Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estudi General. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estudi General. Mostrar tots els missatges

20200606

[2159] Lo barri medieval de la Suda lleidatana

Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
Plànol del barri lleidatà de la Suda al peu del castell i la catedral de la ciutat. Les grades majors eren conformades pels diversos trams d'escales que en salvaven el desnivell fins a les més antigues muralles, a on després hi haurà la Porta del Lleó. Un dels barris més exclusius de la Lleida medieval, plena de clergues, canonges i estudiants. Amb el rei al castell, quan era a la ciutat, i amb el bisbe a son palau, a tocar de la Seu, a l'angle de l'absis. Algunes famílies nobles de les més puixants, com els Montcada, també hi tenien palau. 

Ens l'hem d'imaginar molt similar al barri antic de Girona, ple de casalicis i palaus fets de bons carreus de pedra, grans portalades, patis interiors... Tot aquest barri fou anorreat per la fúria borbònica (espanyola), igual que ho fou al 1714 bona part del barri de Ribera barceloní: allà per fer-hi la ciutadella militar que subjugués la capital de la nova colònia conquerida a foc d'armes i canons. A Lleida, la Seu, catedral històrica de la ciutat, fou convertida en ciutadella militar, juntament amb tot el conjunt murallat del turó. Des d'allà, el nou Estat (espanyol) sotmetia la nostra ciutat, peça clau a ponent del país i porta d'entrada des de l'Aragó.
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
El Castell del Rei ocupa la posició preeminent del conjunt, amb la catedral o Seu al seu costat. Al costat dels absis, el Palau episcopal, just a la costa que hi pujava des del carrer Magdalena, si no m'erro. Ho dic perquè la meua mare se'n recordava d'haver-hi pujat encara cap als anys 40 del segle XX. És també a tocar del campanar i àmplies vistes sobre la ciutat i l'horta que hi hagué el palau de la poderosa família dels Montcada, la Casa de l'Ardiaca, que era el segon del bisbe en l'escalafó episcopal, per dir-ho planerament. 
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
L'extrem septentrional del turó lleidatà. El Bisbe era l'home amb millors vistes de Lleida, sens dubte, oi?
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
El Castell de Rei o Suda, que donà nom al barri de la Seu.
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
Les grades de la Seu, a costat i costat de les quals s'aixecaven els edificis i palauets del barri. A baix de tot, en destaca la bassa, que devia recollir l'aigua de la pluja. Potser també alguns edificis disposaven de pous. En anys d'aigua escassa, els viatges amb el ruquet fins al riu es devien fer inevitables.
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
Detall de la bassa de la Suda, i de la plaça Roqueta, des d'on sortien les escales o grades de la Seu, probablement porxada. Les cases del carrer de la costa de Sant Andreu disposaven també d'immillorables vistes sobre la ciutat.

Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
La banda oest del barri. Al costat de la bassa, hi hagué el forn. La muralla era permeable per diversos portells, a banda de la Porta de la Suda, que ja donava a dalt del carrer de l'hospital de Sant Martí. 
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
A tocar del portal que donava sobre la ciutat, s'hi alçava l'antiga parròquia de Sant Andreu.


20200605

[2158] Un dels primers col·legis universitaris europeus a l'Estudi General del segle XIV

Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm. 4, abril de 1934 (UdL). 

«És... aquesta institució universitària... un col·legi tipus residència d'estudiants pobres becaris agregat a l'Estudi General de Lleida. Aquest col·legi, fundat al segle XIV, fou el primer d'aquest tipus que trobem per terres de la península Ibèrica». Per tant també, un dels més antics de tot Europa. Fundat pel clergue benavarrès Domingo Ponç, que arribà a capellà del rei Pere III el Cerimoniós. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm. 4, abril de 1934 (UdL). 

El col·legi fundat pel canonge de la catedral de Lleida, després ardiaca de la catedral de Barcelona, disposà d'edifici propi i acollia fins a nou «estudiants pobres d'honesta vida o conversació» destinats a la carrera eclesiàstica. El col·legi fou actiu durant els segles de vida de l'Estudi General lleidatà, primera institució universitària dels nostres països a l'Edat Mitjana. No és fins al segle XVI que apareix l'expressió «lo col·legi nou» contraposada a «lo col·legi vell» de Domingo Ponç. El nou col·legi fou aquell que fundà el bisbe Despuig a mitjan segle XVI. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm. 4, abril de 1934 (UdL). 

