Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Manuel de Pedrolo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Manuel de Pedrolo. Mostrar tots els missatges

20180603

[1843] Un parell de Pedrolos primerencs (documentalistes i existencialistes)

1960. «Una selva com la teva», Manuel de Pedrolo.
Portada de la primera edició del llibre, Ed. Destino.

La primera novel·la llarga de l'autor més enllà dels primers contes escrits.
«Una selva com la teva», Manuel de Pedrolo (1960).
«Novel·la i document», Joan Triadú, AVUI, 18 de maig, 1980.
Igual que la novel·la realista del segle XIX promogué el retrat fidel de la societat a imatge i semblança de l'invent de la fotografia, la literatura europea i americana, amb Conrad i London al capdavant, desenvoluparà un gènere narratiu a imatge i semblança del «reportatge de qualitat literària i del cinema 'verídic' de l'època, amb les seves imatges de denúncia i d'inesperada poesia».

En la literatura catalana, trencada pel triomf del feixisme (espanyol) a partir del 1939, la novel·la documental arribarà vint anys després, cap al 1960, de la mà entre altres d'Espinàs, Pedrolo, Joan Vila Casas o Fèlix Cucurull. «Aquesta novel·la en català té un interès específic per dos motius: per l'ús que fa dels recursos d'estil, lingüístics, i per la projecció que assoleix prop d'un públic jove i potencialment nou. La dinàmica d'aquesta novel·la 'documental' comporta, en general, l'adopció d'un llenguatge asèptic, d'un to fred i de vegades dur, sobretot en els diàlegs, sovint preponderants com en certs guions cinematogràfics... el novel·lista s'acosta a l'actitud de reportar i d'informar, per tal que el lector en tregui ell mateix les conclusions».
1960. «Una selva com la teva», Manuel de Pedrolo.
Portada de la primera edició del llibre, Ed. Destino.
La novel·la fou escrita al 1955 i no fou publicada fins a final del 1960. Fou la primera novel·la ambiciosa de l'autor, «amb densitat i dramatisme», més enllà de les novel·les breus amb què havia comença a publicar, «en la qual l'acció, molt viva, gairebé caricaturesca, s'alterna amb la 'documentació' que aporten als fets ressenyats els escrits del protagonista, presentats en forma de 'carnets' i uns 'informes' d'agència sobre la protagonista, Àngela... També és documental i tractat amb esquematisme el fil de l'argument, però a més l'autor sap donar-li forma, color i solidesa». 
«Una selva com la teva», Manuel de Pedrolo (1960).2014. 
«Barcelona 1961: assaig de retrat literari», Josep Miquel Sobrer,
dins Som per mirar (II): estudis de literatura i crítica oferts a Carles Miralles, UB.
Ressenya de les seccions en què s'organitza l'estructura metòdica de la novel·la. «Les nou seccions de narrativa directa són plenes de diàleg... La cosa tira pel cantó del teatre de l'absurd... L'efecte general és més de verisme que de verosimilitud, com si el lector fos convidat a observar una veritat difícil de creure emocionalment, amb distància brechtiana».  Conclusió: «El que és evident és que tenim en aquesta obra un rebuig radical del romanticisme... La voluntat és la de presentar la realitat que el bon burgès suposadament es nega a veure», perquè «els personatges són -de fet o
en potència- putes, pinxos o porteres; pobres diables i res més... Una selva com la seva».
«Una selva com la teva», Manuel de Pedrolo (1960).2014. 
«Barcelona 1961: assaig de retrat literari», Josep Miquel Sobrer, 
dins Som per mirar (II): estudis de literatura i crítica oferts a Carles Miralles, UB.
La inspiració de l'obra no és naturalista dinovesca, ans existencialista sartriana.
«Una selva com la teva», Manuel de Pedrolo (1960).2014. 
«Barcelona 1961: assaig de retrat literari», Josep Miquel Sobrer, 
dins Som per mirar (II): estudis de literatura i crítica oferts a Carles Miralles, UB.
«Després de la guerra, als vint-i-cinc anys de l'Alzamiento, l'existencialisme era el més agosarat que es podia presentar al públic de Catalunya».
«Una selva com la teva», Manuel de Pedrolo (1960).
«Novel·la i document», Joan Triadú, AVUI, 2 de desembre, 1979.
«L'any 1960 Pedrolo tenia una dotzena de novel·les inèdites, segons les seves indicacions, que han estat publicades posteriorment; és a dir, una producció més extensa que la producció total de molts novel·listes i molt diversa a més a més, com corresponia a la inquietud de l'escriptor i a la dinàmica de la seva creació». Les dates de publicació no es correspongueren, doncs, amb la cronologia de la creació narrativa. 

