Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Madoz. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Madoz. Mostrar tots els missatges

20200209

[2086] Flaixos d'abans de Llardecans

1920 ca. Llardecans (el Segrià).
La fàbrica de sulfur per a l'extracció d'oli de la pinyola, el residu orgànic que resta després de la premsada de l'auliva. Amb tants molins, una fàbrica d'aquestes devia treballar amb abundància de matèria primera. Ran de camí, s'hi observa l'antic pou divuitesc que proveïa d'aigua la població, i al davant, crec, la bassa quadrada feta de muret de pedra.
1845. Llardecans (el Segrià).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
L'apreciació sobre el clima és prou exacta: a l'estiu, calor calor i a l'hivern, fred fred. Les 125 cases que hi havia al poble eren de pedra o bé de la tradicional tàpia, però totes «con escasas comodidades, y varias calles desempedradas en su mayor parte». I atenció: «una plaza donde se reunen los vecinos los días festivos a bailar y otras diversiones». Com que la gran bassa encara es feia servir per a l'abeurament de l'animal, aquesta plaça devia ésser la de l'església de Loreto. 

Sembla que el secretari municipal aprofitava que sabia de lletra per traure's un sobresou com a mestre de l'escola municipal de xiquets, amb 40 bordegassos. Tot plegat pel destacat preu de 2.100 rals! pagats a través de la contribució, i se n'emportava dos terços del pressupost municipal. S'hi fa esment de les dos basses, la gran i a tocar de la vila vella per als animals, i la nova al costat de la font, als afores, per a les persones.

Com a agregat, al municipi hi ha «el [término] rural de Adá que dista cerca de una hora». Les pedreres no proporcionaven pedra de gaire bona qualitat. La presència dels cultius tradicionals de secà es complementava amb el de vinya. Llavors, encara només dos molins d'olis dels més de deu que hi haurà en començant el segle XX. Per a moldre el gra per a farina del pa, calia desplaçar-se a altres pobles «de la ribera del Seo... y algunas veces hasta Lérida». Desconec la referència al Seo, si no és una errada per Segre. Dels coneixements d'etimologia del topònim, no cal ni parlar-ne.


1896. Llardecans (el Segrià).
«Anuario Riera» (BDH).

A la primera edició de l'anuari, cap a final del segle XIX, la població arribava als 1.396 habitants! El terreny de secà és considerat de bona qualitat perquè és sobretot pla. Aulivers i ametllers, com ara, però també amb «bastante viñedo», que la fil·loxera devia liquidar i que ja no s'hi va tornar a plantar. L'abundant quantitat de botigues indica que els cèntims rutllaven en aquells anys, amb un parell de fondes, una taverna i set cafès! Tots els negocis són a nom d'homes, excepte alguns en què el propietari ja colgava. Llavors eren de la «viuda de», si el menava la muller, o bé dels «herederos de», si era regentat dels fills.
1908. Llardecans (el Segrià).
«Anuario Riera» (BDH).

La festa major grossa era la del 15 d'agost, i la petita, la d'hivern, per Sant Antoni. La informació de l'anuari és un pèl més completa, i s'hi enclouen l'escola de la Sagrada Família per a xiquets i xiquetes, sempre separats, els dotze, sí 12!, molins d'oli, inclosos els de les societats 'La Aceitera' i 'La Unión', els forns de pa, la fàbrica de sulfur... però no pas la farmàcia, cosa curiosa, oi? També hi podem veure els principals càrrecs de l'ajuntament. L'impuls del poble de fa ara una mica més de cent anys crec que es veu bé en el fet de disposar de doble línia escolar, la pública, habitualment per a les famílies més justes econòmicament, i la privada, per a les pubilles i hereus de les adinerades.

En molts dels nostres pobles, del reg i del secà, això feu que hi hagués de manera habitual aquesta distribució social, d'interessos enfrontats, i que arribaria als temps republicans amb exacerbació de postures, actituds i fets, i fins al drama de la guerra (espanyola), que ens obligà als catalans a posicionar-nos en un cantó o un altre i enfrontar-nos entre nosaltres. Quan el que necessitàvem, com encara ara, era i és la nostra pròpia República. 
Anys 1970. Llardecans (el Segrià).
Fototeca.cat

La bassa nova de la font del 1797, als afores del poble, encara en funcionament i una miqueta més enllà de les escoles velles. Observem, al mur de pedra, els graons per baixar-hi i, al fons, les escales.  

