[2715] De la plaça a la rambla de Ferran lleidatana al segle XIX, imatges

Anys 1930 ca. Lleida, Rambla de Ferran.

Al fons, l'estació del ferrocarril.

1810. Lleida, baluard del Carme.

«Atlas de la Guerra de la Independencia», 1869 (BVD).

Lo baluard del Carme i lo de la Magdalena foren el principal teatre d'operacions del setge del mariscal Suchet a la ciutat, allunyat dels canons de Gardeny. Un cop establert lo domini francocatalà sobre la ciutat, se n'inicià l'agençament amb l'arbrat del baluard, continuat després de finida la guerra, amb la ciutat i lo país novament sota els Borbons (espanyols) amb Ferran VII, que donaria nom a la plaça i al futur passeig.

1818. La rambla de Ferran, Lleida,

«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida 

y el sitio llamado Garrut» (BVD).

La plaça de Fernando a l'antic baluard del Carme quan encara no tenia l'alineació de passeig. En sortia un caminet per un petit portal a la muralla i que passava per sobre del Noguerola. Més cap al pont, un ramal del Noguerola que passava per dins la ciutat i donava aigua als assaonadors i altres establiments, hi desguassa. 

Fora el pont, s'havien arbrat tots los camins de sortida de la ciutat; la carretera de Barcelona per tots dos costats fins a la plaça el·líptica dels Murmuradors. A tocar d'aquest camí arbrat, hi naixerien los Camps Elisis dècades després. Lo Cappont és travessat per la secla de Torres (avui totalment colgada) i, més cap enfora, per la de Fontanet (colgada sota la Bordeta).

La Rambla de Ferran fou plaça i passeig, però mai no una rambla o riera per a on hi baixés aigua. Lo nom de rambla és més modern i vol indicar la condició de bulevard del passeig.

1828. La rambla de Ferran, Lleida,

«Plano de parte del recinto de la Plaza de Lérida» (BVD).

L'espai del baluard identificat (9) com a «Plaza de Fernando». Hi veiem dos ponts sobre el Noguerola, el primer que permetia anar al rentador o safareig, i l'altre pujar cap amunt o bé direcció Pardinyes. Fixem-nom en los camins vorejats d'arbres.

1834. La rambla de Ferran, Lleida,

«Croquis del rio Segre y sus inmediaciones» (BVD).

La Plaça de Fernando (3). 

1847. La rambla de Ferran, Lleida,

«Plano de la plaza de Lérida y sus inmediaciones» (BVD).

Cap a mitjan segle XIX, trobem un canvi en les representacions urbanístiques: apareixen fileres d'arbres i els jardins del general a la plaça de Ferran. L'antiga esplanada a on s'hi feien parades militars ha passat a tindre ús civil, per a esbarjo i passeig de les classes acomodades. També veiem que a la carretera de Barcelona los rengs d'arbres formen un rectangle allargassat amb quatre fileres, que s'identifica com a «alameda», o sia, albareda. És un espai que serà precedent dels Camps Elisis. 

 

1861. La rambla de Ferran, Lleida,

«Itinerario de Lérida a Monzón» (BVD).

Les representacions de l'arbrat i, per tant, d'ús com a passeig són clares, tant a Ferran com als Camps Elisis. Sembla prou evident que les fileres d'arbres d'aquest darrer parc nasqueren del desdoblament de l'arbrat que ja hi havia a l'antiga carretera de Barcelona. 

1862. La rambla de Ferran, Lleida,

«Itinerario de Lérida a Balaguer» (BVD).

 La magnitud del passeig de Ferran no era tan gran com la dels Camps Elisis, però tenia l'avantatge que era a tocar de la ciutat i no pas fora el pont, com abans se'n deia del Cappont. Fins que no se tombaren les muralles, calia afanyar-se al capvespre per entrar dins los murs tancats de la ciutat, quan se sentia lo toc del seny de les campanes de la Seu Vella. Si no s'hi arribava a temps, calia passar la nit fora vila. Amb la desaparició de les muralles, just aquell 1860, los Camps Elisis aniran guanyant protagonisme en detriment de la plaça de Ferran, tot i que l'allargament del passeig fins a l'estació i l'amplada majestuosa que tindrà per al tràfic de carruatges d'aquells temps, la convertí en lo carrer més modern de la ciutat fins a la guerra civil. 

