Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1920-30. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1920-30. Mostrar tots els missatges

20180325

[1819] Tírvia, estampa pallaresa

1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Llavors no arribava als 400 habitants. Més de vuitanta anys després, ben just si arriba als 150. La cosa més sorprenent per a l'autor a l'entrada del poble cap al tard: «un silencio sorprendente, arrobador, enigmático, reinaba entre las casuchas que se abrazan miedosas con la pizarra mohosa de sus aleros deshechos». El passeig nocturn pels carrerons de la vila, l'església romànica de Sant Feliu, les ruïnes de la fortalesa dels Rogers i Mataplanes, en una descripció gairebé lírica de la petita població pirinenca. 
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Foto: Ramon Bovet.
Una típica casa pirinenca a la placeta, d'estampa plenament medieval. La destrucció de la vila al 1938 durant la guerra fou tan gran, que en calgué la reconstrucció. A tal efecte, fou considerada vila adoptada del cabdill (Caudillo) espanyol del bàndol antirepublicà, triomfant de la contesa bèl·lica.
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Un breu resum d'història pallaresa medieval. 
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Foto: Ramon Bovet.
Un racó pintoresc, d'aires embruixadors a la vella vila tirviana.
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Foto: Ramon Bovet.
L'absis de l'església de Sant Feliu des del carrer Major. 
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Detall del racó tradicional amb la pica de l'abeurador. Les cases arraulides al costat de l'església dins la vila closa medieval, amb la cadireta del campanar romànic que despunta al darrere.
1940. Tírvia (la Vall Ferrera, el Pallars Sobirà).
La destrucció de l'any 38 també passaria gran factura a l'església de Sant Feliu tirviana.

20180121

[1794] La clínica del Dr. Vallory al Liceu Escolar de Blondel

Anys 1920. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
Una postal de propaganda de la Clínica Dr. Vallory, establerta al carrer de Blondel, en una de les cantonades de l'edifici del Liceu Escolar. S'hi anunciaven tractaments de cirurgia, fractures, hèrnies, matriu i vies urinàries. L'anunci resultava molt trencador per a l'època, amb unes mans vistes a través dels rajos x, anell inclòs, tota una novetat. Amb la particularitat que les mans eren les del mateix cirurgià.
1929. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
Al carrer de Blondel, a la cantonada oest de l'edifici del Liceu Escolar (1913), s'hi va instal·lar fins al bombardeig (feixista) del 2 de novembre de 1937, una clínica regentada pel metge Juli Vallory i Carreras. L'any 1923, el metge va guanyar l'oposició a la plaça de cirurgià de l'Hospital Provincial lleidatà, a la qual ja havia inaugurat la nova clínica l'any anterior probablement. 

El Doctor s'assentà a la nostra ciutat als voltants del començament de la dècada del 1920, un moment prodigiós en la nostra història local, amb l'accés com a Paer en Cap del també metge i republicà Humbert Torres (1917-1920) i que comportà un impuls decisiu en la modernització de Lleida. Explica la seua biografia que que, encara a Barcelona, Juli Vallory ascendeix a cap del Laboratori de la Càtedra d’Operacions de la Facultat de Medicina alhora que és també el cap del Dispensari d’Operacions de l’Hospital Clínic fins al 1918, any en què es casa amb Josefa March Pujol, ja essent director de l’Hospital de Camarasa, del qual en desconec qualsevol altre detall.


La biografia més completa del Dr. Vallory pot llegir-se a la Galeria de Metges Catalans, que explica que fou fill de Manuel Vallory Martín, nascut a Nova Orleans en el si d’una família de Maó migrada a Amèrica, i d’Agustina Carreras Costa de Sant Feliu de Guíxols, filla d’un indiano nascut a L’Havana. Després de fer els estudis primaris a les Escoles Pies i el batxiller a l’Institut de Barcelona, obté el títol el 1905 per fer Medicina a la Universitat de Barcelona. Després d’haver estat alumne intern pensionat, es llicencia el 1911. Seguidament, és nomenat metge de guàrdia de l’Hospital Clínic de Barcelona i, també, de l’antic Hospital de Santa Creu, càrrec remunerat amb una gratificació de 1.500 pessetes anuals. Més endavant, Vallory és nomenat metge intern d’ambdós hospitals. El 1913, es doctora a la Universitat Central de Madrid amb la tesi doctoral «Tratamiento de elección en la tuberculosis renal».

