Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1920-30. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1920-30. Mostrar tots els missatges

20200814

[2198] De Bellpuig, 1934

 

1934. Bellpuig d'Urgell.
«La Humanitat» (ARCA).

Mitja pàgina dedicada al poble urgellenca al diari republicà. En gran format, l'anunci de l'encara avui coneguda i activa fàbrica de caramels bellputxenca, llavors ja propietat de la viuda del fundador, Baldomer Pifarré. La fàbrica s'inaugurà al 1911, i des del 1926 produí el caramel estrella del catàleg de dolços que oferia: els «piropos». Als orígens, i encara als anys trenta, envasava codonyat i s'hi feien torrons. Els papabenets eren petits confits anisats de colorets, anomenats -crec- en honor al Papa, el XVè d'aquest nom. El patró de la fàbrica no devia fer gaire que era finat.

1934. Bellpuig d'Urgell.
«La Humanitat» (ARCA).

La ressenya de la població passa sempre pel Mausoleu d'en Ramon Folc de Cardona-Anglesola, l'almirall bellputxenc dominador de la península italiana als inicis del segle XVI. L'excels panteó renaixentista en marbre de Carrera és un arc de triomf funerari a llaor i glòria de les gestes del noble difunt. 

De la història, l'article passa al resum de la situació econòmica del poble: llavors encara funcionaven els molins de la canalització del Corb feta des de segles enrera, coneguda com a reguer, i que passava a tocar del poble, ara ben bé pel bell mig. L'aigua del canal, com en tantes altres poblacions urgellenques, fou la base econòmica de salvació. La producció de remolatxa sucrera, avui del tot oblidada, era una de les principals dedicacions agrícoles. En l'àmbit cultural, destacaven la setantena de cantaires de l'agrupació coral 'La Barretina' i l'esportiva 'Penya Pedal'.

Per arribar-hi, en aquells temps, hi havia «amples carreteres ombrejades per arbredes centenàries», que l'estupidesa humana, ací i arreu del món que en diem 'civilitzat' arrancà per fer pas als vehicles automòbils. Quan tornarem a veure arbres ombrejant camins i carreteres, llavors podrem dir que hem canviat de cicle social i econòmic. 
1934. Bellpuig d'Urgell.
«La Humanitat» (ARCA).
Altres anunciants d'empreses locals, com ara la serradora i una fàbrica de mosaics. Els queviures d'en Grañó s'enorgullien de disposar de cambra frigorífica a base de corrents d'aire per al manteniment de la carn i productes frescos «amb garantia de perfecta higiene, contra la influència de les calors pernicioses de l'estiu», i amb supressió de «la consegüent humitat que produeixen les neveres amb gel». Sens dubte, «una de les millors instal·lacions de la província». A Mobles Tudela, encara en actiu, s'hi podia comprar a crèdit, a raó de 5 pta setmanals durant tres anys. Llavors no era pas freqüent, a diferència dels tractes comercials actuals.




