Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Liceu Escolar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Liceu Escolar. Mostrar tots els missatges

20200517

[2149] Lo Liceu Escolar al 1915

1915. Liceu Escolar, Lleida.
«Boletín del Liceo Escolar», núm. 85, novembre (FPIEI).

Portada del butlletí a càrrec del dibuixant lleidatà Lluís Izquierdo, mort al 1918 i que exercí d'ensenyant d'arts plàstiques a la nostra ciutat a la seua pròpia acadèmia des de les darreres dècades del segle XIX. El trobem sempre a moltes de les associacions i activitats culturals d'aquella Lleida del canvi de segle, com ara l'excursió que el CEL -Centre Excursionista de Lleida, feu al Cogul a veure les pintures rupestres al 1908, que ell fou dels primers a dibuixar.

La portada mostra un pupitre dels d'aquells temps (i encara molt posteriors), de dos places i amb el forat del tinter sempre al capdamunt. S'hi inclou un retrat de J.H. Pestalozzi, escriptor suís i un dels grans impulsors de la renovació i modernització pedagògiques, que sobretot impulsava un ensenyament harmoniós amb la natura i l'entorn.

1915. Liceu Escolar, Lleida.
«Boletín del Liceo Escolar», núm. 85, novembre (FPIEI).

La segona pàgina incloïa un altre dibuix de Lluís Izquierdo, amb els marrecs en ple treball escolar. El nom del butlletí era en castellà, i també la majoria dels articles de la revista, tot i que era bilingüe. Fet que indica que, malgrat els forts vents de renovació pedagògica que bufaven a la nostra ciutat de fa un segle, el pes de la diglòssia i de les lleis prohibitives de l'Estat (espanyol), atès que l'ensenyament era obligatori en la nostra estimada llengua veïna, encara eren ben pesants en les ments d'aquells homes i dones, mestres i guies dels nostres xiquets. 

1915. Liceu Escolar, Lleida.
«Boletín del Liceo Escolar», núm. 85, novembre (FPIEI).
Un dels escassos textos en la llengua del país, a càrrec d'un alumne albesà, probablement en règim d'internat. Un bon escrit sobre l'arribada de la tardor, de l'oblit i mort de les fulles esgrogueïdes: «Apreneu, els joves, la lliçó del que mor». L'ortografia, malgrat alguna falteta ací i allà, és del tot fabriana, cosa que indica que a l'acadèmia s'hi ensenyava en algun moment.
1915. Liceu Escolar, Lleida.
«Boletín del Liceo Escolar», núm. 85, novembre (FPIEI).

Ressenya dels alumnes de dos sortides a la costa, a Salou i a Sitges, més assequibles per tren que no pas el Pirineu, i seguint els preceptes pedagògics d'en Pestalozzi.
1917. Liceu Escolar, Lleida.
«Lérida Gráfica», núm. 2, de 12 de maig (FPIEI).
Una preciosa imatge de l'excursió de 1912 dels alumnes, semblen tots nois de secundària a la imatge, al monestir exclaustrat i enrunat del monestir de Poblet d'aquelles dates. L'aplicació de les pedagogies de contacte amb la natura i sortides de l'escola per a visites culturals fou, doncs, aplicada per primer cop a Lleida per escoles com el Liceu Escolar.

Passat un segle, aquestes sortides continuen mantenint-se als nostres centres escolars, i segueixen sent necessàries. Però l'abundància general les ha fetes excessives, redundants, de vegades més lúdiques que formatives. Ara no m'hi estendré, però davant la maltempsada que a causa del virus i la disminució per raons sanitàries i econòmiques d'aquestes activitats, crec que caldria aprofitar per repensar-ne l'oportunitat, la manera i els objectius, enmig d'un món, a més a més, hipervisualitzat (potser no comprès) per pantalla pels nostres xiquets i jóvens
1917. Liceu Escolar, Lleida.
«Lérida Gráfica», núm. 2, de 12 de maig (FPIEI).
Imatge de l'exposició del final de curs anterior a la secció de secundària i de comerç. Aquesta darrera, una mena de FP del moment, molt important a una ciutat botiguera com la nostra, oi?
1915. Liceu Escolar, Lleida.
«Boletín del Liceo Escolar», núm. 85, novembre (FPIEI).
Un dels alumnes del centre fou Domingo Batet, fill del tinent coronel del mateix nom que aquell any hagué de marxar a Pamplona seguint la carrera militar. Aquest pare passà després a general de l'exèrcit (espanyol), i amb sa prudència, al 1934 evità un bany de sang al 6 d'octubre, i al 1936 es mostrà contrari a l'aixecament feixista contra la República, per la qual cosa fou afusellat a Burgos pels franquistes al 1937.

