Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Benavarri. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Benavarri. Mostrar tots els missatges

20200605

[2158] Un dels primers col·legis universitaris europeus a l'Estudi General del segle XIV

Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm. 4, abril de 1934 (UdL). 

«És... aquesta institució universitària... un col·legi tipus residència d'estudiants pobres becaris agregat a l'Estudi General de Lleida. Aquest col·legi, fundat al segle XIV, fou el primer d'aquest tipus que trobem per terres de la península Ibèrica». Per tant també, un dels més antics de tot Europa. Fundat pel clergue benavarrès Domingo Ponç, que arribà a capellà del rei Pere III el Cerimoniós. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm. 4, abril de 1934 (UdL). 

El col·legi fundat pel canonge de la catedral de Lleida, després ardiaca de la catedral de Barcelona, disposà d'edifici propi i acollia fins a nou «estudiants pobres d'honesta vida o conversació» destinats a la carrera eclesiàstica. El col·legi fou actiu durant els segles de vida de l'Estudi General lleidatà, primera institució universitària dels nostres països a l'Edat Mitjana. No és fins al segle XVI que apareix l'expressió «lo col·legi nou» contraposada a «lo col·legi vell» de Domingo Ponç. El nou col·legi fou aquell que fundà el bisbe Despuig a mitjan segle XVI. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm. 4, abril de 1934 (UdL). 

El col·legi era ubicat en plena Horta de Lleida, a la vora de la «secla de Torres», entre les partides de Fontanet i Copa d'Or, ben a prop del marge dret de la Femosa i de l'esquerre del riu. Se n'ha dit des de sempre «Torre dels Col·legials», en una finca d'uns trenta jornals de terra, al bell mig de la ubèrrima horta lleidatana. Amb les rendes d'aquesta important finca, si atenem a la gran parcel·lació de l'horta, es mantenien col·legi i becats.  Per a l'autor de l'article, la Torre dels Col·legials existent encara als anys 30 del segle XX era la mateixa que la històrica torre del segle XIV. Dita també Torre del Cabiscol, atès que el canonge Ponç ostentà aquest càrrec a la Seu lleidatana, o sia, responsable dels cants litúrgics de la catedral. 

Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm 4, abril de 1934 (UdL). 

La designació de vacants es feia per convocatòria del Prior del col·legi, que havia de comunicar-ho a la Paeria, que es reservava el dret de triar un dels becaris. Per donar-hi pública notícia, calia que aquest edicte fos «fixat a la porta de la Paeria per tal de donar publicitat a la vacant i convocar els estudiants que volguessin concursar la beca i fer acte de presència a la Paeria per a ésser tinguts com a aspirants». I així ho feia el nunci o agutzil de la Paeria, que enganxava el text a la porta amb unes gotes de lacre.

Al perdre's la Universitat lleidatana, i totes les altres catalanes, per causa de la tempesta borbònica (espanyola) que sobrevingué al país des de 1707 en endavant, el col·legi continuà la tasca assistencial a la nova Universitat cerverina. 


Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm 4, abril de 1934 (UdL). 

Reproducció del segell del col·legi, de començament del segle XVII, en llengua catalana.
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm 4, abril de 1934 (UdL). 

Descripció del segell del col·legi. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm 4, abril de 1934 (UdL). 

Vista lateral de la casa de l'Horta lleidatana a on s'havia ubicat el col·legi. Probablement, era el lloc d'esbarjo i treball dels becaris, potser hi passaven l'estiu i tot treballant. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»

Albert Velasco (2008). 
La reproducció de Garsaball del barri universitari de la Suda, amb la gran escalinata que pujava dreta fins a la Porta dels Apòstols. Un dels carrers més preuats de la Lleida medieval. Ben bé al peu del carrer, a la cantonada de la plaça de la Roqueta, s'hi fundà el col·legi al 1372. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»

Albert Velasco (2008). 
Detall ampliat del col·legi, emplaçat al rovell de l'ou del barri de la Suda. Certament, la plaça de becari devia ser una de les més sol·licitades a la Lleida dels segles de l'Estudi General. Aquest fou durant segles, fins a l'ensulsiada de 1707, la seu principal del col·legi. La torre de l'horta lleidatana pogué pertànyer als masovers o hostatjar els col·legials per a ajut en labors agrícoles durant el temps de l'estiu. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,

 Albert Velasco (2008). 
L'escut de Domènec Ponç. Per als detalls de la vida i fets del prohom ribagorçà, és d'imprescindible consulta aquest article de Velasco. 

