Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segre. Mostrar tots els missatges

20201003

[2209] La Balaguer de 1909

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
El Segre d'estiu al seu pas calmós per la Balaguer de començament del segle XX. Les cases són construccions de les antigues, les unes de pedra, les altres de tova. Res a veure amb el canvi urbà sofert per la ciutat des de la segona meitat del segle passat. 

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
Primera de les dos pàgines dedicades a la ciutat urgellenca. És clar que la Balaguer de llavors encara bàsicament només jeia al marge dret del riu, i que «la población sube de la llanura al monte». Destaca el comentarista les teulades seculars, plenes de verdet «con ese color pardo terroso que da la humedad y el tiempo».  

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
L'església de Santa Maria sempre presideix la vila, amb son majestuós campanar octogonal. En primer terme encara s'hi observa un pany de la vella muralla, davant d'una banqueta feta a trossos. Cada casa hi tenia una porteta, per anar a buscar aigua al riu.

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
El Sant Crist encara amb la façana antiga, a l'altre turó de l'extrem de la vila.
 
19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
L'escultura gòtica del Sant Crist balaguerí, cremada al 1936. Només un peu se'n conserva, integrat a la talla actual.

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
Les magnífiques porxades de l'antiga plaça Mercadal, sota la majestuosa església, ben aturonada i visible des dels encontorns, amb el rellotge del campanar que hi era orientat. Així, els dissabtes de mercat, tothom podia guaitar a l'hora amb un cop de cap cap a dalt. Les velles persianes enrotllables, sempre passades per damunt de la barana de ferro del balcó: així sempre hi corria l'aire i la padrina podia tafanejar a veure qui passava. La plaça era de terra, no pas de pedra. Als edificis de més endarrere hi veiem les característiques galeries obertes que moltes tenien a dalt: s'hi assecaven fruits o llançols, tot depenia de l'època de l'any.

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
Esplèndida vista del pont medieval, també abatut durant la guerra. A l'estiu, el riu mostrava aquest aspecte assedegat, però en les èpoques de forta pluja, i encara amb els rius pirinencs sense els (remaleïts) pantans, l'aigua es desfermava avall, cap a la plana, amb tota sa fúria. Llavors els tallamars dels pilars del pont mostraven la utilitat per trencar i desviar tota la brossa i la gran quantitat de troncs que baixaven rabents, i haguessin pogut tombar-lo.

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
Per tren, s'arribava a Balaguer des de Mollerussa, per la línia de la Sucrera de Menàrguens (començada al 1900), que des del 1905 fou autoritzada a portar també passatgers.
 
19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
La Plaça del Mercadal, dita Major en aquells anys, en una imatge que en mostra tota sa espectacularitat. Al voltant de la part central, marcada pel perímetre dels oms (crec), els carros podien anar-hi tombant. Per la quantitat de gent sota els porxos i de tartanes que hi veiem, ben bé podia tractar-se d'un dissabte de mercat. D'aquell mercat que atreia molta gent de tota la plana urgellenca. A tots els pobles veïns sabien que «si vas a Balaguer, esmorza primer». Els llançols penjats dels balcons sempre ens parlen de la vida de cada dia de la gent. A la dreta de tot, el gran casal de la cantonada amb el carrer Major era l'adrogueria i farmàcia de Josep Graells i Fill, que lluïa un magne rellotge de sol a l'alçada del balcó del segon pis.

Darrere de tot de la imatge, baixant de Santa Maria, hi veiem el pany de muralla que tancava la ciutat pel seu costat occidental.

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
Lo carrer del Pont balaguerí, a tothora ple de trànsit, especialment els dies de mercat, quan els visitants hi deixaven els animals aparcats. Els dies de pluja, el fang que s'hi feia a roderes i trilles el feia gairebé impracticable. El dia de la foto, les dones guaitaven als balcons, i xics i xiques van voler que els captessin per a la posteritat. El carrer tenia una barana de pedra, de la mateixa banqueta que sobrepujava el carrer. De tant en tant, en temps de grans avingudes d'aigua, no era infreqüent veure com saltava per damunt. 




