[2101] L'Andorra del començ del segle XVIII

1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Les Valls d'Andorra en una representació del tombant del segle XVII al XVIII, feta pels primers geògrafs militars francesos en aquella època de consolidació del nou domini de la monarquia gavatxa sobre el Pirineu català, amb el país migpartit després del Tractat dels Pirineus. 

1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
La primera, curiosa i més destacada característica del mapa n'és l'orientació inversa, és a dir, amb el sud a la part superior. De manera que trobem les partides andorranes a peu de mapa i les terres baixes del Segre a dalt de tot. Encara que no desconeguda en algun altre mapa, no solia ser la representació més habitual. Si girem el full (que amb les eines digitals tot és així de senzill), n'obtindrem una representació més acostumada. Només hi tenim la vista de les valls de la Valira oriental, atès que les mesures del mapa no hi deixaven més espai.

No trobo explicacions de la intenció del perquè d'aquest canvi en l'orientació geogràfica dels mapes, en contra de la tradició. Però és obvi que si s'hi decidiren dos dels més importants geògrafs de la França del moment, és que hi havia d'haver alguna raó de pes, ni que només fos psicològica. No devien tampoc ésser de fàcil lectura per als oficials militars, més acostumats a les representacions tradicionals. És probable que es busqués un paral·lelisme simbòlic entre la direcció real de les marxes militars vers el sud amb sa representació gràfica, de manera que els accidents geogràfics es trobessin en la mateixa disposició que se'ls anaven topant. Davant d'un mapa, la nostra mirada, des del peu de pàgina, ja implica una presa de posició, i aquests mapes aconseguien centrar la posició de l'observant des de la mateixa França com a punt de referència.

1718. Andorra.
«Carte d'une partie de la Catalogne sur laquelle se trouve les cours des rivières de la Sègre, de la Noguera Paillaressa, la Rivière Salée et partie des cours de la Noguera Ribagorsana, de Balira, de Llobregat, de Cordonner, la Conques de Tremps et les vallées de Cloua, de Realp, d'Arques, de Perle, de Bonna, de Cabo, de Paillerol, de Castelbon, d'Andorra, d'Arsegre et d'Estona»,
 Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
El llarg títol del mapa es deu al fet que enumera totes les valls fluvials que pretén retratar, dinou en total, sovint només parcialment (per limitacions òbvies d'espai) i que, malgrat el notori afrancesament dels topònims i hidrònims, són del tot recognoscibles. Moltes de les poblacions s'acompanyen d'un número, que indica el nombre de focs o caps de casa de què gaudien en aquell inici del Set-cents. La qual cosa hi aporta un gran valor afegit. Però la més lloable característica del mapa és, sens dubte, la bellesa captivadora de l'acoloriment. 

Si la cartografia europea de l'Època Moderna ha de tindre un pare o mare, aquest-a ha de ser la cartografia militar gavatxa, que des de final del segle XVII es desenvolupà per mitjà dels treballs del «Dépót de la Guerre», gran arxiu per a la conservació de la memòria dels fets militars de l'exèrcit francès segons els plànols, mapes, memòries, escrits i tota mena de gravats i publicacions topogràfiques, i per mitjà de la creació del cos d'«lngénieurs Géographes» al 1696, els membres del qual, sobre el terreny, prenien mesures i dibuixaven tot allò que tingués interès militar per tal de coadjuvar a l'èxit de les campanyes militars dels mariscals gavatxos. Ja durant tot el segle XVI, diversos enginyers, com el Senyor de Beaulieu, havien començat a desenvolupar aquesta vertadera nova 'arma' de guerra, basada en el coneixement previ del teatre d'operacions a través de representacions gràfiques, mapes i plànols.