«Una selva com la teva», Manuel de Pedrolo (1960).
«Benjamí Tous llegeix Pedrolo», 23 de maig 2018.
L'actualitat d'una obra escrita fa seixanta anys. Potser perquè, d'una banda, l'existencialisme ja no ens abandonarà mai més, i de l'altra perquè el documentalisme torna o tornarà a esdevindre imprescindible en un món de fake news i control (progovernamental) dels media, com la repressió i relat oficials (espanyols) demostren des de l'1-O ençà.
1963. «Balanç fins a la matinada», Manuel de Pedrolo, 
Premi Sant Jordi 1962.
Escrita al 1953 no veié la llum fins que li fou atorgat el premi l'any 1962 i, per tant, publicada l'any següent, deu anys després de la redacció de l'original. És a dir, publicada amb tres anys de retard respecte a «Una selva com la teva», fou escrita dos anys abans.

1963. «Balanç fins a la matinada», Manuel de Pedrolo, Premi Sant Jordi 1962.
En aquesta extensa novel·la, «Pedrolo banalitza, i gosa fer-ho fins a l'extrem de no moure's en més de tres-centes pàgines de text, del quotidià més arranat». Continua descrivint Triadú: «dividida en vuit capítols... és la llarga explicació, escrita marxa enrera -el primer capítol narra fets del 1953 i el darrer del 1913- de la vida del protagonista, la qual consisteix en una sèrie inexorable de claudicacions, les unes originades per les altres, enfront de la seva muller i de la vida familiar». El to documental del narrador n'exalta el sentit del 'balanç' vital. 

No us en perdeu una ressenya esplèndida de l'argument a: 
Els llibres del Senyor Dolent (Cesc Llaverias)
1963. «Balanç fins a la matinada», Manuel de Pedrolo, Premi Sant Jordi 1962.
La biobibliografia de l'autor a la contraportada de l'edició de Selecta, cap als quaranta-cinc anys de l'escriptor. 
«Balanç fins a la matinada», Manuel de Pedrolo (1963), 
Premi Sant Jordi 1962.
Una imatge emotiva: l'Espinàs entrevistant Pedrolo amb motiu de la concessió del Sant Jordi.
1976. «Pedrolo: la metralladora catalana»,
entrevista de Josep M. Figueres, AVUI, 6 de juny.

La segona entrevista que l'autor feia a un diari català. S'hi autoretrata en l'aspecte personal, que creu reflectit amb clarividència a la seua obra literària; com a creador teatral, per reconèixer que li va servir per adonar-se que no era un home de teatre; i com a novel·lista, investigador insaciable de l'estructura narrativa, a la recerca de la necessària «òsmosi... entre la forma i el fons», i per copsar «els diferents nivells la realitat, sigui la realitat ambient, sigui aquella realitat que l'obra constitueix per ella sola».

L'enorme quantitat d'obra escrita i, després, publicada en desordre per causa de la prohibició i persecució franquistes (espanyoles), va fer que sovint la percepció de Pedrolo quedés reduïda a la quantitat: la metralladora del títol hi fa referència. Ara, passats els anys, ja hi comença a haver també la percepció de la qualitat, sovint equiparable a l'europea, però massa avançada per a la societat reprimida i coartada de l'interior d'un Estat (espanyol), contra el qual va lluitar literàriament i pacífica amb la ploma durant tota la vida. Un republicà de soca-rel, que és tant com dir d'arrels segarrenques. 


