Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sopeira. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sopeira. Mostrar tots els missatges

20180812

[1874] Un projecte de ferrocarril per la Noguera Ribagorçana, 1845 (i)

1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Primera descripció de la vall de la Noguera Ribagorçana feta per l'enginyer Harlé al 1885. La intenció era de determinar el pas més adient d'un futur carril de ferro que unís Banheres amb Lleida, i d'aquesta manera el sud francès quedés comunicat amb la resta de Catalunya i l'Aragó. En el moment que el jove enginyer portà a terme aquest particular tour, el primer i més gran pirineista, Henry Russell, només tenia dotze anys, i Charles Packe, destacat pirineista anglès, encara estaria vint anys a fer la travessa fins a l'Hospital refugi de Vielha. Aquestes dades ens situen la importància de la descripció de la vall de la Noguera Ribagorçana que Harlé aportà gairebé a mitjan segle XIX. Imaginem en quines condicions es devia fer aquesta singladura, sempre a la intempèrie, en el millor dels casos amb cavall, sovint per camins de bast o ferradura, i fent nit als hostals o fondes que s'hi poguessin trobar.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

La idea del ferrocarril transpirinenc des de Tolosa per la Vall d'Aran i baixant després de creuar el Pirineu per la vall ribagorçana s'havia de contrastar sobre el terreny. Aquesta fou, doncs, la finalitat d'aquest viatge de l'enginyer Harlé. Més de cent cinquanta anys després, el ferrocarril i els Pirineus continuen barallats. L'eix de comunicació principal és la carretera que puja Noguera Ribagorçana amunt, en bona part resseguint el trajecte que Harlé esbossà per al ferrocarril. El túnel obert en la postguerra (1974) per sota del port de Viella hi contribuí decisivament. Actualment, els camions de gran tonatge han descobert com de dreta puja aquesta ruta fins al cor de França i amunt cap a París, i una bona rastellera de tràilers converteix la ruta a la Vall d'Aran per la Ribagorçana en un autèntic fàstic de conducció.

El ferrocarril per la Pallaresa tingué una mica més sort. Pensat durant els darrers dos decennis dinovescos, fins al 1924 no arribava a Balaguer, al 1950 a Cellers i a finals del següent any a la Pobla de Segur, on els Collegats detingueren la línia. Sense intencions de continuïtat, l'Estat (espanyol) estigué a punt de tancar-la cap al 1985 per dèficit econòmic i d'usuaris. La transferència de la propietat al govern de la Generalitat tardaria 20 anys (2004)! A hores d'ara, el país no té prou força ni social ni política ni econòmica per fer passos cap a més amunt. Esperem que la nostra propera República n'entengui la necessitat històrica i social.

Tornant al ferrocarril ribagorçà, el tram de Tolosa fins a la Vall d'Aran no presentava gaires complicacions: «Au-delà du Pont de Roi, dans la vallée d'Aran jusqu'à la source du Rionégro, le chemin, quoique plus coûteux, serait encore facile. Le versant septentrional est commode. Vous allez voir au Sud le revers de la médaille». Efectivament, travessar el Pirineu no era, no és, tasca fàcil. L'enginyer francès pensà de fer-ho per túnel sota el coll de Toro, que «debucherà en face de l'hospice de Vielle dans la vallée de la Noguera Ribagorçana, qui faisant un coude à droit court vers le sud». Per sota del Pòrt Vielh deth Hòro cap a la pleta de Molières i l'antic hospital de Sant Nicolau, justament a l'actual vella i nova boca sud del túnel de la carretera, excavada sota el camí del vell port de Vielha.
1913. El Pont de Rei, «Geografia General de Catalunya».
Clixé de Ceferí Rocafort.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

L'arribada del ferrocarril a la Noguera Ribagorçana no prometia, però, gaires alegries, perquè «jusque près de Lérida, la vallée est étroite, et si de loin en loin quelque petite plaine a trouvé place, la rivière l'a rongée, devorée ou menace de l'engloutir. La Noguera, en effet, alimentée per les glaciers de la Maladetta, accrue par des torrents rapides, grossit vite pendant les pluies qui donnent de l'eau et non de la niege sur les pics élevés et divague brusquement, laissant à sec son ancient lit qui parfoit conserve sa forme, avec sa pente et ses berges au milieu des graviers». La via no pot passar prop de riu, sinó ben arrecerada a la muntanya, «mes la dépense augmente».
Anys 1930. Hospital de Sant Nicolau, Vielha, la Val d'Aran.
Abans de la construcció del túnel, les instal·lacions eren molt freqüentades, sobretot per al pas del bestiar. S'hi veuen bé els tancats dels ramats.
Anys 1950. Hospital de Sant Nicolau, Vielha, la Val d'Aran.
La construcció del túnel canvià per sempre la vida a la vall de Barrabés.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Es destaca la força dels torrents dels barrancs que desemboquen a la Noguera fins a Senet i que caldria salvar amb «la construction de quelques ponts sur les canaux d'écoulement et de grandes arches sur les gorges des ruisseaux». De Senet per avall, «la rive droite m'a parue, à vol d'oiseau, préférable».
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Destaca l'autor els boscos d'avets, sapins, a la zona de la capçalera de la Ribagorçana, la fusta dels quals podria ésser aprofitada per a la construcció del ferrocarril. «Au-delà de l'hôpital de Senet, les bois végéte seul sur le flanc des montagnes, dont le poid est parfois cultivé et verdoyant». Dies a vindre, el gran Russel escriurà que els avets que allà s'hi veuen són únics als Pirineus, havent-ne ell mateix mesurat un de fins a sis metres de contorn, «et il y en a des multitudes de ce calibre. Rien, dans les Pyrénées, ne ressemble plus aux Alpes».

