[2496] Lo ferrocarril començat de Lleida a Fraga, 1930

 

1949. Lo ferrocarril de Lleida a Fraga.

Revista «Ciudad», quadern IX (FPIEI).

Vista de la Lleida d'abans de la guerra, amb el Museu Morera i l'estructura del Mercat de Sant Lluís en primer terme. A l'esquerra, les torres de la Catedral Nova. Al fons, l'antic pont de ferro modernista i el gran embalum de l'edifici del Seminari Vell al Pla dels Gramàtics, al peu de la Seu.

1949. Lo ferrocarril de Lleida a Fraga.

Revista «Ciudad», quadern IX (FPIEI).

Cap als volts de l'any 1920, sorgí la idea de planificar un ferrocarril que de Fraga i Mequinensa enllacés amb Lleida. No s'escapava a ningú l'interès econòmic de l'empresa: el trasllat ràpid del carbó, potser també de la producció agrícola de tot el Baix Segre i el Baix Cinca. Se'n formà un comitè i se'n feren les primeres passes amb els estudis corresponents de viabilitat.

1949. Lo ferrocarril de Lleida a Fraga.

Revista «Ciudad», quadern IX (FPIEI).

L'any 1929, un reial decret [del govern espanyol] aprova el traçat de la línia de Lleida a Terol per Fraga, amb la intenció de connectar amb el Transpirinenc (que només arribava a Balaguer i després a la Pobla de Segur!) i que havia de donar servei als pobles d'Alcarràs, Soses, Aitona, Massalcoreig, Seròs, Fraga i Torrent de Cinca. L'any 31 ja se n'havien expropiat i ocupat nombroses finques, desmuntat i esplanat diversos trams, i construït alguns ponts al terme de Soses i entre Fraga i Torrent. Al territori hi deuen restar encara avui, gairebé cent anys després, alguns testimonis de les obres. 

 

2023. L'antic ferrocarril de Lleida a Fraga.

Al poble de Soses, hi ha quedat lo Camí de la Via, que travessa el terme de nord a suc i actualment tanca el poble per la banda est.

1949. Lo ferrocarril de Lleida a Fraga.

Revista «Ciudad», quadern IX (FPIEI).

1949. Lo ferrocarril de Lleida a Fraga.

Revista «Ciudad», quadern IX (FPIEI).

 Camins esplanats i ponts, testimonis de la línia fèrria mai no acabada.

1949. Lo ferrocarril de Lleida a Fraga.

Revista «Ciudad», quadern IX (FPIEI).

Vista de la Fraga de la postguerra del segle XX, amb el pont nou de l'N-II, construït al 1944.

1916. Lo ferrocarril de Lleida a Fraga.

«El Pallaresa», de 30 d'octubre (FPIEI).

Una de les primeres notícies sobre l'impuls a aquesta línia de tren, amb assemblea a la Diputació de Lleida.

1916. Lo ferrocarril de Lleida a Fraga.

«El Pallaresa», de 30 d'octubre (FPIEI).

Les conclusions de l'assemblea. L'interès econòmic tan elevat de la línia feu que en només quinze anys més, ja s'hi fessin obres. L'arribada de la guerra, però, deixà el projecte abandonat.

1935. Lo ferrocarril de Lleida a Fraga.

«El Siglo Futuro», Madrid, de 9 de novembre (BDH).

1935. Lo ferrocarril de Lleida a Fraga.

«El Siglo Futuro», Madrid, de 9 de novembre (BDH).

 El diputat carlí lleidatà a les Corts (espanyoles), Casimir Sangenís, fa petició al ministre d'Obres Públiques de continuïtat de les obres de la línia, llavors aturades per rescissió de contracte de l'Estat amb l'empresa constructora, a la qual se li havien disparat els costos. Per causa, segons el diputat, «de la obligada intervención  de la Confederación Sindical Hidrogáfica para el señalamiento de la cota del proyectado embalse de Fayón [Faió]... que ocasionaban la limitación de zonas de trabajo al contratista con los consiguientes trastornos económicos». 

