Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vallbona de les Monges. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vallbona de les Monges. Mostrar tots els missatges

20191223

[2066] Ullada breu a Vallbona de les Monges, 1930

1930. Reial Monestir de Vallbona de les Monges, l'Urgell.
«La Hormiga de Oro», de 20 de març (BDH).

Un dels antics altars laterals preconciliars, dit de Sant Joan (ss. XVI-XVII). 
1930. Reial Monestir de Vallbona de les Monges, l'Urgell.
«La Hormiga de Oro», de 20 de març (BDH).

Article descriptiu del gairebé mil·lenari monestir, lloat com a joia arquitectònica llavors redescoberta, i cenobi reial per gràcia de la sepultura de na Violant d'Hongria, segona esposa del Conqueridor i mare de l'hereu de la corona, Pere II el Gran. Tot i que hi hem de llegir, ben colonialment, que és gran mostra d'art del nostre Estat veí (espanyol)!
1930. Reial Monestir de Vallbona de les Monges, l'Urgell.
«La Hormiga de Oro», de 20 de març (BDH).

La preciosa portalada romànica del monestir. 

20190106

[1931] «Vallis horroris et vastae solitudinis», Vallbona de les Monges

1934. Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges, l'Urgell.
Revista «Estampa», núm. 320, 24 de febrer.
Vista elevada des del bosc, i ben preciosa, del poble al voltant del monestir.
1934. Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges, l'Urgell.
Revista «Estampa», núm. 320, 24 de febrer.
En el camí de Bellpuig a Rocallaura, allà on raja la font de propietats balneàriques, trobarem Vallbona, poblet a redós del monestir cistercenc femení fundat vuit segle enrere. Per complir amb el mandat del Concili de Trento (que obligava els monestirs a emplaçar-se en llocs habitats), a partir de finals del segle XVI, les monges començaren a oferir terres i casa a tots aquells qui es decidissin a acudir a formar un petit poble al voltant del monestir. Aquesta fundació acabaria amb la vida i història del poble més proper, Montesquiu, des d'on s'hi traslladaren la gran majoria dels pobladors.

«Vallis horroris et vastae solitudines». Així denominaren els romans aquests rodals oblidats de les rutes habituals. S'explicava que en un viatge de Jaume I al cenobi, calgué obrir pas a cops de destral entre l'espessor dels arbres.

Explica l'article alguns costums de la Vallbona de fa cent anys, com ara reunir tota la família en un abundós banquet després d'un funeral, per relligar els llaços de parentesc dels vius. També s'hi refereixen els 'parlaments', o discursos satírics i burlescos que per Carnestoltes el jovent del poble dirigien a algun veí, tot recordant «los errores que en los diversos aspectos de su vida ha tenido durante el año». O el costum de remullar-se durant les nits de les festes de Sant Joan i Sant Pere, quan encara no hi havia petards ni revetlles. Al terme, hi coneixien els llocs de la Roca de Sant Jaume, que segons la llegenda fou partida a cop d'espasa pel mateix apòstol perquè li impedia el pas pel camí, i també l'Era de les Bruixes, a on hi feien aquelarre. Tenia el poblet en aquells anys 30 del segle XX cap als sis-cents habitants. Ara no arribava ni als 250: no tot han sigut alegries econòmiques a la Catalunya moderna.
1934. Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges, l'Urgell.
Revista «Estampa», núm. 320, 24 de febrer.
El bell i ornamentat cimbori gòtic vallfogonenc, fundat al 1157, ben just acabada la conquesta d'aquelles partides, en recordatori de la vida que hi dugué l'ermità Ramon d'Anglesola amb un petit grup d'anacoretes alguns decennis abans, que visqueren en aquella frontera abandonada dels dos móns, cristià i sarraí, que campaven a la terra nostra en aquell segle. 
1934. Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges, l'Urgell.
Revista «Estampa», núm. 320, 24 de febrer.
Una parella d'urgellencs, el matrimoni més vell de la comarca, segons el peu de foto, asseguts a la vora d'un banc o escala de collir aulives, i una decoració de forques i un forc d'alls als peus preparada pel retratista. Tots dos amb el cap cobert, l'una amb mocador, i de negre de dalt a baix, i ell amb barretina, vestit de vellut i espardenyes. De rigorós diumenge.
1934. Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges, l'Urgell.
Revista «Estampa», núm. 320, 24 de febrer.
La jurisdicció del domini senyorial del cenobi s'estenia fins a onze pobles dels voltants. S'esmenta el jurament de fidelitat dels batlles que hi nomenaven: acudien al convent amb un got d'aigua, símbol de vassallatge, i l'abadessa la vessava en senyal de domini. A la mort de l'abadessa, al convent s'hi congregaven tots aquests batlles de la jurisdicció. Cadascun havia de donar tres copets de martell al cap de la difunta. Verificada aquesta acció, l'abadessa era declarada oficialment difunta.

