Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Madoz. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Madoz. Mostrar tots els missatges

20170528

[1712] De Tolba ribagorçana

1911. Tolba (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).

Portalada romànica de l'església romànica de la Mare de Déu del Pui, consagrada al 1130. A més d'un parell de xiquets del poble, el personatge a la porta és el propi fotògraf.
1911. Tolba (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).

Detall dels capitells de la portalada romànica.
1845. Tolba (la Baixa Ribagorça).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
«Situada en la extremidad de una pequeña llanura, su clima es muy sano». Tenia a mitjan segle XIX cap a les 140 cases, amb presó i escola per a 30 nens i tot. Si no s'hi esmenten les nenes, que llavors havien d'anar separades, potser és que no anaven a estudi. 

Se n'esmenten les dos ermites del terme, Sant Cristòfol i Santa Anastàsia, «y una fuente de muy buenas aguas para consumo del vecindario». Les Segarres Baixes, amb 15 cases, i Corones, amb 3, eren nuclis agregats al municipi. «a la parte S. se ve la masada de Falç, en donde se conservan todavía vestigios de castillo y fortificación con una magnífica iglesia». Se citen altres llogarets com els de Borràs, Puialbò, Romeral i Vilanova. El terme és de secà: «por él corren las aguas del río Quart. Los caminos son locales, de herradura i malos». L'economia del tot agrícola, amb un molí fariner i alguns teixidors de draps i pellaires. 

Hi havia 105 veïns, amb un total de gairebé 500 habitants; a una mitjana, per tant, de 5 persones per llar. Actualment, la vila té cap als 130 habitants. Cap referència, com és habitual en aquest autor al llarg de tota l'obra, a la llengua pròpia de la terra.
1911. Tolba (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).

La preciosa plaça Major porxada i sense empedrar a començament del segle passat.
1911. Tolba (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).

Detalls dels edificis, amb les magnífiques i tradicionals galeries obertes. A la dreta, els escuts de la façana de casa de la vila. 
1911. Tolba (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).

Detall dels porxos i dels figurants de la plaça, amb el mateix retratista amb barret i bufanda.
1911. Tolba (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).

La casa Pociello, amb els balcons de forja. 
1911. Tolba (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).

Detall dels balcons i del retratista amb les veïnes. L'expectació pel fotògraf és visible en la gent expectant al carrer de baix.
1910 ca. Tolba (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juan Mora Insa (1880-1954) (DARA).

La plaça de la vila d'ara fa poc més d'un segle.
1910 ca. Tolba (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juan Mora Insa (1880-1954) (DARA).

Una de les portes de la vila closa.
1910 ca. Tolba (la Baixa Ribagorça).
Foto: José Galiay Sarañana (1880-1952) (DARA).

La portalada romànica de l'església del despoblat de Falç, al terme de Tolba, dedicada a Sant Just i Sant Pastor, que fou traslladada a l'església de Santa Maria del Pui de Tolba a final del segle XIX, amb l'autorització pertinent del Bisbat primigeni del territori. 
1910 ca. Tolba (la Baixa Ribagorça).
Foto: José Galiay Sarañana (1880-1952) (DARA).

Detalls dels esplèndids capitells romànics, amb evidents figures d'animals monstruosos, que espaordien els fidels que entraven a missa. S'han trobat semblances amb els capitells romànics de la catedral de la Seu i de Covet. El castell de Falç pertangué a Arnau Mir de Tost, qui el llegà al 1071 a sa filla Letgarda i a son nét Guerau. Durant els segles XI i XII hi hagué comunitat regular amb abat, però al 1161 el bisbe lleidatà subordinà l'església al prior de Roda (GREC).

20170512

[1700] D'Isona, dellà la Conca

1920-1930. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Manuel Solé i Vicens (1873-1944).

