Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Madoz. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Madoz. Mostrar tots els missatges

20170512

[1700] D'Isona, dellà la Conca

1920-1930. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Manuel Solé i Vicens (1873-1944).

L'antiga plaça del Bisbe Badia, abans de la destrucció ocasionada per l'aviació feixista (ítalo-espanyola) durant la darrera guerra, al mes d'abril de 1938, per sa proximitat al front de la Pallaresa. Mes antigament dita plaça Vella. 
1845. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
A mig camí de Lleida i la Seu (15h de camí de carro), i a 2h 1/2 de la marge esquerra de la Noguera Pallaresa. «Forman la población 145 casas, la mayor parte de 2 pisos y de mediana construcción, distribuidas en varias calles, llanas y regularmente empedradas, y dos plazas, denominadas la una Vella, con un pequeño soportal, y la otra al estremo del pueblo, del Arrabal».

A mitjan segle XIX, disposava la vila de presó, hospital per a pobres (amb escassa dotació econòmica) i escola de primeres lletres «de fundación particular»

«En los alrededores de la villa existen aún algunas torres y una puera al SE., restos de los antiguos muros de esta importante población». Per a l'aigua de beure, «los vecinos se sirven... de una fuente de muy buena calidad, situada a 400 pasos NO de la villa, que sirve además para lavadero y abrebadero de los ganados, existiendo contigua a ella una capilla dedicada a la Virgen del Rosario [del Roser]».

Al seu terme hi havia i hi ha el llogaret de Llordà «y más arriba hacia el N de él se descubren las ruinas de un castillo, del que todavía se conserva en pié parte de la torre» i un santuari dit de Nostra Senyora de la Posa. Se citen també el un altre llogaret, el de Siall, i el mas de Lo Mullol. Dos mines de carbó no explotades més que pels veïns.

L'únic rierol de curs perenne era el de Sentanya del Molí,  «que corre a 1/4h de Isona y sirve para el riego de algunos huertos, y recogidas después en una balsa, dan movimiento a 2 molinos harineros más abajo de la población».
1845. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Les gelades de les auliveres van marcar la primera meitat del segle XIX: les dels anys 1827, 1830 i 1835 van matar bona part dels arbres. «A más de la agrícola, existen 3 molinos harineros de una sola muela [mola]; uno aceitero y 2 fábricas de aguardiente». Disposava la vila de «2 tiendas de comestibles que proveen los arrieros de la tierra baja, de arroz, pescado salado y géneros coloniales». S'hi feien dos fires a l'any, l'una al febrer, l'altra al setembre. La població rondava els 129 veïns o caps de casa, amb un total de 717 persones, que fa una mitjana de cap a sis per casa. Actualment, hi ha uns 640 habitants.
1920-1930. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Manuel Solé i Vicens (1873-1944).

L'altar major abarrocat de l'església de l'Assumpció, destruït durant la guerra.
1920-1930. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Manuel Solé i Vicens (1873-1944).

L'església de Santa Maria fou refeta als anys 1960 de la destrucció soferta en la guerra. L'antic edifici havia estat bastit amb el reaprofitament de carreus de pedra de la vella ciutat romana d'Aeso. Desconec en quin moment la torre romànica perdé la cadireta amb les campanes de la part superior i s'hi construí el campanar quadrangular adjacent acabat amb aquesta singular estructura metàl·lica amb campana, que serà reemplaçat pel singular nou campanar de l'església de postguerra.
1920-1930. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Manuel Solé i Vicens (1873-1944).

La portalada gòtica i la rosassa de la façana de la vella església. 
1920-1930. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Manuel Solé i Vicens (1873-1944).

La font que abastia d'aigua potable el poble, els safarejos i l'abeurador. 
1920-1930. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Manuel Solé i Vicens (1873-1944).

El safareig públic, amb les dones aplicades a la bugada.
1920-1930. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Manuel Solé i Vicens (1873-1944).

El carrer del Portal, a l'entrada del poble.
1920-1930. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Manuel Solé i Vicens (1873-1944).

Vista de la vila des de l'altra banda de la vall. 
1920-1930. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Manuel Solé i Vicens (1873-1944).