20200918

[2207] Setges de la Seu d'Urgell carlina


1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» (Calaix).
Full narratiu arromançat, en castellà, del setge de la Seu d'Urgell de l'agost de 1874, en aquella darrera guerra carlista dinovesca. S'hi inclou aquest preciós gravat xilogràfic a la capçalera que dibuixa les posicions de l'exèrcit atacant, amb la ciutat a baix, a la confluència del Segre i la Valira, i el fort del turó dit de Solsona abombardat sense descans.

1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell. 
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel, 
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» (Calaix). 
S'hi fa una descripció versificada de com la ciutat s'havia preparat per al setge, amb proveïment de queviures i bona fortificació, amb protecció atrinxerada amb «zanjas... de nueve varas de ancho y cinco de profundo», i fins i tot que d'allà a la ciutadella «hay mina por debajo tierra/ en que pasan los carruages/ y los guardias cuando relevan». També molt abastament de munició: «granadas, bombas, cañones/ Krups, morteros y plasencias,/ obuses y colombrinas,/ una infinidad inmensa». Els Krupps eren els primitius canons de fabricació alemanya en època del Reich dinovesc, de la coneguda família industrial d'aquest nom (encara existent!, i des de 1999 en el consorci empresarial ThyssenKrupp AG). Les plasències n'eren les espoletes dels obusos, i les colombrines, pròpiament dites colobrines, una mena d'espingardes o fusells. 
El retrat de la carlinada és, de veritat, molt penós: gent mal vestida i pèssim bagatge, que passaven gana i tot, fins al punt d'arrambar tota fruita que trobaven per verda que fos. Amb disset batallons, comandats per Savalls, Dorregaray, Navarrete, el Manel i altres generals i capitostos carlins, amb set peces d'artilleria, emprenen la direcció de La Seu. 

1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» 
(Calaix).
En el detall del gravat, observem la ciutat encaixada entre els dos rius i revoltada de turons, cobejada posició militar en tots temps. La numeració ve glossada a les estrofes.
Calaixrgt
1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» 
(Calaix).
Detall de l'aiguabarreig del Segre i la Valira, aigües avall de la Seu urgellenca. S'hi observen els camps de conreu i els arbres del bosc de ribera, a més del pont que creuava el Segre. L'exèrcit assaltant es dirigeix cap a la ciutat.
1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» 

(Calaix).
El setge carlí de la Seu d'Urgell començà a preparar-se al 7 d'agost de 1874. Arribaven els assetjants, el trànsit amunt i avall era intens, i al pont del Roure se'n trencaren els taulons de tant de pes sense parar.  Al dia 10, començaren els primers bombardejos. «Esto de la Seo de Urgel/ es país desconocido/ es escabroso y quebrado», avantatges defensius de la plaça. Els reialistes que aguantaven eren comandats pel general Martínez Campos, allotjat a Casa Llebreta. 

El Bisbe Caixal i tota la capellanada de la ciutat s'havien refugiat a la ciutadella (3). Al número (11) s'hi assenyala el gran edifici del Seminari Conciliar. El castell, ocupat dels carlistes, fou pres per la traïció d'una dotzena de soldats. S'afanyen a recuperar-lo. Agafen els traïdors, cinc són penjats i set afusellats.

La destrucció del poble de Castell-Ciutat fou enorme: bombardejat i cremat pels quatre costats. S'afanyen a abandonar-lo les dones, els vells i els xiquets. Tot són crits i plors. 