Amb la CHE de l'època van topar: un dels organismes del deep state (espanyol) que anava i va sempre a la seua, com hem pogut patir aquest hivern amb el buidatge dels pantans lleidatans en època d'agusada sequera. Ningú no hi ha dimitit. Els guanys de les elèctriques, colossals. Potser algú, algun periodista vull dir, si en queden dels d'abans (d'investigació sobre el terreny, pas només davant l'ordinador a la redacció, repetint notícies d'agència), ho hauria d'escodrinyar.

[2299] Lo Baix Cinca, anys seixanta (del segle XX)

 

[2391] Una Borbona a les colònies: Lleida, 1860, més

 

1860. Lleida, Charles Clifford (BNE).

L'arc votiu d'espanyolitat eterna promesa pels dirigents lleidatans del moment a la reina borbona (espanyola) Isabel II en la seua visita a la ciutat, a on hi arribaria amb el primer viatge d'inauguració del ferrocarril des de Barcelona. És clar que si calia prometre-ho i reafirmar-ho és perquè aquesta cosa del «Siempre españoles», a Lleida, no la tenien (ni la tindran) gens clara... 

El cas és que aquest arc de cartró pedra fou aixecat a l'esplanada del baluard del Carme, encara existent, més enllà dels murs del qual s'hi havia fet la primera estació del tren (al mateix lloc que l'actual). A la fotografia, una de les quatre primeres imatges que Clifford (fotògraf del seguici reial) va fer de la ciutat, s'hi observa ben afilerada tota la rastellera de plataners que formà el primitiu passeig, del qual es convingué de dir-ne de Fernando, en honor al seu pare i època, cap als anys 15 a 20 d'aquell segle, en què el passeig es formà, després que els afrancesats lleidatans en comencessin a parlar al 1811. 

Com que la comitiva arribà de nit, els plataners de Fernando foren engarlandats amb gras fanals blancs de llum incasdencent, diria que a l'estil dels venecians. La Paeria (i la Diputació) no hi estalviaren ni un ral.

1860. Gaietà Cornet i Mas, Visita de la Reina Isabel II a Lleida,

«Diario de Barcelona», núm. 280, 6 octubre (ARCA).

Una visita reial era sempre font d'expectació, encara que no fos exageradament excessiva com la retrata l'autor barceloní. Gaietà Cornet fou un d'aquells primers homes de la Renaixença, a cavall entre la redescoberta cultural de la pròpia nació catalana i l'acceptació del marc ideològic del nacionalisme espanyol vuitcentista. Llavors els fums favorables de les màquines de vapor propiciaren la conformació d'una ideologia burgesa que confiava en el progrés (l'enriquiment) amb el favor de la cort. Després de la Primera República (espanyola), res ja no fora igual. 

1860. Gaietà Cornet i Mas, Visita de la Reina Isabel II a Lleida,

«Diario de Barcelona», núm. 280, 6 octubre (ARCA).

En els dies previs a l'anunciada arribada de la reina espanyola, a la ciutat s'hi feren febrils preparatius: «pues aquí como en esa [Barcelona] todo el mundo no se ocupa de otra cosa más que de levantar arcos de triunfo, de enramar calles, y adornar casas». Sembla que s'hi aixecaren tres arcs, «dos de ellos son una protesta y una petición: una protesta de fidelidad y una petición de libertad». El mot 'protesta', com podem deduir, hi és usat en el sentit de manifestació, proclama, exhibició. La 'libertad' era demanada en sentit urbanístic: «porque es preciso saber que Lérida gime todavía bajo el férreo yugo de una fortificación nada beneficiosa para el país». Calia tombar les muralles, modernitzar la ciutat, que encara no disposava, p.ex., d'enllumenat de gas. Fins i tot, per arribar a la nova estació des del passeig de Fernando, dins al baluard, «solicitó la Municipalidad de Lérida la abertura de un boquete al estremo del citado paseo».

En aquest cap del passeig de Ferran, s'hi aixecà un dels arcs de triomf. Però no ben bé al trau que s'havia fet a la muralla, ja que a la ciutat «no se le ha permitido levantar en el citado boquete el arco triunfal tal como había acordado construirlo el Excmo. Ayuntamiento». Se'n fa la descripció i el recull de les frases votives. De l'obertura se'n digué Puerta del Príncipe Alfonso, i s'hi rememora el setge de Suchet en aquest mateix indret de feia cinquanta anys. A l'altre cap del passeig, «inmediato al puente» s'hi feu l'arc que tenim immortalitzat en la imatge de Clifford.  

