Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alcoletge. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alcoletge. Mostrar tots els missatges

20200926

[2208] Alcoletge, 1896

1976 ca. Alcoletge, el Segrià.
Meravellosa vista del poble de la meua infantesa des del tossal del camp de futbol, ara mirador. Llavors no hi havia cap pi, i la vista era oberta, amb els dipòsits vells en primer terme. Durant tot el segle XX, el poble havia begut del Canal d'Urgell. Una canonada feta a pic i pala, fonda de nassos, feia sifó per deixar-hi arribar l'aigua. Ara, però, d'ençà d'uns quants anys, potser ja vuit o deu, l'aigua de boca arriba de l'altre costat de riu: de la Noguera Ribagorçana, després de l'obra que el Consell Comarcal -crec- va fer per millorar la portada i distribució d'aigua de Pinyana a la capital i pobles veïns. Sempre anàvem a guaitar-hi: us asseguro que mai no ens hi vam banyar i molt poques vegades hi vam saltar. Sempre hi rondava l'agutzil, encara que la veritat era que els dipòsits ens feien respecte.

Dipòsits amunt, hi havia i hi ha el camp municipal de futbol, de terra i amb una graderia de formigó coberta amb un teulat de bigues i uralites. Des de darrere la porteria est, hi havia una costa de set o vuit metres fins al tros de presseguers que, per darrere les escoles, arribava a baix al carrer, i que es veu molt bé a la imatge. En aquesta costa, argilosa, hi cavàvem uns aragalls i, després d'aviar-hi aigua, hi relliscàvem a tota velocitat.

En aquest mateix tros de presseguers, ara s'hi aixeca, com sabem, el gran pavelló poliesportiu, de començament dels 80, aprox, pagat en part per subscripció popular de les famílies del poble, que pagaren certa quantitat (qui la deu recordar?, potser deu mil ptes) a canvi de gaudir d'una llotja durant la festa major per una colla d'anys, deu o dotze. Des dels peus del pavelló i fins al raval («l'arrabal», en dèiem llavors, ara Miralbò), s'hi feren les piscines (al voltant dels anys 90). Eren més que suficients en aquells primers temps, però amb els anys s'han anat quedant esquifides davant el desorbitat creixement de la vila, sobretot durant la darrera bombolla immobiliària (que sort que va petar, oi?). Els dipòsits vells van perdre la funció i foren colgats. Al pati que hi quedà, s'hi ha fet ara recentment una nova pista només coberta, sense laterals.

1896. Alcoletge (el Segrià).
«Anuario Riera» (BDH).
A la primera edició d'aquest anuari, s'hi fa constar que el poble tenia poc més de 900 habitants. La distància de 6 quilòmetres a Lleida havia de ser pel camí de la partida de Granyena, amb la qual Alcoletge estava molt unida, i a on s'hi feia el romiatge de la festa major de setembre, encara després de la guerra i tot. Tot i que hi passa el Segre, el riu fa de límit del terme, però el poble és al peu del tossal, i fins al riu hi havia una bona estona a peu. Amb bicicleta, de petits, la baixada era estupenda, a tot pedal avall. Però la tornada era ben bé una altra cosa...

L'agricultura i ramaderia eren de subsistència en aquells temps. És curiós que s'hi citi, entre els conreus, el de la barrella, una planta punxosa que es feia anar per fer cendres riques de sosa (carbonat de sodi). S'havien de crema i la sosa servia per a fer sabó i vidre. No crec pas que se'n cultivés, sinó que es devia recollir pels secans, i la gent la devia usar per al sabó casolà. No fa pas tants anys, entre trenta i quaranta (o potser sí que ja en fa una colla, d'anys), encara n'havia vist fer a casa nostra.

S'hi citen tendes de queviures («abacerías» en el castellà obligat de l'època), un paleta, un ferroveller, dos fusters, un taller de carros, l'estanc, dos ferrers, i un molí (ara mateix no sabria dir a on, propietat de casa Mor i Mo). Hi havia escola de xiquets i xiquetes, separades és clar, amb la Raimunda Reig i el Josep Bieto al capdavant, un metge i un sagnador (infermer, com si diguéssim, amb perdó dels infermers). S'hi fan constar cinc grans propietaris urbans i vuit terratinents, tres dels quals eren vídues.

1896. Alcoletge (el Segrià).
«Anuario Riera» (BDH).
La «Guia General de Catalunya» contenia milers de dades en relació amb el comerç, els oficis, la indústria, la propietat urbana, rústica i pecuària, demografia, geografia i altres. Fou idea d'Eduard Riera Solanic. Era una mena d'almanac o directori d'informacions locals. L'èxit de vendes, tot i tractar-se de volums de 1.000 pàgines i més i tot, faria que a partir de 1901 passés a ser d'àmbit estatal (espanyol), que duraria fins al 1911. Des d'aquest any, i conjuntament amb l'altra gran empresa d'anuaris estadístics, de Bailly-Ballière, passarien a editar el «Anuario General de España», que perdurà fins al 1978.

La informació la donaven una gran colla de corresponsals, de manera altruista, com els secretaris d'ajuntaments, mestres, llibreters, directors de diaris locals..., gent amb coneixements de lletra i ben informada o amb accés a bones fonts d'informació. L'edició era gruixuda i, per tant, cara. Se sufragava amb nombrosos anuncis i propagandes inserits a les pàgines. Una mica, salvant les distàncies, com les famoses pàgines grogues dels anys 70 i 80 de la Telefònica...

1911. Alcoletge (el Segrià).
«Anuario Riera» (BDH).
Al darrer anuari Riera, la població es mantenia estable. S'hi fa indicació dels cinc quilòmetres de distància fins a l'estació de ferrocarril de Bell-lloc, a la línia de Lleida a Barcelona. El tren de la Pobla, no es faria fins al 1924 i només fins a Balaguer al principi. La vella festa major era pel 8 de maig, que era l'antiga festivitat de Sant Miquel Arcàngel, patró de la parròquia. També hi llegim els càrrecs municipals d'ara en fa poc més de cent anys. 
Hi destaquem, com a novetat, una farmàcia, un parell de barberies, tres cafès, dos sabateries. Amb la mateixa població, també s'hi anoten dos metges. Molt curiós és l'apartat dedicat als productors de vi. De veritat, que no ho havia sentit mai a dir, que al poble s'hi haguessin fet vins. Suposo que la fil·loxera els devia anorrear les vinyes. Al segle XX, al terme s'hi farà remolatxa, i arròs. A banda dels conreus tradicionals. Fins al monocultiu de la fruita, en el qual seguim. 

