Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Granja d'Escarp. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Granja d'Escarp. Mostrar tots els missatges

20190205

[1942] L'hegemonia de les dones per Santa Àgata o Àgueda

5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Gravat en una estampeta o goigs de la santa, amb la crua representació del martiri a què fou sotmesa al segle III, en temps de la dominació romana a l'illa de Sicília.


Segons ens aclareix el DCVB: 
«Nom propi de dona. Lo castell de sanct Agata [a Menorca], Muntaner Cròn. 75. Etimologia: pres del nom propi gr.-llatí Agăthē (
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
«Segons el martirologi, li van arrencar els pits amb unes tenalles... Per aquesta raó, arreu del món cristià hom la té per advocada de les dones en general i molt especialment de les que crien. D'aquí que se la invoqui contra el mal de pits, per l'escassesa de llet, per afavorir la lactació dels infants... Hom la té també per advocada contra els incendis». La capella reial de Barcelona en porta el nom gràcies a la donació que hi feu Martí l'Humà de la pedra damunt de la qual va sofrir martiri... i tacada de sang i tot. Ves quina troballa no feu el nostre rei! Els panellets en forma de pit femení s'oferien a les dones per tal que tinguessin una lactació sense dolor. «Les dones se'ls menjaven sucats amb llet, cregudes que els augmentaria l'efluvi lacti quan criarien i que les guardaria de mal de pits».



 
1900 ca. Capella de Santa Àgueda, BCN.
La capella reial dels reis de la nostra Corona catalanoaragonesa, exclaustrada al segle XIX i convertida en museu.
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
El dia de Sant'Àdia, un dels noms populars amb què era coneguda en alguns pobles de la plana lleidatana, les dones manaven. Un dia a l'any, i la resta a creure, i així durant segles. A Seròs, sembla que hi havia festa grossa, amb balls i corrandes al voltant d'una foguera davant l'Esglési: «La tonada tenia aire de jota», quan encara no se n'havia perdut la tradició a les nostres comarques.

A la Granja d'Escarp, «era l'únic dia que les dones anaven al cafè i convidaven a beure els homes, que havien d'acceptar si us plau per força. Sembla que a tot arreu hi havia festa desenfrenada, amb borratxeres, facècies extravagants, i «destacava d'una manera molt acusada una acció baronívola per tal de poder fer i lluir el paper d'home».
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Representació en uns gojos populars de la santa i màrtir amb els pits en una safata. Com que havia estat invocada des de sempre per les dones pel mal de pit, ara modernament se la considera més tècnicament l'advocada de les malaltes de càncer de mama.
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
A Miralsot, tocant a Fraga, sembla que agafaren el costum de passar pel poble tocant el tabal. La paleta que usava la tabalera acabava «amb una cabota de forma estranya i intencionada, a la qual la gent donava un sentit eròtic maliciós». La festa no devia agrada al senyor rector que va clausurar la festa apujant el preu del sermó. «Feien pastar una gran quantitat de coques que elles mateixes subhastaven» i que servien per requerir el ball a un home. A Mequinensa anaven encara més fortes i es vestien d'homes «i es lliuraven a jocs i entreteniments propis del sexe fort; els homes no hi podien intervenir».
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Els tradicionals panets de la santa, a imitació de les popes o mamelles extirpades per martiri. 
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
També a Juncosa es vestien d'homenots, i ventaven les campanes, i voltaven pels carrers fent gresca, i anaven a la taverna on «pagaven el beure als homes i bevien i fumaven sense mirar prim». A Sudanell, els punxaven amb agulles si s'acostaven a sa vora. A Soses esforriaven els homes i només els músics «podien viure a la vora de les dones el dia d'avui», i segons la veu popular, els feien tocar d'esquena perquè no les veiessin ballar. A Sunyer també ballaven jotes i a Aitona manaven les serventes i minyones. En els pobles on es feia una comissió per controlar la festa, la majorala solia ésser l'alcaldessa, o sia, la dona de l'alcalde (o bé la filla o la germana), el qual li deixava a la dona la vara i insígnies durant un  dia.
Segle XV-XVI. Martiri de Santa Àgata o Àgueda,  
Giovanni Pietro da Cemmo (Esine, Brescia).
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
A Bot (la Terra Alta), el tercer dia de la festa major de Sant Blai coincidia amb la festa de les dones, i «les fadrines pagaven els músics, i eren elles les qui treien a ballar els fadrins», jotes naturalment. «L'Àgata més vella del poble o la de més categoria social trencava la dansa amb lo sinyó retó [rector]. El sacerdot es limitava a simular-ho, sense que arribés pròpiament a ballar». Qui ho sap de debò, però!
Segle XVI-XVII. Martiri de Santa Àgata o Àgueda, 
Bernardo Castello (Gènova).
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
Sembla que, per qüestions rituals, antigament els bruixots de la tribu dirigien la festa i el ball. «La dansa, llavors, no tenia el caient eròtic que va prendre en temps relativament moderns». Voleu dir que no el va tindre sempre aquest caient?
Segle XVI. Martiri de Santa Àgata o Àgueda,
Niccolò Circignani 'Pomarancio', Santo Stefano Rotondo, Roma.

