1900 ca. Lo Canigó (lo Conflent).
.jpg)
Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,
Ramon Arabia i Solanas,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1,
gener-juny, 1891 (ddd-uab).
Pere II, lo primer pirenista de la història, si més no atestat. Pirineisme és lo terme usat per referir-se als practicants del muntanyisme als Pirineus, terme encunyat a la darrera dècada del segle XIX, a semblança del d'alpinista. Pirineista n'és lo substantiu, esdevingut i simplificat en pirinista en registres menys formals, però usat molt sovint en ressenyes i escrits dels practicants quan descriuen les ascensions.
L'escrit retrata lo caràcter del monarca català: «primera ascensió indubitada, absència de guia, llarg i fatigós camí a peu, atracció irresistible a lo desconegut, menyspreu de tot perill, afany exclusiu de petjar lo cim i de guanyar victòria».
.jpg)
Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,
Ramon Arabia i Solanas,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1,
gener-juny, 1891 (ddd-uab).
La nomenclatura dels reis d'Aragó segons lo Casal de Barcelona, fa que actualment anomenem Pere II al rei català, pare de Jaume I.
.jpg)
.jpg)
Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,
Ramon Arabia i Solanas,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1,
gener-juny, 1891 (ddd-uab).
La relació dels fets és traduïda de la Chronica Fr. Salimbene Parmensis ordinis minorum ex Codice Bibliotecae Vaticanae, editada al 1858.
A la pujada, hagué d'heure-se-les amb una tempesta furiosa, «és verament un d'eixos furiosos oratges que se congrien, rebenten i desfan sobtadament en totes les altes muntanyes». Qui sap, però, si recurs literari per engrandir la gesta reial. Fins als estanyols del Cadí, a 2.359 m,, hi havia ja al segle XIX un «bon camí de matxos», amb una barraca arruïnada. La pujada des d'allà «no té res de fatigosa fins allí on comença la Xemeneia, corredor estret, d'una pendent de 45º, que s'obre entre els esqueis redreçats del cim. S'ha de pujar cosa d'uns 80 m de quatre grapes fins arribar a dalt».
.jpg)
Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,
Ramon Arabia i Solanas,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1,
gener-juny, 1891 (ddd-uab).
«És la primera muntanya que veuen los navegants al tornar a terra i també la darrere que albiren a l'allunyar-se'n», que la presència i domini senyorial del Canigó ve de temps immemorials.
Lo nostre ínclit etimòleg, Joan Coromines, en descarta un origen romànic, com ara que fos degut al nom del monestir, a on hi hagué una font ben coneguda, del ll. vg. CANNA>canó, canut, canella. Diu que «ens atrauen cap a d'altres fonts, preromanes, parentes
de l'itàlic, on apareix aqueixa arrel indoeuropea KAN-,
de vegades amplificada com a KAN-D- [canus, candere,
candor en llatí], però nua o amb la lleu i trivial amplificació, comuna a gran part de les llengües de la gran estirp indoeuropea». Segueix: « doncs, el Canigó fou el gran blanc, 'la gran blancura', ja lliga això amb el fet que aqueixos primitius pertinaços que són els pastors i bosquerols canigonencs, la veu dels quals hem escoltat més amunt, reservin en particular el nom de Canigó per a la cara
obaga de la serralada, la que és de blancor perennal,
en primavera, tardor i hivern, quan no tot l'any. Tornem a resar, amb el poeta: 'Torres de vori clar'... En
conclusió: nom preromà, indoeuropeu».
.jpg)
Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,
Ramon Arabia i Solanas,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1,
gener-juny, 1891 (ddd-uab).
La muntanya ignota va cridar l'atenció del rei i «cridà a dos soldats, amics íntims seus», amb los quals en secret i provistos de vitualles i armes, se n'anà a l'aventura. No consta a quin indret hi deixaren los cavalls, sí que «s'hi troben encara pobladors». A mig camí, «començaren a sentir trons horrorosos i terribles, per dessobre relluïen los llampecs i davallava una furiosa pedregada», que los tombà a terra. Lo rei s'entossudia a continuar i «els animava perquè pugessen amb ell coratjosament. I així moltes vegades ho fiu i ho digué», encara que no pogueren resistir i lo rei se determinà a pujar-hi tot sol. Lo relat acaba amb una fantasia de to èpic, que lo rei provocà que lo drac del llac se despertés d'un seu cop de pedra, i que lo sobrevolà, «enfosquint-lo i obscurint-lo amb son alé».
.jpg)
Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,
Ramon Arabia i Solanas,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1,
gener-juny, 1891 (ddd-uab).
Sembla, segons l'autor de l'article, que l'ascensió reial «termenà, per lo que s' acaba de llegir, en los estanyols de Cadí o sia 426 metres més avall del veritable cim, més aviat sens dubte per creure's haver arribat realment al punt culminant que no pas per la fabulosa aventura del dragó... completament d'època mitgeval, i avui mateix la podem comprovar viventa en quasi tots los països de muntanyà. La promptitud esglaiadora amb què se formen i s'esvaeixen les tempestats en les serralades alteroses, la brega furienta dels elements, en la soledat dels cims, han suggerit als senzills i crèduls muntanyesos una explicació sobrenatural del fenomen, atribuint al drac infernal, o sia, al mal esperit, en qui ha personificat el miserable habitant de les altures totes les forces de la naturalesa causadores de desgràcies i devastació. Això, prescindint del sentit simbòlic, religiós o moral, que encarnen quasi totes eixes antiquíssimes tradicions de feres i monstres vençuts per virtuosos herois».
.jpg)
Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,
Ramon Arabia i Solanas,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1,
gener-juny, 1891 (ddd-uab).
L'autor reporta altres llegendes de dracs a la geografia catalana i europea.
.jpg)
.jpg)
Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,
Ramon Arabia i Solanas,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1,
gener-juny, 1891 (ddd-uab).
A la relació original llatina del frare parmesà, no hi consten referències a la data ni lo motiu pel qual lo rei se decidí a la pujada, i l'autor intueix que podria haver volgut conèixer-ne la importància estratègica per «estudia a tot ple des d'aquell enlairat observatori la topografia general del país i lo pla de defensa contra l'invasor».
Coromines, és clar, també hi fa referència, a la gesta del rei Pere: «Una llegenda contada per gent molt moderna diu
que Pere el Gran quan ja la guerra era imminent
pujà ell mateix al Canigó per orientar de visu les
disposicions defensives; encara que sigui sens dubte inventada, no ens avergonyim de repetir-la, perquè amb raó s'ha dit que hi ha contalles més certes
que els reports històrics dels fets menuts. I la dramàtica història de Pere, maldant per prevenir en el
castell perpinyanenc, la traïció del seu germà, ve
a significar el mateix i fins podem dir que simbòlicament confirma la versemblança d'un tal fet real», que en lo context bèl·lic amb la gavatxada, cal situar cap al 1282.
1889. Ascensió al Canigó (Gallica).