20170129

[1628] «M'enterro en els fonaments»

1967. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
L'autor de l'Aranyó volgué deixar testimoni del seu temps tot al llarg de la seua obra novel·lística. En aquest cas, i com deia la coberta de l'edició, «amor i sang en la Barcelona d'avui», barreja de literatura social i novel·la negra, que afegeix el retrat de l'inevitable trencament generacional dels anys 60.

La novel·la fou editada a Proa, Col·lecció A tot Vent, núm. 135, llavors sota la direcció de Joan Oliver. El pròleg anà a càrrec de Joaquim Marco, que en destacà la trama detectivesca, l'enfrontament generacional, l'integrisme ideològic del pare, que serà combatut i posat en evidència pel seu propi fill, la rebel·lió del jovent contra l'ordre establert, el substrat existencialista i els tocs de lliure sexualitat. La novel·la, escrita al 1962, fou capaç de retratar els incipients moviments ideològics i morals de la joventut europea del moment, que acabaria per esclatar al maig del 68 parisenc, no pas a la Barcelona grisa i sotmesa, encara vençuda, dins l'Estat espanyol del moment, una dictadura sorgida d'una guerra cruel i abocada a una persecució implacable de la nostra llengua i cultura.
1967. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Per causa d'unes comprometedores fotografies de contingut sexual explícit juntament amb una fotografia d'un cadàver, trobades a l'habitació del fill entre les seues coses, el pare iniciarà una camí de descoberta i d'investigació per conèixer aquell que se li apareix com un desconegut.

«M’enterro en els fonaments és una novel·la construïda a través de dues veus, de dos protagonistes que, en capítols alterns, ens parlen en primera persona. El capítol I i tots els que duen xifres romanes, corresponen al pare. Un home, metge, bon professional, bon pare de família i que situat al final dels anys 50 o primers dels 60, és un home de bons costums, si convé una mica hipòcrites i tot, que sembla que no tingui cap problema de viure en el país que viu, en un país ocupat i en una dictadura. El fill de 19 anys, estudiant, decebut, descontent, compromés i més que compromés, fins i tot fent ús de la violència i força eixelebrat, ocupa el segon capítol que ell numera com a 1. Els capítols se succeeixen així: II, 2, III, 3, IV, 4… De manera magistral desgrana una trama on la idea que el lector es va fent de com són o seran els fets, a partir d’allò que van especulant els personatges, canvia una vegada i una altra, fins al final de la novel·la» (Carme Rosanas).
-Però jo no vull que els altres pensin per mi! Vull pensar jo i no em deixen!
- Perquè encara no estàs preparat! Ni ho estaràs mai si vols ensenyar abans d’aprendre! I bon camí portes! – vaig donar un altre cop de mà contra els papers que encara quedaven sobre la taula -. No assisteixes a la universitat, t’has proposat suspendre el curs… Per què?
- Perquè una cosa és que m’ensenyin a pensar i l’altra que vulguin ensenyar-me què he de pensar. Des de petit que sempre sento el mateix: això és veritat, això és mentida. Però qui t’explica com distingir entre l’error i l’encert? Ningú! Al contrari tothom sembla interessat a barrejar les pistes. Tothom t’imbecil·litza amb els seus cops de maça: pensa això, pensa allò! Vosaltres mateixos…
1967. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
«L'enfrontament entre pares i fills ha estat, de fa temps, tema literari; però en l'actualitat ho és d'una manera predilecta per part d'escriptors i de lectors. Manuel de Pedrolo, atent a tots els aspectes de la vida del país, no podia deixar d'ocupar-se'n. En una gran part de l'obra pedroliana s'enfoca la qüestió, a vegades d'una manera directa i a vegades d'una manera marginal. Com a tema bàsic, mai com a M'enterro en els fonaments (Edicions Proa, Barcelona, 1967). Pedrolo havia tractat ja el tema a Solució de continuïtat, de l'editorial Raixa, però en una narració breu que tot just era una insinuació del que pot dir sobre l'assumpte». 
Un bon fragment de diàleg entre pare i fill:
http://www.xtec.cat/~rsalvo/pedrolo/dossier/composic.htm
1968. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Un breu de diari de l'època amb la notícia de l'edició de l'obra: «Una història d'amor i de sang en la Barcelona d'avui. La novel·la més audaç del nostre escriptor més coratjós». Destaca la foto de l'autor, encara jove, quan la silueta que tenim acostumada és la del Pedrolo de gran.

