Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Organyà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Organyà. Mostrar tots els missatges

20180624

[1851] Les Col·legiates d'Urgell i Pallars

1850. Col·legiata de Castellbò (l'Alt Urgell ).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
A tres hores, a ritme de traginer, de la Seu d'Urgell, de gran factura arquitectònica i bon arxiu, «donde se hallan muchos instrumentos pertenecientes al antiguo monasterio de Santa Cecília, sito en el valle de Elins, junto a la villa de Pallarols, cuyas rentas se adjudicaron en gran parte a la dotación de esta colegial».
1850. Col·legiata de Castellbò (l'Alt Urgell ).
Vista i planta de la col·legiata, d'origen romànic, de gran desenvolupament gòtic, i amb forta aparença de castell. 
1850. Col·legiata d'Organyà (l'Alt Urgell ).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime 
Villanueva.
Una altra col·legiata urgellenca, aquesta a cinc hores (de les d'abans) de la Seu. Més aviat es tractava d'un priorat, unit al bisbat. «Su iglesia, a excepciçon de la portada, es obra del siglo XI, construida en tiempo de San Ermengol, obispo de Urgel». Aquell mateix segle, l'església fou ocupada durant seixanta anys «por un mal clérigo llamado Adalbertino, con su largo concubinato y disolución consiguiente y otros males que allí se cuentan... Especialmente se menciona un incendio que acabó con las escrituras antiguas y códices de la iglesia», fins que fou jutjat i penjat per les autoritats civils i eclesiàstiques veïnes
(cap a l'any 1090), com p.ex. el prior del proper monestir de Sant Andreu de Tres Ponts.
1850. Col·legiata d'Organyà (l'Alt Urgell ).
En aquesta col·legiata s'hi trobaren al 1904 els documents escrits en la nostra llengua més antics de què disposem fins al moment: fragments d'uns sermons de quaresma, que el rector considerà que ja podia deixar-se'ls redactats per a l'any següent. Des del segle IX, la prèdica de l'homilia a les esglésies ja era autoritzada de fer-la en la llengua del poble, car si no era així, els fidels ja no entenien res. Prova, doncs, que ja en aquell reculat segle el llatí parlat o vulgar, ja havia deixat de ser llatí per esdevindre llengua romànica, en aquest cas catalana. 

«Si tu es lo Fill de Déu, di a les pedres que es tornen pa e manja'n. E Nostre Sènyer respòs ad el [ell] e dix: Non solo pane... No viu [h]om solament de pa, mas de les paraules de Déu viu [h]om...» Les temptacions del dimoni a Jesús durant l'estada al desert. 
1850. Col·legiata de Gerri (el Pallars Sobirà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
«En el real monasterio de Santa Maria de Gerri no hallé tantas riquezas como me había prometido, y cuya sola esperanza pudo hacerme atropellar por tantas incomodidades de aquel viage, que jamás se borrará de mi memoria». Les condicions d'accés al Pirineu eren encara molt severs a mitjan segle XIX. Del riu al costat del qual s'aixecà el monestir, se'n deia la Noguera de Pallars, després evolucionat a la Noguera Pallaresa. «Casa de grande antigüedad, matriz de otras muchas; pero donde el furor de las guerras de sucesión hizo daños irreparables en la parte diplomática». Perquè quan l'autor parla de riqueses no es refereix a tresors d'or i plata, sinó d'un valor encara més gran: parla dels documents de l'arxiu.  