El tercer arc s'alçà al carrer de la Palma, «junto a la puerta lateral de la Santa Iglesia», i fou obra de la guarnició militar (espanyola) a la ciutat. Amb referència als magnes tapissos lleidatans: «las paredes exteriores de la Catedral se han cubierto por este lado con antiguos pero preciosos tapices, que por sus figuras parecen ser de la edad media», en referència als vint tapissos flamencs del capítol catedralici lleidatà (dels quals avui se'n conserven encara quinze), datats del segle XVI, amb escenes mitològiques i d'història sacra.  

Diu l'autor que arribava tanta gent a la ciutat que els trens anaven de gom a gom, fins i tot amb alguns atrevits damunt la màquina! Vint diligències esperaven per traslladar a Saragossa «la numerosa servidumbre de Palacio», que ja no hi havia més via fèrria: s'estava construint el tram fins a la capital aragonesa, que s'inaugurà a finals del 1861.

1860. Gaietà Cornet i Mas, Visita de la Reina Isabel II a Lleida,

«Diario de Barcelona», núm. 280, 6 octubre (ARCA).

A l'entrada del tren expedicionari a la província (dia 5 d'octubre), a l'estació de Sant Guim de la Rabassa, nucli  pertanyent al de Freixenet, també s'hi feu un altre arc triomfal. El de la Diputació. No en va durant els inicis del regnat d'aquesta Borbona, durant la regència de sa mare, se'n va fer la distribució i aprovació, a partir d'alguns projectes anteriors impulsats pels liberals (espanyols). Els nous límits provincials despertaren l'adhesió de burgesia i intel·lectualitat catalanes a la metròpoli central. A Lleida, Pleyan de Porta en fou un fervent defensor, de la unió del pla i la muntanya. 

Va posar-se un guaita o sentinella dalt dels merlets del campanar de la Seu Vella per tal que en pic s'albirés el tren reial, s'engeguessin les vint-i-una salves honorífiques de benvinguda. Potser disparaven alternativament des del "Castell" i des de Gardeny. Això era per avisar la població perquè s'apressés ja a l'estació i a la rebuda. Quan la reina (espanyola) posà el peu a terra, vint-i-una canonades més! L'estació, diu que estava «elegantemente adornada por la Empresa».

La Paeria i altres ajuntaments convidats sortiren en comitiva, precedits «de los gigantes, danzas del país, vestidos con elegante y sencillo gusto, y banda de música municipal», els paers, entenc. No passaren per l'Arc del Pont, sinó que revoltaren per la plaça de Sant Francesc i banqueta (carretera) avall cap al passeig de Fernando (amb un arc triomfal al cap que tocava la ciutat) i la «puerta nueva del Príncipe Alfonso», oberta a la muralla per a l'ocasió. Sempre escortats, a banda i banda, per la militarada de l'aquarterament lleidatà. 

La banqueta era plena de penons, estendards, escuts i banderes... espanyoles. Davant de les «Casas Provinciales de Beneficiencia», que eren a Ferran, a l'edifici de la Diputació, hi feren un entarimat per exposar-hi els xiquets i xiquetes acollits, perquè saludessin S.M., que es veu que lluïa el sobrenom de «Madre de los Desvalidos». En l'itinerari de tornada, de la Plaça Sant Francesc continuaren carrer Major avall fins a l'Hospital i la Catedral. Allà, entrada sota pal·li als dominis eclesials amb tota la parafarnàlia associada. En sortir, la feren pujar pel carrer la Palma, passant per sota l'arc triomfal aixecat pels regiments militars a la ciutat, fins a l'allotjament reial: el palau episcopal, llavors al carrer Tallada. Sense dubte, el millor estatge de tota Lleida (això sí: amb despeses pagades per la corporació provincial). Com li van fer suar la cansalada a l'altesa reial, no sabia amb qui se les havia, que som de Lleida!  