Per a la recepció de l'obra pedroliana i el seu relegament durant la 'transición' pel seu radicalisme moral i extremisme polític independentista, veg. «Molesta Pedrolo?», Xavier Borràs (2010). Passats els anys ens adonem que no era ell l'extremista, sinó tots els altres els tous i condescendents amb un règim pseudodemocràtic, fill de la dictadura i espanyol com sempre. Potser la nostra societat havia sortit tan justeta de forces de la nit del franquisme que no s'hi pogué fer més. O sí?


Una visió més recent de la qüestió  a «Avui es parla de Pedrolo», de Fèlix Edo, «Serra d'Or», núm. 670, pp. 41-44, 2015.

1985. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Cartell de 'La Respuesta', adaptació dirigida per Josep M. Forn.

Els protagonistes, Francesc Viader (fill), Marta May (amiga) i Jorge Torras (pare).

«La Renata és una cambrera que manté una relació sentimental amb l'Àlex, un jove i innocent estudiant que, després d'assabentar-se que la seva xicota té també un afer amb el senyor Molina Costa, es capfica de tal manera que decideix assassinar l'home sense pietat. El noi porta a terme el pla, però després que la policia examina el cadàver i dur a terme la investigació, les conclusions són confuses i l'Àlex no és descobert. Ara bé, el seu pare, l'influent doctor Farràs, sospita d'ell i s'hi enfronta».
1985. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Diari «Avui», 14 de novembre.
«'La Respuesta' era el títol d'una pel·lícula de Josep M. Forn que es va estrenar al principi de la transició política, quan Arias Navarro era el cap del govern [espanyol] i va passar de llarg. Després de setze anys del seu rodatge (1969) i deu del vistiplau de la censura [espanyola], el director creu que és ara quan s'estrena de debò el seu film».

Aquesta fou l'obligada malastrugança de l'obra literària, i en aquest cas cinematogràfica, de Pedrolo: la persecució i prohibició polítiques de ses obres per causa del règim espanyol de torn.
1985. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Diari «Avui», 17 de novembre.
«Quan el cinema català defuig, espantadís, qualsevol apropament a la conflictiva realitat que ens toca de viure... veure una pel·lícula rodada en ple franquisme, que es planteja obertament la lluita antifranquista amb totes les seves conseqüències, com a mínim ha de fer-nos reflexionar». Afegeix el crític Joan Lorente-Costa: «Gràcies a M'enterro en els fonaments el cinema català compta amb un retrat insòlit i contemporani (encara que esquemàtic) de la joventut que vint anys més tard assumiria el poder (o l'alternativa de poder)».
1986. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Diari «Avui», 16 d'abril.
Ressenya de la pel·lícula amb motiu de sa emissió per TV3. La cinta, segons Quim Casas, «es presenta com un melodrama tens que opta més pels problemes generacionals que no pas per la documentalització del moviment estudiantil que sorgia en aquells temps. El to de la pel·lícula és avui força llunyà. El discurs ideològic, els diàlegs, cançons de Raimon, Espinàs, etc., tot ens evoca uns temps cinematogràfics ja passats, que no van tenir efectivitat a causa de l'enfrontament constant amb la censura». Censura franquista espanyola (aclariment per als més joves).
1979. Manuel de Pedrolo, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
Diari «Avui», 7 de juny.
Pedrolo, «profundament humà, sorprenentment prolífic, íntegrament català».
2001. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Ed. Proa, La Butxaca.
La darrera edició fins avui de l'obra.