Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XVIII. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XVIII. Mostrar tots els missatges

20180612

[1846] BCN, vista divuitesca acolorida

1720 ca. «Barcino. Barcellona», Joseph Friedrich Leopold.
Joseph Friedrich Leopold (també Joseph, Josef; en llatí Joseph Fridericus Leopoldus (Augsburg, 1668-1727) fou un gravador i editor d'art i música alemany. Com a gravador de coure Leopold va fer-se a partir del 1695 un nom durador. Va fundar una editorial per a l'edició de música, faceta en què el seu fill, que en continuà la tasca, aviat se'n convertí en el més important a Augsburg, a la primera meitat del segle XVIII. No obstant això, la importància del fundador de la companyia rau principalment en l'inici de la difusió de formes ornamentals estrangeres copiades o imitades, que va publicar en forma de llibres de referència i, d'aquesta manera, va ajudar a impulsar-ne l'auge per tot Alemanya.
1720 ca. «Barcino. Barcellona», Joseph Friedrich Leopold.
La tradicional vista de la ciutat de Barcelona des del mar, amb una breu llegenda explicativa de l'emplaçament, la història i  punts destacats, com ara el seu «guten Hafen».
1720 ca. «Barcino. Barcellona», Joseph Friedrich Leopold.
Dos angelets sostenen als angles superiors un parell de llançolets amb els 24 punts arquitectònics més destacats de la ciutat.
1720 ca. «Barcino. Barcellona», Joseph Friedrich Leopold.
Montjuïc (1) amb les banderes de senyalització de què disposava; el bastió de la Drassana (2); el monestir de Santa Madrona (3), patrona de la ciutat; i el gran edifici gòtic de les Drassanes (4), llavors reconvertit en arsenal per a la pólvora i municions de l'artilleria. Al costat mateix, allà on al cap de 150 anys s'hi aixecarà el monument de Colom, l'arrodonida Torre de les Puces. Al darrere seu, una ampla esplanada al final de la muralla de les Rambles, amb la porta (5) que hi donava accés flanquejada de torres defensives.

1720 ca. «Barcino. Barcellona», Joseph Friedrich Leopold.
L'antic convent i església dels franciscans (6) rere la muralla de mar. També el Palau del virrei (7) i el campanar de l'església de la Mercè (8). Sobresortint per sobre les teulades, el ferreny campanar de Santa Maria del Pi (9) i al fons, ben visible des del mar, la muntanya de Montserrat (23).
1720 ca. «Barcino. Barcellona», Joseph Friedrich Leopold.
L'skyline històric de la nostra capital, al centre del barri gòtic. El palau episcopal (11) i l'antic palau reial, llavors de la Inquisició (13), tot i que al gravat el número se situa sobre la cúpula del Palau de la Generalitat (12), amb les definicions canviades al llançol. La presó (14), i al fons fora la primera muralla, el convent del Carme (10). 
1720 ca. «Barcino. Barcellona», Joseph Friedrich Leopold.
Les torres de Santa Maria del Mar (15) i l'agulla de Santa Caternina (16); l'edifici de la Duana (17), la plaça d'armes al Pla de Palau (18). La Porta de Mar (20), amb definicions canviades, l'antiga església de Montserrat (21), la torre de Sant Joan (19), els molins de vent (22), i la torre del far o fanal (24). Les errades són pròpies pel fet que es treballava sobre antigues còpies.
1720 ca. «Barcino. Barcellona», Joseph Friedrich Leopold.
La incipient Barceloneta. Entre el moll i les escorrialles del Rec Comtal, el nou barri de pescadors veurà la llum al llarg d'aquell segle XVIII.
1720 ca. «Barcino. Barcellona», Joseph Friedrich Leopold.
El primitiu moll corbat i el robust primer fanal del port de la ciutat.
1720 ca. «Barcino. Barcellona», Joseph Friedrich Leopold.
Detalls dels diferents tipus de vaixells, galeres i grans galions, fondejats al port, i de les barques amb pavelló usades per acostar-se a terra. 

