Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gavarnia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gavarnia. Mostrar tots els missatges

20190928

[2031] Del Tormalet al Meidia de Bigòrra

2019. Juliol. Del Tormalet Meidia de Bigòrra. 
Arribem al port del Tormalet una setmana després que hi passi el Tour. L'ambient ciclista és més que notori. Nosaltres no fem pas el port amb bicicleta, sinó que, arribats a dalt (2.114 m) i aparcats en un racó, emprenem la plàcida ascensió per la vella pista, suposem que militar, que porta als peus del Meidia de Bigòrra (2.878 m), que és el nostre objectiu d'avui. Els vuit quilòmetres de distància van pujant suaument, fins al darrer turó, quan ja som als peus de l'observatori: llavors, des de l'esplanada del vell refugi, les ziga-zagues s'imposen i la costa és severa.

Les vistes del Pirineu des del cim justifiquen per què s'hi instal·là l'observatori: pràcticament tota la serralada és a la vista, des del massís del Canigó als confins orientals fins a les Maleïdes, el Posets i el Perdiguero, la Múnia, el Mont Perdut i tots els seus acòlits, els massissos de Neuvella i de Vinyamala i més enllà i tot. Espectacular i formidable: no hi ha paraules.

Fa una mica de rasca i voldríem fer un cafè amb llet. La porteta que dona entrada a les instal·lacions lúdiques de l'observatori té un cartellet ben clar, en francès: toqueu el timbre si voleu entrar, ni que només sigui per anar al lavabo, són 20€. És prou clar que no volen que els motxillers ens barregem amb els turistes que pugen amb el telefèric des de la Mongie. Guaitem, doncs, des de la distància, el voladís sobre el buit que dona al nord (i no al Pirineu!), màxima atracció turística del ressort, i tornem a la nostra contemplació extasiada dels grans Pirineus entre les boirines.

Tornats al Tormalet (l'etimologia del qual suposo emparentada amb un col·lectiu tormal, petit -et, dels torms o rocams que hi sobreabunden), allà sí que podem accedir al bar del restaurant del cap del pont, entremig d'un continu tràfec de cotxes, motos i bicis, moltes bicis. Tots ens volem retratar als peus de l'estàtua del gran ciclista que corona el port. Sort que nosaltres, ho hem fet al matí, quan encara no hi havia ningú. Les corbes i grans paelles de les ziga-zagues del port, que tornem a fer baixant sense presses amb el cotxe, són de veritat tan sensacionals com quan les veiem plenes de gom a gom amb els ciclistes pujant a cop de pedal. 



2019. Juliol. Lo Pont d'Espanha, Cauerets. 
Passeig entre boscos, llacs i aigües balladores de cascades i salts per tot arreu, en aquest tradicional racó del Pirineu, pas de pastors, emigrants i perseguits d'Occitània a l'Aragó, un dels bocinets més bells sense dubte de tota la serralada. Aquí tot sembla un port-aventura de muntanya, amb el grandiós pàrquing, l'arc d'entrada al recinte del parc i al telecadira. L'explotació turística del Pirineu per excel·lència. Com que a diferència del vessant pirinenc meridional, ací les carreteres, molt ben arreglades sempre, pugen fent llaçades i més llaçades fins ben amunt, no calen jeeps com a Aigüestortes, però llavors s'han d'habilitar grans esplanades d'aparcament. Els preus del telefèric no són barats, cosa que em sembla perfecta, si els beneficis són per invertir en el parc natural. Malgrat tots els malgrats, la natura continua essent-hi imponent, exuberant, humida i sorollosa de l'aigua que cau incessantment de roca en roca, amb ressons de paradís.