1916. «Carrera de Practicante», Dr. Juli Vallory. 
Segons la seua biografia, l’octubre de 1915, esdevé professor auxiliar 'ad honorem' de la Facultat de Medicina de Barcelona coincidint aquest cop amb els metges Ignasi Barraquer i Joaquim Soler Dopff. El 1916, Juli Vallory Carreras és metge supernumerari municipal de Barcelona però hi renuncia el mateix any. El març del 1917, essent encara professor auxiliar, publica el seu primer treball «Carrera de practicante, conforme al programa oficial: primero y segundo curso», que li prologa el catedràtic de cirurgia Antoni Morales, una edició amb més de 400 gravats.

El 7 de juliol de 1917, viatja amb catedràtics i professors al front de guerra franco-belga per visitar els hospitals de sang i conèixer l’organització sanitària francesa durant la Guerra Gran. En aquesta expedició mèdica es troben, entre altres, A Martínez-Vargas, Jaume Peyrí Rocamora, Antoni Morales, Jacint Raventós, Ramón Turró, Antoni Cortés i Eduard Perearnau. El 1920, Vallory publica aquesta experiència en un fulletó que es titula Mi visita al frente francés. Encara a Barcelona, Juli Vallory ascendeix a cap del Laboratori de la Càtedra d’Operacions de la Facultat de Medicina alhora que és també el cap del Dispensari d’Operacions de l’Hospital Clínic fins al 1918.

1922. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
Prospecte en què s'anunciava la nova clínica d'operacions del Doctor Vallory. A la Clínica, hi havia habitacions de tres classes i preus: «de preferència, segona classe i classe general». Les monges de les Germanes Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül tenien encomanada la cura dels malalts, en sales separades per a homes i dones. La cura d'hèrnies en el prospecte en castellà s'aclaria amb els noms populars en la llengua de la terra: trencats o esbinsats. Fins i tot oferia servei d'urgències «a domicilio dentro y fuera de Lérida con equipo completo para toda clase de intervenciones».
1922. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
Un metge de currículum espectacular que, no sabem ben bé per què, decidí d'instal·lar-se a la nostra ciutat, havent renunciat a la plaça de metge supernumerari de la ciutat de Barcelona al 1916. El gravat ens mostra una perspectiva del carrer de Blondel just darrere de l'aleshores ja antic Hospital de Santa Maria. Al costat de l'edifici del Liceu Escolar, s'aprecia la porta reixada d'entrada al pati. 

Tampoc sabem els motius que portaren al Liceu Escolar a compartir el seu edifici emblemàtic amb una clínica mèdica. Probablement la mort de Frederic Godàs al 1920 comportà una reestructuració de la institució escolar, on l'aspecte econòmic degué d'ésser determinant. 
1929. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
Una altra postal de propaganda de l'anomenada clínica d'operacions lleidatana, amb una imatge de la Sala General d'homes, la de tercera classe. 
1929. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
Detall d'un pacient amb el braç penjat al coll i de les germanes que tenien cura de la infermeria de les diverses sales de la instal·lació. 
1935. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
Retrat del doctor als 49 anys. Quan dotze anys abans guanya la plaça de cirurgià a la nostra ciutat, el doctor Vallory esdevé també membre del Comitè Local del 5è Congrés de Metges de Llengua Catalana que se celebra a Lleida sota la presidència de Josep Tarruella. En aquest congrés, presenta un treball sobre «Fractures supracondílees de l’húmer». Participa, també, al 6è Congrés que té lloc a Barcelona el 1930 on disserta sobre el «Tractament de les pelvis-peritonitis» i, novament, intervé amb el tema «La cirurgia del simpàtic en les tuberculosis articulars» al 7è Congrés, que se celebra a Palma de Mallorca el 1932.
1929. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
El doctor Juli Vallory i Carreras, segon a l’esquerra de la imatge, amb el senyor bisbe i les Germanes Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül que atenien la Clínica. El retrat és fet al vestíbul i hi podem observar com eren les escales d'accés de l'edifici del Liceu Escolar.
Anys 1920. Liceu Escolar, Lleida.
La imponent façana de l'edifici del Liceu al carrer de Blondel. La postal ens mostra una de les classes amb els característics pupitres de fusta. S'oferien classes per a alumnes interns, a mitja pensió i externs. Una escola laica enmig del monopoli escolar eclisiàstic, sota el lema «Salut, Bondat, Bellesa, Veritat». Frederic Godàs, juntament amb Humbert Torres i Alfred Perenya, fou un dels més actius impulsors de la Joventut Republicana lleidatana. 
1937. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
L'edifici del Liceu Escolar i la Clínica del Dr. Vallory tingueren un tràgic final, quan l'aviació feixista italiana, l'esquadra de les Ales Negres, al servei dels feixistes espanyols, bombardejaren la ciutat un 2 de novembre de 1937. Més de 40 morts provocats per l'ensulsiada de l'edifici sota l'esclat de les bombes.

