Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vallferrera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vallferrera. Mostrar tots els missatges

20180419

[1829] Les trifulques del darrer traginer tirvià

1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís i Pallarès, Ed. Barcino.
Entrevista al darrer traginer conegut a la Vall Ferrera, que li feu als anys 70 en Joan Lluís i Pallarés i que inclogué en el quart volum de sa personal però no gens petita enciclopèdia pallaresa, que amb el pas dels anys té un innegable, exquisit regust etnogràfic. El traginer hi explica trifulques i angoixes patides al llarg dels anys i sobretot durant el trasllat de dones a cavall en aquells temps passats: us sorprendreu dels detalls d'aquest transport i de la gràcia amb que ens ho conta. Ens la fa arribar l'amic Jordi Solé, gràcies per enllustrar-nos una mica més!
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís i Pallarès, Ed. Barcino.
Portada de l'edició del llibre. L'entrevista amb aquest nostre darrer traginer no té bocí per perdre: riureu a més no poder i fins us emocionareu i tot en recordar aquells homes d'ofici tan dur, abnegats i servicials. 
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Lo nostre traginer era «un home d'estatura més aviat baixa, cofat amb gorra, vestit amb trajo de tall de sastre i lluint al coll el típic corbatí dels traginers». De cara ja «bastant arrugada, amb uns ulls petitons, entremaliats i vius, que donen fe de la seua murrieria».

L'autor reprodueix la conversa amb el deix característic del dialecte pallarès: «Jo sóc Avaristo Serradó Moles, fill de Tírvia, casat a Tírvia, i tinc noranta-sis anys complerts». Cada dia encara es fotia, perdó, es fumava un parell de caliquenyos. Ara ens ho expliquem tot! «Això i mitja dotzena de gots de vi cada dia, no me'ls trau ningú».

Tot passejant per la vila per fer-se la foto per al reportatge, el nostre traginer va explicant coses del poble, com la celebrada Campistraus del poeta targarí Sala-Cornadó, que hi anava des dels anys seixanta i a on va comprar-hi la vella escola (article).
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
L'Evarist comença a bregar-se com a traginer amb 13 anys. El seu pare li manà de traginar els animals fins a Llavorsí. Als 16, ja els baixava fins a Sort i un any després, fins a la Pobla. Lo vell traginer descriu fil per randa els viatges, com matinaven, com s'atipaven a fondes i hostals, com s'ajudaven de matalots a cada poble per a la càrrega i descàrrega, com es treballava sempre excepte el diumenge, la festa major o les festanyals. Les festanyals són les festes grosses de l'any, com ara Nadal, Pasqua, Tots Sants. «Aixís cada dia... i aixís fins als sentanta-cinc anys vai fer sempre el mateix, caminar darrere dels animals, que, la vritat sigue dita, eren les millors que corriven pr'aguells camins».
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
La feina de traginer era de camins amunt i avall: «Amb açò també t'hai de dir que me n'hai vist de totes, de bones i de dolentes, i d'aguestes encara més. Perquè me les hai hagudes de veure amb les ventades, llamps, pedregades i gelades, pluja i sol. De tot, tant com ne vulgues». Tota una vida trepitjant el Pallars. «Que si en só vistes [de coses], dius? Més que de cabells al cap».

