Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Organyà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Organyà. Mostrar tots els missatges

20190712

[2001] La fossana del comte a Organyà, 1839

1919. El Pont d'Espí o d'Espia, Organyà (l'Urgellet).
«Almanac de l'Esquella de la Torratxa».
Un dels episodis més escampats, publicats i celebrats de la Primera Guerra Carlina fou, ja a ses acaballes, l'assassinat del general Charles d'Espagnac, al servei del monarca absolutista (espanyol) Ferran VII durant la Guerra del Francès, i esdevingut després repressor Capità General (espanyol) de Catalunya, i encara general principal de la causa carlina. Estricte i gens condescendent amb els abusos dels mateixos correligionaris de les Juntes i de la Junta Superior de Catalunya, es guanyà la fama de cruel, implacable i sanguinari. Fins que una Junta, la de Berga, n'ordenà l'exili cap a Andorra. El fat capritxós i traïdor feu que els mateixos escortes l'estrangulessin i el llancessin al Segre, de manera més concreta, en aquests paratges organyanencs.

El Pont d'Espia fou un pont de pedra medieval apuntat d'un sol arc per damunt del congost on es troben els termes alt-urgellencs d'Organyà, Fígols i Alinyà, i Coll de Nargó, i on naix el camí que s'endinsa a la Vall del Lord. Encara avui se'n veuen els fonaments laterals, atès que el pont ja fou refet en la darrera postguerra. Algunes antigues imatges solien mostrar artísticament la punxeguda muntanya de Santa Fe per sota de l'ull de pedra del pont medieval si la presa es feia mirant riu avall.

Trobo interessant que en aquest article se l'anomeni Pont d'Espí. No trobo referències al topònim al Coromines, i em llanço a l'especulació etimològica. Sempre havia cregut que el nom de Pont d'Espia lligava massa amb la història truculenta del Comte d'Espanya. Com si estigués fet a mida, vaja. Descobrir que se l'anomeni d'Espí, ens posa sobre la pista d'un nom més tradicional i popular, i antiquíssim, atès que conservaria fossilitzat l'article es (Despí = del pi), propi dels orígens de la llengua, després desaparegut. Passar d'Espí a Espia no degué ser difícil i, a més, adequat a la intrigant història desfermada en aquests redols. 

1919. «La fossana del Comte d'Espanya», Marian Amat,
«Almanac de l'Esquella de la Torratxa».
Breu article de Marian Amat que reprèn la contalla de la mort tràgica del general carlí. Se'n feren moltes i diverses versions, algunes amb errors sobre les localitzacions dels fets, com la de Madoz. Aquest escrit sorprèn per la gràcia, temperància i agudesa amb què els fets s'expliquen a partir del descobriment d'aquest preciós racó del riu Segre.

Sobre el dramàtic traspàs del militar (espanyol) sentencia: «Despòticament va morir qui despòticament volia viure». Escortat a l'exili pels Mossos d'Esquadra sota comandament del Dr. Ferrer, allà se li passaren comptes la nit del 30 d'octubre de 1839, passada l'antiga ermita de Sant Ermengol, abans d'entrar a les gorges dels Tres Ponts. La planera però vivaç síntesi dels fets que fa l'articulista és magistral: «Aquelles feréstegues cingleres que murallen el riu són digne marc a tal objecte. Els pacífics habitants de l'entorn hi passen amb inquietud remembrant supersticioses llegendes. Diuen que aquell punt és, des de temps immemorial, refugi del Diable...»

Avui que hi passem rabents, en autos mòbils i gairebé sense mirar enfora, no ho sentiríem. Però si hi caminéssim com antany, en el silenci de la foscor, ens sentiríem a dins d'aquell «lloc d'expiació de la desequilibrada ànima del Comte, que per allà vaga desorientada, podent-se percebre en nits tempestuoses les seves imprecacions de ràbia, barrejades amb romàntics planys de penediment».

