Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Canyeret. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Canyeret. Mostrar tots els missatges

20191012

[2038] El cèlebre eclipsi de sol de 1860 vist des de Lleida

L'eclipsi de sol de 1860.
Fotografia de Warren de a Rue.

L'ombra lunar mossega el disc solar al començament de l'eclipsi:
«A cloudy sky on the morning of 18 July 1860 threatened to scupper the whole expedition, but fortunately the skies cleared just in time. With the Kew photoheliograph in position and poised for action, the edge of the Sun started to disappear behind the Moon».                   
 ('The 1860 Solar Eclipse', enllaç).
1860. L'eclipsi de sol des de Lleida.
«Diario de Barcelona», de 21 de gener (ARCA).

Aquell any Europa es preparava per a aquest gran esdeveniment astronòmic: l'eclipsi total de sol que hi hauria al juliol. El primer de la història que fora captat per una càmera fotogràfica. La franja d'ombra creuava la Península Ibèrica en diagonal i arribava ben just fins a Lleida. Però des de Saragossa, l'observació havia de ser perfecta. Com que aquell any s'acabava d'obrir la via del ferrocarril fins a Lleida, aquesta «pública explotación hasta Lérida del camino de hierro de Barcelona a Zaragoza, facilitará la comodidad y rapidez del viaje a las personas que deseen emprenderlo desde esta capital». Per tant, la nostra ciutat es convertí, enmig de la canícula estiuenca, en la destinació de bon nombre de científics, potser també de visitants amb possibles, amb l'objectiu d'observar l'enfosquiment solar en plena migdiada lleidatana, que ja és dir!

Probablement, els més aciençats continuaven en carruatge cap a Saragossa, cap al Moncayo, potser algun fins i tot fins a la província d'Àlaba, des d'on un dels més destacats astrònoms del moment, el britànic Warren De la Rue es disposava a retratar per primer cop un eclipsi.  
1860. L'eclipsi de sol des de Lleida.
«Diario de Barcelona», de 17 de juliol (ARCA).

La direcció de l'estrenat de nou ferrocarril de Barcelona a Lleida, que la reina borbona (espanyola) inauguraria oficialment a l'octubre en un viatge fins a la nostra ciutat, davant l'allau de peticions rebudes, publicà durant els dies previs a l'esdeveniment aquesta notícia, per tal d'avisar els passatgers que, «viéndose casi total el eclipse desde la ciudad de Lérida y habiendo manifestado varias personas deseos de tener el tiempo suficiente para observarlo», es decidia de postposar l'horari de tornada del «tren que sale diariamente de Lérida a la una y media de la tarde» del dia 18, fins a les quatre. 
L'eclipsi de sol de 1860.
L'equip científic de Warren de la Rue al campament d'observació de Rivabellosa (Àlaba):
«De la Rue and his team took over 40 photographs, including two precious shots of totality. With an exposure time in these dimmed conditions of one minute, they were lucky to capture even one.
«For the first time in history, and in de la Rue’s own words, these precious photographs ‘depicted the luminous prominences with a precision as to contour and position impossible of attainment by eye observations’. Here, then, was the breakthrough. Never before had humans seen these strange and beautiful features with such accuracy»
.
('The 1860 Solar Eclipse', enllaç).
1860. L'eclipsi de sol des de Lleida.
«Diario de Barcelona», de 20 de juliol (ARCA).

Completa ressenya d'aquesta esdevinença astronòmica a Lleida. Ens podem imaginar una bona gernació de lleidatans -i d'alguns forasters arribats expressament per al fet-, dalt de la Seu o des del costat del riu, pendents d'observar de manera més o menys rudimentària la cobertura del disc solar, tinguda durant segles com un fet màgic o diví, i que ara la societat es preparava per veure-la sota altres ulls, els científics, per primer cop.

S'hi recull que a Lleida, tot i no ser a dins la franja privilegiada de l'ombra total, s'hi «dirigieron anteayer varios particulares para observar un eclipse reducido casi a la menor espresión de parcial», però com que hi arribava el tren, doncs cap allà falta gent. L'observació, és clar, s'havia de fer des de la Seu, llavors militarment ocupada: «ese punto había de ser naturalmente el castillo, por la parte que mira a la ciudad»
1860. L'eclipsi de sol des de Lleida.
«Diario de Barcelona», de 20 de juliol (ARCA).