S'il·luminà la ciutat durant tota la nit, carres i places, edificis públics i privats (els qui s'ho podien permetre), tal com es feia des de segles enrere en les visites de reis, «y a las afueras de la puerta de Boteros, a la hora que S.M. se digne señalar, se dispararà una brillante y vistosa colección de fuegos artificiales» del pirotècnic establert a Barcelona, Mr. Grinier, amb la banda municipal amenitzant la vetllada amb valsos vienesos. Des de la part posterior del palau episcopal, la reina degué gaudir de l'espectable. 

1913. Lo Palau del Bisbe, carrer Tallada, Lleida. 

La façana principal del palau episcopal al carrer Tallada. El palau fora assaltat per la turba anticlerical al 36 i fou enderrocat després de la guerra pel seu mal estat.

Anys 1940. Carrer de Boters, Lleida.

Fins a mitjan segle XX encara es conservà una torre de la vella muralla de Boters, la que tancava les possessions episcopals. En quedà el que avui és encara el carrer del Bisbe. A la dreta, veiem la cantonada de l'actual Biblioteca Pública, llavors Casa de Maternitat, amb el campanar de Sant Llorenç que sobresurt per darrere.

Al centre hi apreciem el tancat dels horts i jardins episcopals, amb l'antiga i enorme capella de Sant Crist Trobat (1702), les galeries del casalici o palauet del Senyor de la Tallada que havien passat a residència del senyor bisbe (crec que cap al 1738, en època del bisbe Galindo) i a on s'hostatjà la reina Isabel, i els finestrals del Col·legi de Poblet a la ciutat. 

1860. Gaietà Cornet i Mas, Visita de la Reina Isabel II a Lleida,

«Diario de Barcelona», núm. 280, 6 octubre (ARCA).

L'endemà al matí, i segons l'hora a què S.M. tingués la vènia de llevar-se, hi hauria «besamanos» general, amb un detall: «un gran número de señoritas jóvenes, de las famílias más notables de la ciudad,... tendran la honra de presentar a S.M., si se digna aceptar esta ligera muestra de las producciones del país, una colección de frutos de nuestro fértil suelo, ya que la corta estanca de S.M. en esta capital no ha permitido organizar una exposición agrícola».  Després, visita als establiments de beneficència (segons que el programa preveia) i partida cap a Saragossa. Per la Porta de Sant Antoni, i amb 21 canonades més!

La crònica redactada per l'autor el dia de l'arribada de S.M. descriu com les autoritats l'esperaven a l'estació, que quedà llavors mateix inaugurada. Era tota ornada amb atxes de cera, i totes les andanes des del nou pont del ferrocarril, que també s'inaugurà amb aquell viatge. 

Al més dels paers, hi havia els «profesores del Instituto de segunda enseñanza». Llavors, un institut d'educació era tota una institució prestigiosa, que encara no tenia vint anys d'existència. Els alumnes, de primària i secundària, també formaven, amb banderoles i pancartes amb lemes d'adhesió espanyolista, redactades amb l'espanyol que els ensenyaven als xiquets lleidatans, que la llengua dels xiquets era prohibida a les aules. La banda municipal no devia parar de bufar. L'arribada règia tingué lloc a les 7 de la tarda, que a l'octubre ja és ben fosc. Per això calien les atxes i ciris (negoci aleshores prou florent), per veure-s'hi una mica. 

La Reina pujà a una luxosa carretel·la de sis cavalls, literalment. La comitiva era precedida dels gegantons de la ciutat, «secretamente restaurados», el ball de bastons «cuyo traje sumamente elegante ha gustado mucho», i la moixiganga «cuyos individuos han estrenado traje nuevo de Rigoletos, que son muy vistosos», o sia una comparsa de joves disfressats de Rigoletto (i altres personatges de l'argument), el bufó de la cort i pare venjatiu, amb raó, de l'òpera verdiniana sobre una novel·leta de Víctor Hugo. S'estrenà a la 'Fenice' veneciana al 1851 i al Liceu dos anys encabat. A Lleida, la coneixien i en disfressaven la moixiganga nou anys més tard. 

