Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segre. Mostrar tots els missatges

20190927

[2030] De la ciutat dels llops fins a Ilerda

Segle I. Ilerda.
(Foto: Museu Diocesà i Comarcal).
Així afigurem la Lleida de l'època romana, en una representació ideal a partir del que els estudiosos infereixen dels testimonis que en tenim. La ciutat fou conquerida cap al 205 a.n.e., data de la derrota d'Indíbil, i perdurà com a ciutat romana (oficialment a partir de l'Imperi d'August) fins al començament del segle V, ja en plena descomposició imperial a Occident. La ciutat a on segons la llegenda morí la Salomé bíblica, s'ajeia al llarg del Sícoris, al peu del turó més prominent que la dominava i a on hi hauria hagut l'acròpolis de la ciutat, després església visigòtica, mesquita i suda, església cristiana i castell reial.
[Era comuna (EC) i abans de l'era comuna (AEC) són les traduccions al català de les expressions angleses Common Era (abreujada CE) i Before the Common Era (BCE) que en l'actualitat són progressivament adoptades per historiadors i acadèmics anglosaxons i d'altres països per a substituir els termes Anno Domini (abreujat AD) i Before Christ (BC, abans de Crist). Els equivalents en català d'aquests termes són 'abans de la nostra era' (abreujat a. de la n. e.), i 'de la nostra era' (abreujat de la n.e.); per exemple, l'any 50 de la nostra era (abreujat: l'any 50 de la n.e.), o l'any 50 abans de la nostra era (abreujat: l'any 50 a. de la n.e.)] (viquipèdia). 
El nostre gran homenot i etimòleg, comença l'entrada de la nostra ciutat al seu Onomasticon de manera clara i taxativa: «La capital de la Catalunya Occidental». Sens dubte. «Tothom recorda la decisiva batalla d'Ilerda, en què els generals pompeians foren vençuts pels de Cèsar. De la denominació romana ILERDA se'n derivà la forma aràbiga, «partint de LERDA, variant d'ILERDA, i de l'aràbiga ve la castellano-aragonesa». També l'occitana, com escrivia Cerverí de Girona, evitant el pla català en ses poesies: 

Entre Lérida e Belvís,
pres d'un riu, entre dos jardís,
vi ab una pastorela un pastor...

La forma aràbiga Làrida/Lérida, molt popular i difosa, la trobem fins i tot en alguns dels primers textos catalans del segle XIII, fins a Desclot, essent substituïda del tot per la forma evolucionada Lleida, «prolongació d'una forma ibèrica primitiva (I)LERSDA... no simplificada pel llatí». O sigui que, mentre «les classes altes romanes, visigodes i aràbigues acceptaren aquesta forma del llatí clàssic [ILERDA], el poble menut seguí aferrat al seu consonantisme ibèric», forma que passaria a LESDA, «que donà regularment Lleida, segons la normal evolució fonètica del català». 

La forma romana, al seu torn, sorgí de la forma ibèrica ILTIRTA. El mot ilergeta estaria format per l'arrel iberobasca ILI 'ciutat o vila', amb l'afegit d'un sufix TIR, que segons Josep Lladonosa hauria volgut dir 'vila fortificada'. Però Coromines rebat: «Tan natural que precisament per això mateix no serveix. No eren places fortes, tant o més, Balaguer i Fraga...?» El nostre gran lingüista, en canvi, es decanta per creure que signifiqués 'llop'.

Iltirta. 
Onomasticon Catalaniae, J. Coromines.
El llop podria trobar-se en els més antics orígens ibèrics del topònim de la nostra ciutat, grafiada en la darrerament popular forma NAYOX, escriptura ibèrica, mixta fonètico-sil·làbica, que representa la veu ILTIRTA.