Acabo fent menció de la primera nota a peu de pàgina on s'hi afirma que dos dels tres ponts del congost dels Tres Ponts foren derruïts pel general antirepublicà i borbònic (espanyol) Martínez Campos, cap al 1874-75, quan lluità contra la darrera carlinada com a Capità General (espanyol) de Catalunya.
1919. «La fossana del Comte d'Espanya», Marian Amat,
«Almanac de l'Esquella de la Torratxa».
Vista d'Organyà al començament del segle XIX, amb Santa Fe sempre amatent al darrere.
1919. «La fossana del Comte d'Espanya», Marian Amat,
«Almanac de l'Esquella de la Torratxa».
Fa cent anys, els almanacs eren habituals i molt populars. Foren un dels mitjans de coneixement de la cultura i la història pròpies per a diverses generacions de catalans, privats a l'escola (espanyola) de l'aprenentatge de les seues llengua i història, però que trobà en aquestes publicacions un substitut de primera qualitat. Ja ens agradaria que actualment els mitjans en prenguessin patró!


20190217

[1948] Organyà: lo Pont d'Espia vs. lo Pont del Diable

Anys 1920-30. Lo Pont del Diable als Tres Ponts,
Organyà (l'Alt Urgell).

En primer terme hi veiem als laterals del Segre els peus del vell pont medieval esfondrat, segurament per alguna de les virulentes avingudes del riu. Al costat, la carretera de terra, que aquell començament de segle s'hi va anar obrint fins a la Seu. 
1839. Lo Pont del Diable als Tres Ponts,
Organyà (l'Alt Urgell).

Desconec la data del gravat, que presenta molt gràficament els fets ocorreguts i que poso amb data dels fets que representa, obra d'Eusebi Planas (1833-1897). Sembla que es tracta d'un pont en un congost estret, com el del Diable als Tres Ponts i que no s'escau tant al Pont d'Espia, durant molt temps considerat el lloc de generalicidi. El dibuixant hi feu constar la data de 1669 que hi havia al pont, data potser d'alguna de les reparacions. Com que tant l'un pont, el del Diable al congost, com l'altre, el d'Espia aigües avall d'Organyà, són caiguts, no podem saber en quin pont s'inspirà.
1881. Lo Pont del Diable als Tres Ponts, Organyà (l'Alt Urgell),
fragment de Valentí Almirall al «Diari Català», 11 de març (Arca).

No fou al Pont d'Espia allà on el general gavatxo, cap de la carlinada, Charles d'Espagnac, aristòcrata amb el títol de Comte d'Espanya, fou traït i assassinat pels seus, a l'1 de novembre de 1839, en un dels episodis més sonats d'aquella primera guerra carlina. Valentí Almirall així ho recollia, en contra de la creença general que s'imposà, derivada de l'opinió de Madoz. 
Anys 1900. Lo Pont d'Espia,
Organyà (l'Alt Urgell).

El vell pont medieval sobre el Segre, ara sobrepassat pel nou pont de postguerra, com veiem a la fot que segueix. 
Anys 1970. Lo Pont d'Espia,
Organyà (l'Alt Urgell).

El nou pont de la postguerra per sobre del vell Pont d'Espia, d'un sol ull un pèl apuntat, a on segons Madoz fou llançat al riu el cap carlí, i que es troba abans d'arribar a Organyà. Com que la partida que portava el Comte havia fet nit al poble i continuava cap a Andorra, era del tot impossible que li haguessin fet la feia aigües avall.

En Jordi Espar, a qui em prenc la llicència d'anomenar-lo amic, em fa arribar un mail que diu:
«En la seva fugida, el Comte es va amagar a Caselles, una casa a l'oest d'Organyà, i uns dies després va reprendre el camí de fugida cap a Andorra. Doncs bé, Andorra queda seguint riu amunt en direcció on se situa el Pont del Diable, i no riu avall on se situa el Pont d'Espia. El meu padrí, en Francesc Espar i Tressens (1904-1993), era escriptor. També era mestre, i tenia fusta de divulgador. Doncs, en l'article «Orgañá y el Conde de España», signat per Francesc Carreras i Candi, publicat a «La Vanguardia» l'any 1932, s'hi fa referència a l'explicació que donava el meu padrí... De fet el meu padrí, com tothom al poble, va acceptar que es recordés un fet com aquest, donant-li el nom a un pont encara dret, com a record del que va passar a la comarca».
 