Detalls del poble.
1920-1930. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Manuel Solé i Vicens (1873-1944).

Una altra perspectiva similar de la població, arremolinada al voltant del campanar.
1920-1930. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Manuel Solé i Vicens (1873-1944).

Detalls del poble.
1920-1930. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Manuel Solé i Vicens (1873-1944).

Una esplèndida vista general, amb els aulivers en primer terme.

20170430

[1692] La Seu d'Urgell algun segle enrere

1675 ca. Planta de la Seu d'Urgell i de ses fortificacions, d'Ambrosio Borsano (BDH).
Plànol de la ciutat siscentista, «Planta del Asseu de Urgel», obra d'aquest enginyer militar, tinent coronel d'artilleria, al servei de la corona (espanyola), veg. biografia a El mapa com a llenguatge geogràfic, recull de textos històrics (ss. XVII-XX), a cura de Jesús Burgueño (IEC, 2008).
1845. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
«Situada en el centro de un llano de 2 leguas de largo y cuatro de ancho, que fertilizan las aguas de los ríos Segre y Valira. Su clima es bastante frío pero sano; su atmósfera, despejada».

La ciutat fortificada dels segles moderns disposava de quatre portes: de la Princesa, de la Pau, de Cerdanya i d'Andorra. A dins, més de 400 cases, «algunas de buen aspecto, distribuidas en varias calles regularmente rectas, pero mal empedradas, y 4 plazas bastante espaciosas».

La tropa i la presó eren a l'edifici de l'antic convent dels jesuïtes, vacant des de l'expulsió de l'orde a la segona meitat del segle anterior. I és clar: «Hay palacio episcopal bastante bien construido y con buena distribución». Escola primària, amb cent canalles, i de secundària, que llavors era «de gramática latina y retórica», amb cinquanta. No com ara, que les lletres es van bandejant del currículum...

Hi ha la breu descripció del claustre i de la catedral, que «tiene 13 altares con retablos». El cementiri ja havia estat traslladat fora muralla, «en paraje ventilado, y es muy capaz», o sigui, ben gran.

Les fortaleses que envoltaven la ciutat, a l'oest, a mitja llegua, eren la Ciutadella o Torre Blanca, el Castell i la Torre de Solsona.
1675 ca. Planta de la Seu d'Urgell i de ses fortificacions, d'Ambrosio Borsano (BDH).
Aquest plànol ben bé podria ésser un dels esborranys preparatoris del que apareix a l'orla del seu gran mapa de Catalunya de 1687. La característica planta triangular de la Seu, entre el peu del  Pirineu i el Segre.
1845. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
«El agua del río Segre, que atraviesa la huerta, proporciona grandes beneficios con el riego; y la del Valira, que corre por el confín de la ciudad, es sumamente cristalina y de buen beber; ambos ríos abundan en pesca de truchas, barbos, anguilas y otros peces, teniendo para su paso un puente de bastante solidez, cada uno». La ciutat feia tres dies de fira al 3 de novembre, i tenia fàbriques de ganivets, falçs, serralleria, terrisseria, teixidors i molins fariners.

La ciutat tenia 425 veïns, amb un total de gairebé 2.900 habitants, a raó de prop de 7 persones per casa. L'autor fa un bon resumet de la història local, però com és en ell habitual, l'Edat Mitjana i de plenitud nacional se l'empassa amb quatre ratlles. La ciutat fou cremada pels gavatxos al 1792, i patí setge de 53 dies al 1823 durant el trienni liberal (espanyol).

Segueix l'article dedicat al conjunt del partit judicial de la Seu, «de 10 leguas de Este a Oeste, contando desde el pueblo de Prats al de Castells, y casi la misma... desde el pueblo de Os al de Alinyà». Sobre el clima: «el invierno es pues largo, bastante frío, corto el verano y calorosísimo, poco perceptible la primavera y el otoño delicioso».

El vent del Nord, gèlid, i que rostia les plantes, era popularment anomenat 'vent de la misèria', per gelar-ne les collites. «También reina el viento del Este que conduce la mayor parte de las lluvias y nieves de que tanto abunda este partido».

