[2633] Del color groc o del safrà

 

Del groc o del color del safrà.

La planta del Crocus flavus, originària de Grècia i los Balcans, que acabaria donant nom al color en la nostra llengua, groc, en algun dialecte occità, croc, i en sard, crocu. El nom d'aquest gènere botànic deriva del grec krokos (κρόκος). Al seu torn és probable que sigui un préstec lingüístic de les llengües semites, relacionat amb l'hebreu כרכום karkōm, arameu ܟܟܘܪܟܟܡܡܐ kurkama, persa i àrab كركم kurkum, el qual significa safrà o safrà groc. Al nostre país, lo safrà (en planta) que tenim sol ser de color alilat i pètals fortament acarabassats.

Del groc o del color del safrà (mapologies).

L'arrel més escampada per les llengües d'Europa per anomenar lo color groc és protoindoeuropea (*ghel-, brillar), present en les llengües germàniques (ang. yellow, al. gelb), les eslaves i bona part de les romàniques (fr. jaune, it. giallo, rom. galben). Lo grec antic, kitron, llimó, va donar l'arrel per als grocs de la llimona. Mentre que del llatí: GALBINUS>galba, que a mi em transporta a Martí Joan de Galba, a qui hem d'agrair l'edició de la vida i miracles de l'estrenu cavaller Tirant lo Blanc.

L'altra gran excepció en aquest mapa europeu són la resta de llengües ibèriques: el basc, per una banda, i per l'altra aragonès, castellà, asturlleonès i gallegoportuguès. El port. amarelo i el cast. amarillo deriven del llatí AMARUS, amarg, trist, color derivat del to de pell dels malalts hepàtics i tísics, que patien d'icterícia. L'excés de bilirubina n'esgrogueïa la pell, lo blanc dels ulls, l'orina...

Encara un altre apunt històric: als orígens indoeuropeus, sembla que groc i verd eren confosos o no hi hagué necessitat de distingir-los. L'arrel *ghel-, brillar la trobem també en el mot verd de les llengües eslaves. O també hi ha el cas peculiar de l'albanès, que ho demostra tot bescanviant les arrels llatines: el mot derivat de GALBINUS>gjielbër hi vol dir verd, i el derivat de VIRIDIS>verdhë significa groc (mapologies).  

Del groc o del color del safrà.

O del color dels llimons.

Groc, Joan Coromines (DECLC).

En llengua catalana, lo mot és patrimonial, testimoniat des dels orígens. És, a més, un universal català, o sia, mot conegut i usat a totes latituds, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. A l'Alt Isàvena, «segons llur fonètica peculiar, és conservant la -o final», grogo... i cal arribar al llogaret més occidental de les Viles del Turbó per sentir parlar d'una flor amarilla...»

AL DCVB, s'hi dona fraseologia medieval dels nostres clàssics: fer del blanc groc, o del negre groc: fer veure una cosa per l'altra, enganyar. Ja dona al món no em farà del blanc groc, Jordi de St. Jordi, xii. Concordassen ab la última rahó per no mostrar voler fer del negre groc, Tirant, c. 195.

Del groc o del color del safrà.

O del color dels canaris.

«El canari (Serinus canaria) és un petit ocell cantador o moixó [lleidatà mixó], de cant similar al de la cadernera, membre de la família Fringillidae, a la qual pertany també el pinsà. És originari de les Illes Canàries, d'on prové el seu nom, de Madeira i de les Açores... Els canaris es van començar a criar en captivitat al segle xvii, a partir d'exemplars que els mariners espanyols van introduir a Europa. Els monjos van començar a criar-los, però, atès que només en venien els mascles, que són els que refilen, els canaris escassejaven i el seu preu va començar a augmentar. Finalment, els italians van aconseguir femelles i van començar a criar els ocells pel seu compte, fent-los molt populars i provocant-ne l'aparició de moltes varietats i la seva cria generalitzada per tota Europa. Avui dia, moltes llars tenen un o més canaris engabiats per tal de fruir del seu refilet» (viquipèdia).

Groc, Joan Coromines (DECLC).

La relació entre el safrà i lo color groc remunta a temps ben antics, i és documentat a les tragèdies d'Èsquil. Molts altres clàssics llatins usaren CROCUS per a aquesta tonalitat.

Del groc o del color del safrà.

Joan Miró, L'or de l'atzur (1967).