1932. Lo Pont del Diable als Tres Ponts, Organyà (l'Alt Urgell).
«Orgañà y el Conde de España», Francesc Carreras i Candi,
«La Vanguardia», 17 de setembre.

L'ínclit historiador aclareix en aquest article la confusió sobre el lloc de l'homicidi i es refereix a una font local, extreta del programa de la Festa Major d'Organyà, on fa referència al mestre del poble, Francesc Espar, que hi anotava l'error històric comès, majorment, durant gairebé un segle, segons que ho havia «escoltat de la gent que s'hi trobava en aquell temps...» Segons la transmissió oral dels organyanesos, ja riu amunt d'Organyà d'a on havien partit després de fer-hi nit, «sortint de Caselles, emprengueren el camí de la Seu i passaren per davant de la capella del Roser, baixaren cap al Riu del Pujalt i fangueres amunt cap als Tres Ponts: en arribar al punt que hem dit, el Toll de Sant Ermengol, li lligaren una soga al coll i el tiraren al Segre».
Anys 1900. Coll de Nargó (Riberes del Segre, l'Alt Urgell).
Vista del poble a on fou enterrat el cadàver del sanguinari Capità General de Catalunya en temps del rei (espanyol) Ferran VII, i després defensor dels drets del pretendent (espanyol) Carles V de Borbó. La tomba fou espoliada l'any següent i se n'emportaren el cap del general. Llegiu-ne l'odissea a «El comte d'Espanya, un monstre de carn i ossos», de Joan Munar i Fiol (enllaç).
1840. L'esplanada de Barcelona,
dins del llibre «La Ciudadela inquisitorial de Barcelona o Las víctima inmoladas en las aras del atroz despotismo del conde de España», de Joaquín del Castillo, imprès al 1840.

La Torre de Sant Joan i la Ciutadella encara emmurallada, des de la qual s'oprimia i dominava la capital del nostre país des del triomf del primer Borbó (espanyol). Amb els segles, convertit en Parlament nacional, i símbol de les nostres llibertats, que volem ben aviat, democràticament i pacífica, republicanes. 
1840. L'esplanada de Barcelona,
dins del llibre «La Ciudadela inquisitorial de Barcelona o Las víctima inmoladas en las aras del atroz despotismo del conde de España», de Joaquín del Castillo, imprès al 1840.

Detall eqüestre del Comte D'Espanya, amb un seu ca i un ajudant també a cavall al seu costat, davant del patíbul amb què subjugava i oprimia els ciutadans de la capital. Els Mossos d'Esquadra vigilen l'escena, observada per senyors de copalta i per pagesos amb barretina. Sobre els excessos del sanguinari militar, com l'odi als mostatxos, a la barretina o a les trenes de les dones, veg. el suara citat de Joan Munar i Fiol (enllaç), «El comte d'Espanya, un monstre de carn i ossos».
PS. Sobre el gentilici d'Organyà, m'escriu l'amic Jordi Espar: «als organyanencs o organyanesos, a la comarca, ens diuen 'ganxos' despectivament. Tant ens ho han dit, que amb el temps hem fet nostre el nom i ara estem orgullosos de ser ganxos i ganxes, i ganxets i ganxetes. Diu que Sant Ermengol, bisbe de La Seu i constructor dels ponts de Segre amunt, va morir en caure d'un. El cos arrossegat per les aigües del riu va anar baixant riu avall. Al seu pas per Organyà, els vilatans van baixar al riu amb ganxos, aquelles perxes coronades per un ganxo que feien servir els raiers que transportaven els troncs pel riu. D'aquest episodi els pobles rivals en feien befa del fet que volguessin recuperar el cos amb ganxos. I d'això ens va quedar el nom».

