Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carrer Major. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carrer Major. Mostrar tots els missatges

20191123

[2053] L'incendi del primer teatre lleidatà

1876. Lleida. L'incendi del teatre del carrer Major.
«La Ilustración Española y Americana», de 8 de novembre (BDH).

Al 22 d'octubre d'aquell any, de matinada, s'encenia el primer gran teatre que la ciutat havia tingut a l'església del convent dels Agustins, al carrer Major, gairebé davant per davant de la capella del Romeu. La ruïna del Teatre Principal de la ciutat, a l'antic convent dels Agustins, s'aprofitaria de part de la Paeria per obrir el carrer Cavallers fins a Blondel, com avui el coneixem. 
1876. Lleida. L'incendi del teatre del carrer Major.
«La Ilustración Española y Americana», de 8 de novembre (BDH).

No es pogueren pas detindre les flames, que acabaren per cremar també tres o quatre cases veïnes. S'hi explica breument com, després de l'exclaustració de 1835, l'Estat cedí al municipi les dependències conventuals, tot i que «fue rehabilitado por un empresario para el ejercicio del arte dramático» després de l'incendi de 1845. Per tant, aquest ja era el segon dels incendis, i resultà definitiu.

Sembla que la rehabilitació de l'església no resultà gaire agraciada. El teatre era «ruín y miserable, un incendio le destruó en 1845», i després d'apatrocat, «quedó en tan malas condiciones (dice nuestro corresponsal), que dentro del salón se sentía en las noches de invierno un frío tan intenso com el que reinava en medio de la calle».

1876. Lleida. L'incendi del teatre del carrer Major.
«La Imprenta: diario de avisos, noticias y decretos», núm. 297, de 25 d'octubre (BDH).

No sabem de qui era la carta que, tan sols tes dies després dels desgraciats fets, es publicà en aquest diari, i que sentenciava de bon començament: «El teatro de Lérida ha desaparecido».

L'incendi es detectà cap a les 5 de la matinada, i «nos despertaron los pitos de los serenos y las repetidas voces de ¡fuego!». És clar, encara hi havia serenos, que a les nits, vigilaven els carrers de la ciutat. El foc agafà proporcions espantoses i calgué desallotjar les cases veïnes del carrer Major. Les autoritats acudiren al lloc i també s'hi congregaren nombrosos lleidatans.  A més del cos de bombers, una companyia militar d'artilleria (espanyola), llavors aquarterada a la Seu, s'hi presentà. Els costà més de sis hores d'apagar el foc, que bàsicament s'apagà sol en deixar-ho tot «reducido todo a un verdadero montón de escombros».

Els artistes que hi actuaven en patiren les conseqüències, en quedar-se «nada más que con la ropa puesta». El senyor Soler, propietari del cafè del teatre, i que de poc hi havia invertit «una suma no despreciable en su restauración», també en resultà malparat, «no habiendo podido salvarse de la quema la mesa de billar y otros objetos de valor». Els veïns de les cases veïnes, destruïdes del tot o en part, en foren els més perjudicats, havent hagut d'abandonar-ho tot i sortir corrents. Al matí, la Guardia Civil (espanyola) vigilava que ningú no furgués entre les runes i se'ls emportessin les restes del que els quedava. Un aire de reprovació cap als lleidatans es desprèn del comentari de l'autor de la carta al diari, quan escriu «de la marcada indiferencia de algunos que permanecieron impasibles en presencia de la catástrofe que amenazaba destruir una hermosa manzana de casas».

Tot l'endemà encara «funcionaron las bombas aspirantes impelentes servidas por paisanos y soldados, y el cuerpo de bomberos no dejó de trabajar para extinguir el fuego en su totalidad». Sens dubte, les bombes aspiraven l'aigua del Segre per remullar les cendres de l'edifici.