5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
«A Tortosa era perillós per als homes passar per la vora de l'Ebre vers l'indret on rentaven les bugaderes». Pobre del qui atrapaven! Aquestes rentadores es veu que eren terribles, i aquell dia rentaven ajupides com sempre però amb les robes enlaire per ensenyar tot ço que podien! Escriu l'autor que era «feina que, segons vella consuetud, era exercida com a ofici per les dones més lletges i per les fadrines entrades en anys i gairebé velles».
Segle XV. Martiri de Santa Àgata o Àgueda, 
Sano di Pietro (Siena).
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
El dia d'aquesta santa és el temps de plantar l'alfàbrega:

Per Santa Àgueda
planta l'alfàbrega.
Dama polida,
ja la té eixida.

A la majoria dels pobles lleidatans, avui les femelles deixaven sa condició a banda: «Moltes dones no deixaven res endegat el dia abans, per tal que el marit s'hagués de posar a la cuina i hagués de fer tots els menesters casolans. Les del braç més arromangat obligaven llurs marits a escombrar el portal o el carrer a l'hora més compromesa i en què més gent podia veure'ls». Riu-te'n de la Lisístrata: sembla que a la nostra plana lleidatana, anaven més fortes que arreu, i que la igualtat de gènere s'aconseguirà, doncs, quan sigui Santa Àgueda cada dia de l'any.
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.

5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
L'illa de les dones era el perill més gran dels homes de la mar en un dia com aquest. «Les dones, així que algun home cau a la seva illa, se'l mengen a moixaines i afalacs, no el deixen ni de nit ni de dia. Els pocs mariners a qui la desventura ha fet anar a parar a aquesta illa, al cap d'una setmana ja han estat morts». Perquè tot i trobar-se al paradís, tots els excessos fan mal!

A Prat de Comte, a la Terra Alta, es diu que «l'any en què la puput canti primer que el cucut, les dones governaran i manaran».


5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56. 
Altres advocacions de la màrtir siciliana es feien contra els incendis i els perills del foc, contra les riuades i inundacions. També se la feu patrona dels campaners. La llegenda medieval de la vida i martiri de la santa noia deia que «Àgata havia consagrat la seva virginitat a Déu i va rebutjar les propostes amoroses d'un prefecte romà, Quincià. Aquest, com a revenja, la va perseguir i la va condemnar per cristiana. Es va negar a fer sacrificis als ídols pagans, fent servir arguments filosòfics i racionals; davant d'això, Quincià la va fer torturar: el turment va consistir a tallar-li les dues mamelles. Sant Pere, però, se li aparegué després a la presó i la va guarir de les ferides. Després de diversos interrogatoris i turments, va ser condemnada a morir: va ser posada nua sobre un llit de carbó roent. Llavors es va desfermar un terratrèmol que va fer caure un mur sobre els consellers de Quincià i un amic seu que li havia dit que torturessin Àgata. La noia va morir a la presó» (viquipèdia).
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Calaceit (el Matarranya)
Els passtissets de Santa Àgata.
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
A Siracusa, els han reinventat en forma de dolços pastissets, cosa que a nosaltres ens costa molt de fer des que hem girat l'esquena a la tradició. «M'exalta el nou i m'enamora el vell», deia el poeta Foix, però de fet la modernor que a tothora volem lluir en aquest començament de segle XXI fa que la segona part del vers s'hagi convertit en 'm'avergonyeix el vell' (excepcions a banda, que sempre n'hi ha, i segurament més de les que crec). Aquesta cassata o cassatelle s'anomena minne o minnuzze, nom dialectal sicilià de les popes.