L'encesa defensa que fa lo traginer de la moralitat de la feina quan es portaven dones amunt i avall per no comprometre la feina i la bona reputació de la casa i del pare, que ja l'advertia que «les dones sempre solen ser un prill. A més a més jo, que n'havia de tractar tantes... Una relliscada amb una dona è prou pr'a fotre el negoci a fer punyetes». I explica llargament el difícil tracte que hi tenia, perquè no els agradava viatjar a cavall i en aquelles dures circumstàncies: «moltes vegades em feven traure lo geni». Si eren gaire reticents a l'hora d'«ancavallar», calia optar per mètodes més expeditius: «Angegar un bon renec i andavant... un bon crit, grapada al cul, i a dalt».
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Els maldecaps no se li acabaven amb les dones un cop 'ancavallades'. Al cap d'un parell d'hores de camí, el balanceig del pas dels animals els sotraguejava la ronyonada i «ara una, després l'altra, ancomençaven a demanar de baixar, perquè teniven pixera». Per no perdre més temps, a la fi, deixava que s'ho fessin damunt la muntura: «doncs davant d'açò, les vai obligar a pixar des de cavall estant, ancara que malmetessen la muntura amb tanta fortor del pixum». La solució la hi va donar un altre traginer, també Cintet de nom, més enginyós: fer-les pixar amb una teula! El nostre traginer ho va millorar i tot, amb una canal de pela de bedoll, «que no els pogués fer mal a l'antrecuix, com solive fer la teula». Fins i tot ja cobrava a les clientes la teula a l'hora del tracte. 
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Més penalitats del camí, com ara les fortes ventades, que els obligaven de vegades d'estirar-se a terra ben agarrats a una grossa pedra per tal que el vent no se'ls endugués. Al pont de Santa Catarina de Rialb «si t'arroplegava un cop de vent al mig del pont, ja havies begut oli, perquè les aigües furientes del Noguera se te n'arrossegaven riu avall, riu avall». De Llavorsí a Rialb, els dies de vent no era de broma: «fins lo melic s'arronsave a l'home més valent».

Per passar l'estona, els traginers «solívom de jugar a la morra..., cantar, xiular i repassar les fadrines que deixàvom per pobles i hostals». I explica com es jugava a la morra, «una mena de joc cantant i ballant... que as pot fer tot caminant sense abandonar mai les animals». Noteu el femení gramatical. 
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Records d'antigues cançons de traginer i de la llegenda dels menairons del canut: «Açò dels menairons són una patuleia molt treballadora, i el qui té la sort de poguer-ne tenir uns quants amb un canut, ben fermat, ja no ha de patir mai més de pobresa... Pra'cò als de Burg se'ls diu menairons».
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Canten els menairons en sortir del canut:

Què farem, mestre, què farem?
Què direm, què ham de dir?
O treballem o morir,
doneu-mos feina per no patir.
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Davant de l'església de Tírvia, el nonagenari darrer i famós traginer tirvià.


20180330

[1821] Setmana Santa a Tírvia, 1963

1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
Els armats de Tírvia, formats amb llur capità la front, a la Plaça de l'Ajuntament. Afegeix l'autor: «Cal remarcar l'abillament de l'escamot». En efecte, uns soldats de la legió romana no pas amb sandàlia, sinó amb espardenya catalana i amb una d'aquelles armadures i faldilletes de plàstic que també teníem els nens petits per jugar. Als més petits, segur que els feien tota la impressió.
1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
L'Enric Farreny i la Dolors Sistac ressenyen «l'originalitat i profunda força» de la Setmana Santa tirviana. Gents de totes les poblacions i valls veïnes fan cap al poble per participar dels oficis i cerimònies, dels quals participa tot el poble, convertint la Setmana Santa en una mena de «drama sacre». La tradició d'anys fa que «en el compliment dels diferents càrrecs per determinades famílies o individus» s'exposin i tot «al portal de l'església prèvia consulta dels interessats».

L'entrada dels armats a l'església parroquial per Dijous Sant després de la missa vespertina en constituïa el primer gran espectacle: «Aquests irrompen en el temple en dues files, amb llur capità Alexandre al front, fent rebotar les llances contra el sol enllosat tot avançant vers el Monument, davant del qual després d'algunes evolucions resten dos en acte de guàrdia, mentre els altres tornen a sortir. Cada vegada que hi rellevament de la guàrdia, n'entren altres dos amb el capità fent sorollar les llances».

La tropa romana de Tírvia venia constituïda per deu armats, un capità i un timbaler. La peça més característica n'eren els calçotets blancs apelfats, encara que tota la resta de l'abillamenta també té sa gràcia. Especialment, el timbaler, «que porta un mantó de Manila, fulard i garrotera o lligacama». Tot plegat, fruit de la inventiva popular amb els materials que tenien més a l'abast.