Del groc o del color del safrà.

O del daurat, de l'or.

Del groc o del color del safrà.

O del color solar. 

Del groc o del color del safrà.

O dels gira-sols d'en Van Gogh.

Del groc o del color del safrà.

O dels braçalets jueus a l'Alemanya nazi. 

Del groc o del color del safrà.

Al llarg dels segles d'art occidental, lo color groc (la color, en femení, com la majoria dels mots acabats en -or en la llengua medieval), ha representat sovint característiques més que positives: la llum solar, la riquesa, les joies... S'associa a la creativitat, a la calidesa, a la vitalitat pel seu gran poder d'energia i explosió de llum. Juntament amb lo magenta i lo cian, és un dels colors primaris, o sia, que quan se volen crear altres tints, colorants, pigments, només cal barrejar aquests tres per obtindre'ls, sense oblidar-se del negre per a cercar tonalitats més clares o més fosques. 

La gran visibilitat fou l'origen de l'ús discriminatori de capes grogues per als acusats d'heretgia de part de la Inquisició espanyola. Així mateix, los braçalets grocs marcaren los jueus a l'Alemanya nazi del segle XX.

Al segle XXI, però, ha esdevingut lo color de la llibertat, sia des de la revolució dels paraigües a Hong Kong, sia des de la revolució per la República Catalana.

Per acabar, no oblidem la dita popular que assegura:

de color groc, que l'amor hi és foc.

[2562] Del color de la castanya al marró

Quinalafem.blogspot.com

[2590] De les mil pronúncies de l'aubercoc (albercoc), fruit precoç i viatger

Dialectologia: l'albercoc.

O bé, dialectalment, segons DCVB: abercoc, abircoc, abrecoc, abrecroc, abricoc, abricot, albaricoc, albecroc, albericoc, albricoc, ambercoc, aubericoc, aurecoc, baracoc, benacroc, bercoc, bericoc, bricoc, bricot, brioc, mercoc, obrecoc, ubercoc, abrebaracoc. I encara hi falta la nostra forma tradicional urgellenca, aubercoc... 

Per quins set sous aquest mot mostra tan gran varietat de formes dialectals diferents? Doncs pels paranys fonètics derivats de la presència o no del prefix al- (d'origen àrab), de la vocalització del so de la l, del tractament fonètic del so b, i sobretot dels trucs fonètics  i metàtesis provocats per la r, tan ballarina en la boca dels parlants, de la segmentació fonètica. p.ex. l'aubercoc>l'ubercoc> lu bercoc..., i finalment de la combinació de tots aquests factors entre ells.

La manca d'una llengua estàndard durant los segles de l'edat moderna va donar ales a les varietats locals d'una fruita conreada al llarg i ample del nostre país. I aquesta varietat fonètica no és l'única particularitat de l'albercoc: l'etimologia viatgera del mot n'és també molt especial.

...

Dialectologia: l'albercoc.

Joan Coromines, DECLC (1980-1991), enllaç.

El nostre mot albercoc prové de l'àrab birquq o barquq, que al seu torn prové del mot grec πραικὄκκιον, agafat de l'arrel llatina praecoquum (<praecoce), atès que els romans l'anomenamen PERSICA PRAECOCIA, o sia, prèssecs primerencs: de l'adjectiu PRAECOX>precoç. Apareix en la llengua medieval, però un pèl tardanament, cap a mitjan segle XIV. Cosa que potser indica que no fou de consum general fins als darrers segles de la baixa Edat Mitjana. Curiosament, en l'àrab modern, lo mot ha passat a designar la pruna. De l'albercoc, en diuen mismis.  

(viquipèdia, enllaç)

Dialectologia: l'albercoc.

(enllaç).

De l'àrab al català, i de la nostra llengua al francès (potser per via occitana, diuen algunes fonts), per mitjà de la forma dialectal dels nostres parlars septentrionals, «en la forma dialectal avui gironina-rossellonesa, no pas del castellà», cat. rossellonès abricoc> francès abricot> ang. apricot. Del català al món sencer: un trajecte espectacular i sorprenent. 

Dialectologia: albercoc (apricot).

Dialectologia: albercoc (apricot).

(enllaç).

En algunes llengües eslaves, les més occidentals, el mot hi pervingué per altres vies: la llatina d'ARMENIACUM (POMUM) en polonès, txec, eslovac, eslovè o també en alemany austíac (marillen). En les eslaves del sud, la influència hi arribà del turc.