Sabem, per les dades del blog de Xavier Güell (entrada: «Lleida, 1860», enllaç), estudiós de la cultura popular, que hi hagué encàrrec municipal per a 40 vestits, 24 bastoners i 16 moixiganguers, a 155 rals cadascun. Les monges de l'Ensenyança n'agençaren de franc els cèrcols amb què s'acompanyava la comparsa de Rigolettos. Dedueix que els vestits de la moixiganga devien ser d'època, del segle XVI, que és el segle en què transcorre el drama musical.

 La resta del seguici no va poder compondre's per l'excés i amuntegament de la gent «que se ha agolpado fuera de las murallas», entre el baluard del Carme i l'estació del ferrocarril, i «los demás han llegado como han podido a la Catedral que se hallaba iluminada interior y exteriormente». Ai las, quants cops de colze no degueren rebre i donar els nostres locals arribistes per fer-s'hi un lloc!

La situació preeminent del tron reial dins la catedral «hacía perder una gran parte del efecto del altar mayor». El Te Deum fou presidit no només pel bisbe lleidatà, sinó per l'arquebisbe tarragoní i tot!

1860. Gaietà Cornet i Mas, Visita de la Reina Isabel II a Lleida,

«Diario de Barcelona», núm. 280, 6 octubre (ARCA).

El passeig de Boters s'il·luminà a la veneciana, és a dir, «por miles de faroles de colores». Eren llums incandescents elèctrics, alimentats amb alguna mena de dinamo. Potser la primera vegada que es veien a la ciutat. 

Els focs es dispararen a les onze tocades. Aquell primer dia anà tot prou bé, excepte una cosa: la pols del carrer Major, que no era pas enrajolada, sinó de terra, i que degué ser arranjada de clots. La terra no prou atapida formà una immensa polseguerada: sempre podrem dir que els lleidatans li vam fer empassar pols a la mateixa reina d'Espanya! 

[1772] Una Borbona a les colònies: Lleida, 1860

[2230] La Font de l'Aiguardent lleidatana i el tren de la Pallaresa

 

Anys 1910-20. L'anisete del Ferrocarril Noguera Pallaresa, 

la Pobla de Segur (el Pallars Jussà) (Europeana).

El desig per la construcció del ferrocarril que pujaria Pallaresa amunt era tan enorme que fins i tot va donar nom a una de les begudes més populars del moment, l'anís. El que feien a la fàbrica de licors de Borrell i Ribera de la Pobla de Segur mostra un tren de vapor en sortint d'un túnel a la vora del llac de Sant Antoni, al més pur estil dels cartells de les principals destinacions turístiques europees de l'època. El toc humorístic, per no dir-ne etílic, n'eren les ampolles eixint a raig de la fumera de la màquina.  

Segle XV. La Font de l'Aiguardent, Lleida.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

A Lleida hi hagué una anomenada Font de l'Aiguardent, no pas perquè n'isqués anís a raig, sinó per trobar-se al costat d'una petita destil·leria al carreronet sense sortida d'orígens medievals a on s'hi instal·là la fàbrica de licor. Abans que s'imposés el nom popular, se'n deia Font de Cardona, de fonaments quatrecentistes, oidà! Els blanquers del barri la feien anar en els obradors d'adobar pells, i probablement devia rajar de filtració o conducció feta des del Noguerola, o potser d'un pou. La gent dels carrers veïns hi anaren a buscar l'aigua amb càntirs durant segles. 

En algun resum sobre les fonts lleidatanes s'identifica amb la Font del Governador a la Baixada de la Trinitat. Però com que allà mateix s'hi escriu que el governador (espanyol) Blondel la va fer construir a Gardeny, en l'estil neoclàssic del moment, doncs òbviament no pot pas tractar-se d'aquesta font medieval de l'Aiguardent. Al 1973 s'ubicà a l'emplaçament actual (viquipèdia). 

La Font de l'Aiguardent es faria popular amb aquest nom des que al segle XVIII, al costat d'on rajava, s'hi instal·lés una modesta fàbrica d'esperits de vi. Al segle XIX, cap al 1885, la casa era propietat de Joan Almacelles, que hi produí l'Anís del Noguera Pallaresa, després d'una de les primeres assemblees que la societat lleidatana hagué de celebrar per impulsar el projecte ferroviari fins a França fins a començar a fer-lo realitat a començament dels anys 1920, arribant a Balaguer, i fins a la Pobla després de la guerra, al 1951. Perquè mai no ha arribat a França ni sembla que ningú tingui intenció d'acomplir el projecte inicial, els primers treballs topogràfics del qual, cap al 1892, foren signats pel capità Francesc Macià i Llussà. 