1884. La rambla de Ferran, Lleida,

«Plano de Lérida» (BVD).

D'ençà del 1864, lo parc dels Camps Elisis apareix perfectament delimitat i dibuixat. També la rastellera d'arbres de la carretera de Barcelona fins a la plaça dels Murmuradors i més enllà. També la rambla de Ferran ja hi apareix urbanitzada amb les dos fileres de plataners fins a l'alçada del Carme. Fins a l'estació vella, encara no: hi havia un bloc de cases al davant que n'impedia la visió des del passeig.

  

1900 ca. La rambla de Ferran, Lleida.

Imatge de Víctor Muñoz, pioner de la fotografia lleidatana. La casa editorial, per desconeixement, li encolomà un "San Fernando", nom que no tingué mai lo passeig. Lo text diu que «esta puede decirse que es la unica calle espaciosa de Lérida y desemboca en la misma estación del ferrocarril. Tiene edificios bastante capaces». 

Anys 1920-30 ca. Lleida, Rambla de Ferran.

 

1910. La rambla de Ferran, Lleida,

«Plano de Lérida, revisado por el ayuntamiento, Alberto Martín» (BVD).

Lo plànol no contempla l'ampliació de l'esplanada de la plaça de la Pau actual, que s'estava fent llavors justament. La rambla finia just a Príncep de Viana, llavors carrer Noguerola, nom que estaria molt bé de recuperar, si algú dels manaires pensés en la nostra tradició històrica.  Encara no s'havia obert fins a l'actual plaça Ramon Berrenguer IV, cosa que no passaria fins al 1927, data de la construcció de l'estació nova i actual encara, una mica més desplaçada cap als docks, per permetre'n una perfecta alineació amb la rambla. L'estació primitiva era uns cent metres més avall, cap al pont, i com s'observa als mapes, no quedava en línia recta amb lo passeig primitiu de Ferran. 

1880. La rambla de Ferran, Lleida,

«Plano industrial de Lérida» (BVD).

En aquest document s'hi dibuixa la previsió d'eixamplament del passeig i de tota la zona fins al riu. S'hi preveia obrir la rambla fins a les vies, però l'estació antiga no anava alineada amb lo passeig. Tota la zona fins al riu es preveia ocupada per l'areny del Noguerola, amb un passeig sinuós entre la dolina del rierol. No cal dir que aquest parc mai no s'ha fet: la gana dels humans és insaciable. A veure si podent-hi fer cases hi farem un parc, oi?

11910 ca. La rambla de Ferran, Lleida.

 L'ampliació del carrer o passeig de Cabrinety, dit de Francesc Macià durant los anys republicans i també actualment. L'espai passaria a ser una plaça, la de la Pau, a on des de finals dels 50 i inicis dels 60 del segle XX, s'hi ubicaria lo Gobierno Civil (espanyol).

1910 ca. La rambla de Ferran, Lleida,

1927. La rambla de Ferran, Lleida,

Programa de la Festa Major de Maig.

Llavors lo primer nom de la plaça guanyada a la llera del riu fou Plaça del Segre, nom que també podríem rescatar per honorar lo nostre Sícoris secular, que tantes alegries i desgràcies mos ha fet patir. 

[2714] La Rambla de Ferran lleidatana al segle XIX

Quinalafem.blogspot.com

[2651] L'obertura de la primera banqueta, 1799

 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.

«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 

q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD). 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.

«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 

q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
Lo plànol de la construcció de la banqueta lleidatana. Fins aleshores lo riu baixava a tocar dels fonaments de les cases del carrer Major. Lo pont vell (l'únic del moment) tenia un ull més, fins ben bé al portal d'entrada a la ciutat, que fou tapat. L'amplada d'aquest ull definí l'amplada de la banqueta, riu avall, d'uns quatre metres, si fa no fa l'amplada de l'actual vorera de la Paeria.

