Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1920-30. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1920-30. Mostrar tots els missatges

20180721

[1863] L'Agramunt republicana del segle XX

Anys 1930. Agramunt, vista general.
Edició Llibreria Pera.

Una esplèndida panoràmica de la vila urgellenca obria aquesta col·lecció de postals.
Anys 1930. Agramunt, fotografies artístiques.
Edició Llibreria Pera.

La portada de l'àlbum desplegable, amb 15 vistes. El magatzem de paper de la fàbrica de sacs de cal Pera era ben conegut a Agramunt. Crec que al lloc on s'alçava ara hi ha un bloc de pisos, el de l'oficina de la Caixa. Sembla, doncs, que també disposaren llibreria, la qual s'encarregà de l'edició d'aquestes magnífiques imatges, que ara ens permeten el salt en el temps al passat agramuntí. En desconeixem l'autor.
Anys 1930. Agramunt, Passeig del Sió.
Edició Llibreria Pera.

El Passeig del Sió, lloc d'esbarjo i reunió del moment, tot envoltat de plataners a banda i banda. Encara avui, quan veig alguna d'aquestes carreteres, cada cop més escassíssimes, penso que si després de tallar els portentosos arbres per eixamplar la calçada, els haguessin tornat a plantar a una distància raonable de seguretat, ara ja tornaríem a tindre unes carreteres més que precioses. Però no, i d'això se'ns obliga a dir-ne 'progrés'. 
Anys 1930. Agramunt, Carrers de Fermín Galan i de Sió.
Edició Llibreria Pera.

La imatge ens mostra els típics porxos del carrer de la Sabateria de Baix, que continuava cap al carrer de Sió. L'expectació generada pel retratista fou destacable. En un dels pilars, s'hi llegeix un SÍ en un cartell empegat, potser el del referèmdum de l'Estatut republicà, de l'agost de 1931. Això potser ens dataria amb prou exactitud el moment d'aquest esplèndid reportatge gràfic. També criden l'atenció els cartells de les botigues, penjats a l'antiga, i molt més elegants i sostenibles que la proliferació dels nostres temps de llums i neons de tota mena i mida a les façanes dels carrers comercials.

El capità Fermín Galan, de l'exèrcit (espanyol), fou un dels participants a la Sanjuanada, o cop frustrat contra el règim del dictador (espanyol) Primo de Rivera, l'any 1926. Això li valgué el reconeixement en moltes viles i ciutats duran l'època de la II República. 
Anys 1930. Agramunt, Plaça del 14 d'abril.
Edició Llibreria Pera.

La republicana plaça del 14 d'abril, a l'actual encreuament entre els carrers dels Estudis Nous i Sabateria de Baix. 
Anys 1930. Agramunt, Plaça del Mercadal.
Edició Llibreria Pera.

La gran plaça porxada del Mercadal, rebatejada de Francesc Macià, primer gran espai dissenyat fora muralla a començament del segle XIX, inici, doncs, de l'Agramunt contemporània.
Anys 1930. Agramunt, Plaça del Pou.
Edició Llibreria Pera.

La Plaça del Pou, una altra de les places creades just fora muralla, amb la parada de l'auto de línia i l'antiga benzinera.
Anys 1930. Agramunt, Plaça del Pou.
Edició Llibreria Pera.

La Plaça del Pou des de dalt, amb la magna font neoclàssica, i una paradeta de venda de torrons tradicionals, al costat de la parada del cotxe de línia i de la fonda on s'hostatjaven els viatgers.
Anys 1930. Agramunt, l'Església.
Edició Llibreria Pera.

La façana romànica, joia de la gran església agramuntina.
Anys 1930. Agramunt, Plaça de la República i Casa de la Vila.
Edició Llibreria Pera.

L'edifici de l'ajuntament, a la plaça de la República, amb la primera font.  
Anys 1930. Agramunt, Carrer d'en Guimerà.
Edició Llibreria Pera.

Carrer de Guimerà, amb el cafè, la seu d'ERC abanderada i la vella carretera. 
Anys 1930. Agramunt, Banqueta del Canal d'Urgell.
Edició Llibreria Pera.

La preciosa banqueta del canal d'Urgell a Agramunt, l'una vista al pas pels safareigs i l'altra després del Pont de Ferro. 
2018. Banqueta del Canal d'Urgell, Agramunt.Darrera tala d'arbres del Canal. Mori el mal govern!
Anys 1930. Agramunt, Pont de Ferro.
Edició Llibreria Pera.