20200708

[2175] De Lleida, 1931

1931. Lleida.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
El pont modernista de ferro de la ciutat, vint anys després de la inauguració.
1931. Lleida.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
La pàgina dedicada pel diari a la ressenya de la ciutat.
1931. Lleida.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
«L'Horta lleidatana», del poeta Josep Estadella i Arnó. Cant a la bella ufanor de la nostra horta, quan la ciutat s'enorgullia de ser pagesa, fins i tot els qui no ho eren. Amb el pas del temps, l'horta i la vida pagesa han quedat arraconats, oblidats i foragitats de l'imaginari dels lleidatans, molts dels quals coneixen més bé Cambrils que no pas les partides de Fontanet o Granyena. El poema en fa el rosari: de la Mariola, Granyena i Butsènit a Grealó, La Plana (Les Planes), Fontanet, Rufea, Lípia (Llívia), Copa d'Or, Vallcalent, les Torres (de Sanui), Canet, la Vaquera, «i tota la llarga, formosa rastrera/ de belles partides que són un tresor».
1931. Lleida.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
El pont de Lleida ja tingué un paper decisiu per a la ciutat en l'època romana.
1931. Lleida.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
El meandre que el riu ha fet des de sempre davant de la ciutat ha comportat que les arcades d'aquest costat hagin sigut les que més hagin patit les avingudes al llarg dels segles. La reconstrucció parcial del pont trobà en les diferents èpoques el mateix i constant problema: la manca de diners de la Paeria.
1931. Lleida.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
El Sant Bolquer de Jesús, la relíquia més preuada de la Seu lleidatana, datada del 1297 quan el veí Arnau de Solsona en feu donació al bisbe de la ciutat. Se'n refà el periple: la peça arribà del regne de Tunis que l'havia rebut del de Babilònia com a regal. Guillermona era la dona del rei tunisià, filla d'Elisenda, la muller d'Arnau. El dia de Nadal era el dia per mostrar-lo als devots fidels, i fins existí la Confraria del Sant Bolquer, de gran importància durant segles. Examinada la peça, sembla que es tracta d'un teixit hebreu de molta antiguitat.

L'Església de Sant Joan el Vell, entre la plaça i la redola, fou seu municipal abans de disposar la municipalitat de casa pròpia. Bell temple romànic de la segona meitat del segle XII, era primitivament consagrat a Sant Esteve. Fou després transformada a l'estil gòtic, cap al segle XIV.
1931. Lleida.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
Anuncis del Garatge Sport, dedicat a l'automòbil durant dècades de la vida lleidatana. 
1931. Montserrat.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
La Sala del Restaurant del monestir montserratí.
1931. Lleida.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
En acabades les obres de 1372, s'advocà a Sant Joan Baptista. A la portalada hi hagué sis grans figures, que els lleidatans identificaven amb els reis i patges. L'església fou tombada al 1869 «per ordre d'un ajuntament més revolucionari que culte, i que tenia de batlle el metge Carles Mostany».

El poema de Magí Morera i Galícia, «L'Aula del llorer», clou l'article dedicat a la ciutat.

L'anunci de Casa Pifarré, una de les clàssiques botigues lleidatanes del segle XX.
1931. Lleida.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
Els anuncis de la Pensió Mundial, a la plaça Sant Joan, encara existent, i del més elegant, «casa de primer ordre», Hotel Palace, de Ramon Terrés, amb calefacció, aigua corrent, bany, ascensor i garatge.
1931. Lleida.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
En aquell any, ja hi havia la llavors batejada de poc Avinguda de la República. Esperem de recuperar-la ben aviat, oi?

20200703

[2174] D'Aran, 1931

1931. La Vall d'Aran.
«La Veu de Catalunya», de 7 de setembre (ARCA).
Foto: Silvi Gordó.
Ja en aquells anys, el reporter nota com «els pagesos de la Vall d'Aran, començant pels nois de vuit a deu anys, us parlen en francès, en castellà i en català», a més de l'aranès. Llavors, el país era més aviat de pas que d'estiueig, i «ni un xalet es veu a tota la Vall d'Aran». És clar que el túnel encara no estava pas fet, començat però aturat. L'article continua amb un breu repàs dels principals llocs de la vall, des dels alts de la Bonaigua fins a la frontera estatal. De Salardú en destaca les vistes i els hotels, «que serveixen béi relativament a bons preus els seus dispesers». D'Arties, els banys sulfurosos a 46 graus i el projecte hidroelèctric del rosari d'estanys de Colomers amb 900 m. de salt d'aigua. També s'hi comenten Viella, l'Artiga de Lin, Vilac.

