Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XVIII. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XVIII. Mostrar tots els missatges

20200829

[2203] Les primeres vacunes catalanes del Dr. Morlans d'Alfés, 1798

1802. Cartell satíric contra el vaccí.
Les reticències al nou mètode científic foren costoses de combatre a tot arreu. Les figures mostren caràcters vacums, atès que el vaccí provenia de la pigota de les vaques.

1798. Vacunes a Alfés (el Segrià).
«Carta de Lérida sobre la inoculación de las viruelas»,
«Semanario de Agricultura i Artes», núm. 55, de 18 de gener (BDH).
En aquesta publicació periòdica (espanyola) de final del set-cents, època de despotisme il·lustrat, s'hi inclou un article sobre la inoculació de la pigota o verola per a coneixement de mossens i capellans. Car el títol complet de la revista deia «...dirigido a los párrocos», que llavors a tots quatre cantons de la geografia eren legió. 

S'hi explica que a Lleida en aquells mesos hi començava a haver passa de pigota, «unas nuevas viruelas malignas, que no podían menos de asustar a un gran número de familias». Cada dia entre l'agost i l'octubre de l'any 1797 se n'enterraven una quinzena de morts. De Lleida, la malaltia s'estengué als pobles veïns, Artesa de Lleida, Bell-lloc i fins a les Borges, «y la mortaldad era con proporción del mismo modo que en Lérida».

Les conseqüències de la passa als pobles eren, doncs, tremebundes, com ara a Montblanc, a on s'hagueren de fer les acostumades i d'escàs valor rogatives públiques, «horrorizados de tan curel azote que ha despoblado de niños aquella villa, y dexado a muchos con deformidades para toda su vida», i oh pecat mortal!, «a otros con ocasión de ser infieles a la ley santa del matrimonio»

L'anònim autor de l'article (és probable que un dels editors mateixos) afegeix en nota a peu de pàgina que bo és que es facin pregàries, però també bo fora que «el pueblo de Montblanc pidiese... le libre a él, al Principado de Cataluña...de médicos cerriles e ignorantes, más funestos a la humanidad que las tempestades, los terremotos y las pestes, tanto por lo que hacen como por lo que estorban hacer». Era clara, doncs, l'orientació de la publicació, impulsada des del govern (espanyol) i amb aquesta curiosa barreja d'agricultura i arts, que arribà als tres mil exemplars de difusió entre les elits d'aquell Estat (espanyol), d'estructures i mentalitat encara pròpiament feudals.  

A Europa tot just feia dos anys que a Anglaterra, el metge Edward Jenner havia experimentat el vaccí contra la malaltia, després d'observar que una pastoreta del poble no l'agafava perquè ja havia passat la verola de les vaques. Efectivament, els grangers no es posaven malalts durant les passes de pigota, i d'ací el metge britànic n'extragué les mostres per a la vaccinació humana, que per sempre més passaria a dir-se vaccí (cast. vacuna), en referència al ramat vacum.

«Durant molts anys, Jenner va sentir comentaris sobre munyidors, que deien que d'alguna manera aquests quedaven protegits de la verola humana, després d'haver patit la verola bovina; una malaltia molt més lleu. Reflexionant sobre això, Jenner va concloure que aquesta malaltia de les vaques, protegia a la persona que la patís de contraure la verola humana en un futur. Per poder contrastar aquesta hipòtesi, va posar en pràctica l'antic sistema oriental de la inoculació usant limfa de munyidors afectats per la verola bovina. Aquesta mesura preventiva salvà la vida, des de 1796, a moltes persones contagiades de verola. 

