Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vall d'Espot. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vall d'Espot. Mostrar tots els missatges

20170829

[1761] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: les Valls d'Àneu (vii)

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de novembre.
Pujant Palleresa amunt, el caminaire arriba a Escaló. A la fonda Castellarnau, hi troba «un letrero històrico, un letrero de mucho rigor científico y cronológico... Carpintería Bar, reedificada en 1920; la fonda es también tienda de comestibles, bazar y estación de los autobuses de línea». Una acumulació de funcions que ajudava a la prestació de serveis en aquests nuclis allunyats, però que modernament se n'ha perdut el costum. 

Puja fins al llogaret d'Escart: «Caminando por senderos de cabras se puede llegar a la Creu de Xoll i a los Estanyets: el grupo de cuatro lagunas que abre, por este rincón remoto, el país de los lagos».

Comenta emocionat el lloc de la borda del Tort, a on s'hi reunien els raiers de la Noguera Pallaresa «cuando aún el río arrastraba, por la cuesta abajo de las aguas, los aromáticos bosques recién talados. Las almadías [rais] murieron desbaratadas por el progreso... El viajero... se descubre respetuosamente en homenaje y recuerdo de los hombres que, saltando sobre los troncos, conducían el bullicoso rebaño de troncos hasta Tortosa, allá en las azules lindes del mar». Llavors a la borda, els inquilins eren murcians, treballadors de la central hidroelèctrica de la Torrassa.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de novembre.
Les truites pallareses.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de novembre.
«Hacia Francia y por el valle de Àneu se abre un horizonte de suaves verdes, delicados azules y tiernos grises poéticos y misteriosos... Espot... es pueblo que aparece partido por gala en dos: Espot Solau i Espot Ubago. El primero queda al norte del río Escrita y a su banda de babor, el segundo aparece al punto contrario, a la otra ribera y apoyado en las aguas que bajan del Estany Trascurro... y de las fuentes del Ferro i de les Marrades». 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de novembre.
Vistes als dos Espots separats per l'Escrita.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de novembre.
«La iglesia de Santa Leocadia y el Hotel Saurat se alzan entre los dos Espot, un poco en tierra más de todos que de nadie. Espot es pueblo de veraneantes, pueblo muy civilizado y excursionista, con señoritas en pantalones, jóvenes que escuchan la radio y beben vermth, caballeros en mangas de camisa y en tirantes...». 

Comenta l'autor que la civilització va arribar-hi massa de pressa; tot just vint-i-cinc any enrere i abans d'obrir la carretera, «las mujeres de Espot espantaban a los primeros automóviles que se atrevían a meterse por aquella Edad Media, sacudiéndoles estopa con unos escobones hechos con ramas de abedul o de avellano; los creían el demonio y preferían verlos lejos y huyendo».

«Espot es la llave del legendario país de los lagos de Lérida; detrás de Espot quedan lo menos cien lagos azules, recoletos, de frías y misteriosas aguas...»
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 28 de novembre.
«De Espot sigue la carretera hasta el lago de San Mauricio, quizás el más famoso y visitado de todos; también el más difícil de visitar... El camino del lago de San Mauricio es muy ortodoxamente bello», i explica la llegenda dels caçadors encantats. El parc fou creat al 1955. L'autor també fa una breu referència al Canigó verdaguerià, tot citant la fada Flordeneu i son Gentil enamorat. Pel Portarró, pas del trencant d'aigües entre les dos Ribagorçanes, el caminaire guaita cap al país de la Ribagorça, «montuoso, románico y pasado por agua, hasta donde alcanza la vista».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 1 de desembre.
«A la derecha del camino, y antes de entrar en la Guingueta, duerme el fiero mall de Rollan, la ferrada del valeroso paladín que cascó en la rota de Roncesvalles. La herrería de la Guingueta tuvo fama en muchas leguas a la redonda, tanta fama como el mesón que llegó a fundir su oficio con el nombre del caserío». Igual que abans, la Guingueta, segons l'autor, té bona anomenada per les fondes, «que esperan a los automovilista formados, en fila índia, a lo largo de la carretera».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 1 de desembre.
Vista dels bessons dels Encantats des de l'estany de Sant Maurici.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 1 de desembre.
L'aventura de l'autor en una fonda de la Guingueta durant la festa major.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 1 de desembre.
L'embassament de la Torrassa a la Guingueta d'Àneu, llavors de poc construït.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 1 de desembre.
«Es la fiesta mayor del pueblo y la gente baila sobre el asfalto de la carretera, apartándose al paso de los autobuses y las motos. Sobre una tarima más bien canija, cuatro músicos con pinta de cesantes soplan la solfa desafinadamente y sin excesivo entusiasmo; lo más probable es que les paguen cuatro perras».