L'anunci del Gran Hotel Mases, de Bossost, destaca que hi ha aigua corrent a totes les habitacions, i el centre d'excursions que era la vila cap al Portilló i Luishon. Llavors els hotels volien excursionistes, gent burgesa i adinerada. Després, i encara ara, més aviat els fem angúnia els motxillers. És clar, ara ja van prou tips i tenen (s'ho creuen de debò) una altra categoria...
1931. La Vall d'Aran.
«La Veu de Catalunya», de 7 de setembre (ARCA).
S'hi destaquen els grans boscos aranesos, «de faigs corpulents, de pins i avets altíssims», que no es podien aprofitar comercialment per falta de carretera. Tot just llavors s'hi havia instal·lat la primera serradora per portar la fusta a la Pobla per fer-hi els mobles. «No seria millor fer els mobles a les Bordes i transportar-los a Barcelona i Lleida? Barcelonins que voleu ésser el cap i la bossa dels catalans, no podríeu fer en això un negoci rodó?» El lament de l'articulista, fa gairebé cent anys, el podríem firmar encara avui. El nostre Cap i Casal, a mesura que anà passant el segle XX, i sobretot en aquest començ del XXI, s'ha desentès del seu hinterland natural, només tingut en compte per a les escapades del cap de setmana. L'objectiu de Barcelona no és fer-se com a gran capital d'un país, Catalunya, i d'una nació, els nostres Països de la mateixa llengua, sinó una gran capital mundial, de primera línia internacional, però del tot despersonalitzada i cada cop amb menys arrels. I ja se sap què ocorre amb els arbres que les perden...

Llavors Bossost era la vila més gran de la vall. Patia la crisi de tancament de les mines. Les, la vila fronterera, havia també perdut des del 1925 la gran escola francesa que donava formació al jovent aranès i ingressos als comerços. El gran casalici romania abandonat i se'n reclamava la transformació en un sanatori. Dels Banys de Les, lloc de descans i pau, se'n queixaven ja de les condicions en què els tenia la propietat espanyola: «Els catalans, no podríeu fer res?», demana el periodista aranès. Sí, podem fer i farem la república, però també cal que els aranesos s'hi posin! 

Dels anuncis, destaquem la sabateria d'esport de Florenci Rella, sembla que atenta als gustos d'oci de la clientela, i que oferia també pis per llogar a estiuejants, amb vàter inclòs!
1931. La Vall d'Aran.
«La Veu de Catalunya», de 7 de setembre (ARCA).
La queixa contra la política educativa de la dictadura primoriverista (espanyola) pel tracte a la Vall és explícita. També se'n reclama la catolicitat davant del laïcisme republicà que s'encetava. El darrer article és signat pel prevere de Viella, i dedicat a cantar les belleses de la llar. Desgraciadament, el futur es fiava ja aleshores al turisme «dels nostres germans catalans: que s'hi facin xalets i vil·les d'estiueig i que vinguin a visitar-nos». Aquests darrers mesos de pandèmia, molts s'han omplert els discursos del canvi de model (social, ambiental, econòmic, de vida) necessari. Algú s'ho ha cregut?


20200702

[2173] De Tremp, 1931

1931. Proclamació de la República a Tremp.
(pallarsjussa.net).
Un moment històric que algú va tindre l'encert de retratar. La tricolor republicana (espanyola) mostra les franges acolorides canviades: llavors, les banderes se solien cosir a casa, i no se'n va encertar l'ordre. La intenció segur que hi era.
1931. Tremp (el Pallars Jussà).
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
«Les campanes de Tremp», poema Monrós Fitó, que glossa la vida del poble sota el campanar trempolí. Potser encara queda algun poblet en què les campanes acompanyen petits i grans al llarg del dia i de la nit, però en general aquesta companyia sonora ha passat a la història, esmorteïda entremig dels mils de sorolls constants que ara ens trenquen les oracions a cada moment, també als pobles.
1931. Tremp (el Pallars Jussà).
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
La ressenya històrica del poble s'afegí a una altra de la capital lleidatana, sense cap anunci de comerç propi. No en sabem el perquè, però sempre hi havia algun comerç o indústria local disposada anunciar-se. S'hi comenta la llegenda de la Marededeu de la Vall de Flors, trobada en rigorós hivern sota un esbarzer florit. També s'hi fa referència a l'anomenada Scola Christi, que funcionà des del segle XVI fins a la desamortització de 1835, de reconegut prestigi universitari.
1931. Tremp (el Pallars Jussà).
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
Alguns trempolins il·lustres al llarg de la història, als quals s'hi afegeix sempre des d'aquell començ de segle XX el doctor Pearson, ànima de la Canadenca i de la desgraciada i depredadora transformació hidràulica del Pirineu. Encara avui Tremp li dedica el seu millor passeig a un personatge paradigma del capitalisme salvatge. Igual que als temps que corren s'imposa el revisionisme contra els esclavistes i supremacistes i racistes, un dia haurà d'arribar que revisem també aquells altres que tanta ferida mediambiental deixaren al Pirineu i que, amb l'excusa de la modernització per a tothom, s'ompliren les butxaques (i encara dura). 
1931. Proclamació de la República a Tremp.
(pallarsjussa.net)
Detalls de la plaça de l'ajuntament amb la gentada congregada per celebrar l'arribada de la democràcia. Noteu la parada de l'Alsina Graells
Anys 1910. Tremp.
El mateix escenari uns anys abans, amb la parada de l'auto de línia davant la Fonda Farga, a la Plaça de Capdevila trempolina.