L'itinerari de ferro continuaria per l'antic Hospitalet de Senet, al començament de l'actual pantà, i riu avall per la riba esquerra. S'hi fa esment de l'estret al peu del barranc del Salto, lloc on «la Noguera se précipite en cataracte d'environ 40 m de chute».



Anys 1950. Senet, vall de Barrabés, la Ribagorça.
Les runes de l'antic Hospitalet de Senet.
Anys 1950. Senet, vall de Barrabés, la Ribagorça.
Vista a la vall de Barrabés ribagorçana.
Anys 1950. Senet, vall de Barrabés, la Ribagorça.
L'impressionant 'Salto' de la Noguera Ribagorçana a Senet.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Vilaller. Tots dos costats del riu són «aplanis, plantés, cultivés et réunis par un pont à trois arches. Toutes les vallées que nous avons parcourues ont été abondantment dotées de ponts en pierre richement bâtis, mais l'oeuvre des siècles passés n'a été entretenue ni rèparée et plusieurs sont détruits laissant leurs noms pour souvenir et comme reproche: ainsi à Pont de Suert, à Pont de Montagnana; il en subsiste encore beaucoup de fort remarquables». 
Anys 1950. Vialler, la Ribagorça.
L'antic pont medieval de tres ulls de Vilaller, que com que unia dos ribes planes, havia de disposar de baixadors a l'un costat i l'altre, cosa que li donava el seu aspecte característic. 
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

A Vilaller hi havia mercat dos dies a la setmana, cosa que la convertia en centre comarcal. Allà hi començaven a navegar els rais: «Ce là que commence le flottage des bois par radeaux, mais jusque là, près de Lérida, les contours,les resserrements, les courants rapides le rendent très dangereux».

La Noguera de Tor desguassa a la Ribagorçana al peu de Castilló. Com que el corrent era massa fort per passar per gual, calia arribar-se fins al poble per creuar el riu «sur le pont de Castillon: au confluent il existe une passarelle pour les piétons».
Anys 1960-70. Castilló de Tor, la Ribagorça.
El vell pontet de pedra medieval per creuar la Noguera de Tor.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

El Pont de Suert va patir una forta avinguda de la Noguera al 1835: «il a été heureusement protégée par un rocher énorme qui supporte les premièries maisons». Des de Senet, l'enginyer havia caminat per la banda esquerra del riu. Arribat al Pont, travessa el riu «sur un mauvais pont en bois, humble successeur du pont qui a baptisé le village». A més, «et comme par derision», i per burla, «il est frappé d'un droit de péage au profit des Ponts-et-Chaussées».

Avall del Pont, el viatger es topa amb l'estrangulament o estret d'Escales, «de grandes proportions... d'une puissance grandiose, obstacle sérieux au passage du moindre sentier». Aquestes 'escales' «ils sont évidemment les vestiges de barrages qui soutenaient jadis les diférents étages des lacs succesifs. Les étranglements du second genre portent dans le pays les noms de Congosts». Diferents llacs successius entre verticals murs i estreta amplària del riu, com a grades, configuraven la Noguera en aquest punt, i això comportà a ulls dels veïns la semblança amb unes escales. L'admiració per aquest fenomen natural porta a l'autor a escriure allò que tots diem en aquests casos: sembla que no pugui ser que l'aigua hagi excavat la roca d'aquesta manera.

Anys 1940-50. El Pont de Suert, la Ribagorça.
L'antiga palanca o passarel·la de fusta que unia les ribes oriental i occidental ribagorçanes, al costat de la vella església ara esdevinguda museu.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Abans que les aigües del pantà cobrissin les escales o petits llacs consecutius que donaven nom al lloc, els estrets o congostos se succeïen des de la Palanca Carbonera fins a Sopeira. El Congost d'Agustinet constituïa una autèntica gola del riu. «Le congost d'Agustinet finit d'aplomb en amont. Le retrécisement est utilisé pour barrer la rivière dont les eaux vont, par un souterrain de quelques mètrees sur la rive droite, alimenter le canal d'amener d'un moulin voisin». Molí ara soterrat sota les aigües.