«Aquest sistema oriental el va aplicar, el 14 de maig de 1796, a un nen de 8 anys, James Philips, amb pus agafat d’una lesió de les mans d'un munyidor contagiat per verola bovina. Amb això, el nen va desenvolupar una febre lleu, recuperant-se amb pocs dies. Uns mesos després, Jenner va posar a prova la seva teoria (que el fet de passar la verola bovina et protegia de patir la verola humana), posant en contacte, a James Philips, amb material contaminat amb verola humana, per veure si aquest desenvolupava la malaltia. L'infant no va desenvolupar la malaltia, validant així la seva hipòtesi. Els resultats d'aquestes observacions van ser comentats per Jenner al seu llibre: An inquiry into the causes and effects of the variola vaccine (1798). Gràcies a aquest petit llibre i a l’esforç de Jenner, la vacunació es va divulgar i aplicar immediatament arreu del món». enllaç

A Catalunya, aquells darrers anys del segle XVIII havia circulat alguna memòria contrària a la inoculació, i això feia retraure'n l'experimentació. Es considera als llibres que al desembre de 1800 «el doctor Francesc Piguillem —metge de Puigcerdà (Cerdanya)— inoculava les primeres vacunes contra la verola de la història mèdica de la península Ibèrica. Segons les fonts documentals, els receptors d'aquesta primera vacunació van ser quatre nens de Puigcerdà, i la matèria vaccínica que se'ls va inocular havia estat enviada, a petició del Dr. Piguillem, des de París. Onze dies després, en comprovar que aquells nens només havien desenvolupat petits símptomes, va inocular amb èxit sis nens més, també de Puigcerdà. La vacunació del Dr. Piguillem seria el primer pas per erradicar la malaltia de la verola a Catalunya» (enllaç).

El cas és, però, que al poble d'Alfés aquell any 1798 d'epidèmia verolosa que tan devastadora recorria els pobles del nostre ponent, el metge N. Morlans, amb el suport l'autoritat espiritual del poble, van recórrer al mètode de la inoculació. Ben crític devia ser l'índex de mortalitat infantil, que s'atreviren al que encara no feia ningú a les nostres latituds. Pel que deduïm de l'article, el Dr. Morlans vivia al mateix poble, i feu l'experiment amb dos dels fills seus. La novetat causà tant de rebombori que la gent «tomaban al niño que andaba por las calles, les desnudaban el brazo, haciendo mofa, y graduando de demencia la inoculación». Creure per veure, com Sant Tomàs, els resultats exitosos farien canviar el parer dels aufesins, «y de resultas se inocularon como unos quarenta en dos o tres días, y... todos se liberaron sin que ninguno quedase con la más mínima deformidad»
1798. Vacunes a Alfés (el Segrià).
«Carta de Lérida sobre la inoculación de las viruelas»,
«Semanario de Agricultura i Artes», núm. 55, de 18 de gener (BDH).
S'afegeix a l'escrit que les crítiques desfermades per aquesta primera vaccinació massiva a Catalunya entre metges i capellans aconseguiren de suspendre la inoculació per uns quants dies. A la represa del procediment, una setantena (de xiquets, principalment) foren vacunats, amb resultat de sis morts. Cosa a la qual s'agafaren encara més els detractors «para desacreditar y desterrar la inoculación que se iba propagando en otros pueblos». Sembla, doncs, que alguns altres metges d'altres pobles del Segrià i les Garrigues (descomptant l'entusiasme de l'escrit) degueren seguir el camí obert pel Dr. Morlans. 
1798. Vacunes a Alfés (el Segrià).
«Carta de Lérida sobre la inoculación de las viruelas»,
«Semanario de Agricultura i Artes», núm. 55, de 18 de gener (BDH).
La gran quantitat de vaccinats, a més, fa indicar la procedència local de la vacuna. No sabem si coneixia els escrits del Dr. Jenner. A l'Estat (espanyol) se seguien de prop les publicacions de l'eclesiàstic andalús José Celestino Mutis.
1798. Vacunes a Alfés (el Segrià).
«Carta de Lérida sobre la inoculación de las viruelas»,
«Semanario de Agricultura i Artes», núm. 55, de 18 de gener (BDH).
L'article acaba amb la ressenya de certes experiències europees de confinament per tal d'apartar els verolosos i evitar amb aquest aïllament l'expansió de la malaltia, que tants de milers de morts solia causar allà a on se n'aixecava un brot. «Impedir la comunicación mediata o inmediata entre los sanos y los virolentos, es el medio más seguro de evitar el contagio»Curioses semblances amb el model de confinament Covid de 2020, oi?
1800. Cartell sobre el vaccí.
Un gravat parisenc mostra com una senyora vella proveeix el pus per al vaccí d'un petit xiquet. L'un doctor és a punt d'introduir el líquid al braç del nen, mentre l'altre l'entreté amb un ninotet articulat. 
1799. Vacunes a la Granja d'Escarp.
«Mercurio de España», tom II, de maig (
BDH).
La primavera de l'any següent al de les primeres vaccinacions a Alfés, la pigota encara rodava, i al poble de la Granja d'Escarp el Dr. Antoni Roman, metge local i del monestir d'Escarp, aconseguia de convèncer els veïns per a la inoculació dels xiquets. L'èxit dels primers casos feu que les vacunacions arribessin a 138, «y todos igualmente tuvieron un éxito feliz».

