[2717] La Lleida de 1880

 

1880. Lleida, plànol urbanístic. «Plano industrial de Lérida» (ICGC).

1880. Lleida, plànol urbanístic. 

«Plano industrial de Lérida» (ICGC).

Un cop superades les muralles medievals que tancaven la ciutat, calia planificar-ne l'eixample. Al plànol, s'hi dibuixen les noves mansanes (permeteu-me lo mot d'en Cerdà) amb amples carrers, avingudes arbrades, fonts ornamentals. En línies generals, lo creixement de la ciutat seguirà aquesta línia fins als pelotassos de la segona mitat de la postguerra del segle XX.

1880. Lleida, plànol urbanístic. «Plano industrial de Lérida» (ICGC).

1880. Lleida, plànol urbanístic. «Plano industrial de Lérida» (ICGC).

1880. Lleida, plànol urbanístic. 

«Plano industrial de Lérida» (ICGC).

Detalls de Blondel, amb la gran plaça de Sant Lluís a on s'hi faria lo mercat (estació d'atubusos actual, que ben aviat serà l'antiga), la corba d'angle recte per agafar l'Av. Catalunya, llavors de l'Acadèmia, que resseguia la muralla fins a la porta de Sant Antoni, i tornava a trencar, com encara ara, en angle recte cap a la carretera de Fraga, avui pròpiament lo carrer Acadèmia. LO Gasòmetre o fàbrica del gas s'hi instal·là, però una mica més avall, a on hi ha la benzinera actualment. 

L'antiga Casa de Caritat fou la Maternitat i als anys 80 se convertí en la biblioteca provincial. Lo Manicomi avui és la delegació de cultura de la Generalitat, amb la clínica Montserrat al darrere. La gran esplanada de l'aparcament actual correspon a l'ampli pati de darrere la Casa de Caritat. 

1880. Lleida, plànol urbanístic. «Plano industrial de Lérida» (ICGC).

1880. Lleida, plànol urbanístic. «Plano industrial de Lérida» (ICGC).

1880. Lleida, plànol urbanístic. 

«Plano industrial de Lérida» (ICGC).

Tota la ciutat vella entre Blondel i la Rambla d'Aragó. Encara avui hi tenim la mateixa disposició de la plaça de l'Almodí i carrer la Palma. Les places de Sant Llorenç, per davant i darrere (la de Sant Josep) potser una mica ampliades, mentre que la de l'Ereta ha quedat desfigurada després de les darreres actuacions urbanístiques, però era així reconeixible fins als anys 90 de la passada centúria. Lo convent de monges de l'Ensenyança havia sigut substituït ja en la postguerra per un bloc de pisos, que tenia la biblioteca provincial al costat de baix, i per unes escales i una porteta s'accedia al claustre del Roser, antic institut provincial (des de 1842) i seu del recuperat Estudi General als anys 70 i 80. 

Darrerament, també va agençar-se lo convent de Santa Clara, que és la seu, entre altres, dels Castellers de Lleida.

1880. Lleida, plànol urbanístic. 

«Plano industrial de Lérida» (ICGC).

Lo carrer de Sant Antoni, des del vell portal i l'església fins a la catedral nova i l'Hospital de Santa Maria, llavors edificis envoltats d'altres cases per tots costats. Lo convent de les carmelites descalces passà a mans de la Paeria cap als anys 80, crec. L'església hi fou consagrda a Sant Anastasi. També fou conegut com a convent de Santa Tresa. Ara hi ha la seu del Centre de Titelles de Lleida, nucli de la magna fira de titelles que cada cap de setmana del primer de maig omple racons i places de la ciutat d'espectacles de putxinel·lis de tota mena, i que aviat farà quaranta anys, com si res!

1880. Lleida, plànol urbanístic. «Plano industrial de Lérida» (ICGC).

1880. Lleida, plànol urbanístic. 

«Plano industrial de Lérida» (ICGC).

Lo carrer Cavallers ja s'havia arribat fins al riu, car lo teatre de l'antic convent de Sant Agustí s'havia cremat pocs anyets abans. Lo carrer de Blondel s'havia guanyat al riu cap a final del segle XVIII en tapar-hi l'ull del pont que tocava a la porta d'entrada de la ciutat.