També s'hi esmenta a Maria Lois, filla de les Borges Blanques, exalumna del Liceu, i una de les primeres dones llicenciades en Filosofia i Lletres per la UB aquell 1915, a la qual havia dedicat un article una revista de la capital del Estado.
1915. Liceu Escolar, Lleida.
«Boletín del Liceo Escolar», núm. 85, novembre (FPIEI).
Sembla que la carrera militar era una sortida prou seguida a la Lleida d'aquell temps, que les acadèmies més potents, com el Liceu i l'Acadèmia Escolar l'oferiren entre els plans d'estudis. De fet, la guarnició militar (espanyola) ubicada a la Seu Vella constituí un grup social important en la Lleida del XIX i fins ben entrat el segle XX. En primer lloc, perquè molts lleidatans sentiren parlar castellà per primer cop per mitjà del contacte amb la soldadesca, que voltava per tota la ciutat en les hores de passeig. De l'altra part, perquè l'oficialitat n'era un dels poders de l'Estat (espanyol) més determinants en la vida política local. Molts dels fills d'aquests alts oficials seguien els passos dels pares i ingressaven a la carrera militar. D'on l'interès de liceus i acadèmies per aconseguir aquest alumnat. 
1915. Liceu Escolar, Lleida.
«Boletín del Liceo Escolar», núm. 86, desembre (FPIEI).

Al número de desembre, s'hi repetia l'anunci. Sembla que no es pogué començar el curs al novembre i s'ajornava al gener. Potser aquell any, la fornada d'alumnes per a la carrera militar no era tan nombrosa o bé foren més llestos. 
1915. Liceu Escolar, Lleida.
«Boletín del Liceo Escolar», núm. 85, novembre (FPIEI).

Un escrit sobre la festa de Nadal de l'alumne Sal·lustià Estadella, futur primer alcalde republicà, si no m'erro, de la ciutat lleidatana. Hi fa esment de la tradició del Tronc de Nadal, i del primer vers de la cançoneta: «Tronc de Nadal, trau torrons...», versió formal de la popular (que fa servir un verb més contundent i pràctic), i que potser no gosà escriure segons les normes d'urbanitat de l'època.
1915. Liceu Escolar, Lleida.
«Boletín del Liceo Escolar», núm. 85, novembre (FPIEI
).

Un escrit sobre la boira balaguerina d'un alumne de la sucursal que el Liceu també tingué a Balaguer. El negoci de l'escola privada, llavors i ara, sempre ha existit. 
1913. Liceu Escolar, Lleida.
Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de 9 d'agost (FPIEI
).

Una propaganda, que se'n deia abans, de l'escola, amb els estudis que s'hi oferien (sis graus per als xiquets i tres per a les xiquetes), batxillerat, magisteri, comerç, dibuix, francès, música i gimnàstica. S'hi anunciaven el gran edifici «de primer orden», i «todos los adelantos de la moderna pedagogía»: aules alegres i higièniques, patis d'esbarjo, calefacció central, telèfon, banys i dutxes, metge i tot. Amb un total de 24 professors de claustre.
1917. Liceu Escolar, Lleida.
«Lérida Gráfica», núm. 2, de 12 de maig (FPIEI).
L'anunci a tota plana inclou una d'etimologia, la referència al fundador Frederic Godàs, i una mica d'història: fundada al 1906 al núm. 22 del carrer Cavallers, després traslladada al 42, i finalment al nou edifici de Blondel al 1913. Més de 400 alumnes en feien un gran centre escolar. El «Boletín» s'anava publicant des del 1908, el qual «inserta los trabajos de los niños y sirva para tener en relación constante a los discípulos con sus famílias y profesores».
1913. Liceu Escolar, Lleida.
 Diploma d'honor «por buena aplicación», sense especificar de quina branca d'estudis. La signatura del director és la d'en Frederic Godàs.

