«Cataluña, revista quincenal ilustrada», d'1 de maig (Archive.org).
L'esvelta punxa del campanar de Montgarri.
1908. La Noguera Pallaresa. Ceferí Rocafort.
Montgarri (la Vall d'Aran).
«Cataluña, revista quincenal ilustrada», d'1 de maig (Archive.org).
Naixement de la Noguera Pallaresa (1.860 m s.n.m.) al pas per Montgarri, amb les tradicionals cases amb sostre de palla.
1908. La Noguera Pallaresa. Ceferí Rocafort.
«Cataluña, revista quincenal ilustrada», d'1 de maig (Archive.org).
S'hi comenta la destrucció del bosc de Benabé per causa de l'explotació industrial amb transport de troncs per mitjà de cables aeris. La colònia de treballadors hi era majorment italiana, de manera que la partida, durant l'estiu, era coneguda amb lo nom d'Itàlia.
Un cop salta a les Valls d'Àneu, per Isil i cap a Esterri, lo riu es converteix en lo gran nervi del Pallars, un dels grans comtats catalans, que resistí tots los embats de la història fins a la fi del segle XV.
1908. La Noguera Pallaresa. Ceferí Rocafort.
Alòs d'Isil (lo Pallars).
«Cataluña, revista quincenal ilustrada», d'1 de maig (Archive.org).
Portalada romànica i plaça d'Alòs.
1908. La Noguera Pallaresa. Ceferí Rocafort.
«Cataluña, revista quincenal ilustrada», d'1 de maig (Archive.org).
Fins a Llavorsí, la Noguera baixa per les antiquíssimes terres de topònims bascoides. Hi topa amb la mall de Roland, clavat al costat del camí a un quilòmetre de la Guingueta, que li caigué a l'impetuós cavaller i no se deturà a recollir-la.
«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).
Magna imatge de la desembocadura de la Noguera Pallaresa al mur del Segre, que arriba per l'esquerra i continua cap a Ponent. Avui, l'indret és ocupat per la presa de Camarasa. Diria que es tracta d'una imatge presa durant les obres del pantà.
1927. Lo Congost del Mu,
«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).
Detall amb les feixetes retallades per les obres al marge esquerre de la Noguera Pallaresa, allà a on s'hi construirà la instal·lació hidroelèctrica, just arribant al desguàs amb el Segre, que arriba d'Alòs per l'esquerra.
1927. Lo Congost del Mu,
«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).
L'antic camí que pujava en ziga-zagues pel marge dret, com l'actual carretera, que travessa la Noguera precisament per damunt la presa del pantà.
1927. Lo riu Segre, Congost d'Oliana (l'Alt Urgell).
«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).
L'antiga plana al·luvial en arribant lo Segre a Oliana. La foto és presa cap al Nord.
1927. Lo riu Segre, Congost d'Oliana (l'Alt Urgell).
«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).
Excepcional vista del congost d'Oliana, dècades més tard cobert per les aigües del pantà que s'hi faria. Hi hagué el temut congost dels Espluvins.
1927. Lo Montsec i el Pallars.
«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).
Aquesta revista, publicada a Tortosa per l'Observatori de l'Ebre, se subtitulava «el progreso de las ciencias y de sus aplicaciones : revista semanal ilustrada», i s'havia iniciat al 1914. Recollia, doncs, les notícies de l'àmbit científic i tecnològic més rellevants al nostre país, a l'Estat (espanyol) i al món d'aquell temps. Encara, però, en el castellà autoimposat per la diglòssia secular patida.
Aquest número incloïa un resum de la ruta efectuada pel Prepirineu i Pirineu lleidatà pels estudiosos vinguts d'Europa i Amèrica al Congreso Geológico de Madrid.
1927. Lleida i lo Montsec.
«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).
Els experts geòlegs al pont vell de Lleida i de visita al Montsec.
1927. Lo Montsec. Pas dels Terradets.
«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).