20200701

[2172] Dels neros de Sort, 1931

1931. Sort (el Pallars Sobirà).
«La Veu de Catalunya», de 7 de setembre (ARCA).
Foto: Silvi Gordó.
Vista de la banqueta de la Noguera Pallaresa a la capital pallares abans de la urbanització i canalització del riu, ara fa més de cent anys. Les antigues cases del carrer de davant del riu no eren pas tan altes com els blocs d'edificis actuals i deixaven despuntar la silueta del campanar.
1931. Sort (el Pallars Sobirà).
«La Veu de Catalunya», de 7 de setembre (ARCA).
L'Hotel Pallars. el telèfon núm. 1 de la vila. Ja hi existia una Societat d'Atracció de Forasters. Llavors, però, el turisme no era encara, ni de lluny, el perillós monocultiu en què es convertirà al cap d'un segle.
1931. Sort (el Pallars Sobirà).
«La Veu de Catalunya», de 7 de setembre (ARCA).
La cooperativa lletera de Sort, marca registrada del Sindicat Agrícola. Els noms comercials llavors no calia que fossin tots en anglès o espanyol. Simplement, identificatiu de la terra.
1931. Sort (el Pallars Sobirà).
«La Veu de Catalunya», de 7 de setembre (ARCA).
Les quincalleries devien ser el 'tot a cent' de l'època. La venda de ràdios, marca Philips, s'anunciava com la gran novetat moderna.
1931. Sort (el Pallars Sobirà).
«La Veu de Catalunya», de 7 de setembre (ARCA).
Les runes de l'antic castell comtal pallarès.
Foto: Silvi Gordó.
1931. Sort (el Pallars Sobirà).
«La Veu de Catalunya», de 7 de setembre (ARCA).
El forn, pastisseria, confiteria i fàbrica de xarops que disposava de "servei a domicili amb camió per tota la comarca". Després ens pensem que Amazon s'ho ha inventat tot. 
1931. Sort (el Pallars Sobirà).
«La Veu de Catalunya», de 7 de setembre (ARCA).
La fonda Burrella de Bonaventura Cotonat.
1931. Sort (el Pallars Sobirà).
«La Veu de Catalunya», de 7 de setembre (ARCA).
L'Hotel Pessets amb habitacions amb aigua calenta, i que era el telf. núm. 2 del poble. Allà hi feien parada els autos de línia.

El refugi de la Bonaiga era gestionat per Joan Ribal, al costat de l'ermitat de la Marededeu de les Ares, a 1.800 m. d'altitud. Disposava de vint llits, obert tot l'any. El problema devia ser arribar-hi a l'hivern, amb dos metres de neu!
1931. Sort (el Pallars Sobirà).
«La Veu de Catalunya», de 7 de setembre (ARCA).
Les ferreries s'hagueren de modernitzar: també s'hi arreglaven bicicletes.
1931. Sort (el Pallars Sobirà).
«La Veu de Catalunya», de 7 de setembre (ARCA).
Vista de la pàgina del diari barceloní.
1931. Sort (el Pallars Sobirà).
«La Veu de Catalunya», de 7 de setembre (ARCA).