Ja hi havia enllumenat elèctric, amb alguns llums de plat, d'aquells d'abans, als carrers principals, tot i que potser moltes cases no s'hi havien endollat encara. Però sí que tenien servei de cotxe de línia fins a Lleida: de carro de línia, hauríem de dir pròpiament, que sortia a les 9 del matí i cobrava 75 cèntims de pta per passatger. No tant barat com sembla, però no sabria dir si era anada i tornada. 

1913. Alcoletge, el Segrià.
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» 
per Ceferí Rocafort. 
Plànol del poble a començament del segle XX, segurament no gens diferent del poble retratat per Madoz a mitjan segle XIX. Al llarg del segle XX, una mica de variació, però gens fora mida, com ara el carrer de casa nostra, al darrer del Major, i que se'n digué de les Eres, perquè d'allà per avall el poble sobre a llevant, a la plana urgellenca, per on arribava la marinada: «a les quatre, agafa el ruc i ves a batre», fou frase ben repetida fins a la mecanització del cultiu del cereal. 
Al plànol s'hi aprecia la rotllana que delimitava la bassa dels animals: Per això del carrer que hi baixava se'n digué, i se'n diu, de la Bassa Bovera, per a bous i mules. Més o menys, a tocar del cal Fusteret (els Mobles Prat d'avui). L'església (3) donava al darrere a un carreró que pujava, costerut a collons (dit popularment), igual que els altres (2, 4, 5), fins a mig aire del tossal, a on hi hagué el cementiri vell, ben visible a l'entrada del poble per la carrerada que pujava de Granyena.
De fet, la casa que cap al 1963 els meus pares compraren a l'una punta del carrer de les Eres, fou de les primeres que s'hi aixecà, just a la corba que hi fa el carrer cap a la carrerada. La caseta, de planta baixa, amb jardinet reixat, molt boniqueta, encara hi és, amb el magatzem al darrere que la mecanització imposà en lloc del corral. Aquests dies se n'està pavimentant el carrer del darrere, que donava als horts. A preu desorbitat per als veïns, tot s'ha de dir (i algú ho havia de dir). 
Els grans canvis, per a bé i per a mal, vindrien al tombant del XX al XXI amb la construcció desbocada, que va comportar l'aparició de nous carrers, de blocs, d'adossades... que han més que triplicat la població del poble. Ho deixo aquí, per avui, sense altres valoracions.


20200601

[2156] L'òmnibus Lleida-Balaguer, lo primer cotxe de línia lleidatà

1900. L'òmnibus Lleida-Balaguer, «Automóviles de Lérida».
Un dels òmnibus de la primera línia de transport de passatges de les nostres comarques ponentines, de la marca francesa De Dion-Bouton.
1900. L'òmnibus Lleida-Balaguer, «Automóviles de Lérida».
«La Pallaresa», de 10 de maig (Sol-torres, UdL).

Notícia de la inauguració del servei d'òmnibus entre Lleida i Balaguer, aquella vigília de la festa major lleidatana just a l'inici del segle XX. A mitja tarda, s'apleguen totes les autoritats «al patio donde se encuentra instalada la cochera», fora el pont, atès que «en los alrededores y especialmente en el hermoso paseo de los Campos, la concurrencia de espectadores era brillante y numerosísima».

Beneïts els automòbils pel mateix bisbe lleidatà! Tanta era la sensació de festa gran. S'hi escriu en plural, o sia que almenys n'hi degué haver dos, d'òmnibus. De seguida, «maniobraron... de un modo perfecto, pasando a la carretera de Barcelona, donde fueron ocupados por las autoridades y demás invitados». Aquest viatge inaugural arribà fins a les Tres Carreteres, «donde se dió la vuelta en redondo de un modo magistral, que mereció elogios unánimes y hasta aplausos». Els dos xofers, anomenats «maquinistas» foren en Baldomer Delciós i en Llorenç Saura.

Després, un berenar-sopar al Cafè dels Camps Elisis per a autoritats i premsa. L'empresari de la companyia «Automóviles de Lérida» fou Miquel Agelet i Gosé, de família prou benestant i propietari d'un Hispano-Suïssa, matrícula L-2, que es passejà per la nostra ciutat en aquell tombant de segle XIX al XX. Sembla que havia dedicat en fundar l'empresa un «importante capital a la aplicación de un invento nuevo». Tot just feia mes i mig, cap a final de març, havia fet un primer trajecte automobilístic des de Lleida a Balaguer, fet que despertà la curiositat i interès de nombrosíssims espectadors al llarg de la ruta.
1900. L'òmnibus Lleida-Balaguer, «Automóviles de Lérida».
No sabem si es tracta de la foto del dia de la inauguració, però sí que hi veiem els dos maquinistes, els dos fogoners (l'un al sostre), i potser el Sr. Agelet dempeus al capdavant de l'artefacte a vapor que assolia una velocitat de 15 km/h. Funcionaven a vapor, com la gran xemeneia d'escapament delata prou clarament. Aquest motor davanter disposava d'uns 25-30 CV de força, que necessitaven, com als trens, d'un maquinista i d'un fogoner. Feien uns sis metres i mig de llarg per dos i mig d'ample, amb llandes d'acer i tot. Eren, doncs, vehicles de gran solidesa i robustesa, amb la cabina a la meitat posterior, a on hi devien cabre cap a dotzena i mitja de passatgers.

Igual que els trens, havien de menester punts de reposició d'aigua i carbó. Solien portar-ne un centenar de quilos, i en consumien uns dos per quilòmetre. De sobres, doncs, per arribar a la capital urgellenca. Tot i tractar-se d'un vehicle pesant, sabem per la crònica que maniobrava amb lleugeresa, que no tenia problema amb les costes (com la que hi havia i hi ha fins al cementiri), i que no feia la sorollada d'un tren, però sí el xiulet, que congregava curiosos i espantava les cavalleries. Amb el pes que devia fer, i si el camí de carretera era entollat o enfangat, segur que deixava unes trilles ben fondes.

Avui s'acaba de llançar el coet de Tesla amb tots els avenços tecnològics i elogis inacabables. Però aquells pioners amb les andròmines que menaven bé es mereixen també la nostra admiració, oi?
1900. L'òmnibus Lleida-Balaguer, «Automóviles de Lérida».
«La Pallaresa», de 6 de setembre (Sol-torres, UdL).