Finalment, la plaça fou conquista per la carlinada. Era un 15 d'agost. Tots els homes de 18 fins a 35 anys són deportats cap al País Basc. A peu, és clar. Les vídues i vells, tres rals de renda perquè puguin subsistir a curt termini. «Esta guerra es producida/ por los curas y comerciantes,/ y los que han comprado tierras/ de santuarios y frailes», és l'observació sociològica del conflicte: capellans, menestrals i petits propietaris rurals, contra la unió estratègica, contra natura, de liberals burgesos i l'aristocràcia latifundista, que s'havien apropiat de gran part del patrimoni eclesiàstic desamortitzat

1875. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» 

(Calaix).
Els reialistes (espanyols) tornarien a la Seu urgellenca un any després, i amb el general Martínez Campos al capdavant pendrien la ciutat als carlistes. S'acabava el somni de la Generalitat de 1874, reconeguda per la constitució tradicionalista carlista. Ni Prim havia gosat (hi havia pensat?), durant la revolució liberal de 1868, a arribar tan lluny en la recuperació del nostre autogovern, que va acceptar el Borbó sublevat. La caiguda de la Seu va marcar la fi d'aquest projecte, que tornaria a ser angular en l'etern (i dolorós) conflicte colonial amb l'Espanya dominant del segle XX.


20200626

[2170] Lo pont gòtic balaguerí de Sant Miquel, 1894

1893. Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Lluís M. Vidal (MDC). 

No sabem si fou per casualitat o perquè ja havia començat el rebombori sobre l'enderroc de l'arc del pont balaguerí, però el cas és que aquest pioner de la fotografia catalana es desplaçà aquell mes de maig a la capital històrica de l'Urgell per retratar-lo. Sabem que la vista fou presa el dia 27, amb de valenta llum solar, suposem que cap a migdia. Hi apreciem l'arc esquerdat, el ferm del pont, les tanques de pedra, el tallamar, i el carrer del pont, que menava fins a la ciutat, amb les velles muralles del Castell Formós a dalt.

A la vista dels esdeveniments i rebombori del maig de 1894, em queda el dubte de si la datació de la imatge l'any anterior és prou correcta. 
1893. Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Lluís M. Vidal (MDC). 

Detall del carrer del Pont, amb aquelles típiques cases estretes i portalades arrodonides, que s'obrien de bat a bat cap enfora. Els llençols pengen dels balcons per eixugar-se al sol. 


1893. Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Lluís M. Vidal (MDC). 

Detall del portal gòtic, amb la imatge de Sant Miquel al centre. Un gran plataner li feia la competència en alçària. 

1894. Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«El Diluvio», 22 de maig (ARCA).

Víctor Balaguer, el gran prohom dels historiadors de la Renaixença, aixecà la veu contra l'enderroc de l'arc. L'Acadèmia de la Història aprovà una petició de la Societat Artístico-Arqueològica de Barcelona en què s'oferien a reconstruir-lo de la pròpia butxaca, en cas que fos abatut.
1894. Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«El Diluvio», 29 de 
maig (ARCA).
El rebombori, a dins i fora de Balaguer, fou tan sonat que el gobernador civil (espanyol) de la província hagué de pendre cartes en l'assumpte per aturar les intencions de l'ajuntament balaguerí de «derribo de la hermosa e histórica puerta gótica de entrada a la ciudad».
1894. Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«El Diluvio», 30 de 
maig (ARCA).

Sembla que hi havia despreniments de pedres de la cornisa amb certa freqüència. El 24 de maig, en plena polèmica, «otra piedra desprendida» va caure «encima de una pobre mujer que atravesaba el puente» i «le causó lesiones tan graves que falleció a las pocas horas de haber sido trasladada al hospital».

Com sempre ocorre al nostre país, un cop passada la desgràcia, llavors tot són presses de part dels governants i fou ordenat el reconeixement tècnic del monument. S'hi afegí una bastida amb barana per tal d'impedir que tornés a haver-hi cap accident. Pels comentaris que llegim, l'opinió pública passà en quinze dies de considerar la bellesa de l'arcada per conservar-la, a veure'n la perillositat i decantar-se per l'enderroc.
1894. Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«El Diluvio», 13 d'agost 
(ARCA).