20161009

[1536] Més Pobles de Ponent (xi)

1913. Mollerussa (el Pla d'Urgell). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
La Plaça Major, amb les antigues portalades i balconades amb les persianes tirades.
Clixé de Ceferí Rocafort.
1913. Mollerussa (el Pla d'Urgell). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
Detall del campanar de l'antiga església.
Clixé de Ceferí Rocafort.
1913. Puigverd de Lleida (el Segrià). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
La plaça als peus de l'església.
Clixé de Ceferí Rocafort.
1913. Rosselló (el Segrià). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
La plaça de l'església amb l'antic campanar, atès que aquest 2016 s'ha desplomat.
Clixé d'Antoni Güixens.
1913. Torrefarrera (el Segrià). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
La creu de terme de Torrefarrera i les antigues cases al darrere.
1913. Torres de Segre (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
Una barca de pas sobre el Segre.
1913. Seròs (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
Les portalades rodones amb marc de blanc de calç del carrer Major.
Clixé de Ceferí Rocafort.
1913. Maials (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
Vista general rere el les espigues a punt de sega.
Clixé de Ramon Molines, pvre. 
1913. Almatret (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
Vista general d'Almatret. Clixé de Marià Miarnau.
1913. Almatret (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
La Plaça Major. Clixé de Ramon Molines, pvre.
1913. Aitona (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
Les cases del poble vell arraulides al voltant de l'església.
Clixé de Fracesc Gaya.
1913. Aitona (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
La façana o frontispici abarrocat de l'església.
Clixé de Juli Soler.
1913. La Granja d'Escarp (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
La vila al costat del Segre, poc abans de son desguàs a l'Ebre, amb algunes barquetes a la platja fluvial junt a l'entarimat de càrrega de la producció de les mines de carbó.
Clixé de Lluís M. Vidal.

20160406

[1370] D'Avinganya, d'Escarp i de la Granja, 1910

1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

Clixé de Mn. Pere Molet. Vista exterior del monestir trinitari, amb el campanar balustrat, que destaca sobre l'horitzontalitat de l'edifici malgrat que l'esveltesa no era sa principal característica.
1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).
El conjunt monàstic sofrí una radical transformació de ses dependències al segle XVII, amb el canvi d'orientació de l'església i la construcció del claustre i dependències annexes. Del claustre «se'n conserven tres ales, havent desaparegut la de migdia, encara que amb perill imminent de derrumbar-se a qualsevol hora les restants». 

L'església més moderna té la portalada encarada a l'orient amb el presbiteri a l'altre extrem sense absis, a on «hi alçaren una paret llisa i res més... Fa de creueu en aquesta església la primitiva església gòtica, bonic exemplar del segle XIV. De manera que l'absis d'aquesta, que dóna al Nord constituïa darrerament la Capella del Sant Crist, imatge que es venera avui a la parroquial de Seròs. Lo que seria antigament ingrés del temple fou convertit en Capella de la Verge del Remei».

1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

S'apunta a la necessitat d'augmentar l'aforament després del retorn dels trinitaris com a causa per a tan radical transformació arquitectònica. «Com que a la part en què estava l'entrada hi edificaren los claustres, farien nou ingrés per sol ixent i és l'actual». 
1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

Es fa notar la poca importància de les restes dels antics sarcòfags, un dels quals conservat al Museu Arqueològic del Seminari de Lleida en aquells temps.
1910. La Granja d'Escarp (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

A sis quilòmetres d'Avinganya s'hi troba el poble de la Granja d'Escarp. Enlloc de dirigir-s'hi pel camí, escolliren d'anar-hi resseguint «lo braçal que mig penjat en la riba que forma el desnivell del pla de dalt amb l'horta, se feia molt més llarg, per quant s'havia de conformar amb les sinuositats, voltes i calçades que aquí un barranc, allà una roca sortint, més avall un ribàs amenaçant esllavissada, obligaven a fer al braçal». A migdia, però, «lo sol fort i ataubador picava de bo de bo. Més que de primavera, de juriol semblava».
1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

Detalls del calat dibuixat en l'arc de separació de la Capella del Remei. Clixé d'Atili Sales, metge lleidatà, que es féu càrrec de la sala de paidopatia (pediatria i ginecologia) de la nova Gota de Llet lleidatana de 1918, impulsada pel nou ajuntament catalanista i republicà d'Humbert Torres, guanyador de les eleccions de 1917. En aquell temps era el metge de Seròs.
1910. La Granja d'Escarp (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

«Aviat mos envistàrem amb Escarp; allà més lluny i a l'altre cantó del riu, recolzada a la falda de la serra, estava la Granja. A poc saltàrem lo Canal d'Aragó i Catalunya, que allí mateix desemboca al Segre». Es dirigeixen al pas de barca per tal de travessar-lo: «Entràrem dins la barca, la magnífica barca que, com tothom recordarà, los hi fou regalada per la Diputació de Barcelona quan, havent-se'ls-hi endut la que tenien la gran avinguda que experimentà lo Segre a l'octubre de 1907... Consta de dos grans llaüts, lo Montserrat i el Barcelona, units per una plataforma en la que ben bé hi deuen cabre tres carros alhora». 