20170331

[1667] Els inicis de l'«ski» a la Vall d'Aran: l'expedició de 1919

1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
L'any 1907, la Secció d'Esports de Muntanya del CEC organitzà el primer concurs d'esports d'hivern a Chamonix. Des de llavors, l'esquí, que era un esport desconegut, «ha anat arrelant en nostra terra no sols com un esport interessantíssim, sinó també com a medi [mitjà] pràctic del que es serveix l'excursionista per a visitar les altres muntanyes a l'hivern, gaudint dels bells paisatges nevats i fruint emocionants davallades per pendents que li permeten adquirir grans velocitats».

Durant la dècada dels anys 1910 s'anaren veient esquiadors al Montseny, a les serralades del Berguedà, a Ull de Ter i Núria.
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Per impuls, doncs, d'aquesta Secció del CEC i del President de la Mancomunitat, Sr. Puig i Cadafalc, aquell any 1919 s'organitzà una expedició (subvencionada) de socis a la Vall d'Aran, amb l'objectiu de difondre-hi aquest nou esport, i «ensenyar l'ús del ski als habitants d'aquella regió». Per a tal expedició, «s'encarregaren deu parell de skis, cinc de bastons i cinc de raquetes, donatiu que feia la Mancomunitat als pobles de la Vall i... que havien de servir per a les pràctiques».

S'hi fa esment de l'isolament hivernal de la vall, només connectada amb Catalunya per tres camins de ferradura, impracticables a l'hivern, i que causaven nombrosos morts entre els viatgers que gosaven travessar els ports en perilloses condicions. La carretera de Tàrrega a Sort no era millor: s'hi havia hagut de suspendre «el servei d'autos» pel mal estat i calia fer-hi el trajecte en tartana, motiu pel qual els expedicionaris decidiren de fer l'aproximació a la Vall per la Seu i el Pallars. 

L'article fa un resum a tall de dietari d'aquesta travessa, de la qual ben aviat en farà cent anys, i que constitueix la inauguració de la pràctica de l'esquí a l'Aran. 

Dia 26 [febrer]
Sortida de Bagà pel camí de Gósol, enfilant pel peu dels cingles del Moixeró, l'hostal de la Font del Faig i el coll del Pendís (1.786 m), ja a la ratlla entre el Berguedà i la Cerdanya.

El neologisme ski, agafat de l'anglès, era grafiat de manera idèntica a l'original anglès. Com sol ocórrer, han de passar una colla d'anys i veure consolidat l'ús del mot dins la societat, perquè el comencem a escriure d'acord amb les normes de la pròpia llengua.
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Els intrèpids excursionistes fan una provatura: «la banda del coll que mira cap a la Cerdanya està molt nevada i provem de baixar-la amb els skis; però la neu es troba tan glaçada que ens és impossible dominar-los, i seguim el camí a peu». Arribats a Bellver, «l'auto que baixa de Puigcerdà i va seguint el curs del Segre per pintorescos paisatges, ens porta a la Seu d'Urgell».


Dia 27 [febrer]
Comença el relat de la jornada descrivint la partença de la Seu, a les sis del matí, creuant la Valira i Castellciutat, «que encara conserva les fortificacions, dominant el pla de la Seu on el riu serpenteja». Els tocs històrics, artístics, literaris anaven, en aquells temps, de bracet amb l'excursionisme. Una pràctica que en feia -i en fa, per a aquell qui ho provi de practicar avui- molt més que un esport. 
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Talló, la Cerdanya. 
«Visitem l'església d'aquest poble, que és interessant exemplar romànic i entrem al cap de deu minuts a Bellver». L'esplèndida fotografia captada deixa entreveure les muntanyes nevades al fons. 
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
A dos hores i mitja, a peu, de la Seu urgellenca, arriben a Castellbò. «Aquest es troba a 780 m, pintorescament situat en una recolzada de la riera que porta el seu nom... té típics carrers i cases d'aspecte ja muntanyenc essent remarcable la seva església, que abans havia estat col·legiata i que conserva la porta principal d'estil gòtic. És també de notar una interessant creu de pedra que es troba a l'entrar al poble».

A partir d'allà, i trobant bon gruix de neu, pugen amb els esquís fins a la collada de la Basseta (1.800 m), al trencant d'aigües entre el Segre i la Pallaresa. «El tros final que ens ha de portar al coll de la Basseta el pugem per una drecera, ja que el camí de ferradura es troba tancat per les grosses congestes que barrarien el pas al matxo que ens porta el fato».
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Santa Creu de Castellbò, l'Alt Urgell. 
Actualment, nucli de població del municipi de Montferrer i Castellbò, amb una vintena de veïns. «Està constituït per unes poques cases agrupades a l'entorn de l'església, que ocupa la part més alta, presentant un bon cop d'ull, i a més es troba finament blanquejat per la nevada d'aquesta matinada».
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
De Sant Joan de l'Erm, a l'Alt Urgell, fins a Llavorsí, al Pallars.
«Tot seguit entren en els tan anomenats boscos de Sant Joan de l'Erm, que si són hermosos a l'estiu, ara se'ns apareixen sota un aspecte que millor sembla un somni; anem relliscant deliciosament per entre corpulents pins i avets que amb llurs branques formen un dosser sobre el camí, aturant-nos tot sovint per a contemplar millor tan bells paisatges».

