Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Organyà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Organyà. Mostrar tots els missatges

20170429

[1691] L'Alt Urgell, anys 1960: llet i fusta, més

1968. La Vall de Castellbò, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«...aquest poble que us saluda amb dos monuments: la creu missional, que substitueix la de terme, i l'edifici cúbic de l'esquerra, que és Correus, Ajuntament, Caserna de la Guàrdia Civil, escoles i tot el que vulgueu, d'un plegat».
1968. La Vall de Castellbò, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Les ruïnes del castell, que centren la foto, no fan altre que confirmar la verticalitat abrupta del poble, alguns dels carrers del qual -de lamentable desertor- pugen en pendents inversemblants. Una mola romànica, molt pobra de decoració, constitueix l'església parroquial, que té, però, una magnífica porta ferrada. Pel mig del poble travessa un pont d'esquena d'ase, amb pilars possiblement romans... La pissarra domina, amb curiosos afegitons d'uralita, signe de l'encariment de la mà d'obra i de la pèrdua de paciència dels operaris moderns. Els voltants del poble encara són agrícoles. A tota la vall escassejaran els caps de bestiar en relació amb altres indrets de l'alt Urgell, però en canvi observarem una riquesa en fusta molt interessant».
 ¡1968. La Vall de Castellbò, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«La fusta a la Vall de Castellbò, majorment explotada... al vessant nord, apareix de tant en tant preparada per a la càrrega. Els carregadors són fets amb els mateixos troncs, i hom cerca com a emplaçament un indret des d'on, esponejant damunt el camí, hom pugui carregar a nivell de caixa de camió».
1968. La Vall de la Vansa, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«El paisatge en aquesta profunditat és arbori, propi de la Catalunya humida... El pastor que vigila les vaques està assegut al marge de l'esquerra, i es confon un xic amb l'herbei... El riu de la Vansa, format un poc més avall de Tuixén per les aigües del riu Jossa i del riu de la Mola, el primer davallant del nord del Pedraforca, el segon format als cingles de les Costasses, duu força aigua, i s'obrirà pas per un congost bellíssim i romàntic abans de desembocar al Segre al peu de la ruta de Montan, uns deu quilòmetres al nord d'Organyà».
1968. Josa, l'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Si no fos pels camions de subministre, o llenyers o lleters, la incomunicació d'aquests pobles seria ben bé còsmica... Per aquests indrets conflueixen les fronteres de les tres comarques del Solsonès, l'Alt Urgell i el Berguedà». Al 1960, tenia una seixantena de persones, vuit anys després només n'hi queden 10.

«Ja no hi ha possibilitat de redreçament: Josa no té cap tractor, i treballen els pocs prats en actiu, vora el poble, amb les vaques. Hi ha tres famílies que s'alternen per dur la llet en carro fins a Tuixén, una cada dia, plogui o nevi, car el camió ja no arriba a Josa. Els portals tancats tenen una immobilitat entre severa i acollidora, com si esperessin, encara amb una esperança tènue, de tornar a ésser oberts».
1968. Tuixén, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Tuixent és la capital de tota aquesta vall que corre per la solana del Cadí... no ha tingut el despoblament vertiginós d'altres indrets: fa uns deu anys que es manté a l'entorn dels dos-cents habitants. La plaça de Tuixent, menuda i encimentada, té aquesta curiosa font amb dues canelles idèntiques, obra de farga, que ens recorda tant les gàrgoles com les pintures picassianes. L'aigua cau seguida, freda, vidriosa, i les gotes espurnegen com perles contra la fosca gola de l'abeurador».
1968. Cava, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«On la mort no fa por. No podeu negar-ho... aquests cementiris humils de muntanya són indrets molt més acollidors que les construccions quadriculades, fredes, administratives... de les grans ciutats. Acollidors fins i tot en aquest cas de desolació que és el de Cava».
1968. Cava, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«El cementiri és continuació de l'església (segle XI), derruïda. Cal que us diguem que era romànica? Encara n'és visible l'àbsida, l'entrada lateral i part del campanar de cadireta. Els esbarzers ho envaeixen tot... Entretant, el cementiri, mentre durin els habitants del poble, serà encara emprat per a anar-los-hi enterrant... Res de xiprers, que aquí no tenen vida... Aquí tot és directe, viu fins i tot en la mort».