La imatge fou presa des de l'interior del Liceu Escolar. Al pis de dalt, encara als penja-robes hi ha alguna jaqueta o bata dels xiquets d'estudi. 


L'any 1933, Juli Vallory Carreras fou president del Comitè Local de la Creu Roja Espanyola de Lleida, càrrec del qual dimití. Al 1935, essent metge de la Sala de Cirurgia de l’Hospital Provincial de Lleida, fou suspès de «empleo i sueldo» com a conseqüència de les diligències sumarials que instruí l’autoritat militar per tal com el doctor i altres companys havien participat de l'intent de sedició de l'octubre de 1934. Us sona això també avui, més de vuitanta anys després?
1940. Clínica del Dr. Juli Vallory, Lleida.
Un anunci a la publicació falangista espanyola «La Revista para la Mujer», de l'agost de 1940. El Dr. Vallory torna a obrir clínica, ara a Rambla d'Aragó, amb el telèfon núm. 2005. No sabem què portà un home de la seua integritat personal i política al canvi de bàndol. Un drama viscut en primera persona per tants compatriotes nostres en aquells anys tan difícils. Reprengué també la tasca de metge cirurgià de l'Hospital Provincial i de la Creu Roja. La clínica va tancar definitivament l'any 1950.
1957. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
Darrer retrat que es conserva del doctor Juli Vallory i Carreras, 1957.
1962. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
Necrològica a «La Vanguardia Española», 13 de març. S'havia traslladat a viure a Barcelona, probablement amb algun fill o familiar, l'any anterior.
(Galeria de Metges Catalans).

20180111

[1789] Un accident d'auto a les Basses dels anys 1920

1900 ca. Les Basses d'Alpicat.
Postal de Hauser y Menet, foto de Victorià Muñoz.
Les celebrades Basses que funcionaren des de 1958 com a platja lleidatana tingueren son inici en unes grans basses depuradores excavades a final del segle XIX per tal de filtrar l'aigua que abastia la ciutat des del Canal de Pinyana. Pel simple procediment natural de decantació, el fang i la brutícia es dipositaven al fons i restaven netes d'impureses. El remei tenia bona voluntat, però no resultà gaire efectiu: com que fins a les canonades dels carrers, l'aigua tornava a circular per sèquies i ramals, doncs es tornava a embrutar. Als inicis dels anys republicans, les basses foren folrades de formigó i l'aigua era aconduïda per canonada de ferro, fet que solucionà el problema. 

Al voltant de les basses, hi havia una esplanada amb boscos i molta ombra, que ajudava a combatre els acalorats dies estiuencs de la nostra terra. Per això, amb els anys, molts lleidatans s'acostumaren a aplegar-s'hi per passar-hi el diumenge o per fer-hi la mona del dilluns de Pasqua. 

La gentada que la foto mostra al voltant de les basses, en actitud admirativa, ens indica que es tractava d'un dia especialment rellevant, qui sap si el dia mateix de la inauguració oficial.
1924. Accident d'automòbil a les basses depuradores d'Alpicat.
«La Vanguardia», 24 d'abril.

El camí de Montsó passava a tocar de les basses depuradores, i cap a la dècada dels 1920 començava a ésser transitat d'automòbils i camions, a banda dels tradicionals carros i traginers. Un diumenge d'abril de l'any 1924, al quilòmetre 11 des de la ciutat en direcció a Almacelles hi bolcà el cotxe matrícula L-394, conduït per un xofer, amb quatre passatgers: el vicecònsol francès a Barcelona, Josep Plana Subirà, amb sa senyora i dos xiquets. Resultaren tots molt contusionats i, en especial, la senyora presentava l'estèrnum trencat. 

Les velocitats d'aquella època eren molt reduïdes en comparació a les actuals, però la baixa seguretat dels automòbils i el mal estat dels camins, sovint plens de trilles i roderes pregones, comportaven seriosos i perillosos ensurts com aquest.

Un altre automòbil, que passà poc després dels fets, s'aturà a socórrer els accidentats. No hi havia telèfons mòbils, és clar, i molt pocs dels fixos. En aquell descampat, el guarda de les Basses sentí l'estrèpit del cotxe sinistrat, i juntament amb quatre persones del sometent local (quatre veïns d'Alpicat avisats cuita-corrents) acudiren a socórrer els ferits.

