Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tortosa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tortosa. Mostrar tots els missatges

20200107

[2072] Los focs catalans de 1685

Segle XIV. «Tacuinum Sanitatis», Ibn Butlan (Gallica).
Una cuina medieval, amb la llar de foc al centre de la vida familiar. No s'hi concebia altra organització social que aquesta, de manera que el principal impost establert en temps medievals fou el fogatge, aplicat a cadascun dels focs d'un llogaret, poble o vila. 
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH).
Llistat dels focs de cadascuna de les vegueries i col·lectes setcentistes al nostre país, «excepto los que están al presente debajo al dominio de Francia». O sia, que hi va haver una època en què a Espanya sabien que Catalunya havia estat trossejada (al Tractat dels Pirineus, 1659). 


La llista inclou dos columnes, la de pobles i llocs de cada territori, i la dels focs en total. A banda de la vegueria de Barcelona, la més poblada, destaca per la grandària territorial la de Pallars, amb gairebé 250 llocs. Pel nombre de persones derivades del recompte de focs, Lleida n'era la quarta (3.329, cap a les 20.000 animetes, comptant-ne 6 per foc), després de Girona i Tarragona.  
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH).
Cap a final del segle XVII hi havia al país 2.098 pobles amb 47.184 focs, que farien cap als 300.000 habitants. El litoral, com avui, era molt més poblat que l'interior, i el Cap i Casal i àrea de vegueria ja suposaven la 1/4 part del pes demogràfic del país. 
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH
).
La intenció d'aquest treball de topografia sobre Catalunya per al rei i exèrcit (espanyols) fou militar, per tal d'identificar les principals ciutats fortificades del país, incloent-hi el nord llavors perdut a mans dels francesos, i determiar «los terrenos donde se puede en ocasión campear y aquartelar el exército». D'Espanya, sempre la mateixa història d'amor, d'amor asfixiant. 
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH
).
Els topònims de la Vall d'Aran que hi són citats fan 27 llocs de fogatges. D'aquesta vall i de l'andorrana, el comentari (militar) de l'autor (militar) fou que «ambasdós son neutrales así en tiempo de paz como de guerra»
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH
).
Els topònims de la Vall d'Andorra, emplaçada entre la Colleta de Castellbò i el comtat de Foix. En general, els topònims de l'obra solen ser prou fidedignes a la llengua del país. De vegades, però, això no passa i cada cas necessitaria sa explicació. L'autor assenyala 12 llocs principals de fogatges a les valls andorranes, gairebé el doble de les set parròquies actuals.
«El poblamiento de Cataluña en 1860 a partir de la información del Nomenclátor»,
 J. Burgueño, J.R. Mòdol, M. Guerrero, M. Llena, G. Xixons, pp. 531-539,
dins
«Análisis espacial y representación geográfica: innovación y aplicación»,
de la Riva, J., Ibarra, P., Montorio, R., Rodrigues, M. (Eds.), Universitat de Saragossa.
La immigració del segle XX a Catalunya només  va fer acréixer la tendència que el país manifesta des del segle dissetesc almenys: la d'un cap gros que, quan no sap a on va ni a on viu, ens fa patir a tots. 


[2071] Pel Montsec, Àger i Balaguer al 1685

20190205

[1942] L'hegemonia de les dones per Santa Àgata o Àgueda

5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Gravat en una estampeta o goigs de la santa, amb la crua representació del martiri a què fou sotmesa al segle III, en temps de la dominació romana a l'illa de Sicília.


Segons ens aclareix el DCVB: 
«Nom propi de dona. Lo castell de sanct Agata [a Menorca], Muntaner Cròn. 75. Etimologia: pres del nom propi gr.-llatí Agăthē (
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
«Segons el martirologi, li van arrencar els pits amb unes tenalles... Per aquesta raó, arreu del món cristià hom la té per advocada de les dones en general i molt especialment de les que crien. D'aquí que se la invoqui contra el mal de pits, per l'escassesa de llet, per afavorir la lactació dels infants... Hom la té també per advocada contra els incendis». La capella reial de Barcelona en porta el nom gràcies a la donació que hi feu Martí l'Humà de la pedra damunt de la qual va sofrir martiri... i tacada de sang i tot. Ves quina troballa no feu el nostre rei! Els panellets en forma de pit femení s'oferien a les dones per tal que tinguessin una lactació sense dolor. «Les dones se'ls menjaven sucats amb llet, cregudes que els augmentaria l'efluvi lacti quan criarien i que les guardaria de mal de pits».



