[2651] L'obertura de la primera banqueta, 1799

 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.

«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 

q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD). 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.

«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 

q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
Lo plànol de la construcció de la banqueta lleidatana. Fins aleshores lo riu baixava a tocar dels fonaments de les cases del carrer Major. Lo pont vell (l'únic del moment) tenia un ull més, fins ben bé al portal d'entrada a la ciutat, que fou tapat. L'amplada d'aquest ull definí l'amplada de la banqueta, riu avall, d'uns quatre metres, si fa no fa l'amplada de l'actual vorera de la Paeria.

La intenció de l'impulsor de l'obra, lo mariscal il·lustrat (espanyol) Luís de Blondel, fou de traure lo trànsit de carros i bestiar de dins la ciutat, alhora que la protegia de les recurrents riuades que patia. Lo Gobernador es retirà del càrrec al 1794 i morí a Mallorca dos o tres anys després. És probable que no veiés acabada l'obra que va iniciar. 

Lo dibuix mostra com se reomplí tot l'espai de la primera arcada fins al pilar. Posteriors ampliacions fins a la darrera de la postguerra del segle XX, l'han anat eixamplant. L'excessiu trànsit de vehicles que sempre ha tingut, n'han malmès les intencions de fer-ne un veritable passeig fluvial d'esbargiment i esgambi.

1799. La banqueta del Segre, Lleida.

«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 

q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
 Lo nom de banqueta, en el sentit de terraplè que aguanta una secla, era ben anterior. Si més no, del segle XV, quan al 1494 s'hi colgà la secla que venint de Pardinyes o del Noguerola arribava al terme d'Alcarràs. Aquesta secla d'Alcarràs és documentada des del 1191 i ben bé podria haver sigut obra de l'època sarraïna. Baixava entre el peu de les cases del carrer Major i lo riu. La varen inutilitzar i colgar per evitar fer una banqueta o mur de contenció de les rovinades. 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.

«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 

q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
 La carretera que passaria per la banqueta s'allargava fins a la torre de l'Escorxador, a on «confinan con el tambor y estacada de la puerta de San Antonio, cuyo paso es muy estrecho». Més avall s'hi especifica que «el primer arco del puente se ha cerrado con dos muros». Feta la banqueta, restava alinear-hi les cases, cosa que va anar fent-se amb lo temps. 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.

«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 

q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).

L'antic alineament del carrer Major que mirava al riu (M) i el nou (k), des de l'arc del pont fins a la plaça de la Llibertat (Sant Francesc). 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.

«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 

q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).

Del pont per amunt, «a donde solo hay construido un mal muro des del puente hasta D». Hi veiem com encara lo Noguerola desguassava ben a prop del pont. 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.

«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 

q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).

Detalls tècnics dels treballs. 

[743] Detalls de la Lleida setcentista

 

Quinalafem.blogspot.com

[2366] L'antic Cafè (i cinema) d'Europa lleidatà

 

1895. Lo Cafè d'Europa, Lleida.

Diari «El Pallaresa» (Sol-Torres).

Regentat per Ramon Baqué al núm. 26 de la Plaça, sense altra indicació. En aquelles dates no hi havia a la ciutat altre espai digne d'aquest nom: la plaça Sant Joan, llavors dita de «la Constitución» (espanyola postrepublicana, de la I República del nostre estimat Estat veí), en l'època històrica que en diuen de la Restauración. Ja disposava de llum elèctrica, que s'havia inaugurat a la ciutat un feia un parell d'anys. El local disposava també d'entrada per Blondel, amb vistes al riu. O sia, al que avui és l'Avinguda Francesc Macià, dita popularment Fernandito, per ser la germaneta petita de la Rambla, que comença allà a on tenim ara el Banc Sabadell. Davant per davant, a l'antiga Plaça Cabrinety, guanyada al meandre del Segre, no hi havia cap edifici. 

