Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Madoz. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Madoz. Mostrar tots els missatges

20250622

[2679] Notes fulledenques

 

Anys 2020. Fulleda, les Garrigues.

1845 i ss. Fulleda, les Garrigues.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.
Lo poble de Fulleda és a la part de les Garrigues pertanyent a l'arquebisbat tarragoní. En aquells temps, a mitat del dinovesc segle, hi havia una norantena de cases, amb uns 35 veïns i uns dos-cents habitants, amb una mitjana de gairebé 6 per casa. Devien ser dades de començament del XIX, ja que al llarg del segle encara havia d'augmentar cap als 400, fins que a l'arribada de baixada demogràfica, ja abans de la guerra del segle XX, començaria a delmar lo poble i les Garrigues senceres. 
Lo castell i la torre quadrada eren pràcticament derruïdes. Al terme, sovint boscós, s'hi trobaven algunes fonts amb aigües de bona qualitat. Vinyes i auliverars, pinedes i arboçars i rouredes. Encara que los camins no es trobaven en gaire bon estat, rebien correspondència diària des de les Borges. És curiós que se'n destaqui la producció d'anís, que es feia a partir dels fonolls. No crec que es tractés de cultius, sinó d'aprofitament de les plantes silvestres del terme.
Un terç del pressupost ja se l'emportava lo secretari. No s'hi menciona l'existència d'escola per als xiquets.

1869. Fulleda, les Garrigues.
«Diario de Barcelona», de 15 d'abril (ARCA).
Les partides de bandolers que rondaven per zones rurals de difícil accés i amb bons amagatalls, solien extorsionar grans propietaris tot exigint-los algun rescat. Moltes d'aquestes colles provenien de les files dels exèrcits carlins, que entre guerra i guerra (la darrera del 1872 al 76) bé que havien de menjar.

1874. Fulleda, les Garrigues.
«Diario de Barcelona», de 6 de maig (ARCA).
La Baixa Segarra garriguenca era zona d'operacions carlines per l'orografia, que permetia certa seguretat a les partides de soldats.

1885. Fulleda, les Garrigues.
Setmanari «El Perro», de 20 de desembre (FPIEI).
A la cèntrica plaça lleidatana de la Llibertat, la de Sant Francesc, hi hagué disputa entre alcalde i mestre. Pecat que no sapiguem per què!

1890. Fulleda, les Garrigues.
«El Eco de Cervera», d'11 d'octubre (FPIEI).
A l'època ho tenien clar: a Fulleda i Forés eren los límits de  la Baixa Segarra, subcomarca que incloïa també de l'Espluga Calva, Los Omells i Rocallaura en amunt. De tots aquests, fins no fa gaires anys, se'n deia segarretes. La microcomarcalització moderna, que va trencar aquells més amplis marcs geogràfics que encara tenien fa cent anys, està fent desaparèixer aquestes nocions de segarretes, urgellencs (tots los de la plana i zona regable del canal), garriguencs per als pobles del Segrià sec, etc. 
La notícia parla d'una colla de lladregots que rondaven per aquesta aspra zona, molt avinent per amagar-s'hi de la temuda Guardia Civil (espanyola), que (llavors com ara) repartia mastegots. 

1896. Fulleda, les Garrigues.
«Anuari Riera»  (BDH).
A final de segle, hi havia mig miler d'habitants, la xifra màxima de la història. Lo poble era aturonat i lo terme «montuoso y quebrado», en definició presa del Madoz. És sorprenent, però hi hagué dos barberies i s'hi guanyaven la vida: prova del costum masculí de fer-s'hi afaitar cada setmana. Amb l'arribada de les màquines elèctriques, lo negoci decaigué a la força. Fins avui: a Lleida i altres ciutats, los magrebins hi tornen a obrir establiments, generalment més bé de preu, i tornen a fer anar la navalla. 
Encara més: quatre tavernes o cafès! Un estanc, un ferrer i quatre botigues. Això sí que era consum de proximitat. Ara sort en tenen, a Fulleda i altres pobles garriguencs i del país, dels serveis porta a porta d'Amazon i companyia. També tres molins, probablement algun de farina i, sobretot, oliers. Sí que a l'acabament del segle hi havia escola, regentada per una mestra.