Joan Veny, Lídia Pons, 

«Petit atles lingüístic del domini català», 2001-2018 (IEC).

Lo mot albercoc i les seues variants.

Per a la denominació d'aquesta fruita, la referència al préssec fou sempre decisiva: simplement, n'era el fruit que madurava abans. En canvi, a l'Orient, aquesta posició la van dedicar a la pruna. En la nostra llengua, «la presència de líquides, l i r, ha donat lloc a més variants formals», també la vocalització de la l velar de la síl·laba inicial (au-, que després pogué monoftongar au->o- en alguns parlars). En alguerès, el mot barracoc és agafat del sard. Lo DCVB dona com a forma algueresa abrabarracoc.

Joan Veny, Lídia Pons, 

«Petit atles lingüístic del domini català», 2001-2018 (IEC).

El mot albercoc i les seues variants.

Lo mot aubercoc, albercoc i les seues variants.

Com bé comprendreu, cal l'aplicació d'una IA per fer el mapa de les variants d'aquesta fruita precoç en los nostres dialectes. Mentrestant no arriba, ens conformarem amb aquest mapa esquemàtic i per força no prou acurat. No us ofengueu, només és un intent de simplificació! 

Fixeu-vos, si no, en tot el recull de variants fonètiques que en tenim al DCVB. 

əɫβəɾkɔ́k (Vic); aɫβeɾkɔ́k (Castelló, Llucena, València, Xàtiva, Alcoi, Alacant); əwβəɾkɔ́k (Tarragona, Valls); awβeɾkɔ́k (Pla d'Urgell, Priorat, Calasseit, Ribera d'Ebre); əwβəɾkɔ̞́с (Palma, Manacor); əwβəɾkɔ̞́k (Felanitx, Llucmajor, Sóller, Menorca, Eivissa); uβəɾkɔ́k (Ciutadella); aɫβiɾkɔ́k (Alcalà de X.); aɫβeɾkɾɔ́k (Pradell d'Urgell); aɫβeɾikɔ́k (Sort); awβeɾikɔ́k (Torre de Cabdella); aɫβɾekɔ̞́k (Cast.); ɔβɾəkɔ́k (Berga); ɔβɾekɔ́k (Balaguer); ɔβɾəklɔ́k (Solsona); ɔβɾəkɾɔ́k (Solsona); əmbəɾkɔ́k (Vendrell); ambeɾkɔ̞́k (Sueca, Gandia, Benilloba); bəɾəkɔ́k (Elna); bəɾkɔ́k (Vic, Lluçanès, Sta. Col. de Q.); beɾkɔ̞́k (Pego, Calp); beɾikɔ́k (Vall d'Àneu, Sort); bɾikɔ́k (Arles, Cadaqués, Darnius, Figueres); bɾikɔ́t (Formiguera, Serrallonga); abɾabaɾakɔ́k (Alg.). 

N'explico la classificació per colors:

1. La forma normativa és sovint coincident amb la valenciana, més fidel a l'original aràbiga: albercoc, i variants albrecoc, ambercoc, bercoc; igualment propera com aubercoc (vocalització de la líquida) a la plana lleidatana i a Mallorca i les Pitiüses, llocs de gran contacte lingüístic medieval amb l'àrab per mor del llarg domini àrab i d'alt índex de població morisca. Encara també en el tortosí, abercoc.

2. Pirineu occidental: (al)bericoc, aubericoc, amb manteniment de la i.

3. En els parlars del central i menorquí, la transformació de la síl·laba inicial en u-, i variants sense aquesta vocal. 

4. En els parlars del nord-est i del rossellonès, (a)bricoc i (a)bricot. 

5. En alguerès, baracoc, abrabaracoc, a través del sard.

Lo mot aubercoc, albercoc i les seues variants.

Encara un darrer apunt sobre aquesta parauleta, que deu-n'hi-doret, oi? 