Habitualment, hi degué haver un trajecte d'anada al matí i tornada a la tarda, en totes dos direccions. En el cas de festes i fires, el servei s'arribava a doblar. El servei de línia va tindre continuïtat, però no sé si sempre amb la mateixa empresa: feia més gran el territori, en permetre que els uns passessin tot el dia a l'altre poble per visitar-hi familiars, per fer gestions o compres. Imagineu-vos el vehicle, tornant de mercat de Balaguer, amb els farcells, caixes o aviram i conills engabiats... De tota manera, els vehicles de vapor sí que van desaparèixer ben aviat, tot i que en el cas de «Automóviles de Lérida» no sabem ben bé quan. Potser els van amortitzar durant set o vuit anys... Haurem d'esperar a trobar-ne alguna notícia documental.
1900. Los «cotxes de línia» a Ponent.
«La Energía eléctrica», núm. 11 (BDH).
Cap a l'estiu d'aquell any ja es parlava de la línia de Lleida a Tremp. Sembla que el rendiment de la inversió amb vehicles comprats a fora rondava el 6%. Mentre que amb els vehicles del país, llavors només hi havia -crec- els fabricats a Barcelona per De la Cuadra, els beneficis es podien doblar.
1906. Automòbils Dion-Bouton.
«Los Deportes», núm. 431, de 24 de novembre (ARCA).

La marca francesa fou una de les principals marques automobilístiques a l'Europa d'aquells anys. 
1908. Los «cotxes de línia» a Ponent.
«La Publicidad», de 6 d'agost (ARCA).

A la primera dècada del segle XX, s'iniciaren les primeres rutes dels cotxes de línia a les nostres comarques. A més de la de Lleida a Balaguer, ben aviat hi hagué de la Lleida a Tremp, de Calaf (a on parava el tren de la línia a Barcelona) a la Seu, i probablement alguna altra. A poc a poc, s'anaren estenent, cap a Fraga i Mequinensa, cap a Montsó i Graus... 
1911. Los «cotxes de línia» a Ponent.
«Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración»
núm. 1 (BDH).
A la plana dedicada a Lleida, s'hi enumeren els serveis de cotxes de línia existents aquell any a les nostres comarques: De Lleida a Balaguer, Artesa i Ponts.
De Lleida a Seròs i Fraga.
De Calaf a la Seu d'Urgell.
De Tàrrega a Balaguer i Esterri, per Tremp i Sort.
De Lleida a la Seu d'Urgell (bisetmanal i directe).
De Lleida a Almenar, per Torrefarrera, Rosselló i Alguaire, tartana d'Almenar a Alfarràs (diari).
S'hi comptaven, a tota la demarcació provincial, prop de 600 km de carreteres estatals i un centenar de provincials.

1910. Los «cotxes de línia» a Ponent.«La Correspondencia de España», de 10 de desembre (BDH).
La prestació del servei d'automòbils no resultava fàcil en aquells temps. L'estat de les carreteres, sobretot quan s'acostava el temps hivernal i durant les plujoses primaveres, no devia pas ser tan bo com l'actual. I als nostres dies, ens en queixem constantment! Llavors calia recórrer als vells serveis dels cotxes de cavalls, de cavalls de veritat.
1930. Los «cotxes de línia» a Ponent.
Un òmnibus, matrícula L-468, de la línia de Barbastre. Ben aviat també, aquests vehicles abandonaren el carbó. N'hi hagué algun prototip d'elèctric, però finalment foren els vehicles de benzina els que s'acabarien imposant, ja en la primera dècada del segle. 
1913. Los «cotxes de línia» a Ponent.
«La Publicidad», de 8 de juny (ARCA).
Projecte de línia a Sarroca, Llardecans i Maials.
Encara durant els anys 80 i primers 90, tot just en fa trenta o quaranta, els serveis regulars de línia eren imprescindibles als nostres pobles. Sense cotxe de línia, servidor no hauria pogut anar a estudiar a Lleida, al final dels 70. Llavors el feia servir tothom. Normalment, hi havia anada al matí, cap a quarts de nou. A migdia, entre la una i les tres, vinguda i retorn a Lleida, i al vespre, cap a les 19h, el darrer. Això a Alcoletge, el meu poble de petit.

Després, i com que tots ens vàrem tornar uns nou-rics, vàrem deixar d'agafar el cotxe de línia, i ja des de finals del 90 i durant aquest començament de segle XXI, aquestes línies han viscut de la subvenció pública, usades majorment per temporers, situació que encara perdura. Ara volem anar i tornar a la nostra hora, res d'haver-nos d'esperar fins a l'hora del cotxe de línia. En canvi, abans, aquestes estones en què calia passar l'estona fins a l'hora ens van servir als joves de poble com nosaltres per fer la descoberta real de la capital, des de les boleres fins al Senglar (només els iniciats poden saber què era), i aquí ho deixo...



20190915

[2024] Lo primer auto lleidatà, de Lleida a Balaguer passant per Alcoletge

1900. Lo primer automòbil lleidatà.
«La Publicidad», 31 de març (ARCA).

S'escriu en aquesta nota de premsa al diari barceloní que al divendres dia 30 de març d'aquell començament de segle XX, tingueren lloc «las pruebas  particulares de los carruajes automoviles en el trayecto de nuestra ciudad a Balaguer, con éxito felicísimo». És a dir, s'hi feu una exhibició de funcionament entre les nostres dos ciutats ponentines. Sembla que en escriure en plural hi hauria hagut d'haver dos cotxes, però la notícia només fa esment de l'automòbil núm. 2. Hem d'entendre que vol dir el cotxe de matrícula de Lleida núm. 2? 


Des de la Rambla de Ferran, a 2/4 de 12 del matí, se'n feu la sortida. D'allà per Cabrinety cap al Pont Vell, aquell tenia la meitat de la part de ciutat de fusta i l'altra meitat de part de Cappont, de pedra, com antigament. Llavors de Cabrinety al Pont hi havia una estreta banqueta: «Excusado es decir que la Rambla, Banqueta i balcones de la carretera hallábanse atestados de gente, presenciando el magestuoso pase del elegante carruaje que, especialmente al atravesar el puente, oferecía magnífica vista». L'expectació era màxima i la majoria de la gent que hi acudia, era la primera vegada que veien passar un cotxe. El primer o segon en la història de la ciutat, i que inaugurava de fet una nova època.