Que bo que fora trobar algun anunci d'aquest anís ferroviari lleidatà, oi?

1912. L'Anís Pallaresa, Balaguer.

Que curiós! Sembla que l'exemple de lligar anís amb tren va escampar-se ací i allà. També a Balaguer en trobem un cas: l'Anís Pallaresa de la fàbrica Pallàs, amb un preciós tren de vapor fumejant a l'etiqueta, diria de cap als anys 1910, època d'inici de les primeres obres d'esplanació de Lleida a Balaguer. Va guanyar i tot, una medalla a la fira barcelonina de 1912.

1944. Font de l'Aiguardent, Lleida.

Mariano Olives Roca, «Lérida en la primera mitad del siglo XIX», 

Revista «Ilerda» (FPIEI).

L'aigua de la font era de bona qualitat, però desaprofitada. Un petit assaonador o adobador de pells se'n feia profit al segle XIX. 

[1120] Les primeres passes de la Noguera Pallaresa 

 

[2011] Un accident ferroviari al 1907

1907. Riera de Riudecanyes, Mont-roig del Camp (el Baix Camp).
Revista «Nuevo Mundo», núm. 725, de 28 de novembre (BDH).
Els accidents i catàstrofes, naturals o humanes, sempre ens han cridat l'atenció. Des de sempre, la premsa i tots els mitjans de comunicació han estat a punt per fer-nos saber les desgràcies dels altres. Cent anys enrere, la morbositat de les notícies i de les fotografies era molt més crua, si pot ser, que l'actual, que Déu n'hi do. Saber-nos vius, sans i estalvis contemplant la mort d'altri ens desencadena una mena d'atàvica esgarrifança, com si d'un recurs de defensa psicològica de la nostra espècie animal es tractés, mentre romanem abadocats davant la nostra mateixa existència.

Al 1907 es produí un espectacular accident ferroviari al pont de la riera de Riudecanyes, al terme de Mont-roig, entre les estacions de Cambrils i l'Hospitalet de l'Infant: «al pasar el expreso regular número 702 por el puente de la torrentera de Riudecanyes... se partió la construcción cayendo al fondo del barranco los coches del centro». La virulència del descarrilament fou tanta que «la máquina quedó despedazada, y las persona que iban en los otros coches fueron arrojadas violentamente contra las paredes de los mismos... En cuanto a los viajeros de los coches despeñados, quedaron horriblemente aplastados entre un montón informe de astillas y hierros».

1907. Riera de Riudecanyes, Mont-roig del Camp (el Baix Camp).
Revista «Nuevo Mundo», núm. 725, de 28 de novembre (BDH).
El magne i llarg pont de la riera, que havia estat apuntalat per causa dels danys d'una rierada típica. Sembla que aquest mal estat de conservació sumat a una velocitat excessiva hauria provocat la catàstrofe ferroviària. Les dones del poble i dels masos dels voltants acudiren a observar l'escena de la tragèdia.

1907. Riera de Riudecanyes, Mont-roig del Camp (el Baix Camp).
 «La Veu de Catalunya», de 27 de novembre (ARCA).
«Els diaris de Tortosa, Tarragona i Reus, ciutats properes al lloc de l'horrorosa desgràcia, han vingut plens de detalls esgarrifosos respecte a la magnitud de la catàstrofe», i el diari inclou diversos testimonis directes dels accidents supervivents. Com que un dels cotxes despenyats fou el de primera, les víctimes també: eren majorment homes i dones de bona classe per als temps que corrien. Un dels quals, el senyor Emilio Fressinier, l'amo de la important empresa de producció d'oli que, entre altres, tenia el gran molí de Bellpuig. Senyora i nebot se'n salvaren, però ell «estava pres per la cuixa entre dues fustes dels assientos. La ferida era gravíssima i en rajava molta sang, tanta que a les poques hores li produí la mort. L'escena que es produí entre aquesta família era desgarradora». La família es dirigia a Vinaròs, on s'acabava d'instal·lar la nova fàbrica de l'empresa. Com que es tractava de gent amb possibles, s'interposaren un parell de demandes contra la 'Compañía de Ferrocarriles del Norte de España' pel deficient manteniment de la via i per valor de vuit-cents mil francs, peticions que es perderen en els passadissos de la burocràcia i mai no s'arribaren a cobrar. 

