. d'equipatge per a cadascun. Anaven a una velocitat de 15 km/h. Els fabricava l'empresa de De la Cuadra al Passeig de Sant Joan barceloní just a la fi del segle XIX.

1900. Lo primer automòbil lleidatà.
«La Veu del Segre», 12 d'agost (AML).

A Tremp, en època de la fira d'agost, «ha causat veritable sorpresa lo veure arribar un automòbil de 12 assientos, mogut per la benzina i dirigit pel senyor De la Cuadra». El nostre primer empresari automobilístic en persona acudí a Tremp menant un òmnibus d'explosió. Un parell d'emprenedors locals, de Salàs i Tremp, projectaven un servei d'allà fins a Tàrrega, l'estació de ferrocarril més pròxima, i potser també cap al nord, a la Pobla o fins a Gerri i tot. Allà, doncs, anà el senyor De la Cuadra a vendre el seu vehicle. Després de les reunions, vingueren les demostracions públiques als incrèduls trempolins: «Després de la reunió, lo carruatge automòbil ha donat tres voltes pel passeig circular del Vall pujant-hi vàries persones». Crec que fou l'arrancada de l'empresa d'autoòmnibus «La Montañesa».
Aquest tipus de model sí que lliga amb la informació periodística de l'automòbil de Miquel Agelet, a on hi encabiren el propietari i conductor, dos cunyats de la família Sol, un metge, un enginyer, «y algunos amigos de la empresa»!