20190828

[2018] Lo Pont de Montanyana

1890. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
Foto: Frederic Bordas i Altarriba (MdC-AFCEC).

Vista de la plaça del poble, tota de terra, sense empedrar encara, dins l'antic nucli fortificat, del qual en veiem els portals.
1890. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
Foto: Frederic Bordas i Altarriba (MdC-AFCEC).

Detalls del petit poble ribagorçà, amb les antigues balconades de forja senzilla, alguna encara de fusta. 
1889. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (MdC-AFCEC).

El poble ajaçat al llarg de la Noguera Ribagorçana amb el vell pont de fusta penjant, apte per al pas de persones i bèsties.
1889. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (MdC-AFCEC).

Les velles cases del poble, llavors cases totes de pagès, quan ni pensaments hi havia que la carretera portaria el que n'hem dit progrés, i potser no ho és. S'afiguren bé els tirants que subjecten la palanca des dels pilans de cada costat.
1845. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

A mitjan segle XIX, fins i tot a l'autor del llibre li costà de castellanitzar el nom del poble, i hagué d'incloure en el títol el topònim popular i tradicional, Pont, descrita com a «aldea o barrio», en al·lusió als orígens, baixats de Montanyana al vell camí entre el Pirineu i la plana, i cap al Pallars, lloc que de temps enrere devia menester hostals i fondes per als traginers i viatgers, i lloc de control del pas del riu cap al Pallars. «Se encuentra este barrio en territorio de Catalunya, perteneciendo al de Aragón; aun más, hay casa que se halla en terreno respectivo a ambas provincias». Cosa gens estranya entre pobles d'història comuna i agermanada, però que per a l'autor era «por una de las irregularidades de nuestra división territorial», entenent ell espanyola quan diu «nuestra»

Les magnífiques campanes de la torre de l'església i dos esglésies més, «más antiquísimas y casi derruidas», li demostren la importància del lloc en temps passats. Una de les grans avingudes amb què de tant en tant la Ribagorçana obsequiava als seus riberencs se n'endugué els arxius de la casa de la vila, amb la casa i tot, és clar.

L'església parroquial és dedicada a Sant Ermengol, una reminiscència del domini medieval urgellenc del vescomte Arnau Mir de Tost, que considerà el poble primerenc de Montanyana, al voltant del castell, un lloc privilegiat per controlar l'avanç conqueridor cap al sud. Cap al segle XIV, el lloc passarà al comtat ribagorçà i s'iniciarà la relació jurisdiccional amb els hospitalers, a on hi hagué l'abadia del prior de la comanda de Siscar.


Res no diu l'article dels telers de llançols i draps ni de la farinera que hi hagué a la vila, per la qual cosa cal suposar que eren de data posterior a l'obra, i, per tant, de la segona meitat del segle XIX o començament del XX.
1845. Montanyana (la Ribagorça).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
La vila de Montanyana, dalt del tossal, disposava d'una seixantena de cases, «bastante incómodas cerca de las cuales se ven vestigios de haber existido murallas». S'hi referència a la pertinença a l'antic Orde de Sant Joan, i se n'esmenta el castell derruït. En aquells temps, hi habitaven 61 caps de casa, amb un total de 285 persones, a raó d'entre quatre i cinc per casa. Ara hi deu haver com a molt una vintena d'habitants. La força de la despoblació del Pirineu, no només el de dalt sinó des de les comarques de la terra més baixa ha estat mortal durant aquests darrers cent anys, durant els quals l'Estat i els poders els han xuclat la sang, això sí, en forma d'explotacions hidroelèctriques. 

Segons en Coromines, el topònim de la «vila i antic cap del municipi del Pont de Montanyana (Baixa Ribagorça), a la confluència dels barrancs de St. Joan i de St. Miquel, que formen el barranc de Montanyana, afluent per la dreta de la Noguera Ribagorçana», derivaria de MONTANIANA, vingut del nom propi MONTANIUS.
1915. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
La passarel·la a començament del segle XX.