L'obra d'enginyeria del Pont de Ferro del Canal d'Urgell per sobre del Sió.
Anys 1930. Agramunt, el rentadors o safarejos.
Edició Llibreria Pera.

Els grandiosos rentadors, amb basses per rentar i esbandir, i amb la font i l'abeurador d'animals al darrere, a tocar de la banqueta del canal. 

20180708

[1857] D'Artesa de Lleida a Alguaire, la història d'un molí fariner maleït

«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016
 (enllaç).

La façana (posterior) del nou edifici del Sindicat agrícola de Sant Isidre, aixecat al carrer Sant Ramon que tot just s'iniciava, davant mateix del magne edifici de les escoles municipals (1917) llavors recentment inaugurat per la Mancomunitat de Catalunya.

L'autora de l'article ens descobreix una fascinant i tràgica història, digna de figurar en totes les antologies de la nostra pròpia i intransferible crònica negra rural. 
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016
(enllaç).
«L'Emili era un home avançat al seu temps, de pensament conservador i convicció catòlica», molt actiu en la vida política i cultural de l'Artesa de Lleida de començament de segle XX: fundador d'Associació Cultural La Primavera (1912), regidor municipal (1915), i soci fundador del Sindicat Agrari de Sant Isidre (1917). D'una família terratinent i benestant, res no feia preveure el tomb radical que s'esdevindria en la vida d'una persona d'ordre i capdavantera en els afers col·lectius de la vila. 
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016.

Retrat personal i familiar d'Emili Morera i Bosch, president del Sindicat Agrícola de Sant Isidre d'Artesa de Lleida (1917-1922).
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
La bona marxa del Sindicat artesenc va començar a trontollar cap al 1920. Les lluites de poder i les discrepàncies polítiques sobre l'enfocament de la societat cooperativa en foren la causa. Només després de cinc anys de vida, al 1922, el sindicat artesenc es dissolgué. Diuen les cobles populars:


Lo Sindicat d'Artesa
fa molt temps que va malament.
Si voleu saber de qui és la culpa:
és del Secretari i el President.


«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
Una imatge de l'interior del Sindicat agrícola d'Artesa de Lleida cap al 1920.


«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
A la subhasta del béns del Sindicat, l'Emili Morera s'adjudicà la maquinària del molí fariner que el Sindicat havia impulsat i font de totes les disputes, decidit a fer-lo funcionar ara com a propietari particular. Els detalls de les lluites internes del sindicat i de la convenient adjudicació de part del patrimoni al seu expresident, només resten ja a l'arbitri del parer i l'opinió. 

Propietari de les màquines de moldre, doncs, s'alià amb «un parent seu, Camil Solsona i Pellicé, que tenia propietats a Alguaire i era el propietari de la Central Elèctrica d'aquest poble». La maquinària del molí artesenc es traslladaria, doncs, a l'altre cap de la comarca de la'ltre cantó de riu, a on hi començaria a moldre aquell mateix juny de 1922. Sembla que la propietat li fou transferida per por a posteriors reclamacions dels antics socis, i que només de manera privada tots dos socis se'n reconeixien l'autèntica titularitat. Ací començà la desgràcia.

Sense que el document privat de reconeixement de titularitat en favor d'Emili Morera aparegués mai, el nou molí fou subhastat al 1927, i, oh ironies de la vida, adjudicat al seu (ex)soci Camil. Si només feia cinc anys, ell havia estat un beneficiari de la desfeta del sindicat, ara la ruïna de l'economia familiar, per causa del procés judicial, era absoluta. 
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
L'Emili Morera no va defallir en la lluita judicial i, pel seu compte, sense recursos per pagar advocats, aconseguí una restitució del molí. Que no va durar pas gaire, atès que el seu exsoci també va presentar batalla, que va portar l'Emili a la presó durant dos mesos al desembre d'aquell 1927. Un any més tard, hi tornaria per un seu primer escrit de denúncia de «la corrupció de la justícia i la vulneració dels drets dels ciutadans als jutjats», atès que havia estat tancat sense «vista pública per poder aportar proves, informes i defensar-se». Se li arribà a oferir la llibertat a canvi d'abandonar la reclamació, a la qual cosa s'hi negà per sentir-se'n injuriat, menyspreat i deshonorat.

La resposta del 'sistema' fou decretar-ne l'internament a Sant Boi al 1930, al cèlebre manicomi d'aquella vila. El cas semblava dat i beneït. La família, plena de necessitats i enfonsada moralment, res no hi pogué fer. Però quatre anys després, ja en plena República, cinc metges del centre decretaren que l'internat no patia de cap malaltia mental, i l'Audiència lleidatana hagué de deixar sense efecte l'internament.

