Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segre. Mostrar tots els missatges

20200626

[2170] Lo pont gòtic balaguerí de Sant Miquel, 1894

1893. Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Lluís M. Vidal (MDC). 

No sabem si fou per casualitat o perquè ja havia començat el rebombori sobre l'enderroc de l'arc del pont balaguerí, però el cas és que aquest pioner de la fotografia catalana es desplaçà aquell mes de maig a la capital històrica de l'Urgell per retratar-lo. Sabem que la vista fou presa el dia 27, amb de valenta llum solar, suposem que cap a migdia. Hi apreciem l'arc esquerdat, el ferm del pont, les tanques de pedra, el tallamar, i el carrer del pont, que menava fins a la ciutat, amb les velles muralles del Castell Formós a dalt.

A la vista dels esdeveniments i rebombori del maig de 1894, em queda el dubte de si la datació de la imatge l'any anterior és prou correcta. 
1893. Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Lluís M. Vidal (MDC). 

Detall del carrer del Pont, amb aquelles típiques cases estretes i portalades arrodonides, que s'obrien de bat a bat cap enfora. Els llençols pengen dels balcons per eixugar-se al sol. 


1893. Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Lluís M. Vidal (MDC). 

Detall del portal gòtic, amb la imatge de Sant Miquel al centre. Un gran plataner li feia la competència en alçària. 

1894. Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«El Diluvio», 22 de maig (ARCA).

Víctor Balaguer, el gran prohom dels historiadors de la Renaixença, aixecà la veu contra l'enderroc de l'arc. L'Acadèmia de la Història aprovà una petició de la Societat Artístico-Arqueològica de Barcelona en què s'oferien a reconstruir-lo de la pròpia butxaca, en cas que fos abatut.
1894. Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«El Diluvio», 29 de 
maig (ARCA).
El rebombori, a dins i fora de Balaguer, fou tan sonat que el gobernador civil (espanyol) de la província hagué de pendre cartes en l'assumpte per aturar les intencions de l'ajuntament balaguerí de «derribo de la hermosa e histórica puerta gótica de entrada a la ciudad».
1894. Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«El Diluvio», 30 de 
maig (ARCA).

Sembla que hi havia despreniments de pedres de la cornisa amb certa freqüència. El 24 de maig, en plena polèmica, «otra piedra desprendida» va caure «encima de una pobre mujer que atravesaba el puente» i «le causó lesiones tan graves que falleció a las pocas horas de haber sido trasladada al hospital».

Com sempre ocorre al nostre país, un cop passada la desgràcia, llavors tot són presses de part dels governants i fou ordenat el reconeixement tècnic del monument. S'hi afegí una bastida amb barana per tal d'impedir que tornés a haver-hi cap accident. Pels comentaris que llegim, l'opinió pública passà en quinze dies de considerar la bellesa de l'arcada per conservar-la, a veure'n la perillositat i decantar-se per l'enderroc.
1894. Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«El Diluvio», 13 d'agost 
(ARCA).

El Centre Excursionista de Catalunya reclamava els materials de l'enderroc per tal de reconstruir el portal gòtic balaguerí. Potser a l'agost encara no s'havia tombat, però poc se'n devia faltar. 
Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
La història resumida de l'enderroc del portal, aixecat a finals del segle XIV. El portal fortificava l'entrada per l'únic pont balaguerí durant molts segles, i una mica més enllà, el portal de Gerb protegia la ciutat pel nord. L'obertura de la carretera cap a Tremp els va sentenciar tots dos, car dificultaven el pas dels carruatges.
Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Ordenada finalment de demolició del portal, se'n guardaren les peces numerades de cara a una possible reconstrucció, com algunes associacions havien manifestat voler fer. Òbviament, el projecte no s'acomplí mai. Els detalls escultòrics foren emmagatzemats a l'ajuntament, que l'any 1913 en decidí la venda a un milionari americà que s'estava fent un palauet a Sitges.

