Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carnestoltes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carnestoltes. Mostrar tots els missatges

20191212

[2061] L'envelat del Carnestoltes a la Plaça del Mercat lleidatana

1898. Lleida. L'envelat de la Plaça Sant Joan.
Revista «Vida Lleidatana», núm. 21, 1 de març de 1927 (FPIEI). 

Gravat de l'envelat que per Carnestoltes es plantava a la plaça del Mercat, actualment de Sant Joan. Encara que la reproducció no és de gaire qualitat, la importància que com a testimoni històric té la vista és impagable. Des de l'enderroc de l'antiga església i l'alineament rectangular de la plaça al 1868, l'espai esdevingué el punt més cèntric i adient per fer-hi els balls dels dies carnavalescos a la nostra ciutat. Uns quants figurants donen vida a la imatge, en la qual apreciem les grans dimensions de les parets de tela laterals i la gran porta d'accés. Potser n'hi havia més d'una. Allò que no hi faltava, per a les sessions nocturnes, era l'enllumenat: de primer amb llums de gas, i des de mitjan darrera dècada del segle XIX, de llum elèctrica.

Des de Dijous Gras a Dimecres de Cendra i l'enterro de la sardina, les festivitats del Carnestoltes se solien allargar durant una setmana. Quan els balls populars organitzats des de les institucions començaren a arrelar degué sorgir la necessitat d'un gran espai i d'un gran tancat per poder encabir-hi els músics i els assistents, i cobrar-hi entrada, és clar. La cèntrica plaça oferí les condicions més adequades. Diria que ja començat el segle XX també l'espai del Mercat de Sant Lluís, a l'actual estació d'autobusos de Blondel, acollí les celebracions carnavalesques fins a la prohibició franquista (espanyola) en acabada la guerra. Les cròniques parlen també d'un ruc de cartró penjat a la cruïlla del carrer Major amb Cavallers, que a les hores de més gresca pixava aigua o vi als congregats a l'espectacle.

1853. Lleida. L'envelat de Carnestoltes.
(Sol-Torres, UdL). 

La funció de la nit costava el doble de la de tarda, i devia ser més adulta, sense canalla, i més selecta. Aquest anunci, de la impremta de Josep Rauret, certificava a mitjan segle XIX la necessitat d'un espai tancat, cobert i il·luminat per a la celebració dels balls. Una colla de veïns va veure-hi el negoci de poder fer sis balls en tres dies «desplegant... novedad, lujo y elagancia, y al mismo tiempo baratura, para que las clases menos acomodadas puedan disfrutar de ellos». A banda, però, hi havia els balls de l'alta societat lleidatana (ehem...) a llocs com el Casino Principal i a les seus de les societats musicals La Paloma i La Violeta.

Per això, i d'acord amb el municipi, decideixen promoure la instal·lació del primer i «magnífico entoldado en la plaza del mercado de esta Ciudad, que por su hermosura y lujo será digno de la capital a que se destina», i amb l'orquestra militar (espanyola) del Regimiento de Infantería Galicia, suposem que de la caserna de la Seu Vella. Fins i tot, l'empresari barceloní que hi havia darrere el projecte (senyor Antoni Vinyals del Liceu!) oferia lloguer de trajes, o sia, suposem que de disfresses, perquè a Lleida no n'hi havia pas prous per a la gentada que s'hi encabiria a l'envelat, i deixava en lloguer «unos 400 a 500 lujosos vestidos al ínfimo precio de 4 reales a 100 reales para que estén al alcance de todas las clases».


L'espectacle també incloïa una mena de diables o «comparsas de demonios» que sortien «a jugar con fuegos en los que se verán unas hermosas Dalias, lo que serà nuevo en esta capital». Finalment, i en acabat el ball, «una brillante luz eléctrica iluminará toda la plaza». Suposem, doncs, que una mena d'arc voltaic de certes dimensions il·luminava la retirada cap a casa de la concurrència, «que podrá dispersarse sin ninguna confusión». Perquè la sessió de tarda, de 2 a 6, no oferia majors complicacions, però la nocturna, de 9 de la nit a 2 de la matinada, més cara i de concurrents més distingits socialment i carregats de joies, podia atraure personal no desitjat a la sortida.

Llavors la Plaça del Mercat encara no estava reurbanitzada i l'envelat, doncs, devia ser de dimensions més modestes que el que s'hi encabiria un cop la plaça realineada a partir de la revolució republicana de 1868. 
1900. Lleida. Carnestoltes.
«La Veu del Segre», de 4 de març (HML).