L'antiga plaça del Bisbe Badia, abans de la destrucció ocasionada per l'aviació feixista (ítalo-espanyola) durant la darrera guerra, al mes d'abril de 1938, per sa proximitat al front de la Pallaresa. Mes antigament dita plaça Vella. 
1845. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
A mig camí de Lleida i la Seu (15h de camí de carro), i a 2h 1/2 de la marge esquerra de la Noguera Pallaresa. «Forman la población 145 casas, la mayor parte de 2 pisos y de mediana construcción, distribuidas en varias calles, llanas y regularmente empedradas, y dos plazas, denominadas la una Vella, con un pequeño soportal, y la otra al estremo del pueblo, del Arrabal».

A mitjan segle XIX, disposava la vila de presó, hospital per a pobres (amb escassa dotació econòmica) i escola de primeres lletres «de fundación particular»

«En los alrededores de la villa existen aún algunas torres y una puera al SE., restos de los antiguos muros de esta importante población». Per a l'aigua de beure, «los vecinos se sirven... de una fuente de muy buena calidad, situada a 400 pasos NO de la villa, que sirve además para lavadero y abrebadero de los ganados, existiendo contigua a ella una capilla dedicada a la Virgen del Rosario [del Roser]».

Al seu terme hi havia i hi ha el llogaret de Llordà «y más arriba hacia el N de él se descubren las ruinas de un castillo, del que todavía se conserva en pié parte de la torre» i un santuari dit de Nostra Senyora de la Posa. Se citen també el un altre llogaret, el de Siall, i el mas de Lo Mullol. Dos mines de carbó no explotades més que pels veïns.

L'únic rierol de curs perenne era el de Sentanya del Molí,  «que corre a 1/4h de Isona y sirve para el riego de algunos huertos, y recogidas después en una balsa, dan movimiento a 2 molinos harineros más abajo de la población».
1845. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Les gelades de les auliveres van marcar la primera meitat del segle XIX: les dels anys 1827, 1830 i 1835 van matar bona part dels arbres. «A más de la agrícola, existen 3 molinos harineros de una sola muela [mola]; uno aceitero y 2 fábricas de aguardiente». Disposava la vila de «2 tiendas de comestibles que proveen los arrieros de la tierra baja, de arroz, pescado salado y géneros coloniales». S'hi feien dos fires a l'any, l'una al febrer, l'altra al setembre. La població rondava els 129 veïns o caps de casa, amb un total de 717 persones, que fa una mitjana de cap a sis per casa. Actualment, hi ha uns 640 habitants.
1920-1930. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Manuel Solé i Vicens (1873-1944).

L'altar major abarrocat de l'església de l'Assumpció, destruït durant la guerra.
1920-1930. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Manuel Solé i Vicens (1873-1944).

L'església de Santa Maria fou refeta als anys 1960 de la destrucció soferta en la guerra. L'antic edifici havia estat bastit amb el reaprofitament de carreus de pedra de la vella ciutat romana d'Aeso. Desconec en quin moment la torre romànica perdé la cadireta amb les campanes de la part superior i s'hi construí el campanar quadrangular adjacent acabat amb aquesta singular estructura metàl·lica amb campana, que serà reemplaçat pel singular nou campanar de l'església de postguerra.
1920-1930. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Manuel Solé i Vicens (1873-1944).

La portalada gòtica i la rosassa de la façana de la vella església. 
1920-1930. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Manuel Solé i Vicens (1873-1944).

La font que abastia d'aigua potable el poble, els safarejos i l'abeurador. 
1920-1930. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Manuel Solé i Vicens (1873-1944).

El safareig públic, amb les dones aplicades a la bugada.
1920-1930. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Manuel Solé i Vicens (1873-1944).

El carrer del Portal, a l'entrada del poble.
1920-1930. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Manuel Solé i Vicens (1873-1944).

Vista de la vila des de l'altra banda de la vall. 
1920-1930. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Manuel Solé i Vicens (1873-1944).