El propietari n'era en Miquel Agelet i Gosé. Si les dades que en trobo no em confonen, provenia, com els cognoms indiquen, de famílies lleidatanes il·lustres, com se sol dir. És a dir, acabalades i de la classe social que es creia i exercia classe dirigent. Nascut al 1871, tenia 29 anys l'any que es proposà aquest rally automobilístic fins a Balaguer. Gendre de Josep Sol, Paer en Cap en diverses ocasions i diputat a Madrid en aquell final del XIX i començament del XX. Després d'estudiar a l'institut de Lleida, a Saragossa i a Barcelona hi feu estudis universitaris, i guanyà plaça de funcionari al cos d'arxivers, bibliotecaris i arqueòlegs de l'Estat (espanyol). Entre els anys 1925-29, arribà a director de l'Arxiu de la Corona d'Aragó de Barcelona i, després, passà a dirigir la Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Sembla que morí a la nostra ciutat, un cop retirat, al 1949 (Qui era qui a l'escola de Bibliotecàries, UB, 2016).


Fos com fos, acabats els estudis sembla que l'home fou el segon lleidatà que, enamorat del progrés que obria el nou segle, es comprà un automòbil. Així ho escriu també Vidal Vidal en la magna obra La ciutat de l'oblit, que identifica els cotxes automòbils més primerencs de Lleida:

L-1, de Joan Pallisó (1902).
L-2, de Miquel Agelet i Besa, Hispano-Suïssa descapotable.
L-3, de Victorià Muñoz, un dels pioners de la fotografia lleidatana.
L-4, de Màrius Sol, jove Paer en Cap entre 1909-11.L-5, de Tonet Vilalta.

Com que la notícia del diari anomena com a propietari en Miquel Agelet i Gosé, cal concloure que la identificació d'aquest Agelet amb el nobiliari Comte de Vinatesa, no era de font fidedigna. A més, de seguida, un altre membre de la família, en Màrius Sol, cunyat de Miquel Agelet i Gosé, esdevindrà també propietari d'un vehicle. És del tot probable que el número 2 que la notícia del diari adjudica al vehicle del jove arxiver fos, en efecte, el número de la matrícula. A la línia de sortida, entre els passatgers, hi havia dos germans Sol, en Màrius (futur conductor de l'L-4) i en Romà, a més del mecànic, un metge i alguns amics de l'empresa. Per tant, no es tractava d'un automòbil petit, sinó d'una mena de cotxe llarg d'unes quantes places, i descapotable si fem cas a la informació recollida per Vidal i si encara es tractava del mateix vehicle. Si era de set o vuit places, té cert sentit l'afirmació del periodista quan parla d'elegant auto i magnífica presència. Si només era de 5, doncs hi hagueren d'anar molt apretadets. 

La notícia no ens parla de la marca del vehicle, que la font de Vidal descriu com un Hispano Suiza, la fabricació dels quals no s'inicià fins al 1904, quatre anys després de la notícia. Però resulta que aquesta nova marca catalana d'automòbils tenia els antecedents relacionats amb Lleida, a través d'Emilio de la Cuadra, sueca i militar (espanyol) establert a Lleida, promotor del salt elèctric de Torrefarrera per a l'electrificació de la ciutat, a qui ben bé podien haver conegut, de ben segur coneixien, els nostres primers automobilistes lleidatans. Pot ser també probable que s'identifiqués com a Hispano Suiza un 'carruatge' dels que es fabricaren amb anterioritat, sota la marca De la Cuadra, que havia estat el nucli originari de la Fábrica Hispano-Suiza de Automóviles barcelonina de 1902, que acabaria com a Hispano Suiza al 1904. A més, l'empresa de De la Cuadra sempre anomenà els seus vehicles com a carruatges, tal com fa el periodista.

No s'hi escriu res tampoc sobre el tipus de motor, però al 1900, els vehicles de De la Cuadra ja incorporaven tots motors d'explosió, després del fracàs dels models elèctrics que havia construït a finals del XIX. Motiu pel qual havia decidit contractar un segon enginyer suís, de nom Mark Birkigt i de 21 anys, procedent de Ginebra. Ben aviat, dissenyaren els primers motors monocilíndrics de 4,5 CV i bicilíndrics de 7,5 CV de benzina que al 1900 es produïren a Catalunya. Disposaven, a més, de quatre rodes amb les dos davanteres direccionals, embragatge, canvi de 3 marxes i transmissió per cadena. La suspensió era de ballesta. Les unitats eren molt comptades, potser no arribaren ni a mitja dotzena. Tot sembla indicar, però, que una d'aquestes, i de motor gran, si fem cas de l'elevat passatge de l'excursió a Balaguer, fou comprada per aquest lleidatà, Miquel Agelet i Gosé, pioner de l'automobilisme. Pensem que a la capital del nostre estimat Reino, el primer cotxe que hi circulà ho feu només dos anys abans, al 1898, i allà, amb molt més trànsit, havia de donar prioritat als cavalls, i l'hagueren d'importar de París. A Barcelona, ja feia deu anys que s'hi circulava amb automoció, i al 1898 s'hi inaugurà el primer concessionari oficial per a la venda de cotxes.

Crec que és innegable que l'empremta que De la Cuadra deixà entre el jovent lleidatà, feu que la nostra ciutat fos una de les primeres a lluir cotxes automòbils a tota la Península Ibèrica.

De Lleida a Balaguer.
En sortint de Lleida, el carruatge automòbil descapotat d'en Miquel Agelet i Gosé, pren direcció a Balaguer per la carretera d'Alcoletge, la futura C-1313, ara C-13. Arribats a la cruïlla del meu poble, hi feu parada ja que «gran número de curiosos lo esperaban en la carretera». De ben segur, el primer cotxe que van veure la majoria dels alcoletgencs de 1900. També a Vilanova de la Barca i a Térmens, l'expectació fou gran. A la costa per pujar fins a Vilanova, després de la recta del Molí de la Nora, «subió a gran velocidad», i el cotxe respongué molt bé durant tot el matí, malgrat «la humedad de la lluvia de toda la mañana». L'arribada a Balaguer fou triomfal, amb una gran gentada aplegada al cap del pont, al convent de Sant Domènec. A la tornada, oferiren un passeig a les autoritats balaguerines fins a la cruïlla de les quatre carreteres, que pogueren admirar «las comodidades que el carruaje ofrece y la seguridad de su marcha». A la recta, s'assoliren velocitats de fins a 18 km/h!

