Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Granja d'Escarp. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Granja d'Escarp. Mostrar tots els missatges

20200829

[2203] Les primeres vacunes catalanes del Dr. Morlans d'Alfés, 1798

1802. Cartell satíric contra el vaccí.
Les reticències al nou mètode científic foren costoses de combatre a tot arreu. Les figures mostren caràcters vacums, atès que el vaccí provenia de la pigota de les vaques.

1798. Vacunes a Alfés (el Segrià).
«Carta de Lérida sobre la inoculación de las viruelas»,
«Semanario de Agricultura i Artes», núm. 55, de 18 de gener (BDH).
En aquesta publicació periòdica (espanyola) de final del set-cents, època de despotisme il·lustrat, s'hi inclou un article sobre la inoculació de la pigota o verola per a coneixement de mossens i capellans. Car el títol complet de la revista deia «...dirigido a los párrocos», que llavors a tots quatre cantons de la geografia eren legió. 

S'hi explica que a Lleida en aquells mesos hi començava a haver passa de pigota, «unas nuevas viruelas malignas, que no podían menos de asustar a un gran número de familias». Cada dia entre l'agost i l'octubre de l'any 1797 se n'enterraven una quinzena de morts. De Lleida, la malaltia s'estengué als pobles veïns, Artesa de Lleida, Bell-lloc i fins a les Borges, «y la mortaldad era con proporción del mismo modo que en Lérida».

Les conseqüències de la passa als pobles eren, doncs, tremebundes, com ara a Montblanc, a on s'hagueren de fer les acostumades i d'escàs valor rogatives públiques, «horrorizados de tan curel azote que ha despoblado de niños aquella villa, y dexado a muchos con deformidades para toda su vida», i oh pecat mortal!, «a otros con ocasión de ser infieles a la ley santa del matrimonio»

L'anònim autor de l'article (és probable que un dels editors mateixos) afegeix en nota a peu de pàgina que bo és que es facin pregàries, però també bo fora que «el pueblo de Montblanc pidiese... le libre a él, al Principado de Cataluña...de médicos cerriles e ignorantes, más funestos a la humanidad que las tempestades, los terremotos y las pestes, tanto por lo que hacen como por lo que estorban hacer». Era clara, doncs, l'orientació de la publicació, impulsada des del govern (espanyol) i amb aquesta curiosa barreja d'agricultura i arts, que arribà als tres mil exemplars de difusió entre les elits d'aquell Estat (espanyol), d'estructures i mentalitat encara pròpiament feudals.  

A Europa tot just feia dos anys que a Anglaterra, el metge Edward Jenner havia experimentat el vaccí contra la malaltia, després d'observar que una pastoreta del poble no l'agafava perquè ja havia passat la verola de les vaques. Efectivament, els grangers no es posaven malalts durant les passes de pigota, i d'ací el metge britànic n'extragué les mostres per a la vaccinació humana, que per sempre més passaria a dir-se vaccí (cast. vacuna), en referència al ramat vacum.

«Durant molts anys, Jenner va sentir comentaris sobre munyidors, que deien que d'alguna manera aquests quedaven protegits de la verola humana, després d'haver patit la verola bovina; una malaltia molt més lleu. Reflexionant sobre això, Jenner va concloure que aquesta malaltia de les vaques, protegia a la persona que la patís de contraure la verola humana en un futur. Per poder contrastar aquesta hipòtesi, va posar en pràctica l'antic sistema oriental de la inoculació usant limfa de munyidors afectats per la verola bovina. Aquesta mesura preventiva salvà la vida, des de 1796, a moltes persones contagiades de verola. 

