Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Verdú. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Verdú. Mostrar tots els missatges

20191203

[2057] La fira de bestiar de Verdú, encara més

1928. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
Revista «Estampa», de 18 de juliol, M. (BDH). 
Preciosa imatge del firal verduní, amb el bestiar afilerat i exposat mentre els compradors miren i remiren. Els carrers no eren pas asfaltats, i la palla, les deposicions i el fang conformaven una característica catifa natural durant els dies de la fira.
1928. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
Revista «Estampa», de 18 de juliol, M. (BDH). 
L'emplaçament de Verdú era històricament identificat a la baixa Segarra, «en la carretera de la montaña a Montblanc» que passava, i passa, per Tàrrega. El poble de Verdú comptava cap als 1.500 habitants, però els dies de la fira arribava als 30.000! Aquesta sola dada dona fe de la magnitud del mercat i dels diners que hi arribaven a córrer, i que la convertien en la principal fira ramadera del país als voltants de la Pasqua Florida, en concret el dia de Sant Marc.

Els marxants i tractadistes eren principalment gitanos, els que parlaven caló català (el paiet) i els que venien d'Aragó i les Espanyes. Allà hi trobaven els més rics hisendats, i els no tan rics, a la percaça dels millors matxos i mules per treballar la terra. Se'ls afegien infinitat de venedors ambulants i firaires d'entreteniment. Fins i tot, els jugadors de cartes, que a les timbes que s'hi organitzaven eren capaços de pelar els més valents, que acabaven de cobrar per la venda d'algun ruc o d'alguna mula i anaven amb la butxaca calenta.  
1928. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
Revista «Estampa», de 18 de juliol, M. (BDH). 
La rècula de camions i òmnibus que portaven els visitants de Tàrrega fins a Verdú, cinc quilòmetres contínuament congestionats de trànsit aquells dies. A més a més de carros i personal que s'hi atansava caminant.
1928. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
Revista «Estampa», de 18 de juliol, M. (BDH). 
Imatge dels hisendats compradors de bestiar.
1928. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
Revista «Estampa», de 18 de juliol, M. (BDH). 
«Los alrededores de Verdú se convierten en campament de gitanos», diu el peu de foto.
1928. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
Revista «Estampa», de 18 de juliol, M. (BDH). 
Aquell any s'hi van vendre, de part dels dos mil marxants gitanos, cap a les cinc mil mules, amb un valor, desorbitat a l'època, de més de tres milions de pessetes. La (mala) fama d'enganyadors dels gitanos és recollida per l'articulista, que també esmenta que sembla estrany que sabent-ho la gent es deixés enredar. Com el truc de vendre i revendre més d'una dotzena de vegades en un sol matí un mateix ruquet, vell, cec i asmàtic, fins que la intervenció de l'autoritat posava fre a l'estafa: quan el pagès comprador marxava ja tot content, altres gitanos l'esperaven als afores i li feien veure com era realment l'animal; llavors el pagès s'afanyava a revendre'l i li recompraven per la meitat de preu.
1928. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
Revista «Estampa», de 18 de juliol, M. (BDH). 
El curiós pàrquing de carros dels visitants de la fira de les poblacions i comarques veïnes. Calia aprofitar per posar el morral als animals, que així feien provisió de forces de cara al camí de tornada. És clar que als d'aquells temps els sorprendrien les nostres inacabables fileres de cotxes aparcats.
1928. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
Revista «Estampa», de 18 de juliol, M. (BDH). 
Les demostracions de les qualitats dels animals atreien molt de públic. Espardenya, faixa, bastó i gorra o barretina era la fidel indumentària del pagès.
1928. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
Revista «Estampa», de 18 de juliol, M. (BDH). 
Els grans tractadistes de bestiar del país (de Salàs, de Montblanc, de Fraga, de Mollerussa, o de la muntanya) també feien el gran negoci durant aquesta fira. Com un ramader de Sort que hi havia llogat fins a una dotzena de quadres (als baixos i entrades de les cases) i hi havia portat fins a tres-centes mules. La unitat de mesura del preu era la tradicional unça de 16 duros, encara que bitllets i monedes eren els de curs legal.

1928. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
Revista «Estampa», de 18 de juliol, M. (BDH). 
Un parell dels nostres pagesos, com els nostres padrins, homes ferrenys de la terra. 
1928. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
Revista «Estampa», de 18 de juliol, M. (BDH). 
Els joves gitanets que feien l'ofici de marxants de bestiar.
1928. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
Revista «Estampa», de 18 de juliol, M. (BDH). 

Una preciosa imatge del bestiar afilerat i dels firaires asseguts al pedrís, com si fossin 'culers' al camp de les Corts.
1885. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
«La Veu de Montserrat», de 17 d'octubre (ARCA).