20180624

[1851] Les Col·legiates d'Urgell i Pallars

1850. Col·legiata de Castellbò (l'Alt Urgell ).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
A tres hores, a ritme de traginer, de la Seu d'Urgell, de gran factura arquitectònica i bon arxiu, «donde se hallan muchos instrumentos pertenecientes al antiguo monasterio de Santa Cecília, sito en el valle de Elins, junto a la villa de Pallarols, cuyas rentas se adjudicaron en gran parte a la dotación de esta colegial».
1850. Col·legiata de Castellbò (l'Alt Urgell ).
Vista i planta de la col·legiata, d'origen romànic, de gran desenvolupament gòtic, i amb forta aparença de castell. 
1850. Col·legiata d'Organyà (l'Alt Urgell ).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime 
Villanueva.
Una altra col·legiata urgellenca, aquesta a cinc hores (de les d'abans) de la Seu. Més aviat es tractava d'un priorat, unit al bisbat. «Su iglesia, a excepciçon de la portada, es obra del siglo XI, construida en tiempo de San Ermengol, obispo de Urgel». Aquell mateix segle, l'església fou ocupada durant seixanta anys «por un mal clérigo llamado Adalbertino, con su largo concubinato y disolución consiguiente y otros males que allí se cuentan... Especialmente se menciona un incendio que acabó con las escrituras antiguas y códices de la iglesia», fins que fou jutjat i penjat per les autoritats civils i eclesiàstiques veïnes
(cap a l'any 1090), com p.ex. el prior del proper monestir de Sant Andreu de Tres Ponts.
1850. Col·legiata d'Organyà (l'Alt Urgell ).
En aquesta col·legiata s'hi trobaren al 1904 els documents escrits en la nostra llengua més antics de què disposem fins al moment: fragments d'uns sermons de quaresma, que el rector considerà que ja podia deixar-se'ls redactats per a l'any següent. Des del segle IX, la prèdica de l'homilia a les esglésies ja era autoritzada de fer-la en la llengua del poble, car si no era així, els fidels ja no entenien res. Prova, doncs, que ja en aquell reculat segle el llatí parlat o vulgar, ja havia deixat de ser llatí per esdevindre llengua romànica, en aquest cas catalana. 

«Si tu es lo Fill de Déu, di a les pedres que es tornen pa e manja'n. E Nostre Sènyer respòs ad el [ell] e dix: Non solo pane... No viu [h]om solament de pa, mas de les paraules de Déu viu [h]om...» Les temptacions del dimoni a Jesús durant l'estada al desert.
1850. Col·legiata de Gerri (el Pallars Sobirà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
«En el real monasterio de Santa Maria de Gerri no hallé tantas riquezas como me había prometido, y cuya sola esperanza pudo hacerme atropellar por tantas incomodidades de aquel viage, que jamás se borrará de mi memoria». Les condicions d'accés al Pirineu eren encara molt severs a mitjan segle XIX. Del riu al costat del qual s'aixecà el monestir, se'n deia la Noguera de Pallars, després evolucionat a la Noguera Pallaresa. «Casa de grande antigüedad, matriz de otras muchas; pero donde el furor de las guerras de sucesión hizo daños irreparables en la parte diplomática». Perquè quan l'autor parla de riqueses no es refereix a tresors d'or i plata, sinó d'un valor encara més gran: parla dels documents de l'arxiu.  