L'escultura de Sant Miquel, els dos àngels i els dos escuts urgellencs, doncs, se n'anaren cap a la costa per 6.650 pta de l'època. Amb el pas del segle XX, el Sant Miquel original fou substituït per una còpia, a caua de la degradació de la pedra i el perill per als turistes sitgetans. Una segona còpia en fou feta i traslladada a Balaguer, a on tornà a presidir des del 1977 l'entrada del pont, també refet de nou en nou després de la guerra. Escultura i pont, com a vells amics, s'hi retrobaren a la fi. Sembla una d'aquelles difícils històries d'amor o amistat, però de final d'alguna manera feliç, sota les marques del pas del temps. 


Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).

Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Clixé de J. de Romero i de G.



20200603

[2157] La baixada de la bandera pel riu Segre, 1900

1900. Lleida. «Associació Catalanista», 
L'expedició fluvial pel riu Segre.
Encara que ben coneguda, aquesta imatge sempre ens fa esborronar la pell. Es tracta de la baixada pel Segre que al 30 de setembre una colla de membres d'aquesta associació, fundada aquell any sota el paraigua de la Unió Catalanista, varen fer des de les comportes de Pardinyes fins a Torres de Segre.

Amb una gran bandera nacional i dins una 'muleta' ben plena, gosaren desafiar el gobernador civil (espanyol) de la ciutat per reivindicar el dret a ser. La cosa pot semblar senzilla, però aquest gobernador era Don José Martos O'Neale, darrer gobernador (espanyol) de les Filipines, d'a on hagué de marxar amb la cua entre cames per causa de la independència de les illes. Per tant, és fàcil deduir que arribà al càrrec de la nostra ciutat amb ben poc humor davant les nostres reivindicacions nacionals, que també a Lleida s'anaven fent més i més notòries en aquell tombant de segle XIX al XX.

El pas de la colònia filipina a la perifèria de la colònia catalana, que se suposava tranquil·la i mansoia, no li fou gens descansat. Durant el curt mandat que hi feu (1899-1900), se li acumularen les topades amb els lleidatans, i les respostes repressives del gobernador només aconseguiren sumar més ciutadans a la causa del catalanisme i fer-los perseverar en les mostres públiques de catalanitat. Un excel·lent article sobre aquest funest personatge, el podeu llegir a:
«José Martos O'Neale», dins el blog Altres Històries de Lleida, 2011 (enllaç).
1900. Lleida. «Associació Catalanista», 
L'expedició fluvial pel riu Segre.
«La Veu del Segre», de 7 d'octubre (FPIEI).
Les ressenyes sobre la gesta reivindicativa no foren gaire exhaustives a la premsa del moment. Sabien que el gobernador se les llegia amb lupa cada dia, a la recerca d'alguns responsables per empaperar. L'expedició partí a les 10 del matí, travessà tot el front fluvial de la ciutat, i dins una barca del tipus 'muleta' (que es feia servir per creuar el Segre) i podia anar ben carregada sense capgirar, anà baixant riu avall, amb la Guardia Civil (espanyola) perseguint-la... des de la riba. Però en aquells temps, lo Segre era ample i cabalós.

La barca sortí «portant desplegada una bandera catalana. Los excursionistes anaven tots amb la clàssica barretina». Al pas per la llarga banqueta, els lleidatans s'hi abocaren a saludar-los amb crits de Visca Catalunya, i entonant l'himne nacional, prohibit i perseguit pel ranci gobernador, el qual s'ho devia mirar des de la finestra de casa, atès que el govern civil d'aleshores era al carrer Major i tenia vistes al riu. En diversos trams del riu, la gent dels pobles sortia a saludar-ne el pas, i s'entonaven novament Els Segadors i els visques. Arribats a Torres de Segre, punt de destinació, visitaren l'ermita de Carrassumada, a on oïren missa i hi feren un bon dinar en companyia d'alguns altres companys del poble. Retornaren cap a Lleida a peu o carro ja al vespre, «molt satisfets de l'excursió». Avisats que a l'entrada de la ciutat per la carretera de Fraga, a l'antiga porta de Sant Antoni, els esperava la policia, es dispersaren i se n'anaren cap a casa seua sense ser vistos ni interceptats. 