1880. Lleida, plànol urbanístic. «Plano industrial de Lérida» (ICGC).

1880. Lleida, plànol urbanístic. «Plano industrial de Lérida» (ICGC).

1880. Lleida, plànol urbanístic. 

«Plano industrial de Lérida» (ICGC).

Des de Boters a Sant Martí. 

Lo passeig futur que serà Balmes se preveia arbrat, continuació del que serà la rambla d'Aragó. Però això no fou mai així. En aquesta bifurcació s'hi farà la presó de Lleida, cap al tombant del segle XIX al XX. Lo carrer de Sant Martí era carrer de militarada (de l'exèrcit espanyol), amb los quarters del pla dels Gramàtics, amb la Plaza de los Cuarteles, ara amb l'edifici del mercat, i de l'antiga Panera. L'església de Sant Martí fou feta servir com a presó.  

Des de Sant Martí i pel carrer Tallada, s'arribava a l'antic palau del bisbe, foragitat del palau de la Seu Vella pels Borbons (espanyols) al 1707, a tocar de l'església de Sant Llorenç, com encara avui, però amb palau episcopal nou, de la postguerra del segle XX.

1880. Lleida, plànol urbanístic. 

«Plano industrial de Lérida» (ICGC).

Vista general de la vella ciutat closa dins la muralla i de l'eixample previst. 

[2716] Comerç lleidatà, 1880

[2378] La Lleida prenapoleònica, més

Quinalafem.blogspot.com

[2461] Lo Canyeret de fa cent anys

 

1934. Lo Canyeret, Lleida.

Revista «Camins», de maig (Càtedra Màrius Torres, hemeroteca).

Article que s'acompanya d'imatges del vell Canyeret d'abans dels bombardejos de la guerra.

1934. Lo Canyeret, Lleida.

Revista «Camins», de maig (Càtedra Màrius Torres, hemeroteca).

De Sant Andreu a la Magdalena, tota la falda de la Seu Vella n'era lo Canyeret. A banda dels bombardejos, la moderna intervenció urbanística (des dels jutjats fins als enderrocs de la trama urbana històrica), l'ha deixat canviat del tot. Antigament, els dies plujosos, els carrers es convertien «per unes hores en barrancs que duen a la ciutat plana, l'aigua que es recull a la vessant del Castell». En aquells temps, els carrers mancaven de tota mena de serveis. Fins i tot, com que no disposaven ni de comunes ni vàters, calia fer les necessitats fisiològiques bàsiques a la intempèrie. La manca de salubritat era evident per tots costats, eren ben petites i, a sobre, hi vivien les «famílies amb la més gran promiscuïtat». La vida de cada dia hi era molt tranquil·la i sense trànsit, perquè sovint no hi passaven ni carros ni vehicles motoritzats: per les costes i per l'estretor que tenien. 

1934. Lo Canyeret, Lleida.

Revista «Camins», de maig (Càtedra Màrius Torres, hemeroteca).

S'hi retrata una vida monòtona, plàcida i senzilla, però que «potser amb massa freqüència es veu torbada per baralles entre dones, que al mig del carrer i davant de tota la mainada del barri es diran les paraules més gruixudes, arribant moltes vegades a les mans, estirant-se els cabells»... i fins i tot alçar les faldilles de la contrincant per ataconar-la a l'esquena. Encara s'hi feien tertúlies els dies de festa, amb les dones jugant a cartes en grupets a les portes de casa. 

L'altra gran distracció era avergonyir i enfotre-se'n dels xicots que aquells dies s'hi internaven; això sí, sempre disposades a deixar-se retratar. Molta vida, d'arrel gitana, sempre al carrer.

1934. Lo Canyeret, Lleida.

Revista «Camins», de maig (Càtedra Màrius Torres, hemeroteca).

Els estrets carrers del Canyeret no facilitaven la circulació rodada.

1934. Lo Canyeret, Lleida.

Revista «Camins», de maig (Càtedra Màrius Torres, hemeroteca).

Alguns eren (mal)empedrats, amb reguerol immund al centre. 

1934. Lo Canyeret, Lleida.

Revista «Camins», de maig (Càtedra Màrius Torres, hemeroteca).

