Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Madoz. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Madoz. Mostrar tots els missatges

20180519

[1839] Visalibons ribagorçana

Visalibons, la Ribagorça. 
(paisajesviajados.com).
L'església parroquial de Santa Maria, d'estil romànic originàriament, tot i que treballada en diferents èpoques. Actualment és un poblet que forma part del municipi de Tor-la-Ribera, emplaçat al SE del ferreny massís del Turbó i que no arriba a la quinzena d'habitants. 

Visalibons, la Ribagorça. 
(carlosbravosuarez.blogspot.com).
L'església romànica fou consagrada al 1060, segle XI, i al seu voltant s'hi ha arraulit el poblet durant mil anys. 

1845. Visalibons (la Ribagorça).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
El poblet va formar part del Bisbat de Lleida durant un mil·lenni i fins al 1999, any en què fou arrancat de les seues arrels eclesiàstiques. «Situado en la vértice de un cerro [turó] i situado entre barrancos», però amb clima saludable. Disposava de vuit cases i ja al segle XIX la parròquia depenia de la de Vilacarle. 

«Los vecinos se surten para beber y demás usos domésticos de las aguas de una fuente que hay inmediata a la población». Terme confinat amb els de Rallui, Beranui, Vilacarle i Tot-la-Ribera, «extendiéndose un cuarto de hora en todas direcciones», entenent que el temps era mesurat a peu.

«El terreno es pedregoso y de mala calidad; aunque cruzado por los dos barrancos... no le prestan beneficio alguno, y la parte no cultivada carece de bosques... solo se hallan algunas yerbas de pasto». Sembla que això del bosc no era sant de la devoció dels veïns, que es s'acontentaven «con la plantación de árboles que las ordenanzas prescriben».

Llavors el poble tenia 5 veïns en cinc cases habitades, a raó de 4 per casa de mitjana, feien els 20 habitants que hi havia censats en aquells temps a mitjan de segle XIX. La duresa de la vida tradicional en aquelles latituds n'era determinant.
Visalibons, la Ribagorça (viquipèdia).
L'ermita de Sant Sadurní (o Sant Serni), enturonada a 1.163 metres s.n.m., als afores de la vila i restaurada en aquests darrers decennis.
1989. Parlars de transició ribagorçans.
J. Montclús i A. Quintana (mapa sencer: viquimèdia).

La frontera lingüística a la Ribagorça no és seca ni abrupta, sinó de lenta transició a partir de la vall mitjana i baixa de l'Isàvena, amb un parlar que comença a empeltar-se dels parlars aragonesos de les valls més occidentals.
1997. Joan Coromines, Onomasticon Cataloniae.
Explica el nostre savi etimòleg que Visalibons és un topònim compost del llatí VILA, vileta o mas, «que en el parlar arcaic i en la toponímia d'aquesta zona canviava la -LL-  originària [doble ele] en -z- (s sonora)». Pel que fa al segon element, dels dos llogarets homònims, derivaven dels noms propis LUPO (llatí) o bé HILDIBON (germànic). Per tant, els llogarrets agafaren el nom dels propietaris en època hispano-romana. 
Visalibons, la Ribagorça.
La colonització lingüística pretesa d'alguns dels nostres veïns carpetovetònics no hauria de fer-nos oblidar que la correcta grafia dels topònims s'ha d'adequar a les normes etimològiques i evolutives de la mil·lenària llengua de la terra.

