Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Madoz. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Madoz. Mostrar tots els missatges

20170705

[1732] L'Espluga de Serra a la Terreta

2017. L'Espluga de Serra (el Pallars Jussà).
«Poble del municipi de Tremp (Pallars Jussà), situat al vessant occidental de la serra de Camporan, a la capçalera de la vall del barranc de Tamúrcia, a 1 196 m alt. Població: 44 h [2009].

«L’església és dedicada a la Mare de Déu de les Neus. Fins al 1970 constituïa un municipi independent el terme del qual comprenia les valls del barranc de Miralles i de Tamúrcia, fins a prop la seva confluència amb la Noguera, i, al nord, vora aquest riu, l’antic terme de Casterner de les Olles i, separats de la resta del terme, els d'Enrens i de Trepadús. L’antic municipi comprenia també els pobles de la Torre de Tamúrcia, els Masos de Tamúrcia, els llogarets de Torogó (amb l’antic priorat de Sant Climent de Torogó), i el Castellet, els antics pobles de Miralles, d'Aulàs i de Llastarri, la masia i antic hostal de Barrugats i el santuari de Sant Gervàs» (enciclopèdia.cat).

1845. L'Espluga de Serra (el Pallars Jussà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
La Serra de la Costa de Cirera protegia i protegeix encara la població per l'est i li dona el nom: l'espluga és un sinònim de cova. Tenia en aquell segle 15 cases, 9 veïns i 53 persones, si fa no fa no gaires més que ara. 

L'església és dedicada a la Mare de Déu de les Neus, tot i que el lloc a gairebé 1.200 m. d'altitud no sigui pròpiament terra de neu per sa latitud. «El cementerio apartado de las casas está bien situado, hallándose no muy lejos una fuente abundante de buena calidad». Alguns horts eren regats per l'aigua del barranc d'Esillosa, «que lleva generalmente muy poca agua en verano y corre en dirección de E a O». És ben curiós que la muntanya era tan pelada d'arbres, «que apenas los habitantes tienen la leña necesaria para su consumo»
2017. L'Espluga de Serra (el Pallars Jussà).
1913. L'Espluga de Serra (el Pallars Jussà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'escut dinovesc de la població.

1913. L'Espluga de Serra (el Pallars Jussà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Dona l'autor la població de cadascun dels nuclis de població: per a l'Espluga, 95 habitants!, segons el cens de 1920, que contrastaven amb els 30 del cens de 1831. La importància de la muntanya es devia a les pastures. El lloc era proveït, en temps medievals, de castell, amb posició estratègica a l'esquerra de la Ribagorçana. 
2017. L'Espluga de Serra (el Pallars Jussà).
El Castell del Mall i la Roca de la Pedregó, a la Serra de Castellet.
«La Terreta Ribagorçana és una subcomarca o comarca natural catalana, situada entre el pantà d'Escales al nord i el congost de Mont-rebei (serra del Montsec) al sud; entre aquests dos punts, abasta les dues ribes del riu Noguera Ribagorçana. Administrativament, està repartida entre la comarca aragonesa catalanoparlant de la Baixa Ribagorça a l'oest i la comarca catalana del Pallars Jussà a l'est. En la divisió comarcal proposada per l'Enciclopèdia Catalana, la Terreta forma la part més meridional de l'Alta Ribagorça, seguint les directrius de la divisió comarcal del 1936 i la seva reforma del 1939. En els àmbits acadèmics, la Terreta sempre ha estat considerada formant part de l'Alta Ribagorça.

«Una de les raons per les quals es va desestimar la inclusió de la Terreta en l'actual comarca de l'Alta Ribagorça fou el fet que dos dels antics municipis de la Terreta que havien d'integrar la comarca eren Espluga de Serra i Sapeira, que el 1970 foren agregats al terme municipal de Tremp, cap del Pallars Jussà. Un tercer antic municipi ribagorçà, el de Benés, també fou agregat a un municipi pallarès: el de Sarroca de Bellera, encara que aquest no pertany a la Terreta.

«Integraven la Terreta, entre d'altres, els pobles d'Aulàs, Castellet, Esplugafreda, Espluga de Serra, els Masos de Tamúrcia, Sapeira, Torogó i la Torre de Tamúrcia. La terra d'aquesta comarca natural és molt pobra per als conreus, i fins i tot per a les pastures. D'aquí ve, segons la tradició, el nom de la Terreta.