Carrers molt tortuosos, que redolaven cap amunt. L'estretor hi dificultava que hi toqués el sol.

1934. Lo Canyeret, Lleida.

Revista «Camins», de maig (Càtedra Màrius Torres, hemeroteca).

Els carrers de més amunt eren de terra.

1934. Lo Canyeret, Lleida.

Revista «Camins», de maig (Càtedra Màrius Torres, hemeroteca).

Lo Canyeret va nàixer al segle XVIII, a la zona que l'enderroc de la muralla de la Seu per reforçar la ciutadella va deixar lliure, llavors amb cases fetes de fang i teulada de canya. D'ací en derivaria el nom. 

La reforma del barri no arribarà parcialment fins a la fi del segle, sempre amb l'etern dubte de rehabilitar o tombar. Amb el problema afegit que no només lo Canyeret, sinó tot el barri antic és avui lloc de residència i refugi per a nouvinguts. Potser no se'n pot dir gueto, però s'hi assembla prou. 

1939. Lo Canyeret, Lleida (AHL).

La devastació del vell barri popular. Ja existia un camí de circumval·lació al peu dels bastions. Actualment, és un dels llocs de passeigs més bonics de la ciutat, vista des de dalt.

1929. Vista de Lleida.

Foto: Josep Gaspar i Serra (ICGC).

La imatge que tanca el reportatge correspon al vol que feu aquest fotògraf sobre la ciutat, de la qual en captà una bona colla d'imatges aèries, que ara són un bel testimoni visual del nostre passat. 

1934. Lo Canyeret, Lleida.

Revista «Camins», de maig (Càtedra Màrius Torres, hemeroteca).

Bella portada de la revista, amb l'anunci de la Festa Major.

1931. Lo Canyeret lleidatà.

«Occident: setmanari català republicà», Lleida, de 30 de maig (FPIEI).

[461] Des del cel lleidatà, més

[2038] El cèlebre eclipsi de sol de 1860 vist des de Lleida

L'eclipsi de sol de 1860.
Fotografia de Warren de a Rue.
L'ombra lunar mossega el disc solar al començament de l'eclipsi:

«A cloudy sky on the morning of 18 July 1860 threatened to scupper the whole expedition, but fortunately the skies cleared just in time. With the Kew photoheliograph in position and poised for action, the edge of the Sun started to disappear behind the Moon».                   

 ('The 1860 Solar Eclipse', enllaç).

1860. L'eclipsi de sol des de Lleida.
«Diario de Barcelona», de 21 de gener (ARCA).
Aquell any Europa es preparava per a aquest gran esdeveniment astronòmic: l'eclipsi total de sol que hi hauria al juliol. El primer de la història que fora captat per una càmera fotogràfica. La franja d'ombra creuava la Península Ibèrica en diagonal i arribava ben just fins a Lleida. Però des de Saragossa, l'observació havia de ser perfecta. Com que aquell any s'acabava d'obrir la via del ferrocarril fins a Lleida, aquesta «pública explotación hasta Lérida del camino de hierro de Barcelona a Zaragoza, facilitará la comodidad y rapidez del viaje a las personas que deseen emprenderlo desde esta capital». Per tant, la nostra ciutat es convertí, enmig de la canícula estiuenca, en la destinació de bon nombre de científics, potser també de visitants amb possibles, amb l'objectiu d'observar l'enfosquiment solar en plena migdiada lleidatana, que ja és dir!

Probablement, els més aciençats continuaven en carruatge cap a Saragossa, cap al Moncayo, potser algun fins i tot fins a la província d'Àlaba, des d'on un dels més destacats astrònoms del moment, el britànic Warren De la Rue es disposava a retratar per primer cop un eclipsi.  

1860. L'eclipsi de sol des de Lleida.
«Diario de Barcelona», de 17 de juliol (ARCA).
La direcció de l'estrenat de nou ferrocarril de Barcelona a Lleida, que la reina borbona (espanyola) inauguraria oficialment a l'octubre en un viatge fins a la nostra ciutat, davant l'allau de peticions rebudes, publicà durant els dies previs a l'esdeveniment aquesta notícia, per tal d'avisar els passatgers que, «viéndose casi total el eclipse desde la ciudad de Lérida y habiendo manifestado varias personas deseos de tener el tiempo suficiente para observarlo», es decidia de postposar l'horari de tornada del «tren que sale diariamente de Lérida a la una y media de la tarde» del dia 18, fins a les quatre. 