Segle I. Ilerda.
El Sícoris, riu que modela la nostra ciutat al llarg dels segles, amb el seu pont romà, pràcticament al mateix lloc des de fa més de dos mil anys! El pont de pedra romà s'hauria construït sobre la meitat del segle II a.n.e., sobre la base d'alguna passera de fusta més o menys destacada d'època ilergeta. La topografia característica de la ciutat, amb el gran turó que la dominava, feia complicada la distribució tradicional de la ciutat romana, però sí que s'hi faria evident el Decumanus Maximus, o llarg carrer que la creuava d'est a oest, i que temps a vindre esdevindria el nostre gran Carrer Major. A la plaça Paeria i Sant Joan, també des d'aquells temps gairebé immemorials, hi hauria hagut el Fòrum d'una ciutat que devia rondar els cinc o sis mil habitants. 

Sobre el riu SICORIS, ben conegut en la historiografia llatina, però de difícil etimologia, «Qui podria assegurar-la?» es pregunta en Coromines, el qual s'apunta a una hipòtesi que remetria aquest nostre hidrònim a «un poble indoeuropeu precèltic que envaí la costa provençal i la Península Ibèrica abans que els celtes: els sorotaptes», de l'època de la cultura Urnenfelder, i això remetria cap al segle X a.n.e. Segles més tard, «l'Edrissí li diu el 'riu de les oliveres' (al-zäitûn)... que és el nom que ha donat el cat. Aitona», mentre que els geògrafs àrabs l'adoptaren com a siqar. Com a nom de comarca, especialment de la part dreta del Segre, el mot Segrià remunta també als segles medievals, mentre que la part esquerra Segre avall era considerada ja part de la plana urgellenca. 

Segle I. Ilerda.
La part més oriental de la ciutat, fins als límits, mantinguts fins al segle XIX, del riu Noguerola, les aigües del qual alimentarien ben probablement els banys de la ciutat, i, en època medieval, les set adoberies del segle XIII, les més antigues conservades als nostres Països. La cruïlla entre els carrers del Carme i Magdalena també fora de planta ancestral i remetria a l'antiga ciutat ibèrica i tot. Fins a gairebé la baixa Edat Mitjana de la Porta Ferrissa (Plaça de la Sal) enllà, potser la ciutat no era tan desenvolupada i des d'allà sortia i se'n desviava en diagonal el camí de Corbins i de Balaguer, donant aquesta característica forma al carrer Magdalena. 

Segle I. Ilerda.
La part més occidental, que s'acabaria a Boters i d'allà perpendicularment fins al riu, com també la ciutat mahometana i la cristiana, atès que les muralles devien ser fetes i refetes un cop i un altre al mateix lloc durant segles. La porta medieval de Sant Antoni fora la sortida més occidental del Decumanus. A l'esplanada dels peus de la Llengua de Serp hi hauria hagut des de sempre i en totes les cultures que han habitat la nostra ciutat, la població de classe alta, i en època medieval, el barri universitari. Només la destrucció barbàrica borbònica (espanyola) que arribà després de la derrota del 1707, feu desaparèixer la part de la ciutat que s'estenia des de la Seu al Mercat del Pla, per entendre'ns. La segona meitat del segle XX traslladaria la zona alta una mica més amunt, als eixamples del secular camí de Montsó, i avui, més enllà encara, carretera d'Osca amunt. 

1999. Lleida. «Juli Cèsar», de Manel Cusachs.
La gran escultura de més de 5 metres i 6 tones de dedicada al triomfador de la batalla d'Ilerda al 49 a.n.e., obra patrocinada per l'homenot garriguenc Josep Vallverdú i esposa, Isabel Arqué.