Moltes antigues esglésies tenien com a patrons titulars sants barons, és a dir, homes. A Gerri era dedicada a Sant Vicent màrtir. Però la invenció del culte marià per part de l'Església Catòlica, adoptat al segle V, però fortament impulsat al segle XI per combatre els senyors feudals, competidors directes en la possessió de terres per matrimonis consecutius de conveniència. Entre altres efectes, el triomf sobre el control de la virginitat de la dona, per mitjà de l'exemple de Maria, augmentaria les devocions femenines (aristocràtiques) als monestirs i, com a conseqüència, les donacions territorials a l'Església. La consagració de la nova església al 1149, ja portaria, doncs, l'advocació a la Mare de Déu. 
1850. Col·legiata de Gerri (el Pallars Sobirà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
A manca de documents, l'autor s'entreté en «la rareza de la bóveda de las dos naves laterales». Durant aquella estada, tampoc no va veure «en ella ni en otra parte del monasterio ningún sepulcro de los Condes de Pallars, y eso que comunmente es llamado Panteón de dichos Príncipes». 
1850. Col·legiata de Gerri (el Pallars Sobirà).
1850. Col·legiata de Gerri (el Pallars Sobirà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
L'abaciologi de la Col·legiata pallaresa. Davant del monestir, a l'altra banda del riu, l'autor s'adona, és clar, de les eres salines: «Mas en eso poco trabajan los vecinos en beneficiar un manantial de agua salada que allí mismo les naces, y que es todo su trigo y vio y aceite. Cógense anunalmente de quince a veinte mil cargas de sal», que deixaven a la hisenda reial (espanyola) quaranta mil duros anuals. 
1850. Col·legiata de Tremp (el Pallars Jussà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
La primera sorpresa de la Conca al visitant fou el conreu de vinya: «país de abundante y de buen vino». De l'església col·legiata de la vila, se'n diu que la fàbrica del temple actual és del segle XIV. Tampoc no hi troba memòria que hi fossin enterrats els antics comtes pallaresos.
1850. Col·legiata de Tremp (el Pallars Jussà).
L'església actual és del segle XVI i el campanar del 1909, que substituí l'antiga cadireta romànica. S'hi conserva la talla gòtica de fusta, de cap a dos metres d'alçada, de la Mare de Déu de Vall de Flors, patrona de la ciutat.
1850. Col·legiata de Mur (el Pallars Jussà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
A tres hores de Tremp, «en la cresta de un monte... subí desde la villa de Guardia una hora de rapidísima cuesta, en cuya cima se halla un castillo árabe bien conservado en las paredes exteriores, que después sirvió de foraleza a qlos señores de este monte». Del monestir, en restaven «los claustritos con algunas memorias sepulcrales... La iglesia se conserva bien», i amb un petit però ben ordenat arxiu. Entre altres precaucions, un dels mantenidors havia manat de fer això: «Quitó los pliegues y dobleces con que se suele atormentar a los pergaminos y proporcionar a los ratones que supulten en sus entrañas lineas enteras del cuerpo de las escrituras». Com? Doncs enlloc de plegats, deixar-los fortament enrotllats, de manera que «aquellas sabandijas coman en todo caso las estremidades blancas de los diplomas».
1850. Col·legiata de Mur (el Pallars Jussà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Al moment de la consagració al 1069, l'església es dedicà a Santa Maria, Sant Pere i Sant Esteve, «que serían los tres altares que entonces habría en ella». L'autor hi observa un sepulcre d'un dels comtes de Pallars, «de piedra común... donde por una abertura se ven varias calaveras».
1850. Col·legiata de Mur (el Pallars Jussà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
El monestir de Sant Miquel als Terradets pertangué a la canònica de Mur, del qual ja no en resten ni les restes. 
1850. Col·legiata de Mur (el Pallars Jussà). 
1850. Col·legiata de Mur (el Pallars Jussà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
De Mur l'autor baixa fins a Sant Esteve de la Sarga, el mossèn de la qual encara conservava la denominació d'abat. Li calia travessar el «alto monte de» Montsec en direcció a Àger pel camí del coll d'Ares.