20200504

[2140] Del Liceu Escolar, l'Acadèmia Escolar i els Maristes de 1917

1917. El Liceu Escolar lleidatà.
Revista quinzenal «El Bedel», núm. 4, de 15 de desembre
 (FPIEI).
Vista de la coneguda façana del Liceu Escola de Blondel. Al darrere, hi veiem les aigües del Segre, que llavors hi passaven a tocar. La nova i àmplia banqueta no arribaria fins després a la postguerra.

No tinc gaires més notícies d'aquesta publicació lleidatana, bàsicament encara diglòssica, amb el castellà com a llengua principal, tot i que en algun moment se'n digué bilingüe. Tingué una primera curta època al 1909 (primer núm. de 18 de març), i reaparegué al 1917, a l'1 de novembre, fins al 1920.
1917. El Liceu Escolar lleidatà.
Revista quinzenal «El Bedel», núm. 4, de 15 de desembre
 (FPIEI).
El despatx, sempre seriós i imposant, del director. 
1917. El Liceu Escolar lleidatà.
Revista quinzenal «El Bedel», núm. 4, de 15 de desembre
 (FPIEI).
El Liceu Escolar fou considerat el centre educatiu més renovador pedagògicament de la Lleida d'aquell començ de segle XX. Fundat i dirigit per Frederic Godàs al 1906, llavors encara al carrer Cavallers. Passà després al núm. 42 del mateix carrer al cap de dos anys, a la recerca de més espai a causa del seu ràpid creixement, i, com que l'augment d'alumnat no tenia fi, el centre decidí de construir-se un seu pròpia, «con todos los adelantos modernos», amb patis espaiosos, aules lluminoses i grans, taules uni- i bipersonals, dormitories higiènics, menjador «en forma de restaurant» (potser vol dir self-service, amb els alumnes que passen a recollir les safates?), quarto de bany, calefacció central, biblioteca i etc.

Amb alguns centenars d'alumnes era el centre educatiu més important de la Lleida dels anys deu, vint i trenta, fins a la seua destrucció per causa del bombardeig feixista del 2 de novembre de 1937, poc abans de la fi de la pèrdua de la guerra a la nostra ciutat. S'hi podia estudiar primera i segona ensenyança, comerç, magisteri, música, mecanografia i «labores», que eren feines de casa per a les noies, o també «toda clase de peritajes, y de preparación a Facultades especiales y oposiciones». Era, doncs, una suma d'escola amb institut amb acadèmia amb magisteri. La barreja d'edats, doncs, era ben gran. 
1917. El Liceu Escolar lleidatà.
Revista quinzenal «El Bedel», núm. 4, de 15 de desembre
 (FPIEI).
Vistes de la secció de primària i de la de secundària. Probablement, dels vestíbuls d'accés a les aules, plens d'objectes, fotografies, vitrines, fulls a les parets, mostres de treballs, per a l'exposició de 1916, potser una mena de jornada de portes obertes com ara se'n fan, per a informació de noves famílies i alumnat. 
1917. El Liceu Escolar lleidatà.
Revista quinzenal «El Bedel», núm. 4, de 15 de desembre 
(FPIEI).
L'anunci de l'escola, que era oberta a alumnat extern, mig pensionista i amb internat per als qui venien de fora vila, és clar, i s'ho podien pagar. El telèfon núm. 62, probablement ja d'anys enrere. 
1917. Els Maristes lleidatans.
Revista quinzenal «El Bedel», núm. 4, de 15 de desembre (FPIEI).

A la ciutat hi hagué altres col·legis prou importants també en aquells mateixos anys, com ara el Col·legi Nostra Senyora de Montserrat dels germans maristes, a l'Avinguda de Catalunya, 3, al mateix lloc que actualment. La ubicació era efectivament en una magnífica finca, amb uns extensos patis d'esbarjo, gegantesca arbreda, jardins, horts, a banda d'«aireadas y cómodas aulas anchurosas», sense oblidar-se de l'«esbelta aunque reducida capilla». També fou un dels centres renovadors de l'ensenyament lleidatà, obert ja al 1897.


Anys 1960. Lleida, Avinguda de Catalunya.
Col·legi Nostra Senyora de Montserrat.