Amb símptomes de la malaltia però sense vacunar varen restar 7o persones, de les quals en morien 16 «y 4 quedaron con vicios incurables en los ojos». Aquests malalts només es tractaven amb aigua natural amb alguns grans de sulfat de potassa, que dispensava el cirurgià del monestir. La barreja «llegó a hacerse tan vulgar que las mugeres la practicaban por sí mismas»

A poc a poc, i amb l'evidència innegable de l'èxit del vaccí contra la pigota, s'imposaria el criteri mèdic de les vacunacions fins a fer-se, amb el pas del temps, gairebé universal. Aquests darrers anys han sorgit petits col·lectius de pares i mares que reneguen del procediment i, de tant en tant, se'n parla a la premsa. Un altre problema per als dirigents: cal que se'ls hi obligui, a la vaccinació del que convingui, o cal que es respecti el dret a escollir? A l'Estat (espanyol) del règim del 78 no hi haurà dilema: els jutges del Suprem, que ho manifassegen tot, ja diran a súbdits espanyols i altres pobres habitants de les colònies com nosaltres allò que hem de fer, oi?

1800. Comitè del vaccí, París.
Les resistències al vaccí entre els professionals mèdics foren habituals en aquell traspàs del segle XVIII a XIX. En aquest gravat, set contra un únic defensor del nou procediment mèdic.



20200316

[2101] L'Andorra del començ del segle XVIII

1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Les Valls d'Andorra en una representació del tombant del segle XVII al XVIII, feta pels primers geògrafs militars francesos en aquella època de consolidació del nou domini de la monarquia gavatxa sobre el Pirineu català, amb el país migpartit després del Tractat dels Pirineus. 
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
La primera, curiosa i més destacada característica del mapa n'és l'orientació inversa, és a dir, amb el sud a la part superior. De manera que trobem les partides andorranes a peu de mapa i les terres baixes del Segre a dalt de tot. Encara que no desconeguda en algun altre mapa, no solia ser la representació més habitual. Si girem el full (que amb les eines digitals tot és així de senzill), n'obtindrem una representació més acostumada. Només hi tenim la vista de les valls de la Valira oriental, atès que les mesures del mapa no hi deixaven més espai.

No trobo explicacions de la intenció del perquè d'aquest canvi en l'orientació geogràfica dels mapes, en contra de la tradició. Però és obvi que si s'hi decidiren dos dels més importants geògrafs de la França del moment, és que hi havia d'haver alguna raó de pes, ni que només fos psicològica. No devien tampoc ésser de fàcil lectura per als oficials militars, més acostumats a les representacions tradicionals. És probable que es busqués un paral·lelisme simbòlic entre la direcció real de les marxes militars vers el sud amb sa representació gràfica, de manera que els accidents geogràfics es trobessin en la mateixa disposició que se'ls anaven topant. Davant d'un mapa, la nostra mirada, des del peu de pàgina, ja implica una presa de posició, i aquests mapes aconseguien centrar la posició de l'observant des de la mateixa França com a punt de referència.
1718. Andorra.
«Carte d'une partie de la Catalogne sur laquelle se trouve les cours des rivières de la Sègre, de la Noguera Paillaressa, la Rivière Salée et partie des cours de la Noguera Ribagorsana, de Balira, de Llobregat, de Cordonner, la Conques de Tremps et les vallées de Cloua, de Realp, d'Arques, de Perle, de Bonna, de Cabo, de Paillerol, de Castelbon, d'Andorra, d'Arsegre et d'Estona»,
 Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).