El carrer Major s'hagué de tallar, i també la carretera de Barcelona, que llavors passava per l'estreta banqueta de Blondel, i la funció teatral anunciada s'hagué de traslladar «al teatro-salón de la Merced por no existir un local más a propósito». Al vell teatre cremat, hi cabien cap a set-centes persones. La ciutat, però, disposava d'aquesta altra sala teatral

Aquest teatre-saló de la Mercè devia ubicar-se a l'antic convent mercedari de la ciutat, establert des del 1666, després de la Guerra dels Segadors, davant per davant de l'Hospital gòtic de Santa Maria. Gairebé cent anys després, cap al 1761 s'hagué d'enderrocar per fer espai per a la construcció de la Catedral Nova. Llavors es traslladaren més cap a l'oest, carrer Sant Antoni amunt, gairebé a tocar la muralla, a on la nova església fou consagrada al 1793, i a on s'hi estarien fins a la Desamortització de 1835. La porta abarrocada fou traslladada al convent de les monges de l'Ensenyança a la Plaça de l'Ereta, i en derruir-se aquest establiment al 1948, fou moguda altre cop i aprofitada com a portalada del convent de l'Església de Sant Pere a la cèntrica plaça de Sant Francesc.


El cas és que l'espai de l'església exclaustrada degué fer-se anar per a activitats teatrals, igual que s'havia aprofitat en el seu moment l'església dels Agustins, que era el teatre que s'acabava de cremar.

Per acabar la carta al diari, la conclusió de l'autor, prou sincera i directa, sobre el sentiment de pèrdua de l'espai teatral cremat, que «no será muy sentida, pues su estado de abandono era deplorable bajo todos los conceptos».
1884. Lleida. La construcció d'un nou teatre.
«L'Arc de Sant Martí», núm. 27, de 26 d'octubre (BDH).

Aquest setmanari de l'antiga vila barcelonina convertida en nou barri de la capital, publicava la notícia de la visita dels «accionistes del teatre que es projecta construir» a Lleida per omplir el buit que havia deixat la desaparició sota les flames de l'antic teatre dels agustins. Sembla que visitaren diferents teatres de la capital i es decidiren per imitar l'edifici del 'Nou Teatre de Novetats', per «l'elegància i solidesa» i per «la baratura en son cost», amb un pressupost de més de 47.000 pta. de l'època, tot un dineral. El nou edifici teatral lleidatà havia de disposar de butaques a platea i llotges als laterals, «i tindrà una cabuda per mil cinc-centes persones», tot costejat per subscripció popular. 

2019. Lleida, Teatre dels Camps Elisis i Pavelló de 'l'Antorxa'.
Aquest darrer mes d'octubre s'ha tancat per deficiències el pavelló esportiu, dit «Pabellón Deportivo Antorch (amb nom feixistoide de postguerra), car després de la derrota militar l'antic teatre ja no reobriria i es reacondicionaria com a pista de bàsquet. La comparativa de sostre i tribunes laterals ens testimonia aquesta continuïtat, i també la de l'escut (de forja, crec) que presidia l'escenari i la pista. 
2019. Lleida, Teatre Camps Elisis i Pavelló de 'l'Antorxa'.
En canvi, la façana principal sofrí canvis més destacats, de manera que gairebé són irreconeixibles. Probablement, el mal estat a què degué arribar en acabada la guerra obligà a la reconstrucció, en l'estil racionalista propi del moment i del règim dictatorial (espanyol).

Anys 1920. Anuncis teatrals a Lleida. 
L'espai on s'aixecaria el teatre dels Camps Elisis havia funcionat a espai teatral durant els pesants i calorosos vespres d'estiu, potser des de la dècada del 1860 en endavant. Allà doncs, s'hi alçaria la nova sala teatral municipal, encara que projecte i obres s'allargarien més del que hauria calgut. Els espectacles teatrals, sarsueles i de varietats eren molt apreciats pel públic i els cartells anunciadors de les estrenes sovint s'enganxaven a l'entrada de la ciutat, a l'Arc del Pont, per on passava tothom, o bé també a altres llocs de gran trànsit com el mercat de la plaça Magdalena i els porxos del Massot, just on es parteixen el carrer Magdalena i el del Carme. 



més imatges i referències:

20191119

[2051] L'anomenada Fonda dels Tres Reis lleidatana

1899. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
«Calendario y Guía de Lérida» (Fons Sol-Torres, UdL).  