1900. Lleida. «Associació Catalanista», 
L'expedició fluvial pel riu Segre.
«La Veu de Catalunya», de 7 d'octubre (ARCA).
Ressenya a la premsa de Barcelona de l'aplec fluvial dels joves lleidatans, amb la proa de la barca «adornada amb una superba bandera». En passar per davant del Gobierno Civil (espanyol), els expedicionaris entonaren visques a Catalunya i Els Segadors. La barca fou seguida per dos parelles de la Guardia Civil a cavall. Sembla que tots quatre militars (espanyols) es presentaren al dinar, sense gosar a interrompre'l. Segons aquesta crònica el dinar fou fet al poble i, encabat, feren cap al Saló-teatre del Casino del poble, en companyia de molts simpatitzants. S'hi feren discursos i en Bergós hi «llegí una vibrant poesia», que fins al moment no he pogut trobar. Penso que es devia tractar del poema amb què aquell mateix any, si no vaig confós, va guanyar l'Englantina d'Or dels Jocs Florals de Lleida, atès que el tema dels premiats amb aquest guardó era de caràcter patriòtic i nacional. 
 Durant la tarda, feren visita a l'ermita de Carrassumda, «admirant el bellíssim paisatge que d'aquell cim s'obira».
1900. Lleida. «Associació Catalanista», 
L'expedició fluvial pel riu Segre.
«El Pallaresa», de 10 d'octubre (FPIEI).
Entre els capdavanters d'aquesta demostració hi hagué els fundadors de l'«Associació Catalunya», com en Joan Bergós, l'Enric Arderiu i en Manel de Llúria, i bona colla de membres d'aquesta associació, que al cap de pocs dies foren posats a disposició judicial, per mitjà d'un «auto de procesamiento dictado en el sumario que se instruyó a denuncia del Gobernador». El pobre home devia traure foc pels queixals. 
1900. Lleida. «Associació Catalanista», 
L'expedició fluvial pel riu Segre.
Detall de l'expedició catalanista en tocant terra a Torres de Segre. Foren encausats una dotzena dels intrèpids navegants, que sorprenentment foren absolts en el judici posterior. Qui en pagà totes les conseqüències fou l'Enric Arderiu, funcionari de l'Estat (espanyol), amb plaça d'arxiver i bibliotecari, que fou deportat a treballar fora de Catalunya. 
1900. Torres de Segre.
«La Veu de Catalunya», de 24 de novembre (ARCA).

Les conseqüències de l'aplec catalanista a Torres de Segre arribaren també a l'ajuntament. Les forces conservadores locals forçaren un ple de cacicada amb el relleu de l'alcalde, «i no s'hi posaren per poc. Prengueren els acords que'ls hi semblà bé». 
1900. Lleida. El «gobernador» O'Neale.
«L'Atlantida, revista catalana quinzenal il·lustrada»

núm. 134, de 7 d'abril (ARCA).
En Josep M. Folch i Torrres signa una crònica en què s'encara amb aquell infame governador espanyol de la ciutat: «Després de prohibir les bases per a la constitució de la Unió Catalanista a Lleida... ha trobat que era il·legal que els mestres usessin la llengua catalana en l'ensenyança elemental». Tot i que el cognom era Martos O'Neale, que confon per Santos.

El «gobernador» lleidatà obligà els mestres a ensenyar als infants monolingües lleidatans en la seua llengua, en la seua d'ell, no en la dels xiquets. El principi més elemental del colonialisme. «La conducta d'aquest home, que sols a Espanya podia arribar a ser governador, és tan incomprensible com absurda i atemptatòria contra la dignitat d'un poble que, tenint llengua pròpia, ha de sofrir que en llengua d'altri s'ensenyi i eduqui a sos fills que no l'entenen, ni falta que els fa». En certs àmbits, no hem avançat gaire, més de cent anys després. Paciència i perseverança més que centenàries, doncs.