El llarg títol del mapa es deu al fet que enumera totes les valls fluvials que pretén retratar, dinou en total, sovint només parcialment (per limitacions òbvies d'espai) i que, malgrat el notori afrancesament dels topònims i hidrònims, són del tot recognoscibles. Moltes de les poblacions s'acompanyen d'un número, que indica el nombre de focs o caps de casa de què gaudien en aquell inici del Set-cents. La qual cosa hi aporta un gran valor afegit. Però la més lloable característica del mapa és, sens dubte, la bellesa captivadora de l'acoloriment. 

Si la cartografia europea de l'Època Moderna ha de tindre un pare o mare, aquest-a ha de ser la cartografia militar gavatxa, que des de final del segle XVII es desenvolupà per mitjà dels treballs del «Dépót de la Guerre», gran arxiu per a la conservació de la memòria dels fets militars de l'exèrcit francès segons els plànols, mapes, memòries, escrits i tota mena de gravats i publicacions topogràfiques, i per mitjà de la creació del cos d'«lngénieurs Géographes» al 1696, els membres del qual, sobre el terreny, prenien mesures i dibuixaven tot allò que tingués interès militar per tal de coadjuvar a l'èxit de les campanyes militars dels mariscals gavatxos. Ja durant tot el segle XVI, diversos enginyers, com el Senyor de Beaulieu, havien començat a desenvolupar aquesta vertadera nova 'arma' de guerra, basada en el coneixement previ del teatre d'operacions a través de representacions gràfiques, mapes i plànols.

Roussel i La Blottière foren dels primers i destacats enginyers que, en aquells temps de començ del segle XVIII tombaren pels Pirineus i per Catalunya, durant i acabada la Guerra de Successió, tot deixant-nos-en unes bellíssimes reproduccions, que provoquen les delícies dels experts i la badoqueria dels llecs. L'apropiació del nord del nostre país de part de l'Estat (francès) després de l'aixecament dels Segadors, portà la frontera política als Pirineus, i la necessitat d'assentar-la i assegurar-la en aquell tombant de segle, vista la sorprenent manca de reclamació territorial de part de l'Estat (espanyol), n'accelerà la representació geogràfica.

Un excel·lent article sobre el mapa dels Pirineus del 1730 d'aquests cartògrafs, el podeu llegir a «El repte cartogràfic del Pirineu en el mapa de Rousse i la Blottière (1730)» de Jesús Burgueño (enllaç) sobre la «Carte Generale des Monts Pyrenées», el gran mapa de la serralada que fora usat durant tot el segle divuitesc i fins a les guerres napoleòniques.
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
La llarga descripció del mapa amb les conques fluvials que representa.
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Detall de l'escut que presideix el mapa, probablement l'ensenya de la monarquia (francesa) en temps de Lluís XV.
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
El tram final de la Valira arribant al Segre als peus de Castellciutat, amb les sèquies derivades al pla de la Seu d'Urgell.

Les grafies amb b/v es val alternant en els docs. històrics i demostren la confusió que des de ben aviat hi hagué entre aquests dos fonemes en favor de la bilabial. Pel que fa a l'etimologia, el mestre Coromines ens hi posa llum: «prové de VALERIA... amb tractament normal de la E (breu), que davant I (breu) en català dona -í-... Coincideix, doncs, amb el nom propi romà VALERIUS, en forma femenina. Que un nom de riu, de grandària mitjana o petit, vingui d'un NP, és un fet que es repeteix molt en la nostra toponímia: Francolí, Gaià (GALLIANUS), Ges, Ricardell,
 Orlina i altres...

