Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1920-30. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1920-30. Mostrar tots els missatges

20180617

[1848] SACERC, l'eterna lluita pagesa contra els intermediaris

1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC)
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
Primera pàgina de l'article dedicat per aquesta revista agrícola (espanyola) al sindicat cerverí, inaugurat al 1919, aviat farà doncs cent anys, per iniciativa de la pagesia segarrenca. El nom complet oficial era de 'Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca'. Sota la presidència de Ramon Vidal i i Trull, un terratinent de Montpalau, nombrosos pagesos de 121 pobles de la Segarra i comarques veïnes s'aplegaren en aquesta organització cooperativa en un moment que començaven a manifestar-se les primeres dificultats que acabarien portant al llarg del segle XX, al més gran exili del món rural i consegüent despoblament. 

1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
L'edifici de la Farinera fou aixecat de seguida després de la fundació del Sindicat. Entre 1920 i 1922, i sota la direcció de l'arquitecte Cèsar Martinell, deixeble de Gaudí, la gran fàbrica i dependències adjacents es construiran seguint l'estil modernista que sempre el caracteritzà en la construcció de cellers i cooperatives del camp. 
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
Detall dels pagesos concurrents a l'assemblea general d'aquell any, amb el majestuós edifici al darrere, aleshores als afores del poble i al costat del ferrocarril. El cèlebre arquitecte Martinell en digué: «Cervera té la torre de la fe i les de la ciència, i jo faré la torre del treball», referint-se al campanar de Santa Maria i a les torres de la universitat.

A la imatge, segurament asseguts a les cadires hi havia la junta directiva, amb son president Ramon Vidal i Trull al capdavant. També s'aprecien les embastides adossades a les parets del gran edifici. La fatalitat feu que just després d'inaugurat, l'any 1923, un dia 7 d'agost, en plena canícula segarrenca, l'edifici cremés de dalt a baix.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
El sindicat recollia el blat dels pagesos associats i en feia allà mateix a la Farinera la transformació en farina per servir-lo al mercat. Això feia que pogués aconseguir preus més bons per al productor. Aquell el blat es pagà a 54 pta/kg. A data d'ahir, i convertint euros a pessetes antigues, es pagava al voltant de les 30. 

Això ens permet d'adonar-nos de la finalitat i gran visió d'aquells pagesos, la majoria dels quals s'havien quedat fora dels beneficis que el reg del Canal d'Urgell havia dut a terres més baixes. «La defensa del precio del trigo contra todos los enemigos del agricultor es la obra cumbre de este maravilloso Sindicato de Cervera», de manera que, gràcies a tots els impulsors, «han conseguido que el trigo valga, a los que lo producen, el precio que alcanza en el mercado libre y no el que fijan cuatro intermediarios sin entrañas que explotan la ignorancia y la miseria de quienes, con su sudor, hacen todos los días productivo el santo suelo de la Patria». Tot i que l'autor de l'article s'equivoca de pàtria, la frase recull amb encert l'objectiu principal d'aquesta cooperativa, potser el de totes les cooperatives. 
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
Vista d'una de les façanes, amb la gran torre modernista. Diuen que els pagesos van demanar-li que dalt de tot s'hi ubiqués un gran llum que arribés a veure's des de tots els pobles a on hi havia socis sindicats. Una mica en la línia de la demanda del port de mar a canvi de la fidelitat al primer Borbó, sense que s'enfadi ningú per la facècia. 
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
Com que diu la dita que 'Qui té gana, somia pa', els pagesos segarrencs se les empescaren així: si les lleis de l'època prohibeixen la venda del blat més enllà dels límits comarcals, i això rebenta els preus, doncs ens convertirem en fabricants de farina, no subjecta a aquestes limitacions de preus. Si no tinc mal llegit, per a la construcció de l'edifici, a més, no demanaren ni crèdit: el capital sortí dels estalvis ancestrals, tot perfectament segarrenc.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
La fàbrica podia arribar a moldre 40 tones de blat al dia, i disposava d'enormes sitges per als estocs. La publicació afirma que, ja d'entrada, la cooperativa s'engegà amb més de 2.000 socis d'aquestes comarques. Els terrenys i uns antics magatzems que hi havia foren comprats per 95.000 pta a un aristòcrata, el comte de Lavern, títol nobiliari creat al 1912 pel rei (espanyol) per pagar els serveis prestats per l'industrial i polític liberal monàrquic Pere Guerau Maristany i Oliver, originari del Masnou.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
La perspectiva ens permet de veure l'embalum de tot l'edifici, de quatres pisos i soterrani, cadascun al voltant de 250 metres quadrats.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
El cos principal està format per tres volums en forma d'U i s'adapta a la forma irregular de la parcel·la organitzant un pati de forma trapezoïdal. El cos nord o magatzem de blat està format per una planta soterrània i dotze sitges. A l'est s'hi va afegir un volum de dues plantes i a ponent un altre volum amb el gran cos de l'escala coronat amb la torre d'aigua coberta per una cúpula modernista, símbol de la fàbrica.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
La primera farinera del Sindicat, mentre es decidien els plànols i detalls de la futura Farinera, s'instal·là en una petita fàbrica de Torroja, des d'on es començà la producció de farina. Al 16 de maig de 1920, l'endemà de Sant Isidre, «con gran solemnidad, se colocaba la primera piedra, al propio tiempo que se inauguraban unos hornos de pan».