(Foto: Lluís Terrés).
A l'esquerra, la tanca i l'edifici principal del col·legi dels maristes lleidatans, tal com devia ser des d'abans de la guerra. En aquells anys de postguerra la N-II passava pel Pont Vell i Blondel avall per girar a l'Av. de Catalunya i després pel carrer Acadèmia en direcció a Fraga. La urbanització dels anys 60 i 70 portaria l'obertura de l'Av. de Madrid, que oferiria una sortida rectilínia a la carretera, que deixaria de passar per aquest costat de riu a partir de l'obertura de la variant fins al nou pont de l'institut, cap al 1973. Els solars d'aquestes cantonades sofririen, és clar, la pressió immobiliària, amb el resultat que tots coneixem: grans edificis de pisos a banda i banda. A més, als anys 90, s'hi obriria un nou pont, conegut com el pont de la Universitat, perquè el nou campus creixeria al marge esquerre del riu.
Anys 1970. Lleida, Avinguda de Catalunya.
Col·legi Nostra Senyora de Montserrat.

(Foto: Lluís Terrés).
Una altra vista dels Maristes, cap a l'oest. A banda de l'edifici i la capella, s'hi veu el pati, amb les cistelles de bàsquet i porteries, i al darrere els blocs sindicals (franquistes, amb nom d'ignominiós feixista). A l'esquerra, l'antic edifici dels jesuïtes. Enllà de tot, els nous 'gratacels' de l'Av. de Madrid. 
1917. Col·legi dels Maristes, Lleida.
«Lèrida Gráfica», núm. 1, de 10 de maig (FPIEI).Preciosa vista del col·legi lleidatà del Maristes de fa poc més de cent anys: «espacioso local, clases inmejorables, vasto patio de recreo para los educandos»... A més, s'hi oferia escola nocturna per a formació dels obrers. Hi havia internat, com a la majoria d'acadèmies privades del moment, i se'n lluïen les brillants notes dels alumnes, amb indicació dels excel·lents, notables, aprovats, graduats de batxiller i de mestre que havien obtingut al curs anterior. Pel que veiem, del carrer llavors se'n deia Noguerola, prou lluny del riu, oi? 
1917. L'Acadèmia Escolar.
Revista quinzenal «El Bedel», núm. 4, de 15 de desembre (FPIEI).

També l'Ateneu Escolar, al carrer Cavallers 22, era una altra de les escoles grans de la Lleida d'ara fa cent anys. S'hi oferia tota mena d'estudis, i destacava per publicitar la Gimnàsia i la instrucció militar obligatòria. L'exercici físic fou una de les novetats de l'ensenyament d'aquells temps, a totes les escoles. L'oferta d'instrucció militar responia al fet que Lleida era seu d'un important quarter militar (espanyol), a la Seu Vella, i hi degué haver demanda d'aquests estudis per a ingrés a la carrera per tal que els testos s'assemblessin a les olles. També tenien alumnes «vigilados», que suposem que era un règim més sever que el dels interns. Sembla que l'Acadèmia Escolar tenia mercat entre les famílies amb fills més dificultosos, per dir-ho suaument. 

[1968] De Guernika a Lleida, 1937

20190416

[1968] De Guernika a Lleida, 1937

1937. Bombardeig de Lleida del 2 de novembre.
«Visions de Guerra i de Reraguarda», BCN, 13 de novembre.
El Comissariat de Propaganda de Catalunya publicà durant els anys de 1937 i 1938 aquesta revista quinzenal multilingüe i fotogràfica per tal de donar a conèixer les barbàries que el feixisme (espanyol) infligia a la població. L'abril d'aquell any havia tingut lloc el bombardeig de la ciutat basca sota les ales de la Legió Còndor italiana al servei dels sublevats (espanyols) contra l'ordre constitucional republicà. 
1937. Bombardeig de Lleida del 2 de novembre.
«Visions de Guerra i de Reraguarda», BCN, 13 de novembre.

La destrucció de nombrosos edificis de Blondel «després del bombardeig que hi efectuà l'aviació facciosa, deixant anar sobre la capital més de dues-centres bombes que destrossaren gran nombre de cases de la població civil amb les consegüents desgràcies personals». Edició multilingüe en castellà i francès.
1937. Bombardeig de Lleida, 2 de novembre.
«Visions de Guerra i de Reraguarda», BCN, 13 de novembre.