L'apartat de «casualitats sortoses» ens oferia un recull de casos de persones afortunades, que havent d'ésser al tren canviaren de vagó o no hi pujaren per circumstàncies de la vida. Destaca el cas d'un viatjant, que no podent aguantar-se més, baixà a Cambrils a fer ús de la comuna, no arribà a temps al cotxe de primera. Ben just «tingué temps d'agafar-se al cotxe de tercera i allà es quedà. Aquest cotxe és el que s'aguantà dalt del pont». O bé aquests altres dos joves, que no podent agafar el tren a Tarragona, «marxaren cap a Tortosa en bicicleta i a l'arribar a la riera de Riudecanyes se trobaren amb la catàstrofe».

1907. Riera de Riudecanyes, Mont-roig del Camp (el Baix Camp).
Revista «Nuevo Mundo», núm. 725, de 28 de novembre (BDH).
Imatge del descarrilament a doble pàgina. S'hi aprecien els habitants del poble xafardejant entre la ferralla enmig de les atzavares: dones amb mocador al cap, algun pagès amb barretina, nens per tot arreu...

1907. Riera de Riudecanyes, Mont-roig del Camp (el Baix Camp).
Revista «Nuevo Mundo», núm. 725, de 28 de novembre (BDH).L'estat de la màquina i els vagons, poques hores després del sinistre. 

1907. Riera de Riudecanyes, Mont-roig del Camp (el Baix Camp).
Revista «Nuevo Mundo», núm. 725, de 28 de novembre (BDH).
«Los vecinos de Cambrils viendo los cadáveres de las vícitmas depositados en un lugar inmediato al de la catástrofe». Hi veiem els assistents de la Creu Roja, amb la característica gorra blanca que portaven. La Guardia Civil (espanyola), amb llargues capes i tricorni cofat, feia tant o més esglai del que ens fa avui, després de l'1-O. 

Antigament, la visió i contacte amb la mort era un afer quotidià, gairebé primari. Passats tants anys, ara reclamem el dret a la intimitat per amagar els difunts, privem els menuts de veure els padrins quan moren o fins i tot d'assistir als enterraments. L'única cosa certa de la nostra existència, i la volem encobrir, sostraure de la nostra mateixa realitat.  

[2009] Lo molí d'oli Fressinier
de Bellpuig d'Urgell

[1951] Sotsobra de la barca del Segre a Balaguer, 1935

[1697] Los dos primers ponts lleidatans

1866. Lo Pont Vell, Lleida (Europeana).
Una recreació del vell pont de pedra medieval de la ciutat, que no tenia tots els arcs idèntics. Els ulls que hi hagué a la banda de Cappont, aixecats sobre l'areny, eren més estrets, tret del darrer sobre el qual hi hagué el gran edifici del cos de guàrdia.

1866. Lo Pont Vell, Lleida (Europeana).
Els arcs sobre la llera eren molt més amples, per facilitar el pas de les avingudes d'aigua, que sovint arrossegaven grans troncs i molta brossa vegetal. El darrer arc, tocant a la ciutat, d'arc apuntat, devia d'haver estat ja refet per causa d'alguna antiga riuada.

1866-76. Lo Pont Vell, Lleida (Europeana).
Tal com predeien els enginyers del segle XVIII, els dos arcs i pilans que més patien les riuades eren els del costat de la ciutat. Llavors el meandre del riu feia la corba allà mateix, i la força de les aigües salvatges del Segre, sense els pantans del segle XX, hi batia de valent. En efecte, doncs, la riuada de 1866 se'ls emportà.