1906. Montanyana.
«Anuario Riera», BCN.
1906. Montanyana.
«Anuario Riera», BCN.

Les dades municipals del poble de Montanyana, llavors de cap a 800 habitants, i de l'agregat de Pont de Montanyana, amb prop de 350. Ara l'agregat dona nom a tot el municipi. Hi veiem els noms dels governants municipals, inclòs el mossèn, l'únic castellà juntament amb el secretari i els mestres, els perpals de castellanització de la població en aquells temps. Hi veiem el nom dels botiguers [abacerías], dels ferrers, del metge. Hi havia tres fondes, farmàcia, escola de xiquets i xiquetes, molí d'oli i societat de reg. Tot això la modernor s'ho emportà i la globalització ho fa molt difícil de recuperar. Però no hem de deixar de lluitar.
Anys 1960-70. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
Vista del poble vell fortificat, i del pont de tirants, per damunt d'una Ribagorçana asfixiada pels pantans pirinencs. 
1937. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
Paper moneda de Montanyana, imprès a la impremta Figueres de Tàrrega. A través de Tremp, devia ésser la vila més propera que disposava d'impremta. L'ús de la llengua pròpia era -i encara és- prou difícil, després de segles de diglòssia, de menyspreu i de desdeny de part de les institucions oficials (espanyoles).


Anys 1960-70. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
Vista de l'antiga passarel·la de fusta. Sense pilans, s'estalviaven els disgustos que, més sovint del que ara poguéssim pensar, la força de l'aigua del riu els hauria desencadenat. No ho sé pas del cert, però el primer arc de pedra sembla indicar l'existència antiga d'un gran pont de pedra, abatut per la Ribagorçana.
Anys 1960-70. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
Vista del poble des del tossal, a on veiem el modern barri de la carretera, que ressegueix el traç del riu.
Anys 1960-70. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
Una altra perspectiva del poble i del carrer, de serveis als automobilistes, que es va anar creant al llarg de la carretera N-230.
Anys 1960-70. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
La vella carretera dels anys dels Seats 850 o 1500. Les famoses coques de cabell d'àngel o de crema de Casa Isidro i de Casa Pallàs, i la fonda Llarc, tenen fama gairebé ancestral entre els usuaris de la carretera fins avui. 



20190715

[2002] El poble i l'església de Covet al segle XIX

1891. Santa Maria de Covet, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Lluís Marià Vidal (1842-1922),
MdC-AFCEC, 20 de desembre. 

La magna església romànica de Covet, tal com es mostrava a final del segle XIX, amb les cases del poble adossades al costat i la rosassa tapiada.
1891. Santa Maria de Covet, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Lluís Marià Vidal (1842-1922),
MdC-AFCEC, 20 de desembre. 

Detalls de l'estat de l'església, en funcions només parroquials ja des del segle XIV. Se n'està estudiant l'existència d'una canònica, centre del Priorat de Covet, atès que sembla del tot segura la presència d'una comunitat canonical des del 1092, en què s'hauria començat a aixecar-hi l'església, no gaire després del decés del gran dominador d'aquesta contrada i senyor de la guerra, Arnau Mir de Tost.
1845. Covet, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

Per baixar de Covet fins a Tremp, amb qui els d'aquesta part de la conca mai no volen confondre's (sinó tot al contrari), feien falta en aquells temps de mula i carro més de 4 hores! Fins a Lleida, no sabem si pel pas de ferradura de Terradets o pel coll de Comiols, 17h!

Llavors el poble tenia 30 cases i 12 veïns, o sigui, cap a una setantena d'ànimes. Al 2005, hi constaven 5 habitants. Aquesta és la mesura del despoblament de la Catalunya interior, el gran drama del nostre temps al qual ningú no fa gens ni mica de cas. 


Al costat de l'Església de Santa Maria hi havia el cementiri, que ja n'ha desaparegut. L'abastament d'aigua es feia per un pou a 200 m «y también de una fuente de buena calidad que se halla a 1/4 de hora de su lado Sur». Baixant cap a Isona, a mitja horeta, hi havia la fonda de les Moreres «sobre el camino real que va de Tremp a Cervera y tierra baja», o sigui, pel coll de Comiols. Cap al nord, el Mas de Sant Martí («Manso» en castellà, del llat. MANSUS).

La producció agrícola era complicada per la mala qualitat de les terres i la falta d'aigua. Els boscos eren inexistents, «que solo en alguna propiedad de particulares hay algunos robles, fresnos y olmos». Alguns roures, freixes i oms.

