Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XVIII. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XVIII. Mostrar tots els missatges

20250710

[2684] L'altre Francesc Macià, lo coronel de miquelets Bac de Roda

 

1933. «Francesc Macià, dit Bac de Roda», dins
Història de Catalunya (tria d'episodis), A. Rovira i Virgili.
Lo record popular de l'heroi dels miquelets de la Guerra dels Successió, a través d'un romanç, recollit per Milà i Fontanals al segle XIX. 

1933. «Francesc Macià, dit Bac de Roda», dins
Història de Catalunya (tria d'episodis), A. Rovira i Virgili.
Nascut a Roda (Osona), cap a la fi de la Guerra dels Segadors, Francesc Macià i Ambert treballà de pagés durant los seus anys adolescents. Casat a 14 anys amb la rica pubilla Anna Maria Bac, adoptà lo nom del mas pairal, segons costum del moment. Ja a final del segle XVII, durant la invasió francesa de la darrera dècada del segle, deixà la terra per fer-se militar en defensa de Catalunya, i arribà al grau de comandant de fusellers. Al 1697, tornà a les tasques agrícoles a les terres familiars.

1933. «Francesc Macià, dit Bac de Roda», dins
Història de Catalunya (tria d'episodis), A. Rovira i Virgili.
Però amb l'amenaça dels botiflers de Felip V, tornà a les armes al 1705. La ciutat de Vic capitulà davant del Borbó al 1713, i Bac de Roda continuà, ja amb pocs homes, la lluita contra els filipistes a la plana vigatana. Refugiat a Mas Colom, a on havia treballat de jovenet, fou finalment detingut per causa de la traïció d'un antic amic, Josep Riera, que de tot hem tingut i tenim a Catalunya i a tots los nostres Països. 
Fou penjat per ordre del Duc de Pòpuli al Pla de les Davallades de Vic, el 2 de novembre de 1713. Amb lo nus de la corda ja al coll, lo nostre heroi digué, segons recull lo romanço popular:

No em maten per ser traïdor,
ni tampoc per ser cap lladre,
sinó perquè he volgut dir
que visca sempre la pàtria!

1913. A la memòria d'en Bac de Roda.
Placa commemorativa a la ciutat de Vic en honor al militar català, amb motiu del segon centenari del seu afusellament (viqui). Al nomenclàtor de l'eixample barceloní, en què en plena efervescència de la Renaixença tants carrers foren nomenats amb referents de la història nacional, lo nostre coronel màrtir de miquelets també hi tingué un lloc, des del Poblenou fins a la Gran Via de les Corts Catalanes.

1933. Història de Catalunya (tria d'episodis), A. Rovira i Virgili.
La primera edició fou publicada al llarg dels números de la revista infantil «La Mainada», editada entre juny de 1921 i novembre de 1923 (núm. 129), a càrrec d'Avel·lí Artís i Balaguer, pare d'en Tísner. Aquests episodis foren recollits en llibre al 1933, amb il·lustracions a càrrec de Josep Obiols, un dels grans artistes del Noucentisme.
Passades les dècades del gran tràngol bèl·lic i de postguerra del segle XX, se reeditaren al 1978 i 1981, amb una edició facsímil i tot, al 1988, totes a càrrec de Teide, petita joia impresa que encara pot trobar-se a les llibreries de vell. 

1882. Manuel Milà i Fontanals, «Romancerillo Catalán».
Lo romanç del màrtir català Bac de Roda, recollit pel gran prohom de la Renaixença en aquest recull de romanços populars catalans feta pel filòleg Manuel Milà i Fontanals, pioner en l’estudi de la literatura oral catalana i de la poesia popular, seguint la tendència dels moviments romàntics del segle. L’obra recull i classifica més de 200 romanços, molts d’ells transmesos oralment per generacions, i mostra la riquesa i varietat temàtica d’aquest gènere: llegendes, històries d’amor, gestes, tragèdies i esdeveniments històrics. L'autor n'analitza l’origen, la transmissió i les variants. En destaca la importància com a vehicle de memòria col·lectiva i identitat cultural. 