20190225

[1951] Sotsobra de la barca del Segre a Balaguer, 1935


1935. Balaguer. Naufragi de la barca del Segre.

«Ahora», 29 de juny (HD-BDH).
Una pàgina sencera d'imatges de la tragèdia fluvial balaguerina a la premsa de l'època. La mort del farmacèutic i sa dona, que deixaven una filleta, colpí profundament els veïns. Llurs cossos «al devolverlos el río, aparecían abrazados».  
1935. Balaguer. Naufragi de la barca del Segre.
«La Vanguardia», 27 de juny (HD-BDH).
A Balaguer encara subsistia aquells anys una barca per travessar el riu, tot i el magne pont de pedra medieval de què disposava la ciutat des de segles. El dia 26 d'aquell mes de juny, una gran catàstrofe trasbalsà la vila: la barca s'havia enfonsat i en la desgràcia hi havien perit quatre coneguts balaguerins. Quan a mitjanit tornaven d'un bar als afores a l'altra banda del riu, «una conocida familia de la población tomó la barca de pasajeros que presta servicio sobre el río Segre, delante de la ciudad. Al llegar la barca a las proximidades de la orilla opuesta, a consecuencia del balanceo del pasaje, la barca se hundió, arrastrando la corriente a los pasajeros». Es tractava del matrimoni del farmacèutic balaguerí Antoni Sanromà (31 anys) i sa senyora (23), amb sa cunyada, morts juntament amb el barquer (21). L'advocat Pere Lasala Bosch fou únic supervivent de la tragèdia: «el exdiputado... fue extraído del agua gracias a unas cuerdas que le fueron lanzadas por algunos vecinos. El señor Lasala, después del suceso, presenta síntomas de enajenación mental».
1935. Balaguer. Naufragi de la barca del Segre.
«Ahora», 29 de juny (HD-BDH).
El desafortunat matrimoni de la farmàcia balaguerina, i els esforços per traure la barca bolcada. Més que una barcassa es tractava d'una barqueta. Llavors aquestes tasques les feien els veïns tots a una, joves, petits i grans, sense esperar grans ajuts de les autoritats. Els xiquets sempre hi eren presents, sovint invisibles per als grans, però testimonis tothora dels cops de la vida ara i adés. 
1935. Balaguer. Naufragi de la barca del Segre.
«Ahora», 29 de juny (HD-BDH).
Dos dies després, la notícia arribava a la 'capital del reino'. Llavors no corrien tan de pressa com ara. Allò que sí era igual que avui és la desconeixença i menysteniment de la geografia catalana, com quan en alguna cadena de tv (espanyola) parlen del mal temps i gran onades a la costa lleidatana. En aquella ocasió, confongueren el Segre amb el Ter.

En aquesta notícia s'informa que el malaurat matrimoni deixava òrfena una xiqueta de dos anyets. El jove timoner o barquer era entrenador de boxa a la ciutat. «La barca hacía unos cuantos días que se había destinado al servicio público y era propiedad de Joan Sabaté». Els cossos de dos dels negats foren trobats aigües avall, arribant a Térmens. Un tercer cos «esta tarde se ha visto pasar por Greñena... que no ha podido ser recogido». En aquells temps no hi havia mitjans per lluitar contra la força de l'aigua, i, de manera lògica (per molt que ara ens sobti), la natura seguia son curs i s'enduia el cadàver que s'avistava a la partida de Granyena avall cap a l'Ebre.

A les acaballes de juny, les aigües pirinenques desgelaven a marxes forçades, i amb la incipient regulació dels rius, no podia aturar-se la fúria secular de les avingudes d'aigua. Diu la crònica que l'aigua baixava amb un metre de més que el nivell habitual. Com sempre passa en aquest nostre país, després de la desgràcia venen les inspeccions: la barca només feia sis dies que anava, i era una gran novetat de pujar-hi, però no estava en bones condicions i només tenia capacitat per a sis persones, i en alguna ocasió n'havia travessat fins a vint. Ara, també aclareix, que la sirga es mostrava en bon estat després de l'accident, «demostrándose quizá la imprudencia de las víctimas»

1935. Balaguer. Naufragi de la barca del Segre.
«Ahora», 29 de juny (HD-BDH).
La presidència de l'enterrament, amb les autoritats al capdavant. Darrere s'hi aprecien capellans i diversos homes, entre els quals el supervivent de la catàstrofe fluvial, que l'edició del diari assenyala amb una creu al pit, perquè el públic el pugui identificar. Aixó sí, primer els homes i després les dones. Encara en molts pobles, avui en ple segle XXI, encara ho fem així. És la força invisible però greu i pesant de la tradició.
La presència de la Guardia Civil (espanyola) ens recorda altres temps de la nostra terra (reviscuts penosament des de l'1-O del 2017).