Decidiren traslladar-los a una casa de camp propera, una torre propietat de Francesc Oriet, que hi devia passar els estius i caps de setmana, i que disposava de telèfon! Avisats els serveis sanitaris i atesa la importància política del ferit, diverses autoritats acudeixen a la dita torre per interessar-se per l'estat de salut dels accidentats. S'hi presenten amb un «botiquín de urgencia de la Cruz Roja» i sense cap servei d'emergències dels que coneixerem en dècades posteriors, ans al contrari, amb «un auto que se hallaba frente a la puerta del Teatro Salón Cataluña, que les fue ofrecido por sus dueños, empleados de la sociedad Riegos y Fuerzas del Ebro» per donar-los els primers auxilis.

Acudeixen alguns vehicles més de coneguts lleidatans. Llavors no tothom podia permetre's el luxe de tindre'n, d'auto. A la fi, arriba el director de la Creu Roja «con el coche ambulancia del parque sanitario de la Mancomunidad, procediendo al traslado de los heridos a Lérida, ingresando en la clínica Vallory». La de més prestigi de tota la ciutat en aquells temps. 

El lloc dels fets fou també visitat per l'autoritat judicial i policial (espanyoles) per tal de procedir a l'atestat que descrigués les causes de l'accident, que no se citen en l'article, que acaba dient que els «heridos don José Plana y su esposa continuan hoy en estado de gravedad». Signa la notícia, el corresponsal lleidatà del diari, de cognom Moreno. 
1910 ca. Les Basses d'Alpicat.
Postal d'ATV núm. 1952.
S'hi aprecien les Basses envoltades d'un tancat. Una parella de l'època, han baixat de la tartana per fer de figurants al retratista.
Anys 1960. Les Basses d'Alpicat.
Les basses depuradores foren reciclades com a piscines municipals al 1958 (enguany fa, doncs, seixanta anys) i zona de lleure just al moment de traspàs cap a la segona postguerra (dictatorial i repressiva com la primera), la dels anys 1960, però amb els aires d'obertura a què obligava el nou ritme social europeu que, molt a poc a poc, anava arribant, mal que els pesés, a dins les fronteres espanyoles franquistes. Un parell de generacions de lleidatans, de la ciutat i dels pobles veïns, vàrem passar de valentes estones de la infantesa i joventut en remull a les arrodonides piscines, sota el sever sol ponentí de l'estiu. 

20180108

[1788] La Banqueta esdevé Avinguda Blondel, més

Anys 1920-1930. La Banqueta de Blondel, Lleida.
El carrer de Blondel davant del Teatre-cinema Viñes, on deixava de ser el passeig que baixava des del pont i es convertia en una carrer amb cases a totes dos bandes, per causa del naixement d'una nova alineació de cases a l'espai guanyat al riu. 
Anys 1920-1930. La Banqueta de Blondel, Lleida.
L'edifici del Casal de la Joventut Republicana de Lleida (1919), el Liceu Escolar (1913), més avall la Gota de Llet (1919), el Museu Morera (1917). Un petit eixample de la ciutat en l'espai de terreny guanyat del riu fins als carrers Major i Sant Antoni, però molt ben integrat a la nova i moderna dinàmica ciutadana.