Arribant a Lleida, a la baixada del cementiri (davant del Lamolla), se'n provaren els frens: «deteniéndose en el acto a más de la mitad de la cuesta». Tot un dia molt feliç. Amb tantes proves, se m'acut ara que potser es tractava de populartizar i exhibir aquest cotxe automòbil per tal de provar de posar en marxa un servei de línia entre les dos ciutats, com el mateix De la Cuadra faria aquell estiu a la fira de Tremp. I potser aquest carruatge núm. 2 no era ben bé igual a la matrícula L-2. Però si no fou el primer a passejar-se pels carrers de la ciutat i les carreteres de Ponent, doncs ben bé podem dir que fou el segon.

1902. Lo primer automòbil lleidatà.
Joan Pellisó, automòbil marca De la Cuadra.

Si l'any 1900, al diari «La Publicidad» es parlava del cotxe núm. 2, és obvi que ja hi corria pels nostres carrers el cotxer núm. 1. Aquest consta com a tal al 1902, propietat de l'empresari i electricista Joan Pallisó. Per la imatge que deixà per a la posteritat, amb la dona i els pares (o sogres!) al darrere, sembla també un De la Cuadra dels primers. La descripció de «caixó roig» encaixa amb el model que es fabricà a partir de 1900. Se'n feren molt poquets, entre dos i quatre o cinc, segons les fonts. Entre tan pocs, dos foren adquirits ja aquell 1900 per dos acabalats lleidatans? No sembla gaire probable. La incògnita del primer auto lleidatà continua irresolta. Com a tècnic elèctric no és estrany creure que Pallisó conegués i s'hagués relacionat amb De la Cuadra durant els seus anys a la nostra ciutat i li acabés comprant un d'aquests models: la imatge sembla ratificar-ho de totes totes. Però és molt just que ho fes abans de final de 1900 o començament de 1901, perquè estaven en fabricació. A l'entrada de la Viquipèdia sobre la marca catalana La Cuadra, s'hi cita que en fou un dels primers compradors i que era el de motor gran de 7 CV.

D'altra banda, si el model de Miquel Agelet i Gosé tenia les mateixes mides, no sabem pas com s'hi pogueren encabir els almenys sis o set personatges citats en la notícia periodística. Per tant, potser hàgim de concloure que el model d'en Miquel era dels anteriors, quan De la Cuadra fabricava carruatges elèctrics (fracassats) o d'explosió. Llavors per què portava ja el núm. 2 al març de 1900? Tindria sentit una matrícula 2 amb un model d'Hispano Suiza cap al 1903 com a molt estirar. Posar totes les (poques) informacions disponibles sobre el primer auto lleidatà és, de moment, un puzle que no acaba d'encaixar. Per què, a més, no hem d'oblidar l'auto d'en Victoriano Muñoz i Ferrer, un Ford comprat a París i que sembla que arribà a Lleida també cap als volts de 1900.



1899. Model Òmnibus de De la Cuadra.
Aquest model d'òmnibus sí que tenia capacitat per a nombrosos passatgers, a partir de 10, amb 25 kg. d'equipatge per a cadascun. Anaven a una velocitat de 15 km/h. Els fabricava l'empresa de De la Cuadra al Passeig de Sant Joan barceloní just a la fi del segle XIX.

1900. Lo primer automòbil lleidatà.
«La Veu del Segre», 12 d'agost (AML).

A Tremp, en època de la fira d'agost, «ha causat veritable sorpresa lo veure arribar un automòbil de 12 assientos, mogut per la benzina i dirigit pel senyor De la Cuadra». El nostre primer empresari automobilístic en persona acudí a Tremp menant un òmnibus d'explosió. Un parell d'emprenedors locals, de Salàs i Tremp, projectaven un servei d'allà fins a Tàrrega, l'estació de ferrocarril més pròxima, i potser també cap al nord, a la Pobla o fins a Gerri i tot. Allà, doncs, anà el senyor De la Cuadra a vendre el seu vehicle. Després de les reunions, vingueren les demostracions públiques als incrèduls trempolins: «Després de la reunió, lo carruatge automòbil ha donat tres voltes pel passeig circular del Vall pujant-hi vàries persones». Crec que fou l'arrancada de l'empresa d'autoòmnibus «La Montañesa».
Aquest tipus de model sí que lliga amb la informació periodística de l'automòbil de Miquel Agelet, a on hi encabiren el propietari i conductor, dos cunyats de la família Sol, un metge, un enginyer, «y algunos amigos de la empresa»!

20190406

[1964] La Creu Roja a l'Alcoletge 'republicana' de 1905

1905. Alcoletge (el Segrià).
Revista «Nuevo Mundo», 7 de desembre (BDH).
Qui sap si es tracta de la fotografia més antiga del nostre poble. Ara mateix en fa 114 anys! Però allò més emotiu és que encara podem reconèixer el racó on va ser dita aquesta missa de campanya de la Creu Roja. El fotògraf en va ser l'Emili Gausí, valencià establert a Lleida, un dels pioners de la fotografia lleidatana a cavall dels segles XIX i XX. La grafia del poble amb -dg- no fou habitual (ni en català ni en espanyol) i degué respondre al desconeixement del periodista.
1905. Alcoletge (el Segrià).
Revista «Nuevo Mundo», 7 de desembre (BDH).
Racó de l'antic casal de Cal Mo amb ca la Mercè, allà on hi hagué, durant tots els anys de ma infantesa, el supermercat del Lluís Palau, darrer alcalde de l'anterior règim. Cal Mo antiga, sense el grandiós desafortunat bloc de pisos que el substituiria a finals dels 80 o començament dels 90, era habitada per la família del Ramon Clivillé, però pertanyia, si no m'erro, a un hisendat terratinent que donava nom a la casa i que l'havia adquirit, juntament amb nombroses terres al terme i termes veïns, després de la desamortització de 1835.

L'edifici, potser aixecat al segle XVII amb aires lleument renaixentistes i que mostrava una preciosa galeria porxada a la part posterior encarada al sud-est, hauria estat subhastat a mitjan segle XIX després de l'exclaustració de Mendizábal per tal com pertanyia a l'orde monacal femení de Jonqueres barceloní, així com la jurisdicció feudal, almenys des del segle XIV, encara que el poble compartí sempre la senyoria feudal amb la Paeria, com a carrer de contribució de Lleida. 