El matrimoni autor de l'article fa un il·lusionat excursus sobre l'arribada del tren de la Pallaresa més amunt de la Pobla, terres que «un dia més o menys llunyà han de veure el tren, el qual pujarà noves iniciatives i obrirà els horitzons d'aquestes terres». No cal dir que això encara és una quimera, que s'esdevindrà fins que l'arribada de la nova República ens permetrà de disposar dels calerons propis per a les necessitats pròpies.
1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
El Divendres Sant, una altra tongada de misses i representacions: «Al vespre té lloc en el temple parroquial l'escena de la venda de Jesús, eminentment colpidora per les paraules breus, gràfiques, dramàtiques que es canvien els interlocutors», és a dir, Jesús i son deixeble traïdor, Judes. S'acaba el quadre escènic quan «Jesús s'aixeca i amb pas reposat, nus els peus, surt del temple presidint en la fresca i negra nit de Tírvia, la processó de Divendres Sant».

Es descriu la peculiar processó, acompanyada de dos dansarins, el dol familiar de Jesús i, és clar, les autoritats pertinents. El poble fa el seguici en dos files, «entre les quals el 'Papurrot' imposa ordre i silenci amb una llarga canya». De retorn al temple, s'hi cantava la Passió en un català ple d'arcaismes.
1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
«El Via Crucis vers la Capella del Roser, el matí del Dissabte Sant. Al fons, les dues parts de Tírvia: la vella, ennegrida. I la nova, encalcinada».

1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
Detall del Via Crucis, amb el poble vell i el poble nou de Tírvia al rerefons. Jesús amb tot el pes de la creu al coll emprèn el camí del calvari.
1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
«Si la desfilada de la processó del Divendres ens corprèn per la seva forta originalitat, per la punyent personalitat dels elements participants i per la mateixa asprivesa de l'escenari, així i tot, el Via Crucis del Dissabte Sant supera, al nostre entendre, tots els qualificatius esmerçats, i en segueix el raonament descrit fil per randa: el turment de Jesús enmig d'aquell escenari natural a la llum del sol matiner aporta un lirisme punyent ple de recolliment.

Arriba a la fi el Diumenge de Resurrecció, «que clou amb aire de victòria els actes de la Setmana Santa». Un altre any, i ja són immemoriats, la tradició i la devoció barrejades s'han renovat a Tírvia. Encara avui s'anuncia la Setmana Santa tirviana, ara segurament més turística que fervorosa, ja sense aquell batec espiritual que corprenia els cors dels fidels.

1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
«A la llum del sol, el Via Crucis guanya una plasticitat corprenedora».

20180327

[1820] Lo Cintet de la Polla, lo darrer traginer tirvià

1979. «El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Lo traginer Evarist Serradó, Lo Cintet de la Polla, ja padrí davant de l'església de Tírvia.
L'amic Jordi Solé ens fa arribar l'entrevista que el folklorista Joan Lluís i Pallarés li va fer en aquest volum de la seua antològica i antropològica col·lecció sobre les terres del Pallars. Que pinxo no devia d'anar de jove, si encara de vell mostrava aquest posat tan ben plantat!
1900 ca. Traginer.
L'ofici tradicional de traginer fou típicament ofici d'homes transhumants, que amb les cavallerisses i carros transportaven, a preus convinguts, mercaderies d'un poble a l'altre del país, a vegades a llargues distàncies. Eren com els moderns tràilers actuals que ens col·lapsen les carreteres, i eren homes rodats de món, tant per a les coses bones com per a les no tan bones..., «uns homes que en els temps intrèpids de les comunicacions transportaven a bast les persones i les mercaderies d'una contrada a l'altra d'aquest país per unes quantitats que avui ens fan somriure. Aquests homes són els traginers, la tasca, valentia i ànim dels quals mai no seran prou cantats i reconeguts».
1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
Els matrimoni autor de l'article, l'Enric Farreny i la Dolors Sistac, ens introdueixen en aquest temps de la Tírvia d'abans, i ho fan per mitjà del record de l'època dels traginers, l'últim dels quals, lo Cintet de la Polla, 84 anys, han conegut, «potser el darrer supervivent (...), la veu venerable i alliçonadora d'una mena d'institució parlant» de la Tírvia gran dels mil habitants, centre viu de la Vallferrera i de la cruïlla dels tres camins al peu de l'alta vall pallaresa. 

El sobrenom del traginer, de l'Evaristo Sarradó i Moles, és prou explícit de ses habilitats i potencialitats, probablement testades en nombroses fondes al llarg i ample del Pirineu i la plana lleidatanes. 