Establiment al millor punt de la ciutat, segons deia la propaganda de l'època, al núm. 7 del carrer Major, entre la plaça de la Paeria i la de Sant Francesc, ben a tocar de l'emplaçament de l'antic Arc de Castro, a on s'hi venerava l'altaret de la Marededéu de l'Arcada, el qual no devia ésser pas gaire lluny de la fonda. «Magníficas habitaciones con vistas a la calle Mayor y el campo», entenent que s'hi veia el riu, el pont i l'aleshores petit barri de Cappont, tot envoltat d'hortes.

Segons els costums classistes d'aquells temps, hi havia taules de primera, segona i tercera, de duro, quatre i tres pessetes respectivament, cal suposar que per barba. 
1998. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
Vidal Vidal, «La ciutat de l'oblit», Ed. Pagès. Lleida.
L'hostal o fonda dels Tres Reis era dels més antics de la ciutat, «ja que tenia les portes obertes en la quinzena centúria». Degué desaparèixer amb la guerra del segle XX, però cinc segles ininterromputs de servei de parada i fonda als lleidatans es mereixen ben bé el nostre elogi. El seu emplaçament més que cèntric al carrer de les cases més transitat, i tocant a la Paeria, li conferí durant tots aquests segles un paper, anònim però indispensable, en el batec quotidià de la ciutat.

No costa gaire deduir que el cafè i restaurant era centre de tertúlies dels paers i prohoms principals de la ciutat, de negociacions, tractes i pactes dicibles i indicibles, de funcionaris i militars (espanyols) que venien a governar-nos, i de propietaris urbans o terratinents adinerats. La crème de la crème de la societat lleidatana, és un dir, de cada època històrica. A més a més, Lleida sempre havia estat ciutat de pas cap al ponent peninsular, i el trànsit de carruatges i, per tant, de viatgers hi era incessant. Les diligències i galeres entraven per l'Arc del Pont i s'aturaven a la mateixa plaça de la Paeria. Quan a l'acabament del segle XVIII, el Marquès de Blondel obrirà l'estreta primera banqueta, llavors els carros hi devien parar allà. També les línies comarcals, a Balaguer, Borges, Tàrrega, hi feren parada, i «més modernament, cap allà el 1913, era l'origen del servei motoritzat en direcció a Fraga, que disposava d'uns primitius Hispanos de 22 hp, propietat del fragatí Josep Satorres».

En Vidal Vidal ens delecta amb una delicosa anècdota de 1506, quan el noble cavaller d'Erillcastell ribargorçana va denunciar el robatori nocturn d'una ubèrrima bossa de cabals amagada entre els matalassos. No sabem el perquè del nom d'aquesta «posada triplement monàrquica», però probablement devia referir-se a la tripleta reial viatgera cap a Betlem, que bé degueren necessitar parada i fonda en el seu trajecte a l'establia del Jesuset.

Una segona anècdota del segle XIX ens il·lustra com la posada, aquesta i tantes altres arreu del país, eren punt de reunió per als marxants que passaven amb articles diversos, com ara roba i teles indianes, i s'hi establien durant uns diens durant els quals la clientela els hi visitava. Tot plegat, cafè, restaurant, estadants, parada de carruatges, punt de vendes... en feia un dels centres neuràlgics de la ciutat. 
1889. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
«Diario Liberal», 29 de març
 (Fons Sol-Torres, UdL). 
1899. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
Diari «El Pallaresa», 13 de setembre
 (Fons Sol-Torres, UdL). 