Moltes antigues esglésies tenien com a patrons titulars sants barons, és a dir, homes. A Gerri era dedicada a Sant Vicent màrtir. Però la invenció del culte marià per part de l'Església Catòlica, adoptat al segle V, però fortament impulsat al segle XI per combatre els senyors feudals, competidors directes en la possessió de terres per matrimonis consecutius de conveniència. Entre altres efectes, el triomf sobre el control de la virginitat de la dona, per mitjà de l'exemple de Maria, augmentaria les devocions femenines (aristocràtiques) als monestirs i, com a conseqüència, les donacions territorials a l'Església. La consagració de la nova església al 1149, ja portaria, doncs, l'advocació a la Mare de Déu.
1850. Col·legiata de Gerri (el Pallars Sobirà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
A manca de documents, l'autor s'entreté en «la rareza de la bóveda de las dos naves laterales». Durant aquella estada, tampoc no va veure «en ella ni en otra parte del monasterio ningún sepulcro de los Condes de Pallars, y eso que comunmente es llamado Panteón de dichos Príncipes». 
1850. Col·legiata de Gerri (el Pallars Sobirà).
1850. Col·legiata de Gerri (el Pallars Sobirà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
L'abaciologi de la Col·legiata pallaresa. Davant del monestir, a l'altra banda del riu, l'autor s'adona, és clar, de les eres salines: «Mas en eso poco trabajan los vecinos en beneficiar un manantial de agua salada que allí mismo les naces, y que es todo su trigo y vio y aceite. Cógense anunalmente de quince a veinte mil cargas de sal», que deixaven a la hisenda reial (espanyola) quaranta mil duros anuals. 
1850. Col·legiata de Tremp (el Pallars Jussà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
La primera sorpresa de la Conca al visitant fou el conreu de vinya: «país de abundante y de buen vino». De l'església col·legiata de la vila, se'n diu que la fàbrica del temple actual és del segle XIV. Tampoc no hi troba memòria que hi fossin enterrats els antics comtes pallaresos.
1850. Col·legiata de Tremp (el Pallars Jussà).
L'església actual és del segle XVI i el campanar del 1909, que substituí l'antiga cadireta romànica. S'hi conserva la talla gòtica de fusta, de cap a dos metres d'alçada, de la Mare de Déu de Vall de Flors, patrona de la ciutat.
1850. Col·legiata de Mur (el Pallars Jussà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
A tres hores de Tremp, «en la cresta de un monte... subí desde la villa de Guardia una hora de rapidísima cuesta, en cuya cima se halla un castillo árabe bien conservado en las paredes exteriores, que después sirvió de foraleza a qlos señores de este monte». Del monestir, en restaven «los claustritos con algunas memorias sepulcrales... La iglesia se conserva bien», i amb un petit però ben ordenat arxiu. Entre altres precaucions, un dels mantenidors havia manat de fer això: «Quitó los pliegues y dobleces con que se suele atormentar a los pergaminos y proporcionar a los ratones que supulten en sus entrañas lineas enteras del cuerpo de las escrituras». Com? Doncs enlloc de plegats, deixar-los fortament enrotllats, de manera que «aquellas sabandijas coman en todo caso las estremidades blancas de los diplomas».
1850. Col·legiata de Mur (el Pallars Jussà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Al moment de la consagració al 1069, l'església es dedicà a Santa Maria, Sant Pere i Sant Esteve, «que serían los tres altares que entonces habría en ella». L'autor hi observa un sepulcre d'un dels comtes de Pallars, «de piedra común... donde por una abertura se ven varias calaveras».
1850. Col·legiata de Mur (el Pallars Jussà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
El monestir de Sant Miquel als Terradets pertangué a la canònica de Mur, del qual ja no en resten ni les restes. 
1850. Col·legiata de Mur (el Pallars Jussà). 
1850. Col·legiata de Mur (el Pallars Jussà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
De Mur l'autor baixa fins a Sant Esteve de la Sarga, el mossèn de la qual encara conservava la denominació d'abat. Li calia travessar el «alto monte de» Montsec en direcció a Àger pel camí del coll d'Ares.

20170429

[1691] L'Alt Urgell, anys 1960: llet i fusta, més

1968. La Vall de Castellbò, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«...aquest poble que us saluda amb dos monuments: la creu missional, que substitueix la de terme, i l'edifici cúbic de l'esquerra, que és Correus, Ajuntament, Caserna de la Guàrdia Civil, escoles i tot el que vulgueu, d'un plegat».
1968. La Vall de Castellbò, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Les ruïnes del castell, que centren la foto, no fan altre que confirmar la verticalitat abrupta del poble, alguns dels carrers del qual -de lamentable desertor- pugen en pendents inversemblants. Una mola romànica, molt pobra de decoració, constitueix l'església parroquial, que té, però, una magnífica porta ferrada. Pel mig del poble travessa un pont d'esquena d'ase, amb pilars possiblement romans... La pissarra domina, amb curiosos afegitons d'uralita, signe de l'encariment de la mà d'obra i de la pèrdua de paciència dels operaris moderns. Els voltants del poble encara són agrícoles. A tota la vall escassejaran els caps de bestiar en relació amb altres indrets de l'alt Urgell, però en canvi observarem una riquesa en fusta molt interessant».
 ¡1968. La Vall de Castellbò, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«La fusta a la Vall de Castellbò, majorment explotada... al vessant nord, apareix de tant en tant preparada per a la càrrega. Els carregadors són fets amb els mateixos troncs, i hom cerca com a emplaçament un indret des d'on, esponejant damunt el camí, hom pugui carregar a nivell de caixa de camió».
1968. La Vall de la Vansa, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«El paisatge en aquesta profunditat és arbori, propi de la Catalunya humida... El pastor que vigila les vaques està assegut al marge de l'esquerra, i es confon un xic amb l'herbei... El riu de la Vansa, format un poc més avall de Tuixén per les aigües del riu Jossa i del riu de la Mola, el primer davallant del nord del Pedraforca, el segon format als cingles de les Costasses, duu força aigua, i s'obrirà pas per un congost bellíssim i romàntic abans de desembocar al Segre al peu de la ruta de Montan, uns deu quilòmetres al nord d'Organyà».
1968. Josa, l'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Si no fos pels camions de subministre, o llenyers o lleters, la incomunicació d'aquests pobles seria ben bé còsmica... Per aquests indrets conflueixen les fronteres de les tres comarques del Solsonès, l'Alt Urgell i el Berguedà». Al 1960, tenia una seixantena de persones, vuit anys després només n'hi queden 10.