Segle XIX al XX. Lo Cafè d'Europa, Lleida.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

La Plaça de Sant Joan era plena de cafès: el Gran Salón, la Mitja Lluna, el Colón o Salvat, el Quiosc del Gat i el que ací ens ocupa, el Cafè d'Europa. Al propietari li deien 'lo senyor Ramonet de la plaça', del qual en Vidal n'explica una entretinguda anècdota bonhomiosa. 

Segle XIX al XX. Lo Cafè d'Europa, Lleida.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

Bona part de la clientela eren gitanos del Canyeret, que a les taules exteriors del local es delectaven amb els acords de guitarra d'un il·lustre veí, mossèn Anton Anguera, l'aragay de la pajandí, en llengua caló, o sia, el capellà de la guitarra. En Vidal ens hi retrata de manera magistral un (altre) trosset de vida popular lleidatana. 

1914. Lo Cafè-Cinema d'Europa, Lleida.

Diari «El Pallaresa», 15 de setembre (FPIEI).

Començat el segle XX, era propietat de Felip Alsina, que va demanar —i obtindre— permís governatiu per instal·lar-hi un cinema. De cinema mut, és clar. Simplement, degué afegir la pantalla i projector. El piano amb què devien acompanyar-se les projeccions ja hi devia ser. Com les taules i cadires dels parroquians, que probablement no desaparegueren substituïdes per les tradicionals fileres de butaques. Així eren els locals d'aquells primers cinemes, cafès a on s'hi feien les projeccions.

1909. Lo Cafè-Cinema d'Europa, Lleida.

Diari «El Ideal», 21 d'agost (FPIEI).

Sembla que el canvi de propietari es feu aquell any, atès que el senyor Baqué era ja difunt, i la vídua el posà a la venda: al punt més cèntric de la plaça i de renda assegurada «por su numerosa clientela y especiales circunstancias del local», que donava a dos carrers ben concorreguts. També sabem que, com ha sigut ben tradicional en els nostres pobles fins a final del segle XX, els cafeters (amos del cafè) vivien damunt del bar i, és clar, feien vida completa al local gairebé a tothora del dia, excepte dormir. Disposar d'un cafè, o més modestament una taverna, era una garantia de guanyar-se prou bé la vida per a una família.

1916. Lo Cafè-Cinema d'Europa, Lleida.

Diari «El Ideal», 25 de febrer (FPIEI).

Entrat el segle XX, ara fa poc més de cent anys, hi havia a la ciutat sis locals de projecció. A més del Cafè d'Europa, s'hi tornava a reobrir el Saló Porfoliograph (1907) de la Casa Llorenç (potser anomenat així com a adaptació del Profilograph d'Eadweard Muybridge, l'experimentador anglès i pioner de la imatge en moviment al segle XIX), el Cafè Suís, el Cafè de l'Univers, el Cafè d'Espanya, i el Cafè Nou de la Rambla. Aquest darrer, en temps de bonança meteorològica, feia projeccions a l'aire lliure, a la mateixa rambla. Els materials projectats no sempre eren pel·lícules en el sentit modern, sinó també d'estil documental, de totes temàtiques. Quan tenien argument, en deien també cinemadrama. Se n'expliciten els metres de durada de rotlle, que probablement el públic identificava amb la durada en temps, que devia rondar la mitja horeta. 

Per cert, que els horaris no eren gaire familiars: a les 9 i a les 12 de la nit! Llavors, que no hi havia canvis d'hora, i el rellotge anava a l'hora de Greenwich, i la gent s'aixecava del llit amb les primeres clarors del sol, eren hores molt i molt tardaneres. Sortir del cafè-cinema a l'hivern a la una de la matinada o més tard només era reservat als homes, altrament dits calaveres. 

1917. Cinedrames al cinema mut. 

Arxiu Filmoteca de Catalunya.

Què no donaríem per un programa de cinema de la Lleida d'aquell temps! Aquest fulletó anunciava el programa cinematogràfic del Cine Teatre Nou de Manresa. Hi veiem com s'hi dona el nom de cinemadrama al film Maria Tudor, i com s'acompanyava d'altres projeccions de temàtica documental variada. Com que era cinema mut, no calia preocupar-se per si les versions es doblaven a la nostra llengua. És clar, que els cartellets típics narratius dels films (els intertítols) sí que eren en la llengua (única, per pebrots) oficial del Estado. 