20170429

[1691] L'Alt Urgell, anys 1960: llet i fusta, més

1968. La Vall de Castellbò, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«...aquest poble que us saluda amb dos monuments: la creu missional, que substitueix la de terme, i l'edifici cúbic de l'esquerra, que és Correus, Ajuntament, Caserna de la Guàrdia Civil, escoles i tot el que vulgueu, d'un plegat».
1968. La Vall de Castellbò, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Les ruïnes del castell, que centren la foto, no fan altre que confirmar la verticalitat abrupta del poble, alguns dels carrers del qual -de lamentable desertor- pugen en pendents inversemblants. Una mola romànica, molt pobra de decoració, constitueix l'església parroquial, que té, però, una magnífica porta ferrada. Pel mig del poble travessa un pont d'esquena d'ase, amb pilars possiblement romans... La pissarra domina, amb curiosos afegitons d'uralita, signe de l'encariment de la mà d'obra i de la pèrdua de paciència dels operaris moderns. Els voltants del poble encara són agrícoles. A tota la vall escassejaran els caps de bestiar en relació amb altres indrets de l'alt Urgell, però en canvi observarem una riquesa en fusta molt interessant».
 ¡1968. La Vall de Castellbò, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«La fusta a la Vall de Castellbò, majorment explotada... al vessant nord, apareix de tant en tant preparada per a la càrrega. Els carregadors són fets amb els mateixos troncs, i hom cerca com a emplaçament un indret des d'on, esponejant damunt el camí, hom pugui carregar a nivell de caixa de camió».
1968. La Vall de la Vansa, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«El paisatge en aquesta profunditat és arbori, propi de la Catalunya humida... El pastor que vigila les vaques està assegut al marge de l'esquerra, i es confon un xic amb l'herbei... El riu de la Vansa, format un poc més avall de Tuixén per les aigües del riu Jossa i del riu de la Mola, el primer davallant del nord del Pedraforca, el segon format als cingles de les Costasses, duu força aigua, i s'obrirà pas per un congost bellíssim i romàntic abans de desembocar al Segre al peu de la ruta de Montan, uns deu quilòmetres al nord d'Organyà».
1968. Josa, l'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Si no fos pels camions de subministre, o llenyers o lleters, la incomunicació d'aquests pobles seria ben bé còsmica... Per aquests indrets conflueixen les fronteres de les tres comarques del Solsonès, l'Alt Urgell i el Berguedà». Al 1960, tenia una seixantena de persones, vuit anys després només n'hi queden 10.

«Ja no hi ha possibilitat de redreçament: Josa no té cap tractor, i treballen els pocs prats en actiu, vora el poble, amb les vaques. Hi ha tres famílies que s'alternen per dur la llet en carro fins a Tuixén, una cada dia, plogui o nevi, car el camió ja no arriba a Josa. Els portals tancats tenen una immobilitat entre severa i acollidora, com si esperessin, encara amb una esperança tènue, de tornar a ésser oberts».
1968. Tuixén, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Tuixent és la capital de tota aquesta vall que corre per la solana del Cadí... no ha tingut el despoblament vertiginós d'altres indrets: fa uns deu anys que es manté a l'entorn dels dos-cents habitants. La plaça de Tuixent, menuda i encimentada, té aquesta curiosa font amb dues canelles idèntiques, obra de farga, que ens recorda tant les gàrgoles com les pintures picassianes. L'aigua cau seguida, freda, vidriosa, i les gotes espurnegen com perles contra la fosca gola de l'abeurador».
1968. Cava, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«On la mort no fa por. No podeu negar-ho... aquests cementiris humils de muntanya són indrets molt més acollidors que les construccions quadriculades, fredes, administratives... de les grans ciutats. Acollidors fins i tot en aquest cas de desolació que és el de Cava».
1968. Cava, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«El cementiri és continuació de l'església (segle XI), derruïda. Cal que us diguem que era romànica? Encara n'és visible l'àbsida, l'entrada lateral i part del campanar de cadireta. Els esbarzers ho envaeixen tot... Entretant, el cementiri, mentre durin els habitants del poble, serà encara emprat per a anar-los-hi enterrant... Res de xiprers, que aquí no tenen vida... Aquí tot és directe, viu fins i tot en la mort».

1968. Cava, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Descriu la dona el nostre gran garriguenc: «...una heroica representant de les dones treballadores de muntanya... ens agrada així, tal com va, amb el jersei gruixut, el mocador inflant-li la butxaca, emmarcat tot el cos dins l'arc de la vella font, on les generacions anteriors ja es proveïen d'aigua per als animals, per a beure ells, i per a rentar les cantines de la llet».
1968. Arsèguel, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Un estenedor que s'estimi ha de fer panxa, ha de trencar la rectilínia horitzontalitat de la barana i del ràfec superior... En molts indrets de muntanya, com ara aquí, a Arsèguel, teniu un xic la sensació que les cases s'han anat pujant per acumulació de segments, i que les finestres i altres obertures no corresponen a cap pla preestablert, sinó que han estat obrades en generacions successives, i a mida que se'n presentava la necessitat».
1968. La Seu d'Urgell, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«...no hem vist enlloc un treball tan afiligranat en fusta. I sembla ben bé artesania popular, entallat, fet d'acord amb un patró previ...»
1968. La Seu d'Urgell, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Un detall de la restauració del campanar de la catedral de la Seu d'Urgell. La gran ciutat episcopal -potser no tan accentuadament episcopal com Solsona- està acabant... la restauració de la seva catedral».
1968. La Seu d'Urgell, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Aquest capitell tan pur presenta una mostra de la imaginació dels artífexs romànics que, alguna vegada -poques-, treballaven també el fust de la columna... No sabem ben bé a qui va adreçada la poma que la serp porta a la boca, i ho diem perquè els dos ninots superiors no semblen pas suggerir gaire els nostres primers pares (però els són). Sigui com sigui, la serp continua enfilant-se al llarg dels segle temptant aquest dos exemplars dels gènere humà com a recordatori que el pecat original no ha perdut vigència».
1968. La Vall de la Vansa, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«A l'entrada del poble... hem trobat aquesta masia, tan sòlida, ta voltada de flors. Lilàs gegantins... i prats, i els corriols d'aigua abundosa, i el gran badiu davant la casa, i els fruiters. No sembla pas que siguem dins el massís de l'Alt Urgell. Per aquesta banda ho hi ha pissarra, i la teula ho domina tot. Al fons hi veiem el cementiri, renovat, a tocar de les restes romàniques inevitables».