Les primeres passes de la producció farinera no foren gens fàcil. L'intervencionisme de les oligarquies polítiques al servei del règim borbònic (espanyol) fou constant, fins al punt d'arribar a requisar els vagons de farina i obligar-ne la venda «a un comerciante de Barcelona y senador del Reino [espanyol] al mismo tiempo». Per fer front a aquests i similars contratemps s'obligà a la recapitalització de l'entitat mitjançant l'obligació de compra d'una acció de part de cada soci. Això provocà la primera gran crisi social, ja que uns dos centenars de pagesos no hi pogueren fer front. L'altra gran dificultat de moltes famílies era haver d'esperar a cobrar la collita fins al cap de l'any, i alguns associats decidiren de cobrar pel preu del blat a preu de mercat, mentre que aquells que podien aguantar econòmicament s'esperaven a la venda de la farina per aconseguir guanys majors. Això, però, provocava una forta maror entre els associats, com si n'hi hagués de primera i de segona. 
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
Les 12 sitges de què disposava el Sindicat podien guardar fins a 2 milions de quilos de blat.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
La maquinària de la Farinera, d'origen suís, no pogué travessar per França i s'embarcà via Gènova. La més que duplicació de taxes duaneres feu que l'empresa contractista abandonés l'obra aquell any 1921 abans d'acabar-la. 
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
La maquinària de moldre blat, que constava de 14 molins dobles.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
Detall dels molins fariners, de lluent xapa galvanitzada, i de les rodes de cinta de cuiro que els impulsaven, lligades per sota terra amb l'eix de generació. No he trobat constància de quina força generadora hi havia, però probablement ja era elèctrica, car no hi ha fumera de màquina de vapor.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
La fàbrica s'inaugurà l'1 de maig de 1922, i començà la producció de farina a l'engròs, col·locada amb celeritat als mercats del país. Aquella primera campanya feu renàixer l'esperança dels associats després de tantes dificultats per a la posada en marxa d'aquella gran indústria. 

Però la fatalitat retornà al Sindicat en forma d'incendi al 7 d'agost de 1923, «dejando completament en ruinas el edificio, maquinaria y almacenes, salvándose los silos, por ser de cemento armado». Res no diu l'article sobre les causes del foc, però en aquella època de corrupció i pistolerisme groc, no fora gens sorprenent que les oligarquies polítiques i econòmiques contra les quals s'enfrontava una iniciativa cooperativa com aquesta hi tinguessin alguna cosa a veure. No els degué de ser difícil de trobar pagesos enfadats entre els expulsats de la cooperativa tot just feia un parell d'anys

1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
La sala de neteja de les sèmoles, amb quatre dobles sasors, gal·licisme emprat per designar aquests cernedors de tamisos oscil·lants, a través del qual l'aire fa un corrent que ajuda la purificació i separació de la flor de la farina separada del segó.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
Sala del tercer pis amb maquinària de cernedor, «seis magníficas 'plansichter' de libre oscilacion».
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
Reconstruïdes les instal·lacions el Sindicat tornarà al funcionament, malgrat haver hagut de recórrer a préstecs oficials. La voluntat dels segarrencs és difícil de tòrcer. Vendre el blat a bons preus que repercuteixen directament al productor, comprar el pa a preu de cost, disposar d'adobs a compte del preu de la futura collita: el valor del cooperativisme en grau màxim. Una empresa que encara avui, gairebé cent anys després, mereix que se l'honori i, encara més, que sigui presa com a model per a la correcció del model capitalista salvatge en què vivim ofegats i per a l'avanç de l'economia rural en la nostra República propvinent.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
Vista de la sala de les transmissions de força al soterrani cap als molins del pis superior.