Anys 1940-50. Monestir de Lavaix, la Ribagorça.
Escriu el viatger: «et après avoir jeter un coup d'oeil dans une anse à gauche sur les ruines d'un couvent dont subsiste un joli aqueduc...» Entrat el segle passat, ja no hi havia rastre d'aquest aqüeducte amb què els monjos es proveïen d'aigua, tot i que algun pilar encara s'hi observa. 
1912. Palanca a les Escales de Sopeira, la Ribagorça.
Foto: Juli Soler i Santaló  (AFCEC-MdC).
Ara sota l'aigua del pantà, potser la Palanca Carbonera.
1913. Pas d'Escales, la Ribagorça.
Clixé de Juli Soler i Santaló, «Geografia General de Catalunya».

A l'esquerra, s'hi observa el caminet d'un metre d'ample que baixava per la riba esquerra fins a Soperia.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

L'Escala o estret de Sopeira «sorte de congost très resserré, sinueux». Com era el pas abans de l'actual carretera? Per la riba esquerra, «un sentier d'1 m. de largeur s'accole au parement de guache et serpente dans cet affreux défilé sur un millier de mètres de longeur». Però és clar, el pas era a baix, a tocar del riu, i en cas de pluja era inundat per la Noguera: «il été en plusieurs endroits submergé sur 1 m. de profondeur et battu par les vagues du torrent». Encara, a l'entrada del congost, «une pile d'ancien pont reste debout». Només un pilar dempeus d'un antic pont. En canvi, al poble, «nous trouvons à la sortie un pont à deux arches qui nos conduit à droite à Sopeira tout proche». 
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Sopeira: «Autour du village s'ouvre sur la rive droite une petite vallée que ferme de suite une escale de 500 m. environ de longeur rattaché a l'escale de Sopeira par les rochers abrupts de la rive gauche. Un chemi de 2 m. de largeur gravit avec des pentes très fortes les rochers de la rive droite». La bassa o escala en arribant a Sopeira, de gairebé mig quilòmetre d'ample i que arribar fins a l'escala de davant del poble. 

A la sortida del congost, tot s'assuauja, i els roquissars deixen pas a una plana de conreu i de verd. D'allà es baixa fins a Arenys tan per l'un costat com per l'altre: «Nous avons gagné la rive gauche sur un pont à grande arche». Abans d'arribar a Areny, una darrera dificultat: superar el barranc d'Espluga (potser el del Solà): «Nous passons un pont en pierre... et nous arrivons à Arenys l'un des principaux villages de vallée».
1924. El Pont de la Corba, Sopeira, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro», 12 de juny.

El Pont de la Corba, d'un sol arc, connectava les dos planes al voltant de la Noguera, un cop superades les Escales de Sopeira. A partir d'allà, la Terreta no oferiria gaires dificultats fins a les envistes del Montsec. 


20151208

[1240] La Ribagorçana del Pont al Pont

1973. Alaó. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«L'imposant serra de Sant Gervàs, a la riba esquerra de la Noguera Ribagorçana, les aigües del contraembassament de Sopeira al fons i el campanar refet d'Alaó».
1973. Alaó. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«És ben bé la Serra de Sant Gervàs, aquests estretiments que determinen la petita presa de Sopeira i la d'Escales, els que ens separaran de l'Alta Ribagorça. Encara hom veu, en baixar fins al riu, les cases de teula vermella, els habitatges baixos, els corrals assolellats, els conreus de l'olivera i l'ametller. La persistència del clima mediterrani és sorprenent tot al llarg d'aquests cursos fluvials...»