«Aquest bombardeig inic de l'aviació facciosa sobre Lleida és senzillament un fet repugnant i sàdic descarregat sobre la població civil». Aquell dia, havent dinat, cap a les 3 o les 4 de la tarda, nou avions Savoia-79 italians de l'Aviació legionària tramesa pel dictador Mussolini en suport dels feixistes (espanyols) van abuidar sa càrrega mortífera sobre la part baixa de la ciutat, a tocar del Segre. Portaven 320 bombes de diferent mena i 64 d'incendiàries. Com que del que es tractava era d'aterrir la població mentre es practicaven les funcionalitats dels aparells a les portes de la II Guerra Mundial, havent-se quedat sense projectils, van fer diferents passades sobre els carrers de la ciutat per metrallar la població que sortia de les cases a la desesperada.
1937. Bombardeig de Lleida, 2 de novembre.
«Visions de Guerra i de Reraguarda», BCN, 13 de novembre.

Tots els objectius foren desafortunats, però el col·legi de la banqueta de Blondel, el Liceu Escolar, fou encara més pesarós i condolgut per tal com hi periren els infants que eren a classe en aquella hora. Al penja-robes entre les finestres, encara s'hi observen algunes bates d'aquelles típiques amb què s'anava a estudi temps fa. 
1937. Bombardeig de Lleida, 2 de novembre.
«Visions de Guerra i de Reraguarda», BCN, 13 de novembre.

Al carrer Major els danys dels obusos també hi foren notoris.
1937. Bombardeig de Lleida, 2 de novembre.
«Visions de Guerra i de Reraguarda», BCN, 13 de novembre.

La publicació dels cossos dels malaguanyats assassinats. S'hi escriu al costat: «dediquem aquestes fotografies als generals cristians facciosos, al clergat que els beneeix, a la gent d'ordre que els empara. Allà ells amb llur consciència». 

Que escrit en espanyol fa així: «Dedicamos estas fotografías a los cristianos generales facciosos, a la clerecía que los bendice, a la gente de orden que los empara. Allà ellos con su conciencia». I en francès, aixà: «Nous dédion ces photographies aux généraux chrétiens factieux, au clergé qui les bénit, aux gens d'ordre qui les protégent. Qu'ils s'entendent avec leur conscience». Això mateix ho diem avui davant del repunt del feixisme entre nosaltres i al nostre estimat Estat veí de ponent. Però, ai las, el feixisme no en té de consciència!
1937. Bombardeig de Lleida, 2 de novembre.
«Visions de Guerra i de Reraguarda», BCN, 13 de novembre.

Les destrosses de les Ales Negres feixistes en els edificis de la ciutat. Després de la criminal catàstrofe soldats i veïns, colze a colze, per veure de salvar tantes vides com fos possible. 
1937. Bombardeig de Lleida, 2 de novembre.
«Visions de Guerra i de Reraguarda», BCN, 13 de novembre.

«Les Ales Negres han passat. Bé prou que ho indica la desesperació d'aquesta dona a la qual han arrabassat el marit per sempre més, i aquesta rastellera de cadàvers destrossats». La foto d'en Centelles que donà la volta al món. El fotògraf valencià havia estat mobilitzat aquell mateix any a les files republicanes i destinat a la Unitat de Serveis Fotogràfics de l'Exèrcit, amb seu a Lleida.
1937. Bombardeig de Lleida, 2 de novembre.
«Visions de Guerra i de Reraguarda», BCN, 13 de novembre.

La publicació d'imatges macabres no tenia els límits de sensibilitat actuals, i responia també a un intent de mobilitzar la resistència just a les portes de la caiguda de Lleida, que arribaria al cap de sis mesos escassos. 

20180121

[1794] La clínica del Dr. Vallory al Liceu Escolar de Blondel

Anys 1920. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
Una postal de propaganda de la Clínica Dr. Vallory, establerta al carrer de Blondel, en una de les cantonades de l'edifici del Liceu Escolar. S'hi anunciaven tractaments de cirurgia, fractures, hèrnies, matriu i vies urinàries. L'anunci resultava molt trencador per a l'època, amb unes mans vistes a través dels rajos x, anell inclòs, tota una novetat. Amb la particularitat que les mans eren les del mateix cirurgià.
1929. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
Al carrer de Blondel, a la cantonada oest de l'edifici del Liceu Escolar (1913), s'hi va instal·lar fins al bombardeig (feixista) del 2 de novembre de 1937, una clínica regentada pel metge Juli Vallory i Carreras. L'any 1923, el metge va guanyar l'oposició a la plaça de cirurgià de l'Hospital Provincial de Lleida, a la qual ja havia inaugurat la nova clínica l'any anterior probablement. 