«Aquest sistema oriental el va aplicar, el 14 de maig de 1796, a un nen de 8 anys, James Philips, amb pus agafat d’una lesió de les mans d'un munyidor contagiat per verola bovina. Amb això, el nen va desenvolupar una febre lleu, recuperant-se amb pocs dies. Uns mesos després, Jenner va posar a prova la seva teoria (que el fet de passar la verola bovina et protegia de patir la verola humana), posant en contacte, a James Philips, amb material contaminat amb verola humana, per veure si aquest desenvolupava la malaltia. L'infant no va desenvolupar la malaltia, validant així la seva hipòtesi. Els resultats d'aquestes observacions van ser comentats per Jenner al seu llibre: An inquiry into the causes and effects of the variola vaccine (1798). Gràcies a aquest petit llibre i a l’esforç de Jenner, la vacunació es va divulgar i aplicar immediatament arreu del món». enllaç

A Catalunya, aquells darrers anys del segle XVIII havia circulat alguna memòria contrària a la inoculació, i això feia retraure'n l'experimentació. Es considera als llibres que al desembre de 1800 «el doctor Francesc Piguillem —metge de Puigcerdà (Cerdanya)— inoculava les primeres vacunes contra la verola de la història mèdica de la península Ibèrica. Segons les fonts documentals, els receptors d'aquesta primera vacunació van ser quatre nens de Puigcerdà, i la matèria vaccínica que se'ls va inocular havia estat enviada, a petició del Dr. Piguillem, des de París. Onze dies després, en comprovar que aquells nens només havien desenvolupat petits símptomes, va inocular amb èxit sis nens més, també de Puigcerdà. La vacunació del Dr. Piguillem seria el primer pas per erradicar la malaltia de la verola a Catalunya» (enllaç).

El cas és, però, que al poble d'Alfés aquell any 1798 d'epidèmia verolosa que tan devastadora recorria els pobles del nostre ponent, el metge N. Morlans, amb el suport l'autoritat espiritual del poble, van recórrer al mètode de la inoculació. Ben crític devia ser l'índex de mortalitat infantil, que s'atreviren al que encara no feia ningú a les nostres latituds. Pel que deduïm de l'article, el Dr. Morlans vivia al mateix poble, i feu l'experiment amb dos dels fills seus. La novetat causà tant de rebombori que la gent «tomaban al niño que andaba por las calles, les desnudaban el brazo, haciendo mofa, y graduando de demencia la inoculación». Creure per veure, com Sant Tomàs, els resultats exitosos farien canviar el parer dels aufesins, «y de resultas se inocularon como unos quarenta en dos o tres días, y... todos se liberaron sin que ninguno quedase con la más mínima deformidad»
1798. Vacunes a Alfés (el Segrià).
«Carta de Lérida sobre la inoculación de las viruelas»,
«Semanario de Agricultura i Artes», núm. 55, de 18 de gener (BDH).
S'afegeix a l'escrit que les crítiques desfermades per aquesta primera vaccinació massiva a Catalunya entre metges i capellans aconseguiren de suspendre la inoculació per uns quants dies. A la represa del procediment, una setantena (de xiquets, principalment) foren vacunats, amb resultat de sis morts. Cosa a la qual s'agafaren encara més els detractors «para desacreditar y desterrar la inoculación que se iba propagando en otros pueblos». Sembla, doncs, que alguns altres metges d'altres pobles del Segrià i les Garrigues (descomptant l'entusiasme de l'escrit) degueren seguir el camí obert pel Dr. Morlans. 
1798. Vacunes a Alfés (el Segrià).
«Carta de Lérida sobre la inoculación de las viruelas»,
«Semanario de Agricultura i Artes», núm. 55, de 18 de gener (BDH).
La gran quantitat de vaccinats, a més, fa indicar la procedència local de la vacuna. No sabem si coneixia els escrits del Dr. Jenner. A l'Estat (espanyol) se seguien de prop les publicacions de l'eclesiàstic andalús José Celestino Mutis.
1798. Vacunes a Alfés (el Segrià).
«Carta de Lérida sobre la inoculación de las viruelas»,
«Semanario de Agricultura i Artes», núm. 55, de 18 de gener (BDH).
L'article acaba amb la ressenya de certes experiències europees de confinament per tal d'apartar els verolosos i evitar amb aquest aïllament l'expansió de la malaltia, que tants de milers de morts solia causar allà a on se n'aixecava un brot. «Impedir la comunicación mediata o inmediata entre los sanos y los virolentos, es el medio más seguro de evitar el contagio»Curioses semblances amb el model de confinament Covid de 2020, oi?
1800. Cartell sobre el vaccí.
Un gravat parisenc mostra com una senyora vella proveeix el pus per al vaccí d'un petit xiquet. L'un doctor és a punt d'introduir el líquid al braç del nen, mentre l'altre l'entreté amb un ninotet articulat. 
1799. Vacunes a la Granja d'Escarp.
«Mercurio de España», tom II, de maig (
BDH).
La primavera de l'any següent al de les primeres vaccinacions a Alfés, la pigota encara rodava, i al poble de la Granja d'Escarp el Dr. Antoni Roman, metge local i del monestir d'Escarp, aconseguia de convèncer els veïns per a la inoculació dels xiquets. L'èxit dels primers casos feu que les vacunacions arribessin a 138, «y todos igualmente tuvieron un éxito feliz».