1845. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
S'hi fa comentari de la geologia, del terreny i dels rius. De la Valira, afirma que era «conocido por los antiguos bajo el nombre de río Negro, que baja de Andorra». La sèquia del Segre comença al Pont de Bar: «sus aguas son muy buenas para el riego y para beber, así como las del Valira, que como ferruginosas son mejores para beber y no tan buenas para el riego». Altres riuets de la comarca són el Riu de la Pedra, el Riu o Coborriu de Bellver, el de Capiscol, el de Querforadat, el d'Arsèguel, el de Bell-lloc, el de les Torres, el de la Culó... majorment baixants del Cadí. 

És ben curiosa l'estadística criminal de l'any 1843, amb el nombre d'acusats, de penats i les condemnes, i l'estadística d'aquests processats per la justícia. En aquell any hi hagueren «4 delitos de homicidio y heridas con una arma de fuego de uso lícito y 3 instrumentos contundentes».
1675 ca. Planta de la Seu d'Urgell i de ses fortificacions, d'Ambrosio Borsano (BDH).
Detalls del plànol de la ciutat, on s'aprecien la muralla i els baluards. La sèquia que baixava de la Valira feia de fossat a la part occidental de la vila. S'hi aprecien els carrers i places des del capdevila fins al soldevila, i hi ha ben marcades la catedral i l'església de Sant Domènec, avui parador nacional (de l'estat veí, de moment).

20170419

[1681] De Son aneuenc (i sense pi)

Anys 1910-1920. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà).
Fot. Silví Gordó (MdC-Món Agrari).

Les dures feines de tallar fusta al bosc i transport amb mules.
1845. Son, les Valls d'Àneu, el Pallars Sobirà.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Als confins de la Bonaigua, Son es trobava emplaçada a 36h de Lleida a velocitat de traginer a l'època, i a 53 de la capital catalana. Més a prop tenien el bisbat, a la Seu, a 15h, o Sort, a 9h, cap del partit judicial.

«Es uno de los pueblos que componen el Valle de Aneo, y está situado en una pequeña llanura, elevada una hora sobre el nivel del río Pallaresa, dominado por montañas elevadísimas cubiertas constantemente de nieves... y el clima es sumamente frío y propenso a pulmonías y reumas». Sobretot si hom no es tapa de valent a l'hivern. 

Tenia a mitjan segle XIX seixanta cases, 60 veïns o caps de casa, i 276 habitants, a raó de 4,6 per casa. O sigui, la mitjana eren quatre o cinc cadascuna. La població assoliria el seu màxim demogràfic cap a final del segle XIX, sense arribar als cinc-cents habitants. D'ençà de llavors, la caiguda ha estat inestroncable, fins a la cinquantena de veïns de començament de segle XXI.

Nombroses fonts proveïen d'aigua la població, amb el terme molt «pedregoso y montuoso, especialmente hacia el SO. y el N., donde se levantan montes muy altos, con particularidad el llamado Teso, despoblado. Los demás tienen pinos, abetos y matorrales».

El camí de ferradura que pujava d'Esterri no era en gaires bones condicions, com tots els de muntanya. Dos dies a la setmana, però, els veïns hi enviaven a buscar el correu. A banda dels conreus i corrals i la caça habituals, s'hi destacava la caça de cabres salvatges i d'óssos.
Anys 1960. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà).
Postal del conjunt romànic de Son, antigament dit del Pi. Emplaçat en un petit altiplà a l'esquerra del Riu de Son, a 1.387 m. d'alçada. El poblet és antic, ja documentat al segle IX, i aixecà una gran església romànica de Sant Just i Sant Pastor, entre els segles XI i XII, amb un ferreny campanar de torre quadrada amb decoració llombarda, i un retaule gòtic del segle XV de Pere Espallargues. Una singular torre semicircular feia les funcions de comunidor.
«S’explica que va servir com a comunidor, la funció d’aquestes edificacions era bàsicament aixoplugar al prevere que des d’allà beneïa els camps, les collites i/o els animals, i que amb el breviari a la mà esquerra i el salpasser a la dreta, manava i/o demanava en nom de Déu als esperits immunds que congrien [segle XIV; del català antic concrear, concriar, provinents del llatí concreare 'crear alhora', amb possible influx de congregare en el pas de -ncr- a -ngr-] les tempestats i les pedregades, que les dispersin i les allunyin: Comunir: conjurar (el mal temps) amb oracions o exorcismes. 

