Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Valls d'Àneu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Valls d'Àneu. Mostrar tots els missatges

20180330

[1821] Setmana Santa a Tírvia, 1963

1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
Els armats de Tírvia, formats amb llur capità la front, a la Plaça de l'Ajuntament. Afegeix l'autor: «Cal remarcar l'abillament de l'escamot». En efecte, uns soldats de la legió romana no pas amb sandàlia, sinó amb espardenya catalana i amb una d'aquelles armadures i faldilletes de plàstic que també teníem els nens petits per jugar. Als més petits, segur que els feien tota la impressió.
1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
L'Enric Farreny i la Dolors Sistac ressenyen «l'originalitat i profunda força» de la Setmana Santa tirviana. Gents de totes les poblacions i valls veïnes fan cap al poble per participar dels oficis i cerimònies, dels quals participa tot el poble, convertint la Setmana Santa en una mena de «drama sacre». La tradició d'anys fa que «en el compliment dels diferents càrrecs per determinades famílies o individus» s'exposin i tot «al portal de l'església prèvia consulta dels interessats».

L'entrada dels armats a l'església parroquial per Dijous Sant després de la missa vespertina en constituïa el primer gran espectacle: «Aquests irrompen en el temple en dues files, amb llur capità Alexandre al front, fent rebotar les llances contra el sol enllosat tot avançant vers el Monument, davant del qual després d'algunes evolucions resten dos en acte de guàrdia, mentre els altres tornen a sortir. Cada vegada que hi rellevament de la guàrdia, n'entren altres dos amb el capità fent sorollar les llances».

La tropa romana de Tírvia venia constituïda per deu armats, un capità i un timbaler. La peça més característica n'eren els calçotets blancs apelfats, encara que tota la resta de l'abillamenta també té sa gràcia. Especialment, el timbaler, «que porta un mantó de Manila, fulard i garrotera o lligacama». Tot plegat, fruit de la inventiva popular amb els materials que tenien més a l'abast.

El matrimoni autor de l'article fa un il·lusionat excursus sobre l'arribada del tren de la Pallaresa més amunt de la Pobla, terres que «un dia més o menys llunyà han de veure el tren, el qual pujarà noves iniciatives i obrirà els horitzons d'aquestes terres». No cal dir que això encara és una quimera, que s'esdevindrà fins que l'arribada de la nova República ens permetrà de disposar dels calerons propis per a les necessitats pròpies.
1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
El Divendres Sant, una altra tongada de misses i representacions: «Al vespre té lloc en el temple parroquial l'escena de la venda de Jesús, eminentment colpidora per les paraules breus, gràfiques, dramàtiques que es canvien els interlocutors», és a dir, Jesús i son deixeble traïdor, Judes. S'acaba el quadre escènic quan «Jesús s'aixeca i amb pas reposat, nus els peus, surt del temple presidint en la fresca i negra nit de Tírvia, la processó de Divendres Sant».

Es descriu la peculiar processó, acompanyada de dos dansarins, el dol familiar de Jesús i, és clar, les autoritats pertinents. El poble fa el seguici en dos files, «entre les quals el 'Papurrot' imposa ordre i silenci amb una llarga canya». De retorn al temple, s'hi cantava la Passió en un català ple d'arcaismes.
1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
«El Via Crucis vers la Capella del Roser, el matí del Dissabte Sant. Al fons, les dues parts de Tírvia: la vella, ennegrida. I la nova, encalcinada».

1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
Detall del Via Crucis, amb el poble vell i el poble nou de Tírvia al rerefons. Jesús amb tot el pes de la creu al coll emprèn el camí del calvari.
1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
«Si la desfilada de la processó del Divendres ens corprèn per la seva forta originalitat, per la punyent personalitat dels elements participants i per la mateixa asprivesa de l'escenari, així i tot, el Via Crucis del Dissabte Sant supera, al nostre entendre, tots els qualificatius esmerçats, i en segueix el raonament descrit fil per randa: el turment de Jesús enmig d'aquell escenari natural a la llum del sol matiner aporta un lirisme punyent ple de recolliment.

Arriba a la fi el Diumenge de Resurrecció, «que clou amb aire de victòria els actes de la Setmana Santa». Un altre any, i ja són immemoriats, la tradició i la devoció barrejades s'han renovat a Tírvia. Encara avui s'anuncia la Setmana Santa tirviana, ara segurament més turística que fervorosa, ja sense aquell batec espiritual que corprenia els cors dels fidels.

1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
«A la llum del sol, el Via Crucis guanya una plasticitat corprenedora».

