Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Madoz. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Madoz. Mostrar tots els missatges

20171125

[1782] Rocallaura de fa cent anys

1919. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Les trilles dels carros enfonsades al camí, tot arribant a la població sud-urgullenca, en terra de la popularment dita Baixa Segarra. 
1919. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Probablement una de les fotos més antigues del poble. 
1845. Rocallaura (l'Urgell).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
El poblet pertany a l'arquebisbat de Tarragona però al partit judicial de Cervera. Des de la fi de l'Antic Règim pertangué a l'ajuntament de Vallbona de les Monges, i en torna a formar part des del 1970, atès que des dels anys republicans de 1930 havia gaudit de municipi propi durant quatre dècades. «Situado en terreno montuoso, su clima es frío pero sano»

Amb 31 cases de 10 veïns o caps de família, amb un total de 65 persones, a raó de més de sis per família. Al 2009 hi havia censats 85 habitants. Un creixement notable si el traduïm a percentatge, lligat en els darrers anys a l'activitat balneària. «En su término se encuentra el Santuario de Nta. Sra. del Tallat».
1910. Rocallaura (l'Urgell).
La processó de l'aplec al Santuari de la Mare de Déu del Tallat.

Descriu en Coromines, nostre gran mestre etimòleg: «Rocallaura, poblet amb municipi, entre Segarra, Urgell i Conca de Barberà, prop de Vallbona de les Monges, cap amunt de la Serra del Tallat. A la carena de la qual hi ha el vell santuari del Tallat, uns quatre quilòmetres més al sud i dins al seu terme... De malnom els diuen 'fumats' (gent pobra de vora la llar de foc, potser, o hi havia hagut un incendi amb anomenada?). Mn X. Plassa de Prades reportava la dita: 'Nostre Senyor ens conservi el monument de Rocallaura', potser referint-se al santuari del Tallat que avui està en ruïnes, i llavors ja podia amenaçar caure-hi».

En les llengües romàniques germanes se solen trobar topònims de formació paral·lela:  Roquelaure (occ.), Peñalabra (cast.), Porto Lavra (port.), i també en altres parts de la geografia catalana: «en tots aquests es tracta certament de penyalars o carenes, solcades de penya-segats, con el del Tallat de Belltall i de Rocallaura, o marcades per un veta-segat, que les fa comparables a un camp llaurat».
1919. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

La petita imatge de la Mare de Déu del Tallat. El Santuari es troba documentat des del segle XI, i darrerament ha estat parcialment recuperat, sobretot a partir de la recuperació de l'aplec l'any 1975.
1919. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

L'antic cementiri del poble per damunt del mur de pedra del qual sobresurt un nínxol o panteó, amb ornaments medievals, qui sap si amb relació al proper monestir femení de Vallbona.
1919. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Una altra perspectiva del cementiri, amb l'església parroquial de Sant Llorenç al darrere.
1919. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

L'expectació generada pel retratista s'aprecia prou bé, així com la rècula de sarcòfags que sobresurten d'entre l'herbassar. La coberta punxeguda, potser de fusta, del campanar ja no existeix modernament. 
1919. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Una característica vista de la vila sobre la façana de l'església des del portal que dona accés a l'estreta plaça i que marcava l'antiga vila closa.
1919. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

L'església de Sant Llorenç data del segle XV, probablement sobre una d'anterior d'orígens romànics. Al 1892 se'n refeu la façana i el campanar. Hi hagué cambril per a la Mare de Déu del Tallat des del 1900. 
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

La font de l'aigua de Rocallaura, amb dos dones que semblen senyora i minyona. Amb tota seguretat es tractava de visitants a les aigües curatives, aconsellades per al mal de pedres i arena als ronyons i conductes urinaris, pel seu alt contingut en liti i estronci. Per aquesta fama, l'antic balneari hi fora construït l'any 1924.
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

La mateixa parella i la senyora de companyia, de negre, per un carreró mal empedrat d'accés a dalt de la vila. 
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

Detall d'aquesta banda del poble, amb algun casal amb grans galeries porxades, tan pròpies de les cases rurals més adinerades de l'interior del país. 
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

L'interior de l'església de Sant Llorenç, amb els característics bancs de fusta i les cadires i reclinatoris al peu de l'altar.
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

Detall de l'altar preconciliar i del cambril de la Mare de Déu.
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

Un carro aparcat a la placeta de l'església, amb vista a la portalada gòtica i al campanar des del portalet. 
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

Detalls de l'església i del carreró encara no empedrat, amb les antigues portalades de les cases, que s'obrien cap enfora i alguna pedra que feia les funcions de pedrís per pendre la fresca. 
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

La Mare de Déu del Tallat en son cambril. 
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

Vista del poble des del camí al Tallat. 
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

El vell poblet agombolant l'església, al bat del sol dels secans urgellencs.
1937. Rocallaura (l'Urgell).
Bitllet de moneda local, de moderna tipografia. Record del municipi propi de Rocallaura, que disposava fins i tot de 'dipositària', o sigui, una dona com a regidora d'hisenda o secretària que donava fe de la moneda.
Anys 1930. Rocallaura (l'Urgell).
Una ampolla de vidre d'aigua medicinal de Rocallaura, de la qual també se'n troben anuncis a la premsa de l'època.