El col·legi era ubicat en plena Horta de Lleida, a la vora de la «secla de Torres», entre les partides de Fontanet i Copa d'Or, ben a prop del marge dret de la Femosa i de l'esquerre del riu. Se n'ha dit des de sempre «Torre dels Col·legials», en una finca d'uns trenta jornals de terra, al bell mig de la ubèrrima horta lleidatana. Amb les rendes d'aquesta important finca, si atenem a la gran parcel·lació de l'horta, es mantenien col·legi i becats.  Per a l'autor de l'article, la Torre dels Col·legials existent encara als anys 30 del segle XX era la mateixa que la històrica torre del segle XIV. Dita també Torre del Cabiscol, atès que el canonge Ponç ostentà aquest càrrec a la Seu lleidatana, o sia, responsable dels cants litúrgics de la catedral. 

Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm 4, abril de 1934 (UdL). 

La designació de vacants es feia per convocatòria del Prior del col·legi, que havia de comunicar-ho a la Paeria, que es reservava el dret de triar un dels becaris. Per donar-hi pública notícia, calia que aquest edicte fos «fixat a la porta de la Paeria per tal de donar publicitat a la vacant i convocar els estudiants que volguessin concursar la beca i fer acte de presència a la Paeria per a ésser tinguts com a aspirants». I així ho feia el nunci o agutzil de la Paeria, que enganxava el text a la porta amb unes gotes de lacre.

Al perdre's la Universitat lleidatana, i totes les altres catalanes, per causa de la tempesta borbònica (espanyola) que sobrevingué al país des de 1707 en endavant, el col·legi continuà la tasca assistencial a la nova Universitat cerverina. 


Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm 4, abril de 1934 (UdL). 

Reproducció del segell del col·legi, de començament del segle XVII, en llengua catalana.
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm 4, abril de 1934 (UdL). 

Descripció del segell del col·legi. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm 4, abril de 1934 (UdL). 

Vista lateral de la casa de l'Horta lleidatana a on s'havia ubicat el col·legi. Probablement, era el lloc d'esbarjo i treball dels becaris, potser hi passaven l'estiu i tot treballant. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»

Albert Velasco (2008). 
La reproducció de Garsaball del barri universitari de la Suda, amb la gran escalinata que pujava dreta fins a la Porta dels Apòstols. Un dels carrers més preuats de la Lleida medieval. Ben bé al peu del carrer, a la cantonada de la plaça de la Roqueta, s'hi fundà el col·legi al 1372. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»

Albert Velasco (2008). 
Detall ampliat del col·legi, emplaçat al rovell de l'ou del barri de la Suda. Certament, la plaça de becari devia ser una de les més sol·licitades a la Lleida dels segles de l'Estudi General. Aquest fou durant segles, fins a l'ensulsiada de 1707, la seu principal del col·legi. La torre de l'horta lleidatana pogué pertànyer als masovers o hostatjar els col·legials per a ajut en labors agrícoles durant el temps de l'estiu. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,

 Albert Velasco (2008). 
L'escut de Domènec Ponç. Per als detalls de la vida i fets del prohom ribagorçà, és d'imprescindible consulta aquest article de Velasco. 

20151212

[1245] La Lleida assetjada de 1644, més vistes

1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674), (BDH).
A Ponent de la ciutat, el turó de Gardeny, ben fortificat i dotat d'artilleria. Per això els atacs es concentraven a l'altra banda de la ciutat, lluny del poder defensiu de la guarnició dels imponents baluards, col·locats sobre l'alt i vertical esbalç. Un caminet hi pujava des de la ciutat.
1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674).
Entre la ciutat i Gardeny, s'escolava el barranc de la Mariola, i a penes hi havia cap edificació. Només un molí, i el camí arbrat que portava del de Fraga, ran de riu, al de Montsó, al nord-oest de la ciutat. 
1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674).
El barri universitari de la Suda es trobava a l'esplanada del Pla dels Gramàtics, a ponent del turó de la Seu Vella. Un baluard amb artilleria el protegia. Un caminoi ascendia de la ciutat baixa cap a la Porta de Boters, a la part de darrere de la muralla.
1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674).
El barri universitari de l'Estudi General conformava la ciutat alta lleidatana, amb tots els grans edificis dels col·legis i administradors.
1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674).
El gravat presenta fidelment l'amuntegament d'edificis dins la ciutat emmurallada, però els dibuixa tots iguals, sense diferències. Ni tan sols hi va destacar el campanar de l'església de Sant Joan, a tocar de la primera muralla, que el separava del barri medieval de la Magdalena. S'observa entre les cases, en canvi, la Porta Ferrissa, que tancava l'accés entre aquests barris per la muralla, i encara una altra porta més amunt en la muralla, que tancava el camí que pujava des del carrer Magdalena fins a la Seu, un pas que existí fins a la postguerra del segle XX, segons que m'ha explicat la meua mare, que hi solia anar.
1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674).
El barri menestral de la Magdalena era presidit per l'esvelta església gòtica, magnífica. La muralla tenia una porta que, per una passera sobre el Noguerola, donava al baluard del Carme, arrodonit que defensava la ciutat per aquesta banda.
1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674).
El castell de la Suda, més imponent del que les restes modernes deixen entreveure, ben fortificat i amb l'artilleria dalt del terrat. Tapant la nau de la Seu Vella, les dependències de la casa del bisbe.
1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674).
Les muralles exteriors que baixaven de Sant Martí i la interior que baixava cap a la partió dels barris de Sant Joan i la Magdalena. Els soldats fan guàrdia pel camí que pujava cap a l'esplanada de la Seu.
1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674).
El magnífic campanar de la Seu Vella era un punt perfecte per a l'emplaçament de l'artilleria. La proporció dels arcs del claustre no fa justícia a la realitat, i l'edifici de quatre portes entre el claustre i la nau, que presenta com una filera d'arbres al damunt, no sembla que sigui versemblant. Potser fruit d'una mala interpretació dels apunts presos del natural en el moment de procedir a la impressió.