Escriu en Vallverdú sobre el Monestir d'Alaó, «que avui fa d'església parroquial al poble de Soperia», que els diumenges des de dalt la carretera moderna s'hi pot veure «la corrua de gent endiumenjada que surt del temple i emprèn, entre ametllers i oliveres, els tres-cents metres que separen el temple del poble. En la calma del paisatge enfonsat, la xerrameca de la gent, el seu ribagorçà els menys -el seu castellà, els més-, s'aixeca com una eixelebrada ocelleria».
1973. Sopeira. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Contraembassament de Sopeira, aigües avall de la presa d'Escales. Una orografia retorta i violenta ensorra literalment aquest conjunt de comportes i el pont provisional». 
1973. Sopeira. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Com diu el nostre homenot: «Naturalment, l'home no ha fet altre que seguir el curs de la natura, construir -primer- els passos allí on l'aigua dels rius s'havia, també, obert pas; i, segonament, dreçar la paret de les preses exactament als estretiments més marcats. Així hem vist el decoratiu congost, curt, però accidentat, on s'aixeca la paret de presa del contraembassament de Sopeira, d'un nivell màxim de 703 metres... Per la riba esquerra la paret de roca, després del contraembassament, se'ns dibuixa al davant abrupta, en un desnivell que arriba als 916 metres».
1973. Alaó. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El poble de Sopeira se serveix de l'antiquíssim temple del monestir d'Alaó com a església parroquial. El monestir es troba arran del petit llac del contraembassament, en un paisatge esquerp».
1973. Alaó. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detalls del monestir romànic d'Alaó. «del segle VIII amb tota probabilitat en el seu primer traçat... el trobem sota l'advocació de Santa Maria a la cèlebre acta de consagració de la Seu d'Urgell, document únic per conèixer l'escampall de fundacions monàstiques i esglésies de la Catalunya comtal dels primers temps. Benedictí, fou ampliat en el romànic».
1973. Serra de Sant Gervàs. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«La serra de Sant Gervàs és travessada per la Noguera Ribagorçana. Sàrries i arguedells als lloms dels animals, aquesta rècula s'adreça vers el contraembassament de Sopeira».
1973. Serra de Sant Gervàs. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detalls del transport agrícola d'altres temps. A baix, la presa de Sopeira. Els vells humils però elegants pedrissos de pedra resseguien el perfil de la carretera enlloc de les horroroses (però útils) tanques metàl·liques actuals.
1973. Pont romànic d'Escales. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Ensota de la paret de la presa d'Escales, a la sortida quasi de la central, conviuen la primera estació transformadora i aquest pont secular que les obre hidroelèctriques han respectat». Sense comentaris.
1973. Presa d'Escales. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Admirable embassament d'Escales. Hom no pot fer sinó augurar-li un futur turístic de primer ordre. La majestuositat dels pics del nord, la bellesa encara a la mesura humana de les vores, més meridionals, aquesta mateixa sinuositat de les ribes». 
1973. Presa d'Escales. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Afegeix: «El pantà és sinuós, i els indrets més amples es troben, tanmateix, a prop de la paret de la presa. Mas d'Andreu i Mas del Barrugat, soterrats per les aigües, en descomposició. Tot just si a les vores Casterner de les Olles i Aulet sobreviuen, almenys en edificis, que no en persones».
1973. Aulet. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Aulet, en una graciosa península dins l'embassament d'Escales. Poble ja desert, abellidor descans al bon temps, fantasmal conjunt d'habitacle al gris d'hivern».
1973. Aulet. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Una península: petita, gairebé una illa segons com es miri. Hi ha el poble d'Aulet, abandonat. Lluminós matí i tarda, escampat en la verdor d'unes terres herboses. L'església encara té un campanar totalment modern, construït per les empreses que feren l'embassament; però no hi ha ningú al poble. Unes conilleres, un home que hi deu viure pels volts i té quatre caps d'aviram... ni rastre de família».
1973. Monestir de Lavaix. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Santa Maria de Lavaix -quan era monestir-, en un costat de pany d'Escales, en l'enforcat de la ruta a la Pobla. Les aigües no és poc sovint que en cobreixen el que en resta». Ens descriu l'escriptor de Ponent: «Lavaix fa molts anys que està en ruïnes. Abandonat en temps de l'esclaustració de 1835, ha anat decaient. No hi havia cap poble veí que justifiqués, com en el cas de Sopeira, que el monestir quedés convertit en església parroquial. Depredacions, ensulsiades, autèntic robatori de biblioteca i arxiu... la història trista d'unes èpoques d'abandonament, quan aquesta muntanya era pràcticament un altre món».
1973. Monestir de Lavaix. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Abans de 1835 els abats de Lavaix eren cistercencs: anteriorment havia pertangut a la regla dels canonges aquisgranencs i encara més anteriorment el monestir fou benedictí. Però hom diu que la fundació arrenca del segle VIII, per més que la primera notícia històrica és del segle X».
1973. Monestir de Lavaix. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Del monestir en resta la porta d'entrada a l'església, una secció del campanar de cadireta i un mur. Hom pot discernir-hi, encara, que la nau estava dividida en sectors per arcs de mig punt recolzats en pilastres. En realitat, la incúria començà abans de l'exclaustració. Al Pont de Suert hi ha algun capitell del claustre, rústec i avui dia totalment desparegut».

Sentencia: «L'acció indiferent de les aigües, implacable, acabarà d'enfonsar definitivament aquest venerable monestir. Si hagués estat situat en una cota més alta hi hauria hagut la possibilitat de reforçar-ne les ruïnes... tants anys contemplades pels més vells de la comarca, seran aviat només un munt de pedres...», d'on la «mlenconiosa recança de no haver pogut llegar als temps que vindran un monestir més, una peça arqueològica de les que componen el fris de la Catalunya comtal i muntanyenca».