Una mica d'història, que recull el pensament que el nom de 'neros' donat als habitants de Sort, provindria de l'antiga ciutat romana de Nerosa. Disposava d'una «xamosa avinguda profusament il·luminada durant la nit». Ja es començava a fiar tot al turisme, el gran virus del segle XX i que sembla que sense vacuna al XXI. El Sindicat Agrícola maldava per la productivitat, la producció de llet i bon preu de les collites, però la vinya ja anava de capa caiguda en aquells temps. L'any 1907 una riuada cobrí d'arenals bona part de l'horta del riu, que calgué recuperar per al conreu.

De l'antic castell comtal ja només en restava la Torre de l'Esperó, els murs septentrionals i poca cosa més, i encara part de l'antic monument era destinat a cementiri públic. S'hi recull també la llegenda de la imatge del Sant Crist de l'església parroquial.
1931. Sort (el Pallars Sobirà).
«La Veu de Catalunya», de 7 de desembre (ARCA).

«Sort, la mare d'Hug Roger de Mataplana, l'últim comte de Pallars, que amb la seva aferrissada serenitat, defensà fins a la mort la llibertat de Catalunya».
1931. Sort (el Pallars Sobirà).
«La Veu de Catalunya», de 7 de setembre (ARCA).
Comentari de cadascun dels comerços anunciats, cosa interessant que ens permet de conèixer-ne més bé el paper que tenien a la vila i a la comarca. 




20200614

[2164] Si un matí d'hivern lleidatà... de 1934

1934. La Lleida de cada dia.
Revista «Camins», núm. 2 (Sol-Torres, UdL).

La banqueta de Blondel, lloc de passeig al solet hivernal, amb permís de la boira, en un dia de cada dia d'aquells anys 20 i 30 del segle XX.
1934. La Lleida de cada dia.
Revista «Camins», núm. 2 (Sol-Torres, UdL).

Lo mercat de la plaça de Sant Joan, a on s'hi podia comprar tota mena d'aviram o conills, que les pageses portaven en cistells de vímet, i que llavors es mataven a les cases. Els qui tenim una certa edat encara ho recordem: conill penjat a la barana del terrat, cop de ganivet al coll, la sang al tassó, espellar la bestieta, obrir-la en canal i netejar, especejar-la i a la cassola. Tot feina de la mare, que ens cridava perquè li aguantéssim les orelles, perquè la sang ragés directa al bol. Sang de conill o sang de corder fregida amb salsa de tomata, un dels plats més habituals de la meua infantesa...
1934. La Lleida de cada dia.
Revista «Camins», núm. 2 (Sol-Torres, UdL).