20250505

[2661] La Catalunya Nord del segle XVIII

 


1726. Perpinyà, Catalunya.
«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).
Plànol de la ciutat de Perpinyà a la primera mitat del segle XVIII, un cop separada de la Catalunya del Sud per causa del Tractat dels Pirineus al 1659. S'hi observen les grans fortificacions de la vila i del castell, antic palau dels Reis de Mallorca durant el segle XIII, quan la ciutat esdevingué capital de facto del regne mallorquí fins a la reunificació amb la Corona d'Aragó del segle següent. La conversió del recinte en ciutadella tingué lloc durant el segle XVI. 

1726. Perpinyà, Catalunya.
1726. Perpinyà, Catalunya.
Detall de la ciutadella de l'antic castell, que domina des del sud tota la ciutat, també del tot abaluardada. S'hi indiquen les portes de la ciutat: de Sant Martí (E), de la Sal (F), de Santa Maria o del Castillet (G), de Canes (a l'esquerra, H). 

1726. Perpinyà, Catalunya.
Alguns plànols de les ciutats catalanes que havien passat a la corona francesa són fets amb orientació inversa a l'habitual i moderna, o sia de sud (a la part superior) a nord (a la part inferior). Com mirant el país des de París, és clar. És una orientació freqüent en els mapes gavatxos de l'època. 
De manera que la Tet tanca la ciutat per nord, a tocar de la porta del Castellet (G), que era lo portal a on naixia lo camí de França. L'antic castell medieval o ciutadella de l'Edat Moderna dominaven la ciutat des del sud. Lo monestir dels caputxins, fora muralla, era emplaçat cap al nord-oest. Un braç del riu era desviat per sota del convent, i entrava i sortida de l'interior dels murs per aquesta part de la ciutat. 

1726. Montlluís, Catalunya.
«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).
Plànol del castell de Montlluís, antigament dita del Vilar d'Ovança, al Conflent. Signat lo Tractat dels Pirineus, lo mariscal Vauban hi aixecà la fortalesa per protegir pel flanc oest a tocar de la Cerdanya, los nous territoris colonials francesos.

1726. Montlluís, Catalunya.
1726. Montlluís, Catalunya.
A dalt, l'orientació del mapa original, i a sota l'habitual nord-sud, amb lo poble a la dreta de la magna ciutadella. A la porta de la Cerdanya (C), hi arribava des del sud lo camí que venia de la comarca veïna. La Tet tancava la fortalesa pel septentrió, al costat del qual també s'hi dibuixa el poblet de Fetges. 

1726. Salses, Catalunya.
«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).
Aquest plànol s'orienta més d'acord amb la nostra habitud, només que posat pla, per tal d'encabir-lo en l'atapeït espai del mapa. La vila de Salses és més al sud de la ciutadella militar, aixecada pel rei Catòlic cap a la darrera època del segle XV, i òbviament reforçada pels gavatxos al segle XVII, segons les noves necessitats de fortificació contra l'artilleria, amb alts i gruixuts baluards. No correspon, doncs, a cap antic castell medieval del poble de Salses. 

1726. Salses, Catalunya.
La comunicació de la fortalesa amb l'estany era directa. L'estany ha sigut la frontera secular dels Països Catalans amb Occitània, i per això també es coneix com a estany de Leucata, primer poble occità a la part nord de l'albufera.

1726. Prats de Molló, Catalunya.
«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).
Ací l'orientació és nord-sud, o sia, la que tenim més acostumada. Dalt de tot, lo castell de la Guàrdia. A sota, la vila emmurallada, amb l'església ben destacada. Lo riu Tec passava ran de muralla per la banda meridional.


1726. Prats de Molló, Catalunya.
Detall del castell i de la vila.

1726. Els Banys d'Arles, Catalunya.
«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).
La petita fortalesa dels Banys, de baluard ben potents, a sota del Tec. A l'est, l'antic poble medieval dels banys romans, sense muralla.

1726. Vilafranca del Conflent, Catalunya.
«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).
Lo fort Libèria dominant la ciutat. Mai tan ben dit: fou aixecat per Vauban al 1680 per sotmetre el territori català desmembrat i passat a possessió francesa. Diu la llegenda del plànol que hi havia un túnel subterrani fins a la vila. No ho puc confirmar; en canvi, els 800 graons de l'escala que hi pugen, són ben reals. Cal agafar aire, i pit i amunt!