20180327

[1820] Lo Cintet de la Polla, lo darrer traginer tirvià

1979. «El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Lo traginer Evarist Serradó, Lo Cintet de la Polla, ja padrí davant de l'església de Tírvia.
L'amic Jordi Solé ens fa arribar l'entrevista que el folklorista Joan Lluís i Pallarés li va fer en aquest volum de la seua antològica i antropològica col·lecció sobre les terres del Pallars. Que pinxo no devia d'anar de jove, si encara de vell mostrava aquest posat tan ben plantat!
1900 ca. Traginer.
L'ofici tradicional de traginer fou típicament ofici d'homes transhumants, que amb les cavallerisses i carros transportaven, a preus convinguts, mercaderies d'un poble a l'altre del país, a vegades a llargues distàncies. Eren com els moderns tràilers actuals que ens col·lapsen les carreteres, i eren homes rodats de món, tant per a les coses bones com per a les no tan bones..., «uns homes que en els temps intrèpids de les comunicacions transportaven a bast les persones i les mercaderies d'una contrada a l'altra d'aquest país per unes quantitats que avui ens fan somriure. Aquests homes són els traginers, la tasca, valentia i ànim dels quals mai no seran prou cantats i reconeguts».
1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
Els matrimoni autor de l'article, l'Enric Farreny i la Dolors Sistac, ens introdueixen en aquest temps de la Tírvia d'abans, i ho fan per mitjà del record de l'època dels traginers, l'últim dels quals, lo Cintet de la Polla, 84 anys, han conegut, «potser el darrer supervivent (...), la veu venerable i alliçonadora d'una mena d'institució parlant» de la Tírvia gran dels mil habitants, centre viu de la Vallferrera i de la cruïlla dels tres camins al peu de l'alta vall pallaresa. 

El sobrenom del traginer, de l'Evaristo Sarradó i Moles, és prou explícit de ses habilitats i potencialitats, probablement testades en nombroses fondes al llarg i ample del Pirineu i la plana lleidatanes. 

Els autors aposten per la recerca dels «motius d'aquesta migració i ensems cercar els remeis a fi que s'estronqui, si no volem renunciar a una de les contrades de vibració més estrènua que han bastit el laboriós edifici del nostre poble...» La crua, desesperant i potser ja inevitable veritat és que a ningú (posem-hi gairebé ningú) en els prop de trenta-set anys de pseudoautogovern tutelat (per borbònic i autonomista espanyol) no li ha interessant realment la reconstrucció del país i del poble mitjançant un autèntic reequilibri territorial. És clar que s'han procurat fer tota mena d'actuacions per fer més fàcil la vida dels qui hem anat quedant a l'interior. Però el problema no és el territori, sinó sa desmesurada capital i àrea tabarniana, vull dir, perdó, metropolitana, majorment desnacionalitzada.
1900 ca. Traginer.
Imatges de traginers trobades per la xarxa.
Ha desaparegut el transport a bast (amb animals), han desaparegut els vells homenots que els menaven, fins i tot els vells camins han desaparegut, convertits en modernes carreteres, autovies, autopistes, corredors ferroviaris (pendents)... Però l'ofici de traslladar mercaderies d'ací cap allà és més viu que mai. Cada cop que a casa truca un repartidor de les actuals empreses de paqueteria que reparteixen les compres fetes per internet, se'm representen aquells antics traginers. Què fora de l'Amazon i tutti quanti sense els nous traginers paqueters?

 [1819] Tírvia, estampa pallaresa

20180325

[1819] Tírvia, estampa pallaresa

1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Llavors no arribava als 400 habitants. Més de vuitanta anys després, ben just si arriba als 150. La cosa més sorprenent per a l'autor a l'entrada del poble cap al tard: «un silencio sorprendente, arrobador, enigmático, reinaba entre las casuchas que se abrazan miedosas con la pizarra mohosa de sus aleros deshechos». El passeig nocturn pels carrerons de la vila, l'església romànica de Sant Feliu, les ruïnes de la fortalesa dels Rogers i Mataplanes, en una descripció gairebé lírica de la petita població pirinenca. 
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Foto: Ramon Bovet.
Una típica casa pirinenca a la placeta, d'estampa plenament medieval. La destrucció de la vila al 1938 durant la guerra fou tan gran, que en calgué la reconstrucció. A tal efecte, fou considerada vila adoptada del cabdill (Caudillo) espanyol del bàndol antirepublicà, triomfant de la contesa bèl·lica.
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Un breu resum d'història pallaresa medieval. 
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Foto: Ramon Bovet.
Un racó pintoresc, d'aires embruixadors a la vella vila tirviana.
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Foto: Ramon Bovet.
L'absis de l'església de Sant Feliu des del carrer Major. 
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Detall del racó tradicional amb la pica de l'abeurador. Les cases arraulides al costat de l'església dins la vila closa medieval, amb la cadireta del campanar romànic que despunta al darrere.
1940. Tírvia (la Vall Ferrera, el Pallars Sobirà).
La destrucció de l'any 38 també passaria gran factura a l'església de Sant Feliu tirviana.