L'espera del sou de cada dia... No és d'ara que els temporers arribats a la ciutat, majorment subsaharians, pidolen feina. La vida, per als nostres padrins cent anys enrere, era molt i molt dura. 
El matí era també hora d'espera al sol, a tocar de l'Arc del Pont. Homes de tota edat, però majorment joves, «són els nostres sense feina. Aquests homes esperen pacients una eventual contracta de treball, sigui el que sigui. Per a tot serveixen». Hi observem el tendal del petit quiosquet de begudes que els manté calentons, «amb la copeta de dolç aniset o el roig vinet del país». Una visió assuaujada de les rigorositats de la vida a l'escalafó més baix de la societat.
1934. La Lleida de cada dia.
Revista «Camins», núm. 2 (Sol-Torres, UdL).
Un banc del 'si no fos' improvisat, amb vistes al Segre, a les bigues apilades dels magatzems de fusta propers als jardinets de la Plaça Macià (al començament de l'Av. del Segre actual).
1934. La Lleida de cada dia.
Revista «Camins», núm. 2 (Sol-Torres, UdL).
El periodista i el fotògraf han quedat a les nou del matí a la cantonada del Cafè Suís amb Cavallers per retratar el batec de les hores d'un matí hivernal a la ciutat. La nit ha sigut gelada, cal tapar-se «amb el cap gairebé colgat sota el coll de l'abric».
Les primeres hores són les de mercat: per a les mestresses, per als fondistes, que cerquen la minestra del dia, i per a les pageses «de mocador al cap i faldilles amples», i tots els altres paradistes habituals, com ara fruiters de carretó o petits marxants, també els 'gorristes' i els cantaires i tot. Allà s'hi podia retratar un petit quadre de la Lleida més popular.
1934. La Lleida de cada dia.
Revista «Camins», núm. 2 (Sol-Torres, UdL).
Els passejos per Blondel eren un clàssic, fins als jardins a tocar del Cinema Vinyes, entre onze i dues, «els lleidatans podem gaudir unes hores esplèndides en dies de sol hivernal». Allà pujaven i baixaven els oficinistes i funcionaris, les dides i mainaderes amb els infantons, els festejadors de les modistetes, els dependents de les botigues... Tot el «conjunt escaient a una ciutat capital de província», amb el rerefons del murmuri de l'aigua del Segre i dels clàxons i botzines dels automòbils, «que passen furients». En resum, «hores de flirt, de carícies magnètiques que es creuen, de sacietat visual». N'hi ha que s'ho miraven ben assegudes des de les cadires plenes de davant la Paeria, espectadors del ritme i batec ciutadans.
1934. La Lleida de cada dia.
Revista «Camins», núm. 2 (Sol-Torres, UdL).
Per Blondel, pel carrer Major... «mirades que s'entrecreuen pessigadores, somriures de boques vermelles del llapis, ulls àvids llampurnejant sota l'arc perfecte d'unes celles finíssimes, cabelleres ondulants i vaporoses que prenen tonalitats d'or sota el llum dels arcs elèctrics». La descripció del periodista, signe dels temps, és només d'elles, pas d'ells. És l'hora de sortida d'«aquells eixams de noies que pertanyen al molt nodrit ram de l'agulla». És clar, llavors la producció de roba, com el mercat de queviures, era de quilòmetre zero, i no deslocalitzada a Bangladesh o la Xina, oi?
Vicent Chalons, reporter (lèxic acurat, fabrià, sense gaires escletxes per als lleidatanismes, tret d'un sisquere), i Ramon, fotògraf, signen aquesta visió de les hores lleidatanes d'un matí d'hivern, fins que el rellotge de la Seu toca les dos.



20200509

[2145] La Festa Major de Lleida de 1921, ara en fa cent anys

1922. Programa de la Festa Major de Lleida,
 (Sol-Torres, UdL).
El programa de la Festa Major d'aquell any incloïa imatges de la de l'any anterior, del 1921. Les fotos del retratista Farran ens mostren les carrosses sortides de l'empresa Olis Pujol, al carrer Comerç, curulla de xiques i xiquetes, per participar a la Batalla de les Flors que se celebrava al passeig central dels Camps Elisis. 
1921. Programa de la Festa Major de Lleida,
 (Sol-Torres, UdL).
De l'empenta del Paer en Cap de la Joventut Republicana de Lleida, que arribà a la Paeria al 1917 amb l'alcalde Humbert Torres, els programes de la Festa Major s'imprimiren en la llengua dels lleidatans. Aquesta situació, tan lògica, simple i natural en tantes parts del món, només perduraria fins al 1921. Feia pocs mesos, a les acaballes de l'any anterior, que el govern de l'Estat (espanyol) retornà als nomenaments per reial ordre, i, amb la posterior arribada al poder del primer general dictador (espanyol) d'aquell difícil segle XX, Primo de Rivera, caldria esperar fins a l'escombrada que farien els nous vents republicans a partir del 1931 per tornar a la normalitat. Al 1908 poc després de constituïda la JRL i havent aconseguit de donar amb la Solidaritat Catalana un fort impuls catalanista i republicà a la ciutat, aconseguí que la llengua catalana s'acceptés com a llengua d'ús a les sessions de l'ajuntament de la nostra ciutat catalana. 