Altres costums del cenobi eren fer sonar la massa de sant Benet, per recordar la immediatesa de la mort d'alguna germana emmalaltida, donar durant un mes el menjar d'alguna monja difunta a la família més necessitada del poble, o bé deixar la plaça del palau abacial per a fer-hi festa major. Però quan sonava la campana d'oració, eixia l'abadessa al balcó i declarava solemnement: oració tocada, mossa retirada, i s'ha acabat la festa. 
1934. Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges, l'Urgell.
Revista «Estampa», núm. 320, 24 de febrer.
La campana del monestir, la «Bernarda», que acompanyava des de dins del bell cimbori gòtic els tocs d'oració i de les hores, i guiava els viatgers els dies i nits d'espessa boira urgellenca. Crec que encara hi és, la campana, perquè la boira segur que sí, uns anys més que d'altres. Bernardes fou el nom popular amb què es conegueren aquestes monges de rigorosa clausura des dels temps passats, en honor de Bernat de Claravall, el fundador de l'orde cistercenc.

1934. Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges, l'Urgell.
Revista «Estampa», núm. 320, 24 de febrer.

20150421

[1020] Descripció de Vallbona de les Monges, segle XIX

1889. Vallbona de les Monges, l'Urgell.
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.

El Monestir de Vallbona al segle XIX, amb la font que encara raja.
1889. Vallbona de les Monges, l'Urgell.
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.

Escriu l'autor lleidatà que aquest és un «altre cenobi que per sa justa fama, així en l'ordre religiós com en lo artístic i arquitectònic serva des de remots temps nostra Província, cridant l'atenció dels intel·ligents...» No era fàcil d'arribar-hi: «quan després d'un viatge d'unes 4 hores que hi ha de Bellpuig a Vallbona, descavalca el viatger en la plaça del poble i es mira enfront del pati del monestir... creu encara trobar-se...» en els temps medievals.
1889. Vallbona de les Monges, l'Urgell.
Diccionario geográfico..., de Josep Pleyan i de Porta.

Detall de la façana principal amb la portalada romànica.
1889. Vallbona de les Monges, l'Urgell.
Diccionario geográfico..., de Josep Pleyan i de Porta.

Continua l'autor en son regirat estil: «segons lo savi antiquari en Jaume Pascual, s'atribueixen dits orígens a un dels nobles Anglesoles, que possessionats ja de Bellpuig... anaven cuidant de  l'enaltiment de la religió.» Més en concret, un dels eremites del Montsant, d'aquesta família urgellenca, «de qui es conta que a l'abandonar les boscúries de Prades, ho féu per fundar dos convents, un en Colobres (Navarra), i un altre en Vallvona (1157).  
1889. Vallbona de les Monges, l'Urgell.
Diccionario geográfico..., de Josep Pleyan i de Porta.

Detall de l'esvelt campanar octogonal.
1889. Vallbona de les Monges, l'Urgell.
Diccionario geográfico..., de Josep Pleyan i de Porta.

«Se diu també que lo fundador escollí Vallbona per semblar-li la vall més trista i deserta de l'encontrada i al propi temps la més apropiada per a la vida austera que feia».
1889. Vallbona de les Monges, l'Urgell.
Diccionario geográfico..., de Josep Pleyan i de Porta.

Detall del lateral de la nau major de l'església, amb els antics sarcòfags.
1889. Vallbona de les Monges, l'Urgell.
Diccionario geográfico..., de Josep Pleyan i de Porta.