L'eclipsi de sol de 1860.
L'equip científic de Warren de la Rue al campament d'observació de Rivabellosa (Àlaba):

«De la Rue and his team took over 40 photographs, including two precious shots of totality. With an exposure time in these dimmed conditions of one minute, they were lucky to capture even one.
«For the first time in history, and in de la Rue’s own words, these precious photographs ‘depicted the luminous prominences with a precision as to contour and position impossible of attainment by eye observations’. Here, then, was the breakthrough. Never before had humans seen these strange and beautiful features with such accuracy».

('The 1860 Solar Eclipse', enllaç).

1860. L'eclipsi de sol des de Lleida.
«Diario de Barcelona», de 20 de juliol (ARCA).
Completa ressenya d'aquesta esdevinença astronòmica a Lleida. Ens podem imaginar una bona gernació de lleidatans -i d'alguns forasters arribats expressament per al fet-, dalt de la Seu o des del costat del riu, pendents d'observar de manera més o menys rudimentària la cobertura del disc solar, tinguda durant segles com un fet màgic o diví, i que ara la societat es preparava per veure-la sota altres ulls, els científics, per primer cop.

S'hi recull que a Lleida, tot i no ser a dins la franja privilegiada de l'ombra total, s'hi «dirigieron anteayer varios particulares para observar un eclipse reducido casi a la menor espresión de parcial», però com que hi arribava el tren, doncs cap allà falta gent. L'observació, és clar, s'havia de fer des de la Seu, llavors militarment ocupada: «ese punto había de ser naturalmente el castillo, por la parte que mira a la ciudad». 

1860. L'eclipsi de sol des de Lleida.
«Diario de Barcelona», de 20 de juliol (ARCA).
Des de dalt del 'castell' lleidatà, denominació tradicional de la Seu des de 1707 i que les noves generacions van abandonant (igual que ens espolsem el jou colonial espanyol), s'albirava un vast paisatge «de su magnífica y feraz campiña», però allà mateix als peus de la vella catedral, «teníamos el miserable aspecto que ofrece mirada a vista de pájaro una población antigua, reducida a un perímetro en que no coge...», car aleshores la ciutat encara era tancada entre murs.

 S'hi descriu la curiositat que l'aigua que el castell expel·lia avall anava a raure a les teulades del Canyeret. El redactor també fa referència al campanar que tenien just a la vora, de manera que deduïm que els observants del fenomen s'havien instal·lat davant la Porta dels Apòstols. No s'oblida de citar tampoc «la alamedas [xoperal] frondosas y contiguas al río, la cristalina corriente del Segre y la feraz huerta que se nutre de sus aguas».

La gent tenia preparats els vidres fumats i els gibrells amb aigua (per mirar a través de l'efecte espill). Des que començà a minvar la intensitat de la llum d'aquella migdiada lleidatana, «levantóse de la población que teníamos a nuestros piés un murmullo monótono y constante, efecto de una conversación general sostenida por el interés de la curiosidad... Lérida estaba esperando el momento en que muchos creían quedarse poco más que a oscuras».

L'hora que portaven els viatgers barcelonins no coincidia amb l'hora del rellotge de la Seu. Sincronitzat el temps amb «el reloj principal público de Lérida», a les 14,40 h, que la interposició de la lluna era bastant avançada, s'hi notava l'assuaujament de la temperatura.   

L'eclipsi de sol de 1860.
Aquest era l'aparell, el Kew photoheliograph, una mena de telescopi amb càmera, amb què W. de la Rue fotografià per primer cop la corona solar. Gràcies a l'enfosquiment total que la lluna hi provocà, es testimoniaren per primer cop les grans emanacions de plasma que emanen de l'astre del nostre sistema solar.

«De la Rue and his team took over 40 photographs, including two precious shots of totality. With an exposure time in these dimmed conditions of one minute, they were lucky to capture even one.
«For the first time in history, and in de la Rue’s own words, these precious photographs ‘depicted the luminous prominences with a precision as to contour and position impossible of attainment by eye observations’. Here, then, was the breakthrough. Never before had humans seen these strange and beautiful features with such accuracy».  