 
1900 ca. Capella de Santa Àgueda, BCN.
La capella reial dels reis de la nostra Corona catalanoaragonesa, exclaustrada al segle XIX i convertida en museu.
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
El dia de Sant'Àdia, un dels noms populars amb què era coneguda en alguns pobles de la plana lleidatana, les dones manaven. Un dia a l'any, i la resta a creure, i així durant segles. A Seròs, sembla que hi havia festa grossa, amb balls i corrandes al voltant d'una foguera davant l'Esglési: «La tonada tenia aire de jota», quan encara no se n'havia perdut la tradició a les nostres comarques.

A la Granja d'Escarp, «era l'únic dia que les dones anaven al cafè i convidaven a beure els homes, que havien d'acceptar si us plau per força. Sembla que a tot arreu hi havia festa desenfrenada, amb borratxeres, facècies extravagants, i «destacava d'una manera molt acusada una acció baronívola per tal de poder fer i lluir el paper d'home».
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Representació en uns gojos populars de la santa i màrtir amb els pits en una safata. Com que havia estat invocada des de sempre per les dones pel mal de pit, ara modernament se la considera més tècnicament l'advocada de les malaltes de càncer de mama.
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
A Miralsot, tocant a Fraga, sembla que agafaren el costum de passar pel poble tocant el tabal. La paleta que usava la tabalera acabava «amb una cabota de forma estranya i intencionada, a la qual la gent donava un sentit eròtic maliciós». La festa no devia agrada al senyor rector que va clausurar la festa apujant el preu del sermó. «Feien pastar una gran quantitat de coques que elles mateixes subhastaven» i que servien per requerir el ball a un home. A Mequinensa anaven encara més fortes i es vestien d'homes «i es lliuraven a jocs i entreteniments propis del sexe fort; els homes no hi podien intervenir».
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Els tradicionals panets de la santa, a imitació de les popes o mamelles extirpades per martiri. 
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
També a Juncosa es vestien d'homenots, i ventaven les campanes, i voltaven pels carrers fent gresca, i anaven a la taverna on «pagaven el beure als homes i bevien i fumaven sense mirar prim». A Sudanell, els punxaven amb agulles si s'acostaven a sa vora. A Soses esforriaven els homes i només els músics «podien viure a la vora de les dones el dia d'avui», i segons la veu popular, els feien tocar d'esquena perquè no les veiessin ballar. A Sunyer també ballaven jotes i a Aitona manaven les serventes i minyones. En els pobles on es feia una comissió per controlar la festa, la majorala solia ésser l'alcaldessa, o sia, la dona de l'alcalde (o bé la filla o la germana), el qual li deixava a la dona la vara i insígnies durant un  dia.
Segle XV-XVI. Martiri de Santa Àgata o Àgueda,  
Giovanni Pietro da Cemmo (Esine, Brescia).
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
A Bot (la Terra Alta), el tercer dia de la festa major de Sant Blai coincidia amb la festa de les dones, i «les fadrines pagaven els músics, i eren elles les qui treien a ballar els fadrins», jotes naturalment. «L'Àgata més vella del poble o la de més categoria social trencava la dansa amb lo sinyó retó [rector]. El sacerdot es limitava a simular-ho, sense que arribés pròpiament a ballar». Qui ho sap de debò, però!
Segle XVI-XVII. Martiri de Santa Àgata o Àgueda, 
Bernardo Castello (Gènova).
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
Sembla que, per qüestions rituals, antigament els bruixots de la tribu dirigien la festa i el ball. «La dansa, llavors, no tenia el caient eròtic que va prendre en temps relativament moderns». Voleu dir que no el va tindre sempre aquest caient?
Segle XVI. Martiri de Santa Àgata o Àgueda,
Niccolò Circignani 'Pomarancio', Santo Stefano Rotondo, Roma.

5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
«A Tortosa era perillós per als homes passar per la vora de l'Ebre vers l'indret on rentaven les bugaderes». Pobre del qui atrapaven! Aquestes rentadores es veu que eren terribles, i aquell dia rentaven ajupides com sempre però amb les robes enlaire per ensenyar tot ço que podien! Escriu l'autor que era «feina que, segons vella consuetud, era exercida com a ofici per les dones més lletges i per les fadrines entrades en anys i gairebé velles».
Segle XV. Martiri de Santa Àgata o Àgueda, 
Sano di Pietro (Siena).
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
El dia d'aquesta santa és el temps de plantar l'alfàbrega:

Per Santa Àgueda
planta l'alfàbrega.
Dama polida,
ja la té eixida.

A la majoria dels pobles lleidatans, avui les femelles deixaven sa condició a banda: «Moltes dones no deixaven res endegat el dia abans, per tal que el marit s'hagués de posar a la cuina i hagués de fer tots els menesters casolans. Les del braç més arromangat obligaven llurs marits a escombrar el portal o el carrer a l'hora més compromesa i en què més gent podia veure'ls». Riu-te'n de la Lisístrata: sembla que a la nostra plana lleidatana, anaven més fortes que arreu, i que la igualtat de gènere s'aconseguirà, doncs, quan sigui Santa Àgueda cada dia de l'any.
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.