20180309

[1812] L'almadrava de l'Hospitalet del segle XVIII

Segle XVIII. L'almadrava de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional por el comisario real de guerra de marina», 
Antonio Sañez Reguart (1791-1795) (BDH).
Plànol de la costa tarragonina des del Cap de Salou fins al Coll de Balaguer. L'almadrava apareix calada al nord del coll, davant per davant de l'Hospitalet de l'Infant i d'una grandària que arriba gairebé fins davant de Cambrils. En canvi, en l'explicació de l'almadrava de l'Hospitalet que fa l'autor, en situa la concessió del Coll cap al sud.
Segle XVIII. L'almadrava de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional por el comisario real de guerra de marina», 
Antonio Sañez Reguart (1791-1795) (BDH).
El plànol ens permet de veure, de manera prou acurada, la costa de l'Hospitalet a final del segle XVIII. La fortificació militar (A) presideix el Coll de Balaguer, autèntica frontera durant segles cap a les terres de l'Ebre, fins al punt que es constituí en frontera lingüística dels dos grans dialectes. Al peu de la serra, la platja del Torn, avui tan preuada llavors tan desèrtica, lluïa una ferma torre de vigilància (B), de la qual avui en sobreviuen unes quantes pedres al petit illot característic que tanca la platja pel costat sud. 

Ara mateix, desconec la data d'abandó de ses tasques pròpies de l'antic hospital que dona nom a l'Hospitalet. Però el fet que existís durant el segle XVIII una fonda (K) al peu de la banda septentrional del coll, suggereix que potser l'antic edifici havia perdut la capacitat d'hostatjar els viatgers. Fora plausible creure que la Guerra dels Segadors li hagués passat dura factura destructiva durant la campanya que les tropes castellanes feren pels rodals just al moment de la batalla de Cambrils (1640) que acabà amb el genocidi amb traïdoria de prop de set-cents compatriotes catalans en sortir de la vila fortificada en haver-se rendit.
Podem deduir que l'hostal o posada fos a tocar del camí, és clar, i que se situés just a l'acabament del pla, abans de la pujada, probablement no gaire lluny del Mas de Cala d'Oques. El càmping que aquests darrers decennis hi acull campistes i caravanistes, n'és el continuador de la tradició d'acollida de forasters i viatgers, ara turística vacacional, sempre amb el permís del vent.
Segle XVIII. L'almadrava de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional por el comisario real de guerra de marina», 
Antonio Sañez Reguart (1791-1795) (BDH).
Una interessantíssima disquisició etimològica de l'autor sobre l'origen del mot. Sorprenentment, apunta una etimologia romànica més enllà de la simple adscripció als orígens aràbics que se sostenia fins aquell moment. Després d'ell, cap altre estudiós ha concedit crèdit a la filiació proposada. Es basa en un erudit anterior, Benedictino Sarmiento, de mitjan segle il·lustrat, els arguments del qual copia en les notes a peu de pàgina.

Primer que res, carrega contra la simplicitat de considerar totes les veus que comencin per al- com a aràbiques, atès que no sempre es compleix la norma. Exposa que els mots del seu idioma espanyol, almadraque i almadrava provenen del llatí MATTA, amb significat de mata, com a mata d'herba. D'aquest ètim provenen, segons l'erudit, el francès materàs, matelàs (cat. matalàs), antigament omplerts d'herbes i palla, i, com diu, l'almadraque del castellà (coixí o matalàs).
Segle XVIII. L'almadrava de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional por el comisario real de guerra de marina», 
Antonio Sañez Reguart (1791-1795) (BDH).
L'autor sosté que el primitiu almadrava designava el teixit o xarxa d'espart que es feia servir a la pesquera. «Y como los atunes han sido famosos peces, quedó Madraba o Almadraba para significar las redes para los atunes». Haurien sigut, doncs, els moros, entès el mot com a parlants de l'àrab, els qui haurien afegit el prefix al- al mot agafat d'alguna llengua romànica.