Si l'haguéssim conservat i rehabilitat, ara podria fer de magnífica Casa de la Vila, testimoni de les arrels del poble, i no hagués calgut, en fer l'actual ajuntament nou, perdre l'antiga placeta, que tenia el regust dels racons tradicionals. Ara ja no hi ha res a fer, però va bé de fer aquestes projeccions del pensament, per tal que en el present i en el futur reflexionem de manera més respectuosa i sincera amb el nostre passat.
1905. Alcoletge (el Segrià).
Revista «Nuevo Mundo», 7 de desembre (BDH).
Un altar preconciliar i, per tant, de cara a la paret, al gran domàs amb la creu, penjat d'un balcó amb una imatge de sant inidentificable, potser Sant Miquel, patró del poble, presidiren la cerimònia catòlica. A l'esquerra de la imatge veiem el carrer Major de llarg a llarg. La petita placeta de davant de l'actual Centre d'Interpretació de la GC, on hi havia hagut, en la segona meitat de la postguerra, el forn de pa de cal Charles, davant per davant de la botiga de queviures dita de cal Juanito (Bosch), aquesta encara existent, que a casa sempre va ser de Ca la Cinta (Tomàs), cosina germana de ma mare, amb qui va estar sempre molt unida.

S'intueix la mola de l'església parroquial amb una escala a la porta principal que desembocava a mig carrer, i al fons la característica i encara visible cantonada de cal Caragolí, amb un gran domàs fosc al balcó. A la banda dreta de la imatge, la disposició urbanística actual encara segueix aquella de fa més de cent anys, tot i que amb les cases renovades.

Llavors el poble no tenia gaires carrers més que el carrer Major i els carrerons estrets que hi desembocaven des de la costa del tossal (els de la Pleta, de l'Església, Carnisseries i l'ara dit del Segrià). L'eixample cap al carrer Nou, el Raval, els carrers de les Basses o el de les Eres (ara del Carme), ben justet si s'havien iniciat amb alguna casa escadussera.
1905. Alcoletge (el Segrià).
Revista «Nuevo Mundo», 7 de desembre (BDH).
L'associació humanitària de la Creu Roja havia nascut de l'impuls del suís Henri Dunant, consolidada en una conferència internacional a Ginebra al 1863. A l'Estat (espanyol), la institució va formar-se sobre l'antiga Orde dels Hospitalaris de Sant Joan de Jerusalem al juliol de 1864. A Catalunya, les primeres assemblees daten de 1872, quan la Creu Roja es va implantar a Barcelona, Lleida i Mataró. 

L'assemblea de la Creu Roja lleidatana fou, doncs, de les primeres del país i a començament del segle XX comptava amb 50 membres, que rebien formació teòrica sanitària, que després es completava amb exercicis pràctics a l'aire lliure. Aquell 1905, la institució lleidatana era presidida pel Dr. Abadal, que instaurà «un período de marcha de resistencia y maniobras para todo el personal». La primera d'aquestes maniobres tingué lloc a final de novembre d'aquell 1905 amb una marxa a peu entre Lleida i Alcoletge. Alguns carros, amb les provisions i els dinars, acompanyaren la comitiva, que degué de fer exercicis amb camilles, d'evacuacions, de tractaments de ferides, etc. en alguna era o esplanada prop del poble. Al final del dia, una missa de campanya clogué aquesta diada de formació pràctica de la Creu Roja lleidatana.

La imatge mostra la gernació aplegada pels participants en la jornada, juntament de ben segur amb les autoritats locals i alguns vilatans. Els membres de la Creu Roja s'identificaven per la gorra blanca que vestien, i per les grans banderes blanques amb la creu roja que els distingia com a organització d'ajut mèdic a tot Europa i ben aviat a tot el món.
1905. Alcoletge (el Segrià).
Revista «Nuevo Mundo», 7 de desembre (BDH).
Un detall de les 'maniobres' dels camillers de la Creu Roja lleidatana, amb gorra de plat blanca, braçalet amb la creu i... espardenyes als peus. No els degué d'ésser gens còmoda, la caminada des de Lleida i retorn! Un figurant fa les funcions de ferit: qui sap si era un alcoletgenc que col·laborava en aquella jornada! Sembla que en una esplanada al peu del començament del Tossal dels Morts, potser cap a l'antiga era de ca l'Espill, allà on ara hi ha el gran semicercle d'adossades de l'Avgda. del Castell.
1905. Alcoletge (el Segrià).
 «La Vanguardia», 23 de novembre .
Notícia breu del diari barceloní que ens informa de la marxa de resistència i gira campestre de l'organització «con todo el material sanitario y bandas de música y cornetas». La data de la sortida fou, doncs, al 22 de novembre, amb una temperatura bastant freda, segons la crònica. Al retorn a la capital, la brigada dels camillers «hizo su entrada en esta capital al son de un airoso paso-doble», i olé!
1903. Alcoletge republicana.
«La Publicidad», 11 de novembre (Fons Sol-Torres).

És clar que encara no s'havia proclamat la II República (1931), però els alcoletgencs de començament de segle XX, igual que majorment cent anys després a començament del segle XXI, eren i són republicans. Així ho testimonia el resultat de les eleccions de 1903 en què els republicans guanyaren a Lleida capital i en gairebé una trentena de municipis de la demarcació provincial. Llavors, des del 1890, el vot ja no era censatari (només dels caps de família) i era ja permès a tots els homes majors de 25 anys, però encara no a les dones, que haurien d'esperar la proclamació de la República del segle XX per adquirir el dret de sufragi, que esdevingué universal fins al 1939.

Aquelles eleccions de 1903 portaren al Congrés (espanyol) el republicà Manuel Perenya de la Unió Republicana, un dels primers grans impulsors del republicanisme a les nostres terres, pare de l'Alfred Perenya (oncle matern de Víctor Torres i del poeta Màrius Torres), i llavors director del setmanari republicà l'«Ideal» de Lleida, màxim difusor dels valors cívics, solidaris i nacionals de les idees republicanes a les nostres comarques des de la seua fundació al 1898 i fins al 1930, substituït per «La Jornada» fins al 1936.

