[1745] Torrebesses de fa cent anys

1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
L'església romànica i al seu davant la casa forta de Scaladei, en una imatge presa des de la part de dalt del turó, on s'acabava l'antiga petita vileta fortificada i començaven algunes pletes i corrals, amb el cementiri fora vila. 

1920. Torrebesses, el Segrià.

Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

La cadireta o espadanya de l'església romànica de Sant Salvador sobresurt per damunt dels murs. Fou aixecada al segle XII, tot just reconquerida aquesta part meridional del Segrià, on l'horta quedava ja lluny i la geografia i el paisatge eren del tot garriguencs. 

1845. Torrebesses (el Segrià).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

A velocitat de carro, la vila era a 5 hores de camí de la capital lleidatana, i a un dia i mig de la capital del país: «Está situada en una pendiente suave, rodeada de pequeños cerros y barrancos. El clima es muy benigno en todas las estaciones», segons laquest autor dinovesc... Sembla que no havia anat a collir aulives en els dies de boira gebradora...

La geografia urbana era encara reduïda a la vileta i carrers adjacents: «Consta de 100 casas, ocho calles y dos pequeñas plazuelas, un horno de pan cocer, propio del común que sirve de casa de ayuntamiento y de cárcel».

L'atenció escolar a mitjan segle XIX era ben avançada, amb estudi per a xiquets i xiquetes: «dos escuelas particulares, una de niños, concurrida por 14 o 16; y otra de niñas, por 8 o 12, pagadas por los concurrentes», o sigui, per les famílies i no pas per l'ajuntament. Diu que l'església era dedicada a la Mare de Déu d'Agost, i no pas a Sant Salvador com avui. 

Destaca la casa-castell dels cartoixans de Scaladei, «situada sobre un colladito a la parte Oeste, la cual contiene un oratorio en el piso principal bajo la advocación de la Purísima Concepción». L'ermita era dedicada a Sant Sebastià, i no pas a Sant Roc com avui, «situada en una altura, próxima al nacimiento de una fuente». Al termi hi hagué també «una balsa que sirve para el consumo de la población». Només se'n regaven alguns horts a baix a la Vall Major de Juncosa. La poca aigua que hi baixava «sirve ademas para abrevar [abeurar] los ganados y mover los molinos harineros», que n'hi havia 3, i també 3 més d'oliers. S'hi destaca la producció de teixits de lli, amb sis telers. 

És del tot curiosa aquesta afició de teixidors. La planta del lli, si era silvestre, hagués de ser molt abundant per donar feina a sis telers. Potser era cultivat en aquells hortets de baix a la vall. Les fibres del lli s'obtenien per maceració de les tiges de la planta, que, un cop raspades i mòltes per extraure'n la part més llenyosa, es filaven i teixien per fer-ne draps i teles. 

Cap al primer terç del segle XIX hi havia 50 llars o veïns, tot i que el poble tenia el doble de cases!, amb un total de 269 persones, que fa una mitjana de 5 per família. Les dades de Madoz no acaben de lligar amb els fogatges recollits en altres publicacions, ja que sembla que des de final del segle XVIII, la població visqué un augment constant de població. Segons l'encilopèdia.cat «els fogatjaments medievals donen 40 focs (1365) per a aquesta població, els quals havien baixat el 1381 a 19 focs. A mitjan segle XVI, però, ja se'n comptaven altra vegada 60. Així, doncs, la població ha estat tradicionalment escassa, bé que amb un fort augment al segle XIX. En efecte, al segle XVIII havia passat de 60 h al 1718 a 422 h al 1787, expansió que continuà fins al màxim de 944 h al 1860. 

«Modernament, la tendència ha estat la pèrdua de població. Havia disminuït a 855 h al 1900 i a 758 h al 1930, descens que s’accelerà durant les dècades dels anys 1960 i 1970: 514 h al 1960, 415 h al 1970 i 382 h al 1975. Les dades posteriors insisteixen en la pèrdua d’habitants: 380 h al 1981, 359 h al 1991, 317 h al 2001 i 297 al 2005», essent un dels pocs municipis de la comarca del Segrià que perd habitants durant els darrers 25 anys.