Segle XIX. Fulleda, les Garrigues.
Un dels patriarques avantpassats de la família Cantó fulledenca, amb vestit de mudar i barretina musca (enllaç).

1908. Fulleda, les Garrigues.
«Anuari Riera» (BDH).
Passats una dotzena d'anys, los dos dels molins oliers encara anaven. S'hi esmenten los noms de les primeres autoritats locals, sense oblidar-se del mossèn, només faltaria. Lo secretari, que (recordem)  s'emportava bona part del pressupost municipal, era l'encarregat de trametre les dades municipals a l'anuari. De cafès, un parell, lo del raval (l'arraval en terminologia lleidatana) i lo de la plaça. Un parell més eren més aviat tavernes, a on s'hi podia fer un got de vi, però sobretot anar-hi a buscar les garrafes per al consum familiar. En començant lo segle XX, ja disposaven de taxi, que era un servei de carruatges. 

1903. Fulleda, les Garrigues.
«El Porvenir», Valls, de 12 de setembre (XAC).
Als pobles segarretes i garriguencs meridionals, eren freqüents les relacions comercials i de proximitat amb pobles tarragonins de l'arquebisbat. Sempre se'n dona notícies en publicacions de la Conca o de l'Alt Camp. A la Festa Major, no hi podia faltar l'orquestra, llogada precisament de la capital vallenca. Llavors, los músics s'instal·laven a dispesa al poble, per fre-hi les funcions de ball, de concert i... de missa! 

1903. Fulleda, les Garrigues.
Setmanari «La Conca de Barbarà», Montblanc, de 27 de setembre (XAC).
En aquells temps, la compra a fiar era habitual, però de tant en tant comportava algun disgust. Aquests paios de la Cooperativa Fulledense no deixaven lo poble amb gaire bona reputació. 
 
1912. Fulleda, les Garrigues.
«Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana», Palma de Mallorca, 
de març (ARCA).
Lo butlletí dialectal que Mossèn Alcover havia iniciat al 1901 tenia molts capellans i preveres com a col·laboradors arreu dels Països Catalans. A Fulleda, lo rector Francesc Josep Porta en fou un dels informants, lo qual trameté a Mallorca «uns quants paquets de cèdules, molt escollides, fetes amb gran seny i fina competència». 

1909. Fulleda, les Garrigues.
«La Veritat», Valls, de 16 d'octubre (XAC).
Una disquisició lingüística de mossèn Porta sobre lo neologisme míting, en què defensa l'adaptació ortogràfica del mot al català, llavors encara sense les normes fabrianes publicades. Fa tristor de veure com los mots amb què acaba l'article són ben vius encara a la nostra societat: «i avui dia retuts, esporucats, casi sens alè de vida amb tota pena del nostre cor veiem que a casa nostra manen los forasters». Per cert, que si fos per mi, faria que la norma digués que cal escriure mítinc, igual que tinc o vinc o cinc o ornitorrinc, i fora excepcions!
 
1909. Fulleda, les Garrigues.
«La Veritat», Valls, de 2 d'octubre (XAC).
Defensa del fet de sermonar en català. Quan mirem enrere, descobrim que ens ho hem hagut de suar tot molt, i quan mirem endavant, encara hi ha molt per suar. Tot i la meua aversió anticatòlica i antireligiosa en general, cal retre honor a la clarividència i patriotisme del mossèn fulledenc (desconec si fill del poble): «És, doncs, molt convenient, just i posat en raó que honrem la llengua catalana servint-nos-en  per alabar a Déu, la Verge i els sants». 

1910. Fulleda, les Garrigues.
«La Veritat», Valls, de 7 de maig (XAC).
Poemeta moralitzant amb to de faula i cançoneta popular: la cabreta que segueix lo minyó i entra a casa, s'estampa contra l'espill de l'armari (trémol, que era això: un armari amb mirall). No s'hi reconeix i acaba trencant l'espill, amb lliçó moral per a noies i jovent: fugiu del perill. Cal conèixer-se per evitar accions contraproduents per a si mateix. 