El vell pont que creuava la Pallaresa. La foto, signada de Thomas, retratista barceloní, és dels anys 1910, quan encara només hi havia un únic pont. Amb les obres dels pantans, calgué fer-ne un altre perquè hi pogués passar la maquinària pesant, com els anomenats trens Rénard.
1927. La Noguera Pallaresa, la Pobla de Segur (el Pallars Jussà).
«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).
Vista dels ponts que travessaven la Noguera Pallaresa a la Pobla de Segur.
1927. L'Estany Gento (la vall del Flamisell, el Pallars Jussà).
«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).
Les obres de construcció del gentil pantà foren acabades al 1914.
1927. Les Maleïdes.
«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).
Panoràmica de l'Aneto i cims circumdants.
1927. Bresca, Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).
Vista del poblet de Bresca, dalt de tot del turó, per gaudir de les hores assolellades. La Pallaresa, als peus de la fonda vall. Tot el vessant, plena de terrassetes o feixetes de conreu.
1927. Lo forat dels Aigualluts, les Maleïdes.
«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).
L'indret a la Renclusa per on s'escola l'aigua que baixa de la glacera de l'Aneto, que ressorgeix a la Vall d'Aran per desguassar a la Garona.
1927. Tredòs i pic de la Cendrosa, la Vall d'Aran.
«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).
Vista esplèndida de la Garona des de Tredòs.
1927. Llac deth Còth deth Hòro i la Forcanada, la Vall d'Aran.
«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).
El magnífic llac del Coll de Toro, a més de 2.200 m d'altitud, amb la silueta de la Forcanada o Malh des Pois (2.282 m).
1927. Lo Saut deth Pish, Arròs, la Vall d'Aran.
«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).
Antigament dit de les Piques, la cascada més destacada de tota la vall.
1927. Bagergue, la Vall d'Aran.
«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).
L'antic poblet, quan encara no hi havia turistada ni tenia adossades.
Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).
1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,
Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).
1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,
Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).
Aquell any es va reviure la baixada dels rais a la Pallaresa, entre el bosc de Llania fins al Pont de Claverol, davant mateix de la Pobla de Segur, uns cinc quilometrets més avall. No es feu pas amb mires propagandístiques turístiques, sinó etnogràfiques més aviat: reconstruir les seculars naus fluvials de transport de fusta, i recordar-ne els protagonistes, després que des d'inicis de segle XX l'ofici anés caient en l'oblit per la construcció dels pantans. Aquest fet donà la idea de fer-ne una festa, ara sí amb més intencions de promoció turística, que començà al 1979, en què al dissabte es preparen i munten els rais, i el diumenge se'n fa la baixada, en el mateix recorregut que aquell any 72.
Ara fa poques setmanes, al novembre d'enguany, la UNESCO ha declarat els raiers pallaresos com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, en una candidatura amb uns quants altres països europeus en què també n'hi ha o n'hi havia, de raiers: «...una candidatura conjunta d’Espanya, Alemanya, Àustria, la República Txeca, Letònia i Polònia. Aquest últim país encapçalava la candidatura, perquè té poques declaracions de la Unesco i era més susceptible d’obtenir-la». Desconec si en aquests altres països encara en tenen en actiu, de raiers. Al Pallars, és clar que no. Per tant, el reconeixement ha estat el d'una festa commemorativa de l'antic ofici desaparegut.
1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,
Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).
Poc s'ho pensaven, la gent entusiasta d'aquell 1972, que no foren pas els últims rais, com donava a entendre el títol de l'article. Aquell dia plogué a la Pobla i se sorprengueren de «la curiositat amb què la població local acudí a presenciar el pas dels rais», senyal que el record dels rais era profundament viu entre els locals i aquella revifalla per un dia els reconnectava amb el propi passat.
Els quatre darrers raiers, del Pont de Claverol i de Coll de Nargó, foren els mestres de cerimònies per a la reconstrucció de les naus. L'article en detalla les operacions tècniques, des del bosc als primers trams de riu, en què les peces eren aconduïdes des del marge i menades amb ganxos. Tot tenia un nom, òbviament: els elements i estris, les operacions de manipulació i de construcció, els raiers segons les posicions de navegació... que foren salvats de l'oblit a partir d'aquella celebració.