«El 19 de juny tenia lloc l'aplec de Sant Gervàs i sant Protàs, a l'ermita dedicada a aquests sants, popularment anomenada de sant Girvàs, enfilada en els vessants meridionals de la Serra de Sant Girvàs, al nord-est de la Torre de Tamúrcia. Aquest aplec esdevenia temps enrere l'autèntica Festa Major de la Terreta. Actualment se celebra el diumenge immediatament posterior a aquell dia.Actualment la Terreta forma part de l'Espai d'interès natural de Vall Alta de Serradell - Terreta - Serra de Sant Gervàs» (viquipèdia).
2017. L'Espluga de Serra (el Pallars Jussà).
1977. L'Espluga de Serra (el Pallars Jussà).
Foto: Camil José Guiu (1937-1991) (MdC_AFCEC).
L'església de la Mare de Déu de les Neus.


20170618

[1726] Poble, castell i cenobi de Mur

1920. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).

Vista des del pati interior.
1845. Mur (el Pallars Jussà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
L'origen del prebostat de Mur: «...data del siglo XXI, en que el conde de Pallars fundó la iglesia de Santa Maria de Mur, cuyo prepósito o paborde puso bajo la sugeción inmediata de la Santa Sede...» Els comtes buscaven de sostraure's a la influència omnipresent en aquells territoris del Bisbe de la Seu. 

Sobre el castell de Mur, la descripció és breu però exacta: «...está constituido sobre una roca, a 200 pasos de la iglesia del pueblo, siendo antiquísimo: su obra es de mucha solidez y de figura elíptica; tiene en la punta NE una torre, cuyas paredes son de 46 palmos de espesor, y todo su esterior está bastante bien conservado».
1970-80. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Planta el·líptica del castell i situació de la imponent torre (fototeca.cat).
1845. Mur (el Pallars Jussà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
El poblet de Mur «se compone de varias casas y masías esparcidas por el término de la manera siguiente: Mur solo, en que solo existe la iglesia y restos del antiguo monasterio, hoy casa del cura, está situado en la cima de su collado...», Collmorter amb 4 cases, Santa Llúcia, amb 45 cases i església; i els llogarets de Les Esplugues, el Fornicó, Sellamana, Es Comuns, el Meüll, i Coscó. Vilamolat i el de Puigmaçana també en formaven part. 

A Santa Llúcia, «hay buenas fuentes y labadero, pero en las demás escasean de aguas y tienen necesidad de surtirse en fuentes bastante lejanas». A Vilamolat hi havia el molí fariner. Tot plegat, amb 20 veïns o llars, que no arribaven als 200 habitants.
1920. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).

La magna torre del castell.
1920. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).

La posició estratègica sobre la Conca i la Pallaresa.
1937. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Imatge del bitllet d'una pesseta de l'ajuntament trempolí.
«Antic castell del municipi de Castell de Mur (Pallars Jussà), emplaçat al cim d’un turó (888 m.) encinglerat sobre la Noguera Pallaresa, a l’entrada de la Conca de Tremp. 
L’edifici
«La seva situació era militarment estratègica, ja que des d’aquí es domina mitja comarca. Tota l’obra del castell de Mur té l’aparell característic del primer romànic del segle XI, bé que alguns elements semblen indicar l’aprofitament de construccions anteriors. El recinte, assentat sobre la roca viva, té una planta en forma de triangle rectangle amb els angles arrodonits i el costat més llarg, el de ponent, lleugerament corbat. Hom ha dit que el castell de Mur s’assemblava a una nau: els murs que tanquen el recinte en angle arrodonit per la banda de tramuntana s’eleven formant una bestorre, sostinguda a la part interior per una arcada que transmet les empentes a les parets laterals del recinte. S'hi accedeix per un portal elevat de mig punt, situat a l’altura del cos de guàrdia. A l’altre extrem del recinte, a la paret de migdia, hi ha adossada la torre de l’homenatge, una torre mestra de planta circular, que sobresurt per damunt de la muralla i que té una alçada d’uns 16 m. Aquesta torre té diverses finestres a llevant, a migdia i a ponent, espitllerades exteriorment i de mig punt a l’interior. El portal, de mig punt i elevat, és a la banda de ponent; s’hi accedeix per una escala exterior tallada a la roca.
La història
«El castell, que apareix referenciat per primera vegada el 969, era propietat dels comtes de Pallars. A mitjan s. XI, Ramon V de Pallars Jussà el cedia en feu a Arnau Mir de Tost, el qual, anys més tard, el deixava en testament a la seva filla Valença, esposa de Ramon V de Pallars, i al seu nét Arnau. Més endavant, els comtes de Pallars, Ramon i Valença, infeudaren el castell, primer al seu fill Ramon Pere i després a Artau II de Pallars Sobirà. Segons alguns documents de l’època, el castlà de Mur era un tal Miró de Mur. Dels s. XII i XIII es conserva poca documentació, però es pot confirmar que els castlans de Mur eren els membres del llinatge del mateix nom i feudataris dels comtes de Pallars Jussà. A partir del s. XIV, els Mur esdevenien feudataris dels reis de Catalunya i Aragó. El darrer membre de la nissaga, Hug Pere de Mur i Cervelló, va viure a la primera meitat del s. XV. Posteriorment, la baronia, a conseqüència de casaments, herències i vendes, fou propietat de diverses famílies. L’església es començava a construir entre el 1057 i el 1060, al costat del castell de Mur, per impuls dels comtes de Pallars i el seu fill, Pere Ramon. Les obres van acabar el 1069. Al final del s. XI, era instituïda com a canònica agustiniana i escollida pels comtes de Pallars com a necròpoli familiar. Arran d’aquests privilegis, es va formar la pabordia de Mur, que ocupava un extens territori del Pallars Jussà. A la darreria del s. XVI, es va convertir en una col·legiata secular, encara que conservava els drets i les possessions anteriors; a partir del 1873 va esdevenir parròquia rural, i amb això s’iniciava el seu abandonament i decadència. L’any 1920 fou declarada monument nacional.
«A pocs metres, en direcció SE, hi ha la col·legiata de Mur. El castell i la canònica formen un interessant conjunt, consolidat i estudiat gràcies a successives campanyes de restauració iniciades al primer terç del s. XX i també en la dècada dels setanta i els vuitanta» (enciclopèdia.cat).
1973. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Camil José Guiu  (MDC).
La impressionant torre del castell des del peu.
1973. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Camil José Guiu  (MDC).
L'altra torre, la de l'homenatge.
1973. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Camil José Guiu  (MDC).
Vista des de la porta de l'església. L'estat ruïnós abans de la restauració.