En el català insular, també en valencià, el mot és sinònim de babau, carallot, beneit. Un subjecte sense caràcter, carn batejada. S'escriu al DCVB: 
«Sempre seràs un albercoc» (Benigànim). «No sies aubercoc» (Mall., Men.). ¡Vaja un conexement i vaja una compassió que té aquest aubercoch! Roq. 27. S'aubercoch hi consentí, per dar-li gust. Alcover Rond., i, 14. «Albercoc de marge: patán, el sujeto sencillo e ignorante» (Martí G. Dicc.).
Loc.—a) Esperar que munt es joc, esperança d'aubercoc (Marroig, Refr. mall.).—b) ¡Es teu aubercoc! Expressió que s'empra humorísticament per desmentir qualcú amb resolució (Mall.). Equival a la frase mallorquina «es teu beneit», ja que aubercoc significa ‘beneit, bàmbol’ (BDLIC, xiv, 262).

[2026] Del prèssic (préssec) del Pèrsic i de la persiana de Pèrsia

Quinalafem.blogspot.com

[2588] A favor de la recuperació de l'article LO

 

Dialectologia: article LO,

«COM ensenyar català als adults», desembre 1989 (enllaç).

1917. «Los articles LO i EL», Enric Arderiu,

«El Duende», Lleida, de 3 de febrer (FPIEI).

Ja fa cent anys, aquest prohom de la Renaixença lleidatana posava sobre la taula la qüestió lingüística de la incorporació de l'ús del nostre article LO tradicional a la llengua estàndard dels lleidatans. L'article LO no és només una simple forma dialectal del nord-occidental, del Pirineu a l'Ebre, sinó que també és una baula directa de filiació amb la nostra llengua antiga medieval. Les noves generacions, per la influència escolar i per un sentiment de vergonya ruralitzant envers les pròpies formes dialectals, l'han anat abandonant. I si només fos l'article, tot allò que abandonen... En canvi, servidor li té una dèria incondicional, fins al punt que és una de les poques cosetes que no li perdonaré mai a Mestre Fabra, que crec que es va precipitar en obrir la porta a la innovació de la forma reforçada EL, derivada fonètica de l'original LO.

 

Durant els anys 80, i particularment durant uns anyets després del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, va semblar que un subestàndard lleidatà fora possible. La idea no va arribar a quallar més enllà de quatre mots incorporats al llenguatge periodístic. Encara avui, els escriptors lleidatans han de batallar amb els correctors de les editorials per fer-los entendre com han de parlar els personatges lleidatans de les novel·les lleidatanes... Encara avui, massa mestres i professors corregeixen els alumnes els usos dialectals. Si confrontem el nostre orgull dialectal amb la gent de l'Ebre, perdem per golejada. 

Tornant a l'article LO, l'autor de l'article en proposava (i m'hi afegeixo) la incorporació als usos lleidatans de la llengua estàndard d'aquesta manera, seguint l'elocució pròpia dialectal: 

1. «los lleidatans... devem usar l'article LO i LOS al començament de frase i i sempre que dintre... vaja precedit de consonant...». Exemples: Lo pare ha sortit. He vist lo pati de l'Hospital. Hi afegeix, per precisar un pelet més, que també darrere de mot acabat en diftong decreixent: Diu lo pare. 

2. «Devem usar l'article EL i ELS quan enmig de frase vaja precedit d'una paraula que acaba en vocal». Exemples: Contra el parer de tothom. Portarà els nois a estudi. 

3. En el cas dels mots acabat en -r àfona (muda) proposa també EL i ELS, sempre d'acord amb la manera tradicional d'articular la cadena fònica. Exemple: Vai portar els nois a estudi.

4. En el cas dels mots començats per vocal o h muda, cal sempre apostrofar: «los periòdics catalans segueixen en això la fonètica lleidatana».

1917. «Los articles LO i EL», Enric Arderiu,

«El Duende», Lleida, de 3 de febrer (FPIEI).

«Escrivint així, seguirem les petjades dels nostres grans escriptors [vol dir dels antics] i ens acomodarem a la nostra manera de parlar». La qüestió és si els lleidatans volem continuar donant contingut i essència al possessiu nostre, nostra.

La portada del diari es tancava amb un sonet vilanovenc i marítim de Morera i Galícia. Quant de temps fa que no veieu un poema, no només a la portada sinó a tot el diari sencer, als diaris actuals? Però de futbol no n'hi falta pas mai...

L'Aplec del Caragol.

Cartells de les edicions de 1992 i 2006. 