20160826

[1505] La Ribagorça del segle XX, més

1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
Perspectiva de les valls ribagorçanes.
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
Vista des del Bassiero occidental (2.903 m), a la partió entre l'Alta Ribaforça i l'Alt Pallars. 
1964. Durro, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
L'antic transport de bast amb corrues de mules pels estrets camins de muntanya.
1964. Vilaller, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
La tasca de batre, amb l'un amb el rampill i l'altre amb les graneres.
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
L'aprofitament de la terra en diferents latituds ribagorçanes. 
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
La Terreta ribagorçana de Sopeira fins a Estopanyà.
1964. Viacamp, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
Efectivament, si hi passem ara, tot és bosc de pi gràcies a la repoblació forestal del començament dels 60.
1964. El Pont de Montanyana, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
El pont sobre la Ribagorçana que unia, i uneix, la Terreta amb la Conca de Tremp. «La passarel·la actual ha substituït un pon situat un xic més amunt, a l'extrem de l'antic carrer que vorejava l'església». Montanyana, el cap del municipi, s'emplaça als peus de l'antic castell templer. 
1964. El Pont de Montanyana, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
Detalls de la nova passarel·la de fusta del pont penjant de la postguerra. 
1964. Areny de Noguera, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
«Petit centre comercial de la Terreta, arraulit al peu del castell medieval». La seua importància militar en el camí de la baixa a l'alta Ribagorça la va condemnar a un ferotge setge borbònic (espanyol i francès) durant la Guerra de Successió. 
1964. Areny de Noguera, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
La bonica vila ribagorçana, d'administració aragonesa, com bona par de la Ribagorça històrica. 


1964. Benavarri, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
La vila de Benavarri, emplaçada als peus dels murs que romanen de l'antic castell que dominava el turó, ara només amb l'església parroquial ben enlairada sobre les planes de conreu de cereal i ametllers.
1964. Benavarri, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
Detall de la població a començament de la dècada dels 60.
1964. Areny de Noguera, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
L'encadenament de serres prepirinenques fins al Turbó. 
1964. Areny de Noguera, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
La Terreta ribagorçana.
1964. Areny de Noguera, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
Els últims esperons del Montsec occidental, que s'assuaugen en arribar a les envistes de Benavarri.


20160707

[1464] Els límits del Bisbat de Lleida gran

1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Detall dels territoris d'administració aragonesa dins del Bisbat de Lleida.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
El territori de color groc marca el territori del Bisbat de Lleida d'administració aragonesa. El de color blau-cel, el del nou Bisbat de Barbastre, i el de color rosat, el del Bisbat d'Osca. El mapa està orientat amb el Ponent a la part superior amb el Pirineu a la banda dreta del mapa.

Al 1573 i per escissió principal del Bisbat d'Osca, va ésser creat el Bisbat de Barbastre, que ja aleshores rascà dels territoris més septentrionals del bisbat lleidatà, tot i que els seus primers orígens es remunten al segle XII en breu coexistència amb l'antic Bisbat de Roda.

La seqüència va anar així: el Bisbat de Roda d'Isàvena fou creat al 956 per Ramon II de Ribagorça amb la voluntat d'afirmar-se davant els poderosos bisbat i comtat d'Urgell. Des de l'època de Lluís el Pietós (814), el Bisbat d'Urgell havia estat la jurisdicció eclesiàstica fins als límits occidentals de la vall de Benasc. Fins a les valls als peus del Posets-Llardana, que com explica Joan Coromines, deriva d'ILERDANA, i marcava així, de Benasc fins a la confluència del Segre-Cinca-Ebre, l'antic territori geogràfic dels ilergetes. El Comtat de Pallars també ho havia intentat, de disposar del domini del poder espiritual per mitjà d'un bisbat propi, però no hi havia reeixit. Cap a l'any 1000, el vescomte d'Àger, Arnau Mir, ho tornava a intentar amb el reforçament i independència de la comunitat religiosa de la Col·legiata d'Àger.