Des de dalt del 'castell' lleidatà, denominació tradicional de la Seu des de 1707 i que les noves generacions van abandonant (igual que ens espolsem el jou colonial espanyol), s'albirava un vast paisatge «de su magnífica y feraz campiña», però allà mateix als peus de la vella catedral, «teníamos el miserable aspecto que ofrece mirada a vista de pájaro una población antigua, reducida a un perímetro en que no coge...», car aleshores la ciutat encara era tancada entre murs.

 S'hi descriu la curiositat que l'aigua que el castell expel·lia avall anava a raure a les teulades del Canyeret. El redactor també fa referència al campanar que tenien just a la vora, de manera que deduïm que els observants del fenomen s'havien instal·lat davant la Porta dels Apòstols. No s'oblida de citar tampoc «la alamedas [xoperal] frondosas y contiguas al río, la cristalina corriente del Segre y la feraz huerta que se nutre de sus aguas».

La gent tenia preparats els vidres fumats i els gibrells amb aigua (per mirar a través de l'efecte espill). Des que començà a minvar la intensitat de la llum d'aquella migdiada lleidatana, «levantóse de la población que teníamos a nuestros piés un murmullo monótono y constante, efecto de una conversación general sostenida por el interés de la curiosidad... Lérida estaba esperando el momento en que muchos creían quedarse poco más que a oscuras».

L'hora que portaven els viatgers barcelonins no coincidia amb l'hora del rellotge de la Seu. Sincronitzat el temps amb «el reloj principal público de Lérida», a les 14,40 h, que la interposició de la lluna era bastant avançada, s'hi notava l'assuaujament de la temperatura.   
L'eclipsi de sol de 1860.
Aquest era l'aparell, el Kew photoheliograph, una mena de telescopi amb càmera, amb què W. de la Rue fotografià per primer cop la corona solar. Gràcies a l'enfosquiment total que la lluna hi provocà, es testimoniaren per primer cop les grans emanacions de plasma que emanen de l'astre del nostre sistema solar.
«De la Rue and his team took over 40 photographs, including two precious shots of totality. With an exposure time in these dimmed conditions of one minute, they were lucky to capture even one.
«For the first time in history, and in de la Rue’s own words, these precious photographs ‘depicted the luminous prominences with a precision as to contour and position impossible of attainment by eye observations’. Here, then, was the breakthrough. Never before had humans seen these strange and beautiful features with such accuracy».
  
('The 1860 Solar Eclipse', enllaç).
1860. L'eclipsi de sol des de Lleida.
«Diario de Barcelona», de 20 de juliol (ARCA).

A les 15,05 h arribà l'ocultació total del sol, «menos en una corta parte superior de la circunferencia a la derecha», i, per tant, la foscor no pogué pas ésser total. L'autor de l'article s'esplaia en la descripció del joc de llum i ombres que s'observava a l'horitzó. 
1860. L'eclipsi de sol des de Lleida.
«Diario de Barcelona», de 20 de juliol (ARCA).

Els canvis de llum proporcionaren un Segre d'un «azul muy vivo», que en contrast amb les envellides cases de la ciutat, feien que «el triste aspecto que presenta Lérida mirada a vista de pájaro, nos pareció más triste todavía».

S'acomiada en Manuel Rimont, redactor del «Diario de Barcelona», amb el desig de rependre l'observació de l'eclipsi del 1900 vinent. A l'article, cap floreta per a la pobra i revellida ciutat nostra de 1860, que l'Alcalde Fuster estava a punt de començar a transformar.

L'eclipsi de sol de 1860.
«The Illustrated London News». 


20180915

[1885] Lo mercat del gel al Canyeret dels anys 60 (del segle passat)

1964. «Lleida: present i futut del Canyeret», Manuel Lladonosa i Manuel Moretó,
«Serra d'Or», núm. 10, octubre.
El mercat del gel al Canyeret, en uns temps que encara tot just arribaven les primeres neveres, i teles, i rentadores i etc. a totes les cases. Lo padrí Ramon li va proposar a un veí del carrer, a Artesa de Lleida, si en volia comprar una a mitges: ell sis mesos a l'estiu, l'altre sis mesos a l'hivern. Contra tota lògica, el tracte estigué a punt de tancar-se fins que l'altre, ben assessorat de les funcions del nou artefacte, el declinà. 