('The 1860 Solar Eclipse', enllaç).

1860. L'eclipsi de sol des de Lleida.
«Diario de Barcelona», de 20 de juliol (ARCA).
A les 15,05 h arribà l'ocultació total del sol, «menos en una corta parte superior de la circunferencia a la derecha», i, per tant, la foscor no pogué pas ésser total. L'autor de l'article s'esplaia en la descripció del joc de llum i ombres que s'observava a l'horitzó. 

1860. L'eclipsi de sol des de Lleida.
«Diario de Barcelona», de 20 de juliol (ARCA).
Els canvis de llum proporcionaren un Segre d'un «azul muy vivo», que en contrast amb les envellides cases de la ciutat, feien que «el triste aspecto que presenta Lérida mirada a vista de pájaro, nos pareció más triste todavía».

S'acomiada en Manuel Rimont, redactor del «Diario de Barcelona», amb el desig de rependre l'observació de l'eclipsi del 1900 vinent. A l'article, cap floreta per a la pobra i revellida ciutat nostra de 1860, que l'Alcalde Fuster estava a punt de començar a transformar.

L'eclipsi de sol de 1860.
«The Illustrated London News». 

[1212] Calendari de 1873, efemèrides històriques lleidatanes

[1885] Lo mercat del gel al Canyeret dels anys 60 (del segle passat)

1964. «Lleida: present i futut del Canyeret», Manuel Lladonosa i Manuel Moretó,
«Serra d'Or», núm. 10, octubre.
El mercat del gel al Canyeret, en uns temps que encara tot just arribaven les primeres neveres, i teles, i rentadores i etc. a totes les cases. Lo padrí Ramon li va proposar a un veí del carrer, a Artesa de Lleida, si en volia comprar una a mitges: ell sis mesos a l'estiu, l'altre sis mesos a l'hivern. Contra tota lògica, el tracte estigué a punt de tancar-se fins que l'altre, ben assessorat de les funcions del nou artefacte, el declinà. 

Al Canyeret hi hagué, doncs, mercat del gel, tal com es veu en el document gràfic. Les barres de gel estirades a terra per ésser tallades a trossos i repartides, al preu que tocava, entre les senyores que prenien tanda. El gel ja no provenia dels dos grans pous que la Paeria tingué al peu del baluard de Lovigny, actius fins al canvi de segle anterior, sinó de les fàbriques que ja en feien i venien. 

1964. «Lleida: present i futut del Canyeret», Manuel Lladonosa i Manuel Moretó,
«Serra d'Or», núm. 10, octubre.
Lo Canyeret era i és el barri més desconegut de la ciutat, «tot i ésser al bell mig de la ciutat i constituir el barri més antic i típic de Lleida». Molt degradat pel temps i l'acció humana, «els lleidatans ens sentim generalment avergonyits per la possessió d'aquest veritable laberint vivent, en comptes d'estar-ne ufanosos». Moltes de les cases no tenien les condicions d'habitabilitat que començaven aleshores a ésser ja estàndards i era a on s'hi amuntegaven bona part de les famílies d'origen gitano de la ciutat, la pàtria del garrotín lleidatà. 

«Abans de començar tota la sèrie d'enderrocaments moderns, el Canyeret tenia tres parts ben definides, divisió que, en línies generals, encara subsisteix: la Costa de Sant Joan, la Costa de Sant Andreu i la Costa del Palau, la continuació de la qual és la Costa de la Magdalena. En conjunt integra una atapeïda xarxa de carrerons que aboquen a la ciutat per quatre vies diferents -que antigament s'anomenaren 'Carrers Generals'-: carrers del Clavell, de Segarra, del General i Redola de Sant Joan». 

Al carrer del General hi hagué, i per això son nom, la casa del diputat local de la Generalitat de Catalunya, «carrer... dels que, per damunt de tot, s'ha de conservar. Una  bona part del seu trajecte passa sota una volta ogival a través d'una escala de pedra d'amplada irregular, i entre portals de vella arquitectura. Això du com a conseqüència una foscúria considerable». Una arcada al costat dels arcs de la plaça Paeria, just davant del bust del marquès de Blondel, li dona l'entrada, desapercebuda per als milers de lleidatans que cada dia hi passen per davant. 