Els balls del poble tenien lloc a l'envelat, però els de la classe més rància de la ciutat, com ara militars i funcionaris (espanyols), grans propietaris i terratinents, autoritats polítiques locals... no s'hi podien pas barrejar, i el seu ball era al local del Casino Principal.
1899. Lleida. Carnestoltes.
«La Mala Semmana», de 25 de febrer (HML).

Quan es parla de la «Societat», es fa referència a la Societat del Casino Principal, «a on se reuneix lo millor, lo més elegant, lo més noble, la crema i el menjar blanc i, en una paraula, tot lo més granat de Lleida». Queda clara la sornegueria burleta d'aquell setmanari lleidatà.

Els preus que es manejaven en aquest ball arribaven a les 'dos peles' o pessetes, molt per damunt dels 4 rals que costava l'entrada al ball de l'envelat. Aquell any s'havien proposat donar dos premis a les dos disfresses més ben treballades, «a las dos mascaritas que se presentaran vestidas con mejor gusto». Se n'hi presentaren una vintena, una de les quals semblava gaudir del favor del públic per al guardó. El jurat, però, van fallar el concurs desert, a la qual cosa el públic reaccionà amb crits de Pasterada! (o sia, allò que el bilingüismo bien entendido ens ha portat a dir-ne acastellanadament Tongo!).
1904. Lleida. Carnestoltes.
«La Veu del Segre», de 4 de febrer (HML).

Notícia de la concessió a l'empresari local Sebastià Teixidó de l'envelat de Carnestoltes a la plaça de la Constitució (espanyola), segons nomenclàtor que de la Plaça del Mercat, ara de Sant Joan, en digueren en aquell període de Restauració (borbònica espanyola).

La notícia també feia referència a la concessió per alçar plaça de toros, desmuntable doncs, tocant a l'escorxador d'aquella època, potser ja a la bassa del camí de la Mariola a on anys més tard s'hi faria l'edifici modernista de l'Escorxador, per fer-hi dos corrides a les festes i fires de maig. A canvi, se li demana el lliurament de 150 pta. a l'Hospital de Santa Maria, establiment de beneficència encara en funcionament, o bé a alguna altra institució similar.
1894. Lleida. «Pregó de l'entrada del bateig del Carnestoltes».
(Sol-Torres, UdL). 

Les corrandes del rei Carnestoltes I d'aquell any en què se n'explicita naixement, rebuda a la ciutat i convit dels lleidatans, en to festiu, divertit i burlesc, que acaba exclamant, amb toc diglòssic inclòs:

Que no hi haige més que un crit
des de Fernando a la Costa [del Jan]:
Viva'l Carnestoltas!

20130211

[280] Carnestoltes lleidatà vuitcentista

1876. Carnestoltes a Lleida, Cria a l'enterro de la sardina.
(fons Sol-Torres, UdL).
Crida humorística a participar a la rua de l'enterro: «lo dimarts pròxim a les sis i mitja de la nit». I els premis: «Se regalaran premis humorístics als tres individus que hagin concorregut ab vestidura més caprichosa i digna de menció per sa senzillesa i novetat». L'expressió de «la ciutat dels tres lliris» fa referència al seu escut heràldic. L'esplanada de la fàbrica de gas als afores de l'antiga porta de Sant Antoni és el lloc escollit per a l'esdeveniment, al qual s'hi arribava en rua en què s'hi passejava el «peculiar fèretro». No es demana domassos als balcons, ja que «en pocs anys i per tants distints conceptes han vist lo sol i la lluna», en al·lusió als canvis de règim viscuts de manera recent a la ciutat i al país.


1876. Carnestoltes a Lleida, «Testament de Sa Gràcia Carnavalesca». 
(fons Sol-Torres, UdL).
Quin ull tan fi, quanta veritat, aquesta majestat carnestolenca!: «...y vull també que la gent/ fatxendosa y elegant/que aquí a Lleyda abunda tant/...», amb ortografia prefabriana encara, és clar.

1835. Vic. Devocionari catòlic per al temps de Carnestoltes.
Exemplar d'un curiós devocionari vigatà (vila coneguda pel seu catolicisme com a «ciutat dels Sants»), en desgreuge del Sagrat Cor pels «ultratges que se li fan, principalment en los dias de Carnestoltas».

[197] Los ponts vells de Fraga