El pas del llat. MATTA al primitiu madrava (fr. madraque o madrague) queda només registrat pel significat, però no pas per la forma del mot. La teoria només en demostra la similitud, però no ben bé la filiació formal directa, atès que no s'hi explica en cap moment l'aparició de la -r.
Joan Coromines, DECLC, almadrava.
El nostre savi etimòleg, en canvi, sí que remet almadrava, doc. al segle XIV al Diccionari de Rims de Jacme Marc com a almadraga, a una arrel aràbiga amb presència de la -r. Descriu també el procediment de pesca, a partir de la ressenya feta pel seu pare amb motiu d'una visita a l'almadrava de Roses al 1898, que identifica com l'almadrava de cala Montjoi. 
Joan Coromines, DECLC, almadrava.
Però curiosament, Coromines cita un ús del mot madrava a tota la costa central del país, del Camp de Tarragona a les castellonenques, «per designar el matissar espès i quasi impenetrable que creix en aquells vessants». Això torna a obrir una escletxa interpretativa, que torna a acostar el mot a les tesis d'aquell erudit del segle XVIII, que en defensava l'origen romànic. Llàstima que el nostre etimòleg no en seguís la pista i despatxés el tema sense cap més aprofundiment. 
Joan Coromines, DECLC, tonaira.
Des d'antic i més freqüentment que almadrava, es feia servir el mot tonaira, de formació mossàrab segons els nostre savi de la llengua, mot «tant o més antic que a Sicília [documentat allà al segle XII], provinent de les almadraves de les costes tortosines, valencianes i balears, on les almadraves abunden més que enlloc i des de ben antic». La documentació a la Crònica de Muntaner, de començament de segle XIII, fa creure que l'ús de tonaira venia ja d'antic. 

Segle XVIII. L'almadrava de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional por el comisario real de guerra de marina», 
Antonio Sañez Reguart (1791-1795) (BDH).
Segons el text, entre l'Hospitalet i el Coll de Balaguer, ben bé enmig de la platja de l'Arenal hi hauria hagut el salador (C) de la colònia pesquera. Però atès que, com ja hem dit anteriorment, la concessió de l'almadrava s'estenia des del Coll cap al sud i no cap al nord com el mapa mostra contravenint la pròpia lletra de l'autor, és plausible creure que es tracta d'un emplaçament figurat. La presència de la colònia pesquera a la platja de l'Almadrava, fa pensar que el salador i algunes barraques ja hi existiren allà, i no pas a les platges de l'Hospitalet. 
Segle XVIII. L'almadrava de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional por el comisario real de guerra de marina», 
Antonio Sañez Reguart (1791-1795) (BDH).
La mola de l'antic Hospital (D) a la dreta de la riera de Llastres. Encara no s'hi veuen cases adossades. La costa és avui ocupada pel port esportiu i una passarel·la de fusta travessa la riera per connectar amb Miami Platja i la platja del Cristall. Poc més de dos-cents anys i els canvis tot ho han trasbalsat, com si d'una altra dimensió en el temps es tractés. Ni tan sols gairebé un sol pi ni garrofer hi és dibuixat, tot i que no podem descartar que l'autor no els volgués o sabés com incloure'ls-hi.

Segle XVIII. L'almadrava de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional por el comisario real de guerra de marina», 
Antonio Sañez Reguart (1791-1795) (BDH).
Indica el «Diccionario» que els indicis fan remuntar la tradició pesquera de l'almadrava als temps del fenicis, o sigui, fa més de dos mil anys. Se citen les monedes gaditanes d'aquells temps, que incloïen els principals productes amb què es comerciava, com raïms, espigues o tonyines. 

La descripció de tota l'operació de pesca és feta molt acuradament i detallada, identificant-ne diverses menes segons disposició de xarxes o maneres de moure les xarxes entre altres. També segons l'època que es parava l'almadrava. La majoria eren almadraves de pas, és a dir, de captura dels peixos en la seua migració per a fresar o pondre els ous aigües amunt de la Mediterrània. Calia deixar parades les xarxes d'espart a prop de la costa durant uns quants mesos a l'espera del pas dels peixos, ja que «en el hecho de seguir los atunes su viage, que regularmente es con bastante inmediación a tierra, encuentran para ellos aquel obstáculo insuperable». També hi havia almadraves que paraven les xarxes en el viatge de retorn.
Segle XVIII. L'almadrava de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional por el comisario real de guerra de marina», 
Antonio Sañez Reguart (1791-1795) (BDH).
La torre de Miramar, segons en diu l'autor, emplaçada al nord de l'Estany Gelat, a l'actual urbanització Pins de Miramar, abans dels Masos d'en Blader, entre les puntes dels Penyals (de l'actual torre que ha quedat empetitida entre els gratacels de Miami Platja) i la punta de la Porquerola.