Al Canyeret hi hagué, doncs, mercat del gel, tal com es veu en el document gràfic. Les barres de gel estirades a terra per ésser tallades a trossos i repartides, al preu que tocava, entre les senyores que prenien tanda. El gel ja no provenia dels dos grans pous que la Paeria tingué al peu del baluard de Lovigny, actius fins al canvi de segle anterior, sinó de les fàbriques que ja en feien i venien. 
1964. «Lleida: present i futut del Canyeret», Manuel Lladonosa i Manuel Moretó,
«Serra d'Or», núm. 10, octubre.
Lo Canyeret era i és el barri més desconegut de la ciutat, «tot i ésser al bell mig de la ciutat i constituir el barri més antic i típic de Lleida». Molt degradat pel temps i l'acció humana, «els lleidatans ens sentim generalment avergonyits per la possessió d'aquest veritable laberint vivent, en comptes d'estar-ne ufanosos». Moltes de les cases no tenien les condicions d'habitabilitat que començaven aleshores a ésser ja estàndards i era a on s'hi amuntegaven bona part de les famílies d'origen gitano de la ciutat, la pàtria del garrotín lleidatà. 

«Abans de començar tota la sèrie d'enderrocaments moderns, el Canyeret tenia tres parts ben definides, divisió que, en línies generals, encara subsisteix: la Costa de Sant Joan, la Costa de Sant Andreu i la Costa del Palau, la continuació de la qual és la Costa de la Magdalena. En conjunt integra una atapeïda xarxa de carrerons que aboquen a la ciutat per quatre vies diferents -que antigament s'anomenaren 'Carrers Generals'-: carrers del Clavell, de Segarra, del General i Redola de Sant Joan». 

Al carrer del General hi hagué, i per això son nom, la casa del diputat local de la Generalitat de Catalunya, «carrer... dels que, per damunt de tot, s'ha de conservar. Una  bona part del seu trajecte passa sota una volta ogival a través d'una escala de pedra d'amplada irregular, i entre portals de vella arquitectura. Això du com a conseqüència una foscúria considerable». Una arcada al costat dels arcs de la plaça Paeria, just davant del bust del marquès de Blondel, li dona l'entrada, desapercebuda per als milers de lleidatans que cada dia hi passen per davant. 
1964. «Lleida: present i futut del Canyeret», Manuel Lladonosa i Manuel Moretó,
«Serra d'Or», núm. 10, octubre.
La degradació dels estrets carrerons era molt evident en els anys 60. La guerra havia deixat el barri en molt males condicions després dels bombardejos del 38, i la postguerra no fou període idoni per a rehabilitacions. Bigues i més bigues d'una casa a l'altra en carrerons de poc més de metre d'amplada ajudaven a sostindre's mútuament moltes de les parets, mentre els estadants hi feien vida a sota amb tota normalitat. Tot plegat, «quan ens emparrem muntanya amunt, en arriba al peu de la Seu podem albirar un amuntegament de teulades corcades -no s'esguarda cap altra cosa-, la qual cosa produeix al lleidatà l'angoixa d'un passat ple d'història i d'un present ple de misèria». 
1964. «Lleida: present i futut del Canyeret», Manuel Lladonosa i Manuel Moretó,
«Serra d'Or», núm. 10, octubre.
Lo Canyeret a vista d'ocell, als peus de la Seu Vella lleidatana. Un budellam de carrerons i carreronets per al barri més castís de la ciutat. 
1964. «Lleida: present i futut del Canyeret», Manuel Lladonosa i Manuel Moretó,
«Serra d'Or», núm. 10, octubre.
Moltes de les cases típiques solien tindre tres pisos, amb famílies que sobreocupaven les dos habitacions de què hi disposaven, cuina i cambra. Sovint no hi podien fer foc, «i la gent que les ocupa ha de cuinar al carrer: aquesta és l'explicació d'alguns fogons que veiem als carrers fins i tot a l'estiu». 