El Centre Excursionista de Catalunya reclamava els materials de l'enderroc per tal de reconstruir el portal gòtic balaguerí. Potser a l'agost encara no s'havia tombat, però poc se'n devia faltar. 
Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
La història resumida de l'enderroc del portal, aixecat a finals del segle XIV. El portal fortificava l'entrada per l'únic pont balaguerí durant molts segles, i una mica més enllà, el portal de Gerb protegia la ciutat pel nord. L'obertura de la carretera cap a Tremp els va sentenciar tots dos, car dificultaven el pas dels carruatges.
Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Ordenada finalment de demolició del portal, se'n guardaren les peces numerades de cara a una possible reconstrucció, com algunes associacions havien manifestat voler fer. Òbviament, el projecte no s'acomplí mai. Els detalls escultòrics foren emmagatzemats a l'ajuntament, que l'any 1913 en decidí la venda a un milionari americà que s'estava fent un palauet a Sitges.

L'escultura de Sant Miquel, els dos àngels i els dos escuts urgellencs, doncs, se n'anaren cap a la costa per 6.650 pta de l'època. Amb el pas del segle XX, el Sant Miquel original fou substituït per una còpia, a caua de la degradació de la pedra i el perill per als turistes sitgetans. Una segona còpia en fou feta i traslladada a Balaguer, a on tornà a presidir des del 1977 l'entrada del pont, també refet de nou en nou després de la guerra. Escultura i pont, com a vells amics, s'hi retrobaren a la fi. Sembla una d'aquelles difícils històries d'amor o amistat, però de final d'alguna manera feliç, sota les marques del pas del temps. 


Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).

Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Clixé de J. de Romero i de G.



20200603

[2157] La baixada de la bandera pel riu Segre, 1900

1900. Lleida. «Associació Catalanista», 
L'expedició fluvial pel riu Segre.
Encara que ben coneguda, aquesta imatge sempre ens fa esborronar la pell. Es tracta de la baixada pel Segre que al 30 de setembre una colla de membres d'aquesta associació, fundada aquell any sota el paraigua de la Unió Catalanista, varen fer des de les comportes de Pardinyes fins a Torres de Segre.

Amb una gran bandera nacional i dins una 'muleta' ben plena, gosaren desafiar el gobernador civil (espanyol) de la ciutat per reivindicar el dret a ser. La cosa pot semblar senzilla, però aquest gobernador era Don José Martos O'Neale, darrer gobernador (espanyol) de les Filipines, d'a on hagué de marxar amb la cua entre cames per causa de la independència de les illes. Per tant, és fàcil deduir que arribà al càrrec de la nostra ciutat amb ben poc humor davant les nostres reivindicacions nacionals, que també a Lleida s'anaven fent més i més notòries en aquell tombant de segle XIX al XX.

El pas de la colònia filipina a la perifèria de la colònia catalana, que se suposava tranquil·la i mansoia, no li fou gens descansat. Durant el curt mandat que hi feu (1899-1900), se li acumularen les topades amb els lleidatans, i les respostes repressives del gobernador només aconseguiren sumar més ciutadans a la causa del catalanisme i fer-los perseverar en les mostres públiques de catalanitat. Un excel·lent article sobre aquest funest personatge, el podeu llegir a:
«José Martos O'Neale», dins el blog Altres Històries de Lleida, 2011 (enllaç).
1900. Lleida. «Associació Catalanista», 
L'expedició fluvial pel riu Segre.
«La Veu del Segre», de 7 d'octubre (FPIEI).
Les ressenyes sobre la gesta reivindicativa no foren gaire exhaustives a la premsa del moment. Sabien que el gobernador se les llegia amb lupa cada dia, a la recerca d'alguns responsables per empaperar. L'expedició partí a les 10 del matí, travessà tot el front fluvial de la ciutat, i dins una barca del tipus 'muleta' (que es feia servir per creuar el Segre) i podia anar ben carregada sense capgirar, anà baixant riu avall, amb la Guardia Civil (espanyola) perseguint-la... des de la riba. Però en aquells temps, lo Segre era ample i cabalós.