1968. Cava, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Descriu la dona el nostre gran garriguenc: «...una heroica representant de les dones treballadores de muntanya... ens agrada així, tal com va, amb el jersei gruixut, el mocador inflant-li la butxaca, emmarcat tot el cos dins l'arc de la vella font, on les generacions anteriors ja es proveïen d'aigua per als animals, per a beure ells, i per a rentar les cantines de la llet».
1968. Arsèguel, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Un estenedor que s'estimi ha de fer panxa, ha de trencar la rectilínia horitzontalitat de la barana i del ràfec superior... En molts indrets de muntanya, com ara aquí, a Arsèguel, teniu un xic la sensació que les cases s'han anat pujant per acumulació de segments, i que les finestres i altres obertures no corresponen a cap pla preestablert, sinó que han estat obrades en generacions successives, i a mida que se'n presentava la necessitat».
1968. La Seu d'Urgell, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«...no hem vist enlloc un treball tan afiligranat en fusta. I sembla ben bé artesania popular, entallat, fet d'acord amb un patró previ...»
1968. La Seu d'Urgell, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Un detall de la restauració del campanar de la catedral de la Seu d'Urgell. La gran ciutat episcopal -potser no tan accentuadament episcopal com Solsona- està acabant... la restauració de la seva catedral».
1968. La Seu d'Urgell, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Aquest capitell tan pur presenta una mostra de la imaginació dels artífexs romànics que, alguna vegada -poques-, treballaven també el fust de la columna... No sabem ben bé a qui va adreçada la poma que la serp porta a la boca, i ho diem perquè els dos ninots superiors no semblen pas suggerir gaire els nostres primers pares (però els són). Sigui com sigui, la serp continua enfilant-se al llarg dels segle temptant aquest dos exemplars dels gènere humà com a recordatori que el pecat original no ha perdut vigència».
1968. La Vall de la Vansa, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«A l'entrada del poble... hem trobat aquesta masia, tan sòlida, ta voltada de flors. Lilàs gegantins... i prats, i els corriols d'aigua abundosa, i el gran badiu davant la casa, i els fruiters. No sembla pas que siguem dins el massís de l'Alt Urgell. Per aquesta banda ho hi ha pissarra, i la teula ho domina tot. Al fons hi veiem el cementiri, renovat, a tocar de les restes romàniques inevitables».

1968. Fórnols, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Carrer de Fórnols. La casa de la televisió són les escoles nacionals. La casa del davant és tancada i les fustes dels balcons estan podrint-se al sol... L'home passa entotsolat, el caminar mandrós, i just dona el bon dia».
1968. Fórnols, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Per a deu cases el forn encara funciona. Naturalment que deu pastar per algun altre poble o agrupat veí. Fan el pa per quinze dies, i a campar. Aquest pa de muntanya, del qual malauradament va desapareixent el perfum de sègol, a mida que la farina és portada cada cop més de la Seu; aquest pa de muntanya que no s'asseca, que llescat ben prim té qualitats de tall més que d'acompanyament...»
1968. Fórnols, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Fórnols té rètols als carrers, però no a l'entrada, si no en unes rajoles de principis del segle passat, força expressives, posades a la paret de la primera casa del poble: 'Fórnols, corregiment de Puigcerdà, Província de Lleyda, Bisbat de la Seu d'Urgell... Triguen minuts llargs, els del forn, a baixar a despatxar-me: tinc temps de tafanejar les arteses, els calendaris, les saques de farina portades de la Seu i els racons del forn. La fornera m'encoloma un pa com una roda de camió...»

1968. Santa Creu, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Tir al plat en la diada de la Festa Major. «Aquest prat d'herba curta, tallat 'a la garçon', és el camp de futbol, un camp de futbol amb totes les sinuositats i bonys de la ruralia, però amb dues porteries reglamentàries. Ens preguntem com s'ho fan per recuperar una pilota que els caigui al barranc contigu: la nostra estimació és que rodolarà almenys fins a la Seu d'Urgell, per tota la vall de Castellbò».
1968. La Seu d'Urgell, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Nosaltres trobem artístic i acollidor el casc antic, distribuït al llarg de dos carrers paral·lels i emporxats... Els dos carrers allargassats són tancats al nord pel transversal que dona a la façana corresponent de la catedral; així, el temple episcopal es constitueix en límit de la ciutat... La varietat de pilastres i columnes és enorme, de totes les èpoques i amb més o menys fantasia; darrera les columnes, dessota les voltes, s'obren les botigues mercadanes, antigues, plenes de saboria».
1968. Montferrer, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Retrat «goiesc» d'una família espanyola de nouvinguts de l'època.
1968. Sant Sadurní de Tavèrnoles+, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Anserall, a la ratlla andorrana, camí de Sant Joan de Lòria... el poble roman enfonsat, a poca alçada damunt el nivell de les aigües... Més amunt de la població, un quilòmetre riu amunt, hi ha la col·legiata o església romànica, amb diversos cossos, dos absis i un campanar quadrat i sense decoració. Hom s'adona immediatament que l'edificació ha sofert transformacions durant els segles».
1968. Sant Joan de l'Erm, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Cremada l'ermita antiga, hom ha bastit aquesta altra, de característiques alpines i bona defensa contra la neu... L'ermita de Sant Joan de l'Erm, originada, diuen, per la penitència que anà a fer en aquelles solituds Sant Joan d'Organyà, fou amb el temps un hospital o hostal de camí en la ruta de la Basseta vers el Pallars».