20170801

[1745] Torrebesses de fa cent anys

1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
L'església romànica i al seu davant la casa forta de Scaladei, en una imatge presa des de la part de dalt del turó, on s'acabava l'antiga petita vileta fortificada i començaven algunes pletes i corrals, amb el cementiri fora vila. 
1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
La cadireta o espadanya de l'església romànica de Sant Salvador sobresurt per damunt dels murs. Fou aixecada al segle XII, tot just reconquerida aquesta part meridional del Segrià, on l'horta quedava ja lluny i la geografia i el paisatge eren del tot garriguencs. 
1845. Torrebesses (el Segrià).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
A velocitat de carro, la vila era a 5 hores de camí de la capital lleidatana, i a un dia i mig de la capital del país: «Está situada en una pendiente suave, rodeada de pequeños cerros y barrancos. El clima es muy benigno en todas las estaciones», segons laquest autor dinovesc... Sembla que no havia anat a collir aulives en els dies de boira gebradora...

La geografia urbana era encara reduïda a la vileta i carrers adjacents: «Consta de 100 casas, ocho calles y dos pequeñas plazuelas, un horno de pan cocer, propio del común que sirve de casa de ayuntamiento y de cárcel».

L'atenció escolar a mitjan segle XIX era ben avançada, amb estudi per a xiquets i xiquetes: «dos escuelas particulares, una de niños, concurrida por 14 o 16; y otra de niñas, por 8 o 12, pagadas por los concurrentes», o sigui, per les famílies i no pas per l'ajuntament. Diu que l'església era dedicada a la Mare de Déu d'Agost, i no pas a Sant Salvador com avui. 

Destaca la casa-castell dels cartoixans de Scaladei, «situada sobre un colladito a la parte Oeste, la cual contiene un oratorio en el piso principal bajo la advocación de la Purísima Concepción». L'ermita era dedicada a Sant Sebastià, i no pas a Sant Roc com avui, «situada en una altura, próxima al nacimiento de una fuente». Al termi hi hagué també «una balsa que sirve para el consumo de la población». Només se'n regaven alguns horts a baix a la Vall Major de Juncosa. La poca aigua que hi baixava «sirve ademas para abrevar [abeurar] los ganados y mover los molinos harineros», que n'hi havia 3, i també 3 més d'oliers. S'hi destaca la producció de teixits de lli, amb sis telers. 

És del tot curiosa aquesta afició de teixidors. La planta del lli, si era silvestre, hagués de ser molt abundant per donar feina a sis telers. Potser era cultivat en aquells hortets de baix a la vall. Les fibres del lli s'obtenien per maceració de les tiges de la planta, que, un cop raspades i mòltes per extraure'n la part més llenyosa, es filaven i teixien per fer-ne draps i teles. 

Cap al primer terç del segle XIX hi havia 50 llars o veïns, tot i que el poble tenia el doble de cases!, amb un total de 269 persones, que fa una mitjana de 5 per família. Les dades de Madoz no acaben de lligar amb els fogatges recollits en altres publicacions, ja que sembla que des de final del segle XVIII, la població visqué un augment constant de població. Segons l'encilopèdia.cat «els fogatjaments medievals donen 40 focs (1365) per a aquesta població, els quals havien baixat el 1381 a 19 focs. A mitjan segle XVI, però, ja se'n comptaven altra vegada 60. Així, doncs, la població ha estat tradicionalment escassa, bé que amb un fort augment al segle XIX. En efecte, al segle XVIII havia passat de 60 h al 1718 a 422 h al 1787, expansió que continuà fins al màxim de 944 h al 1860. 