La primera gran intervenció urbanística d'aquells anys consistí a enderrocar la filera de barraques, sovint d'immigració recent arribada d'Espanya, de la part superior del Canyeret. Les famílies, sense poder instal·lar-se enlloc més, s'encabiren a les cel·les de la vella presó lleidatana, ja desproveïda de les antigues funcions, al capdamunt del passeig de Boters. 
1964. «Lleida: present i futut del Canyeret», Manuel Lladonosa i Manuel Moretó,
«Serra d'Or», núm. 10, octubre.
El reportatge dels dos historiadors lleidatans es cloïa amb una petita enquesta a un mossèn, un professor, un botiguer, un arquitecte i un estudiant, sobre quin hauria de ser el futur del barri. Cinc de sis parlen d'enderrocar-lo, cosa que traspua la vergonya dels lleidatans davant del Canyeret. Només el mossèn creu que fora necessari dignificar-lo i restaurar-lo per preservar un barri d'orígens medievals, del qual ja s'havia perdut el veí barri de l'Estudi General amb les fortificacions siscentistes i les destruccions borbòniques. L'arquitecte afirma ras i curt que el que calia era «esborrar aquesta nafra al mig de Lleida».

Per sort, el barri no s'ha arrasat i els plans de reurbanització han conservat mínimament l'estructura original, tot i que han comportat enderrocs de nombroses cases per tal d'esponjar l'entramat urbà, en alguns punts tristament ja irreconeixible. No hi ha res perfecte: el que es guanya per un costat (salubritat, espai), es perd per l'altre (pèrdua dels carrers originals). En general, crec que s'ha obrat amb prou equilibri i que, a començament del segle XXI, Lleida encara conserva un racó del seu mil·lenari passat obert als ulls dels que hi vulguin passar. En canvi, continua essent el refugi dels recents arribats, ara immigració magrebina i africana. 

1964. «Lleida: present i futut del Canyeret», Manuel Lladonosa i Manuel Moretó,
«Serra d'Or», núm. 10, octubre.
Vistes del Canyeret de fa cinquanta anys.
Anys 1950. Lleida, venda de gel.
Al carrer Carnisseries que dona al carrer Major, a la cantonada de la farmàcia Delmàs. Al fons a la dreta. l'entrada al més que concorregut "Miravete", sala de billars, ping-pongs i jocs més famosa de la Lleida d'època franquista.


20180511

[1837] Primeres vistes aèries lleidatanes, de Morelló

1920 ca. Lleida.
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926) (MdC-AFCEC).

Una de les primeres vistes aèries de la nostra ciutat, molt anteriors a les conegudes de 1929 de Josep Gaspar i Serra. Aquest les feu ja des d'avió enlairat des de l'esplanada dels Mangraners, que llavors es convertiria en l'aeròdrom Civit. No sabem com el Dr. Morelló va fer les seues, si des de globus o des d'avió. Garnier feu el primer vol a la ciutat al 1911, i, per tant, cal considerar que les imatges són posteriors a aquest any i anteriors, és clar, a la data de la mort del metge, excursionista i fotògraf pallarès. 
Joaquim Morelló i Nart va néixer a Esterri d'Àneu (Pallars Sobirà) el 26 de setembre de 1858. La família regentava la fonda del Pep que es convertiria en el Pirinenc Hotel. Dels germans Morelló va ser l’Anton, l'hereu, qui va heretar la fonda. Joaquim, el germà mitjà, cursa estudis d'apotecari a Barcelona, i va llicenciar-s'hi l’any 1879. Joaquim Morelló va obrir dues farmàcies a la ciutat, una a la Porta de l'Àngel núm. 21-23, on hi havia instal·lat el laboratori, i una altra al Passeig de Sant Joan núm. 85. Fou el creador de les famoses Pastilles Morelló, que actuaven per inhalació i curaven refredats, tos, bronquitis, asma, ronquera, abscessos pulmonars, etc. En aquestes farmàcies l’especialitat era la venda d’aquestes pastilles i Morelló va aconseguir un cert prestigi internacional amb les seves preparacions farmacològiques adreçades al guariment de malalties respiratòries. 

1900 ca. Pastilles Morelló.
Les pastilles inventades pel Dr. Joaquim Morelló, similars a d'altres de conegudes ara fa poc més de cent anys, com les de Dr. Andreu, eren receptades per a la tos. Durant tot el primer terç del segle XX i fins més enllà i tot tingueren gran presència en la publicitat escrita i, pel que sembla, molta parròquia de clients. 