El Bisbat de Roda afegí al 1101 els territoris del Bisbat de Barbastre. Però al moment de la conquesta de Lleida al 1149 per Ramon Berenguer IV, aquest bisbat de Roda-Barbastre fou desmembrat. El de Roda va conservar el títol i capítol catedralicis però fou annexat al de Lleida. Durant segles, tothom volia ésser canonge de la seu lleidatana, perquè era un bisbat de rendes doblades, de Lleida i Roda. El de Barbastre passà a mans del d'Osca fins al 1563, quan la pressió protestant dels hugonots francesos aconsellà la creació de diòcesis més petites i àgils que taponessin l'expansió dels protestantots cap a la península, que començava l'ominosa època de la Contrareforma catòlica. És l'època en què també fou creat el Bisbat de Solsona (1593), amb territoris del Bisbat de la Seu, del de Vic i del de Lleida.

La creació del nou bisbat barbastrenc al segle XVI comportà la primera gran pèrdua territorial del Bisbat de Lleida-Roda, amb el traspàs de tot l'arxiprestat de la vall de Benasc i de la capçalera de l'Isàvena fins a Graus. Les pretensions de recuperació territorial foren constants entre els dos bisbats veïns, però les fronteres eclesiàstiques es mantindrien inalterades per cinc-cents anys més. Amb la victòria militar franquista espanyola, un dels pilars de la repressió i persecució nacionalcatolicista es basà en el desmembrament del Bisbat de Lleida: primer, a l'any 1956, amb el pas de les parròquies catalanoparlants de Faió i Mequinensa a l'arxidiòcesi de Saragossa. Com a premi de consolació, el bisbat lleidatà rebé la parròquia de Maials, aleshores límit septentrional del bisbat de Tortosa.

El segon cop arribà amb l'autoanomenada època de recuperació democràtica espanyola, dita així democràtica, tot i que cap franquista -que se sàpiga- fou jutjat o empresonat en el traspàs de règim. Més aviat tot al contrari, els joves cadells fills del franquisme coparen tots els nuclis del poder polític i econòmic, i s'apoderaren (i saquejaren) a pleret un Estat espanyol convertit en cortijo particular dels factòtums de la llotja del Bernabeu i de la monarquia juancarlista. En aquest estat de coses, al setembre de 1995, 84 parròquies de la Ribagorça, la Llitera i del Baix Cinca, moltes més de les de l'antic Bisbat de Roda, i per fer-ho coincidir amb els límits autonòmics, foren disgregades del Bisbat de Lleida després de gairebé 950 anys de convivència i unió. Al juny de 1998, hi passarien les darreres 27 parròquies.

Tota la dreta espanyolista, tot el socialisme espanyolista, tota l'església espanyolista amb l'Opus al capdavant maquinaren una amputació no tan sols de la part castellanoparlant del bisbat lleidatà, sinó i sobretot dels pobles de la Franja, que es veien incorporats a una diòcesi monolingüe i d'obediència centralista (espanyola).

Per extensió, s'inicià la croada de les peces d'art que el Bisbat de Lleida havia comprat i salvat de la destrucció en els darrers cent o cent cinquanta anys. La reclamació de l'art per part del bisbat de Barbastre i del Govern de l'Aragó fou concebut com un causus belli i com una hàbil estratègia de cohesió de les parròquies disgregades, administrativament aragoneses, amb el nou Bisbat.

Des Barcelona estant, i més tristament, també de Lleida estant, no hem sabut compendre que el problema no és ni l'art ni les parròquies, sinó Barbastre i l'espanyolisme recalcitrant. Ja ho he escrit en altres llocs, i ho torno a escriure ací: les peces d'art no han d'anar al Museu de Barbastre, han de tornar a les esglésies i monestirs dels nostres (ex)pobles de Bisbat, els uns germans de llengua i cultura, els altres germans de geografia i història. Durant mil anys hem conviscut amb ells, i per ells el Bisbat va comprar i salvar moltes de les obres. Ara, si hi ha condicions de seguretat i conservació, és hora que l'art torni als pobles, als feligresos i veïns dels nostres mil·lenaris pobles germans de Bisbat, perquè els pobles de la Franja (de Faió i Mequinensa fins a Les Viles del Turbó i Veri) i de més enllà (de Candasnos a Sixena, Berbegal, La Perdiguera o Montsó) són de l'Aragó, però també són part de la nostra història compartida, només espoliada i trencada als anys 90 per la casta politicoreligiosa espanyola, història de la qual n'hem de servar l'orgull i la memòria.