1920. Torrebesses, el Segrià.

Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

La placeta de l'església on s'hi col·locà una creu de terme, que llavors conservava encara el capitell gòtic, però ja no pas la creu. 

1920. Torrebesses, el Segrià.

Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

La creu original es pot veure al museu local. Degué d'ésser mutilada en alguna de les carlinades del segle anterior. Sembla que la foto fou presa un dia de festa grossa, car tots els figurants se'ns hi apareixen ben remudats, probablement a l'entrada o sortida de missa. Des d'abans de 1920, la vila ja disposava d'enllumenat elèctric als carrers.

És espectacular la tradicional galeria oberta de la casa, amb dos persianes recollides ara, però de ben segur ben abaixades en els mesos d'insolació estiuenca, on s'hi devien assecat tota mena de figues i albercocs, i amb una bona estesa de canyissos amb els melons d'hivern i les tomates de penjar. 

1920. Torrebesses, el Segrià.

Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

La creu processional de la parròquia de Torrebesses. 

1920. Torrebesses, el Segrià.

Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Retrat de joves i xics davant la portalada neoromànica de l'església nova, començada amb gran empenta cap al 1869 (aviat farà 150 anys) per les necessitats derivades de l'augment de població, però mai no acabada per culpa de les gelades dels aulivers, segons que sempre he sentit dir a mon pare. 

1920. Torrebesses, el Segrià.

Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Detall de la jovenalla i de la portalada. L'església s'havia de pagar amb les aportacions de les famílies de la població. S'escriu al web municipal: «La persona que va impulsar la idea va ser l’alcalde Tomàs Ballesté, juntament amb el rector i el bisbe de Lleida. El dia 24 de setembre de 1869 se'n va beneir la primera pedra. El pressupost de la nova construcció era de 105.000 pta. aproximadament. Havia de ser tota de pedra picada i prometia esdevindre un exemple únic a les nostres contrades a les acaballes del segle XIX. El projecte es va començar amb empenta però al cap d’un any es va parar.

«El motiu de l’aturada va ser la crisi econòmica que va seguir als intensos freds i gelades de l’hivern del 1869-1870 que malmeteren molt la producció agrícola i provocaven un gran daltabaix al poble. A més, hi havia un clima de divisió i inseguretat en la situació política del país. L’alcalde va haver de vendre les seves finques per fer front al deute que havia provocat la construcció d’una part de l’església, fet que va suposar la seva ruïna. La plaça que s’ha construït en l’interior de les parets de l'església porta el nom d'aquest alcalde».

1920. Torrebesses, el Segrià.

Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Retaule de Sant Joan Baptista, de la capella lateral excavada a la roca, amb escenes de la vida del sant, d'estil gòtic de l'escola lleidatana i datat del segle XIV.

1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
Vista de la població des del cementiri dalt del turó, amb vista a l'absis de l'església i a la casa-castell d'origen templer. 

«Les notícies documentals s’inicien els anys de la conquesta cristiana i la repoblació del territori, que fou confiada (com la de Juneda, Sunyer i Torregrossa) a la casa de Cervera. Els templers reberen també honors i la senyoria, que a l’extinció de l’orde (1317) retornà a la corona. Pere III vengué el 1359 la jurisdicció de la Granadella, Granyena de les Garrigues i Torrebesses a Pere Moliner, ciutadà de Lleida, amb la jurisdicció total (mer i mixt imperi) per 14.000 sous barcelonesos (segons consigna un document de l’Arxiu de la Corona d’Aragó facilitat per Josep Jané, de Torrebesses), i consta en poder del dit Moliner en el fogatjament del 1365.