Les diverses tartanes i cotxes (de cavalls) que sortien cap als pobles des de Lleida tenien la partida des d'alguna de les fondes de la ciutat, com la dels Tres Reis, però també la del Jardí, de Sant Lluís o de la Barca, la posada de Sant Jaume o la de Josep Ibars. 
1851. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
«Diario de Barcelona», 30 d'agost (ARCA).

Un breu recordatori en un diari barceloní dinovesc que la galera de Lleida a la capital sortia des de la fonda dels Tres Reis, i arribava a la fonda de Girona barcelonina. Allà s'hi hostatjava de manera contínua l'administrador de la línia, «el cual vive en el mismo mesón para mayor comodidad» dels passatgers. Això ens fa creure que, en la nostra cèntrica i transitada fonda del carrer Major, també s'hi hauria pogut allotjar algun personatge similar, el qual s'encarregava de despatxar els bitllets i d'atendre els viatgers i proveir per a conductors i bèsties durant les parades. Amb l'arribada del tren a partir de 1860, els serveis cap a Barcelona se'n deguren veure molt afectats, però els serveis comarcals agafaren més impuls per tots aquells qui havien d'atansar-se a la ciutat per pendre el tren.
1869. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
Diari «Aquí Estoy», 5 de febrer (Fons Sol-Torres, UdL).
1869. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
Diari «Aquí Estoy», 9 de juny (Fons Sol-Torres, UdL).
Com que tothom coneixia la fonda, s'hi venia llet fresca i tot. De ben segur que amb tanta clientela ja en tenien forta demanda per a l'establiment, però el ramader proveïdor s'aprofitava que tothom coneixia el cèntric i popular local per fer-ne venda al públic, per a altres cafeters, per a establiments de beneficència i altres botiguers, tots a preus diferents. Fins i tot, per als malalts pobres «que lo acrediten por medio de una papeleta del facultativo», això sí, a partir de les 12 del migdia. Es responia de la frescor de la llet per tal com les vaques es munyien tres cops al dia: a les 4 del matí (quan es feia de dia, segons l'hora vella d'aquells temps) per als esmorzars de primera hora i del matí, a les 11h per a l'hora de dinar, i en pondre's el sol, a les 5 de la tarda, per a l'hora de sopar.

Els «cuartos» eren el nom d'una de les monedes (espanyoles) en curs al segle XIX. Eren de poc valor i, per això, molt freqüents en les butxaques populars. Tant, que fins i tot en la nostra llengua van donar pas al mot comú quartos, amb què hem designat durant generacions els diners, i cal fer constar que alguns encara ho fem. Com deia irònicament lo padrí, no mos los acabaran, los quartos, quan calia fer un esforç econòmic a casa per alguna causa major. 
1870. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
Diari «Aquí Estoy»
.

El tragí de gents en aquesta centenària fonda era incessant fins al punt que la mateixa policia (espanyola) s'hi acostava per espiar les trobades al cafè dels liberals i republicans de la ciutat. La seua presència no devia ésser gaire incògnita, ja que alguns clients se'n queixaven, «al verse objeto constante de las miradas de la policía».
1896. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
Diari «El Pallaresa», 5 de desembre
 (Fons Sol-Torres, UdL). 

Probablement, el darrer canvi de propietari de la fonda abans de sa desaparició al primer terç del segle XX, tingué lloc aquella darreria d'any 1896. Llavors, ja s'anunciava com a «antigua y acreditada», i s'hi feia saber que passava a mans del conegut cafeter de Castellserà, Antònio Galceran. Els clients s'hi sentiran satisfets dels serveis, «por el esmero y economía que encontrarán en la citada Posada de los Tres Reyes».
1915 ca. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
Foto: Manuel Pinilla.