Fins i tot, als inicis va publicitar-se l'Aplec del Cargol! Van haver de passar gairebé vint anys perquè la festa popular més important de la ciutat i de les terres ponentines també tingués el cartell en la forma dialectal lleidatana. I l'altra: encara avui la Paeria fa servir la forma Magraners (que ha adoptat fins i tot l'Institut-Escola del barri), en lloc de la tradicional i característica de Mangraners. 

Ambaparà!

[2576] Literatura de canya i cordill lleidatana: les cobles d'en Pairot

[2567] Joan Bergós: patriota català i prohom de la Renaixença lleidatana

Quinalafem.blogspot.com

[2562] Del color de la castanya al marró

Marró: del color de la castanya.

Marró és un mot agafat del francès en la resta de llengües romàniques. En la llengua d'oil significa castanya, i va ser pres del grec maraon, que precisament anomenava aquest apreciat fruit tardoral. Però no el vam pas agafar per designar la castanya, ans pel color. Això fou a finals del segle XIX i començament del segle XX. Suggereix el nostre mestre etimòleg, Joan Coromines, que el fet que entre la gavatxada el mot s'emprés com a nom de bombons i pastissets esdevinguts d'universal fama, els marron-glacés o castanyes confitades, va contribuir-ne a l'expansió. Llegeixo que la primera menció del mot en la nostra llengua la devem a Narcís Oller, però no en trobo la referència exacta. Devia ser tota una delicatessen a Vilaniu. 

Marró: del color de la castanya.

El cas és que, al costat del taronja o carabassa, és l'altre color que tenim que pren el nom d'un fruit. Això és així per etimologia, però jo m'inclino per la intuïció d'en Coromines: tenim un color que pren el nom d'un pastisset. Que bonic, oi? Que serveixi això per rescabalar el pobre color marró, un dels més menystinguts en la moderna tradició occidental. De debò que coneixeu algú que mai us hagi dit que el té com a color favorit? 

Joan Coromines, DECLC: castanya (enllaç).

Malgrat tot, en poc més de cent anys, el mot marró ha bandejat pràcticament en sa totalitat al mot tradicional que designava aquesta tonalitat, castany, i que, com tothom pot apreciar, procedeix de castanya. N'ha pres, doncs, tots els usos, de castany, excepte ben poquets: ningú no diu (encara) cabells marrons, sinó castanys, ni que els ossos són animals marrons, sinó bruns; el DIEC afegeix cavalls castanys; en canvi, els ulls per a nosaltres, sí que ja ho són, de marrons. 

Castanya és mot agafat del llatí CASTANEA, que al seu torn vingué del grec κάστανα ‎(kástana). Apareix en la majoria de llengües europees des dels primers textos: en català, ja als primerencs Costums de Tortosa, també un pa de castanyes a Eiximenis; en occità i portuguès tenim castanha, en francès châtaigne, en castellà castaña, en italià castagna, en romanès castan. Faig ací una digressió tècnica: com m'hauria plagut que en Fabra hagués promogut la palatal escrita com a nh! De fet, com fora savi  que les llengües romàniques unifiquessin grafies! Sé que és impossible per l'amor patrio dels uns, dels altres i de tots plegats, projectat cap al codi escrit i esdevingut simbòlic de la nació respectiva. Imaginem-nos castanha, châtanha en la majora de romàniques: amb una convergència ortogràfica ben treballada la lluita contra l'anglès fora encara factible. 

Tornem a la castanya i al castanyot. Aquest ús figurat en el sentit de cop fort no sé pas d'on deu haver sortit. En algun lloc s'hi explica que del soroll que fan les castanyes en caure de l'arbre. Com tothom sap (o no), les castanyes no cauen pelades, sinó amb una clofolla punxeguda, que fa un bon pes, i que les fa caure a plom. Però no sé si amb això n'hi ha prou per passar a aquest sentit figurat..., que és general a tot el nostre domini, de nord a sud, del continent a les illes, ben bé igual que el mot castanya, i traure les castanyes del foc.  

Mapa lingüístic del mot marró (mapologies.com).

Cliqueu a la imatge per a un millor definició.

Mapa lingüístic del mot marró (mapologies.com).

A tota la Romània, des del segle XX predomina el mot marró per a la designació d'aquest color, havent desplaçat altres denominacions tradicionals com castany o bru. En espanyol i en llengües com el grec i algunes eslaves del sud, el mot cafè també s'hi ha fet servir. En llengües eslaves balcàniques, s'ha optat pel color del coure, o bé pel color de la canyella en les eslaves més orientals, pel del bronze en polonès. Aquesta dispersió de referents per a aquesta tonalitat és signe de poca vàlua i estima pel color al llarg dels segles. Aquesta consideració secundària la trobem també exemplificada en llengües que defineixen el marró a partir d'altres colors com el groc (cèltic) o el roig (finès, lituà).