«Llegia que posteriorment va cedir la seva funció a torre de les hores, hi ha encara la maquinària del rellotge, molt malmesa. La intervenció arqueològica que s’hi va fer per part de l’ajuntament d’Alt Àneu, pretenia la seva restauració i la consolidació de l’edifici. S’hi van efectuar els treballs d’excavació dins la torre del comunidor per intentar establir si es podia tractar d’una torre medieval. Els resultats van ser negatius, no trobant-se sinó estrats d’abocament d’època contemporània que reomplien la fossa oberta per poder encabir el contrapès del rellotge, i que, possiblement, arrasà qualsevulla resta arqueològica anterior» (aquí).
Anys 1960. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà).
Son havia disposat d'ajuntament propi durant segles, fins que al 1970 hagué d'unir-se al municipi d el'Alt Àneu juntament amb Sorpe i Isil. Algun dia, esperem que aviat, es pugui revisar la política de desaparició de municipis i crear realment mancomunitats de serveis útils (i no clientelars com en l'actualitat) per poder mantindre els petits pobles com a municipis. Perquè fer el que s'ha fet tota la vida, que és ajuntar els poblets per fer municipis més grans, ho sabria fer jo i tot, i això que no sóc ni geògraf ni economista ni polític. Esperem dels tècnics i especialistes solucions més innovadores que respectin la tradició.
Anys 1960-70. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà).
El bell conjunt romànic amb el cementiri al costat.
Coromines escriu sobre l'etimologia de la població: «pre-romana, iberobasca. Sembla tenir la mateixa que Ison, partida muntanyenca entre Tavascan i Berrós; i relacionar-se amb tot el grup de noms de lloc d'aquestes valls: Isavaarre, Isil, Isàvena, Isòvol, Isot, Isanta, de comú radical en IS-... La -n s'ha conservat en aquest nom per la fonètica precatalana de la toponímia del Pallars superior.

«Atès tot això, no hi ha inconvenient a admetre que ve del basc isun 'multa'..., vist el gran paper que fan, en la vida pastoral d'aqueixes terres, les penyores, per transgressions, en les pastures. S'endevina que Son seria un terme que els pobles veïns envejaven pel bon herbam que cobreix el seu terreny, d'altitud considerable; d'on natural tendència a violar-los les terres; d'ací la recurrent multa o isun esgrimida per la gent de Son i els seus homònims...

«És més: Son posseeix, enclavada dins el límit hidrogràfic de la Vall d'Aran, la zona dita 'La Sendrosa', que els aranesos en va li disputen: d'aquí la dita proverbial, que oírem sovint a gent d'Àneu i d'Aran:

'Mentre el món sia món,
la Sendrosa serà de Son'
.

Recordant que un antic poble abandonat entre Son i Sorpe es deia (Ar)rose, es podria conjecturar que Sendrosa resultés s'una combinació d'aquests dos nom Son + (Ar)rose faria *Sonrose, dissimilat en Sendrosa.

«Mai no s'ha dit 'Son del Pino', afegit inútil inventat per algun administrador foraster a Catalunya».

20170402

[1669] Els Omellons garriguencs

1900 ca. Els Omellons, les Garrigues.
Foto: Baldomer Gili i Roig (1873-1926) (Museu Morera).

Vista del poble garriguenc d'ara fa cent anys, probablement la primera fotografia de sa història, feta per l'artista i fotògraf lleidatà, potser de pas cap al monestir de Poblet, del qual en deixà una bonica sèrie fotogràfica.
1845. Els Omellons, les Garrigues.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Amb pas de tartana, calien 7h 1/2 per arribar a Lleida, 13 a Tarragona, seu de l'arquebisbat, i 30 fins a la capital del país. Eren temps en què calia pensar-s'ho bé abans d'emprendre un viatge o anar-se'n de passejada de noces! Llavors la Floresta encara era un agregat del poble, del qual se'n disgregà al 1897.