El cartell que penjava del balcó de la fonda al carrer de Blondel, en què s'anunciaven els serveis d'autos de línia cap a Fraga, Torrent i Mequinensa, que es donaven allà mateix. A la dreta, aparcat esperant el passatge, un dels vehicles òmnibus que sortien i paraven davant mateix de la fonda.  
1890-1900 ca. Lleida, «Fotografía Barcelonesa», Rossend Rizo Domènec.
L'àtic de la Fonda dels Tres Reis lleidatana fou estatge de l'estudi d'un dels pioners de la fotografia lleidatana cap a final del segle XIX. En Rizo feia fotografies a preus molt assequibles per a l'època, a cèntim sis còpies per un retrat, o a pesseta la dotzena. cosa que sumada a la gentada que transitava per davant, per dins i per darrere de la fonda, devia comportar-li una parròquia ufanosa i continuada. Tot i això, cap al 1900 es traslladà cap al carrer de davant del Mercat de la Magdalena, i també consta que tenia delegacions a Reus i a Arenys de Mar. Era originari del Perelló.

20191116

[2050] La Casa del Cònsol del carrer Sabaters, al costat de l'Arcada de Castro

1929. Lleida, carrer Major.
L'antiga Casa del Cònsol del carrer Sabaters, al costat de l'Arcada de Castro.

Dibuix de Josep Sanàbria.
Revista «Lleida», núm. 109 (Fons Sol-Torres, UdL).

És inevitable que la marca del pas del temps en els nostres pobles i ciutats hagi canviat del tot la fesomia de places i carrers. O potser no era o és inevitable, si el nostre segle XX, dels anys 60 ençà i encara ara, no hagués sigut temps de nou-rics. Tot i que a Europa tampoc no lliguen els gossos amb llangonisses, a mi em té el cor robat la manera com no tenen gens de pressa per abatre el passat, ni físicament ni espiritual, i com conviuen cada dia entre vetustos carrers, vell mobiliari i edificis antics, rònecs i tot.

Cert és també que el carrer Major de Lleida fou víctima de la barbàrie feixista, bombardejat al novembre del 1937, i com a conseqüència calgué refer-ne uns quants edificis just en aquest tram, entre la plaça Sant Francesc i la de la Paeria. Tot just allà, des de temps medievals immemorials, hi hagué el carrer dels Sabaters, després dit de la Sabateria Blanca, ignoro per què. Allà s'hi congregaven els obradors i botigues del gremi de la sabata, de manera que era ben gran l'oferta i la possibilitat de tria. Salvant les distàncies, igual que les inacabables empostades plenes de tota mena de calçat que les grans botigues dels centres comercials ens ofereixen actualment. Perquè anar ben calçat és una bona manera de sortir de casa i voltar pel món.


L'anomenada Casa del Cònsol, sembla que feta o decorada amb ceràmica de rajola lleidatana, s'hi emplaçava. El cònsol de la ciutat n'era el magistrat en cap, com ara en Guillem Botet, que al segle XIII ens posà per escrit les lleis lleidatanes de la nova ciutat catalana després de la conquesta encara no feia un segle, al Consuetudines Ilerdenses o Costums de Lleida, traducció del segle XV.
2007. «Carrers i places de Lleida a través de la història», Josep Lladonosa i Pujol.
(traduït de «Calles y plazas de Lérida», 1961-75), Publicacions de la UdL.

El carrer de la Sabateria Blanca al plànol dels carrers antics de la ciutat de J. Lladonosa. En començant el carrer Major, hi havia hagut un antic portal d'origen romà, que persistí com a porta durant els temps medievals, i que arribà fins al segle XX amb el nom d'Arcada de Castro, ignoro altre cop per què (potser referit a l'immemorial castrum romà) Allà s'encetava el carrer del gremi dels sabaters. 

A l'interessantíssim Bloc del Senyor i (enllaç) hi ha una sèrie d'entrades dedicades als antics carrers de la ciutat. De lectura indispensable per als curiosos a traure el nas per la finestra dels temps passats.
1929. Lleida, carrer Major.
L'antiga Casa del Cònsol del carrer Sabaters, al costat de l'Arcada de Castro.
Revista «Lleida», núm. 109 (Fons Sol-Torres, UdL).