Detalls del poble.
1920-1930. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Manuel Solé i Vicens (1873-1944).

Una altra perspectiva similar de la població, arremolinada al voltant del campanar.
1920-1930. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Manuel Solé i Vicens (1873-1944).

Detalls del poble.
1920-1930. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Manuel Solé i Vicens (1873-1944).

Una esplèndida vista general, amb els aulivers en primer terme.

20170430

[1692] La Seu d'Urgell algun segle enrere

1675 ca. Planta de la Seu d'Urgell i de ses fortificacions, d'Ambrosio Borsano (BDH).
Plànol de la ciutat siscentista, «Planta del Asseu de Urgel», obra d'aquest enginyer militar, tinent coronel d'artilleria, al servei de la corona (espanyola), veg. biografia a El mapa com a llenguatge geogràfic, recull de textos històrics (ss. XVII-XX), a cura de Jesús Burgueño (IEC, 2008).
1845. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
«Situada en el centro de un llano de 2 leguas de largo y cuatro de ancho, que fertilizan las aguas de los ríos Segre y Valira. Su clima es bastante frío pero sano; su atmósfera, despejada».

La ciutat fortificada dels segles moderns disposava de quatre portes: de la Princesa, de la Pau, de Cerdanya i d'Andorra. A dins, més de 400 cases, «algunas de buen aspecto, distribuidas en varias calles regularmente rectas, pero mal empedradas, y 4 plazas bastante espaciosas».

La tropa i la presó eren a l'edifici de l'antic convent dels jesuïtes, vacant des de l'expulsió de l'orde a la segona meitat del segle anterior. I és clar: «Hay palacio episcopal bastante bien construido y con buena distribución». Escola primària, amb cent canalles, i de secundària, que llavors era «de gramática latina y retórica», amb cinquanta. No com ara, que les lletres es van bandejant del currículum...

Hi ha la breu descripció del claustre i de la catedral, que «tiene 13 altares con retablos». El cementiri ja havia estat traslladat fora muralla, «en paraje ventilado, y es muy capaz», o sigui, ben gran.

Les fortaleses que envoltaven la ciutat, a l'oest, a mitja llegua, eren la Ciutadella o Torre Blanca, el Castell i la Torre de Solsona.
1675 ca. Planta de la Seu d'Urgell i de ses fortificacions, d'Ambrosio Borsano (BDH).
Aquest plànol ben bé podria ésser un dels esborranys preparatoris del que apareix a l'orla del seu gran mapa de Catalunya de 1687. La característica planta triangular de la Seu, entre el peu del  Pirineu i el Segre.
1845. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
«El agua del río Segre, que atraviesa la huerta, proporciona grandes beneficios con el riego; y la del Valira, que corre por el confín de la ciudad, es sumamente cristalina y de buen beber; ambos ríos abundan en pesca de truchas, barbos, anguilas y otros peces, teniendo para su paso un puente de bastante solidez, cada uno». La ciutat feia tres dies de fira al 3 de novembre, i tenia fàbriques de ganivets, falçs, serralleria, terrisseria, teixidors i molins fariners.

La ciutat tenia 425 veïns, amb un total de gairebé 2.900 habitants, a raó de prop de 7 persones per casa. L'autor fa un bon resumet de la història local, però com és en ell habitual, l'Edat Mitjana i de plenitud nacional se l'empassa amb quatre ratlles. La ciutat fou cremada pels gavatxos al 1792, i patí setge de 53 dies al 1823 durant el trienni liberal (espanyol).

Segueix l'article dedicat al conjunt del partit judicial de la Seu, «de 10 leguas de Este a Oeste, contando desde el pueblo de Prats al de Castells, y casi la misma... desde el pueblo de Os al de Alinyà». Sobre el clima: «el invierno es pues largo, bastante frío, corto el verano y calorosísimo, poco perceptible la primavera y el otoño delicioso».