Tenia el poble 80 cases de pedra, «y cómodas», repartides... en 3 carrers i una plaça. A l'Ajuntament hi havia el forn de pa, peça essencial de tots els pobles, on calia portar-hi la farina perquè et donessin les barres i pans rodons per a tres o quatre setmanes.

Disposaven d'escola amb 15 o 20 nens, cosa que diu molt dels pares i dels dirigents locals. No sabem, però, si també hi assistien les nenes. 

Dins del poble, «se halla una balsa, cuyas aguas igualmente que las de un riachuelo que pasa por el Sur del pueblo, con dirección a Juneda, aprovechan para beber y demás usos los vecinos». Al costat, alguns sots amb xops i alberedes, «y por la parte del Este y del Sur algunos piñares para leña, hallándose plantado de olivos y viñas la mayor parte del término». L'arbequina ja s'havia ensenyorit del terme. 

La correspondència s'anava a buscar a peu a Vinaixa, hi havia molta pedrera de calç i 3 molins d'oli i 3 més de fariners! El text acaba amb una referència històrica a l'escaramussa que hi hagué al lloc durant la Guerra del Francès entre les tropes espanyoles (ocupants) i les franceses (que ens volien ocupar), amb més de 100 morts entre els soldats gavatxos que ocupaven la guarnició de Lleida i patrullaven per la zona.

Els Omellons de mitjan segle XIX tenien, segons Madoz, 28 veïns o llars, o sigui, 167 habitants, a raó de gairebé sis persones per casa. Nombre que no lliga amb tants molins ni  tantes cases ni amb altres dades que trobem p.ex. a la viquipèdia
1900 ca. Els Omellons, les Garrigues.
Foto: Baldomer Gili i Roig (1873-1926) (Museu Morera).

A l'època de la fotografia, el campanar encara no tenia rellotge, cosa que pot ajudar a datar-la amb més precisió. Les 80 cases del poble s'arraulien al voltant de l'església, i els trossos eren plens de terrossos, sempre sota el beneplàcit de la pluja.

És important remarcar el detall citat per Madoz dels «sotos arbolados» prop del rierol, on de segur no hi devien faltar els oms. Segons Coromines, el topònim provindria del llatí ULMOS, «plural del nom de l'arbre om, olm, que ha deixat abundants rastres toponímics arreu del domini lingüístic». Més concretament, vindria «d'un derivat col·lectiu *ULMETULUM, plural -ETULOS». Un omelló, doncs, fóra un omell encara més petit, essent ja un omell un diminutiu d'om. Potser, més que no pas a la grandària, la referència s'ha de prendre més aviat com volent dir 'amb poca quantitat', només uns quants (pocs) oms, més d'acord amb l'escassa ribera i poca aigua del torrent que hi passa.
1870. Els Omellons, les Garrigues.
Segell municipal dinovesc en un document oficial, amb les armes parlants, o sigui, amb les figures que per la pronúncia més aproximada recorden el topònim. En aquest cas, tres ametllons o aumellons, l'ametlla tendra que encara té el clofoll exterior tot tendre, la interior tota tova, i l'ametlla pròpiament dita en formació i semilíquida. El recurs als escuts parlants és un tret d'etimologia popular, que no té relació, com Coromines demostra, amb l'autèntica etimologia del topònim. 
1870. Els Omellons, les Garrigues.
Detall del document, en el castellà imposat per l'Estat (espanyol) de l'època.
1870. Els Omellons, les Garrigues.
La signatura del senyor alcalde de l'època, en Josep Arquer.
1937. Els Omellons, les Garrigues.
Bitllet municipal d'1 pesseta estampat durant la darrera guerra.

