Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Liceu Escolar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Liceu Escolar. Mostrar tots els missatges

20180121

[1794] La clínica del Dr. Vallory al Liceu Escolar de Blondel

Anys 1920. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
Una postal de propaganda de la Clínica Dr. Vallory, establerta al carrer de Blondel, en una de les cantonades de l'edifici del Liceu Escolar. S'hi anunciaven tractaments de cirurgia, fractures, hèrnies, matriu i vies urinàries. L'anunci resultava molt trencador per a l'època, amb unes mans vistes a través dels rajos x, anell inclòs, tota una novetat. Amb la particularitat que les mans eren les del mateix cirurgià.
1929. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
Al carrer de Blondel, a la cantonada oest de l'edifici del Liceu Escolar (1913), s'hi va instal·lar fins al bombardeig (feixista) del 2 de novembre de 1937, una clínica regentada pel metge Juli Vallory i Carreras. L'any 1923, el metge va guanyar l'oposició a la plaça de cirurgià de l'Hospital Provincial de Lleida, a la qual ja havia inaugurat la nova clínica l'any anterior probablement. 

El Doctor s'assentà a la nostra ciutat als voltants del començament de la dècada del 1920, un moment prodigiós en la nostra història local, amb l'accés com a Paer en Cap del també metge i republicà Humbert Torres (1917-1920) i que comportà un impuls decisiu en la modernització de Lleida. Explica la seua biografia que que, encara a Barcelona, Juli Vallory ascendeix a cap del Laboratori de la Càtedra d’Operacions de la Facultat de Medicina alhora que és també el cap del Dispensari d’Operacions de l’Hospital Clínic fins al 1918, any en què es casa amb Josefa March Pujol, ja essent director de l’Hospital de Camarasa, del qual en desconec qualsevol altre detall.


La biografia més completa del Dr. Vallory pot llegir-se a la Galeria de Metges Catalans, que explica que fou fill de Manuel Vallory Martín, nascut a Nova Orleans en el si d’una família de Maó migrada a Amèrica, i d’Agustina Carreras Costa de Sant Feliu de Guíxols, filla d’un indiano nascut a L’Havana. Després de fer els estudis primaris a les Escoles Pies i el batxiller a l’Institut de Barcelona, obté el títol el 1905 per fer Medicina a la Universitat de Barcelona. Després d’haver estat alumne intern pensionat, es llicencia el 1911. Seguidament, és nomenat metge de guàrdia de l’Hospital Clínic de Barcelona i, també, de l’antic Hospital de Santa Creu, càrrec remunerat amb una gratificació de 1.500 pessetes anuals. Més endavant, Vallory és nomenat metge intern d’ambdós hospitals. El 1913, es doctora a la Universitat Central de Madrid amb la tesi doctoral «Tratamiento de elección en la tuberculosis renal».

1916. «Carrera de Practicante», Dr. Juli Vallory. 
Segons la seua biografia, l’octubre de 1915, esdevé professor auxiliar 'ad honorem' de la Facultat de Medicina de Barcelona coincidint aquest cop amb els metges Ignasi Barraquer i Joaquim Soler Dopff. El 1916, Juli Vallory Carreras és metge supernumerari municipal de Barcelona però hi renuncia el mateix any. El març del 1917, essent encara professor auxiliar, publica el seu primer treball «Carrera de practicante, conforme al programa oficial: primero y segundo curso», que li prologa el catedràtic de cirurgia Antoni Morales, una edició amb més de 400 gravats.

El 7 de juliol de 1917, viatja amb catedràtics i professors al front de guerra franco-belga per visitar els hospitals de sang i conèixer l’organització sanitària francesa durant la Guerra Gran. En aquesta expedició mèdica es troben, entre altres, A Martínez-Vargas, Jaume Peyrí Rocamora, Antoni Morales, Jacint Raventós, Ramón Turró, Antoni Cortés i Eduard Perearnau. El 1920, Vallory publica aquesta experiència en un fulletó que es titula Mi visita al frente francés. Encara a Barcelona, Juli Vallory ascendeix a cap del Laboratori de la Càtedra d’Operacions de la Facultat de Medicina alhora que és també el cap del Dispensari d’Operacions de l’Hospital Clínic fins al 1918.