A la imatge, encara s'hi veuen les edificacions adossades a la part del riu de l'antic Hospital de Santa Maria, allà on durant un parell de segles hi hagué un pati de comèdies i del Joc de la Pilota. Al fons, el carrer Blondel no tenia la sortida que tindrà dècades després, car la cantonada de l'antiga muralla era ocupada per algunes cases i part de l'antic convent de Sant Antoni. 
Anys 1930. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Detall del començament de l'Avinguda Blondel des del davant de l'Hotel Pal·las.
Anys 1930. La Banqueta de Blondel, Lleida.
L'estreta Banqueta enllambordada i l'arbrat que la resseguia de cap a cap, amb un enllustrador de sabates treballant a la vorera.
1926. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Revista «Lleida», núm. 26 de maig.
Vista de la Banqueta, potser amb pals de cucanyes per a la festa major.
1925 ca. La Banqueta de Blondel, Lleida.
 El passeig encara sense el jardinet del cap d'avall, en una imatge que en transmet l'elegància i modernor per a la ciutat de l'època.
1925 ca. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Per aquest motiu, la ciutat es decidí d'ampliar-lo a partir dels anys 1949-50, però l'arribada del trànsit cap als anys 60 i de més trànsit durant les dècades posteriors l'empantanegà de vehicles. La construcció del nou pont dels instituts a començament del 70 o del de la Universitat (1991) no han ajudat a traure trànsit, sempre multiplicat. Només la vorera de dalt, més comercial, té un cert aprofitament per als vianants i passejants. 
1930. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Revista «Vida Lleidatana», núm. 100.
El gran meandre del riu davant mateix de la ciutat deixava l'areny major a banda i banda del pont en èpoques de poca aigua. No sabem el motiu de la reunió de tanta gent, però testimonia que la Banqueta era lloc de passeig i trobada. 
Anys 1930. La Banqueta de Blondel, Lleida.
L'amplada de la primera Banqueta, un passeig per fer les delícies dels veïns de la ciutat.
1930. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Foto: Gonzalo de Reparaz (MdC).
Una bonica perspectiva des de Blondel cap al Cappont incipient de l'època, amb el gran areny fangós (probablement mosquitós també) d'època estiuenca.
1930. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Foto: Gonzalo de Reparaz (MdC).
Vista de la Banqueta, potser presa des del Casino. A l'altra banda, els trossos del voltant del camí d'Albatàrrec. Ni rastre del gegantí Cappont que s'hi anirà esbarriant durnat les tres darreres dècades del segle passat. 
1930. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Foto: Gonzalo de Reparaz (MdC).
Una altra presa però ací riu avall, amb apreciació del jardinet que s'hi feu just al començament del nou carrer de Blondel, en l'espai guanyat al riu darrere de l'antic Hospital i per on passava la carretera. El primer edifici, el Teatre Vinyes, amb la característica tribuna que encara manté. L'heura que s'enfilava paret amunt era magnífica, per gran treball del jardiner a qui veiem arruixant al peu de la imatge. Per la banda del darrere, la banqueta esdevenia un estret carreró que no s'allargava gaire més. 
Anys 1920. La Banqueta de Blondel, Lleida.
 La mateixa vista, des d'un balcó de l'Hotel, però uns anys abans, amb el primer intent d'enjardinament de l'espai.
Anys 1920. La Banqueta de Blondel, Lleida.
 Hi podem veure la cantonada del Teatre-Cinema Viñes, amb l'exuberant heura que ja s'hi enfilava paret amunt. L'enllambordat s'acabava a l'alçada del carrer Cavallers, just davant de l'Hotel. La Banqueta de pedra s'allargava riu avall, fins a l'alçada de Sant Antoni, però per la imatge sembla que potser no hi havia ja balustrada. 
Anys 1930. La Banqueta de Blondel, Lleida.
L'enjardinament del cap del passeig davant del carrer Cavallers, amb el detall del trànsit per la carretera: camió i carro .
1934. La Banqueta de Blondel, Lleida.
 Revista «Camins», núm. 2.
«Al llarg de Blondel, els lleidatans podem gaudir unes hores esplèndides de sol hivernal entre dametes gentils i flairoses». Abrics llargs, bufandes i boines, i una gran gernació omplien el passeig els diumenge i festes de guardar.  
Anys 1930. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Començament de la Banqueta al davant del pont. Llavors aquest espai de davant de la porta d'entrada a la ciutat era més reduït que l'actual. A fora, les tauletes del restaurant de l'Hotel Pal·las i un guàrdia urbà amb poca feina com a director del trànsit.
1938. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Les llambordes de Blondel a la barricada de davant del Pont.
Anys 1940. La Banqueta de Blondel, Lleida.
La Banqueta com a lloc de trobada, amb les cadiretes de la caseta de cafeteria del Casino al costat de la balustrada. 
Anys 1930. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Els jardinets del passeig de Blondel, amb el detall de la caseta cafeteria de davant del Casino Principal.
Anys 1930. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Postal bilingüe de l'època republicana, amb la sempre majestuosa vista elevada del passeig.
Anys 1930. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Detall del començament del jardinet passat el carrer Cavallers i de les casetes de begudes que hi hagué.
Anys 1930. La Banqueta de Blondel, Lleida.
La Banqueta il·luminada de llum elèctrica, amb la nova façana de la Paeria també ben resplendent. La llum es reflectia a l'aigua, creant un gran efecte estètic. 

Des de fa uns anys, la decoració nadalenca dels ponts i del passeig amb una tira de bombetes de leds blanques que pengen de fanal en fanal és una imatge típica de la ciutat, que també il·lumina de colors els pilars de sota dels ponts, buscant un joc de llums amb la (poca) aigua que hi corre.