«Valerius fou molt representat en el santoral romà: el Sant nat a l'Àfrica se celebra el 16 de novembre... Batejar els infants amb aquest nom encara és ben popular en terres pirinenques... i si hi hagué molts Valeris en temps visigòtics, més que ara, no és estrany que això vagi deixar més rastre a la zona Ribagorça, Palars, Andorra, Cerdanya, ciutadella de tots els arcaismes... I que això no passava pas solament amb els noms dels rius ens ho prova almenys el nom del Mont Valier, el gran cim pirinenc 2.519 alt. arran del trifini entre la Vall d'Àneu (terme Alòs), i els termes municipals de Seix i Sarrat... En el terme de Fraga hi ha una partida Mont de Sant Valero...
«Sant Valeri fou invocat pels pagesos, sobretot, com ho fan amb tots els sants, contra la calamitat que més els preocupa, la secada. L'AMNIS VALERIA fou, doncs, un corrent d'aigua posat sota la protecció de Sant Valeri, a tall de patronatge d'aquests corrents d'aigua preciosos, que mai no s'eixuguen. Alhora es donava l'epítet de VALERIA a les estives i als pàscua d'En-Valira, on neix la Valira...»
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Sant Julià de Lòria amb 50 focs, Aixovall a,b 15, Santa Coloma amb una dotzena. És destacable la proliferació de ponts sobre la Valira d'Andorra la Vella per avall. S'hi destaca l'antic camí muntanyenc cap a la Cerdanya, cap a Arànser i Lles, probablement impracticable a l'hivern i només de ferradura a l'estiu.
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Andorra la Vella, amb 60 focs, i els horts als peus de la ciutat. Això vol dir, sobre els 400 habitants o poc més. O sigui que, amb tres-cents anys més, la població s'ha multiplicat per cinquanta, i bàsicament durant la segona meitat del segle passat. 

Les Escaldes amb 40 focs i Engordany amb menys de 10. S'hi destaquen amb claresdat els molins fariners de la sèquia derivada de la Valira passat el pont d'Escaldes. 
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
No s'acaba de veure bé el nombre de focs d'encamps, potser 62. Però Sant Miquel de Mosquera, amb 30, ja n'era un nucli important, mentre que Vila era molt més modest, només amb 7. 
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Les Bons amb 9 focs, però amb pont sobre el riu. Del Santuari de Meritxell no se n'especifica la població que agrupava a son voltant, però sí que té presència al mapa, cosa que vol dir que era ja considerat lloc de referència. Mentre que d'allà en amunt, cap a Canillo i Envalira, ja no hi havia gran cosa destacable per als autors del mapa.

20200301

[2095] Lo setge de Balaguer durant la primera República, 1645, més

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Les restes del castell andalusí, després cristià, molt malmès en l'assalt a la ciutat de les tropes de Ferran d'Antequera per sufocar les pretensions dinàstiques de Jaume d'Urgell, que passaria a ser 'el Dissortat'. Amb sa dissort, a començament del segle XV, s'extingiria la casa comtal barcelonina i, de propina, el vell castell balaguerí. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Detalls de la trama urbana, més recreada que realista. L'església de la qual en veiem el campanar per sobre de l'horitzó de les teulades, ha de ser la de Sant Salvador, que feu les funcions de parròquia de la ciutat des del segle XIV i fins que Santa Maria la Major li prengué la categoria, cap a mitjan o final del segle XVI. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
L'entrada a la ciutat pel vell pont de pedra medieval, amb els potents tallamars que l'adornaven i reforçaven. La gran portalada era més una torre fortificada de temps medievals que protegia l'accés a dins la vila, a on les mateixes cases feien de muralla, i a on l'estret espai del cingle als peus del castell ja protegia l'entrada de manera natural. S'hi aprecia bé el camí que pujava cap al pla del castell. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
El magne convent dels Dominics, ben assentat al bell mig de les fortificacions abaluardades que protegien l'entrada al pont, sembla que amb fossat ple d'aigua i tot. La perspectiva amb què l'edifici gòtic és retratat potser resulta desviada, però ens en mostra la fàbrica amb tota sa esplendor. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Els gavatxos es referien a l'orde mendicant de Sant Domènec de Guzman com a 'jacobins', perquè el convent parisenc era al costat de l'església de Sant Jacques (Sant Jaume). Quan, passats els segles, arribarà la revolució francesa, als absolutistes i reialistes, partidaris de combatre la revolta llibertària, s'hi reuniran, adquiriran també el sobrenom de jacobins. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
El convent del Sant Crist a l'antic pla d'Almatà, la vella ciutat alta andalusina. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Al pla d'Almatà, la destrucció de masos i granges fou total. La semblança de totes les masies, fa suposar que més aviat fou un detall de taller que no pas un apunt de la realitat, que volia indicar la gran devastació dels voltants de la ciutat. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
La destrucció dels masos i cases de l'horta balaguerina per les operacions bèl·liques és patent en el gravat. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Henri de Lorena, comte d'Harcourt, general gavatxo al capdavant del setge de Balaguer, contempla la ciutat acabada de conquerir a les tropes castellanes, envoltades des del juliol, després de la derrota a la batalla de Sant Llorenç de Montgai del 22 de juny, i rendides a mitjan octubre. Aquell mateix any, havia estat designat virrei de Catalunya, càrrec que ostentà fins al 1647, en suport de la Primera República catalana.