No hem trobat —no defallim— notícies sobre explicadors o comentaristes cinematogràfics a la Lleida del cinema mut, del primer terç del segle XX. Aparegueren sobretot al primer decenni, quan el cinema era una novetat i calia explicar la narrativitat del film al respectable. Però no acabaren de desaparèixer perquè bona part dels assistents a les projeccions eren analfabets i calia que algú els llegís les informacions dels intertítols. Potser de vegades, eren els mateixos amos o encarregats del cinema, o algú altre que ho feia a canvi del beure i de l'entrada. Si no n'hi havia, de segur que el cinema era recorregut per un gran murmuri de repetició de la informació d'una fila a l'altra, des de qui sabia llegir cap als qui eren àvids de saber-ne per un dia. En algunes grans ciutats del món, hi sorgiren comentaristes professionals, que hi feien tant o més espectacle que la pel·lícula mateixa. Com si fossin moderns bards homèrics o medievals, que entonaven poemes èpics davant la gernació de les places.

1933 ca. Cinema Viñes, Lleida.

(foto: la Paeria, enllaç).

Per la data de producció del film, sabem que aquesta imatge del cinema Vinyes, que llavors feia cantonada a Blondel perquè encara no hi havia el Montepío, ha de ser del 1933 en endavant. Ja havia arribat el cinema sonor, però no totes les sales van condicionar-s'hi de seguida. El cinema mut aguantaria fins als anys de la guerra. El cinema Viñes, també escrit Vinyes en els anys republicans, fou anomenat popularment 'la tasseta de plata' i encara obriria, ja com a sonor, després de la guerra. 

Diria que l'única foto d'un cinema lleidatà que tenim d'abans de l'any 1940. Per això l'he volguda posar ací. Al magnífic Blog del Senyor i, s'hi fa una aproximació a la llista dels cinemes lleidatans que, abans d'aquella data, és la següent: 

• Gran Cinematógrafo (1901-1902)
• Teatre Municipal dels Camps Elisis (1903-1938)
• Botiserroph (1905-1906)
• Cinematógrafo Diorama (1906-1907)
• La Estrella (1906-1909)
• Salón Porfoliograph/Porfolio(1907-c.1955)
• Moderno (1909-1917)
• Salón Nueva Cataluña/Cataluña (1912-1991)
• Sala Granados/Granados (1917-1949)
• Teatro Viñes/Vinyes (1919-1978)
• Teatro Cine Victoria (1923-1986)
• Salón Cine Español (1923-1954)
• Coliseo (1925-1926)
• Cinema Rambla (1932-1967)

Respecte de la cartellera que hem vist més amunt, hi faltarien pràcticament tots. Perquè més que de sales de cinema (o de teatre o de varietats que feien cinema), es tractava de cafès que oferien projeccions, molts dels quals ja desaparegueren al llarg de la dècada dels anys 20, quan precisament la majoria de sales de cinema foren creades, com el Granados i el Vinyes (amb el nom dels dos grans músics lleidatans, no sabria dir si del mateix amo), el Victòria, l'Español, el Coliseo foren inaugurats, amb el Rambla als anys 30.

1916. Lo Cafè-Cinema d'Europa, Lleida.

Diari «El Ideal», 25 de febrer (FPIEI).

La notícia de la nevada del febrer del 1916, que motivà que els lleidatans sortissin al carrer a gaudir de la neu. S'hi explica com molts se n'anaren a passejar pels Camps Elisis o com tots els fotògrafs locals agafaren les càmeres per immortalitzar el moment. Alguns també es dedicaren a fer estàtues de neu en llocs prou concorreguts, com ara davant del Cafè d'Europa pel costat de la banqueta (de Fernandito). En aquells temps, com en el nostre, el mal temps feia sortir les vergonyes de les instal·lacions i obres públiques.  