Comentari de la portalada romànica lateral, «la que és sa porta principal, en raó que la corresponent a la nau major no té entrada alguna».
1889. Vallbona de les Monges, l'Urgell.
Diccionario geográfico..., de Josep Pleyan i de Porta.

Detall de la portalada romànica al lateral del creuer, i del cimbori superior.
1889. Vallbona de les Monges, l'Urgell.
Diccionario geográfico..., de Josep Pleyan i de Porta.

La fredor de les parets, el recolliment, l'austeritat religiosa de l'interior sobten l'autor, «compensat per la sorpresa que causa al viatger trobar-se al costat de l'altar major los sepulcres de dos reines, lo qual prova l'estima que la noblesa tenia a l'apartat i solitari monestir. Son estes reines Na Violant, muller d'en Jaume I d'Aragó, i Na Sanxa, regina, filla d'aquella i reina de Castella». Al peu de l'altar major, hi descansen les restes de l'eremita fundador, Ramon d'Anglesola i Vallbona, dit també Ramon de Vallbona, «a qui la tradició anomena sant des de fa segles».
1889. Vallbona de les Monges, l'Urgell.
Diccionario geográfico..., de Josep Pleyan i de Porta.

Detall dels finestrals gòtics de la nau major.

1889. Vallbona de les Monges, l'Urgell.
Diccionario geográfico..., de Josep Pleyan i de Porta.

I acaba sentenciant l'historiador: «Però la joia arquitectònica millor del monument és tal volta el Claustre, en lo qual cada galeria pertany a diferent estil, essent gòtica l'adossada al temple. És aquesta de gran elevació i ses magnífiques arcades semblants a les de Santes Creus...»

20140329

[670] Monestir de Vallbona de les Monges

1887. Vallbona de les Monges, l'Urgell. 
«La Ilustració Catalana» [sic] (BNE).
Gravat del monestir femení cistercenc de Santa Maria, del segle XII, i del poble de Vallbona, que l'embolcalla, als peus de la Serra del Tallat.
1887. Vallbona de les Monges, l'Urgell. 
«La Ilustració Catalana» [sic] (BNE).
Un dels més preciosos racons: la plaça del monestir amb la portalada romànica i els finestrals gòtics.
1887. Vallbona de les Monges, l'Urgell. 
Detall de les tombes exteriors i de les dones que van a la font amb els càntirs d'aigua.
1887. Vallbona de les Monges, l'Urgell. 
Detall de la portalada romànica just al racó del creuer. Cinc arquivoltes sobre cinc columnes amb capitells de motius vegetals. Al centre, el timpà amb Santa Maria i el Nen.

1887. Vallbona de les Monges, l'Urgell. 
Els finestrals gòtics de la basílica, on fou sebollida Violant d'Hongria, segona muller de Jaume I.
1887. Vallbona de les Monges, l'Urgell. 
«La Ilustració Catalana» [sic] (BNE).
La porta d'entrada a la Sala Capitular.
1887. Vallbona de les Monges, l'Urgell. 
Detall de l'arc gòtic.
1887. Vallbona de les Monges, l'Urgell. 
«La Ilustració Catalana» [sic] (BNE).
Vista d'un lateral del claustre, amb els tres sobris arcs de mig punt de doble columna de cada volta de creueria.
1887. Vallbona de les Monges, l'Urgell. 
Detall de la volta de creueria del claustre.
1887. Vallbona de les Monges, l'Urgell. 
Detalls dels arcs del claustre.
1887. Vallbona de les Monges, l'Urgell. 
«La Ilustració Catalana» [sic] (BNE).
L'inigualable cimbori octogonal, una de les vistes més espectaculars del cenobi des del claustre.
1887. Vallbona de les Monges, l'Urgell. 
L'ala del claustre amb els arcs ja plenament gòtics.
1887. Vallbona de les Monges, l'Urgell. 
Detall de la galeria superior.
1887. Vallbona de les Monges, l'Urgell. 
L'esvelt cimbori gòtic on els arcs no pugen de terra, sinó que naixen de les mènsules a mitja altura. Al creuer, com s'aprecia en la primera foto del conjunt, el primer cimbori sobre el creuer, també octogonal, però més típicament cobert amb volta de creuria.