El llibret del programa n'era molt senzill, limitat a l'enumeració dels actes i activitats que s'hi farien durant els dies de festa. Això sí, cada full anava assanefat amb la quadribarrada. En temps passat, i en desgraciats temps futurs d'aquell segle, la bandera nacional fora sovint prohibida. 
1921. Programa de la Festa Major de Lleida,
 (Sol-Torres, UdL).
Les Normes ortogràfiques fabrianes ja feia vuit anys que eren publicades, tot i això encara s'hi observen algunes fluctuacions d'ortografia natural, com ara dimars sense la -t, de vegades no pronunciada. Observem que s'hi escriu Ca la Ciutat per referir-se a la casa de la vila. La festa major començava amb un acte laic i popular, com el pregó, la cercavila de la Banda Municipal i una gran traca valenciana de Blondel a l'esplanada de Cabrinety (actual Plaça de la Pau).

El repartiment de menjar entre els necessitats era una tradició de temps enrere. De quan la caritat cristiana, llavors i ara, calmava els esperits amb almoina. I al vespre, a les sis, la inauguració de les firetes a la Rambla de Ferran, i en fer-se fosc, a les nou, il·luminació especial dels Camps Elisis per a passejos i gatzares nocturnes. 
1921. Programa de la Festa Major de Lleida,
 (Sol-Torres, UdL).
En una Festa Major dedicada al sant patró local no podia faltar al dia 11 la missa oficial i la processó cívica i religiosa, que encara es manté, sortosament amb un to més laic i popular. Llavors es feia a la tarda. A fora el pont, a la Plaça Bores de davant mateix, s'hi cremaven els focs artificials. 
1921. Programa de la Festa Major de Lleida, 
(Sol-Torres, UdL).
L'endemà del dia gran de la festa major fou reservat per a la gran festa cultural de la ciutat: la Festa dels Jocs Florals, ara fa cent anys presidida pel director de l'Orfeó Català, el músic Lluís Millet, celebrada al gran Teatre dels Camps Elisis. Festa literària però també patriòtica en aquells temps de recuperació del prestigi social i literari de la llengua, encara menystinguda sense oficialitat per l'Estat (espanyol), igual que encara ara, cent anys després, tampoc no ens permet que sigui oficial a la Unió Europea i a la nostra TV pública no li és permès pel mateix Parlament Europeu de fer-la servir en una entrevista al seu president. Si un Parlament prohibeix ens prohibeix l'ús de la llengua, és que ens oprimeix, oi?

El partit de futbol de festa major s'havia fet ja obligatori, com aquell qui diu, en els programes festius. En els nostres pobles, i durant bona part del segle XX, el costum es mantindrà ininterrompudament. Disposant d'un dels Camps d'Esports més moderns del país, el de la Joventut Republicana, aquell s'hi programà un bon partit, internacional i tot, entre l'equip que ja despuntava més del país, el FC. Barcelona, i un equip britànic, el Corinthians.
1921. FC. Barcelona vs. Cardiff Corinthians A.F.C. (twitter).
Aquell maig d'ara fa cent anys, aquest equip de futbol gal·lès va visitar Catalunya i va jugar-hi uns quants partits, un dels quals al Camp d'Esports republicà de Lleida durant la festa major de maig. A les imatges, hi veiem tots dos equips de cent anys enrere, el Barça encara amb pantalonets blancs, i l'equip gal·lès amb samarreta arlequinada, groga i lila. Els partits de Barcelona es jugaren al camp del Parc de la Ciutadella. En una de les fotos s'hi aprecia l'edifici central al darrere, que esdevindria al cap de 10 anys seu del nostre Parlament nacional. En la darrera, la capella de la Ciutadella també és ben visible. Els seguidors, tots amb barret blanc amb cinta negra, dempeus, observen el matx des de la barana. Això sí que era sentir l'escalf del públic al clatell. 
1921. Programa de la Festa Major de Lleida, 
(Sol-Torres, UdL).
La Principal de la Bisbal fou la cobla encarregada de tres concerts sardanístics, en tres punts diferetns de la ciutat. El dia 13 arribà el torn, a la tarde, escrit en perfecte lleidatà, arribava el torn de la festa de l'aviació. Ja el 1911, el vol de Garnier havia solcat el cel de la ciutat. No hi ha detalls ni del lloc ni de l'aviador. 