1964. «Lleida: present i futut del Canyeret», Manuel Lladonosa i Manuel Moretó,
«Serra d'Or», núm. 10, octubre.
La degradació dels estrets carrerons era molt evident en els anys 60. La guerra havia deixat el barri en molt males condicions després dels bombardejos del 38, i la postguerra no fou període idoni per a rehabilitacions. Bigues i més bigues d'una casa a l'altra en carrerons de poc més de metre d'amplada ajudaven a sostindre's mútuament moltes de les parets, mentre els estadants hi feien vida a sota amb tota normalitat. Tot plegat, «quan ens emparrem muntanya amunt, en arriba al peu de la Seu podem albirar un amuntegament de teulades corcades -no s'esguarda cap altra cosa-, la qual cosa produeix al lleidatà l'angoixa d'un passat ple d'història i d'un present ple de misèria». 

1964. «Lleida: present i futut del Canyeret», Manuel Lladonosa i Manuel Moretó,
«Serra d'Or», núm. 10, octubre.
Lo Canyeret a vista d'ocell, als peus de la Seu Vella lleidatana. Un budellam de carrerons i carreronets per al barri més castís de la ciutat. 

1964. «Lleida: present i futut del Canyeret», Manuel Lladonosa i Manuel Moretó,
«Serra d'Or», núm. 10, octubre.
Moltes de les cases típiques solien tindre tres pisos, amb famílies que sobreocupaven les dos habitacions de què hi disposaven, cuina i cambra. Sovint no hi podien fer foc, «i la gent que les ocupa ha de cuinar al carrer: aquesta és l'explicació d'alguns fogons que veiem als carrers fins i tot a l'estiu». 

La primera gran intervenció urbanística d'aquells anys consistí a enderrocar la filera de barraques, sovint d'immigració recent arribada d'Espanya, de la part superior del Canyeret. Les famílies, sense poder instal·lar-se enlloc més, s'encabiren a les cel·les de la vella presó lleidatana, ja desproveïda de les antigues funcions, al capdamunt del passeig de Boters. 

1964. «Lleida: present i futut del Canyeret», Manuel Lladonosa i Manuel Moretó,
«Serra d'Or», núm. 10, octubre.
El reportatge dels dos historiadors lleidatans es cloïa amb una petita enquesta a un mossèn, un professor, un botiguer, un arquitecte i un estudiant, sobre quin hauria de ser el futur del barri. Cinc de sis parlen d'enderrocar-lo, cosa que traspua la vergonya dels lleidatans davant del Canyeret. Només el mossèn creu que fora necessari dignificar-lo i restaurar-lo per preservar un barri d'orígens medievals, del qual ja s'havia perdut el veí barri de l'Estudi General amb les fortificacions siscentistes i les destruccions borbòniques. L'arquitecte afirma ras i curt que el que calia era «esborrar aquesta nafra al mig de Lleida».

Per sort, el barri no s'ha arrasat i els plans de reurbanització han conservat mínimament l'estructura original, tot i que han comportat enderrocs de nombroses cases per tal d'esponjar l'entramat urbà, en alguns punts tristament ja irreconeixible. No hi ha res perfecte: el que es guanya per un costat (salubritat, espai), es perd per l'altre (pèrdua dels carrers originals). En general, crec que s'ha obrat amb prou equilibri i que, a començament del segle XXI, Lleida encara conserva un racó del seu mil·lenari passat obert als ulls dels que hi vulguin passar. En canvi, continua essent el refugi dels recents arribats, ara immigració magrebina i africana. 

1964. «Lleida: present i futut del Canyeret», Manuel Lladonosa i Manuel Moretó,
«Serra d'Or», núm. 10, octubre.
Vistes del Canyeret de fa cinquanta anys.

Anys 1950. Lleida, venda de gel.
Al carrer Carnisseries que dona al carrer Major, a la cantonada de la farmàcia Delmàs. Al fons a la dreta. l'entrada al més que concorregut "Miravete", sala de billars, ping-pongs i jocs més famosa de la Lleida d'època franquista.

[1837] Primeres vistes aèries lleidatanes, de Morelló

[1166] Lleida 1899