La barca sortí «portant desplegada una bandera catalana. Los excursionistes anaven tots amb la clàssica barretina». Al pas per la llarga banqueta, els lleidatans s'hi abocaren a saludar-los amb crits de Visca Catalunya, i entonant l'himne nacional, prohibit i perseguit pel ranci gobernador, el qual s'ho devia mirar des de la finestra de casa, atès que el govern civil d'aleshores era al carrer Major i tenia vistes al riu. En diversos trams del riu, la gent dels pobles sortia a saludar-ne el pas, i s'entonaven novament Els Segadors i els visques. Arribats a Torres de Segre, punt de destinació, visitaren l'ermita de Carrassumada, a on oïren missa i hi feren un bon dinar en companyia d'alguns altres companys del poble. Retornaren cap a Lleida a peu o carro ja al vespre, «molt satisfets de l'excursió». Avisats que a l'entrada de la ciutat per la carretera de Fraga, a l'antiga porta de Sant Antoni, els esperava la policia, es dispersaren i se n'anaren cap a casa seua sense ser vistos ni interceptats. 



1900. Lleida. «Associació Catalanista», 
L'expedició fluvial pel riu Segre.
«La Veu de Catalunya», de 7 d'octubre (ARCA).
Ressenya a la premsa de Barcelona de l'aplec fluvial dels joves lleidatans, amb la proa de la barca «adornada amb una superba bandera». En passar per davant del Gobierno Civil (espanyol), els expedicionaris entonaren visques a Catalunya i Els Segadors. La barca fou seguida per dos parelles de la Guardia Civil a cavall. Sembla que tots quatre militars (espanyols) es presentaren al dinar, sense gosar a interrompre'l. Segons aquesta crònica el dinar fou fet al poble i, encabat, feren cap al Saló-teatre del Casino del poble, en companyia de molts simpatitzants. S'hi feren discursos i en Bergós hi «llegí una vibrant poesia», que fins al moment no he pogut trobar. Penso que es devia tractar del poema amb què aquell mateix any, si no vaig confós, va guanyar l'Englantina d'Or dels Jocs Florals de Lleida, atès que el tema dels premiats amb aquest guardó era de caràcter patriòtic i nacional. 
 Durant la tarda, feren visita a l'ermita de Carrassumda, «admirant el bellíssim paisatge que d'aquell cim s'obira».
1900. Lleida. «Associació Catalanista», 
L'expedició fluvial pel riu Segre.
«El Pallaresa», de 10 d'octubre (FPIEI).
Entre els capdavanters d'aquesta demostració hi hagué els fundadors de l'«Associació Catalunya», com en Joan Bergós, l'Enric Arderiu i en Manel de Llúria, i bona colla de membres d'aquesta associació, que al cap de pocs dies foren posats a disposició judicial, per mitjà d'un «auto de procesamiento dictado en el sumario que se instruyó a denuncia del Gobernador». El pobre home devia traure foc pels queixals. 
1900. Lleida. «Associació Catalanista», 
L'expedició fluvial pel riu Segre.
Detall de l'expedició catalanista en tocant terra a Torres de Segre. Foren encausats una dotzena dels intrèpids navegants, que sorprenentment foren absolts en el judici posterior. Qui en pagà totes les conseqüències fou l'Enric Arderiu, funcionari de l'Estat (espanyol), amb plaça d'arxiver i bibliotecari, que fou deportat a treballar fora de Catalunya. 
1900. Torres de Segre.
«La Veu de Catalunya», de 24 de novembre (ARCA).

Les conseqüències de l'aplec catalanista a Torres de Segre arribaren també a l'ajuntament. Les forces conservadores locals forçaren un ple de cacicada amb el relleu de l'alcalde, «i no s'hi posaren per poc. Prengueren els acords que'ls hi semblà bé». 
1900. Lleida. El «gobernador» O'Neale.
«L'Atlantida, revista catalana quinzenal il·lustrada»

núm. 134, de 7 d'abril (ARCA).
En Josep M. Folch i Torrres signa una crònica en què s'encara amb aquell infame governador espanyol de la ciutat: «Després de prohibir les bases per a la constitució de la Unió Catalanista a Lleida... ha trobat que era il·legal que els mestres usessin la llengua catalana en l'ensenyança elemental». Tot i que el cognom era Martos O'Neale, que confon per Santos.