«El 1394 Perot Moliner, per una permuta, cedí Torrebesses a Pere Icard, també ciutadà de Lleida, en canvi del castell i lloc de Vilafortuny. El seu fill Manuel Icard vengué Torrebesses (mitjan segle XV) a Bernat i Margarida Boixadors (el 1455 era de Margarida, ja vídua). El 1462, iniciada la guerra contra Joan II, aquest monarca s’apoderà del poble, que cedí al seu escuder Pedro de Lizarazo; la seva vídua, des de Saragossa, vengué el seu domini a la cartoixa d’Escaladei per 450 florins d’or i aquesta venda fou confirmada per Carles V el 1519. Torrebesses es mantingué fins a la fi de les senyories (1835) en poder de la cartoixa, que reformà i conservà el magnífic castell palau» (enciclopèdia.cat).

1937. Torrebesses, el Segrià.
Bitllet de 15 ctms. de pta. del Consell municipal. La tipologia de la lletra presenta un toc modern i racionalista, propi del moment. El segell, en català per primer cop, fou fet a corre-cuita, sense dibuix interior. 

[1601] Ressenya de les Garrigues històriques, més

[1732] L'Espluga de Serra a la Terreta

2017. L'Espluga de Serra (el Pallars Jussà).

«Poble del municipi de Tremp (Pallars Jussà), situat al vessant occidental de la serra de Camporan, a la capçalera de la vall del barranc de Tamúrcia, a 1 196 m alt. Població: 44 h [2009].

«L’església és dedicada a la Mare de Déu de les Neus. Fins al 1970 constituïa un municipi independent el terme del qual comprenia les valls del barranc de Miralles i de Tamúrcia, fins a prop la seva confluència amb la Noguera, i, al nord, vora aquest riu, l’antic terme de Casterner de les Olles i, separats de la resta del terme, els d'Enrens i de Trepadús. L’antic municipi comprenia també els pobles de la Torre de Tamúrcia, els Masos de Tamúrcia, els llogarets de Torogó (amb l’antic priorat de Sant Climent de Torogó), i el Castellet, els antics pobles de Miralles, d'Aulàs i de Llastarri, la masia i antic hostal de Barrugats i el santuari de Sant Gervàs» (enciclopèdia.cat).

1845. L'Espluga de Serra (el Pallars Jussà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

La Serra de la Costa de Cirera protegia i protegeix encara la població per l'est i li dona el nom: l'espluga és un sinònim de cova. Tenia en aquell segle 15 cases, 9 veïns i 53 persones, si fa no fa no gaires més que ara. 

L'església és dedicada a la Mare de Déu de les Neus, tot i que el lloc a gairebé 1.200 m. d'altitud no sigui pròpiament terra de neu per sa latitud. «El cementerio apartado de las casas está bien situado, hallándose no muy lejos una fuente abundante de buena calidad». Alguns horts eren regats per l'aigua del barranc d'Esillosa, «que lleva generalmente muy poca agua en verano y corre en dirección de E a O». És ben curiós que la muntanya era tan pelada d'arbres, «que apenas los habitantes tienen la leña necesaria para su consumo». 

2017. L'Espluga de Serra (el Pallars Jussà).

1913. L'Espluga de Serra (el Pallars Jussà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

L'escut dinovesc de la població.

1913. L'Espluga de Serra (el Pallars Jussà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Dona l'autor la població de cadascun dels nuclis de població: per a l'Espluga, 95 habitants!, segons el cens de 1920, que contrastaven amb els 30 del cens de 1831. La importància de la muntanya es devia a les pastures. El lloc era proveït, en temps medievals, de castell, amb posició estratègica a l'esquerra de la Ribagorçana. 

2017. L'Espluga de Serra (el Pallars Jussà).

El Castell del Mall i la Roca de la Pedregó, a la Serra de Castellet.

«La Terreta Ribagorçana és una subcomarca o comarca natural catalana, situada entre el pantà d'Escales al nord i el congost de Mont-rebei (serra del Montsec) al sud; entre aquests dos punts, abasta les dues ribes del riu Noguera Ribagorçana. Administrativament, està repartida entre la comarca aragonesa catalanoparlant de la Baixa Ribagorça a l'oest i la comarca catalana del Pallars Jussà a l'est. En la divisió comarcal proposada per l'Enciclopèdia Catalana, la Terreta forma la part més meridional de l'Alta Ribagorça, seguint les directrius de la divisió comarcal del 1936 i la seva reforma del 1939. En els àmbits acadèmics, la Terreta sempre ha estat considerada formant part de l'Alta Ribagorça.