Persona molt vinculada al món cultural barceloní aconseguí la participació d’alguns dibuixants del moment en les seves campanyes publicitàries, com ara Santiago Rusiñol i Alexandre de Riquer, per a les capsetes de les seves pastilles. Va ser un gran afeccionat a l'excursionisme, la fotografia així com a l’escriptura i l’astronomia. El 1910 va ser membre fundador de la Sociedad Astronómica de Barcelona. Va ingressar com a soci del Centre Excursionista de Catalunya el 9 de desembre de 1903 on contava amb un ampli estol d’amics entre els que es trobaven Lluís Llagostera, Juli Soler, Juli Vintró, Lluís Estasen, i Josep Galbany entre d’altres. També va tenir diversos càrrecs dins l’entitat excursionista d’on va formar part de la Junta Directiva al 1906 com a vocal, juntament amb Ceferí Rocafort, Antoni Amatller, Josep Galbany i Pere Basté. Va realitzar nombroses conferències amb projeccions sobre els seus viatges, excursions i itineraris com per exemple la del 1904 sobre la Vall d’Àneu, el text de la qual, amb algunes imatges, va aparèixer al Butlletí en dos lliuraments i també, posteriorment, com a llibret independent. També en va realitzar conferències sobre Burgos (1905), Roma (1917), Suïssa (1907). Va morir a Barcelona al 15 d’abril de 1926, als 67 anys. Als anys 1930 es va construir a Esterri d’Àneu una institució benèfica amb el seu nom, que actualment s’ha convertit en un camp d’aprenentatge i menjador escolar (MdC-AFCEC).

1920 ca. Lleida.
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926) (MdC-AFCEC).

El detall de la imatge, a banda del cimbori de la Seu Vella, llavors militarment ocupada per tropes espanyoles, deixa entreveure un bocí d'horta lleidatana, amb els meandres del Segre arribant a la Mitjana, i el vell camí de Corbins. La filera d'arbres podria ben bé resseguir el Noguerola, amb els antics magatzems de l'estació de ferrocarril al costat. 
1915 ca. Lleida.
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926) (MdC-AFCEC).

La vista aèria de la ciutat és ara cap al sud, amb el baluard de la Llengua de Serp en primer terme, i la ciutat antiga als peus del turó. Gardeny semblava tan lluny!
1915 ca. Lleida.
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926) (MdC-AFCEC).

Detall del Segre i de la ciutat, que s'acabava, tot i l'enderroc de la muralla feia poc més de mig segle, en els seus límits medievals encara: a l'alçada de l'actual pont de la Universitat i de l'avinguda de Catalunya. S'observen amb claredat, els embalums arquitectònics de la Catedral Nova, de l'antic Hospital de Santa Maria al seu davant, i de l'antic Mercat de Sant Lluís al costat. 
1920 ca. Lleida.
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926) (MdC-AFCEC).

A la Rambla d'Aragó, rere el campanar de Sant Llorenç, s'identifiquen la Casa de Misericòrdia, actual Biblioteca, i l'antic Seminari conciliar, actual rectorat de la UdL. I no gaires cases més, ni tan sols el grup de les tres cases modernistes aixecades a tocar del seminari al 1914. Això ens remetria a una fotografia aèria de data molt reculada, anterior i de molt, al 1920, i a les fotografies aèries de Josep Gaspar i Serra, de 1929. Recordem que el primer vol amb aeroplà fet a la ciutat havia tingut lloc tot just al 1911.
1920 ca. Lleida.
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926) (MdC-AFCEC).

Detall del Mercat de Sant Lluís i de la Catedral Nova, amb la vella trama urbana de la ciutat. Riu avall, l'horta lleidatana al voltant dels grans meandres del Segre.

A l'avinguda Blondel, darrere l'Hospital gòtic, només s'hi aprecia un edifici, però que no sembla pas el del Liceu Escolar, que s'hi aixecà al 1913. Això encara faria recular i ajustaria més la data de les imatges de Morelló, cosa que les converteix, sens dubte, en les primeres vistes aèries fotografiades de la nostra ciutat, entre 1912 i 1913.
1915 ca. Lleida.
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926) (MdC-AFCEC).

L'antic Canyeret, pàtria del garrotín gitano lleidatà, al peu dels baluards de la Seu Vella. 