El Doctor s'assentà a la nostra ciutat als voltants del començament de la dècada del 1920, un moment prodigiós en la nostra història local, amb l'accés com a Paer en Cap del també metge i republicà Humbert Torres (1917-1920) i que comportà un impuls decisiu en la modernització de Lleida. Explica la seua biografia que que, encara a Barcelona, Juli Vallory ascendeix a cap del Laboratori de la Càtedra d’Operacions de la Facultat de Medicina alhora que és també el cap del Dispensari d’Operacions de l’Hospital Clínic fins al 1918, any en què es casa amb Josefa March Pujol, ja essent director de l’Hospital de Camarasa, del qual en desconec qualsevol altre detall.


La biografia més completa del Dr. Vallory pot llegir-se a la Galeria de Metges Catalans, que explica que fou fill de Manuel Vallory Martín, nascut a Nova Orleans en el si d’una família de Maó migrada a Amèrica, i d’Agustina Carreras Costa de Sant Feliu de Guíxols, filla d’un indiano nascut a L’Havana. Després de fer els estudis primaris a les Escoles Pies i el batxiller a l’Institut de Barcelona, obté el títol el 1905 per fer Medicina a la Universitat de Barcelona. Després d’haver estat alumne intern pensionat, es llicencia el 1911. Seguidament, és nomenat metge de guàrdia de l’Hospital Clínic de Barcelona i, també, de l’antic Hospital de Santa Creu, càrrec remunerat amb una gratificació de 1.500 pessetes anuals. Més endavant, Vallory és nomenat metge intern d’ambdós hospitals. El 1913, es doctora a la Universitat Central de Madrid amb la tesi doctoral «Tratamiento de elección en la tuberculosis renal».

1916. «Carrera de Practicante», Dr. Juli Vallory. 
Segons la seua biografia, l’octubre de 1915, esdevé professor auxiliar 'ad honorem' de la Facultat de Medicina de Barcelona coincidint aquest cop amb els metges Ignasi Barraquer i Joaquim Soler Dopff. El 1916, Juli Vallory Carreras és metge supernumerari municipal de Barcelona però hi renuncia el mateix any. El març del 1917, essent encara professor auxiliar, publica el seu primer treball «Carrera de practicante, conforme al programa oficial: primero y segundo curso», que li prologa el catedràtic de cirurgia Antoni Morales, una edició amb més de 400 gravats.

El 7 de juliol de 1917, viatja amb catedràtics i professors al front de guerra franco-belga per visitar els hospitals de sang i conèixer l’organització sanitària francesa durant la Guerra Gran. En aquesta expedició mèdica es troben, entre altres, A Martínez-Vargas, Jaume Peyrí Rocamora, Antoni Morales, Jacint Raventós, Ramón Turró, Antoni Cortés i Eduard Perearnau. El 1920, Vallory publica aquesta experiència en un fulletó que es titula Mi visita al frente francés. Encara a Barcelona, Juli Vallory ascendeix a cap del Laboratori de la Càtedra d’Operacions de la Facultat de Medicina alhora que és també el cap del Dispensari d’Operacions de l’Hospital Clínic fins al 1918.

1921. Clínica del Dr. Juli Vallory, La Bordeta, Lleida.
Revista "Lleida", núm. 1, octubre.
La primera clínica del Dr. Vallory havia estat instal·lada a la carretera de la Bordeta. 
1922. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
Prospecte en què s'anunciava la nova clínica d'operacions del Doctor Vallory. A la Clínica, hi havia habitacions de tres classes i preus: «de preferència, segona classe i classe general». Les monges de les Germanes Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül tenien encomanada la cura dels malalts, en sales separades per a homes i dones. La cura d'hèrnies en el prospecte en castellà s'aclaria amb els noms populars en la llengua de la terra: trencats o esbinsats. Fins i tot oferia servei d'urgències «a domicilio dentro y fuera de Lérida con equipo completo para toda clase de intervenciones».
1922. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
Un metge de currículum espectacular que, no sabem ben bé per què, decidí d'instal·lar-se a la nostra ciutat, havent renunciat a la plaça de metge supernumerari de la ciutat de Barcelona al 1916. El gravat ens mostra una perspectiva del carrer de Blondel just darrere de l'aleshores ja antic Hospital de Santa Maria. Al costat de l'edifici del Liceu Escolar, s'aprecia la porta reixada d'entrada al pati. 