1726. Vilafranca del Conflent, Catalunya.
Detalls del fort i de l'allargassada vila closa per sota de la Tet, encara avui conservada. Desconec l'origen del nom del castell (Libèria), però ja té conya: un nom llibertari per a una ciutadella construïda (com totes les fetes a Catalunya al llarg de l'Edat Moderna) per subjugar-nos.

1726. Cotlliure, Catalunya.
«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).
Una de les viles avui més turístiques del nord català, a la Costa Vermella, amb la vila closa i lo castell a una banda, i los ravals de les cases de pescadors a l'altra, ja fora muralla. Dalt del tossal, a l'oest, lo fort de Sant Telm. 

1726. Castell de Bellaguarda, Catalunya.
«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).
L'antiga fortalesa que guardava el principal camí cap a la Catalunya sud. Fou refortificada amb dobles línies de baluards per Vauban cap al 1680. Fins aleshores, com a possessió catalana, no havia sigut gaire important, car no defensava cap frontera, que no hi era pas. A l'esquerra, el camí del Coll de Panissars (D), de bon record per als exèrcits catalans medievals. A la dreta, lo camí vell del Pertús (C), per a on actualment hi passen la carretera i l'autopista, i a on hi ha lo monument de la piràmide catalana, que alguns anomenen Porta de Catalunya: en tot cas, de la Catalunya Sud, oi?

1726. Mapa del Principal de Catalunya.
«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).
La llegenda (en el castellà obligat del Regne espanyol) del mapa del comte barceloní. Més de mig segle després del Tractat dels Pirineus, i malgrat la seua filiació borbònica, l'autor no pogué deixar de dibuixar-hi una part essencial de Catalunya, la del nord, llavors ja posseïda pel regne gavatxo. En canvi, molts compatriotes dels temps presents ni hi pensen, en la catalanitat intrínseca d'aquests territoris, i s'afanyen a certificar la frontera artificial, política i militar que se'ns imposa de part dels Estats veïns. Fixeu-vos que l'element més destacat de tots els pobles, viles i ciutats de la Catalunya Nord són les fortaleses i castells que servien per subjugar-nos.
Lo pensament, per si sol, no canvia la realitat, però n'és un primer pas per atènyer l'objectiu desitjat de la nació reunificada i lliure. 


[490] Vistes catalanes del Sis-cents




20250404

[2655] Les hortes lleidatanes de la Mariola i de Gardeny


Segle XVIII. Gardeny, Lleida.
«Nota o discreció de la Montanya i Terreno que posehexen i reguen molts individuos de la Ciutat de Lleyda, de l'aigua de la calçada que és del Gran Prior de Catalunya fet per Anton Melet, mestre de cases de Lleida» (PARES).
Un preciós plànol (de gairebé metre per mig metre) dels horts que hi hagué al voltant de Gardeny, amb los recs que els proveïen d'aigua. Les propietats són tirant cap a petites, d'entre 1 i 4 jornals majorment. Van numerades i als laterals hi trobem los noms dels pagesos. Lo mapa és orientat d'oest a est. A l'esquerra hi ha lo riu Segre, que flueix per amunt. A la dreta, la secla del Gran Prior o secla de Gardeny. 

Segle XVIII. Gardeny, Lleida.
«Nota o discreció de la Montanya i Terreno que posehexen i reguen molts individuos de la Ciutat de Lleyda, de l'aigua de la calçada que és del Gran Prior de Catalunya fet per Anton Melet, mestre de cases de Lleida» (PARES).
La sortida de la muralla lleidatana per la Porta de Sant Antoni (9), i la creu de terme que hi hagué (8). Amb la urbanització moderna del lloc, la creu fou traslladada a la Plaça Catalunya. S'hi feren los tres tombs durant els anys de la postguerra. En fer-s'hi la font, encara pujà més amunt, fins a la cruïlla de Balmes-Vallcalent. 