5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
L'illa de les dones era el perill més gran dels homes de la mar en un dia com aquest. «Les dones, així que algun home cau a la seva illa, se'l mengen a moixaines i afalacs, no el deixen ni de nit ni de dia. Els pocs mariners a qui la desventura ha fet anar a parar a aquesta illa, al cap d'una setmana ja han estat morts». Perquè tot i trobar-se al paradís, tots els excessos fan mal!

A Prat de Comte, a la Terra Alta, es diu que «l'any en què la puput canti primer que el cucut, les dones governaran i manaran».


5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56. 
Altres advocacions de la màrtir siciliana es feien contra els incendis i els perills del foc, contra les riuades i inundacions. També se la feu patrona dels campaners. La llegenda medieval de la vida i martiri de la santa noia deia que «Àgata havia consagrat la seva virginitat a Déu i va rebutjar les propostes amoroses d'un prefecte romà, Quincià. Aquest, com a revenja, la va perseguir i la va condemnar per cristiana. Es va negar a fer sacrificis als ídols pagans, fent servir arguments filosòfics i racionals; davant d'això, Quincià la va fer torturar: el turment va consistir a tallar-li les dues mamelles. Sant Pere, però, se li aparegué després a la presó i la va guarir de les ferides. Després de diversos interrogatoris i turments, va ser condemnada a morir: va ser posada nua sobre un llit de carbó roent. Llavors es va desfermar un terratrèmol que va fer caure un mur sobre els consellers de Quincià i un amic seu que li havia dit que torturessin Àgata. La noia va morir a la presó» (viquipèdia).
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Calaceit (el Matarranya)
Els passtissets de Santa Àgata.
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
A Siracusa, els han reinventat en forma de dolços pastissets, cosa que a nosaltres ens costa molt de fer des que hem girat l'esquena a la tradició. «M'exalta el nou i m'enamora el vell», deia el poeta Foix, però de fet la modernor que a tothora volem lluir en aquest començament de segle XXI fa que la segona part del vers s'hagi convertit en 'm'avergonyeix el vell' (excepcions a banda, que sempre n'hi ha, i segurament més de les que crec). Aquesta cassata o cassatelle s'anomena minne o minnuzze, nom dialectal sicilià de les popes.



20180318

[1816] Catalunya sota les aigües, 1907 (ii): les Terres de l'Ebre

1907. Riuada a Tortosa (el Baix Ebre),«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 231, 3 de novembre.
Foto: Thomas.

L'Ebre desbordat al pas per Tortosa. L'aigua arribant al primer pis, al carrer de la Rosa, mirant al del Bisbe Aznar, «en lo moment de més angúnia».
1907. Riuada a Tortosa (el Baix Ebre),«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 231, 3 de novembre.
Foto: Thomas.

Al fons, un petit llagut creuant carrer amunt, a la recerca de persones aïllades per l'aigua. El carrer de la Rosa era un dels més alts de la part baixa de la ciutat.


1907. Riuada a Tortosa (el Baix Ebre),«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 231, 3 de novembre.
Foto: Thomas.

Meravellosa vista de l'Ebre sobrecrescut a Tortosa, presa des del castell, amb detall del claustre i la catedral, tapada amb teulada de teula a principi de segle XX.
1907. Riuada a Tortosa (el Baix Ebre),«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 231, 3 de novembre.
Foto: Thomas.

L'alçada de les aigües a dalt de tot del primer pis marcada sobre les cases del barri de Ferreries, al cappont tortosí. Alguns rais descontrolats s'han encallat als arbres.
1907. Riuada a Tortosa (el Baix Ebre),
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 231, 3 de novembre.
«Des de l'esfereïdora data del 9 d'octubre de 1787, en la que el riu Ebre va arrabassar la conca tortosina, emportant-se 518 cases i ocasionant 183 morts, no s'havia vist mai a Tortosa una riuada tan imponent». A partir de la descripció dels límits de la part baixa de la vila que l'aigua va assolir «se pot considerar la sort dels carrers més baixos, a on l'Ebre alcansava una altura de 4 metres, arruïnant magatzems i botigues».

