Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montsec. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montsec. Mostrar tots els missatges

20200105

[2071] Pel Montsec, Àger i Balaguer al 1685

1894 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
Foto: Francesc Rúbies i Berenguer (Arxiu Comarcal de la Noguera).

Bella i admirable vista de la banqueta balaguerina nevada, amb el Segre i el vell pont de pedra medieval al fons, i la boira plana i gebradora per tot arreu. En Francesc Rúbies fou director de diverses publicacions periòdiques balaguerines a l'entrant del segle XX, com ara «La Falç» (1912-16). Li devem aquest agraïment per una imatge tan preciosa en temps en què no era tècnicament fàcil de captar vistes i paisatges amb aquelles pioneres màquines de retratar. La refulgència i lluïssor blanquinolenques que la neu devia donar al panorama degué afavorir-lo en la tasca fotogràfica. 
1685 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
(
BDH).
Per baixar de Tremp a Balaguer calia encaminar-ser riu Noguera Pallaresa avall. El riu és anomenat ja amb aquest nom compost, i fins a Xércoles i Llimiana, i Sant Esteve de la Sarga, topònim mal comprès pel militar, a l'altre costat. Com que no hi havia pas pels Terradets, calia, doncs, empendre des d'aquest poble direcció sud per tal de creuar el Montsec pel coll d'Ares, i baixar fins a Àger, «situada en un alto en medio de la Vall». La vila era fortificada de «muralla muy fuerte con sus torres a la antigua y tenía un castillo o roca muy bueno». La vall d'Àger abraçava de Noguera a Noguera, o sia, de la Pallaresa a la Ribagorçana. Cereal, farratge, vi i ramaderia en feien un bon i productiu territori.  
1685 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH).
En sortint d'Àger, cal encarar el coll dit de la Torre de Sant Pere, ensorrada ja en aquell temps. D'allà, calia seguir per Fontdepou, les Avellanes i Gerp per presentar-se davant Balaguer, «cercada de murallas con torres cuadradas a la antigua».

1894 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
Foto: Francesc Rúbies i Berenguer (Arxiu Comarcal de la Noguera).

No pas gaire devia haver canviat la ciutat a la meitat del segle XIX. Potser només l'esplèndid mur de la banqueta s'havia afegit al panorama uns quants decennis abans per protegir-se de les avingudes constants del riu. S'hi havien plantat arbres i tot, potser oms o freixes. El portal del pont, dit de Sant Miquel, encara era palplantada al cap del pont de la marge dreta (i la podem veure entre les branques dels arbres), des d'on s'accedia al camí que portava fins a les primeres cases o al que pujava cap al castell i l'església per damunt la vila.

Les roderes dels carros al fang del carrer, gelades i amb la neu, devien relliscar de valent. Sembla que ja hi havia una mica de vorera, que feia el trànsit a peu més fàcil, net i segur. 
1685 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH).
Algunes de les cases eren «en unas cañadas a lo alto de la colina donde antiguamente havía un castillo... a la parte que mira al Segre y llanos de la Plana de Urgel». Allà dalt, a més, «en este alto estava hecho un fuerte al castillo, está un convento de monjas y la casa de recreo del Obispo de la Seu d'Urgell. Este convento y casa son muy virutosos», o sigui, destacats com a edificis. És clar que es tracta de l'antiga fàbrica del Sant Crist balaguerí.

Se'n destaca el vell pont de pedra i la sèquia que «pasa arrimada a las murallas y casas del arrabal de dicha ciudad y dicha cequia sale del río Noguera Pallaresa y da agua a los molinos de la ciudad, como también... se riegan todos aquellos huertos y campos». Òbviament, ja no es tractava de la Noguera, sinó del Segre, a on la Pallaresa havia desguassat riu amunt, al congost del Mu de Camarasa. 
1685 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH).
«Fueron el año 16 demolidas partes de las murallas de dicha ciudad y fuerte», anota l'aleshores mestre de camp militar al servei de la corona (espanyola). Aquest rang era inferior al de general però podia arribar a comandar un terç. No sabem els motius d'aquella demolició, però potser tingueren a veure amb la construcció dels nous bastions a ponent, amb baluards més preparats per als atacs d'artilleria. El fort o castell, sense cap gran senyor per ocupar-se'n, devia trobar-se prou arruïnat. 
1894 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
Foto: Francesc Rúbies i Berenguer (Arxiu Comarcal de la Noguera).