Roussel i La Blottière foren dels primers i destacats enginyers que, en aquells temps de començ del segle XVIII tombaren pels Pirineus i per Catalunya, durant i acabada la Guerra de Successió, tot deixant-nos-en unes bellíssimes reproduccions, que provoquen les delícies dels experts i la badoqueria dels llecs. L'apropiació del nord del nostre país de part de l'Estat (francès) després de l'aixecament dels Segadors, portà la frontera política als Pirineus, i la necessitat d'assentar-la i assegurar-la en aquell tombant de segle, vista la sorprenent manca de reclamació territorial de part de l'Estat (espanyol), n'accelerà la representació geogràfica.
Un excel·lent article sobre el mapa dels Pirineus del 1730 d'aquests cartògrafs, el podeu llegir a «El repte cartogràfic del Pirineu en el mapa de Rousse i la Blottière (1730)» de Jesús Burgueño (enllaç) sobre la «Carte Generale des Monts Pyrenées», el gran mapa de la serralada que fora usat durant tot el segle divuitesc i fins a les guerres napoleòniques.

1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  

Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
La llarga descripció del mapa amb les conques fluvials que representa.

1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Detall de l'escut que presideix el mapa, probablement l'ensenya de la monarquia (francesa) en temps de Lluís XV.

1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
El tram final de la Valira arribant al Segre als peus de Castellciutat, amb les sèquies derivades al pla de la Seu d'Urgell.

Les grafies amb b/v es val alternant en els docs. històrics i demostren la confusió que des de ben aviat hi hagué entre aquests dos fonemes en favor de la bilabial. Pel que fa a l'etimologia, el mestre Coromines ens hi posa llum: «prové de VALERIA... amb tractament normal de la E (breu), que davant I (breu) en català dona -í-... Coincideix, doncs, amb el nom propi romà VALERIUS, en forma femenina. Que un nom de riu, de grandària mitjana o petit, vingui d'un NP, és un fet que es repeteix molt en la nostra toponímia: Francolí, Gaià (GALLIANUS), Ges, Ricardell, Orlina i altres...
«Valerius fou molt representat en el santoral romà: el Sant nat a l'Àfrica se celebra el 16 de novembre... Batejar els infants amb aquest nom encara és ben popular en terres pirinenques... i si hi hagué molts Valeris en temps visigòtics, més que ara, no és estrany que això vagi deixar més rastre a la zona Ribagorça, Palars, Andorra, Cerdanya, ciutadella de tots els arcaismes... I que això no passava pas solament amb els noms dels rius ens ho prova almenys el nom del Mont Valier, el gran cim pirinenc 2.519 alt. arran del trifini entre la Vall d'Àneu (terme Alòs), i els termes municipals de Seix i Sarrat... En el terme de Fraga hi ha una partida Mont de Sant Valero...
«Sant Valeri fou invocat pels pagesos, sobretot, com ho fan amb tots els sants, contra la calamitat que més els preocupa, la secada. L'AMNIS VALERIA fou, doncs, un corrent d'aigua posat sota la protecció de Sant Valeri, a tall de patronatge d'aquests corrents d'aigua preciosos, que mai no s'eixuguen. Alhora es donava l'epítet de VALERIA a les estives i als pàscua d'En-Valira, on neix la Valira...»

1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Sant Julià de Lòria amb 50 focs, Aixovall a,b 15, Santa Coloma amb una dotzena. És destacable la proliferació de ponts sobre la Valira d'Andorra la Vella per avall. S'hi destaca l'antic camí muntanyenc cap a la Cerdanya, cap a Arànser i Lles, probablement impracticable a l'hivern i només de ferradura a l'estiu.

1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Andorra la Vella, amb 60 focs, i els horts als peus de la ciutat. Això vol dir, sobre els 400 habitants o poc més. O sigui que, amb tres-cents anys més, la població s'ha multiplicat per cinquanta, i bàsicament durant la segona meitat del segle passat. 

Les Escaldes amb 40 focs i Engordany amb menys de 10. S'hi destaquen amb claresdat els molins fariners de la sèquia derivada de la Valira passat el pont d'Escaldes. 

1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
No s'acaba de veure bé el nombre de focs d'encamps, potser 62. Però Sant Miquel de Mosquera, amb 30, ja n'era un nucli important, mentre que Vila era molt més modest, només amb 7. 