La llibertat no fou suficient per a l'Emili, que continuà demanant la restitució de la farinera d'Alguaire, i el president de l'Audiència de Lleida, «va demanar una segona declaració de demència que el portà novament al psiquiàtric». Amb l'esclat de la guerra al 1936, els metges del psiquiàtric de Sant Boi li proporcionen el retorn amb la família, llavors instal·lada a Lleida. L'Emili recomençà la lluita per la restitució dels bens, i aconseguí un acord amb el seu exsoci gràcies a la mediació de Modest Torres, amic comú. La restitució fou generosa, molt més enllà del reconeixement dels drets de Morera sobre la farinera.

«Als pocs dies d'haver signat el mencionat document van assassinar el Camil Solsona i Pellicé. Corrien temps convulsos i la restitució de la propietat va durar ben poc perquè el Comitè Revolucionari d'Alguaire, en el procés de col·lectivització de les terres del poble, s'apoderà de la finca El Coscollar i també de la farinera».

Però encara més, la guerra arribada a la fi, «el Tinent Coronel de la Guàrdia Civil que va constituir l'Ajuntament d'Alguaire li va donar l'autorització per ocupar la farinera que els rojos havien deixat abandonada, després de la seua fugida per l'arribada dels Nacionals». De pel·lícula, oi? Les vides, la malícia i, potser, la vendetta personals dels querellants i els violents afers socials i col·lectius d'aquell temps van entrecreuar-se per formar una mescla tan explosiva com la mateixa guerra, amb assassinat inclòs en el serial. 
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
En començar el règim franquista de postguerra només havien 18 anys des del tancament del sindicat artesenc i una infinitat de tràngols i trifulques personals i col·lectives. Quan semblava que la roda de la fortuna, i de la guerra, havia girat a favor de l'Emili Morera, i treballava amb afany per a la posada a punt del molí, un nou (i rocambolesc) actor entrà en escena: en Francesc Fontané, germà del difunt mossèn Joan, que se'n reclamava hereu d'una compra del molí feta per aquest sacerdot anys enrere en vida de Camil Solsona. Novament, la roda de la fortuna tornava a girar-se-li en contra: «Es quedà en la més absoluta misèria, sense casa, sense treball, sense pa i sense poder pagar els deutes». 

Sense instàncies judicials a on recórrer, començà una campanya d'exposició pública del seu cas, i «va començar a escriure uns fulls titulats 'La Voz de la Justicia', on criticava i posava en dubte la imparcialitat de la justícia. Citava amb noms i cognoms els advocats, jutges i magistrats que hi estaven involucrats. Aquests fulls els repartia periòdicament pels carrers de Lleida». El nou règim polític no li ho permeté: tornà a la presó moltes altres vegades i, finalment, tornà incapacitat al manicomi de Sant Boi.

Durant més de 30 anys, l'obsessió per la defensa dels seus bens, drets i honor, «li comportà 22 processos, 13 empresonaments i 13 reclusions al psiquiàtric... L'any 1960, quan tenia 72 anys, vell, cansat, humiliat i sense forces, el van recloure al convent dels Pares Jesuïtes de la Plaça de Catalunya de Lleida, on cuidava l'hort de la comunitat».
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
Text a màquina d'escriure d'un full de 'La Voz de la Justicia', d'Emili Morera, «licenciado de la Prisión y expulsado del Manicomio», diu ell mateix en l'encapçalament.

«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016
 (enllaç).

La perseverança en la persecució dels propis drets dona a la versió del desafortunat Emili Morera el benefici del dubte en aquest llarg plet que li ocupà més de mitja vida. Però la defensa del patrimoni era un valor primordial i fonamental en la societat catalana i rural del segle XX, sobretot entre les classes hisendades, i totes les argúcies, influències i contactes personals, de classe i polítiques hi eren benvingudes, fossin roges o blaves o del color de cada moment. 

El cas malgastà tota una vida, desfeu tota una família i deixà un assassinat al darrere, tot sota l'ombra de l'entramat polític i judicial de la primera i segona dictadures (espanyoles), amb el sotrac cívic i comunitari de la guerra entremig. La maldat i perfídia de negocis tèrbols, la defensa a ultrança de l'honor, la recerca turbulenta d'una justícia escapadissa, l'ominosa revenja encoberta, i moltes més actituds humanes, no sempre bondadoses i caritatives, es barregen en aquesta llarga història de l'Emili i el Camil, aquesta al pla segrianenc. A la muntanya, a Tor, ben aviat una altra li pendria el relleu...