Segle XVIII. Gardeny, Lleida.
«Nota o discreció de la Montanya i Terreno que posehexen i reguen molts individuos de la Ciutat de Lleyda, de l'aigua de la calçada que és del Gran Prior de Catalunya fet per Anton Melet, mestre de cases de Lleida» (PARES).
En color groc, els camins, des de l'ampla calçada reial (4) fins als més petits: el que pujava cap a la Mariola pels peus de Gardeny, com si ara pugéssim per Cardenal Cisneros cap al camí de la Mariola. Per la banda del riu, lo camí vell de Rufea i Butsènit (5). A l'esquerra de tot, en color blau, lo Segre. S'hi aprecien perfectament les fasseres i braçals que portaven l'aigua fins als trossos, i los masos i cabanes que los pagesos hi tenien. Potser alguna pleta i tot. 
Només sortir de la ciutat, trobàvem lo Molí de Bartolo, «i son cunyat, 2 jornals entre terra, molí d'oli i molí de farina», tots dos moguts per la força de l'aigua del torrent o braçal que baixava de la Mariola.
Al núm. 10 hi figura la Creu de Gardeny, però que no és emplaçada al plànol. Es trobava en pujar pel camí pel camí de Gardeny (6), probablement al trencant que un cop passada l'aigua de la Calçada (2) direcció ciutat, bifurcava cap a Boters o cap a Sant Antoni.

Segle XVIII. Gardeny, Lleida.
«Nota o discreció de la Montanya i Terreno que posehexen i reguen molts individuos de la Ciutat de Lleyda, de l'aigua de la calçada que és del Gran Prior de Catalunya fet per Anton Melet, mestre de cases de Lleida» (PARES).
La secla o sèquia (2) del Gran Prior (no acabo d'entendre que al DIEC hi figuri séquia; sèquia i síquia al DCV; lo nostre mot dialectal, potser fora millor amb grafia segla, però de pronúncia geminada seg-gla>sec-cla, que s'ha pràcticament perdut; per evitar una lectura segla, me decanto per secla). Lo text diu: «Braçal de la calçada que passe i rode la muntanya com se demostra en lo plano», el qual braçal agafava l'aigua de «la cequia de ahont pren la aigua del braçal major de la calçada» (1), deu fer referència a la Sèquia Major de Pinyana, propietat de la Paeria. Calçada era terme que feia referència a una conducció d'aigua.
El Gran Prior no era altre que el superior de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem, que heretà les possessions templeres gardenyenques al segle XIV, llavors de la dissolució d'aquell orde militar que, juntament amb Ramon Berenguer IV i Ermengol VI d'Urgell, aconseguiren la capitulació de la Lleida sarraïna al 1149. Aquestes possessions els foren desamortitzades al segle XIX. 

1963. Lo Pont de l'Aigua i del Vi al camí de la Mariola, Lleida.
«Boletín del Centro comarcal leridano», de gener (FPIEI).
Fixeu-vos com lo braçal del Prior (2) travessava lo camí de la Mariola per mitjà d'un aqüeducte: lo color blau passa per damunt del groc, al contrari que en tots los altres casos. Lo quadre de l'artista lleidatà Josep Plana Castillo l'immortalitzà per a la posteritat. Diu la brama popular, que lo nom del pont sorgí de les facècies de la gent: l'aigua pel pas superior, i les botes de vi dels pagesos pel camí.  

Segle XVIII. Gardeny, Lleida.
«Nota o discreció de la Montanya i Terreno que posehexen i reguen molts individuos de la Ciutat de Lleyda, de l'aigua de la calçada que és del Gran Prior de Catalunya fet per Anton Melet, mestre de cases de Lleida» (PARES).
Lo castell i esplanada de Gardeny (3) són al centre del plànol, que fou dibuixat per un mestre de cases (un paleta, com es deia no fa gaire, ara constructor) d'una família molt coneguda en aquest gremi, emparentada amb la també nissaga constructora dels Batiste (enllaç).

Segle XVIII. Gardeny, Lleida.
«Nota o discreció de la Montanya i Terreno que posehexen i reguen molts individuos de la Ciutat de Lleyda, de l'aigua de la calçada que és del Gran Prior de Catalunya fet per Anton Melet, mestre de cases de Lleida» (PARES).
Fins i tot hi podem veure les canalitzacions d'aigua que calia fer passar per sota del camí. Aquesta zona, just a la falda del turó de Gardeny que dona al riu, és la que actualment ocupa el Camp Escolar, i lo camí reial n'és la vella N-II.