1866-76. Lo Pont Vell, Lleida (Europeana).
Detall dels pilans del vell pont medieval, que tenien aquestes robustes proteccions punxentes per vèncer la força de l'aigua i desviar els troncs que baixaven amb les riuades. Al fons, s'aprecien els Camps Elisis (1864), amb les dos columnes primigènies que hi donaven la benvinguda. L'actual Avinguda de les Garrigues eren un estret camí de carro, a tocar de l'única construcció del nou Cappont, la fàbrica de licors amb la gran fumera. Durant les èpoques d'estiatge, sovint s'acudia als arenys amb les mules per arroplegar-hi pedres i arena. 

1866-76. Lo Pont Vell, Lleida (Europeana).
Un cop desmuntada la caserna de fusta del cos de guàrdia, probablement després de la Guerra del Francès, s'hi afegí una caseta al lateral per a les guàrdies de la soldadesca, del mateix estil i proporcions similars a la caseta de cobrament dels burots municipals. Els dos arcs de pedra del costat de ciutat que la riuada s'emportà foren substituïts per una gran acurada estructura de fusta, amb barana i tot. Pel pont, hi veiem transitar un parell de someres i algun vianant.

1876-1907. Lo Pont Vell, Lleida (Europeana).
Una nova riuada al 1876 s'emportà la bella estructura de fusta, que se substituí per una altra de metàl·lica, que perdurà fins a la primera gran avinguda del segle XX.

1876-1907. Lo Pont Vell, Lleida (Europeana).
Detall del Pont Vell del tombant del segle XIX al XX, amb la primitiva banqueta al darrere. S'aprecia prou bé com el corrent de l'aigua combatia de manera perenne aquesta part del pont.

1907. Lo Pont Vell, Lleida (Europeana).
L'enorme força de les aigües, ja de baixa, en l'avinguda que s'endugué els dos pilans de vora la ciutat.

1907. Lo Pont Vell, Lleida (Europeana).
Al fons, la riba del riu a l'actual Avinguda del Segre, sense banqueta i sense urbanitzar encara. Al fons, el pont del ferrocarril.

1908-1911. Lo Pont Vell, Lleida (Europeana).
Una passera de fusta amb una alta barana, que no s'ha de confondre amb el pont metàl·lic de 1876 (que té la caixa per sota del nivell de pas), serví provisionalment de pont mentre es construí el nou pont modernista, inaugurat al 1911.

1908-1911. Lo Pont Vell, Lleida (Europeana).
Detall del Pont Vell medieval des de l'areny. S'hi aprecia el pilar de reforç que s'hi col·locà per aguantar la llarga passera.

1860-70. Lo pont del ferrocarril, Lleida (Europeana).
Foto: José Martínez Sánchez (1807-1874).
Una de les primeres imatges, si no la primera, del nou pont del ferrocarril del 1860, llavors als afores de la ciutat per la banda del nord-est, a continuació de l'antic baluard del Carme, d'amargs records bèl·lics.

1860-68. Lo pont del ferrocarril, Lleida (Europeana).
Foto: José Martínez Sánchez (1807-1874).
La Seu Vella encinglerada damunt el turó, presidint la ciutat i la plana. Com que no hi existien edificis de gran alçària, la imatge de poder i domini militar de la Seu era aleshores molt més acusada. Rere els arbres, la primera estació de tren de la ciutat.

Damunt del pont encara s'hi veu el campanar de la primera església de Sant Joan, tombada al 1868, i que marca l'antiguitat de la presa fotogràfica. Al fons, el castell de Gardeny guardava la ciutat per ponent. 

1860-68. Lo pont del ferrocarril, Lleida (Europeana).
Foto: José Martínez Sánchez (1807-1874).
La perfecta i simètrica silueta del primer pont del ferrocarril sobre el Segre, amb les cinc llargues arcades rectilínies i una estructura de ferro que protegia el pas de les locomotores.

1860-68. Lo pont del ferrocarril, Lleida (Europeana).
Foto: José Martínez Sánchez (1807-1874).
L'amplada del riu era realment important a l'entrada de la ciutat. Hi hagué una barca que l'ajudava a creuar, potser la que es veu a la imatge. Llavors encara arribaven rais des del Pirineu, alguns dels quals finien a la serradora que hi hagué a la riba dreta, després del pont, i altres que continuaven el seu recorregut cap a l'Ebre.

[515] Nit elèctrica lleidatana

[788] Postals lleidatanes de Sol i Benet, més