1921. Clínica del Dr. Juli Vallory, La Bordeta, Lleida.
Revista "Lleida", núm. 1, octubre.
La primera clínica del Dr. Vallory havia estat instal·lada a la carretera de la Bordeta. 
1922. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
Prospecte en què s'anunciava la nova clínica d'operacions del Doctor Vallory. A la Clínica, hi havia habitacions de tres classes i preus: «de preferència, segona classe i classe general». Les monges de les Germanes Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül tenien encomanada la cura dels malalts, en sales separades per a homes i dones. La cura d'hèrnies en el prospecte en castellà s'aclaria amb els noms populars en la llengua de la terra: trencats o esbinsats. Fins i tot oferia servei d'urgències «a domicilio dentro y fuera de Lérida con equipo completo para toda clase de intervenciones».
1922. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
Un metge de currículum espectacular que, no sabem ben bé per què, decidí d'instal·lar-se a la nostra ciutat, havent renunciat a la plaça de metge supernumerari de la ciutat de Barcelona al 1916. El gravat ens mostra una perspectiva del carrer de Blondel just darrere de l'aleshores ja antic Hospital de Santa Maria. Al costat de l'edifici del Liceu Escolar, s'aprecia la porta reixada d'entrada al pati. 

Tampoc sabem els motius que portaren al Liceu Escolar a compartir el seu edifici emblemàtic amb una clínica mèdica. Probablement la mort de Frederic Godàs al 1920 comportà una reestructuració de la institució escolar, on l'aspecte econòmic degué d'ésser determinant. 
1929. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
Una altra postal de propaganda de l'anomenada clínica d'operacions lleidatana, amb una imatge de la Sala General d'homes, la de tercera classe. 
1929. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
Detall d'un pacient amb el braç penjat al coll i de les germanes que tenien cura de la infermeria de les diverses sales de la instal·lació. 
1935. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
Retrat del doctor als 49 anys. Quan dotze anys abans guanya la plaça de cirurgià a la nostra ciutat, el doctor Vallory esdevé també membre del Comitè Local del 5è Congrés de Metges de Llengua Catalana que se celebra a Lleida sota la presidència de Josep Tarruella. En aquest congrés, presenta un treball sobre «Fractures supracondílees de l’húmer». Participa, també, al 6è Congrés que té lloc a Barcelona el 1930 on disserta sobre el «Tractament de les pelvis-peritonitis» i, novament, intervé amb el tema «La cirurgia del simpàtic en les tuberculosis articulars» al 7è Congrés, que se celebra a Palma de Mallorca el 1932.
1929. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
El doctor Juli Vallory i Carreras, segon a l’esquerra de la imatge, amb el senyor bisbe i les Germanes Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül que atenien la Clínica. El retrat és fet al vestíbul i hi podem observar com eren les escales d'accés de l'edifici del Liceu Escolar.
Anys 1920. Liceu Escolar, Lleida.
La imponent façana de l'edifici del Liceu al carrer de Blondel. La postal ens mostra una de les classes amb els característics pupitres de fusta. S'oferien classes per a alumnes interns, a mitja pensió i externs. Una escola laica enmig del monopoli escolar eclisiàstic, sota el lema «Salut, Bondat, Bellesa, Veritat». Frederic Godàs, juntament amb Humbert Torres i Alfred Perenya, fou un dels més actius impulsors de la Joventut Republicana lleidatana. 
1937. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
L'edifici del Liceu Escolar i la Clínica del Dr. Vallory tingueren un tràgic final, quan l'aviació feixista italiana, l'esquadra de les Ales Negres, al servei dels feixistes espanyols, bombardejaren la ciutat un 2 de novembre de 1937. Més de 40 morts provocats per l'ensulsiada de l'edifici sota l'esclat de les bombes.