El lloc va ser adquirit els primers anys del segle XV pel municipi de Barcelona per aixecar-hi una botiga per a emmagatzemar el blat que arribava en carros des del terme de Tivissa i que esperava ser carregat en naus cap a Barcelona. La botiga estava formada per un casal fortificat, sitges, una torre de defensa i un nucli de població petit. Al segle XVI la torre estava dotada de guàrdia permanent, però un segle després el poble era ja deshabitat i l'aigua del mar arribava fins a les cases. Al començament del segle XIX l'estructura de l'establiment barceloní es mantenia encara, i ben visibles dues de les quatre torres que havien existit, i les armes de la ciutat també ben visibles, les sitges i el forn de pa. La torre de guarda va ser volada pels anglesos el 1813. El gravat, doncs, deu d'ésser l'únic document que resta per fer-nos-en una idea aproximada de la importància de la construcció (viquipèdia).


Segle XVIII. L'almadrava de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional por el comisario real de guerra de marina», 
Antonio Sañez Reguart (1791-1795) (BDH).
Detall de la vila de Cambrils (G) a la dreta de la riera d'Alforja, que avui passa pel bell mig de la població just després del port nàutic. Al començament del cap de Salou, la torre de vigilància (H) que hi havia. Diria que no es tracta pas de la Torre Vella, no tant escorada al cap, sinó d'alguna altra de les que certament hi hagué. 


Segle XVIII. L'almadrava de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional por el comisario real de guerra de marina», 
Antonio Sañez Reguart (1791-1795) (BDH).
El nombre d'embarcacions per a totes les tasques de la pesquera en l'almadrava era considerable. Del patró se'n deia arraix, i n'era el principal responsable. Havia de conèixer bé l'època i lloc en què calia armar l'almadrava, el règim de vents i de corrents marítims, la fondària i qualitat del sòl. Si aquest no l'encertava, «no será de admirar que los almadrabistas por defecto de ciencia del arraez en su oficio padezcan pérdidas y sufran gastos insoportables».

A banda de tonyina, altres peixos eren capturats a l'almadrava, com ara reigs, bonítols, peixos espasa o també taurons, «aunque estos dos últimos procura la gente que está de guardia impedirles que entren, porque si se verifica matan muchos peces y causan daño a las redes».

Segle XVIII. L'almadrava de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional por el comisario real de guerra de marina», 
Antonio Sañez Reguart (1791-1795) (BDH).
La descripció detallada i completa de les tasques i parada de l'almadrava és realment formidable. S'hi comenten també els hàbits migratoris de les tonyines, que són els que acaben marcant els temps de la pesca a l'almadrava: a la primavera, les tonyines entren des de l'Oceà fins al Pòntic o Mar Negra per tal de fresar-hi, atès que les aigües no hi són tan salades «con motivo de los caudalosos ríos que descargan en él». A la tardor, emprenen la marxa en sentit contrari. En el cas de les nostres costes, les tonyines feien estada al Golf de Lleó
Segle XVIII. L'almadrava de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional por el comisario real de guerra de marina», 
Antonio Sañez Reguart (1791-1795) (BDH).
Una almadrava calada en un lloc no identificat de la costa, que serveix a l'autor per situar la disposició dels elements i les descripcions de les tasques. Al diccionari s'hi inclouen algunes altres vistes esquemàtiques d'almadraves calades.

Segle XVIII. L'almadrava de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional por el comisario real de guerra de marina», 
Antonio Sañez Reguart (1791-1795) (BDH).
Breu ressenya de l'origen (encara de règim alodial feudal a les acaballes de l'Antic Règim a Europa) de l'almadrava de Roses al 1788, propietat de Josep Masdevall, metge de cambra de Sa Majestat (espanyola), «que en atención a sus méritos y servicios se dignó concederle facultad para calarla entre los cabos de Creus i Begur... con calidad de ser perpetua y hereditaria».