20170327

[1665] All i pebre albuferenc

Anys 1900-1910. L'Albufera, l'Horta de València.
El 'petit mar' (de l'àrab البحيرة al-buhayra), al sud de l'Horta de la ciutat valenciana, entre la desembocadura del riu Túria i la muntanya de Cullera.
Anys 1900-1910. L'Albufera, l'Horta de València.
Les antigues postals recullen la manera de viure tradicional dels habitants de l'Albufera, amb els canals i les barques, les barraques de sostre de canya, i els arrossars. 
Anys 1900-1910. L'Albufera, l'Horta de València.
Entre els joncs, les barques s'amaguen per sorprendre la pesca o la caça.
1845. L'Albufera, l'Horta de València.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

Descripció i emplaçament del lloc, que finalment «se ha hecho cultivable y apto para cosechar arroz». Dividida en vuit parts, que agafen el nom dels pobles amb els quals limiten, i que són, al N. les de València i Alfafar; a l'Oest, les de Massanassa, Catarroja Albal i Silla; i al S, les de Sollana i Sueca. 
Anys 1940-1950. L'Albufera, l'Horta de València.
Una composició de l'època, amb els enamorats sota la vela llatina, i l'imprescindible barquer, a l'estil dels gondolers venecians.
Anys 1960-1970. L'Albufera, l'Horta de València.
Una acolorida vista típica d'un dels ports. 
Anys 1950-1960. L'Albufera, l'Horta de València.
Una vida amb els peus sempre a la barca.
Anys 1960-1970. L'Albufera, l'Horta de València.
Detalls de les barques i del tio Canya, amb la gran i llargueruda perxa per impulsar-se, reflectit a la superfície de l'aigua.
Anys 1960-1970. L'Albufera, l'Horta de València.
Detall d'una posta de sol reflectida sobre l'aigua. 
Anys 1960-1970. L'Albufera, l'Horta de València.
Una escena de caça entre els joncs. 
1845. L'Albufera, l'Horta de València.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

L'historiador romà Plini l'anomenà l'Estany Amè, se situava a una horeta i mitja de la ciutat de València, en el temps de la velocitat de carro.

«Anidan en la broza y cañaveral multitud de ánades de todas las especies... gansos, gallinas ciegas y especialmente fojas, ave de paso, de las cuales algunas crían en el lago, y cuyas bandadas al posarse en el agua la hacen negrear por 1/4 y a veces por 1/2 hora de extensión, y al levantarse en el aire escapotan el cielo y cubren la luz del sol».

El llac es divideix en tres parts, «llamadas por los pescadores Albufera al N y mayor que todas, Alcatí alS i la Plana el SE, comunicándose todas tres por un estrecho no lejos del Palmar, especie de península unida a la dehesa cuando bajan las aguas, pero que queda enteramente aislada cuando aquellas se aumentan».

Els llobarros i les anguiles eren la pesca més abundant. D'aquestes, les més bones, es pescaven «en grande abundancia en las noches oscuras, de viento de levante, o lluvia, saliendo aquellas de debajo de la arena con el hocico teñido en sangre; hay pecador que en una noche de estas pesca 50, 100 y aun más, las que conservan por mucho tiempo en el agua encerradas en los viveros», dins de grans panistres o paneres ovalades.