1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,
Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).
1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,
Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).
Els rais ja lligats s'aviaven riu avall, «essent de dues o tres tramades a la part superior de la Noguera, de tres a quatre aigües avall d'aquest riu o al Segre, i de cinc, sis i set i tot en arribar a l'Ebre». El cabal, l'amplària, la força de l'aigua de riu determinaven que com més aigües avall més tranquil·la era la navegació i més llargs els rais.
1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,
Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).
Fins a Lleida el viatge solia durar entre dos dies i dos dies i mig. Després calia retornar al Pallars, amb les sogues, destral, estris varis i els rems. Sovint a peu! Per tant, només podien fer un viatge per setmana, fet que comportà en temps passats que hi hagués d'haver una bona colla de gent, d'homes, que fessin de raiers per tal de poder baixar fusta en quantitats importants.
L'article descriu la indumentària típica del raier, i, especialment, els coneguts com a calçotets de raier.
1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,
Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).
1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,
Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).
Sembla que la feina de raier fou una feina ben pagada i això, juntament amb l'especialització tècnica requerida, feu que passés de pares a fills i que es concentrés en unes poques famílies de pobles comptats. La iniciació era a edat adolescent, i a la fi del primer viatge calia que el nou raier ja batejat convidés els altres.
L'article recull el testimoni del viatger il·lustrat Francisco de Zamora amb la visió dels rais i raiers de cap a la meitat del segle XVIII. En destaca que un dels homes es posava dins l'aigua per lligar la tramada. S'havia de ser valent, amb la gelor que té! També s'hi fa esment de la competència que van fer als traginers, per tal com aprofitaven la baixada per transportar-hi blat i ferro (de vegades també persones que no podien baixar en somera, perquè estaven malalts i havien de viatjar agitats). De manera que, en no haver-hi traginers de baixada, no hi havia transport cap a les terres del Pirineu i no hi podien pujar ni oli ni vi, o etc. El poc que s'hi pujava, doncs, anava molt buscat i car.
Sembla que l'ofici de raier havia donat plena ocupació a la gent de Pont de Claverol o de Coll de Nargó, a on, segons el cronista, hi feia falta gent i braços per treballar al tros.
1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,
Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).
Tampoc no hi podia faltar el testimoni de Mossèn Cinto, que va conèixer la feina del raier quan encara era ben viva i autèntica, i que en va saber captar l'ànima i l'esperit, tot definint èpicament los raiers com a «fills del Noguera». Al poema hi descriu les diferents fases per les quals passava lo raier, des de cuer a davanter. Allò que més em sorprèn del text de Verdaguer és la referència femenina: «ma esposa és raiera» en un món d'homes. Una de dos: o bé és una hipèrbole poètica o bé descriu com a raiera la dona només pel fet de ser esposa de raier.
La primera musicació de la Cançó del Raier (enllaç) és datada del 1936, a càrrec de mossèn Josep Tàpies, organista de la Pobla (l'estic buscant per les xarxes, de moment sense èxit, per descobrir si és a l'origen dels acords de la famosa musicació de la Murga, que gairebé mig segle després, en versió folk, feu famosa la cançó, ara del tot desconeguda per les noves generacions.
Malgrat l'eufòria verdagueriana de poques dècades abans, a partir de la segona dècada del segle XX, amb la construcció dels primers pantans, començà el declivi raier, primer amb el de Sant Antoni, després amb el de Camarasa. Tot i que, s'ha de dir tot, la construcció d'aquests pantans preveié el pas dels raiers, l'un amb un canaló o petit canal i l'altra amb un túnel. El cas, però, és que els rais s'havien de desfer i refer a cada presa perquè les peces o troncs havien de passar-hi d'una en una! Les carreteres i els camions hi posaren el RIP definitiu cap als anys 30 del segle passat.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