20170111

[1614] «Pronvincia Cataloniae», 1712

1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini,
dins «Chorographia Descriptio Provinciarvm, Et Conventvvm Fratrum Minorvm S. Francisi Capucinorum».
Bonic mapa de Catalunya, amb les principals seus episcopals i ciutats i viles més destacades. 
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
La vall del Segre des de l'aiguabarreig fins al Pirineu. 
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
La Noguera Pallaresa i l'alt Urgell, amb la vileta de Tor una mica despistada. Gerri i Organyà sempre destacades per l'accés que donaven als respectius estrets.
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
L'Urgellet i la Cerdanya.
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
Les comarques ponentines amb Lleida com a centre. S'hi destaca l'Estany d'Ivars enmig la desèrtica plana urgellenca d'aquells temps. L'estratègica Camarasa a l'accés a la Pallaresa, mentre la Ribagoçana i el Cinca, en canvi, hi són poc marcats. 
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
L'Ebre fins al Delta, sense el gran colze de Flix. A la costa tarragonina, Cambrils, i la ciutat de Tarragona, com a seu episcopal metropolitana, hi apareix amb creu de doble braç, amb el castell de Tamarit a la vora. 
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
El Delta en formació, probablement més configurat que el que el mapa deixa entreveure, elaborat a partir d'algun altre del segle anterior. 
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
El nord de Catalunya fins al Rosselló. 
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
La capital catalana, amb el monestir de sa patrona, Santa Madrona, emplaçat a mig aire de Montjuïc, amb el Llobregat a l'altre costat de muntanya, tot i que el mapa l'identifica com el Cardoner. L'altra patrona moderna, Santa Eulàlia, també té son monestir destacat, als afores del Portal Nou de la ciutat, tot i que l'església de Santa Eulàlia del Camp era a l'altra banda de la ciutat i no allà on s'indica en el mapa.
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
 El monestir de Montserrat hi és dibuixat amb una ermita sobre una gran muntanya. Alguns topònims apareixen desfigurats, alguns castellanitzats, però en general sembla haver-hi un cert interès per la correcció.
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
Detall del Rosseelló i de la Costa Brava empordanesa.
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
Detall de la Catalunya central fins a la Costa Brava.

20161120

[1570] Sant Andreu dels Tres Ponts


1929. El Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Joan Artigues i Carbonell (1894-1953), (ANC).

Vista del petit meandre del riu a la zona de l'antic Monestir de Sant Andreu de Tresponts. Sembla que el monestir era situat on hi ha una indústria d'explotació d'àrids. Però per a la gent del lloc, les restes del monestir són les del mas que hi ha i que veiem a la imatge, dit Mas del Monestir. 

Des de l'entrada septentrional del congost, després de l'estret dels Pontarrons, els monjos en controlaren l'accés i en cuidaren el pas des del segle IX al segle XVI, quan la comunitat abandonà el lloc i el monestir caigué enrunat, tot i que l'església continuà fent de parròquia fins al 1904; especialment, en tingueren cura a partir de la construcció dels Pontarrons al segle XI, que milloraren de manera considerable el pas que antigament es devia fer ran de llera, però que sovint devia d'ésser inundada per les aigües sicorines. 


1929. El Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Joan Artigues i Carbonell (1894-1953), (ANC).

El Pont del Diable migpartit sobre el Segre, en la imatge típica del congost dels Tres Ponts. No es tracta del Pont d'Espia tal com diu la informació de la fotografia a l'Arxiu Nacional. Potser serà sempre un misteri saber per què van aixecar un pont damunt de l'altre. No és difícil de pensar que després d'una riuada que s'emportà el pont original, els monjos decidiren de refer-lo amb més alçada. A la fi, però, segles després, les aigües també se l'endurien. I és que l'encaixonament del riu en aquest punt fa autèntica feredat, i amb una avinguda abundosa l'alçada devia augmentar potser més d'una dotzena de metres i tot. 