Per Sant Martí i Santa Caterina, l'entrada era franca per caçar i pescar, «para cuyas operaciones se ven puestos en movimiento de 500 a 600 barcos o barquichuelos, reuniéndose dentro del lago y a sus inmediaciones de 10 a 12.000 personas». La riquesa de les aigües ja fou explotada en temps de la conquesta, amb cessions de l'explotació a mercedaris i templers de part de Jaume I. 
Anys 1920-1930. L'Albufera, l'Horta de València.
«Siémbrase el arroz, y también se planta, siendo precisa esta operación en los hondos e inmediaciones del lago, donde crece con más lozania [ufanor] y suele producir más, pero se agosta [s'asseca] con más facilidad que en los sitios más elevados». La varietat més productives eren dites arròs d'arista i el 'más hermoso'. La interminable feina dels llauraors, que «abriendo zanjas y transportando la tierra con barquichuelos, han ido terraplenando y nivelando el terreno, con lo que consiguen renovar las aguas, y han hecho más saludable la mansión de Valencia y pueblos comarcanos».
1906. L'Albufera, l'Horta de València.
Postal amb tots els ingredients de l'Albufera a disposició del retratista. 
Anys 1900-1910. L'Albufera, l'Horta de València.
Els llogarencs de l'Albufera, amb les dones amb llargues faldilles, els barquers que porten senyorets de ciutat a caçar, els arrossars, les barraques de dins l'aigua que feien de vivers d'anguiles, i les de terra ferma, per viure-hi, amb parets de tova o tàpia i la teulada de palla o pallús. 
Anys 1900-1910. L'Albufera, l'Horta de València.
Els aneguets revolten tota la barca, des d'on es disparava per a la caça. El barquer, amb una típica brusa de l'època. 
Anys 1900-1910. L'Albufera, l'Horta de València.
Els senyorets, ben embarretats, amb l'escopeta a la mà, preparats per a la caça dels ànecs.
Anys 1900-1910. L'Albufera, l'Horta de València.
Les barques, estretes i punxegudes, per millor lliscar sobre l'aigua, i els barquers i llauraors, sempre amb la faixa ben fargada.
Anys 1900-1910. L'Albufera, l'Horta de València.
Una esplèndida imatge del canal del port de Catarroja a l'Albufera.
Anys 1900-1910. L'Albufera, l'Horta de València.
L'Albufera al poblet del Perelló, amb l'esglesiola al darrere. Avui, ple de restaurants on fer-hi una bona paella, no sé si autèntica. Al seu temps, lloc d'estiueig per als expedicionaris caçadors.
Anys 1900-1910. L'Albufera, l'Horta de València.
Detall de les barraques de fusta dins l'aigua que servien de vivers d'anguiles, per servir al plat el tradicional all i pebre. L'abundància de 'volàtils' resta confirmada a totes les imatges de l'època.
Anys 1900-1910. L'Albufera, l'Horta de València.
Detall d'una tradicional barraca albuferenca. L'editor de la postal, tot displicent, en digué choza (en l'espanyol imposat d'aquells temps, i d'ara?). Atenció a les altes fumeres de pedra, que eren tan altes per evitar que es botés foc a la teulada.
Anys 1900-1910. L'Albufera, l'Horta de València.
Detall d'una barqueta amb vela llatina en un dels canals. 
Anys 1920-1930. L'Albufera, l'Horta de València.
Detall de l'embarcador del Saler de fa cent anys.
Anys 1920-1930. L'Albufera, l'Horta de València.
Detall d'un canal, amb les barques, els vivers, i els petits embarcadors de fusta.
Anys 1920-1930. L'Albufera, l'Horta de València.
Les barraques de fusta damunt l'aigua, que servien de viver, per guardar-hi vives les anguiles pescades. Un nen juga dins la barca, en primer terme.
Anys 1940-1950. L'Albufera, l'Horta de València.
El barquer sobre l'aigua mansa, preparat per al retratista.
Anys 1940-1950. L'Albufera, l'Horta de València.
L'esplanada de l'aigua albuferenca, i les característiques embarcacions.
Anys 1940-1950. L'Albufera, l'Horta de València.
Una composició artística sobre una barqueta, amb els figurants ben abillats amb l'antic vestit tradicional. De mudar, és clar.
Anys 1940-1950. L'Albufera, l'Horta de València.
Els canals i les barques. 
Anys 1940-1950. L'Albufera, l'Horta de València.
Un barquer amb tota la vela desplegada i amb la perxa de timó. 
Anys 1940-1950. L'Albufera, l'Horta de València.
Fins i tot les dones feien safareig des de les barques, en un dels canals del Perelló -crec.
Anys 1940-1950. L'Albufera, l'Horta de València.
Detall d'un llauraor amb la perxa ben agafada, i amb son reflex sobre la plàcida aigua, davant de l'arrossar.
Anys 1940-1950. L'Albufera, l'Horta de València.
Un pescador amb les xarxes carregades a la barca es dirigeix a la feina diària. O potser acaba de descarregar al viver les anguiles pescades durant la nit.
Anys 1940-1950. L'Albufera, l'Horta de València.
Una dona renta els plats a la voreta del canal, mentre passa la barca. Una escena d'autèntic sabor albuferenc... d'altres temps.