20190927

[2030] De la ciutat dels llops fins a Ilerda

Segle I. Ilerda.
(Foto: Museu Diocesà i Comarcal).
Així afigurem la Lleida de l'època romana, en una representació ideal a partir del que els estudiosos infereixen dels testimonis que en tenim. La ciutat fou conquerida cap al 205 a.n.e., data de la derrota d'Indíbil, i perdurà com a ciutat romana (oficialment a partir de l'Imperi d'August) fins al començament del segle V, ja en plena descomposició imperial a Occident. La ciutat a on segons la llegenda morí la Salomé bíblica, s'ajeia al llarg del Sícoris, al peu del turó més prominent que la dominava i a on hi hauria hagut l'acròpolis de la ciutat, després església visigòtica, mesquita i suda, església cristiana i castell reial.
[Era comuna (EC) i abans de l'era comuna (AEC) són les traduccions al català de les expressions angleses Common Era (abreujada CE) i Before the Common Era (BCE) que en l'actualitat són progressivament adoptades per historiadors i acadèmics anglosaxons i d'altres països per a substituir els termes Anno Domini (abreujat AD) i Before Christ (BC, abans de Crist). Els equivalents en català d'aquests termes són 'abans de la nostra era' (abreujat a. de la n. e.), i 'de la nostra era' (abreujat de la n.e.); per exemple, l'any 50 de la nostra era (abreujat: l'any 50 de la n.e.), o l'any 50 abans de la nostra era (abreujat: l'any 50 a. de la n.e.)] (viquipèdia). 
El nostre gran homenot i etimòleg, comença l'entrada de la nostra ciutat al seu Onomasticon de manera clara i taxativa: «La capital de la Catalunya Occidental». Sens dubte. «Tothom recorda la decisiva batalla d'Ilerda, en què els generals pompeians foren vençuts pels de Cèsar. De la denominació romana ILERDA se'n derivà la forma aràbiga, «partint de LERDA, variant d'ILERDA, i de l'aràbiga ve la castellano-aragonesa». També l'occitana, com escrivia Cerverí de Girona, evitant el pla català en ses poesies: 

Entre Lérida e Belvís,
pres d'un riu, entre dos jardís,
vi ab una pastorela un pastor...

La forma aràbiga Làrida/Lérida, molt popular i difosa, la trobem fins i tot en alguns dels primers textos catalans del segle XIII, fins a Desclot, essent substituïda del tot per la forma evolucionada Lleida, «prolongació d'una forma ibèrica primitiva (I)LERSDA... no simplificada pel llatí». O sigui que, mentre «les classes altes romanes, visigodes i aràbigues acceptaren aquesta forma del llatí clàssic [ILERDA], el poble menut seguí aferrat al seu consonantisme ibèric», forma que passaria a LESDA, «que donà regularment Lleida, segons la normal evolució fonètica del català». 

La forma romana, al seu torn, sorgí de la forma ibèrica ILTIRTA. El mot ilergeta estaria format per l'arrel iberobasca ILI 'ciutat o vila', amb l'afegit d'un sufix TIR, que segons Josep Lladonosa hauria volgut dir 'vila fortificada'. Però Coromines rebat: «Tan natural que precisament per això mateix no serveix. No eren places fortes, tant o més, Balaguer i Fraga...?» El nostre gran lingüista, en canvi, es decanta per creure que signifiqués 'llop'.

Iltirta. 
Onomasticon Catalaniae, J. Coromines.
El llop podria trobar-se en els més antics orígens ibèrics del topònim de la nostra ciutat, grafiada en la darrerament popular forma NAYOX, escriptura ibèrica, mixta fonètico-sil·làbica, que representa la veu ILTIRTA.