El «gobernador» lleidatà obligà els mestres a ensenyar als infants monolingües lleidatans en la seua llengua, en la seua d'ell, no en la dels xiquets. El principi més elemental del colonialisme. «La conducta d'aquest home, que sols a Espanya podia arribar a ser governador, és tan incomprensible com absurda i atemptatòria contra la dignitat d'un poble que, tenint llengua pròpia, ha de sofrir que en llengua d'altri s'ensenyi i eduqui a sos fills que no l'entenen, ni falta que els fa». En certs àmbits, no hem avançat gaire, més de cent anys després. Paciència i perseverança més que centenàries, doncs.



20190927

[2030] De la ciutat dels llops fins a Ilerda

Segle I. Ilerda.
(Foto: Museu Diocesà i Comarcal).
Així afigurem la Lleida de l'època romana, en una representació ideal a partir del que els estudiosos infereixen dels testimonis que en tenim. La ciutat fou conquerida cap al 205 a.n.e., data de la derrota d'Indíbil, i perdurà com a ciutat romana (oficialment a partir de l'Imperi d'August) fins al començament del segle V, ja en plena descomposició imperial a Occident. La ciutat a on segons la llegenda morí la Salomé bíblica, s'ajeia al llarg del Sícoris, al peu del turó més prominent que la dominava i a on hi hauria hagut l'acròpolis de la ciutat, després església visigòtica, mesquita i suda, església cristiana i castell reial.
[Era comuna (EC) i abans de l'era comuna (AEC) són les traduccions al català de les expressions angleses Common Era (abreujada CE) i Before the Common Era (BCE) que en l'actualitat són progressivament adoptades per historiadors i acadèmics anglosaxons i d'altres països per a substituir els termes Anno Domini (abreujat AD) i Before Christ (BC, abans de Crist). Els equivalents en català d'aquests termes són 'abans de la nostra era' (abreujat a. de la n. e.), i 'de la nostra era' (abreujat de la n.e.); per exemple, l'any 50 de la nostra era (abreujat: l'any 50 de la n.e.), o l'any 50 abans de la nostra era (abreujat: l'any 50 a. de la n.e.)] (viquipèdia). 
El nostre gran homenot i etimòleg, comença l'entrada de la nostra ciutat al seu Onomasticon de manera clara i taxativa: «La capital de la Catalunya Occidental». Sens dubte. «Tothom recorda la decisiva batalla d'Ilerda, en què els generals pompeians foren vençuts pels de Cèsar. De la denominació romana ILERDA se'n derivà la forma aràbiga, «partint de LERDA, variant d'ILERDA, i de l'aràbiga ve la castellano-aragonesa». També l'occitana, com escrivia Cerverí de Girona, evitant el pla català en ses poesies: 

Entre Lérida e Belvís,
pres d'un riu, entre dos jardís,
vi ab una pastorela un pastor...

La forma aràbiga Làrida/Lérida, molt popular i difosa, la trobem fins i tot en alguns dels primers textos catalans del segle XIII, fins a Desclot, essent substituïda del tot per la forma evolucionada Lleida, «prolongació d'una forma ibèrica primitiva (I)LERSDA... no simplificada pel llatí». O sigui que, mentre «les classes altes romanes, visigodes i aràbigues acceptaren aquesta forma del llatí clàssic [ILERDA], el poble menut seguí aferrat al seu consonantisme ibèric», forma que passaria a LESDA, «que donà regularment Lleida, segons la normal evolució fonètica del català». 

La forma romana, al seu torn, sorgí de la forma ibèrica ILTIRTA. El mot ilergeta estaria format per l'arrel iberobasca ILI 'ciutat o vila', amb l'afegit d'un sufix TIR, que segons Josep Lladonosa hauria volgut dir 'vila fortificada'. Però Coromines rebat: «Tan natural que precisament per això mateix no serveix. No eren places fortes, tant o més, Balaguer i Fraga...?» El nostre gran lingüista, en canvi, es decanta per creure que signifiqués 'llop'.