20180427

[1832] Estopanyà, la meridional frontera ribagorçana

Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
El poblet que tanca la Ribagorça pel seu costat meridional, arraulit al voltant del vell castell medieval, dominador del lloc i d'una vasta extensió de terreny al marge occidental de la Noguera Ribagorçana. Ara perduda entre la immensitat dels plans meridionals ribagorçans i lliterans, fou en aquells anys disputat terme fronterer entre dos mons. 
Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
El castell ha estat molt malmès amb el pas dels segles, però l'església gòtica de Sant Salvador roman ben dreta, amb el campanar de 38 m d'alçada, que substitueix el castell com a miranda i vigia de les terres al sud del Montsec de l'Estall, just a la sortida de la Noguera Ribagorçana de l'estret de Mont-rebei. El Retaule de Sant Vicent (MNAC), obra del mestre d'Estopanyà a la segona meitat del segle XIV i de caràcter italianitzant, mostra la importància i puixança d'aquests topants en aquells temps reculats. 
1845. Estopanyà (la Ribagorça).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Pertanyent a l'antic bisbat lleidatà (fins al 1999), deia l'autor, que s'espantà davant dels carrers costeruts de la vila, que el clima era «poco sano, le combaten todos los vientos y se padecen afecciones de pecho a causa de las muchas cuestas que contiene el terreno». A mitjan segle XIX, tenia 132 cases, presó inclosa, que feien un total de 482 habitants. En destaca la font «para el surtido del vecindario», important sempre i encara més en un poble tan elevat i amuntegadet a la falda del castell. S'hi esmenta l'ermita de Sant Macari i el terme de Soriana.

«El terreno es quebrado, poblado de matorrales y algunos robles y encinas, le atraviesa de N a S el río Cagigar que fertiliza la pequeña huerta». El Queixigar proveïa de barbs i truites, la pagesia era de secà majorment i a banda de taverna i carnisseria, també s'hi disposava d'una botiga de queviures o ultramarins, com se'n deia en aquells temps.
Anys 1950. Estopanyà (la Ribagorça) (DARA).
Una esplèndida fotografia dels costums locals, el ball de bastons de la canalla i el jovent. El peu de foto a l'arxiu aragonès diu textualment: «chicos bailando con palos». Així anem. La vestimenta dels figurants és com un poema de tota una època.

Escriu el nostre savi etimòleg a l'Onomasticon: «Poblet de la Baixa Ribagorça, 7 km. SSE de Benavarri, 5 km. a ponent de la Noguera Ribagorçana, que allí s'ha pres com a límit provincial». Pronunciació: «Estopanyà, 1952, oït a un home que n'és fill» i molts altres testimonis d'informants de pobles veïns. «Estopiñá només a una persona castellanitzada, i gens popular, que s'ajupia al nom oficial Estopiñán, aragonesa i arbitrària adaptació a noms aragonesos com Sabiñánigo, Lupiñén, Sariñena, Cariñena». A les mencions antigues, del segle XI, apareix amb la -a etimològica: Stopaniano, Stopanian, Stopanià.