Els autors aposten per la recerca dels «motius d'aquesta migració i ensems cercar els remeis a fi que s'estronqui, si no volem renunciar a una de les contrades de vibració més estrènua que han bastit el laboriós edifici del nostre poble...» La crua, desesperant i potser ja inevitable veritat és que a ningú (posem-hi gairebé ningú) en els prop de trenta-set anys de pseudoautogovern tutelat (per borbònic i autonomista espanyol) no li ha interessant realment la reconstrucció del país i del poble mitjançant un autèntic reequilibri territorial. És clar que s'han procurat fer tota mena d'actuacions per fer més fàcil la vida dels qui hem anat quedant a l'interior. Però el problema no és el territori, sinó sa desmesurada capital i àrea tabarniana, vull dir, perdó, metropolitana, majorment desnacionalitzada.
1900 ca. Traginer.
Imatges de traginers trobades per la xarxa.
Ha desaparegut el transport a bast (amb animals), han desaparegut els vells homenots que els menaven, fins i tot els vells camins han desaparegut, convertits en modernes carreteres, autovies, autopistes, corredors ferroviaris (pendents)... Però l'ofici de traslladar mercaderies d'ací cap allà és més viu que mai. Cada cop que a casa truca un repartidor de les actuals empreses de paqueteria que reparteixen les compres fetes per internet, se'm representen aquells antics traginers. Què fora de l'Amazon i tutti quanti sense els nous traginers paqueters?

 [1819] Tírvia, estampa pallaresa

20180325

[1819] Tírvia, estampa pallaresa

1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Llavors no arribava als 400 habitants. Més de vuitanta anys després, ben just si arriba als 150. La cosa més sorprenent per a l'autor a l'entrada del poble cap al tard: «un silencio sorprendente, arrobador, enigmático, reinaba entre las casuchas que se abrazan miedosas con la pizarra mohosa de sus aleros deshechos». El passeig nocturn pels carrerons de la vila, l'església romànica de Sant Feliu, les ruïnes de la fortalesa dels Rogers i Mataplanes, en una descripció gairebé lírica de la petita població pirinenca. 
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Foto: Ramon Bovet.
Una típica casa pirinenca a la placeta, d'estampa plenament medieval. La destrucció de la vila al 1938 durant la guerra fou tan gran, que en calgué la reconstrucció. A tal efecte, fou considerada vila adoptada del cabdill (Caudillo) espanyol del bàndol antirepublicà, triomfant de la contesa bèl·lica.
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Un breu resum d'història pallaresa medieval. 
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Foto: Ramon Bovet.
Un racó pintoresc, d'aires embruixadors a la vella vila tirviana.
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Foto: Ramon Bovet.
L'absis de l'església de Sant Feliu des del carrer Major. 
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Detall del racó tradicional amb la pica de l'abeurador. Les cases arraulides al costat de l'església dins la vila closa medieval, amb la cadireta del campanar romànic que despunta al darrere.
1940. Tírvia (la Vall Ferrera, el Pallars Sobirà).
La destrucció de l'any 38 també passaria gran factura a l'església de Sant Feliu tirviana.

20170818

[1754] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: la Vall Ferrera (v)

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 6 de novembre.
«Desde Tírvia se ven, abiertos como los dedos de una mano abierta, los valles de tres de los cinco Nogueras... Si la mano abierta es la derecha, con la palma hacia arriba, el dedo pulgar sería el Noguera de Vall Ferrera; el meñique, el Noguera Pallaresa, y los tres del medio... el Noguera de Cardós y sus tres brazos: el río de Estaó, el dedo anular; el río de Tavascan, el dedo del corazón, y el río de Lladorre, el dedo índice».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 6 de novembre.
El poblet de Tírvia des de sa talaia, on guarda la cruïlla de camins que té als peus, com son mateix nom indica.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 6 de novembre.
Descripció de la Vall Ferrera, començant per «la fábrica de Tírvia, que es uno de los hitos del Pallars», però que «está arruinada y en el suelo; en la fábrica de Tírvia se trabajó la lana, hace años, cuando la vida no se había puesto todavía difícil». Se'n comenta també la destrucció ocasionada per la darrera guerra i la reconstrucció subsegüent. Sobre el poble, diu, «flota un confuso halo de arrieros, contrabandistas y cazadores». Retrata breument la vida d'en Cintet, el darrer traginer de la contrada, ja d'avançada edat, que era tan pinxo de jove, que «cuando estaba de buen humor, rompía con los dientes, y masticaba y se tragaba después, los vasos en los que había bebido vino; el vidrio debía sentarle bien a la salud, porque estuvo siempre fuerte como un toro». I en recorda el contraban pel Portilló de Colac, per damunt del llac de Certascans.