1935. Balaguer. Naufragi de la barca del Segre.
«Ahora», 29 de juny (HD-BDH).
La difunta cunyada, identificada com a 'dona de' en aquells temps. Dona d'un caixer de l'oficina de la Banca Arnús de la capital urgellenca.
1935. Balaguer. Naufragi de la barca del Segre.
«Ahora», 29 de juny (HD-BDH).
El barquer també ofegat. Sabem que les imatges del reportatge foren preses pel fotògraf lleidatà Samuel Farran, desplaçat a la ciutat balaguerina.
1935. Balaguer. Naufragi de la barca del Segre.
«Ahora», 29 de juny (HD-BDH).
Aspecte general de la comitiva fúnebre del matrimoni Sanromà-Bosch, amb el carro mortuori de l'època a Balaguer. La gran consternació feu que una gentada s'amuntegués al seu pas, especialment a la plaça del Mercadal, que mostra la imatge. 

1935. Balaguer. Naufragi de la barca del Segre.
«Ahora», 29 de juny (HD-BDH).
Detalls del carro fúnebre, estirat a força de mula. La canalla, sempre revoltant els grans en tots els actes de la vida. No pas com ara, sovint amagats de la realitat de la mort, fins i tot dels seus propis padrins. Dos ciris són portats a costat i costat del carro, a l'entrada del Mercadal.
1935. Balaguer. Naufragi de la barca del Segre.
«Ahora», 1 de juliol (HD-BDH).

El darrer dels cadàvers, recuperat de l'aigua tres o quatre dies després «en una presa del río Segre», és a dir, a les comportes de la Mitjana, arribant a Lleida. 

20190219

[1949] Els perills de les rentadores al Segre

1860. Lleida, Charles Clifford. 
A la primera fotografia lleidatana de la història, a banda de la nostra estimada Seu Vella, llavors ocupada com a caserna pels militars (espanyols) des del 1707, hi apareixen unes involuntàries i anònimes protagonistes, que converteixen la imatge en una autèntica joia etnogràfica: les rentadores al riu. Unes quantes dones hi fan safareig, separades de dos en dos per fer safareig també en sentit figurat i que l'estona fos més passadora, i allunyades una mica les unes de les altres perquè l'aigua no els arribés tèrbola a les de més avall. 

Si ens hi fixem bé, les siluetes de les dones apareixen mogudes a la fotografia, perquè estaven en moviment, i la tecnologia d'aquells primers enginys fotogràfics encara patia. Al darrere, s'hi veu ben bé un tros del baluard del Carme, i l'albereda que connectava amb la recentíssima estació de ferrocarril, i que amb el temps es convertiria en Rambla de Ferran.
1864. Lleida, una rentadora cau al riu.
«El Monitor de Lérida», núm.18, de 3 de març.

Potser tothom es pensa que la feina de rentadora al Segre, ja que a Lleida -que recordi ara mateix- no hi havia rentadors públics i calia baixar (o fer baixar la minyona) sempre al riu, era una feina sense perills, a banda del mal d'esquena, les mans gelades, tallades i arrugades per l'aigua, el dolor al braç de tan picar amb la pala i etc. Però ves per on, el gran perill era... caure a l'aigua! Això ocorregué al matí del 29 de febrer (any de traspàs), quan «estando lavando la ropa, una joven se cayó al Segre: la corriente la arrastraba con fuerza, pero afortunadamente...» A les èpoques que el riu baixava embravit, com ara al març per causa del desgel, no s'hi valia a badar, i menys si no se sabia nadar, cosa més que normal per als temps que corrien. Dos militars del batalló que s'aquarterava a la Seu s'hi van ensopegar i, heroicament, varen llançar-se a la salvació de la noia, el nom de la qual no importa al periodista, però sí el nom dels soldadets, elevats a la categoria d'herois.