Segons Coromines, el topònim, contra les aparences, no prové d'un nom propi romà «en -IANUM dels tant corrents en el nostre domini, derivats de noms propis romans». I ens sorprèn amb aquest apunt: «Es deu tractar del nom propi Stephania, que no rarament apareix en la variant Estepania, per antiga lectura mig sàvia de la grafia ph. Justament tenim prova documental que una senyora d'Estopanyà es deia Stepania, car a ella li deixen 'les eixides d'Estopagnan' (1237). Certament no pot ser aquesta Stepania la qui donà a Estopanyà el seu nom, que ja existia prop de dos segles abans, però degué ser una homònima seva anterior, possiblement alguna rebesàvia d'aquesta, car uns mateixos noms de fonts solien perpetuar-se en les famílies nobles».
1592. Procés inquisitorial contra Pere Fort d'Estopanyà (DARA).
Document de ben avançat el segle XVI, amb el nom castellanitzat de la vila, però amb la vocal etimològica.
Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
Detall del campanar vuitavat, amb el rellotge incrustat al primer cos i els altaveus dels pregons a dalt de tot. Durant la darrera guerra espanyola es va fer anar, com tantes altres esglésies, com a magatzem de gra. La càrrega i descàrrega dels camions obligà a enderrocar el contrafort de la part est de l'edifici. També en destaca la coberta, feta damunt una galeria de maons. Just a la base de naixement de la torre, una caseta de guàrdia afegida, ens recorda la portentosa talaia de vigia que el poble té sobre el terme.
Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
Les runes del gran castell, reconquerit pel comte barceloní Ramon Berenguer I al 1058, en aliança amb el comte urgellenc per mitjà de son vassall i senyor de la guerra, Arnau Mir de Tost, posseïdor de molts altres castells de frontera a la banda occidental de la Noguera, a la part baixa i més meridional del comtat ribagorçà. 
Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
Detalls dels murs del castell aixecats sobre la gran i enorme penya que presideix el tossal (de 753 m d'alçada s.n.m.).
Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
Una altra perspectiva sobre les parets encimbellades del castell estopanyanenc.
Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
Una gran fortificació fronterera, una peça més amb què el potent comte barceloní barrava el pas cap al sud del Montsec dels comtats pirinencs de Pallars i Ribagorça. A l'arribada de les tropes catalanes d'Arnau Mir, al servei de Ramon Berenguer I, de ben segur ja hi existia castell sarraí, que fou refet i reconstruït pels nous senyors de la guerra cristians.
Anys 1970-80. Sant Miquel d'Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
L'ermita de Sant Miquel d'origen romànic, amb porta al lateral de migdia i una petita espadanya al costat de l'absis. Fou l'església del castell i parroquial del poble fins al segle XVI.
Anys 1970-80. Sant Miquel d'Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
La bella senzillesa del romànic primitiu.
Anys 1970-80. Sant Miquel d'Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
Detalls del campanaret i de l'absis.
Anys 1970-80. Sant Miquel d'Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
L'interior de l'absis de la petita ermita romànica.
Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
Un carrer d'Estopanyà, poble abatut per l'emigració rural al llarg del segle XX, com tants d'altres dels nostres pobles en aquestes i altres latituds. En cent anys, ha vist reduïda la població en un 90%, dels gairebé 1.400 habitants al 1900 fins als 132 del 2017. 
Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
Detall amb les antigues persianes de cordill a les balconades i les cortines de tires a les portes de les cases. 
Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
Un altre carrer del poble, sempre costerut entre castell i església.
Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
Detall de les velles cases i d'un dels nombrosos porxos de banda a banda dels estrets carrers.

20180408

[1825] Finestres ribagorçana

2018. Sant Vicent de Finestres, la Ribagorça.
La meravellosa vista de la geologia singular en aquest racó del Montsec, amb la doble muralla pètria sobre l'antic barranc provinent de la Serra de Savinós, actualment ocupat per una de les múltiple cues interiors del pantà de Canelles. El lloc fou guerrejat i poblat pel vescomte urgellenc d'Àger, Arnau Mir de Tost, cap allà als anys 1000, segle XI. La temptació de col·locar castell i ermita entre les dos parets verticals, inexpugnables, no pogué ésser resistida. Avui en contemplem les runes que en resten, però que en un temps eren talaia privilegia des d'on podia fer-se, mirant al sud, el control del congost de Canelles sobre la Noguera Ribagorçana, un cop ja aigües avall del de Mont-rebei.

Aquesta visió estratègica, obtinguda entre les espitlleres naturals de les gran rocasses de la muralla natural de pedra, li deixà de maner òbvia el topònim simple de Finestres, posteriorment donat també al poblet sorgit a la fondaladeta propera. Escriu el nostre etimòleg de capçalera: «Noms de lloc molt repetits de muntanyes i poblats, que s'han usat com a llocs de mirador i de guaita... els llocs en qüestió constitueixin esplèndides talaies o observatoris guerrers, per llur posició dominant horitzons immensos, i foren comparats al mirador o finestra d'una alta torre de defensa». En trobem nombrosíssims al llarg i ample de la nostra geografia lingüística. Coromines passejà per la baixa Ribagorça durant la seua enquesta de 1956, quan es parlava de la imminent construcció del pantà i subsegüent desaparició d'una manera de viure antiga. Llavors era ja un agregat del poble de Fet, mentre que actualment ja tots dos són despoblats de Viacamp, d'administració provincial oscenca i mil·lenària pertinença a l'arxiprestat exempt d'Àger, finalment unit al Bisbat de Lleida al segle XIX, i penosament expatriat al Bisbat de Barbastre a final del segle XX. 