Segle I. Ilerda.
El Sícoris, riu que modela la nostra ciutat al llarg dels segles, amb el seu pont romà, pràcticament al mateix lloc des de fa més de dos mil anys! El pont de pedra romà s'hauria construït sobre la meitat del segle II a.n.e., sobre la base d'alguna passera de fusta més o menys destacada d'època ilergeta. La topografia característica de la ciutat, amb el gran turó que la dominava, feia complicada la distribució tradicional de la ciutat romana, però sí que s'hi faria evident el Decumanus Maximus, o llarg carrer que la creuava d'est a oest, i que temps a vindre esdevindria el nostre gran Carrer Major. A la plaça Paeria i Sant Joan, també des d'aquells temps gairebé immemorials, hi hauria hagut el Fòrum d'una ciutat que devia rondar els cinc o sis mil habitants. 

Sobre el riu SICORIS, ben conegut en la historiografia llatina, però de difícil etimologia, «Qui podria assegurar-la?» es pregunta en Coromines, el qual s'apunta a una hipòtesi que remetria aquest nostre hidrònim a «un poble indoeuropeu precèltic que envaí la costa provençal i la Península Ibèrica abans que els celtes: els sorotaptes», de l'època de la cultura Urnenfelder, i això remetria cap al segle X a.n.e. Segles més tard, «l'Edrissí li diu el 'riu de les oliveres' (al-zäitûn)... que és el nom que ha donat el cat. Aitona», mentre que els geògrafs àrabs l'adoptaren com a siqar. Com a nom de comarca, especialment de la part dreta del Segre, el mot Segrià remunta també als segles medievals, mentre que la part esquerra Segre avall era considerada ja part de la plana urgellenca. 

Segle I. Ilerda.
La part més oriental de la ciutat, fins als límits, mantinguts fins al segle XIX, del riu Noguerola, les aigües del qual alimentarien ben probablement els banys de la ciutat, i, en època medieval, les set adoberies del segle XIII, les més antigues conservades als nostres Països. La cruïlla entre els carrers del Carme i Magdalena també fora de planta ancestral i remetria a l'antiga ciutat ibèrica i tot. Fins a gairebé la baixa Edat Mitjana de la Porta Ferrissa (Plaça de la Sal) enllà, potser la ciutat no era tan desenvolupada i des d'allà sortia i se'n desviava en diagonal el camí de Corbins i de Balaguer, donant aquesta característica forma al carrer Magdalena. 

Segle I. Ilerda.
La part més occidental, que s'acabaria a Boters i d'allà perpendicularment fins al riu, com també la ciutat mahometana i la cristiana, atès que les muralles devien ser fetes i refetes un cop i un altre al mateix lloc durant segles. La porta medieval de Sant Antoni fora la sortida més occidental del Decumanus. A l'esplanada dels peus de la Llengua de Serp hi hauria hagut des de sempre i en totes les cultures que han habitat la nostra ciutat, la població de classe alta, i en època medieval, el barri universitari. Només la destrucció barbàrica borbònica (espanyola) que arribà després de la derrota del 1707, feu desaparèixer la part de la ciutat que s'estenia des de la Seu al Mercat del Pla, per entendre'ns. La segona meitat del segle XX traslladaria la zona alta una mica més amunt, als eixamples del secular camí de Montsó, i avui, més enllà encara, carretera d'Osca amunt. 

1999. Lleida. «Juli Cèsar», de Manel Cusachs.
La gran escultura de més de 5 metres i 6 tones de dedicada al triomfador de la batalla d'Ilerda al 49 a.n.e., obra patrocinada per l'homenot garriguenc Josep Vallverdú i esposa, Isabel Arqué.