«Modernament, la tendència ha estat la pèrdua de població. Havia disminuït a 855 h al 1900 i a 758 h al 1930, descens que s’accelerà durant les dècades dels anys 1960 i 1970: 514 h al 1960, 415 h al 1970 i 382 h al 1975. Les dades posteriors insisteixen en la pèrdua d’habitants: 380 h al 1981, 359 h al 1991, 317 h al 2001 i 297 al 2005», essent un dels pocs municipis de la comarca del Segrià que perd habitants durant els darrers 25 anys.
1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
La placeta de l'església on s'hi col·locà una creu de terme, que llavors conservava encara el capitell gòtic, però ja no pas la creu. 
1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
La creu original es pot veure al museu local. Degué d'ésser mutilada en alguna de les carlinades del segle anterior. Sembla que la foto fou presa un dia de festa grossa, car tots els figurants se'ns hi apareixen ben remudats, probablement a l'entrada o sortida de missa. Des d'abans de 1920, la vila ja disposava d'enllumenat elèctric als carrers.

És espectacular la tradicional galeria oberta de la casa, amb dos persianes recollides ara, però de ben segur ben abaixades en els mesos d'insolació estiuenca, on s'hi devien assecat tota mena de figues i albercocs, i amb una bona estesa de canyissos amb els melons d'hivern i les tomates de penjar. 
1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
La creu processional de la parròquia de Torrebesses. 
1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
Retrat de joves i xics davant la portalada neoromànica de l'església nova, començada amb gran empenta cap al 1869 (aviat farà 150 anys) per les necessitats derivades de l'augment de població, però mai no acabada per culpa de les gelades dels aulivers, segons que sempre he sentit dir a mon pare. 
1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
Detall de la jovenalla i de la portalada. L'església s'havia de pagar amb les aportacions de les famílies de la població. S'escriu al web municipal: «La persona que va impulsar la idea va ser l’alcalde Tomàs Ballesté, juntament amb el rector i el bisbe de Lleida. El dia 24 de setembre de 1869 se'n va beneir la primera pedra. El pressupost de la nova construcció era de 105.000 pta. aproximadament. Havia de ser tota de pedra picada i prometia esdevindre un exemple únic a les nostres contrades a les acaballes del segle XIX. El projecte es va començar amb empenta però al cap d’un any es va parar.

«El motiu de l’aturada va ser la crisi econòmica que va seguir als intensos freds i gelades de l’hivern del 1869-1870 que malmeteren molt la producció agrícola i provocaven un gran daltabaix al poble. A més, hi havia un clima de divisió i inseguretat en la situació política del país. L’alcalde va haver de vendre les seves finques per fer front al deute que havia provocat la construcció d’una part de l’església, fet que va suposar la seva ruïna. La plaça que s’ha construït en l’interior de les parets de l'església porta el nom d'aquest alcalde».
1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
Retaule de Sant Joan Baptista, de la capella lateral excavada a la roca, amb escenes de la vida del sant, d'estil gòtic de l'escola lleidatana i datat del segle XIV.

1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Vista de la població des del cementiri dalt del turó, amb vista a l'absis de l'església i a la casa-castell d'origen templer. 
«Les notícies documentals s’inicien els anys de la conquesta cristiana i la repoblació del territori, que fou confiada (com la de Juneda, Sunyer i Torregrossa) a la casa de Cervera. Els templers reberen també honors i la senyoria, que a l’extinció de l’orde (1317) retornà a la corona. Pere III vengué el 1359 la jurisdicció de la Granadella, Granyena de les Garrigues i Torrebesses a Pere Moliner, ciutadà de Lleida, amb la jurisdicció total (mer i mixt imperi) per 14.000 sous barcelonesos (segons consigna un document de l’Arxiu de la Corona d’Aragó facilitat per Josep Jané, de Torrebesses), i consta en poder del dit Moliner en el fogatjament del 1365.
«El 1394 Perot Moliner, per una permuta, cedí Torrebesses a Pere Icard, també ciutadà de Lleida, en canvi del castell i lloc de Vilafortuny. El seu fill Manuel Icard vengué Torrebesses (mitjan segle XV) a Bernat i Margarida Boixadors (el 1455 era de Margarida, ja vídua). El 1462, iniciada la guerra contra Joan II, aquest monarca s’apoderà del poble, que cedí al seu escuder Pedro de Lizarazo; la seva vídua, des de Saragossa, vengué el seu domini a la cartoixa d’Escaladei per 450 florins d’or i aquesta venda fou confirmada per Carles V el 1519. Torrebesses es mantingué fins a la fi de les senyories (1835) en poder de la cartoixa, que reformà i conservà el magnífic castell palau» (enciclopèdia.cat).
1937. Torrebesses, el Segrià.
Bitllet de 15 ctms. de pta. del Consell municipal. La tipologia de la lletra presenta un toc modern i racionalista, propi del moment. El segell, en català per primer cop, fou fet a corre-cuita, sense dibuix interior.