El vent del Nord, gèlid, i que rostia les plantes, era popularment anomenat 'vent de la misèria', per gelar-ne les collites. «También reina el viento del Este que conduce la mayor parte de las lluvias y nieves de que tanto abunda este partido».

1845. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
S'hi fa comentari de la geologia, del terreny i dels rius. De la Valira, afirma que era «conocido por los antiguos bajo el nombre de río Negro, que baja de Andorra». La sèquia del Segre comença al Pont de Bar: «sus aguas son muy buenas para el riego y para beber, así como las del Valira, que como ferruginosas son mejores para beber y no tan buenas para el riego». Altres riuets de la comarca són el Riu de la Pedra, el Riu o Coborriu de Bellver, el de Capiscol, el de Querforadat, el d'Arsèguel, el de Bell-lloc, el de les Torres, el de la Culó... majorment baixants del Cadí. 

És ben curiosa l'estadística criminal de l'any 1843, amb el nombre d'acusats, de penats i les condemnes, i l'estadística d'aquests processats per la justícia. En aquell any hi hagueren «4 delitos de homicidio y heridas con una arma de fuego de uso lícito y 3 instrumentos contundentes».
1675 ca. Planta de la Seu d'Urgell i de ses fortificacions, d'Ambrosio Borsano (BDH).
Detalls del plànol de la ciutat, on s'aprecien la muralla i els baluards. La sèquia que baixava de la Valira feia de fossat a la part occidental de la vila. S'hi aprecien els carrers i places des del capdevila fins al soldevila, i hi ha ben marcades la catedral i l'església de Sant Domènec, avui parador nacional (de l'estat veí, de moment).

20170419

[1681] De Son aneuenc (i sense pi)

Anys 1910-1920. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà).
Fot. Silví Gordó (MdC-Món Agrari).

Les dures feines de tallar fusta al bosc i transport amb mules.
1845. Son, les Valls d'Àneu, el Pallars Sobirà.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Als confins de la Bonaigua, Son es trobava emplaçada a 36h de Lleida a velocitat de traginer a l'època, i a 53 de la capital catalana. Més a prop tenien el bisbat, a la Seu, a 15h, o Sort, a 9h, cap del partit judicial.

«Es uno de los pueblos que componen el Valle de Aneo, y está situado en una pequeña llanura, elevada una hora sobre el nivel del río Pallaresa, dominado por montañas elevadísimas cubiertas constantemente de nieves... y el clima es sumamente frío y propenso a pulmonías y reumas». Sobretot si hom no es tapa de valent a l'hivern. 

Tenia a mitjan segle XIX seixanta cases, 60 veïns o caps de casa, i 276 habitants, a raó de 4,6 per casa. O sigui, la mitjana eren quatre o cinc cadascuna. La població assoliria el seu màxim demogràfic cap a final del segle XIX, sense arribar als cinc-cents habitants. D'ençà de llavors, la caiguda ha estat inestroncable, fins a la cinquantena de veïns de començament de segle XXI.

Nombroses fonts proveïen d'aigua la població, amb el terme molt «pedregoso y montuoso, especialmente hacia el SO. y el N., donde se levantan montes muy altos, con particularidad el llamado Teso, despoblado. Los demás tienen pinos, abetos y matorrales».