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).

L'impressor del gravat, enginyer i geògraf reial de Lluís XIV. Els dibuixos eren presos del natural pels militars desplaçats amb l'exèrcit a les campanyes bèl·liques, però eren acabats al taller de l'impressor reial, a on se'ls donava un traç similar i un estil compartit. D'entrada, el realisme de les imatges és prou gran, encara que en els detalls pot ben bé ser que, des del taller parisenc, no se'n recordés l'autenticitat, si no havien quedat prou ben reflectits en els esborranys. En conjunt, el treball de Nicolas Cochin i de Beaulieu ens ofereix un meravellós retrat de la Balaguer dissetesca, de la qual no gaire lluny en l'horitzó en farà quatre-cents anys!

20200222

[2092] L'illa austral americana de Xàtiva

1621. L'illa austral americana de Xàtiva.
«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).

Mapa de l'illa de la Terra de Foc que l'autor inclogué en sa relació manuscrita sobre el viatge d'exploració a l'estret de Magallanes, que llavors els holandesos acabaven de trobar. L'expedició partiria de Lisboa al setembre de 1618, encapçalada pels germans Garcia Nodal i a on Diego Ramírez hi faria de cartògraf. Fou a la tornada quan, en reconeixement de la tasca feta, va ser nomenat cosmògraf i pilot major del rei (espanyol) Felip III, monarca que finà aquell 1621 i al qual el nostre Rector de Vallfogona inclogué en la presentació d'aquella immortal cagadora.

La (seua) monarquia volia saber si hi havia pas més avall d'aquell estret i les dos caravel·les solcarien l'oceà per esbrinar-ho. En efecte, confirmaren que la Terra de Foc era una illa, i batejaren alguns dels més destacats accidents geogràfics amb què es toparen amb nom valencians: l'Illa de Xàtiva i el cap de Sant Vicent. A les illes més meridionals amb què es creuaren les anomenaran amb el nom del mateix cosmògraf.

No hi ha gaires notícies més d'aquest Diego Ramírez, que sembla que es deia Ildefons, i que es millorà el nom en arribar a la cort (espanyola), tot esdevenint Diego i afegint-se un De al cognom. Per bé que no era d'orígens nobiliaris, sinó nascut a Xàtiva, a on no hi consta cap família Arellano, possiblement també un afegit cortesà.
1621. L'illa austral americana de Xàtiva.«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).
Portada del manuscrit de la navegació austral, «con algunas cosas curiosas de navegación». En efecte, a més del diari que portà, hi afegí nombroses taules nàutiques, de la ruta seguida, de càlculs horaris, etc. que faran les delícies dels experts en la qüestió, si és que aquest tipus de navegació encara s'estudia a les escoles nàutiques, plenes d'electrònica i tecnologies modernes, segons les quals, com en la majoria dels àmbits de la vida, ens faran perdre l'escriure, que diu la dita.
1621. L'illa austral americana de Xàtiva.
«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).
Una mostra de les taules que resumeixen la cronologia del viatge. 
1621. L'illa austral americana de Xàtiva.
«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).
El medalló que il·lustra el mapa amb la llegenda del cosmògraf Ramírez i la data de 1619 com a data del descobriment del nou pas entre els oceans, i en què ell mateix s'identifica com a natural de Xàtiva. 
1621. L'illa austral americana de Xàtiva.
«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).
Detall de l'illa de Xàtiva, la Terra de Foc, que en tots els mapes anteriors era dibuixada com un incògnit continent austral. A partir d'aquesta data, els mapes s'aniran adaptant als nous descobriments geogràfics, i la passaran a dibuixar com a l'illa que realment és i que fou circumnavegada per l'expedició de Ramírez per primer cop, ara en farà 400 anys!

