La centenària rellotgeria Pané, Lleida.
La centenària rellotgeria Pané, Lleida.
Ubicada al carrer Major 15, fou una de les botigues més populars de la ciutat. Populars en lo sentit de conegudes, en aquell segle XIX de la fundació i encara durant una bona part del XX, no tothom tenia accés a un rellotge a la butxaca. Amb lo temps, posem-hi després de la guerra mundial segona, l'hora va fer-se imprescindible i la nostra societat en va passar a ser esclava: començava una època daurada per a les rellotgeries, car tothom volia un rellotge al canell, molt més pràctic i de consulta ràpida que no pas al butxaquí de l'armilla. Llegeixo que els soldats a les trinxeres de la guerra mundial primera ja s'ho van empescar. A més, això d'exhibir lo rellotge al canell era considerat un costum de senyoretes de casa bona que l'hi portaven com qui porta una joia. Vençudes totes aquestes reticències, aquest costum es masculinitzà: lo regal principal de la comunió (catòlica) per als nens passà a ser un rellotge de canell. Encara el tinc present, de la gran il·lusió que em feu. Era com un pas més en el llarg camí de fer-se gran. O una altra: al moment de la jubilació no són pocs los hòmens que en reben un com a demostració d'afecte i de comiat dels seus companys de feina.
Però tot això s'aniria esmorteint amb l'arribada dels mòbils. La gent jove no és gent de rellotge, ni al canell ni a la butxaca. Bé, si considerem que el dispositiu mòbil va entaforat sempre a la butxaca posterior del cul, en aquest sentit, sí que potser lo podem considerar de butxaca... Amb tot, darrerament, se'n viu una certa reviscolada: amb los rellotges esportius que mesuren tantes i tantes constants físiques del cos, o los rellotges digitals que tenen connexió a internet i poden rebre missatges (per copiar als exàmens, per exemple, cosa prou generalitzada), sembla que el costum del rellotge al canell va perdurant.
1906. La centenària rellotgeria Pané, Lleida.
«El Ideal», de 24 de novembre (FPIEI). Les rellotgeries, sovint també joieries, eren objecte del desig. La botiga fou fundada pels germans Pané, i aquest establiment del carrer Major 15 era ubicat «a dos pasos del Gobierno Civil» (espanyol) a Lleida, llavors també al carrer Major.
1927. La centenària rellotgeria Pané, Lleida.
«El Diario de Lérida», de 3 de setembre (FPIEI). La rellotgeria dels germans Pané no fou gaire pròdiga en anuncis als mitjans. Tampoc després de la guerra. Potser no els calia, atesa la gran popularitat de què gaudia. En aquesta notícia, trobem la cèntrica botiga com a centre col·laborador del bisbat en la venda de tiquets per a l'esmorzar (a una pta.) per als exercicis espirituals d'aquell any.
1954. La centenària rellotgeria Pané, Lleida.
«Apóstoles», de setembre (FPIEI). Canvi de numeració al carrer Major, ara al 13.
1964. La centenària rellotgeria Pané, Lleida.
«Ciudad», de gener (FPIEI). La fama de la rellotgeria també es devia al fet de ser punt de referència per mirar-hi l'hora exacta: «el viandante interesado acudía a los escaparates de la relojería Pané, donde exhibía dos magníficos relojes pendulares que gozaban de absoluta confianza».
1965. La centenària rellotgeria Pané, Lleida.
«La Mañana», de 25 de desembre (XAC). L'elenc botiguer del carrer Major, molt abans de les franquícies actuals: deu joieries i rellotgeries!
1966. La centenària rellotgeria Pané, Lleida.
«La Mañana», de 14 de maig (XAC). Festa de la joieria i rellotgeria a Lleida, per a trobada social de la casta dirigent local del moment. Les joieries i rellotgeries participants foren: Aixalà, Blanco, Calzada, Eras, González, Gorné, La Suiza, Lletjós, Pané, Riu i Solans.
1966. La centenària rellotgeria Pané, Lleida.
«La Mañana», de 20 de desembre (XAC). 1967. La centenària rellotgeria Pané, Lleida.
«La Mañana», de 19 de novembre (XAC). Esquela del Josep, tercera generació.
1972. La centenària rellotgeria Pané, Lleida.
«La Mañana», de 4 de març (XAC). La participació de l'establiment en causes benèfiques, trofeus i col·laboracions diverses la trobem constantment en aquells anys. En aquest cas, a favor de l'Associació Protectora dels Subnormals. Una terminologia d'altre temps, que avui és del tot inapropiada i ofensiva i tot.
1978. La centenària rellotgeria Pané, Lleida.«La Mañana», de 3 de febrer (XAC).
1987. La centenària rellotgeria Pané, Lleida.
«Segre», de 24 de gener (FPIEI). La renumeració del carrer Major feu que la rellotgeria acabés al número 7, a la ubicació històrica entre les places de la Paeria i de la Llibertat (Sant Francesc). Justament ací tancava l'antiga muralla romana d'Ilerda i del portal que hi hagué se'n digué de la Sabateria o també de l'Arcada de Castro. La Marededeu que s'hi exhibí, conservada a l'església de Sant Pere, en prengué el nom, Marededeu de l'Arcada, i per la protecció dispensada als veïns en temps de pandèmia (segons que diuen les cròniques antigues), hi fou molt venerada. La imatge fou salvada de les flames l'any 36, i amb lo nazionalcatolicismo de la postguerra elevada a patrona del carrer Major. Allà mateix, doncs, en aquest antic portal ple d'història de la ciutat, s'hi ubicà la rellotgeria dels Pané.