1845. Finestres (la Ribagorça).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
El poblet de Finestres restà abandonat per causa de la construcció al 1960 del pantà de Canelles, que en colgà les terres de conreu i els camins. A mitjan segle XIX, formaven el poble de Finestres 6 cases, amb unes 30 persones en total. Les cases es distribuïen al voltant de «una calle de piso incómodo, y en su centro una plaza de figura cuadrada algo imperfecta». A tocar del poble, l'ermita de Sant Marc, i «como a unos 40 pasos al Este, se ve la casa, sin habitar, del señor del pueblo». Més amunt, hi ha «otra ermita derruida», l'esglesiola romànica de Sant Vicent, al mig de la doble filera de penyals averticalats: «una cordillera de peñas que en su configuración tiene alguna semejanza con la montaña de Montserrat».

En destaca la font, «en un barranco a un cuarto de hora del pueblo, cuya agua de buena calidad aprovechan los vecinos para sus usos domésticos, y una balsa para abrevadero del ganado». També el barranc de la riera, dit llavors de Rivet de Penavesa. Amb la construcció del pantà s'hagué de fer un pont per travessar aquest riuet, dit actualment de Penavera i sovint pronunciat dialectalment 'Panavera' (amb el significat etimològic de 'penya grisa'). 

Bosc de coscollar i queixigar o roureda, tot i que el topònim de la Serra de Savinós ens indica una antiga població de savines, que devien fer cap a la construcció dels grans galions de les marines militars del segles de l'època moderna.
2018. Finestres, la Ribagorça.
L'antiga casa del senyor del poble, segons la descripció de Madoz.
2010. Finestres (la Ribagorça).
«Arnau Mir de Tost, un senyor de frontera al segle XI»
Francesc Fité i Eduard Gonzàlez (enllaç).
Castells ribagorçans meridionals del vescomte agerenc, des d'Estopanyà fins a Lasquarri, passant per Capella, Llaguarres, Lluçars, Viacamp, falç, Purroi, entença, Pilzà, Casserres, Estanya, Fet i Bellmunt.
2010. Finestres (la Ribagorça).
«Arnau Mir de Tost, un senyor de frontera al segle XI»
Francesc Fité i Eduard Gonzàlez (enllaç).
«Una vegada endegada la repoblació de la vall d'Àger, per tal d'allunyar el perill i consolidar el seu domini, emprengué la conquesta de les terres de la dreta del riu Noguerola (la Noguera Ribagorçana)... Quedaren sota la seva autoritat, a més dels castells de Fet, Bellmunt i Finestres, que foren conquerits immediatament després de la vall d'Àger, els de Soriana, Casserres, Estanya i Cabestany, i potse els de Calladrons, Ciscar i Entença, que es conqueriren vers 1057».
2010. Finestres (la Ribagorça).
L'excel·lent talaia sobre el congost de Canelles li donà el nom de manera natural aviat farà mil anys, quan als voltants del 1040 el senyor de la guerra urgellenc Arnau Mir de Tost la incorporà als seus dominis vescomtals.
2018. Finestres (la Ribagorça).
La Casa Coix és l'única que resta habitada a temporades, enmig de l'enrunament general. La vida, quan n'hi hagué abans del pantà, hi devia d'ésser prou dura. Si hom volia correu, se l'anava a buscar a Benavarri. La producció agrícola d'oli i vi, molt bons segurament però no gaire productius, poca caça i limitada ramaderia, no devia donar per a gaires alegries. Arribà a tindre molí d'oli, just al bell mig del poble, a la plaça, fet que ens assenyala la importància del conreu. Encara hi ha entre les runes els vells cups per guardar-hi l'oli.

La font del mig de la plaça també devia fer les funcions de rentador, però és construcció moderna dels anys republicans. L'església era de planta romànica d'una sola nau, amb fortes remodelacions dels segles XVII i següents. 
2018. Finestres (la Ribagorça).
Al llarg del segle XX, la vida en aquestes serres ribagorçanes, molt aïllades de centres més grans de població, comunicacions deficients, agricultura poc modernitzada... portà a la contínua migració, que fou definitivament rematada per la construcció del pantà. Com ara altres poblets ribagorçans veïns (Fet, Montfalcó, l'Estall, Girbeta, Montgai) el destí de Finestres restà a les mans del que hem anomenat 'progrés' com a eufemisme de capitalisme desbocat que tot ho arrasa.