20180609

[1845] Dels Olis Pujol a la Batalla de les Flors

1921. Fàbrica d'Olis Pujol, Lleida.
Revista «Lleida», núm. 6, 16 de desembre.  

Vista de l'entrada de la fàbrica al carrer Daunoys, actual carrer Comerç, amb una façana que simulava un palauet de caràcter arabitzant. Desconec ara mateix qui fou aquest Daunois o Daunoys que donava nom al carrer. Una feineta per a qui s'hi vulgui entretindre.
1921. Fàbrica d'Olis Pujol, Lleida.
Revista «Lleida», núm. 6, 16 de desembre.  

Article del Dr. Primali, amic de la infància, sobre l'empresa de Josep Pujol i Cercós, «militar, capitán de Infantería del ejército español, pero en su fondo guarda el alma industrial de su padre que montó la primera fábrica de aceites de esta comarca, hace ya treinta años». L'empresa fou fundada pel pare al 1891. 
1921. Fàbrica d'Olis Pujol, Lleida.
Revista «Lleida», núm. 6, 16 de desembre.  

L'articulista es lamenta que la preciosa façana orientalitzant es trobi en «calle tan apartada y poco concurrida». La façana és una novetat constructiva que el propietari va portar de la seua estada al Rif durant la campanya militar del 1911-12.
1921. Fàbrica d'Olis Pujol, Lleida.
Revista «Lleida», núm. 6, 16 de desembre.  

A la planta baixa, colgats sota terra, hi havia els cups «y todos los aparatos de lavaje, filtrado y purificación».
1921. Fàbrica d'Olis Pujol, Lleida.
Revista «Lleida», núm. 6, 16 de desembre.  

Planta d'entrada. 
1921. Fàbrica d'Olis Pujol, Lleida.
Revista «Lleida», núm. 6, 16 de desembre.  

Segona planta per a l'envasat, «decorada con mucho gusto y discreta sencillez». S'hi veuen les rengleres de garrafes preparades per a omplir-se.
1921. Fàbrica d'Olis Pujol, Lleida.
Revista «Lleida», núm. 6, 16 de desembre.  

En aquesta segona planta hi havia també, a més de despatx i oficines, el laboratori.
1921. Fàbrica d'Olis Pujol, Lleida.
Revista «Lleida», núm. 6, 16 de desembre.  

L'article posa en valor la diferència d'aquest modern establiment respecte dels antics, bruts, calorosos, perillosos, molins tradicionals.
1921. Fàbrica d'Olis Pujol, Lleida.
Revista «Lleida», núm. 6, 16 de desembre.  

Vista del laboratori a la segona planta. «Es allí donde Pujol, apasionado de la ciencia química estudia y combina aceites de marca y los tipos que han de adaptarse al gusto del consumo».
1921. Fàbrica d'Olis Pujol, Lleida.
Revista «Lleida», núm. 6, 16 de desembre.  

A la tercera planta, s'hi preparaven els diversos tipus d'envasos. L'exportació es feia via Barcelona i Reus. El destí «fatal» dels olis lleidatans era d'acabar essent barrejats i rectificats amb altres olis (espanyols), i perdre així qualsevol traça identificativa de l'origen. 
1921. Fàbrica d'Olis Pujol, Lleida.
Revista «Lleida», núm. 6, 16 de desembre. 

A la fàbrica s'hi reunien les noies que havien de pujar a les comparses de les carrosses de la Batalla de les Flors. A la imatge se'n veuen unes quantes prenent el te abans de la sortida. 
1921. Fàbrica d'Olis Pujol, Lleida.
Revista «Lleida», núm. 6, 16 de desembre.  

En Josep Pujol fou a més «iniciador y organizador de la magnífica fiesta de la Batalla de las Flores, que tanto éxito ha obtenido y que ha quedado ya como el número más vistoso y aristocrático de nuestra Fiesta Mayor». La Batalla de les Flors, doncs, que si fa no fa té cent anys d'antiguitat a data d'avui.
1921. Fàbrica d'Olis Pujol, Lleida.
Revista «Lleida», núm. 6, 16 de desembre.  