20190225

[1951] Sotsobra de la barca del Segre a Balaguer, 1935


1935. Balaguer. Naufragi de la barca del Segre.

«Ahora», 29 de juny (HD-BDH).
Una pàgina sencera d'imatges de la tragèdia fluvial balaguerina a la premsa de l'època. La mort del farmacèutic i sa dona, que deixaven una filleta, colpí profundament els veïns. Llurs cossos «al devolverlos el río, aparecían abrazados».  
1935. Balaguer. Naufragi de la barca del Segre.
«La Vanguardia», 27 de juny (HD-BDH).
A Balaguer encara subsistia aquells anys una barca per travessar el riu, tot i el magne pont de pedra medieval de què disposava la ciutat des de segles. El dia 26 d'aquell mes de juny, una gran catàstrofe trasbalsà la vila: la barca s'havia enfonsat i en la desgràcia hi havien perit quatre coneguts balaguerins. Quan a mitjanit tornaven d'un bar als afores a l'altra banda del riu, «una conocida familia de la población tomó la barca de pasajeros que presta servicio sobre el río Segre, delante de la ciudad. Al llegar la barca a las proximidades de la orilla opuesta, a consecuencia del balanceo del pasaje, la barca se hundió, arrastrando la corriente a los pasajeros». Es tractava del matrimoni del farmacèutic balaguerí Antoni Sanromà (31 anys) i sa senyora (23), amb sa cunyada, morts juntament amb el barquer (21). L'advocat Pere Lasala Bosch fou únic supervivent de la tragèdia: «el exdiputado... fue extraído del agua gracias a unas cuerdas que le fueron lanzadas por algunos vecinos. El señor Lasala, después del suceso, presenta síntomas de enajenación mental».
1935. Balaguer. Naufragi de la barca del Segre.
«Ahora», 29 de juny (HD-BDH).
El desafortunat matrimoni de la farmàcia balaguerina, i els esforços per traure la barca bolcada. Més que una barcassa es tractava d'una barqueta. Llavors aquestes tasques les feien els veïns tots a una, joves, petits i grans, sense esperar grans ajuts de les autoritats. Els xiquets sempre hi eren presents, sovint invisibles per als grans, però testimonis tothora dels cops de la vida ara i adés. 
1935. Balaguer. Naufragi de la barca del Segre.
«Ahora», 29 de juny (HD-BDH).
Dos dies després, la notícia arribava a la 'capital del reino'. Llavors no corrien tan de pressa com ara. Allò que sí era igual que avui és la desconeixença i menysteniment de la geografia catalana, com quan en alguna cadena de tv (espanyola) parlen del mal temps i gran onades a la costa lleidatana. En aquella ocasió, confongueren el Segre amb el Ter.

En aquesta notícia s'informa que el malaurat matrimoni deixava òrfena una xiqueta de dos anyets. El jove timoner o barquer era entrenador de boxa a la ciutat. «La barca hacía unos cuantos días que se había destinado al servicio público y era propiedad de Joan Sabaté». Els cossos de dos dels negats foren trobats aigües avall, arribant a Térmens. Un tercer cos «esta tarde se ha visto pasar por Greñena... que no ha podido ser recogido». En aquells temps no hi havia mitjans per lluitar contra la força de l'aigua, i, de manera lògica (per molt que ara ens sobti), la natura seguia son curs i s'enduia el cadàver que s'avistava a la partida de Granyena avall cap a l'Ebre.

A les acaballes de juny, les aigües pirinenques desgelaven a marxes forçades, i amb la incipient regulació dels rius, no podia aturar-se la fúria secular de les avingudes d'aigua. Diu la crònica que l'aigua baixava amb un metre de més que el nivell habitual. Com sempre passa en aquest nostre país, després de la desgràcia venen les inspeccions: la barca només feia sis dies que anava, i era una gran novetat de pujar-hi, però no estava en bones condicions i només tenia capacitat per a sis persones, i en alguna ocasió n'havia travessat fins a vint. Ara, també aclareix, que la sirga es mostrava en bon estat després de l'accident, «demostrándose quizá la imprudencia de las víctimas»

1935. Balaguer. Naufragi de la barca del Segre.
«Ahora», 29 de juny (HD-BDH).
La presidència de l'enterrament, amb les autoritats al capdavant. Darrere s'hi aprecien capellans i diversos homes, entre els quals el supervivent de la catàstrofe fluvial, que l'edició del diari assenyala amb una creu al pit, perquè el públic el pugui identificar. Aixó sí, primer els homes i després les dones. Encara en molts pobles, avui en ple segle XXI, encara ho fem així. És la força invisible però greu i pesant de la tradició.
La presència de la Guardia Civil (espanyola) ens recorda altres temps de la nostra terra (reviscuts penosament des de l'1-O del 2017).