La intenció de l'impulsor de l'obra, lo mariscal il·lustrat (espanyol) Luís de Blondel, fou de traure lo trànsit de carros i bestiar de dins la ciutat, alhora que la protegia de les recurrents riuades que patia. Lo Gobernador es retirà del càrrec al 1794 i morí a Mallorca dos o tres anys després. És probable que no veiés acabada l'obra que va iniciar. 

Lo dibuix mostra com se reomplí tot l'espai de la primera arcada fins al pilar. Posteriors ampliacions fins a la darrera de la postguerra del segle XX, l'han anat eixamplant. L'excessiu trànsit de vehicles que sempre ha tingut, n'han malmès les intencions de fer-ne un veritable passeig fluvial d'esbargiment i esgambi.

1799. La banqueta del Segre, Lleida.

«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 

q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
 Lo nom de banqueta, en el sentit de terraplè que aguanta una secla, era ben anterior. Si més no, del segle XV, quan al 1494 s'hi colgà la secla que venint de Pardinyes o del Noguerola arribava al terme d'Alcarràs. Aquesta secla d'Alcarràs és documentada des del 1191 i ben bé podria haver sigut obra de l'època sarraïna. Baixava entre el peu de les cases del carrer Major i lo riu. La varen inutilitzar i colgar per evitar fer una banqueta o mur de contenció de les rovinades. 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.

«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 

q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
 La carretera que passaria per la banqueta s'allargava fins a la torre de l'Escorxador, a on «confinan con el tambor y estacada de la puerta de San Antonio, cuyo paso es muy estrecho». Més avall s'hi especifica que «el primer arco del puente se ha cerrado con dos muros». Feta la banqueta, restava alinear-hi les cases, cosa que va anar fent-se amb lo temps. 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.

«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 

q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).

L'antic alineament del carrer Major que mirava al riu (M) i el nou (k), des de l'arc del pont fins a la plaça de la Llibertat (Sant Francesc). 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.

«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 

q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).

Del pont per amunt, «a donde solo hay construido un mal muro des del puente hasta D». Hi veiem com encara lo Noguerola desguassava ben a prop del pont. 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.

«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 

q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).

Detalls tècnics dels treballs. 

[743] Detalls de la Lleida setcentista

 

Quinalafem.blogspot.com

[2366] L'antic Cafè (i cinema) d'Europa lleidatà

 

1895. Lo Cafè d'Europa, Lleida.

Diari «El Pallaresa» (Sol-Torres).

Regentat per Ramon Baqué al núm. 26 de la Plaça, sense altra indicació. En aquelles dates no hi havia a la ciutat altre espai digne d'aquest nom: la plaça Sant Joan, llavors dita de «la Constitución» (espanyola postrepublicana, de la I República del nostre estimat Estat veí), en l'època històrica que en diuen de la Restauración. Ja disposava de llum elèctrica, que s'havia inaugurat a la ciutat un feia un parell d'anys. El local disposava també d'entrada per Blondel, amb vistes al riu. O sia, al que avui és l'Avinguda Francesc Macià, dita popularment Fernandito, per ser la germaneta petita de la Rambla, que comença allà a on tenim ara el Banc Sabadell. Davant per davant, a l'antiga Plaça Cabrinety, guanyada al meandre del Segre, no hi havia cap edifici. 

Segle XIX al XX. Lo Cafè d'Europa, Lleida.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

La Plaça de Sant Joan era plena de cafès: el Gran Salón, la Mitja Lluna, el Colón o Salvat, el Quiosc del Gat i el que ací ens ocupa, el Cafè d'Europa. Al propietari li deien 'lo senyor Ramonet de la plaça', del qual en Vidal n'explica una entretinguda anècdota bonhomiosa. 

Segle XIX al XX. Lo Cafè d'Europa, Lleida.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

Bona part de la clientela eren gitanos del Canyeret, que a les taules exteriors del local es delectaven amb els acords de guitarra d'un il·lustre veí, mossèn Anton Anguera, l'aragay de la pajandí, en llengua caló, o sia, el capellà de la guitarra. En Vidal ens hi retrata de manera magistral un (altre) trosset de vida popular lleidatana. 