20180617

[1848] SACERC, l'eterna lluita pagesa contra els intermediaris

1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC)
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
Primera pàgina de l'article dedicat per aquesta revista agrícola (espanyola) al sindicat cerverí, inaugurat al 1919, aviat farà doncs cent anys, per iniciativa de la pagesia segarrenca. El nom complet oficial era de 'Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca'. Sota la presidència de Ramon Vidal i i Trull, un terratinent de Montpalau, nombrosos pagesos de 121 pobles de la Segarra i comarques veïnes s'aplegaren en aquesta organització cooperativa en un moment que començaven a manifestar-se les primeres dificultats que acabarien portant al llarg del segle XX, al més gran exili del món rural i consegüent despoblament. 

1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
L'edifici de la Farinera fou aixecat de seguida després de la fundació del Sindicat. Entre 1920 i 1922, i sota la direcció de l'arquitecte Cèsar Martinell, deixeble de Gaudí, la gran fàbrica i dependències adjacents es construiran seguint l'estil modernista que sempre el caracteritzà en la construcció de cellers i cooperatives del camp. 
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
Detall dels pagesos concurrents a l'assemblea general d'aquell any, amb el majestuós edifici al darrere, aleshores als afores del poble i al costat del ferrocarril. El cèlebre arquitecte Martinell en digué: «Cervera té la torre de la fe i les de la ciència, i jo faré la torre del treball», referint-se al campanar de Santa Maria i a les torres de la universitat.

A la imatge, segurament asseguts a les cadires hi havia la junta directiva, amb son president Ramon Vidal i Trull al capdavant. També s'aprecien les embastides adossades a les parets del gran edifici. La fatalitat feu que just després d'inaugurat, l'any 1923, un dia 7 d'agost, en plena canícula segarrenca, l'edifici cremés de dalt a baix.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
El sindicat recollia el blat dels pagesos associats i en feia allà mateix a la Farinera la transformació en farina per servir-lo al mercat. Això feia que pogués aconseguir preus més bons per al productor. Aquell el blat es pagà a 54 pta/kg. A data d'ahir, i convertint euros a pessetes antigues, es pagava al voltant de les 30. 

Això ens permet d'adonar-nos de la finalitat i gran visió d'aquells pagesos, la majoria dels quals s'havien quedat fora dels beneficis que el reg del Canal d'Urgell havia dut a terres més baixes. «La defensa del precio del trigo contra todos los enemigos del agricultor es la obra cumbre de este maravilloso Sindicato de Cervera», de manera que, gràcies a tots els impulsors, «han conseguido que el trigo valga, a los que lo producen, el precio que alcanza en el mercado libre y no el que fijan cuatro intermediarios sin entrañas que explotan la ignorancia y la miseria de quienes, con su sudor, hacen todos los días productivo el santo suelo de la Patria». Tot i que l'autor de l'article s'equivoca de pàtria, la frase recull amb encert l'objectiu principal d'aquesta cooperativa, potser el de totes les cooperatives. 
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
Vista d'una de les façanes, amb la gran torre modernista. Diuen que els pagesos van demanar-li que dalt de tot s'hi ubiqués un gran llum que arribés a veure's des de tots els pobles a on hi havia socis sindicats. Una mica en la línia de la demanda del port de mar a canvi de la fidelitat al primer Borbó, sense que s'enfadi ningú per la facècia. 
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
Com que diu la dita que 'Qui té gana, somia pa', els pagesos segarrencs se les empescaren així: si les lleis de l'època prohibeixen la venda del blat més enllà dels límits comarcals, i això rebenta els preus, doncs ens convertirem en fabricants de farina, no subjecta a aquestes limitacions de preus. Si no tinc mal llegit, per a la construcció de l'edifici, a més, no demanaren ni crèdit: el capital sortí dels estalvis ancestrals, tot perfectament segarrenc.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
La fàbrica podia arribar a moldre 40 tones de blat al dia, i disposava d'enormes sitges per als estocs. La publicació afirma que, ja d'entrada, la cooperativa s'engegà amb més de 2.000 socis d'aquestes comarques. Els terrenys i uns antics magatzems que hi havia foren comprats per 95.000 pta a un aristòcrata, el comte de Lavern, títol nobiliari creat al 1912 pel rei (espanyol) per pagar els serveis prestats per l'industrial i polític liberal monàrquic Pere Guerau Maristany i Oliver, originari del Masnou.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
La perspectiva ens permet de veure l'embalum de tot l'edifici, de quatres pisos i soterrani, cadascun al voltant de 250 metres quadrats.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
El cos principal està format per tres volums en forma d'U i s'adapta a la forma irregular de la parcel·la organitzant un pati de forma trapezoïdal. El cos nord o magatzem de blat està format per una planta soterrània i dotze sitges. A l'est s'hi va afegir un volum de dues plantes i a ponent un altre volum amb el gran cos de l'escala coronat amb la torre d'aigua coberta per una cúpula modernista, símbol de la fàbrica.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
La primera farinera del Sindicat, mentre es decidien els plànols i detalls de la futura Farinera, s'instal·là en una petita fàbrica de Torroja, des d'on es començà la producció de farina. Al 16 de maig de 1920, l'endemà de Sant Isidre, «con gran solemnidad, se colocaba la primera piedra, al propio tiempo que se inauguraban unos hornos de pan».