1913. Fulleda, les Garrigues.
 «Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
Lo poble llavors era ben comunicat: tenia l'estació de Vinaixa a una estona de carro. En canvi, actualment los trens passen més de pressa que mai, però no hi paren! Lo país hi posa lo terreny perquè desconeguts hi transitin sense cap, cap benefici local: és la desgràcia del capitalisme globalitzador. Als primers dos decennis del segle XX, ja s'havia iniciat lo despoblament, lent i persistent, de tota la resta del segle i part del que portem. 
L'escut municipal del segle XIX portava una creu de calvari. Potser en adoptar lo nou actual l'haguessen pogut millorar!

1932. Fulleda, les Garrigues.
«Aires de la Conca», Montblanc, de 30 de febrer (XAC).
L'arribada de l'electricitat al poble, amb la inauguració de l'enllumenat públic. D'això encara no en fa cent anys. La llum provenia d'una «central instal·lada a base de motor d'olis pesants». No contaminava ni res, oi? Això sí, amb la benedicció del bruixot de la tribu i tot acompanyat de música per a l'ocasió.

1986. Fulleda, les Garrigues.
Mata-segells en català de la fulledenca més famosa, amb motiu del segon centenari del seu naixement. Perquè no sigui dit que no l'anomeno en aquesta entrada del blog.

Església de Santa Maria de Fulleda
Foto: Santi Arbós (viqui).






Posted by
Labels: , , ,

20241110

[2617] D'Aumatret o Almatret, iii

 

Segle XVI. Almatret (lo Segrià).
L'antiga presó (festacatalunya).
Escut dels Montcada, senyors d'Almatret com a comtes d'Aitona des dels temps de Ramon Berenguer IV, com a paga pels serveis en la conquesta del Baix Segre. Les armes esculpides en pedra mostren els besants o monedes d'or sobre camper de gules característiques dels Montcada, quarterades amb les armes reials catalanes amb cinc barres. Encara al segle XVI era més definitiva la coloració de les barres i pals que no pas el nombre, majorment llavors ja de quatre.

1845 i ss. Almatret (lo Segrià).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.
Abans de la comarcalització moderna, tothom ho tenia ben clar: «es uno de los pueblos que componen el territorio de las Garrigas». Ara se'n diu del Segrià sec. Tenia a mitjan segle XIX cap a setanta cases en «calles mal alineadas y de piso incómodo», però amb escola amb una trentena de xiquets. La dada de les 70 cases o veïns, que farien uns quatre o cinc-cents habitants, no lliga amb altres dades de l'època, cosa que indica alguna errada de l'informant.
Res no se'n diu d'escola de xiquetes. L'autor s'adona que «a pesar de atravesar esta circunferencia el caudaloso río Ebro ninguna utilidad proporciona a sus moradores». Lo riu passava lluny i més enfonsat que lo poble. En canvi, hi havia algunes basses, que s'omplien de l'aigua de pluja. 

La major part del terme era boscosa i garrigosa, cosa que proporcionava fusta i terreny de pastura. Diu que els camins es trobaven en mal estat. La feina ha sigut tindre carretera bona modernament! Lo molí d'oli continuava en funcionament des del segle XVIII o abans, però la fàbrica de vidre ja era abandonada. Aviat reviuria per mor de l'activitat minera dels Girona. L'antiga jurisdicció era dels ducs de Medinaceli, successors de la catalana casa nobiliària dels Montcada.

Almatret (lo Segrià).
La bassa «a la valleta que voreja el poble pel Sud. Se l’anomena Bassa d’Amunt per trobar-se uns metres més enlairada en el pendent que la Bassa d’Avall (impressionant receptacle d’aigua construït en pedra, avui desaparegut). Aquestes basses han estat essencials durant segles. La zona de la bassa actualment s’han habilitat com a espai recreatiu. Trobem moltes altres basses sàviament distribuïdes arreu del terme» (almatret.cat/turisme).