El Santuari es troba a 2.435 m, al punt culminant de la serra del Puig d'Orri (Pic de l'Orri). «Ben altrament que a l'estiu quan les colles d'excursionistes i els nombrosos visitants donen animació a aquests llocs, apareix ara en una completa solitud, sense que el més lleuger remor vingui a torbar l'imposant silenci». A l'hivern, només una petita quadra restava oberta, per a refugi en cas de mal temps.

Lliscant avall per Montanartró, i ja a hora foscant, descendeixen fins a Llavorsí, on arriben a les nou de la nit tocades. «A l'entrar en el cafè de cal Chato, que és on ens hostatgem, causen l'admiració de la concurrència aquelles fustes llargues que portàvem, l'ús de les quals no podien endevinar».
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Els boscos d'avets a les envistes de Sant Joan de l'Erm, amb els primitius esquís de fusta d'ara fa cent anys.
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Preciosa i delicada vista de l'antic Santuari de Sant Joan de l'Erm, tot nevat.
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Els excursionistes han d'esperar-se uns pocs dies, perquè arribin per traginer els paquets amb els esquís per a les pràctiques iniciàtiques dels aranesos. Aprofiten per fer visita a l'Estany de Sant Maurici. Es decideixen, doncs, a pujar fins a Espot. «El riu Escrita el travessa, quedant separat el poble en Espot de dalt o lo Bago [l'obac], i Espot de Baix o lo Solau».

Dia 1r de març
Descripció de l'excursió a Sant Maurici. «Ens trobem ja en una regió en què cada pas és un nou motiu d'admiració, passant el camí entre formosíssims paisatges i frondoses boscúries».
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Els excursionistes admiren la bellesa del llac gelat, i el travessen pel mig, fins al cap de dalt, per anar-hi a fer un mos per dinar. Després encara es decideixen a pujar fins al Portarró, però la boira que en baixava els fa desistir i retornar al poble.

Dia 2 [de març]
L'endemà és aprofitat per visitar la Pala d'Erexe [d'Eixe], damunt d'Espot, on dècades a vindre, s'hi construiria una de les més primerenques estacions d'esquí del país.
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
L'estany de Sant Maurici, encara gelat.
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Amb els esquís entre els boscos al peu dels Encantats.

1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Vista dels Encantats i de l'Estany de Sant Maurici.
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
La baixada de la Pala d'Eixe la feren pel barranc d'Escaliella, «baixant pel fons de la clotada, drets com una sageta... al cap d'una hora de la sortida arribem a Espot, davant de molta gent que havien vingut a veure'ns com baixàvem, ja que aprofitàrem la neu fins prop del poble».

Dia 3 [de març]
Descripció del trasllat cap a Esterri, un camí de més de dos horetes. «És la capital de la Vall d'Àneu i la vila més important de l'encontrada». A 971 m. d'altitud. «El Noguera Pallaresa divideix la població comunicant-se els dos costats per medi [mitjà] d'un alt pont de pedra de dos ulls». 
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
La gran Pala d'Erexe o d'Eixe, damunt d'Espot. 
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
El Montanyó, a la cresta que separa el Pallars de la Vall de Boí.

20140211

[614] Superespot, l'esquí dels 70s

1972. Super Espot, Pallars.
Plànol de l'estació a començament dels 70s. Llavors, com tantes altres coses, anar a esquiar era simplement i senzilla un esport i un deport. 
Anys 1970. Super Espot, Pallars.
Arribada a la cota 2000 amb el telecadira dels Estanyets.
Anys 1970. Super Espot, Pallars.
Sortida i arribada als Estanyets. El característic color groc del logo també era els dels pals dels remuntadors, i de les granotes dels treballadors.
Anys 1970. Super Espot, Pallars.
A tocar de la cafeteria, els esquiadors s'hi aturaven per fixar-s'hi els esquís. La primera baixada, relativament suau, era la pista dels debutants, on també s'hi faria un teleesquí. Allà començàrem tots a fer-hi les primeres baixades fent cunya, que se'n deia llavors.
Anys 1970. Super Espot, Pallars.
Baixant per la Pala i seguint Estanyets avall. A la pista de debutants, sota els pals del telecadira, s'hi amuntegava la canalla com nosaltres, que n'aprenia.
Anys 1970. Super Espot, Pallars.
De baix fins a dalt de tot.

Anys 1970. Super Espot, Pallars.
La sortida del telecadira.
Anys 1970. Super Espot, Pallars.
El contrapès del telecadira, al costat del qual hi havia una zona reservada per als trineus. L'snowboard no existia, gent jove. A sota, el teleesquí de la Font. Si queies a mitja pujada, travessar el bosc fins a la pista principal era una odissea de neu fins als genolls.
Anys 1970. Super Espot, Pallars.
El paradís blanc de la nostra joventut.
Anys 1980. Super Espot, Pallars.
Plànols de l'estació. Els 80s marcaren la seua època daurada fins a final de segle. Llavors, problemes econòmics, d'inversió i de neu en forçaren la decadència.