1935. Balaguer. Naufragi de la barca del Segre.
«Ahora», 29 de juny (HD-BDH).
La difunta cunyada, identificada com a 'dona de' en aquells temps. Dona d'un caixer de l'oficina de la Banca Arnús de la capital urgellenca.
1935. Balaguer. Naufragi de la barca del Segre.
«Ahora», 29 de juny (HD-BDH).
El barquer també ofegat. Sabem que les imatges del reportatge foren preses pel fotògraf lleidatà Samuel Farran, desplaçat a la ciutat balaguerina.
1935. Balaguer. Naufragi de la barca del Segre.
«Ahora», 29 de juny (HD-BDH).
Aspecte general de la comitiva fúnebre del matrimoni Sanromà-Bosch, amb el carro mortuori de l'època a Balaguer. La gran consternació feu que una gentada s'amuntegués al seu pas, especialment a la plaça del Mercadal, que mostra la imatge. 

1935. Balaguer. Naufragi de la barca del Segre.
«Ahora», 29 de juny (HD-BDH).
Detalls del carro fúnebre, estirat a força de mula. La canalla, sempre revoltant els grans en tots els actes de la vida. No pas com ara, sovint amagats de la realitat de la mort, fins i tot dels seus propis padrins. Dos ciris són portats a costat i costat del carro, a l'entrada del Mercadal.
1935. Balaguer. Naufragi de la barca del Segre.
«Ahora», 1 de juliol (HD-BDH).

El darrer dels cadàvers, recuperat de l'aigua tres o quatre dies després «en una presa del río Segre», és a dir, a les comportes de la Mitjana, arribant a Lleida. 

20190219

[1949] Els perills de les rentadores al Segre

1860. Lleida, Charles Clifford. 
A la primera fotografia lleidatana de la història, a banda de la nostra estimada Seu Vella, llavors ocupada com a caserna pels militars (espanyols) des del 1707, hi apareixen unes involuntàries i anònimes protagonistes, que converteixen la imatge en una autèntica joia etnogràfica: les rentadores al riu. Unes quantes dones hi fan safareig, separades de dos en dos per fer safareig també en sentit figurat i que l'estona fos més passadora, i allunyades una mica les unes de les altres perquè l'aigua no els arribés tèrbola a les de més avall. 

Si ens hi fixem bé, les siluetes de les dones apareixen mogudes a la fotografia, perquè estaven en moviment, i la tecnologia d'aquells primers enginys fotogràfics encara patia. Al darrere, s'hi veu ben bé un tros del baluard del Carme, i l'albereda que connectava amb la recentíssima estació de ferrocarril, i que amb el temps es convertiria en Rambla de Ferran.
1864. Lleida, una rentadora cau al riu.
«El Monitor de Lérida», núm.18, de 3 de març.

Potser tothom es pensa que la feina de rentadora al Segre, ja que a Lleida -que recordi ara mateix- no hi havia rentadors públics i calia baixar (o fer baixar la minyona) sempre al riu, era una feina sense perills, a banda del mal d'esquena, les mans gelades, tallades i arrugades per l'aigua, el dolor al braç de tan picar amb la pala i etc. Però ves per on, el gran perill era... caure a l'aigua! Això ocorregué al matí del 29 de febrer (any de traspàs), quan «estando lavando la ropa, una joven se cayó al Segre: la corriente la arrastraba con fuerza, pero afortunadamente...» A les èpoques que el riu baixava embravit, com ara al març per causa del desgel, no s'hi valia a badar, i menys si no se sabia nadar, cosa més que normal per als temps que corrien. Dos militars del batalló que s'aquarterava a la Seu s'hi van ensopegar i, heroicament, varen llançar-se a la salvació de la noia, el nom de la qual no importa al periodista, però sí el nom dels soldadets, elevats a la categoria d'herois.