1896. Almatret (lo Segrià).
«Anuario Riera» (BDH).
Tenia la vila més de 1.400 habitants cap a final del segle XIX. L'internet de l'època, que era lo ferrocarril, era a 10 km, a Faió. Ja hi consta l'escola de xiquetes, tres fondes, quatre cafès i dos tavernes, cinc molins, tres ferrers... Vaja, que tenien de tot, amb sastre i sabater i farmacèutic inclosos! A la llista de terratinents destaquen les famílies Arbonés i Vilà. 

1921. Almatret (lo Segrià).
Rebut del Centre Republicà.

1908. Almatret (lo Segrià).
«Anuario Riera» (BDH).
Ara ja hi tenien metge, de premses d'oli: nou! El cafè d'en Miquel Rius n'era lo Centre Republicà, probablement vigilat de prop pel sergent de la Guardia Civil espanyola de la caserna local. Les fondes eren l'Hostal Vell, la Posada Vella i la Nova. En general, la informació és més detallada, car havien millorat molt, los informants. Part del que s'hi cita, ja devia ser-hi a les acaballes del segle anterior. No hi podia faltar lo barber, mentre les dones se pentinaven a casa. Ben bé al revés d'avui, oi? La Festa Major, per Sant Miquel.

1913. Almatret (lo Segrià sec).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
Vista del poble a l'altiplà. 

1913. Almatret (lo Segrià sec).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
L'escut, encara l'actual, mostra una mà: exemple típic d'arma parlant, en referència a la síl·laba central del topònim. Probablement creat a la fi de l'Antic Règim. La tradició, però, diu que «la mà vestida és un senyal parlant referent a la part central del nom del poble. Segons la tradició, el senyor d'Aitona dona la mà dreta per escut, com a símbol de fidelitat» (viqui). Cap al 1920, ja passava dels mil cinc-cents habitants, havent-ne augmentat més de mil en un segle... a pesar de la carlinada. S'hi anota breument l'origen feudal de la vila. 

1913. Almatret (lo Segrià sec).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

1913. Almatret (lo Segrià sec).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
L'etimologia popular deia que lo topònim derivava de la veu «mas tret», com a expressió de terra dura, extrema. Les mines de carbó i de ciment (a l'antiga vidriera) anaven a cor què vols. Això sí: «lo terme que descrivim és molt faltat d'aigua... no podent-se aprofitar l'Ebre per a reg, per ésser massa baix lo seu areny». 

1913. Almatret (lo Segrià sec).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
Detall de la Plaça Major, amb la vella creu renaixentista, que viuria el seu periple al llarg del segle XX i fins als inicis del present.





Posted by
Labels: , ,

20240605

[2592] De l'Espluga de Francolí dinovesca


1872. L'Espluga de Francolí, la Conca de Barberà.
«La Ilustración española y americana», de 24 d'octubre (HDH).
Una espectacular i esplèndida estampa del naixement del riu Francolí al seu pas per l'Espluga. Hi veiem una gran creu de terme i una alta passera que dona (potser) a una de les torres de la defensa del castell, sobre el barranc del riu. Enllà del riu, el pont medieval. Les muntanyes de Prades, amb la unió de diversos barrancs, són lo punt de naixement del riu.

1872. L'Espluga de Francolí, la Conca de Barberà.
«La Ilustración española y americana», de 24 d'octubre (HDH).
Detall del pont de pedra i de la passera de fusta i de les dones que omplen lo silló i los càntirs al riu. 

1845. L'Espluga de Francolí (la Conca de Barberà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Emplaçada al marge dret del Francolí, la vila tenia el castell enrunat després de la segona carlinada, «del cual solo existen las torres y torreones que le rodeaban para su defensa», i de gran capacitat i d'orígens templers. El poble disposava d'hospital per als pobres, escola de xiquets i tres de particulars de xiquetes, «donde se les enseña además las labores propias del sexo», diu l'autor. L'església gòtica remuntava als segles medievals, amb campanar i rellotge de dos campanes, i orgue i tot. A propet del poble, l'ermita de la Trinitat, en un barranc «poblado de árboles frutales y viñedo, por el cual corre un abundante arroyo de aguas cristalinas que contribuye a la amenidad y delicia de este sitio». La imatge de la Trinitat fou trobada, segons tradició, sota de l'alzina sacra. És clar, s'hi feia un aplec, en aquells anys foscos de religiositat dominant (que no estic segur que hagin passat a la història ni en lo nostre món occidental).  