1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Les Bons amb 9 focs, però amb pont sobre el riu. Del Santuari de Meritxell no se n'especifica la població que agrupava a son voltant, però sí que té presència al mapa, cosa que vol dir que era ja considerat lloc de referència. Mentre que d'allà en amunt, cap a Canillo i Envalira, ja no hi havia gran cosa destacable per als autors del mapa.

[2072] Los focs catalans de 1685

[2095] Lo setge de Balaguer durant la primera República, 1645, més

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).

Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 

fet per Nicolas Cochin (1610-1686).

Les restes del castell andalusí, després cristià, molt malmès en l'assalt a la ciutat de les tropes de Ferran d'Antequera per sufocar les pretensions dinàstiques de Jaume d'Urgell, que passaria a ser 'el Dissortat'. Amb sa dissort, a començament del segle XV, s'extingiria la casa comtal barcelonina i, de propina, el vell castell balaguerí. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).

Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 

fet per Nicolas Cochin (1610-1686).

Detalls de la trama urbana, més recreada que realista. L'església de la qual en veiem el campanar per sobre de l'horitzó de les teulades, ha de ser la de Sant Salvador, que feu les funcions de parròquia de la ciutat des del segle XIV i fins que Santa Maria la Major li prengué la categoria, cap a mitjan o final del segle XVI. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).

Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 

fet per Nicolas Cochin (1610-1686).

L'entrada a la ciutat pel vell pont de pedra medieval, amb els potents tallamars que l'adornaven i reforçaven. La gran portalada era més una torre fortificada de temps medievals que protegia l'accés a dins la vila, a on les mateixes cases feien de muralla, i a on l'estret espai del cingle als peus del castell ja protegia l'entrada de manera natural. S'hi aprecia bé el camí que pujava cap al pla del castell. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).

Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 

fet per Nicolas Cochin (1610-1686).

El magne convent dels Dominics, ben assentat al bell mig de les fortificacions abaluardades que protegien l'entrada al pont, sembla que amb fossat ple d'aigua i tot. La perspectiva amb què l'edifici gòtic és retratat potser resulta desviada, però ens en mostra la fàbrica amb tota sa esplendor. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).

Els gavatxos es referien a l'orde mendicant de Sant Domènec de Guzman com a 'jacobins', perquè el convent parisenc era al costat de l'església de Sant Jacques (Sant Jaume). Quan, passats els segles, arribarà la revolució francesa, als absolutistes i reialistes, partidaris de combatre la revolta llibertària, s'hi reuniran, adquiriran també el sobrenom de jacobins. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).

El convent del Sant Crist a l'antic pla d'Almatà, la vella ciutat alta andalusina. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).

Al pla d'Almatà, la destrucció de masos i granges fou total. La semblança de totes les masies, fa suposar que més aviat fou un detall de taller que no pas un apunt de la realitat, que volia indicar la gran devastació dels voltants de la ciutat. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).

La destrucció dels masos i cases de l'horta balaguerina per les operacions bèl·liques és patent en el gravat. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).

Henri de Lorena, comte d'Harcourt, general gavatxo al capdavant del setge de Balaguer, contempla la ciutat acabada de conquerir a les tropes castellanes, envoltades des del juliol, després de la derrota a la batalla de Sant Llorenç de Montgai del 22 de juny, i rendides a mitjan octubre. Aquell mateix any, havia estat designat virrei de Catalunya, càrrec que ostentà fins al 1647, en suport de la Primera República catalana.

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
L'impressor del gravat, enginyer i geògraf reial de Lluís XIV. Els dibuixos eren presos del natural pels militars desplaçats amb l'exèrcit a les campanyes bèl·liques, però eren acabats al taller de l'impressor reial, a on se'ls donava un traç similar i un estil compartit. D'entrada, el realisme de les imatges és prou gran, encara que en els detalls pot ben bé ser que, des del taller parisenc, no se'n recordés l'autenticitat, si no havien quedat prou ben reflectits en els esborranys. En conjunt, el treball de Nicolas Cochin i de Beaulieu ens ofereix un meravellós retrat de la Balaguer dissetesca, de la qual no gaire lluny en l'horitzó en farà quatre-cents anys!