«Una de les raons per les quals es va desestimar la inclusió de la Terreta en l'actual comarca de l'Alta Ribagorça fou el fet que dos dels antics municipis de la Terreta que havien d'integrar la comarca eren Espluga de Serra i Sapeira, que el 1970 foren agregats al terme municipal de Tremp, cap del Pallars Jussà. Un tercer antic municipi ribagorçà, el de Benés, també fou agregat a un municipi pallarès: el de Sarroca de Bellera, encara que aquest no pertany a la Terreta.

«Integraven la Terreta, entre d'altres, els pobles d'Aulàs, Castellet, Esplugafreda, Espluga de Serra, els Masos de Tamúrcia, Sapeira, Torogó i la Torre de Tamúrcia. La terra d'aquesta comarca natural és molt pobra per als conreus, i fins i tot per a les pastures. D'aquí ve, segons la tradició, el nom de la Terreta.

«El 19 de juny tenia lloc l'aplec de Sant Gervàs i sant Protàs, a l'ermita dedicada a aquests sants, popularment anomenada de sant Girvàs, enfilada en els vessants meridionals de la Serra de Sant Girvàs, al nord-est de la Torre de Tamúrcia. Aquest aplec esdevenia temps enrere l'autèntica Festa Major de la Terreta. Actualment se celebra el diumenge immediatament posterior a aquell dia.Actualment la Terreta forma part de l'Espai d'interès natural de Vall Alta de Serradell - Terreta - Serra de Sant Gervàs» (viquipèdia).

2017. L'Espluga de Serra (el Pallars Jussà).

1977. L'Espluga de Serra (el Pallars Jussà).
Foto: Camil José Guiu (1937-1991) (MdC_AFCEC).
L'església de la Mare de Déu de les Neus.

[1724] Lo Pui de Lleràs sobre la Terreta ribagorçana

[1726] Poble, castell i cenobi de Mur

1920. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).
Vista des del pati interior.

1845. Mur (el Pallars Jussà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

L'origen del prebostat de Mur: «...data del siglo XXI, en que el conde de Pallars fundó la iglesia de Santa Maria de Mur, cuyo prepósito o paborde puso bajo la sugeción inmediata de la Santa Sede...» Els comtes buscaven de sostraure's a la influència omnipresent en aquells territoris del Bisbe de la Seu. 

Sobre el castell de Mur, la descripció és breu però exacta: «...está constituido sobre una roca, a 200 pasos de la iglesia del pueblo, siendo antiquísimo: su obra es de mucha solidez y de figura elíptica; tiene en la punta NE una torre, cuyas paredes son de 46 palmos de espesor, y todo su esterior está bastante bien conservado».

1970-80. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Planta el·líptica del castell i situació de la imponent torre (fototeca.cat).

1845. Mur (el Pallars Jussà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

El poblet de Mur «se compone de varias casas y masías esparcidas por el término de la manera siguiente: Mur solo, en que solo existe la iglesia y restos del antiguo monasterio, hoy casa del cura, está situado en la cima de su collado...», Collmorter amb 4 cases, Santa Llúcia, amb 45 cases i església; i els llogarets de Les Esplugues, el Fornicó, Sellamana, Es Comuns, el Meüll, i Coscó. Vilamolat i el de Puigmaçana també en formaven part. 

A Santa Llúcia, «hay buenas fuentes y labadero, pero en las demás escasean de aguas y tienen necesidad de surtirse en fuentes bastante lejanas». A Vilamolat hi havia el molí fariner. Tot plegat, amb 20 veïns o llars, que no arribaven als 200 habitants.

1920. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).
La magna torre del castell.

1920. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).
La posició estratègica sobre la Conca i la Pallaresa.

1937. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Imatge del bitllet d'una pesseta de l'ajuntament trempolí.