El magnífic antic pont medieval balaguerí, tal com durant molts segles fou vist pels habitants de la ciutat i pels forasters, i desaparegut durant la darrera guerra al 1938.
1930 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
El sòlid, ferreny i petri pont balaguerí d'abans de la guerra, amb Santa Maria al fons. Els potents tallamars de què feia ostentació i que li donaven un aspecte molt medieval, ajudaven a parar els cops dels troncs durant les avingudes del riu, tant o més fortes que a Lleida, i que mai se'l varen endur.


20180116

[1791] Geologia del Montsec, 1918

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 

Article de l'eminent enginyer de mines, geòleg, president del CEC i de l'Ateneu Barcelonès a la revista de l'Observatori de l'Ebre, editada setmanalment a Tortosa, en què descriu la característica formació en plecs de la serralada. 


La geologia ha avançat molt durant aquests cents anys que han passat des de l'article, que ha quedat desfasat, però té l'encant de recordar-nos els orígens, de presentar un tall geològic espectacular i d'identificar, descriure i datar amb exactitud les diferents capes sedimentàries.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 

Les Roques de la Pertusa, al peu del Montsec a la Noguera Ribagorçana. Dins el cercle, les formes montserratines en el conglomerat oligocènic de Pessonada.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 

«Paso de Bonremey», entre el Montsec d'Àger i el d'Aragó a la Noguera Ribagorçana. Llavors només hi existia el pas inferior, que no s'inundava perquè el pantà no hi era. 

La variació del nom del congost ribagorçà encara era viva ara fa cent anys: de Bon-remei a Mont-rebei hi ha només el canvi o metàtasi de les bilabials, la b per la m.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 

A la Noguera Pallaresa, el congost de Terradets. La foto, probablement del mateix autor (que deixà nombroses primeres imatges dels llocs que recorregué) és segurament uns quants anys més antiga, i s'hi observa el vell pont medieval trencat per alguna riuada passada, amb la passera de fusta que connectava tots dos costats, el de Camarasa, al sud i a la dreta, i el septentrional de Castell de Mur. Aquells anys, des de 1912, la Canadenca havia obert la carretera per permetre el pas de la maquinària del pantà de Sant Antoni.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 

Esquema del tall geològic del Montsec, des d'Isona a Alòs, on s'hi dibuixa la direcció dels plecs, la falla de Vilanova de Meià, i els diversos tipus de roca segons l'època geològica a què pertanyen.
Hi observem que el nom del Mirapallars solia ésser més complet, i atès que també és talaia urgellenca hi és anomenat «de Mirapallars i Urgell».

«El Montsec presenta en toda su longitud  hacia la mitad de su altura un ancho escalón... ¿A qué se debe esta notable forma?» S'aprecia ben bé a l'esquema, el queixal i esgraó que es formà a la serralada a una alçada considerable, fruit del trencament de la part més alta dels estrats elevats.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 

Confessa l'autor que «desde las primeras de mis excursiones, me llamó vivamente la constancia de su form, la regularidad de su constitución geológica  y el orden en que se suceden en ella varias diversas edades de la historia de la tierra».