20170611

[1722] L'església de Sant Pere de Talteüll segarrenca

1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

La preciosa església romànica de les darreries del segle XI, prop de l'antic castell desaparegut, avui municipi de Massoteres.
La ressenya de l'Onomasticon del mestre Coromines diu: «Talteüll, llogaret de l'Alta Segarra, uns 100 habitants, al municipi de Massoteres, al caires de la serra entre Guissona (7 km. més al SE) i l'alt riu Bragós» i en recull a les rodalies una pronúncia popular amb -r: tarteúll i amb totes dos vocals neutres. Al Diccionario de Madoz, dins l'entrada de Massoteres, l'autor també recull aquesta pronúncia popular amb -r.


Coromines n'explica l'etimologia: «Els ve del nom del castell, al qual el senyor feudal aplicava l'orgullós dictat: 'Tal te vull, així vull que sigui i et mantinguis: meu, lliure de tothom (comte, rei...). Nom homòleg de molts castells que hem explicat en articles precedents...», i com el més conegut poble rossellonès de Taltevull.
1845. Talteüll (la Segarra).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Antigament a la diòcesi de la Seu, però passà al bisbat de Solsona des de sa fundació al segle XVI. «Tiene 9 casas, escuela de primeras letras, cuyo edificio es una casa muy antigua situada en el campo denominado Camp-real, que està entre Talteüll i Massoteres». No sé si podria tractar-se de l'església de la Mare de Déu de Camp-real, que resta aïllada i envoltada de camps, del que fóra antic poblet de Camp-real. Ah, i sense transport escolar, ni tan sols aquells matins gebrats d'hivern!

Amb 34 veïns i 468 habitants, no sé pas què devien fer amb tan sols 9 cases! O es tracta d'un error, o bé la població era molt disseminada. Llavors ja era del municipi de Massoteres. «Dentro del término se conservan algunos vestigios de edificios antiguos, encontrándose varios sepulcros del tiempo de los romanos», per la proximitat de la Iesso romana (Guissona).
1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

Detall de la magnífica espadanya i dels horts tancats amb murs de pedra.
1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

Una altra imatge més frontal de la façana de l'església mil·lenària.
1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

Detall de la cadireta del campanar i de les cases de pedra.
1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

L'accés a la porta romànica, llisa i llasa. 
1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

Detalls de la porta principal, amb les escales d'accés, situada a tocar dels absis.
1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

Una altra vista de la porta principal, amb carro de trabuc aparcat al costat.
1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

Detall de la paret i del carro. 
1970 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra (Fototeca.cat).
La plana cerealística segarrenca als voltants de Talteüll.
1970 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra (Fototeca.cat).
El campanar de l'església.
1970 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra (Fototeca.cat).
Els absis i la porta d'accés al temple al costat. 
1970 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra (Fototeca.cat).
L'interior de la nau romànica.
1970 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra (Fototeca.cat).
La porta principal, sense ornaments.
1970 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra (Fototeca.cat).
L'interior de l'església romànica del segle XI.
1997. Sant Pere de Talteüll, la Segarra (Fototeca.cat).
1984-1998. «Catalunya Romànica», vol. XXIV (1984-1998).

Plànol de la singular església romànica, amb dos naus principals i un transsepte irregular amb portalada al costat d'un dels absis.
[1013] Biosca, ermites i masies