En les llengües germàniques, l'arrel de l'anglès brown, alemany braun, remet a una arrel protoindoeuropea amb el significat de fosc.

Marró: del color de la castanya.

El color marró pot tindre diverses manifestacions tonals, com tots els altres, vaja. Aquests diferents tons, matisos o gradacions han anat prenent noms: color cafè, color moca (tirant a cafè amb llet), color xocolata, color canyella, color bronzejat, color siena (tirant a ferrós oxidat, amb nom pres de la ciutat italiana, coneguda al Renaixement per l'extracció d'aquest pigment), color beix... tot i que cada parell d'ulls veu els tons a la seua manera.

Ara que és temps d'Oscars a Hollywood, enguany han recuperat la tradicional red carpet, que l'any passat havien substituït per una catifa de color xampany, abeixat. Notem la grafia adaptada ja a les normes del mot beix (<francès beige), un gal·licisme també recent, del segle XX. 

Per acabar amb el marró: en tractar-se d'un nom tan recent, no li conec frase feta relacionada amb l'amor, com podria ser: al marró se li posa l'amor, si féssim la r muda, com en balear. En tot cas, als nostres dominis no ens hem d'empassar mai cap marrón, com sí que se'l mengen els espanyols (però sí els marron-glacés, són exquisits!). En tot cas, carregar-se-la, carregar-se el mort, pagar els plats trencats, pagar la festa, rosegar els ossos...

[2557] La lluita de color entre carabassa i taronja 

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2557] La lluita de color entre carabassa i taronja

 

La lluita de color entre el carabassa i el taronja.

No només tenim noms de colors relacionats amb flors, sinó també amb fruits, com el carabassa, actualment transformat en taronja. Sembla que els costums alimentaris han variat al llarg d'aquest darrer mig segle, i la taronja ha desplaçat la carabassa en la denominació del color. A la plana lleidatana, no es deia d'altra manera: no som país de taronges, sinó d'hortolans i, per tant, de bones carabasseres. Potser el retorn, com a moda dietètica, del consum de sopes i purés de carabassa, ajudarà una mica a la recuperació del nom del color, carabassa vs. taronja. En canvi, no crec pas que lo Castaween mos ajudi gaire.

No tinc ni trobo gaire informació sobre l'abast de tots dos termes en la nostra llengua com a denominadors del color. El dibuix bàsic dialectal diu que el mot carabassa és més propi dels parlars occidentals, també del tarragoní i del balear, mentre que el mot taronja fora més aviat freqüent en la resta de dialectes orientals. Com a noms de fruita, són mots que remunten als mateixos orígens de la llengua literària. No tinc referències de quin fou primer per al color o si tots dos han tingut un desenvolupament paral·lel com a nom del color. 

Joan Coromines, DECLC en línia.

Etimològicament, els orígens del mot carabassa han estat sempre borrosos fins que Coromines va establir que fora un mot preromà ibèric amb una base *carapaccia/*calapaccia, «d'on les formes fraternes cast. calabaza, i port. cabaça». Aquesta «vella base hispànica, estranya al llatí i a l'indoeuropeu,... va designar cobertes vegetals, tèxtils o animals, a manera de closca, i eles éssers protegits per aqueixes dures cobertes, incloent-hi la tortuga». D'on sorgirien, per designar l'animal, calàpet (cast. galápago) i port. carapaça, cast. caparazón per designar-ne la coberta. 

Carabassa >carbassa «en català oriental, però amb la segona a conservada en els altres dialectes, incloent-hi el valencià, el balear, tota la Conca de l'Ebre, gran part del centre del català occidental i algunes localitats extremes dins el rossellonès i el català orientals: carabassa en el Conflent i Camp de Tarragona; en canvi, diuen carbassa al Pallars Superior (Tor, Tavascan, Braní, Aiguavella), Tamarit de Llitera i Franga (AlcM), però carabassa a Lleida, Bellpuig i les Borges Blanques».

Petit Atles Lingüístic del Domini Català: 

592.Carabassa (enllaç).