Des dels magatzems de l'empresa, les carrosses sortien ja guarnides cap a la Rambla de Ferran. Llavors amb carros estirats per animals, és clar, «para dirigirse a los magníficos jardines de los Campos Elíseos a derrochar alegría y juventud entre marcos de flores y lluvias de confetti»

«A principis del segle XX a Lleida es celebrava una Cavalcada Artística, durant la qual desfilaven carrosses amb motius diversos. La del Centre Republicà era una mesquita i un pati àrab, la de la Tintoreria Postius, una cova i una cascada d’aigua, la de la Paloma una gran lira, la de l’Ajuntament mostrava la matrona de Lleida asseguda al voltant de vuit matrones més (la riquesa, el comerç, l’agricultura, el treball, la força, les arts plàstiques, la poesia i les ciències). Ja es té constància que als anys 30, coincidint amb l’auge del moviment dels Jocs Florals, s’introduí per primera vegada la celebració d’una desfilada-concurs de carrosses guarnides artísticament. Aquesta desfilada cívica i festiva premiava les millors carrosses, que eren guarnides amb les flors naturals sorgides de l’Horta de Lleida i que els que anaven damunt les carrosses llançaven al públic. La desfilada, que es feia als Camps Elisis l'últim dia de la festa major, el diumenge, donava tres voltes, una primera d’exhibició per poder valorar les carrosses, i la segona i tercera per a la batalla amb les flors. Tot i que flors i confetti sempre han anat barrejades a la Batalla, es creu que el confetti s’introduí als anys 50, quan començà a ser difícil i més car poder obtenir flors naturals» (festes.org). 
Una bona exposició de l'origen de la festa, però que, com demostra el present article, cal situar uns quants ants abans. És molt probable que el guarniment de carrosses ja estigués prou consolidat durant els anys 1910. I entre els més destacats col·laboradors de la festa, l'empresari oleícola, Josep Pujol i Cercós. 
1921. Fàbrica d'Olis Pujol, Lleida.
Revista «Lleida», núm. 6, 16 de desembre.  

La faceta de militar (espanyol) d'aquest lleidatà home de negocis, sempre la portarà associada. Això el portà a ésser l'alcalde primoriverista de la ciutat en l'època de la primera dictadura (espanyola) a Catalunya del segle XX, època de prohibicions socials i culturals contra el catalanisme i el republicanisme, que sovint es tapaven amb obra pública, com per exemple la renovació de les façanes de la Paeria. 
«Diccionari biogràfic de les terres de Lleida: política, economia, cultura i societat: segle XX». 
La segona ocasió en què fou Paer en Cap de la nostra ciutat, ja en època republicana, coincidí amb la repressió política i social derivada dels Fets d'Octubre de 1934, en què presidí una comissió gestora de la Paeria fins al juliol de 1935. 
2011. «Josep Pujol Cercós, alcalde de la modernitat». Pagès Editors. 
Sempre cal recuperar i aportar llum al passat, i reconèixer els mèrits i treballs dels qui ens han precedit. Però això no comporta dret automàtic a donar nom dels carrers a aquells qui col·laboraren en la repressió i limitació de llibertats democràtiques contra els propis compatriotes per motius d'ideologia política (espanyolista) i de classe. Per això cal que noms com Carrer Alcalde Pujol o Alcalde Areny siguin eliminats del nomenclàtor públic lleidatà.
1921. Fàbrica d'Olis Pujol, Lleida.
Revista «Lleida», núm. 6, 3 de novembre.  

Una propaganda a pàgina sencera, de caràcter modernot, amb molt blanc i poc ornament com a reacció al ja passat, excessiu i recargolat gust modernista. 

20180325

[1819] Tírvia, estampa pallaresa

1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Llavors no arribava als 400 habitants. Més de vuitanta anys després, ben just si arriba als 150. La cosa més sorprenent per a l'autor a l'entrada del poble cap al tard: «un silencio sorprendente, arrobador, enigmático, reinaba entre las casuchas que se abrazan miedosas con la pizarra mohosa de sus aleros deshechos». El passeig nocturn pels carrerons de la vila, l'església romànica de Sant Feliu, les ruïnes de la fortalesa dels Rogers i Mataplanes, en una descripció gairebé lírica de la petita població pirinenca. 
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Foto: Ramon Bovet.
Una típica casa pirinenca a la placeta, d'estampa plenament medieval. La destrucció de la vila al 1938 durant la guerra fou tan gran, que en calgué la reconstrucció. A tal efecte, fou considerada vila adoptada del cabdill (Caudillo) espanyol del bàndol antirepublicà, triomfant de la contesa bèl·lica.
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Un breu resum d'història pallaresa medieval. 
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Foto: Ramon Bovet.
Un racó pintoresc, d'aires embruixadors a la vella vila tirviana.
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Foto: Ramon Bovet.
L'absis de l'església de Sant Feliu des del carrer Major. 
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Detall del racó tradicional amb la pica de l'abeurador. Les cases arraulides al costat de l'església dins la vila closa medieval, amb la cadireta del campanar romànic que despunta al darrere.
1940. Tírvia (la Vall Ferrera, el Pallars Sobirà).
La destrucció de l'any 38 també passaria gran factura a l'església de Sant Feliu tirviana.