Notícia del segle XIX a la premsa sobre la fira petita de Verdú, aquesta de tardor, que aquell any «és fàcil que sia extraordinàriament concorreguda».




20191128

[2055] L'antiga fira de bestiar de Verdú, més

1933. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
Setmanari «Mirador», núm. 221, de 27 d'abril (ARCA).
Un tros del firal de Verdú, en un carrer sense asfaltar, de terra com abans. O ben enfangat, si havia plogut amb les roderes dels carros ben enfonsades i marcades. La fira era un món d'homes, de marxants, tractadistes i els nostres pagesos de la terra. 
1933. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
Setmanari «Mirador», núm. 221, de 27 d'abril (ARCA).
Atès que Tàrrega era el punt principal des del qual traslladar-se a la veïna fira durant els dos dies de fira, la ciutat urgellenca feia també la seua pròpia fira gràcies a la vila segarreta, de la Baixa Segarra històrica. «A les fondes paren llits per tots els racons i encara no en tenen prou. Els cafès tots vessen de taules pel carrer, i a dins i a fora tot són bruses negres, bastons, tractes, mules i unces». Especialment animada n'estava la plaça de Macià, des d'on partien els cotxes per portar la gent fins al poble de Verdú. La carretera fins allà formava un núvol de pols constant i allargassat de cinc quilòmetres. I també «molta gent a peu, perquè fet i fet cinc quilòmetres es fan en una estona».

En arribar a la plaça Major de Verdú, davant la casa de vila, començava a dibuixar-s'hi l'ambient de fira, amb les parades de guarniments per al bestiar (collars, sofres, bridons...) i també paradetes «de quincalla i joguines, tot a 95», cèntims, o sigui, sense arribar a pesseta. I tant modern que ens sembla això de tot a 1€! I és que tot (o gairebé) està inventat, ni que sigui en altres maneres. 

Les gitanes llegien la bonaventura, plena de «recargolades obscenitats», als visitants per 10 cèntims. A la fireta de les barques, s'hi amunteguen homes i nois per veure les cuixes a les xiques. Parades de ferro vell, de venda de carros, un parell de «gitanets de tres pams cada un ballen deu minuts de garrotín per una perra gorda [10 cts]». I les cridaneres venedores amb «tauletes amb tovalles blanques dels torrons d'Agramunt». D'avellana i d'ametlla, els millors de món!

El firal és al carrer més ample de poble. Als baixos de les cases s'hi han instal·lat quadres. Allà s'hi fan tractes a l'engròs. Al carrer, els tractes més personals i fins i tot intercanvis d'animals. I xerrameca, molta xerrameca, dels venedors. Els millors, aquells gitanos blancs, que feien d'intermediaris i eren realment convincents. 


1933. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
Setmanari «Mirador», núm. 221, de 27 d'abril (ARCA).
Diu la crònica que els gitanos, per deixar-se retratar, si se n'adonaven doncs feien pagar: «la quitxalla, un parell de perras gordas. Els homes si estan de mal humor, ni pagant; i les dones, sobretot si són boniques, per menys d'una pesseta no hi ha manera de situar-les a l'abast de l'objectiu».
1931. «La Torre. Periòdic catalanista republicà» de Verdú.
núm. 2, 1 d'agost (Fundació Irla).
1931. «La Torre. Periòdic catalanista republicà» de Verdú. 
núm. 2, 1 d'agost (Fundació Irla).
Anunci a la revista verdunina republicana de la fira. S'hi oferien fins i tot quadres per a la recria i engreix de bestiar, tot l'any. A més a més, parades de guarniments i d'estris agrícoles, com ara sacs, borrasses, espardenyes... No hi faltaven ni els torrons d'Agramunt ni els embotits de la comarca. En definitiva, «per a fer negoci, per a divertir-se, per a veure coses típiques d'una fira, aneu cada any a Verdú». Com la devien esperar cada any, xics i grans, l'arribada de Sant Marc, en aquest poble!
1931. «La Torre. Periòdic catalanista republicà» de Verdú. 
núm. 2, 1 d'agost (Fundació Irla).
Per aconformar-se fins a l'any que ve, passat l'estiu, el tercer diumenge d'octubre, ja a mitja tardor, doncs, s'hi feia la fira petita de Verdú. Com ara l'aplequet del caragol lleidatà en començant l'octubre.
Anys 1920-1930. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
Foto: Ajuntament de Verdú.

La fira de bestiar verdunina se celebrava des de feia cinc segles, des de la concessió de permís reial al 1378 de part del rei Cerimoniós a l'abat de Poblet, senyor del lloc, cada 25 de març, dia de Sant Marc. La fira perdurà fins a final de la dècada dels 60, quan ja la mecanització del camp esdevingué absoluta. Sempre sota la protecció de l'abadia cistercenca pobletana esdevingué la fira de mules més important de tot el nostre país. 