Precisament, i segons el nostre respectat etimòleg de capçalera, el topònim de la població provindria del llat. CODEX-ICIS, 'soca o tronc', a través de CODICETUM. En perdre's la intervocàlica -d- ja al segle X, «s'hi intercalà una  -v- epentètica». Per tant, sembla que segles enrera el lloc era ben atapeït de bosc. 
1891. Santa Maria de Covet, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Lluís Marià Vidal (1842-1922),
MdC-AFCEC, 20 de desembre. 

La façana de l'església, amb un marge de pedra seca i esbarzers que li obria caminet des del poble fins a la portalada, atès que el tros del davant era llaurat i cultivat per un particular. No fora cap als anys 60 del passat segle que es compraria aquesta parada per donar-li perspectiva i decència. 
1891. Santa Maria de Covet, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Lluís Marià Vidal (1842-1922),
MdC-AFCEC, 20 de desembre. 

La porta de fusta i forja encara és l'original, després de més de 900 anys!
1891. Santa Maria de Covet, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Lluís Marià Vidal (1842-1922),
MdC-AFCEC, 20 de desembre. 

La descripció arquitectònica i artística completa de tot el conjunt la podeu llegir en l'article d'Adell i Gisbert, Joan-Albert [et al.]. Santa Maria de Covet, a 'El Pallars' (Catalunya romànica, XV), Enciclopèdia Catalana, 1993 (enciclopèdia). Hi destacaven les sorprenents figures planes dels lleons (ara només en resta un) que devoraven els homes, un a cada costat de les arquivoltes, que expliquen, de fora cap endins, el pecat original i la perdició del món, amb la consegüent redempció oferta pel Crist majestàtic de la màndorla del timpà.

20190529

[1985] Antigues de l'Anserall alturgellenc

1890. Anserall (l'Alt Urgell), 9 d'agost.
Foto: Lluís M. Vidal i Carreras (1842-1922) (MdC-AFCEC).

A la voreta de la Valira, el poblet d'Anserall a la fi del segle XIX, quan l'antiga esplendor del monestir de Sant Serni ja feia molt de temps que havia periclitat. 
1890. Anserall (l'Alt Urgell), 9 d'agost.
Foto: Lluís M. Vidal i Carreras (1842-1922) (MdC-AFCEC).

En el detall fotogràfic s'hi aprecia l'antiga palanca de fusta sobre la Valira, al camí que donava entrada al poble, i les teulades tradicionals de llicorella. 

1845. Anserall, l'Alt Urgell.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
El petit poblet disposava de 35 cases en aquell ja llunyà segle XIX, i l'església parroquial de Sant Sadurní, a l'antic monestir dels afores, riu amunt. Els llogarets Mortes i Estalareny n'eren dependents. Del «famoso y antiguo monasterio» se'n diu que va pertànyer a l'orde templer, cosa que no crec ajustada a història. El poble tenia una fèrtil horta de ribera i «un puente de madera para facilitar el paso al camino que conduce a Andorra». La terra baixa oferia 400 jornals per sembrar, i la muntanya fusta per a combustible i pastura per péixer el bestiar. Tot plegat per a 24 veïns o caps de casa, que feien 160 persones, a raó mitjana de 6 o 7 per casa. Ara, a Anserall, n'hi deu haver la meitat, de Veïns, si fa no fa.
1910 ca. Anserall (l'Alt Urgell). 
Postal d'ATVdel poblet urgellenc al peu del camí d'Andorra. Uns figurants amb cavall inclòs, escaientment col·locats, avivaven la composició. Al fons, un gran edifici, potser d'una antiga fonda al camí andorrà?, rere el cementiri petitó que ens tapa la vista de la palanca de fusta que donava accés al poble.
Anys 1920-1930. Anserall (l'Alt Urgell). 
Una altra preciosa imatge de la ribera valirenca al pas per Anserall. Moltes cases tenien les golfes per guardar-hi el fenc, per ajudar a passar l'hivern al bestiar.
Anys 1920-1930. Anserall (l'Alt Urgell). 
Una altra preciosa imatge, plenament etnogràfica, aquesta del carrer Major del poblet, sota els porxos de Cal Miquel. Tot destil·la una manera de viure a muntanya, ja inexistent.  
Anys 1920-1930. Anserall (l'Alt Urgell). 
Postal de l'Anserall d'ara fa (gairebé) cent anys, amb el camí d'Andorra que remunta la Valira, la palanca en primer terme, el petit nucli de la trentena de cases que formaven la població. 
Anys 1930-1940. Anserall (l'Alt Urgell). 
Preciosa postal acolorida de l'Anserall d'abans, amb les palleres de la vora de la Valira. 