20170831

[1762] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: les Valls d'Àneu (viii)

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de desembre.
L'autor fa comparança entre la disposició geogràfica de la Vall d'Àneu i una paella amb son mànec. «El valle de Àneu no nace en la Guingueta sino antes, en Escaló, y su paraíso de chopos y abedules; en la Guingueta empieza a abrirse como una flor, igual que la amistosa palma de la mano tendida». Fa llistat de les herbes d'herbolari que s'hi troben.

Pel camí d'Escalarre, «a veces carretero, a trechos de herradura, y siempre rústico, gracioso y montañés», puja fins al poblet, d'on en comenta la impressió que li feu l'església romànica de Sant Martí.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de desembre.
Esterri d'Àneu.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de desembre.
La fonda de Cal Coix d'Escalarre.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de desembre.
«Escalarre es un caserío ruín, aldea de no más quince casas, tampoco sólidas ni aireadas, que guardan medio centenar de habitantes, quizá sesenta». S'atansa fins al Santurari de Santa Maria d'Àneu, «por debajo del pueblo, a cien pasos del Noguera Pallaresa, y antes de saltar otra vez a su orilla de estribor, por la que marcha la carretera».

«El camino de Escalarre a Esterri es amplio y umbrío y de grato andar;... se hace cierto el paradójico despropósito de poner puertas al campo; en el camino de Escalarre a Esterri los prados lucen tras unas puerta feudales, medievales, robustas, unas puertas que da gusto verlas».


1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de desembre.
Esterri d'Àneu, al peu de la Bonaigua.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 15 de desembre.
Els murcians que treballaven a la presa de la Guingueta.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de desembre.
El Santuari de Montgarri.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 15 de desembre.
«Esterri es pueblo de llanura, trampolín de las altas montañas y zaguán de las sombrías artigas aranesas». Per la vall d'Isil, el caminaire s'atansa a Montgarri, «pueblo abandonado y trágicamente bello. Los hombres y mujeres de Montgarri, hartos de soledad, clavaron las puertas de sus casas y se fueron, por el mundo abajo». Visita el santuari i el Pla de Beret, on naixen a tocar la Garona i la Noguera.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 15 de desembre.
El pont medieval d'Esterri. 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 22 de desembre.
Trobada d'un company per al viatge, un gos al qual anomenà Llir. 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 22 de desembre.
Al vell hospital o refugi de Morelló, a la sortida d'Esterri, «a mano derecha del camino... un gran edificio abandonado, sombrío y triste, en cuya fachada aún se leen las palabras de la caridad: Refugi Morelló. Per a vells pobres de la vall d'Àneu».

Comenta l'autor l'heroica resistència i fugida de la muller del comte Hug Roger III, Caterina Albert, al setge de Joan II. 

Es fa ressò de les Ordinacions d'Àneu de 1424, datades a València d'Àneu, per les quals «se castiga con la muerte en la hoguera (y el previo arrastre del reo atado a la cola de un caballo al galope) a todo hombre o mujer que rinda homenaje y pleitesía al macho cabrío»
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 22 de desembre.
Les tradicionals ziga-zagues de la Bonaigua.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 22 de desembre.
A la fonda de Cal Cortina de València d'Àneu. «El puerto de la Bonaigua es un repecho duro y largo, pero no difícil de caminar... sube pintando eses por el monte, que se ha quedado calvo de repente». Divisa l'hotes dels Avets i més amunt, el refugi de la Mare de Déu d'Ares, on el caminaire farà nit. Es fixa en la cua de cavall que cau de l'Estany de Gerber. 

«Frente al refugio se ven aún los restos de la derruida ermita, con el monte Tres Puis al fondo. Una recua de diez o doce mulas, gobernadas por dos hombres ágiles y un perro listo, marcha por una senda inverosímil, llevando a lomos el cemento para la obra del muro que ha de defender el tendido de alta tensión de los fieros y rugidores aludes del invierno»


20170829

[1761] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: les Valls d'Àneu (vii)

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de novembre.
Pujant Palleresa amunt, el caminaire arriba a Escaló. A la fonda Castellarnau, hi troba «un letrero històrico, un letrero de mucho rigor científico y cronológico... Carpintería Bar, reedificada en 1920; la fonda es también tienda de comestibles, bazar y estación de los autobuses de línea». Una acumulació de funcions que ajudava a la prestació de serveis en aquests nuclis allunyats, però que modernament se n'ha perdut el costum. 