En aquella meitat del segle XIX, si un 'monitor' no era pas una pantalla d'ordinador, què significava? Doncs el qui avisa els altres, els adverteix o amonesta, el qui portava les 'notícies', doncs,
Segle XVI. Sebastiano del Piombo, «Il martirio di Santa Agata». 
Com a bona rentadora, la noia ja es devia haver encomanat a Santa Àgueda, Àgata em popular lleidatà, patrona de les dones, però especialment de les bugaderes, no em pregunteu per què. Tothom ho repeteix però ningú no ho explica, i com que ja no hi ha bugaderes per preguntar-los-ho ni ho podem preguntar a les rentadores actuals (mecàniques), doncs haurem d'esperar que algú ens ho descobreixi algun dia. 
1871. Lo riu Segre, Lleida.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 

Detall del Segre entre el pont del ferrocarril i el Pont Vell. A l'estiu, els perills de caure i ofegar-se es reduïen proporcionalment a la reducció del cabal per l'estiatge.
Anys 1910. Lo riu Segre, Lleida.
Foto: Josep Brangulí i Soler (1879-1945) (ANC).

Una dona, tota de rigorós negre i mocador al cap, atacona la roba damunt la pedra a la voreta de l'aigua, a l'altre marge del riu. No una, sinó dos panistres grandetes de roba per rentar, portava!
Anys 1900. Lo riu Segre, Lleida.
Les dones fent bugada a l'areny de sota el Pont Vell.
Anys 1950. Lo riu Segre, Lleida.
Rentadores al marge fluvial de Cappont, i al seu davant el Montepio recent aixecat amb la nova banqueta de postguerra encara per construir. Només hi havia fet el terraplè de l'ampliació, però encara no el mur.
Anys 1950. La Noguera Ribagorçana, Corbins.
Foto: Ramon Borràs (1914-1970).

Una bella imatge de la finalment plàcida Noguera Ribagorçana poc abans de morir al Segre. Allà les dones corbinenques hi havien anat durant segles a rentar la robar bruta.
Anys 1950. La Noguera Ribagorçana, Corbins.
Foto: Ramon Borràs (1914-1970).

Sempre aplanades cara a l'aigua, genolls a terra sobre les pedres, afilerades al costadet de l'aigua, amb els còvins [coves] de vímet tradicionals, a on portaven la rentada. El sabó, majorment, era sabó fet a casa, amb greixos i olis sobrers, que flotava sobre l'aigua.


Algunes dones les veiem totes vestides de negre, per causa de portar dol, com era costum. Aquestes dones, de petits, les vèiem molt i molt grans, com a padrines de molta edat. Ara m'adono que moltes no eren tan grans, sinó que la roba negra i el mocador al cap les feien veure molt envellides. Actualment passa al revés: les padrines ja no porten dol, i semblen més joves que no pas les joves de fa cinquanta o seixanta anys que vestien de dol.
Santa Àgata o Àgueda. 
Representació medieval del dolorós martiri de la santa siciliana, patrona de les rentadores i bugaderes. Sempre se n'havia dit, popularment, Àgata, Sant'Àdia en popular lleidatà, però aquests darrers anys s'ha imposat la forma culta, Àgueda. Explica el nostre prominent folklorista Joan Amades, que aquesta feia, «segons la vella consuetud, era exercida com a ofici per les dones més lletges i les fadrines entrades en anys i gairebé velles. El dia d'avui rentaven, com de costum, agenollades i amb la roba aixecada, ensenyant tot allò que tenien. Per als homes resultava perillós passar per la vora dels rentadors, puix els empaitaven i se'ls feien seus. Si el que arreplegaven els era simpàtic el forçaven a passar una estona amb elles, i si no els n'era, li treien les calces i àdhuc altra roba fins a deixar-lo sense camisa» («Costumari popular, febrer i març», 1950-56).