[2094] Lo setge de Balaguer durant la primera República, 1645

[2092] L'illa austral americana de Xàtiva

1621. L'illa austral americana de Xàtiva.
«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).
Mapa de l'illa de la Terra de Foc que l'autor inclogué en sa relació manuscrita sobre el viatge d'exploració a l'estret de Magallanes, que llavors els holandesos acabaven de trobar. L'expedició partiria de Lisboa al setembre de 1618, encapçalada pels germans Garcia Nodal i a on Diego Ramírez hi faria de cartògraf. Fou a la tornada quan, en reconeixement de la tasca feta, va ser nomenat cosmògraf i pilot major del rei (espanyol) Felip III, monarca que finà aquell 1621 i al qual el nostre Rector de Vallfogona inclogué en la presentació d'aquella immortal cagadora.

La (seua) monarquia volia saber si hi havia pas més avall d'aquell estret i les dos caravel·les solcarien l'oceà per esbrinar-ho. En efecte, confirmaren que la Terra de Foc era una illa, i batejaren alguns dels més destacats accidents geogràfics amb què es toparen amb nom valencians: l'Illa de Xàtiva i el cap de Sant Vicent. A les illes més meridionals amb què es creuaren les anomenaran amb el nom del mateix cosmògraf.

No hi ha gaires notícies més d'aquest Diego Ramírez, que sembla que es deia Ildefons, i que es millorà el nom en arribar a la cort (espanyola), tot esdevenint Diego i afegint-se un De al cognom. Per bé que no era d'orígens nobiliaris, sinó nascut a Xàtiva, a on no hi consta cap família Arellano, possiblement també un afegit cortesà.

1621. L'illa austral americana de Xàtiva.«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).
Portada del manuscrit de la navegació austral, «con algunas cosas curiosas de navegación». En efecte, a més del diari que portà, hi afegí nombroses taules nàutiques, de la ruta seguida, de càlculs horaris, etc. que faran les delícies dels experts en la qüestió, si és que aquest tipus de navegació encara s'estudia a les escoles nàutiques, plenes d'electrònica i tecnologies modernes, segons les quals, com en la majoria dels àmbits de la vida, ens faran perdre l'escriure, que diu la dita.

1621. L'illa austral americana de Xàtiva.
«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).
Una mostra de les taules que resumeixen la cronologia del viatge. 

1621. L'illa austral americana de Xàtiva.
«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).
El medalló que il·lustra el mapa amb la llegenda del cosmògraf Ramírez i la data de 1619 com a data del descobriment del nou pas entre els oceans, i en què ell mateix s'identifica com a natural de Xàtiva. 

1621. L'illa austral americana de Xàtiva.
«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).
Detall de l'illa de Xàtiva, la Terra de Foc, que en tots els mapes anteriors era dibuixada com un incògnit continent austral. A partir d'aquesta data, els mapes s'aniran adaptant als nous descobriments geogràfics, i la passaran a dibuixar com a l'illa que realment és i que fou circumnavegada per l'expedició de Ramírez per primer cop, ara en farà 400 anys!

Per ací i per allà es llegeix que el nom de Xàtiva fou esborrat de l'illa per venjança del rei (espanyol) Felip V contra els xativencs o xativins. Sembla que no en tingué prou amb l'incendi i destrucció de la ciutat al 1707, i el canvi de nom pel de San Felipe, que també volgué que se'n perdés el record que l'illa austral americana feia de la ciutat.