20161115

[1567] Lleida durant el setge de la Guerra del Francès

1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (PARES).
El setge a la ciutat durant la Guerra del Francès en un manuscrit de 1835, amb la relació de les principals forticacions i edificis de la ciutat. Les tropes gavatxes napoleòniques, comanades pel mariscal Suchet castiguen la ciutat amb l'artilleria.

El 10 de maig de 1810, l'exèrcit francès establí setge a Lleida amb 13.000 homes. La ciutat només resistí quatre dies, i l'ocupació es produí pel Raval de la Magdalena, igual que al 1707, lluny de l'abast de les defenses de Gardeny. «Segons testimoni de Francesc Pinós, veí de Lleida, la ciutat, convertida en cap del departament de les Boques de l’Ebre de l’Imperi Francès, sofrí a la primeria saqueigs, violacions, assassinats i afusellaments en massa, i culminà la seva dissort el 15 de juliol de 1812, quan féu explosió el polvorí, situat al soterrani de la Suda. Una de les voltes del castell medieval i les de la capella reial caigueren com una allau sobre el barri de Magdalena i n'enfonsaren moltes cases. El pedruscall afectà també l’església parroquial, que s’enderrocà, i la Seu Vella, que en sortí molt danyada.

«La sotragada va commoure tota la ciutat. Sota els murs enderrocats moriren soterrades més de 500 persones. Després de l’explosió, el comandament francès va emprendre la rectificació dels murs i baluards, obra que fou una de les darreres realitzades sota inspiració de Vauban. A corre-cuita es bastí una muralla que, des del Balcó de Pilat (solar de l’antic Palau del Bisbe), baixava fins al carrer del Carme per darrere Santa Magdalena. La ciutat restà disminuïda, ja que el dit mur deixà fora algunes cases de l’antic raval» (enciclopèdia.cat).

La fulminant caiguda de Lleida s’explica per l’estratègia de Suchet de danyar la població civil com a mesura de pressió dirigida als responsables de la defensa. Suchet, en el seu informe del setge adreçat al príncep de Bethier, reconeix haver bombardejat civils indefensos com a mesura de pressió per forçar la capitulació de la plaça. En aquest document, no només no mostra cap penediment pel fet, sinó que presenta «l’enginyosa» tàctica que li va donar la victòria en el setge d’una plaça tan ben defensada com la de Lleida.

El general O’Donnell va intentar trencar el setge i alliberar la ciutat. Així, va partir amb les seves forces de Tarragona, però va cometre l’error d’estirar massa les seves línies, de manera que, arribats al pla de Margalef, l'avantguarda fou aniquilada per una demolidora càrrega de cavalleria del 13è Regiment de Cuirassers, mentre que la resta de l’exèrcit era massa lluny per reaccionar a temps. La derrota de Margalef va significar l’abandó de Lleida a la seua sort (veg. El pla de Lleida en guerra).
1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (PARES).
«Plano de la ciudad de Lérida y sus castillos».
1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (PARES).
El tossal i castell de Gardeny, amb la fortificació i dependències: (48) Entrada principal. (49) Magatzems i cos de guàrdia. (50) El pou al mig del pati. Més apartats: (50) Magatzem de pólvora. (51) Cos de guàrdia. S'hi aprecien també els regs que vorejaven la falda de Gardeny, i la distribució d'aigües que es feia a l'antiga pala templera. A sota, el camí de Fraga, i a tocar del riu el de Rufea i Butsènit, més o menys encara com avui. 

A mig camí de la muralla, el molí de la Mariola, aprox. a on en el futur s'hi aixecarà l'edifici de l'escorxador, al peu del tossalet del Balcó de la Mariola, dit així perquè des d'allí s'hi divisava tota la partida, tot i que ara ja no sigui així per causa dels alts edificis que té al costat, que li tapen tota la vista. Allà a sota, hi hagué una gran bassa, ben visible al mapa, que alimentava la roda del molí fariner.  
1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (PARES).
Detalls del Molí de la Mariola, i del riu Segre aigües avall de la ciutat, al començament de la partida de Rufea, aprox. a la zona on actualment hi ha el Camp escolar.
1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (PARES).
El plànol de la ciutat lleidatana encara tota tancada dins les muralles medievals, que no començarien a caure fins cinquanta anys després. Les línies figuren els bombardejos de l'artilleria gavatxa, al pont, al baluard de la Magdalena i al castell.
1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (PARES).
L'antiga banqueta del riu, que al segle XX serà ampliada gràcies al gran areny que hi havia.
(s) baixada al riu. El llarg carrer Major des de l'església de Sant Francesc (39) i l'antic seminari (40) fins a l'Hospital de Santa Maria (28) i la Catedral Nova (27).