1984. La centenària rellotgeria Pané, Lleida.
«Diario de Lérida», de 23 de gener (AML). La botiga de la rellotgeria sempre anà lligada a la història de la Marededeu de l'Arcada. Lo portal (d'orígens romans) fou enderrocat al 1802 i la imatge hi romangué en una fornícula fins al 1936. Sembla que la devoció dels lleidatans li fou ben viva al llarg dels segles. A la imatge que il·lustra la notícia, hi veiem lo carrer Major dels anys 80 amb lo Baratillo i les catifes de flors del Corpus.
1988. La centenària rellotgeria Pané, Lleida.
«Diario de Lérida», de 3 de gener (AML). Amb la revolució de 1868, totes les imatges religioses foren enretirades de la via pública, però amb la Restauració tornaren a la ubicació pertinent. Això de la religió mai no té fi... El poema que acompanya el text, identifica la Marededeu amb un rellotge de sol. Potser lo poeta s'inspirà en los rellotges de l'aparador de cal Pané que hi havia davant per davant de la fornícula mariana.
1987. La centenària rellotgeria Pané, Lleida.
«Segre», de 14 d'agost (FPIEI). Una de les tendes més antigues de la ciutat.
1984. La centenària rellotgeria Pané, Lleida.
«Diario de Lérida», de 28 de desembre (FPIEI). Així s'anunciava: fundada al 1848.
1890. La centenària rellotgeria Pané, Lleida.
«Diario de Lérida», de 10 de maig (FPIEI). Els germans Pané, que potser hem de considerar com la segona generació de la botiga, varen publicar un llibre i tot, El tiempo y los relojes, en castellà segons la diglòssia imperant a l'època al nostre país.
.jpg)
1890. La centenària rellotgeria Pané, Lleida.
«El tiempo y los relojes», Josep i Francesc Pané, germans.
Lo subtítol n'era: «Breves instruccions para el exacto conocimiento del tiempo y buen uso de las máquinas que lo miden», estampat a ca l'impressor Josep Pla i Pagès. Constava de:
1890. La centenària rellotgeria Pané, Lleida.
«El tiempo y los relojes», Josep i Francesc Pané, germans.
Pareix de tema ben científic, a ulls de neòfit.
.jpg)
1890. La centenària rellotgeria Pané, Lleida.
«El tiempo y los relojes», Josep i Francesc Pané, germans.
Les hores de les Espanyes al segle XIX. Quan va escriure's lo llibre dels germans Pané, les hores no eren encara unificades, i cada capital prenia l'hora segona lo meridià. L'expansió del ferrocarril, però, requeria d'horaris unificats per a maquinistes i usuaris.
L'hora única a l'Estat arribaria a l'1 de gener de 1901, per decret de la reina regent (espanyola) Maria Cristina. L'hora restava ajustada a l'horari del meridià de Greenwich. Al 1940, lo règim franquista adoptaria l'hora de l'Alemanya nazi (GTM +1). Lo canvi d'horari entre estiu i hivern començaria al 1981 (periódico.cat). Què no donaríem avui per tindre altre cop l'hora diferent de la de Madrid, oi?
1990. La centenària rellotgeria Pané, Lleida.
«Diari de Lleida», de 10 de maig (AML). Ací s'hi estableix la fundació al 1874 (pas al 1848) per mà de Ramon Pané i Porta, «conegut com lo cec de la Fuliola. Era cec des de la infància i és l'únic cas en el món d'una rellotgeria fundada per un invident». La segona i tercera generacions foren Joseps, i la quarta, Ramon. Hi hagué una altra publicació, «Cronometria popular», d'en Josep Pané i Artigues, 1909. Que fou també l'inventor d'un enginyosíssim rellotge de sol de butxaca.
No tinc la data exacta del tancament de la centenària rellotgeria, potser va veure les llums del nou vint-i-unè segle. Però segurament la manca de relleu generacional va comportar-ne la fi.
1985. La centenària rellotgeria Pané, Lleida.
«Diario de Lérida», de 15 de març (AML). La reparació del rellotge artesanal de 1927 del campanar de la Seu Vella, que s'espatllà al cap de seixanta anys, gairebé. L'encarregat de la feina fou el rellotger Ramon Pané.
1990. La centenària rellotgeria Pané, Lleida.
«Diario de Lérida», de 15 de març (AML). La rellotgeria Pané s'encarregà dels rellotges públics més vistosos de la ciutat. A més del de la Seu, també lo del Montepio i lo del Banc Hispano Americano. Lo rellotge de la Seu Vella tornà a fallar aquell any. També calgué revisar lo del Montepio, a on és complicat d'accedir-hi: antigament tocava hores i mitges hores, però la soneria va avariar-se i «ja no la van voler arreglar ja que el soroll molestava molt als veïns».
1990. La centenària rellotgeria Pané, Lleida.
«Diario de Lérida», de 12 de febrer (AML). La centenària rellotgeria Pané, Lleida.
.jpg)
.jpg){kind=logo}
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
,%2014-5-1966.JPG)
,%2020-12%20(1).jpg)
%20(1).jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