20190421

[1970] De Natjà lliterana

Anys 1960. Natjà, la Llitera.
Les portalades romàniques de Sant Nicolau.
1845. Natjà, la Llitera.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
A velocitat de carro, Natjà es trobava a tres horetes bones de Tamarit i 11 de Lleida, capital episcopal. Era estratègicament situada damunt del tossal de Sant Quilis, «donde la combaten libremente todos los vientos». Efectivament, el lloc és immillorable, gairebé a 750 m. d'alçada, i per això exposada a tots els vents i amb una vista privilegiada del Pirineu. Com que hi havia ventilació, «el clima es sano».

A mitjan segle XIX hi havia 25 cases, «la mayor parte muy miserables», tal com eren les cases de la pagesia de l'època i encara més al secà. Però tenia presó, ves per on. En canvi, ens diu Madoz que hi havia 49 veïns, el doble que cases. Suposem que hi inclou els masos del terme. En total, feien 447 persones, a raó de 9 per casa! Actualment, deu rondar els 80 habitants, havent esdevingut ja un agregat de Baells.

«Situada en la cumbre del monte, contiguo a la cual existe un castillo derruido. Depende de dicha iglesia, el anejo de Saganta». Potser el terme no era tan pobre, perquè l'església tenia dos beneficiats particulars, bé que un a mitges amb el municipi.

«Fuera del pueblo se halla el cementerio, y a 1/4 de hora una fuente y una balsa, aprovechándose la primera para el riego de algunos huertecillos», amb el terme pedregós, ple de carrasques i roures, amb cultiu d'olivera i un molí d'oli.

Anys 1970. Natjà, la Llitera.
Porta cegada de la façana de ponent de l'antiga església romànica de Sant Nicolau, del segle XII, amb una decoració molt simplificada i característica de la denominada 'escola de Lleida' (fototeca.cat). 
Anys 1970. Natjà, la Llitera.
Porta romànica de la façana sud, amb dos arquivoltes llises emmarcades per un guardapols (fototeca.cat).
Anys 1970. Natjà, la Llitera.
Campanar octogonal fet de totxo al segle XVIII sobre l'estructura de l'antiga església romànica (fototeca.cat)

Natjà, la Llitera.
Mencionat cap a l'any mil en els documents, l'etimologia del topònim, segons l'Onomasticon del nostre il·lustre mestre Coromines, sempre oït amb palatal africada sorda (tret característic de bona part del dialecte nord-occidental), remet a l'arrel aràbiga que significa 'escapar-se, salvar-se'. La majoria de pobles veïns tenen també aquest origen sarraí. «El significat de 'lloc elevat en què hom se sent segur' convé magníficament a la posició de Natjà, com ens la descriu Espinàs, i com jo la vaig veure en l'enquesta. Ara bé, no dubtem que els moros se'n servien de punt de suport, car per allí va passar el front de lluita durant més de cent anys: recordem l'avenç de Ramon Berenguer III en competència amb el Comte d'Urgell i amb Alfons I d'Aragó.

Sense remei aquests petits poblets han acabat perdent el municipi propi per integrar-se en un amb més massa d'habitants, que els fes viables des del punt de vista de la gestió administrativa. No entendré mai per què un poblet petit petit no pot administrar-se per ell tot sol, ni que fos amb ajudes o subvenció. Tants se'n gasten per tantes coses, oi? Molts dirigents gallegen amb discursos buits de rebalançament del món rural, que no costen ni un euro, mentre els poblets se'ns despoblen. Amb tot, els veïns i veïnes de Natjà van vendre cara la seua desaparició municipal, recollida en el verset popular:

Els de la Baells 
tot ho volen per a ells,
i els de Natjà
no se ho volen dar.
Anys 2000. Natjà (la Llitera).
La vista privilegiada de les Maleïdes des de Natjà.