Les primeres passes de la producció farinera no foren gens fàcil. L'intervencionisme de les oligarquies polítiques al servei del règim borbònic (espanyol) fou constant, fins al punt d'arribar a requisar els vagons de farina i obligar-ne la venda «a un comerciante de Barcelona y senador del Reino [espanyol] al mismo tiempo». Per fer front a aquests i similars contratemps s'obligà a la recapitalització de l'entitat mitjançant l'obligació de compra d'una acció de part de cada soci. Això provocà la primera gran crisi social, ja que uns dos centenars de pagesos no hi pogueren fer front. L'altra gran dificultat de moltes famílies era haver d'esperar a cobrar la collita fins al cap de l'any, i alguns associats decidiren de cobrar pel preu del blat a preu de mercat, mentre que aquells que podien aguantar econòmicament s'esperaven a la venda de la farina per aconseguir guanys majors. Això, però, provocava una forta maror entre els associats, com si n'hi hagués de primera i de segona. 
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
Les 12 sitges de què disposava el Sindicat podien guardar fins a 2 milions de quilos de blat.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
La maquinària de la Farinera, d'origen suís, no pogué travessar per França i s'embarcà via Gènova. La més que duplicació de taxes duaneres feu que l'empresa contractista abandonés l'obra aquell any 1921 abans d'acabar-la. 
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
La maquinària de moldre blat, que constava de 14 molins dobles.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
Detall dels molins fariners, de lluent xapa galvanitzada, i de les rodes de cinta de cuiro que els impulsaven, lligades per sota terra amb l'eix de generació. No he trobat constància de quina força generadora hi havia, però probablement ja era elèctrica, car no hi ha fumera de màquina de vapor.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
La fàbrica s'inaugurà l'1 de maig de 1922, i començà la producció de farina a l'engròs, col·locada amb celeritat als mercats del país. Aquella primera campanya feu renàixer l'esperança dels associats després de tantes dificultats per a la posada en marxa d'aquella gran indústria. 

Però la fatalitat retornà al Sindicat en forma d'incendi al 7 d'agost de 1923, «dejando completament en ruinas el edificio, maquinaria y almacenes, salvándose los silos, por ser de cemento armado». Res no diu l'article sobre les causes del foc, però en aquella època de corrupció i pistolerisme groc, no fora gens sorprenent que les oligarquies polítiques i econòmiques contra les quals s'enfrontava una iniciativa cooperativa com aquesta hi tinguessin alguna cosa a veure. No els degué de ser difícil de trobar pagesos enfadats entre els expulsats de la cooperativa tot just feia un parell d'anys

1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
La sala de neteja de les sèmoles, amb quatre dobles sasors, gal·licisme emprat per designar aquests cernedors de tamisos oscil·lants, a través del qual l'aire fa un corrent que ajuda la purificació i separació de la flor de la farina separada del segó.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
Sala del tercer pis amb maquinària de cernedor, «seis magníficas 'plansichter' de libre oscilacion».
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
Reconstruïdes les instal·lacions el Sindicat tornarà al funcionament, malgrat haver hagut de recórrer a préstecs oficials. La voluntat dels segarrencs és difícil de tòrcer. Vendre el blat a bons preus que repercuteixen directament al productor, comprar el pa a preu de cost, disposar d'adobs a compte del preu de la futura collita: el valor del cooperativisme en grau màxim. Una empresa que encara avui, gairebé cent anys després, mereix que se l'honori i, encara més, que sigui presa com a model per a la correcció del model capitalista salvatge en què vivim ofegats i per a l'avanç de l'economia rural en la nostra República propvinent.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
Vista de la sala de les transmissions de força al soterrani cap als molins del pis superior.