El carrer Cavallers no tenia sortida a la banqueta, i acabava al Peu del Romeu. Amunt del carrer, a la dreta el Convent dels Dolors (46), i a l'esquerra el Convent dels Dominics (29), a punt de convertir-se en parador nacional (espanyol).
1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (PARES).
L'extrem del carrer de Sant Antoni, amb l'església (36) a tocar de la porta (n) i el gran Convent de la Mercè (37) i la plaça de Sant Lluís (q), on a començament del segle XX s'hi faria el mercat i després l'edifici clàssic amb columnes del Museu Morera, per acabar finalment com a estacio d'autobusos. 
1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (PARES).
La muralla de Boters (k) per avall, amb els famosos horts del bisbe, el de dalt a tocar del Palau Episcopal (45), Sant Llorenç (31) i el Convent de Sant Josep (32). Darrere la catedral, el Convent de Santa Clara (22) i dels Carmelites Calçats (42) amb son gran hort.
1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (PARES).
A la Porta de Boters (k) hi arribava un rierolet que feia les funcions de fossat d'allà per avall. De la porta en sortia el camí de Montsó. A la dreta, l'església de Sant Martí (44), convertida en magatzem reial; carrer amunt, diferents quarters de la tropa d'ocupació (espanyola) de la ciutat des del 1707.
1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (PARES).
La cruïlla de camins poc després de la sortida de la porta de Boters, davant d'una de les grans torres de la muralla, amb el camí de Vallcalent que trenca cap a l'esquerra. 
1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (PARES).
La ciutat, sempre arraulida als peus de la Seu Vella i ajaguda a la marge dreta del Segre.
1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (PARES).
La Seu Vella abaluardada, amb els diferents nivells de fortificació, que la convertien en un autèntic laberint per a la protecció contra l'assalt.
1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (PARES).
El Canyeret als peus del baluard de la Llengua de Serp, amb la irregular Plaça de Sant Joan (21) ben reconeixible, i l'antiga església a la dreta (41). Davant del vell pont medieval, l'Arc del Pont (a), la immemorial porta d'entrada a la ciutat. Carrer Major avall, s'hi observa el pati de l'edifici de la Paeria. A la llera del Segre, gairebé arribant al pont vell, hi desguassava el Noguerola entremig d'un gran areny.
1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (PARES).
El carrer Major des de Sant Joan (42) i la Plaça de la Sal (25), on el carrer es troba tancat pel l'antiga Porta Ferrissa, a partir de la qual es desenvoluparen els ravals baixmedievals del Carme i la Magdalena. La cruïlla angular que formen tots dos carrers al costat dels vells Porxos del Massot ha esta ben visible durant gairebé mil anys. El gran baluard del Carme (c), que procurava defensar la ciutat per aquesta banda més plana a tocar del riu.
1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (PARES).
L'antiga església gòtica de la Magdalena (43), que hagué de ser enderrocada després de l'assalt de 1810 pels danys causats en la contesa. El baluard de la Magdalena, per on es produí l'assalt, fou durament castigat per l'artilleria gavatxa, tal i com mostres les línies de tir. El Noguerola feia les funcions de fossat, tot i que una mica allunyat de la muralla fins arribar a la punxa del baluard. Just al començament del carrer, l'església del Carme (42).
1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (PARES).
Els afores de la ciutat, plens de sembrats a partir de la desembocadura principal del Noguerola, cap allà on creixeria al llarg d'aquell segle XIX la ciutat, amb la Rambla de Ferran i l'estació de ferrocarril. 
1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (PARES).
El Cappont de començament del segle XIX, protegit per un baluard fortificat, sense cases. Només els camins de la Garriga (les Garrigues) cap al sud i el de Barcelona cap a l'est. Al mig, el camí de Montblanc (al text potser hi diu Arbec, Arbeca), amb el monestir dels Trinitaris.