Distribució dialectal de la pronúncia del nom de la cucurbitàcia.

La lluita de color entre el carabassa i el taronja.

L'etimologia de taronja remunta a «l’àrab turunga que designà altres citrus, i a València també la taronja, d’origen indopèrsic en àrab. Primera documentació: toronja, c.1270; taronja, c.1330, Muntaner». L'evolució fonètica del mot taronja ha set molt més llarga i complexa per mor de la vocal de la síl·laba inicial (taronja, teronja, toronja, turonja, tronja) i de la consonant darrera (palatal o africada, sorda i sonora), cosa que dona al mot una àmplia llista de variants al llarg i ample dels territoris catalans.

Petit Atles Lingüístic del Domini Català: 

596.Taronger. (enllaç).

Tractament dialectal de la vocal inicial. La forma toronja sembla predominant en la llengua medieval, segons Coromines, tot i que taronja ja es documenta en Muntaner, que relata com «l’any 1274, els reis de Castella, rebuts per Jaume I "a la ciutat de València --- jocs --- anar ab armes — ab carretes per la Rambla, e batalles de taronges e encortinaments"; també a la coronació d d'Anfós el Benigne a Saragossa, on Muntaner pren part amb la delegació valenciana, ens descriu la batalla de taronges que forma part d’aquelles festes». Afegeix el nostre savi que aquestes citacions són «passatges de gran importància històrica, en tant que proven que 36 anys després de la conquesta de la capital valenciana, ja hi havia a l’Horta, collita copiosíssima de taronges, que permetia balafiar-les en grans i luxoses "batalles"; evidentment, doncs, conreu ja practicat en gran pels moros valencians, desmentint l’afirmació que ha circulat que aquesta fruita havia estat portada a Europa de l'Índia pels portuguesos. El que ja pot ser veritat, i sembla ser-ho, és que els portuguesos, a primers del s. xvi, en portaren uns tanys que, empeltats, convertiren una vella mena de taronja més àcida, en la dolcíssima moderna».

Petit Atles Lingüístic del Domini Català: 

630.Taronger. (enllaç).

Tractament dialectal de la palatal postconsonàntica.

La lluita de color entre el carabassa i el taronja.

Pastanagues i moniatos també comparteixen color amb carabasses i taronges. Només conec el cas del lleidatà que fa servir pastanaga per al color, i reservat al cas del cabell, sinònim de panotxa, per indicar un color molt pèl-roig. 

Mapa lingüístic del mot carabassa o taronja (mapologies.com).

La lluita de color entre el carabassa i el taronja.

(mapologies.com).

En les llengües europees, la majoria de romàniques i eslaves han adoptat formes derivades dels orígens sànscrits i perses del mot taronja, en variants com fr., angl. orange, cast. naranja, port. laranja, it. arancione, que bàsicament coincideixen amb el nom del fruit a tot arreu. Hi ha la curiositat del fruit i color carabassa o taronja designats com a portugal: expandits des del nord d'Itàlia cap a Grècia i Romania en el segle XVI. El domini de mars i continents dels portuguesos en aquell segle dels descobriments provocà que el fruit (o noves varietats) hi fos més conegut i preuat, amb adopció del nom dels portadors. Curioses ziga-zagues que té l'etimologia, oi? 

La lluita de color entre el carabassa i el taronja.

(enllaç)

Pintures de les piràmides egípcies. 

1889. Toulouse-Lautrec.

Molin Rouge.

1895. Frederic Leiton.

Flaming June.

El color carabassa és considerat un color vitalista i energètic. Els egipcis l'usaren per al color de la carn en les pintures de les piràmides. I els artistes moderns per representar l'esplendor de la vida, com Leiton, o la fogositat de la carn, com les ballarines, per dir-ho finament, parisenques del Lautrec. En canvi, per als hare-krishna budistes representa un estadi d'il·luminació... En aquest món nostre, no saps mai a on és la veritat...

Per acabar, un parell de frases fetes. L'una, aquella de donar carabasses, tan usual en els meus anys joves i ara en vies d'extinció, tant en l'àmbit amorós com en l'escolar... També cal afirmar, per a qui sigui fidel amador d'aquest color, que si t'agrada el carabassa, l'amor hi passa. Amb taronja les rimes són més complicades: esponja, monja, canonja...

 [2551] Dels colors del rosa

Quina la fem? Canal Whatsapp