20150725

[1108] La Lleida siscentista de Baldi, més

1668-69. Lleida.
«Viatge de Cosme Médicis...», aquarel·la de P.M. Baldi.
Detall de la Seu Vella, on destaca la sensació d'esveltesa i verticalitat del campanar i la majestuositat del conjunt. Davant la porta sud del creuer, la de l'Anunciació, el Palau del Bisbe, on també hi hagué una capella, ocupava l'angle de l'esplanada des de la Porta dels Fillols fins al caient del penya-segat. S'hi observa la fortificació del turó iniciada al segle anterior, però encara sense els baluards del segle posterior. La línia de muralla primitiva baixava de la Seu Vella fins a la Porta Ferrissa. A mig aire, una petita ermita, en un senderol que permetia l'accés a peu pel dret fins a la catedral de la ciutat des del carrer Magdalena.
1668-69. Lleida.
«Viatge de Cosme Médicis...», aquarel·la de P.M. Baldi.
Gardeny era una fortalesa gens menyspreable i oferia segura protecció a la part occidental de la ciutat. A l'angle, una gran torre defensiva de la muralla i al darrere l'hospital i el convent de Sant Antoni.  
1668-69. Lleida.
«Viatge de Cosme Médicis...», aquarel·la de P.M. Baldi.
Els alts fonaments de la muralla fluvial de les cases del Carrer Major, que evitaven així les avingudes constants del Segre. Les cases presenten àmplies galeries obertes al sol de migdia, tal com les primeres fotos del segle XIX encara van mostrar. Al fons l'edifici de l'Hospital de Santa Maria, llavors amb cases a costat i costat, i que tenia accés directe a peu de riu. La torre del campanar de Sant Llorenç sobresurt per damunt de les taulades, llavors acabat amb punxa.
1668-69. Lleida.
«Viatge de Cosme Médicis...», aquarel·la de P.M. Baldi.
Detall del campanar de Sant Llorenç per damunt les teulades de la ciutat. Al fons, l'espadanya de l'església de Sant Martí, a tocar de la muralla d'aquella part de la ciutat.
1668-69. Lleida.
«Viatge de Cosme Médicis...», aquarel·la de P.M. Baldi.
La parròquia de Sant Andreu fou la parròquia del burg universitari. La de la confraria o col·legi de Sant Salvador era al límit del burg universitari, que s'estenia per tot el pla occidental de la Seu Vella, fins a Sant Martí. Se l'anomenà dels Gramàtics perquè s'hi establiren totes les diverses escoles de l'Estudi General. La primera línia del mur fluvial tenia una gran porta, que permetia l'accés directe al riu des de l'edifici dels paers de la ciutat, que tenia una gran balconada posterior. 
1668-69. Lleida.
«Viatge de Cosme Médicis...», aquarel·la de P.M. Baldi.
Detall del burg de l'Estudi General de Lleida dalt del Pla dels Gramàtics amb els edificis de les escoles universitàries i sos rectors. Després de la seua destrucció per part de Felip V, que n'aprofità les pedres per abaluardar el turó de la Seu acasernada, entre la ciutat i el pla s'erigí un barri de carrers estrets i costeruts, amb les cases totes amuntegades i insalubres, fetes al començament de canyes i fang. D'on que li escaigués el nom de Canyeret. A Lleida fou habitual encara fins a finals de segle XX la barreja de la frase feta anar-se'n al canyet per anar-se'n al Canyeret (morir-se).
1668-69. Lleida.
«Viatge de Cosme Médicis...», aquarel·la de P.M. Baldi.
L'església de Sant Andreu s'emplaçava sota la Llengua de Serp, al costat del Portal de Sant Andreu, al cap de la costa del mateix nom, que donava accés a la universitat. L'església quedà destrossada pel bombardeig de 1707. Al llarg de la costa, hi hagué la Cuirassa o call jueu, que baixava fins al carrer Major per la Costa del Jan. 