S'hi descriu com el nunci de la ciutat passava de nit i amb barca riu amunt i avall anunciant-ne la crescuda imminent d'un pam per hora, tot fent sonar el corn i la corneta i a escopetades, per alertar de manera certa els veïns. Des de dalt del castell de Sant Joan només «s'ovirava aquell mar sense fi, aquell devessall d'aigua que arrasava pallers, bigues, arbres, animals, mobles i objectes domèstics, indicant una malura mai vista».
1907. Riuada a Tortosa (el Baix Ebre),«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 231, 3 de novembre.
Foto: Thomas.
L'Arc gòtic del Romeu inundat.
1907. Riuada a Tortosa (el Baix Ebre),«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 231, 3 de novembre.
Foto: Isidor Sabaté.
La línia del ferrocarril coberta d'aigua i fora de servei.
1907. Riuada a Tortosa (el Baix Ebre),«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 231, 3 de novembre.
Foto: Isidor Sabaté.
El passeig 'perpendicular' a l'entrada del parc.
1907. Riuada a Tortosa (el Baix Ebre),«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 231, 3 de novembre.
Foto: Juli Brull.
Els jardins del parc amb els arbres surant sobre l'aigua. 
1907. Riuada a Tortosa (el Baix Ebre),«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 231, 3 de novembre.
Foto: R. Borrell.
L'escorxador, a tocar de l'Ebre, amb la marca de l'aigua fins gairebé l'alçada de les gran portalades. Llavors l'edifici estava encara en construcció.
1907. Riuada a Tortosa (el Baix Ebre),«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 231, 3 de novembre.
Foto: Thomas.
«Lo Pont de Nostra Senyora de la Cinta, envaït pel riu», volat al 1938, i del qual només en resta una vergonyant pilastra amb monument franquista (espanyol).
1907. Riuada a Tortosa (el Baix Ebre),
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 231, 3 de novembre.

Foto: Manuel Estrany.
La cantonada del carrer de la Rosa amb el del Bisbe Aznar.
1907. Riuada a Tortosa (el Baix Ebre),
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 233, 17 de novembre.
Foto: Thomas.

L'interior negat del gran edifici del mercat i el carrer Major de Ferreries tot colgat de llots.

1907. Riuada a Tortosa (el Baix Ebre),
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 233, 17 de novembre.

Foto: R. Borrell.
Destrosses de l'aigua a la fàbrica de pinyola de Mr. Chaubet, i els llots acumulats davant la Llotja i l'antic govern militar (espanyol).
1907. Riuada a Tortosa (el Baix Ebre),
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 233, 17 de novembre.
Foto: R. Borrell.

La masia de cal Esguerradures tota arrasada per la força de l'avinguda, i a on va morir tota la família.
1907. Riuada a Tortosa (el Baix Ebre),
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 233, 17 de novembre.
Foto: F. Mestres Noé.

La fàbrica de pinyola mostra el nivell fins a on va arribar l'aigua i les destrosses de tot els voltants.
1907. Mora d'Ebre (la Ribera d'Ebre),
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 232, 10 de novembre.
Foto: Thomas.

Al pas per Mora d'Ebre, el riu va arribar als cinc metres d'alçada. El molí de l'Algueró, a tocar de l'Ebre, va quedar ben empantanegat.
1907. Mora d'Ebre (la Ribera d'Ebre),
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 232, 10 de novembre.
Foto: Thomas.

Detalls del molí de l'Algueró i de l'antiga i tradicional sínia de força animal.
1907. Mora d'Ebre (la Ribera d'Ebre),
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 232, 10 de novembre.

«Aquesta riuada únicament és paral·lela a la del 1787, havent pujat les aigües dos pams més. Passen de 50 les cases-sínies destruïdes pel riu. Innumerables són les famílies que han quedat a la més grossa misèria».
1907. Mora d'Ebre (la Ribera d'Ebre),
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 232, 10 de novembre.
Foto: Thomas.

La plaça de l'església amb els porxos negats. La gent s'ho mira des de les escales de la porta lateral del temple, o des dels balcons de damunt els porxos. Una barca recorre els carrers a la recerca de necessitats. 


1907. Mora d'Ebre (la Ribera d'Ebre),
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 232, 10 de novembre.
Foto: Thomas.

L'ajuntament de la vila amb l'Ebre desbordat al fons. 
1907. Amposta (el Montsià),
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 233, 17 de novembre.
Foto: B. Barberà.
Els camps i els horts d'Amposta tots submergits a les aigües de l'Ebre. La resclosa del canal de la dreta del riu, destrossada per la fúria de l'avinguda.
1907. Amposta (el Montsià),
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 233, 17 de novembre.
Foto: B. Barberà.

Dos imatges més del mal causat pels aiguats a Amposta, a les Roques del Grau i uns assecadors o sequers d'arròs.
1907. Amposta (el Montsià),
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 233, 17 de novembre.
Foto: B. Barberà.

Dos vistes més dels nivells de l'aigua a la plaça de l'Aube [aubi, albi] i a l'antic molí d'arròs i fàbrica d'electra.