En aquella meitat del segle XIX, si un 'monitor' no era pas una pantalla d'ordinador, què significava? Doncs el qui avisa els altres, els adverteix o amonesta, el qui portava les 'notícies', doncs,
Segle XVI. Sebastiano del Piombo, «Il martirio di Santa Agata». 
Com a bona rentadora, la noia ja es devia haver encomanat a Santa Àgueda, Àgata em popular lleidatà, patrona de les dones, però especialment de les bugaderes, no em pregunteu per què. Tothom ho repeteix però ningú no ho explica, i com que ja no hi ha bugaderes per preguntar-los-ho ni ho podem preguntar a les rentadores actuals (mecàniques), doncs haurem d'esperar que algú ens ho descobreixi algun dia. 
1871. Lo riu Segre, Lleida.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 

Detall del Segre entre el pont del ferrocarril i el Pont Vell. A l'estiu, els perills de caure i ofegar-se es reduïen proporcionalment a la reducció del cabal per l'estiatge.
Anys 1910. Lo riu Segre, Lleida.
Foto: Josep Brangulí i Soler (1879-1945) (ANC).

Una dona, tota de rigorós negre i mocador al cap, atacona la roba damunt la pedra a la voreta de l'aigua, a l'altre marge del riu. No una, sinó dos panistres grandetes de roba per rentar, portava!
Anys 1900. Lo riu Segre, Lleida.
Les dones fent bugada a l'areny de sota el Pont Vell.
Anys 1950. Lo riu Segre, Lleida.
Rentadores al marge fluvial de Cappont, i al seu davant el Montepio recent aixecat amb la nova banqueta de postguerra encara per construir. Només hi havia fet el terraplè de l'ampliació, però encara no el mur.
Anys 1950. La Noguera Ribagorçana, Corbins.
Foto: Ramon Borràs (1914-1970).

Una bella imatge de la finalment plàcida Noguera Ribagorçana poc abans de morir al Segre. Allà les dones corbinenques hi havien anat durant segles a rentar la robar bruta.
Anys 1950. La Noguera Ribagorçana, Corbins.
Foto: Ramon Borràs (1914-1970).

Sempre aplanades cara a l'aigua, genolls a terra sobre les pedres, afilerades al costadet de l'aigua, amb els còvins [coves] de vímet tradicionals, a on portaven la rentada. El sabó, majorment, era sabó fet a casa, amb greixos i olis sobrers, que flotava sobre l'aigua.


Algunes dones les veiem totes vestides de negre, per causa de portar dol, com era costum. Aquestes dones, de petits, les vèiem molt i molt grans, com a padrines de molta edat. Ara m'adono que moltes no eren tan grans, sinó que la roba negra i el mocador al cap les feien veure molt envellides. Actualment passa al revés: les padrines ja no porten dol, i semblen més joves que no pas les joves de fa cinquanta o seixanta anys que vestien de dol.
Santa Àgata o Àgueda. 
Representació medieval del dolorós martiri de la santa siciliana, patrona de les rentadores i bugaderes. Sempre se n'havia dit, popularment, Àgata, Sant'Àdia en popular lleidatà, però aquests darrers anys s'ha imposat la forma culta, Àgueda. Explica el nostre prominent folklorista Joan Amades, que aquesta feia, «segons la vella consuetud, era exercida com a ofici per les dones més lletges i les fadrines entrades en anys i gairebé velles. El dia d'avui rentaven, com de costum, agenollades i amb la roba aixecada, ensenyant tot allò que tenien. Per als homes resultava perillós passar per la vora dels rentadors, puix els empaitaven i se'ls feien seus. Si el que arreplegaven els era simpàtic el forçaven a passar una estona amb elles, i si no els n'era, li treien les calces i àdhuc altra roba fins a deixar-lo sense camisa» («Costumari popular, febrer i març», 1950-56).


[82] Del safareig al facebook