Detall de la portalada d'entrada a la casa. Als baixos, un parell de portes més de botigues, qui sap si alguna espardenyeria hereva dels antics obradors dels sabaters. A l'esquerra, sobresortint de la paret, sembla que hi veiem com un altaret, qui sap si el de la Marededéu de l'Arcada.
1929. Lleida, carrer Major.
L'antiga Casa del Cònsol del carrer Sabaters, al costat de l'Arcada de Castro.
Revista «Lleida», núm. 109 (Fons Sol-Torres, UdL).

Detall de la façana de totxo amb els senzills balconets, amb cortina o persiana, i acabada amb unes esgolfes amb una tirada d'arcs de mig punt. 
2010. Lleida, la Marededéu de l'Arcada del carrer Major.
«Crònica de dues escultures: la Verge de l'Arcada», Francesc Esteve.
Revista «Arts», Cercle de Belles Arts, núm. 23.

A tocar de l'antiga arcada o portal entre el carrer dels Sabaters i la plaça de la Paeria, s'hi havia fet un altaret dedicat a la Marededéu, i que agafava el nom de son emplaçament a l'arcada. Ens fa vindre a la memòria els populars altarets que trobem en places, carrers i carrerons de tantes ciutats italianes. Temps enrere, del segle XIX enllà, probablement eren freqüents als nostres carrers també. La primera i efectiva atzagaiada anticlerical arribà amb la desamortització (1835), la segona amb la Revolució de 1868, i la tercera i potser més destructora amb l'inici de la guerra de 1936. 
2010. Lleida, la Marededéu de l'Arcada del carrer Major.
«Crònica de dues escultures: la Verge de l'Arcada», Francesc Esteve.
Revista «Arts», Cercle de Belles Arts, núm. 23.

L'antic portal o arcada fou destruït al 1802, en l'època afrancesada de la ciutat. Se situava entre els núms. 7-9 actuals del carrer Major. La imatge fou emplaçada des de llavors a la paret d'un dels edificis allà mateix, que a l'any 36 era propietat de les germanes Dolors i Filomena Alcaide i Gabaldà, que l'amagaren durant la guerra per dipositar-la encabat a la contigua església de Sant Pere a la plaça Sant Francesc.
2010. Lleida, la Marededéu de l'Arcada del carrer Major.
«Crònica de dues escultures: la Verge de l'Arcada», Francesc Esteve.
Revista «Arts», Cercle de Belles Arts, núm. 23.

La imatge del segle XVI-XVII que avui s'hi pot anar a veure.




20190118

[1935] «Volem les pilotes!» (de 'Lo Baratillo' lleidatà)