«Ja no hi ha possibilitat de redreçament: Josa no té cap tractor, i treballen els pocs prats en actiu, vora el poble, amb les vaques. Hi ha tres famílies que s'alternen per dur la llet en carro fins a Tuixén, una cada dia, plogui o nevi, car el camió ja no arriba a Josa. Els portals tancats tenen una immobilitat entre severa i acollidora, com si esperessin, encara amb una esperança tènue, de tornar a ésser oberts».
1968. Tuixén, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Tuixent és la capital de tota aquesta vall que corre per la solana del Cadí... no ha tingut el despoblament vertiginós d'altres indrets: fa uns deu anys que es manté a l'entorn dels dos-cents habitants. La plaça de Tuixent, menuda i encimentada, té aquesta curiosa font amb dues canelles idèntiques, obra de farga, que ens recorda tant les gàrgoles com les pintures picassianes. L'aigua cau seguida, freda, vidriosa, i les gotes espurnegen com perles contra la fosca gola de l'abeurador».
1968. Cava, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«On la mort no fa por. No podeu negar-ho... aquests cementiris humils de muntanya són indrets molt més acollidors que les construccions quadriculades, fredes, administratives... de les grans ciutats. Acollidors fins i tot en aquest cas de desolació que és el de Cava».
1968. Cava, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«El cementiri és continuació de l'església (segle XI), derruïda. Cal que us diguem que era romànica? Encara n'és visible l'àbsida, l'entrada lateral i part del campanar de cadireta. Els esbarzers ho envaeixen tot... Entretant, el cementiri, mentre durin els habitants del poble, serà encara emprat per a anar-los-hi enterrant... Res de xiprers, que aquí no tenen vida... Aquí tot és directe, viu fins i tot en la mort».

1968. Cava, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Descriu la dona el nostre gran garriguenc: «...una heroica representant de les dones treballadores de muntanya... ens agrada així, tal com va, amb el jersei gruixut, el mocador inflant-li la butxaca, emmarcat tot el cos dins l'arc de la vella font, on les generacions anteriors ja es proveïen d'aigua per als animals, per a beure ells, i per a rentar les cantines de la llet».
1968. Arsèguel, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Un estenedor que s'estimi ha de fer panxa, ha de trencar la rectilínia horitzontalitat de la barana i del ràfec superior... En molts indrets de muntanya, com ara aquí, a Arsèguel, teniu un xic la sensació que les cases s'han anat pujant per acumulació de segments, i que les finestres i altres obertures no corresponen a cap pla preestablert, sinó que han estat obrades en generacions successives, i a mida que se'n presentava la necessitat».
1968. La Seu d'Urgell, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«...no hem vist enlloc un treball tan afiligranat en fusta. I sembla ben bé artesania popular, entallat, fet d'acord amb un patró previ...»
1968. La Seu d'Urgell, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Un detall de la restauració del campanar de la catedral de la Seu d'Urgell. La gran ciutat episcopal -potser no tan accentuadament episcopal com Solsona- està acabant... la restauració de la seva catedral».
1968. La Seu d'Urgell, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Aquest capitell tan pur presenta una mostra de la imaginació dels artífexs romànics que, alguna vegada -poques-, treballaven també el fust de la columna... No sabem ben bé a qui va adreçada la poma que la serp porta a la boca, i ho diem perquè els dos ninots superiors no semblen pas suggerir gaire els nostres primers pares (però els són). Sigui com sigui, la serp continua enfilant-se al llarg dels segle temptant aquest dos exemplars dels gènere humà com a recordatori que el pecat original no ha perdut vigència».
1968. La Vall de la Vansa, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«A l'entrada del poble... hem trobat aquesta masia, tan sòlida, ta voltada de flors. Lilàs gegantins... i prats, i els corriols d'aigua abundosa, i el gran badiu davant la casa, i els fruiters. No sembla pas que siguem dins el massís de l'Alt Urgell. Per aquesta banda ho hi ha pissarra, i la teula ho domina tot. Al fons hi veiem el cementiri, renovat, a tocar de les restes romàniques inevitables».