[82] Del safareig al facebook

20181230

[1928] La Lleida aborbonada de la Nova Planta

1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
La silueta de la ciutat vella emmurallada, cent anys abans de la superació de les muralles, i just abans de l'impuls urbanístic il·lustrat, que arribaria a les acaballes ja d'aquell segle divuitesc.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El bonic plànol de grans dimensions de la ciutat, amb la llegenda de la situació dels principals edificis en aquella meitat de segle XVIII, un cop passada l'ensulsiada bèl·lica de la Guerra de Successió. 
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El riu Noguerola retombava pel baluard del Carme i resseguia la muralla riu avall fins a desguassar gairebé al pont. Les aigües s'aprofitaven per regar els nombrosos horts que circumdaven la ciutat. L'església gòtica de la Magdalena encara subsistia. Els danys en aquesta part de la ciutat foren molt grans, atès que el setge de 1707 tingué lloc per aquesta banda. Al 1810, un altre setge segellarà la mort de l'església, que haurà de ser enrunada a causa dels estralls bèl·lics. 

La gairebé mil·lenària bifurcació del carrer Magdalena amb el carrer del Carme s'aprecia ben bé en el plànol. Més avall, la vella plaça de Sant Joan, encara amb l'església gòtica medieval i els encontorns irregulars també hi és prou visible. D'allà la sortida a l'únic pont de la ciutat durant segles era directa per sota de l'Arc que tancava la muralla de la ciutat. Al pont, encara s'hi compten els set ulls de què constava, que en aquell final de segle XVIII i gràcies a la construcció de la primera banqueta de Blondel, quedarien reduïts a sis, atès que se'n colgaria el de davant de la porta de la ciutat per donar-li una mínima amplitud de pas de carro a la dita banqueta. El Cappont només era un baluard defensiu, i l'antiga urbanització, desapareguda ja al segle XVI, no s'hi reprendria fins pràcticament un segle després.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El Pont Vell, o simplement el pont, únic pont durant segles a la ciutat. S'hi compten els set trams que tenia, l'últim dels quals, tocant a l'Arc o porta d'entrada a la ciutat, fora ben aviat cobert per tal d'obrir les banquetes per ordre del governador (espanyol) a la ciutat, el Marquès de Blondel. 

La Plaça de Sant Joan encara mostrava les centenàries línies irregulars dels edificis, que serien rectificades amb recanvi de l'església gòtica original per la neogòtica al 1868. La petita Plaça de la Paeria també s'hi veu, i l'obertura de la Plaça de Sant Francesc al riu.

El Cappont encara no havia començat la recuperació urbanística i era un simple cap de pont militar, amb els baluards que protegien el pont, a l'entrada del qual hi havia un gran edifici per al cos de guàrdia i cobrament dels antics drets de pas. 
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El carrer Cavallers encara no arribava al riu, sinó que topava amb el Convent dels Agustins, al carrer major, després habilitat com a primer gran teatre de la ciutat. Carrer Cavallers amunt, l'església i convent dominicans, al Roser, del qual s'aprecia el quadrat i verd claustre. Al seu darrere, els horts i el convent de l'Ensenyança, amb el quadradet de la Plaça de l'Ereta. 

Fora muralla tot eren horts i camps, amb petites sèquies que baixaven de la Mariola, en una de les quals hi havia un gran molí de farina i oli, amb una bona bassa. Decennis a vindre, al lloc s'hi faria l'escorxador de la ciutat.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El plànol encara no dibuixa la Catedral Nova, llavors en construcció, davant l'Hospital de Santa Maria. La muralla tancava la ciutat a la porta de Sant Antoni. Bona part de l'intramurs de Boters eren horts episcopals, al voltant del nou Palau del Bisbe, expulsat del seu tradicional emplaçament davant la Seu Vella pels militars (espanyols) ocupants. Una mica més amunt, tocant al cap de Boters, l'església de Sant Llorenç.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
La Porta de Boters i l'església de Sant Martí amb la Panera a tocar.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El detall de la Seu Vella i de la Suda damunt el turó que dominava la ciutat vella. 
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
L'església gòtica de la Magdalena al costat del camí de la porta oriental de la ciutat. Aproximadament, la trama urbana s'acabava a l'actual carrer Democràcia, amb la punxa del baluard del Carme que hi havia a l'extrem, per on revoltava el riu Noguerola.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
L'altre turó secular de la ciutat, el de Gardeny, amb son fort militar. Als seus pas, el camí de Fraga i d'Espanya.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
Llegendes del plànol militar.