[2236] Lo vell pont de Corbins, 1845

[2317] Lleida en aquarel·la, 1912

1912. Lleida, Alfred Edward Borthwick.

Aquarel·la d'aquest pintor escocès (1871-1955), de família nobiliària. Després de passar pel servei a l'exèrcit de Sa Majestat (britànica) a la guerra dels Bòers i a la Gran Guerra, va dedicar-se per sempre a la pintura, que ja anava conreant. Als anys 30 arribà a presidir la Royal Scottish Society of Painters.

Desconec què hi feia a Lleida aquell any, poc després de la inauguració del nou pont modernista sobre el Segre. Probablement, de pas en algun viatge cap a les Espanyes. I és clar, se sentí atret per la màgia del turó i de la Seu Vella, la ciutat a «on lo sol és feliç, lo vent és un poeta i la boira és fidel com lo meu esperit», copiant el poeta.

 

1912. Lleida, Alfred Edward Borthwick.

La pintura sencera mostra una vista de la ciutat presa des de l'altra banda del riu, des de Cappont, un pèl més avall del Mercat de Sant Lluís, que s'hi aprecia prou bé (allà a on avui hi ha l'estació d'autobusos, potser ja per poc temps més, diuen). La banqueta s'acabava just al començament de Blondel, a on després s'hi faria el gran edifici de la Caixa, i l'ampliació i allargament de la banqueta per avall. 

1912. Lleida, Alfred Edward Borthwick.

L'antic Mercat de Sant Lluís donava directament al costat del riu. Al centre de la imatge, rere la caseta blanca, la mola de l'antic Hospital de Santa Maria. Antic, ho diem ara, perquè llavors encara en feia, d'hospital, fins al 1915, que passà definitivament a ús civil, com a patrimoni de la Diputació. Més enrere, les torres de la Catedral Nova. 

1912. Lleida, Alfred Edward Borthwick.

Cap a la dreta, hi havia el nou edifici del Liceu Escolar. Quan els alumnes sortien al pati o a fer exercicis físics, sortien al marge del Segre. La Suda i la Seu, presidint el turó, i el gran edifici del vell convent dels jesuïtes, el Col·legi de la Companyia. Allà, passada la guerra, s'hi aixecaria un enorme bloc de pisos dit "Blocs del Seminari", tan voluminós com l'antic convent (tombat al 1949), que destacaria sobre la línia de cases de la ciutat baixa fins al seu enderrocament al 2010. 

1912. Lleida, Alfred Edward Borthwick.

La pintura mostra de manera més difuminada la línia de cases de la Paeria i el Pont. En qualsevol cas, ens rendirem igualment a la bellesa de l'obra, oi?

 

[2289] La via romana d'Ilerda cap a Osca

[2316] La riuada de 1907, encara més

 

1907. La gran riuada de 1907, Lleida. 

Revista «Orbi: curiosidades científicas, arte e historia», núm.57, de 2 de novembre, BCN (BVPH).

1907. La gran riuada de 1907, Lleida. 

Revista «Orbi: curiosidades científicas, arte e historia», núm.57, de 2 de novembre, BCN (BVPH).

L'estat de la Banqueta davant l'antic Gobierno Civil (espanyol) a la ciutat, una mica més avall de la Paeria. Llavors, la carretera ja no passava per dins la ciutat, pel carrer Major, sinó pel carrer guanyat al riu amb el mur de la primera banqueta del Governador Blondel als tombants del segle XVIII al XIX. 

1907. La gran riuada de 1907, Lleida. 

Revista «Orbi: curiosidades científicas, arte e historia», núm.57, de 2 de novembre, BCN (BVPH).

La sala principal de la impremta de Sol i Benet, tota inundada. Era ubicada baixant per la banqueta cap al darrere de l'IEI, al costat del Segre, que veiem ben ufanós i ample com un braç de mar, al fons de la imatge.

1907. La gran riuada de 1907, Lleida. 

Revista «Orbi: curiosidades científicas, arte e historia», núm.57, de 2 de novembre, BCN (BVPH).