Tampoc sabem els motius que portaren al Liceu Escolar a compartir el seu edifici emblemàtic amb una clínica mèdica. Probablement la mort de Frederic Godàs al 1920 comportà una reestructuració de la institució escolar, on l'aspecte econòmic degué d'ésser determinant. 
1929. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
Una altra postal de propaganda de l'anomenada clínica d'operacions lleidatana, amb una imatge de la Sala General d'homes, la de tercera classe. 
1929. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
Detall d'un pacient amb el braç penjat al coll i de les germanes que tenien cura de la infermeria de les diverses sales de la instal·lació. 
1935. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
Retrat del doctor als 49 anys. Quan dotze anys abans guanya la plaça de cirurgià a la nostra ciutat, el doctor Vallory esdevé també membre del Comitè Local del 5è Congrés de Metges de Llengua Catalana que se celebra a Lleida sota la presidència de Josep Tarruella. En aquest congrés, presenta un treball sobre «Fractures supracondílees de l’húmer». Participa, també, al 6è Congrés que té lloc a Barcelona el 1930 on disserta sobre el «Tractament de les pelvis-peritonitis» i, novament, intervé amb el tema «La cirurgia del simpàtic en les tuberculosis articulars» al 7è Congrés, que se celebra a Palma de Mallorca el 1932.
1929. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
El doctor Juli Vallory i Carreras, segon a l’esquerra de la imatge, amb el senyor bisbe i les Germanes Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül que atenien la Clínica. El retrat és fet al vestíbul i hi podem observar com eren les escales d'accés de l'edifici del Liceu Escolar.
Anys 1920. Liceu Escolar, Lleida.
La imponent façana de l'edifici del Liceu al carrer de Blondel. La postal ens mostra una de les classes amb els característics pupitres de fusta. S'oferien classes per a alumnes interns, a mitja pensió i externs. Una escola laica enmig del monopoli escolar eclisiàstic, sota el lema «Salut, Bondat, Bellesa, Veritat». Frederic Godàs, juntament amb Humbert Torres i Alfred Perenya, fou un dels més actius impulsors de la Joventut Republicana lleidatana. 
1937. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
L'edifici del Liceu Escolar i la Clínica del Dr. Vallory tingueren un tràgic final, quan l'aviació feixista italiana, l'esquadra de les Ales Negres, al servei dels feixistes espanyols, bombardejaren la ciutat un 2 de novembre de 1937. Més de 40 morts provocats per l'ensulsiada de l'edifici sota l'esclat de les bombes.

La imatge fou presa des de l'interior del Liceu Escolar. Al pis de dalt, encara als penja-robes hi ha alguna jaqueta o bata dels xiquets d'estudi. 


L'any 1933, Juli Vallory Carreras fou president del Comitè Local de la Creu Roja Espanyola de Lleida, càrrec del qual dimití. Al 1935, essent metge de la Sala de Cirurgia de l’Hospital Provincial de Lleida, fou suspès de «empleo i sueldo» com a conseqüència de les diligències sumarials que instruí l’autoritat militar per tal com el doctor i altres companys havien participat de l'intent de sedició de l'octubre de 1934. Us sona això també avui, més de vuitanta anys després?
1940. Clínica del Dr. Juli Vallory, Lleida.
Un anunci a la publicació falangista espanyola «La Revista para la Mujer», de l'agost de 1940. El Dr. Vallory torna a obrir clínica, ara a Rambla d'Aragó, amb el telèfon núm. 2005. No sabem què portà un home de la seua integritat personal i política al canvi de bàndol. Un drama viscut en primera persona per tants compatriotes nostres en aquells anys tan difícils. Reprengué també la tasca de metge cirurgià de l'Hospital Provincial i de la Creu Roja. La clínica va tancar definitivament l'any 1950.
1957. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
Darrer retrat que es conserva del doctor Juli Vallory i Carreras, 1957.
1962. Clínica del Dr. Juli Vallory, Liceu Escolar, Lleida.
Necrològica a «La Vanguardia Española», 13 de març. S'havia traslladat a viure a Barcelona, probablement amb algun fill o familiar, l'any anterior.
(Galeria de Metges Catalans).