«L'horta, magnífica abans de la riada, està feta una llàstima; al millor, pel mig d'un codissal, una verdadera aglera, vegeten, raquítics i tristois, alguns presseguers, per haver-se'ls-hi interromput lo reg. Los granjolins poc a poc van arreglant-la».

L'apunt de vocabulari ens assabenta que una aglera és un pedregar [codissar] sec per on les aigües s'estenen només en cas d'avinguda o crescuda. Una glera és, doncs, un tros de llit de riu o torrent sec, ple de pedregam. Una pedra de glera o codís és una pedra riera, d'aquelles tan planes i polides, dites també palets de riera.
1910. La Granja d'Escarp (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

L'any 191o, a la Granja, ja havien rebatejat el carrer del camí de Mequinensa amb el nom de Diputat Macià. Després de dinar, visita «a les mines de carbó, que estan a dos quilòmetres davall de la Granja» i de l'ermita de Sant Jaume allà tocant mateix.

Índies Negres és el nom amb què els anglesos anomenen les mines d'hulla i fou el títol que Jules Verne donà a una seua novel·la de fulletó al 1877 i que degué ésser coneguda de l'autor de la ressenya, Mn. Esteve. 

Només dos o tres són mines actives. «Uns anys atràs estaven totes en explotació activíssima i hi estaven empleats la major part dels braços de la Granja. Avui són comptats». Per traure el carbó, s'hi construí una via per a vagonetes, rebutjant l'oferiment del riu, relatat pel vicari amb poètica prosopopeia. 

L'ermita de Sant Jaume «sembla un colom aturat sobre una roca com si es preparés a emprendre el vol... L'ermita es troba a mig serrall en una replaceta guaitant al riu» i a un panorama «bonic i encantador. A baix lo riu mormorant l'eterna cançó del seu remoreig. A mà esquerra, cap a migdia, lo racó de Mequinensa, i en un turó... lo seu castell. Davant nostre la serra del Vedat amb sa hermosa pinada...»
1910. La Granja d'Escarp (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

Des de Sant Jaume cap al nord, «se divisen la Pedra de Rondan, Sant Salvador, Sant Simó, monestirs aquests desallotjats, acabant-se la serra entre les negrors de la Ribera del Cinca». Aquesta negror era deguda als «grans boscos de figueres i olivers... i per entremig, com una serp que s'esmuny silenciosa per una immensa bardissa, s'escorre el Cinca».

La Pedra de Rondan [o Roldan]: «En una de les estribacions [contrafort] d'aquesta serra s'hi alça un turó, des de lluny perfectament cònic, coronat per una penya. Deien que anys atràs era molt més ferma i, efecte de l'acció del temps, s'ha anat esgallonant i desprenent-se'n algun bocí... Conta la tradició que l'heroi llegendari de la França la hi tirà amb lo dit petit des de l'altre turó on s'alça lo monestir de Sant Salvador. Quina forçada!»
1910. La Granja d'Escarp (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

De la cova de Sant Jaume, els granjolins n'extreien una espècie d'argila blanquinosa, remei «molt indicat i eficaç per a curar les escaldadures». Els excursionistes, entre els quals s'hi trobava el recordat pedagog Frederic Godàs, visiten a llum d'espelma una de les mines, i un cop feta l'exploració, s'encaminen a la mina de «cement. Aquesta començava a obrir-se aleshores». 

Arribada l'hora del retorn, tornen a creuar el Segre amb la barca i, ara sí, fan parada al Monestir d'Escarp per fer-hi «un vistasso... ja que el temps no permetia altra cosa ni l'edifici mereixia més». Ja que l'edifici del segle XVII «ara resta tot enrunat no quedant més que les parets mestres que van desplomant-se a poc a poc». 
1910. Seròs (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

De retorn a Seròs, a l'hora foscant, els llums elèctrics, ja des de lluny, reben la comitiva excursionista. L'Elèctrica Serosense hi produïa electricitat des del 1903. Després de tot un dia d'excursió pel Baix Segre, els homes estaven afadigats, rendits, atrallats: no podíem pas dir ni piu! Les cames se negaven a sostenir-nos... Com qui no diu res havíem caminat a la ratlla de nou hores... però l'esperit encara... es movia en aquella atmosfera pura de naturalesa i art...» L'encomi final de l'autor als beneficis de l'excursionisme és destacable i com a bons caminaires retornen  a les «habituals ocupacions en espera d'empendre-la qualsevol dia a un altre indret».