Tot i la claredat del topònim popular, que remet a l'existència de tres ponts, dos de pedra i potser un de fusta, algunes referències etimològiques no descarten que el nom fos una derivació popular del nom llatí d'INTERPONTES. Indicaria el congost situat entre els dos ponts dels extrems, el de la Torre al nord i el del Diable al sud. Probablement aquesta és l'etimologia més plausible. Després, la veu popular interpretà la veu llatina culta com a tres, potser associant que els Pontarrons també fan un pas de ponts, o potser perquè realment hi hagué un tercer pont de fusta en els temps florents del Monestir de Sant Andreu, que desaparegué en decaure el cenobi ja als segles XV-XVI. 
1850. El Monestir de Sant Andreu de Tres Ponts o de Centelles (l'Alt Urgell).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Situat al «Comitatu Urgellensi, infra congusto qui nominatur Interpontes, in locum qui fatur Sintilias...», amb el nom popular de Tres Ponts «que los naturales dan al sitio donde estuvo esta casa, cuyas ruinas todavía existen y son llamadas 'lo monestir', a distancia de tres leguas de esta ciudad [Organyà], Segre abajo, en el confluente de un arroyo que baja de La Vansa». L'any 839 és documentat i afirma el saberut autor que «no tengo duda en afirmar que este monasterio existía ya en los tiempos de Carlo Magno», i que n'havia vist referència de l'any 785.

«Aquest monestir, conegut inicialment amb el nom de Sant Iscle de Centelles, existia ja el 839 quan el bisbe Sisebut d'Urgell li llegà un llibre. Possiblement l’existència d’aquesta casa seria obra de l’activitat fundadora del bisbe Possedoni (803?-823). A la primeria del segle X sembla que patí una greu decadència. Hom coneix el nom de l’abat Trasemon que governava la casa l’any 950. El 973 el prevere Bonanat reedificà el monestir i va posar el seu germà Digne al cap de la comunitat. D'aleshores en endavant consta sempre com Sant Andreu de Centelles o d'Entreponts; aquest nom d’Entreponts o Tresponts li pervingué perquè hom l'hi atribueix la guarda i manteniment dels ponts del camí ral que es va millorar considerablement a mitjan segle XI i en el que el monestir ocupava un lloc estratègic. L’any 1004 el comte Ermengol I d’Urgell, aconsellat pel papa Silvestre II li va unir el monestir de Sant Climent de Codinet, amb tots els seus béns i possessions» (monestirs.cat).
1850. El Monestir de Sant Andreu de Tres Ponts o de Centelles (l'Alt Urgell).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
El monestir fou unit al 1078 al de Sant Llorenç de Morunys, a la vall del Lord, per mandat d'Ermengol IV d'Urgell: «no se hizo esto porque nuestro monasterio estuviese entones en gran reputación de observancia, sino porque habiendo venido los dos a gran pobreza, pensó aquel Príncipe unir las rentas de ambos en una para que mejor pudiesen sustentarse los monjes». L'any següent fou unit al Monestir de Ripoll.
1901. El Congost del Forat dels Tres Ponts (l'Alt Urgell).
Foto: Antoni Bartomeus i Casanovas (1856-1935) (MdC-AFCEC).

L'impressionant congost urgellenc, on el Segre rugia amb feredat en temps d'avingudes.
1923. El Congost dels Tres Ponts (l'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

La vella carretera de la Seu a l'entrada del pas pels Entreponts, poc més avall de la Reula. La imatge és presa de cara al nord. S'hi aprecien els primitius mollons rectangulars de pedra que protegien els carruatges de patinar i caure al Segre quan les pluges deixaven el pas fet un fangar.
1923. El Congost dels Tres Ponts (l'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Detalls del Forat o congost en època estiuenca, amb escasses aigües sicorines.
1910 ca. El Congost dels Tres Ponts (l'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Els Pontarrons que, segons tradició, el bisbe Ermengol féu construir a l'estret pas del riu per lligar l'Urgellet amb Organyà i que els monjos de Sant Andreu administraven. Aquest proper 2026 en farà mil anys, que aviat estan dits!

El Camí de Sant Ermengol és monument protegit del Patrimoni Arquitectònic Català, al municipi de Fígols i Alinyà, i s'hi pot transitar per una esplèndida i molt recomanable ruta senderista. La imminent expansió del comtat urgellenc cap a terres meridionals i la pressió del peregrins de Sant Jaume en aquell Any Mil degueren empènyer per fer veure la necessitat d'aquesta magnífica obra arquitectònica per a l'època.