1907. La gran riuada de 1907, Lleida. 

Revista «Orbi: curiosidades científicas, arte e historia», núm.57, de 2 de novembre, BCN (BVPH).

El Pont Vell lleidatà tornà a perdre l'estructura que l'unia amb l'Arc del Pont, que datava de les riuades dels anys 80 del segle anterior. Ja no es refaria, sinó que en el seu lloc s'hi faria el preciós pont de ferro modernista, volat en la retirada republicana de 1938.

1907. La gran riuada de 1907, Lleida. 

Revista «Orbi: curiosidades científicas, arte e historia», núm.57, de 2 de novembre, BCN (BVPH).

Les cases de Cappont, llavors només d'un carrer enfront del riu, quedaren totes negades per l'aigua ben bé a l'alçada de tota la planta baixa. Els veïns miraren de salvar-ne ço que pogueren.

[2098] La riuada de 1907, més

[2271] Les primeres fotos de les crescudes del Segre, 1891

1891. Lleida. Riuada del Segre.

Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Les crescudes del Segre foren sempre espectaculars. Aquesta tingué lloc al 26 d'octubre, fruit de les fortes pluges tardorals a les capçaleres pirinenques. Aquestes imatges del fotògraf barceloní deuen ser les primeres riuades sicorines mai no retratades.

1891. Lleida. Riuada del Segre.

Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Des de l'oficina de mines governamental, que tenia balcó al començament de Blondel, abans d'arribar a la plaça Sant Francesc, aquest pioner de la fotografia catalana pogué fer unes precioses vistes de l'avinguda, que omplia la llera del Segre d'ample a ample. Llavors no hi havia encara feta l'ampliació de la plaça Cabrinety, allà a on dècades després s'hi construirà el govern civil (espanyol). Al fons, el pont de ferro del ferrocarril.

En els detalls, hi observem la gent que ha anat a veure la força de l'aigua al pont vell, que ja havia sucumbit al 1866 i s'havia refet amb un entarimat de fustes, suportat pels vells pilans petris del pont medieval. L'obertura de les banquetes al trànsit, quan les cases deixaren sa funció de muralla, s'acompanyà amb el temps de la plantació d'arbres, que embellia l'entrada a la ciutat. Des de llavors, la carretera ja no passaria pel carrer Major, sinó per Blondel i cap al camí de Fraga que sortia a l'alçada de l'antiga porta de Sant Antoni, o sia, per l'actual carrer Acadèmia avall.

1891. Lleida. Riuada del Segre.

Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Una presa més enfocada al pont. Segurament, la remor eixordadora de l'aigua devia ser ben forta. En el detall, veiem com la tramada de fusta del pont era molt llarga, sense suport al pilar tort de vora la ciutat. S'aguantava per l'enreixat del fustam. Des de l'època de Blondel, que s'havia tapat el darrer ull del pont que tocava a la ciutat, en la llarga cursa per allunyar-ne el riu, que ha durat fins a mitjan segle XX amb l'acabament de la banqueta entre el carrer Cavallers i els instituts. 

1891. Lleida. Riuada del Segre.

Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (AFCEC-MdC).

La força de l'aigua era descomunal. A Lleida, ja s'hi sumaven les aigües del Segre i de totes dos Nogueres, que en multiplicaven l'efecte si totes tres capçaleres baixaven plenes. A la part del pont de pedra medieval, els pilans encara mostren els vells tallamars, aquests acabaments en punxa que impedien que els troncs, molts i grossos que sovint baixaven a velocitats grans,  hi impactessin directament i els fessin més mal. 

La imatge es veu creuada al peu pels fils elèctrics que pujaven per la banqueta per al subministrament del carrer Major i cap a Ferran i l'estació de tren, les parts més actives de la ciutat: tota la governança s'hi emplaçava i molts dels negocis i empreses locals. 