La imatge fou presa des de l'interior del Liceu Escolar. Al pis de dalt, encara als penja-robes hi ha alguna jaqueta o bata dels xiquets d'estudi. 


L'any 1933, Juli Vallory Carreras fou president del Comitè Local de la Creu Roja Espanyola de Lleida, càrrec del qual dimití. Al 1935, essent metge de la Sala de Cirurgia de l’Hospital Provincial de Lleida, fou suspès de «empleo i sueldo» com a conseqüència de les diligències sumarials que instruí l’autoritat militar per tal com el doctor i altres companys havien participat de l'intent de sedició de l'octubre de 1934. Us sona això també avui, més de vuitanta anys després?
1940. Clínica del Dr. Juli Vallory, Lleida.
Un anunci a la publicació falangista espanyola «La Revista para la Mujer», de l'agost de 1940. El Dr. Vallory torna a obrir clínica, ara a Rambla d'Aragó, amb el telèfon núm. 2005. No sabem què portà un home de la seua integritat personal i política al canvi de bàndol. Un drama viscut en primera persona per tants compatriotes nostres en aquells anys tan difícils. Reprengué també la tasca de metge cirurgià de l'Hospital Provincial i de la Creu Roja. La clínica va tancar definitivament l'any 1950.
1957. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
Darrer retrat que es conserva del doctor Juli Vallory i Carreras, 1957.
1962. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
Necrològica a «La Vanguardia Española», 13 de març. S'havia traslladat a viure a Barcelona, probablement amb algun fill o familiar, l'any anterior.
(Galeria de Metges Catalans).

20140827

[810] Artesa de Lleida, una història gràfica (iii): els inicis del segle XX

2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
La primera fotografia (potser) de la vila, datada de 1909 i obra del fotògraf Josep Massot i Palmés. A la Geografia General de Catalunya (1913), escrivia Ceferí Rocafort: «La il·luminació pública és elèctrica procehidora de la fàbrica de Puigvert. Lo canal d'Urgell, cap al final del seu curs, passa pel terme d'aquest poble, essent lo penúltim que rega. També hi discorre lo riuet nomenat la Femosa, que sols porta ayga en temps de pluja». Les terres on es produïen «grans, vi, oli, fruytes y verdures» eren ja de reg en bona part del terme.
2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
El primer terç del segle XX, una època de lent traspàs dels costums agraris gairebé ancestrals, que amb el pas dels decennis s'anirien transformant entre grans i greus avatars històrics, polítics i socials.
2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
Les ventures dels avantpassats de la família Moix dels segles XIX i principi del XX.
2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
La dura i tradicional vida en els pobles de pagès en aquells temps. Les famílies agrupaven membres de diverses generacions i la subsistència era el pensament de cada dia. La propietat de la terra encara determinava una estructura agrària en què els masovers i arrendataris vivien de les engrunes dels grans terratinents rurals. Només amb molt d'esforç de sol a sol es podia mantindre i assegurar una petita família pagesa. L'arribada de l'aigua, però, en millorà la productivitat i, sobretot, n'assegurà la collita, tot i que fos a canvi del pagament del novè.

Escrivia Manuel Lladonosa (Un conflicte agrari: el canal d'Urgell i el pagament del novè, «Recerques: Història, economia i cultura», n. 7, 1978 , págs. 117-124): Pel conveni entre l'empresa constructora del canal i els regants, aquests havien de pagar a la primera un cànon del novè de tots els fruits que es collissin i 34 rals de billó anuals per cada jornal de terra regable que es destinés a pastura i farratges, durant seixanta anys. S'establia que la companyia constructora usaria dels beneficis que suposava la possessió del canal durant noranta-nou anys, finits els quals passaria a l'Estat, i als regants d'acord amb la LIei General d'Aigües... el pagament del novè... havia de comportar nombrosos incidents entre les dues parts.