Amb símptomes de la malaltia però sense vacunar varen restar 7o persones, de les quals en morien 16 «y 4 quedaron con vicios incurables en los ojos». Aquests malalts només es tractaven amb aigua natural amb alguns grans de sulfat de potassa, que dispensava el cirurgià del monestir. La barreja «llegó a hacerse tan vulgar que las mugeres la practicaban por sí mismas»

A poc a poc, i amb l'evidència innegable de l'èxit del vaccí contra la pigota, s'imposaria el criteri mèdic de les vacunacions fins a fer-se, amb el pas del temps, gairebé universal. Aquests darrers anys han sorgit petits col·lectius de pares i mares que reneguen del procediment i, de tant en tant, se'n parla a la premsa. Un altre problema per als dirigents: cal que se'ls hi obligui, a la vaccinació del que convingui, o cal que es respecti el dret a escollir? A l'Estat (espanyol) del règim del 78 no hi haurà dilema: els jutges del Suprem, que ho manifassegen tot, ja diran a súbdits espanyols i altres pobres habitants de les colònies com nosaltres allò que hem de fer, oi?

1800. Comitè del vaccí, París.
Les resistències al vaccí entre els professionals mèdics foren habituals en aquell traspàs del segle XVIII a XIX. En aquest gravat, set contra un únic defensor del nou procediment mèdic.



20190205

[1942] L'hegemonia de les dones per Santa Àgata o Àgueda

5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Gravat en una estampeta o goigs de la santa, amb la crua representació del martiri a què fou sotmesa al segle III, en temps de la dominació romana a l'illa de Sicília.


Segons ens aclareix el DCVB: 
«Nom propi de dona. Lo castell de sanct Agata [a Menorca], Muntaner Cròn. 75. Etimologia: pres del nom propi gr.-llatí Agăthē (
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
«Segons el martirologi, li van arrencar els pits amb unes tenalles... Per aquesta raó, arreu del món cristià hom la té per advocada de les dones en general i molt especialment de les que crien. D'aquí que se la invoqui contra el mal de pits, per l'escassesa de llet, per afavorir la lactació dels infants... Hom la té també per advocada contra els incendis». La capella reial de Barcelona en porta el nom gràcies a la donació que hi feu Martí l'Humà de la pedra damunt de la qual va sofrir martiri... i tacada de sang i tot. Ves quina troballa no feu el nostre rei! Els panellets en forma de pit femení s'oferien a les dones per tal que tinguessin una lactació sense dolor. «Les dones se'ls menjaven sucats amb llet, cregudes que els augmentaria l'efluvi lacti quan criarien i que les guardaria de mal de pits».



 
1900 ca. Capella de Santa Àgueda, BCN.
La capella reial dels reis de la nostra Corona catalanoaragonesa, exclaustrada al segle XIX i convertida en museu.
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
El dia de Sant'Àdia, un dels noms populars amb què era coneguda en alguns pobles de la plana lleidatana, les dones manaven. Un dia a l'any, i la resta a creure, i així durant segles. A Seròs, sembla que hi havia festa grossa, amb balls i corrandes al voltant d'una foguera davant l'Esglési: «La tonada tenia aire de jota», quan encara no se n'havia perdut la tradició a les nostres comarques.