L'almadrava de l'Hospitalet era propietat d'un militarot petit aristòcrata de l'exèrcit (espanyol), que amb data de 1789 fou honorat amb «facultad perpetua y hereditaria para calar una Almadraba en la playa despoblada de las costas de la provincia de Tortosa, que intermedia desde el Fuerte del Coll de Balaguer hasta la Torre del Cap Roig, entrada del puerto del Fangar». És a dir, des de la platja del Torn per avall, cap a les costes del desert d'Alfama de Sant Jordi, del petit nucli de pescadors recent creat de l'Ametlla i fins a l'antiga torre de defensa a l'entrada del Fangar. Per tant, coincident amb la que trobem a mitjan segle XIX a la platja de l'Almadrava, al vessant meridional del Coll de Balaguer, la qual probablement degué d'ésser continuadora de la primera.


Segle XVIII. L'almadrava de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional por el comisario real de guerra de marina», 
Antonio Sañez Reguart (1791-1795) (BDH).
La il·lustració de la costa de l'Hospitalet de l'Infant mostra l'almadrava calada, amb la disposició dels vaixells (A.B.C.D.) que aguanten el cop i per aixecar-lo quan estigués ple de peix. Les lletres a.a.a. marquen la disposició de les enormes àncores on se subjectaven les xarxes. Se n'explica la distribució que en permet el tancament «quando se ve que ha entrado pesca para que no salga», i la distribució de les xarxes de cua de terra i de mar.

«Pesca do Atum na Costa do Algarve».
Vídeo d'una almadrava de l'Algarve portuguès que mostra 
l'espectacle majestuós d'aquesta tècnica de pesquera comunitària. 



20180119

[1792] Lo Delta del segle XVII

1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El perfil de la costa catalanovalenciana a cavall del Delta, en una carta de navegació de començament del segle XVIII, però que representa un estat del Delta molt més antic, almenys d'un segle abans.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
La costa valenciana fins a les terres altes d'Orpesa. De Peníscola avall: «Ces terres sont fort hautes». A més de Vinaròs, Benicarló, Peníscola i Orpesa, s'hi assenyalen les torres de defensa principal d'aquesta part de la costa. 


1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Detall de l'escarpada costa, dita turísticament dels Tarongers, «del Azahar» en la llengua dels nostres veïns de l'interior peninsular.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Detall de la costa nord de Castelló, amb Benicarló i Vinarós, amb el poble més a dins i el Grau amb torre i cases de pescadors al mar. 
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Detall de l'istme que lliga Peníscola amb la terra ferma.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
La costa sudcatalana des de Salou fins al Delta. Totes les principals poblacions i les torres de guaita que poblaven les parts costaneres més escarpades. El Delta s'observa encara en plena formació, tot i que probablement en una imatge copiada de mapes anteriors i potser ja un pèl antiquada per a l'època.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El Cap de Salou amb dos torres de defensa i guaita. A l'interior, Vila-seca, i Salou davant la platja, que s'allarga costa avall, tal com marca el puntejat del dibuix, que assenyala que es tracta de terres baixes.

. A banda de Reus, també a l'interior una mica desplaçada, semblen apreciar-se una torre de guaita a l'alçada de Cambrils, la població de Mont-roig, la torre dels Penyals o Espanyals, als penya-segats de l'actual Miami Platja, el lloc de l'Hospitalet i potser la torre del Torn.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Detall de Salou quan no era més que un senzill poble de pescadors.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El gran Golf de Sant Jordi, sobre el qual aclareix l'autor que no l'ha pas vist. S'hi assenyalen la torre de Sant Jordi, la d'Amposta i tres torres al Delta nord. La banya del Fangar no apareix ni tan sols formada. 
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El Delta davant de Sant Carles de la Ràpita, amb indicació de les runes del Reial Monestir de Nostra Senyora de la Ràpita, amb la petita però prominent serra del Montsià al darrere. Hi veiem altres torres i els pobles d'Alcanar i d'Amposta, i la indicació de les «marescages» o maresmes deltenques. 