«Antic castell del municipi de Castell de Mur (Pallars Jussà), emplaçat al cim d’un turó (888 m.) encinglerat sobre la Noguera Pallaresa, a l’entrada de la Conca de Tremp. 

L’edifici

«La seva situació era militarment estratègica, ja que des d’aquí es domina mitja comarca. Tota l’obra del castell de Mur té l’aparell característic del primer romànic del segle XI, bé que alguns elements semblen indicar l’aprofitament de construccions anteriors. El recinte, assentat sobre la roca viva, té una planta en forma de triangle rectangle amb els angles arrodonits i el costat més llarg, el de ponent, lleugerament corbat. Hom ha dit que el castell de Mur s’assemblava a una nau: els murs que tanquen el recinte en angle arrodonit per la banda de tramuntana s’eleven formant una bestorre, sostinguda a la part interior per una arcada que transmet les empentes a les parets laterals del recinte. S'hi accedeix per un portal elevat de mig punt, situat a l’altura del cos de guàrdia. A l’altre extrem del recinte, a la paret de migdia, hi ha adossada la torre de l’homenatge, una torre mestra de planta circular, que sobresurt per damunt de la muralla i que té una alçada d’uns 16 m. Aquesta torre té diverses finestres a llevant, a migdia i a ponent, espitllerades exteriorment i de mig punt a l’interior. El portal, de mig punt i elevat, és a la banda de ponent; s’hi accedeix per una escala exterior tallada a la roca.

La història

«El castell, que apareix referenciat per primera vegada el 969, era propietat dels comtes de Pallars. A mitjan s. XI, Ramon V de Pallars Jussà el cedia en feu a Arnau Mir de Tost, el qual, anys més tard, el deixava en testament a la seva filla Valença, esposa de Ramon V de Pallars, i al seu nét Arnau. Més endavant, els comtes de Pallars, Ramon i Valença, infeudaren el castell, primer al seu fill Ramon Pere i després a Artau II de Pallars Sobirà. Segons alguns documents de l’època, el castlà de Mur era un tal Miró de Mur. Dels s. XII i XIII es conserva poca documentació, però es pot confirmar que els castlans de Mur eren els membres del llinatge del mateix nom i feudataris dels comtes de Pallars Jussà. A partir del s. XIV, els Mur esdevenien feudataris dels reis de Catalunya i Aragó. El darrer membre de la nissaga, Hug Pere de Mur i Cervelló, va viure a la primera meitat del s. XV. Posteriorment, la baronia, a conseqüència de casaments, herències i vendes, fou propietat de diverses famílies. L’església es començava a construir entre el 1057 i el 1060, al costat del castell de Mur, per impuls dels comtes de Pallars i el seu fill, Pere Ramon. Les obres van acabar el 1069. Al final del s. XI, era instituïda com a canònica agustiniana i escollida pels comtes de Pallars com a necròpoli familiar. Arran d’aquests privilegis, es va formar la pabordia de Mur, que ocupava un extens territori del Pallars Jussà. A la darreria del s. XVI, es va convertir en una col·legiata secular, encara que conservava els drets i les possessions anteriors; a partir del 1873 va esdevenir parròquia rural, i amb això s’iniciava el seu abandonament i decadència. L’any 1920 fou declarada monument nacional.

«A pocs metres, en direcció SE, hi ha la col·legiata de Mur. El castell i la canònica formen un interessant conjunt, consolidat i estudiat gràcies a successives campanyes de restauració iniciades al primer terç del s. XX i també en la dècada dels setanta i els vuitanta» (enciclopèdia.cat).

1973. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Camil José Guiu  (MDC).
La impressionant torre del castell des del peu.

1973. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Camil José Guiu  (MDC).
L'altra torre, la de l'homenatge.

1973. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Camil José Guiu  (MDC).
Vista des de la porta de l'església. L'estat ruïnós abans de la restauració.

 [478] Un tomb pel Baix Pallars o Jussà
[1635] Lo Sant Crist de Mur