 

1889. Lleida. Riuada del Segre.

Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Un parell d'anys abans, el fotògraf barceloní, Lluís Marià Vidal i Carreras, havia ja retratat el Cappont des de l'alçada de l'oficina de mines que la diputació o el govern (espanyol) tenien al carrer Major i que, com tantes cases del carrer, també donaven al darrere. La imatge és datada del 10 de novembre d'aquell any. No sembla que hi hagi riuada. Potser el nivell ja n'havia baixat i tornava la normalitat quan arribà a Lleida.

1889. Lleida. Riuada del Segre.

Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Veiem les dones que hi renten la roba, al riu. O millor dit, a les tolles que va deixar entre l'areny en descendir el nivell. L'exposició del Cappont a les riuades era molt gran, car no hi havia cap mur protector i l'aigua hi podia entrar a peu pla. Els rais que baixaven del Pirineu els deixaven al davant de la serradora, i allà els amuntegaven. Només alguns continuaven periple riu avall, cap a l'Ebre i Tortosa. 

La casa de la cantonada mostra el nom Mostany a la part superior de la façana. No sabria dir era una fonda, com la dita de Sant Antoni que hi hagué o allà mateix o ben a tocar dècades després.   

1913. Lleida. La Parada del Mostany, Cappont.

«El Diluvio», de 26 de maig  (ARCA).

A la dècada de 1910, en aquest edifici de la Parada de Mostany hi hagué un taller fotogràfic, que s'incendià. Llavors, l'operativa de revelatge de les plaques fotogràfiques comportava l'ús de líquids i materials molt inflamables. El foc ho consumí tot i s'amplià a la veïna fàbrica Farré de filats. La gran fumera que s'observa a la imatge anterior devia ser la de la màquina de vapor d'aquesta fàbrica, que jo sempre havia cregut que era un molí d'oli. 

Sense assegurança, els danys eren sempre abundosos. La família Mostany havia sigut destacada políticament a la ciutat en aquell darrer quart de segle XIX, d'ideologia tradicionalista i carlina. Josep Antoni Mostany fou paer de la ciutat en el moment del sexenni revolucionari, president de la Joventut Catòlica, fundador i primer director del Diario de Lérida (1886-1931, primer número de 2 de gener), de caràcter integrista. Fins al punt que, veient que el carlisme anava de capa caiguda, se n'apartà per ingressar al Partido Integrista al 1888. Als inicis del nou segle, reconciliats amb els carlins, s'adheriren a la Solidaritat Catalana, vencedora de les eleccions de 1906 en suport de l'autonomia de Catalunya. Quants tombs que donà el país en aquells anys de transformació, oi?

1882. Lleida. La Parada del Mostany, Cappont.

Anunci en un diari lleidatà de la serradora Ribé i Cia, «als afores de Lleida a la sortida del pont». La serradora la veiem en una de les fotos anteriors, amb tot de troncs amuntegats al davant. S'hi dona l'adreça de 'Parada del Mostany'. Cosa que em fa pensar que aquesta família devia haver sigut la propietària d'un tros (camp de conreu) prou gran en aquest lloc. Perquè aquest és el significat del mot parada en el món pagès: un bancal de conreu i de reg. 

1889. Lleida. Riuada del Segre.

Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (AFCEC-MdC).

El vell pont medieval reparat amb el fustam des de la riuada del 1866. Si el retratista volia  captar la riuada, quan es plantà a la ciutat, l'aigua ja s'havia encalmat. La imatge ens mostra els grans arenys fangosos que en restaren.

1889. Lleida. Riuada del Segre.

Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Al fons, el pont del ferrocarril, i d'allà fins ací, la gran arbreda dels Camps Elisis. La casa dels burots havia estat traslladada de mig del pont, a on s'havia emplaçat tradicionalment, al costat mateix de l'entrada. L'edifici del cos de guàrdia que acollia el cap del pont, també havia estat tombat anys abans, potser cap a la dècada dels 70. 