Hem d'estar orgullosos d'haver salvat els frescos de Sixena i encara més de retornar-los-hi perquè hi llueixin, com bé podrien lluir els originals també a Taüll, patrimoni de la humanitat. L'objectiu no ha d'ésser la defensa d'un centenar de peces d'art, sinó la reintegració territorial de la diòcesi lleidatana: l'antic territori dels ilergetes, de l'Ebre al Pirineu. Però malauradament l'antic territori de la vella cultura ilergeta, unificat sota el bisbat lleidatà des de l'Edat Mitjana, ha deixat d'ésser una realitat tel·lúrica i s'ha convertit en una entelèquia històrica. Podrem mai pensar a recuperar aquesta antiga pertinença sociogeogràfica (amb molts pobles germans de llengua i cultura) ni que hagin de passar 500 anys més? Fins a tal punt les fronteres autonòmiques, hereves de les provincials franquistes, s'han apoderat del nostre pensament?
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Detalls meridional i septentrional de les diòcesis. S'aprecia com, bàsicament la diòcesi barbastrenca fou creada amb jurisdicció sobre les valls pirinenques de Vió, Bielsa, Puértolas, Gistau, i Benasc, per tal de controlar i impermeabilitzar la frontera. Els territoris de terra baixa, arribaven fins a les envistes de Montsó seguint el curs alt del Cinca, fins al Grado Éssera avall i fins al curs mitjà de l'Isàvena poc abans de La Pobla de Roda. Les poblacions de les capçaleres de l'Éssera i de l'Isàvena havien pertangut al bisbat de Lleida des del 1149. 
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Els límits meridionals del Bisbat de Lleida a la frontera de l'Ebre: Faió i Mequinensa.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»,
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
La frontera administrativa existent des del mateix segle de la conquesta no fou mai ni frontera lingüística ni eclesiàstica. D'això darrer, ara ja n'és. La propera pèrdua serà la de la llengua mil·lenària dels pobles de la Franja i els límits provincials passaran també a ésser-ne els lingüístics? Doncs cal pensar i actuar de manera diferent del que ho hem estat fent aquests darrers trenta o quaranta anys. Ei, potser m'equivoco. 
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Els pobles del Cinca i de l'Alcanadre més enllà de Saidí, límit lingüístic occidental.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Els pobles de la Franja, com Castellonroi, Camporrells, Estopanyà o Benavarri, sempre havien pertangut al bisbat lleidatà. I més enllà i tot, com ara Binéfar.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
La frontera occidental del bisbat se situava a Sixena, panteó de la casa reial barcelonina, amb el sepulcre de Pere I el Catòlic i de sa mare la reina Sança, i als límits del desert dels Monegres, a Candasnos i fins a Peñalba. 
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
La frontera de les diòcesis a la desembocadura de l'Éssera al Cinca, poc més avall del Grado i de Graus, respectivament.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
L'Éssera, la ribera del qual havia estat territori de la diòcesi lleidatana fins a la capçalera, llavors feia de frontera episcopal fins a Campo, i fins poc més avall d'Ovarra pel que fa a l'Isàvena. Entremig de totes dues valls, el territori del voltant del Turbó fins a Veri restava dins la diòcesi originària, la lleidatana i catalanoparlant.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
La ribera de la Noguera Ribagorçana sempre s'havia mantingut dins la diòcesi originària de Lleida-Roda, amb la vall de Barrabés fins als límits de la Vall d'Aran, d'adscripció episcopal a Comenge fins al 1803, que passà al d'Urgell. La línia vermella marca el límit territorial entre l'Aragó i Catalunya, però no pas el límit del bisbat lleidatà.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»,
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Ribagorçana avall, Soperia i el Monestir d'Alaó sempre en dominis episcopals lleidatans. El poble avui abandonat de Castaner de les Olles al pantà d'Escales, el podem apreciar al mapa siscentista, i també el Pont de Montanyana, a cavall del riu. 
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»,
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Els cartutxos informatius del mapa.