20190115

[1934] La processó de la Marededéu del Carme d'Alcoletge al 1889

1953. Alcoletge, festivitat de la Marededéu del Carme, 16 de juliol.
Foto: Arxiu Fotogràfic Alcoletge (enllaç).
La processó de la Marededéu, sempre a espatlles de les dones, ha estat una festa religiosa tradicional del poble des de temps reculats. A la imatge, la sortida de la comitiva des des l'església, les dones amb mantellina negra segons costum dels temps (sota dictadura franquista espanyola). Les escales velles de l'església es veuen al darrere. Després es farien laterals (anys 60s) i després altre cop frontals (anys 80s). 
1889. Alcoletge, festivitat de la Marededéu del Carme, 16 de juliol.
Diari «El Siglo del Futuro», 22 de juliol.
Resum de la festivitat extret d'una crònica del «Diario de Lérida» (encara no accessible digitalment). Un testimoni de l'arrelament i antiguitat de la festivitat, que segurament podríem remuntar encara més enllà del segle XIX, sota l'impuls que la contrareforma catòlica volgué donar a aquestes manifestacions de religiositat popular. Un altre aspecte fora considerar per què una patrona eminentment marinera acabà com a patrona del nostre poble. Qui sap si potser davant les obres de la Secleta al segle XVIII, que la gent del poble derivà de la Secla de Fontanet per regar la major part de l'horta, es decidí una patrona que salvaguardés l'aigua que ens donava vida i salvació de les collites. 

La missa primera tenia lloc a les 7 del matí, amb sermó inclòs del mossèn Pere Fàbrega i Cases, amb ajut del capellà de la Floresta. A les 10, solemne processó «que recorrió la carrera de costumbre llevando en andas a la Virgen del Carmelo» i participació també del mossèn del poble veí de Vilanova de la Barca. De retorn a l'església, altre cop missa dedicada, «habiéndose cantado tercia con música antes de la procesión». Tot un matí de festassa devota, sota control eclesiàstic. L'ofici religiós solemne fou oficiat per tot un beneficiat de la catedral lleidatana, assistit pels tres mossens abans esmentats, i amb sermó a càrrec d'un pare franciscà del convent balaguerí, «sobre el objeto de la fiesta, consiguiendo herir las fibras más íntimas del corazón de sus oyentes», amb elogi nacionalcatolicista (espanyol) vuitcentesc inclòs.

Encara que amb breus línies, la crònica deixa entreveure la popularitat de la festa, que a la tarda celebrava la novena, «con música, cantándose expresivos motetes. La asistencia a las funciones ha sido general». Potser hi hagué fins i tot confraria de majorales, encarregades de les cobles que es cantaven (en quina llengua?) a llaor i glòria de la Marededéu del Carme. 
1889. Alcoletge, festivitat de la Marededéu del Carme, 16 de juliol.
Diari «El Siglo del Futuro», 22 de juliol.
1953. Alcoletge, festivitat de la Marededéu del Carme, 16 de juliol.
Foto: Arxiu Fotogràfic Alcoletge (enllaç).
L'excel·lent iniciativa d'aquest arxiu fotogràfic digital ens deixa algunes altres imatges de regust d'època, i que evoquen l'ambient de la processó, amb banda i tot rere el pas de la Marededéu i davant el mossèn, sempre a espatlles de les dones, que s'anaven intercanviant durant el recorregut. La fotografia retrata el pas per davant de Cal Fusteret, a la cantonada posterior de Cal Metèrio, amb les antigues portalades de Cal Doble i Cal Grealó (l'última, ara pastisseria) de la part de baix del carrer de la Bassa Bovera. Al costat de cal Grealó, llavors només hi havia un cobert, però després s'hi faria un gran bloc de pisos, a la cantonada del qual ara hi ha l'altra pastisseria a tocar. 
1953. Alcoletge, festivitat de la Marededéu del Carme, 16 de juliol.
Foto: Arxiu Fotogràfic Alcoletge (enllaç).
Més imatges de la processó, amb ordre obligatori i fixat, que portava sempre els homes en doble fila al davant, amb encapçalament dels escolanets, i les dones seguint al darrere, també a banda i banda, escortant el pas de la Marededéu, primer sempre les més jovenetes. També és molt evident la diferència de color dels vestits de les noies i de les dones, les unes amb vestits clars i mantellina, això sí, sempre negra, i el vestit fosc o negre de rigorós dol de les dones grans, segurament per algun dels pares o padrins de la casa. L'ordre de col·locació d'homes i dones i per edats era servat sempre, i encara en conservava als anys 70s, que és el record que encara en tinc de menut. 

La imatge de dalt ens mostra la processó tombant a la cantonada de cal Carreter (allà on hi havia el cafè i ball de cal Cugota, tancat al pas de la processó, és clar) i cal Carnisser amb el Carrer Nou. La foto és feta des de la costa que hi havia al davant, a on encara no s'havia aixecat el gran casal de cal Bazús, amb la ferreria a sota. 

L'altra imatge ens mostra la processó arribant a l'església, pujant de la Plaça de la Creu, dita llavors així perquè hi havia realment una creu, just al començament de la Carrerada (dita després Av. de Catalunya). Al fons, les cases de la plaça, cal Panton, cal Quico, Cal Bieto, cal Borràs... i al costat dret del carrer Major que baixa (que no es veu), Cal Micaló, la casa pairal de ma mare. Els domassos als balcons eren tradició i se'n poden veure a diverses cases, com a cal Caragolí, a la cantonada del carrer de la Pleta. Llavors les portalades de les cases encara eren de les antigues, arrodonides en volta i amb botera obligatòria per als gats. L'arribada de la fruita transformaria per sempre la imatge del poble, quan tothom es llançà a la cursa de veure qui feia la casa més nova, més gran, més alta. El preu d'això que n'hem dit 'progrés' i que potser algun dia haurem de donar-li algun altre nom. 

20170305

[1652] La Lleida assetjada de 1810

1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Plànol de les posicions de l'exèrcit francès en el setge de maig de 1810. A la panòplia hi veiem l'escut dels regnes hispànics sota dominació napoleònica. Al peu, la informació sobre el gravat: «Levé et dessiné par Pedemonte, Capitaine au Corps de Génie Miliataire».
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
La ciutat i la plana del voltant son dibuixats en aquest plànol de manera inusual, atès que és un plànol invertit, mirant al sud.  
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
La llegenda senyala amb majúscules els noms dels baluards; les xifres àrabs indiquen les nits de treball en la construcció de les trinxeres, mentre que les romanes indiquen les bateries artilleres. «Les lignes ponctuées indiquent la marche des colonnes d'attaque le soir de l'assaut».
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
El llistat d'oficials comandants i de forces de les armades assetjant i de la guarnició. O francesos o espanyols, cap amb els cognoms de la gent del país en aquells temps, disputat entre la dominació colonial dels uns i dels altres. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Calendari del setge, des del 12 d'abril, data d'arribada de l'exèrcit del Mariscal Suchet davant de Lleida, fins a la vigília de l'assalt: «Le 12, l'Artillerie renouvelle son feu avec 32 pièces, distribués en 8 Batterirs de la manière suivante...» Se'n detalla el nombre i la localització.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Durant la nit del 12 al 13, «le Général en chef fait escalader les deux Redoutes de San Fernando et du Pilar, défendues par 400 hommes et par 4 pièces de canon». Això eren els reductes de Gardeny.