A la Granja d'Escarp, «era l'únic dia que les dones anaven al cafè i convidaven a beure els homes, que havien d'acceptar si us plau per força. Sembla que a tot arreu hi havia festa desenfrenada, amb borratxeres, facècies extravagants, i «destacava d'una manera molt acusada una acció baronívola per tal de poder fer i lluir el paper d'home».
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Representació en uns gojos populars de la santa i màrtir amb els pits en una safata. Com que havia estat invocada des de sempre per les dones pel mal de pit, ara modernament se la considera més tècnicament l'advocada de les malaltes de càncer de mama.
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
A Miralsot, tocant a Fraga, sembla que agafaren el costum de passar pel poble tocant el tabal. La paleta que usava la tabalera acabava «amb una cabota de forma estranya i intencionada, a la qual la gent donava un sentit eròtic maliciós». La festa no devia agrada al senyor rector que va clausurar la festa apujant el preu del sermó. «Feien pastar una gran quantitat de coques que elles mateixes subhastaven» i que servien per requerir el ball a un home. A Mequinensa anaven encara més fortes i es vestien d'homes «i es lliuraven a jocs i entreteniments propis del sexe fort; els homes no hi podien intervenir».
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Els tradicionals panets de la santa, a imitació de les popes o mamelles extirpades per martiri. 
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
També a Juncosa es vestien d'homenots, i ventaven les campanes, i voltaven pels carrers fent gresca, i anaven a la taverna on «pagaven el beure als homes i bevien i fumaven sense mirar prim». A Sudanell, els punxaven amb agulles si s'acostaven a sa vora. A Soses esforriaven els homes i només els músics «podien viure a la vora de les dones el dia d'avui», i segons la veu popular, els feien tocar d'esquena perquè no les veiessin ballar. A Sunyer també ballaven jotes i a Aitona manaven les serventes i minyones. En els pobles on es feia una comissió per controlar la festa, la majorala solia ésser l'alcaldessa, o sia, la dona de l'alcalde (o bé la filla o la germana), el qual li deixava a la dona la vara i insígnies durant un  dia.
Segle XV-XVI. Martiri de Santa Àgata o Àgueda,  
Giovanni Pietro da Cemmo (Esine, Brescia).
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
A Bot (la Terra Alta), el tercer dia de la festa major de Sant Blai coincidia amb la festa de les dones, i «les fadrines pagaven els músics, i eren elles les qui treien a ballar els fadrins», jotes naturalment. «L'Àgata més vella del poble o la de més categoria social trencava la dansa amb lo sinyó retó [rector]. El sacerdot es limitava a simular-ho, sense que arribés pròpiament a ballar». Qui ho sap de debò, però!
Segle XVI-XVII. Martiri de Santa Àgata o Àgueda, 
Bernardo Castello (Gènova).
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
Sembla que, per qüestions rituals, antigament els bruixots de la tribu dirigien la festa i el ball. «La dansa, llavors, no tenia el caient eròtic que va prendre en temps relativament moderns». Voleu dir que no el va tindre sempre aquest caient?
Segle XVI. Martiri de Santa Àgata o Àgueda,
Niccolò Circignani 'Pomarancio', Santo Stefano Rotondo, Roma.

5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
«A Tortosa era perillós per als homes passar per la vora de l'Ebre vers l'indret on rentaven les bugaderes». Pobre del qui atrapaven! Aquestes rentadores es veu que eren terribles, i aquell dia rentaven ajupides com sempre però amb les robes enlaire per ensenyar tot ço que podien! Escriu l'autor que era «feina que, segons vella consuetud, era exercida com a ofici per les dones més lletges i per les fadrines entrades en anys i gairebé velles».
Segle XV. Martiri de Santa Àgata o Àgueda, 
Sano di Pietro (Siena).
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
El dia d'aquesta santa és el temps de plantar l'alfàbrega:

Per Santa Àgueda
planta l'alfàbrega.
Dama polida,
ja la té eixida.

A la majoria dels pobles lleidatans, avui les femelles deixaven sa condició a banda: «Moltes dones no deixaven res endegat el dia abans, per tal que el marit s'hagués de posar a la cuina i hagués de fer tots els menesters casolans. Les del braç més arromangat obligaven llurs marits a escombrar el portal o el carrer a l'hora més compromesa i en què més gent podia veure'ls». Riu-te'n de la Lisístrata: sembla que a la nostra plana lleidatana, anaven més fortes que arreu, i que la igualtat de gènere s'aconseguirà, doncs, quan sigui Santa Àgueda cada dia de l'any.
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.