Per ací i per allà es llegeix que el nom de Xàtiva fou esborrat de l'illa per venjança del rei (espanyol) Felip V contra els xativencs o xativins. Sembla que no en tingué prou amb l'incendi i destrucció de la ciutat al 1707, i el canvi de nom pel de San Felipe, que també volgué que se'n perdés el record que l'illa austral americana feia de la ciutat.


Malgrat aquesta bonica i convenient relat que lliga tan bé amb els dissortats annals de la ciutat, el cas és que el mapa de Ramírez es mantingué impublicat durant segles, i cap altre dels mapes que he vist dels segles XVII i XVIII d'aquest territori austral en fa menció. Sempre s'hi parla de la Terra Magallànica o Terra de Foc. Sembla, doncs, que els seus superiors a la Casa de Contratación sevillana no tingueren interès en la difusió i assentament del topònim valencià en terra austral americana. Malgrat tot, el detall del cosmògraf és entendridor i lloable: en trobant-se com aquell qui diu als antípodes se'n recordà de sa terra, i li reté homenatge. No sabem per sa biografia si era valencià valencià ni si parlava la llengua del país, però el record i reconeixement cap a la pàtria indiquen estrets i sentits llaços emocionals.
1720. Felip V, retrat del Borbó (espanyol) de Josep Amorós,
Museu Municipal de l'Almodí de Xàtiva (vilaweb)

«Una de les atraccions culturals més visitades de Xàtiva (Costera) és el Museu Municipal de l'Almodí, que ocupa dos imponents edificis del centre de la ciutat: el Pes Reial i l'Almodí, l'antiga llotja de contractació del blat construïda entre el 1545 i el 1548. Molts visitants saben ben bé què hi van a veure: el retrat cap per avall de Felip V, el rei que va ordenar avui fa tres-cents set anys l'incendi de Xàtiva.

«Malgrat que el quadre, obra del mediocre artista local Josep Amorós, és del 1720, la idea de col·locar-lo capgirat és molt més recent. El 1919 es va traslladar al Museu de l'Almodí, però no fou fins al 1956 quan el jove sacerdot Francesc Gil va suggerir al director a l'època, Carles Sarthou, de penjar el quadre de cap per avall com a penitència de Felip V pel càstig brutal que havia infligit a Xàtiva».
1621. L'illa austral americana de Xàtiva.
«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).
Detall de l'illa de Xàtiva, amb les illes de Diego Ramírez al sud, i l'estret de Sant Vicent, patró del País Valencià, a l'est. Al mapa, s'hi dibuixa amb la línia de punts la ruta seguida pels dos vaixells exploradors. De tant en tant, hi veiem els retombs que feien, avant i enrere, buscant albirar noves costes o a mercè dels vents.
1621. L'illa austral americana de Xàtiva.
«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).
L'escala il·lustrada del mapa.
1621. L'illa austral americana de Xàtiva.
«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).
La primera pàgina del manuscrit, a partir del primer dia de navegació de Lisboa a Rio de Janeiro. 
1621. L'illa austral americana de Xàtiva.
«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).
Detall del diari del cosmògraf valencià, amb les anotacions de la navegació, i que ens transporten a aquelles pel·lícules d'aventures marines que ens empassàrem durant la nostra infantesa, plenes d'illes tropicals, veles a tot vent i paradisos terrenals, com la del Marlon Brando del «Mutiny of the Bounty».
1621. L'illa austral americana de Xàtiva.
«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).
Un detall de les observacions que descriu aquests grans animalots que eren els lleons marins, «unos pescados de la mitad del cuerpo arriba que assimilan muchissimo a un león». Fa posar la pell de gallina, oi, pensar que foren els primers a veure'n i a descriure'ls. Quina emoció, quanta aventura!