Puja fins al llogaret d'Escart: «Caminando por senderos de cabras se puede llegar a la Creu de Xoll i a los Estanyets: el grupo de cuatro lagunas que abre, por este rincón remoto, el país de los lagos».

Comenta emocionat el lloc de la borda del Tort, a on s'hi reunien els raiers de la Noguera Pallaresa «cuando aún el río arrastraba, por la cuesta abajo de las aguas, los aromáticos bosques recién talados. Las almadías [rais] murieron desbaratadas por el progreso... El viajero... se descubre respetuosamente en homenaje y recuerdo de los hombres que, saltando sobre los troncos, conducían el bullicoso rebaño de troncos hasta Tortosa, allá en las azules lindes del mar». Llavors a la borda, els inquilins eren murcians, treballadors de la central hidroelèctrica de la Torrassa.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de novembre.
Les truites pallareses.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de novembre.
«Hacia Francia y por el valle de Àneu se abre un horizonte de suaves verdes, delicados azules y tiernos grises poéticos y misteriosos... Espot... es pueblo que aparece partido por gala en dos: Espot Solau i Espot Ubago. El primero queda al norte del río Escrita y a su banda de babor, el segundo aparece al punto contrario, a la otra ribera y apoyado en las aguas que bajan del Estany Trascurro... y de las fuentes del Ferro i de les Marrades». 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de novembre.
Vistes als dos Espots separats per l'Escrita.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de novembre.
«La iglesia de Santa Leocadia y el Hotel Saurat se alzan entre los dos Espot, un poco en tierra más de todos que de nadie. Espot es pueblo de veraneantes, pueblo muy civilizado y excursionista, con señoritas en pantalones, jóvenes que escuchan la radio y beben vermth, caballeros en mangas de camisa y en tirantes...». 

Comenta l'autor que la civilització va arribar-hi massa de pressa; tot just vint-i-cinc any enrere i abans d'obrir la carretera, «las mujeres de Espot espantaban a los primeros automóviles que se atrevían a meterse por aquella Edad Media, sacudiéndoles estopa con unos escobones hechos con ramas de abedul o de avellano; los creían el demonio y preferían verlos lejos y huyendo».

«Espot es la llave del legendario país de los lagos de Lérida; detrás de Espot quedan lo menos cien lagos azules, recoletos, de frías y misteriosas aguas...»
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 28 de novembre.
«De Espot sigue la carretera hasta el lago de San Mauricio, quizás el más famoso y visitado de todos; también el más difícil de visitar... El camino del lago de San Mauricio es muy ortodoxamente bello», i explica la llegenda dels caçadors encantats. El parc fou creat al 1955. L'autor també fa una breu referència al Canigó verdaguerià, tot citant la fada Flordeneu i son Gentil enamorat. Pel Portarró, pas del trencant d'aigües entre les dos Ribagorçanes, el caminaire guaita cap al país de la Ribagorça, «montuoso, románico y pasado por agua, hasta donde alcanza la vista».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 1 de desembre.
«A la derecha del camino, y antes de entrar en la Guingueta, duerme el fiero mall de Rollan, la ferrada del valeroso paladín que cascó en la rota de Roncesvalles. La herrería de la Guingueta tuvo fama en muchas leguas a la redonda, tanta fama como el mesón que llegó a fundir su oficio con el nombre del caserío». Igual que abans, la Guingueta, segons l'autor, té bona anomenada per les fondes, «que esperan a los automovilista formados, en fila índia, a lo largo de la carretera».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 1 de desembre.
Vista dels bessons dels Encantats des de l'estany de Sant Maurici.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 1 de desembre.
L'aventura de l'autor en una fonda de la Guingueta durant la festa major.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 1 de desembre.
L'embassament de la Torrassa a la Guingueta d'Àneu, llavors de poc construït.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 1 de desembre.
«Es la fiesta mayor del pueblo y la gente baila sobre el asfalto de la carretera, apartándose al paso de los autobuses y las motos. Sobre una tarima más bien canija, cuatro músicos con pinta de cesantes soplan la solfa desafinadamente y sin excesivo entusiasmo; lo más probable es que les paguen cuatro perras».