20191125

[2054] L'antiga fira de bestiar de Verdú

1951. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
«Destino», núm. 716, de 28 d'abril (ARCA).
La concorreguda i anomenada fira de bestiar del poble urgellenc de Verdú, en una època en què encara els animals eren imprescindibles per a les tasques agrícoles. En acabada la guerra, la misèria rondava de poble en poble, i els joves, massa joves, havien mort. No hi havia cap mena de condició que pogués afavorir la mecanització agrària, que als anys 20 i 30 havia anat fent alguns passets. Caldrà esperar a l'arribada de les noves generacions a la majoria d'edat i de conducció, llavors de 21 anys, i del desenvolupament econòmic del desarrollismo franquista (espanyol), per començar a veure tractors i motocultors roncant pels trossos, almenys pels del reg. Mentrestant, cavalls, rucs i mules continuaran llaurant pels nostres camps amb inveterada parsimònia.

L'animació als pobles els dies de fira era ben pròdiga. Les butxaques eren plenes de calés, àvids de canviar de butxaca, i els visitants omplien cafès i fondes. Els tractants i marxants de bestiar, molts d'origen gitano, acostumats a una vida nòmada de fira en fira, i avesats a l'art de la palica per esquivar dubtes i regateigs dels compradors, s'esplaiaven a cor què vols. La tria del millor animal requeria tot un ritual d'observació física que calia fer sense apressar-se i sense deixar-se entabanar: orelles, pupil·les, dents, coixesa, tacte del cos. Perquè en la compra d'un animal hi podien anar els duros de tota una anyada, amb preus que arribaven fins a quatre, cinc i sis mil duros.
1951. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
«Destino», núm. 716, de 28 d'abril (ARCA).
Verdú era considerat poble segarrenc, no pas sense raó: la baixa Segarra històrica s'estén per tota l'actual part meridional de la comarca de l'Urgell, i aquests habitants sempre s'han conegut com a segarretes. Aquell any, l'ajuntament encara custodiava el document original del Cerimoniós a favor de la fira verdunina. Destaca l'articulista, la senzillesa de l'oficina bancària ambulant que aquells dies s'instal·lava a la població, amb unes simples taula i cadira. S'hi podien fer les transaccions habituals, però, això sí, ben a prop de «la pareja de la Benemérita [la Guardia Civil espanyola] que vigila cierta cartera y una libreta que conserva entre sus páginas... la documentación cursada»

L'estrella de la fira eren les mules, de manera que se n'hi venien quantitats ingents. A més, les mules «son más sufridas que los caballos, dan más rendimiento para los trabajos agrícolas y suelen vivir más años, o sea que la amortización resulta infinitamente más segura». Una mula ben plantada se n'anava cap a les 25.000 pta o cinc mil duros! Mentre que per un ruquet platejat només calia abonar 1.500 pta. 
1951. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
«Destino», núm. 716, de 28 d'abril (ARCA).
Dibuix de Lluís Trepat, amb el marxant gitano amb barret i un ull tapat. En Trepat (Tàrrega, 1925) és un pintor que aquells anys 50 se significà per la introducció de l'abstracció al món artístic lleidatà.
1951. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
«Destino», núm. 716, de 28 d'abril (ARCA).
L'art de compravenda comportava de donar l'última paraula, o sia, el preu definitiu que se'n demanava, que calia saber regatejar perquè no fos el definitiu per al comprador, que volia rebaixar-lo i poder acabar el tracte tot dient 'meua!' L'assistència a la fira era ingent: «No se puede dar un paso. Las calles de Verdú son un río de gente que pasea, come, fuma y discute. En las entradas de las casas particulares se improvisan cuadras... El tufillo de paja y alfalfa amasado con el respirar caliente de las bestias crea en estas cuadras una atmosfera, típica y plácida, agradable e inconfundible».