Anys 1960. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Vista de la façana del 'Baratillo' de fa aprox cinquanta anys, la particular botiga de joguets del tradicional núm 36 al Carrer Major lleidatà, amb la característica cascada de pilotes, cavallets i joguines que en penjaven de dalt a baix. Les peces de la botiga, joguets tots que ara són peces de museu, les guardà en Manel Gigó i Fernàndez, que havent contret matrimoni amb la filla del propietari del local de roba veí, 'La Elegancia', i volent ampliar el negoci de roba, el comprà l'any 1978 per ampliar l'àrea comercial de dita botiga de moda (1980), que va tancar, venuda a una franquícia, l'any 2007. La gran sort i visió de l'empresari fou guardar-ne totes les peces de cara a un futur museu. 
Anys 1940-50. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Al costat de la botiga de roba 'La Elegancia', en un primer moment, la façana no tenia joguines fins dalt de tot, que van anar augmentant amb el pas dels anys. La botiga de joguets, allà a on a l'entrada hi havia els pianets que van fer-nos les delícies de la canalla en la nostra infantesa, va tancar les portes fa uns quaranta anys, l'any 1980, en plena crisi del carrer Major, abans de l'arribada de les modernes franquícies que, sí, li han renovat la vitalitat, però n'han fet perdre l'encant i la tradició. 
Anys 1940-50. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
En aquella primera versió més reculada predominaven els cavallets i els patinets, encara no havíem entrat al regne dictatorial de la pilota entre els marrecs.
1936. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Revista «Acracia», Lleida, 5 de desembre.
Lo 'Baratillo' d'abans de la guerra, en solidaritat amb els nens necessitats a través del sindicat anarquista, feu un donatiu de joguets.
Anys 1940-50. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Una gentada passejant pel carrer Major per davant del 'Baratillo' antic, el de la primera postguerra. L'origen de la botiga, si no recordo malament, se'n va cap al final segle XIX, al 1898. Als inicis, i abans de la guerra no hi tenia les joguines a la façana, que aparegueren en aquells tristos anys 50 lleidatans i van anar creixent amb el pas dels anys. 
Anys 1960. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
La façana de la botiga durant el Nadal. A la vista, el cartell amb el nom i el número 36 a banda i banda.
1968. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Foto: Ton Sirera (1911-1975).
Lo 'Baratillo' de la nostra infància captat per l'eminent fotògraf lleidatà per a «Catalunya Visió». Allí, davant els pianets, amb els pantalonets curs, servidor s'encantava tocant les tecles, tant que un dia la mare es va despistar i jo m'hi vaig veure tot solet. Començo a caminar carrer amunt fins a la Paeria, a on un urbà em veu perdut i m'agafa, i de la mà del guàrdia carrer amunt i avall, fins que ma mare, refent els passos, ens trobà. 
1973. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
«Diario de Lérida», 17 i 19 de maig (Arxiu Paeria).
El fotògraf Ton Sirera, juntament amb el pintor Àngel Jové i l'arquitecte en Ramon M. Puig, ja en els anys de decadència de la botiga previs a la seua liquidació (1980), foren els primers lleidatans conscients del senyal d'identitat que aportava aquella façana a la ciutat, i la reivindicaren en una exposició al Col·legi d'Arquitectes. Malgrat aquest esforç, la botiga no pogué remuntar i acabà tancada i venuda per a ampliació de 'La Elegancia'.
1973. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
«La Vanguardia», 7 de juny.
L'homenatge al 'Baratillo' arribà fins a les pàgines del diari barceloní, que qualificava la façana d'autèntica i gegantina escultura pop, ben bé precursora d'aquesta estètica molt abans que es generalitzés o nasqués i tot.
1973. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Les famoses pilotes penjants.
Anys 1970. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Decoració de Nadal al carrer Major davant de la botiga, amb la perspectiva espectacular de l'estructura de pilotes penjants, que de dalt devia fer un parell de metres ben bons de profunditat, cosa que va augmentar molt la vistositat de la façana.
Anys 1970. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Una magna fotografia en color del Carrer Major, amb les antigues rajoles. L'explosió de coloraina que aportaven al carrer més concorregut de la ciutat era descomunal. Així, amb pantalons curtets, m'entretenia picant contra les tecles dels pianets.
Anys 1970. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Detall dels joguets i dels pianets de l'entrada. Gairebé m'hi veig a mi mateix, potser aquell d'allà amb els pantalonets curtets, sabates de mudar i mitjonets a mitja cama.
1979. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
«Diario de Lérida», 10 de juliol (Arxiu Paeria).
L'estat de deteriorament de la façana dels darrers mesos de vida de la botiga previs al tancament, amb totes les pilotes desunflades, donaven un aire decadent al carrer Major. 
1980. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
«Diario de Lérida», 5 de juliol (Arxiu Paeria).
Finalment, aquelles pilotes i altres joguets penjants foren retirats. La façana i el carrer van restar ben desangelats. 
1980. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
«Diario de Lérida», 9 de juliol (Arxiu Paeria). 
La retirada de les pilotes i joguets de la façana suposà un fort impacte per a l'imaginari col·lectiu dels lleidatans. Una de les botigues més antigues de venda de joguines de tot l'Estat (espanyol), fundada per Josep Soler i Serra, al qual seguí son fill en el negoci. Aquest segon Josep Soler, difunt de poc i sense fills, va deixar el negoci en herència a un dels nebots, que en va liquidar les existències amb rebaixes generals. L'avantatjosa situació de la botiga, en ple centre del carrer Major, n'afavorí el traspàs i la impossibilitat de conservar-ne la façana penjant. 