1968. Fórnols, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Carrer de Fórnols. La casa de la televisió són les escoles nacionals. La casa del davant és tancada i les fustes dels balcons estan podrint-se al sol... L'home passa entotsolat, el caminar mandrós, i just dona el bon dia».
1968. Fórnols, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Per a deu cases el forn encara funciona. Naturalment que deu pastar per algun altre poble o agrupat veí. Fan el pa per quinze dies, i a campar. Aquest pa de muntanya, del qual malauradament va desapareixent el perfum de sègol, a mida que la farina és portada cada cop més de la Seu; aquest pa de muntanya que no s'asseca, que llescat ben prim té qualitats de tall més que d'acompanyament...»
1968. Fórnols, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Fórnols té rètols als carrers, però no a l'entrada, si no en unes rajoles de principis del segle passat, força expressives, posades a la paret de la primera casa del poble: 'Fórnols, corregiment de Puigcerdà, Província de Lleyda, Bisbat de la Seu d'Urgell... Triguen minuts llargs, els del forn, a baixar a despatxar-me: tinc temps de tafanejar les arteses, els calendaris, les saques de farina portades de la Seu i els racons del forn. La fornera m'encoloma un pa com una roda de camió...»

1968. Santa Creu, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Tir al plat en la diada de la Festa Major. «Aquest prat d'herba curta, tallat 'a la garçon', és el camp de futbol, un camp de futbol amb totes les sinuositats i bonys de la ruralia, però amb dues porteries reglamentàries. Ens preguntem com s'ho fan per recuperar una pilota que els caigui al barranc contigu: la nostra estimació és que rodolarà almenys fins a la Seu d'Urgell, per tota la vall de Castellbò».
1968. La Seu d'Urgell, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Nosaltres trobem artístic i acollidor el casc antic, distribuït al llarg de dos carrers paral·lels i emporxats... Els dos carrers allargassats són tancats al nord pel transversal que dona a la façana corresponent de la catedral; així, el temple episcopal es constitueix en límit de la ciutat... La varietat de pilastres i columnes és enorme, de totes les èpoques i amb més o menys fantasia; darrera les columnes, dessota les voltes, s'obren les botigues mercadanes, antigues, plenes de saboria».
1968. Montferrer, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Retrat «goiesc» d'una família espanyola de nouvinguts de l'època.
1968. Sant Sadurní de Tavèrnoles+, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Anserall, a la ratlla andorrana, camí de Sant Joan de Lòria... el poble roman enfonsat, a poca alçada damunt el nivell de les aigües... Més amunt de la població, un quilòmetre riu amunt, hi ha la col·legiata o església romànica, amb diversos cossos, dos absis i un campanar quadrat i sense decoració. Hom s'adona immediatament que l'edificació ha sofert transformacions durant els segles».
1968. Sant Joan de l'Erm, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Cremada l'ermita antiga, hom ha bastit aquesta altra, de característiques alpines i bona defensa contra la neu... L'ermita de Sant Joan de l'Erm, originada, diuen, per la penitència que anà a fer en aquelles solituds Sant Joan d'Organyà, fou amb el temps un hospital o hostal de camí en la ruta de la Basseta vers el Pallars».