No hi podien faltar els venedors de sillons de la població o dels torrons d'Agramunt. El lloguer d'estables podia pujar de sis-centes a mil peles, però amb la provisió de palla a càrrec del propietari, per facilitar l'acomodament al tractant, que no li calgués preocupar-se'n. De vegades, veure tota una filera de darreres d'una quarantena de mules «pulcramente cepilladas, limpias, bien alimentadas, estuchada en una cuadra de paredes blancas, tocadas por una luz suave y delicada, produce una impresión de organización y poderío extraordinaria». Certament, impressions d'altres temps que ara ens faria, què em se jo, una filera de ferraris.
1951. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
«Destino», núm. 716, de 28 d'abril (ARCA).
La Fonda Casa Ribé era la més popular de la vila. Començaven a fer esmorzars a 2/4 de set del matí, i ja no paraven durant tots dos dies de fira. Les xifres eren desorbitades: 500 esmorzars, 200 dinars, i berenars de forquilla i ganivet incomptables. El menú, amb «caldo que es pot tallar», pollastre, truita i fruita, vi (de Verdú) i pa a discreció, tot plegat per 40 pta. També hi havia parades al carrer que servien seques amb llangonissa, segons que documenta l'articulista. Altres menjaven als carros del que s'havien endut de casa o bé sota els ametllers empolsegats «con el denso polvo de la carretera que la ininterrumpida caravanade vehículos desata estos días envolviendo a Verdú en un nimbo harinoso que ambienta muy bien con sus tierras de secano»

L'articulista dedica també part de l'escrit a la descripció del món caló, d'aquells gitanos amb vida tradicional i pròpia, que resseguien com a tractants de bestiar una fira després d'una altra. Se n'hi arreplegaven nombrosíssims, a Verdú: «este pueblecito de la Segarra es centro ideal de concentración... y así casi todos los años hay boda gitana bajo el cielo y el sol de Verdú», tot i que sempre una parella de la Guardia Civil (espanyola) n'hi buscava algun o alguns entre la multitud.
1951. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
«Destino», núm. 716, de 28 d'abril (ARCA).
El campament gitano amb els carros arrecerats a la paret del cementiri. 
1951. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
«Destino», núm. 716, de 28 d'abril (ARCA).
Rucs i mules, objectes del desig pagès d'aquells temps, ja gairebé oblidats.
1951. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
«Destino», núm. 716, de 28 d'abril (ARCA).
Dibuixos de Lluís Trepat que il·lustraven l'ambient agitanat del carrer durant la fira.


20141024

[857] Estampes lleidatanes, 1914

1914. Lleida.
L'areny del Segre entre el pont del tren i el bou pont modernista. La banqueta de l'Avinguda del Segre llavors no existia. La Seu Vella presidint la composició, dalt del turó pelat i destruït per les tropes espanyoles d'ocupació des del 1707.
1914. Lleida.
La Seu Vella.
1914. Lleida.
Els pagesos de l'horta lleidatana, els diumenges de guardar.
1914. Les Borges Blanques.
La plaça major borgenca.
1914. Verdú.
El castell.
1914. Verdú.
El castell i la torre.
1914. Verdú.
La portalada romànica de l'església.
1914. Bellver de Cerdanya.
El Segre pirinenc.
1914. Basella.
El Segre a la Ribera Salada s'havia endut el pont.
1914. Seròs i Tremp.
La ferida, encara oberta cent anys després, de les hidroelèctriques lleidatanes, al Pirineu i a la plana.
1914. La Seu d'Urgell.
Mercat al carrer major. 
1914. La Seu d'Urgell.
Una esplèndida panoràmica de la Seu d'Urgell amb el Segre als peus, de Josep Claverol. És probable que sigui una edició dels primers anys del segle.
1914. La Seu d'Urgell.
Vistes al Cadí.
1914. La Seu d'Urgell.
Pati del quarter i govern militar de l'exèrcit ocupant espanyol d'aleshores.
1914. Lleida.
Anunci del viverista dels Camps Elisis.
1914. Lleida.
Una carta postal del viverista mata-segellada aquell any, en edició de Sol i Benet.
1914. Bellpuig.
Exportació oleícola centenària de l'Urgell.
1914. Tàrrega.
Detall del finestral gòtic de la Casa Sobies, antic Hospital dels Ardèvol.

1914. Tàrrega.
Bitllets del tren de Lleida a Barcelona, al preu de 1 pta. de Tàrrega a Lleida, i 5,55 pta fins a Barcelona... en tercera classe. Els preus no eren pas a l'abast de tothom.
1914. Tàrrega.
Capçalera de tocs modernistes dels fulls de factures de la coneguda «Fonda España» targarina, davant l'estació del tren, amb habitacions esmaltades, timbres i llum elèctrica. Hi feia parada el cotxe de línia de Lleida a BArcelona, i tenis el «garage» al costat. 
1914. Cervera.
Capçalera d'una factura de la ferrateria Pipó, dita en castellà de l'època «hojalatería». 
1914. Lleida.
Els bons d'emprèstit emesos per la Joventut Republicana de Lleida per al finançament del local social del Casal Republicà a Blondel, inaugurat l'1 de gener de 1919, obra de l'arquitecte Alfons Florensa, sota l'alcaldia del Paer en Cap Humbert Torres, que l'havia guanyada per als republicans catalanistes (1917-20).
[607] Pantà d'Utxesa centenari