Arriba el dia de l'assalt: «Le 13, au soir, le Général en chef fait donner l'assaut aux deux Brèches du Bastion du Carmen on pénètre dans la grande rue et dans l'avancée du Carmen, malgré les feu des pièces placées sur le Pont, on force la Barrière a, ce  qui facilite l'enlevement des Coupures b, et donne une nouvell entrée dans la Ville, dont la Garnison se retire au Chateau, et par suite des dispositiions de Général en chef, les habitans sont forcés de s'y réfugier pêle-mêle avec elle».

El dia 14 continua el bombardeig del castell, fins que s'és rendit: «il est obligé de capituler, la Garnison se rend Prisonnière de Guerre, celle du Fort Garden suit son exemple». Dins la plaça lleidatana hi havia 133 peces de canó i 9.000 homes de tropa. La pressió militar sobre la població, espanyola a dins i gavatxa a fora muralla, devia d'ésser insofrible. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
El Segre que corre cap a la dreta i els plans de la Vilanoveta de la Bordeta, llavors tot parcel·lat de camps de conreu. Els tres camins que en sortien eren els d'Albatàrrec (riu avall), de Montblanc i de Barcelona. Riu amunt, hi havia el camí de Granyena. A la sortida del bastió de Cappont, el monestir dels trinitaris abandonat. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Els turons de Gardeny, amb l'antiga fortificació militar templera de cara a Lleida. A banda del castell principal, dos reductes vigilaven de cara al camí de Fraga. Més al sud, a la dreta del mapa, l'altiplà de la Caparrella, anomenat Serra de Cannelín, que no trobo documentada amb aquest nom enlloc més. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall del castell de Gardeny, amb les diferents línies de fortificació i els reductes de Sant Ferran i del Pilar.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
El bastió del Carme, per on començarà l'assalt definitiu a la ciutat. Hi veiem l'església del Carme al costat de la muralla del riu, i l'antiga església gòtica de la Magdalena, al costat de la porta del mateix nom. Camí enllà, una creu de terme assenyalava la proximitat de la ciutat. Després del setge, l'edifici quedà tan danyat que hagué d'ésser enderrocat al 1812. Lleida va perdre una de les esglésies més característiques de la ciutat des dels temps de la conquesta. 

Dalt del turó, veiem la silueta de la Seu Vella amb el claustre, i del castell de la Suda, envoltats de baluards defensius per totes bandes. Davant del baluard del Carme, s'observen bé les trinxeres parapetades que en forma de ziga-zaga anaven avançant cap a la muralla i que finalment permetrien l'assalt. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Tota la ciutat als peus de la Seu i allargassada al llarg del Segre. La precisió dels plànols militars napoleònics era exquisida. Podem veure-hi els principals carrers i la silueta dels grans edificis i illes de cases de dins la ciutat emmurallada. A Boters, hi veiem la Porta Nova, i molt a prop els horts del Bisbe i el nou palau episcopal, que calgué aixecar a partir de 1707 per causa de l'ocupació militar (espanyola) de la Seu Vella. S'aprecia també la Catedral Nova, aixecada pel mateix motiu al llarg del segle XVIII, i la Porta de Sant Antoni.

També podem observar-hi el detall del convent i claustre del Roser o dels dominics, tristament cèlebre per l'holocaust que les tropes borbòniques hi causaren un segle abans, emplaçat a la costa del carrer Cavallers, que llavors no tenia sortida directa al riu.

Fora muralla, el molí fariner i la gran bassa d'aigua que hi havia al torrent que  baixava de la Mariola, aprox. a on després s'hi aixecaria l'edifici de l'Escorxador. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall de la banda nord-oest de la muralla i del turó de la Seu, amb el barri de Sant Martí, antic burg universitari lleidatà, també arrasat pels Borbons com a càstig a la ciutat conquerida, amb el gran pla dels Gramàtics, que recordava l'emplaçament dels antics palauets i escoles universitàries. A tocar de la porta de la muralla, hi veiem la silueta de l'església romànica de Sant Martí.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Als afores de Sant Martí, s'hi trobava un gran molí d'oli. Als peus del turó de la Seu, l'esplanada del futur Camp de Mart lleidatà, tota despoblada. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
El riu Segre amb el vell pont de pedra medieval i el cap de pont fortificat. Ja feia un parell de segles llargs que no hi havia població civil, per causa de les inundacions sovintejades. En canvi, el baluard militar defensiu era ben potent. L'Arc del Pont ja tenia l'actual característica disposició en semicercle, després de la remodelació neoclàssica que s'hi féu al llarg del segle XVIII. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall del camí de Sant Ruf, que tenia un molí fariner ben a prop. Una mica més endavant, arribant a la ciutat, la «Poste de la Croix», amb la creu de terme de Sant Ruf.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall del tossal de l'actual polígon dels Frares, amb el camí d'Alcoletge (i Balalguer) als peus, paral·lel a la sèquia de Fontanet. S'hi veu bé, com els conreus són a la marge dreta, que era la que es regava per irrigació natural. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall de l'ermita de Granyena (afrancesat com a «Graigniana»), amb els enormes graverars i arenys del riu en arribant a la Mitjana. La informació escrita aclareix que la comunicació entre l'una i l'altra banda del riu es feia per dos «bacs» o passeres, «situés a 2.000 metres environ au dessus de ce point», és a dir, entre Corbins i Alcoletge.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall del Molí de Cervià, a la sèquia de Fontanet, al camí de Granyena, just davant de la Mitjana, llavors en estat autènticament natural, sense la presa de Pardinyes. S'aprecia bé el camí de Granyena empegadet al riu, i el curs de la sèquia de Fontanet, que mantenint la corba de nivell s'enfilava cap al molí de la Bordeta o de Vilanoveta.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
La sèquia de Fontanet anava discorrent sense perdre nivell fins al pla de Vilanoveta, on hi hagué un petit agrupament de cases, probablement fondes, a la cruïlla entre el camí ral de Barcelona i el de Tarragona. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
 Encara una mica més avall del pla de Vilanoveta, a l'alçada de l'actual Bordeta, la sèquia de Fontanet derivava aigua cap al molí de Vilanoveta, al camí de Montblanc.