1863. L'Espluga de Francolí, la Conca de Barberà.
«El Museo Universal», de 23 de setembre (HDH).
L'antic castell espluguí, encara amb les parets i les torres. Aviat s'hi farien voladures per aprofitar-ne les pedres per a aixecar l'església nova i altres edificis. 

1863. L'Espluga de Francolí, la Conca de Barberà.
«El Museo Universal», de 23 de setembre (HDH).
La vila tenia certa anomenada en aquell segle XIX «debida a los más acreditados y muy concurridos baños ferruginosos», ben a propet del desamortitzat ja aleshores Monestir pobletà. El castell, envoltat de les cases del poble, «parece un gigante rodeado de pigmeos». Només en restava l'esquelet. 

1863. L'Espluga de Francolí, la Conca de Barberà.
«El Museo Universal», de 23 de setembre (HDH).
Detall del castell dalt del turonet i del poble als seus peus. 

1845. L'Espluga de Francolí (la Conca de Barberà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
L'autor també fa referència a les diverses fonts de bones aigües que hi havia a la contrada, amb la font Major com a més cabalosa. L'altra, la de les 11 canelles que servia per abastir els habitants, a tocar del Portal, dit per això de la Font. Menciona també les aigües fredes ferruginoes als afores de la població, «muy concurrida en verano por toda clase de personas por sus virtudes medicinales». Los visitants s'hostatjaven als masos veïns, «cómodas y amuebladas con decencia». Entre les aigües de lo Francoli i lo Milans empenyien los molins fariners del terme. Hi havia fàbrica d'aiguardent, de sabó, de cera i teuleria, a banda de molins oliers. Hi havia cap a mitjan segle XIX, 714 veïns, o sia, 2.702 persones. 

1896. L'Espluga de Francolí, la Conca de Barberà.
«Anuario Riera» (HDH).
A final del XIX, s'arribava ja als 4.000 habitants. Per ser punt de destinació turisticomedicinal, la vila era ben proveïda de botigues i serveis. Hi treballaven set forns de pa, dos fàbriques d'aiguardent, cinc molins, un notari... i tenien dos farmàcies i una confiteria i tot. 

1908. L'Espluga de Francolí, la Conca de Barberà.
«Anuario Riera» (HDH).
En aquesta edició de l'anuari, s'hi citen les autoritats locals, i és encara més detallat pel que fa als negocis, entre els quals els constructors de carros i de lloguer. S'hi detalla també cinc establiments de banys, cinc molins d'oli, fàbriques d'adob i de ciment. Ja disposava d'enllumenat públic per electricitat. 

1908. L'Espluga de Francolí, la Conca de Barberà.
«Anuario Riera» (HDH).
S'hi destaca la gran farmàcia i laboratori de la família Carulla, tres fondes, tres posades, diverses bòbiles, forns de ges, ferreries, carnisseries, lleteries... Un poble de veritat puixant, gràcies també al pas del ferrocarril, que permeté l'arribada més notòria de turistes i visitants dels banys. Que havien de passar el temps, ajudats p. ex. d'un parell de pintors per a retratar-los i un professor de música per a qui volgués intruir-s'hi. És clar, també metge i notari, per si fos menester. La producció de vi era prou destacada: sembla que els prenedors d'aigües medicinals trobaven remei en el vi també.

1927. L'Espluga de Francolí, Mas d'en Xup 
(MdC-Fons Carulla).
Una galeria porxada amb columnes, una fila de tomates de penjar (tomacons) en un racó frescal i la padrina sargint la brusa. Amb algunes habitacions disponibles, les masies del terme s'hi van guanyar els primers calerons del turisme dels banys.

1872. L'Espluga de Francolí, la Conca de Barberà.
«La Ilustración española y americana», de 24 d'octubre (HDH).
Un parell de vistes d'un molí fariner, a tocar del vell pont de pedra medieval. 


[596] Poblet, 1894

[747] La Conca de Barberà, sucre i vellut


Quinalafem.blogspot.com


Posted by
Labels: , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)