1968. Fórnols, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Carrer de Fórnols. La casa de la televisió són les escoles nacionals. La casa del davant és tancada i les fustes dels balcons estan podrint-se al sol... L'home passa entotsolat, el caminar mandrós, i just dona el bon dia».
1968. Fórnols, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Per a deu cases el forn encara funciona. Naturalment que deu pastar per algun altre poble o agrupat veí. Fan el pa per quinze dies, i a campar. Aquest pa de muntanya, del qual malauradament va desapareixent el perfum de sègol, a mida que la farina és portada cada cop més de la Seu; aquest pa de muntanya que no s'asseca, que llescat ben prim té qualitats de tall més que d'acompanyament...»
1968. Fórnols, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Fórnols té rètols als carrers, però no a l'entrada, si no en unes rajoles de principis del segle passat, força expressives, posades a la paret de la primera casa del poble: 'Fórnols, corregiment de Puigcerdà, Província de Lleyda, Bisbat de la Seu d'Urgell... Triguen minuts llargs, els del forn, a baixar a despatxar-me: tinc temps de tafanejar les arteses, els calendaris, les saques de farina portades de la Seu i els racons del forn. La fornera m'encoloma un pa com una roda de camió...»

1968. Santa Creu, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Tir al plat en la diada de la Festa Major. «Aquest prat d'herba curta, tallat 'a la garçon', és el camp de futbol, un camp de futbol amb totes les sinuositats i bonys de la ruralia, però amb dues porteries reglamentàries. Ens preguntem com s'ho fan per recuperar una pilota que els caigui al barranc contigu: la nostra estimació és que rodolarà almenys fins a la Seu d'Urgell, per tota la vall de Castellbò».
1968. La Seu d'Urgell, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Nosaltres trobem artístic i acollidor el casc antic, distribuït al llarg de dos carrers paral·lels i emporxats... Els dos carrers allargassats són tancats al nord pel transversal que dona a la façana corresponent de la catedral; així, el temple episcopal es constitueix en límit de la ciutat... La varietat de pilastres i columnes és enorme, de totes les èpoques i amb més o menys fantasia; darrera les columnes, dessota les voltes, s'obren les botigues mercadanes, antigues, plenes de saboria».
1968. Montferrer, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Retrat «goiesc» d'una família espanyola de nouvinguts de l'època.
1968. Sant Sadurní de Tavèrnoles+, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Anserall, a la ratlla andorrana, camí de Sant Joan de Lòria... el poble roman enfonsat, a poca alçada damunt el nivell de les aigües... Més amunt de la població, un quilòmetre riu amunt, hi ha la col·legiata o església romànica, amb diversos cossos, dos absis i un campanar quadrat i sense decoració. Hom s'adona immediatament que l'edificació ha sofert transformacions durant els segles».
1968. Sant Joan de l'Erm, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Cremada l'ermita antiga, hom ha bastit aquesta altra, de característiques alpines i bona defensa contra la neu... L'ermita de Sant Joan de l'Erm, originada, diuen, per la penitència que anà a fer en aquelles solituds Sant Joan d'Organyà, fou amb el temps un hospital o hostal de camí en la ruta de la Basseta vers el Pallars».