Iltirta. 
Onomasticon Catalaniae, J. Coromines.
El llop podria trobar-se en els més antics orígens ibèrics del topònim de la nostra ciutat, grafiada en la darrerament popular forma NAYOX, escriptura ibèrica, mixta fonètico-sil·làbica, que representa la veu ILTIRTA.

Segle I. Ilerda.
El Sícoris, riu que modela la nostra ciutat al llarg dels segles, amb el seu pont romà, pràcticament al mateix lloc des de fa més de dos mil anys! El pont de pedra romà s'hauria construït sobre la meitat del segle II a.n.e., sobre la base d'alguna passera de fusta més o menys destacada d'època ilergeta. La topografia característica de la ciutat, amb el gran turó que la dominava, feia complicada la distribució tradicional de la ciutat romana, però sí que s'hi faria evident el Decumanus Maximus, o llarg carrer que la creuava d'est a oest, i que temps a vindre esdevindria el nostre gran Carrer Major. A la plaça Paeria i Sant Joan, també des d'aquells temps gairebé immemorials, hi hauria hagut el Fòrum d'una ciutat que devia rondar els cinc o sis mil habitants. 

Sobre el riu SICORIS, ben conegut en la historiografia llatina, però de difícil etimologia, «Qui podria assegurar-la?» es pregunta en Coromines, el qual s'apunta a una hipòtesi que remetria aquest nostre hidrònim a «un poble indoeuropeu precèltic que envaí la costa provençal i la Península Ibèrica abans que els celtes: els sorotaptes», de l'època de la cultura Urnenfelder, i això remetria cap al segle X a.n.e. Segles més tard, «l'Edrissí li diu el 'riu de les oliveres' (al-zäitûn)... que és el nom que ha donat el cat. Aitona», mentre que els geògrafs àrabs l'adoptaren com a siqar. Com a nom de comarca, especialment de la part dreta del Segre, el mot Segrià remunta també als segles medievals, mentre que la part esquerra Segre avall era considerada ja part de la plana urgellenca. 

Segle I. Ilerda.
La part més oriental de la ciutat, fins als límits, mantinguts fins al segle XIX, del riu Noguerola, les aigües del qual alimentarien ben probablement els banys de la ciutat, i, en època medieval, les set adoberies del segle XIII, les més antigues conservades als nostres Països. La cruïlla entre els carrers del Carme i Magdalena també fora de planta ancestral i remetria a l'antiga ciutat ibèrica i tot. Fins a gairebé la baixa Edat Mitjana de la Porta Ferrissa (Plaça de la Sal) enllà, potser la ciutat no era tan desenvolupada i des d'allà sortia i se'n desviava en diagonal el camí de Corbins i de Balaguer, donant aquesta característica forma al carrer Magdalena. 

Segle I. Ilerda.
La part més occidental, que s'acabaria a Boters i d'allà perpendicularment fins al riu, com també la ciutat mahometana i la cristiana, atès que les muralles devien ser fetes i refetes un cop i un altre al mateix lloc durant segles. La porta medieval de Sant Antoni fora la sortida més occidental del Decumanus. A l'esplanada dels peus de la Llengua de Serp hi hauria hagut des de sempre i en totes les cultures que han habitat la nostra ciutat, la població de classe alta, i en època medieval, el barri universitari. Només la destrucció barbàrica borbònica (espanyola) que arribà després de la derrota del 1707, feu desaparèixer la part de la ciutat que s'estenia des de la Seu al Mercat del Pla, per entendre'ns. La segona meitat del segle XX traslladaria la zona alta una mica més amunt, als eixamples del secular camí de Montsó, i avui, més enllà encara, carretera d'Osca amunt. 

1999. Lleida. «Juli Cèsar», de Manel Cusachs.
La gran escultura de més de 5 metres i 6 tones de dedicada al triomfador de la batalla d'Ilerda al 49 a.n.e., obra patrocinada per l'homenot garriguenc Josep Vallverdú i esposa, Isabel Arqué.