1914. Lo Cafè-Cinema d'Europa, Lleida.

Diari «El Pallaresa», 15 de setembre (FPIEI).

Començat el segle XX, Felip Alsina va demanar —i obtindre— permís governatiu per instal·lar-hi un cinema, al Cafè d'Europa. De cinema mut, és clar. Simplement, degué afegir la pantalla i projector. El piano amb què devien acompanyar-se les projeccions ja hi devia ser. Com les taules i cadires dels parroquians, que probablement no desaparegueren substituïdes per les tradicionals fileres de butaques. Així eren els locals d'aquells primers cinemes, cafès a on s'hi feien les projeccions.

1909. Lo Cafè-Cinema d'Europa, Lleida.

Diari «El Ideal», 21 d'agost (FPIEI).

Sembla que el canvi de propietari es feu aquell any, atès que el senyor Baqué era ja difunt, i la vídua el posà a la venda: al punt més cèntric de la plaça i de renda assegurada «por su numerosa clientela y especiales circunstancias del local», que donava a dos carrers ben concorreguts. També sabem que, com ha sigut ben tradicional en els nostres pobles fins a final del segle XX, els cafeters (amos del cafè) vivien damunt del bar i, és clar, feien vida completa al local gairebé a tothora del dia, excepte dormir. Disposar d'un cafè, o més modestament una taverna, era una garantia de guanyar-se prou bé la vida per a una família.

1916. Lo Cafè-Cinema d'Europa, Lleida.

Diari «El Ideal», 25 de febrer (FPIEI).

Entrat el segle XX, ara fa poc més de cent anys, hi havia a la ciutat sis locals de projecció. A més del Cafè d'Europa, s'hi tornava a reobrir el Saló Porfoliograph (1907) de la Casa Llorenç (potser anomenat així com a adaptació del Profilograph d'Eadweard Muybridge, l'experimentador anglès i pioner de la imatge en moviment al segle XIX), el Cafè Suís, el Cafè de l'Univers, el Cafè d'Espanya, i el Cafè Nou de la Rambla. Aquest darrer, en temps de bonança meteorològica, feia projeccions a l'aire lliure, a la mateixa rambla. Els materials projectats no sempre eren pel·lícules en el sentit modern, sinó també d'estil documental, de totes temàtiques. Quan tenien argument, en deien també cinemadrama. Se n'expliciten els metres de durada de rotlle, que probablement el públic identificava amb la durada en temps, que devia rondar la mitja horeta. 

Per cert, que els horaris no eren gaire familiars: a les 9 i a les 12 de la nit! Llavors, que no hi havia canvis d'hora, i el rellotge anava a l'hora de Greenwich, i la gent s'aixecava del llit amb les primeres clarors del sol, eren hores molt i molt tardaneres. Sortir del cafè-cinema a l'hivern a la una de la matinada o més tard només era reservat als homes, altrament dits calaveres. 

1917. Cinedrames al cinema mut. 

Arxiu Filmoteca de Catalunya.

Què no donaríem per un programa de cinema de la Lleida d'aquell temps! Aquest fulletó anunciava el programa cinematogràfic del Cine Teatre Nou de Manresa. Hi veiem com s'hi dona el nom de cinemadrama al film Maria Tudor, i com s'acompanyava d'altres projeccions de temàtica documental variada. Com que era cinema mut, no calia preocupar-se per si les versions es doblaven a la nostra llengua. És clar, que els cartellets típics narratius dels films (els intertítols) sí que eren en la llengua (única, per pebrots) oficial del Estado. 

No hem trobat —no defallim— notícies sobre explicadors o comentaristes cinematogràfics a la Lleida del cinema mut, del primer terç del segle XX. Aparegueren sobretot al primer decenni, quan el cinema era una novetat i calia explicar la narrativitat del film al respectable. Però no acabaren de desaparèixer perquè bona part dels assistents a les projeccions eren analfabets i calia que algú els llegís les informacions dels intertítols. Potser de vegades, eren els mateixos amos o encarregats del cinema, o algú altre que ho feia a canvi del beure i de l'entrada. Si no n'hi havia, de segur que el cinema era recorregut per un gran murmuri de repetició de la informació d'una fila a l'altra, des de qui sabia llegir cap als qui eren àvids de saber-ne per un dia. En algunes grans ciutats del món, hi sorgiren comentaristes professionals, que hi feien tant o més espectacle que la pel·lícula mateixa. Com si fossin moderns bards homèrics o medievals, que entonaven poemes èpics davant la gernació de les places.