Malgrat aquesta bonica i convenient relat que lliga tan bé amb els dissortats annals de la ciutat, el cas és que el mapa de Ramírez es mantingué impublicat durant segles, i cap altre dels mapes que he vist dels segles XVII i XVIII d'aquest territori austral en fa menció. Sempre s'hi parla de la Terra Magallànica o Terra de Foc. Sembla, doncs, que els seus superiors a la Casa de Contratación sevillana no tingueren interès en la difusió i assentament del topònim valencià en terra austral americana. Malgrat tot, el detall del cosmògraf és entendridor i lloable: en trobant-se com aquell qui diu als antípodes se'n recordà de sa terra, i li reté homenatge. No sabem per sa biografia si era valencià valencià ni si parlava la llengua del país, però el record i reconeixement cap a la pàtria indiquen estrets i sentits llaços emocionals.

1720. Felip V, retrat del Borbó (espanyol) de Josep Amorós,
Museu Municipal de l'Almodí de Xàtiva (vilaweb)
«Una de les atraccions culturals més visitades de Xàtiva (Costera) és el Museu Municipal de l'Almodí, que ocupa dos imponents edificis del centre de la ciutat: el Pes Reial i l'Almodí, l'antiga llotja de contractació del blat construïda entre el 1545 i el 1548. Molts visitants saben ben bé què hi van a veure: el retrat cap per avall de Felip V, el rei que va ordenar avui fa tres-cents set anys l'incendi de Xàtiva.

«Malgrat que el quadre, obra del mediocre artista local Josep Amorós, és del 1720, la idea de col·locar-lo capgirat és molt més recent. El 1919 es va traslladar al Museu de l'Almodí, però no fou fins al 1956 quan el jove sacerdot Francesc Gil va suggerir al director a l'època, Carles Sarthou, de penjar el quadre de cap per avall com a penitència de Felip V pel càstig brutal que havia infligit a Xàtiva».

1621. L'illa austral americana de Xàtiva.
«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).
Detall de l'illa de Xàtiva, amb les illes de Diego Ramírez al sud, i l'estret de Sant Vicent, patró del País Valencià, a l'est. Al mapa, s'hi dibuixa amb la línia de punts la ruta seguida pels dos vaixells exploradors. De tant en tant, hi veiem els retombs que feien, avant i enrere, buscant albirar noves costes o a mercè dels vents.

1621. L'illa austral americana de Xàtiva.
«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).
L'escala il·lustrada del mapa.

1621. L'illa austral americana de Xàtiva.
«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).
La primera pàgina del manuscrit, a partir del primer dia de navegació de Lisboa a Rio de Janeiro. 

1621. L'illa austral americana de Xàtiva.
«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).
Detall del diari del cosmògraf valencià, amb les anotacions de la navegació, i que ens transporten a aquelles pel·lícules d'aventures marines que ens empassàrem durant la nostra infantesa, plenes d'illes tropicals, veles a tot vent i paradisos terrenals, com la del Marlon Brando del «Mutiny of the Bounty».

1621. L'illa austral americana de Xàtiva.
«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).
Un detall de les observacions que descriu aquests grans animalots que eren els lleons marins, «unos pescados de la mitad del cuerpo arriba que assimilan muchissimo a un león». Fa posar la pell de gallina, oi, pensar que foren els primers a veure'n i a descriure'ls. Quina emoció, quanta aventura!

[958] Viatjant pel País Valencià al segle XIX

[2090] Lo setge de Balaguer al febrer de 1711

1711. Plànol del Setge de Balaguer (REBAE).
«Plano del Asedio o Ataque de la Ciudad de Lérida, 1713».
Amb aquest nom, de nul·la base històrica, es troba catalogat el plànol de Balaguer en aquesta xarxa (espanyola) d'arxius. Com bé és sabut, la caiguda de Lleida en mans borbòniques francoespanyoles es produí al 1707. Com que Balaguer fou presa al 1711, aquesta és la data amb què obro el peu de foto. No hi ha tota la ciutat dibuixada, sinó només la part més occidental i de l'altra banda del Segre, i serveix per senyalar-hi la disposició de les bateries d'artilleria que degueren ajudar a la presa de la ciutat entre el 19 i el 27 de febrer d'aquell any. 