La comunitat femenina del monestir ja decidí d'instal·lar-se a Tortosa a final del segle XVI, i el lloc restà enrunat arran de l'embarcament dels moriscos expulsats al 1610.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El Delta era conegut als mapes francesos com a «Baie dy Zoffa», badia de Zoffa o Soffa. 
1734. «Le Grand Dictinaire Geographique et Critique»,
M. Bruzen la Martiniere.
Diccionari de geografia del geògraf reial del primer Borbó repressor (espanyol), amb l'entrada dedicada a la badia dels Alfacs o de Zoffa.
1734. «Le Grand Dictinaire Geographique et Critique»,
M. Bruzen la Martiniere.
«La Baye du Zoffa est fort grande, ayant dix à douze milles de longeur, et quatre a cinq de largeur...», formada de nombroses illes baixes sorrenques i maresmes. L'entrada a la badia és imperdible: només cal guiar-se pel Montsià, o «Montagne de la Ravitta, qui paroît du fort loin. S'hi explica la manera d'entrar a la badia evitant els perills de les traïdores aigües poc profundes, on «il y a très-peu d'eau».
1734. «Le Grand Dictinaire Geographique et Critique»,
M. Bruzen la Martiniere.
Continua el text explicant l'emplaçament del monestir de la Ràpita, vist des del mar i aleshores ja un «vieux monastère», i de la veïna «Tour de garde quarrée sur une petite eminence». Una mica més avall hi havia una altra «tour ronde de garde armée d'une piece de canon». Hom podia proveir-se d'aigua a la font o pou del monestir, i també de llenya. A l'est del monestir, en una petita illa baixa hi havia aixecada la Torre de Sant Joan, concretament a deu milles. Tota la costa entre el monestir fins al davant de l'illa és plena de maresmes i estanys «bordez de grands arbres, mais dans les terres ce sont partout de hautes montagnes». Amposta era una petita vila a la plan, cinc milles al nord-est del monestir.

L'últim paràgraf es dedica a la «Rivière de Tortose». D'una banda a l'altra del Delta, «il y a plusieurs isles fort basses, bordées de sable, qui s'avancen fort au large; en forte qu'il faut faire un grand tour pour aller dans la Rivière de Tortose». S'hi destaquen els munts de sal aplegada a les illes que conformaran en el futur la punta de la Banya, «qui de loin paroissent fort blancs, et deux tours de garde», entremig de les quals hi hagué una cabana.







1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El Delta en plena formació. A l'antiga desembocadura, un petit nucli de cabanes de pescadors, qui sap si el futur llogaret de la Cava, que feia cap a mig segle que s'havia constituït:

L’any 1996 a la revista del Museu del Montsià el professor d’història, Sr. Xavier Ribas i Vilanova, va publicar que el nom de La Cava deriva de l'any 1666, quan alguns propietaris que tenien finques seguint el riu per la zona del Bosc, Peregó, l'Arenal, Illa de Mar, etc., es van reunir per a cavar una sèquia, des del revolt que el riu feia enfront del que es deia Punta Grossa, girant cap al nord i anant a desembocar al Goleró i la Torre de l'Àngel (Platja de la Marquesa) per mirar d'evitar que el riu se'ls mengés les finques en cada riuada, molt habituals en aquelles temps. Van construir la sèquia des d'aquell revolt fins al que en aquell moment era el Pantà (l'antic Port Fangós). A l'hivern següent, les primeres riuades, van fer que aquella sèquia esdevingués la sortida principal del riu, i des d'aleshores, el riu que anava cap al nord es va anant rublint. Quan es va llogar gent per fer l'excavació de la sèquia, la veu popular en va començar a dir "la cava" perquè segur que el temps que va allargar-se'n la construcció hagué de ser prou llarg, com qui deia que anava a 'la plantada' per dir a plantar arròs (viquipèdia).


La gran Torre del Riu podria ésser la de Camp-redó o Font de Quinto, del segle XIV, situada davant la Torre bessona de la Carrova, avui totes dos terra endins, allà on hi havia hagut l'antic estuari que detalla el dibuix, i que controlaven l'accés al port de Tortosa. Se sol contar que hi havia una cadena que es tibava i restava aixecada en cas de perill per tal de barrar la pujada de vaixells enemics. Ara bé aquesta darrera no apareix al mapa; en canvi s'hi situen dos petites torres defensives més.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Dtall de la Punta de la Banya, llavors en formació, amb els munts de sal assecant-se al sol. A dins la badia, la illeta de la Torre de Sant Joan.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
La rosa dels vents del mapa, que apunta cap al Nord terraqüi i el Nord magnètic.