Ja entre el 1882 i el 1889 es produí una agitació agrària a causa del malestar dels pagesos... per la pretensió de la companyia d'aconseguit la perpetuïtat de les concessions, tot acollint-se a la LIei de Canals del 1870, a fi de resoldre les seves dificultats financeres. El conflicte quedaria resolt amb la denúncia de la companyia a la concessió de la perpetuïtat... En aquest fet es manifesta ja el boicot al pagament del novè com una de les reivindicacions principals dels camperols.
Aquest pagament prenia una forma, com hem de veure més endavant, especialment humiliant per als pagesos de l'Urgell, car, ultra el pagament, les garbes no es podien recollir fins que hagués passat el carro de la companyia a triar-ne una de cada nou, la qual tot sovint era la millor. Tot plegat portava tant els pagesos propietaris com els arrendataris a oposar-s'hi, si bé la reivindicació podia anar des de la supressió del pagament del novè fins a la seva substitució per un cànon en metàl·lic, posició aquesta darrera que fou l'adoptada de manera general arran de l'agitació de l'estiu del 1933 i la que va prevaler en la resolució del problema.
2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
Pobresa i mortaldat a cada cantonada. L'estat del benestar llavors tan sols era una quimera. L'epidèmia de grip de 1918 fou de les més severes a tot el món. Es calcula que a l'Estat espanyol causà fins a 300.000 morts.
2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
A Artesa de Lleida, l'interès per l'educació portà a la construcció de les velles Escoles del carrer Sant Ramon, sempre mantingudes fins avui, allà cap als anys 1916-17, que foren construïdes segons les disposicions de la Mancomunitat. Encara que per causa de dificultats econòmiques d'aquella institució, hagué de ser l'Estat qui se'n fes càrrec de la construcció, gràcies a les gestions del diputat catalanista a les Corts de Madrid, Sr. Joan Moles.
2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
La renovació pedagògica del Liceu Escolar lleidatà, creat per Frederic Godàs, s'expandí per altres pobles de la plana, com ara Artesa. El Liceu Escolar fou una institució educativa de Lleida fundada l'any 1906 per la parella de mestres Frederic Godàs i Victorina Vila, amb la voluntat d'introduir un model pedagògic modern, basat en la igualtat, la llibertat, l'ajuda mútua i saber compartir.
2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
El servei militar obligatori fou una de les estructures més decisives de castellanització lingüística i d'espanyolització social del jovent del nostre país durant més de cent anys. Abans de partir, els joves de l'edat de quintar, muntaven la festa dels Quintos i Apol·lònies, que a cada poble mostrava activitats particulars. A Artesa, el jovent passava per les cases amb un carro per tal d'omplir-lo de llenya, i després se n'anaven a una era a fer foc, menjar... i festejar. Després, a partir dels 70s vindrien les vetllades amb orquestra, i a partir dels 80s les discomòbils de matinada.
2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
La tornada de la mili marcava l'inici de l'edat adulta dels nois. Calia fer un pensament: buscar xicota (si no se'n tenia) i assegurar la continuïtat familiar, sobretot si s'era l'hereu de casa. Els hereus rics se n'escapaven via pagament d'exempció. Les destinacions africanes eren, ara fa un segle, de les més temudes, tant per la dificultat de comunicació com per la llargada del servei.
«Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida»,
treball de recerca de Meritxell Mir i Puig,
INS Gili i Gaya, curs 2013-2014.

part 1:

20131116

[505] Lleida sota les Ales Negres feixistes

Al novembre de 1937, un equip de filmació republicà es dirigeix cap al front de Belchite i, trobant-se a Lleida, és testimoni del brutal bombardeig de la ciutat del dia 2 a càrrec de les Ales Negres de l'aviació feixista italiana al servei dels rebels franquistes espanyols. També s'hi veuen imatges del bombardeig de Montsó (potser en dies posteriors). S'acaba amb un cant a l'esperança per mitjà de les metafòriques imatges de pagesos col·lectivitzats sembrant els camps, i l'arribada dels milicians al front de Belchite, després de creuar l'Ebre per la població de Quinto per mitjà d'un pont militar de barques.