Al Camp de Mart, s'inaugurava la fira de bestiar, que devia durar d'aquell divendres fins al diumenge. Mentre que a la plaça Sant Joan, llavors de la Constitució (espanyola), s'hi feia concert amb focs japonesos, una altra mena de focs que sovint deixaven caure sorpreses, com petits joguets o similar per a la canalla. I més sardanes. 
1921. Programa de la Festa Major de Lleida, 
(Sol-Torres, UdL).
 Els focs japonesos es repetiren l'endemà als Camps Elisis, després del lliurament de premis als escolars lleidatans que s'hi feu al Teatre. A la tarda d'aquell dissapte (amb ortografia natural), als mateixos Camps, al passeig central, la Batalla de les Flors que havia arrelat com un dels grans actes de la Festa Major, «prenent-hi part artístiques carrosses i cotxes adornats». La Principal de la Bisbal faria un tercer dia de concerts de sardana.  
1922. Programa de la Festa Major de Lleida, 
(Sol-Torres, UdL).
El programa de Festa Major de l'any següent mostrava aquesta carrossa del Casino Principal a la Batalla de les Flors de l'any passat, que recreava una gòndola veneciana plena de xiques lleidatanes. 
1921. Programa de la Festa Major de Lleida, 
(Sol-Torres, UdL).
Al darrer dia de la Festa Major, es repetia la jornada d'aviació, i a l'hora foscant la retreta o cercavila de cloenda, amb diverses bandes de música, i el castell de focs que tancava definitivament la festa, com encara ara després de cent anys. Cada dia d'aquella festa major es pogué visitar la Seu Vella, que era el quarter militar (espanyol) a la ciutat i no era accessible com a monument. Les representacions teatrals no s'hi especifiquen, però s'hi assegura que se'n faran «en el Teatre Municipal dels Camps i demés llocs d'espectacles», entenc que privats. 
1922. Programa de la Festa Major de Lleida, 
(Sol-Torres, UdL).
El projecte per a la nova estació de ferrocarril de Lleida ja era preparat des de començament de la dècada dels 20 del segle XX, ara en fa cent anys. L'estació s'acabaria fent l'any 1927, amb la desaparició del bloc d'edificis que tapava el final de la Rambla de Ferran. L'any 1924 es posaria en marxa el tram de la línia del Noguera Pallaresa fins a Balaguer.  
1922. Programa de la Festa Major de Lleida, 
(Sol-Torres, UdL).
La nova estació acabaria construint-se al final d'aquella dècada, però no pas tot aquest gran eixample de blocs d'habitatges que s'hi dibuixaven al costat. Existien, segons la imatge, un parell de molins d'oli a les imaginades Pardinyes d'ara fa cent anys. Les comportes de la Mitjana dataven de 1913, any de construcció del Canal de Seròs de part de l'empresa «la Canadenca».
1921. Programa de la Festa Major de Lleida, 
(Sol-Torres, UdL).
Contraportada del programa, imprès per Sol i Benet a Lleida, amb l'escut de la ciutat. 
1922. Programa de la Festa Major de Lleida, 
(Sol-Torres, UdL).
La imatge del Pont Vell lleidatà durant la Festa Major del 1921. El desgel proporcionava aquesta espectacular imatge del Segre ben alt de nivell, amb «estragos» a l'horta lleidatana. La Noguera Pallaresa ja era regulada des de la construcció del pantà de Sant Antoni (1916) i de Camarasa (1920), però el Segre encara no.