Segle XVIII. Gardeny, Lleida.
«Nota o discreció de la Montanya i Terreno que posehexen i reguen molts individuos de la Ciutat de Lleyda, de l'aigua de la calçada que és del Gran Prior de Catalunya fet per Anton Melet, mestre de cases de Lleida» (PARES).
A les franges laterals hi llegim los noms dels pagesos: Joaquim Berga; la Carnisser del Capítol; Batiste la Roca; Anton Bolet; Tomàs Barri; Josep Caballol; lo Fusteret; lo Aragonès; Agustí Biscarri; Pasolet lo Pagés; Sanches; lo Batlle de Raïmat; Miró; Domingo Sabata; lo Gaudet; lo Passarell; Don Joan de Tàpies (aquest n'era el més gran propietari), etc.
Lo plànol original és a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, i publicat al magne 
ATLAS DE LLEIDA - Segles XVII-XX, de Catllar  i Cosa, Bernat;  Armengol i Menen, Pere. 
Editorial: Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya i la Paeria, Lleida, 1987.


[2639] Lleida des de la Creu de Gardeny i la Font del Governador a la Mariola, 1806


[2492] La Casa Antiga dels 'frares espitalers' lleidatans



20250401

[2654] De la Font de les Oquetes i de la Font de les Sirenes, Lleida, segle XVIII

 

1926. La Font de les Oquetes, Catedral Nova, Lleida.
Revista «Lleida», núm.33, de 25 d'agost (Càtedra M.Torres).
La Font de les Oquetes, l'aiguamans d'estil neoclàssic que hi hagué a la Catedral Nova, molt popular a la ciutat, i desapareguda durant la guerra.

1926. La Font de les Oquetes, Catedral Nova, Lleida.
Revista «Ciudad», febrer (FPIEI).
L'escultor en fou Salvador Gurri, que hi emprà nobles materials. Fou col·locat al centre de la sagristia. L'àngel mostrava les ales platejades, les quals foren sostretes pels gavatxos ocupants de la ciutat durant la Guerra del Francès. Era envoltat de quatre cignes de bronze que feien de canelles, «y el agua brotaba de sus bocas, mediante un pequeño giro de sus cuellos». Sembla que fou feta en el tombant del segle XVIII al XIX, i adquirí certa popularitat entre els lleidatans, que fins i tot «atribuían al agua de la font de les oquetes un milagroso poder para la curación de ciertas enfermedades». Ai, senyor!

1963. La Font de les Sirenes, Lleida.
«Boletín del Centro Comarcal Leridano», d'octubre (FPIEI).
La Font de les Sirenes de la Plaça de Sant Joan fou feta fer per tal de commemorar de manera monumental la inauguració de la portada d'aigües de Pinyana a les fonts de la capital. Té deata de 1790, en època del governador (espanyol) Blondel. Tenia vuit metres d'alçada, presidida pel rei de les aigües, Neptú. Acompanyat de quatre sirenes, dels pits de les quals brollava l'aigua. També des de dalt de tot del trident: «l'espectacle era en extrem decoratiu i l'embadaliment de la concurrència» fou notable. També la polèmica amb lo senyor bisbe, que s'oposà a tal espectacle. 

1963. La Font de les Sirenes, Lleida.
«Boletín del Centro Comarcal Leridano», d'octubre (FPIEI).
Al 1828, lo vi rajava de la font, per tal de commemorar la vinguda a la ciutat del rei (espanyol) Ferran VII, «i no cal dir quina saragata organitzà la feta, sobretot pertocant a la xicalla, que tot sovint tastava el seu sabor». El cas és que pareix que l'autor de la magna font fou en Salvador Gurri, lo mateix escultor de la Font de les Oquetes. Fou, doncs, un artista versàtil, capaç de fer fonts de tema religiós decorades amb àngels i oques, fins a fonts de tema clàssic farcides amb elements pagans.

1963. La Font de les Sirenes, Lleida.
«Boletín del Centro Comarcal Leridano», d'octubre (FPIEI).