El camí de ferradura que pujava d'Esterri no era en gaires bones condicions, com tots els de muntanya. Dos dies a la setmana, però, els veïns hi enviaven a buscar el correu. A banda dels conreus i corrals i la caça habituals, s'hi destacava la caça de cabres salvatges i d'óssos.
Anys 1960. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà).
Postal del conjunt romànic de Son, antigament dit del Pi. Emplaçat en un petit altiplà a l'esquerra del Riu de Son, a 1.387 m. d'alçada. El poblet és antic, ja documentat al segle IX, i aixecà una gran església romànica de Sant Just i Sant Pastor, entre els segles XI i XII, amb un ferreny campanar de torre quadrada amb decoració llombarda, i un retaule gòtic del segle XV de Pere Espallargues. Una singular torre semicircular feia les funcions de comunidor.
«S’explica que va servir com a comunidor, la funció d’aquestes edificacions era bàsicament aixoplugar al prevere que des d’allà beneïa els camps, les collites i/o els animals, i que amb el breviari a la mà esquerra i el salpasser a la dreta, manava i/o demanava en nom de Déu als esperits immunds que congrien [segle XIV; del català antic concrear, concriar, provinents del llatí concreare 'crear alhora', amb possible influx de congregare en el pas de -ncr- a -ngr-] les tempestats i les pedregades, que les dispersin i les allunyin: Comunir: conjurar (el mal temps) amb oracions o exorcismes. 

«Llegia que posteriorment va cedir la seva funció a torre de les hores, hi ha encara la maquinària del rellotge, molt malmesa. La intervenció arqueològica que s’hi va fer per part de l’ajuntament d’Alt Àneu, pretenia la seva restauració i la consolidació de l’edifici. S’hi van efectuar els treballs d’excavació dins la torre del comunidor per intentar establir si es podia tractar d’una torre medieval. Els resultats van ser negatius, no trobant-se sinó estrats d’abocament d’època contemporània que reomplien la fossa oberta per poder encabir el contrapès del rellotge, i que, possiblement, arrasà qualsevulla resta arqueològica anterior» (aquí).
Anys 1960. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà).
Son havia disposat d'ajuntament propi durant segles, fins que al 1970 hagué d'unir-se al municipi d el'Alt Àneu juntament amb Sorpe i Isil. Algun dia, esperem que aviat, es pugui revisar la política de desaparició de municipis i crear realment mancomunitats de serveis útils (i no clientelars com en l'actualitat) per poder mantindre els petits pobles com a municipis. Perquè fer el que s'ha fet tota la vida, que és ajuntar els poblets per fer municipis més grans, ho sabria fer jo i tot, i això que no sóc ni geògraf ni economista ni polític. Esperem dels tècnics i especialistes solucions més innovadores que respectin la tradició.
Anys 1960-70. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà).
El bell conjunt romànic amb el cementiri al costat.
Coromines escriu sobre l'etimologia de la població: «pre-romana, iberobasca. Sembla tenir la mateixa que Ison, partida muntanyenca entre Tavascan i Berrós; i relacionar-se amb tot el grup de noms de lloc d'aquestes valls: Isavaarre, Isil, Isàvena, Isòvol, Isot, Isanta, de comú radical en IS-... La -n s'ha conservat en aquest nom per la fonètica precatalana de la toponímia del Pallars superior.

«Atès tot això, no hi ha inconvenient a admetre que ve del basc isun 'multa'..., vist el gran paper que fan, en la vida pastoral d'aqueixes terres, les penyores, per transgressions, en les pastures. S'endevina que Son seria un terme que els pobles veïns envejaven pel bon herbam que cobreix el seu terreny, d'altitud considerable; d'on natural tendència a violar-los les terres; d'ací la recurrent multa o isun esgrimida per la gent de Son i els seus homònims...

«És més: Son posseeix, enclavada dins el límit hidrogràfic de la Vall d'Aran, la zona dita 'La Sendrosa', que els aranesos en va li disputen: d'aquí la dita proverbial, que oírem sovint a gent d'Àneu i d'Aran:

'Mentre el món sia món,
la Sendrosa serà de Son'
.

Recordant que un antic poble abandonat entre Son i Sorpe es deia (Ar)rose, es podria conjecturar que Sendrosa resultés s'una combinació d'aquests dos nom Son + (Ar)rose faria *Sonrose, dissimilat en Sendrosa.

«Mai no s'ha dit 'Son del Pino', afegit inútil inventat per algun administrador foraster a Catalunya».