Les imatges dels estralls de les bombes són esfereïdores, amb els cossos dels nens del Liceu Escolar esbocinats. De segur, formava part de la propaganda mostrar amb cruesa l'horror dels bombardejos sobre la població civil. L'equip de filmació era dirigit per Fèlix Marquet.

Encara avui mateix el Ministerio de Defensa espanyol homenatja el responsable d'aquests bombardejos sobre la població civil (veg. Segre). Cada nació es retrata com vol o com pot.

1937. Lleida. «Alas Negras, Bombardeos sobre la retaguardia de Aragón y Cataluña, del Comisariado de Guerra de la 28a División» (Vídeo 12' 34").
Imatge típica de la ciutat des del pont.
1937. Lleida. «Alas Negras, Bombardeos sobre la retaguardia de Aragón y Cataluña, del Comisariado de Guerra de la 28a División» (Vídeo 12' 34").
1937. Lleida. «Alas Negras...» 
La façana de l'església de Sant Francesc amb un retrat gegant, que no sé identificar.
1937. Lleida. «Alas Negras...» 
Les destrosses a les cases del carrer Major davant la Plaça Sant Francesc.
1937. Lleida. «Alas Negras...» 
La cantonada de l'església de Sant Francesc amb el carrer Major, amb els veïns netejant la runa.
1937. Lleida. «Alas Negras...» 
Crec que es tracta de la façana de la diputació provincial, llavors amb 5 arcs. L'edifici reconstruït per «Regiones Devastadas» franquistes presenta l'actual façana però amb balconada voltada de columnes.
1937. Lleida. «Alas Negras...» 
La Rambla de Ferran amb tot de gent observant les destrosses provocades per les bombes.
1937. Lleida. «Alas Negras...» 
L'altre costat de la Rambla de Ferran amb una mula morta a la calçada.
1937. Lleida. «Alas Negras...» 
Crec que es tracta de l'esplanada que hi havia darrere de Blondel, entre el pati del Liceu i el riu, un dels llocs on hi hagué més víctimes.
1937. Lleida. «Alas Negras...» 
Façana del Liceu Escolar.
1937. Lleida. «Alas Negras...» 
Els baixos de l'edifici del Liceu, amb els camions preparats per a l'evacuació de les víctimes.
1937. Lleida. «Alas Negras...» 
Estat del carrer de Blondel per avall, tot destrossat i enrunat, des del Liceu Escolar, a l'esquerra, i el Casal de la Joventut Republicana, al costat dret.
1937. Lleida. «Alas Negras...» 
Una de les crues imatges del reportatge, amb els morts amuntegats.
1937. Lleida. «Alas Negras...» 
Desfilada de milicians, potser carrer Cavallers avall, potser per la baixada de l'Audiència, amb el riu al fons.
1937. Lleida. «Alas Negras...» 
Les imatges dels pagesos sembrant, cabàs al coll, amb el tractor darrere per enterrar la llavor.
1937. Lleida. «Alas Negras...» 
La propaganda republicana mostrava els pocs tractors que hi devien haver en tota la província de Lleida, 
amb rodes de ferro sense gomàtic,
1937. Lleida. «Alas Negras...» 
I darrere els tractors amb els discos, passaven els parells de mules amb les barres, sobre les quals anava plantat el pagès, per aplanar el terrossos i deixar ben refinat el tros.
1937. Lleida. «Alas Negras...» 
El pont militar de Quinto, per creuar l'Ebre en direcció a Belchite.