Feia entre 25 i 30 anys que en Josep Soler fill s'havia empescat aquella primera façana plena de joguets a l'exterior. S'havien fet tan populars que passaven desapercebuts, però en desaparèixer van deixar un gran buit físic al carrer i al cor dels lleidatans.
1980. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
«Diario de Lérida», 18 de juliol (Arxiu Paeria).
La botiga havia tancat després de l'última campanya de Reis d'aquell any, però els fulletons de propaganda de la ciutat encara el mostraven com a reclam de turistes. 
1980. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
«Diario de Lérida», 23 d'agost (Arxiu Paeria).
L'enyor de les pilotes unflades, dels tricicles a on es podia pujar, dels pianets que es podien tocar, dels flotadors multicolors i dels ninots diversos d'aquella façana no foren fàcils d'oblidar pels lleidatans. Aquell agost aparegueren a les tanques de la botiga, a on ja s'hi feien obres per ampliar 'La Elegancia', unes pintades reclamant-ne la conservació: Volem les pilotes, i Volem lo Baratillo. Així, clar i lleidatà. 
1980. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
«Diario de Lérida», 30 de novembre (Arxiu Paeria).
La resposta d'alguns altres establiments a la desaparició del 'Baratillo' fou de decorar les entrades amb joguets i pianets, però res no en podia omplir el buit deixat per la botiga (gairebé) centenària desapareguda.
1983. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
«Diario de Lérida», gener (Arxiu Paeria).
La festa major del carrer encara s'anunciava amb fotografies de l'enyorat 'Baratillo' tres anys després de son tancament.

Anys 1970. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Esplèndida vista gairebé zenital de la juganera façana, encara amb més toc de platja des de la inauguració de les Basses, la primera platja de Lleida.
Anys 1970. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Francesca Vidal i Serret.
2018. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Els joguets, cartell de la façana i altres elements de la botiga, desats en un magatzem de son propietari, Manel Gigó. Aquest any passat ha firmat un conveni amb l'ajuntament d'Artesa de Lleida per a la recreació del 'Baratillo' en el Museu del Joguet que la població vol tirar endavant en un edifici de sa Vileta (notícia). Enguany veurem si es fa realitat i podem tornar al 'Baratillo' ni que sigui reborn al nostre poble veí. 
«... Manuel Gigó, havia contret matrimoni amb la filla del propietari de la botiga de roba La Eleganciafundada l’any 1905, al carrer Major. A principis dels anys vuitanta, va ampliar l’àrea comercial amb l’adquisició de l’establiment de joguines El BaratilloManuel Gigó Fernàndez ha mantingut l’establiment fins a la seva venda a un inversor de franquícies l’any 2007». (Diccionari biogràfic de les Terres de Lleida, 2010).

2005. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
L'empremta del Baratillo en l'imaginari dels lleidatans fou tan gran, que fins i tot tingué referència en el Garrotín més famós dels gitanos de la Lleida castissa i carrinclona. A l'última estrofa, i sempre amb un doble sentit sorneguer, s'hi fa referència al 'ninot del Josep del Baratillo', el fill del fundador i darrer propietari que mantingué la botiga, abans del seu traspàs per herència.
Anys 150. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
L'entrada de la popular botiga lleidatana, amb la dona del propietari -potser- i l'aparador encara sense els pianets. A dins al sostre, una especial decoració lluminosa donava la singularitat interior al singular exterior de la façana.