«En la Vall Ferrera llegó a haber dieciocho fraguas o forjas, que aguantaron hasta hace cincuenta años... La farga catalana era como un molino que molía harina de color de fuego, en vez de harina de color de nieve», ja que el ferro es forjava a cop de martinet, mogut per la força de l'aigua. L'explotació del ferro «acabó antes con la leña que con el hierro y dejó a la tierra áspera y pelada y en los puros y oxidados cueros de la geología».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 6 de novembre.
El caminaire surt d'Alins cap a Norís i Tor. En aquest llogaret hi vivien llavors «cinco o seis familias heroicas, olvidadas, sobrías, que miran al cielo y a la tierra con unos honestos y atónitos ojos del siglo XIV». Aquella nit dorm a la pallera de la borda de Peirot, «a la sombra del Capifons». El que no podia saber el foraster era que a l'ombra d'aquella pau i quietud mundanals s'hi congriava la tragèdia... 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de novembre.
L'endemà, d'Alins a Àreu, que «es un pueblo ceñudo y vigoroso... antes, cuando se trabajaban las ferrerías, Àreu llegó a tener cien casas nadando en la patriarcal y casi mágica abundancia que brinda la entraña de la tierra». Comenta l'autor l'emplaçament del refugi de la Vall Ferrera i els cims mascles (pic) i femelles (pica) que des d'allà es poden guanyar. «Si queda algún oso por el Pirineo -y es posible que alguno quede todavía por aquí-, debe de andar por estos últimos recovecos de la Vall Ferrera».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de novembre.
Vista d'Àreu, a la Vall Ferrera.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de novembre.
Dinar a la fonda de can Bonaventura Jubany. 
«La escudella -plato al que, por el país, llaman vianda- es una olla podrida en la que se cuece, se conoce que para que no se pudra, lo más granado, elemental y sabroso que al hombre brindan los dos reinos vivos de la naturaleza, el vegetal y el animal: la artesana patata, la judía carnosa, la descarada col, el peleón garbanzo, el arroz obediente; y aparte, la costilla en adobo y el hueso de jamón y el tocino sensato del benéfico puerco (jamás bastante celebrado), los menudillos del pollo presumido, la pechuga de la gallina, la falda de manso buey...»

S'explaia també en el comentari del confitat y del «estofado de paletilla de cordero, con setas de tres clases: la carrereta de paladar campesino, el minúsculo y dorado moixarnó... y la redondita esponja de la murga». De postres, formatge i gerds, copeta de ratafia (ratassia, en la llengua del país) i puro. Ratafia pallaresa, de nous, és clar, de la qual en dona la recepta i en canta els poders extasiadors.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de novembre.
El caminaire decideix de passar a la Vall de Cardós, però no pas per dalt la muntanya: «es un itinerario que hay que conocer, lleno de vueltas y revueltas, descaecimientos, recovecos, simas y otras celadas que lo hacen lento y espinoso, duro y difícil y fatigador». Recula, doncs, Vall Ferrera avall, i a trenc d'alba arriba a la confluència de la Noguera de Cardós, «ciento cincuenta pasos más allá del cruce de Tírvia, en el punto que dicen Palanca de Tierra Negra».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de novembre.
La Palanca de Terra Negra, un poc més avall de Tírvia. Segons l'ull de l'autor, la Noguera de Tor és més diàfanament blava que la Noguera de Vall Ferrera.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de novembre.
«Las aguas no son como espejos, sino como corazones; de las aguas no se borra jamás la huella de lo que un día vieron». El caminaire es remulla els peus al riu, mentre passa un guàrdia civil amb accent andalús tancat. Se'n sobta tant que escriu: «Oir hablar castellano con acento andaluz a un guardia civil y en pleno Pirineo catalán, es tanto un espectáculo imprevisto, artificioso y desmoralizador...» Doncs imagineu-vos com se'n devien sobtar els nostres avantpassats, derrotats en la guerra, i perseguits, sotmesos i ocupats en la postguerra!