5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
L'illa de les dones era el perill més gran dels homes de la mar en un dia com aquest. «Les dones, així que algun home cau a la seva illa, se'l mengen a moixaines i afalacs, no el deixen ni de nit ni de dia. Els pocs mariners a qui la desventura ha fet anar a parar a aquesta illa, al cap d'una setmana ja han estat morts». Perquè tot i trobar-se al paradís, tots els excessos fan mal!

A Prat de Comte, a la Terra Alta, es diu que «l'any en què la puput canti primer que el cucut, les dones governaran i manaran».


5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56. 
Altres advocacions de la màrtir siciliana es feien contra els incendis i els perills del foc, contra les riuades i inundacions. També se la feu patrona dels campaners. La llegenda medieval de la vida i martiri de la santa noia deia que «Àgata havia consagrat la seva virginitat a Déu i va rebutjar les propostes amoroses d'un prefecte romà, Quincià. Aquest, com a revenja, la va perseguir i la va condemnar per cristiana. Es va negar a fer sacrificis als ídols pagans, fent servir arguments filosòfics i racionals; davant d'això, Quincià la va fer torturar: el turment va consistir a tallar-li les dues mamelles. Sant Pere, però, se li aparegué després a la presó i la va guarir de les ferides. Després de diversos interrogatoris i turments, va ser condemnada a morir: va ser posada nua sobre un llit de carbó roent. Llavors es va desfermar un terratrèmol que va fer caure un mur sobre els consellers de Quincià i un amic seu que li havia dit que torturessin Àgata. La noia va morir a la presó» (viquipèdia).
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Calaceit (el Matarranya)
Els passtissets de Santa Àgata.
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
A Siracusa, els han reinventat en forma de dolços pastissets, cosa que a nosaltres ens costa molt de fer des que hem girat l'esquena a la tradició. «M'exalta el nou i m'enamora el vell», deia el poeta Foix, però de fet la modernor que a tothora volem lluir en aquest començament de segle XXI fa que la segona part del vers s'hagi convertit en 'm'avergonyeix el vell' (excepcions a banda, que sempre n'hi ha, i segurament més de les que crec). Aquesta cassata o cassatelle s'anomena minne o minnuzze, nom dialectal sicilià de les popes.



20161009

[1536] Més Pobles de Ponent (xi)

1913. Mollerussa (el Pla d'Urgell). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
La Plaça Major, amb les antigues portalades i balconades amb les persianes tirades.
Clixé de Ceferí Rocafort.
1913. Mollerussa (el Pla d'Urgell). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
Detall del campanar de l'antiga església.
Clixé de Ceferí Rocafort.
1913. Puigverd de Lleida (el Segrià). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
La plaça als peus de l'església.
Clixé de Ceferí Rocafort.
1913. Rosselló (el Segrià). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
La plaça de l'església amb l'antic campanar, atès que aquest 2016 s'ha desplomat.
Clixé d'Antoni Güixens.
1913. Torrefarrera (el Segrià). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
La creu de terme de Torrefarrera i les antigues cases al darrere.
1913. Torres de Segre (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
Una barca de pas sobre el Segre.
1913. Seròs (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
Les portalades rodones amb marc de blanc de calç del carrer Major.
Clixé de Ceferí Rocafort.
1913. Maials (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
Vista general rere el les espigues a punt de sega.
Clixé de Ramon Molines, pvre. 
1913. Almatret (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
Vista general d'Almatret. Clixé de Marià Miarnau.
1913. Almatret (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
La Plaça Major. Clixé de Ramon Molines, pvre.
1913. Aitona (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
Les cases del poble vell arraulides al voltant de l'església.
Clixé de Fracesc Gaya.
1913. Aitona (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
La façana o frontispici abarrocat de l'església.
Clixé de Juli Soler.
1913. La Granja d'Escarp (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
La vila al costat del Segre, poc abans de son desguàs a l'Ebre, amb algunes barquetes a la platja fluvial junt a l'entarimat de càrrega de la producció de les mines de carbó.
Clixé de Lluís M. Vidal.