[2270] La crescuda del Segre, Cinca i Ebre al 1853

[2132] La Lleida canviant de postguerra, malgrat tot

1955. Lleida. Els dipòsits de la Seu Vella.
Revista «Labor», núm. 75.
Una vista dels dipòsits d'aigua nous en una de les esplanades de dalt del turó. Ara de fa pocs anys, han quedat fora d'ús, com a dipòsits de reserva.
La revista «Labor», subtitulada «Publicación semanal gráfico informativa. Portavoz de Rádio Lérida» es va publicar entre 1953 i 1958, i va anar documentant els lents canvis de la societat lleidatana a la sortida de l'autarquia de la primera postguerra. 

1965. Lleida. Revista «Ciudad».
Després de la dura repressió política i persecució lingüística i cultural imposada pel franquisme (espanyol), guanyador de la contesa bèl·lica, la ciutat, des de finals dels 50 i en aquella dècada dels 60, en ple pla econòmic «desarrollista» de l'Estat (espanyol), la ciutat començava a canviar a poc a poc la fesomia. Que una revista fes un exercici de comparació de la Lleida d'acabada la guerra amb la 'nova' Lleida, i a banda de l'exaltació del règim que suposava la celebració d'un Aniversario més, deixava entreveure que els mateixos lleidatans deixaven enrere en l'imaginari la vella Lleida, la d'abans de la guerra, que si s'hi comparaven, foto al costat de foto, era perquè ja no era ben bé la mateixa.

La revista «Ciudad» va publicar-se entre 1949 i 1978, subtitulada «Cuadernos de divulgación cultural leridana». Malgrat la connivència amb el règim oficial, en aquestes revistes s'hi bregaren alguns dels homes i dones que a partir dels 60 i 70 repensarien aquella Lleida somorta sota el jou de la dictadura (espanyola), i n'acabarien aturant els intents de 'leridanismo'. La recepta fou senzilla: fugir d'aquella propaganda de l'ideal nazionalcatolicista difosa tothora pel règim i escriure i retratar la realitat. Perquè malgrat l'adoctrinamiento sens fi, la realitat lleidatana existia i, ja se sap i és un universal sociològic, no hi ha mai res tan revolucionari per als règims dictatorials com enfrontar el seu discurs a l'espill de la realitat. 

1965. Lleida. Revista «Ciudad».

1965. Lleida. Revista «Ciudad».

1965. Lleida. Revista «Ciudad».

La foto de Blondel aparegué girada a la pàgina de la revista. Llavors la carretera N-II encara passava pel Pont Vell. La vella Banqueta enllambordada s'havia ampliat considerablement. Les imatges són preses des del pont. Rere el Montepío, el primer 'gratacel' de la ciutat. 

1955. Lleida. Les firetes de la festa major.
Revista «Labor», núm. 78.
La localització de les firetes a l'Av. del Segre, amb les columnes que hi donaven entrada.

1956. Lleida. La banqueta de Blondel.
Revista «Labor», núm. 865.
La terrassa plena de 'La Rada' a Blondel a l'hora del vermut, després de la missa obligatòria. Sí, gent jove, sí, llavors es controlava i s'etiquetava ideològicament la ciutadania, sense cap dret democràtic, per les manifestacions (superficials) de catolicitat dominical. De fet, banyar-se, mudar-se i posar-se la roba més elegant un dia a la setmana, representava una fugida de la grisa realitat del treball de cada dia.
El nou i poderós edifici del Montepío representava aquesta represa lleidatana de cara al futur, mentre que la rojigualda del quarter de la Guardia Civil (espanyola) a la seu confiscada de la Joventut Republicana recordava quin era el règim polític (dictatorial) de l'època. 

1957. Lleida. Lo Marraco.
Revista «Labor», núm. 186.
Lo vell Marraco d'aquells temps, que era pensat i passejat per fer por als xiquets. No com ara, que això de fer por a la canalla perquè creguin, ja no és socialment correcte, no fos cas que es traumatitzin. Per això, ara passegem lo Marraco pel Sant Jordi del coronavirus com una bèstia bona i simpàtica de l'imaginari lleidatà. Com hi ha món que el món canvia!

[2104] L'USAC a Lleida, 1933

[1984] El desmantellament del quarter militar de la Seu Vella