1933 ca. Cinema Viñes, Lleida.

(foto: la Paeria, enllaç).

Per la data de producció del film, sabem que aquesta imatge del cinema Vinyes, que llavors feia cantonada a Blondel perquè encara no hi havia el Montepío, ha de ser del 1933 en endavant. Ja havia arribat el cinema sonor, però no totes les sales van condicionar-s'hi de seguida. El cinema mut aguantaria fins als anys de la guerra. El cinema Viñes, també escrit Vinyes en els anys republicans, fou anomenat popularment 'la tasseta de plata' i encara obriria, ja com a sonor, després de la guerra. 

Diria que l'única foto d'un cinema lleidatà que tenim d'abans de l'any 1940. Per això l'he volguda posar ací. Al magnífic Blog del Senyor i, s'hi fa una aproximació a la llista dels cinemes lleidatans que, abans d'aquella data, és la següent: 

• Gran Cinematógrafo (1901-1902)
• Teatre Municipal dels Camps Elisis (1903-1938)
• Botiserroph (1905-1906)
• Cinematógrafo Diorama (1906-1907)
• La Estrella (1906-1909)
• Salón Porfoliograph/Porfolio(1907-c.1955)
• Moderno (1909-1917)
• Salón Nueva Cataluña/Cataluña (1912-1991)
• Sala Granados/Granados (1917-1949)
• Teatro Viñes/Vinyes (1919-1978)
• Teatro Cine Victoria (1923-1986)
• Salón Cine Español (1923-1954)
• Coliseo (1925-1926)
• Cinema Rambla (1932-1967)

Respecte de la cartellera que hem vist més amunt, hi faltarien pràcticament tots. Perquè més que de sales de cinema (o de teatre o de varietats que feien cinema), es tractava de cafès que oferien projeccions, molts dels quals ja desaparegueren al llarg de la dècada dels anys 20, quan precisament la majoria de sales de cinema foren creades, com el Granados i el Vinyes (amb el nom dels dos grans músics lleidatans, no sabria dir si del mateix amo), el Victòria, l'Español, el Coliseo foren inaugurats, amb el Rambla als anys 30.

1916. Lo Cafè-Cinema d'Europa, Lleida.

Diari «El Ideal», 25 de febrer (FPIEI).

La notícia de la nevada del febrer del 1916, que motivà que els lleidatans sortissin al carrer a gaudir de la neu. S'hi explica com molts se n'anaren a passejar pels Camps Elisis o com tots els fotògrafs locals agafaren les càmeres per immortalitzar el moment. Alguns també es dedicaren a fer estàtues de neu en llocs prou concorreguts, com ara davant del Cafè d'Europa pel costat de la banqueta (de Fernandito). En aquells temps, com en el nostre, el mal temps feia sortir les vergonyes de les instal·lacions i obres públiques.  

[2236] Lo vell pont de Corbins, 1845

[2317] Lleida en aquarel·la, 1912

1912. Lleida, Alfred Edward Borthwick.

Aquarel·la d'aquest pintor escocès (1871-1955), de família nobiliària. Després de passar pel servei a l'exèrcit de Sa Majestat (britànica) a la guerra dels Bòers i a la Gran Guerra, va dedicar-se per sempre a la pintura, que ja anava conreant. Als anys 30 arribà a presidir la Royal Scottish Society of Painters.

Desconec què hi feia a Lleida aquell any, poc després de la inauguració del nou pont modernista sobre el Segre. Probablement, de pas en algun viatge cap a les Espanyes. I és clar, se sentí atret per la màgia del turó i de la Seu Vella, la ciutat a «on lo sol és feliç, lo vent és un poeta i la boira és fidel com lo meu esperit», copiant el poeta.