1668-69. Lleida.
«Viatge de Cosme Médicis...», aquarel·la de P.M. Baldi.
La primera línia del mur fluvial tenia una gran porta, que permetia l'accés directe al riu des de l'edifici dels paers de la ciutat, que tenia una gran balconada posterior, sostinguda per bigues de fusta. Fins i tot, sembla que l'artista volgué subratllar una gran esquerda a la paret, des del balcó fins a terra. Sens dubte, la humitat del riu devia apoderar-se de les masmorres dels soterranis de la Paeria. 
1668-69. Lleida.
«Viatge de Cosme Médicis...», aquarel·la de P.M. Baldi.
L'arc del pont medieval era una altíssima torre defensiva que donava accés a dins la ciutat emmurallada. Al seu darrere, algunes cases adjacents potser en construcció deixen veure tot el seu embigat de fustes i taulons.
1668-69. Lleida.
«Viatge de Cosme Médicis...», aquarel·la de P.M. Baldi.
Els pilans del Pont Vell, de l'únic pont de la ciutat durant vint segles eren molt reforçats i tots eren acabats en punxa, per rompre la força de les aigües pirinenques quan baixaven desbocades. Les cases del carrer Major d'abans del pont continuaven formant la muralla fluvial, amb alts murs de fonaments, i alguna casa amb balconada coberta, com si d'una moderna tribuna es tractés. Potser només n'era la comuna o cagatori.
1668-69. Lleida.
«Viatge de Cosme Médicis...», aquarel·la de P.M. Baldi.
L'arribada a la ciutat pel camí ral de Barcelona, com en altres ciutats, posava a la vista dels viatgers el patíbul d'ajusticiaments. Els habitants de la ciutat, quan de dia sortien a fer les labors agrícoles, també tenien present aquesta admonitòria visió. Un petit cos de guàrdia protegia l'entrada del pont, amb una petita construcció on hi havia el mecanisme que apujava i abaixava la porta, decorat amb un parell de boles al capdamunt.
1668-69. Lleida.
«Viatge de Cosme Médicis...», aquarel·la de P.M. Baldi.
Des de l'elevació del cap del pont podia apreciar-se amb perfecció el desguàs del Noguerola al Segre. Des de la cantonada de la muralla del Carme semblava que fos el fossat de la muralla, tot i que amb més probabilitat pareixia una claveguera amb tots els abocaments de les adoberies. 
1668-69. Lleida.
«Viatge de Cosme Médicis...», aquarel·la de P.M. Baldi.
El desguàs del Noguerola paral·lel a la línia de cases de la muralla deixava una estreta llengua de terra fins al riu, que en el futur serà urbanitzada amb la Rambla de Ferran i tots els carrers d'aquell costat.
1668-69. Lleida.
«Viatge de Cosme Médicis...», aquarel·la de P.M. Baldi.
Esplèndida vista de la desapareguda església gòtica de la Magdalena. Molt malmesa en l'assalt espanyol del 1707 i acabada de fer malbé en l'assalt francès de 1810, en mala hora s'enderrocà dos anys després enlloc de recuperar-la. Tenia una agulla gòtica esplendorosa, que ara faria les nostres delícies. La llengua de terra que restava entre el Noguerola i el Segre era farcit de bosc de ribera.
1668-69. Lleida.
«Viatge de Cosme Médicis...», aquarel·la de P.M. Baldi.
De la plaça Sant Joan hi havia passatge al riu a través d'un petit portal d'alguna de les cases que hi donaven. El campanar de la vella església enderrocada al 1868 sobresortia en aquesta part de la ciutat, on hi hagué el Carrer del General, o residència des del 1499 del diputat de la Generalitat de Catalunya a Lleida.
1668-69. Lleida.
«Viatge de Cosme Médicis...», aquarel·la de P.M. Baldi.
A l'un extrem i a l'altre del gravat, els detalls d'uns viatgers arribant a la ciutat amb les mules, i la cinta amb el nom, en castellà, de la ciutat.