1711. Plànol del Setge de Balaguer (REBAE).
«Plano del Asedio o Ataque de la Ciudad de Lérida, 1713».
La part a tocar de la muralla de ponent de la ciutat a on hi havia la Porta de Lleida fou la part més castigada, probablement per obrir-hi una bretxa que permetés el pas de la tropa assaltant. Seguint l'estratègia militar amb què operaren els exèrcits borbònics francès i espanyol en els diferents setges en aquells anys de guerra contra Catalunya, l'atac a la ciutat es produí pel costat més desprotegit, lluny de l'abast dels canons del Castell Formós, costat que a més era pla i sense desnivells, cosa que facilitava l'envestida.  

1711. Plànol del Setge de Balaguer (REBAE).
«Plano del Asedio o Ataque de la Ciudad de Lérida, 1713».
Detall de les posicions artilleres atacants, que obrien foc des de l'altra banda de l'ample Segre, perfectament coberts i allunyats de tot perill. Per allargar la curvatura del tret van aixecar-s'hi un parell de talussos entre el camí i la vora del riu. S'hi distingeixen set peces d'artilleria, que devien poder arribar a disparar cap a 50 bales per hora. Un càstig insofrible de totes totes. 

1711. Plànol del Setge de Balaguer (REBAE).
«Plano del Asedio o Ataque de la Ciudad de Lérida, 1713».
Als afores de la ciutat, el convent de Sant Francesc, com era usual des de l'Edat Mitjana, que per tal d'atendre pobres, pàries i malalts, s'havien emplaçat lluny de la 'bona gent' de les ciutats. Actualment, el lloc ha quedat ja integrat a la trama urbana de la ciutat.
El camí de Lleida que entrava a la muralla, ho feia per un pont de fusta, potser llevadís i tot, objecte dels trets d'artilleria, els quals podien arribar bastant més amunt i tot, fins dalt al baluard. Dins la ciutat, s'hi senyala el convent dels carmelites descalços, que tenia església a tocar del carrer del Barrinou, si no m'erro, i disposava a més d'un gran claustre. Actualment, crec que l'ubicaríem al solar a on s'hi ha aixecat l'Arxiu Comarcal, al carrer de Sant Josep, sota l'advocació del qual hi hagué aquesta església carmelitana, llavors de recent creació. Dalt del turó, la silueta de l'església gòtica de Santa Maria presidint la ciutat. 

1981. Església de Sant Josep, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Arxiu Gavín del Monestir de les Avellanes (monestirs.cat). 
En el magnífic web de Monestirs de Catalunya, s'hi explica l'atzarosa història del monestir carmelità de la ciutat, que passà a parròquia de Sant Josep al segle XIX, i arribà a fer de caserna de la Guardia Civil (espanyola) i tot. L'any 1996 se'n va esfondrar la coberta i es va optar per l'enderrocament complet.

1920 ca. Església de Sant Josep, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Arxiu Gavín del Monestir de les Avellanes (monestirs.cat). 
L'interior de l'església abans de la guerra, moment en què segurament resultà danyada en els moments inicials de descontrol revolucionari que es desfermaren per oposar-se a l'Alzamiento Nacional franquista o cop d'estat contra el govern constitucional republicà. L'església era de senzilla factura neoclàssica. 

1711. Plànol del Setge de Balaguer (REBAE).
«Plano del Asedio o Ataque de la Ciudad de Lérida, 1713».
El pont balaguerí, el vell pont de pedra medieval de vuit arcades, amb els pilans acabats en tallamars per combatre l'embat dels troncs i l'aigua desbocats durant les rubinades anuals que durant segles es patien. Al centre, la caseta del burot, diguem-ne la duana o peatge per tal d'entrar mercaderies a l'interior de la ciutat murallada. Al cap dret del pont, i donant gran magnanimitat a l'entrada al recinte de la ciutat, s'hi aixecava un gran arc, als peus del serrat on jeien les restes dels antics murs del Castell Formós, ja en aquell temps molt deteriorat.

El cappont fortament fortificat al voltant de vell convent dominicà protegia l'accés al pont. 

[2071] Pel Montsec, Àger i Balaguer al 1685