 

1912. Lleida, Alfred Edward Borthwick.

La pintura sencera mostra una vista de la ciutat presa des de l'altra banda del riu, des de Cappont, un pèl més avall del Mercat de Sant Lluís, que s'hi aprecia prou bé (allà a on avui hi ha l'estació d'autobusos, potser ja per poc temps més, diuen). La banqueta s'acabava just al començament de Blondel, a on després s'hi faria el gran edifici de la Caixa, i l'ampliació i allargament de la banqueta per avall. 

1912. Lleida, Alfred Edward Borthwick.

L'antic Mercat de Sant Lluís donava directament al costat del riu. Al centre de la imatge, rere la caseta blanca, la mola de l'antic Hospital de Santa Maria. Antic, ho diem ara, perquè llavors encara en feia, d'hospital, fins al 1915, que passà definitivament a ús civil, com a patrimoni de la Diputació. Més enrere, les torres de la Catedral Nova. 

1912. Lleida, Alfred Edward Borthwick.

Cap a la dreta, hi havia el nou edifici del Liceu Escolar. Quan els alumnes sortien al pati o a fer exercicis físics, sortien al marge del Segre. La Suda i la Seu, presidint el turó, i el gran edifici del vell convent dels jesuïtes, el Col·legi de la Companyia. Allà, passada la guerra, s'hi aixecaria un enorme bloc de pisos dit "Blocs del Seminari", tan voluminós com l'antic convent (tombat al 1949), que destacaria sobre la línia de cases de la ciutat baixa fins al seu enderrocament al 2010. 

1912. Lleida, Alfred Edward Borthwick.

La pintura mostra de manera més difuminada la línia de cases de la Paeria i el Pont. En qualsevol cas, ens rendirem igualment a la bellesa de l'obra, oi?

 

[2289] La via romana d'Ilerda cap a Osca

[2316] La riuada de 1907, encara més

 

1907. La gran riuada de 1907, Lleida. 

Revista «Orbi: curiosidades científicas, arte e historia», núm.57, de 2 de novembre, BCN (BVPH).

1907. La gran riuada de 1907, Lleida. 

Revista «Orbi: curiosidades científicas, arte e historia», núm.57, de 2 de novembre, BCN (BVPH).

L'estat de la Banqueta davant l'antic Gobierno Civil (espanyol) a la ciutat, una mica més avall de la Paeria. Llavors, la carretera ja no passava per dins la ciutat, pel carrer Major, sinó pel carrer guanyat al riu amb el mur de la primera banqueta del Governador Blondel als tombants del segle XVIII al XIX. 

1907. La gran riuada de 1907, Lleida. 

Revista «Orbi: curiosidades científicas, arte e historia», núm.57, de 2 de novembre, BCN (BVPH).

La sala principal de la impremta de Sol i Benet, tota inundada. Era ubicada baixant per la banqueta cap al darrere de l'IEI, al costat del Segre, que veiem ben ufanós i ample com un braç de mar, al fons de la imatge.

1907. La gran riuada de 1907, Lleida. 

Revista «Orbi: curiosidades científicas, arte e historia», núm.57, de 2 de novembre, BCN (BVPH).

1907. La gran riuada de 1907, Lleida. 

Revista «Orbi: curiosidades científicas, arte e historia», núm.57, de 2 de novembre, BCN (BVPH).

El Pont Vell lleidatà tornà a perdre l'estructura que l'unia amb l'Arc del Pont, que datava de les riuades dels anys 80 del segle anterior. Ja no es refaria, sinó que en el seu lloc s'hi faria el preciós pont de ferro modernista, volat en la retirada republicana de 1938.

1907. La gran riuada de 1907, Lleida. 

Revista «Orbi: curiosidades científicas, arte e historia», núm.57, de 2 de novembre, BCN (BVPH).

Les cases de Cappont, llavors només d'un carrer enfront del riu, quedaren totes negades per l'aigua ben bé a l'alçada de tota la planta baixa. Els veïns miraren de salvar-ne ço que pogueren.

[2098] La riuada de 1907, més