Remet a la etimologia del topònim donada per Eladi Vila i Cuñer (1902), segons el qual el nom de Montsec vindria del llatí MONS SECTUS, és a dir, mont seccionat o tallat. Coromines no recollirà aquesta possibilitat i apostarà per l'etimologia popular evident: «S'explica perquè són muntanyes seques relativament i de poca vegetació, en relació evidentment amb altres serres veïnes de vegetació molt més abundant». La interpretació geològica sembla interessant. Caldrà que sigui ratificada per testimonis documentals que els experts hauran d'aportar.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 

La formació geològica de la serra és descrita així: «Sencillísimo es a todas luces el proceso operado en la sierra de Montsec. Cuando el mar numulítico había cubierto con sus sedimentos toda esta comarca, prodújose por un empuje venido del S, un fuerte pliegue longitudinal dirigido de E a W: levantáronse los estratos triásicos, jurásicos, cretácicos y numulíticos, hasta una altura mucho mayor de la que hoy muestra la sierra: rompiéronse en la línea de mayor flexión, y prodújose la caída de toda la porción meridional, quedando la septentrional en la posición adquirida».

Per això, «una larga falla de 50 km. de largo dejó descubiertos los rotos estratos de todas las hiladas que integran el Montsec, y por este formidable descenso del ala meridional, resultó que sus bancos más elevados, que datan de la época numulítica, se pusieron, en el fondo del valle, en contacto con las hiladas triásicas, que son las más bajas y las más antiguas del macizo en el ala del N.»
Continua l'autor: «Pero, ¿y de qué tiempos data la aparición del Montsec?... Dícenos esto que el Montsec se hallaba leavantado cuando este grueso manto de conglomerados se depositó, y como ya sabemos que esta formación tumultuosa data del levantamiento del Pirineo, es consecuencia lògica que el Montsec y el Pirineo sean contemporáneos».

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC).  
Fòssil marí trobat a la serralada.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).

Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC).  
L'autor situa al període miocènic l'obertura dels dos grans congostos: «Corren de N a S el Noguera Pallaresa y el Ribagorzana, que cortan la Sierra en tres trozos desiguales. Los dos agrestes y congostos pasos que con los nombres de Terradets i Pas de Bonremey, semejan formidables tajos dados al macizo, y muestran aun junto al cauce, en prueba de la importància del cataclismo sufrido, grandes fragmentos de montaña desprendidos de la mitad superior».

Afegeix: «Pero el principal interès que tiene para el geólogo la sierra del Montsec estriba en la sucesión de sus capes, que dan espléndidas muestras de la riqueza de las antigues faunas  marines y lacustres», i constitueixen un ric jaciment de fòssils de diferents estrats geològics per a l'estudiós.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 

Fòssil de vegetal.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).

Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC).  
Fòssil de granota.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 

Com explica l'autor, els estrats que a les planes són dipositats a grans profunditats, als grans accidents tectònics com ara la serralada del Montsec resten a la vista dels estudiosos.

20170421

[1683] De Tolba al Montsec de l'Estall pel Pas de les Vaques

2017. Abril. Lo Montsec de l'Estall (la Baixa Ribagorça).
Vuit horetes per fer un 'tomet' de 25 qmtrets, de Tolba fins al poble (abandonat) de l'Estall i fins al cim, Lo Graller (1.330 m) per les perfectes ziga-zagues del grau de Sant Miquel (l'antic Pas de les Vaques). Grans vistes al Pirineu nevat i al congost de Mont-rebei, ben bé als nostres peus. Ja cal portar crema solar!

Segons el mestre Coromines, l'Estall és un «nom de molts paratges dels nostres Alts Pirineus, en particular el d'un poble de Ribagorça, agregat al municipi de Viacamp...És viu en aquella zona amb els sentit bàsic de 'pleta petita, corralet muntanyenc'...d'un mot pre-romà indoeuropeu... És el poblet que dóna nom al sector més occidental del Montsec..., anomenat d'Aragó impròpiament per gent antinacional i col·laboracionista.

Tot aquell tros de Montsec és terra molt pastoral, travessada per diverses carrerades que pugen de Llitera i Baixa Ribagorça cap al Pirineu. En el mateix terme del poblet hi ha un paratge molt conegut, dit La Pleta, al mig d'una gran feixana o replà, més o menys conreat, suspès en el vessant sud del Montsec: és possible que essent anomenada també Estall, d'aquesta, per excel·lència, hagi vingut el nom del poble: car d'allí es puja a salvar la carena per un portell dit lo Pas de les Vaques».